Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 11
Em va fer molt feliç compartir uns anys amb l’Ariel, ser la Cori de la CORI, l’única amb el nom del partit. Recordo moments espinosos, com quan la gent no entenia la nostra política juantxi i ens tractava de bojos i d’esperpents mediàtics. Lluny de la realitat, nosaltres tractàvem de fer veure a la gent que, en aquell moment, l’esperpèntica era la política. Recordo bons moments de campanya, els viatges, la gent curiosa, els militants de la causa juantxi i les picabaralles amb l’alcalde d’aquell moment, perquè l’Ariel els treia a tots de polleguera amb la seva imatge i el seu tarannà. Crec que vam deixar una bona empremta a la història de l’Ajuntament de Reus. Ens recordaran sempre.
Cori Alegre, membre de la CORI
Recordo que l’entrada d’aquell any nou, la vaig a celebrar en plena plaça del Mercadal davant de l’Ajuntament. Tothom estava pendent de les campanades del rellotge de l’Ajuntament que, en realitat, van sonar de manera artificial a través d’un equip de so dels DJ que van amenitzar aquella vetllada. Més endavant la meva esposa i jo ens vam adreçar a la casa pairal dels germans Packard Blasco que feien una mena de festa privada per celebrar l’arribada d’una nova dècada i allà mateix, a la biblioteca Font de Rubinat, van dur a terme uns petits entremesos teatrals davant d’un públic que entre amics i familiars sumaven unes trenta persones.
Durant aquells dies de principis d’any nou vaig agafar un catarro molt fort i ho vaig aprofitar per deixar de fumar del tot consumint pastilles de menta molt forta per pal·liar el mono físic del tabac. Finalment, ho vaig aconseguir del tot, però el meu pes va augmentar dels 110 als 120 quilos en gairebé un trimestre.
Durant aquell mes de gener del 2010, recordo també amb tristesa la mort de la meva àvia Aurora Ventura (vídua Matas), de 87 anys, que va deixar aquest món durant el vespre del dia de Reis a les nou del vespre. La pobra dona llavors estava a la residència ICASS del passeig Mata i ja feia mesos que tenia una demència senil molt forta i no podia valdre’s per ella mateixa. Finalment ja no reaccionava ni ens reconeixia quan ens veia. Recordo que el seu funeral es va fer a l’església de Sant Joan mentre nevava per tot Reus i durant el sepeli recordo estar en companyia d’uns tiets meus de Barcelona que no van parar de donar-me la tabarra sobre el tema de la CORI mentre enterraven a ma àvia. Ni en aquestes circumstàncies em podia lliurar de parlar de política.
Durant el primer trimestre d’aquell any, en Fèlix Oliva (número 2 de CiU) va donar una bona campanada mediàtica quan va anunciar públicament que dimitia del Consell d’Administració del Hòlding d’empreses municipals Innova SL. Va dur a terme una conferència sobre aquest afer al Círcol de Senyors de Reus el dimecres dia 20 de febrer, afirmant públicament que: «Innova no actua amb transparència.» Finalment apareixia un nou regidor de l’Ajuntament de Reus que criticava a aquell ens municipal que anys més tard va estar imputat en diversos delictes de corrupció municipal. Malgrat que jo no hi vaig poder anar perquè no em trobava massa bé de salut, les notícies deien que va omplir la sala del Círcol de gom a gom. El títol de la conferència del senyor Oliva es titulava: «Innova, la privatització d’un servei públic» i es veu que entre diverses perles va deixar anar que «Innova no és transparent perquè els consellers de l’administració de totes les seves societats, són nomenats directament per l’alcalde.» També va afegir que els sous del seu personal se situaven en més de 64.000 euros anuals, totalment fora del mercat. El Diari de Tarragona el dijous dia 21 de gener va publicar una notícia signada per en Francesc Gras (fill de l’aleshores president del Círcol) en què va afegir:
Segun señaló Felix Oliva, la facturación global consolidada para este año es de 196 millones de euros y en un futuro, aseguró que el endeudamiento lo deberán pagar los ciudadanos a través de impuestos. A lo largo de su intervención, y sin dejar de mencionar que el modelo de Innova cuenta con buenos fundamentos, mencionó también como aspecto negativo que «se basa en parte en sectores económicos que no son propios de un Ayuntamiento». Oliva terminó su intervención apuntando que espera que la «aureola de clandestinidad que rodea Innova desaparezca» y que «no hay nada más progresista que administrar bien el dinero que es de todos».
Es veu que el discurs d’en Fèlix Oliva va provocar queixes entre l’equip del govern, sobretot per part de Eduard Ortiz (PSC), que va declarar que la seva dimissió era motivada per desacords a dins del seu partit. Fins i tot, l’Ernest París (ICV) va declarar pel Diari de Tarragona que no entenia la dimissió d’en Fèlix Oliva, recalcant que a «Innova todo es correcto y lo demuestra que el resto de su partido no hace lo mismo».
El primer tinent alcalde de l’Ajuntament de Reus, alhora que regidor de la Guàrdia Urbana, va tornar a dur a terme la jugada d’enviar milers de cartes (també vora cinc mil) en format físic entre la ciutadania de Reus. Eren missives tancades a dins de sobres amb l’escut municipal i amb el paper imprès indicant que procedien del grup municipal del PSC. Llavors aquell senyor estava totalment emprenyat amb el fet que un partit com la CORI estigués a dins del consistori fent la punyeta a l’equip de govern.
També durant aquells mesos havia deixat de dirigir-me la paraula, perquè arran d’aquell ple del mes de novembre de l’any anterior, on vaig plantejar la moció de crear una comissió d’anticorrupció municipal, vaig dur una roda de premsa en què el vaig acusar de «coacció política» o quelcom semblant, quan em va amenaçar de portar-me als tribunals si no treia la moció de l’ordre del dia. Llavors només parlava amb mi de manera protocol·lària, quan havia de dur a terme algun discurs o alguna indicació en les juntes de portaveus, però mai més de manera personal, gairebé fins un any després, el 2011, quan el van defenestrar del seu propi partit per part d’una jugada molt bruta d’en Lluís Miquel Pérez. Però això ja és una altra història, que comentaré detalladament més endavant.
La carta del senyor Ortiz, amb data del 29 de gener del 2010, estava escrita de manera totalment bilingüe (una cara en català i l’altra en la llengua de Cervantes). Parlava de la sessió plenària celebrada durant el 22 de gener del 2010 en què la CORI vam presentar una moció totalment ideada per en Lluís Oliach, que estava promocionant aquell club de fumadors de marihuana anomenat FUM que volia dir: Fumadors Units de Marihuana, on demanàvem derogar la llei que aleshores prohibia la tinença i el consum de drogues al carrer, perquè segons el nostre parer «no serveix per altra cosa que per assetjar els vostres propis fills».
En aquella carta signada per l’Eduard Ortiz, ja s’escombrava cap a casa tot manifestant que:
es de el Grup Municipal del PSC, sempre hem treballat per conscienciar la població, i especialment els joves, de la perillositat de totes les drogues, bé mitjançant campanyes educatives a les escoles i instituts com, si cal, amb sancions administratives que dissuadeixin els consumidors i persegueixin els traficants.
A continuació, i de manera elegant, ja m’atacava directament a jugular:
El senyor Santamaria va defensar que l’Estat només hauria d’intervenir en conflictes «que hi ha diverses parts implicades». Des del partit socialista entenem que la ciutadania ja és una part implicada i que tothom té dret a tenir el seu barri lliure de tràfic i consum d’estupefaents. Prou difícil és la feina que desenvolupen la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra, amb la col·laboració veïnal en molts casos, perquè ara es qüestioni la llei en la qual es basa la seva actuació.
L’estoc final de la carta del senyor Ortiz, acabava així mateix:
Naturalment, els representants del Grup Municipal Socialista vàrem votar en contra de la proposta del Sr. Santamaria que representava un greu menyspreu a la tranquil·litat i el benestar dels veïns de REUS, alhora que es permetia defensar el consum de drogues, una de les grans xacres que afecten aquesta societat i especialment, el nostre jovent.
Aquella missiva, que culminava amb un «Ben cordialment: Eduard Ortiz Castellón. Portaveu Municipal del Grup Municipal del PSC». No hi havia cap dubte que estava dissenyada per fer-me caure malament a aquell sector de la ciutadania benpensant que fins aquells moments em veien com una mena d’heroi local estrafolari, en plantar cara al govern municipal. Recordo que vaig tenir diverses visites de partidaris del partit al meu despatx que em mostraven aquella carta de l’Eduard Ortiz una mica escandalitzats que em tractés d’aquella manera tan poc respectuosa. A més, també era evident que hi havia hagut una bona despesa municipal en distribuir-la per diversos barris de Reus, entre ells el passeig Prim, on els portàvem tot el tema del Velòdrom.
De totes maneres, en Lluís i jo no ens vam quedar amb els braços creuats, perquè per Sant Jordi d’aquell mateix any, el 2010, vam distribuir unes dues mil llavors de marihuana anomenades: «Varietat Eduard Ortiz» directament des de la nostra parada. En Lluís les havia adquirit a través de la formació cannàbica navarresa, amb la qual havíem intentat participar a les eleccions europees l’any anterior. I quan ho vam anunciar públicament per la premsa o Internet, fins i tot venia penya al nostre despatx a buscar-les. De manera que, finalment, quan l’alcalde es va assabentar de tot plegat, en una junta de portaveus em va amenaçar que si les seguia distribuint des del meu despatx, emetria una ordre de registre i me les requisaria. Malgrat que li vaig dir que allò era legal, el paio hi va insistir:
–És que no vull perquè no vull que em vingui cap ciutadà de Reus a queixar-se que el seu fill ha obtingut unes llavors de marihuana des d’un despatx d’un grup municipal de l’Ajuntament de Reus, sigui quin sigui.
Malgrat que li vaig respondre que, de moment, no hi havia cap llei que prohibís distribuir llavors de marihuana des d’un despatx municipal, allò encara el va molestar molt més.
-Mi-te’l aquest, tampoc hi ha cap llei que prohibeixi matar a ningú a dins d’un despatx municipal, però està igualment prohibit.
El Diari de Tarragona va reflectir-ho en una notícia força interessant, publicada el 24 de febrer del 2010:
La CORI critica al PSC por enviar cartas contra su moción para legalizar el cannabis: El portavoz de la CORI, Ariel Santamaria, criticó al grupo municipal del PSC por enviar entre 4.000 y 5.000 cartas a los vecinos de Reus contra la moción que presentó en uno de los plenos del Ayuntamiento del pasado mes de enero sobre la legalización del cannabis.
En aquesta roda de premsa també vam afegir que l’Eduard Ortiz havia manipulat amb «diners públics» el contingut de la nostra moció, i vam indicar que la nostra proposta estava redactada pensant en tota la gent que pateix càncer, esclerosi múltiple o altres malalties que es poden tractar amb marihuana i derivats seus.
Ante lo que desde la CORI, tachaban como un ataque directo, Santamaria respondió anunciando que replicará con una medida poco convencional. Así pues el grupo municipal repartirá cerca de 5.000 semillas de marihuana, como el número de misivas enviadas des del PSC, a todos los ciudadanos que lo deseen.
Uns mesos després de tot plegat, recordo que em venia penya a queixar-se que havien plantat aquelles llavors nostres i que la planta els havia sortit malament o era d’un tipus bord que no es poden fumar, llavors tant en Lluís com jo els responíem: «És clar, és que has conreat unes llavors varietat Eduard Ortiz que porten el nom del regidor de la Guàrdia Urbana, per això t’han sortit les plantes tan dolentes.»
A principis d’aquell any, la Unió Europea havia admès a tràmit les queixes dels veïns afectats per la urbanització del Velòdrom gràcies a la carta que jo mateix els havia redactat per enviar-la a l’oficina d’antifrau de la Unió Europea, coneguda també com a OLAF. D’aquesta manera, es tenia l’evidència que havien vist alguna cosa. «La UE podria veure irregularitats urbanístiques i mediambientals a les obres del Velòdrom de Reus», anunciava El Punt en l’edició del dimecres 3 de febrer.
També durant aquells mesos, la CORI donàvem suport obert a una nova entitat que havia sortit entre la ciutadania de Reus com a protesta de l’aplicació del Decret 409 que dificultava tant el fet d’empadronar-se a Reus, cosa que havia dut a terme l’Ajuntament de Reus (també via Eduard Ortiz) per reduir la immigració reusenca. Per això, aleshores, gent de diversos col·lectius i sindicats com la CGT i la UGT havien constituït aquesta plataforma anomenada «Tots som veïns i veïnes de Reus» amb un afany solidari cap a qualsevol tipus de nouvingut a la nostra ciutat.
També a finals de febrer el síndic de greuges de Catalunya, que llavors es devia haver picat amb l’alcalde de Reus, va acusar l’Ajuntament de Reus de ser el més opac de Catalunya. Tal com deia el Diari de Tarragona el dimecres 24 de febrer: «El informe anual del Síndic de Greuges Rafael Ribó, destaca la ciudad de Reus como “la administración no colaboradora” del 2009.»
Durant aquella mateixa jornada del dimecres dia 24 de febrer, l’alcalde de Reus va dur una conferència solemne a dins del saló noble del Palau Bofarull sobre els propers projectes de ciutat. Aquest acte estava organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i en Lluís Miquel Pérez va parlar sobre les societats municipals, la Llei de vegueries i la projecció de la ciutat a través del Tecnoparc, on ja s’estava construint el nou palau firal i enllestint el nou hospital de Reus de cara el setembre del 2010, perquè vingués el president de la Generalitat, José Montilla, a inaugurar-lo.
Recordo que tot just quan van parlar de l’informe del síndic de greuges i del vet de la CORI perquè entrés a Innova em vaig aixecar de manera sobtada i vaig abandonar aquella sala tan abarrotada davant de tothom. Molta gent es devia pensar que ho havia dut a terme com a gest de protesta contra tot plegat, però en realitat era perquè arribava tard a la constitució d’una nova plataforma de protesta ciutadana que s’estava constituint al barri del Carrilet, en contra de les obres del proper aparcament soterrani municipal que es pretenia dur a terme durant aquell darrer any de mandat.
En aquella conferència al Palau Bofarull, va ser quan l’alcalde va explicar de manera específica, que ja feia uns quants anys que s’havia declarat el Camp de Tarragona com a nova àrea metropolitana (com la de Barcelona, però al sud de Catalunya) i que el seu govern, volia mirar d’ajuntar Reus i Tarragona per crear una mena de cocapitalitat per fer més força en aquell sector de Catalunya. Va afegir, a més, que estava totalment orgullós de pensar que del cara futur i d’aquí no massa anys:
Les dues localitats estaran totalment unides a través del Tecnoparc i l’autovia de Tarragona serà, en el futur, com una mena de Diagonal, que serà el cordó umbilical que ajuntarà les dues localitats i quan duguem a terme el seu trajecte, de Reus a Tarragona o viceversa, tindrem el nostre aeroport i estació modal a una banda, i el Tecnoparc, amb el nou hospital i la fira de mostres, a l’altra banda.
Potser aquell darrer alcalde socialista pecava de visionari, però jo sempre he vist aquest tema totalment impossible de dur a terme, perquè conec de sobres el tarannà tarragoní i el de casa nostra i són totalment incompatibles. Tret de les conyes marineres que durant molt de temps he fet sobre aquest tema, sempre he apreciat la població veïna i els seus habitants, he passat a la capital molts anys de joventut estudiant la carrera d’Història i he conreat moltes amistats que encara em duren avui en dia, fins i tot, deu dels meus trenta anys de vida laboral els he passat treballant a Tarragona; malgrat tot, però, he de confessar, sense voler molestar a ningú, que voler ajuntar Reus amb Tarragona és com ajuntar aigua i sabó. Perquè aquesta rivalitat tan ancestral de les nostres ciutats similar a les de les antigues polis gregues, sempre ha estat deguda al fet que quan a Tarragona hi havia romans, fa dos mil anys, a Reus o Reddis, hi teníem fenicis i cartaginesos alhora, lluitant ferotgement contra els altres, durant les guerres púniques.
Després de la conferència del Palau Bofarull em vaig adreçar amb passes ràpides fins a aquella assemblea de veïns del Carrilet que havien creat aquella nova plataforma contrària a les obres del pàrquing, anomenada: «Plataforma per la defensa de l’avinguda del Carrilet». Estava presidida pel senyor Manuel Cruz Matute i comptava amb la col·laboració d’en Josep Machado com a president de la Coordinadora Ciutadana i d’Entitats en Defensa del Territori on també hi havia en Jordi Pouget pel mig, justament va ser ell qui em va trucar un munt de vegades perquè hi anés.
En aquella reunió dels veïns del Carrilet, que es va dur a terme a dins del seu centre cívic, vaig intentar posar tots els veïns en peu de guerra contra l’equip de govern tripartit. Els vaig dir que s’havia d’evitar que es produís una nova barbaritat urbanística com l’aparcament de la Llibertat. Recordo que fins i tot vaig parlar-los en castellà: «Tenemos que evitar que el alcalde y su regidor de Urbanismo de Esquerra Republicana, os den por el saco con este parking subterráneo que me temo que aun va ser más largo que el de la plaza Llibertat, y ya sabéis como ha acabado el tema», vaig dir parlant-los des de la tarima d’aquella aula a crit pelat.
Y encima tendréis que vigilar que no os hagan pagar contribuciones especiales por las obras de remodelación que harán de la superficie de la avenida del Carrilet. Cosa que ha sucedido en otros lugares de Reus y a cada vecino os tocará pagar seis mil euros por barba, como mínimo. Y, además, están los otros partidos de la oposición que también están mangoneando sobre el tema, porque al final han votado totalmente a favor de que se construya este parking subterráneo, aunque a vosotros os digan que no.
Recordo que la meva intervenció va ser força aclamada pels veïns de la zona, tret d’en Joaquim Enrech (regidor de CiU), l’únic regidor de l’Ajuntament (a banda d’un servidor) que havia assistit en aquella assemblea que va parlar després meu, tot criticant el llenguatge vulgar que havia emprat quan m’havia referit a l’equip de govern i els seus aliats de l’oposició que «només pensen donar pel sac a la ciutadania»:
Des de mi punto de vista de regidor de Convergència i Unió, tengo que decir que nosotros no hemos votado a favor de hacer este aparcamiento tal como se ha proyectado actualmente ni «mangoneamos» a nadie, tal como ha dicho el señor Ariel Santamaria, regidor de la CORI.
També recordo el parlament que va fer un membre de la junta de veïns, que va dir al públic assistent que no es podien fiar de cap polític de l’Ajuntament i que jo havia anat allà perquè l’any que ve venien eleccions i que volia captar vots. Era el típic socialista, potser una mica rebotat amb l’equip de govern, que no veia amb bons ulls la meva participació en aquell acte.
Durant el mes de febrer del 2010, vaig tornar a participar en una altra rua de carnaval,que no me’n recordo com es deia, però que pertanyia als veïns del barri Montserrat de Reus. Un tal Jordi Cogollor, un dels organitzadors, em va trucar un munt de vegades perquè li feia gràcia que hi participés. Malgrat que no m’acabava de guarir del catarro hivernal que portava arrastrant des del desembre hi vaig anar igualment.
L’endemà, diumenge de carnaval, jo estava tant fet pols que no vaig poder anar al partit del Reus Deportiu, que jugava una semifinal contra no sé qui. Allí, de sobte, la gent del Front Reusenc es va posar a cridar de manera repetida i com a folls: «Alcalde cabrón, danos la subvención!», perquè es veu que l’Ajuntament els havia denegat l’ajuda o el pagament del lloguer d’uns autobusos que havien de portar l’afició reusenca a veure un partit del Reus que jugava en no sé quin lloc de l’estranger (potser Bèlgica o algun país escandinau).
Es veu que mai havia passat una cosa així i el Lluís Miquel Pérez, que llavors no estava acostumat que l’insultessin totalment en públic i d’aquella manera massiva, s’ho va prendre molt malament. Sort que jo no hi era present, en aquell partit, perquè sinó me les hauria carregat com a instigador a l’odi o alguna cosa per l’estil. De totes maneres, uns dies després de la competició esportiva, en Jordi Cervera em va indicar, de manera raonable, que els del Front Reusenc haurien de demanar perdó a l’alcalde pel que havia succeït el diumenge anterior. Parlava amb mi com si jo també tingués la culpa de tot plegat: «Perquè a un alcalde, malgrat que no ens agradi com a persona o per la seva ideologia política, sempre se l’ha de respectar com a autoritat i alcalde de la ciutat.»
Arran de tot plegat, en Josep Maria Turcó, «Rubio», va andar a demanar disculpes a l’alcalde en persona com a president del Front Reusenc. Fins i tot em sembla que li va adreçar una nota oficial signada per ell i uns quants membres del seu grup demanant-li disculpes allà mateix a Alcaldia. En Jordi Cervera era molt bon pacificador en temes tan delicats com aquell. Llavors m’estava adonant de la seva vàlua com a persona i polític. Llàstima que mai hagués pogut anar de número 1 de Convergència.
Durant el ple municipal del dia 5 de març del 2010, tots els grups municipals que aleshores formaven part del consistori van voler donar mostres de transparència davant del veredicte que havia fet el síndic de greuges el mes anterior. Van presentar un munt de mocions que anaven sobre aquest tema. Per això a mi se’m va ocórrer aprofitar aquella avinentesa i presentar una nova moció en relació amb la meva entrada a dins de l’ens municipal Innova SL.
Tal com m’esperava, els altres grups de l’oposició van votar a favor de la meva entrada, malgrat algunes desavinences polítiques que havia tingut amb ells. Però el més sorprenent de tot plegat, va ser quan el grup d’Iniciativa Verds també es va mullar de debò i va votar totalment a favor perquè la CORI entrés a Innova, trencant momentàniament el pacte amb l’equip de govern. De totes maneres, el senyor París va fer un incís en relació amb el meu victimisme polític quelcom que no li acabava d’agradar i per acabar-ho d’adobar va justificar el seu vot favorable per un principi d’igualtat democràtica.
Recordo que allò va fer emprenyar moltíssim l’alcalde de Reus que va renyar les formacions polítiques que havien votat a favor de la meva entrada exhortant-los i dient-los que la totalitat d’Innova o el seu eix central seria totalment ingovernable si jo entrava allà dins: «Hi haurà dificultats per governar aquest ens municipal i els que heu votat a favor en sereu els responsables.» En el seu sermó a les altres formacions polítiques també va afegir cada vegada més enfadat:
No cal que mirin a terra dels seus escons, ja han votat. Ja està fet. Cadascú és responsable del que ha fet. Democràticament a partir d’aquest instant el Sr. Santamaria és membre del consell d’Innova, la fórmula per executar això ja la veurem. No hi ha res a dir, és la democràcia i jo ho accepto; hi estic en contra, però ho accepto, i com diuen aquells: «Donaria la meva vida perquè es pogués seguir fent així.» Això és el que és un demòcrata sabent que avui he tingut una derrota de la qual vostès són els artífexs. La meva posició és contrària, res més, no hi ha més a dir.
A partir d’aquí, després de gairebé tres anys de mandat vaig poder aconseguir formar part del Consell d’Administració d’aquest ens municipal, però automàticament es va canviar la seva fisonomia, passant d’una SL (societat limitada) on no es podia variar el nombre de 12 membres fixes, a una SA (societat anònima), on es podia ampliar el seu tarannà, permetent l’entrada a tot quisqui. Per això, el seu consell d’administració a partir del 18 de juny del 2010 estava integrat per una vintena de persones procedents dels diferents àmbits culturals i econòmics de la nostra ciutat. Recordo que també vaig proposar als representants de la CORI que s’havien d’afegir al consell d’administració: els senyors Ramon Sans, Ramon Peña o Jordi Pouget, però van ser rebutjats totalment per l’alcalde i companyia.
Més endavant vaig assistir a aquelles reunions trimestrals que es duien a terme durant els divendres al matí a la sala Tinell, on ens passaven una documentació municipal semblant a l’EPEL, però de la qual jo no entenia res. No captava massa cosa, ni podia detectar si havia alguna cosa estranya o un presumpte cas de corrupció, que era el que em pensava que hi trobaria. Per assistir a aquelles reunions com a nou conseller d’Innova, cobrava unes dietes de 300 euros que jo donava al partit (tret de la part que em tocaria declarar a Hisenda l’any següent) i aquests diners servien per continuar sufragant la nostra entitat Coris i Naps o, a vegades, fins i tot ho donàvem de manera directe com a caritat a gent humil de la ciutat que ens venia a visitar i presentaven evidències de passar-ho molt malament durant aquells primers anys de la crisi, de manera que hi havia casos en què no en tenien ni per menjar.
De totes maneres, la meva primera idea inicial, en relació amb les percepcions d’Innova, era dur a terme una roda de premsa en plena plaça Mercadal anunciant que, finalment, havia entrat del tot a Innova i, per fer-ho, sortir a dalt del balcó principal de l’Ajuntament llençant a l’aires els diners de les dietes (en bitllets de deu euros) directament a la ciutadania, que seria convocada a través de les nostres rodes de premsa, per Internet o com fos. Amb això volia dur a terme el gest simbòlic que el que Innova ens prenia, nosaltres ho tornàvem directament a la ciutadania, que eren els veritables accionistes. Va ser una llàstima que, al final, no ho haguéssim dut a terme, perquè pensàvem que era prioritari invertir aquells diners en altres coses més de primera necessitat, com ajudar aquells veïns desfavorits de Reus, que no pas tornar a fer el juantxi d’aquella manera. Allò de sortir al balcó de l’Ajuntament llençant els diners al poble hauria quedat molt espectacular i força mediàtic (segur que fins i tot haguéssim tornat a sortir en la premsa de caràcter nacional i estatal), però jo a llavors em trobava força cansat psicològicament per haver d’arrossegar sempre la meva fama de juantxi salvador de la pàtria reusenca i, de sobte, vaig començar a sentir impulsos de frenar-ho tot plegat perquè, finalment, trobava que m’estava convertint en una mena de caricatura de mi mateix, de quelcom que jo havia iniciat com un fet revolucionari i transgressor a escala política.
