Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 10
La incursió d’Ariel Santamaria a l’Ajuntament de Reus va ferir moltes sensibilitats. Alguns el veien com un bufó que només volia ridiculitzar la política municipal, sense tenir en compte que, en realitat, els polítics que més ens fan avergonyir, són aquells que es camuflen rere una elegant corbata. Com a mínim, l’Ariel anava de cara.
Sílvia Sagalà, periodista
A principis del 2009, degut a la canya que havíem fotut a l’assumpte (sobretot, jo) la CORI ja érem un partit mediàtic en l’àmbit de Reus i bona part de Catalunya (a més d’algun sector de l’Estat Espanyol que també em coneixien de sobres per haver sortit tant per les cadenes nacionals). Això, principalment, era degut a les entrevistes per al programa de ràdio Versió RAC1 (el de més audiència de totes les ràdios catalanes) que havien propagat les nostres gestes polítiques molt més enllà de Reus. A més, cal tenir en compte que la nostra ciutat també era un punt geogràfic (o geopolític) força important, un lloc de pas, una mena de cruïlla de molts camins, on bastanta gent de fora vila van i venen a comprar, estudiar, de festa, visitar la família, etc. i llavors, en ple 2009, tothom parlava d’un regidor de Reus que anava vestit d’Elvis Presley. També hi ha la dita que tothom té un parent proper llunyà, un amic, o un conegut que és de Reus i és cert. Per això molts col·legues (o familiars) meus que havien estat fora de casa (treballant o fent turisme) i havien dit a algú, tant fos a Madrid, Barcelona o Nova York, que eren de Reus, sempre sortia la pregunta: «Tu coneixes el regidor Elvis que teniu al vostre Ajuntament?» Fins i tot uns tiets meus que havien anat a fer turisme a la Patagònia, al sud d’Argentina, estant a Tucuman havien vist per un programa de televisió local d’allà en què es parlava de mi. Tot plegat plegat gairebé semblava art de màgia o que ja estaven en plena globalització total.
També em ve a la memòria un cas concret, en un mercat solidari que es va celebrar en plena plaça Mercadal a principis d’abril del 2009, un noi de Reus, activista polític de caire llibertari que havia visitat l’Estat de Chiapas (Mèxic) durant l’estiu anterior, em va comentar que allà també em coneixien, que sabien qui era i que també els queia «força bé» per tot el que estava duent a terme nivell de caràcter polític. Potser sí que, en el fons, jo o el meu personatge juantxi m’havia convertit en una mena de símbol antisistema.
Durant aquest temps, la meva fama era tal que, durant el trajecte que feia de casa meva a l’Ajuntament o viceversa, que es feia en deu minuts exactes caminant i sense fer massa pauses, moltes vegades trigava més d’una hora o dues senceres de rellotge perquè m’aturava molta gent del carrer (coneguts o desconeguts) per saludar-me, fer-se fotos o selfies amb mi, o per explicar-me els seus problemes amb l’Ajuntament. També durant moltes ocasions, quan anava tranquil·lament caminant pel carrer que fos, al costat d’una via amb calçada, sempre hi havia algun conductor que quan em veia de lluny, feia sonar el clàxon de manera frenètica, mentre cridava: «Què passa CORI!?» a tot pulmó. Allò era la fama total, malgrat que a vegades em fotien cada ensurt que no vegis.
En aquest temps, també recordo que una vegada caminant pel raval de Sant Pere uns paletes que estaven rehabilitant un edifici vell (n’hi havia d’haver com una dotzena o així) no van parar d’ovacionar-me des de l’andami com si fos el seu veritable líder, fotent un escàndol increïble. Allò succeïa quan anar anava a fer els meus afers de regidor caminant per la ciutat. El mateix passava amb els brossaires, els conductors d’autobusos, les brigades municipals o els transportistes de qualsevol tipus, gent del carrer, treballadors, membres de la working class, que sempre em saludaven fent sonar el clàxon i movent la mà. Fins i tot, n’hi havia més d’un que m’aturaven al mig del carrer per parlar amb mi. Jo que sempre he estat una persona més o menys tímida i força solitària, estava totalment atribolat que, de sobte, fos tan, tan famós per Reus i voltants (perquè en altres poblacions veïnes em passaven coses semblants). A més, generalment queia bé a tothom i ningú m’insultava ni es fotia amb mi, cosa que probablement no succeïa als altres companys de consistori. M’havia convertit en un personatge públic que queia força simpàtic a tothom, per tota la moguda de descontentament polític que representava.
Per això, a principis del 2009, en el clímax de la fama política, ja vam declarar oficialment que em presentaria a les eleccions del Parlament de Catalunya, perquè amb la CORI volíem ampliar límits polítics. Durant aquell temps també vam decidir presentar-nos a les eleccions europees, encara que fos pactant amb altres formacions polítiques independents i «diferents» com la nostra, que també n’hi havia.
Aquesta notícia va ser retransmesa pel diari El Punt en l‘edició del dissabte dia 3 de gener del 2009 (pàg. 6): «Ariel Santamaria encapçalarà la candidatura de la CORI a les eleccions catalanes del 2010.» En aquest article també hi havia un breu que parlava de presentar-nos a les europees: «El partit estudia la fórmula per presentar-se a les europees i per això es reuniran properament amb altres grups de l’Estat, per parlar de la possibilitat de crear una creació conjunta.»
El partit d’escala estatal que vam escollir per presentar-nos a les europees, va ser la formació Representación Cannábica de Navarra, una formació política a favor de la legalització total de la marihuana, que ja s’hi havia presentat durant les eleccions anteriors, les del 2004. En Lluís Oliach, que llavors volia muntar un club de fumadors a Reus, havia contactat amb ells duent a terme diversos desplaçaments fins a Pamplona per tractar el tema. Fins i tot, els va convidar a Reus perquè visitessin el nostre despatx i poguessin parlar personalment amb mi. Com que aquella gent de Navarra eren força enrotllats i pensaven políticament com nosaltres, ens vam entendre ràpidament per dur a terme una coalició conjunta. A més, la CORI llavors era tan mediàtica que allà dalt ja sabien qui érem i tota la nostra història a dins del consistori els hi feia molta gràcia. Per això en una assemblea del partit, vam decidir que hi anés el Pirata el del Gorro com a número 2 de les llistes, en lloc meu, perquè era la persona de tots nosaltres més versada en la política del cànnabis. A més, tampoc calia que jo acaparés tants càrrecs, és clar...
Per això, el dilluns dia 19 de gener vam dur a terme una roda de premsa conjunta al grow shop que el nostre amic Delfí Esteban (també antic company meu d’institut) tenia a prop de l’avinguda Prat de la Riba, on van venir un parell de membres del partit cannàbic, entre ells en Fermín Les, Mintxo, com a número 1. Així doncs, mentre el Pirata, la Cori i el nostre convidat feien declaracions davant de la premsa, jo com a president de la CORI em vaig posar a cantar un nou himne per aquesta formació, que es tractava de la popular cançó de «La cucaracha» amb la lletra original i revolucionària d’en temps de Pancho Villa:
La cucaracha, la cucaracha
ya no puede caminar,
porque no tiene,
porque le falta,
marihuana para fumar.
La premsa local va reflectir aquest esdeveniment l’endemà, el dia 20 de febrer, en diverses publicacions, com el Diari de Tarragona: «El juantxisme, a conquistar Bruselas. La Coordinadora Reusenca Independent se alía con el Partido Cannábico de Navarra para presentarse a los próximos comicios del Parlamento Europeo», deia aquell text signat per Begoña Ruiz, que també explicava de manera fidedigna com havia anat el tema:
El concejal y músico Ariel Santamaria se vistió ayer con sus mejores galas para anunciar, junto a algunos de sus colegas de partido, el pacto que llevará la Coordinadora Reusenca Independent (CORI) a participar en las próximas elecciones al Parlamento Europeo, que se celebrarán el 7 de junio. La CORI quiso hacer pública la alianza que ha firmado con la Representación Cannábica, el partido cannábico de Navarra y no encontró lugar más adecuado para la ocasión que una tienda dedicada a la venta de productos relacionados con la marihuana, la legalización de la cual será el principal objetivo de esta coalición en su nueva aventura europea.
El diari El Punt també parlava de la roda de premsa, amb una fotografia del Pirata com a nou líder polític de la CORI: «La CORI formarà part de la Representació Cannàbica de Navarra (RCN) per concórrer a les europees [...]. El president d’aquesta formació, Fermín Les, va agrair a la CORI que hagi acceptat presentar-se amb el partit navarrès i renunciar així a les seves sigles.»
El diari Aquí, amb Marcos Diego a la portada, també anunciava: «La CORI presentarà Pirata el del Gorro a les eleccions europees. El partit de Santamaria es presentarà a les eleccions del 7 de juny formant part de Representació Cannàbica de Navarra (RCN).»
I el diari Més Reus també van cobrir la roda de premsa i hi feia referència així: «Pirata el del gorro i la Cori Alegre representaran la CORI a la llista europea [...]. El llistat oficial es coneixerà el proper 1 de març durant la celebració de la Spannabis que tindrà lloc a Cornellà de Llobregat.»
Finalment, mentre ho estàvem acabant de promocionar, no ens vam poder presentar a les europees; ni com a CORI ni com a RCN (les sigles d’aquella formació navarresa). Coses que passen. En un principi, malgrat que el partit estava legalitzat, el Parlament Europeu havia enfortit la legislació per la presentació de les candidatures, per això en aquells nous comicis internacionals es demanava 60.000 signatures de la ciutadania o de 500 de càrrecs polítics. Com que d’aquest darrer detall no ens en vam poder assabentar fins a mitjan febrer no ho vam poder tirar endavant. Sort que la CORI era un partit juantxi i la gent ja estava acostumada a les nostres astracanades, però em va saber molt de greu pel Pirata, que ja s’havia fet moltes il·lusions d’anar a les llistes d’una formació com aquella. De totes maneres, durant el procés de precampanya, en Gerard Tost ja m’havia avisat que podíem trobar-nos amb aquella situació, perquè ell sempre estava més al lloro que nosaltres en tot el tema de normatives legals en relació amb qualsevol tipus d’eleccions. De totes maneres amb la gent del partit cannàbic de Navarra, sempre hi vam tenir molt bona relació.
Tota la moguda de les europees va servir per crear i promocionar un dels primers clubs de fumadors de marihuana totalment legal que va haver-hi llavors a Reus, anomenat FUM (Fumadors Units de Marihuana), que va ser una nova idea del gran Lluís Oliach. S’hi van afegir uns quants membres de la CORI, com el Pirata i cert sector de la ciutadania expert en aquestes matèries de fumar herba de la bona, com era el cas de l’Artur Sardà, que abans havia format part del Bloc Narcodruida de Reus, que sempre havia tingut fama de ser molt elitista. Al principi de tot, els membres de FUM es reunien al despatx de la CORI i, més endavant, van agafar un local propi ubicat al centre de Reus.
Recordo que en aquells temps, en Lluís va convèncer el Pirata perquè fos el president i la cara visible de l’entitat, mentre ell ho manegava tot des de l’ombra. Allò em va saber greu, perquè si legalment podia passar alguna cosa xunga, se les carregaria el pirata no pas en Lluís. Malgrat que el vaig avisar que no ho fes, el Pirata estava tan entusiasmat amb la idea que es va deixar convèncer pel secretari de la CORI, però més endavant es van produir els problemes de sempre: socis que no pagaven les quotes pertinents, gent que volia fumar més herba del que els pertocava, fins i tot, visites inoportunes i nocturnes a casa del Pirata demanant-li herba. I ell, finalment, es va cansar de ser-ne el president i ho va deixar estar, després de discutir-se amb en Lluís diverses vegades. Com que jo sempre vaig estar al marge de tota aquesta moguda, no sé realment com va acabar allò del club de fumadors de marihuana FUM, només recordo que vam prestar diners del partit per pagar el lloguer d’un local que era propietari d’un mosso d’esquadra bastant col·lega del Lluís i allò va quedar com a seu definitiva durant uns quants anys, fins que el FUM va desaparèixer del mapa.
Allò del club de fumadors va crear com una petita esquerda o una mena de distància entre el Lluís i el Pirata que s’aniria agreujant durant els mesos següents.
A principis del 2009, el meu secretari i assessor del partit, estava capficat que m’havia de fer molt més famós, perquè de cara el 2011 em votés molta més gent que no ho va fer el 2007. Encara estava convençut que la CORI, i jo com a alcaldable, podríem guanyar de debò les properes eleccions municipals, traient més vots que CiU o fins i tot que el mateix PSC-PSOE. Per això, en Lluís no parava d’atabalar-me que havia de sortir per les cadenes de televisió nacionals (com Tele 5, Antena 3 o la Sexta) en els seus programes de teleescombraria o derivats, que eren els que veien realment la gent dels barris de Reus, que gairebé mai votaven ningú i que encara no sabien ben bé qui era jo perquè estaven totalment desentesos de la política municipal o de qualsevol tipus. Només volia que arribés a ser famós per tot arreu i em convertís en una mena d’ídol entre el poble senzill que habitava sobretot als extraradis de la ciutat. Ell sabia de sobres que aquest sector de la població força nombrós, només encenia la televisió de casa seva per mirar programes de teleescombraria i res més (tret d’alguna pel·lícula o sèrie de televisió), passant totalment de les notícies i espais on sortien polítics i altres personatges més «seriosos».
Per això, el desembre del 2008, en Lluís em va apuntar per participar al càsting de la productora Zeppelin, que s’encarregava de dur a terme programes concursos de teleescombraria per a televisions privades. Aquesta gent van passar de dir-me res, fins que, de sobte, a mitjan gener se hi va ocórrer dur a terme un nou espai de Ven a cenar conmigo ambientat en terres tarragonines, i com que tenien les meves dades em van trucar directament oferint-me que hi participés. Jo que mai m’havia mirat un programa sencer d’aquell tipus, els vaig preguntar quanta audiència tenien i em van respondre que tres milions de persones al dia... Vinga, som-hi, doncs.
Tot i això, recordo que les negociacions van ser molt pesades i havies de signar un contracte com si haguessis de rodar un film a Hollywood o una cosa per l’estil. Tots plegats eren una colla de friquis i grans amants del món televisiu, o millor dit de la teleescombraria.
També he de comentar que el premi al guanyador consistia llavors en un import de sis mil euros. I com a simple participant, guanyessis o no, ja et regalaven una targeta del Corte Inglés que podies gastar fins a un muntant de 300 euros... La cosa no pintava tan malament, però si ara mateix pogués tirar nou anys enrere no hi hauria participat, encara que m’haguessin condemnat a pena de mort per no anar-hi.
El funcionament veritable del programa consistia que et venien a buscar a casa teva amb una limusina, et duien a la casa d’un altre concursant i rival teu, que tu havies d’endevinar qui era pel menú que et presentaven abans d’entrar. Allà, dins de cada domicili participant, s’hi congregava una vintena de persones: els cinc concursants, tres càmeres, dos il·luminadors, tres o quatre guionistes i realitzadors del programa i el transportista de la limusina que no es podia quedar al carrer, pobret.
De manera que, en el cas de casa meva, vaig haver de buidar gairebé una habitació, tot i retirant els mobles de lloc, perquè aquella gent poguessin muntar la seva cabina de realització amb monitors, taules de so i tal. També el menjador i la cuina de casa teva es convertien llavors en un fastuosos platons televisius, plens de càmeres, ajudants de càmeres, guionistes, gent que portava la claqueta, etc. I el pitjor de tot, eren aquells focus de sis mil watts cadascun, que em van fer pujar la factura de l’electricitat fins a tres-cents euros. I aquells sopars que per televisió semblen tan normals i tan espontanis, es trigava com a set hores a rodar-se. Començaven a filmar a les cinc de la tarda, i moltes vegades no acabàvem fins a la una de la matinada. I durant el sopar no podíem parlar de política, ni de sexe, ni de drogues, ni esmentar altres programes de cadenes rivals. Però el que volien és que en aquells sopars hi haguessin discussions, picabaralles verbals i problemes de tot tipus, on el que menys importava era el menjar que preparaves i com ho servies tot plegat als convidats, malgrat que aquest era el veritable leitmotiv del programa.
