Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 1
La veritat és que sempre he estat acostumat que el meu germà sigui el famós a la família. Quan jo estudiava carrera als anys noranta, tots els meu companys d’universitat ja el veien presentant informatius a la Mare Nostrum TV de Reus. Una dècada més tard, quan jo era professor a l’Institut Gabriel Ferrater, tot l’equip docent criticava el que havia fet mon germà durant la seva primera candidatura del 2003, opinant de manera unànime que no s’hauria d’haver presentat com a alcalde de Reus, i dient que la seva formació hauria d’estar prohibida per la llei perquè la política és una cosa molt seriosa. Quan el 2007 va ser regidor, tothom va flipar i no s’ho podien creure. Llavors, molts dels meus companys docents em van felicitar perquè era mon germà. Altres no em van dirigir la paraula durant la resta del curs.
Joel Santamaria, germà de l’Ariel
En primer lloc, he de confessar-vos que, durant els primers trenta anys de la meva vida, mai m’havia passat pel cap dedicar-me a la política (o viure de la política ostentant un càrrec públic), encara que fos en clau de broma o mofa. En el meu cas, sempre ho he percebut com una mena de feina, una vocació, un modus vivendi o digueu-li com vulgueu, molt llunyà de la meva manera de ser i potser de molta gent del món normal i corrent del carrer, malgrat que tothom en parla.
La majoria de polítics al nostre país sempre han tingut molt mala fama, sobretot pels recents casos de corrupció que han sortit per un munt llocs. La veu popular, sempre els ha col·locat a dins del mateix sector o ram que les prostitutes, els proxenetes, els xoriços, els venedors de fira, els estafadors o els lladres en general. Aquesta mena de fenomen sociològic ja fa temps que succeeix tant a escala local, nacional o internacional. Tot i això, també he de matisar que avui en dia encara n’hi ha que són honrats i treballen perquè les coses vagin millor entre la ciutadania en general. Són, com s’acostuma a dir: «servidors del poble escollits democràticament pel poble». El que passa és que jo sempre he considerat que, quan diversos personatges polítics es dediquen massa anys seguits a ostentar un càrrec governamental democràtic, la cosa ja no funciona tan bé com al principi del tot i, en la majoria de casos, els puja l’èxit al cap i es tornen com a déus intocables, totalment bojos pel poder, pensant-se que sempre tenen la raó i els seus mandats es transformen en una mena de tirania populista. Això és, més o menys, el mateix que succeïa als antics emperadors romans.
Malgrat aquests comentaris anteriors, des de fa molt de temps a casa meva sempre hi ha hagut política. Molta política, tant de dretes, com de centre o d’esquerres. Provinc d’una família molt polititzada, cap a un cantó o cap a l’altre.
En Joan Matas Güell, l’avi Joan, va néixer a Reus el 1910. Tenia la mítica Acadèmia Matas a la plaça Mercadal –a l’antic edifici on va néixer en Prim, on ara hi ha el Gaudí Centre– i ja va ser regidor de l’Ajuntament de Reus des del juny del 1950 fins al gener del 1958. Ell era un mestre d’escola de tota la vida, fill de mestre i potser net de mestre, va formar part del consistori reusenc de llavors a través del que en deien el tercio familiar, durant l’època franquista de l’alcalde Joan Bertran.
Mon avi també va obtenir el seu càrrec de regidor, o concejal, que en deien en temps de Franco, perquè era una persona amb una gran cultura i un reusenc de pro, molt amic personal i conegut de molta gent RTV de llavors com: Xavier Amorós, Pedrol Rius i el ministre José Fontana Codina (que va ser alumne seu a l’Acadèmia Matas), entre d’altres. També ostentava el càrrec de president dels mestres de tota la demarcació de Reus i comarca. Segurament el van escollir per la seva vàlua professional i també per les seves idees franquistes de llavors, moderades, però eficients per a gaudir d’una posició còmoda dins de la docència i la societat reusenca dels primers anys de la postguerra.
En Joan Matas Güell era fill de mestre per part de pare: el senyor Joan Matas Jaumà –un senyor maçó i d’idees anarquistes que havia fundat l’acadèmia Matas pel 1910, al carrer Vallroquetes número 6, on tenia la seva casa pairal. La família del meu avi era tota de Reus, ho era tant, que els seus quatre avis també havien nascut a la nostra ciutat. Els Matas històrics eren procedents de Montblanc i ja s’havien instal·lat a la capital del Baix Camp a mitjan segle XVIII; tenien un comerç al carrer de Monterols d’aquells temps, possiblement una sabateria. El meu avi, que es deia Güell de segon cognom, també tenia parentesc familiar amb el senyor Eduard Toda Güell, que era cosí germà de la seva mare, la meva besàvia Francisca Güell Barba. Aquests Güell també eren parents de l’Hortensi Güell, de Güell i Mercader i d’altres reusencs amb el mateix cognom.
Doncs el meu avi, Joan Matas Güell, molt conegut i apreciat per la gent de Reus de l’època, va ostentar el càrrec de regidor dels escorxadors, o mataderus, que en deien llavors.
Jo mai he entès què feia un mestre d’escola duent a terme aquest càrrec, al qual dedicava tantes hores de manera altruista i sense rebre cap percepció econòmica. Potser el van posar allà perquè es deia Matas de cognom, i amb la brometa de: «Matas al matadero», el devien designar per a aquest càrrec. Dic jo, vaja... o potser tot plegat és una coincidència.
El meu avi matern es va morir d’una embòlia cerebral als 47 anys, el dia 12 de gener del 1958, mentre baixava les escales del Centre de Lectura, on havia anat a llegir els diaris després de dinar i el van enterrar amb tots els honors i distincions pertinents; s’hi va abocar gairebé tota la ciutadania de llavors. En tractar-se d’un càrrec municipal en funcions, el seu funeral va ser tan multitudinari com el de l’alcalde Borrell, però durant els anys 50.
Com a anècdota relacionada amb l’Acadèmia Matas, volia afegir que quan va morir el meu avi, ja estava ubicada a la plaça Mercadal a l’entresol de la Casa Olives, on va néixer el General Prim i on actualment hi ha el Gaudí Centre. I també va tenir contractada un munt d’anys la senyora Antònia Nolla, àvia paterna de l’Ernest Benach, com a mestre de primària. Entre els seus alumnes hi havia gent de RTV de llavors com: en Joan Ballester, l’Ezequiel Gort, en Pere Martorell Jareño, l’Enric Tricaz i altres reusencs que llavors residien en ple centre de la ciutat, quan estava totalment poblat. Fins i tot, l’artista riudomenc Josep Maria Baiges Jansà (pare d’en Josep Baiges) va ser alumne del meu avi, mentre preparava unes oposicions per entrar de telegrafista al cos de Correus i Telègrafs, uns exàmens que va aprovar amb molt bona nota.
Durant la Guerra Civil, el meu avi Joan Matas va participar al bàndol republicà anant al front d’Aragó com a sergent d’artilleria per mèrits militars. Però, al final, va desertar junt amb la resta de la seva companyia perquè, mentre eren bombardejats per l’aviació franquista en un poble de la província d’Osca, es van adonar que els obusos de les municions que transportaven damunt seu, no encaixaven a dins dels immensos canons russos antiaeris que havien arrossegat un munt de milles per camins de camp sense asfaltar.
Durant la seva fugida per terres lleidatanes, junt amb altres companys que havien desertat del bàndol republicà, l’avi Joan va ser detingut i tancat a la presó de Montblanc on va patir un captiveri bastant dur i se’l va torturar provant les txeques que hi havia llavors; fins tot, es veu, coses pitjors. Quan va acabar la Guerra Civil, va tornar cap a Reus i va reobrir la seva acadèmia familiar, que es va trobar totalment intacta, tret que li havien requisat part del seu mobiliari i un parell de màquines d’escriure. Durant la postguerra i per motius professionals, tal com va succeir amb molta gent de Reus, va haver de passar pel tub i convertir-se en una persona totalment a fi al règim de Franco, però de manera moderada, malgrat que ell sempre havia estat d’idees republicanes.
A casa de ma mare sempre es recordava l’avi Joan com un reusenc de soca-rel, que se sentia totalment català, parlava i llegia en la nostra llengua, ballava sardanes i conservava molts amics que eren d’esquerres, als quals va ajudar de sortir del seu captiveri donant bons informes a les autoritats per a lliurant-los de les represàlies dels franquistes instal·lats a Reus a partir del 1939.
D’aquest reusenc il·lustre que era el meu avi matern, sempre se n’ha parlat a dins de la família, he sentit tantes històries seves que sembla com si l’hagués conegut en vida. Però va morir el gener del 1958, nou anys abans de néixer jo.
El meu avi Joan Matas Güell, també molt apreciat per la gent de Reus d’aleshores va estar vuit anys seguits de regidor, de manera que és el meu antecedent familiar que va durar més temps ostentant un càrrec públic municipal.
En Daniel Santamaria Sarasa (nascut a Osca el 1935), funcionari de Correus i llicenciat en Història per la Facultat de Tarragona, també va ser regidor de l’Ajuntament de Reus. En aquest cas, durant els primers comicis municipals democràtics de l’any 1979, per part del PSC-PSOE, tot i que ell sempre havia estat més relacionat amb el PSC, més catalanista i progre, que no pas l’altre.
El meu pare sempre havia estat una persona totalment d’esquerres marxistes, alhora que funcionari de Correus, i també va ser un dels fundadors del sindicat UGT de Correus, a escala del Camp de Tarragona, als anys 70. Temps enrere també havia sigut membre del sindicat USO.
En Daniel, un aragonès de soca-rel, havia nascut a Osca capital l’any 1935 i era fill d’un comptable gestor, el meu avi –Francisco Santamaria Burgos– i d’una mestressa de casa amb molts coneixements culturals, la meva àvia –Irene Sarasa Aguarod. El 1965 es va casar amb ma mare –Aurora Matas, mestra d’escola–, després de conèixer-se a Canfranc durant l’estiu del 1962 i va demanar el trasllat a Reus per anar a viure amb ella.
El meu pare també era el típic progre antifranquista dels anys 60 i 70, un poeta intel·lectual que, de jove, també havia publicat diversos llibres de poemes a Osca i que, junt amb ma mare, l’Aurora, també havia participat en manifestacions a favor de la llibertat d’expressió, la democràcia, l’estatut de autonomia, etc. enfrontant-se a les autoritats de l’època, que no paraven de deixar anar càrregues policials.
La meva mare, Aurora Matas Ventura, nascuda a Reus el 1943, sempre m’explicava de ben petit la que es va armar a la nostra ciutat durant aquella manifestació de la diada de l’Onze de Setembre del 1976, desenvolupada en plena plaça Mercadal on, de sobte, van aparèixer els grisos amagats darrere de les columnes dels porxos de la Casa Navàs i van començar a fer una càrrega dràstica contra els cinc-cents manifestants que hi havia davant de l’Ajuntament encara franquista. La carrega policial, pel que m’han explicat, es veu que va ser molt violenta; les forces d’ocupació espanyoles van emprar gas lacrimogen i pilotes de goma llençades amb escopetes. Els meus pares van refugiar-se a dins d’una botiga del carrer de les Galanes, possiblement un economat que estava a punt de baixar la persiana. «Entreu, entreu, que aquí dins no us molestaran», els ordenà el botiguer en qüestió fent-los passar allà dins, mentre acabava de tancar la parada i sentien com passava la policia corrents pel carrer de les Galanes, empaitant a la resta de manifestants.
Els meus pares també formaven part d’aquells milers de persones de públic que ompliren el Palau quan hi va actuar en Lluís Llach el gener del 1976. I quan jo anava al col·legi, ma mare sempre posava aquell disc amb la portada amb blanc i negre a totes hores del dia, cantant «La gallineta», «L’estaca», etc. I també cal dir que van encetar la URV a Tarragona quan va inaugurar el primer curs de Filosofia i Lletres del 1971, i van conèixer i contactar amb tot aquell moviment de jovent de llavors, un moviment totalment progre, revolucionari i molt antifranquista.
De ben petit, sempre recordo casa meva plena de col·legues estudiants dels meus pares, parlant de política, de marxisme, de comunisme, de leninisme, d’anarquisme i, fins i tot, de feixisme (per a criticar-lo, és clar). I durant aquelles trobades intel·lectuals i progressistes, sempre hi havia lectures en veu alta de llibres totalment prohibits pel règim de Franco. També s’escoltava Ràdio Pirineus, que era l’única emissora que emetia notícies polítiques en contra del Caudillo. Recordo que pel 1973, el meu pare va comprar un aparell de ràdio ben enorme i potent, per a sintonitzar aquella freqüència clandestina.
Quan el meu pare era solter i treballava a Canfranc (Pirineu d’Osca) com a cap d’oficina de Correus, ubicada a l’antiga estació de trens modernista, va ser molt amic del cantautor aragonès José Antonio Labordeta, i s’ajuntava amb una colla d’amics progres que residien allà dalt, on també hi havia Santiago Marraco (futur president de la Junta d’Aragó per part del PSOE-PSA).
Avui en dia encara em venen presents aquelles imatges domèstiques d’un munt de progres intel·lectuals, joves revolucionaris, comunistes, socialistes, anarquistes, etc. que volien canviar el país, pul·lulant per casa meva des que jo anava a pàrvuls a l’Escola Montsant. La majoria d’aquells amics eren més joves que els meus pares, tenien el cabell llarg i un aspecte progre tirant a hippy, semblant al Pau Riba o a la penya de Canet Rock, per posar un exemple.
Fins i tot, em ve present el fet d’anar de ben petit a alguna trobada multitudinària i clandestina d’estudiants universitaris que llavors se celebraven a les platges desertes de Tarragona, Altafulla o Torredembarra en ple hivern. Ens traslladàvem amb autobusos que ens recollien a la plaça Imperial Tàrraco i es produïen grans concentracions polítiques en contra del sistema franquista. Fins i tot, hi havia penya que parlava per un megàfon de piles i tocaven la guitarra tot cantant la cançó «No nos moverán» de la Joan Báez.
Jo, quan observava els meus amics i coneguts de llavors, fins i tot veïns o companys de col·legi, mai veia que els seus pares fossin tan progres com els meus, duent a terme aquell estil de vida política tan bohèmia i transgressora, típica de la gent revolucionària de llavors. Tampoc percebia que freqüentessin aquells ambients universitaris tan revolucionaris, alhora que perillosos en temps de la Dictadura. En aquest aspecte, fins i tot recordo el meu pare posant un disc on sonava la «Internacional» a tot drap. O a ma mare posant un single dels «Segadors» i cantant la lletra de memòria durant els darrers anys de Franco.
Després, quan va arribar la democràcia, aquella camaraderia dels meus progenitors amb els seus amics antifranquistes, es va transformar amb rivalitats, discussions i picabaralles verbals de caire polític. Parlo de gent que, de sobte, ja no era tan socialista pura, com feien veure al meu pare al principi de tot. Es tractava d’amics seus que, en sec, es tornaven comunistes recalcitrants a canvi de col·locar-se en alguna plaça administrativa que controlaven els seus companys del PSUC, o bé es tornaven més de dretes, tirant cap a Convergència o UCD. Aquests eren els exemples dels progres dels 70 que, durant la següent dècada, muntaven una empresa privada o un negoci lucratiu, o bé es col·locaven dins d’una bona plaça administrativa gràcies als seus nous contactes polítics.