De totes maneres, el fet d’acabar d’entrar a dins del Consell d’Administració d’Innova va ser força mediàtic per la premsa local de Reus i voltants. Així doncs el Diari de Tarragona en plena portada anunciava:
Iniciativa rompe la unidad de voto en Reus y «cuela» a Ariel Santamaria en INNOVA. Pérez admite su derrota. El alcalde, que no escondió su enfado, descarta que peligre el pacto de gobierno. Ernest París (ICV-EUiA) asegura que se resuelve una incorrección que databa del 2007.
El diari El Punt també, en l’edició del dissabte 6 de març, reflectia aquest fet tan històric per aquell mandat electoral: «Els vots d’ICV permeten l’entrada de la CORI al Consell d’Administració d’INNOVA.» I afegia la intenció que havia tingut el portaveu d’Iniciativa, Ernest París, de votar a favor meu: «Degut que el principi de representativitat i pluralitat política no es veia reflectit fins ara a dins d’INNOVA, de manera que han volgut “corregir un fet no resolt des del 2007”.» A més, va afegir-hi que amb l’entrada de la CORI, aquesta deixaria de fer «victimisme de l’exclusió».
La meva entrada a Innova va aixecar polseguera durant aquella setmana posterior en què es va aprovar al ple municipal, així el diari digital Delcamp.cat, en l’edició del dia 9 de març, a través d’un article signat per Sergi Zorrilla, treia una notícia del que opinava en Fèlix Oliva en relació amb la meva entrada allà dins: «Fèlix Oliva creu que cal aprofitar l’entrada de la CORI a INNOVA per reformular el hòlding». I també es parlava de l’experiència del regidor convergent a dins de l’ens municipal i la seva dimissió. Però Oliva també tenia unes paraules amables cap a la meva persona:
El regidor de Convergència s’ha mostrat satisfet per l’entrada de Santamaria a INNOVA ja que com regidor, «té dret a ser conseller del hòlding». Tot i així, s’ha mostrat molt escèptic a l’hora de valorar si Ariel pot ser l’antídot «a la gestió fosca d’INNOVA». Oliva ha explicat que les ordres del dia que tracten en el hòlding són «denses i complexes» i ha posat en dubte la capacitat de líder juantxi per aportar la transparència que ell reclama. A més, ha especificat que Santamaria està acostumat «a treballar pel al públic –com ara en els plens–, però a INNOVA no n’hi ha».
Oliva, però, veu l’entrada d’Ariel Santamaria com una oportunitat perquè des del govern es replantegi la forma jurídica del hòlding (actualment societat limitada). El convergent creu que «s’han d’obrir noves formes jurídiques que obrin les portes a INNOVA a determinats sectors de la societat civil que puguin beneficiar la gestió de les empreses municipals. I que aquesta seria una nova manera d’adaptar INNOVA als nous temps i millorar la seva gestió ja que hi podrien participar sectors especialitzats que aportarien molt més que els polítics que avui en dia se n’encarreguen» ha explicat Oliva.
El Diari de Tarragona el dijous dia 11 de març també va publicar un reportatge que es plantejava la meva entrada a dins d’Innova: «¿Cómo encajará Santamaria en el puzle de INNOVA?», on es feia una anàlisi de la proporcionalitat política d’aquell hòlding d’empreses municipals que aleshores gestionava gairebé el 70% del pressupost municipal, que durant aquells anys sempre rondava entre els 300 i 400 milions d’euros.
Durant la jornada anterior a totes aquestes notícies, jo mateix havia dut a terme una roda de premsa a la sala de premsa de l’Ajuntament a dalt del podi, on fins i tot hi havia un faristol amb el nom del grup municipal de la CORI. Llavors vaig dir que el primer i principal objectiu del nostre partit era la transparència de l’ens. I vaig proposar fer públics els resultats de la societat en una sessió oberta totalment a la ciutadania, afegint que s’haurien de transmetre públicament els resultats, passant comptes amb els habitants de Reus un cop a l’any al teatre Fortuny o al teatre Bartrina, i que allò fos transmès per Canal Reus Televisió. També vaig prometre canviar la forma jurídica de la societat perquè fos menys opaca en general i que s’informés pel web de l’Ajuntament o a través de la revista El Mercadal sobre tot el que s’hi estava duent a terme, perquè els ciutadans empadronats al terme de Reus, eren els veritables socis accionistes d’Innova.
Arran de les meves declaracions, en Lluís Miquel Pérez va respondre al «guant que li vaig llençar», tal com anunciava El Punt el dissabte dia 13 de març. A la pàgina 5 hi havia un petit article que anunciava que:
Pérez assegura que no té «cap problema» a fer obertes les juntes generals d’Innova: Pérez, que és el president d’aquest ens hòlding d’empreses municipals, va dir que «el règim de transparència de les societats és escrupolós». L’alcalde també va recordar que ser conseller no només implica responsabilitat política sinó que, si es dona el cas, «potser has de respondre a la justícia».
Aquesta darrera frase de l’alcalde de Reus i president d’Innova no podia ser més premonitòria i fatal, sobretot, per a ell mateix.
Arribat en aquest punt, també vull matisar que les declaracions d’en Fèlix Oliva per la premsa van ser totalment encertades. El meu pas pel veritable rovell de l’ou d’Innova SL va ser realment fugaç i insípid, només vaig assistir a tres o quatre consells d’administració, reunions d’una hora de duració com a molt, amb tots els nous integrants del consell d’administració que, tal com ja he dit, des de la meva entrada allà dins, sumaven una vintena de persones.
Abans de formar part del hòlding d’Innova vaig presentar tota la meva documentació, tant els béns com les propietats que tenia. També se’m va exigir signar un contracte de confidencialitat a través del qual no podia fer pública la documentació que em passarien aquella gent d’Innova. Tal com succeïa a les reunions de l’EPEL, aquelles trobades estaven presidides pel senyor Josep Prat, gerent de tot Innova, i l’alcalde de Reus, que n’era el president en funcions. Després, hi havia els regidors proporcionals a cada formació política: en Lluís Miquel Pérez, l’Eduard Ortiz i en Josep Morató, per part del PSC. En Carles Pellicer, la Teresa Gomis i l’Hipòlit Montseny, per part de CiU. En Miquel Àngel López Mallol i el Joan Gallardo, per part del PP. L’Empar Pont i en Jordi Bergadà, per part d’ERC. Ernest París Just, per part de ICV. I jo, Ariel Santamaria, per part de la CORI. Aquests serien els membres del primer consell d’administració al qual vaig assistir com a membre oficial durant el 18 de juny del 2010. Però a partir de setembre, arran de la transformació d’Innova de societat limitada a societat anònima, el consell va ser ampliat fins a 20 persones, amb les noves inclusions de: Joaquim Enrech (CiU), José Magrazó i Carles Salas (PSC), més una sèrie de ciutadans il·lustres que van ser designats tant per l’equip de govern com la resta de l’oposició: Maria Glòria Barberà Mariné, Engelbert Borràs Marimon, Joan Josa Llaveria, Francesc Anton Palacín Artiga i José Luis Sanjuán Royo.
Recordo que en començar cada reunió del consell d’administració, les secretàries i subordinades d’en Josep Prat –la Natàlia Torrell, la Xaviera Martínez o l’Ester Ventura Roche (la dona de l’alcalde de Vila-seca, Josep Poblet)– ens passaven un llibre voluminós de fotocòpies enquadernades de balanços de despeses i beneficis de totes les SAM i SA. Eren els comptes trimestrals que s’havien d’aprovar signant-los. També es podien votar noves propostes que realitzava l’equip de govern. Però allò era tan complicat d’indagar i treure en clar que, jo, o bé m’abstenia o votava en contra, per principis polítics de rebot. Sobretot perquè ja tenia la impressió que allò d’Innova no semblava ser legal del tot, o estava mal fet des del punt de vista jurídic. També cal dir que em feia la sensació que tot plegat acabaria malament. Fins i tot intuïa que enmig de tal maremàgnum de xifres i dades econòmiques multimilionàries segur que hi havia alguna mena de frau municipal o algun tipus de gestió descontrolada.
Durant el temps que vaig estar a dins de l’EPEL o de la mateixa Innova SL i SA, vaig tenir com una sensació de vertigen, de nàusea política o digueu-li com vulgueu. Fins i tot, vaig suggerir a gent del partit de sortir d’allà dins i fer com en Fèlix Oliva, dur a terme una roda de premsa mediàtica, declarant que Innova no m’agradava, que acabaria malament o alguna cosa semblant. Però hi havia membres de la CORI que desitjaven que jo continués a dins de l’ens municipal per tocar els pebrots a l’alcalde, que mai havia volgut que hi fóssim a dins perquè considerava que érem antisistema i tot allò. Però ara mateix, passats els anys i vist tot el que ha succeït amb Innova i els regidors imputats, hauria d’estar agraït al Pérez de no deixar-me entrar a dins d’aquell hòlding d’empreses municipals per la raó que fos.
Aleshores i durant la primavera del 2010, la meva sensació d’estar a dins d’Innova era la d’una victòria política de caire agredolç, perquè malgrat que llavors ja formava part del seu consell d’administració, l’alcalde seguia vetant-me el dret a tenir un assessor per al meu grup municipal dient com a excusa: «Que la situació econòmica actual no permet que es pugui introduir un nou assessor pel seu grup municipal» (tal com sortia reflectit en una acta del consell d’administració d’Innova celebrat el dia 17 de setembre del 2010). Tampoc permetia que cap membre de la CORI, o jo mateix, estiguéssim a dins de cap consell administratiu de les divuit empreses municipals que integraven el hòlding municipal, responent-me que: «S’ha de fer una instància i demanar-ho per escrit, a veure si els mateixos membres dels consells d’administració de les empreses municipals us volen acceptar allà dins amb ells.» Però segons tenia entès, en estar a dins del consell d’administració també ens pertocava de manera automàtica formar part d’AMERSAM, Aigües de Reus, SAGESSA, Hospital Sant Joan, REDESSA, etc. Però com que quedava menys d’un any d’aquell mandat, el mateix Lluís Miquel Pérez em suggeria que ho deixés estar, que pel mig any que quedava d’aquell mandat «no val la pena».
Llavors, recordo com en Jordi Cervera, entre bambolines, m’aconsellava que jo hauria de plegar d’Innova, perquè no en trauria res clar i afectaria la meva imatge política de cara a les properes municipals: «Si l’alcalde no et vol donar tot el que et pertoca i correspon com a regidor i membre d’Innova, plega i engega’ls a pastar fang, home! Sinó al final semblarà que només estàs a dins del seu consell d’administració perquè vols cobrar les seves dietes i res més.» Llàstima que no li vaig fer cas, perquè tenia tota la raó del món...
Com que la resposta oficial de l’alcalde, on esmentava el motiu pel qual em denegava la figura de l’assessor va sortir plasmada en acta, va ser suficient per posar-li una demanda judicial el 21 de desembre del 2010 als jutjats de Reus. La demanda va ser acceptada el febrer del 2011 i la vaig per pública aleshores juntament amb l’advocat David Peña, que em portava el cas d’Innova des del 2007. De manera que crec que vaig ser el primer regidor en la història democràtica de l’Ajuntament de Reus que va tenir els pebrots de demandar l’alcalde en funcions. Ell mateix s’ho havia buscat. Era una cosa que potser hauria d’haver dut a terme molt abans, fins i tot, tal com he dit en capítols anteriors. El meu vet a Innova es podria haver denunciat directament a la fiscalia anticorrupció durant l’estiu del 2007, però al principi de tot no en tenia ni idea de tots aquests processos judicials.
El tema de la meva demanda contra en Lluís Miquel Pérez va quedar com un contenciós administratiu, que després de tot el que ha passat a Innova, a partir de les denúncies de la CUP i Ara Reus, el meu litigi deu haver quedar perdut pels arxius dels jutjats de Reus, però suposo que un dia o altre sortirà a la llum. Però ara mateix, com que en Lluís Miquel Pérez ja no és alcalde de Reus i jo no soc regidor en funcions, potser ja no val la pena remenar el tema, malgrat que el dany ja està fet.
També he de matisar que els de la CORI no vam ser els qui vam acabar amb Innova de debò, però sí que en vam embrutar força la imatge en l’àmbit polític. De manera que crec que vam donar a conèixer el tarannà del hòlding municipal a tota la ciutadania de Reus, fent-los veure que l’alcalde no m’hi havia deixat entrar durant tots aquells anys per algun motiu estrany i força sospitós.
La nostra popularitat com a partit era tal que durant el 10 de març del 2010 vaig realitzar una conferència a la facultat de Ciències Jurídiques de la URV. Hi vaig ser convidat per en Bernat de Haro, un antic conegut meu que havia treballat als anys vuitanta amb mi a Correos. En Bernat (o Bernardo) de jove havia estat fundador i guitarrista de la mítica banda de música rockabilly de Cambrils anomenada Gatos Locos.
Recordo que en acabar la meva xerrada, vestit d’Elvis Presley, el periodista Sergi Zorrilla del diari digital Delcamp.cat, que estava assegut entre els assistents, em va preguntar de manera desagradable que si era cert que degut a la meva entrada al hòlding d’Innova a partir de llavors, jo seria el regidor “que cobraria més dietes a dins de l’Ajuntament de Reus», donant per fet que hauria d’assistir a tots els consells d’administració de les societats anònimes municipals. El paio em volia ficar en una situació incòmoda, però jo li vaig respondre que només assistiria al consell d’administració d’Innova i res més, afegint que les dietes de tres-cents euros les donaria al partit. També li vaig deixar clar que delegaria en altres membres de la CORI formar part de les societats anònimes municipals, tot i dient-li que «no tenia ganes d’acaparar-ho tot plegat, tal com faria algun altre polític o tu mateix, si estiguessis al meu lloc». Aquella resposta no el va acabar de satisfer i va seguir intentant buscant-me les pessigolles, però no va poder.
Després meu, també va parlar la Katharina, que va fer un discurs enèrgic sobre la igualtat i els drets de la dona, i en Ramon Sans, sobre com de malament l’Ajuntament de Reus tractava la gent gran: «La regidoria de la Tercera Edat es pensa que només som una colla de borregos», recordo que va explicar de manera enfadada.
El dimarts 28 d’abril, tot el nucli central de la CORI ens vam traslladar fins a la Ciutat Comtal per dur a terme una presentació de la nostra candidatura a les properes eleccions del Parlament català, que s’havien de dur a terme durant la propera tardor del 2010. Eren les eleccions en què havia de guanyar Artur Mas per primer cop i s’havia d’acabar amb els vuit anys seguits de tripartit català. Recordo que aleshores en Gerard Tost tornava a pul·lular pels cercles del partit ens donaria un cop de mà fent de cap de comunicació de la campanya i preparant la paperassa legal per poder-nos presentar a les quatre demarcacions catalanes.
Aquella roda de premsa la vam dur a terme en plena plaça de Sant Jaume, davant mateix de la seu de la Generalitat de Catalunya, de manera que van venir uns quants mitjans de comunicació a cobrir la notícia, com el Diari de Tarragona, l’emissora de ràdio RAC1, i el diari digital e-notícies, més tard encara em vam realitzar una entrevista en un plató televisió seu.
En aquella presentació de la candidatura, després de fer un discurs meu, vaig afegir els qui serien els números 1 de les llistes de les demarcacions catalanes: Josep Maria Turcó a Tarragona, Cori Alegre per Lleida, Ramon Sans per Girona i jo mateix per Barcelona, essent el Pirata el del Gorro, el número dos. Allò sí que era anar a l’aventura. En aquells moments ni tan sols se’ns havia passat pel cap fitxar la gran Carme de Mairena perquè també anés a les llistes de la CORI. Això va passar uns quants mesos més tard i va ser totalment idea d’en Lluís Oliach, que també va dur a terme tots els tràmits per fer-ho efectiu.
El Diari de Tarragona en el dia 28 d’abril (pàg. 12) va reflectir la nostra nova odissea política en una breu notícia en què sortíem retratats gairebé tota la plana major del partit aguantant una senyera amb el burro català al mig:
Santamaria presenta su candidatura a la Generalitat: El líder de la CORI, Ariel Santamaria, dio a conocer ayer a los cabezas de lista para las cuatro demarcaciones para las próximas elecciones al Parlament de Cataluña [...]. La presentación tuvo lugar ayer al mediodía en la plaza de Sant Jaume, ante el asombro de los ciudadanos que a esa hora paseaban por el centro de Barcelona, quienes vieron en directo a Ariel Santamaria vestido de Elvis. A partir de ahora, la CORI hará un casting a través de Internet, en el cual aquellas personas que quieran formar parte de las listas podrán presentar-se enviando unos vídeos propios.
El dilluns 25 de maig, vora les dotze del migdia, es va dur a terme una junta de portaveus amb caràcter urgent en la qual s’havia de tractar aquell decret estatal segons el qual es volia dur a terme una retallada de sou als funcionaris de l’administració pública. Aquella llei estatal coneguda com l’«estisorada d’en Zapatero» afectava també els càrrecs polítics de l’Ajuntament de Reus, als quals, segons el que guanyaven, també se’ls aplicava la reducció de sou, dietes o el que fos. Llavors es calculava que l’Ajuntament s’estalviaria un milió i mig d’euros anuals amb la retallada d’aquells sous administratius.
En aquella reunió municipal, recordo que l’alcalde, que cobrava vora uns 80 mil euros a l’any, ens va comentar que a ell se li hauria de retallar vora un 15% del sou brut i se li va escapar el comentari sarcàstic que: «A partir d’ara, en el meu cas precís, m’hauré d’estrènyer el cinturó. No podré viatjar a l’estranger com abans. I només podré sortir a dinar fora de casa un cop al mes, en lloc d’un cop a la setmana tal com he fet fins ara.» Aquelles paraules, encara que van ser dites en clau de broma, em van fer emprenyar tant que vaig ordenar al secretari Jaume Renyer que ho fes constar en acta, però no ho va voler fer perquè per a ell «només era un comentari personal de l’alcalde totalment fora de l’ordre del dia». De totes maneres el fet que el nostre alcalde digués allò amb els temps que corrien i la de famílies amb risc d’exclusió social que hi havia per Reus, en què, en molts casos, no tenien ni diners per menjar, em feia tanta ràbia que ho vaig dir en diverses rodes de premsa que vaig dur a terme a continuació. Quan els mateixos periodistes li ho preguntaven a en Lluís Miquel Pérez per corroborar la meva informació, ell sempre ho negava.
Avui en dia, després de tants anys de tot plegat, no crec que ho digués amb mala llet per mofar-se de la gent pobra de Reus, crec que només era degut al fet que tenia aquell estil d’humor tan peculiar, refinat i esnob que molts genis del món sempre han tingut. Perquè en Pérez era un veritable geni de la política, malgrat que jo (i molta gent de Reus) no estiguéssim d’acord amb les seves idees. Allò va ser similar a aquell comentari que l’hauria de «convidar a un cubata» per l’aparició de les fotos del ple. Era el seu propi sentit de l’humor, cada vegada en tenia menys dubte.
Fins i tot una vegada va voler fer una gracieta mentre pujava per l’ascensor de l’Ajuntament amb mi, on hi havia altres regidors i la seva secretària, la Carme Cano: «Sàpigues, Ariel, que a mi mai m’ha agradat l’Elvis Presley, eh? Com a cantant sempre m’ha agradat més la Luz Casal, que no pas l’Elvis Presley.» Mai he sabut si allò era un comentari de gustos musicals seus o una indirecta cap a la meva persona.
Tornant al tema de les reduccions salarials, abans d’entrar a Innova jo mateix cobrava uns 22.560 euros bruts a l’any i se’m reduïa el 5%, segons un article que en Francesc Gras va publicar al Diari de Tarragona el 4 juliol del 2010 (pàg. 11) titulat «Pero quedan las dietas», en què es plasmava el que cobraven exactament (entre pitos i flautes) l’alcalde de Reus i els seus tinents d’alcalde, més els portaveus de l’oposició. Així doncs, a en Lluís Miquel Pérez amb un sou brut de 82.207 euros a l’any, se li podien sumar els 4.800 euros per presidir el consell d’administració d’Innova i assistir als consells de les divuit SAM que l’integraven, quedant-li un muntant total de 87.007 euros anuals.
L’Empar Pont, portaveu d’Esquerra Republicana i tinenta d’alcalde, era el següent polític del consistori que tenia el seu sou més elevat, amb un total de 70.296 euros bruts anuals, als quals s’havia de sumar uns 6.560 euros de dietes anuals per assistir al consell d’administració d’Innova SL i als consells de les divuit SAM que la integraven, la qual cosa feia un total de 76.856 euros anuals. No estava gens malament.
L’Ernest París, el portaveu d’Iniciativa Verds, alhora que tinent d’alcalde, era el següent membre de la corporació amb el sou més elevat. Cobrava 70.296 euros bruts anuals, més 6.240 euros anuals per assistir al Consell d’administració d’Innova i totes les seves SAM pertinents, la qual cosa feia un total de 76.536 euros anuals. Allò tampoc estava gens malament. Més d’onze milions de les antigues pessetes per any.
El següent regidor a cobrar més pasta de l’Ajuntament de Reus, era el senyor Eduard Ortiz, portaveu del PSC, primer alcalde i regidor de la Guàrdia Urbana, que malgrat no tenir dedicació exclusiva perquè continuava treballant al seu despatx d’advocats, cobrava un sou brut de 56.237 euros anuals, amb unes dietes d’Innova i les SAM que pujaven a 8.480 euros anuals. O sigui que el seu sou anual (tenint un 60% de dedicació exclusiva a l’Ajuntament) pujava un total de 64.717 euros anuals, més tot el que guanyava exercint d’advocat al seu despatx i d’advocat d’ofici als jutjats de Reus, que devia ser un bon pico.
Arribat en aquest punt, volia matisar que tant l’alcalde com els seus tinents d’alcalde, estant al govern només cobraven el seu sou polític, no pas dietes d’assistència a organismes relacionats amb l’Ajuntament (tret del que feia referència a Innova). En canvi, els polítics de l’oposició malvivíem amb les dietes municipals i les d’Innova (els qui en formaven part, és clar). Aleshores, el senyor Miquel Àngel López Mallol, portaveu del PP, cobrava unes dietes de 22.560 euros bruts anuals, als quals, per estar a dins d’Innova, se li podien sumar uns 3.520 euros anuals en dietes per assistir al consell d’administració i a les seves SAM. De manera que feia un total de 26.080 euros anuals. Això ho cobrava de l’Ajuntament de Reus, a part hi havia el sou de 80.000 euros anuals que percebia com a vicepresident de la Diputació, amb un total de 106.000 euros. Es veu que en aquells moments era el polític de l’Ajuntament de Reus que cobrava més pasta, fins i tot molt més que l’alcalde.
En Carles Pellicer també era un cas semblant. Cobrava com a dietes municipals 22.560 euros anuals i 1.600 euros per estar a dins d’Innova i les seves SAM. Un pèl més reduït que en Mallol, perquè en Pellicer devia delegar a altres regidors del seu equip convergent perquè anessin al consell d’administració d’aquelles SAM. Així doncs, amb un total de 24.160 euros bruts en dietes de l’Ajuntament, el futur alcalde convergent també percebia unes altres dietes per ser diputat del Parlament català, que devien pujar vora als 50.000 euros.
En el meu cas, tal com he dit abans, jo percebia els 22.560 euros bruts anuals a base de dietes municipals per assistir als plens municipals, les juntes de portaveus i les comissions informatives. Com que llavors encara no estava a dins del consell d’administració d’Innova i les seves SAM, no vaig cobrar res més. De totes maneres, quan vaig entrar a dins pel mes de març del 2010 i vaig assistir als quatre consells d’administració que es van celebrar fins el mes de març del 2011 (tot just quan vaig plegar de regidor) potser vaig percebre uns 1.200 euros, perquè et pagaven tres-cents euros per assistir-hi de manera trimestral. No vaig cobrar cap dieta més d’Innova, perquè no vaig formar part del consell d’administració de cap de les 18 SAM que l’integraven, on segurament encara hagués percebut més quartos en dietes d’assistència, però tinc clar que això ho hagués delegat a altres membres de la CORI, perquè jo tampoc volia acaparar tants càrrecs (ni tantes dietes) com a regidor.
Malgrat que en general no recordo el que va succeir per Sant Pere d’aquell any, sí que em ve present que va haver-hi alguna nova crítica pel cartell de la Festa Major que s’havia tornat a encomanar a un artista fora de Reus i també s’havien imprès els programes de Festa Major en un lloc de fora vila, cosa que més o menys succeïa cada any i sempre se les carregava la regidora d’ERC, la tinent alcalde Empar Pont.