Recordo que durant el rodatge, ho vaig passar tan malament que en acabar gairebé em va agafar com una mena de petita depressió. Tractar amb aquella xusma televisiva em va treure de polleguera un munt de vagades, però vaig aguantar, ho vaig fer sols per la CORI i per promocionar-me com a regidor-Elvis per tota Espanya ja de manera definitiva i arribar a totes les llars que es miraven cada setmana aquell maleït programa. Ningú m’hi va obligar, però he de reconèixer que em vaig tornar a llençar a la piscina de manera temerària. Quant la resta de concursants, en el fons no eren mala gent. Eren penya amb el mateix perfil dels espectadors d’aquell tipus de programa. Uns nois de classe totalment treballadora, diguem-los una mica canis o xonis (ho dic amb tot els respectes), que l’única aspiració de debò en la seva vida, consistia a arribar a ser concursants del Gran Hermano, Supervivientes o la Isla de los famosos o un espai televisiu semblant.
Recordo que quan vaig anar al primer sopar, a casa de la Montse Zaíno, que era una mena de gogó roquera casada amb un Guàrdia Civil, vaig quedar tan acollonit que no sabia com sortir-me’n, d’aquella situació. Sobretot quan vaig veure que els meus companys eren una colla de friquis que tenien un do de paraula vulgar i força arrossegat que només es du a terme en aquests programes, i per això, ja des d’un bon principi, em vaig trobar totalment fora de lloc. A més, també vaig notar que entre els quatre connectaven millor entre ells, que no pas amb mi pel mig, que em veien com un imbècil o un snob vestit d’Elvis per cridar l’atenció. Evidentment allò també formava part d’aquell concurs televisiu i entre nosaltres s’havien de produir situacions i conxorxes per donar-nos pel sac mútuament i tenir la major quantitat de punts possible. Malgrat que allò ho vaig trobar força inhumà, només em va animar el fet que l’endemà em tocaria a mi fer d’amfitrió i que em farien un reportatge fent de regidor de la CORI, pul·lulant per dins de l’Ajuntament totalment vestit d’Elvis, que això era el que m’interessava de debò, sobretot, perquè tocaria molt moltíssim els pebrots al nostre alcalde.
Recordo que, com que no era massa bon cuiner (mai ho he sigut), vaig demanar consell a la Katharina a veure quins plats podia fer, i recordo que vaig cuinar una espècie de guisat de salmó al forn amb patates tallades per la meitat i un menjar blanc de postres, elaborat amb aquells sobres grocs de cal Fargas, tan típics de Reus. Malgrat que durant les postres els vaig cantar un parell de cançons de l’Elvis i els vaig regalar unes ulleres de sol (també estil Elvis) a cadascun, no vaig rebre massa bona puntuació (sinó tot el contrari: un 4,5). Malgrat tot, no vaig quedar l’últim.
El tercer dia es va dur a terme el sopar a casa d’una noia argentina que no recordo com es deia, vivia en una casa nova a Sant Pere i Sant Pau i ho va fer tot de manera molt correcta. Es notava que es dedicava al sector de l’hostatgeria i la restauració; treballava per a una empresa que muntava càterings i esdeveniments diversos. El quart dia de rodatge, dijous, vam anar a casa d’un ballarí de flamenc frustrat que es deia Cano de cognom i que treballava en un restaurant familiar de Bonavista. En aquella ocasió l’ambient entre els concursants ja començava a ser tens de debò. Ja s’havien creat tres grups força marcats: el d’un noi gai amb les dues barbies rossetes i guais, que ens deixaven de banda a mi i a una noia de la Floresta que es deia Loli Pardiñes, que fins llavors no havia parat de voler ser el centre d’atenció amb les seves pallassades i acudits estúpids, a banda que sempre fotia bastanta canya a dins de les cases on havia anat de convidada (en la meva s’havia quedat a gust quan la va posar a parir, la molt llorda). Llavors com que els altres tres van passar d’ella per com de ximpleta era, la Loli intentar apropar-se a mi, però jo també vaig treure-me-la del damunt com vaig poder.
Recordo que quan estàvem a casa del ballarí gai de Bonavista, la Loli no parava de demanar-li que li ensenyés: «la camisa de lunares que te pones cuando haces de bailaor de flamenco», fins que finalment aquell amfitrió es va cansar i li va treure un cactus de debò en forma fàl·lica, ficat a dins d’una petita torreta de puntets blancs i vermells. Allò sí que va ser graciós de debò. Només per aquell detall ja mereixia guanyar, malgrat que era un paio força repel·lent i cada vegada més cregut. Al final, quan vam anar a casa de la Caponata, que era com ens referíem a la Loli Pardiñes, ens va donar tan mal sopar que, de sobte, una de les concursants: la Montse Zaíno (l’animadora roquera casada amb un Guàrdia Civil) va treure uns entrepans de llom amb formatge que havia comprat al bar de la cantonada i que els portava amagats a dins de la seva bossa embolicats amb paper d’alumini. La cosa no podia ser més surrealista. Recordo que tots els vam acceptar com a protesta de les pulles i les crítiques que havia dut a terme la darrera amfitriona quan havia estat convidada a les nostres llars. A ella, li va agafar com una mena de xoc i quasi que es posa a plorar. En aquell moment de tensió, em va demanar «come algo Elvis» del seu còctel de gambes, que estava tan mal fet que feia fàstic. Fins al moment dels entrepans, ningú havia tastat el seu menjar. Malgrat que llavors em va fer pena la seva mirada llastimosa i trista em vaig negar rotundament a menjar res. Si no hagués estat tan borda criticant el meu pis de lloguer on llavors residia, al carrer de la Muralla, potser li hauria fet costat, però llavors ja era massa tard.
A l’hora de la puntuació, vaig donar bona nota als altres concursants, malgrat que al final em queien tan malament com la Caponata aquella. Però vaig fer malament, perquè gràcies als bons punts que els vaig donar, el ballarí va guanyar el premi dels sis mil euros. Com que mai havia vist aquell programa amb massa detall, no sabia com anava exactament el tema de les puntuacions, però sí que recordo que el guanyador, malgrat que es va fer col·lega de les altres dues concursants, els va donar molt mala nota per sortir afavorit ell mateix. Ja se les sabia totes el molt espavilat...
Així doncs, malgrat que tots tres s’havien posat d’acord durant el primer dia a donar-se bones notes mútuament (entre sets i vuits), al final el paio els va donar per la pala, perquè les dues «amigues» li van seguir donant el que havien pactat, i ell no...
En aquest punt, he de confessar que per culpa de com de malament em va fer sentir la Loli Pardiñes durant els programes anteriors, jo mateix la vaig puntuar amb un zero rodó quan li va tocar a ella fer d’amfitriona. Els del programa em van avisar de que allò era una mena de cas inusual i molt greu que un concursant fes un gest com aquell cap a un altre concursant, però no em vaig tirar enrere perquè sabia que en el muntatge definitiu, s’emetria la part més carrinclona i arrossegada del programa, on de segur que traurien totes les parides que aquella paia havia dit a casa meva: «Tu casa es tan vieja que parece la cueva de una bruja», «Tendrías que cantar “In the gueto” con tu vestido de Elvis en el portal de la entrada, con los gitanos y moros que viven por aquí», i altres bestieses que no vull reproduir en aquestes memòries. Tot i això, la noia durant el seu sopar va voler subornar-me regalant-me un single antic de l’Elvis, que me’l vaig deixar sense voler damunt de la taula del seu menjador.
Més endavant, en veure el resultat del programa per televisió que es va emetre dues setmanes més endavant, em vaig penedir de no donar més mala nota als altres. Sobretot, al ballarí de Bonavista que va guanyar i a la Montse Zaíno, que pel darrere em va criticar dient davant de càmera: «Este Ariel es la cosa más tonta que he visto en mi vida», quan vaig acceptar que la Loli Pardiñes (la dolenta de la pel·lícula) m’omplís el got de vi en el quart programa; una cosa que els altres haguessin rebutjat, és clar...
Quan es van difondre tots els programes d’aquella edició tarragonina de Ven a cenar conmigo em vaig adonar que era la cosa més vergonyosa que havia dut a terme en ma vida. I als meus familiars (sobretot als meus pares) els va semblar molt malament tot el que em feien aquella colla de beneits. Malgrat tot, a la gent del carrer que ho va veure per la televisió (un munt), els va agradar molt la meva actitud pacífica, on demostrava que no era un paio arrossegat com la resta de concursants i que havia participat en aquell programa de tanta audiència per promocionar la ciutat de Reus i la meva condició de regidor juantxi.
En aquest aspecte, volia dir que quan es va emetre en diferit (dues setmanes després d’haver estat rodat) molta gent m’aturava pel carrer, criticant de manera ferotge els altres concursants, com si allò ho hagués rodat tot just el dia abans del que s’havia emès per televisió. Malgrat que hi havia més d’un espavilat que em preguntava qui havia guanyat al final de tot, jo no ho podia dir perquè havia signat un contracte de confidencialitat.
Les reaccions polítiques no van trigar a arribar. En primer lloc, l’alcalde de Reus, en Lluís Miquel Pérez, va mostrar-se força emprenyat en una junta de portaveus celebrada durant aquella mateixa setmana d’emissió televisiva on va declarar que: «Lamento molt informar-los que no hi ha cap llei municipal o de qualsevol tipus polític, que impedeixi que un regidor de l’oposició participi en aquests espais televisius de qualitat, diguéssim... dubtosa.» I quanta raó tenia.
Llavors, tal com havia pronosticat en Lluís Oliach, tothom, absolutament tothom de Reus es tornava a fixar amb mi, sobretot la gent dels barris, que van descobrir que existia gràcies a aquell programa de teleescombraria i allò em va convertir en un personatge tan mediàtic gairebé com quan vaig entrar de regidor, però a un nivell molt més ampli i popular. Vaig arribar a tots els sectors de la societat reusenca per bé o per mal. Llavors, tal com he dit anteriorment, vaig tenir totalment clar que hi havia un ampli sector de la població que mai mirava els informatius de la televisió, ni llegia la premsa diària, però sí que es mirava aquells programes de manera fidel i devota.
Per això, malgrat que em va saber greu haver participat en un programa concurs d’aquell tipus, vaig descobrir que el meu col·lega Lluís, el veritable impulsor d’aquesta idea, era un gran geni en l’àmbit de màrqueting polític juantxi. I dic això perquè el 2009 estava molt mal vist pel sistema en general que un càrrec polític en funcions (tal com era el meu cas) participés en un programa televisiu d’aquell tipus. Fins llavors, els càrrecs polítics només sortien per la televisió a través de les notícies, els debats o les entrevistes que els feien en programes molt més seriosos i de molta més qualitat. Però, malgrat la meva natura peculiar, jo vaig ser el primer a trencar esquemes. Perquè, segons recordo, el 2010 Artur Mas feia campanya electoral sortint per la Noria d’en Jordi Gonzalez de Tele 5. També més endavant he vist altres líders polítics, com Mariano Rajoy, Inés Arrimadas o Albert Rivera, participant en el famós show de Bertín Osborne En tu casa o en la mía. He citat aquests exemples perquè l’any 2009 era totalment impensable veure un líder de gran calibrada participant en aquests programes.
En relació amb la meva participació en aquell maleït concurs televisiu al qual vaig participar jo, el Diari de Tarragona en l’edició del dijous 5 de febrer (pàg. 12), va ser l’únic mitjà de comunicació local que en va publicar una notícia: «Ariel, showman televisivo» n’era el títol i anava acompanyada d’una bona fotografia meva tocant la guitarra al menjador de casa meva junt amb la resta de convidats amb les ulleres d’Elvis posades. El text reflectia ben bé aquella situació en la qual em trobava:
El concejal de la CORI, Ariel Santamaria, está de rabiosa actualidad como consecuencia de su aparición durante toda esta semana en el programa Ven a cenar conmigo, que emite Antena 3 TV. El martes preparó una cena plagada de guiños a Elvis Presley y a las tradiciones de Reus como «el menjar blanc».
De totes maneres, la millor crítica (i merescuda) que vaig obtenir per participar en aquell programa televisiu, va ser la que va dur a terme el senyor Fèlix Oliva, regidor i número dos de CiU, que va publicar una carta a la revista Aquí, en l’edició del dijous 12 de febrer del 2009, amb el títol de «Al regidor Ariel Santamaria». El senyor Oliva em pentinava de dalt a baix de manera força eficient, tal com em mereixia:
Benvolgut Ariel,
T’escric aquestes línies des del respecte que sempre m’has merescut com a representant de la voluntat dels ciutadans de Reus. Com a regidor a l’oposició, com tu, sempre t’he ofert la meva col·laboració en tots aquells temes d’interès per a la nostra ciutat. I amb sinceritat, més enllà de l’episodi d’aquelles famoses fotografies repartides en un ple, crec que en cap moment has rebut un tracte institucional despectiu i vexatori.
Com a ciutadà em sento orgullós de ser de Reus. Com a regidor és un honor representar els reusencs allí on vaig. Som la imatge de la ciutat, i per això, no entenc algunes de les teves aparicions en realities televisius que t’utilitzen com un bufó –frikie– per obtenir una major audiència. Posat a aconseguir rellevància mediàtica, considero que cal distingir quan s’és protagonista i quan es riuen d’un. Puc entendre la teva passió per Elvis, puc entendre «altres» vies de fer política... però no aconsegueixo comprendre per què una persona intel·ligent es passeja pels «platós» com un «tonto» útil. I amb el cognom de «Reus» al teu darrere.
El conflicte que es va produir durant el ple del dia 6 febrer del 2009, en què les treballadores d’Eulen van ser desallotjades per la Guàrdia Urbana
Malgrat que llavors la meva vida pública (i part de la privada) ja estava bastant carregada de situacions i anècdotes com les que he explicat més amunt, només em va faltar viure el greu tumult que es va produir entre les treballadores de l’empresa Eulen, que es manifestaven de manera pacífica durant aquell ple municipal, fins que van ser desallotjades per la Guàrdia Urbana de manera forçada i violenta. A més, aquell fet tan lamentable es va produir també durant aquella primera setmana de febrer, en què s’emetia el programa televisiu de Ven a cenar conmigo, on gairebé tot Reus estava pendent de les meves gestes culinàries i els meus problemes amb la resta de concursants. I aquí, també he d’afegir que per culpa d’una mala acció municipal de l’alcalde, em vaig tornar a convertir en el centre d’atenció de tot plegat, mentre s’embolicava la de Sant Quintí. Anem per parts.
En un principi, aquell ple del dia 6 de febrer va començar amb tota la normalitat del món, l’únic que hi havia de peculiar és que la sala estava plena de senyores joves i de mitjana edat que eren treballadores de la neteja de les escoles públiques de Reus, contractades per una empresa de Reus anomenada Eulen, la qual també estava subcontractada per l’Ajuntament de Reus.