Sempre recordaré una crua disputa que mon pare va tenir, més o menys cap a l’any 1977, amb un antic amic seu de Canfranc, un escriptor lliberal que es deia Gabriel Garcia Badell. Es barallaven per intentar separar el gra de la palla vers les fronteres entre comunisme, socialisme i anarquisme. Jo llavors tenia 10 anys i mai havia vist mon pare tan enfadat i furiós durant una discussió ideològica d’altes esferes. Gairebé semblava que s’anaven a estomacar mútuament. Aquell antic col·lega de mon pare era un literat que havia publicat diversos llibres i novel·les de caire progre i existencialista, però tenia l’estigma familiar de ser un nebot directe del president del Govern, Alfonso Arias Salgado, qui havia anunciat la mort d’en Franco.
Aquell intel·lectual amic del meu pare moltes vegades m’agafava per banda i em comentava de manera foteta: «Ton pare quan era més jove sempre anava pel carrer amb una boina i una gavardina posada, tot cantant una cançó de missa. I, en sec, quan no el veia ningú, llençava una bomba contra una església o un quarter de la Guàrdia Civil mentre s’escapava corrents.»
Quan jo li preguntava a mon pare perquè m’aclarís tot allò, ell sempre em responia, que el seu «amic» Gabriel era el típic progre burgès ric, que es feia passar per socialista o comunista per tenir els seus adeptes, però que durant els primers anys de la democràcia ja se li veia el llautó i posava els socialistes lliberals com el meu pare a dins del mateix sac que els comunistes o els anarquistes de la vella escola.
Arran de tot això, mon pare va estar un munt de temps sense parlar-se amb aquell senyor tan simpàtic, que tenia un aspecte físic bohemi molt semblant al Jack Nicholson i que, uns anys més tard, es va suïcidar a casa seva fruit d’una depressió.
He transcrit aquesta anècdota dels amics del meu pare, perquè sempre he trobat interessant com això de la política, fos del color que fos, et podia fer guanyar amics o perdre’ls de manera sobtada. No hi havia una cosa en el comportament humà que fos més dialèctica que la ideologia política. Potser després ve el futbol.
Durant els primers anys de la democràcia, recordo que tota la meva família va participar intensament en la campanya electoral de les generals del 1977, que devien ser a principis de juny o així. Llavors jo tenia deu anys i feia quart de bàsica al col·legi General Prim de Reus. I, per llavors, recordo formar part d’aquella immensa caravana de 20 o 30 cotxes que es va organitzar per donar infinitat de tombs pel centre de Reus i els afores, amb cartells: «VOTA PSC» enganxats als vehicles, repartint adhesius, globus i caramels del Partit Socialista. Els meus pares conduïen aquell Seat 127 de color verd que teníem llavors, tocant el clàxon durant tota l’estona, junt amb la resta de vehicles socialistes de Reus. Mon germà i jo anàvem asseguts als seients del darrere, ajudant a repartir propaganda electoral amb la cara del camarada Felipe González o del mític Joan Raventós.
En aquest temps, el meu pare també va intervenir en un míting polític celebrat a l’antiga Expro-Reus, durant les primeres eleccions democràtiques d’aquell any 1977 (el dia 21 d’abril), compartia taula presidencial amb Joan Raventós, Anna Balletbò, Maria Dolors Capdevila, Pep Jai, Anton Borrell (futur alcalde de Reus) i algun altre peix gros de llavors. Malgrat que en aquella ocasió va dur a terme el seu míting de debut multitudinari, el públic assistent el va aplaudir de debò, victorejant-lo com a veritable líder polític. Ma mare sempre recorda que va ser una de les seves intervencions més aclamades i molta gent del públic, demanava que parlés més estona: «que parli el de la barba, que parli el de la barba» –perquè llavors duia una barba negra i espessa, amb un aspecte de progre que el feien ser totalment inconfusible pel carrer.
Malgrat que m’hauria agradat molt anar-lo a veure parlar en públic, a casa no em van deixar perquè aquell acte es desenvolupava bastant tard i en aquells temps tan convulsos de principis de la democràcia allò no era massa segur per a nens de 10 anys com jo.
El setmanari La voz de la Costa Dorada núm. 195, publicat durant el dia 28 d’abril de 1977 (pàgines 4-5), que encara conservem a casa, amb el títol d’«Una fiesta socialista», signat per Alfredo Bassó, descrivia el següent:
El partido de José Raventós reunió en el Pabellón de la Feria a unas 1.600 personas para escuchar al propio líder y a sus compañeros Anton Borrell, Rosina Ballesté, Maria Dolors Capdevila, Daniel Santamaria, Juan Alancillo, Anna Bolletbó i Pep Vidal (Pep Jai), presentados por Ramón Ferré, quien leía las adhesiones recibidas de diferentes grupos políticos.
Claveles rojos a la entrada, suscripción de firmas pro-Estatut a la salida. En medio, en mayor o menor grado, según cada intervención, una fiesta socialista. Entre los asistentes, gente de varias filiaciones e incluso «de orden» […].
Daniel Santamaria, empleado de Correos, exaltó los ánimos y expuso la situación de los inmigrados y las ligazones del centralismo con la oligarquía capitalista (gritos de «Vosaltres feixistes sou els terroristes!») y aludió a los apellidos ilustres del franquismo, en convivencia con los Consejos de Administración bancarios, intereses que han mandado a millones de hombres a una inmigración tremenda procurando enfrentarles para dominar a la clase trabajadora. «Cataluña –dijo con entusiasmo– me pareció un país ocupado cuando llegué a vivir aquí, pero me siento integrado, porque es catalán todo aquel que vive y trabaja en Cataluña: la cuestión catalana contiene más de dos millones de trabajadores nacidos en el resto del Estado Español. Queremos –añadió– vivir y trabajar aquí, en una sociedad sin discriminación por la lengua, o la cultura (gritos de «Volem l’Estatut!»). Y luchar contra el centralismo para la libertad de los pueblos y de los trabajadores.»
A aquell acte tan solemne per al Partit Socialista de Reus, es veu que hi van assistir més de mil persones, entre els quals hi havia un jove Lluis Miquel Pérez, d’uns 21 anys, que va felicitar personalment el meu pare, a qui coneixia de vista, i li va manifestar que el seu discurs l’havia convençut del tot per afiliar-se al partit. Casualment, aquest jove «fan» del meu pare seria alcalde de Reus dues dècades més tard. Quins tombs que dona la vida!
El meu pare sempre em va explicar que la cosa havia anat així, en relació amb els inicis polítics del senyor Pérez. Tots dos serien grans amics i se saludarien pel carrer un munt de vegades, fins i tot quan jo vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus.
De totes maneres, el meu pare era tota una eminència, un veritable coco dins de la ideologia socialista (que ratllava gairebé a l’àmbit filosòfic) i, per això, malgrat que fos oriünd d’Aragó, havia fet moltes amistats a dins del si del PSC de Reus.
Durant aquells anys d’infantesa recordo com, per casa meva, hi passaven diversos camarades socialistes de la vella escola com en Francesc Secall o en Carles Salas (futurs regidors de l’Ajuntament de Reus) a buscar llibres sobre marxisme i comunisme, que el meu pare els prestava, o bé s’intercanviaven entre ells. Llavors també tenia molta amistat amb un joveníssim Joaquim Besora que també va ser regidor del PSC de Reus el 1979.
El meu progenitor també era un polític de caràcter noble i idealista. Ell hi creia de debò en el socialisme pur adaptat a la societat occidental del segle xx, sense demanar res a canvi. Sols reivindicava tot un seguit d’igualtats socials i una millora de la qualitat de vida de la classe treballadora en general. Ell sempre es pensava que es podia millorar el nivell de vida de tota la població mundial a través d’aquesta ideologia.
Durant aquell temps, a més, havia sigut un dels membres fundadors de la UGT al Camp de Tarragona i havia estat, també, delegat sindical a Correus, en uns anys on hi havia molts conflictes força perillosos, entre l’empresa estatal i els seus treballadors.
Arran de la mort de Franco el 20 de novembre del 1975, mon pare també s’havia forjat una fama d’un personatge revolucionari en el si de Correus, sobretot, quan es va negar a posar-se una corbata negra a causa de la defunció del Caudillo. Llavors, tots els funcionaris es veien obligats per llei a portar aquella peça de vestir. Fins i tot, es veu que va venir el comissari de la policia de Reus a obligar-lo a posar-se aquella corbata negra davant de tothom. I tot just quan la tenia entre les mans, en sec la va llençar a terra, amb un gest de ràbia davant de la policia nacional (grisos, que en deien llavors) i dels seus companys de feina, que observaven totalment atònits aquella heroïcitat tan temerària que el podia dur a la presó o alguna cosa pitjor. Però simplement va ser expedientat pel senyor Jaume Dolcet (el cap de Correus de Reus de llavors) i quan va ser jutjat per un tribunal civil, va ser defensat per un advocat tarragoní que es deia Miquel Nadal (el pare del mític alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal). Allà davant del tribunal el meu pare va al·legar: «que no podia dur aquella corbata negra perquè li provocava molèsties corporals a l’alçada del coll» i que, si a causa de la defunció de la seva mare (la meva àvia Irene Sarasa), que s’havia produït el mes d’agost d’aquell mateix any 1975, no havia dut aquella peça de vestir, menys ho hauria de fer per mostrar senyal de dol cap a una persona que no coneixia personalment i que no era familiar seu, tal com era el cas del cap d’Estat: Francisco Franco.
Finalment, el meu pare va guanyar el judici i va ser l’únic funcionari de Correus de Reus (i potser de tot Espanya) que no va dur la corbata negra en senyal de dol durant la mort de Franco.
Això que he comentat més amunt, encara que sembli una ximpleria, es veu que durant aquell temps era un fet molt greu: desafiar l’agonitzant sistema franquista. Tot estava tremolós, hi havia una forta crisi energètica i la gent tenia por que, de sobte, esclatés una nova guerra civil o qualsevol tipus de conflicte armat. De manera que els nervis estaven a flor de pell de tothom i després de la mort del Caudillo, gairebé no se sabia què passaria. De moment, Joan Carles de Borbó era proclamat rei d’Espanya i més endavant donaria pas a la transició democràtica. Però durant els dies de la mort de Franco teníem una setmana de festa a l’escola i la població estava molt alterada, per bé o per mal.
Durant el mes de gener de 1978, recordo que la meva família i jo vam fer una excursió a Prades amb alguns membres del PSC local. Hi havia unes 15 o 20 persones, uns quants matrimonis amb fills d’edat escolar, com nosaltres. L’expedició que estava capitanejada per un tal Anton Borrell, un senyor totalment de Reus que es perfilava com a un futur líder en el si del PSC, fins que va arribar a ser alcalde del seu poble cinc anys més tard. Aquest senyor, Anton Borrell, de Reus de soca-rel, es veu que també era molt amic del meu pare. Era un dels membres del Partit Socialista reusenc que li queia millor.
Sempre recordaré amb nostàlgia una ocasió en què, mentre fèiem una parada a prop de Cornudella del Montsant, tots plegats vam començar a fer guerres de neu entre les famílies assistents i el futur alcalde de Reus no parava de llençar boles de neu contra el meu pare, amb un immens somriure trapella, tot cridant-li: «¡Toma Daniel!», en castellà.
A principis del 1979, malgrat que va ser l’any del triomf polític per al meu pare, tot i això, recordo que a casa hi havia certa mala maror, perquè el Partit Socialista mai podria guanyar les eleccions generals del 1979, a causa que sempre ho feia l’Adolfo Suárez a través de la UCD. I quan hi va haver els primers comicis municipals a Reus, en temps de la democràcia, a casa meva van posar tota la carn a la graella, que es diu.
Recordo que durant un diumenge de febrer del 79, els meus pares em van portar a un míting de Felipe González al Camp de Mart de Tarragona. Era impressionant veure’l en persona i com la gent l’ovacionava com una mena de salvador de la pàtria espanyola. També em ve present que, quan es va adreçar al públic, vestit amb aquella famosa caçadora de pana, jo li vaig poder donar la mà perquè els meus pares em van poder colar fins a les primeres files de l’auditori.
–¿Cómo te llamas, camarada? –em va preguntar prement-me la mà, mentre jo estava a punt de desmaiar-me per l’emoció de conèixer el veritable líder polític de casa meva.
–Ariel. Como el detergente –li vaig respondre tot nerviós.
–Mi mujer usa esta marca. Muy buen detergente por cierto –em va pregonar amb una rialla.
–Mis padres te votarán. Y yo también te votaré cuando sea mayor –li vaig comentar parlant en castellà com ell.
Realment, el cor em bategava més de pressa que mai, i gairebé que em desmaio quan l’home es va allunyar de mi per saludar altres membres del públic assistent. Aquell bany de masses digne d’una veritable estrella del rock em va impressionar de debò quan jo sols era un marrec de 12 anys. Finalment, a casa ens va saber molt de greu, quan Felipe González va perdre davant de Suárez per segona vegada. El 1982, però, acabaria guanyant per majoria absoluta (a la tercera va la vençuda).
Arribat en aquest punt, volia fer un incís; llavors mon pare estava tan ben considerat dintre del Partit Socialista de Reus que, fins i tot, va estar a punt de ser escollit per anar a la llista de diputats del PSC-PSOE tarragoní. Però quan es va fer la votació (totalment precipitada), mon pare llavors no hi era. Casualment havia anat a passar unes minivacances a Eivissa, amb uns amics seus de Canfranc; estaven allotjats al xalet del senyor Abel Matutes (futur ministre del Partit Popular), coses de la vida...
Pel maig del 1979, en Daniel Santamaria també va formar part de les llistes del Partit Socialista reusenc; anava de número quatre. Hi havia en Carles Martí com a cap de llista, un tal Marín de segon, en Francesc Secall de tercer i mon pare, el quart. També hi havia en Salvador Mallafré, Jaume Roig, Joan Balañà i en Joaquim Besora, que era el regidor més jove de tots, entre d’altres.
Durant aquells mesos recordo que a casa meva estaven molt il·lusionats. En el meu cas, fins i tot, acompanyava el meu pare a enganxar cartells del Partit Socialista (tant de les eleccions generals del març del 79, on va guanyar en Suárez, com de les primeres municipals de Reus). Ho fèiem junt amb altres companys i camarades seus, preparàvem la cola allà al local que hi havia a la plaça de Sant Francesc, davant mateix de l’església i ens dividíem per seccions dins de la ciutat per anar a enganxar cartells. Me’n recordo com si fos ahir mateix. Llavors es podien enganxar cartells en qualsevol espai lliure; fins i tot en vidres de cabines telefòniques com les que hi havia al barri Immaculada, Sol i Vista, Sant Josep Obrer i les Parcel·les Pelai, que eren els llocs on ens tocava anar a mi i a mon pare. El centre de Reus, el feien uns altres.
