Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 12
L’Ariel va revolucionar la política municipal evidenciant que els reusencs volen tenir identitat pròpia perquè són únics i diferents. Ho va aconseguir, principalment creant la CORI, que va esdevenir una marca de partit única. Amb la seva imatge va trencar el prototip clàssic de polític i, amb les seves accions, va fer una gran feina per Reus.
Cori Fargas, regidora d’Ara Reus a l’Ajuntament de Reus (2011-15)
Abans d’iniciar aquest penúltim capítol de les meves memòries polítiques, volia dur a terme una mena de petit homenatge cap a Els Mercadals, aquella mena de butlletins, alhora que pamflets municipals que parlaven dels grans projectes de la ciutat duts a terme pel govern tripartit. Aquella revista s’havia creat a principis dels anys noranta en temps de l’alcalde Abelló, amb format de diari i poques pàgines (potser deu com a molt), però durant la època d’en Lluís Miquel Pérez, la seva tirada de planes farcides de reportatges de tot el que duia a terme l’Ajuntament de Reus s’havia ampliat gairebé fins a 24.
En la darrera pàgina d’aquesta revista, hi havia els articles d’opinió de tots els portaveus representants dels grups municipals sobre el tema en qüestió que imperava a la revista durant aquell mes de caràcter general i allà mateix tots disposàvem d’una columna per dir-hi la nostra. Llavors els de la CORI ho aprofitàvem per comentar tot el que ens rotava en contra del govern municipal. Malgrat que, tret d’una ocasió o dos en què l’alcalde em va cridar l’atenció, no vaig tenir problemes a fotre canya al govern municipal discrepant de tot allò que estaven duent a terme, que semblava ser tan maco i tan bonic.
La revista El Mercadal, malgrat que tenia una tirada de 60.000 exemplars mensuals repartits per tota la ciutat, finalment no tenia massa acceptació popular i hi havia molta gent de Reus que la llençava directament a la brossa sense llegir-la gens ni mica quan la rebia a casa seva. Malgrat tot, hi havia un petit sector de la població que només es llegia els meus articles d’opinió i passaven totalment de la resta, perquè consideraven que jo era l’únic regidor que deia les cosses tal com eren, moltes vegades emprant un llenguatge sarcàstic, humorístic i alhora irònic, però a vegades també era dur de fer-ho. Hi havia molts articles que abans d’enviar-los a impremta me’ls repassava minuciosament en Lluís Oliach per afegir-hi alguna cosa, algun detallet dels seus per fer-los molt més corrosius i força molestos per als nostres governants, sobretot per l’alcalde, és clar. Ell en sabia molt de realitzar aquestes coses i jo li deixava fer, perquè cada vegada m’agradava més ser l’«ovella negra» del consistori, gairebé em proporcionava com una mena de plaer morbós, que s’assemblava molt al sexual. Encara no sé com definir-ho, però en el meu cas també era com una mena d’addicció psicològica. Aleshores tampoc em feia por pel que em podia passar de caràcter legal, gens ni mica, perquè després dels meus tres anys i mig com a regidor ja no m’importava com es podia acabar tot allò. Crec que en aquells anys em feia més por quedar malament davant dels ciutadans que ens havien votat que no pas els problemes legals que podia tenir amb l’equip de govern per atacar-los sense pietat.
De totes maneres, i malauradament, he de confessar que finalment em vaig cansar de dur a terme aquest paper d’«ovella negra» municipal, sobretot quan veia que a molta gent li agradava tirar la pedra i amagar la mà a través meu. I també estava fart que cada vegada augmentés el nombre de ciutadans reusencs envejosos de la meva posició i la meva fama política, els quals em manifestaven que ells mateixos ho podien fer encara molt millor que jo...
Recordo títols d’Els Mercadals:
«Els blocs d’en Bofill ja són fora de perill» (juliol del 2007), en què criticava el procés de rehabilitació d’aquells edificis del barri Gaudí que tants problemes portaven al veïnat.
El «Gaudim Gaudí» (setembre del 2007), en què jo menyspreava el Gaudí Centre, especificant que en aquell racó de Reus havia nascut el general Prim, no pas l’arquitecte Gaudí.
El novembre del 2007, en vaig publicar un altre de molt fort titulat: «El follòdrom i la Fira són coses nostres», en què criticava el proper trasllat de la Fira de Mostres al Tecnoparc, afegint que allà sortiria més a compte afegir-hi un follòdrom, que no pas el trasllat de la nova seu de Redessa, «que costarà tants centimets o més que el trasllat de la Sagrada Família al Tecnoparc de Reus».
El setembre del 2008, recordo que vaig publicar un altre article titulat justament: «Els exàmens de setembre», en què carregava de nou contra el govern d’en Lluís Miquel Pérez de manera força sarcàstica: «Senyor Pérez vostè aquest any ha suspès les assignatures de transparència, economia, comerç, socials, gestió i ètica consistorial».
La veritat és que també hi havia articles d’El Mercadal, en què m’esplaiava deixant anar la meva vena literària. En recordo un que es titulava: «Transparències municipals» publicat l’octubre del 2008, en què feia un paral·lelisme entre la poca transparència que hi havia a dins del hòlding d’empreses Innova, i les meves fotografies repartides durant el ple municipal del 25 d’abril. «De fet, Innova seria com una caríssima franquícia de roba interior del nostre Ajuntament. Ja sé que l’alcalde es va fer responsable de l’aparició d’unes fotos meves sense roba interior en un ple municipal, però normalment sempre en porto.»
Un altre article titulat «Reus enlaire» criticava la gran quantitat d’obres que s’estava duent a terme a dins de la nostra ciutat de manera caòtica i desordenada: «Ens agradi o no, tenim un Reus més enlaire que mai. Una ciutat potes amunt en tots els aspectes.»
En un altre article titulat «Viva las Vegas», del mes de febrer del 2009, duia a terme un paral·lelisme entre l’Ajuntament de Reus i qualsevol establiment de Las Vegas:
En un casino de Las Vegas jugui qui jugui, la banca sempre guanya, per això el nostre municipi és governat per Excm. alcalde que dona la sensació que gestiona el nostre Ajuntament com si fos una entitat bancària INNOVAdora plena de monopolis per tota la ciutat [...]. Enguany l’Ajuntament de Reus tindrà la possibilitat de jugar amb els 336 milions d’euros que tenim de pressupost, apostant i participant en partides de daus amb el Tecnoparc, a la ruleta amb l’ARE del passeig Nord, al bingo al barri del Carme, al bacarrà amb Metrovacesa, al pòquer amb l’edifici de la Sedera i al black jack amb les polítiques d’inversió social [...]. Sempre passa el mateix, quan la banca té beneficis no veiem ni un euro, però quan peta, som tots naltros qui hem de tapar els seus forats.
A l’article «Manos arriba esto es un atraco», publicat el juliol del 2009, també carregava contra la pujada de preus abusius de les zones blaves, els autobusos municipals i, fins i tot, l’entrada del Gaudí Centre, que costava 6 euros: «Establiment que la gent de Reus ja hem pagat la seva construcció: 11 milions d’euros a través dels nostres impostos. Així doncs, per què els de Reus hem de pagar tiquet si el volem visitar?»
En «Malbaratant el nostre caleram» també els fotia canya sobre el fet que es gastessin els diners públics en dur a terme obres urbanístiques innecessàries i força costoses, com si aquí fóssim els més rics del món:
L’Ajuntament sembla ser un pou sense fons a l’hora de malbaratar el nostre «caleram» públic, sobretot quan governen uns polítics que es pensen que a Reus tothom pot lligar els gossos amb llonganisses. Des de la seva «poltrona» actuen com si tots els súbdits reusencs poguessin gaudir d’un ritme de vida característic dels yuppis d’esquerres arrelats a la cultureta local. Com pot ser que el trasllat de la nova fira de mostres a l’avinguda del Comerç hagi costat més de tres milions d’euros? I ja pel 2011 volen inaugurar el nou Palau Firal al Tecnoparc que costarà 46 milions d’euros. Si vostès no ho entenen, jo tampoc.
El mes de juliol del 2010 recordo que vaig publicar un dels articles més forts de la revista El Mercadal, es titulava: «El Gran Dictador». Encara m’estranya com no el van censurar. Si em permeteu, el transcriuré en la seva totalitat, perquè pugueu comprovar la mala folla del seu contingut:
El Gran Dictador
Aquest era el títol de la mítica pel·lícula d’en Charles Chaplin, on satiritzava la figura de l’Adolf Hitler, caracteritzant-lo com un personatge d’escassa estatura, panxeta i bigoti. Un personatge que va ascendir al poder guanyant les eleccions alemanyes de manera democràtica, però que es va acabar convertint en un dictador perquè va governar durant massa anys seguits i el poble germànic ho va permetre.
La censura estava en voga sota el seu mandat, actuava amb poca transparència i tenia espies per tot el país. És possible que quan aquell dictador decidia fer obres urbanístiques de gran envergadura, actuava amb una política de fets consumats i tothom callava, i si protestaves t’engarjolaven i et condemnaven a mort.
Si en un cas hipotètic aquell gran dictador cobrés vuitanta-set mil euros anuals, tampoc entendria que el súbdit que li paga el seu sou a través dels impostos, té tot el dret a protestar si no està conforme amb algun dels seus projectes polítics.
No dubto que al dictador li agradaria fomentar la cultura del pa i circ (amb trapezis i pallassos), per guanyar les properes eleccions locals. I segur que tampoc deixaria casar a segons quins regidors per no compartir la seva opinió política i la seva manera de vestir concreta (aquí es demostra de nou, la censura exercida pel possible gran dictador sobre una forma de vestir i de fer, tal com ara podria ser el meu cas). Ara a Reus s’estan desenterrant els antics refugis antiaeris, i hi fan visites guiades. Per sort, mai han aparegut les restes de cap camp de concentració local, en canvi sí que avui en dia tenim uns quants suburbis dins de la nostra ciutat que aviat seran tan grans com el Guetto de Varsòvia.