Durant aquells dies, va córrer el rumor que aquella empresa volia acomiadar quinze treballadores per dur a terme una reducció de plantilla perquè l’Ajuntament volia retallar despeses en aquest àmbit. Com que Eulen sempre havia treballat per la casa de la vila, els sindicats, que havien convocat una vaga pel dia 16 de febrer, van decidir aprofitar aquell ple municipal per manifestar-se de manera prèvia i pacífica davant de les autoritats i donar a conèixer de manera directa la situació laboral que patien aquelles treballadores. Així doncs, quan va començar el ple municipal d’aquell 6 de febrer del 2009, ja s’havien congregat gairebé un centenar d’aquelles empleades que no paraven de parlar en veu alta i protestar entre elles mentre l’alcalde Lluís Miquel Pérez duia a terme el seu discurs protocol·lari típic de quan s’iniciava la sessió plenària. Fins i tot recordo que hi havia unes senyores que seien davant de tot, les quals portaven una pancarta plegada a punt d’entrar en acció. A més, totes elles portaven adhesius dels seus sindicats amb proclames de solidaritat cap a les 15 treballadores que havien de ser acomiadades.
De totes maneres i pel que jo recordo, aquell ple municipal es va iniciar tranquil·lament i sense cap novetat a les 12 hores i 20 minuts del migdia. Al principi de tot es va tractar l’aprovació del consorci d’inversions públiques en què la CORI ens vam quedar fora. Hi vaig manifestar el meu vot en contra, «degut a la política de discriminació que el govern du a terme contra el meu grup municipal».
Recordo que en la següent moció de l’equip de govern, que era un decret de l’alcaldia relatiu a la congelació de les retribucions dels regidors per al 2009 (a causa de la crisi d’aquells moments), vaig fer un comentari dels meus que va tornar a escalfar els ànims a dins del ple municipal:
Vull comentar que està bé aquest decret d’alcaldia i el meu grup hi votarà a favor, però també demanaria que es facin públiques aquestes nòmines de retribucions, des del desembre del 2008 i tot l’any 2009, dels càrrecs electes, amb règim de dedicació exclusiva o parcial, del personal directiu, del personal de confiança i assessorament especial i que la ciutat ho pugui consultar.
Llavors, adreçant-me al públic assistent, que cada vegada semblava estar més emprenyat amb els polítics que governaven Reus, vaig afegir:
Jo poso a disposició de la ciutat la meva nòmina perquè qualsevol que la vulgui consultar ho faci. Al mateix temps, aprofito l’avinentesa per informar que el senyor alcalde de Reus ha tret de l’ordre del dia una moció del meu grup que donava suport de manera institucional el dret d’autodeterminació del municipi de la Canonja, vers l’Ajuntament de Tarragona.
Evidentment aquell discurs meu encara va fer emprenyar molt més el pobre Lluís Miquel Pérez, que ja estava prou nerviós amb l’ambient hostil que hi havia en aquells moments. Era evident que aquelles treballadores de l’empresa Eulen estaven a punt d’esclatar manifestant-se del tot i provocant aldarulls a dins del ple.
Senyor Santamaria, vostè ha d’aprendre lliçons de democràcia –em va respondre en totalment emprenyat–, perquè no pot ser que en un punt que es parla de la congelació de retribucions del personal polític, vostè parli de la Canonja. N’ha d’anar aprenent, ja sé que vostè té unes certes habilitats, però ha d’anar aprenent què és el comportament democràtic.
En aquest punt, el nostre alcalde va decidir treure pit i fotre’m una bona clatellada política en relació amb el tema de les retribucions, que era del que tractava aquella moció:
Li he de manifestar que les retribucions de tots nosaltres són públiques, han estat penjades al tauló d’anuncis, se’n poden consultar les actes, ja que les actes municipals les pot consultar tothom i no hi ha cap inconvenient que ho conegui tothom, cap obscurantisme. Per això tothom pot comprovar que entre «pitos i flautes» vostè acaba cobrant uns quatre mil euros cada mes.
Aquí l’home es va passar una mica, perquè en realitat eren tres mil vuitanta euros, que era el muntant total de les meves dietes (1.800 euros bruts) i el que percebia el grup municipal (1.270 euros) que els destinava al partit i que servien per tenir contractat en Lluís Oliach com a assessor municipal, perquè no es feia a través d’Innova.
A continuació, tot just durant el moment en què vaig demanar que la societat Esport i Lleure incorporés la celebració de les Olimpíades Escolars a dins dels seus estatuts, totes aquelles senyores que havien vingut a protestar davant mateix de l’alcalde, van a començar a parlar en veu alta entre elles i a queixar-se de tots els polítics que estàvem allà asseguts. Fins i tot, n’hi va alguna que va començar a xiular descaradament perquè ningú de nosaltres els feia cas de debò. A partir d’aquí, l’alcalde les va avisar vàries vegades de manera desagradable i amenaçadora. Fins i tot, diria que amb prepotència i xuleria. Els va dir que no es podien dur a terme mostres d’emoció ni cap tipus de manifestació durant el funcionament del ple i va afegir que si no es comportaven es veuria obligat a demanar a la Guàrdia Urbana que «desallotgessin de la sala aquelles persones que segueixen alterant el bon funcionament d’un ple municipal», tot seguint la normativa del ROM (Reglament Orgànic Municipal).
Llavors ja vaig veure clar, claríssim, que la troca s’acabaria embolicant de debò, sobretot, perquè el to de veu i la manera de dir aquelles paraules per part del nostre alcalde era força provocador i desagradable. Quan tens gairebé a mig centenar de persones congregades davant teu per protestar mai s’ha d’actuar d’aquella manera. Així doncs, finalment les protestes sonores d’aquelles senyores va pujar de més intensitat i les que seien davant de tot subjectant la pancarta plegada, la van acabar obrint pels dos costats i mostrant-la a les autoritats municipals de Reus: «Eulen no acomiadaments. Ajuntament, no a la reducció de plantilla. Col·legis bruts».
Llavors el nostre batlle, observant la porta d’accés del saló de plens, va emetre una ordre gestual i allò es va omplir amb una vintena de policies municipals que van començar a desallotjar aquelles senyores de manera violenta, estirant-les del braç o amb empentes violentes. Fins i tot els van prendre la pancarta. Aquell escenari tan noble i elitista del palau municipal, de sobte es va convertir en un veritable camp de batalla; a més, es produïa al bell mig de la sessió plenària. Allò crec que va ser una cosa mai vista en la història de la nostra ciutat. Malgrat que em sabia molt de greu contemplar aquelles escenes tan dantesques i desagradables, vaig pensar totalment satisfet que per fi havia aconseguit trencar l’oasi reusenc del tot. Evidentment, aquell tumult va durar més de vint minuts perquè aquelles dones no volien marxar d’allà dins per la força i moltes d’elles van ser desallotjades de manera un pèl violenta per la nostra Guàrdia Urbana –complint ordres de l’alcalde, és clar. En aquells moments convulsos, fins i tot va haver-hi algú que va llençar un munt de pamflets i octavetes pels aires que es van escampar pel terra de marbre.
Tot just quan va començar aquella moguda que podia fer perillar la integritat física de les autoritats municipals que estàvem allà dins, l’alcalde va ordenar: «S’aixeca la sessió!» amb veu sonora. I allò volia dir que tots els membres del consistori (fins i tot, jo mateix) havíem de desallotjar el ple municipal fins que es restablís l’ordre, sortint per les portes del darrere. Durant la confusió, recordo que vaig observar com en Lluís Oliach (present en aquell ple com a públic) em feia gestos perquè anés cap allà al mig de la moguda, per posar pau entre les manifestants i els agents de la Urbana. Malgrat que em vaig aixecar disposat a fer-ho, al principi no ho tenia clar. Em feia com a respecte i por alhora. Fins i tot, recordo com en Miquel Àngel Mallol del PP, que havia endevinat les meves intencions, em va agafar de la màniga, intentant retenir-me allà mateix amb la resta de regidors.
–Ariel, no hi vagis allà. Queda’t aquí amb nosaltres! –em va ordenar amb veu histèrica, gairebé amb els ulls desorbitats. Però jo volia demostrar a tothom que encara que es produïssin situacions tan conflictives com aquella, volia seguir donant la nota i demostrar a tots plegats que jo mateix, Ariel Santamaria, regidor de la CORI, era ben diferent de la resta dels meus companys de consistori.
De sobte vaig veure que la meva esposa Katharina també era allà al fons de la sala de plens al costat mateix d’en Lluís, intentant aturar un Urbà que estirava una treballadora d’Eulen cap a l’exterior de la sala. En Lluís seguia cridant-me i fent gestos perquè anés cap allà.
–Ariel, vine. El poble de Reus et necessita ara mateix. Vine, si us plau! –vaig sentir que em deia. Aquelles eren les paraules màgiques, el veritable lema de la meva política juantxi: «Ariel, el poble de Reus et necessita.» De manera que, a continuació, amb un gest violent em vaig desempallegar de l’engrapada del portaveu del Partit Popular i vaig saltar directament cap al mig del públic del saló de plens on es produïa aquell aldarull. Ho vaig fer adreçant-m’hi amb passes prudents i tranquil·les per donar a entendre que només volia posar pau, intentant frenar les accions de la Guàrdia Urbana que cada vegada semblaven ser més violentes. En veure’m allà al mig, es van calmar una mica, perquè no es volien trobar en la situació d’haver d’agredir un regidor del consistori (i que a més, durant aquell temps era tan famós i mediàtic).
Quan la Guàrdia Urbana es va calmar, aquelles manifestants també van anar abandonant aquella sala de manera progressiva i obedient, mentre no paraven de cridar: «Alcalde dimisión» o «Alcalde dimite, el pueblo no te admite», totalment emprenyades. Llavors, mentre cessava el tumult, recordo que vaig contemplar de lluny com els regidors acabaven d’abandonar el ple per la porta del darrera de la taula presidencial. «Quins paios més covards», vaig pensar de manera despectiva. En lloc de ficar-se allà al mig com jo, intentant posar pau entre la Urbana i les manifestants, fugien d’aquella sala com a rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa.
Mentre finalitzava tota aquella moguda, em vaig posar a parlar amb algunes d’aquelles treballadores a punt de ser acomiadades, que em van explicar de primera mà el que els estava succeint i que cap polític de l’Ajuntament les havia atès degudament.
Tal com he dit anteriorment, com que durant aquells dies s’emetia el programa Ven a cenar conmigo i tornava a ser força famós per tot Reus, moltes d’elles es van fer fotografies amb mi a través dels seus mòbils. Gins i tot, unes noietes d’institut, que devien ser les filles d’algunes d’elles, també es van retratar amb mi.
Les actes municipals d’aquell ple del 6 d’octubre del 2008 descriuen totalment, amb el seu estil neutre i escàs de detalls, l’episodi que va fer interrompre la sessió plenària:
En aquest moment, moltes persones assistents a l’acte, identificades amb adhesius dels sindicats criden i xiulen als membres de la corporació mentre agents de la Guàrdia Urbana intenten que les persones esmentades desisteixin de la seva actitud.
Aquestes persones no fan cas dels advertiments de la Guàrdia Urbana i continuen cridant, alterant l’ordre de la sessió plenària, tot impedint que aquesta continuï amb normalitat el seu desenvolupament.
A les 12.30 hores, el senyor alcalde fent ús de les seves facultats, suspèn la sessió mentre es desallotja la sala.
En aquest moment és quan el regidor Sr. Santamaria deixa l’escó que li correspon com a regidor i es barreja amb el públic que continua escridassant i llençant octavetes.
La presidència reprèn la sessió a les 12.55 hores.
Tot just quan el ple va quedar totalment buit de regidors, pensant-me que s’havia suspès del tot la sessió fins a una propera convocatòria (potser amb un gabinet de crisi municipal pel mig), em vaig afegir a la manifestació que les treballadores de la neteja van organitzar fora mateix de l’Ajuntament, sense parar de cridar: «Alcalde dimisión, alcalde dimisión». Recordo que ens vam encarar en direcció a la façana municipal i vaig estar un quart d’hora amb elles, cridant aquell eslògan en contra d’en Lluís Miquel Pérez: «Pérez dimite, el pueblo no te admite» característic. Fins i tot, vaig bufar un xiulet que em van passar en aquells moments.
Finalment, quan algú de dins de l’Ajuntament em va comunicar que la sessió del ple ja s’havia reiniciat, vaig decidir tornar a dins del palau municipal passant de tot. En un principi, me’n volia tornar cap a casa, perquè em pensava que aquell ple s’havia suspès definitivament, però no va ser així.
En tornar a dins d’Ajuntament, recordo que una parella de policies urbans que vigilaven la porta amb cara de males puces em van demanar la documentació i em van fer signar un paper on no recordo exactament què hi posava. A continuació, totalment vestit d’Elvis Presley de color blanc, vaig pujar les escales del primer pis decidit a tornar al ple municipal com si res. Recordo que només entrar, l’alcalde que llavors estava duent a terme un discurs, va deixar de parlar i em va observar de manera assassina com si em volgués matar allà mateix.
–On es pensa vostè que va, senyor Santamaria? –em va preguntar com si jo fos un intrús.
–Al meu lloc de regidor, perquè veig que heu reiniciat el ple i ningú m’ha avisat –li vaig respondre de manera descarada.
–Es vol reincorporar a la sessió, doncs? –va insistir emetent tota la seva mala llet.
–Sí, és clar –li vaig respondre movent el cap.
Llavors aquell màxim mandatari de Reus va tornar a entrar en còlera i em va fotre un sermó pel meu mal comportament com a regidor de la corporació:
–Abans que vostè es reincorpori al ple municipal d’avui, li he de fer notar que per poder sortir del ple, necessita l’autorització expressa de l’alcalde. Ho dic perquè com que vostè és tan exigent amb els comportaments plenaris, també de tant en tant s’ha de llegir el ROM (Reglament Orgànic Municipal). Perquè no es pot estar aquí i alhora anar per assumptes de la seva conveniència. No hi ha debat, només l’informo.
–Miri, alcalde, jo només volia posar pau entre aquestes senyores i els agents de la Guàrdia Urbana...
–Prou, senyor Santamaria! –em va exhortar l’alcalde a través del seu micròfon com si fos un mestre posant ferm un alumne rebel–. Vostè no ha de parlar si jo no li dono la paraula a dins d’una sessió plenària. Ho entén?
Segons diuen les actes del ple d’aquell dia, aquest també va ser el parlament que en Lluís Miquel Pérez va dir durant la meva absència:
Pregaria al senyor secretari que si retorna el Senyor Santamaria, m’assessori el que he de fer, perquè no ens havíem trobat mai en una situació com aquesta. De fet, les coses que ens passen en aquest mandat no ens havien passat mai. Sempre havíem pogut tractar els temes d’una manera més adequada.
Realment amb aquella darrera acció d’abandonar el meu escó plenari, l’havia tornat a treure de polleguera. Era evident que també m’havia tornat a convertir en el centre de l’atenció de tot plegat. Però aquesta vegada de manera guai i autèntica.
Al final d’aquella sessió plenària tan polèmica, cada regidor gairebé em va dir la seva. Em van renyar perquè no havia d’haver actuat d’aquella manera, més que res, per motius de seguretat.
La cirereta de tot allò es va produir al final de tot, tot just quan jo parlava amb el Lluís Oliach, que no parava de felicitar-me per la meva valentia. De sobte, se’ns va apropar l’Edurne Seco, l’antiga periodista basca del Diari de Tarragona, que llavors treballava com a assessora del grup municipal del PSC de Reus, també a dins de l’Ajuntament.
–Escolta Ariel, això que has fet amb aquestes dones, ho he trobat molt populista, eh? –em va renyar amb veu desagradable–. Crec que has actuat de manera molt arrossegada i èticament poc correcta.
–Mira, Edurne, ho he fet per posar pau entre els urbans i les manifestants, intentant evitar que ningú prengués mal, saps?
–Mireu, jo no soc de cap partit polític –ens va dir a continuació, a en Lluís i a mi–, però això que heu fet la CORI ho trobo totalment fora de lloc. Sobretot pel fet de jugar amb la situació complicada d’aquestes dones, com si ja estiguéssiu fent precampanya o alguna cosa semblant.