Mentre jo aguantava el cartell socialista en qüestió, mon pare, vestit amb una americana de pana de color marró fosc, impregnava de cola els vidres interiors de la cabina. En sec, apareixia algú observant-ho amb cara conflictiva, però quan veien que eren cartells del Partit Socialista, es quedaven més tranquils; fins i tot, ens somreien. La meva mare tenia por que ens passés alguna cosa i fotia bronca al meu pare perquè un nen de 12 anys com jo l’acompanyava a enganxar cartells durant la nit i ens podia passar qualsevol cosa. Però allò, jo mateix trobava que era una tasca força divertida i sempre m’agradava anar-hi. No sé per què, però sempre em feia molta il·lusió cada vegada que el meu pare em demanava que anés amb ell a penjar cartells del Partit Socialista o del sindicat UGT. Recordo que, primer, anàvem a fer unes tapes al bar Negresco del carrer de Sant Joan o al Bon-Mar a la raval i, després, ens traslladàvem amb el cotxe fins a la plaça de Sant Francesc a preparar la cola en unes ferrades d’aigua amb brotxes gruixudes de pintor mentre recollíem els cartells gegants totalment enrotllats, que ens proporcionava en Francesc Secall o algú altre que hi havia per allà dins.
En aquells temps encara em ve present la veritable bogeria democràtica que havia esclatat pels carrers de Reus. Els porxos de la plaça del Prim estaven totalment empaperats de cartells de totes les formacions polítiques que es presentaven a les municipals. La UCD, encapçalada per l’empresari Salvador Batlle, era qui fotia més soroll de tots plegats; era la candidatura que anava més a fons. Volien guanyar l’alcaldia de Reus fos com fos. En aquell temps tenien un local de campanya a la part de dalt del carrer de Llovera –on actualment hi ha la seu del Diari de Tarragona–, més amunt d’on vivíem nosaltres. I allà mateix posaven una cançoneta, un himne de campanya, que s’escoltava a totes hores del dia pels megàfons força potents que tenien a l’exterior i que ressonava per aquell carrer tan cèntric i tancat que gaudia d’una reverberació increïble. Moltes vegades em molestava tant, que per a estudiar les meves avaluacions de sisè de bàsica, m’havia de posar a la cuina del meu pis (en un espai totalment interior), tapant-me les oïdes amb cotó o coixins per a no sentir la propaganda de la UCD: «Vota UCD, vota Salvador Batlle», mentre sonava el fragment d’aquell maleït jingle que tenia una tornada que deia: «Perquè tots som catalaaaa-aaa-aaanns», cantada a l’estil cantautor; era una cinta de casset curta que devia tirar davant i darrere, cada dos per tres. Potser en una hora, s’arribava a escoltar com a 20 o 30 vegades, gairebé com si fos un disc ratllat o un instrument de tortura auditiva.
Esquerra Republicana llavors també tenia el local al costat mateix de casa meva, gairebé tocant al meu balcó, damunt mateix de cal Picó i també els maleïa amb tot el cor quan posaven un fragment dels «Segadors» com a 20 vegades seguides cada hora, sonant per aquells altaveus vells i esquerdats: «Vota Esquerra Republicana de Catalunya, vota Francesc Subirà.»
Això, més el guirigall de vehicles amb megàfons que passaven cada dos per tres pel carrer de Llovera (d’aquests i altres partits), creava una contaminació acústica pitjor que les rues de carnaval embussades. A vegades, arribaves a escoltar fins a 5 o 6 altaveus alhora a tot drap i crec que, allò, em va traumatitzar de debò. Molt més que la música pel carrer que posaven per Nadal (que era més alegre i més variada).
Durant aquelles municipals del 1979, també recordo que els de CiU van fer una gran festa míting a la plaça de la Llibertat, amb un dinar popular on hi havia gairebé unes 1.000 persones. També es podien veure pallassos i animadors infantils. Mon pare es queixava dels quartos que s’estaven gastant els de Convergència, malgrat que va saludar en Jordi Escoda, que era el número 2 del partit, després de Francesc Cailà. Mon pare i l’Escoda es queien força bé perquè tots dos eren de la mateixa quinta i tenien unes idees progressistes i antifranquistes molt semblants. També cal dir que mon pare tenia molt bon rotllo amb el doctor Francesc Subirà –que era alcaldable d’ERC–, coneixia personalment en Pere Anguera –que era historiador i socialista com ell– i, fins i tot, mantenia converses polítiques amb l’Isidre Fonts de la llibreria Gaudí.
Durant la campanya de les municipals del 79, encara conservo un record força desagradable d’un dia quan tornava de col·legi amb el meu germà i uns companys del Prim. Vam entrar a dins de la seu socialista de campanya, ubicada al carrer de Sant Joan, per a demanar propaganda –allò típic que fan els nens en edat escolar: demanar adhesius, xapes, globus, bolígrafs, caramels o el que sigui. Aleshores anava com a cap de colla d’una mitja dotzena d’alumnes del Prim que també vivien pel centre de Reus i tots plegats tenien un aspecte força quinqui. Volia fer-me l’important amb ells, però recordo que vaig rebre un tracte desagradable. Hi havia dos nois, d’uns 17 o 18 anys, que jo no coneixia de res, que es dedicaven a repartir aquells objectes en una taula ubicada dins del local i es van fotre de mi per estar tan gras –llavors ja tenia una mica de sobre pes–; em van dir en to burleta: «A tu, com que ets tan gras i ample, t’hauríem de donar més adhesius que als teus amics, perquè te n’hi caben molts més, oi?» I van fer-me quedar en ridícul. A més, quan els vaig demanar caramels i bolígrafs amb un aire reptador, em van respondre de manera força repel·lent: «Au, vés; home, vés, que aquí no et donarem res més!» Vaig trobar allò tan desagradable, que de sobte, vaig arribar a casa força desenganyat pel socialisme reusenc.
Era evident que aquells paios no sabien qui era jo, ni qui era mon pare. Segur que si hi hagués anat acompanyat per ell, m’haurien fet la pilota en lloc de donar-me aquell tracte menyspreable. Així doncs, gairebé sols per aquest motiu i a la tendra edat dels 12 anyets, ja vaig començar a pensar que els socialistes no eren tan bona gent i tan guais com pregonaven els meus pares. Ja hi havia alguna cosa que no em quadrava. Ho vaig explicar a ma mare i li va treure importància, fent-se una mica la incrèdula:
–Hauries d’haver dit que eres el fill del Santamaria –em va respondre.
Però era igual, el mal ja estava fet. El que em feia més ràbia és que havia anat diverses vegades a enganxar cartells del PSC per Reus fins a altes hores de la nit i, de cop i volta, t’ho agraïen així. Allò em va marcar molt, no sé per què, però amb aquella «ximpleria» vaig començar a desconfiar dels polítics i dels seus partidaris en general. Vaig adonar-me com la política podia ser tan estranya, ingrata i força desagraïda.
Durant aquell mes de maig del 1979, els socialistes van guanyar a l’Ajuntament de Reus. Recordo que va ser un dia molt llarg i una nit molt més llarga. Ma mare fins i tot havia fet d’interventora del partit; es va passar tot el dia deambulant pel col·legi electoral del Prat de la Riba controlant els vots perquè ningú fes trampa (que llavors es veu que es feia molt allò que en deien pucherazo). Però la victòria socialista va ser definitiva a partir de les 12 de la nit. Havien tret 7 o 8 regidors dels 21 que hi havia a Reus pel nombre d’habitants censats de llavors, que em sembla que érem vora els 79.000.
Durant el primer mandat democràtic de l’Ajuntament de Reus, els socialistes van pactar formant govern amb CiU, PSUC i ERC (ja en aquells temps), perquè no manés la UCD, que havia quedat com a segona força política en vots i podia governar si pactava amb el PP i CiU. Però no va ser així gràcies als reusencs Francesc Cailà i Jordi Escoda, que anaven al capdavant de Convergència i Unió, que es van capficar a no pactar mai amb un partit de centredreta espanyolista d’aquells temps. Era evident que llavors ningú volia que la UCD, el partit fundat per l’exdirector de Falange i les JONS, Adolfo Suárez, governés a Reus, i això que comptava amb el prestigiós empresari local, Salvador Batlle, al capdavant.
Durant la festa o celebració que es va fer a la seu socialista de Reus, sempre es deia que el senyor Joan Balañà del barri Fortuny: «se la trauria», si entrava de regidor, perquè no es tenia clar que el PSOE a Reus tragués tants vots i potser ell es quedaria totalment fora. I, com que va acabar entrant a dins del consistori, no li va tocar més remei que complir la promesa de «treure-se-la» davant de tothom. L’home ho va fer davant dels xiulets morbosos dels seus camarades de partit. I després de fer un discurs pujat dalt d’un tamboret, evidentment es va treure la perruca, amb un gest humil, mostrant la seva veritable calvície incipient. Aquella anècdota va ser molt comentada entre els camarades del partit de llavors.
Finalment, el meu pare va ser investit com a regidor socialista del nou govern democràtic de l’Ajuntament de Reus durant el dia 3 de juny del 1979. I, tant entre amics i família, es va muntar un rebombori que no vegis.
Començant pels meus mestres del col·legi Prim, de sobte, tot eren afalagaments i em comentaven totalment entusiasmats com si fos una gran cosa: «Jo el vaig votar al teu, pare, eh?», davant dels meus companys de curs, que flipaven mandonguilles que, de sobte, em fessin la pilota davant de tothom. De totes maneres, també hi havia un docent meu que era més conservador, el senyor Agustín Fuster (aragonès de Calanda), que sempre que em veia no cessava de comentar-me de manera foteta davant dels altres professors: «A ver cuando tu padre nos pone una piscina en el colegio. ¡Que ya va siendo hora, hombre!» Mentre aquest educador em deia això o quelcom similar en veu alta, els seus companys docents reien, però sense dir res; era evident que fossin socialistes o no, de sobte tothom (professors i alumnes) em miraven com si jo fos el fill d’una veritable celebritat.
De totes maneres, quan anava a dinar a casa de ma àvia Aurora (que era més aviat de dretes), ella sempre em demanava coses com:
–Digues al teu pare, de part meva, que arreglin el llum del carrer, que de nit està molt fosc i fa por caminar per la vorera...
Llavors quan li passava aquest encàrrec, ell em responia tot enfadat:
–Li dius a ta àvia que li ho demani a l’Antoni Foz de l’Aliança Popular, que es a qui ha votat de debò...
Finalment, al meu pare, el van nomenar regidor de Barris i Participació Ciutadana. Llavors no es cobrava res per ostentar un càrrec públic, era una qüestió totalment honorífica i gratuïta. Però s’havia de treballar i fer feina per arreglar la ciutat que estava molt feta malbé i tenia bastants indrets i barriades que semblaven llocs tercermundistes (molt més que ara, és clar). El meu pare anava totalment atabalat de dalt avall, reunions a dins i fora de l’Ajuntament a totes hores, trobades amb associacions de veïns de barris perifèrics, baralles amb altres formacions polítiques i sobretot, amb membres del seu mateix partit (això era el que li dolia més). Tal com va succeir amb el mític Manuel Marín, un regidor d’Urbanisme que, segons deia mon pare, li feia la guitza perquè li queia molt malament. El meu pare no podia aguantar-lo i en vida sempre em va dir que va abandonar el seu càrrec per culpa seva i «perquè em feia la vida impossible amb els seus marrons» (segons la seva versió). Llavors, de sobte ho va engegar tot a pastar fang. Per això, el meu pare, en Daniel Santamaria Sarasa, també va ser el primer regidor que va dimitir a dins del consistori democràtic reusenc durant el mes d’octubre del 1979. Es veu que l’alcalde Martí li va demanar que escollís el càrrec que volgués a canvi de quedar-se a dins de l’Ajuntament durant la resta del mandat, però el meu pare va plegar igualment. Sobretot, durant un temps on s’estava a punt de cobrar una bona remuneració per ostentar un càrrec municipal que ja equivalia a un bon sou administratiu. En Daniel va plegar perquè, de sobte, va descobrir que la praxi política no era el seu fort i tampoc se sentia gens bé amb altres companys de partit, que els titllava de fer tripijocs o d’aprofitar-se de la bona fe dels altres.
Anys més tard, també em va explicar tot orgullós com, durant els pocs mesos en que va estar de regidor, havia impedit que un alt mandatari municipal es carregués el parterre de la plaça Mercadal (on se celebra cada any la Tronada de Sant Pere), per asfaltar-la i convertir-la en una àrea d’estacionament de superfície. Fins i tot, es veu que el promotor d’aquesta idea tan nefasta havia trobat una empresa que pagaria molt bé aquelles lloses històriques totalment desmuntades (comprant-les a pes). Malgrat que sembli tan increïble, llavors les coses encara anaven així. Eren finals dels anys 70 i es continuava duent a terme aquella especulació urbanística que va fer tan malbé el patrimoni històric de Reus i d’altres indrets de Catalunya. Així doncs, va impedir que es desmuntés el parterre de la plaça Mercadal des de tots els angles: parlant-ho amb el Francesc Subirà i amb el Jordi Escoda, que eren reusencs de soca-rel. En Daniel era historiador, i malgrat que no era nascut a la nostra ciutat, coneixia el gran valor patrimonial que tenia aquell parterre cèntric –que, fins i tot, ja havia servit d’espai d’aparcament en temps de la dictadura. Doncs llavors, en ple mandat democràtic i socialista, ja hi havia algun llest que volia rematar la jugada, asfaltant-la i venent les pedres a pes, o a tant la peça a un picapedrer de Reus.
El meu pare –que també era un home de món i havia viatjat per tot Europa– va proposar a l’alcalde Martí la creació de carrers de vianants pel centre de la ciutat, perquè allò podia afavorir el comerç reusenc. Aquella idea es va dur a terme al carrer de Jesús, i més endavant per la resta de carrers cèntrics.
Durant el seus pocs mesos de mandat com a regidor, recordo que l’entrevistaven sovint a Ràdio Reus, la SER, i tota la família ens aplegaven a l’hora de dinar per escoltar la seva veu pel receptor de ràdio. El pobre parlava una mica nerviós, enganxant-se una mica en dir les seves respostes sobre tal o qual tema.
Sempre recordaré que el dia de Sant Pere d’aquell mateix any 1979, tota la meva família i jo vam pujar al balcó principal de l’Ajuntament a veure la Tronada d’aquell any. El meu germà petit, el Joel, que llavors tenia set anys, va saludar l’alcalde Martí, que li va donar directament un petó a la galta. Semblava ser molt bon home. Molt vell, però molt bon home.
Com que el meu pare també va ser regidor de Barris, li va tocar anar a presidir un munt de festes veïnals que se celebraven en diversos indrets de Reus com: les del Sant Josep Obrer, el barri Immaculada, el barri Gaudí, les Parcel·les Pelai, el barri Fortuny, el barri Juroca, etc. Al barri Fortuny sempre saludàvem el Joan Balañà, que era company de consistori. Fins i tot recordo que hi havia un tal Francesc Campoy del PSUC que també era molt famós i conegut de la família.