També em ve present que durant l’anada a Completes durant la vigília de Sant Pere, en Jordi Cervera (encara regidor de CiU), em va comentar que era una vergonya per la nostra ciutat que jo, essent portaveu oficial d’un grup municipal, hagués de desfilar «tan lluny del nostre alcalde». Fins aleshores jo passava tant del tema que no m’havia fixat en l’ordre del protocol a Completes, i vaig veure que tenia raó. Tots els portaveus dels grups municipals, fossin del partit que fossin, sempre anaven al costat de l’alcalde, i jo no. De manera que em vaig queixar a l’Elena Durà (perquè amb la Carme Cano ja no hi vaig parlar mai més en ma vida), secretària d’alcaldia, en relació amb aquell fet i ella em va comentar que l’ordre protocol·lari de Completes ja estava ben fet, perquè els regidors de l’oposició que caminaven al costat de l’alcalde també ostentaven càrrecs extramunicipals: el senyor Pellicer era diputat del Parlament català i el senyor Miquel Àngel López Mallol, vicepresident de la Diputació de Tarragona.
Tot i això, em ve a la memòria que vaig tornar al meu lloc, encapçalant tot el seguici de regidors, i en Jordi Cervera va seguir insistint tot nerviós: «Que no, Ariel, que t’estan enredant, tu com a portaveu del teu grup municipal, has d’anar més a prop de l’alcalde», però no hi havia res a fer. A més, jo llavors era tan juantxi i exhibicionista que tampoc m’importava desfilar davant de tothom, malgrat que ho fes tan lluny del nostre excel·lentíssim alcalde.
En iniciar-se aquella anada a Completes del 2010, mentre començàvem a trepitjar la plaça Mercadal, tots plegats vam patir com una mena d’ensurt quan des d’un terrat d’una casa que hi havia propera a cal Coder, un grup de persones va llençar un munt de tires de paper groc diminutes, fliers, mitjançant un canó de confeti o alguna cosa versemblant. Allò era propaganda de la CUP i hi posava «que la crisi la paguin els rics» o una cosa perl’estil. Durant aquells temps, la gent de Reus va començar a mostrar el seu descontent durant l’anada de Completes, fins i tot em sembla que entre les autoritats hi havia un peix gros del PP i bona part de la plaça el va xiular durant la tornada cap a l’Ajuntament.
Durant aquell mateix mes de juny del 2010, recordo que uns quants membres de la CORI i jo vam tenir una reunió amb els integrants de la CUP de Reus que es volien presentar al 2011. Aquella trobada es va dur a terme en un sopar que va organitzar en Roger Vinaixa al pis que tenia a les Peixateries Velles. Durant aquella presa de contacte es va plantejar fer una coalició CORI-CUP, perquè els de la CUP seguien tement que en un lloc com Reus mai traurien massa vots i ens volien a nosaltres com a crossa o suport polític inicial. El que passa és que els de la CORI no vam acceptar aquella proposta política tan interesant perquè seguíem essent un partit juantxi local totalment oriünd de Reus i no ens volíem associar amb una nova franquícia política instal·lada a la nostra ciutat que, malgrat que fossin tan revolucionaris com nosaltres, en el fons els consideràvem un partit seriós com els altres. Si la CUP hagués estat de debò un partit juantxi com el Partit del Karma Democràtic de Bilbao, o una formació cannàbica, segurament ens haguéssim ajuntat amb ells. De totes maneres malgrat que aquell tema d’ajuntar-nos amb la CUP el vam tractar en diverses reunions del partit, finalment no ho vam fer i allò va ser una llàstima, perquè estic segur que si el 2011 s’hagués dut a terme aquella coalició CORI-CUP o viceversa, tots dos junts potser podríem haver arribat a treure més de quatre mil vots i allò hauria equivalgut a tres regidors com a mínim. Així doncs, imagineu-vos durant el mandat (2011-15) al David Vidal i a mi totalment junts fotent canya a dins del consistori, la cosa encara hauria sigut molt més forta. Però tal com he dit, malauradament no va poder ser.
Aquesta gran obra faraònica, que es va dur en temps del mandat d’en Lluís Miquel Pérez, es va inaugurar el 24 de setembre del 2010 (preludi de Misericòrdia) i es va convidar al president de la Generalitat, José Montilla, i a la consellera de Salut, Marina Geli, perquè tallessin la cinta durant l’acte inaugural. Recordo que per dur a terme aquell acte, l’edifici del nou hospital es va omplir de gom a gom. Hi havia més de dues mil persones que n’omplien la planta baixa, de tres-cents metres de llargària. De manera que a l’extrem est (en direcció a Tarragona) s’hi va ubicar un escenari perquè l’alcalde i les altres autoritats poguessin dur a terme els discursos pertinents a aquell acte tan important per a la història hospitalària de Reus. Sospitosament, allò del nou hospital Sant Joan també coincidia amb la precampanya de les eleccions del Parlament català 2010, uns comicis que es van celebrar el 28 de novembre i va guanyar Artur Mas.
Recordo que aquell nou centre hospitalari finalment va costar 170 milions d’euros, (malgrat que al principi es va pressupostar en 70). Em va impressionar bastant quan el vaig veure totalment acabat. El mes de maig a l’equip de govern ja ens n’havien ensenyat les obres a punt de finalitzar, però el setembre, tot just quan estava enllestit, impressionava molt més, és clar. De totes maneres, he de confessar que la majoria de vegades vaig votar en contra de les mocions plenàries que es van dur a terme per sufragar-ne les obres, demanant préstecs per aquí i per allà; però, finalment, per no polititzar una cosa que era d’interès de la ciutat, vaig votar favorablement en un parell de mocions finals que ara ben bé no me’n recordo de quin apartat eren. Va ser l’única vegada que em vaig deixar convèncer per l’equip de govern de llavors; diguéssim que ho vaig fer pel bé general de la ciutat. Malgrat tot, més endavant, quan vaig veure com va quedar el tema de l’aparcament exterior, em vaig penedir totalment d’haver-los donat el meu vot de confiança. Era força cutre i arrossegat el fet que un hospital tan fastuós com aquell i dissenyat sobre plànol, tingués només un espai exterior amb capacitat de vuitanta places per a turismes en un lloc on cada dia hi concorren unes dues mil persones. I no deixava de ser un abús el fet d’estacionar a l’aparcament soterrani d’una empresa d’en Florentino Pérez i pagar un euro per hora. Sort que més endavant el govern de CiU va adaptar aquella esplanada del davant, plena de bonys, per poder-hi estacionar lliurement (encara que fos en males condicions) i sense el perill que la grua municipal et fotés el teu cotxe, tal com passava amb el govern socialista.
Però el que més em va emprenyar en relació amb la construcció del nou hospital va ser que durant tota una dècada enrere van estar fent un munt d’obres per adaptar l’antic hospital del centre, també adquirint i remodelant fins i tot l’immens edifici de la sedera del Pich Aguilera i, finalment, aquella obra del centre es va acabar a principis del 2003 o 2004, però al cap d’un lustre, tot se n’anava en orris i s’havia de tancar l’antic hospital i obrir el nou. El pitjor de tot plegat era que la majoria d’aparells i estris de l’antic hospital Sant Joan eren totalment incompatibles amb el nou. Fins i tot el 2007 o així es va obrir un nou accelerador lineal a sota mateix de l’estàtua del gegant indi, que actualment no sé si encara deu funcionar, o no.
És evident que a la nostra ciutat, essent capital de comarca i havent sobrepassat els cent mil habitants, calia un nou hospital als afores per albergar les urgències perquè llavors les nostres ambulàncies gairebé no podien circular pel centre de Reus. S’havia de bastir un nou hospital als afores, és clar, que també serviria per donar servei als barris perifèrics d’aquella zona i als pobles de comarca del Baix Camp. Però el que no he entès mai és com se’ls va ocórrer dur a terme allò tan gran, tan enorme i tan costós, en detriment de l’antic hospital que va quedar tancat i barrat i totalment obsolet, i es va desaprofitar totalment la inversió de renovació que s’havia dut a terme durant els anys noranta i que va costar vora uns 50 milions d’euros. A més, l’antic hospital Sant Joan era idoni per donar servei a tot el centre històric de la ciutat, barris i passeigs del voltant. En fi, no vull criticar el nou hospital per si mateix, però estic convençut que no calia gastar-se tants diners i també es podria haver conservat l’antic, de manera que podria haver sigut factible que haguessin conviscut tots dos hospitals de manera eficient. És una opinió meva totalment de sentit comú. No has de ser massa juantxi o friqui per a veure-ho clar.
Recordo que durant el dia de la inauguració en Montilla ens va saludar, donant-nos la mà, a tots els regidors que érem allí. I mentre fèiem el recorregut per dins de les noves instal·lacions juntament amb altres polítics, recordo que de sobte em vaig picar personalment amb en Carles Pellicer que no sé quin comentari molest havia fet cap a la meva persona i jo li vaig respondre de mala manera que s’hauria de canviar el nom de Carles Pellicer, per Carles «Pallissa» perquè era un pesat. Reconec que allò va ser un gest molt lleig per part meva i quan l’home es va emprenyar amb mi, li vaig demanar disculpes.
En aquells temps crec que també anava molt pujat de fums i bastant passat de voltes per l’estrès que portava damunt meu; a més, també em venia a sobre tot el tema del Parlament i, a vegades, m’agafava una mena de vertigen polític que em costava bastant d’assimilar.
Tal com vam anunciar el mes d’abril, a través de la CORI vam dur a terme un càsting per escollir els millors membres de la llista i ens vam trobar amb la sorpresa que unes quantes persones vinculades amb el món de la faràndula barcelonina ens van enviar els seus vídeos perquè veiéssim com de friquis eren per estar amb nosaltres. Recordo que els seleccionats van ser en Sergi Serra i en Mister Jau de Badalona, i un tal Oscar Vinilo de Barcelona. També des del mes d’abril del 2010, havíem captat el Francisco Corona, conegut com en Màgic Pipo, que era un clown professional, a banda de monologuista i prestidigitador. Aquell noi, d’origen andalús, aleshores vivia a Reus i treballava al Port Aventura, però tenia moltes ganes d’afegir-se a la nostra política juantxi i de dur a terme la campanya electoral amb nosaltres.
Recordo que a finals de maig, el programa Espejo Público, presentat per la Susanna Griso, em va convidar al seu plató per fer-me una entrevista en rigorós directe. Ens van pagar el viatge a Madrid amb l’AVE al Lluís i a mi. De manera que vam sortir de Perafort a quarts de set del matí i vam arribar a Madrid capital sobre les deu (aquell va ser el primer cop que vaig agafar el tren d’alta velocitat). Allà ens va venir a buscar un taxi de part del programa i ens va dur directament fins als estudis d’Antena 3, una immensa nau on devien treballar gairebé un miler de persones, ubicada als afores de la capital. Recordo que vaig estar compartint camerinos amb la mítica Massiel, la guanyadora d’Eurovisión, i altres convidats d’aquell programa. Malgrat que al Lluís i a mi se’ns va ocórrer fer-nos una selfie amb ella, finalment no ens vam atrevir, perquè l’artista llavors estava cridant totalment furiosa pel seu mòbil, fotent bronca a qui l’estava trucant. La vam veure tan emprenyada que vam pensar (sobretot jo) que ens engegaria a la merda si la molestàvem durant aquell moment abans d’entrar a plató.
Recordo que l’entrevista d’Espejo Público va ser força elegant i anava sobre el meu rol d’Elvis de Reus que es presentava també a la Generalitat de Catalunya, esmentant uns quants punts bàsics del meu programa electoral. Tot plegat va ser en clau d’humor, però em van tractar de manera força respectuosa i seriosa, malgrat que al principi em temia tot el contrari. Aquesta entrevista d’Antena 3 encara està penjada pel YouTube i va tractar sobre la història del partit, les meves vivències com a regidor i punts bàsics del programa electoral –com el follòdrom, sobre el qual va girar gran part de la meva intervenció, que vaig concloure interpretant un parell de cançons de l’Elvis Presley.
Durant aquell estiu, abans de les eleccions del Parlament, en Lluís Oliach i jo vam tenir diverses reunions privades per acabar de polir el que havíem de fer i com ho havíem de fer per presentar-nos al Parlament català. En aquells moments, en Gerard Tost volia tornar a col·laborar amb la CORI perquè la idea de presentar-nos a les eleccions a escala de tot Catalunya li feia molta gràcia, sobretot si seguíem fent el juantxi i provocant com sempre. Però ens venia molta feina al damunt.
El setembre d’aquell 2010, malgrat que va ser un mes molt trist perquè va morir la meva tieta Maria Luisa Santamaria, «la tia Marilú», germana de mon pare Daniel, a la qual tota família apreciàvem molt (sobretot jo), els de la CORI ja vam anar a fer precampanya per diversos punts de Catalunya, sobretot en poblacions emblemàtiques com Tàrrega o Figueres, mentre celebraven les respectives festes majors. Sempre hi anàvem dissabte a la tarda perquè ens veiés tothom i aquí he d’afegir que allà per on anàvem, la penya més o menys ja sabia qui érem i ens coneixia d’haver-nos vist per la televisió, la premsa o per Internet.
De sobte, un dia de finals de setembre, tot just arribar al despatx municipal, en Lluís Oliach, que estava connectat a Internet, em va manifestar que havia tingut la genial idea de fitxar la Carme de Mairena perquè anés a les llistes de la CORI i fer campanya amb nosaltres.
–Ja veuràs com això ens donarà molts vots, Ariel –em va manifestar el molt trapella, mentre jo em pensava que s’havia tornat boig o s’havia fumat un munt de porros.
El paio ja tenia les seves conxorxes totalment planificades. En primer lloc, va contactar amb l’empresa de management de la Carme de Mairena, que els darrers dies estava emprenyada amb l’Ajuntament de Barcelona perquè la policia urbana li havia precintat dues habitacions del seu pis del barri del Raval, l’acusava de permetre que s’exercís la prostitució a casa seva i també es veu que li havien posat una multa quantiosa.
Aquesta notícia tan morbosa alhora que escatològica, havia sortit publicada a l’agencia Europa Press el dilluns 27 de setembre del 2009 i a en Lluís Oliach, en llegir-la, se li va encendre la llumeta perquè també fitxéssim la Mairena, convertint el nostre partit local d’àmbit nacional en una mena de «Casa Gran» del catalanisme juantxi.
«Precintan las habitacions del piso de Carmen de Mairena por alquilarlas a prostitutas» deia el títol d’aquell esdeveniment típic de salsa rosa.
El Ayuntamiento de Barcelona ha precintado este lunes por orden judicial cuatro habitaciones del piso del Raval de Carmen Mairena, que se alquilaban a prostitutas por cinco euros la hora, según ha explicado el artista travesti una vez ha concluido la actuación administrativa.
Mairena ha afirmado que le parece «muy mal» que le precinten las habitaciones porque las prostitutas que acuden a su domicilio, en la calle Sant Ramon, deberán ejercer ahora en la calle.
Según ella, en su vivienda trabajaban chicas de todo el barrio y de fuera, y antes pagaban hasta 10 euros por el servicio, aunque ahora les cobra la mitad.
La actuación de los inspectores municipales llega tras varios avisos, aunque ahora le será más difícil «reabrir» porque el precinto es definitivo, según ha explicado Carmen de Mairena, que vive junto a otra persona en el piso ahora precintado.
La artista ha mostrado las habitaciones precintadas, en un piso antiguo lleno de imágenes y carteles de los espectáculos de Mairena, así como de algunas de las artistas a las que imita en sus shows.
No ha especificado a cuánto asciende la multa, aunque ha asegurado que como no tiene dinero, no la podrá pagar. Según ha asegurado, el piso, que tiene seis habitaciones y un balcón a la calle, es de alquiler.
Fuentes del ayuntamiento han explicado que ya se le había remitido una orden de cese de actividades, y que el piso de abajo, también en el número 6 de la calle Sant Ramon, había sido precintado en dos ocasiones, aunque ahora ya no tiene actividad.
La artista ya fue detenida en 2006 dentro de una importante operación contra una red de prostitución afincada en Barcelona, acusada de alquilar las habitaciones de su domicilio a prostitutas.
La seva versió dels fets, la que ens va explicar a nosaltres, era que allotjava a les prostitutes a casa seva «perquè li feia molta pena que estiguessin al carrer», tal com li va passar a ella quan era més jove i també havia de vendre el seu cos. A més, es veu que només els cobrava un lloguer simbòlic perquè les noies poguessin pernoctar allà dins amb els seus clients. També recordo com la Carme em va explicar que, a més a més, els preparava l’esmorzar i els rentava la roba. Tota una bona acció que se’n va anar en orris quan la «competència», que devia llogar les habitacions amb un preu molt més elevat, la va denunciar a les autoritats locals per rebentar preus. Arran d’això els Mossos d’Esquadra li van escorcollar el domicili i van trobar proves que allà dins s’exercia la prostitució il·legal com si fos un meublé, una casa de cites o un prostíbul encobert. Nosaltres ho vam catalogar com a follòdrom privat, per això, amb aquesta excusa tan juantxi ens anava de perles fitxar-la per la CORI.
Com que en Lluís tenia moltes qualitats psicològiques per manipular el pròxim (no en va, llavors estava estudiant la carrera de Psicologia a distància), va convèncer els mànagers de la Carme de Mairena perquè ella es dediqués a la política, presentant-se amb nosaltres al Parlament català de cara a les properes eleccions, marcades per al dia 28 de novembre. Als seus mànagers, sobretot a l’Alfonso López, els va semblar molt bona idea, perquè veien una eina de promoció de la seva representada, que segurament tornaria a ser notícia en l’àmbit nacional. A més, dins del panorama friqui la Carme era una bona icona perquè es dedicava a dur a terme política de rebot i protesta del nostre estil. Malgrat que en Lluís es va animar del tot i li va proposar anar fins i tot de número 1 a les llistes de Barcelona, el seu mànager li va respondre: «Espera’t que li ho preguntaré a la Carme, que segurament això li farà molta il·lusió, però no en té ni idea de política.»
Finalment, el 12 d’octubre, el dia del Pilar (no pas de la Verge del Carme), en Lluís i jo, vam anar a Barcelona a parlar directament amb aquells mànagers que tenien les oficines en una zona propera a la Meridiana, un carrer que ens va costar bastant de trobar. Així doncs, vam parlar de tu a tu amb els dos representants de la Mairena, l’Alfonso López i un soci, no en recordo el nom. Allà, en aquell local, vam veure totes les fotos dels artistes pels quals treballaven: Coyote Dax, Carlos Daltell i, fins i tot, l’humorista Barragan que tant d’èxit havia tingut per les televisions dels anys 80 i 90, però ja estava una mica de cap a caiguda.
Malgrat que en Lluís i jo ens vam pensar que allà dins també ens trobaríem amb la Mairena disposada a parlar amb nosaltres i a dir-hi la seva, al final no hi havia anat perquè tenia actuació en no sé quin lloc de Barcelona. De totes maneres, aquells homes ens van manifestar que la seva representant tenia moltes ganes de participar amb nosaltres, però li feia respecte anar de número 1 a les llistes de la Generalitat, perquè mai s’havia dedicat a la política de debò. Per tant, vam decidir allà mateix que aniria darrere meu com a número 2, en lloc del Pirata el del Gorro, que finalment aniria de número 3. L’Alfonso, un senyor de mitjana edat, de modals bruscos i força amable al mateix temps, ens va advertir que la Carme ja era una persona de setanta-set anys (nascuda el 1933 com a Miquel Brau Gou, a Sarrià) i que no la podríem forçar massa a fer «segons quines coses perquè la pobreta ja està molt delicada». Aleshores ens va indicar que podríem emprar la Carme per a una dotzena de participacions estel·lars davant de la premsa i poca cosa més, perquè «la dona només té vint minuts de corda com a molt» ens va manifestar amb veu preocupada que no li passés alguna cosa greu.
Malgrat tot, ella era suficientment apta per dur a terme el seu show en qualsevol roda de premsa, conferència o similar que duguéssim a terme durant la precampanya i campanya electoral del Parlament de Catalunya. No hi havia dubte que allò encara ens faria ser molt més mediàtics del que ja érem.
Mentre preparàvem tota la moguda de la Carme, en Lluís també va contactar amb una empresa audiovisual reusenca que llavors havia creat un col·lega nostre que es deia Joan Aguadé, per filmar un lipdub, amb tots els membres de la CORI, a la part de sota del pont de Duesaigües per on passa la via del tren. En Lluís, que era oriünd d’allà mateix, va ser l’impulsor d’aquella idea i hi va fer participar una trentena de persones que anirien a la llista de les properes eleccions, seguint les notes i la lletra d’un nou himne del partit titulat: «Autopista al Parlament», amb la música del mític tema dels AC/DC «Highway to hell», cantada pel Bon Scoth. La Banda del Doctor Juantxi i jo, la vam gravar en un petit estudi casolà que s’havia muntat el nostre bateria, en Celestí Ferrater, dins d’una antiga ferreteria abandonada del carrer Major de la Selva del Camp (cal Estris), a través de vuit pistes digitals. I he de confessar que allò va sonar prou bé per dur a terme la banda sonora d’aquell muntatge audiovisual. La lletra la vam composar entre en Lluís Oliach i jo, i versava sobre les nostres intencions de presentar-nos al Parlament de Catalunya per embolicar la troca, tal com ho havíem fet a l’Ajuntament de Reus des del 2007:
Ara em torno, a presentar, per president de la Generalitat.
Amb la CORI assaltarem, les poltrones del Parlament.
Tots els juantxis ens votaran i la CORI arrasarà.
Tots els juantxis ens votaran i els xoriços fotran el camp.
[Tornada:]
Al Parlament hi vaig calent, al Parlament hi falta gent.
Jo vull ser el president del Govern català.
Amb l’Ariel farem net, fem la campanya per Internet.
Volem que el poble català, s’adoni a qui ha de votar.
Volem follòdroms per cardar i polígrafs per governar.
Ei, iaia, vota’m a mi!, visca la mare que em va parir.
Voteu-me... Voteu-me ja!
Guanyarem!
La idea d’agafar un clàssic del rock i posar-li una lletra pròpia que anés sobre el nostre tarannà polític se’ns va ocórrer arran d’un humorista islandès dedicat a la política (tan juantxi com nosaltres) que va guanyar les eleccions per ser l’alcalde de Reykjavík i durant la campanya electoral de les municipals va preparar un lipdub, interpretant una cançó de la Tina Turner titulada «Simply the best». Aquest senyor, que es deia Jón Gnarr Kristinsson, va guanyar les eleccions municipals del 2010 a través de la seva formació política que s’anomenava «El Millor Partit» (Besti flokurinn) que també tenia un munt de propostes surrealistes i friquis exposades des d’un punt de vista crític amb el sistema islandès, tal com era el fet de construir un Disneyland al costat de l’aeroport de la capital finlandesa i proclamar l’Ajuntament de Reykjavík totalment lliure de drogues abans del 2020.
Malgrat que vam intentar posar-nos en contacte amb ell i la seva formació per dur a terme algun tipus d’agermanament polític juantxi o friqui de caràcter internacional, no ens en vam sortir. De totes maneres el seu lipdub de campanya ens va inspirar per fer el nostre de Duesaigües.
Recordo que el vam gravar durant un assolellat 16 d’octubre, dissabte, i després vam celebrar-ho amb una fideuà en una parcel·la que en Lluís tenia a prop del pont del tren on vam rodar-ho tot.
Mentre preparàvem la precampanya electoral, recordo que una tarda de dissabte de finals d’octubre vam anar a parlar amb un tal Oscar Vinilo de Barcelona, que tenia una empresa d’actors i produccions especialitzada en fer perfomances radicals i extremes, que també volia participar amb nosaltres. Aquell noi basc, instal·lat a la Ciutat Comtal per motius laborals (treballava en una impremta de la zona franca), fins i tot tenia una seu social pel seu club d’actors, que ens la podia deixar com a seu de campanya del partit a Barcelona. De totes maneres, en aquella reunió, en què vam assistir uns quants membres de la CORI (en Gerard Tost, en Lluís Oliach, la Katharina, la Cori Alegre, en Jordi Sugranyes i jo), ens va proposar de canviar el nom del partit, perquè CORI: «Només és de Reus i no hi ha cap motiu perquè es digui així en les eleccions del Parlament català.» No hi havia cap mena de dubte que el paio volia dur a terme una mena de cop d’estat i apoderar-se de la cúpula del partit a partir d’aquesta estratègia tan arrossegada i estúpida. Com es podia permetre canviar el nom de la nostra formació política, quan ja ens coneixia tot Catalunya per aquest nom? Per sort, en Lluís, en Gerard i jo ens vam plantar i li vam frenar els peus, tot i dient-li clarament que el nom del partit seria sempre aquest i que no es canviaria per res del món, de manera que si per aquest motiu no li interessava la nostra proposta política, doncs «adeu». Com que el noi sabia que havíem fitxat la Carme de Mairena a les llistes i allò podia ser força mediàtic, va acabar acceptant, però durant la campanya va intentar anar una mica al seu rotllo, sempre escombrant cap a casa per promocionar la seva productora audiovisual o el que fos que tenia, duent a terme un parell d’espots sobre la CORI sense el nostre permís. Més endavant, el maig del 2011, el molt espavilat ens va demanar fer servir les sigles de CORI per presentar-se a les municipals de Barcelona amb una formació política pròpia que havia muntat. Evidentment li vam dir que no, que no volíem muntar franquícies perquè el nostre partit només era de Reus i prou.