–Mira, Edurne, no diguis que no ets de cap partit polític, quan ja fa uns mesos que estàs treballant pel Partit Socialista de Reus –li va esperonar en Lluís, emetent una rialla sarcàstica de les seves.
–Ei, us esteu equivocant. Que sols m’han contractat com a periodista assessora del grup municipal, però no estic afiliada al PSC, ni en cap partit polític, mai ho estat...
–Si no és al PSC, deu ser el PSV o el PSOE –li vaig respondre jo mateix, observant-la també de manera irònica.
Malgrat que aquella periodista sempre ens havia caigut força bé per la seva simpatia i la seva professionalitat, en Lluís i jo encara no havíem assimilat que, de sobte, s’hagués passat a «l’enemic». Es veu que tenia molt bon rotllo amb l’Eduard Ortiz i era ell mateix qui l’havia fitxat pel seu grup municipal per substituir no sé qui. Els de l’Ajuntament devien pagar força bé, perquè la noia de sobte va abandonar el Diari de Tarragona on havia treballat de manera ferma durant els darrers anys de la seva vida, duent a terme una bona trajectòria periodística.
Llavors vaig acabar de veure clar com pensaven els periodistes en general, sempre anaven a parar directament cap a la mà que els donava menjar, com els gossets. I era evident que el periodisme de casa nostra estava totalment polititzat cap a una banda o cap a una altra. Mai hi havia hagut una imparcialitat total i recta, i mai hi seria.
La premsa local va estar parlant diversos dies del que va succeir en aquell ple municipal amb aquell altercat tan inusual, gairebé de caràcter històric. «La policia desallotja el personal d’Eulen del ple de Reus per l’exhibició d’un cartell» anunciava el diari El Punt a la portada de l’edició del dissabte 7 de febrer, i continuava dient: «Una pancarta contra la reducció de la plantilla de la neteja a les escoles va desencadenar els fets.»
«La policia desaloja del pleno a sus asistentes por sus reivindicacions» anunciava, al seu torn, el Diari de Tarragona, també l’endemà del ple. En aquest article, signat per en Francesc Gras, hi havia un apartat on només es parlava de mi i dels meus companys de consistori:
Indignados con Santamaria: Los partidos del Ayuntamiento se mostraron muy molestos con la actuación del portavoz de la CORI, Ariel Santamaria, por abandonar su escaño durante los incidentes participando en ellos. Según un comunicado emitido ayer mismo por el PSC, Santamaria «incitó y propició con silbidos a que la protesta terminara en revuelta». [Que era totalment mentida, perquè això ho vaig fer fora de l’Ajuntament, no pas a dins del ple.] Este comunicado del PSC acababa assegurado que «hay que ser responsable y saber el lugar que ocupa porque actitudes que valen para el Gran Hermano no sirven para la Administración». Por su parte, Pérez añadió que se estudiará si se pueden sancionar sus acciones.
Finalment, i gràcies a Déu no vaig rebre cap sanció de cap tipus, perquè s’hauria obert un nou front en el qual combatre en Lluís Miquel Pérez i el seu govern (i llavors, ja en tenia tants, que començava a estar saturat de tot plegat).
La resta de grups municipals van rebutjar la meva actuació del darrer ple, manifestant-ho públicament per la premsa. Així doncs, a través del Diari de Tarragona (del dia 10 de febrer) es va anunciar que: «Los grupos municipales rechazan la actitud de Santamaria en el pasado pleno.» Es veu que tots els grups municipals del BPPNIR (Bloc de Partits Polítics No Independents de Reus) havien enviat un comunicat a la premsa on deien que:
«Santamaria manipuló el sentimiento de estas personas en beneficio de una determinada estrategia política.» Por su parte, Santamaria aseguró ayer que no se arrepiente de su actuación y dejó bien claro que su forma de actuar no respondía a ninguna maniobra electoralista, sino que «actué de forma natural, no como político, sino como persona».
Era evident que llavors ja els feia nosa a tots plegats. Sobretot a cert sector de l’oposició, que si haguessin pogut haurien fet el mateix que jo. Per això em tenien enveja.
El Punt, de manera més curta també va publicar-ne una notícia: «Tots els grups municipals rebutgen l’actitud del regidor de la CORI en el ple de divendres passat».
El diari Aquí també va publicar les meves declaracions, en relació amb els rebuig dels meus companys/es del consitori: «L’Ajuntament té massa fronts oberts, i la gent de Reus ja n’està tipa.»
Arribat en aquest punt, també volia mostrar el contingut de la segona part d’aquella carta que el senyor Fèlix Oliva (regidor de CiU) va publicar també al diari Aquí, el 12 de febrer del 2008 (pàg. 2), que es titulava: «Al regidor Ariel Santamaria», on a banda de fer palès les meves intervencions televisives (tal com he reflectit anteriorment) també criticava les meves intervencions municipals:
Crec que et convé reflexionar sobre els resultats de la teva acció política. De les metes que volies aconseguir quan vas decidir entrar en la vida pública. No és coherent servir-se del sistema per actuar com un «antisistema». No val demanar, d’una banda, respecte escrupolós a la teva condició de regidor –cobrant religiosament cada mes– i, per l’altra, posar el teu granet de sorra per dinamitar un ple per un conflicte laboral al si d’una empresa privada. A tots ens dol aquesta situació, però no és de rebut fer ús partidista de la desgràcia aliena, i menys amb persones molt properes a tu atiant el foc. Per una simple qüestió de decor.
A continuació el senyor Oliva, un dels regidors amb qui jo tenia més bon rotllo, seguia estovant-me a base de bé:
No pot esperar respecte qui no respecta. Per honestedat i sentit de la responsabilitat, hi ha fronteres que no s’han de creuar. Si el teu objectiu, després de la reflexió calmada que sol·licito, continua sent la ressonància mediàtica com a «abanderat» contra les regles del joc crec, i ho dic amb pena, que t’hauràs convertit més en un problema que en una solució per a ningú en aquesta ciutat.
Aquelles paraules del meu company de consistori, em van fer reflexionar a fons. Havia arribat a un punt que només era conegut popularment pels meus escàndols polítics i per ser la xinxeta del Pérez, però jo volia arribar més lluny i poder arreglar (si era possible) els problemes que patia la ciutat en general. Però hi havia tantes dianes alhora que, finalment, em vaig atabalar i moltes vegades vaig actuar de manera esbojarrada i políticament incorrecta, però totalment efectiva pels meus partidaris que realment estaven tan rebotats contra l’Ajuntament de llavors, com un servidor.
A més, en Fèlix Oliva era un dels companys de consistori amb qui tenia més bona relació i, sempre que podíem, fèiem petar una xerrada entre ell i jo sols, on moltes vegades em comentava que, en el fons, envejava la meva llibertat política a l’hora de fer oposició, no pas com ell, que es veia forçat sempre a «rebre ordres de la cúpula del meu partit». En Fèlix Oliva era molt bon paio i una persona massa noble i honrada per aguantar a dins d’aquell niu de serps verinoses que era llavors la política municipal. A més, va ser el primer regidor que va criticar públicament el funcionament d’Innova estan allà dins del seu consell d’administració, i fins i tot va dimitir (o el van fer dimitir). Aquell fet, més la seva conferencia al Círcol esbudellant aquell ens municipal en ple mandat del Pérez, va ser un veritable acte de valentia reusenca.
A finals de gener del 2009, havia rebut una invitació per participar a un sopar que organitzava el Rotary Club de Salou. Malgrat que jo no sabia ben bé qui eren aquesta gent, vaig demanar informació al Fèlix Oliva que, en pertànyer a una important família d’empresaris de Reus amb activitats també a Salou, em podria explicar una mica qui eren.
El Rotary Club era una mena de club privat, o associació d’empresaris o peixos grossos, que formava part de la maçoneria moderna i progressista pertanyent a la branca americana. Recordo que, finalment, vaig parlar amb en Tomàs Gilabert, que era president del Rotary Club de Salou, el qual em va dir que el sopar era motivat perquè hi havia gent important de la capital de la Costa Daurada, que estaven totalment fascinats per les meves gestes polítiques i em volien conèixer en persona a través d’un sopar conferència. Recordo que vaig decidir assistir-hi caracteritzat com a personatge juantxi, amb el meu vestit d’Elvis vermell lluent, que era la imatge que mostrava pels mitjans de comunicació i amb la qual la gent m’havia acabat d’encasellar. Recordo que el sopar es va dur a terme al Club Nàutic de Salou, en una sala posterior que donava a la platja de Ponent, on jo no havia estat mai, i tots els meus amfitrions (empresaris de Salou força importants) es van fer un fart de riure quan els vaig explicar les meves experiències polítiques. Els meus contertulians van passar-s’ho força bé quan van escoltar la història de la CORI i la infinitat d’anècdotes polítiques amb què m’havia trobat. Llavors encara no portava ni dos anys fent de regidor, però semblava que ja n’haguessin passat vint o més...
Quan ens vam acomiadar, em vaig quedar uns instants totalment sol parlant de política municipal amb l’advocat Tomàs Gilabert, al qual ja coneixia de sobres per haver-lo entrevistat un munt de vegades amb la Mare Nostrum Televisió el 1991, quan va ser alcaldable de CiU i va treure 10 regidors.
Tal com ja he dit, a principis del 2009 la meva popularitat política era tan elevada a escala local que la presidència del Círcol em va convidar a dur-hi a terme una conferència sobre la CORI a dins del saló d’actes. Allò ja era pedigrí total. Es veu que l’Anton Tàpies i el president de la entitat, en Francesc Gras (fill de l’oftalmòleg escriptor i pare del periodista del Diari de Tarragona), havien muntat un seguit de conferències polítiques que eren fora de l’habitual anomenades «I love Cat» i, de sobte, aquell mateix mes de febrer del 2009 em van convidar a participar-hi per la gran fama que teníem llavors. Realment, els de la CORI (i jo com a cap de proa) havíem aixecat la primera llamborda a la nostra manera juantxi i satírica en contra del sistema polític reusenc, però les altres formacions, com la CUP o Ara Reus, que es van presentar després, ja anaven més seriosament. A més, en Carles Pellicer cada vegada tenia més clar que el 2011 havia de ser alcalde de Reus, o allò seria el seu veritable final polític municipal i parlamentari, és clar.
Tornant a la meva conferència del Círcol, recordo que m’havien demanat la confirmació un mes abans que es dugués a terme. I en aquella invitació impresa que s’enviava a la premsa i als socis de la entitat, hi deia:
El president d’El Círcol es complau a convidar-vos a la conferència col·loqui que pronunciarà el Sr. ARIEL SANTAMARIA, regidor i portaveu del Grup Municipal de la CORI a l’Ajuntament de Reus, sota el títol «La filosofia Guantxi [escrit amb G en lloc de J], aplicada a la política universal». L’acte tindrà lloc el primer dimarts de Carnaval, 24 de febrer, a les 20.15h, al Saló de Ball de la nostra entitat. En acabar l’acte hi haurà un sopar col·loqui al Saló Noble amb l’assistència del conferenciant.
En contemplar aquella targeta de cartolina rectangular on imperava el color blanc, vaig sentir tanta alegria que vaig pujar directament al despatx de l’alcalde, a entregar-l’hi amb la intenció que vingués com a públic. Fins i tot, li volia reservar un lloc d’honor entre les primeres files. Però en Lluís Miquel, en assabentar-se de la notícia i contemplar aquella invitació procedent d’un lloc amb tant de pedigrí reusenc, es va posar vermell com un tomàquet i totalment furiós, de manera que em va anunciar que no hi pensava anar i que, a més, s’esborraria de l’entitat com a gest de protesta que s’haguessin atrevit a fer allò.
Malgrat que jo em pensava que només era una sortida de to de les seves i que l’havia enganxat en un mal moment, quan ho vaig explicar a l’Anton Tàpies, aquell prestigiós articulista del Diari de Tarragona, amb la seva frase tan cèlebre: «Reusenques i reusencs del meu cor», em va confirmar que era totalment cert que es volia esborrar del Círcol de Senyors de Reus, aquella entitat tan reusenca i històrica, en la qual portava essent soci des de feia vint anys o més. Malgrat que jo mai n’he estat soci, voldria afegir que el meu avi Joan Matas Güell sí que ho va ser i el meu tiet Joan Maria Matas, també. Per tant, era un honor per a mi, dur a terme una conferència política a dins d’aquella societat tan elevada. Per a mi, era més important dur-la allà mateix que no pas al Centre de Lectura o al Centre de Amics de Reus, per exemple; perquè el Círcol era el Círcol, una entitat històrica fundada al 1870 que, a més a més, també és propietària del teatre Fortuny. Aquesta societat també ha sigut un lloc on històricament s’han reunit els principals empresaris i gent important de la ciutat, gairebé des de l’època del Reus París Londres...
Durant la meva conferència, per demostrar que no em desviaria de la meva tangent gens ni mica, vaig procurar que l’acte fos el més juantxi possible.
Com que érem dimarts de Carnaval i dia 24 de febrer (l’endemà mateix del 23 F) vaig començar a dur a terme aquell discurs vestit d’Elvis Presley (el blau marí), però cobert per una camisa verda caqui i un barret de Guàrdia Civil. Fins i tot, em vaig posar un bigoti postís a l’estil Tejero que em va quedar la mar de bé. Evidentment, com que vaig estar uns deu minuts així, assegut a la taula presidencial, els periodistes (que sempre venen al principi d’aquests actes) em van retratar d’aquesta manera. Durant la conferència, vaig parlar de la història del partit des que es va crear el 2003, dels antecedents de la nostra política juantxi, anomenant a figures dels vuitanta que m’havien inspirat, com l’humorista francès en Coluche i la pornodiputada italiana Cicciolina. També vaig plantejar els projectes futurs i el que pensàvem dur a terme per arreglar els problemes de la ciutat, segons la nostra manera de ser. Recordo que la sala estava plena de gom a gom, amb gent de totes les edats, socis del Círcol i amb el mateix Carles Pellicer assegut a primera fila, com si ja fos el nou alcalde de Reus. També hi havia en Jordi Pouget, en Gerard Dalmau de Pedra d’Ara i molts membres i simpatitzants del partit. Recordo que vaig acabar la conferència cantant a mitges «La cucaracha» amb el Pirata el del Gorro fent cors i ballaruca entre el públic assistent, com si estiguéssim actuant dins d’un cabaret o un lloc semblant. Després de la conferència vaig ser convidat al sopar de l’entitat, en companyia de la meva senyora, on el públic assistent em faria diverses preguntes per escrit i jo mateix les havia de respondre a través d’un micròfon sense fil.
Recordo que totes les qüestions (totalment anònimes) eren sobre política local i jo les anava responent a mesura que en Ton Tàpies les anava llegint en veu alta. També n’hi havia que volien saber coses sobre el meu tarannà de regidor juantxi. Malgrat que el cobert d’aquell sopar costava cinquanta euros per barba, recordo que allà al menjador principal del Círcol no hi havia ni un lloc buit. Estava totalment ple de socis de l’entitat, gent més aviat de mitjana edat i jubilats. No hi havia ningú jove, vull dir de quaranta o trenta en avall. Llavors la política municipal semblava que sols interessava a la gent gran. Després les coses han canviat bastant, és clar.
En acabar aquell sopar tinc el trist record que la meva senyora, la Katharina, havia begut més del compte i se’m va posar bastant violenta mentre tornàvem junts a casa, llavors vaig descobrir que tenia enveja o gels del meu estatus polític. I el que li sabia més greu, segons les seves pròpies paraules, és que ella era la vicepresidenta del partit, de la CORI i no se li feia tant de cas com a mi. També em va exigir més protagonisme i va comentar-me que si el 2011 ella anés de número u a la llista, encara trauria més vots que jo. Finalment, va acabar dient-me que els del partit érem una colla de masclistes ja que no deixàvem despuntar una dona tan trempada com ella.