La II Guerra Mundial va començar amb la invasió de Polònia i algú va escriure aquell llibre titulat Quo Vadis Reus?, que és el que em pregunto jo mateix, quan tenim un alcalde que transmet la sensació de ser un emperador romà de Tarragona, resident en la seva domus aurea, malgrat que és un senyor que desenvolupa el seu càrrec de forma democràtica i legal perquè sempre ha guanyat les eleccions municipals de manera legítima durant tres comicis seguits. Esperem que això no es torni a repetir, i que els ciutadans reusencs votin un altre nou alcalde. Alea jacta est.
A continuació, el mes de setembre del 2010, vaig publicar un altre article, també força crític amb Innova, que en un principi volia titular com: «Innova o la cova d’Ali Babà de l’Ajuntament de Reus», però finalment m’ho vaig repensar i vaig canviar aquest enunciat tan populista per un simple: «Què hi ha darrere d’Innova?», en què també parlava del fet que l’alcalde m’hagués vetat entrar allà dins del tot:
El que més em crida l’atenció, però, és que tinc la sensació que l’alcalde hagi donat la seva vida per tal que jo no entri a Innova.
Ara però, després d’entrar a Innova no em deixa formar part a les societats anònimes municipals i una altra vegada em pregunto: Què em vol amagar el Pérez? Què amaga a tots els ciutadans de Reus? [...]. D’Innova només n’hi ha a Reus i em pregunto: si Innova és el gran invent de l’economia reusenca; per què el senyor Zapatero no ha nomenat al Pérez com a ministre d’Economia d’Espanya, per tal de crear una Innova estatal i així poder sortir tots de la crisi?
Finalment, el mes de febrer del 2011, tot just al penúltim El Mercadal que es va publicar en la història municipal, arran de la demanda judicial que havia posat a l’alcalde pel tema d’Innova, el vaig titular amb un simple i sensacionalista: «Ens veurem als jutjats, senyor alcalde», en què es feia evident que ell i jo ja havíem arribat al final del camí, acabant directament als tribunals, perquè malgrat que jo ja era membre total d’Innova de ple dret, encara no tenia cap assessor polític ni formava part de les dinou societats municipals que integraven aquell hòlding d’empreses públiques.
«Arribats en aquest punt, la CORI ha considerat oportú que un jutge decideixi el que s’ha de fer a partir d’ara i per això hem decidit portar als tribunals al nostre Excm. alcalde de Reus, alhora que president d’Innova.»
Els principis d’aquell any es mostraven per a mi totalment desesperançadors. Malgrat que jo em trobava encara molt desfet anímicament per la gran gesta que havíem dut a terme de poder-nos presentar al Parlament català, el panorama general d’aquell 2011 era totalment amarg i fosc perquè la crisi de llavors era cada vegada molt més crua i gairebé no es veia cap mena de llum al final del túnel. En aquells moments Reus tenia més de deu mil aturats i el despatx de la CORI s’omplia cada vegada de casos més flagrants de famílies desestructurades que ja estaven totalment ficats dins d’un procés d’exclusió social i, és clar, la majora d’aquells casos venien a cercar ajut urgent i immediat, de manera que només feia falta que atenguessis un cas d’aquest tipus perquè l’endemà en vinguessin dos més (o encara més). Allò passava perquè s’ho deien tots els uns als altres. Jo patia perquè en la majoria d’aquells casos veia clar que no els podia ajudar, sobretot perquè l’àrea de Serveis Socials també estava saturada d’altres afers d’aquest tipus, de manera que fins i tot la majoria dels nostres visitants, ja venien rebotats d’allà, i aleshores, tornem a ser-hi: a barallar-me amb les assistentes, les encarregades i la mateixa regidora de Benestar i Família, la Rosa Garrido (PSC), que cada vegada s’enfadava més amb mi perquè, segons ella, jo posava els nassos on no em pertocava.
Moltes vegades havia d’aguantar gent que plorava de pena a dins del despatx de la CORI per sentir-se totalment oblidats per l’Ajuntament d’aquells moments.
Durant aquells mesos de principis del 2011, també hi havia cada vegada més persones desfavorides socialment que anaven a Càritas a demanar menjar i no els donaven res perquè no tenien els vals que els havien d’atorgar els Serveis Socials; aquella gent es queixava que sols donaven menjar i queviures als immigrants en general (sobretot al col·lectiu magrebí) i no pas a ells, que eren catalans o espanyols de tota la vida. De manera que en molts casos, els nostres patriotes empobrits dramàticament per la crisi, no rebien cap tipus d’ajut alimentari ni econòmic per part de l’administració local.
Moltes d’aquestes persones, gairebé no sabien el que era passar una veritable mala ratxa i quedar-se totalment en la pobresa, parlo de matrimonis joves de trenta-i-pocs anys, que fins llavors tots dos havien pogut treballar i muntar una família amb fills i pagar hipoteca alhora... Però, de sobte, en ple 2011, els dos membres de la parella en qüestió es quedaven a l’atur, perdien el pis i la situació dividia la família, perquè tot plegat, allò acabava en separacions i divorcis o tornaven a viure a casa dels pares o dels sogres...
Personalment, a mi em semblava que aquelles situacions límit havien d’acabar petant pels quatre costats. Fins i tot, em feia la sensació que aviat es produiria un gran tumult incontrolat de la població general, tothom assaltaria els supermercats (tal com havia succeït recentment en alguna població d’Andalusia) i atacarien directament els nostres càrrecs polítics, que forcarien al mig de la plaça del poble o alguna cosa pitjor, tal com havia succeït al clergue català quan va esclatar la Guerra Civil i els milicians armats es van apoderar del carrer prenent-se la justícia per la seva mà; cremant esglésies i executant a un munt de capellans i monges.
Doncs gairebé setanta i pico anys més tard, em pensava que això els passaria als polítics de llavors... Va ser com una mena neurosi que em va agafar fruit del meu estrès que estava passant en aquells moments. Fins i tot, durant aquells mesos tenia malsons repetits d’una multitud integrada per milers de ciutadans empobrits fins la misèria i totalment descontrolats, assaltava l’Ajuntament amb tots els polítics dins com si fos una escena de la Revolució Francesa, tot just quan els sans culottes van atacar la Bastilla i el palau reial d’en Lluís XVI. A continuació, aquell malson prosseguia guillotinant-nos al mateix al saló de plens, acusant-nos de corruptes i donant-los les culpes de les seves desgràcies. Finalment, aquella turba de ciutadans aixecats del tot, calava foc a l’Ajuntament de Reus que era totalment assaltat i espoliat juntament amb altres edificis públics: jutjats, bancs, supermercats, comerços de dins del Tomb de Ravals, etc. Jo, en molts casos, aconseguia fugir de la turba que em perseguia pels carrers laberíntics del centre de Reus i aconseguia despistar-los.
El més interesant dels meus malsons apocalíptics era que jo també era perseguit per la ciutadania, que llavors malgrat el meu tarannà juantxi, també em veia com un polític més, gairebé com la resta dels meus companys de consistori. I allò era el que succeïa en la realitat: era un polític més del consistori, amb un look diferent, de caràcter rebel, etc., però era una autoritat com la resta dels meus companys del ple, per dir-ho d’una altra manera.
I arribat en aquest punt, volia confessar que a principis del 2011, gairebé en plena precampanya de les municipals se m’havia passat pel cap buidar una habitació de casa meva i omplir-la de menjar en conserva (llaunes i altres coses per l’estil) que durés bastant de temps, perquè de sobte em temia que ni tan sols hi hauria fonts d’aprovisionament dels supermercats i les botigues de comestibles en general, que serien assaltades cada dos per tres per la gent del carrer totalment morta de fam.
Durant els meus darrers mesos fent de regidor, recordo que a dins del meu despatx municipal també vaig rebre diversos ciutadans amb altres problemes greus amb l’administració municipal; tant per temes d’urbanisme (expropiacions i pagament de contribucions especials), la Guàrdia Urbana (que aleshores es dedicava a posar multes a dojo i que molts ciutadans consideraven totalment injustes) o temes d’esport: tal com succeïa amb el club local Dardos Goya, que volia dur a terme campionats mundials a Reus i no tenien cap espai per fer-ho, o amb els seguidors del Reus Deportiu, que havien demanat banderes de la ciutat a la regidoria d’Esport i els les havien denegat. També hi havia casos de bars i cafeteries (tant del centre com de les zones perifèriques) que volien posar terrasses al carrer i l’Ajuntament mai els donava permís. Tot això em va fer presentar unes 80 queixes al síndic de greuges de Catalunya (el dia 24 de febrer del 2011), perquè darrerament el síndic de Reus gairebé no em feia ni cas.
Durant aquells darrers mesos en què vaig ser regidor, també he de parlar de l’augment de visites de gent jove (i no tan jove) que s’adreçava al meu despatx per buscar feina de manera desesperada: «Xec, Ariel a veure si em pots col·locar a les brigades municipals que avui en dia ja no trobo feina de paleta», em deia més d’un. Llavors Reus tenia gairebé onze mil aturats, i malgrat les obres faraòniques que encara s’estaven fent, hi havia una bona part de la població autòctona que no es podia posar a treballar enlloc, tot i que molts d’ells eren obrers especialitzats. En aquests casos, van de canviar d’ofici o bé se’n van anar a treballar a l’estranger, tal com el cas d’un noi que jo coneixia que sempre havia treballat amb el constructor Jaldo i, de sobte, se’n va anar als Emirats Àrabs a construir hotels d’alt nivell.