Arribats en aquest punt, us puc assegurar que, a l’edat dels 12 anys, era força impressionant seure al costat del meu pare en una taula presidencial del barri de torn, mentre vèiem passar els tambors i les majorets de Reus desfilant davant nostre amb tots els honors. Entre els participants recordo que, de tant en tant, hi havia algun company meu d’escola, tocant els timbals o les cornetes i em contemplaven totalment fascinats que jo fos tan important.
Tal com he dit més amunt, com que al meu pare li va agafar una mena d’estrès o depressió política fent de regidor de l’Ajuntament de Reus, va ser el primer membre del consistori que va dimitir durant el primer govern municipal democràtic del 1979.
Durant el seu mandat no va percebre mai cap remuneració econòmica, perquè era un veritable idealista de la política i sempre opinava que un càrrec públic democràtic s’havia de desenvolupar per vocació, sense cap tipus de remuneració. De totes maneres ell sols va demanar a l’Ajuntament de Reus que li paguessin els diners (de manera retroactiva) que li havien descomptat a Correus, per les hores que havia estat fent de regidor anant a plens, reunions d’equip de govern o comissions informatives.
A partir d’aquí, el pobre home es va desenganyar totalment de la política i a casa vam pagar les conseqüències de les seves frustracions, perquè se’l veia molt trist i desanimat de tot. Gairebé com si hagués tornat d’una guerra o hagués estat a la presó...
Més endavant, també em va explicar que quan havia estat regidor i se celebrava un sopar de caràcter polític i de consistori: per Sant Pere o Misericòrdia, cada polític es pagava el menú de la seva pròpia butxaca, no com succeeix actualment que ho paga l’Ajuntament a través de l’àrea d’alcaldia. Per Sant Pere els membres del Consistori reusenc tampoc anaven a completes, perquè llavors els socialistes eren molt laics. Més endavant això també va canviar.
Per més inri, l’octubre del 1980, a mon pare també se’l va expulsar del Partit Socialista de Reus, perquè feia un any que no pagava les quotes d’afiliat. Ho va fer un company seu de Correus, que també era membre del Partit Socialista de Reus i afiliat a la UGT, el qual veia el meu pare com una mena de rival polític. Li va clavar una punyalada trapera, que es diu, perquè li tenia certa enveja pels seus progressos polítics. Llavors mon pare estava tan desanimat que no va reaccionar, però seguia parlant amb antics camarades del partit quant se’ls trobava pel carrer.
Mentre era regidor de l’Ajuntament de Reus, allà a l’oficina de Correus de la plaça de la Llibertat, també va tenir molts adversaris polítics; gent carca de llavors que sempre discutien amb ell. Però quan va plegar, tot va acabar de sobte. Va passar a viure tranquil reemprenent les seves tasques administratives d’executiu postal.
Arran de tot això, jo mateix, a la tendra edat dels 12 anys, em vaig adonar totalment que la política era un ambient arrossegat, sense escrúpols, on per a triomfar i fer carrera de debò, havies de ser un trepa i fer travetes a tot quisqui. I amb tot la història de mon pare, també vaig comprovar que la política era diabòlica i que podia fer molt de mal físic i psicològic a la bona gent que s’hi dedicava de debò pels seus nobles principis. Sobretot, els pobres incauts que creien en qualsevol ideologia política d’esquerres com la del Partit Socialista.
Malgrat tot, a casa meva seguien essent totalment fidels al partit, al PSC-PSOE, i el votaven sempre que hi havia eleccions.
Uns anys més tard, els meus pares i jo també vam assistir al míting que va fer en Felipe González a la pista d’hoquei sobre patins del Reus Deportiu l’any 1982. Eren aquelles eleccions d’octubre on va guanyar per majoria absoluta, gràcies al fet que el van votar uns 10 milions de persones de tot Espanya. Recordo que sols entrar al pavelló roig i negre, vaig veure uns companys meus d’institut que no paraven d’insultar-lo dient-li: «burro, pallasso». Eren veïns del centre de Reus i fills de botiguers totalment de Reus que anaven a classe amb mi.
Durant aquella jornada tan gloriosa i tan socialista, vaig poder aplegar un cartell gegant seu, d’aquells on sortia el seu rostre en detall, mirant cap a l’infinit, amb un fons de color blau cel pàl·lid, on deia: «Vota por el cambio. Felipe González presidente» o alguna cosa similar. El tenia penjat a la paret del meu dormitori, tot just damunt mateix del capçal del meu llit, com si fos el meu heroi. Llavors també començava a col·leccionar pòsters de grups de música tan famosos com els Beatles, els Rolling Stones, o els iron Maiden, que vaig descobrir durant aquells anys d’adolescència. Doncs, en Felipe Gonzalez estava enmig de tots ells: política i rock es començaven a barrejar des de la meva adolescència.
Durant aquella etapa tan tendra de la meva vida, ja vaig començar a comprendre que un líder polític era també com una mena d’estrella de rock, tothom l’adorava, havia de fer els seus shows en públic i havia d’obtenir vots, tal com els ídols musicals han de vendre discs entre els seus fans i seguidors. També havien de fer gires quan estaven duent a terme campanyes electorals, «actuar» i fer mítings davant del seu públic massiu integrat per la majoria dels seus fans, o bé dur a terme aparicions estel·lars televisives realitzant entrevistes o enfrontant-se amb els seus adversaris en debats carregats d’audiència.
Aquí mateix vull citar la cita nihilista i transgressora del cantant Iggy Pop, l’avi del punk rock que va dur a terme als anys 70 com a cantant dels Stooges: «Adolf Hitler was the first Rock and Roll Star.»
Quan en Felipe González va guanyar les eleccions l’any 1982 semblava que les coses havien de canviar dràsticament per a tothom, de manera que semblava ser que tot havia de millorar gràcies al govern socialista estatal: s’acabaria amb la pobresa, hi hauria feina per a tothom i tant Catalunya com Espanya gaudirien d’una qualitat de vida, com mai havien tingut durant el seu passat històric. El lema era entrar a formar part d’Europa i viure tots plegats molt més millor, gairebé com a Alemanya o Suïssa (es pensaven molts). Sobretot, gràcies al Partit Socialista Obrer Espanyol, que tampoc volia entrar a dins de l’OTAN, tal com pregonava el darrer govern de la UCD.
De totes maneres, durant aquell temps, ja vaig sentir petites contradiccions quan el senyor González proclamava obertament que ell ja no era marxista, fins i tot va fer la comedieta de plegar del partit (uns mesos abans de ser president del Govern) tot dient: «Señores camaradas, quiero dimitir del Partido Socialista porque yo no soy marxista. Por lo tanto, prefiero sufrir de una puñalada en el metro de Nueva York que no morir de frío en Siberia.» Però la cosa es va arreglar, potser perquè el PSOE llavors no tenia a cap altre candidat tan potent i que li quedessin tan bé les americanes de pana que duia llavors.
De sobte, tot just quan feia poc temps que era president del Govern espanyol, mon pare li va començar a agafar molta mania cada vegada que el veia per la televisió. Ens comentava que li feia la impressió que era com una mena de xarlatà firaire. Tot i això, a casa meva en Felipe González sempre queia millor que en Suárez o el Calvo Sotelo, simplement perquè era el primer president socialista de la democràcia.
Uns anys més tard, de cara al 1984, quan jo feia tercer de BUP a l’Institut Gaudí de Reus, de sobte el meu progenitor em va demanar que de tant en tant em passés per la seu dels socialistes. Ell no m’ho deia clar, però mostrava evidències que jo, el seu fill gran: Ariel Santamaria Matas, hauria de ser el seu relleu polític generacional dins del Partit Socialista. Malgrat com de malament ho havia passat, jo havia de continuar amb la seva causa socialista revolucionària d’esquerres. Durant aquells mesos de principis del 1984, es veu que algun antic camarada seu li havia comentat que es volien organitzar unes Joventuts Socialistes a escala local i buscaven estudiants d’institut a punt de començar alguna carrera universitària perquè formessin part de les Joventuts de llavors. Era evident que necessitaven gent jove per fer-los fer feina bruta com enganxar cartells durant les campanyes electorals, repartir pamflets, fer embalum durant els mítings, concentracions, manifestacions, etc.
Aquella petició del meu pare la vaig trobar força estranya, una mica forçada; ell mai m’havia demanat coses d’aquell tipus, però cada vegada tinc la sensació evident que llavors volia que el seu fill gran i primogènit continués amb la seva tradició política, allò que passa de pares a fills... Jo ja tenia 17 anys i certa simpatia cap als ideals marxistes d’esquerres. Potser el meu pare llavors ja veia fusta política en mi, alguna mena de potencial del qual jo mateix no era conscient, no ho sé...
Mentre estudiava tercer de BUP, m’agradava llegir llibres d’escriptors totalment d’esquerres com George Orwell o Arthur Koestler. A casa meva també hi havia un munt de llibres de Karl Marx –El Manifest comunista, El Capital...–, que llegia i fullejava de tant en tant... I, al meu institut, també hi havia una trepa de companys socialistes purs de caire trotskista que volien organitzar un sindicat d’estudiants per a lluitar en contra de la tirania d’aquells professors de l’Institut Gaudí que llavors eren tan carques i de dretes (la majoria, no pas tots).
Així doncs, durant aquell mateix curs del 1984 (valgui la redundància), em vaig fer col·lega d’aquells nois totalment d’esquerres, que també es declaraven plenament marxistes i proclamaven obertament que s’havia de fer la revolució entre els estudiants per a lluitar contra les desigualtats socials de Reus i els voltants. Aquests adolescents revolucionaris que de ben jove em van marcar ideològicament eren: en Jordi Rosich, en Jordi Escuer i un tal Antoni Mendoza.
La cúpula d’aquest grupet formava part d’un moviment marxista leninista trotskista de caràcter nacional que volia dur a terme la santa missió d’infiltrar-se al si del partit socialista per a adoctrinar els 10 milions de votants espanyols per tal que tornessin a tenir esperit de classe treballadora, revolucionària i marxista. Tots plegats eren lectors d’un diari pamfletari que es deia: Nuevo Claridad, una publicació mensual, que es distribuïa entre els sectors més radicals de les Joventuts Socialistes a escala estatal. Jo ja n’havia adquirit un parell o tres, que es venien per 50 pessetes.
–Si t’interessa el socialisme, llegeix-lo que t’agradarà –em va comentar en Jordi Rosich, mentre me’n passava un. El paio era un veritable coco en aquestes matèries d’esquerres i tal, per això li deien Trotsky de renom.
Quan ell i jo tornàvem caminant cap a casa juntament amb altres companys d’aula als quals interessava el tema polític d’esquerres, ell ho aprofitava per a adoctrinar-nos vers el marxisme, la classe treballadora, la plusvàlua, el sistema corrupte social democràtic, el procés de la nacionalització de la banca i dels mitjans de producció, etc.
De manera que aquella mateixa tarda del mes de març, tot just quan vaig anar al raval de Santa Anna a afiliar-me a les Joventuts Socialistes de Reus, complint la voluntat del meu pare, ja vaig trobar-me amb aquella trepa de revolucionaris de l’insti totalment instal·lats allà dins. Al principi em va sorprendre molt, perquè llavors encara no m’havien dit res que ja estaven infiltrats a dins del PSC de Reus, començant a fer feina. Però després, lligant caps, vaig veure que tots els rius anaven a parar al mateix mar. El mar del poder. De l’adquisició del poder polític en aquest cas.
El primer que recordo quan vaig trepitjar la seu socialista del raval de Santa Anna, allà al costat mateix de Ràdio Reus, era que era un pis immens i molt vell, totalment pintat de groc pàl·lid. Fins i tot els porticons dels finestrals immensos d’aquell immoble estaven tenyits d’aquell color tan psicodèlic, alhora que decadent. Semblava que estiguessis a dins del Yellow Submarine dels Beatles, o alguna cosa semblant.
Recordo que a la sala principal de reunions hi havia una trentena de cadires de fusta plegables, més una taula de presidència a sota mateix d’un quadre del president Companys. Cosa que em va estranyar una mica, perquè en Companys era d’Esquerra Republicana, no pas socialista. Sols entrar allà dins, recordo que vaig saludar en Quim Besora, que era amic del meu pare i que també havia estat regidor durant el primer mandat democràtic del 1979.
A banda dels camarades trotskistes del meu institut, també hi havia un noi de la nostra edat que es deia Valentín Rodríguez, que em sembla que segueix militant a dins del partit socialista avui en dia. Molt bon paio i massa bona persona per estar tants anys dedicant-se a la política. També hi havia una tal Susana i un tal Enrique Lorenzo, que havia anat amb mi al col·legi General Prim.
En aquell local ubicat en plena raval Santa Anna de Reus, recordo que també hi havia un tal Lluís Miquel Pérez, aquell conegut del meu pare que treballava al Banc Exterior d’Espanya que, malgrat la seva joventut, ja tenia el cabell gris tirant a blanc i amb el seu bigoti característic. Recordo que llavors ja era tot un senyor, de tracte distant i moderat en paraules cap a nosaltres (llavors no sé quin càrrec exacte tenia a dins del partit), semblava ser l’encarregat d’obrir i tancar les portes del local, els llums i tenir a punt la màquina del cafè.
Quan vaig arribar i ens van presentar a tots plegats, s’estaven preparant les eleccions autonòmiques del Parlament català del 1984, on s’havia d´enderrocar en Jordi Pujol. En aquell local del PSC de Reus, també hi havia en Gregorio Simón, que tenia una empresa que llogava cadires plegables de fusta per als actes públics que organitzava l’Ajuntament de Reus, i en Miquel Fandos Laguna, un prestigiós delegat sindicalista de la UGT de Correus, que em va donar records per al meu pare, tot i dient-me, davant de tothom: «Digues al Daniel que torni al partit, home, que ara mateix ens faria molta falta.» Ho va fer diverses vegades durant aquella trobada a dins del Partit Socialista. Els meus companys d’institut em van observar sorpresos, en veure que jo era algú allà dins; de sobte, jo era «el fill del Santamaria», un dels principals artífexs del PSC de Reus durant l’inici de la democràcia.
Aleshores ja vaig entendre el desig del meu pare perquè anés allà al raval Santa Anna; venien noves eleccions autonòmiques i havíem de fotre fora del Govern català en Jordi Pujol, que a dins de la meva família, queia tan malament com el mateix Francisco Franco. El cas del Jordi Pujol era curiós: hi havia molta gent a qui queia força bé (com el cas de la meva família materna) i altres, a qui queia molt malament. Recordo que llavors hi havia amics meus i companys d’institut que el veien com un gran polític que estava aixecant Catalunya, mentre que altres l’odiaven fermament, perquè ja el veien com una persona que s’aprofitava de fomentar el catalanisme per fer les seves conxorxes i guanyar un munt de quartos a través de Banca Catalana.