Tot plegat em va saber molt de greu, perquè no sé què deu succeir en altres matrimonis de líders polítics casats amb parelles que els segueixen més o menys el corrent, però en el meu cas aguantar això a dins de casa era molt més dur que encaixar les pulles de l’alcalde o altres membres de l’equip de govern.
Malgrat que la meva esposa anava bastant beguda, aquella nit del Círcol m’estava dient la veritat. El que sentia de debò. Perquè tal com explica el refrany: només els nens i els borratxos diuen la veritat.
El 2009 com que la crisi ja començava a estar totalment immersa dins de la societat de llavors, el nombre de casos de visites al meu despatx va augmentar per aquest motiu. Com que jo era tan famós, molta gent que fins llavors no havia trepitjat mai l’Ajuntament de Reus, s’apropava al meu grup municipal per demanar-me ajut. En aquell temps hi havia molts ciutadans de Reus que, de sobte, es van quedar a l’atur. En la majoria de casos, es tractava de gent jove, matrimonis de trenta i pocs anys que quan un dels dos membres de la parella fallava en el tema de portar el sou a casa, el seu estatus econòmic se n’anava en orris per culpa de la hipoteca, el lloguer de la casa o els préstecs que portaven arrossegant des de feia uns quants anys. Molta d’aquesta gent perdia el pis on vivien (fos de lloguer o en propietat), també es produïa una desfeta de l’estructura familiar, ja que acabaven en separacions o divorcis forçats per aquelles circumstàncies i, davant d’aquella situació, algun membre de la parella, fos home o dona, es donava a la beguda o a les drogues en general. La majoria d’aquestes parelles desfetes havien d’anar-se’n a viure a casa dels pares, dels sogres, etc. amb els seus fills pertinents.
De totes maneres, llavors el 90% dels casos que passaven pel meu despatx, també eren de famílies en risc d’exclusió social que esperaven alguna mena d’ajut de serveis socials (subvencions, beques per als menjadors de les escoles, etc.), però que mai els arribava. Llavors, un servidor els havia d’ajudar, donant-los auxili, anant amb ells per les diverses dependències de serveis socials que hi havia per Reus, tant a la central que hi havia a la raval Santa Anna, com als centres cívics de la ciutat, demanant explicacions a les treballadores socials que portaven el seu cas. Era molt dur de viure, sobretot quan les assistentes t’informaven amb detall sobre com havien anat aquells casos particulars durant els darrers mesos a partir de la crisi. En un principi tot semblava de color de rosa i, de sobte, quan algun dels dos perdia la feina perquè l’acomiadaven per reducció de plantilla o el que fos, la casa els queia al damunt com qui diu.
També eren dies on passejaves pel centre de Reus (tomb de ravals i voltants) i veies un munt de comerços tancats amb el cartell «Es lloga». Moltes vegades s’obria un nou establiment, però al cap de quatre dies el tornaven a tancar, i també el del seu costat.
Tal com he dit en capítols anteriors, llavors el despatx de la CORI, ubicat a l’entresòl municipal era l’únic que rebia visites de debò. La gent del carrer que passava dificultats només venien al nostre grup municipal, els altres: Convergència, Partit Popular, Esquerra, Iniciativa... sempre estaven buits De manera que, fins i tot, hi havia ocasions en què només arribar al matí ja em trobava amb mitja dotzena de persones esperant-me per poder parlar amb mi a veure si els podia solucionar els seus problemes particulars. Alguns d’aquests ciutadans ja havien parlat amb altres grups polítics municipals i els havien donat llargues, de manera que, finalment, venien a visitar el despatx de la CORI. Però en la majoria de casos, moltes de les nostres visites eren gent humil que fins llavors mai havien trepitjat l’Ajuntament de Reus per dins, i només entraven per parlar i demanar-me auxili de manera desesperada. Com que llavors era tan famós i mediàtic es pensaven que podria solucionar els seus problemes, com si tingués una vareta màgica; però per mala sort no era així.
Recordo que el 2009 em venia a veure fins i tot gent que durant els darrers anys havien estat treballant per a l’Ajuntament, tant a l’àrea de Medi Ambient, AMERSAM, l’hospital de Reus, brigades i, també, els autobusos municipals i, de sobte, l’Ajuntament els volia acomiadar per reducció de plantilla, perquè la crisi econòmica declarada el setembre del 2008 ja començava a fer estralls de debò. Llavors venien a mi a demanar-me ajut, perquè parlés amb el regidor de torn o amb el gerent de l’empresa municipal en qüestió per intentar salvar-los el coll. A vegades podia fer alguna cosa, però a vegades no, és clar. Evidentment en aquest aspecte jo no pintava res a dins de l’Ajuntament i tinc la sensació que si hagués estat alcalde o membre de l’equip de govern podria haver fet alguna cosa perquè no els acomiadessin a tots plegats. O bé, també si hagués pactat amb l’equip de govern, o «m’hagués portat bé», tal com em demanava en Pérez, segurament ho hauria tingut tot molt més fàcil, però llavors jo volia seguir amb el meu rol de xinxeta municipal sense perdre la meva essència, és clar; i era molt difícil mantenir un equilibri de tot plegat.
Un dels casos més flagrants que vaig tenir llavors, va ser una família que vivia en un barri totalment als afores de Reus que, de sobte, es van trobar que no tenien ni per menjar, fins i tot es veu que havien anat a Càritas de Reus i no els havien donat cap tipus d’aliment perquè necessitaven l’abonament de serveis socials. Aquesta gent no sabia ni què eren els serveis socials ni les passes que havien de seguir per obtenir-ne ajuts. Era increïble la poquíssima informació que hi havia sobre aquest afer. Era com una mena d’obscurantisme local al qual només podien accedir uns quants espavilats o endollats del partit en qüestió. De manera que sempre acompanyava en persona la gent necessitada que em venia a visitar, guiant-los, per exemple, fins a la seu de Càritas perquè els donessin el val per obtenir menjar, però al principi no els volien entregar res perquè com que tenien un xalet en propietat (vell i atrotinat) i la mare cobrava un ajut d’un PIRMI (a causa d’una minusvalidesa que tenia), per llei no els pertocava res. Però aquella família desfeta, amb l’home aturat (i alcoholitzat), la mare discapacitada, l’àvia sense tenir cap tipus de jubilació i amb tres fills, no podien passar el més sols amb tres-cents euros que cobrava la mare. Llavors havia de trucar al prior de Reus a veure si podia arreglar alguna cosa per ells, o bé parlar amb la directora de Càritas de Reus, amenaçant-la que aquell cas sortiria per la premsa de tot Espanya. Finalment, tot es podia arreglar, però si aquella gent no haguessin vingut a veure’m segurament haurien acabat molt pitjor. Tot plegat era una vergonya. Jo no entenia com Reus llavors era la segona ciutat amb el pressupost més elevat de tot Catalunya (just després de Barcelona) amb 340 milions d’euros i es permetia que passessin aquestes coses entre la gent més desfavorida de la societat. I parlo de gent de casa nostra, catalans de soca-rel, que tota la vida havien anat tirant i, de sobte, patien una mala ratxa i gairebé ho perdien tot.
Abans he citat el cas de Càritas, però la majoria de vegades havia de peregrinar amb les meves visites, per totes les seus de serveis socials que hi havia ubicades per la ciutat, la majoria estaven en centres cívics de barris que eren feus socialistes i es veu que les persones a qui jo acompanyava ja les coneixien d’abans. Eren com ovelles negres de la zona i se les treien del damunt de males maneres. Quan veien que jo anava amb elles per demanar explicacions, les treballadores socials es posaven furioses i les renyaven davant meu per haver anat a parlar amb mi. Aquestes situacions tan tenses sempre em feien posar al costat de la víctima, i també havia d’amenaçar les treballadores de l’Ajuntament que el cas d’aquella família sortiria per totes les televisions d’Espanya denunciant el mal tracte que rebia aquella gent. Com que llavors era tan mediàtic com Déu Nostre Senyor, les treballadores de l’Ajuntament s’espantaven i acabaven d’atorgar les necessitats que havien denegat a aquella família pel que fos. Recordo que algunes vegades fins i tot m’acompanyava en Lluís Oliach i la situació encara era més tensa, parlant amb elles; en Lluís encara feia molta més por que jo, i és que el paio sabia preocupar la gent de debò o treure-les totalment de polleguera. Gràcies a les meves accions, aquest col·lectiu de gent indefensa que em coneixia per haver-los ajudat, ja em consideraven com una mena de justicier reusenc a favor de l’oprimit, tipus el Zorro o Robin Hood.
De totes maneres, a vegades apuràvem tant la cosa, que quan veiem algú demanant almoina pels carrers de Reus, també ens adreçàvem a ell perquè ens vingués a visitar al nostre despatx i li prometíem que l’ajudaríem. Recordo que el Lluís fins i tot em va portar a un parell de drogoaddictes enganxats a l’heroïna i també els vam acompanyar als serveis socials municipals perquè els ajudessin d’alguna manera. No sabeu la cara que posaven els treballadors/es quan ens veien entrar amb ells, amb aquelles pintes tan xungues que feien.
Aquell any 2009 també em venia a visitar molta gent que es queixava de les elevades contribucions especials que havien de pagar per les reformes dels seus carrers. Eren casos de diferents matrimonis joves (o no tan joves) que havien comprat pisos nous als afores de Reus, i tot just quan anaven amb l’aigua fins el coll pagant la hipoteca, de sobte, l’Ajuntament els remodelava tot el carrer, els construïa una rotonda nova o el que fos i, per culpa de tot plegat, aquells propietaris novells es veien obligats a fer una derrama de 6.000 euros o més, i hi havies d’afegir una despesa extra molt elevada per poder arribar fins a finals de mes. Fins i tot hi havia casos que aquelles contribucions especials pujaven fins a 20.000 o 30.000 euros, tot depenent del lloc on vivies i la superfície que tenia el teu immoble.
També hi havia moltes situacions de particulars que temien que l’Ajuntament els expropiés els terrenys del seu mas familiar, xalet o el que fos, perquè s’havia de dur a terme un polígon, una carretera nova, etc. i encara que la cosa semblava anar amb retard, mentrestant no paraven de rebre notificacions de l’Ajuntament que els amenaçaven a prendre’ls les possessions si no acceptaven la quantitat irrisòria que els oferien com a indemnització. Aquests casos es produïen cada dos per tres al barri del Carme, la partida de l’Hospitalera, els masos i habitatges de la carretera del Morell, zones properes a la boca de la Mina o la carretera Castellvell, la carretera de Montblanc (la zona del cementiri de Reus), la carretera de Salou, alguns masos de la urbanització Sant Joan i altres llocs que ben bé no recordo. Però era una vergonya com de malament tractava l’administració local de llavors a molts d’aquests habitants de Reus, que sempre havien pagat correctament els seus impostos i havien tirat endavant com podien, fent reformes a les seves llars o remodelant-les adequadament per viure-hi durant tot l’any.
Recordo que fins i tot n’hi havia que miraven de conservar els quatre corrals o els petits horts urbans particulars que tenien i, de sobte, es veien amenaçats per l’Ajuntament que els ho volia expropiar tot a través de la regidoria d’Urbanisme o de GUPSA una societat anònima municipal pertanyent a Innova, que semblava una mena d’immobiliària municipal encoberta, amb dret de pernada per part de l’Ajuntament. Fins i tot, en aquest aspecte hi havia molts veïns que et manifestaven que tenien la sensació de patir mobbing o assatjament municipal per part de l’administració local.
En el cas de GUPSA, recordo que vaig acompanyar diversos veïns de la partida de l’Hospitalera (a prop del barri Niloga), amenaçada per aquell pla d’Ordenació Urbanística d’en Jordi Bergadà (regidor d’ERC), a parlar amb els senyor Àngel Cunillera, que era gerent de GUPSA. L’home els va explicar de bones maneres que s’havia d’enjardinar aquella part de Reus encara que fos a costa d’expropiar els terrenys dels seus masos i xalets. Ens va treure un munt de papers amb lleis, normatives i no sé que més. I recordo que malgrat, com de furiosos es posaven els veïns, apunt d’estomacar-lo allà mateix, al seu despatx; el paio mantenia la calma amb una flegma britànica increïble. Evidentment, vam anar allà a parlar amb ell, perquè en Jordi Bergadà no ens volia veure ni en pintura, i menys a mi, que durant l’any anterior l’havia denunciat per prevaricació política, perquè la radial de les expropiacions passaven per una dotzena de masos i xalets, menys el de l’Empar Pont, a causa d’una de les seves lleis urbanístiques que donava lloc a una mena de parèntesi o cas apart. Quina casualitat, oi?
Més endavant el senyor Jordi Bergadà i el tal Àngel Cunillera també van ser imputats pel cas Innova.
La gent de Reus que avui en dia encara enyora el govern tripartit de l’època d’en Lluís Miquel Pérez i cia., per ser solidari, d’esquerres i tal, sembla ser que ja no es recorda dels abusos d’autoritat i les injustícies que es van cometre a dins de la ciutat per part dels seus governants eterns, que no deixaven la seva poltrona ni amb aigua calenta. I les injustícies provocades per la situació en la qual havia degenerat aquella mena de partitocràcia i la seva clientela, es veu que ja anaven des de feia temps i ningú es queixava amb veu alta. Quina vergonya!
Aquell 2009 també em vaig trobar amb els casos particulars d’uns quants taxistes de Reus de tota la vida que es queixaven que els vigilants de l’aeroport no els deixaven estacionar per recollir turistes si no tenien un permís especial o alguna cosa semblant que els havia d’entregar l’Ajuntament de Reus i mai rebien. Pel que fos, es veu que allò afavoria els taxis «pirates» que llavors sembla que començava a haver-n’hi molts.
Uns estudiants de Periodisme que estaven becats a TV3, van aconseguir que els permetessin dur a terme un màster en format de programa de televisió que s’emetria pel Canal 33 durant l’estiu del 2003. Malgrat que va haver-hi diversos projectes, finalment els de TV3 van triar el reportatge titulat El vot juantxi que aniria sobre la CORI i la meva persona com a regidor juantxi. Tal com he dit més amunt, durant el 2009 estava a la cresta de la meva fama mediàtica com a polític local, i el fet que havíem anunciat que ens presentaríem també a les eleccions del Parlament de cara al 2010 va despertar encara més expectació i morbo periodístic. Així doncs, durant aquella primavera del 2009, vaig tenir els quatre estudiants de Periodisme filmant-me a totes hores del dia, tant en la meva vida privada com en la pública. Recordo que eren dues noies i dos nois de vint anys justos, i un d’ells era la Mireia Llauradó de Reus, que més endavant va anar a parar a Canal Reus.
En aquell reportatge que encara es pot veure al YouTube o pels vídeos del web de la CORI (www.cori.cat) o al meu propi (www.arielsantamaria.com), parlaven de les peculiaritats polítiques de la CORI, duent a terme entrevistes a la gent del carrer a veure què opinaven de mi o declaracions de l’alcalde i altres regidors del consistori fotent-me a caldo. Aquell reportatge es va emetre pel Canal 33 durant una nit de finals de juliol del 2009 i el vam veure en directe des de el mas del Pirata que tenia a les Borges del Camp on vam anar uns quants de la CORI a celebrar-ho en companyia d’en Fermín Les, del Partit Cannàbic de Navarra, que havia estat convidat per en Lluís.
Aquella fundació reusenca totalment privada però amb col·laboració municipal que cada any entregava uns premis de ciutat a diversos personatges mediàtics del món de la cultura i l’empresariat, perquè la cosa fos molt més mediàtica, durant aquell mateix 2009 van convidar els ducs de Palma, uns anys abans que estiguessin imputats per corrupció pel cas Nóos.