Malgrat aquell problema inicial amb l’Oscar Vinilo, jo llavors estava força content perquè per aquella nova campanya electoral del 2010, tornava a comptar amb l’equip format pel Lluís Oliach i en Gerard Tost alhora, que arran de tot allò que havia succeït a Editio havien fet les paus. Però aquesta vegada la nostra aventura política seria més àmplia: presentar-nos per tot Catalunya! I malgrat que no vam entrar al Parlament, la cosa encara ens va sortir força bé, perquè gastant-nos només mil euros en tota la campanya electoral, vam treure més de sis mil vots (6.990) en tot Catalunya i vam crear el rebombori que ens interessava a tots plegats a escala nacional, de cara a noves aventures polítiques d’aquell estil. De totes maneres, per a mi, tot allò de la CORI no deixava de ser una mena d’experiment sociològic alhora que polític en clau juantxi.
Llavors, per aquelles eleccions del Parlament català, a banda de les formacions tradicionals de sempre, també es presentaven: el Bloc Sobiranista Català, el Centre Democràtic i Social, Escons en Blanc, Falange Española, el Partit Comunista del Poble Català, Família i Vida, el Parit Humanista, el Partit per Catalunya, Pirates per Catalunya, Des de Baix, Por un Mundo Más Justo, UPD, i les noves Solidaritat i Independència, encapçalada per l’expresident del Barça Joan Laporta, el Reagrupament d’en Francesc Carretero i la Plataforma per Catalunya d’en Josep Anglada (oriünda de Vic), que tanta polèmica estava despertant pel seu caràcter xenòfob i racista.
El dijous 21 d’octubre, en Lluís, el Pirata i jo vam anar fins a Barcelona per dur a terme una roda de premsa en què presentàvem la Carme de Mairena com a número 2 de la CORI a la demarcació barcelonina. Per això ens vam citar amb ella a la terrassa d’una cafeteria del barri del Paral·lel que hi havia al costat mateix de la Sala Bagdad. A prop d’allà on estàvem, també hi havia el Molino i alguna sala famosa més. Recordo que per cobrir la roda de premsa van venir un parell de televisions privades d’àmbit estatal i mitjans de comunicació catalans, com el diari digital e-notícies, que tal com succeïa amb en Toni Clapés els feia molta gràcia la nostra proposta política. Va ser aleshores quan vam poder conèixer a la nostra «mascota» totalment en persona. La Carme de Mairena al natural era una dona totalment discreta i educada, molt civilitzada i amb bons modals. Una artista molt senzilla, però que quan havia de fer el seu espectacle davant de les càmeres es transformava totalment convertint-se en aquell personatge provocador que tots coneixem.
Durant aquell migdia en què vam dur a terme la seva presentació oficial al món de la política, la vaig veure una mica espantada i totalment insegura del que estava fent. De manera que tot just en aleshores, quan algú de la premsa li va preguntar que perquè es dedicava a la política, va respondre: «Pues aun no lo sé exactamente, me ha dicho mi mánager que lo haga porque me interesa». I quan li van preguntar el nom del partit, tampoc recordava com es deia: «El Cobi, el Corin, el coli... No lo sé, es que no me acuerdo.» I no ho feia amb mala llet, és que la Carme ja començava a tenir llavors unes quantes llacunes mentals, típic de la seva edat. En canvi, sí que va poder recitar unes quantes frases poètiques meves adreçades als altres candidats rivals que jo mateix, fent de guionista polític seu, li vaig apuntar en una fulla de paper perquè ho anés recitant davant de la càmera al seu estil tan personal i provocador. Entre d’altres: «Artur Mas te voy a dar por detrás. Montilla te voy a hacer papilla. Anglada hazme una mamada. Rivera, te la voy a meter entera. Camacho no me seas marimacho.»
Arribat en aquest punt de reflexió, aquí volia dir que sempre he pensat que la Carme de Mairena va ser molt valenta de poder aguantar el nou impacte mediàtic que suposava per a una persona com ella posar-se dins del món de la política catalana. Un món que li era totalment desconegut, però com que tenia moltes taules de parlar en públic i sabia del que anàvem, ràpidament es va posar al dia. Però a vegades li costava molt desplaçar-se a peu, caminant pels llocs on havíem de fer actes de campanya. I parlant en públic, tal com ens havia indicat el seu mànager, potser no podia passar dels vint minuts de palique del seu, però alguna vegada podia aguantar fins a una hora seguida si es fotia un bon cubata de whisky amb Red Bull, el qual era ingerit en un parell de glops.
En definitiva, la Carme era molt bona persona, i sempre que passejava amb nosaltres pel barri del Raval, era tan famosa com Nostre Senyor (ho dic amb tots els respectes). A més, sempre donava quartos a la gent que coneixia de vista i li demanaven almoina per menjar o altres coses. Gent del barri marginada per culpa de les drogues o la prostitució i que havien de dormir al carrer o sota un pont. Jo la vaig veure vàries vegades traient-se bitllets de vint euros del seu moneder per donar-los a la gent que n’hi demanava, fins que el mànager la renyava dient-li: «Prou, Carme, que no tens tants quartos com per llençar-los d’aquesta manera», i ella li responia de manera descarada: «¡Con mi dinero hago lo que quiero, que a esta gente la conozco yo y sé que hace días que no me comen nada, hombre!» Aleshores em vaig adonar que era una mena de Mare Teresa de Calcuta (també ho dic amb tots els respectes), però en l’àmbit del cabaret i la faràndula barcelonina. Segur que l’Elvis Presley regalant els seus Cadillacs nous a la gent del carrer devia tenir un esperit generós i força caritatiu bastant semblant al seu.
Durant les setmanes que vaig conviure amb ella, la Carme em va anar explicant la seva vida per fragments, era un català (fill d’un aragonès i una catalana) nascut com a Miquel Brau Gou al barri de Sarrià el 1933. Al principi va treballar com a aprenent de farmàcia, fins que la nit barcelonina i la seva marxa el va enganxar de ple als anys cinquanta. I ho va deixar tot per dedicar-se exclusivament a cantar coples i cançó espanyola de debò, emprant el nom artístic de Miguel de Mairena. Es veu que tota la vida havia estat gai, però quan es va enamorar d’un altre cantant que es deia Pedrito Rico, aquest sempre li demanava que es vestís de dona, perquè així li agradava més. Tot just quan ja estava triomfant com a cantant de coples amb el nom de Miguel de Mairena, de sobte, se li va ocórrer muntar un espectacle de transformisme on imitava a la Carme Sevilla, la Marujita Díaz i la Sara Montiel, transvestint-se debò. Per això va començar a operar-se els llavis i a posar-se hormones femenines de manera clandestina. Fins i tot, va canviar el seu nom artístic de Miguel de Mairena per Carmen. Allò que va succeir a principis dels seixanta va provocar tota una mala ratxa en els seus espectacles, on seguia cantant coples i temes de «canción espanyola», els quals tenien molt poc èxit perquè en aquells moments la gent ben pensant d’aquell temps, per molt farandulers que fossin, els feia vergonya anar a veure actuar a uns transvestit com ell, perquè es veu que va ser el primer que va aparèixer en tot Catalunya (i potser de tot Espanya) i allò el va portar a la ruïna. De manera que va estar un munt d’anys prostituint-se pel Raval (antic barri xino) amb homes (fins i tot, alguna dona), per poder pagar les seves factures. Sort que més endavant, va poder remuntar la seva carrera professional tal com era i va poder llogar aquella casa vella del carrer de Sant Ramon número 6 per un preu assequible.
De totes maneres pel mig, va haver-hi uns anys que ho va passar molt malament malgrat que ja començava a ser reconegut com el primer artista transvestit de la història d’Espanya, motiu pel qual, també va anar a la presó diverses vegades quan el van detenir aplicant-li la llei de «vagos y maleantes» d’en temps de Franco. A principis de la democràcia, es veu que va poder anar remuntant la seva carrera a poc a poc, quan la societat es va tornar una mica més friqui i permissiva en l’aspecte de la cultura gai i el transvestisme. Finalment, als noranta de la mà d’en Xavier Cárdenas va triomfar de ple a Tele 5 i fins i va rodar algunes pel·lícules pornogràfiques. Si en voleu saber més, sobre la seva biografia, consulteu la Wikipèdia on ho explica tot de manera més detallada.
El 2010, quan la vam fitxar la CORI, la Carme vivia de fer espectacles per discoteques de tot Espanya, festes privades de gais o acomiadaments de solter i cobrava uns mil euros per bolo. De tant en tant encara duia a terme alguna aparició televisiva, però he de recalcar que la Carme del 2010, en general tampoc era l’artista d’una dècada enrere quan sortia gairebé cada nit pel programa Crònicas Marcianas d’en Xavier Sardà que li donava molta canxa. Tot i això, quan jo la vaig tractar durant la campanya electoral, encara conservava el seu carisma i aquella presència escènica que l’havien caracteritzat de caràcter general. A més, la seva participació en el món de la política catalana va donar molt per parlar. Allò encara va ser molt més juantxi que la Cicciolina d’Itàlia, molt més decadent i passat de voltes. Tant de bo ja se’ns hagués ocorregut fitxar-la el 2003.
El Diari de Tarragona del divendres 22 d’octubre (pàg. 28) va ser l’únic mitjà de comunicació local que va plasmar la notícia del nostre fitxatge tan mediàtic: «La CORI “ficha” a Carmen de Mairena» anunciava una notícia on sortíem retratats ella i jo en una foto en color duta a terme a la terrassa on vam dur la nostra roda de premsa:
La Cori presentó ayer a la que será la número dos de la formación en las próximas elecciones del 28 N al Parlament de Catalunya por Barcelona. Se trata de la mediática actriz conocida como Carmen de Mairena que acompañará al frente de la formación a Ariel Santamaria, el cabeza de lista por la demarcación barcelonesa.
Recordo que en acabar aquella roda de premsa, el Pirata i jo vam acompanyar la Carme perquè cantés «Vótame mucho» amb la lletra de «Bésame mucho» davant de les càmeres de televisió, i col·locant-nos tot just davant de l’estàtua de la Monyos una cabaretera molt famosa al Paral·lel durant la primera meitat del segle xx.
De totes maneres, malgrat que això de fitxar la Mairena a tots els membres del partit ens feia molta gràcia, hi havia alguns votants i simpatitzants nostres que es queixaven que aquesta vegada ens havíem passat un pèl. I no entenien què pintava un personatge tan «repel·lent» i «vulgar» com la Carme en un partit tan guai com el nostre. Fins i tot, una vegada mentre en Josep Maria Turcó i jo fèiem campanya per Tarragona em vaig trobar un antic company de feina que em va renyar perquè havíem «degenerat la ideologia del partit» i l’havíem convertit amb una cosa massa friqui i decadent, «fins i tot perquè es pugui votar com a protesta del sistema polític».
Bé, la CORI sempre havíem de ser un partit irreverent i trencador. I sempre he pensat que amb la Carme ho vam aconseguir de debò i en l’àmbit de tot Catalunya havíem de cridar molt més l’atenció per captar el vot protesta, que per això s’havia creat la CORI (almenys des del meu parer).
El millor de tot plegat és que la Mairena no ens va cobrar res per cap de les aparicions públiques que va fer amb nosaltres, fins i tot va haver-hi alguna vegada que ens va convidar a dinar en algun restaurant del Raval perquè li quèiem força bé. Però, això sí, havíem d’estar totalment atents a totes les instruccions que ens donava el mànager, l’Alfonso, que la cuidava de debò i eren col·legues des de feia temps. «Ara la Carme necessita una botella d’aigua, que té la gola seca per parlar massa estona seguida» i havies de portar-li una botella d’aigua, traient-la d’on fos. «Ara la Carme necessita una cadira on seure, perquè es troba molt cansada d’estar massa temps de peu», i recordo anar a buscar un tamboret al bar més proper, mentre dúiem a terme una roda de premsa a la plaça de Sant Jaume, davant mateix del Palau de la Generalitat. Però tot plegat va ser molt divertit.
El dilluns 1 de novembre, en ple Tots Sants, recordo que en Gerard i jo ens vam traslladar a Barcelona deambulant per les juntes electorals d’aquella demarcació. En el meu cas, vaig estar reunint a les cent trenta-sis persones que havien d’integrar la llista sencera del Parlament, trucant a tot Déu des del despatx de la CORI. Durant el procés vaig poder arreplegar un munt de fotocòpies de DNI, perquè els membres de la CORI poguessin anar a les llistes de les quatre demarcacions catalanes. Recordo que potser vaig estar un parell de jornades senceres de dotze hores seguides tancat allà dins del despatx municipal, de manera que només vaig sortir per anar a casa a dormir com qui diu. Però vaig aconseguir la proesa de reunir tots els membres per omplir les llistes de les quatre demarcacions (entre gent de Reus i Barcelona, més quatre gats que coneixíem a Lleida i Girona). Malgrat que sembli fàcil, costa força convèncer algú de formar part d’unes llistes d’un partit com la CORI, fins i tot va haver-hi un cas a Reus, d’un senyor gran, simpatitzant nostre, que s’havia apuntat per anar a les llistes des de feia setmanes, però quan es va assabentar que la Carme de Mairena també en formaria part, es va espantar tant que, al final, va rebutjar formar par de la CORI. De totes maneres com que llavors érem tan famosos i mediàtics a escala de Catalunya i la gent estava engrescada, ho vam aconseguir.
Encara recordo la imatge d’en Gerard i jo asseguts el dia de Tots Sants del 2010 en una taula d’un bar del barri de Gràcia, passant a net els noms dels membres de les candidatures de les quatre demarcacions abans de presentar-ho a la junta electoral de Catalunya que estava ubicada en uns jutjats propers a la plaça de Catalunya. El Gerard, acompanyat pel Lluís i el Josep Maria Turcó, també va presentar personalment les candidatures provincials a les juntes electorals de Tarragona, Lleida i Girona. És el primer cas històric en què un sol representant electoral podia confeccionar i presentar llistes d’un partit per a tot Catalunya i, a banda de ser l’únic representant electoral, també era l’administrador de la campanya davant de la junta electoral central. I jo no hi entenc de dret polític, però és evident va ser una feina o una proesa administrativa molt lloable.
En Gerard, va ser un veritable geni, encara no entenc com ho va fer, però va poder reunir tota la paperassa legal perquè la CORI ens poguéssim presentar absolutament a tot Catalunya. Era la primera vegada que un partit petit, creat i sortit de Reus (en lloc de Madrid o Barcelona) es presentava al Parlament Català, amb això vam aportar el nostre granet de sorra a la història política de la ciutat.
Arran de la nostra irrupció a les properes eleccions de la Generalitat, el setmanari El Triangle, que es venia per la zona de Barcelona i tenia una mena de clau humorística, el dia 8 de novembre del 2010 ens va treure com a protagonistes d’un reportatge anomenat: «Els friquis del 28-N. Els partits marginals com ara la CORI o els Pirates de Catalunya volen fer-se forat aprofitant les incertes eleccions del 28-N» amb una foto diminuta meva a la portada, saludant i fent el gest de la victòria des del meu despatx municipal. La resta d’aquella primera plana estava ocupada per una foto gegant d’en Fèlix Millet fumant un cigar amb un gest nerviós, indicant la paraula «Vota’m!» A l’interior d’aquella revista, un tal Àlex Romaguera duia a terme una anàlisi sociològica d’aquelles eleccions tan peculiars:
Un total de 39 partits i coalicions concorren als comicis al Parlament el pròxim dia 28. A diferència de cites anteriors, en aquesta convocatòria destaca l’elevat nombre de llistes presentades per grups que es mouen per interessos particulars, algunes de les quals com ara la CORI o Pirates de Catalunya, busquen captar la població mitjançant la denúncia sarcàstica del sistema parlamentari.
Ariel Santamaria de president i la veterana artista transsexual Carme de Mairena de consellera en cap. Aquest és el «tiquet de luxe» que la CORI presenta per als comicis autonòmics del 28 de novembre a la circumscripció de Barcelona. Amb un lipdub artesanal i clarament inofensiu, on Santamaria interpreta la cançó inspirada en AC/DC «Autopista al Parlament», l’esperpèntic regidor de Reus difon una campanya que ofereix com a grans propostes introduir un polígraf al Parlament per detectar mentides i habilitar espais públics perquè la població pugui practicar sexe. Segons l’estrafolari Santamaria, «amb un follòdrom a cada barri, es milloraria la salut dels ciutadans». La CORI, que ha confeccionat les llistes a través d’un càsting obert al «moviment juantxi», encapçala el paquet de candidatures més grotesques de la cursa electoral.
Aquell article d’Àlex Romaguera estava il·lustrat per una gran fotografia a tot color on sortíem els de la CORI, anunciant la candidatura oficial per les eleccions del Parlament a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. En aquella imatge, presa durant el mes d’abril anterior, sortíem en Ramon Sans, la Cori Alegre, el pallasso Màgic Pipo i l’Alexis Fernàndez subjectant una gran senyera amb el burro català al mig. Jo estava davant de tothom (és clar) parlant pel megàfon mentre ho anunciava a la premsa.
Va ser el dia 11 de novembre, tot just abans de començar la campanya electoral, quan en Lluís va decidir que el nostre fitxatge mediàtic vingués a Reus per rodar uns espots de campanya electoral, que ens havia de fer la empresa d’en Joan Aiguadé (la mateixa que ens havia fet el lipdub), en uns estudis que hi havia al centre de Reus. Havíem de sortir els números 1 de les quatre demarcacions i la Carme de Mairena amb nosaltres, tot dient alhora «Si ens voteu, no us defraudarem», mentre sonava la versió instrumental de la cançó «Tots som de Reus» com a música de fons. Fins i tot hi havia un final apoteòsic en què la Mairena treia la llengua de manera lasciva davant de la càmera. Recordo que per dur a terme aquell espot es van fer dos o tres muntatges diferents, que es van aprofitar tant en l’àmbit televisiu com per Internet.
Recordo que vam quedar amb la Carme el dimecres 10 de novembre al migdia per rodar l’espot i el seu mànager, l’Alfonso, que la va dur fins a Reus, va estacionar el seu vehicle directament a l’aparcament soterrani de la plaça del Prim de Reus, de manera que quan tots dos van sortir a la superfície, es va crear un rebombori pel centre de la ciutat totalment increïble. Com que jo llavors anava vestit d’Elvis la gent ja s’hi va fixar, però quan em van veure amb la Carme passejant per dins del tomb de Ravals ja es va tornar boja del tot.
En primer lloc, hi havia un munt de veïns de la plaça del Prim que van sortir per tots els balcons (sobretot a l’edifici blanc on hi ha les oficines). «Ariel, Carmen... Aquí, aquí» ens cridaven com a posseïts mentre ens feien fotos pel mòbil. El mateix va succeir mentre baixàvem pel carrer de Monterols, es va crear una gran expectació, tothom s’aturava per saludar a la Carme, gairebé com si fos algú tan famós com la Pantoja, la Belén Esteban o, fins i tot, la reina d’Espanya o el president de la Generalitat. La Mairena era una persona que gaudia de la simpatia de tothom. Fins i tot, en passar pel davant de la perfumeria Sardà, recordo que l’amo de l’establiment, el senyor Sardà va sortir a peu de carrer per saludar-la i li va dir: «Es un honor para nosotros que visites Reus, nuestra ciudad, ¿eh?», expressant-se amb la llengua de Cervantes. «Ja em pots parlar en català que ja t’entenc, xato», li va respondre la Carme de manera amable. Fins i tot aleshores va comentar que ja havia estat a Reus molts anys enrere, duent a terme una obra de teatre al Fortuny, «el millor teatre de Catalunya» va afegir. Com que vam trigar gairebé tres quarts d’hora a creuar el carrer de Monterols, de sobte la Carme es va sentir cansada i ens vam aturar una estona a les taules del Cafè de Reus que hi havia a la plaça Mercadal a prendre un vermut. Recordo que durant aquella estona també l’havíem d’aprofitar per visitar el despatx de la CORI i fer-nos unes fotos amb ella per dins de l’Ajuntament, però algú ens va dir que l’alcalde havia donat l’ordre de condonar tot el perímetre municipal de policia secreta per si fotíem algun xou desagradable per allà dins, amb càmeres de televisió i tot. Com que la Carme tenia la seva imatge pública que no agradava a tothom, l’alcalde es devia pensar que volíem muntar un bon sarau allà dins i que allò sortiria per totes les televisions espanyoles. Però no va ser així, ni molt menys. Si l’haguéssim dut fins dins del palau municipal, només hauria sigut per fer-nos unes fotos amb ella a dins del despatx de la CORI i poca cosa més. Però la dona estava tan feta pols que ens vam haver d’esperar asseguts a la terrassa del Cafè de Reus fins que va venir en Lluís a recollir-nos amb el seu cotxe i portar-nos cap el plató de gravació al carrer de Sant Vicenç, en uns baixos molt propers a l’antic Ateneu Llibertari de Reus.
Llavors, els de la CORI vam redactar un programa generalitzat on plasmàvem més o menys les nostres propostes municipals, però extrapolades a escala nacional. Així doncs, als dos mil i pico pamflets que vam distribuir per tot Catalunya hi havia les següents propostes juantxis i no tan juantxis, que havien estat redactades, almenys, pels quatre candidats de les demarcacions, però finalment en Lluís Oliach, en Gerard Tost i jo les repassàvem perquè quadrés tot una mica.
PROPOSTES PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE BARCELONA
-Legalització de la prostitució, amb espais públics i gratuïts per exercir-la dignament.
-Creació de follòdroms públics a les zones lúdiques de totes les localitats catalanes per fer l’amor i no la guerra.
-Que els polítics passin per un polígraf, o sigui un detector de mentides, mentre exerceixin el seu càrrec.
-Vehicles oficials de color rosa amb la tapisseria de pell de lleopard que funcionin amb biodièsel, a qui no li agradi que agafi el transport públic.
-Aparcaments i autopistes gratuïtes en temps de crisi.
-Creació de més cabarets, sales de festes, sales de concerts, etc. per combatre l’atur a Catalunya.
-Més transparència política, que els parlamentaris puguin anar despullats pel Parlament i carrer, i els ciutadans també.
-Que declarin el barri xino de Barcelona com a Patrimoni Universal de la Unesco (el barri Roig de Reus, també).
-Que es rodin i s’estrenin més pel·lícules porno en català, per tal que el porno en la nostra llengua deixi de ser minoritari.
-Repartir nines inflables amb la forma de la Carme de Mairena per fomentar les polítiques d’igualtat.
PROPOSTES PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE GIRONA
-Muntar fàbriques de llums de carbur, llums de ganxo amb oli i bengales.
-Recomanar el manteniment dels ferrocarrils en temps moderns; és a dir, canviar els aparells elèctrics segons el nombre de maniobres realitzades (?).
-Plantar canyes pels polítics que tinguin dificultats per fer la O amb un canut.
-Recomanar la implantació d’horts ecològics, tipus Coris i Naps, mantinguts per voluntariat, per oferir verdura gratuïta a les persones més necessitades.
PROPOSTES PER LA CIRCUMSCRICIÓ DE LLEIDA
-Col·locar ventiladors gegants per escampar la boira.
-Que s’hi faci els jocs olímpics d’estiu, perquè els d’hivern ja es fan a Barcelona.
-Implantar curses de cargols com a esport olímpic.
-Agermanar la pera amb l’avellana, per fer la pera amb «closca».
-Que les coques amb recapte de Lleida es declarin Patrimoni de la Humanitat.
-Recuperar els sepulcres gòtics dels comtes d’Urgell venuts al museu The cloisters de Nova York.
-Fer una nova varietat de poma, una barreja de totes, amb el nom de «Poma de la Mare de Déu de la Carrassurmada».
PROPOSTES PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE TARRAGONA
-Com que tenim tantes nuclears, petroquímiques i molins de vent, volem aconseguir que la llum sigui a la meitat de preu, i pagar la gasolina sense IVA, perquè som la província on tenim més càncer de tot Europa.
-Restaurar el Circ Romà de Tarragona per llençar als lleons tots els polítics corruptes, funcionaris inútils i capellans pederastes.
-Que es tregui l’estació de l’AVE de Perafort i es traslladi a Tarragona: AVE TARRAGONA i que la Intermodal sigui: AVE REUS.
-Que les Terres de l’Ebre siguin zona protegida a banda, com la Val d’Aran, i que el «cavero» sigui idioma protegit, com l’aranès.
-Que es faci un metro del Corte Inglés de Tarragona fins al centre comercial de Metrovacesa a Reus, i que s’aturi a les Gavarres, a l’aeroport i al Tecnoparc.
-Aconseguir que els castells i les curses de sacs d’avellanes siguin esports olímpics.
-Instal·lar una plataforma per llençar coets de la NASA al mercat de Bonavista.
-Ubicar un funicular de telefèric de Salou a Prades, amb parada a Reus, per potenciar el turisme durant tot l’any.