A casa meva en concret: en Jordi Pujol era com el dimoni. Ma mare sempre es queixava que totes aquelles manifestacions que havia dut a terme de ben jove a favor de l’Estatut d’autonomia, a favor de la implantació de la Generalitat catalana, a favor de l’Onze de Setembre, a favor de la normalització de la llengua catalana, etc. sols havien servit perquè els de Convergència s’apoderessin de tot el bacallà i transformessin una Catalunya oberta, lliberal i progre, en un poble carca i de dretes, gairebé democratacristians.
Més endavant, va sortir tot allò del forat de Banca Catalana i a casa meva va ser com una petita celebració escandalosa. Una vergonya per part de Catalunya, però almenys allò serviria per fer-lo abdicar del seu tro. Però no va passar res de tot el que s’esperava, perquè el mateix Felipe Gonzalez li va tapar el forat de Banca Catalana, a canvi que li continués donant suport a Madrid com a president del Govern espanyol.
Recordo que durant el procés de campanya de les eleccions del Parlament català del 1984, vaig anar a enganxar cartells amb els meus companys de partit i de Joventuts Socialistes. També es van fer diverses reunions al raval Santa Anna, on fins i tot hi assistia el mateix alcalde de Reus: l’Anton Borrell Marco, per a donar ànims als seus adeptes. Recordo que en una d’aquelles assemblees generals a dins del partit, algun membre de les Joventuts va treure el retrat d’en Lluís Companys i el va substituir per un d’en Karl Marx, i allò va provocar un gran escàndol a dins del partit. Hi havia gent que no volia en Companys perquè era d’ERC, encara que fos català i d’esquerres. I altres no volien en Karl Marx perquè llavors ja no se sentien gens marxistes... Finalment, es va sotmetre a votació i es va tornar a penjar en Companys al costat d’en Karl Marx. Va ser llavors quan em vaig adonar que la política també tenia molt de fetitxisme.
Recordo que una nit que vaig sortir a enganxar cartells pel centre de Reus, ho vaig fer acompanyant un militant veterà, un paio que tenia barba i era alt i sec com un sant Pau; es deia Albert Papaseit i semblava ser un socialista acèrrim com mon pare. Durant la primera nit que vaig anar amb ell a treballar pel partit, també vam tenir un encontre amb uns militants d’Esquerra Republicana que enganxaven cartells a la plaça de Catalunya. El que anava amb mi sempre deia: «Salut companys, salut companys» de manera repetitiva a totes les altres formacions polítiques que ens trobàvem pel carrer. Ho deia com si fos una mena de mantra, sense afegir-hi res més: «Salut companys, salut companys.» Jo a vegades me’l quedava mirant i veia que era un tipus una mica estrany. Un paio que feia gairebé un metre noranta, amb una barba immensa i que sempre fumava un pur dels bons. De sobte ens vam topar amb la gent d’Esquerra que enganxaven cartells a la plaça de Catalunya i també els va saludar igualment: «Salut companys, salut companys.» I el militant d’ERC, que també anava acompanyat de dos nois adolescents com jo, li va respondre de manera desafiant: «Salut i força al canut, voldràs dir, oi?» L’altre va repetir: «Salut companys, salut companys», com a resposta, gairebé com si no sabés dir res més... Durant tota la nit crec que només va dir aquestes dues paraules de manera repetida.
De totes maneres, el paio d’Esquerra semblava estar bastant rebotat a escala política amb els socialistes de Madrid i va iniciar amb ell una picabaralla verbal, pregonant que els socialistes eren uns botiflers, que en Felipe González era un espanyol i un xarnego, i no sé què més. Recordo que era un paio d’uns trenta anys, no massa alt, amb el cabell llarg i amb bigoti. També duia una gorra d’obrer clàssica, que em recordava força al cantautor Pere Tàpies, però més reusenc i totalment d’Esquerra Republicana. Mentre xerraven i discutien de política semblava ser que tots dos anaven a arribar a les mans, però finalment no va ser així. El militant d’Esquerra va acabar cridant: «Els socialistes sou uns botiflers i uns xarnegos» per enèsima vegada. Els nois que anaven amb ell, estaven tan espantats com jo per aquella forta discussió política entre dos adults. Eren: en Jordi Garcia i un tal Eloi que vivien al barri Fortuny i que anaven a l’Escola Puigcerver. Jo temps enrere, havia jugat amb ells al Tennis Monterols o havia congeniat amb ells quan el meu amic Josep Maria Castellví organitzava alguna festa d’aniversari a casa seva i també els convidava perquè eren companys de curs i veïns del barri Fortuny. Però, de sobte, me’ls tornava a trobar en una situació tan incòmoda com aquella.
Durant aquella campanya electoral, també recordo com l’alcalde Borrell va tenir una forta discussió verbal amb un dels membres de les Joventuts Socialistes, concretament amb en Jordi Escuer, que li estava comentant que l’actual política socialista s’estava tornant cada vegada més «socialdemòcrata i de dretes». Llavors, l’Anton Borrell va perdre els estreps totalment molest, i li va cridar amb veu aguda: «Tu no saps la quantitat de conyes i punyetes que he d’aguantar cada dia essent alcalde de Reus... Ara mateix només em falta que em vinguis amb les teves collonades, nen!»
Ho va dir cridant a ple pulmó, com si fos un mestre d’escola renyant un alumne rebel. Mentre parlava amb el cap acotat, tenia la mà dreta formant un círcol o un anell, tancant el dit polze i anular, sacsejant-la de la mateixa manera que feia en Felipe González quan sortia per la televisió, fent els seus discursos frenètics a la massa.
Em va sorprendre molt, que un alcalde de Reus, un paio fet i dret, gairebé de més de quaranta anys, es deixés destorbar per un xaval de 17 anys que anava amb mi a l’institut, tot just a la meva classe. I que, a més, el podia fer sortir totalment de polleguera. Parlo de les autonòmiques de l’any 1984 i tothom tornava a estar molt nerviós per culpa d’aquells propers comicis del Parlament català, on en Raimon Obiols havia de treure més vots que en Jordi Pujol... impossible!
Recordo que durant aquell temps vaig repartir per l’institut uns adhesius socialistes on sortia el lema: «Obiols votarà Pujol» i apareixia el candidat socialista vestit de jugador de bàsquet i fent botar en Jordi Pujol, com si fos una pilota, per com de petit o arrodonit era al costat del seu rival socialista: tan alt, tan prim i tan esvelt. Però l’Obiols tenia un greu problema polític transcendental: no tenia cap carisma com a líder de masses i no sabia parlar gens en públic. Durant els seus mítings polítics, semblava un discapacitat o que anés fumat d’alguna cosa.
Segur que en Raimon Obiols era un polític molt més intel·ligent del que semblava, però mai guanyaria en Pujol perquè no tenia el seu capacitat paternalista, o digueu-li com vulgueu. Així doncs, en Jordi Pujol no es va retirar de la política activa fins al cap de 23 anys d’ostentar el càrrec de president de la Generalitat i, a més, va fer tot el que va voler, per bé o per mal del poble català...
D’aquell temps, fins i tot recordo com moltes vegades, alguns camarades de les Joventuts i jo, quedàvem a altes hores de la matinada per arrancar cartells de Convergència o d’Esquerra (els veritables rivals del PSC-PSOE de llavors), recent enganxats pel centre de Reus. Ho fèiem amb trossos de canya o cúters que portàvem damunt nostre. I si estàvem secs, els mullàvem amb una esponja grossa i els arrancàvem també amb l’ajut d’unes bones rasquetes. En la política, sempre es jugava brut. Ja ho vaig veure llavors.
Fins i tot, recordo que vam punxar les rodes d’un cotxe amb servei de megafonia d’Alianza Popular, que estava estacionat a la plaça Mercadal a altes hores de la matinada.
En el punt àlgid d’aquella campanya electoral del 1984, els meus companys de les Joventuts Socialistes i jo, vam ajudar a preparar un fastuós míting a l’edifici buit de les antigues Peixateries Velles de Reus enganxant cartells a dojo per tot Reus. En aquell acte, hi van parlar en Raimon Obiols i uns quants polítics socialistes més. Fins i tot, em sembla que també hi va participar l’Anton Borrell que ja era alcalde de Reus. Va haver-hi actuacions musicals d’en Joan Bautista Humet (el que cantava «Clara, distinta Clara»), el mític cantautor Quico Pi de la Serra i després del míting: l’Orquestra Plateria, que llavors havia agafat molta fama amb el seu single: «Lígia Elena».
Recordo que, tot just quan va començar a parlar en Raimon Obiols, es va congregar una massa d’unes 20 o 30 persones, tots joves de tendències independentistes barrejats amb àcrates i llibertaris de Reus, que van començar a esbroncar-lo i a fer xivarri amb xiulets. Fins i tot, portaven matraques que molestaven molt i no es podia escoltar el discurs del candidat de la presidència de la Generalitat. Nosaltres, els de les Joventuts Socialistes vam intentar dissuadir-los, dient-los que deixessin de molestar, però aquell grup de nois i noies –una mica més grans que nosaltres (vora els vint-i-pocs anys)– no va parar de muntar xivarri en contra del nostre líder polític. Quan uns membres destacats del PSC de Reus, els van fer front, amenaçant-los de trucar a la policia, es van quedar al final de tot de les Peixateries, però van seguir fotent xivarri i molestant els assistents d’aquell míting. En aquell boicot socialista (dels primers que vaig veure a Reus), fins i tot s’hi van afegir estudiants jovenets d’instituts de Reus, que semblaven ser gent d’esquerres com ells, però no pas socialistes. Quan el míting de l’Obiols va acabar, abans d’hora, i l’orquestra Plateria va començar a tocar, es van calmar els ànims del tot. Llavors tothom va començar a ballar i es va acabar amb la protesta.
Durant aquell any 1984, les Joventuts Socialistes de Reus, també vam organitzar unes quantes trobades als jardins de la Palma, on vam dur a terme encontres amb membres destacats i revolucionaris d’altres Joventuts Socialistes de pobles de la província com Tarragona, Torredembarra, etc. Allà fèiem una mica de gresca barrejada amb discursos polítics. Recordo que en un d’aquells esdeveniments, vaig fumar el primer porro de la meva vida. Me’l va passar una noia més o menys de la meva edat (17 o 18 anys) que venia de no sé on i que va fer un discurs a favor del proletariat i la dona treballadora que li va quedar molt bé, com el porro que em va passar entre bambolines. No sé si volia rotllo amb mi, perquè ja tenia parella fixa. Potser volia tenir una aventura amorosa amb un noi tendre de 17 primaveres com jo.
Després, quan van posar l’equip de música amb un casset de rock espanyol on sonaven els Tequila, Miguel Ríos, Barón Rojo y no sé qui més, vaig començar a ballar a la pista de la Palma, tenint la sensació com si flotés.
Durant el dia de les eleccions del Parlament del 1984, recordo que els socialistes van agafar tots els baixos de l’antic cinema Reus ubicat al raval de Santa Anna i el van habilitar com a local de campanya, sols per un dia, amb una pantalla de vídeo gegant per a veure tots plegats els resultats electorals. Era la primera vegada que contemplava una televisió tan gran en ma vida. Llavors ja es començava a manejar quartos de debò per dur a terme grans campanyes electorals, no pas com els temps del meu pare als anys 70.
Recordo que uns quants membres de les Joventuts i jo vam ajudar a descarregar i a desplegar les cadires de fusta que va portar en Gregorio Simón i a preparar un munt d’entrepans de pernil salat, formatge i tonyina per a la gent que entrava al local a observar els resultats. Crec que entre tots en vam preparar uns 200 i escaig, i els vam donar de franc a tots els assistents (la majoria eren afiliats, votants o simpatitzants del Partit Socialista). El beure, llaunes refresc (Coca-coles, llimonades, taronjades i, fins i tot, cerveses), també el vam repartir de franc; només demanàvem la voluntat que posàvem a dins d’una guardiola.
Malgrat tots aquests preparatius perquè guanyessin els socialistes al Parlament català, finalment ho va tornar a fer en Jordi Pujol... En «Pujolet» que li deien.
Més endavant com que estudiar tercer de BUP cada vegada era més difícil per a mi i em prenia moltes hores, em vaig centrar sols en això i vaig abandonar una mica les meves tasques polítiques, però tot i això, vaig col·laborar en algun acte reivindicatiu que es duia a terme per part de les Joventuts Socialistes, com participar en la manifestació de l’1 de Maig a la plaça Imperial Tàrraco de la capital i alguna cosa més. També recordo l’any següent, el 1985, com l’any en què va morir l’alcalde Borrell d’un accident de trànsit i allò va ser un esdeveniment molt traumàtic per a tota la ciutat. Tothom plorava pel carrer i es va dur a terme un funeral a Sant Pere on s’hi va congregar gairebé tot Reus. Casualment, el seu fill Anton Borrell era delegat de la meva classe de COU i em va saber molt greu com de malament ho va passar, pobre noi. Recordo que, fins i tot abans del funeral multitudinari que es va celebrar a Sant Pere, uns quants companys de curs i jo vam anar a donar-li el condol al seu domicili particular, ubicat en ple centre de Reus.
Finalment, i acabant de narrar aquesta etapa de la meva adolescència política, us he d’explicar que durant la primavera del 1986 un membre de les Joventuts Socialistes, ens va delatar a la junta directiva del PSC de Reus, explicant-los el que volíem dur a terme de debò: «radicalitzar els joves camarades socialdemòcrates; tornar-los marxistes i trotskistes recalcitrants». Així doncs, recordo que una tarda la junta directiva del PSC de Reus ens va convocar a tots plegats i vam tenir una reunió amb tres capitostos del PSC de Reus que no recordo exactament qui eren, que van actuar davant de nosaltres com si fossin un tribunal inquisitorial i ens van expulsar del partit per les nostres idees marxistes, recomanant-nos que ens afiliéssim al Partit Comunista.
Malgrat que aquell fet sols era d’àmbit intern del PSC de Reus, algú ho va filtrar per la premsa i recordo que aquella notícia va sortir publicada pel Diari de Tarragona i esmentada en els informatius de Ràdio Reus de llavors.
No vull dir el nom del talp que ens va delatar, però era una persona que tenia a son pare militant a dins de l’executiva del partit i després d’estar un parell d’anys fent veure que ens seguia el corrent, de sobte, no va poder més i ens va trair, delatant-nos de mala manera. A molts dels meus camarades els va saber molt de greu aquell gest, però jo ja estava acostumat a les històries del meu pare. «Recordeu com va morir en Trotski, el nostre ídol», els vaig comentar de manera sarcàstica. «Amb un cop de piolet al cap, propinat totalment per l’esquena.»