En l’àmbit de la construcció reusenca, encara recordo com vaig acompanyar un noi jove d’aquells que em venien a veure, conduint-lo cap a les oficines del constructor Miquel Vilella (pel qui jo havia treballat anys enrere), que estava ubicat en plena plaça Mercadal. L’home ens va rebre de manera cordial i amable, però ens va dir que en aquells temps no hi havia gens de feina en cap sector relacionat amb l’obra en general. Tot estava aturat i barrat per culpa de la crisi, però malgrat tot, va tenir la gentilesa d’aconsellar el noi al qual jo acompanyava, que mentre estigués aturat i cobrés la prestació, estudiés força i es reciclés en el sector de la construcció.
Al meu despatx moltes vegades també em visitaven senyors i senyores que havien treballat per l’Ajuntament com a netejadores o en altres departaments municipals i els havien acomiadat sense saber-ne les causes exactes. Jo, en aquests casos, em posava a parlar amb el regidor o l’encarregat de la secció en qüestió, esbrinant el motiu pel qual se’ls havien tret del damunt sense una causa massa clara i la resposta era o bé que «no eren persones massa eficients desenvolupant les seves tasques», o bé que es tractava de gent «conflictiva» a dins del treball en equip.
Era increïble el cúmul de visites que arribava a tenir al despatx de la CORI, a diferència de la resta que estaven totalment buits. I em sabia molt de greu no poder fer massa cosa per ajudar-los, perquè no formava part de l’equip de govern ni era un llepaculs dels mandataris. Malgrat tot, aleshores, en ple 2011, l’Ajuntament pagava les nòmines a una plantilla general de 24.000 treballadors, o sigui que era totalment impossible entrar allà dins com a interí, com no fos aprovant unes oposicions o similar. Recordo la de vegades que vaig adreçar-me personalment al Carles Salas per obtenir informació sobre els plans de treball que havien de sortir i no sortien. També enviava a la penya a apuntar-se a les oficines del cens, que era on s’havien d’inscriure per ser cridats per l’Ajuntament. Però allò mai ho podien fer perquè encara no havien sortit les bases dels nous llocs de treball. Fins i tot, en aquells temps recordo demanar explicacions al Víctor de la Guàrdia, que era el cap de Recursos Humans a escala municipal, i ell mateix, de manera educada, em manifestava que no sabia res de res del tema, malgrat que la notícia dels plans de treball municipals sortien per la premsa cada dos per tres.
Durant tot l’any 2010 i principis del 2011, les tensions de convivència política que es van anant acumulant entre el meu amic i col·lega de l’ànima, en Lluís Oliach, i jo van saltar del tot. El fet de que en Lluís estigués a punt de ser pare per tercera vegada durant el mes de febrer del 2011, el feia anar molt de bòlit i no podia arribar a tots els temes del partit i del club de fumadors que llavors ja dirigia ell mateix, ni tan sols es podia concentrar a acabar la carrera de Psicologia a distància. De sobte, se li havia girat molta feina a casa seva perquè ja tenia dos fills molt petits (de menys de cinc anys) i com que la seva parella, la Rosa, treballava de mestra, no podia estar al 100% pel despatx de la CORI en general. Romandre allà dins de l’Ajuntament desenvolupant el paper que estàvem fent era un veritable problema a escala personal i psicològica.
De totes maneres, he d’afegir que malgrat com de cansat i atabalat que també em trobava jo durant aquells dies, ell cada vegada m’exigia més com a regidor, tant a escala polític com personal, perquè s’apropaven les pròximes eleccions i havíem de treure un munt de vots, recollint el que havíem sembrat fent la nostra oposició juantxi tan dura i molesta per l’equip del govern. Però, malauradament, la nostra bona relació personal i d’amistat va degenerar totalment i ens faltàvem al respecte de manera mútua. Jo l’havia deixat plantat diverses vegades amb nous actes polítics que volia dur a terme o ja m’havia cansat d’obeir les seves ordres descabellades (i arriscades legalment) per «tenir més vots que el Pellicer». Fins i tot, una vegada a finals del 2010 em vaig enfadar tant amb ell que vaig estar una setmana sense parlar-me amb ell, de manera que quan ell entrava al despatx de la CORI a fer les seves coses, jo fotia el camp per no aguantar-lo.
Finalment, i arran de tot això, durant el mes de gener del 2011, al meu camarada se li escapaven comentaris impertinents (alhora que certs) tipus: «Aquest any et veig molt cansat Ariel, no sé ni si val la pena que ens tornem a presentar a les eleccions municipals.» O un descarat: «Escolta, Ariel, si aquesta vegada no em promets que podem arribar als tres mil vots com a mínim, no val la pena que comptis amb mi per fer campanya electoral per aquest 2011.» Era evident que potser el devia pressionar la seva parella, perquè amb els set-cents euros pelats que cobrava per ser secretari del partit i estar un munt d’hores fora de casa treballant per la CORI (gairebé de sol a sol), allò al final no li sortia a compte, a més durant aquella primavera amb tres nens molt petits al seu càrrec, no es devia veure en cor d’afrontar aquella campanya del 2011 que prometia ser força dura i esquerpa.
El pitjor de tot és que si al despatx de la CORI havia d’aguantar els problemes d’en Lluís, que m’exigia més com a polític juantxi, a dins de casa meva havia d’aguantar les neurosis de la meva esposa Katharina, que llavors es queixava constantment que sempre estava sola i que jo la tenia totalment apartada de la cúpula del partit per culpa dels altres, que no la volien, i criticava sempre el Lluís i els altres membres destacats de la CORI. Ella seguia essent la vicepresidenta i volia més poder o el que fos, però no el tenia i jo en pagava les conseqüències. Explicar aquesta cara B dels meus darrers mesos de regidor és molt dur per a mi, però era el que em succeïa. Suposo que hi deu haver altres casos semblants amb polítics que han estat al peu del canó.
Els serveis d’en Lluís Oliach pel nostre partit van finalitzar de manera definitiva arran d’una picabaralla verbal que vam tenir ell i jo a dins del despatx de la CORI a principis de febrer del 2011. Aleshores em va anunciar que ja no podia seguir aquell ritme polític ni aguantar les meves dèries de regidor gairebé cada dia de la setmana. També pel fet de ser pare per tercera vegada li sortia més a compte quedar-se a casa cobrant l’atur que li corresponia i cuidant la canalla ell mateix. I així va ser. Malgrat tot plegat, vam acabar com a amics i recordo que em vaig emocionar molt quan el vaig casar a ell i a la Rosa al meu despatx municipal. Fins i tot, em va convidar al seu banquet de noces que es va dur a terme en un restaurant de Cambrils.
En aquells mesos tan intensos, passés el que passés, o bé petés qui petés, jo tenia molt clar que m’havia de tornar a presentar com a cap de llista de la CORI pel 2011, tal com havia promès a tota la ciutadania durant els darrers quatre anys de mandat, per tant em trobava amb el dilema ètic que no els podia fallar. Era com una mena de pressió psicològica que no em podia treure del meu interior. Digueu-me sonat, massoquista o el que vulgueu, però per a mi tot allò era una qüestió de principis. Malgrat tot, durant aquell temps també vaig manifestar públicament que seria la darrera vegada que em presentaria com a cap de llista del meu partit.
Arribat en aquest punt, voldria comentar que aquest cas concret que va succeir amb la CORI, va ser com una mena de maledicció que es va propagar entre altres formacions polítiques, tal com va succeir amb el cas del PSC amb l’Eduard Ortiz (l’etern número 2), defenestrat de les llistes del partit de manera sobtada; Convergència amb en Jordi Cervera (que va plegar per muntar Ara Reus), o el Partit Popular on l’Alícia Alegret va prendre el primer lloc a en Miquel Àngel López Mallol.
Durant aquell any 2011, també era un problema el fet que es presentés Plataforma per Catalunya amb la intenció d’entrar al consistori i arrasar. La formació estava encapçalada per un tal Albert Tafalla i havia dut una roda de premsa de presentació de la candidatura, arribant pedalejant amb bicicleta ficat a dins d’una carcassa de pernil de plàstic. Per a més inri allò ho va fer davant d’una mesquita del polígon Dina, que segons aquella gent de Plataforma havia d’estar tancada i en desús quan abans millor.
Junt amb el tema d’en Lluís, una altra estocada mortal per a la CORI del 2011 va ser quan la junta del partit va decidir que en Ramon Sans aniria de número 3 de les llistes per dur a terme allò que deien de la paritat política, decidint que una noia: la CORI o la Katharina (la meva esposa) anés de número dos en lloc seu, però com que en Ramon volia només volia anar de número 2 «o res», també va plegar del partit durant el mes de març. I allò em va saber molt greu, perquè en Ramon coneixia a molta gent de la seva edat que ens hauria votat, però en no ser-hi ell, no ho va fer.
Recordo que amb tot allò del Ramon Sans, hi havia gent gran pel carrer que m’aturaven i es queixaven que no ens votarien pel fet d’haver-lo tret de les nostres llistes, criticant-me que jo havia fet molt malament «fer-lo fora del partit per no posar-lo de número dos».
Durant aquell procés tan conflictiu i amarg, fins i tot recordo que la meva esposa Katharina em va demanar insistentment que havia de ser ella la qui havia d’anar de número 2 en lloc del Ramon (o de la Cori Alegre), perquè ella era la vicepresidenta del partit, de manera que fins i tot em va amenaçar a «divorciar-se» de mi en plena campanya electoral si no li feia cas. Finalment, la vaig convèncer que no podia ser la número 2, ja que justament era la meva esposa i allò podia donar molta mala imatge entre els nostres possibles votants. I va acceptar d’anar de número 3 en lloc del Ramon (que no hi volia anar) i ja està.