La nit del dia 11 a 12 de novembre del 2010, un petit destacament de la CORI (el Pirata, la Cori Alegre, la Katharina, el pallasso Pipo i jo) ens vam traslladar fins a Barcelona per dur a terme l’enganxada del primer cartell en una plaça propera a les Rambles, que no recordo com es diu, que estava totalment deserta quan hi vam arribar. També hi havia d’estar la Carme, però com que era molt tard i devia estar cansada per una actuació que havia dut a terme aquell vespre no va venir. De totes maneres, quan s’apropaven les dotze de la mitja nit, aquell lloc es va omplir amb una vintena de seguidors de la CORI que havíem convocat per Internet, de manera que de sobte ens vam trobar amb l’agradable sorpresa de l’assistència dels germans Packard Blasco de Reus, que llavors estudiaven a Barcelona, i alguns col·legues seus. També van venir diversos membres de les llistes de la demarcació barcelonina, com en Sergi Serra, en Mister Jau, l’Oscar Vinilo i penya de la seva troupe d’actors i realitzadors de perfomances. Recordo que el cartell oficial de campanya havia estat dissenyat de manera excel·lent per un noi de Barcelona que es deia Albert Puigpinós, al qual havíem conegut per Internet i se li va ocórrer fer un muntatge artístic del quadre La Llibertat guiant el poble de França de Delacroix amb els rostres de la Mairena (a la figura de la Llibertat), més el del Pirata i el meu als seus trabucaires. A més, la bandera francesa que aguantava la Llibertat era substituïda per la nostra senyera catalana. Aquell primer cartell el vaig enganxar duent a terme un petit discurs juantxi sobre el programa electoral i la gent va aplaudir força. A continuació, tots els de la CORI vam fer una passejada per les Rambles, plaça de Catalunya i passeig de Gràcia, on hi havia gent d’altres formacions polítiques fent el mateix que nosaltres. Recordo que en plena plaça de Catalunya hi havia un envelat gegant on hi devien cabre unes mil persones, on l’Artur Mas de CiU duia a terme el seu míting polític.
Com que de sobte es van fer les dues de la matinada i no hi havia ni deu pel carrer, vam tornar tots cap a Reus, entaforats tots a dins del meu cotxe i a l’autopista gairebé ens quedem sense gasolina, perquè no m’havia recordat de posar-ne.
Encara que sembli mentida, vam convèncer la Carme perquè tornés a Reus l’endemà mateix, 12 de novembre, al vespre, perquè els del Círcol de Senyors de Reus ens havien convidat a realitzar un míting polític en aquell espai tan emblemàtic de la ciutat i amb tant de pedigrí. La junta del Círcol devia valorar prou que la CORI, malgrat les seves pallassades, érem el primer partit polític nascut a Reus i que es presentava al Parlament català (això segueix així fins avui en dia) i per això ens van convidar, potser també devia ser per dur a terme un toc d’irreverència cap a la classe política en general d’aquells moments. De totes maneres, segurament els feia molta gràcia que algú tan famós com la Carme de Mairena realitzés una conferència en aquella entitat. Però, finalment, també vam parlar els quatre caps de llista de les demarcacions catalanes: en Ramon Sans per Girona, la Cori Alegre per Lleida, en Josep Maria Turcó per Tarragona i jo per Barcelona. Aquell dia el Círcol estava ple de gom a gom, gairebé no s’hi cabia. Encara hi havia molta més gent que quan ens van convidar l’any anterior.
Quan va arribar la Carme a Reus, una mena de vehicle oficial juantxi, ple de cartells de la CORI amb fotos seves, l’estava esperant al carrer de Sant Joan, tot just a la parada dels taxis, que és on ens la va deixar el seu mànager, portant-la directament des de Barcelona. Aquella vegada l’Alfonso no es podia quedar amb ella, però va confiar en nosaltres perquè en tinguéssim cura. Així doncs, vam acordar que es quedaria a dormir a l’hotel NH Ciutat de Reus (on hi ha el Carrefour) i que l’endemà al matí ell mateix la passaria a buscar.
Abans de portar-la cap al Círcol, també la volíem conduir per diversos punts de Reus com el barri del Carme (tot just al bar Iris), el Mas Pellicer, el barri Fortuny i al Reus Deportiu, quan finalitzés la conferència del Círcol, aquella nit es desenvolupava un partit d’hoquei sobre patins força important que ara mateix no recordo quin era. Fins i tot, uns dies abans se’ns havia ocorregut passejar-la pel centre de Reus muntada dalt d’un burro català, però això altre ja no ho vam poder aconseguir.
De totes maneres, només arribar a Reus, la Mairena ja donava símptomes de cansament i ens va demanar si la podíem portar a un lloc per a prendre una copa. De manera que amb el nostre vehicle oficial, que pertanyia al Rubio, la vam conduir directament al bar Iris del barri del Carme. Allò que només ho vam anunciar pel Facebook de la CORI, i per no sé on més, ho va veure un munt de penya, de manera que quan vam arribar a aquell establiment del carrer del Vent, potser hi havia més d’un centenar de persones vingudes de totes parts de Reus i voltants, col·lapsant la entrada del bar Iris que ja de per si estava bastant ple. Molts d’ells eren gent jove (i no tan jove) fans de la Mairena. Sort que els amos del bar encara van tenir la gentilesa de reservar-nos una taula al racó del fons on cabríem unes persones (la Carme, la Cori Alegre, el Pirata, el Rubio i jo). Des d’allà i a través del mític megàfon del Front Reusenc, vam dur a terme un míting conferència a tots els assistents, on cadascú de nosaltres va dur a terme les seves propostes. La Carme va parlar explicant quatre acudits dels seus i la gent va aplaudir-la amb més força que mai, rient i cridant com a bojos. Finalment, vam haver d’evacuar-la cap al Círcol, però allò encara va ser més difícil que l’entrada, perquè tothom volia saludar-la i fer-se selfies amb ella, sense parar de cridar-li: «Presidenta, presidenta!». La paia flipava mandonguilles amb tot el que veia i sentia, sobretot per l’entusiasme que hi havia allà on anava. «Coño, Elvis, si que da fama esto de la política», em va comentar totalment sorpresa. «Pues espérate si entramos en el Parlament de Cataluña», li vaig respondre amb una rialla.
Abans d’aixecar-se de la seva cadira del bar Iris, recordo que un locutor de Ràdio Sant Pere Sant Pau, un noi jove de vint-i-pocs anys conegut com a Frank Hell que duia a terme un programa de rock i heavy metal, li va demanar a la Carme si li podia donar un petó als llavis. Li va preguntar simplement: «¿Te puedo dar un morreo, Carmen?» Com que ella hi va accedir de bon grat, aquell noi de Tarragona li va fotre una bona morrejada davant de tothom. La fama desmesurada a vegades podia ser molt curiosa.
Finalment, vam arribar al Círcol, totalment ple de gom a gom. Hi havia tanta gent allà dins que gairebé no es podia respirar, no crec que ni l’Artur Mas hagués congregat tant de públic com nosaltres. Em sembla que fins i tot es va quedar un munt de gent esperant-se al carrer perquè no els van deixar entrar. La Carme va dir els seus acudits de sobres coneguts: «Esta noche me he acostado con un vasco y me ha dejado el culo hecho un asco» i va fer una mena de petit míting dient que «Al final hay que echar a todos los políticos y meterlos en la cárcel porque todos son unos ladrones» i la gent va aplaudir amb tota la força del món. Crec que en aquella conferència del Círcol, que en realitat va ser el primer míting de la seva vida, ella ja va començar a comprendre de què anava la cosa i a ficar-se de ple a dins del seu rol polític, que tenia molt a veure amb la faràndula en general. Era evident que el fet de ser polític i dur a terme parlaments perquè la gent et votés era molt semblant a ser monologuista, artista de cabaret, cantant, pallasso, humorista, actor de teatre, etc.
Després del Círcol, la vam prendre cap aquell partit d’hoquei sobre patins que feia poc que havia començat i el pavelló del Reus estava força ple. Recordo que tot just quan vam entrar, seient ella i jo, un al costat de l’altre a la part lateral de sota, la gent del públic va passar totalment del partit i de sobte només ens mirava a nosaltres. Fins i tot recordo que, de sobte, van venir un munt de nois i noies adolescents acompanyats pels seus pares a demanar-li autògrafs. Aleshores la cosa es va embolicar tant, que la Carme es va sentir molt malament, totalment marejada. «Ariel, porta’m a casa, si us plau, que em trobo molt malament», em va demanar parlant en català, mentre en Lluís, el Rubio, la Katharina i jo fèiem barrera perquè la gent no se li tirés al damunt i l’aixafés del tot allà mateix. Llavors, quan estàvem a punt de cedir per culpa d’aquell allau humà, vaig entendre per què els famosos de debò sempre portaven un munt d’escorta damunt seu i anaven als llocs públics establint-se en un lloc apartat i segur de la multitud. Realment la situació era totalment de pànic i cada vegada venia més gent del pavelló cap on estàvem nosaltres amb la Mairena.
–Lluís, fotem el camp d’aquí o aquesta dona es morirà! –vaig cridar totalment espantat.
–Què li passa, Ariel? –va preguntar el meu col·lega, que tenia ganes que la Mairena seguís estant allí, essent el centre d’atenció del partit d’hoquei sobre patins.
–Que no es troba bé. Que s’està a punt de desmaiar! L’hem de treure d’aquí dins ja mateix...
–Portem-la a l’hotel doncs.
Però ella volia tornar directament cap a casa seva al barri del Raval de Barcelona.
–Porteu-me a casa, si us plau. No vull anar a cap hotel. Porteu-me a casa que em desmaio... –insistia, agafant-me la mà, gairebé com si fos una moribunda.
Sort que en Rubio va poder demanar ajut a uns quants membres del Front Reusenc que ens van ajudar a evacuar-la d’allà dins, traient-la per la part del carrer Gaudí. En aquell punt hi havia en Lluís de Duesaigües, col·lega dels Lluís Oliach, que la va recollir amb un descapotable i la va dur fins al meu cotxe que estava estacionat a l’aparcament de la plaça Llibertat. Aleshores, la Katharina i jo la vam dur directament cap al seu domicili particular barceloní, al carrer de Sant Ramon número 6 del barri del Raval. Pel camí vaig trucar a l’Alfonso, el seu mànager, i li vaig comentar el que li havia passat, de manera que no calia que l’anés a buscar a l’endemà al hotel NH ciutat de Reus, tal com havíem quedat.
–És que la Carme ja es fa molt gran, saps? –em va explicar amb veu preocupada–. I si fa massa coses alhora, no les pot aguantar. Ella, ara mateix, només pot fer un xou de vint minuts seguits o mitja hora com a molt, i cap a casa. No aguanta més...
I nosaltres l’havíem tingut més de tres o quatre hores seguides fotent el seu xou polític per la nostra ciutat. Pobra dona.
Recordo que em va costar molt trobar el seu domicili particular per dins de Barcelona, sobretot pel seu barri antic, però ella va tenir energies per guiar-nos per aquells carrers tan laberíntics (i de vianants) que hi havia a la zona on residia. En arribar al portal de casa seva, com que gairebé no podia ni caminar, la Katharina i jo la vam ajudar a pujar les escales d’aquella casa vella, fins a arribar a un segon pis. Allà hi havia la senyora gran que vivia amb ella i la cuidava, que em sembla que es deia Amparo i que llavors ja l’estava esperant, perquè la Carme l’havia trucat pel camí emprant el meu mòbil.
–Ponles a estos chicos un cubata, Amparo –li va ordenar a la seva mainadera, referint-se a la Katharina i a mi, però com que era molt tard (les dues o les tres de la matinada), vam decidir fotre el camp en aquell mateix moment. Recordo que el seu pis era molt gran i era com una mena de museu personal ple de records i fotografies seves, fins i tot, de quan encara es feia dir Miguel de Mairena, als anys cinquanta i part dels seixanta.
El Diari de Tarragona en l’edició del dissabte 13 de novembre (pàg. 26) també reflectia el míting que la Carme i nosaltres vam dur a terme al Círcol de Reus durant la jornada anterior: «Las virtudes de Mairena». Aquell article, signat per en Francesc Gras i amb una foto on sortíem el Pirata i jo posant amb la nostra estrella mediàtica, narrava amb uns tocs irònics tot el que havia succeït dins d’aquella entitat reusenca, de manera excel·lent i força encertada:
La histriónica Carmen de Mairena y Ariel Santamaria se pasearon por Reus y llenaron el Círcol en su mitin central para presentar la CORI. Pocas veces la política debe haber sorprendido tanto a los reusenses. Y el culpable es un inclasificable personaje de 77 años conocido como Carmen de Mairena que ayer se paseó por las calles. Le acompañaban el líder de la CORI, Ariel Santamaria, y el resto de representantes de las otras circunscripciones a las elecciones del 28-N.
Después de pasear por un par de barrios de Reus, la primera parada masiva fue en el bar Iris del barrio del Carme. Una visita obligada, según Santamaria, porque la número dos por Barcelona se llama igual. Llegaron con un coche «tuneado» con pegatinas de la CORI y la canción «Jo vull ser president» a todo volumen. Fue bajarse del coche y la gente se lanzó en masa a la caza de una fotografía con la Mairena. Y ella, después de un escueto pero efusivo «Reus es una maravilla», empezó a hacer gala de sus virtudes. Esas por las que se ha hecho famosa y que muestran su facilidad lírica para rimar con todo tipo de prácticas sexuales. El Ambipur, la Pantoja o la del enano fueron las que más repitió ante el estallido de aplausos y gritos de «presidenta, presidenta» de los volcados seguidores.
En un mar de flashes y móviles, Santamaria y su «troupe» desgranaron en el interior del bar su programa. Un pequeño mitin que tuvo su versión oficial en El Círcol, que se llenó con más de 200 personas entre jóvenes, padres y ancianos.
En el marco de la entidad más histórica de Reus, Mairena, Santamaria y demás «personajes» de la CORI pusieron sobre la mesa legalizar la marihuana, crear la Capsa Plim o hacer un follódromo. Tema éste que abanderó Mairena por criticar el cierre de su prostíbulo, y otra vez, utilizar la rima del Ambipur, la Pantoja... Ante esto, el representante por Girona, Ramon Sans, apuntó que la cara del espectáculo solo es una de las facetas del partido, que busca la gente descontenta con la política y ayudar a los necesitados. Después, otra vez «Jo vull ser president» y a ver el hockey en el Palau d’Esports.
Malgrat que la Carme de Mairena només va dur amb la CORI una dotzena d’aparicions públiques, ja van ser suficients perquè tothom parlés de nosaltres per tot Catalunya, fins i tot en l’àmbit estatal. A vegades jo rebia correus electrònics o trucades telefòniques de penya que volia que anéssim a fer un míting o una campanya electoral per pobles i localitats perdudes de la província de Girona, però allò no podia ser perquè no teníem mitjans logístics i econòmics per dur-ho a terme. He de dir que la majoria dels mil euros que ens vam gastar durant aquella campanya del Parlament van servir per pagar gasolina i tiquets d’autopista per desplaçar-nos per tot Catalunya. De totes maneres, recordo que el dissabte 11 de novembre, en Gerard, la Katharina, el Pirata i jo, vam anar a caminar tot el dia pel centre de Barcelona: per les Rambles, el barri Gòtic, la plaça de Catalunya, el portal de l’Àngel i altres indrets propers. Llavors hi havia una gentada que no vegis i molts vianants amb qui parlàvem pel carrer mentre els donàvem adhesius de la CORI i programes electorals. Ja ens coneixien i sabíem qui érem. De totes maneres el fet que la Mairena s’hagués afegit com a número 2 a les nostres llistes encara ens donava més popularitat entre la gent de Barcelona.
Durant aquella jornada se’ns va acostar en Sergi Serra de Badalona que tenia ganes de fer campanya amb nosaltres. Finalment, vam anar cap al local la Cosa Nostra de 9 Barris, on l’Oscar Vinilo i la seva tropa havien preparat un festival amb actuacions musicals i perfomances de les seves de caire gore. En arribar a aquell indret, cosa que ens va costar bastant de trobar, mentre actuaven les Putes van a peu (una banda de rock català juantxi de Sabadell), recordo que el Pirata i jo vam pujar a dalt de l’escenari a cantar l’himne de campanya: «Autopista al Parlament», que en realitat era la música de la cançó «Higway to hell» dels AC/DC. Recordo que en acabar la cançó ens vam abaixar els pantalons i vam ensenyar el cul a l’escenari. I malgrat que en aquell festival només hi havia unes trenta persones, algú ens va gravar amb vídeo amb una bona càmera i van pujar les imatges al YouTube sense avisar-nos, de manera que el dilluns següent en les notícies de la Sexta van parlar de mi i de la CORI i van treure imatges ensenyant el cul en públic que es van propagar per altres televisions nacionals. Allò es veu que ho va veure algú de Reus i es va escandalitzar tant que van cridar l’atenció al Josep Maria Turcó (que anava de número 1 de Tarragona) dient-li que no ens votarien perquè «l’Ariel està boig» o una cosa semblant.
El diumenge al matí, en Turcó i jo vam anar al mercat de Bonavista a fer campanya electoral, on molta gent ens preguntava on teníem la Carme de Mairena que la volien saludar. Recordo que al cap de dues hores ens vam atabalar tant que vam acabar fent unes tapes al bar d’un col·lega del president del Front Reusenc.
El dimarts 16 de novembre vaig tornar a acompanyar en Josep Maria Turcó, àlies el Rubio (número 1 de Tarragona), a polir-nos tot el centre de la capital. Vam entrar, fins i tot, per dins del Mercat Central alternatiu que llavors era dins d’una mena d’envelat. També vam anar pel campus de la Universitat Rovira i Virgili i un munt de bars d’obrers, de típics currants que hi havia pels polígons de Vila-seca i la Canonja. A la tarda vam anar a Montbrió i a Riudoms, vam visitar uns col·legues seus que es van alegrar molt de veure’ns i a ell sempre li deien «el Ruso».
El dimecres 17, després d’acompanyar als meus pares a l’estació de l’AVE de Perafort perquè s’anaven a passar uns dies a Madrid, vaig quedar també amb el candidat tarragoní per visitar Valls i el seu gran mercat ambulant, tot i que plovia una mica. Recordo que pel camí vam saludar el senyor Rafael Luna, diputat del PP a Catalunya, que tenia una parada al mig del mercat. L’home ja sabia qui érem i es va comportar de manera amable. «A veure si pots arreglar Catalunya, Ariel», recordo que em va demanar de manera somrient. «Perquè tal com està tot, segur que nosaltres no podrem.» Allà, en ple barri històric, també vam saludar el Dalí de Valls, aquell personatge excèntric que es feia passar per una mena de reencarnació del nostre pintor de fama universal nascut a Figueres.
Després de visitar Valls, ens van adreçar a Montblanc, l’Espluga, Blancafort i Poblet, on no hi havia ningú. Recordo que pel camí vam dinar al Guissona de Montblanc i em vaig fotre fins al cul de carn a la brasa perquè a casa la meva dona gairebé no me la deixava ni tastar.
El dijous 18 de novembre recordo que va ser una de les jornades més dures d’aquella campanya electoral. En primer lloc ens vam traslladar a la Universitat Pompeu Fabra, on l’Adrià Aragonès des «Vuit de Reus», que estudiava Ciències Polítiques, ens havia aconseguit que duguéssim a terme un míting de la CORI a la sala d’actes de la Facultat de Dret i Ciències Polítiques amb la Carme de Mairena. Així doncs, allà va ser on ens vam citar amb ella una altra vegada i quan va arribar al Campus Universitari acompanyada del seu mànager, ja es va crear com una mena de tumult entre els estudiants que ens va dificultar molt arribar fins al nostre destí. Pel camí ens van avisar que la cap d’estudis havia denegat que es dugués a terme aquella conferència a la sala d’actes, de manera que ens havien habilitat una aula d’Història per poder-la dur a terme. Allà dins d’un espai on només cabien seixanta persones se n’hi van congregar gairebé dues-centes i va quedar molta més gent per fora dels passadissos. I recordo que tot just quan vam començar, la cap d’estudis es va adreçar a mi, dient-me que si volíem podíem traslladar-nos a l’aula magna de la facultat, «perquè hi cap molta més gent que aquí, Elvis», va afegir la molt borda. Com que vaig veure que el seu aspecte era el d’una típica progre barcelonina de tendències tripartides, li vaig dir que no calia, que ja ens estava bé on estàvem: «no la volem molestar més, senyora», vaig afegir de manera força repel·lent i antipàtica abans de fotre el camp totalment escandalitzada.
Allà dins vam parlar una estona tots els caps de llista que hi havia llavors (el Josep Maria Turcó per Tarragona, la Cori Alegre per Lleida i jo per Barcelona). Però el moment més espectacular va ser quan la Mairena va dir quatre acudits i unes quantes frases de les seves, enllaçant-les amb el nostre tarannà polític que van fer enfonsar l’edifici amb els aplaudiments i la gran cridòria d’entusiasme que va aixecar. Recordo que durant aquells moments vaig pensar que el seu carisma tan natural i exorbitant la podien convertir en una veritable líder de masses com una Eva Perón a la catalana o en un cas semblant, però totalment al contrari és clar.
Els de l’e-notícies, que havien vingut a cobrir la notícia gravant-la amb vídeo s’ho van passar pipa amb el que veien i sentien. Jo vaig riure molt en la part que la Carme deia als alumnes (d’entre divuit i vint-i-pocs anys): «Desde que soy política me he vuelto más puta que nunca, sabeis? ¡Hala, pues llamadme puta, llamadme puta!», va demanar de manera desesperada al seu públic totalment entregat, que finalment va cridar: «Putaa», i ella va respondre: «Y mi coño lo disfruta.» Com que portàvem el megàfon del Front Reusenc les seves paraules se sentien força bé allà dins, de manera que la dona es va animar tant que finalment es va posar a cantussejar un parell de rumbes catalanes picant de mans a la taula del professor. Finalment, durant el clímax del seu míting, es va animar tant que es va aixecar el jersei ensenyant els seus pits operats, la qual cosa va provocar una ovació encara més forta que mai. Recordo que per aquella ocasió portàvem uns cinc-cents adhesius i paperetes del partit i gairebé ens les van prendre de les mans. Quan va acabar aquell xou, tothom es va fer selfies amb ella (i amb nosaltres) fins que va venir el mànager i se la va emportar per anar-se’n a dinar.
Finalment, després d’estar un parell d’hores fent campanya pel centre de Barcelona, els quatre de Reus vam fotre el camp i vam anar cap a Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell. Recordo que a Vilafranca mateix, el Rubio havia contactat amb la ràdio municipal perquè ens fessin una entrevista.
L’endemà, divendres 19, la Katharina, el clown Màgic Pipo i jo vam pujar fins a Barcelona perquè havíem de dur a terme una nova roda de premsa per donar a conèixer com anava la campanya electoral amb la Carme de Mairena. Com que durant aquella jornada hi havia un munt de polítics que anaven al mercat de la Boqueria de Barcelona (entre ells l’Albert Rivera de Ciutadans), els periodistes ens volien filmar allà mateix. Recordo que vam quedar amb un equip d’un programa de Tele 5 que desitjaven filmar la Carme fent campanya electoral per les parades. Li van fer moltes preguntes sobre com havia sorgit la seva idea de fer política i com es deia la seva formació, aleshores la pobra dona només els responia: «Para echar a todos los políticos de España que todos son unos chorizos y ya está bien que nos roben, con tantas multas y tantos impuestos.» I per enèsima vegada, quan li preguntàvem con es deia el nom del partit li tornava a fallar la memòria i es quedava en blanc: «El Cobi, el Coli... el Corin... eso el Cori, me parece.»
Els d’e-notícies també ens volien gravar per allà dins fent campanya. Fins i tot ens havien trucat per telèfon perquè volien que coincidíssim amb l’Albert Rivera de Ciutadans, que ja el tenien localitzat, però a nosaltres no, perquè nosaltres en lloc d’entrar per l’entrada principal havíem accedit per un lateral del mercat. El motiu va ser degut perquè «la Carme avui està molt cansada i no pot fer tantes passes seguides», ens va indicar el seu mànager. De manera que, com llavors a la Boqueria hi havia tantíssima gent, els de l’e-noticies, que s’esperaven a la porta principal amb les seves càmeres de vídeo preparades, no ens van poder localitzar. Fins i tot, recordo que van trucar al meu mòbil i no vaig poder contestar perquè m’havia quedat sense bateria perquè a la nit no m’havia en recordat de posar-lo a carregar. Es veu que, com que no ens van trobar, el director d’aquell mitjà de comunicació, un tal Xavier Rius (soci de l’Eloi que havia contactat amb nosaltres dos anys enrere), es va emprenyar tant que va trucar al despatx de la CORI cagant-se amb nosaltres i fotent-li una bronca increïble al pobre Lluís que es va quedar estupefacte. A mi em va saber molt de greu, però a vegades passen aquestes coses. Els paios que ens havien fet un seguiment durant els darrers dos anys i mig (des de febrer del 2008) traient-nos pel seu mitjà digital gairebé cada setmana, estaven totalment furiosos i enfadats amb la CORI, sobretot amb mi, per la mala coordinació d’aquell dia ja que estaven capficats a treure la Mairena saludant el de Rivera de Ciutadans. Sort que aquell dia no ens els vam trobar pel mercat de la Boqueria, perquè segurament que m’haurien matat allà mateix. Més endavant, aquests periodistes de Barna es van calmar una mica i van seguir venint i enregistrant de manera professional tots els actes que la CORI vam dur a terme a Barcelona per aquelles maleïdes eleccions del Parlament del 2010.
Després de la passejada per la Boqueria, la nostra vedette va tornar a fotre el camp amb el seu mànager i ens vam quedar el Francisco Corona (Màgic Pipo), la Katharina i jo fent campanya pel centre de Barcelona: rambles, plaça de Catalunya, el Raval i antic barri xino, fins que el nostre acompanyant va tornar cap a Reus agafant el tren perquè havia de fer alguna actuació de les seves per algun aniversari infantil o una cosa per l’estil. Caminant per la zona universitària ens vam trobar un matrimoni de comerciants del centre de Reus, que ens van renyar a la Katharina i a mi dient-nos: «Ara hauríeu de ser a Reus fent campanya electoral, no pas aquí.» Els de casa sempre fent la punyeta, ja sol passar.