Malgrat tot, aquella dotzena de revolucionaris que volien continuar amb la seva tasca política van aconseguir un pis vell al carrer de la Presó de Reus i més endavant al carrer de Jesús. Però, com que llavors jo estava estudiant la carrera d’Història i buscant alguna feina per treballar durant els estius, vaig anar deixant de formar part d’aquell moviment trotskista de manera progressiva. Em va saber greu, però, al final –amb tot el que li havia passat a mon pare durant la dècada anterior i el que ens acabava de succeir en ple 1985–, vaig decidir que la política activa sols podia ser una mena de hobby fastigós i arrossegat; tenia la mala impressió que jo mateix mai tindria fusta per ser cap líder polític, ideòleg o líder de masses, tal com succeïa amb els meus camarades que, de ben joves, apuntaven maneres. Sabien parlar en públic com a adults, sabien defensar les seves idees davant dels altres i tenien el carisma de poder adoctrinar els seus companys d’institut i altres. Jo llavors també tenia molt clar que, a més a més, havies de ser un veritable fill de puta (amb perdó) per a aconseguir els teus objectius ideològics.
Durant les darreres setmanes, els meus companys revolucionaris, també pregonaven que tots nosaltres (els camarades marxistes) havíem de complir el servei militar per a aprendre a manejar les armes i lluitar contra el sistema capitalista. Llavors no em feia gens de gràcia fer la mili; sobretot, quan em van sortejar l’any 1985. Vaig sortir com a excedent de cup (a causa de l’alta natalitat del 1967, ens n’havíem lliurat un de cada tres membres de la meva generació); per molt revolucionari que fos, per a mi llavors no tenia cap sentit manejar armes de foc i lluitar contra altres éssers humans que no pensaven políticament com tu. Encara penso igual.
De totes maneres, vaig estar uns quants mesos més ajudant aquella trepa de revolucionaris del Gaudí a repartir pamflets i a muntar parades per diversos indrets de Reus quan s’apropaven les eleccions generals del 1986. Fins i tot, vaig assistir a alguna reunió al sindicat Comissions Obreres que ens va deixar el seu local per fer alguna trobada o míting intern. Allà dins, casualment, ens van recriminar que érem massa «socialistes» per ser en aquell lloc. I quan era a la Facultat Rovira i Virgili, també vaig intentar muntar una cèl·lula marxista a dins dels sindicat d’estudiants de la universitat, controlat llavors només pels anarquistes de Tarragona. Però al final me’n vaig cansar, de tot plegat. Sobretot quan pel juny del 1986 vaig començar a treballar com a carter eventual i m’havien quedat unes quantes assignatures d’Història per al setembre.
El meu pare, que treballava a Correus, em va fer participar en un examen per a contractar gent del carrer i vaig treballar gairebé durant tot aquell estiu. A més, la meva primera feina de carter va coincidir amb les eleccions generals d’aquell 1986, les primeres que vaig poder votar, on en Felipe González va guanyar per segona vegada consecutiva i vaig estar repartint un munt de propaganda electoral pel centre de Reus, al costat de cartes i certificats.
Més endavant, vaig perdre el contacte total amb aquells trotskistes i, des de llavors, ja no sé què se n’ha fet d’aquesta penya revolucionària tan reusenca. Sé que el germà menor d’algun d’ells va ajudar a muntar el sindicat d’estudiants del Gaudí i poca cosa més.
Uns anys més tard, el 1991, vaig tornar a tenir contactes directes al si del món de la política local, però en aquest cas, totalment de rebot o de manera colateral, perquè llavors feia televisió local a través de la Mare Nostrum TV de Reus, una emissora local pirata i totalment alegal: ni legal ni il·legal, que emetíem des de la plaça del Prim i que estava en vies de convertir-se en una cadena local municipal, tot just quan s’aprovés la normativa europea que les havia de legalitzar del tot.
Aquella televisió local casolana i molt rudimentària, la vam muntar dos companys meus de l’Institut Gaudí: en Xavi Pastor Nicolàs i en Pedro Molina, i jo. Però el veritable artífex va ser en Xavi Pastor, que després de fer el servei militar a Cartagena, havia estat fent pràctiques a Sabadell TV i amb l’aval del seu pare (d’un parell de milions de pessetes de llavors), va muntar la primera televisió local amb cara i ulls en ple centre de Reus. Aquell ens comunicador tan pioner a la ciutat, el vam començar a dur a terme de manera casolana en un pis de la plaça del Prim i era una associació cultural sense ànim de lucre integrada per una dotzena de persones que hi treballàvem de manera desinteressada, com a hobby, o digueu-li com vulgueu. En el meu cas, era per sentir-me realitzat artísticament (ja que feia de càmera, realitzador de programes i, fins i tot, redactor i presentador d’informatius locals).
Quan aquesta emissora va començar a emetre de debò des del 1990, sols es facturava quatre rals pel seu automanteniment (mai s’arribava a les 100.000 pessetes de llavors). Però, de sobte, quan van venir les eleccions municipals del 1991, tot allò va canviar i, més o menys amb un trimestre, es va recaptar un milió i escaig de peles de llavors gràcies a la propaganda electoral i altres.
La cosa ja va començar a funcionar el gener d’aquell any, on vam anar a gravar un munt d’actes protocol·laris de la independència de Salou vers Vila-seca, entrevistant l’alcalde Esteve Ferran i regidors destacats com en Pablo Otal.
Durant aquelles dates, els de la Mare Nostrum televisió, també vam anar a gravar la col·locació de la primera pedra del nou Pavelló Olímpic Municipal de Reus que s’havia de finalitzar durant el mes de juliol d’aquell mateix any, construint-lo a tot drap. A l’acte va assistir-hi en Pasqual Maragall en persona (llavors encara alcalde de Barcelona), i malgrat que vam intentar entrevistar-lo, al final no vam poder, perquè un grup de Maulets de Reus (i voltants) no van deixar de manifestar-se en contra seva, xiulant-lo i insultant-lo de manera ferotge, mentre mostraven pancartes totalment en contra de les Olimpíades del 92. Davant d’aquell ambient tan hostil dins d’un feu socialista com el de Reus, en Pasqual Margall es va espantar de debò i recordo que els seus guardaespatlles el van evacuar en mig del seu discurs i el van adreçar cap al seu vehicle oficial d’alcalde de Barcelona. Recordo que, durant el trajecte de fugida, els de la Mare Nostrum el vam interceptar perquè fes declaracions per a la nostra emissora, però l’alcalde Abelló ens va renyar de mala manera i ens va demanar que el deixéssim marxar en pau. Malgrat aquella ordre donada pel nostre batlle municipal, recordo que el càmera de la Mare Nostrum i jo, la vam desobeir i, mentre en Pasqual Maragall obria la porta del seu vehicle oficial per entrar-hi a dins, micròfon en mà, li vaig preguntar: «Ei, Pasqual, ens pots fer una valoració d’aquest acte de col·locació de la primera pedra del futur Pavelló Olímpic de Reus?» L’home em va mirar directament als ulls amb cara de pomes agres i no va dir res. Estava espantat de debò. En lloc d’engegar-nos a pastar fang va entrar a dins del cotxe blindat que estava estacionat davant del bar Madison del barri Juroca i va fugir carretera de Salou avall.
Finalment, vam obtenir declaracions de l’alcalde Abelló, que estava molt enfadat per tot el que havia passat en aquell acte tan solemne. Recordo que abans de començar ens va dir de manera desagradable: «Com és que els reporters d’aquesta televisió, sempre aneu amb els fils penjant i plens de nusos?», es referia al fet de portar el cable del micròfon de la càmera bastant entortolligat. Era material domèstic de segona categoria i allò donava molt mala imatge, malgrat que no sortia per les càmeres, és clar. A mi, aquelles reaccions repel·lents per part d’uns mandataris socialistes com ells em van saber molt de greu, perquè jo encara era votant seu i els idolatrava políticament, però el costat humà de les coses també pot mostrar la seva faceta més desagradable.
Pel febrer del 1991, recordo que també vaig anar a gravar al Palau de la Diputació de Tarragona com en Joan Maria Pujals –president d’aquest organisme públic (alhora que alcalde de Vila-seca)– signava els decrets on s’havien de fer totes les variants de Reus i voltants. Recordo l’home estampant la seva rúbrica damunt d’un grapat de papers i dins un despatx força luxós i senyorial, envoltat d’altres polítics i un munt periodistes. Fins i tot em ve present que també hi havia càmeres de TV3 i de Televisió de Espanyola. Com que allò semblava ser un acte força important, vaig estar més estona que els altres prenent plànols amb detall de com signava i com es comportava davant dels seus subordinats. De sobte, l’home es va girar cap a mi amb un gest totalment nerviós tot preguntant-me de mala manera:
–Ja has acabat, nen?
–No, encara no –li vaig respondre una mica sobtat pel seu comportament tan de divo.
–Doncs deixa ja de filmar-me, que a partir d’ara ja no vull més càmeres aquí dins –va replicar totalment enfadat, com si jo li hagués fet alguna cosa que el pertorbés de debò.
Recordo que aquella mena d’altivesa per part d’un polític que vivia força bé gràcies als nostres impostos em va doldre bastant. Jo l’estava filmant de manera altruista per tirar endavant un informatiu per a una televisió local de Reus i el paio em venia amb aquelles.
Total que, quan vaig sortir del Palau de la Diputació, vaig esborrar gairebé tot el que havia gravat d’ell. Només vaig deixar cinc segons exactes (o menys) sobre com signava el document. De manera que, quan els encarregats de muntar l’informatiu de la Mare Nostrum es van trobar amb allò, es van cagar amb mi. No hi havia prou segons com per fer un reportatge i muntar les imatges damunt de la veu en off. I quan m’ho van recriminar els vaig dir que posessin una imatge fixa o en càmera lenta del president de la Diputació.
També, durant els inicis del 1991, l’Ajuntament de Reus ens va encomanar que féssim el butlletí Plaça Mercadal en format audiovisual i jo mateix (que hi estava ficat de ple, en aquella emissora, durant les meves hores lliures) i l’estudiant de disseny gràfic Júlia de Porras ens vam esforçar de dur-lo a terme. Durant aquell temps, l’Ajuntament de Reus pagava unes 60.000 pessetes per programa (realització i emissió), al principi era de caire mensual, però a mesura que s’apropaven les eleccions del maig del 1991 el programa es va convertir de caire quinzenal i, finalment, setmanal. També els candidats a l’alcaldia de Reus de llavors ens demanaven que els entrevistéssim i pagaven bastants calers perquè els féssim espots de campanya electoral. Malgrat que la Mare Nostrum Televisió havia començat a emetre durant el novembre del 1989, amb moltes dificultats d’imatge i so, els polítics de l’Ajuntament de llavors no van començar a interessar-se per nosaltres fins que va arribar l’any 1991, quan venien eleccions municipals i la nostra televisió havia millorat bastant en qualitat d’emissió, tenint força audiència i acceptació popular.
Llavors, com que encara governaven els socialistes a Reus, i jo en coneixia uns quants de temps enrere, era la persona encarregada d’anar a parlar amb l’alcalde i companyia per dur a terme els tràmits, per oferir-los els nostres serveis televisius a canvi de bones remuneracions que cobrava en Xavier Pastor, el director, propietari i amo absolut de la televisió i la seva productora Syd Video, que es dedicava a dur a terme els espots publicitaris.
Recordo que, durant la campanya electoral del 1991, també vaig ajudar a realitzar diversos anuncis publicitaris del Partit Socialista de Reus, fent un munt d’entrevistes a l’alcalde i candidat Josep Abelló. Arribats aquí, recordo que, fins i tot, el vaig acompanyar, càmera en mà, per veure com visitava la Vila Olímpica de Barcelona a punt de ser estrenada per l’any següent, en companyia d’en Lluís Miquel Pérez, que llavors ja semblava ser el segon de bord.
També vaig dur a terme unes quantes filmacions d’Esquerra Republicana quan hi havia l’Ernest Benach d’alcaldable. El vaig entrevistar a dins del seu despatx de l’IMAC. Recordo gravar-lo per a una entrevista durant un dia al vespre; l’home no estava massa fi, tenia un constipat o alguna cosa semblant i la senyora Carme Cano (la seva secretària de llavors) li portava un tallat de manera eficient, amb got de vidre i plat a sota; tot i dient-li de manera dolça: «Té Ernest, té, que encara està calentó.»
Llavors ja vaig percebre que essent polític mandatari es vivia a cos de rei, amb un munt de poder i guanyant bones pagues, que llavors ja es començaven a percebre bons sous i bones dietes (més el que engrapaven pel camí).
Durant aquella campanya electoral del 1991, també vaig gravar en vídeo i entrevistar l’alcaldable d’Esquerra Republicana durant un dinar que va organitzar al Celler del Raïm, convidant a tots els mitjans de comunicació de Reus perquè el senyor Àngel Colom havia vingut a Reus per dur a terme un míting central al teatre Bartrina, em sembla. Jo, com que anava de part de la Mare Nostrum TV Reus, vaig compartir taula amb en Xavier Bas del Nou Diari, periodistes del Diari de Tarragona, de Ràdio Reus la SER, la COPE i Ràdio Músic Club. Tots plegats sèiem a la mateixa taula rodona i aquella trepa de periodistes semblaven conèixer-se de sobres entre ells, menys jo, que era totalment neòfit dins del món del periodisme local. Sobretot, recordo en Xavier Bas acaparant tota l’atenció del Benach com si fossin amics de tota la vida. També vaig prendre nota d’allò: els polítics i els periodistes sempre feien bona simbiosi. Depenien totalment uns dels altres.
Durant aquells dies tan intensos de la meva etapa televisiva, també em ve present haver gravat un parell d’espots amb en Tomàs Gilabert, i entrevistar-lo diverses vegades durant la seva campanya electoral on es veu que es va gastar 50 milions de pessetes de llavors, però va aconseguir treure 10 regidors, una quota molt bona per la Convergència de llavors, gairebé insuperable. Així com en Benach em va semblar una persona esquerpa i distant, però amb molt de carisma natural, d’aquell que gaudeixen molta gent de Reus important; en Tomàs Gilabert, en canvi, tenia un tracte molt més afable. Aquesta és la impressió que em va donar quan el vaig entrevistar per primera vegada a dins de la seu de Convergència en plena plaça Mercadal, o mentre feia un míting del barri Fortuny de Reus, duent a terme un acte digne de festa major, aixecant un globus aerostàtic, en plena plaça central d’aquella zona de Reus, amb l’eslògan: «Vota Convergència, vota Tomàs Gilabert».
Durant la campanya electoral del 1991, també vaig entrevistar en Miquel Àngel López Mallol del Partit Popular mentre es construïa l’Estadi Olímpic Municipal. Es veu que ell ja era regidor des de l’any 1987. Sempre el recordaré com un home amable i força trempat. Fins i tot, llavors, em va semblar que era massa bona persona per a ser polític del Partit Popular.
Durant la setmana anterior a les eleccions del 91 també em ve present que vaig fer de càmera durant el debat d’alcaldables que vam organitzar la Mare Nostrum Televisió, ni més ni menys que a la sala d’estudis del Centre de Lectura de Reus, amb l’Eli Pagès fent d’entrevistadora; hi participaven: Josep Abelló (PSC-PSOE), Tomàs Gilabert (CiU), Miquel Àngel López Mallol (PP), Ernest Benach (ERC) i Rosa Just (PSUC).