Durant aquells dies previs a la campanya, els veïns del passeig Prim que temps enrere m’havien promès ajudar-me a buscar vots pel seu barri, també es van queixar d’aquest tema. Així doncs, només començar la campanya electoral del 2011 recordo el Ramon Peña, president d’aquella associació trucant-me pel mòbil totalment enfadat: «Oye, Ariel, que al final esto de colaborar con la CORI no nos interesa para nada porque ya no está el Lluís con vosotros y tampoco tenéis a ese señor mayor, el Ramon Sans, que metía tanta caña contra el Ayuntamiento.» Malgrat que jo li vaig explicar la meva versió dels fets, el paio no ho va acabar d’entendre. Allò em sabia greu perquè durant els anys en que vaig ser regidor de l’Ajuntament va ser l’associació de veïns de Reus a la qual vam ajudar més a enfrontar-se contra l’Ajuntament, denunciant tot allò del Velòdrom. «Ells s’ho perden» vaig pensar, adonant-me com d’ingrata podia ser la política i alguns sectors de la població reusenca.
Durant aquell maleït 2011, també es va notar l’absència del Pirata el del Gorro per motius de salut. En aquells moments, el noi també estava una mica cansat i estressat pel tema de la CORI. Ell també era pare de família amb un nen petit i va decidir quedar en segon terme de la moguda, totalment a l’ombra respecte a la celebritat que havia sigut pel 2007 i els anys posteriors. Malgrat tot, va accedir igualment a anar de número 9 a les llistes i també va permetre que fiquéssim el seu rostre en un cartell que ens estava dissenyant l’Albert Puigpinós, que semblava la portada d’un disc de Deep Purple que es titulava In Rock, on sortien les cares dels membres de la banda colpides en una muntanya, com les dels presidents americans del mont Rushmore, però en el cartell de la CORI hi sortien els rostres dels principals membres de la llista.
Durant aquells següents dies de precampanya em vaig adonar definitivament que en Lluís Oliach era una persona indispensable per aconseguir l’equilibri de tot aquell personal, la veritable argamassa que ajuntava totes les rajoles, pedres i roques del mur. En aquells moments, el partit sense ell i els seus dots psicològics s’estava desestructurant bastant internament i amb aquell problema costaria molt de fer front a la propera campanya electoral que s’estava apropant com una mena de tsunami gegant, un tsunami polític. Però, finalment, els veritables dirigents de la CORI d’aquell moment (en Gerard Tost, la Cori Alegre i jo) havíem de tirar endavant sense ell, fos com fos, demostrant a tothom que a dins del partit no hi havia ningú imprescindible...
En el meu cas particular, tampoc em veia capaç d’aguantar quatre anys més fent de regidor si tornava a entrar, perquè tot plegat s’havia tornat una bogeria i un malson. A vegades, durant aquells dies, recordo que quan pel meu mòbil sonava la sintonia de l’himne del partit «Tots som de Reus», fins i tot m’agafaven ganes de vomitar per l’angoixa que sentia. Sort que en Gerard Tost em va ajudar a suportar-ho tot plegat, perquè la situació tant a dins com a fora de la CORI s’havia convertit en un aspecte dur des del punt de vista psicològic per poder-ho suportar.
Potser avui en dia un acte d’aquest tipus és una fita que ja s’ha superat a escala municipal per tot el que ha succeït durant els darrers anys, però el dilluns 21 de febrer del 2011, em sembla que vaig ser el primer regidor de la història política i municipal de Reus que va mirar de portar als jutjats de Reus el seu alcalde en funcions, perquè va negar l’entrada de la CORI al grup de les 18 societats municipals que integraven Innova SA, EPEL, i altres... També el vaig denunciar perquè seguia negant-nos la contractació d’un assessor polític pel nostre grup municipal; la història de sempre que ja es repetia tant com un disc ratllat.
En aquella roda de premsa duta a terme davant mateix de l’Ajuntament, en companyia d’en Ramon Sans (que encara estava a dins del partit) i del meu advocat, David Peña i Nofuentes (l’únic advocat de tot Reus que podia tenir els pebrots de dur a terme una escomesa com aquella), vaig anunciar que la demanda havia estat admesa a tràmit pel Jutjat de Primera Instància número 3 de Reus i que «d’aquí pocs dies l’alcalde serà cridat a comparèixer davant del jutge» i vaig afegir que «el nostre alcalde no actua de manera democràtica».
Aquesta notícia tan esperada pels nostres fans i detractors d’en Lluís Miquel Pérez no va tenir la suficient transcendència que jo m’esperava al principi de tot, i els periodistes de llavors, no la van propagar tant com havia succeït amb el cas de la Carme Cano durant l’estiu del 2008. Potser entre pitos i flautes ja no els hi acabàvem de molar tant com quan vam entrar a l’Ajuntament i potser, finalment, ens havíem acabat convertint en una mena de rutina municipal com les altres formacions polítiques, tenint nosaltres (sobretot, jo) els mateixos defectes que criticàvem anys enrere.
Malgrat tot, els dos mitjans de referència que sempre he plasmat en aquestes memòries, tant El Punt com el Diari de Tarragona, van reflectir aquesta notícia que podia haver estat la bomba uns anys enrere: «La CORI ha interposat una demanda a l’alcalde Lluís Miquel Pérez perquè nega l’entrada del grup a les societats municipals i també el dret a tenir un assessor polític, el cost del qual acostuma a assumir el consistori», anunciava El Punt l’endemà, 22 de febrer.
«La CORI demanda a Pérez por negar su entrada en las sociedades municipales» anunciava el Diari de Tarragona, amb un text molt més extens i abundant, signat per en Francesc Gras:
El líder de la CORI, Ariel Santamaria, anunció ayer que su partido presentó a mediados del mes de enero una demanda de conciliación contra el alcalde de la ciudad, Lluís Miquel Pérez, que a finales de la semana pasada fue admitida a trámite. El motivo de la demanda se debe al veto que asegura que sufre su partido al no poder formar parte de ninguna de las sociedades anónimas municipales. «El alcalde nos respondía que al no estar en Innova, no teníamos derecho a entrar en las sociedades municipales. Ahora que ya estamos nos dice que no hay presupuesto. Aún así, por otro lado permite la entrada de más consejeros», explicaba Santamaría.
Por su parte, el abogado que representa a la CORI, David Peña, declaraba que la demanda por medio de un acto de conciliación se ha interpuesto contra Pérez por ser la máxima autoridad del Ayuntamiento y que «la situación no es constitucional y perjudica a mi cliente porque hace de concejal sin poder intervenir en decisiones sobre transporte o sanidad». En este punto, Santamaria consideraba que la CORI es víctima de una maniobra que «vulnera el principio de igualdad», si bien reconocía que no se ha cometido ninguna ilegalidad pero si una vulneración ética.
Peña finalizó la comparecencia ante los medios de comunicación diciendo que en estos momentos, se está a la espera que el juez convoque a las dos partes para llevar a cabo el acto de conciliación la semana que viene. En caso de no llegar a un acuerdo, Santamaria está dispuesto a continuar por otras vías.
Malgrat que aquella meravellosa crònica signada per en Francesc Gras estava força bé, he de confessar que llavors m’hauria molat encara més que hagués sortit alguna fotografia meva davant del jutjats de Reus, junt amb en Lluís Miquel Pérez, perquè allò hauria estat més efectiu i cridaner, però no va ser així...
El text que vaig llegir durant aquella roda de premsa (que encara conservo intacte) culminava amb unes frases victimistes que deien el següent:
Volem denunciar la actitud política discriminatòria que ha tingut l’alcalde de Reus amb un polític que no pensa com ell i no gaudeix de la seva simpatia personal, malgrat que formi part del Consistori reusenc amb tota la legitimació política que proporciona la democràcia a través dels seus comicis electorals i dels 1831 ciutadans que van votar a favor del senyor Santamaria durant les eleccions del dia 27 de maig del 2007.
A dia d’avui, aquesta qüestió encara està per resoldre, perquè quan en Pérez va plegar d’alcalde i jo de regidor, el jutge va desestimar aquesta demanda considerant que no s’havia comés cap «il·legalitat» o una cosa per l’estil. En aquells moments la vaig haver de desviar pel contenciós administratiu que trigarà encara un munt de temps en resoldre’s.
De manera que més endavant, quan va esclatar tot el tema de l’anomenat «cas Innova» a partir del 2012 (arran de les denúncies de la CUP i Ara Reus), amb un munt d’expedients judicials de presumptes casos de corrupció municipal oberts i per obrir que encara s’han de resoldre del tot; tot allò meu que l’alcalde no em deixava tenir assessor i entrar a les SAM, al final haurà quedat com una petita cirereta a dins d’un pastís de bodes immens i amb molts pisos, per dir-ho d’alguna manera metafòrica.
Els plens municipals en què vaig participar durant aquell 2011, malgrat que només se’n van celebrar tres en concret: gener, març i abril, va ser força interessants de participar-hi.