A la tarda, es veu que TV3 volia fer-nos una entrevista de campanya electoral, però quan hi vam arribar van passar de nosaltres, ens van dir que al final s’havia desprogramat la meva aparició televisiva (volien la Carme amb mi, és clar). Tot i això, els vaig passar l’espot de campanya en format DVD, on sortíem els quatre caps de llista amb la Mairena traient la llengua a la càmera, que es veu que el van emetre unes quantes vegades pels seus espais gratuïts de propaganda electoral. Era el que ens corresponia segons la Llei electoral aplicada als mitjans de comunicació públics.
Al vespre, com que havia que fer una mena de concert míting a la sala Q3 del Poble Nou, ens vam adreçar cap allà quan es feia de nit. Encara no sé com vaig trobar a aquell lloc perdut entre immenses naus industrials, però en aquell concert de la sala Q3, vam tocar amb la Banda del Doctor Juantxi, tot just després dels Q3, el grup del nostre bateria, que era de la Selva del Camp, que es deia justament com el local que ens havia contractat per tocar-hi.
Recordo que entre les dues actuacions vaig dur a terme un discurs dels meus i vaig repartir adhesius i propaganda electoral entre aquell mig centenar de persones que teníem de públic. Els de l’organització ens van convidar a sopar en un local proper d’allà i en Cristóbal Luceno, el meu guitarra, em va comentar durant les postres: «Ostres, Ariel, veig que darrerament t’has engreixat una mica, oi?» i em va tocar la panxa. Era cert el que deia, amb el fet de deixar de fumar uns mesos abans, més l’estrès i nervis que portava al damunt havia guanyat gairebé uns deu quilos durant els darrers mesos. «Mira, Cristo, el que no mata engreixa», li vaig respondre fart dels seus comentaris impertinents com aquell. De totes maneres al final vam fer un bon concert i a la gent els va agradar molt.
Durant el cap de setmana del dissabte dia 20 i el diumenge dia 21 de novembre, recordo que estava força cansat i només tenia ganes que s’acabés aquella maleïda campanya electoral que, de sobte, s’havia tornat totalment diabòlica i ens havia posseït totalment. De totes maneres, aquell dissabte vaig tenir el suficient humor per passejar-me amb membres de la CORI pel centre del Reus, sobretot per la zona del Mercat Central. Allà la gent que m’aturava pel carrer em preguntava sempre per la Mairena, que ja sabia tothom que anava amb nosaltres.
El diumenge 21 de novembre els de la CORI vam anar a fer campanya electoral per la zona del port de Cambrils i recordo que, com que plovia i feia molt de fred, ens vam ficar en un bar a fer tapes.
El dilluns 22 de novembre vaig dur a terme una bona tournée amb el Rubio, que anava de número 1 de Tarragona, visitant un munt de localitats de la zona sud de la nostra demarcació, tocant al Delta de l’Ebre: Tortosa, Sant Carles de la Ràpita, Amposta, Santa Bàrbara, la Galera, acabant la gira a la Cava-Deltebre on el Josep Maria Turcó tenia uns quants col·legues. Tornant a casa, al vespre, recordo que pel mòbil em van entrevistar Radio Bilbao i Ràdio Sant Pere i Sant Pau.
El dimarts 23 el Pirata, en Màgic Pipo i jo vam tornar a pujar per terres barcelonines a fer campanya. Recordo que allà dalt vam quedar amb en Sergi Serra, que havia vingut de Badalona per ajudar-nos a captar vots. El nostre camarada duia sempre ficada una careta de lluitador mexicà, que li quedava força bé. Així que, durant aquella jornada assolellada, pel centre de Barcelona ens vam ajuntar un Elvis, un Pirata, un clown, un friqui i una alemanya fent campanya electoral per les properes autonòmiques. Més juantxi impossible. Llàstima que aquell dia no vam poder gaudir de la Mairena que havia marxat uns quants dies a les Canàries a fer uns quants bolos per unes discoteques d’allà baix.
Aquell dia, els quatre de la CORI 2010 vam patejar-nos gairebé tot el Paral·lel. Vam arribar fins a les Fonts de Montjuïc. Encara no sé per quin motiu exacte, però en aquella zona de Barcelona ens vam trobar amb el senyor Salvador Palomar que estava pul·lulant per la ciutat comtal. L’home va flipar amb les pintes que fotíem tots plegats i ens va donar ànims per seguir endavant. És evident que els de Reus sempre estem per tot arreu.
Finalment, al vespre, el Pirata (que aquell dia portava el seu cotxe) ens va dur fins a Badalona per seguir fent campanya electoral. Allà se’ns va ajuntar en Jaume Fibla, que era d’allà, i vam anar a captar vots caminant centre amunt i centre avall. Pel camí, tot just arribant a la plaça de l’Ajuntament ens vam trobar amb l’alcalde de Badalona, el popular Xavier Garcia Albiol, ubicat en una parada del PP que també estava fent campanya pel Parlament català, malgrat que llavors la número 1 era l’Alicia Sánchez Camacho. El paio es va sorprendre bastant en veure’ns fer campanya pel seu territori, però el nostre aspecte li va donar bon rotllo, a banda que ja sabia de sobres qui érem. Sobretot, jo. «Ei, els de Reus, què feu pel meu poble?», ens va preguntar totalment sorprès, mentre ens donava la mà un per un. «Trobo que la vostra proposta és molt divertida i teniu molt de sentit de l’humor. Segur que arreplegareu un munt de vots de l’abstenció», va afegir aquell polític del PP de manera amable. Jo vaig flipar amb com d’alt era aquell paio, un gegant simpàtic, devia mesurar els seus dos metres d’alçada. De totes maneres, la gent d’esquerres de Badalona, no el podien veure ni en pintura perquè durant la seva campanya havia fet molt de racisme i xenofòbia, malgrat tot amb el lema de «Limpiaremos Badalona» es veu que va guanyar les eleccions del 2007, però cap al 2011 ja el van fotre fora de l’Ajuntament i aleshores es va dedicar íntegrament a ser parlamentari català, substituint l’Alicia Sánchez Camacho.
Durant aquella jornada, es veu que el Gran Wyoming ens va treure pel seu espai televisiu d’àmbit estatal (un recull d’imatges nostres amb comentaris humorístics dels seus). Fins i tot, uns dies abans s’havien posat en contacte amb en Lluís Oliach perquè ens volien entrevistar a la Mairena i a mi, però havíem d’anar a Madrid sense cobrir-nos cap tipus de despesa. Jo li vaig respondre que no podia i que preferia seguir a peu de carrer que no pas perdre tota una jornada de campanya electoral anant a la capital. «Diguem-ho a la Mairena, a veure si hi vol anar en lloc meu», vaig proposar. Però el seu mànager tampoc la va voler portar a canvi de res.
El dimecres dia 24 de novembre, la Cori Alegre (cap de llista a Lleida), la Katharina i jo ens vam traslladar fins a la capital del Segrià a fer campanya electoral, durant una jornada que fotia un fred que pelava. Recordo que només arribar vam estacionar en un aparcament soterrani del centre, molt proper a l’Ajuntament. I vam entrar dins d’una cafeteria per esmorzar.
El que més em va cridar l’atenció d’aquell matí va ser el fet de seure en una taula que hi havia a l’entrada mateix d’aquell lloc, on hi havia un vidre dalt d’un plafó que no ens permetia veure la resta del local. En aquest punt, mentre esperàvem els nostres tallats i cafès (amb croissants per elles i un entrepà de tonyina per a un servidor), vaig sentir una conversa de dos lleidatans que justament parlaven de mi en veu alta, es veu que no m’havien vist entrar allà dins, és clar. «I enguany també es presenta aquell catxondo de Reus que va vestit d’Elvis Presley. No vegis com està la cosa, tu», va dir un. «Doncs, mira, com que se’l pot votar, segur que el votaré, perquè pel que hi ha avui en dia és millor votar això que res», li va respondre l’altre. Encara recordo la cara de sorpresa que van posar aquells senyors de mitjana edat (funcionaris de l’Ajuntament de Lleida) quan em van veure sortir d’aquell panell de l’entrada del bar com si fos una mena d’aparició, totalment vestit d’Elvis Presley. Els vaig saludar donant-los la mà i passant-los propaganda electoral. «Ciutadans de Lleida, ja soc aquí», recordo que els vaig dir de manera teatral. A continuació, els vaig explicar que havíem pujat a Lleida a fer campanya a peu de carrer, afegint que coneixia força gent de Lleida, «fins i tot el baixista del meu grup de música, ara mateix viu al vostre poble», vaig afegir referint-me al Kanyi, que llavors estava aparellat amb l’Imma. Era evident que tothom ficat o mig ficat dins del rotllo polític d’aquells moments, parlava de nosaltres i les nostres astracanades. Era com el que succeïa a Reus durant les campanyes del 2003 i 2007, però a escala de tot Catalunya.
A continuació, recordo que la Cori, la Katharina i jo, vam transitar pel centre de Lleida ple de carrers de vianants, fotent un fred de cal Déu i pel camí ens vam trobar amb altres formacions fent campanya, a les quals vam saludar i ens vam fer unes selfies amb elles. En general, aquelles eren unes eleccions de bon rotllo. A l’hora de dinar vam baixar a la Facultat de Lletres que hi havia a l’altra banda del Segre, però els estudiants d’aquell lloc van passar totalment de nosaltres. Ens observaven (sobretot a mi) com si fóssim marcians. I quan vam tornar al centre a repartir propaganda, recordo que fins i tot hi havia senyores grans que fugien de mi, quan els volia passar un pamflet o un adhesiu de la CORI. Aleshores només connectàvem amb la gent jove o de la nostra edat, i d’aquella manera. L’ambient de Lleida capital, el vaig trobar molt sobri i força esquerp. Una formació política com la nostra mai triomfaria en un municipi com aquell.
En tornar cap a Reus vam fer una aturada al pub Ragtime de les Borges Blanques, on havíem estat sol·licitats pel jovent del poble per dur a terme un míting de campanya. Un tal Jordi de Balaguer havia contactat amb nosaltres per Internet perquè anéssim allà, en un establiment de poble que era una casa tota de fusta, a l’estil casa del far west. Com que hi havia un petit escenari amb equip de so, la Cori Alegre, la Katharina i jo vam dur a terme els nostres discursos pertinents davant d’unes vint o trenta persones que es petaven el cul de riure per tot el que sentien. Recordo que al final vaig endollar la meva guitarra acústica i em vaig posar a tocar unes quantes cançons del meu repertori. Just llavors van arribar unes persones de Balaguer que eren col·legues del Jordi, el que ens havia citat, i una d’elles era en Joan Porta, conegut com «el Gitano de Balaguer», un altre famós cantautor juantxi d’aquelles terres lleidatanes. Recordo que quan vaig acabar de tocar el meu repertori de cançons juantxis vinculades a la política, el noi em va demanar amb tota la naturalitat del món si podia agafar la meva guitarra i tocar algunes peces seves. La seva actuació també va ser un xou increïble, fins aleshores jo mai l’havia vist tocar en directe i em va agradar força. El Gitano de Balaguer cantant «Cavall-cavall» i temes del seu darrer disc: La màquina de sulfatar (gravat a Cuba uns anys enrere) era la hòstia, molt bo. Gairebé molt més que el Pirata o jo mateix. Mentre ell actuava en aquell escenari tan rural, recordo que se’m va presentar el seu mànager, que es deia Toni Trash, donant-me l’enhorabona per tot el que estàvem fent i que li agradaria molt que el Gitano es presentés també com a alcaldable per Balaguer per a les properes eleccions municipals del 2011. Després de les nostres actuacions, aquella penya de col·legues (i fans) del Gitano, on també hi havia el músic Rafa Bourbon, de Falset, ens van convidar a sopar en un bar de les Borges Blanques on ens vam posar a parlar de política fins a les tantes del vespre. Encara no sé ni com vaig arribar a Reus, totalment cansat i amb unes quantes cerveses i copes de vi a dins del meu cos.
De totes maneres, per l’autopista lleidatana vaig anar a fondo, perquè a les dotze de la nit, en una edició del programa de Tele 5 Sálvame de Luxe es duria a terme una entrevista a la Carme de Mairena en relació amb el seu vessant polític en rigorós directe.
Malgrat que aquell programa va tenir força audiència i el va veure tothom a Reus, em va fer molta pena veient com la Carme tornava a fer el ridícul quan li van preguntar per enèsima vegada el nom del partit i no se’n recordava. O quan en Jorge Javier Vázquez i companyia li havien preguntat perquè es dedicava a la política i ella va respondre sincerament: «¡Yo que sé! Son cosas de mi manager que está como una cabra y me ha metido en todo este lio.» De totes maneres quan li van posar un faristol perquè dugués a terme un míting televisiu i es va posar a parlar sobre legalitzar la marihuana, i els «pollódromos» encara li va sortir força bé i va fer riure a tothom.
Sempre recordaré la imatge seva portant la samarreta vermella de la CORI que fèiem servir durant aquella campanya electoral, va ser una publicitat totalment impagable. Parlant de quartos, es veu que per aquella entrevista al programa Sálvame de luxe li van pagar uns 1.700 euros trinco-trinco, almenys era el que es mereixia. I recordo que la Katharina i jo ens vam fer un fart de riure, veient-ho des de casa. I en aquest apartat de les memòries polítiques, he de confessar que al principi de tot els de Tele 5 volien que també hi anés jo, acompanyant la Carme, almenys això és el que em va comentar l’Alfonso pel telèfon i també cobraria uns mil euros per estar allà, però m’havia de quedar a dormir a la capital. Com que veia que allò seria un altre dia perdut de campanya per sortir per una televisió que mai m’havia fet massa el pes, vaig decidir no anar-hi. De totes maneres a última hora, el seu mànager em va trucar dient-me que els del programa al final només volien la Carme i «a ningú més del partit». «Sort», vaig pensar.
Encara que la meva esposa i jo ens vam aixecar a les tantes del matí totalment fets pols per haver anat a Lleida, vam tenir la moral d’agafar el meu Opel Agila de color groc (juantxi mòbil dos) i traslladar-nos fins a Barcelona de nou amb en Ramon Sans i la Cori Alegre.
Durant aquella mateixa jornada del dia 25 de novembre, el Diari de Tarragona publicava una nova notícia relacionada amb nosaltres (pàg. 25), titulada «Las “otras” candidaturas que se presentan a los comicios del domingo: antitaurinos, extremista y “freaks”». Aquell article signat per un tal (o una tal) M. Millan, estava il·lustrat per una enorme fotografia del cartell de la CORI per la campanya del Parlament on sortia la Mairena caracteritzada de la Llibertat de Delacroix portant el poble català cap a la victòria, en què també sortíem el Pirata i jo custodiant-la i fent de trabucaires. El lema d’aquell cartell «Política low cost» també tenia el seu ganxo. «Hasta 30 formaciones concurren en Tarragona a las próximas elecciones, algunas de las cuales centradas en causas concretas o en ninguna, signo de la desafección política creciente», iniciava aquell article escrit per M. Millan.
Sin duda la propuesta más extravagante es la CORI, con el concejal de la capital del Baix Camp Ariel Santamaria de líder y la inclasificable Carmen de Mairena como su número dos. Abanderados de la llamada «Política Low Cost» y con el éxito de haber conseguido representación en su ciudad en las pasadas municipales, vuelven a la carga para llevar a toda Cataluña su peculiar filosofía del juantxismo.
Entre sus propuestas principales, está la obligatoriedad que los políticos pasen la prueba del polígrafo; la creación de «follódromos públicos»; o la implantación de la figura del «Robocop de Barrio», para mantener la Seguridad ciudadana.
Durant la jornada del dijous 25 de novembre del 2010, un dia abans de finalitzar la campanya electoral, els propietaris del Cabaret Berlin ens van convidar a dur una festa política en aquell establiment, ubicat al carrer Bailèn, on antigament hi havia hagut una popular barra americana anomenada Bailén 22. Aquella moguda se li va ocórrer al bo de l’Alfonso López (el mànager de la Mairena), que es veu que temps enrere també havia sigut mànager d’una de les primeres drag-queens catalanes, un noi que no recordo com es deia, que llavors casualment era un dels amos i portava la gestió d’espectacles d’aquell cabaret. Com que també era molt fan de la Mairena, el mateix Alfonso li va proposar dur a terme una festa en aquell lloc, on es combinés míting polític amb actuacions musicals i espectacles cabareters de tot tipus. El millor de tot plegat és que nosaltres no havíem de pagar ni un duro i que ho posaria aquell noi de la seva butxaca, perquè allò seria una bona promoció pel seu local. L’únic que havíem de pagar els de la CORI eren les consumicions (tret de les meves i de la Carme, que érem els «famosos» de debò).
Recordo que allò l’Alfonso ens ho va proposar gairebé unes vint-i-quatre hores abans de dur-ho a terme, de manera que vam haver de canviar els plans de la nostra campanya electoral, perquè durant aquella jornada havíem planificat fer una ruta pel Priorat: Falset, Mora, Gandesa, etc.
De totes maneres abans de dur a terme tot allò del Cabaret Berlin, els de la CORI ens vam adreçar a l’Hospital Clínic de Barcelona a realitzar una conferència que ens havia preparat un sindicalista de la CGT a qui molava força la nostra moguda, perquè ens considerava antisistema de catxondeu. No recordo com es deia aquell noi, però li va molar bastant que hi anéssim. En aquella conferència, que finalment només vam dur a terme davant de vint persones, dins d’una sala molt petita i reduïda, recordo que fins i tot va parlar en Ramon Sans, referint-se a temes de medicina. Després de dinar a la cantina de l’hospital, on aquell sindicalista ens va convidar a tots plegats, en Ramon Sans havia de tornar cap a Reus i jo el vaig acompanyar fins a una línia de metro per enllaçar amb l’estació de Gràcia.
Recordo que a la tarda ens vam ajuntar amb el Rubio, el Pirata i en Raül Abelló (president del Club de Rol de Reus) per dur a terme campanya electoral pel centre de Barcelona, les Rambles i altres espais emblemàtics. I cap al vespre ens vam adreçar cap al Cabaret Berlin i recordo que em va costar molt poder estacionar en aquella zona de Barna.
En entrar, em ve present que hi havia molta seguretat (gairebé tres o quatre porters amb pinta de goril·les) i vaig saludar l’encarregat, que era un noi alt i ros, amb els ulls blaus i força guaperes. El típic yuppi de Barcelona de trenta-i-pocs anys. Aquell senyor força educat i de bons modals ens va ensenyar on tindríem els camerinos tots els de la CORI i em va comentar que esperava que vinguessin un munt de televisions i premsa en general a cobrir aquell acte amb la Carme de Mairena «que és la meva ídol de debò». A continuació va afegir que allò «només ho feia per ella i nosaltres, que li semblàvem gent enrotllada des del punt de vista polític». Jo a aquell noi ja el tenia vist per la televisió, però no recordava ben bé d’on.
Quan els de la CORI vam tornar de sopar i de fer campanya per aquella zona de Barcelona, ens vam trobar amb l’encarregat d’aquell cabaret que ja estava totalment transformat en una drag-queen de debò. Em va sorprendre el seu canvi físic, semblava una dona de debò i la seva actitud efeminada alhora que provocadora va ser el que més em va sorprendre. Llavors em vaig recordar que l’havia vist per TV3 uns quants anys enrere, quan en alguna mena de magazín es va dur a terme un reportatge sobre les primeres drag-queens catalanes i sortia ell mateix mentre el maquillaven i fotia els seus shows. Tampoc recordo quin era el nom del seu alter ego, però vaig flipar com una persona es podia transformar tant des del punt de vista físic i psicològic, només amb maquillatge i roba del sexe contrari. La veritat és que la «paia» estava ben bona i se li podia fer un favor si anaves prou borratxo o lleugerament fumat.
Arribat en aquest punt, he de confessar que aquella festa del Cabaret Berlin va ser totalment espectacular. Al principi va sortir la drag-queen presentant l’acte i va dur a terme un espectacle de plomes totalment digne de veure. A continuació, gairebé des del final de la sala, van aparèixer un parell de noies i un noi, de molt bon veure tots plegats, penjats a dalt del sostre, asseguts damunt d’uns gronxadors tirats per unes tirolines que els duien fins a l’escenari principal. Tant el noi com les seves acompanyants, que anaven només vestits amb tanga i amb el cossos coberts de purpurina daurada, van començar a treure’s samarretes del partit del seu tanga i llençar-les entre el públic assistent (gairebé un centenar de persones) que van flipar mandarines en veure aquell prodigi del cabaret barceloní. A continuació la drag queen ens va presentar a tots plegats i vaig dur a terme un petit míting polític mentre em posava a cantar «Love me tender» de l’Elvis amb la base musical de playback. Acte seguit, ens vam posar a ballar a dalt de l’escenari mentre sonava la música de la cançó «Macho men» dels Village People i recordo que el Pirata va fer un ball increïble doblegant totalment el seu cos cap enrere com si fos de goma, mentre li penjaven els seus testicles dins d’una xarxa d’un tanga especial que s’havia posat per aquella ocasió. Malgrat tot, els meus balls d’Elvis movent la pelvis també van quedar força bé (ja hi tenia una mica de pràctica). A continuació la Carme de Mairena va pujar a l’escenari a fer un minidiscurs ple d’acudits dels seus i també es va posar a cantar amb música playback un parell de coples populars de l’Antonio Molina i la Isabel Pantoja, no en recordo els seus títols, però el mànager, que estava al meu costat, m’ho va dir.
Durant aquella nit recordo que també va pujar el Barragán a l’escenari del Cabaret Berlin, i també va fer uns quants acudits dels seus, plens de sexe i conya marinera. Recordo que de sobte es va adreçar a la Katharina i li va preguntar: «Oye, tu eres alemana, ¿no? ¿Por qué no subes aquí arriba y me haces una “churrupaílla”?» La meva dona, que ja s’havia fotut unes quantes cerveses, es va sentir insultada i va pujar a dalt de l’escenari d’un bot i amb una actitud desafiant com si l’hagués d’estomacar allà mateix, acollonint al mateix Barragán, va dir: «Un poco de respeto, que soy la vicepresidenta del partido y la esposa del Ariel Santamaria, ¿eh?» El va advertir de manera enfadada, però al final l’home li va dir alguna gràcia que la va fer riure i es va calmar i va tornar entre el públic.
Havien vingut uns quants estudiants de Reus que llavors vivien a la Ciutat Comtal i uns quants seguidors de la CORI que no coneixíem de res procedents de la província de Barcelona, com el Fran de Ripollet, que a més era el bateria d’un grup que es deia Zerzedilla i feien versions famoses disfressats de dibuixos animats, com en Bugs Bunny o la Pantera Rosa. Aquest senyor també va ser un dels organitzadors del Festival Monjamón que es va dur a terme uns anys més tard per Barcelona i voltants.
Quant a la premsa, em va saber greu que només vinguessin els d’e-notícies a cobrir l’acte i algun periodista d’El Periódico que potser va dur a terme algun article sobre aquella festassa.
En acabar recordo que l’encarregat drag-queen es va acomiadar de mi de manera seductora, fregant-me suaument el paquet com si fos una meuca per posar-me calent. «Aquesta nit m’ho he passat molt be i he rigut molt, Elvis», em va dir a cau d’orella. «Torna quan vulguis, eh? Estaré totalment a la teva disposició.»
Realment durant aquell vespre vaig tornar a gaudir del que era el fenomen polític, del que deien «l’eròtica» del poder. Com he dit més amunt, aquestes coses només em podien passar a mi, no crec que a l’Artur Mas, el Montilla o el líder de Ciutadans els passés tot allò.
De totes maneres arran de tot el tema de la Mairena i la festa del Cabaret Berlin, em vaig adonar que la CORI estava tirant cap a una línia més aviat friqui i lolailo (per dir-ho d’alguna manera) que a mi personalment no m’acabava d’agradar. Llavors vaig reflexionar que a canvi de molta fama mediàtica ens estàvem convertint en una mena de caricatura o esperpent del que havíem sigut al principi, que de per si ja ho era, però jo personalment no volia portar el partit cap a la direcció com si fóssim només un altre espectacle de varietats. No sé com dir-ho, però en general tot el que passava durant aquella campanya de les autonòmiques i l’expectació que suscitàvem, com de caire vulgar, no m’acabava d’agradar. I a molts seguidors inicials tampoc. En canvi, en Lluís s’ho passava pipa i crec que volia seguir per aquest camí, duent a terme una mena de política com de teleescombraria, perquè era tot just allà on podíem trobar la nostra veritable massa de votants, o això pensava ell.
L’endemà divendres 26, es va dur a terme l’acte final de campanya al pub Musulungo de Reus. Havíem parlat amb el seu propietari, el Carles, que li feia molta gràcia que ho poguéssim fer allà mateix. Ens ho havia demanat una setmana abans, quan havíem anat al seu pub a fer campanya electoral. I va estar encantat que la Carme de Mairena vingués per tercera vegada a Reus a dur a terme aquell míting de final de campanya totalment històric. Recordo que amb un reduït equip de so vam poder fer alguna actuació musical i tot, on es va posar una banda de blues acústic a fer un miniconcert. Com que no es podia fer servir cap bateria (per no molestar els veïns), no vaig tocar amb la Banda del Doctor Juantxi, tal com fèiem en tots els mítings finals de la CORI a Reus.