En acabar aquell debat gravat en diferit durant un dissabte al matí, vam anar tots plegats ( l’equip de televisió i els candidats) a fer un cafè al bar del Centre i a l’hora de pagar, cap dels polítics alcaldables portaven cèntims al damunt. Tal com ho dic. Es veu que durant la campanya electoral anaven tan atrafegats que no tenien temps de manejar diners i ho pagaven tot els seus assessors o el que fos. Allò em va impressionar bastant. Quan en Xavi Pastor, el director de la televisió anava a abonar les consumicions de tots plegats que devien pujar poc més de mil pessetes, l’encarregat de la cafeteria del Centre de Lectura ens va convidar a tots plegats. Cortesia de la casa.
Rememorant aquella campanya electoral del 1991, també recordo que em va impressionar força la figura de l’Ernest Benach –malgrat el seu caràcter distant–, que llavors ja era tinent alcalde i president de l’IMAC. Sobretot, el seu aspecte, el seu carisma com de maulet rebel, alhora que yuppie desfasat de principis dels anys 90. Les seves xolles, la seva barba sense afaitar i aquelles americanes de marca combinades amb unes espardenyes de pagès que vestia en públic, em va fer la impressió que era com una mena d’estrella del rock dins de la política local. A més, tot Reus parlava d’ell, per bé o per mal. De manera que crec que era el polític més mediàtic que tenia llavors l’Ajuntament de Reus. I també va ser el polític que vaig votar durant aquells comicis, perquè com a regidor estava fent molt per a la cultura de Reus. Sobretot per la festa major de Sant Pere. A casa meva vaig fer veure que havia votat als socialistes, com sempre, però en realitat vaig votar el Benach. Mira, coses que passen.
Recordo que durant aquell temps també vaig començar a tocar la guitarra en públic i a composar cançons meves i una d’elles era: «El blues del Benach» amb la lletra inacabada i la vaig estrenar en públic durant una festa d’aniversari que els de la Mare Nostrum Televisió van organitzar al fastuós pub Samantha Princess Museum, d’estil rock & roll, que estava ubicat a la carretera de Salou, enfront mateix de l’estació d’autobusos, on abans hi havia hagut el mític San Remo.
És el blues, del Benach, que treballa cada dia per l’IMAC.
Es el blues, del Benach, que treballa per la nostra ciutat.
Unes quantes línies i prou. La resta de la cançó no la vaig acabar i polir fins a l’any 2009 o així, quan vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus i, finalment, la vaig gravar al meu tercer disc: Políticament Juantxi (autopublicat el desembre del 2013). Avui en dia, de tant en tant, encara la toco en directe perquè la gent de Reus me la demana sovint.
Tornant a la campanya electoral del 1991, recordo que el candidat que em va caure millor va ser en Tomàs Gilabert Boyer, conegut també com el TGB, però no el vaig votar per les idees conservadores i de dretes del seu partit. De totes maneres, llavors trobava que era l’alcaldable més professional de tots, també el més autèntic. Era un candidat molt a l’estil americà, amb força de carisma, gairebé com si fos el salvador de la pàtria. Sempre el recordaré quan feia campanya electoral pel barri Fortuny o el Sant Josep Obrer, el rebien com un veritable messies de la política.
Però aquell any, potser gràcies a la Mare Nostrum Televisió (o potser no), el Partit Socialista de Reus va treure la majoria d’escons (13 regidors d’un total de 25) i el pobre Tomàs Gilabert es va quedar amb 10, malgrat que va ser un molt bon resultat per a CiU. També he d’afegir que les pujades de to entre els candidats anaven augmentant de nivell durant els darrers dies de campanya electoral. Sobretot entre l’alcalde Abelló i el seu rival convergent. De manera que, a vegades, semblava que s’anessin a estomacar en públic.
Però van celebrar el final de campanya o el que fos, en plena discoteca Parchís, a l’edifici Galas de Salou. Els de la Mare Nostrum també vam anar allà a gravar-ho per a la posteritat. I recordo que mentre en Tomàs Gilabert s’estava prenent un cubata amb els seus partidaris a la barra principal de la Parchís, de sobte, es va crear com una mena de commoció entre el públic i va arribar l’alcalde Abelló amb la seva comitiva socialista. I sols veure’s, es van saludar efusivament, donant-se la mà i abraçant-se intensament enmig d’un aplaudiment general mentre sonava el «Friends will be friends» dels Queen pels altaveus de la discoteca.
També vaig prendre nota d’aquell detall: en el fons tots els candidats són col·legues i fan veure que es barallen davant del públic mentre fan de «polítics», però quan s’acaba la partida o l’espectacle electoral en qüestió fan les paus, gairebé com si fos el final d’un combat de boxa. Se saluden com a bons participants que són del «joc» de la política. Que al fi i al cap és això, un joc més... un joc de rol molt intens o alguna cosa semblant.
Total, que després d’aquelles mítiques eleccions on el Partit Socialista de Reus va treure majoria absoluta, tal com jo vaig sospitar des del principi de tot, la cosa es va acabar per a la Mare Nostrum Televisió. I malgrat que l’emissora havia ingressat un milió de pessetes durant la campanya electoral, gràcies a la qual jo havia guanyat quasi unes cent mil pessetes de tot plegat, a continuació, l’Ajuntament va passar totalment de nosaltres. No van voler que féssim més Places Mercadals ni més emissions de publicitat política, és clar. En lloc de tot això, ens van oferir «comprar» o adquirir la nostra emissora televisiva a canvi de dur a terme un patronat municipal de televisió. Evidentment les negociacions no van arribar a bon port, perquè volien municipalitzar totalment la nostra cadena independent i que hi hagués un càrrec polític governant-la de debò, es veu que havia de ser el cap de premsa municipal, que es deia Joan Carrión. També cal dir que en Xavier Pastor (el veritable propietari i fundador de la Mare Nostrum), els va demanar un munt de coses que l’Ajuntament no va voler donar i, de sobte, es van acabar les negociacions amb l’ens municipal. Tampoc van subvencionar cap altre programa més, ni cap Plaça Mercadal. Volien apoderar-se de tota la televisió o res de res. Era evident que al principi ens farien servir com a conillets d’Índies mentre ens anirien fagocitant i, finalment, ens expulsarien de la televisió. De totes maneres la mala gestió que va tenir la Mare Nostrum en general, també va donar lloc a la seva degradació i desaparició final. Sigui com sigui, l’Ajuntament va prendre nota de com de bé podia funcionar una televisió local a Reus amb cara ulls i uns anys més tard es va muntar Canal Reus Televisió, amb gent molt més professional i qualificada que nosaltres, és clar.
Però, tot i així, durant l’estiu del 1991, com que nosaltres érem joves, força trempats i atrevits, ens en vam anar a fer televisió local a Salou, recent independitzat de Vila-seca, tenint tractes directes amb l’alcalde Esteve Ferran i la seva camarilla formada per en Pablo Otal i el senyor Sotorra, entre d’altres. Fruit d’aquestes negociacions televisives ens van deixar un magnífic local en ple passeig Jaume I perquè hi instal·léssim la nostra emissora: Mare Nostrum Televisió Salou, en aquest cas, però que emetia pel mateix canal televisiu que la de Reus, el canal 45.
Però allò tampoc va acabar bé del tot perquè durant el mes d’agost d’aquell estiu vam anar a cobrir la inauguració de la discoteca Pacha La Pineda i en vam emetre un ampli reportatge a través de la programació de tele Salou, on fins i tot sortien declaracions de l’alcalde de Vila-seca, Joan Maria Pujals, fotent pulles directes contra el municipi veí, recent independitzat. Allò els va saber tan malament, als governants de Salou, que ens van fer fora a patacades. Recordo una calorosa reunió que vam tenir amb l’alcalde Ferran totalment emprenyat amb nosaltres, amenaçant el Xavi Pastor (el director) i a mi, que si no ens emportàvem els nostres aparells del local que ens havien deixat com a seu televisiva, ens ho llençarien tot a la brossa. Actualment hi ha la seu del Patronat de Turisme Municipal. Era un lloc molt maco amb vistes al mar, on podíem muntar diversos platós a l’aire lliure. Recordo que en aquells espais televisius vam entrevistar el periodista Carles Francino i el senyor Godofredo Domínguez, president del Club Nàutic de Salou, entre d’altres.
En acabar aquell estiu del 1991, més o menys, va ser quan jo vaig decidir deixar de fer televisió local per centrar-me a acabar el curs de restaurador de talla de pedra del Mas Carandell i fer-me autònom per a guanyar-me la vida de debò, no pas fent de reporter aficionat. Va ser una llàstima, perquè ho vaig deixar estar tot just quan el meu amic Xavier Pastor m’oferia un sou estable de 50.000 pessetes de llavors, duent a terme un horari més o menys fix. Però en aquella etapa de la meva vida, em vaig cansar dels marrons televisius que havia aguantat durant aquells darrers anys; no hi havia dubte que llavors tenia ganes de canviar d’aires i de posar-me en altres aventures...
Durant aquells darrers tres anys de la meva vida (1989-1991) també vaig estar força atrafegat acabant la meva carrera d’Història a la URV, fent un curset de restaurador de talla de pedra al Mas Carandell i allò altre de la televisió, que tal com he dit abans, era una mena de hobby intens que em prenia més hores lliures de les degudes. Però aquí volia incidir en el fet que, a través del Mas Carandell, també vaig gaudir dels meus contactes paral·lels amb els polítics locals de llavors.
A l’escola taller del Mas Carandell hi vaig entrar una mica endollat, gràcies al meu passat a les Joventuts Socialistes de Reus, on en Lluís Miquel Pérez, amic de mon pare, que llavors també vivia al carrer de Llovera, va fer pressió perquè m’admetessin com a alumne, perquè sabia de sobres que jo encara era socialista i coneixia el meu currículum acadèmic de l’any 1988 (llavors estava fent quart d’Història).
Jo havia fet una instància per entrar a l’escola taller Mas Carandell, a través d’un anunci que havia llegit al Diari de Tarragona, on es creava un centre educatiu per a aturats i gent jove en situació de risc social d’entre 16 i 25 anys, i et pagaven una mena de salari mínim mensual com a subvenció. Com que llavors jo estava aturat, vaig provar sort en l’àmbit de la restauració d’obres d’art (un món semblant al de l’arqueologia). Segur que, al final, potser em podria endollar al Museu de Reus o alguna cosa semblant. Crec que la majoria d’alumnes van entrar amb aquesta intenció. I un dia, em vaig trobar el senyor Pérez per la zona del Campanaret i em va dir que s’havia assabentat de la meva instància i que m’ajudaria a entrar.
–Tu vas ser de les Joventuts Socialistes, oi? –em va preguntar de manera desenfadada.
–Sí, és clar. Encara soc d’esquerres i marxista. I votant del Partit Socialista –vaig respondre una mica incòmode. Llavors li volia tirar en cara la nostra expulsió del PSC de Reus succeïda tres anys enrere, però no ho vaig fer.
–Doncs tranquil, que entraràs en aquest projecte del Mas Carandell, eh?
Després em vaig assabentar que aquell home havia arribat a progressar políticament a dins del PSC, fins a ser regidor de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Reus, i havia estat un dels artífexs de la creació de l’escola taller, subvencionada amb fons de la Unió Europea. Aquella mena de centre educatiu ubicat a l’antic Mas Bové del barri Gaudí es va dur a terme perquè l’arquitecte restaurador Joan Figuerola i l’escultor tarragoní Eustaqui Vallés trobessin mà d’obra barata per dur a terme una infinitat de rehabilitacions monumentals que s’havien de fer pel centre de Reus, com el campanar, el Palau Prim-Rull, la font de la Sang, el monument de les Oques, la plaça del Víctor o, en el cas de la ciutat de Tarragona: la façana de la Catedral. Uns projectes de rehabilitació arquitectònica on també es manegarien molts quartos, és clar.
Aquests senyors, primer havien anat a proposar el projecte a l’Ajuntament de Tarragona, on van passar olímpicament d’ells, i a Reus, en canvi, es van trobar amb en Lluís Miquel Pérez, que va polir aquella idea creant una escola taller al barri Gaudí, rehabilitant l’antic Mas Bové i rebatejant-lo com a Mas Carandell, que també havia sigut el centre cívic d’aquella zona de Reus durant els anys 80. Per dur a terme aquell projecte municipal d’inserció laboral, va comptar amb l’ajut de la Charo Romano, una funcionària d’alt nivell que hi havia llavors a dins de l’Ajuntament de Reus i estava ficada dins d’un munt de mogudes sindicals i reivindicatives a favor de la dona treballadora.
Durant els meus tres anys d’aprenentatge, en vaig veure de tots colors; allò va representar un cúmul d’experiències rocambolesques i surrealistes com per a escriure un altre llibre ple anècdotes juantxis i friquis d’aquells anys. També recordo com moltes vegades es duien a terme les visites protocol·làries de l’alcalde Abelló acompanyat per la seva camarilla de subordinats i subordinades inaugurant aquelles noves dependències municipals que s’anaven ampliant sobre la marxa, on també hi havia en Lluís Miquel Pérez i un munt de periodistes que no paraven de fer-nos fotos a dojo. Amb ells, també arribaven gent de la cultureta de Reus, que evidentment tenien el carnet socialista a la boca.
Sempre recordaré el nerviosisme que hi havia entre la junta directiva, els professors i l’alumnat en general quan s’havia de produir qualsevol tipus de visita protocol·lària per part de les autoritats locals. Es creava tal rebombori que semblava que hagués d’arribar l’emperador de Roma en persona, fent-se fotos amb els alumnes i tal. Aquelles imatges servien per a promocionar la seva feina política de cara a les properes eleccions. Llavors es feia veure que l’Ajuntament de Reus realitzava cursos de preparació per a joves aturats, de cara a un futur laboral proper i estable. Durant aquelles visites oficials, en què fins i tot venien càrrecs del Departament de Cultura de la Generalitat o de la Diputació de Tarragona, tot plegat havia d’estar perfecte i sense cap màcula. I els alumnes havíem d’estar en posició de ferms, i fent veure que treballàvem als nostres tallers i que teníem molt bon rotllo entre tots nosaltres (malgrat les intrigues i rancúnies que hi havia entre molts d’ells), mentre les autoritats passaven revista. Per dins, allò del Mas Carandell era pitjor que estar a dins de la casa de Gran Hermano, molt més gore i amb un ambient força carregat d’energia negativa de caire bohemi. Els embolics de faldilles i la infinitat de porros i altres substàncies estupefaents que es consumien allà dins eren la principal causa d’aquells conflictes entre alumnat, professors i administratius. Fins i tot hi havia docents de certes matèries de l’escola- taller que aprovaven els exàmens d’algunes alumnes a canvi de tenir sexe amb elles.
Malgrat que allò del Mas Carandell era «sex, drugs and rock and roll» a escala municipal, també vaig prendre nota d’això altre: aquell servilisme exagerat i arrossegat que hi havia per part dels empleats municipals, vers les seves autoritats tan socialistes i d’esquerres.