En el ple del dia 28 de gener del 2010, potser va ser quan vaig efectuar el meu darrer do de pit en tocar la moral a l’alcalde de Reus quant a preguntes i precs molestos, sobretot en l’apartat de preguntes, on la majoria de vegades en Lluís i jo ja ens havíem acostumat a elaborar uns texts amb frases corrosives, així com iròniques i sarcàstiques per fer-los saltar de les seves caselles o treure’ls de polleguera perquè es posessin furiosos amb mi i amb la CORI en general, és clar. Per tant, aquí mateix volia esmentar una pregunta que vaig dur a terme en relació amb l’estacionament del vehicle oficial de l’alcalde, «en llocs cèntrics de Reus on és prohibit estacionar». Com que es va dur a terme quan en Lluís encara no havia plegat de la CORI, em va ajudar força en el redactat final perquè quedés més picant i molest:
A finals de setembre del 2010, el nostre grup municipal va rebre la queixa de diversos ciutadans i veïns del barri del Carme que em comentaven que havien vist el nostre Excm. alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, esmorzant dins d’un bar cafeteria del carrer del Vent (el desaparegut bar Iris), aproximadament de 2/4 de nou fins a les deu del matí.
Aquests senyors, que no tenien res en contra que el nostre batlle municipal esmorzés en aquest establiment, sí que ens van fer arribar la queixa que durant tota l’estona el seu vehicle oficial havia estat aparcat en un espai on està prohibit estacionar, donant un mal exemple a la resta de la ciutadania que també volen fer el mateix i no poden, de manera que es crea un possible greuge comparatiu entre el senyor alcalde i la resta d’habitants de Reus que cada dos per tres són sancionats per la Guàrdia Urbana per accions similars.
Davant de tot això, el nostre grup municipal formula les següents preguntes:
1-Disposa el cotxe oficial del nostre alcalde, d’alguna mena de permís especial per estacionar en un carrer de vianants com seria el cas del carrer de Vent?
2-Què ha de fer un veí de Reus qualsevol per obtenir el mateix tracte de favor per part de la Guàrdia Urbana i no ser multat?
3-Senyor alcalde, és molt coneguda la seva afició d’esmorzar pels bars de Reus, però qui paga aquests tiberis dignes d’una autoritat com vostè? Ho fa des de la seva butxaca o surt del pressupost d’Alcaldia?
Evidentment, en llegir tot el contingut d’aquesta pregunta, en Lluís Miquel Pérez es va posar totalment furiós en contra meva, adoptant una actitud de com si m’hagués de «banyegar» allà mateix com un brau ple de còlera. De totes maneres, malgrat que l’home treia bilis per tots els costats, la seva resposta va ser força ampul·losa alhora que solemne i institucional:
Com la resta de regidors convindran, voldria manifestar que segurament aquesta és una pregunta que no s’hauria de formular dins d’aquest en ple municipal. Perquè crec que és una degradació democràtica i una degradació municipal que s’hagi de parlar de coses com aquestes. Però bé, com que allà on no hi ha senderi hi ha el que sigui, jo de manera estoica li respondré:
Em pregunta si jo disposo del cotxe oficial d’alcalde? Primer error, no és el cotxe de l’alcalde, és el cotxe d’Alcaldia, que és molt diferent.
Que si hi ha algun permís especial per estacionar en un carrer de vianants com seria el cas del carrer del Vent? Li responc rotundament que no.
Què ha de fer un veí de Reus qualsevol per obtenir el mateix tracte favorable que jo per part de la Guàrdia Urbana i no ser sancionat? Li he de manifestar que no ha de fer res, perquè si jo no tinc cap permís oficial ni cap permís especial tampoc se li donarà a un particular. I si per qualsevol raó el cotxe d’Alcaldia estigués en un lloc inadequat i prohibit és susceptible de ser multat com qualsevol altre.
Aquí, li voldria demanar, senyor Santamaria, que si algunes d’aquestes persones que ha consultat, com per exemple la persona que li fa d’assessor [referint-se al Lluís Oliach] o és company seu i que habitualment habita al bar situat al carrer del Vent cantonada amb el carrer del Carme ho va veure, doncs que formuli la denúncia corresponent ell mateix. I li vull assegurar que si això es pot demostrar, hi haurà la sanció corresponent al xofer que aquell dia va estacionar al carrer del Vent. Si és cert això, estaré en guàrdia.
Finalment, el nostre alcalde en funcions va afegir que tenia l’orgull d’anar a esmorzar en molts establiments de Reus i entre ells el bar Iris, on la família que el porta li dispensa un tracte excel·lent.
Normalment hi vaig a esmorzar abans de treballar i assíduament ho faig a peu, caminant des de casa meva. El que sí li puc assegurar és que jo el temps esmorzant no me’l puc permetre, per tant, sols ho faig de dos quarts de nou a les deu del matí. El que sí que és possible és que algunes persones properes a vostè, senyor Santamaria, si que ho fan passant-s’hi llargues estones allà mateix. Unes persones que encara no sé si cobren del pressupost municipal, del seu grup municipal –si és així deu ser en negre, per tant fiscalment reprovable, o no. Amb això vull dir que els quartos municipals es malmeten a les barres dels bars, per culpa d’alguns amics del senyor Santamaria que li fan d’assessors.
Finalment, responent a la tercera part de la qüestió, l’home ja va perdre l’oremus del tot, parlant amb un to de veu cada vegada més agressiu:
Pel que fa a la tercera pregunta: «Senyor alcalde, és molt coneguda la seva afició d’esmorzar pels bars de Reus, qui paga aquests tiberis dignes d’un alcalde com vostè, de la seva butxaca o del pressupost d’Alcaldia?» Li he de respondre que ho faig de la meva butxaca, però com que jo no tinc altres interessos ni altres retribucions que les de la meva responsabilitat com a alcalde, es pot dir que sí que surten del meu pressupost, perquè les meves retribucions surten del pressupost municipal.
Ara, si amb això vostè vol dir que si jo presento la factura a banda de la meva retribució pels meus esmorzars del barri del Carme, li dic rotundament que no. I li voldria recalcar rotundament que això m’ofèn. I li vull afegir rotundament que només espero que passin uns quants mesos per veure si la ciutat de Reus es pot deslliurar de la seva indigna presència en aquesta corporació. Només li puc dir això. Aquesta qualificació pot ser objectiva o subjectiva, però a la gent se l’ha de jutjar pels seus fets. Pel fet de la presentació d’una pregunta indigna d’un regidor que representa a un partit indigne com el seu, perquè una pregunta com aquesta evidentment l’adorna amb aquest adjectiu d’indignitat.
Malgrat que en sentir aquelles paraules que no deixaven de ser insults cap a la meva condició de regidor i la meva formació política, en un principi vaig voler demanar la paraula per queixar-me al Secretariat de l’Ajuntament, però, finalment, no ho vaig fer, perquè el veia tan emprenyat amb tot allò dels seus esmorzars al bar Iris, que ja em vaig donar per satisfet, però al mateix temps em feia pena que un càrrec com el seu hagués d’aguantar un juantxi com jo (i als seus camarades) allà dins dels seus dominis, però ell mateix s’ho havia buscat, i la gent m’havia votat per això, o no?
Per acabar de comentar el contingut gastronòmic d’aquesta pregunta, volia explicar que el menú que solia prendre llavors el nostre alcalde al bar Iris, eren unes mandonguilles casolanes ben farcides amb llesquetes de pa per anar sucant.
Curiosament, a partir d’aquells moments, en saber molta gent de Reus que l’alcalde anava a esmorzar en aquell establiment de manera freqüent, es va començar a omplir també dels seus adversaris polítics com el senyor Carles Pellicer que va anar allà bastantes vegades per dur-hi a terme una mena de precampanya, esmorzant amb els seus. També hi anava sovint en Jordi Pouget amb membres de la seva plataforma ciutadana en contra del projecte de la Sedera, que també li agradava trobar-se el Pérez de cara i cantar-li les quaranta de la manera simpàtica i trempada que tant sabia fer aquest veí del passeig Misericòrdia, que a principis del 2011 acabava de muntar Ara Reus.
El més curiós de tot això dels vehicles municipals és que durant tots els quatre anys exactes que vaig estar a dins de l’Ajuntament fent de regidor, només vaig sentir a parlar del cotxe de l’alcalde, el cotxe oficial d’Alcaldia o el que fos. Un tema que tenia molt de suc per tocar el voraviu. Fins i tot el 2009 havíem dut un número de loteria per Nadal sobre el que costava mantenir-lo cada any. Però, més endavant, el dimarts 26 de juliol del 2011, va sortir a la llum que el nou govern municipal d’en Carles Pellicer es va trobar que durant el mandat d’en Lluís Miquel Pérez va arribar a haver-hi un total de quatre vehicles oficials en lloc d’un de sol: el vehicle oficial de la tinent d’alcalde Empar Pont, un Citröen C4 amb xofer inclòs; un Ford Focus que pertanyia a l’Àrea de Recursos Generals i Hisenda per al senyor Carles Salas; més un altre Citröen C4, vehicle oficial de l’Àrea d’Educació, càrrec que llavors duia a terme la regidora Misericòrdia Dosaigues; més l’Audi A6 de l’alcalde, al qual sempre hem fet referència.
Aquesta notícia sobre els vehicles oficials de l’Ajuntament d’en Pérez, va sortir principalment publicada al Diari de Tarragona en l’edició del 26 de juliol del 2011: «El nuevo gobierno se encuentra con cuatro coches oficiales y elimina a tres. De los dos chóferes oficiales, solo permanecerá el del alcalde» era el títol d’aquella magnífica notícia redactada per en Francesc Gras Tercer, el principal cronista periodístic del Món (o el Moc) de Reus. No en va, el síndic de greuges de Catalunya ja havia manifestat que l’Ajuntament de Reus era un dels més opacs de Catalunya.