Recordo que durant aquelles darreres jornades havíem tingut problemes amb alguns dels nous membres del partit que formaven part de les llistes del Parlament. Es tractava de gent jove (i no tan jove) als quals havíem donat un bon grapat d’adhesius del partit perquè els anessin repartint pel carrer, i no se’ls va ocórrer una altra cosa que tapar els ulls dels candidats que sortien als cartells de la resta de formacions polítiques que estaven enganxats als plafons de la plaça Mercadal i altres carrers cèntrics de Reus. Allò va provocar unes quantes queixes per part dels membres d’aquestes formacions polítiques, amenaçant que ens denunciarien a la junta electoral. Però finalment es van poder calmar els nervis i tot allò no es va repetir mai més; sobretot, quan vam advertir la gent del nostre partit que no es podien dur a terme bestieses d’aquella mena. A partir d’aquells moments, els de la cúpula vam anar més en compte a l’hora de repartir adhesius o cartells de la CORI a segons qui.
Quan va arribar la Carme de Mairena, directament de Barcelona, a dins del Musulungo on ja hi havia un públic de cinquanta persones, es va crear un rebombori increïble. De totes maneres, abans d’iniciar aquell acte de final de campanya electoral, en Lluís i jo vam convidar a sopar la Carme i el seu mànager, l’Alfonso, en un restaurant que hi havia damunt del Musulungo, que el portava la dona del Carles.
Recordo que durant el sopar en Lluís va confessar a la Mairena que la idea que ella es fiqués en política va ser totalment seva (i tenia raó) i la va felicitar per col·laborar amb nosaltres. Jo també vaig fer el mateix, afegint que a partir de llavors «la política catalana mai més serà el mateix».
Recordo que el moment del clímax va ser quan ella va dur a terme el seu míting ple d’acudits i dites de les seves, quan les dues-centes persones que aleshores hi havia al local no van parar de cridar: «Presidenta, presidenta». Al final de tot es va posar a cantar una nova cançó que havia acabat de gravar i estava a punt de publicar amb videoclip inclòs, que es titulava «Chupa y mama que se derrama».
Abans que parlés ella, també ho vam fer en Ramon Sans, en Josep Maria Turcó, la Cori Alegre i jo mateix. La Katharina també s’hi va afegir al final de tot, duent a terme un discurs sobre la igualtat de gènere i cridant: «Women to the power!» fent el gest de la vagina amb les seves mans. Recordo que entre el públic hi havia gairebé tots els membres de la nostra llista tarragonina amb col·legues seus. També van venir fans i seguidors nostres, més un bon grapat de curiosos que tenien ganes de veure la Carme de Mairena al natural. I en aquest aspecte em va alegrar força que també vinguessin dues antigues companyes de feina meves: la Reyes Martínez i l’Ángeles Córdoba, que fins i tot havia estat majorette de la CORI durant la campanya del 2003.
Malauradament, el Pirata el del Gorro no va poder fer acte de presència durant aquella nit perquè es trobava bastant fet pols per la moguda del Cabaret Berlin, el molt cràpula s’havia quedat de festa per Barcelona fins a les set del matí i havia arribat a la feina gairebé d’empalmada.
A petició nostra, en Carles del Musulungo va abaixar el preu de les cerveses a dos euros justos, enlloc de tres i mig que era tal com les cobrava habitualment. Va ser un gest noble per part seva.
Recordo que vaig acabar la nit, tot just quan ja havia marxat la Carme de Mairena, cantant «Suspicious minds» de l’Elvis Presley a través d’un karaoke d’aquell establiment. Com que m’havia fotut unes birres de més, em ve present que ho vaig calcar quant a postures i altres aportacions i la gent va aplaudir força i cridava: «President, president» o, fins i tot, algú va afegir: «Ariel president, Catalunya independent!»
Com que el dissabte, dia reflexió, estava tan fet pols per tota la moguda, recordo que només vaig sortir de casa per anar a dinar amb els meus pares, que em van felicitar per tot el que vaig fer, malgrat que allò de la Mairena, com a molta gent de la seva edat que havien lluitat tant per la democràcia durant els anys finals del franquisme, no els acabava de fer massa el pes, perquè ja ho trobaven massa passat de voltes.
El diumenge 28 recordo que en Jordi Sugranyes i jo vam anar a Barcelona a anar a buscar la Carme de Mairena perquè anés a votar directament al lloc on li pertocava. Recordo que no sé per quin motiu, no podíem quedar amb ella fins a les set de la tarda (coses de la seva agenda personal) i quan la vam acompanyar a votar al col·legi que ens va indicar i que estava a prop de casa seva, es veu que allà ja no li tocava, i segons el cens de llavors, li corresponia anar a una altra escola d’aquella zona. La molt juantxi em va confessar que potser feia quinze o vint anys que no anava a votar perquè passava del tema. Així doncs, després de prendre l’adreça del nou col·legi electoral la vaig conduir cap allà amb el meu Opel Agila de color groc, obrint-me pas per aquells carrers totalment desconeguts i laberíntics d’aquella part de Barcelona, mentre en Jordi Sugranyes s’ho passava pipa gravant les acaballes d’aquella odissea política. Si no em vaig aturar unes vint vegades preguntant l’adreça del lloc on la Carme havia d’anar a votar als transeünts del carrer, en van ser trenta. Finalment, vam trobar el lloc, però no hi havia lloc per estacionar, ni a cent metres a la rodona, però un mosso d’esquadra que ens va reconèixer ens va permetre aturar el cotxe allà mateix davant del col·legi amb les llums intermitents posades. I, agafant-la pel braç, vaig guiar la Carme per dins del pati d’aquell col·legi, on també es va crear un petit rebombori quan van veure que la nostra estrella tan mediàtica anava a votar. Fins i tot més d’un (i d’una) la van aturar dient-li: «Yo te he votado Carmen, yo te he votado para que pongas justicia en la política.» Eren persones de mitjana edat i d’origen molt humil, que escollint una icona popular com ella, se sentien políticament realitzades.
Tot just quan faltava un minut en punt perquè fossin les vuit del vespre, la Carme de Mairena va poder emetre el seu vot al lloc on realment li pertocava i amb totes les de la llei. Per fi...
En Jordi Sugranyes va prendre bones imatges de com votava la nostra número dos tan mediàtica. Al final, el mànager ens va convidar a sopar en un establiment de la zona del Paral·lel i em vaig adreçar amb la Carme cap allà, mentre en Jordi Sugranyes, amb les imatges preses, tornava ràpidament cap a Reus per penjar-les a Internet.
Recordo que mentre estava sopant amb la Carme i el seu mànager ens van venir els de la Sexta a rodar un reportatge on havíem de sortir ella i jo fent el bandarra per aquella zona de Barcelona. També em van filmar cantant el «Love me tender» en aquell establiment del Paral·lel, que era un restaurant musical on hi havia el pianista del programa de televisió Toni Rovira i tu que s’emetia per Hospitalet TV amb gran èxit d’audiència, perquè era un programa de caire nostàlgic i de cabaret on treien a tots els friquis de la zona. Com que durant la setmana anterior els de la CORI havíem anat a aquell programa, el pianista, que ja hem coneixia, es va posar a tocar els acords de la cançó de l’Elvis demanant-me que jo la cantés a través d’un micròfon sense fil. En acabar, enmig d’un aplaudiment general, el mànager de la Mairena em va comentar totalment borratxo, que durant aquella ocasió no l’havia cantat massa bé. «Mira, Alfonso, és que ja n’estic fins els pebrots de tot plegat, saps?», li vaig comentar amb veu cansada i una mica emprenyada. Finalment em vaig acomiadar d’ells i vaig fotre el camp cap a Reus, havia quedat amb el Gerard Tost i la Katharina al pub Sunyer de Reus, on els de la CORI havien anat a passar aquella nit electoral perquè era el local més juantxi de Reus. Però quan jo vaig arribar ja eren les tantes de la matinada i només quedaven ells dos esperant que jo tornés de Barcelona.
Malgrat que tots els membres de la CORI ja teníem clar que seria molt difícil treure representació durant les autonòmiques del 2010, jo, personalment, vaig quedar força content dels gairebé 6.690 vots que vam arribar a treure de tot Catalunya, de manera que no vam quedar els últims, arribant a superar UPD, que llavors anaven forts. Arran de tot això, la Rosa Díez (la seva líder), totalment humiliada, va dur a terme unes declaracions a través que l’agencia EFE que van sortir a El Periódico l’1 de desembre (pàgi. 22). «Rosa Díez riñe a los catalanes por dar más votos a la CORI que a UPD» era el titular d’aquella columna que, a més, estava ubicada en la secció política d’aquell diari d’àmbit nacional.
Rosa Díez, portavoz de UPD, partido que en las elecciones autonómicas del 28-N solo consiguió el apoyo del 0’17% del electorado, aseguró ayer: «Lo verdaderamente preocupante de los comicios es que “cosas cutres” como la Coordinadora Reusense Independiente (CORI), en cuyas candidaturas figuraba el travesti Carmen de Mairena, hayan merecido el apoyo de los catalanes.» La Cori obtuvo el domingo pasado casi 2.000 votos más que el partido de Díez, cuya lista por Barcelona estaba encabezada por el exdiputado Antonio Robles.
Malgrat que en el fons tot allò del Parlament català va ser una nova astracanada política com les eleccions del 2003, però a escala nacional, l’experiència per a mi va ser força esgotadora. I malgrat que l’endemà de les eleccions em vaig agafar gairebé quatre dies de festa, no van ser suficients per tranquil·litzar-me i tornar a ser el d’abans perquè anava totalment passat de voltes. Havia quedat totalment fart, empatxat de la política, sobretot de dur a terme una campanya electoral, i allò em va afectar psicològicament ja que anava tot el dia estressat. No sabia com escapar d’aquella trampa gegant i psicològica que m’havia preparat jo mateix.
Malgrat tot, durant aquella setmana posterior a les eleccions del Parlament vaig rebre la visita del Juan Antonio Amores, el germà del Currante del Reus Deportiu que tenia problemes amb un forn de pa que hi havia a sota de casa seva. També recordo que un dimarts en què vaig quedar amb el Ramon Sans i en Jordi Sugranyes per gravar alguna collonada sobre la CORI, em vaig escaquejar d’anar-hi perquè ja en tenia prou de política juantxi.
De sobte, volia desaparèixer el mapa, esfumar-me de tot aquell panorama de Reus, del Reus polític i angoixant, d’un àmbit que sempre estaria igual i que mai tindria solució. Estava fart també d’aguantar aquelles visites de despatx, de ciutadans que tenien sempre problemes amb l’ajuntament i llavors només jo els feia cas. Molts d’ells havien entrat en la dinàmica de visitar-me gairebé cada setmana a veure si els havia solucionat el seu afer com si tingués una vareta màgica per com de famós era...
Tornant al Parlament català, gràcies a Déu Artur Mas va ser el nou president de la Generalitat, i allò va ser com una mena de bufetada pel tripartit que aleshores governava la ciutat, sobretot per als socialistes, que veien amb mals ulls les properes relacions institucionals d’un govern municipal socialista amb un govern nacional convergent. En canvi, en Carles Pellicer estava pletòric, gairebé no hi cabia al seu vestit, de com de content estava, i ja es veia com a proper alcalde de Reus el 2011, però, malgrat tot, s’ho hauria de treballar força, picant pedra de debò, tal com portava fent des del 2003. No sé com el paio encara aguantava.
Tornant al tema de les eleccions catalanes, em vaig pensar que a escala general el nostre sarau amb la Mairena hauria sigut tan mediàtic com el de la CORI 2007, però no va ser així, tret dels canals estatals de teleescombraria que ens van treure. Dic això perquè per aquelles eleccions parlamentàries també esperava la cobertura diària d’en Toni Clapés, tal com m’havia promès el 2008, quan m’entrevistava gairebé cada setmana i tenia una secció fixa al seu programa Versió RAC1. Però, durant les eleccions catalanes, només em va entrevistar a principi de campanya i quan vam dur a terme una roda de premsa davant del Palau de la Generalitat. De totes maneres, prèviament a la presentació de la candidatura, vaig anunciar al Clapés que la CORI també tindríem a un nou fitxatge mediàtic, tal com havia fet en Joan Laporta amb la Maria Lapiedra. I li vaig anunciar que, en el nostre cas, era una persona procedent del barri de Sarrià tan famosa com l’actriu porno lleidatana, o més...
Finalment, quan vam anunciar públicament que es tractava de la Carme de Mairena, tothom es va quedar a quadres i en Toni Clapés em sembla que es va tirar enrere a l’hora de donar-nos la cobertura diària que ens havia promès anteriorment. A veure, no vull ser egoista, i agraeixo tota la promoció i publicitat que m’ha fet en Toni durant gairebé aquests darrers dotze anys de la meva vida, però m’esperava que amb la moguda de la Mairena s’hauria estirat una mica més (o molt més) entrevistant-nos cada dia per telèfon o convidant-nos cada setmana al seu plató de RAC1 (és un dir) . Perquè allò sí que era conya marinera de la bona aplicada a la política catalana, però no va ser així. Potser perquè aquelles eleccions parlamentàries eren les del canvi de govern definitiu i no crec que a l’Artur Mas li hagués fet massa gràcia que jo i la Mairena (fins i tot el Pirata), haguéssim entrat allà dins del Parlament Català, tot just quan ell era el nou president de la Generalitat i havia agafat totalment el relleu d’en Jordi Pujol al si de Convergència. Estic molt segur que si per coses de la vida hagués entrat només jo, com a número 1 de la CORI per Barcelona, ja se n’hauria parlat molt a escala mundial, tal com es va fer el 2007, però la meva veritable intenció era armar-la a dins del Parlament català durant unes quantes sessions plenàries, i de sobte dimitir perquè hi entrés la Mairena en lloc meu. Llavors sí que s’hauria embolicat força a escala mundial. Seria com la història de la Cicciolina però elevat al quadrat, molt més juantxi i decadent, és clar... De totes maneres, per a mi hauria perfecte, perfectíssim, que hi haguéssim entrat tots tres: la Mairena, el Pirata i jo, totalment alhora, més els candidats de Tarragona, Lleida i Girona, evidentment.
Sigui com sigui, per a mi, aquelles eleccions del 2010, van suposar un orgull personal pel fet de ser el primer reusenc que va ser presidenciable al govern català, a través d’una formació política nascuda a Reus com la CORI, malgrat que el nostre tarannà polític tant de rebot i tant de protesta, barrejat amb juantxisme i molta conya marinera que s’estava desviant cap al friquisme vulgar de teleescombraria.
Finalment, el millor d’aquesta vida és poder riure’s dels altres i d’un mateix de manera sana, és clar.
Com a anècdota d’aquell hivern del 2010, volia citar que la loteria d’aquell any no va tenir tanta transcendència com els anys anteriors. Per aquella ocasió vam escollir el sou del primer tinent d’alcalde, l’Eduard Ortiz, que es tractava de la xifra 56.237, que em sembla que no va tocar res, i aquell, gràcies a Déu, va ser el darrer any que vam fer loteria, perquè era una altra cosa que ens feia anar bastant de cul.
I ja, per acabar aquest capítol, recordo que el pressupost municipal que es va aprovar de cara al 2011 va ser de 396,28 milions d’euros, i la CORI hi vam votar en contra, perquè només es destinaven 630.000 euros per a un nou pla local d’ocupació en una ciutat on llavors hi havia gairebé 11.000 aturats (un 11% de tota la població; en aquells moments em sembla que érem justament 111.000 habitants).
En aquell ple municipal celebrat el 22 de desembre també es va acordar prohibir l’ús del burca i el nicab a dins dels edificis municipals arran d’un decret signat per l’alcalde de la ciutat, en Lluís Miquel Pérez, aquell fet tan lamentable, ja dictaminava cap on anirien les properes eleccions municipals del 2011: «Immigració sí, immigració no».
Durant aquell any 2010 les meves actuacions plenàries encara van ser més contundents i molestes per a l’equip de govern que durant els anys anteriors. Aleshores ja sabia com funcionava un ple municipal i quin tipus de llenguatge s’havia d’emprar per enfrontar-me a ells de debò i dur a terme les meves respostes pertinents. Però en Pérez i companyia eren polítics molt professionals amb un do de paraula excel·lent que et podien rebatre tot el que els diguessis sempre a favor seu, però tenien el defecte que eren massa orgullosos i es pensaven que sempre tenien raó, que disposaven sempre de la veritat suprema i ningú els podia contradir. També n’estaven segurs, seguríssims, que governarien la ciutat de per vida i allò els feia pensar que, a escala política, eren totalment intocables.
En el ple del 22 de gener del 2010, la CORI vam presentar una proposta perquè l’Ajuntament exigís al govern central derogar l’article 25.1 de la Llei orgànica de seguretat ciutadana del 1992, coneguda com a Llei Corcuera, que prohibia fumar canuts de marihuana pel carrer, i se’t podia sancionar. Allà també vam presentar una altra moció perquè l’Ajuntament de Reus «estudiés la possibilitat que Reus fos capital de vegueria, amb vegueria pròpia», a causa de tot el merder que s’havia organitzat durant els darrers mesos en relació amb el tema de la cocapitalitat i el nom de l’aeroport de Reus, però malauradament va ser treta de l’ordre del dia pel nostre excel·lentíssim alcalde, Lluís Miquel Pérez.
El ple del 5 de febrer del 2010, vaig presentar una nova moció que anava sobre «fer arribar a l’empresa ENAGAS i la Generalitat de Catalunya, la negativa a instal·lar una bossa de gas al nostre municipi». Com que durant el mes de gener havia sorgit aquella plataforma de veïns que alertaven sobre aquest (on hi havia en Josep Machado pel mig), la CORI també vam voler ficar cullerada en aquest tema. Allò va crear un debat entre diversos portaveus municipals i recordo que l’Alícia Alegret (PP), totalment preparada per triomfar en la política municipal (i parlamentària) em va replicar de manera força professional la meva proposta dient-me que aquell projecte de moment estava aturat afegint que amb aquell afer de la futura bossa de gas no es podia fer «un exercici d’irresponsabilitat o generar alarma en un tema en què molta gent està molt sensibilitzada».
En aquell ple també vaig anunciar públicament que havien estat interceptats i detinguts pels Mossos d’Esquadra vint-i-cinc paquistanesos que treballaven a les obres del nou hospital de Reus sense tenir papers en regla i sense contracte de treball vigent.
En l’apartat de preguntes vaig dur a terme una qüestió sobre les obres de Metrovacesa i aleshores em vaig assabentar que «l’antic solar de la fira de mostres estava inventariat en 5 milions d’euros quan encara hi havia l’antic Expro-Reus i, actualment, en ple any 2010 “el forat” o “zona zero” que diu vostè, està taxat en 80 milions d’euros», segons em va respondre del senyor Josep Morató, que era el regidor de Promoció Econòmica.
En el ple del 5 de març és quan va dur a terme aquella moció en què vaig proposar la meva entrada a Innova i la vaig guanyar amb el vot favorable d’Iniciativa, a banda dels altres grups de l’oposició.
En el ple municipal celebrat durant el 6 d’abril del 2010, vaig criticar obertament el procés de les subvencions demanades al Servei d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya per a la realització de plans extraordinaris d’ocupació (Projecte Impuls-Treball), on es veu que hi havia molt poca informació entre la ciutadania: «Potser s’hauria de transmetre més informació per part de l’Ajuntament: El Mercadal o qualsevol altre mitjà de comunicació, sobre com estan aquests plans o de com es poden accedir a ells.»
Finalment, i per enèsima vegada, com que no els vaig perdonar mai que enderroquessin l’antic Palau Firal Expro-Reus, els vaig formular una nova pregunta incòmoda de les meves: «Què s’ha fet del material de construcció de l’antic palau firal? S’ha reciclat d’alguna manera correcta? Es va traslladar en algun lloc, s’ha venut, s’ha regalat o bé s’ha llençat?» I ho vaig aprofitar per preguntar-los també on havia anat a parar tota la sorra «bona i fèrtil» extreta durant les excavacions de Metrovacesa. «S’ha venut a algun particular en concret o s’ha aprofitat per finalitats municipals? En quant està valorada aquesta terra extreta?» Malgrat que aquesta pregunta també me l’havia de respondre el senyor Josep Morató (PSC), regidor de Promoció Econòmica, l’alcalde va dur a terme una intervenció prèvia recriminant-me (per enèsima vegada) l’enunciat d’aquella qüestió:
Vostè està acostumat a parlar amb els mitjans de comunicació dient que els regidors, alguns d’ells, se’n beneficien de determinades coses. No es preocupi que fins l’últim gram de sorra o de terra treta d’aquí té una justificació. Per tant i en aquest sentit li vull recalcar que ningú s’ha posat diners a la butxaca. Encara que sigui manllevant la terra del Palau de Fires.
El dia 7 de maig es va celebrar el següent ple municipal d’aquell 2010, recordo que els de la CORI també filàvem prim en mocions, precs i preguntes amb els quals cada vegada molestàvem més a l’equip de govern. En aquest cas no sols érem en Lluís i jo redactant-les, també s’havien afegit alguns treballadors municipals que estaven farts de patir les injustícies laborals de llavors, els quals no deixaven d’aportar-nos idees (en molts casos tirant la pedra i amagant la mà, és clar) sobre el que havíem de dir durant un ple municipal. Per això vaig presentar aquella moció que demanava que l’Ajuntament «equipari els sous dels treballadors municipals i de les empreses contractades pel mateix ajuntament». Una proposta que, en aquest cas, venia de part dels treballadors del Mas Carandell, i se’m va demanar a la junta de portaveus que la deixés damunt de la taula, però jo la vaig tirar endavant igualment, aixecant ampolles entre diversos membres de l’equip de govern: «És un atemptat a la llibertat sindical, ja que el ple de l’Ajuntament no té capacitat per intervenir en els acords que es prenen en temes de retribucions en els instituts municipals i les empreses subcontractades», recordo que em va respondre el senyor Carles Salas, regidor d’Hisenda del PSC amb veu enfadada. Pobre home, tan amic que havia sigut del meu pare temps enrere.
Durant aquell ple del 7 de maig del 2010, també vaig proposar una altra moció per dur a terme la instal·lació «d’urinaris públics al terme de Reus, especialment en els llocs tradicionals pel passeig de la gent gran», tot criticant que era una vergonya que un ajuntament amb un pressupost de 321 milions d’euros no fes res per pal·liar els problemes d’incontinència urinària que patien moltes persones grans de Reus i, «en canvi, us gasteu un munt de quartos per organitzar aquelles festes de la tercera edat al pavelló olímpic que no valen per a res i on, fins i tot, feu pagar el menú a la gent gran que hi participa de manera activa».
En el següent ple, celebrat el 18 de juny del 2010, es va aprovar la transformació inicial d’Innova SL a Innova SA i se’n van aprovar els estatuts socials, malgrat que jo vaig votar totalment en contra. Durant aquella jornada, la CORI també va presentar una proposta de resolució on volíem demanar al govern espanyol un seguit de mesures anticrisi com l’eliminació de les primes a la selecció espanyola (que aquell any va guanyar el Mundial 2010), i que pujava un total de 15 milions d’euros. També vaig demanar la supressió de les subvencions de 8 milions d’euros a la casa reial i els gairebé nou mil milions d’euros que costava el manteniment de l’exèrcit espanyol. Allò va ser votat en contra per la resta de les formacions polítiques. Fins i tot, l’Ernest París (ICV), malgrat el seu ideari d’esquerres i progressista, va justificar el seu vot negatiu: «Per la mala presentació de la moció, per l’aiguabarreig i batibulls que hi contemplo.»
A continuació, també vaig presentar una moció en què demanava que s’estudiés la possibilitat que els gegants de Reus originals (que llavors ja estaven al museu comarcal) sortissin al carrer durant els dies de Corpus, Sant Pere i Misericòrdia. Com que s’apropaven les festes majors, l’Eduard Ortiz, que era geganter, em va explicar més o menys la seva versió dels fets:
Els gegants suposadament originals van entrar al museu el 2005 en perfectes condicions [...]. També haig d’afegir que quan es van portar el museu, el seu director, el senyor Marc Ferran, va tenir el gegant indi durant dos anys amb un focus de 2.000 watts a un pam i mig de la cara, per la qual cosa es van fer malbé, però ho va atribuir al fet que els gegants «estaven malament per culpa de la colla gegantera».
El senyor Ortiz va acabar el seu discurs dient que, finalment, era millor portar els gegants clònics o còpies dels antics perquè pesaven menys, malgrat que ell al principi hi estava totalment disconforme. Aquella moció va quedar amb un sol vot a favor, catorze en contra i dotze abstencions. Malgrat tot, al final de tot vaig reiterar que «enguany la Festa Major de Sant Pere ha estat proclamada com a festa major patrimonial i ens hauríem d’esforçar que sortissin els gegants originals» i vaig afegir la cèlebre frase ideada per en Gerard Tost: «Fotocopiar la cultura és devaluar-la», referint-me als gegants clònics fets per l’escultor Ramon Ferran.
Aquella darrera frase va treure de polleguera l’alcalde i va manifestar-me públicament que no em preocupés pel lluïment de la processó de Sant Pere, «que ja n’hi ha força de lluïment. Sobretot des de el moment en que hi participa vostè, ja n’hi ha molt de moviment», i va afegir que no trobava bé que jo desfilés vestit d’Elvis Presley. Malgrat les seves paraules, li vaig replicar aquella frase tan cèlebre que l’Elvis Presley va dir al Richard Nixon quan el va visitar a la Casa Blanca el 1971: «Amb tots els respectes, senyor alcalde; cada polític té el seu espectacle: vostè en té un en concret, i jo en tinc un altre de ben diferent.»
Allò va treure encara més de polleguera en Lluís Miquel Pérez, que es pensava que amb els comentaris anteriors ja m’havia fotut una bona estocada mortal, però encara no...