Recordo que per anar a aquell acte que es va celebrar un divendres 19 de juny a partir de les 19.30 hores, vaig haver d’abonar 50 euros (que era el que valia el cobert d’aquell sopar de tant d’alt nivell) per assistir-hi. Allò es va dur a terme al nou palau firal provisional que es trobava a l’avinguda de Comerç i em vaig adreçar allà amb el meu vestit d’Elvis de color negre. He de confessar que em va costar molt trobar espai per estacionar per allà dalt. Aquell lloc estava tot ple de vehicles per la gran quantitat d’assistents en aquell acte que devia rondar vora les 500 persones (o més). En entrar, els guardaespatlles que custodiaven els ducs de Palma, que estaven a l’entrada del recinte no em van deixar entrar així per les bones (segur que el meu aspecte els devia donar moltes sospites); per tant, em van demanar la meva documentació i em van tenir plantat a la porta durant un vints minuts, mentre la resta del públic assistent anava entrant allà dins, mirant-me com si fos un bitxo estrany. Els paios s’havien endut el meu DNI en vigor, a dins d’una cabina plena d’ordinadors, segur que devien investigar qui era exactament jo i si tenia, o no, antecedents penals. Finalment, em van deixar entrar, i quina va ser la meva sorpresa quan les hostesses d’aquell esdeveniment em van indicar que prengués lloc en una taula gran i rodona (d’unes vint places) on no hi havia ningú. Una taula que estava totalment ubicada ben lluny de la resta de taules abarrotades de comensals que ja parlaven acaloradament entre ells. De sobte, aquells assistents dels premis Gresol Gaudí van començar a observar-me com si jo fos un marcià o una mena d’alienígena dins d’aquell esdeveniment tan estirat i amb tant de pedigrí reusenc. Quan estava a punt de seure allà totalment sol i apartat de la resta dels comensals, recordo que, de sobte, va arribar en Josep Machado (antic alcaldable de la FIC) i la seva esposa, i es va trobar amb la mateixa situació que jo, però va arribar el senyor Fèlix Oliva regidor de CiU i va fer aixecar el Machado i senyora per fer-los seure a la mateixa taula que l’alcalde de Reus i alguns regidors de Convergència. Llavors l’home em va mirar amb cara de pomes agres.
–Ostres, Ariel, ho sento, no sé com ha pogut passar això –es va lamentar mirant pel seu voltant a veure si havia algun lloc lliure. Però tot estava totalment ple. Encara no sé si allò va ser casualitat o totalment premeditat, però ja els valia.
–És igual Fèlix, prefereixo estar aquí sol, que no pas seure a la mateixa taula que el Pérez, ja entens el que vull dir...
–Però tampoc és això, Ariel.
–Que ets de la organització? –li vaig preguntar.
–No, què va. Soc un convidat com tu, però com que vinc cada any, doncs ho conec tot de sobres... Un moment que miro a veure si t’ho puc arreglar...
Llavors vaig veure com s’adreçava a parlar amb un dels organitzadors, un empresari que tenia molt a veure amb el sector de la fruita seca. Aquest senyor (ja una mica gran) va moure el cap mentre m’observava de lluny i es va adreçar cap a la taula d’honor on l’estaven esperant amb candeletes. Llavors en Fèlix Oliva va tornar al meu lloc demanant-me excuses.
–Ho sento noi, però no sé que ha passat. De moment t’hauràs de quedar en aquesta taula totalment sol. Segurament que més tard vindrà algú més...
–Tranquil, Fèlix, no passa res –vaig dir servint-me una copa de vi que hi havia en aquelles estovalles tan ben preparades.
De sobte, em va agafar una sensació de ridícul increïble. Jo, trobant-me totalment sol en aquell racó de l’envelat de la nova fira de mostres, vestit d’Elvis i bevent vi mentre la gent seguia mirant-me fixament sense dir res. Tothom ja sabia qui era, és clar. Però els estranyava molt que m’haguessin marginat en aquella immensa taula buida parada per a vint persones o més. De sobte, se’m va passar pel cap posar-me de peu damunt seu i dur a terme un zapateao flamenc fins que els membres de seguretat em fotessin fora. Fins i tot, pensava adreçar-me directament a l’alcalde per cantar-li les quaranta i fotre un bon espectacle davant dels que seien amb ell en aquella taula presidencial tan il·lustre, on hi havia: els organitzadors dels premis Gresol, els principals regidors de l’Ajuntament de Reus (tant del govern com de l’oposició), un munt d’empresaris i peixos grossos de Reus i fora vila, més algun convidat il·lustre com l’Andreu Buenafuente, que feia de presentador, i és clar, també hi havia els ducs de Palma, seient en aquella taula presidencial. Però per dur a terme tota aquella escomesa que hauria de sortir pels diaris, m’hauria de beure tota una ampolla sencera d’aquell vi de Rioja tan bo que hi havia a la taula per a mi sol.
De sobte, a uns vint metres enfront meu, hi havia la taula on seien tots els periodistes assistents, entre ells hi havia el meu amic Jordi Garcia, que en veure’m en aquella situació tan incòmoda va fer-me senyals perquè m’adrecés a ells. Era una taula tan gran com la meva i encara quedaven mitja dotzena de places buides (o més). Recordo que en aixecar-me tothom em va seguir amb la mirada on m’adreçava i unes hostesses organitzadores se’m van llençar al damunt a veure què estava fent i els vaig indicar que volia sopar amb els periodistes, que eren col·legues meus, en lloc d’estar allà sol com un empestat. Les noies ho van entendre, però no els acabava de fer gràcia, segurament tenien ordres de més amunt perquè em quedés totalment sol en aquella taula durant tota la vetllada.
–Ostres, Ariel, què ha passat? –em va preguntar en Jordi Garcia amb una rialla foteta.
–Que aquests del Gresol són uns malparits... No vindré mai més –vaig respondre tot emprenyat–. I, al damunt, he hagut de pagar cinquanta euros per la merda aquesta.
–Potser et vas apuntar l’últim i per això t’han ficat aquí, a vegades això ja passa.
–Què va, Jordi. Que els molt imbècils ja han vist qui era i segurament quan han dit a l’alcalde que jo venia en aquest acte, ell els deu haver ordenat que em facin això, apartar-me com un gos sarnós... Fills de puta! –vaig insultar-los, observant la resta dels convidats amb mirada hostil. Si hagués tingut un còctel Molotov o una granada de mà els l’hauria llençat allà mateix.
A continuació, em vaig posar a parlar amb els altres periodistes que hi havia en aquella taula, en Jordi Garcia hi havia anat de part del Reus Digital, però també hi havia en David Àrias, amb el qual vaig parlar una estona recordant vells temps de quan ell i jo érem escoltes de l’agrupació Montsant Verge del Cim. També ho vaig fer amb en Francesc Gras del Diari de Tarragona i en Guillem Ramos Salvat, que durant aquell any havia obert el seu propi diari digital: Delcamp.
En acabar el sopar, amb entrega de premis pel mig, els ducs de Palma es van passejar per la sala saludant els assistents gairebé un per un, i jo recordo portar unes copes de més i donar la mà a l’Iñaki Urdangarin tot i dient-li amb castellà: «Yo he paseado varias veces tu “samarreta” del Barça por el centro de Reus.» Mentre ell em responia amb un simple: «Ben fet, Ariel. Encantat», en català correcte. El paio fins i tot sabia el meu nom de pila. La infanta Cristina també em va donar la mà mentre m’observava atentament amb una mirada incisiva, però va somriure quan li vaig dir: «Encantado, majestat. Ariel Santamaria, regidor de la CORI i “Elvis de Reus”, a sus pies.» Sempre parlant-los en castellà. Realment feia impressió tenir-los davant teu i acompanyat per aquella escorta de mitja dotzena de guardaespatlles als quals no s’escapava cap dels teus moviments. Llàstima que durant aquell sopar dels premis Gresol no haguessin vingut ni la Katharina ni el Pirata per embolicar-la encara més... Però és que, tal com he dit, cinquanta euros de llavors per aquell menú de merda, era una veritable pessetada.
A continuació, recordo que també vaig saludar l’Andreu Buenafuente, que m’havia entrevistat pel seu programa d’Antena 3 dos anys enrere: «Ei, què tal Andreu? Com estàs? Quina alegria veure’t per Reus una altra vegada», li vaig dir. No sé per què, però, en aquella ocasió el paio em va mirar com si fos una mena d’assassí en sèrie i l’hagués de matar allà mateix. «Molt bé, Ariel. Anant fent», em va respondre abans d’escapolir-se enmig d’aquella multitud que es va congregar en aquell racó de la sala durant el moment de cloenda.
Realment, va ser quelcom espectacular, però encara em sap greu allò que van fer-me, fos qui fos, d’arraconar-me en aquella maleïda taula buida a la vista de tothom. Segur que si hi hagués anat amb la meva esposa, ens haguéssim posat a cardar allà al damunt i davant de tothom. Llavors érem capaços de fer això i molt més. Com a juantxis no ens guanyava ningú.
Aquell dia la CORI havíem presentat dues mocions, una de les quals pretenia dur a terme un reconeixement institucional al grup musical irlandès U2 per la promoció de la figura de Gaudí arreu del món ja que, en el seu espectacle, duien a terme un escenari gegant en forma de Sagrada Família. A més, que van començar la seva gira mundial a Barcelona capital.
La segona moció era per preservar el passeig Misericòrdia i el seu entorn. La vam presentar per solidaritzar-nos amb els veïns d’aquella zona de Reus, que llavors estaven tan preocupats perquè no s’hi desenvolupés el projecte de la Sedera, que s’havia d’aprovar aquell mateix ple municipal. Durant aquella sessió, la sala noble de l’Ajuntament estava plena de gom a gom per part dels veïns afectats per aquell projecte urbanístic. Allà també hi van anar altres sectors de la ciutadania i un grapat de joves activistes reusencs (alguns d’ells menors d’edat) preparats per fotre un bon sarau, que és el que va passar.
Aquesta obra que havia de dur a terme l’empresa Hercesa Inmobiliaria SA, afectava les illes delimitades pels carrers Evarist Fàbregas, la Sedera, l’avinguda Pere el Cerimoniós i el passeig Misericòrdia. Per tant, hi havia un munt d’associacions de veïns implicades i totalment contràries a aquest projecte que, tal com he dit abans, consistia a enderrocar l’antic edifici de la Sedera i construir-hi uns quants blocs d’habitatges immensos (finalment, uns 206 pisos), que trencarien amb l’harmonia i la tranquil·litat d’aquella part de Reus.
Es veu que durant els darrers mesos s’hi havien presentat diverses al·legacions en contra, tant per part dels veïns del passeig Misericòrdia (Jordi Pouget i Isabel Marginet), la comunitat de propietaris de «Residencial la Paloma» (Alfredo Artiga Cancer), la mancomunitat del complex residencial Mas Vilanova (Manuel Tomàs Olivares), com l’Associació de Veïns Mas Vilanova (Valentín Rodriguez Bonillo).
Aquella proposta va ser llegida pel regidor d’Urbanisme, en Jordi Bergadà (ERC), pretenia: «Aprovar, provisionalment, la modificació puntual de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de Reus, pel que afecta a les illes delimitades pels carrers Evarist Fàbregas, de la Sedera, Av. Pere Cerimoniós i passeig Misericòrdia» i es pretenia elevar-ho a la Generalitat de Catalunya per a l’aprovació definitiva.
Recordo que vaig ser jo mateix el primer portaveu municipal a prendre la paraula, anunciant totalment el meu vot en contra i posant més llenya al foc, és clar:
El Grup Municipal de la CORI, votarà totalment en contra d’aquest projecte urbanístic que nosaltres considerem monstruós. Votarem en contra perquè no vull que es tornin a repetir els veritables errors i desastres urbanístics que s’han produït a Reus durant els darrers anys, com la plaça de la Llibertat, una gran zona verda de la nostra ciutat que ara mateix s’ha convertit en la coberta d’un aparcament soterrani o en una pista de skate alternativa [...]. De manera que s’ha d’impedir que es porti a terme una nova zona zero com la que hi ha al parc de Sant Jordi.
També vaig criticar els preus dels pisos, de la qual cosa se’ns havia informat en una comissió d’urbanisme prèvia: «No em serveix que,l’excusa de l’augment de sostre edificable sigui perquè a Reus hi hagi més pisos de protecció oficial, ja que els més econòmics potser costaran 180.000 euros o 200.000 euros, que ara en temps de crisi no es vendran mai.» A continuació, vaig aconsellar a l’Ajuntament que podria expropiar l’edifici abandonat de la Sedera per 6.000 euros, tal com es feia amb altres béns immobles de Reus (sobretot de la zona del barri del Carme) i donar-li utilitat municipal: «un nou centre cívic en aquesta zona, una nova escola, un museu dedicat a la indústria tèxtil o una nova zona verda que connecti amb el passeig Misericòrdia» i afegia, de manera juantxi, que «quan parlo de zona verda, no em refereixo a “follòdroms”, siguem seriosos, però potser no estaria malament». Finalment, vaig anunciar el meu vot definitiu en contra de la manera més solemne que vaig poder: «Per concloure el meu discurs, vull tornar a reiterar que votaré en contra perquè l’Ajuntament de Reus, sobretot l’Àrea d’Arquitectura i Urbanisme, ha d’escoltar més el ciutadà que no pas els promotors urbanístics.»
A continuació, la resta de grups municipals també van dir la seva en relació amb el projecte de la Sedera i recordo en Carles Pellicer mullar-se i criticar obertament l’equip de govern municipal gairebé al meu estil, però amb el seu llenguatge més políticament correcte: «La mala gestió, la prepotència i la forma de fer les coses malament, la manca de transparència, porta al final a aquest maldecap que té el govern i la ciutat en definitiva.»
Finalment, es va sotmetre aquella proposta a votació, que es va guanyar amb catorze vots a favor (tot l’equip de govern) i tretze en contra (l’oposició). En el moment de proclamar-se l’aprovació d’aquell projecte per part de l’alcalde de Reus, uns nois amb aspecte de Maulets i cupaires de Reus es van col·locar unes caretes de color blanc i van desplegar una pancarta amb la inscripció: «Salvem la Sedera» o alguna cosa semblant. I va ser tot just llavors, quan en Lluís Miquel Pérez va dur a terme una ordre imperceptible observant cap a la porta d’accés al saló de plens (tal com havia fet el mes de febrer anterior) i, de sobte, una dotzena de policies urbans van entrar com una tromba allà dins per emportar-se els nois que estaven duent a terme la reivindicació de manera pacífica i silenciosa. A diferència del que havia succeït amb les treballadores d’Eulen, aquella nova intervenció de la Guàrdia Urbana va ser força ràpida, una acció de desallotjament que va durar menys de deu segons. Aquella mena de petit tumult entre manifestants i agents de l’ordre públic va prosseguir a l’entrada del primer pis de l’Ajuntament, on aquella vuitena de nois i noies coneguts a partir de llavors com «els 8 de Reus» van ser detinguts i desallotjats de manera força violenta; es produïren, fins i tot, enfrontaments cos a cos. En aquells moments tan intensos vaig decidir tornar-me a aixecar i fer el mateix gest que vaig dur a terme durant el mes de febrer, però malauradament durant aquella nova ocasió no vaig tenir temps. A més, aquella visió de la detenció d’«els 8 de Reus» va ser tan cruenta que em va paralitzar totalment. Recordo que mentre em disposava a aixecar, l’alcalde va ordenar diverses vegades: «Tothom quiet, que no es mogui ningú!» i m’observava directament als ulls de manera amenaçadora. Tenia molt clar, claríssim, que si em movia del meu lloc també rebria de valent i aniria totalment a per mi en l’àmbit legal. Potser en aquella ocasió fins i tot podria haver rebut algun mastegot de la urbana o ser detingut com els protestants. Però, vaja, tal com he dit, va ser tot molt ràpid, gairebé sense tenir temps de reaccionar. Però el que em va estranyar és que aquesta vegada ho tenien totalment preparat, l’alcalde no va avisar els manifestants ni va demanar prèviament que traguessin la pancarta abans de llençar-los la Guàrdia Urbana com si fossin els seus pit bulls de bones a primeres.