En aquell article d’en Francesc Gras també es deia que el govern anterior no havia pagat encara una factura de Fecsa-Endesa per valor de 800.000 euros i, en aquells moments, en ple mandat d’en Carles Pellicer s’havia rebut l’amenaça de tallar l’electricitat en diversos edificis públics. Però el més curiós de tot plegat és que també es parlava de l’afer dels assessors municipals: «El coste de los asesores de los partidos ha pasado de 225.438 euros por año en la anterior legislatura, en la que había seis grupos municipales en el consistorio, a 206.600 euros/año, en el actual mandato, con cinco grupos municipales». El més increïble d’aquest escrit publicat a la premsa és que la CORI mai vam tenir assessor polític pagat per l’Ajuntament (a través d’Innova, és clar), però, malgrat tot, es parla d’un número de sis, això vol dir que potser l’assessor que ens corresponia estava treballant per un altre grup municipal que no era el nostre.
En relació amb el tema de l’assessor, malgrat que vam donar molta guerra, no en van obtenir cap, fins i tot l’alcalde durant un ple, em va manifestar que no existien. Ja només per això, hauríem d’haver anat a la fiscalia anticorrupció o denunciar-ho a la Guàrdia Civil (secció delicte administratiu) des d’un bon principi. Però estàvem també tan atabalats en altres coses que no ho vam fer. A més, ens faltava informació jurídica sobre aquest tema. Eren altres temps i rascar la crosta de tot això costava molt més que ara. Només s’havia de tenir pebrots i fer-ho. I els de la CORI en teníem...
Durant aquell ple del 28 de gener del 2010, també vaig presentar una nova moció perquè l’Ajuntament repartís vals d’estacionament gratuïts a través de l’empresa AMERSAM, per als usuaris de les zones blaves i aparcaments municipals de Reus «amb un màxim de tres hores al dia».
Durant el ple municipal del 4 de març del 2011, (perquè al febrer no se’n va celebrar cap), es van tractar diversos temes importants pel futur de la ciutat com l’aprovació del Pla Estratègic i l’Agenda 21 «Reus Demà». També es va aprovar la modificació del Pla General de Revisió Urbana, que afectava a les finques de Cal Parisi, Finques Montseny, l’illa avinguda la Salle-monestir de Poblet i l’illa de l’Hospital, on s’havia d’enderrocar gran part de l’antic hospital i fer-hi habitatges d’entre nou i quinze pisos. Una nova barbaritat urbanística al centre de Reus, per la qual la CORI ja havíem fet campanya alertant als veïns de la zona.
Durant aquell Ple municipal ja vaig manifestar que allò dels blocs de l’illa de l’Hospital era una «iniciativa urbanística de fets consumats, que es fa sense haver-ho consultat prèviament als veïns afectats de la zona ni a la ciutadania en general». A més, per a més inri, aquells habitatges que es bastirien damunt de les parts afegides al vell hospital Sant Joan quan es va remodelar als anys 90, servirien per a pagar les obres del nou hospital, inaugurat l’any anterior. Allò no hi havia qui ho entengués.
Una altra moció urbanística força polèmica que va presentar l’equip de govern durant aquell ple, va ser la remodelació dels barris del Ponent: Inmaculada i Sol i Vista, amb subvencions de la Generalitat. Aquí vaig manifestar el meu vot totalment desfavorable, afegint que havia parlat personalment amb molts veïns de la zona que es negaven totalment que es dugués a terme aquella mena de reforma urbanística:
Nou de cada deu veïns amb qui he parlat durant aquest dies de calçotades i esmorzars populars, on també han assistit alguns de vostès per fer precampanya electoral, m’han dit que no veuen amb bons ulls que se’ls expropiïn els habitatges que els seus pares o els seus avis van construir als anys 50 i 60, habitatges que es diu que amenacen ruïna, però sembla ser que no, que són cases molt més sòlides que molts edificis del centre que s’haurien de rehabilitar abans que aquests barris perifèrics. Crec que dona la sensació que l’Ajuntament els vol expropiar a canvi de quatre rals, i els veïns no ho volen això, malgrat que tot quedi més bonic i estètic a partir de llavors. Per tant, anuncio i reitero el meu vot en contra d’aquesta moció.
En aquells moments, gairebé cap barri de Reus se’n lliurava, de les urpes del senyor Bergadà i les seves intervencions urbanístiques no exemptes de polèmiques, molèsties i queixes per part dels veïns afectats: ja havia començat amb el nou disseny de la plaça de la Llibertat l’any 2000 i va prosseguir amb la Pastoreta, els passeigs Prim i Sunyer, tot el barri del Carme, la rotonda de la plaça del Canal –plena de tubs–, les rotondes de diverses avingudes perifèriques –decorades amb tant mal gust–, l’ARE del passeig Nord, les expropiacions dels masos de la carretera del Morell, la partida de l’Hospitalera –on presumptament sols afavoria la finca de l’Empar Pont–, i ja per acabar, el senyor Bergadà va prosseguir amb els blocs Bofill del barri Gaudí, el passeig Misericòrdia amb la Sedera i volia continuar els seus projectes urbanístics amb els barris de ponent, expropiant a dojo per quatre rals, tal com havia fet al barri del Carme. Mentre el senyor Bergadà era regidor d’Urbanisme, també va anunciar que tenia previst canviar la fisonomia del passeig Mata, obrint un nou aparcament municipal de font a font i enderrocant la majoria d’edificis vells mig abandonats i en desús, per ubicar-hi una nova avinguda al nord de la ciutat. El mateix volia fer amb els terrenys de la Renfe, o ADIF, on s’havia ubicat aquella fira de mostres provisional, bastint-los amb blocs de deu pisos plens d’habitatges en aquella zona de Reus «tan gran i tan propera al centre de la ciutat» i a les vies del tren, que s’havien de soterrar o treure-les d’aquell traçat ferroviari que «frenava l’expansió urbanística de la ciutat, en aquelles zones de Reus per on passava».
En aquest ple, la CORI vam presentar les darreres dues mocions polítiques del mandat en el qual vaig ser regidor. La primera anava sobre l’edició d’una nova edició de la Història General de Reus, amb un tiratge més ampli i econòmic «per a la butxaca del ciutadà». En la segona moció vaig insistir perquè les tarifes del nou aparcament del Carrilet fossin gratuïtes per als veïns de la zona. Evidentment, allò era per captar vots en aquell sector de la ciutat.
Quant a precs i preguntes, a causa de com d’atabalat anava llavors preparant la nova organització del partit, no les vaig poder redactar o les vaig redactar fora de termini i, per tant, no n’hi va haver.
Malgrat tot, en aquell ple també es va produir la intervenció anual de la Misericòrdia Vallès, la sindica de greuges de Reus, exposant els 177 casos que havia rebut. Tot i que la resta de partits polítics li feien més o menys la pilota, jo li vaig respondre, que aquelles «177 actuacions, eren molt escasses per com de malament anava Reus en general» o potser perquè entre la ciutadania «encara no hi ha massa coneixement del que és el Síndic de Greuges exactament». Finalment vaig afegir que jo, fent de regidor de la CORI, havia recollit moltes més queixes que la senyora Vallès i «no m’avergonyeix dir-ho, però en aquest aspecte, jo sempre m’he considerat com una mena de síndic de greuges alternatiu, de caire polític».
Cada any que venia la síndica a exposar els seus expedients de queixes de la ciutadania (escassos segons al meu parer) l’alcalde em fotia una bona bronca quan m’agafava per banda, sobretot per faltar-li al respecte o mofar-me d’ella. Em recordava que era la tieta paterna del diputat socialista a les Corts Generals, en Francesc Vallès, i que com a membre del consistori que jo era, s’havia de quedar sempre bé amb ell i la seva família. «No cal llençar-nos pedres al nostre propi terrat. Fes-ho sols pel bé de la ciutat, home!», em demanava en Lluís Miquel Pérez de manera desesperada.
El ple que es va celebrar durant el 15 d’abril del 2011 va ser el darrer de tots en què vaig assistir com a regidor de l’Ajuntament de Reus, com que aleshores no intuïa que a partir del mes de maig em quedaria fora de l’Ajuntament, vaig queixar-me que no es poguessin presentar mocions, precs i preguntes per part dels grups municipals, però es veu que estava establert per llei de que fos així, de manera que tret de les propostes i mocions de l’equip de govern, ningú més ho va fer. Malgrat tot, recordo que es va presentar una moció d’alcaldia on se sol·licitava l’autorització de crèdit a llarg termini per a GUPSA (una empresa immobiliària d’Innova), que pujava gairebé cinc milions d’euros, per finançar els 46 habitatges de protecció oficial de la plaça de la Patacada, uns pisos que costaven entre 50.000 i 62.000 euros, però que només mesuraven entre 30 i 40 metres quadrats: una nova merda urbanística en contra de la qual vaig votar, denunciant que, en teoria, aquells habitatges «només havien de ser de lloguer per a la gent gran i amb pocs recursos expropiada del barri del Carme», cosa que semblava ser que no s’acabava de dur a terme, malgrat que, a continuació, l’alcalde em va manifestar tot el contrari: «Són per a persones amb disminució o casos greus de violència de gènere. També estan prioritzades les adjudicacions a les persones residents al barri que han estat objecte d’expropiació; la resta, són d’accés lliure.»
En aquest darrer ple d’aquell mandat 2007-11, també es va sol·licitar un préstec de 750.000 euros per l’empresa municipal AREMSA, vinculada amb el sector d’aigües de Reus. A continuació, es van posar en venda accions de REDESSA (Reus Desenvolupament Econòmic SA) a través d’una moció on s’especificava que tenia un capital social de 5 milions d’euros. Aquesta era una de les empreses municipals més importants d’Innova, que gestionava la Fira de Mostres, el Tecnoparc, el viver d’empreses municipal i l’aeroport de Reus, que anava a càrrec del senyor Josep Morató (PSC), un antic director del Banc de Bilbao de Reus, que a mi em feia la impressió de ser una mena de gallina d’ous d’or perquè l’Ajuntament fes diners, molts diners a través de les seves polítiques municipals. El senyor Morató, malgrat el seu elevat estatus de tinent d’alcalde, era una persona amable i senzilla que es feia estimar encara que fos pels grups de l’oposició. A diferència d’altres camarades seus no era gens antipàtic, ni s’ho tenia gens cregut.