Per una vegada coincideixo amb vostè, senyor Santamaria. A vostè el que li va és l’espectacle, i a mi el que em va és més la preocupació que els ciutadans, en un moment de crisi com l’actual, puguin tenir les millors condicions de vida. Recalco que deuen ser oficis diferents, perquè a vostè, senyor Santamaria, li va molt l’espectacle i a mi, no.
El 17 de setembre del 2010, després de passar el mes d’agost de vacances i anar-me’n a les Canàries una setmaneta amb la meva esposa Katharina, es va dur a terme una nova sessió plenària bastant insulsa on em sembla que no es van tractar massa temes importants. Llavors ja estàvem tots en plena campanya electoral pel Parlament català del 2010, i totes les formacions polítiques, fins i tot la CORI, teníem més feina fora de l’Ajuntament que no pas a dins. Per això, durant aquell ple, vaig presentar dues mocions força normals i corrents, com les que podria haver presentat qualsevol grup de l’oposició. La primera tractava de l’ampliació dels horaris de la biblioteca Xavier Amorós, ja que molts ciutadans de Reus es queixaven que durant l’estiu tingués un horari d’atenció al públic tan reduït, tancava a les tardes, que era quan rebia més visites. La segona era una proposta que demanava que la bandera de Reus estigués penjada al balcó de l’Ajuntament de la nostra ciutat, tal com passava en altres localitats veïnes. En l’enunciat de la moció de la CORI es van afegir unes línies molestes en què es deia:
Això dona indicis que els de Tarragona no tenen vergonya de penjar la seva bandera al terrat del seu Ajuntament, encara que només sigui durant les festes majors i, en canvi, a Reus, les autoritats municipals donen la impressió de tenir por o d’avergonyir-se de fer-ho.
En aquest text també vaig denunciar que uns quants polítics mandataris de l’Ajuntament de Reus eren de fora vila «i potser per això no senten la bandera de Reus tan pròpia com els reusencs de tota la vida». En aquesta moció tan important per la identitat de la nostra ciutat, també vaig afegir unes fotografies antigues on sortia la bandera de la ciutat hissada en un penó, que m’havia facilitat en Josep Maria Turcó.
Aleshores el nostre alcalde em va recriminar que hagués ficat aquell paràgraf en què indicava que hi havia membres del govern que eren de fora vila i que per això no sentien la bandera de Reus tan seva com els reusencs de tota la vida. Afegint de manera desagradable que «si els reusencs de tota la vida s’han d’emmirallar amb vostè, què vol que li digui», de manera que quan em va fer retirar aquella frase tan polèmica o ofensiva des del punt de vista institucional i va demanar, fins i tot al senyor Jaume Renyer, el secretari de l’Ajuntament, que ho fiqués en acta, recordo com encara vaig tenir els pebrots de demanar-li que hi afegís un proverbi o refrany que deia: «Las verdades ofenden», en castellà.
Quan vam entrar en l’apartat de precs i preguntes, el senyor alcalde em va tornar a cridar l’atenció per la quantitat text que havia de tenir cada escrit: «una mínima intervenció de cinc línies i la pregunta literal. Perquè sinó es tracta de propostes de resolució i mocions encobertes». Allò ho va manifestar perquè l’escàs espai físic que teníem els de la CORI per formular els precs o preguntes, encara li molestava de debò pel contingut corrosiu que hi havia en la majoria dels seus casos. Per això la meva resposta sincera, va ser: «Jo mantinc el que es va estipular en la junta de portaveus, amb un enunciat de 8 línies. No sé si el senyor secretari de l’Ajuntament té la constància que alguns grups municipals s’esplaien més amb el la durada del plantejament de la pregunta, que no pas altres.» I amb això tenia raó, perquè a vegades el PP o CiU feia precs o preguntes que podien arribar a tenir fins a vint línies de text i llavors ningú deia res.
A continuació, vaig llegir una nova pregunta adreçada a l’alcalde, que versava sobre diversos aspectes d’Innova. Com que, malgrat tot, tampoc havia atorgat a la CORI un assessor per al grup municipal, ni ens deixava formar part dels consells d’administració les societats anònimes que integraven aquell hòlding d’empreses municipals, vaig decidir tocar-li els pebrots de la manera més directa possible. Realment aquell text, força elaborat pel Lluís Oliach i per mi, que aleshores estàvem força rabiosos per aquell tema, ens va quedar perfecte pel mal polític i la molèstia que li volíem causar al nostre batlle:
El hòlding municipal d’empreses Innova SA (abans SL) ja té vuit anys d’existència i ara mateix gestiona el 70% del pressupost municipal del nostre Ajuntament. Malgrat els esforços que darrerament està fent el nostre equip de govern perquè sembli més transparent i democràtic de cara a la ciutadania, sobretot quan venen noves eleccions, el nostre grup municipal encara hi veu unes petites llacunes negres i manca d’informació vers els sous tan elevats que cobren alguns alts càrrecs directius, dietes dels regidors i membres que formen part dels consells d’administració de les SAM i SA, que ens agradaria que s’aclarissin en aquest Ple.
Per això el nostre grup municipal formula les següents preguntes:
PRIMERA: Quines són les retribucions que cobren els alts càrrecs directius com el senyor Josep Prat Domènech o el doctor Joan Costa Domènech? [Tots dos eren els famosos empleats que presumptament cobraven fins a 300.000 euros anuals, més o menys.]
SEGONA: Quines serien les dietes per assistència que cobren els membres que formen part dels consells d’administració que hi ha en les divuit societats municipals, que integren el hòlding Innova, siguin regidors o civils? Hi ha algun lloc públic on la ciutadania ho pugui consultar?
TERCERA: Creuen vostès que és ètic que el 70% del pressupost municipal sigui gestionat per Innova sense que els ciutadans de Reus en puguin consultar detalladament les operacions financeres?
QUARTA: Quina alternativa pot haver-hi a la nostra ciutat, si la gestió d’Innova en algun moment no és l’adequada?
CINQUENA: Per què un hòlding d’empreses municipals de les característiques d’Innova, només existeix a la nostra ciutat i en cap altre municipi més arreu de Catalunya o de l’Estat espanyol?
SISENA: Qui és el responsable de la creació d’Innova, i quins interessos tenia concretament quan s’ho va inventar? I quins interessos ha de pagar Innova als bancs o entitats bancàries on hagi sol·licitat els seus crèdits?
Quant a la primera pregunta d’Innova, el senyor Pérez em va respondre clarament que «per la naturalesa dels contractes establerts amb aquests senyors, que són contractes d’alta direcció se li comunicarà en el consell d’administració d’Innova que és el lloc corresponent».
En la següent pregunta, el molt pinxo em va fer saber que les dietes que cobraven, eren les mateixes que les meves, «les que cobra vostè per estar en el consell d’administració d’Innova, uns 340 o 360 euros trimestrals».
En la tercera pregunta em va aclarir que:
Els ciutadans tenen accés als expedients municipals. De manera que ho poden fer directament d’aquesta manera o bé ho poden fer a través de vostè. Amb el cas de les operacions financeres encara ho tenen més clar perquè no només és la documentació d’Innova sinó la que passa per aquest ple que aprova el pressupost consolidat.
La quarta pregunta en relació amb l’alternativa que podia haver-hi enlloc d’Innova, em va respondre: «Espero que la gestió d’Innova sigui l’adequada, clar que comptant amb tot el que vostè va dient d’Innova és previsible que potser algun dia tinguem un ensurt» –i quanta raó tenia. «Però no és preocupi, en l’àmbit polític, tots plegats aquí tenim prou criteri de mirar de formular la gestió municipal correctament i, sens dubte, assistits com sempre hem estat pels empleats municipals.»
A la cinquena qüestió em va dir que a Barcelona s’havia creat:
una adequació de les seves empreses municipals bastant similar a la que hem fet nosaltres. Desconec el que s’ha fet en altres llocs. Segurament s’ha dut a terme en algun altre indret perquè hi ha vora 1.500 empreses municipals a tots els municipis espanyols, i alguna cosa deuen haver fet.
En la sisena em va respondre que el mateix Ajuntament de Reus va ser «el responsable de la creació d’Innova, no en aquest plenari, sinó en un altre amb una composició política diferent en la qual no hi era vostè». Evidentment es referia a l’any 2002, tot just quan encara es prodigava allò que en deien «l’oasi reusenc», en què ja hi havia en Pérez d’alcalde tripartit i tenia a CiU com a soci de govern.
Sobre qui va inventar Innova: li he de respondre que va ser fruit dels grups majoritaris de Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya, que després es va estendre a tots els altres grups de la Corporació (PP, ICV i ERC) d’una manera immediata i a la vista dels primers documents, va rebre el suport unànime de tots els altres grups.
Finalment, com que vaig considerar que no m’havia respost correctament a la primera qüestió de la pregunta li vaig dir que: «Vostè encara no m’ha respost les dietes que cobren els membres del consell d’administració de totes les SAM (societats anònimes municipals) o SA (societats anònimes) que integren el hòlding d’empreses municipals.» Llavors, el paio es va tancar totalment en banda i em va contestar un simple i arrossegat: «Si vostè recompta a la fulla del banc el que cobra vostè, tindrà una idea exacta de quina és la situació», afegint el sermó final de: «i a partir d’aquí li volia dir que vostè no sap on es troba, de veritat, dubto que ho sàpiga de debò, perquè sinó vostè tindria un comportament més decorós pel que representa i el que són els ciutadans».
En sentir aquelles paraules dites amb mofa i sarcasme alhora vaig tornar a dir-li allò de: «Com pot comprendre, senyor alcalde, jo encara mantinc el meu espectacle davant de la ciutadania.»
Allò ho va trobar tan malament que em va respondre totalment enfadat: «Vostè, senyor Santamaria, menysté aquesta corporació perquè aquí ve a donar espectacle. A més, com que el senyor secretari és molt fidedigne això constarà en acta. I hi constarà per sempre, que és el que té gràcia.»
En escoltar aquelles paraules tan molestes per la meva orella, se’m va escapar un renec involuntari, engegant a «a cagar» el nostre alcalde. Però com que ho vaig fer amb el micròfon apagat, allò no es va poder escoltar des de la taula presidencial, però sí que ho van poder fer els meus companys de consistori. Per això, en Miquel Àngel López Mallol, duent a terme un gest de conya marinera que el caracteritzava en ocasions com aquella, va demanar la paraula al ple i em va ordenar de manera taxativa: «retiri el que vostè ha dit a micro tancat en aquesta última intervenció del senyor alcalde». Llavors, el mateix Lluís Miquel Pérez, observant-me amb cara de pomes agres, va comentar que no ho havia sentit «massa bé». Així, com si tots plegats estiguéssim a dins de la classe d’una escola de primària plena de nens trapelles, el senyor Jordi Cervera (encara dins de CiU) va demanar la paraula des del seu lloc: «El senyor Santamaria ha fet gestos durant la seva intervenció, senyor alcalde. Això no s’ha de fer mai, perquè crec que al senyor alcalde se l’ha de respectar com és degut, almenys a la sala de plens. També s’ha de tenir en compte que això queda gravat.»
En sentir aquelles paraules, el portaveu del PP, amb tot el pedigrí que el caracteritzava, es va llençar del tot a la piscina, afegint: «Vull informar que el senyor Santamaria ha dit que l’alcalde se n’anés a la merda quan ha acabat la seva intervenció.»
Aquella mena de comèdia escatològica que estaven duent els membres de l’oposició, em va treure tant de polleguera, que vaig decidir puntualitzar el que jo havia dit exactament: «Ei, senyors, que no he dit pas que l’alcalde “se n’anés a la merda”, tal com m’esteu acusant, sinó que he dit que “se n’anés a cagar”; que és ben diferent que “anar-se’n a la merda”.» De totes maneres, en dir allò, a continuació vaig demanar disculpes públiques per aquell renec tan oficial i tan plenari: «És que se m’han escalfat els ànims pel tema d’Innova que acabem de tractar i no ho he pogut evitar.»
Arran de totes aquelles paraules malsonants que se’ns van escapar a tots plegats, l’alcalde va dur a terme un sermó plenari final, parlant del problema o de la molèstia que li suposava suportar algú com jo allà, dins de l’Ajuntament i en les sessions plenàries pertinents, i donant mostres de no voler remenar encara més aquell problema davant de tothom va deixar anar: «Lamentablement hem de passar la vergonya de ser companys de viatge d’aquesta situació.»
El dia 15 d’octubre del 2010 es va celebrar un altre ple municipal on es va tractar la gestió del servei públic de televisió local, les ordenances municipals i unes reformes que s’havien de dur a terme al barri Fortuny.
Aquella sessió es va iniciar demanant la paraula i dient que no trobava massa ètic que es reflectissin unes paraules malsonants que se m’havien escapat de manera involuntària durant el ple anterior –tot just quan se’m va escapar aquell renec on engegava «a cagar» al nostre alcalde. De totes maneres, en Lluís Miquel Pérez va manifestar-me que: «La millor manera perquè aquestes coses no constin a l’acta, és no dir-les. Una vegada estan dites, cadascú té les seves responsabilitats.» El pobre tenia raó... i tant! En aquells moments trobava la seva figura d’alcalde tan patètica que, fins i tot, em feia bastanta llàstima. Ho dic de debò.
Actualment, amb tot el que li ha caigut al damunt seu pel cas Innova, encara me’n fa més i sempre que me’l trobo pel carrer procuro tractar-lo de la manera més cordial i correcta possible, tot fent-nos un tip de riure mentre recordem vells temps. Malgrat tot, mai li perdonaré com de malament es va portar amb el partit i amb mi, pel tema d’apartar-nos d’Innova i no concedir-nos la figura del nostre assessor municipal.
Finalment, i en aquest punt de les meves memòries polítiques, voldria considerar que en Lluís Miquel Pérez, malgrat tota la canya que li vaig fotre, en el fons va ser un excel·lent alcalde per a la nostra ciutat, un dels millors que ha tingut la història de Reus. Sí que a vegades va abusar de la seva autoritat per dur a terme totes aquelles obres faraòniques, canviant la fisonomia de la ciutat, perquè Reus ja tingués una imatge i unes infraestructures totalment del segle xxi –a més, per culpa d’això, va rebre força queixes i molts càstigs electorals–; però es va preocupar de fer moltes coses bones per la nostra ciutat. També va aconseguir dues grans proeses municipals totalment inabastables pels batlles anteriors: que Reus passés per fi dels cent mil habitants i que tingués la seva primera biblioteca pública en tota la seva història: la d’en Xavier Amorós. I la segona també, perquè ell va posar la primera pedra per dur a terme la del Pere Anguera. L’alcalde Pérez també va aconseguir la instal·lació del millor hospital de Catalunya (i potser d’Europa) malgrat la gran despesa que va suportar i en definitiva va fer un bon rentat de cara urbanístic a la nostra ciutat, que ja feia dècades que li convenia. El seu predecessor, el senyor Abelló, va iniciar la remodelació del centre, però en Lluís Miquel va acabar de polir-ne tots els voltants, amb aquelles avingudes i rotondes espectaculars per entrar a casa nostra malgrat la gran quantitat de despeses econòmiques i molèsties al veïnat que van provocar. Malgrat tot, és evident que el pàrquing de la plaça Llibertat s’havia de fer, però es podria haver conservat la seva superfície enjardinada més o menys com era abans.
Tornant al ple d’octubre del 2010, com que tocava les ordenances fiscals de cara al 2011, vaig votar totalment en contra, perquè a aquelles altures jo a l’equip de govern ja no els en deixava passar ni una. I recordo que mentre tots els regidors del govern i l’oposició van dur a terme un discurs (un bon rotllo millor dit) de vint minuts cadascun, sobre economia municipal; jo només em vaig esplaiar amb unes quantes frases políticament juantxis de les meves:
No hi entenc de números ni de xifres detallades, com molts dels que es troben presents en aquest ple. He vist així per damunt les ordenances fiscals d’enguany i tampoc m’acaben de fer el pes. Mireu, si jo fos alcalde les suprimiria i ja està. Ara, en temps de crisi, sempre he pensat de viure en un món sense tantes ordenances fiscals, sense tants impostos, sense tanta taxa de la brossa, on cada cop s’escanya més al ciutadà al qual li costa tant arribar a finals de mes.
Finalment, vaig afegir que a l’única ordenança fiscal que votaria a favor, seria a la de «penjar la bandera de Reus al balcó de l’Ajuntament, o reclamar a la ciutadania l’impost de la marihuana, si aquesta fos legal» i que s’hauria de dur a terme una consulta als ciutadans sobre «si volen que hi hagi ordenances fiscals o no».
A continuació, quan es va tractar la proposta de la reforma dels blocs antics del barri Fortuny, on l’Ajuntament volia posar ascensors en totes les cases que no en tenien, vaig manifestar el meu vot en contra, tement que es produiria una potineria o un nyap urbanístic (que deia el senyor Bergadà), en relació amb la reforma estructural, tal com havia succeït abans amb el barri Gaudí, on des del 2007 només s’havia dut a terme la reforma d’un sol bloc (dels cinc que hi havia projectats) i amb un munt de problemes pel mig entre els veïns, la constructora Récop, els bancs que finançaven l’obra amb microcrèdits i l’Ajuntament de Reus.
No veig clar que instal·lar ascensors en aquestes cases tan velles del barri Fortuny sigui un èxit rotund. Com que vaig assistir a la reunió que es va fer al col·legi Marià Fortuny, que es va dur a terme durant el mes de març d’aquest any, vaig escoltar queixes de veïns que possiblement per culpa dels ascensors que s’hi volen ficar es veurien obligats a entrar pels balcons dels seus habitatges. I altres habitants del barri Fortuny no estan d’acord amb els costos que tindran aquestes obres.
Llavors, l’alcalde (que tampoc me’n deixava passar ni una) va manifestar que recordava aquella reunió on jo havia anat sense estar convidat «i es va dedicar tota l’estona a dir que el projecte que estava presentant el senyor Bergadà i jo era mentida i que els veïns no es fiessin de nosaltres perquè no tindrien cap ajuda», recriminant-me també de que si hagués estat més atent, hauria vist «que es tracta d’una reforma urbanística amb ajudes per a les comunitats que decideixin fer-ho. Les que no ho vulguin fer, no tindran cap ajuda. Les coses van anar així i li dic això pel seu coneixement general.»
A continuació, es va passar a les mocions dels grups municipals, on el Partit Popular (gairebé com sempre) no va proposar res de res; en canvi, CiU va demanar de manera hàbil i astuta la implantació d’una escola de comerç a Reus, que va engegar un debat entre grups municipals que va durar gairebé tres quarts d’hora, tots dient la seva, fincant cullerada en aquell tema relacionat amb la promoció turística i comercial de la ciutat que era tan necessària en temps de crisi. Per tornar-la a embolicar de debò a dins del ple, vaig recomanar al senyor Pellicer que deixés de moment aquella moció damunt de la taula: «Perquè ara mateix que queden menys de de vuit mesos per a les properes eleccions municipals i vostè segurament serà el proper alcalde de Reus. Llavors, vostè podrà dur a terme aquesta proposta sense tants entrebancs pel mig.» Això que vaig comentar al ple, va ser una mena de vaticini per part meva, que va tornar a treure de les caselles en Lluís Miquel Pérez, que va manifestar que abans de saber qui seria o no alcalde hauria d’escoltar «primer als ciutadans de Reus», tot afegint de males maneres el bon show que es muntaria si jo tingués el poder de determinar en cas d’empat, qui seria el nou alcalde de la ciutat: «Seria per anar-se’n de Reus», va concloure el pobre home amb veu dolguda. Sort que allò no va succeir mai...
A continuació, el grup municipal de la CORI també vam demanar una moció perquè tots els ciutadans censats a Reus, «poguessin ser accionistes directes d’Innova SA». Vam demanar que el total dels 64.380.000 d’euros que sumaven les accions d’Innova a 10.000 euros cadascuna, es dividissin entre els 107.000 ciutadans censats que hi havia aleshores a Reus, de manera que cada reusenc pogués rebre una acció per un valor nominal de 597,38 euros. Ja que Innova sempre havia funcionat amb capital públic, no pas privat, doncs com a mínim que l’Ajuntament tingués un detall com aquell. Però tret de mi, ningú hi va votar a favor, és clar...
El següent ple municipal es va dur a terme durant el 2 de novembre del 2010 (tot just després de Tots Sants) i, com que durant aquella mateixa setmana es va iniciar la forta campanya electoral al Parlament 2010, va ser un ple totalment insuls i esquifit, on el que va tenir teca de debò va ser el sorteig per a la designació dels membres de les meses electorals per les eleccions autonòmiques del dia 28 de novembre.
El darrer ple municipal d’aquell any es va celebrar durant la jornada del 22 de desembre, tot just quan es va dur a terme el sorteig de la tradicional loteria de Nadal. Recordo que mai s’havia dut a terme un ple de pressupostos en una data tan retardada. Però és que, en aquells moments, la Generalitat tornava a quedar en mans convergents i aquest partit havia guanyat en vots en molts municipis força importants per tot Catalunya, fins i tot a Reus; de manera que els socialistes llavors estaven bastant confosos i deprimits. Tenien claríssim que aquell seria el darrer mandat d’en Lluís Miquel Pérez i companyia. En aquell ple de pressupostos, el darrer en el qual vaig participar com a regidor de la CORI, es va aprovar un total de 396,28 milions d’euros de cara al 2011, i la CORI hi vam votar en contra, perquè sols es destinaven 630.000 per a un nou pla local d’ocupació en una ciutat en la qual, en aquells moments, hi havia gairebé 11.000 aturats.
En aquell ple municipal de Nadal també es va acordar prohibir l’ús del burca i el nicab a dins dels edificis municipals arran d’un decret signat per l’alcalde de la ciutat, en Lluís Miquel Pérez, que ja tornava a mostrar-nos cap a on anirien les properes eleccions municipals del 2011, creant-se el debat populista i demagog de: «Immigració sí, immigració no». Un debat que estaria capitanejat llavors per Plataforma per Catalunya que es preveia que trauria un molt bon resultat a Reus.
En aquest mateix ple de pressupostos, encara no sé per quin motiu exacte, es va modificar també l’article 13 dels nous estatuts d’Innova SA, on jo ja formava part des de mig any enrere (però encara patia diversos vets per part de l’alcalde):
La societat serà regida i administrada per un consell d’administració que estarà format per un mínim de 13 i un màxim de 27 membres, designats per la junta general o a proposta del president del consell d’administració o alcalde de Reus, que elevarà aquesta proposta, prèvia consulta a diferents grups polítics municipals, a fi de garantir que la seva composició respecti al màxim i en tot moment, la proporcionalitat dels diferents grups polítics representats al ple.
Per fi es començaven a fer bé les coses des de la base d’Innova, però ja era massa tard. Per a mi, i per a tots els futurs polítics implicats i imputats.
Recordo que, com cada any, en finalitzar el ple es va dur a terme un piscolabis a la sala Evarist Fàbregues amb tots els regidors felicitant-nos el Nadal entre nosaltres. Just aleshores em vaig posar a xerrar amb el Joan Gallardo del Partit Popular, que em va donar l’enhorabona perquè com a regidor cada vegada ho feia millor i que hauria de seguir així perquè «Tu tens molt bona pegada.»
De totes maneres, durant aquell mateix migdia, tot just quan em vaig traslladar a l’avinguda del Comerç a participar en l’altre piscolabis que duien a terme els treballadors de l’Ajuntament, on s’entregaven plaques honorífiques als treballadors municipals recent jubilats, recordo que em vaig posar a parlar amb la Martina Garcia (PSC) i el mateix l’alcalde, que estava prenent canapès al nostre costat, es va girar cap a nosaltres i em va comentar de manera desagradable, gairebé amb veu histèrica: «No et facis il·lusions, Ariel, que tu a partir del 2011 ja no seràs mai més regidor de l’Ajuntament de Reus. Perquè entrarà la CUP i et prendrà tots els teus vots», i quanta raó tenia, però Ara Reus –que encara no s’havia creat ni existia, és clar– també me’n va prendre força. De totes maneres, jo li vaig respondre: «Doncs no passa res, home. Tornaré a la meva feina de carter que tinc plaça fixa i a fer concerts tranquil·lament, tal com tu hauràs de tornar al Banc de Bilbao, perquè tal com dius, jo ja no seré regidor, però tu tampoc seràs alcalde...»
En aquells moments jo ja estava totalment fart que em vacil·lés aquell paio amb les seves pulles de captaire: «Encara no ho saps prou bé si seré o no alcalde», em va dir allunyant-se de mi amb un gest nerviós. Segur que el pobre home es pensava que encara guanyaria i ho seria quatre anys més, sumant un total final de setze anys de mandat (i superant l’alcalde Abelló, que en va estar catorze de seguits), però no va ser així. Afortunadament per uns i malauradament per altres.
Jo crec que llavors, en Lluís Miquel Pérez tenia l’ego tan elevat i es pensava que ho havia fet tot tant rebé que fins i tot creia que, quan es jubilés de batlle municipal, la gent de Reus li faria una estàtua com la de Stalin a la plaça Roja de Moscou a modus d’homenatge i que posarien el seu nom en alguna d’aquelles noves avingudes del Tecnoparc. Segurament això també hauria estat una bona moció juantxi per a un ple municipal: «Ubicar una estàtua o un monument en honor de Lluís Miquel Pérez al Tecnoparc de Reus» i crear una nova rotonda o plaça que tingués el seu propi nom, però no ho vaig fer perquè en aquells moments no se’m va ocórrer... paraula de juantxi.