Arribat en aquest altre punt de les meves memòries, recordo que entre els alumnes del Mas Carandell, dins del taller de restauració de fusteria, en concret, hi havia el senyor Xavier París, un home de 40 anys i escaig que havia entrat allà per ser el marit de la regidora i portaveu del PSUC de llavors, la senyora Rosa Just: pares del futur regidor i tinent alcalde d’ICV-Verds, Ernest París, durant el mandat 2007-2011. Allò ho trobava totalment incongruent perquè, a més, els estatuts originals del Mas Carandell, deien que estava adreçat a alumnes d’entre 16 i 25 anys en atur o en risc d’exclusió social. Però com que els alumnes de l’escola taller cobràvem el salari mínim de llavors (unes 50.000 pessetes); doncs, vinga, tothom a untar-se.
Malgrat que vaig estar a punt de plegar unes quantes vegades d’aquell lloc per culpa de la mala gestió i organització que hi havia allà dins, a casa meva em van pressionar perquè m’hi quedés tot el cicle de 3 anys i m’endollés al Museu de Reus. La pobre de ma mare tenia aquesta obsessió vers el meu futur laboral per quan acabés la meva carrera d’Història. Reconec que haver-li fet cas va ser un dels grans errors de la meva vida laboral (i personal); hauria d’haver deixat de fer el bohemi allà dins i tornar a cursar una instància per tornar a treballar a Correus, tal com havia fet uns quants anys enrere.
I com que, durant aquells darrers mesos del 1991, hi havia mandataris socialistes de llavors a qui jo queia força bé per haver-los tret per la televisió Mare Nostrum, van començar a seduir-me perquè em tornés a dedicar a la política. I, vet aquí, que vaig estar durant tota la tardor i l’hivern d’aquell any, tornant a participar en reunions de les Joventuts Socialistes de Reus, quan ja tenien la seu ubicada en plena plaça del Castell. També recordo haver participat en alguna assemblea general per a debatre i decidir els candidats de la demarcació tarragonina per a les properes eleccions del Parlament… No sé per què, però vaig pensar que em podria tornar a dedicar a la política, tal com vaig fer quan era adolescent… Era com una mena d’assignatura pendent. Aquesta vegada no volia ser cap mena de revolucionari marxista ni res que s’hi assemblés: volia entrar plenament a dins del sistema polític de Reus per untar-me i mamar com els altres. A veure què passava...
Recordo que durant aquells temps, tenia molts tractes amb en Paco Medina, un tal Òscar Sans i la Núria Borrell. Molt bona gent, en general. També tenia excel·lents relacions personals amb en Lluís Miquel Pérez, que després de les municipals del 91, havia arribat a ser tinent alcalde i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Reus (en substitució de l’Ernest Benach) i de Participació Ciutadana, alhora.
Així doncs, durant el darrer trimestre del 1991, jo estava acabant d’estudiar aquell primer cicle de l’escola taller Mas Carandell i els alumnes més avançats podríem obtenir una plaça interina com a conservador restaurador del Museu Comarcal de Reus. Allò va provocar que fos el primer cop (i últim) en ma vida de prostituir-me en el si de la política local per a obtenir una plaça a dins de l’Ajuntament de Reus, tot mirant d’endollar-me de manera fàcil i còmoda. Segur que hi havia alumnes més capacitats i amb més mèrits, que podrien entrar allà dins del Museu abans que jo, però com que jo també era llicenciat en Història (des del setembre del 1990), vaig lluitar tot el possible per entrar a dins del Museu Comarcal de Reus. I aquell pensament tan nefast em va fer entrar de debò a dins del Partit Socialista de Reus, pagant quotes de soci i anant a totes les reunions que se celebraven a dins de la seu (gairebé cada setmana), per a obtenir tots els contactes possibles amb les altes esferes polítiques de Reus. Llavors ja havia descobert d’on rajava l’aigua de debò... Això que estic comentant és molt dur per a mi, però tots tenim un passat, i segur que més d’un ha caigut en aquesta temptació de viure o col·locar-se a dins de l’administració municipal gràcies a la política local.
Durant els anys 90, els partits polítics també feien la funció d’agències de col·locació dels seus afiliats, i llavors jo tenia molts amics i coneguts de la universitat que s’havien endollat de per vida en càrrecs administratius de la Generalitat o el Consell Comarcal, sobretot gràcies al fet d’estar afiliat en un partit polític qualsevol (tant de dretes com d’esquerres). Al principi, hi accedien de manera interina i, finalment, s’hi col·locaven per acumulació de punts en aprovar una oposició restrictiva a la qual gairebé no s’hi presentava ningú per la manca d’informació que hi havia. Sols ho sabien els qui estaven «dins», tal com succeeix sempre en aquestes coses.
Per tant, durant aquella tardor del 1991, tinc present que vaig anar a un míting d’en Raimon Obiols que va celebrar a dins del Palau de la Diputació de Tarragona i el vaig saludar personalment donant-li la mà. Fins i tot, recordo que en Lluís Miquel Pérez em va traslladar fins allà amb el seu vehicle propi i, durant el trajecte, vam estar parlant de política socialista. El futur alcalde de Reus en aquella ocasió també em va comentar que les Olimpíades de Barcelona s’havien de celebrar sí o sí per bé de tot Catalunya i que s’havien d’aturar certes formacions polítiques d’esquerres i independentistes que les volien boicotejar. Es referia als Maulets de llavors, com una mena de «càncer de la política catalana».
Durant aquella campanya electoral del Parlament català del 1991, també vaig anar al teatre del Liceu de Barcelona, on es va celebrar un altre míting d’en Raimon Obiols. Allí també hi va parlar en Pasqual Maragall. Aquesta vegada em vaig desplaçar amb un autobús ple de militants socialistes de Reus que va sortir del parc de Sant Jordi. Durant aquells dies, recordo que vaig anar alguna vegada a enganxar cartells amb el rostre d’en Raimon Obiols junt amb altres camarades del PSC de Reus.
Després de produir-se aquelles eleccions autonòmiques on va tornar a guanyar en Jordi Pujol per quarta vegada, em vaig adonar a temps que estava cometent un greu error dins de la meva vida personal. No em sentia gens be amb mi mateix fent tot allò. Els paios a qui feia la pilota per a endollar-me dins del Museu de Reus eren els mateixos que m’havien expulsat del partit temps enrere i que també havien fastiguejat mon pare quan era regidor.
La veritat sigui dita, llavors jo no creia en cap causa política i menys en la socialista, on s’havien infiltrat tants arribistes. Sols ho feia per a col·locar-me. Tal com he dit més amunt, finalment estava obsessionat, totalment capficat a poder endollar-me a dins del Museu de Reus i compartir despatx amb en Marc Ferran (fill de l’escultor i regidor del PSUC Ramon Ferran) o la Núria Ballester (filla d’en Joan Ballester, llavors president del Centre de Lectura).
El Museu de Reus llavors estava dirigit per una tal Coia Domingo i les condicions que es demanaven per a entrar-hi com a interí eren que els alumnes seleccionats del Mas Carandell havíem de passar una entrevista de treball duta a terme per la directora del Museu i el regidor de Cultura, el mateix Lluís Miquel Pérez. Llavors, un cop col·locats dins del Museu, els exalumnes del Mas Carandell estaríem en la condició de becaris i tres anys treballant gairebé de franc per a l’Ajuntament de Reus (on percebríem sols l’atur que havíem obtingut del Mas Carandell i una propina de 6.000 pessetes per part de l’Ajuntament) i, al final del procés de selecció i d’estar allà dins treballant durant tres anys, dels sis alumnes en prova, només un o dos, es quedaria classificat per a una plaça interina de conservador del Museu o alguna cosa similar. La nostra estada allà dins només serviria per anar agafant punts per quan es convoquessin oposicions oficials, és clar. Allò que podia ser com una mena continuació nefasta del Mas Carandell em va acabar desanimant del tot. Sobretot perquè es crearia una mena de nou Gran Hermano, molt més heavy. Hi hauria carn i fetge per guanyar aquella plaça fixa a dins del Museu i jo no estava per aguantar més històries ni tenia més ganes de conviure amb bohemis porreros que anaven de guais i antisistema, però que en el fons eren uns putos capitalistes, xupopteros i trepes com els líders polítics a qui criticaven tant.
Recordo que l’entrevista de selecció amb en Lluís Miquel Pérez i la Coia Domingo es va fer en un despatx que hi havia al Museu Arqueològic Salvador Vilaseca (on hi havia l’antiga seu del Banc d’Espanya). Quan em va tocar el torn, em vaig sentir com si estigués patint un interrogatori de la Gestapo, sobretot quan em van preguntar quin concepte tenia jo de la «conservació» i la «restauració d’obres d’art». Quan en mig de l’entrevista, els vaig comunicar que, al final, m’havia decidit a fer-me autònom i capitalitzar el meu atur d’un milió de pessetes de llavors, en lloc d’entrar allà dins del Museu i cobrar una misèria durant tres anys seguits més; els paios no s’ho podien creure, era com si els hagués proferit un insult greu o els hagués fet el gest de la botifarra davant dels seus nassos.
–Això ja ens ho hauries d’haver dit al principi de tot, no calia que haguessis vingut a aquesta entrevista per a entrar a dins del Museu de Reus –em va comentar en Lluís Miquel Pérez totalment enfadat i de manera desagradable. Es veu que el pobre home, fins i tot havia fet pressions a la directiva del Mas Carandell (Charo Romano i companyia) perquè jo també fos seleccionat per a entrar a dins del Museu Comarcal.
–És que no penso treballar per a l’Ajuntament de Reus mai més en ma vida –li vaig recalcar, posant-me al seu nivell tot recordant-li algunes males experiències que havia tingut allà dins d’aquella maleïda escola taller.
–Xec, ningú et va obligar a entrar-hi. Vas ser tu qui vas fer la instància per a apuntar-t’hi fa tres anys, eh? –em va recordar en Lluís Miquel, amb un to de veu força repel·lent. Llavors vaig descobrir la seva veritable cara antipàtica i fosca, que faria servir més endavant quan fos alcalde.
–Doncs com que rectificar és de savis, no vull saber res més de museus ni d’ajuntaments, au –li vaig remarcar–. Prefereixo guanyar-me la vida treballant d’autònom.
–Doncs això ens ho hauries d’haver dit abans i ens podríem haver estalviat aquesta entrevista per a entrar al Museu –va repetir totalment enfadat alhora que sorprès amb mi.
–Doncs perdoneu si us he fet perdre massa temps –vaig dir sortint d’aquell despatx amb un gest enfadat.
Era evident que el meu perfil rebel i juantxi de llavors, també seria molt difícil d’encaixar entre aquell personal del Museu de Reus tan estirat i pertanyent a la cultureta reusenca, tal com m’havia costat encaixar entre la majoria d’alumnes bohemis del Mas Carandell de llavors.
A partir de llavors no vaig tenir gairebé cap més tracte directe amb el senyor Lluís Miquel Pérez, fins que 12 anys més tard vaig muntar la CORI i em vaig presentar com a candidat al 2003. Llavors ell ja era un alcalde omnipotent de Reus, que volia seguir les passes del seu antecessor Abelló, adquirint la poltrona de batlle de Reus durant un munt d’anys seguits i xuclar de la gran mamella municipal, que llavors ja donava prou quartos.
A veure, en aquest punt només volia aclarir que el meu juantxisme polític posterior no va ser cap venjança personal contra el senyor Pérez ni res de semblant, sols una coincidència de la vida, coses que passen quan vius i et mous tota la vida en un poble com Reus, que és un poble gran, però un poble en el fons. Sincerament, durant l’any 1991 mai vaig pensar que aquell home arribés a ser batlle municipal, tal com va succeir el 1999 i, a més, vaig ser un dels seus votants socialistes. En realitat, no li veia gens de fusta. Em pensava que ho seria un altre socialista reusenc abans que ell. De totes maneres, tal com he dit abans, Reus és un poble i la vida sempre dona molts tombs (massa i tot).
A més, recordo que a finals del 1991 tampoc se m’havia passat pel cap fer el friqui o juantxi amb la política ni muntar cap candidatura municipal independent. Què va! Ni en el pitjor dels meus somnis. Tot i això, jo a l’edat dels 24 anys ja sabia com anaven les coses en la societat reusenca en general tant per part de família, com per les experiències pròpies audiovisuals, laborals i culturals que havia viscut durant aquell temps.
Llavors ja vaig poder tractar els polítics totalment en persona entre bambolines, descobrint que, en la majoria de casos (no tots, eh?), eren uns individus farsants, uns mentiders egòlatres, uns exhibicionistes, uns trepes, uns venedors de fira i que, al final, només comptava que la gent els votés per guanyar les eleccions i quedar-se enganxats a la poltrona per sempre. I cada quatre anys muntaven el seu circ d’anar de guais, exhibint-se a la ciutadania perquè els votés i tal…
També havia descobert que els agradava guanyar calers a paletades, duent a terme les seves conxorxes i sense treballar massa; però això ho dissimulaven prou bé, fent veure que es dedicaven a la política «per a millorar la societat del seu entorn». I una merda!
Gairebé des d’aquells anys tan intensos de la meva joventut, ja no vaig votar a ningú més. La cosa política, en el cas de Reus, va degenerar fins a uns nivells molt lamentables de partitocràcia, servilisme municipal, regne de taifes (amb les associacions de veïns) i, al final, «oasi reusenc», on gairebé tothom anava a una, sense haver-hi cap mena d’oposició.
Llavors, ja molt a principis del segle XXI, vaig decidir que s’havia de fer alguna cosa per a engrescar la ciutadania i acabar amb aquell sistema polític tan corrupte i tan decadent de l’Ajuntament de Reus que perjudicava tant la nostra ciutat, i crec que a la llarga ho vaig aconseguir... Quan en Pérez va plegar d’alcalde el 2011 i la CORI vam treure més vots que ERC i ICV (malgrat que també ens vam quedar fora de l’Ajuntament) vaig pensar: MISSIÓ COMPLERTA!
Entre el 1992 i el 1994, també vaig formar part d’un grup d’opinió política anomenat «El Radical» que estava integrat per uns quants amics meus de Reus entre els quals hi havia: en Jordi Garcia, l’Ignasi Basora, en Carles Bach, en Xavi Balsells, l’Òscar Ramírez, el seu germà Carles Ramírez, l’Anton Baiges, en Quim Miralles, en Xavi Torrents i uns quants més. Al principi ens reuníem a casa de l’Ignasi i més endavant al Cafè de Reus, on fèiem un munt de tertúlies parlant i comentant de manera inquieta el tarannà polític de la ciutat. Hi havia vegades que arribàvem a trobar-nos més de 20 persones alhora. Allò també era motiu per a organitzar aquelles històriques calçotades al mas del Jordi Garcia i aquelles festes d’aniversari per altres masos de Reus. Es va convertir en una mena de caldo de cultiu per tal que un servidor debutés com a «cantautor reusenc» a l’hora de fotre gresca, tenint a l’Ignasi Basora fent-me de mànager. Però això ja és una altra història..