Al cap de pocs segons, quan es va reemprendre aquell ple, l’alcalde de Reus va dur a terme una intervenció justificant la seva acció tan imperativa citant com a excusa el compliment de l’article 84 del Reglament Orgànic Municipal que llavors autoritzava l’alcalde a: «intervenir i suspendre la sessió en el cas que hi hagi manifestació de grat, desgrat o de qualsevol altre tipus. La presidència pot expulsar les persones que no mantinguin l’ordre establert perquè els regidors puguin prendre la seva decisió sense pressions». Després de recitar aquest article va comentar que: «Ja sé que no és gaire agradable, però així és la democràcia. Es regeix per normes.»
Arribat en aquest punt també he de comentar que el que va succeir durant aquell ple, em va deixar tan consternat i xocat que no vaig ni demanar la paraula, ni vaig dur a terme cap tipus de gest per manifestar-me en contra d’aquella actuació policial; a diferència de l’Ernest París, per exemple, que va queixar-se d’«aquell fet tan lamentable dins d’un ple municipal tan important com aquell».
Crec que la meva feblesa per aquell fet, més d’algú la devia interpretar com un símptoma de cansament o debilitament polític per part meva. Com que aquells darrers anys fent de regidor havien sigut tan intensos i estressants des del punt de vista personal, el meu cos, cap i cervell en mostraven les conseqüències. Llavors em vaig adonar que dur a terme el paper polític que em tocava fer: de xinxeta municipal barrejat amb salvador de la pàtria, era molt més feixuc i esgotador del que semblava. Aquells dies també eren força tensos i a causa dels estralls de la crisi i dels vents de canvi que anaven bufant ja començaven a fer trontollar el sistema municipal que hi havia llavors, i els governants, sobretot els membres històrics del tripartit, ja s’estaven posant nerviosos. La gent del carrer també, és clar.
Malgrat que la intervenció policial d’aquell ple va semblar només l’acció d’uns urbans aplacant la gamberrada d’uns Maulets sense cap altra incidència, es veu que fora del ple (i de les seves càmeres) es va produir un veritable enfrontament físic entre «els 8 de Reus» i els policies municipals que els van desallotjar; es van estomacar mútuament. Fins i tot es van produir ferits per les dues parts, la qual cosa va comportar un judici que va durar un munt d’anys, gairebé fins el mes de desembre del 2014), en què, finalment, «els 8 de Reus», que ràpidament van obtenir un gran suport per part de la ciutadania reusenca, van ser declarats lliures de càrrecs i a no indemnitzar cap agent de la Guàrdia Urbana. Durant el procés judicial també es va témer que algú d’ells anés a parar a la presó per desacatament i enfrontament contra l’autoritat per allò de les agressions físiques.
En els judicis finals, uns quants regidors i diversos assistents d’aquell ple vam anar a declarar com a testimonis i ens vam reunir amb el seu advocat defensor, que tenia el despatx a Tarragona. A mi també em va tocar anar als jutjats de Reus, en concret el dia 10 de desembre del 2014, i davant la jutgessa que portava el cas, vaig declarar que aquells nois havien desplegat la pancarta de manera pacífica i silenciosa «per no pertorbar el bon funcionament del ple» i vaig afegir que no entenia per què l’alcalde els havia fet desallotjar d’aquella manera tan agressiva i violenta per part de la Guàrdia Urbana sense alertar-los prèviament.
Durant aquell temps, com que encara pensàvem treure el major nombre de vots possibles el 2011, en Lluís i jo (sobretot en Lluís) vam pensar que ens calia un representant de la tercera edat a la cúpula del partit, perquè llavors ja teníem claríssim que el col·lectiu de vots més nombrós era el de la gent gran. Per això, durant aquell temps vam promocionar la figura d’en Ramon Sans Ortoneda, que era un senyor de Reus totalment RTV, que malgrat els seus 80 anys d’edat, portava una marxa que t’hi cagues. El paio ens venia a veure cada dia de la setmana al nostre despatx (tant al matí com a la tarda) disposat a col·laborar en allò que fes falta. Cèlebre era la seva frase: «A aquesta colla de inútils que governen tan malament la ciutat, els penso cantar les quaranta i deixar-los ben pentinats.» L’home, que en un principi tenia problemes d’atenció mèdica a l’hospital de Reus per una malaltia que s’estava tractant (i de la qual s’estava recuperant del tot), no parava de fer escrits criticant el sistema hospitalari reusenc perquè els els publiquéssim al lloc on fos. També li agradava fotre canya als urbans, als quals sempre donava la culpa dels robatoris del seu mas (o dels masos veïns) per culpa de la poca vigilància que s’exercia pels camins rurals de Reus.
Durant aquell temps, en Ramon Sans també tenia moltes ganes de ser una celebritat política com jo i que la gent el votés, passant fins i tot per davant meu; per a ell, jo sols era «l’Ariel que toca la guitarreta» i sempre afegia totalment convençut: «Ja veurà la ciutat el que és bo de veritat quan jo sigui número 1 de la CORI», passant per davant meu, és clar.
Aquell home realment era tot un personatge peculiar i entranyable made in Reus, lampista jubilat, que sempre es desplaçava per la ciutat amb una bicicleta BH antiga i la seva granota de pagès vella i bruta.
De jove, es veu que quan tenia 12 anys ja havia participat en la Guerra Civil, duent encàrrecs per l’exèrcit republicà fins que es va acabar el conflicte. Més endavant, en fer el servei militar en temps de Franco, el van arrestar diverses vegades acusant-lo de «rojo peligroso» i durant la postguerra va marxar exiliat cap a Amèrica del Sud on va treballar de lampista i va guanyar un munt de quartos. De manera que, quan va tornar a Reus, a finals dels anys 50, va establir una família i va tenir dos fills, un d’ells metge i l’altre propietari d’una impremta. A banda de la seva feina de lampista, el senyor Ramon Sans també era pagès expert i minaire, alhora que un prestigiós atleta dels Ploms. L’any 2009 als seus 81 anys, arran del peixet que li havíem donat, el paio portava una trempera increïble.
En Ramon Sans era un bon home i molt simpàtic, i sempre que podia ens portava regals al despatx, objectes de papereria que reciclava a cal Tardiu (on anava a passar l’estona quan no venia al despatx), i verdura que conreava al seu hort. Per això, com que sempre ens en portava tanta al despatx per al Lluís i per a mi, se’ns va ocórrer que, per tenir-lo ocupat per una bona causa, podria repartir vegetals per algunes de les famílies més desfavorides que teníem a la llista de la CORI, portant-les casa per casa. Així doncs, es va crear una mena de banc d’aliments que es repartiria a domicili, que s’hauria d’anomenar «Coris i Naps» i seria gestionada pel Lluís i la Marta Clos, la nostra representant de serveis socials (que també va inventar aquell nom), mentre el senyor Ramon, en lloc d’enganyar les criades es dedicaria a plantar la verdura al seu hort en quantitats industrials i portar-la amb la seva bicicleta als domicilis que li indiquéssim un cop o dos per setmana. Coris i Naps funcionava també amb fons del partit: el que es percebia com a grup municipal i el que havíem guanyat venent loteria durant els darrers mesos, de manera que fins i tot vam obrir un compte corrent que servia per pagar les despeses de la plantació de la verdura (llavors, aigua per regar, adob, etc.). El senyor Ramon Sans no volia cobrar res de tot això, perquè ho feia de manera totalment altruista. Recordo que quan vam presentar aquesta associació públicament, va ser molt ben rebuda per la gent del carrer i la premsa en general.
A causa del pas de l’equador d’aquell mandat municipal, les nostres relacions amb l’equip de govern cada vegada eren més crues i esquerpes, i se’m va ocórrer presentar una moció per seguir-los tocant el voraviu. Com que llavors estava de moda el fet de voler de regularitzar la prostitució ambulant per diverses localitats catalanes, a Reus també es va aprovar un nou tractat de comportament de via pública en què es perfilaven aquests temes de sancions tant en relació amb les prostitutes que feien dit per l’avinguda de Salou com amb els clients i usuaris. Per aquest motiu, vaig tornar a agafar la idea d’ubicar un barri Roig en aquella zona de Reus i aquesta vegada es va generar un bon escàndol perquè al primer tinent d’alcalde, l’Eduard Ortiz (regidor de la Guàrdia Urbana), se li va ocórrer enviar cinc mil cartes (o més) de manera oficial (a dins de sobres amb el segell municipal) a tots els veïns de l’avinguda de Salou i dels seus barris adjacents, com el barri Fortuny, Juroca, Mas Iglesias i Parcel·les Cases, dient que la CORI havíem dut a terme la proposta de convertir aquella zona de Reus en un barri Roig o un «putiferi» gegant plegat de locals diversos vinculats dins del món de la prostitució. Allò va provocar un seguit de protestes entre els ciutadans que van rebre aquelles cartes.
Aquest va ser el text exacte que va fer enviar per correu, escrit de manera bilingüe i signat per ell mateix:
Distingit/da senyor/a,
El motiu de la present és informar que en la darrera sessió del ple de l’Ajuntament de Reus, celebrada el divendres 4 de setembre del 2009, el Sr. Ariel Santamaria, portaveu de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), va presentar la proposta de declarar oficialment la carretera de Salou com a barri Roig de Reus per a, literalment, «promocionar millor el turisme sexual de la nostra ciutat».
La presència de prostitutes en aquesta zona de Reus ha representat un problema els darrers anys, especialment durant les nit i en èpoques estivals, de manera que des de l’Ajuntament de Reus s’han hagut de prendre mesures dràstiques per reduir molèsties al veïnat. Aquest estiu s’ha aconseguit reduir molt considerablement la problemàtica, gràcies a la presència permanent de la Guàrdia Urbana i la col·laboració ciutadana en el control d’aquesta activitat a l’aire lliure, tal com han reconegut els propis representants veïnals.
Naturalment, els representants del Grup Municipal Socialista vàrem votar en contra de la proposta del Sr. Santamaria, que representava un greu menyspreu a la tranquil·litat i el benestar dels veïns de la zona sud de Reus, alhora que es permetia fer una brometa sobre l’esclavitud que suposa la pràctica de la prostitució per part de dones sotmeses per bandes organitzades.
Ben cordialment,
Portaveu del Grup Municipal del PSC
Reus, 9 de setembre del 2009
Llavors, gairebé més d’un centenar de prostitutes ocupaven les voreres d’aquells carrers o es posaven a fornicar amb els seus clients per diversos racons que podien estar a la vista de tothom (portals de cases, llocs d’estacionament força transitat pels veïns, etc.), cosa que provocava molta intranquil·litat i malestar entre els veïns de la zona. En aquest aspecte l’Eduard Ortiz ens va fotre una bona clatellada, sobretot perquè en aquella zona de Reus hi havia molt de votant socialista (alguns d’ells força rebotats amb el consistori de llavors) i aquella missiva semblava ser una veritable incitació a l’odi en contra meva i de la CORI, és clar...
Malgrat que públicament ningú va dir res en contra de la nostra proposta amplificada, deformada i manipulada pel regidor de la Guàrdia Urbana perquè se’ns girés en contra, recordo que la senyora Isabel Moreno (presidenta de Parcel·les Cases) va dur a terme diverses cartes adreçades a la premsa local per queixar-se de nosaltres i de les nostres propostes tan molestes per a la ciutadania. I afegia que només fèiem bestieses en lloc de treballar pel bon funcionament de la ciutat. Recordo que arran de tot això, en Lluís i jo vam anar a parlar directament amb ella, explicant-li la nostra versió dels fets perquè ho entengués. Li vam ensenyar la nostra moció que tenia un caire solidari cap a les esclaves sexuals que hi havia per aquella zona de Reus, però la dona no va canviar d’opinió, sense dissimular com de malament li quèiem. En el fons, aquella senyora ens devia veure com a dos niñatos o snobs de la política que, de sobte, havien aconseguit una bona tupinada pel fet d’entrar a dins de l’Ajuntament de Reus fent el pamplines.
Recordo que en Lluís es va enfadar moltíssim amb ella perquè ens havia criticat públicament només per les cartes que havia enviat l’Eduard Ortiz als veïns de la zona i res més. En tractar amb ella, vam veure que era una senyora d’idees nobles, però amb una personalitat molt forta. Fins i tot ja havíem tractat amb ella a principis del mandat, l’havíem anat a visitar al barri que presidia i ja ens va manifestar que a ella tots els polítics li queien malament, malgrat que semblava ser una mena de satèl·lit socialista.
Al final, en Lluís i jo també vam parlar amb aquells veïns emprenyats amb nosaltres i vam aclarir una mica el tema. Els vam explicar que els de la CORI proposàvem que l’Ajuntament donés un seguit d’espais tancats a aquelles dones que es prostituïen al carrer per exercir les seves funcions, així com tot un seguit de mesures d’inserció social. Ja sabíem que això no es faria mai, perquè malauradament el problema encara continua avui en dia, però la tardor del 2009, necessitàvem calmar els ànims d’aquells veïns de Reus que l’Eduard Ortiz havia posat en contra nostra a través d’aquelles cinc mil missives (o més).
Arran de tot això em vaig adonar que molestàvem de debò al govern municipal i que cada vegada era més difícil aplicar el nostre juantxisme polític a la problemàtica real de la ciutat i s’havia d’anar en compte de no fer bromes amb tot allò, malgrat que fos jo mateix qui les fes.
Com que durant aquell mes d’octubre va saltar el tema del cas Pretòria i moltes localitats catalanes van estar afectades per presumptes casos de corrupció per part dels seus ajuntaments socialistes, als de la CORI, per seguir tocant els pebrots a l’equip de govern, se’ns va ocórrer la creació d’una comissió d’anticorrupció local «en què participin tots els grups municipals de l’Ajuntament de Reus». Ja ho havíem plantejat dins del nostre programa electoral del 2007, malgrat que llavors aquella proposta no va ser tan mediàtica com les altres de més juantxis que teníem (follòdroms i altres per l’estil).
Aquesta moció que l’alcalde Pérez me la va treure de l’ordre del dia, es va eliminar a canvi que es dugués a terme un escrit municipal protocol·lari on s’anunciava en l’àmbit de l’equip del govern que l’Ajuntament de Reus estava totalment lliure de casos de corrupció i que «perseguiria qualsevol tipus d’acció d’aquest tipus».
Aquell escrit totalment oficial, que es va tractar i redactar durant la junta de portaveus prèvia al ple posterior i que havia d’estar avalat i signat per tots els grups municipals de manera totalment consensuada, es va trobar amb el meu vot en contra. Jo només volia que es tractés la meva moció tal com l’havia redactat per al ple municipal, però no va poder ser. El text d’aquella moció tan polèmica, així com premonitòria per tot el que va passar després amb el cas Innova i altres, deia:
Darrerament s’han dut a terme diversos casos de presumpta corrupció política en diversos municipis tant del territori català com de la resta de l’Estat espanyol. A banda dels mediàtics com l’operació Malaia o el cas Gurtel, ara recentment tenim el cas Pretòria en què el jutge Garzón ha ordenat la detenció de l’alcalde i diversos regidors del municipi de Santa Coloma de Gramenet. Més endavant, la premsa ha informat que el cas Pretòria també ha arribat fins a la constructora Proinosa, la qual treballa en l’edifici 112 de Reus.
Fa dos anys, també sortia publicat a El País (novembre del 2007), que l’informe de la Sindicatura de Comptes acusava a l’Ajuntament de Reus de poca transparència en els seus comptes municipals junt amb altres localitats catalanes com Sabadell, Rubí, Valls, Olot, Berga, Tàrrega i Torredembarra.