Finalment, en aquell ple, l’alcalde ens va anunciar de manera oficial que l’Ajuntament de Reus llavors tenia un pressupost consolidat de 396 milions d’euros i «té un deute molt viu de 368 milions d’euros», tot recordant que la Llei reguladora d’hisendes locals «autoritza que els ajuntaments es puguin endeutar ordinàriament, sense demanar permís per fer un nou hospital, una escola... que és en el que es gasten els seus diners fins als 125% dels seus recursos propis liquidats a l’exercici anterior».
Jo, en escoltar aquelles paraules, em vaig esgarrifar terriblement. Sentia una mena de vertigen horrorós. «Com pot ser que una ciutat de poc més de cent mil habitants tingui aquest deute municipal?», vaig pensar totalment acollonit. Allò va ser el que realment em va desanimar a tornar a ser regidor de l’Ajuntament durant quatre anys més. Aquella quantitat de 396 milions era molta pasta a pagar entre tots els reusencs. Potser uns tres mil quatre-cents euros per barba a través d’impostos...
Durant els 4 anys que vaig estar de regidor, tal com he dit en ocasions anteriors, Reus va ser la segona ciutat amb el pressupost més elevat de tot Catalunya, després del municipi de Barcelona. A banda que tot allò va ser per motius polítics, segur que hi devia haver altres qüestions. I l’existència d’un hòlding municipal com Innova, la feia enriquir tant com si fos una mena de banc paral·lel de l’Ajuntament. Però crec que l’ens municipal encara estava en procés d’experimentació, de veure com acabava de créixer la criatura de laboratori, fins que de sobte va petar pels quatre costats amb una sola punxada de la CUP el gener del 2012.
Mentre jo era regidor recordo que quan pujava per l’ascensor, em trobava senyors molt ben vestits, que eren regidors d’Hisenda d’altres ajuntaments socialistes arreu de Catalunya (Sabadell, Terrassa, Vic, fins i tot, de Tarragona), que venien a Reus a visitar l’alcalde perquè els expliqués millor com funcionava tot el tema d’Innova per exportar-ho als seus municipis. «Quin bon invent heu fet els de Reus, Elvis», em va anunciar un d’aquests regidors amb veu entusiasmada mentre es fregava les mans de manera avariciosa. Realment, Innova, ens agradés o no, era un altre d’aquests invents pioners totalment made in Reus, com la Unió de Botiguers, els parcs infantils de Nadal, els IMAC (que també n’hi ha per tot Catalunya) i, és clar, de l’adulteració de l’oli de colza per a consum humà...
Durant aquell darrer ple municipal del mandat 2007-11, l’alcalde es va acomiadar dels regidors que ja no seguirien en política, com el senyor Eduard Ortiz (PSC), en Miquel Àngel López Mallol (PP), en Juan Gallardo (PP) en José Magrazó (PSC), en Josep Morató (PSC), en Joan Anton Verge (PSC), la Pilar Pérez (ICV), en Fèlix Oliva (CiU), l’Empar Pont i en Jordi Bergadà (ERC), em sembla que va haver-hi algú més, però no me’n recordo. Aleshores, tots ells van fer un petit discurs pertinent d’acomiadament des del faristol municipal i l’alcalde, Lluís Miquel Pérez, va fer un discurs final realment històric, el darrer de tots després d’estar gairebé 12 anys seguits governant la ciutat de Reus, superats només pel seu camarada Josep Abelló, que en va estar catorze de seguits (dos més que ell, au).
L’home va agrair les intervencions dels regidors que plegaven, i dels regidors que en «teoria no s’acomiaden» perquè ens tornàvem a presentar durant les eleccions de maig, tal com era el meu cas. També va fer unes paraules d’agraïment «per un dels tresors que té la ciutat, que són els seus empleats municipals». A més, va donar les gràcies als ciutadans de Reus per «la seva confiança dipositada en tots els grups municipals, cadascú en la mesura que els resultats electorals van donar». I va demanar excuses «per tot allò en que hàgim fallat, segurament ha estat per omissió, no per voluntat», afegint que volia desitjar sort a tots els regidors que marxaven: «I que puguin tenir un bon retorn al món de la privacitat o de la funció pública que enyoren, i la veritat és que hi haurà algú que no tindrà això de bones a primeres. Així doncs, fins sempre i gràcies a tots.»
Aquelles van ser les darreres paraules d’en Lluís Miquel Pérez i Segura com a alcalde de Reus, malgrat que llavors ell encara es devia pensar que guanyaria les eleccions del 2011 i governaria la ciutat quatre anys més, pobre home. Si ho hagués aconseguit de debò, podria haver arribat als setze anys seguits, i superar al seu camarada Abelló, per dos (perquè a nivell històric aquest ha estat el batlle que ha estat governant la ciutat de Reus durant més anys seguits). Però no va ser així... què va. En Lluís Miquel Pérez podria haver guanyat de nou l’alcaldia si durant els seus mandats no hagués estat tan tossut amb els enfrontaments veïnals per culpa dels darrers projectes urbanístics que va posar a gran part de la ciutadania en peu de guerra en contra seva. I si a mi, malgrat el meu juantxisme polític, no m’hagués tractat tan malament i de manera tirànica alhora que desagradable en molts casos, tant en l’àmbit públic com privat, segurament les coses a dins del consistori també els haurien anat millor. Ni jo (ni cap membre de la CORI d’aquells moments) ens vam doblegar mai per a res. Li vam fer la guitza en tot el que vam poder. En el meu cas, tret d’algun afer concret, en l’àmbit polític sempre vaig estar en peu de guerra en contra seva, qüestionant tot el que es proposava fer i embrutant la seva imatge institucional. Em sentia com una mena de John Rambo lluitant contra aquell sheriff tirà i arbitrari que li feia la vida impossible en la mítica pel·lícula First Blood. Segur que si hagués tractat la CORI amb més respecte i ens hagués deixat entrar a Innova des del principi de tot, sense vacil·lar-nos, i ens hagués posat l’assessor que li demanàvem, tal com en gaudien la resta de grups municipals, potser el nostre rol polític hauria estat molt més suau, duent a terme una oposició crítica, però no tan corrosiva, així com més divertida per a tots plegats. Mai se sabrà... Malgrat tot, aquella partida política del senyor Pérez a dins del consistori es va acabar en aquell mateix ple del dia 15 d’abril del 2011.
El dia 26 d’abril del 2011 encara es va produir un altre ple ordinari, que era sobre la designació dels membres de les meses electorals per a les eleccions del 22 de maig. Es tractava d’un sorteig informàtic denominat CONOCE proporcionat pel INE (Instituto Nacional de Estadística) que designava els membres de les 148 meses electorals que hi havia en aquells moments per tot Reus.
Tal com succeïa cada quatre anys, la CORI per la seva campanya electoral a les municipals sempre gaudia de nous fitxatges en substitució dels antics, cosa que també passava en altres formacions polítiques com CiU, per exemple.
Així doncs, el 2011, l’estudiant de secundària Franc Serrano, que llavors tenia disset anys a punt de fer-ne divuit, ja s’havia interessat des de feia mesos a formar part de la CORI i a banda que va col·laborar-hi durant les eleccions del Parlament, també va formar part de les llistes del 2011.
En Francisco Corona, un clown professional i mag prestidigitador alhora, també va formar part de la CORI 2011. Amb ell, hi tenia molt bon rotllo perquè també havia estat amb nosaltres fent campanya pel Parlament català.
Durant aquell any, també hi havia en Jordi Rius, que al principi només s’havia adreçat a visitar-nos al despatx pels seus casos particulars i, de sobte, es va voler implicar en la nostra moguda política juantxi formant part de les nostres llistes.
També el mes de març del 2011 van aparèixer gent com l’Antoni Homs, un transportista autònom que en aquells moments estava de baixa per un accident laboral i tenia ganes de participar de manera activa fotent canya contra l’administració local.
A més, gràcies al Gerard Tost, perquè era col·lega seu, a principis del 2011 també va aparèixer l’Àlex Prieto, que per les municipals del 2011 s’hi va voler implicar de debò i es va col·locar ràpidament entre la cúpula del partit.
Durant aquella campanya, vam gaudir de les col·laboracions d’en Valentí Parrilla: un empresari informàtic que també volia ajudar-nos des del punt de vista logístic, que era molt col·lega de la Núria Pàmies, que ens feia totes les fotografies de la campanya. Aquesta parella ja havia començat a col·laborar amb nosaltres durant les eleccions del Parlament català, però durant les municipals del 2011 va voler formar-hi part de manera més activa.