El meu escrit plenari, amb aquests esdeveniments tan certs, culminava amb les següents frases:
Avui en dia i amb la intenció de tranquil·litzar un sector determinat de la ciutadania reusenca que desconfia dels seus polítics i que tem que pugui sortir un cas de presumpta corrupció a dins de la nostra ciutat (Déu no ho vulgui), el nostre grup municipal, pensa que cal la creació d’una comissió d’anticorrupció municipal, en la qual participin tots els grups polítics, de manera que, fins i tot, s’emeti un informe periòdic sobre la transparència amb la qual actua el nostre Ajuntament i es comuniqui a la ciutadania de Reus perquè tothom visqui més tranquil i també es pugui evitar que passin coses com a Santa Coloma de Gramenet.
Evidentment tothom es va posicionar en contra que es plasmés aquell text al saló de plens i l’Eduard Ortiz, advocat expert en aquests temes, que llavors estava assegut al meu costat esquerra, em va comentar que amb aquell text jo acusava indirectament l’Ajuntament de Reus «de ser un ens municipal corrupte» i que prendria mesures legals en contra meva. Malgrat que jo ho vaig negar totalment, ell em va comentar que si aquella nova moció de la CORI es llegia al ple per debatre-la i votar-la, automàticament tot el consistori sencer em posaria una demanda legal com cal «per injúries, difamacions, calúmnies i aportar falses proves contra les autoritats que governen la ciutat», o alguna cosa per l’estil.
En aquell moment, he de confessar que el paio em va acollonir de debò, mai l’havia vist tan emprenyat amb mi com llavors. Fins i tot recordo que em va posar la mà dreta damunt del meu canell esquerre i em va proposar amb veu suggeridora: «Si vols barra lliure, tindràs barra lliure, eh? Tu mateix», mentre la resta dels assistents a aquella junta de portaveus estaven totalment callats per veure com acabava la meva dialèctica verbal amb ell.
Finalment, em vaig doblegar a la seva voluntat i vaig cedir a redactar el text institucional decidit en aquella junta de portaveus per anar en contra de qualsevol corrupció municipal; vaig acabar acceptant aquell text escrit de manera consensuada. Vaig considerar que malgrat que s’havia tret la meva moció de l’ordre del dia, havia aconseguit una petita victòria quan l’alcalde va llegir aquell altre text en contra de qualsevol tipus de corrupció municipal. De totes maneres, en aquells moments tan tensos em vaig sentir força abatut perquè m’havien aconseguit doblegar del tot per primera vegada.
Recordo que només començar el ple municipal, la meva cara abatuda es va trobar amb la mirada d’en Jordi Pouget que es trobava entre el públic assistent. Ell va entendre ràpidament el que m’havia succeït en aquella junta de portaveus prèvia al ple. El principal instigador contra el projecte de la Sedera s’havia passat els dies abans pel despatx de la CORI i estava totalment entusiasmat que se’ns hagués ocorregut presentar una moció d’aquest tipus, de manera que fins i tot ens va felicitar efusivament.
El text institucional que, finalment, va llegir l’alcalde de Reus, va ser el següent:
1- Condemnar de manera inequívoca qualsevol acte de corrupció, tant privada com pública, vinculat a l’exercici de la política. La política és i ha d’estar al servei de les persones i l’administració dels interessos públics; un instrument imprescindible per a la defensa de les idees i de les conviccions i alhora un exercici ciutadà de responsabilitat, rigor i transparència.
2- Personar-se com a acusació particular en totes aquelles causes obertes en processos judicials per presumpta corrupció que afecti els interessos públics municipals.
3- La urgent necessitat d’avaluar i contrastar l’eficàcia de les mesures concretes que han de garantir la plena transparència de la gestió pública.
4- Reivindicar l’exercici de la política com a instrument vàlid per a la defensa de les idees, al servei de les persones i el conjunt de la societat.
En aquell ple hi havia un munt de públic per part de la ciutadania reusenca, la majoria dels assistents eren persones enfrontades amb l’Ajuntament per diversos motius. Per una banda, hi havia els de la Sedera, els veïns que volien denunciar aquell projecte urbanístic a la fiscalia d’anticorrupció (cosa que al final em sembla que no es va fer). També hi havia un grup de ciutadans que es queixaven públicament de les mesures que havia pres l’Ajuntament endurint els empadronaments de la ciutat, que van crear una nova plataforma anomenada «A Reus primer les persones». D’altra banda, hi havia els veïns de l’ARE passeig Nord, que també anaven forts amb les seves protestes. Els treballadors de la recollida d’escombraries també s’estaven mobilitzant per tota la ciutat perquè tenien por de perdre els seus llocs de treball si l’Ajuntament no aprovava la seva contracta amb l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas. A més, recentment també s’havia anunciat la construcció d’un nou aparcament soterrani a sota de l’avinguda del Carrilet i els veïns també estaven en peu de guerra. Diguéssim que durant l’equador del darrer mandat d’en Lluís Miquel Pérez no hi havia ni un pam de net.
Durant aquell ple, també s’havia d’aprovar la compravenda d’uns terrenys de l’antic solar de l’hospital al mateix Ajuntament de Reus, on hi havia una altra sedera, la del Pich Aguilera, ubicada a l’avinguda president Companys. Allò donava causava que les arques municipals haguessin d’abonar 17 milions d’euros a l’empresa Hospital Sant Joan SA (depenent d’Innova, és clar) per construir-hi habitatges i, així, pagar les despeses del nou edifici de l’hospital, almenys per cobrir la part del nou hospital que li tocava a l’Ajuntament en despesa pública.
En aquell ple del novembre del 2009, també vaig presentar una moció en què demanava «la llibertat de càrrecs pels joves manifestants en contra del projecte de la Sedera» (molts d’ells vinculats a Maulets o la CUP de Reus, de recent creació), que també havien sigut desallotjats per la Guàrdia Urbana de manera violenta, acció en la qual s’havien produït agressions mútues. Per aquest motiu, els policies municipals que van ser colpejats i rebre petites ferides, van demandar els manifestants, la qual cosa va generar tot un seguit de judicis. Els demanaven multes elevades i, fins i tot, algun d’aquells nois podia anar a la presó. En aquesta moció en què demanava «la llibertat de càrrecs per part del consistori» vaig rebre el vot a favor d’Iniciativa; per culpa meva o de la CORI, va trencar amb la unitat de l’equip de govern per segona vegada.
L’endemà mateix d’aquest ple, el Diari de Tarragona, en l’edició del 7 de novembre, anunciava: «ICV apoya una moción de la CORI y rompe la unidad de voto del gobierno».
El grupo municipal de ICV-EUiA se desmarcó ayer de las votaciones de sus compañeros de gobierno y apoyó la moción que, presentada por la Coordinadora Reusenca Independent (CORI) sobre la retirada de cargos a los ochos jóvenes imputados por unos altercados que se produjeron en el pleno del 24 de julio, finalmente no se aprobó.
Encara no sé per quin motiu exacte, durant la segona quinzena del mes de novembre del 2009, l’alcalde de Tarragona, José Felix Ballesteros (PSC), juntament amb el senyor Albert Abelló, president de la Cambra de Comerç de la localitat veïna, van fer públic que havien demanat al director d’AENA, el senyor Juan Ignacio Lema, canviar el nom d’aeroport de Reus de tota la vida, per aeroport de Tarragona o Camp de Tarragona. Aquella notícia tan nefasta, que va sortir publicada en diversos mitjans de comunicació el dissabte 14 de novembre, va provocar diverses protestes entre diferents sectors de la ciutadania reusenca que ho volien impedir com fos. Però vaig ser jo l’únic membre del consistori reusenc que va manifestar-s’hi totalment en contra, gairebé de manera flagrant i ràpida, escrivint fins i tot una carta a AENA demanant-los que, si us plau, «no canviessin el nom per res del món, o s’armaria “parda” contra els de Tarragona», i adjuntava diversos motius seriosos pels quals el nostre aeroport havia de conservar el nom d’«aeroport de Reus». Allò em va donar a peu a tornar a ser el centre d’atenció política de Reus i, de pas, vaig aixecar la primera llamborda en aquest afer.
Així doncs, el Diari de Tarragona en l’edició del 18 de novembre del 2009 em va tornar a treure en portada i el periodista Octavi Saumell va plasmar la roda de premsa que vaig dur sobre tot aquest enrenou sobtat: «Ariel Santamaria critica la actitud imperialista de Ballesteros» era el títol d’aquella notícia tan reusenquista digna d’emmarcar.
El portavoz del grupo municipal de la CORI, Ariel Santamaria envió ayer una carta al presidente de AENA, Juan Ignacio Llena, solicitando que «no haga caso» de la petición del alcalde José Fèlix Ballesteros (PSC) para que añada la denominación de «Tarragona» en el nombre del aeropuerto situado en la capital del Baix Camp. «Con este hecho tan nefasto, el socialista José Fèlix Ballesteros solo demuestra una actitud imperialista digna de los romanos invasores tarraconenses, que solo se han dedicado a aprovecharse de la benevolencia del carácter reusence y a expoliar su patrimonio cultural, folclórico y de infraestructuras públicas.»
En aquest article també reflectia altres frases cèlebres vers l’aeroport de la nostra ciutat: «Este aeropuerto lo hemos creado y mantenido siempre los ciudadanos reusenses y después de setenta años de esfuerzo, los de la vecina Tarragona nos quieren robar el nombre. Un hecho que los ciudadanos de Reus consideramos ofensivo e inadmisible.» Finalment, es reflectia part del contingut de la carta que havia enviat: «Por eso, señor Lema, a través de esta carta le queremoso pedir que ignore totalmente la petición del alcalde de Tarragona, un municipio que solo se quiere aprovechar de la ampliación y el fomento de nuestro aeropuerto.»
Tal com és evident, aquell tema va aixecar polsegueraa entre la nostra ciutadania, de manera que el dia 4 de desembre, l’alcalde va haver de dur a terme una roda de premsa institucional a la sala de premsa de l’Ajuntament de Reus amb tots els portaveus dels grups municipals presents (fins i tot jo), defensant de manera unitària el nom de l’aeroport de Reus, declarant públicament que «el nom de l’aeroport de Reus és totalment insubstituïble».
Malgrat tot, es veu que Tarragona continuava volent que el nom de la capital sortís al nostre aeroport i llavors va proposar anomenar-lo «aeroport de Tarragona-Reus», i va convidar, fins i tot, el president d’AENA a participar en un acte organitzat per aquella0 cambra de comerç. I, per a més inri, es veu que el senyor Juan Ignacio Lema va manifestar públicament que veia bé que l’aeroport de Reus incorporés davant el nom de Tarragona, «seguint el model que, de fet, ja segueixen la majoria d’aeroports de l’Estat», tal com seria el cas de Barcelona-Prat o Madrid-Barajas.
Finalment, tot allò va provocar un gran acte reivindicatiu en l’àmbit de la ciutat i de la societat civil, en el qual van participar totes les entitats reusenques, anomenat «Tots som capital» que es va dur a terme al teatre Fortuny durant un vespre del dilluns 21 de desembre. Les principals entitats locals es van manifestar totalment en contra del canvi del nom del nostre aeroport i van mostrar estar disposades a posar-se en peu de guerra contra Tarragona i el seu excessiu centralisme.
A més, durant aquells dies al Parlament català ja s’estava especulant en relació amb una nova llei de vegueries, segons la qual Tarragona també seria capital de la vegueria que inclouria la nostra ciutat com una mena de sucursal seva. Evidentment, la gent de Reus demanava la cocapitalitat, compartir la seva capitalitat, o bé ser capital d’una vegueria pròpia, la quarta vegueria, tal com s’havia començat a planificar durant la Segona República.
Recordo que aquell acte contra el canvi de nom aeroportuari es va celebrar al teatre Fortuny tot just uns dies abans de Nadal i el senyor Isaac Sanromà va llegir un manifest públic segons el qual tota la ciutat es posicionava totalment a favor d’encaixar Reus com a cocapital de la nova vegueria, donant clar que «no volem prendre res a ningú».
A dalt de l’escenari estaven asseguts tot un centenar i mig de persones que representaven les principals entitats socioculturals, empresarials, econòmiques i esportives de la nostra ciutat: la Cambra de Comerç, el Círcol, el Reus Deportiu, la Jove Cambra, la Unió de Botiguers, els Ploms, el Mercat Central i gairebé totes les associacions de veïns de la ciutat, entre d’altres.
A continuació es va projectar un muntatge audiovisual de la nostra ciutat i es va sentir una música final gravada amb sons de tambor, que es percebia com si fos un toc de guerra ancestral, preparat per lluitar contra el nostre enemic etern de debò: la ciutat de Tarragona!
Recordo que durant aquell acte, cap polític del consistori va pujar a dalt de l’escenari del Fortuny a fer cap discurs ni res semblant perquè es veu que allò estava organitzat per la societat civil reusenca. Em va estranyar molt que ni tan sols hi pugés l’alcalde a fer un discurs polític o alguna cosa semblant, tal com seria de rigor. Allò era un acte en què el protagonisme era només de la ciutadania, «no pas la classe política», tal com em va manifestar en Jordi Pouget, entre bambolines. Fins i tot recordo que em va comentar de manera trapella: «Fixa’t, Ariel, que aquesta vegada no ha pujat cap membre de l’Ajuntament a dalt de l’escenari, perquè jo mateix ho he impedit, eh? Ja ho vaig advertir als organitzadors: “No vull que pugi cap polític a dalt, o la meitat de les entitats no hi participarem.”»
Allò, que fossin obviats en un acte tan important de ciutat com aquell, es veu que a molts polítics de l’equip de govern i de l’oposició, que es volien penjar medalles a costa de tot aquell enrenou, els va saber bastant de greu. Recordo que a tots els membres del consistori ens van asseure a la primera fila de butaques de platea, i tot just quan jo vaig arribar em vaig posar a parlar amb no sé qui davant mateix del Carles Pellicer, que ja estava assegut al seu seient abans de començar aquell acte en qüestió. Recordo que, de sobte, el paio es va aixecar amb un gest emprenyat i em va ordenar: «Ariel, seu de una vegada, cony!», perquè li tapava la vista de l’escenari. Em va sorprendre la manera tan enfadada en què m’ho va dir, però segurament devia estar dolgut per aquella mena de «boicot» polític que havien perpetrat els organitzadors de l’acte, en què es veu que també devia haver-hi molta gent de Convergència.
–Tranquil, paio! –recordo que li vaig respondre amb el mateix to desagradable que el seu–. Que hi ha regidors que no vivim tan a prop del teatre Fortuny com tu, eh?
A les primeres files de platea, també hi havia l’Ernest Benach, llavors president del Parlament. Com a assistent a aquell acte de la seva ciutat d’origen, va provocar diverses queixes entre el consistori tarragoní, que va manifestar que: «en Benach havia de fer de mediador, no pas posicionar-se a favor d’una de les parts». Ja veieu com estava el pati llavors...
Quant el ple municipal de pressupostos que es va celebrar aquell mateix dilluns 21 de desembre, es va aprovar una partida de 321 milions d’euros per la ciutat de cara al 2010 (dels quals, el 70% serien gestionats per Innova) i la CORI hi vam votar en contra perquè hi havia un munt d’apartats que no ens acabaven de fer el pes (i per seguir tocant el voraviu a l’equip de govern, és clar).
Recordo que en relació amb la loteria de Nadal d’aquell any, el 2009, vam treure el número 61.274, que era el que costava el manteniment del vehicle oficial de l’alcalde de Reus, aquell famós Audi 8, a partir del qual aquell any la CORI havíem fotut tanta conya. Aquesta vegada no ens va tocar res, ni la pedregada.