Per aquells comicis del 2011, també van formar part de la CORI: en Gerard Dalmau i l’Ana Surriba, de Pedra d’Ara, grans experts a tocar els pebrots a l’Ajuntament en temes de sancions per les zones blaves; la Cori Jansà (una altra Cori a dins del partit), que també es va implicar durant aquella campanya –a aquella noia que, en un principi, només venia a visitar-nos per temes personals, li va interessar força la nostra moguda i també va voler formar part de les llistes quan li ho vaig demanar–; la Rosa Rius i la Cristina Salvadó –dues senyores de de Reus de tota la vida, gens juantxis (segons el nostre parer), però els agradava tot el que estàvem fent a escala política: ajudar la gent que ho necessitava i fotre canya a l’equip del govern, pallassades a banda–; una tal Verònica Jové –que també era una noia que havíem ajudat pel tema de les obres que patia al seu carrer i no podia passar amb el cotxet del seu fill petit; aquesta noia tant de Reus, també havia col·laborat durant les autonòmiques anteriors–; i també voldria citar el bo del Gaspar Sánchez –aquell jugador d’escacs, que cada dimarts a la tarda es posava a jugar amb amics seus a l’entrada del nostre despatx de la CORI, perquè a dins de la biblioteca pública Xavier Amorós no li deixaven fer-ho.
De totes maneres, durant aquell any, sense tenir el Lluís Oliach i el Pirata al meu costat, em sentia com desemparat i desorientat. Fins i tot, trobava a faltar el Ramon Sans, que sempre havia estat amb nosaltres fent-nos companyia i aportant idees de les seves durant aquells anys de mandat.
I arribat en aquest punt en què parlo de la CORI del 2011, finalment vam acabar funcionant més o menys com un partit tradicional anant en contra dels altres partits polítics que no ens queien bé (tal com feien els nostres adversaris). Mirant-ho amb perspectiva, el 2011 ja havíem perdut totalment aquella espurna de protesta juantxi transgressora i l’astracanada política antisistema alhora que plena de perfomances i actes cabareters de caràcter burlesc que ens caracteritzaven durant les campanyes electorals anteriors. Aleshores penso que també havíem deixat de ser la novetat, la moda o la «bomba» mediàtica del moment per la ciutadania i la premsa municipal. L’únic que la CORI conservava vigent des del 2003, eren alguns punts juantxis del programa electoral que ja estaven totalment gastats i el fet que jo encara anava vestit d’Elvis Presley, cada vegada amb vestimentes més variades i sofisticades. Durant aquells comicis recordo que vaig estrenar un vestit platejat, tipus astronauta i un de blau marí amb decoracions de vidre de debò, per anar més elegant, els quals m’havien confeccionat al Barato. També em vaig fer ampliar un parell de talles, l’antic blau cel i el carbassa color butaner perquè entre l’estrès personal i el fet de deixar de fumar en sec, m’havia engreixat uns dotze quilos des del 2007.
També he de dir que la CORI del 2011, malgrat que comptava amb una bona cleca d’unes quinze o vint persones per dur a terme una bona precampanya per tots els punts de Reus on ens donés la gana, no ho vaig saber acabar de manegar bé, perquè totes les resolucions es prenien de manera conjunta, gairebé tipus assembleari, de manera que moltes vegades aquelles reunions de partit s’acabaven en convertint en una mena d’olla de grills entre discussions i propostes personals sobre com fer anar el partit. Però, malgrat tot, amb els nous integrants la cosa va anar força bé i malgrat el panorama municipal tan competitiu que hi havia llavors amb un munt de noves formacions que anaven a per totes com: la CUP, Ara Reus o Plataforma per Catalunya, més Ciutadans, crec ens en vam sortir prou bé, ja que vam augmentar el nombre de vots respecte al 2007, però finalment vam quedar fora, és clar.
Recordo que des del mes de febrer del 2011, els principals quinze o vint membres que conformarien la llista electoral, ens reuníem en una sala d’actes del Centre Cívic d’Horts de Simó, permesa per dur a terme aquest tipus de tasques. O bé també quedàvem al Cafè de Reus, que estava al costat mateix de l’Ajuntament. En aquestes reunions de partit recordo que ja va destacar la figura del gran Valentí Parrilla, expert en màrqueting empresarial, que ens va assessorar sobre com havíem de dur a terme la campanya, gairebé com si fos un broker de borsa, explicant-ho tot en una pissarra enrotllable.
Aquell 2011 també comptàvem amb la presència de l’Anton Homs, el darrer fitxatge de la CORI que va dur a terme en Lluís Oliach abans de plegar del partit (fins i tot era veí seu). L’home intentava posar seny i ordre dins de la disbauxa política que representàvem, aconsellant-nos a tots plegats que si fèiem propostes més serioses, com la resta de formacions, ens votaria més gent. També recomanava que si jo canviava els meus vestits d’Elvis, per americanes i roba normals, també es trauria més bon resultat electoral. Sobretot pel que estava a punt de caure el 2011, en què la gent ja no estava per pallassades o astracanades polítiques. Però jo li responia que no volia prostituir el tarannà juantxi del partit i que la gent que em coneixia i em volia votar ja sabia de què anàvem.
Abans de començar de parlar a fons de la precampanya i la campanya electoral del 2011 tan intenses totes dues, voldria esmentar la persona que realment s’ho va treballar de debò fent de comunicador i comentarista de tot el que va succeir a escala política i s’ho passar totalment pipa, retransmetent-ho tot a través del seu blog personal, que va adquirir un protagonisme totalment fora de sèrie arran d’aquells comicis del 2011, que van suposar també un canvi dràstic en la vida política de la ciutat.
En Josep Baiges Gispert, fill del mític polifacètic artista riudomenc: Josep Maria Baiges Jansà, Joselín, fins aleshores era conegut per la ciutat per ser un afamat i prestigiós locutor de Ràdio Reus la SER, articulista de diversos mitjans de comunicació local i, també, per dur a terme el seu famós espai televisiu el Món de Reus, una mena de magazine o programa de varietats totalment made in Reus, que tenia força audiència per Canal Reus.
De totes maneres, aleshores jo també l’havia vist duent a terme moltes presentacions d’actes oficials de l’Ajuntament de Reus i diverses entitats de la ciutat. Fins i tot havia coincidit amb ell en diversos actes polítics que la Cambra de Comerç va organitzar per promocionar el turisme i el comerç reusenc.
Jo, a en Josep Baiges, sempre l’havia trobat un paio força amable, amb un tracte proper i noble, com de dandi local o de cavaller reusenc distingit. Però quan va decidir traslladar la realitat política que s’estava cuinant llavors a Reus cap el seu blog personal, ho va capgirar tot de dalt a baix i totalment al seu favor, convertint-se en el veritable protagonista de la campanya electoral del 2011. La gent del carrer encara parlava més d’ell i comentava in voce els seus articles digitals, que no pas el que dúiem a terme els candidats que ens hi presentàvem. Els texts d’en Josep Baiges eren com una mena de «veritat suprema» per a molts dels seus seguidors, on al principi de tot ja hi havia tota la flor i nata de la ciutat.
La seva tasca va ser una nova manera de fer periodisme local, propera i eficient, que arribava a tots els sectors de la ciutadania, duent a terme un seguit d’escrits realistes de la situació electoral del 2011, afegint-hi unes quantes frases iròniques, divertides i alhora corrosives i sarcàstiques a escala política, dient el que pensava de tots nosaltres, retratant-nos amb una pinzellada tan excel·lent i detallista com les obres pictòriques del difunt senyor Baiges. El que passa és que la realitat tal com és i tal com te la mostren (sense filtres pel mig) a vegades et pot fer mal i et pot doldre de debò si te l’ensenyen d’aquella manera tan sublim com duia a terme en Josep Baiges. Malgrat tot, he de confessar que quan jo llegia les cròniques, on es reflectia la cara A i la cara B dels meus adversaris polítics, et parties el cul de riure (perdoneu l’expressió) per com de bo era; un humor elegant, refinat i totalment made in Reus, que arribava a superar les quotes literàries dels seus mestres referents com l’Enric Tricaz, l’Antoni Tàpies o el mític Antoni Zaragoza Mercader (conegut també com a Anzame). Però quan em ficava a llegir el que em pertocava a mi mateix, de caràcter polític (és clar), ja no em semblava tan divertit ni graciós. A vegades, fins i tot em molestava i notava com si en Josep Baiges, una persona a la qual sempre jo havia apreciat i tingut en molt bona consideració, aprofités la meva decadència política i personal (a causa del meu desgast psicològic i físic) per mofar-se de mi i presentar-me com a un simple «bufó» o un xitxarel·lo molest de la política local, que durant la campanya del 2011 havia augmentat unes quantes talles la mida dels seus vestits d’Elvis perquè ja no li cabien per com de gras estava; ignorant tot l’esforç que jo havia dut a terme fent oposició contra en Lluís Miquel Pérez i el seu govern durant els quatre darrers anys de la meva vida. També se li van escapar comentaris sincers, on jo només em tornava a presentar per «provar sort» o per veure què passava, cosa que no era certa. Les seves crítiques sarcàstiques cap a la meva persona semblava que les fes per desacreditar-me públicament davant dels seus seguidors, entre els quals potser encara hi havia algú em volia votar.
Amb el pas del temps i des del punt de vista personal, he acabat apreciant del tot la gran obra que va dur a terme amb el seu blog del Món de Reus, on jo vaig rebre igual que la resta de polítics que retratava als seus escrits, tant per a bé com per a mal. De manera que, avui en dia, fins i tot exploto a riure quan torno a llegir els seus articles que també parlen de mi i de la CORI recollits en el seu llibre Els 100 dies que van canviar el Món de Reus, publicat per Edicions Salòria el mes de setembre del 2011; un llibre que recomano a tothom que vulgui saber com va anar la precampanya i campanya electoral d’aquell 2011, que van ser tan conflictives i tan intenses a escala política.
És evident que durant aquelles municipals, potser em vaig confiar una mica i vaig donar per fet que em votarien entre dues i tres mil persones com a mínim, a causa, sobretot, de les grans tasques que havia dut a terme a l’Ajuntament de Reus, essent la veu crítica que tothom volia escoltar i ajudant la gent del carrer de debò, en lloc de donar-los llargues. Almenys vaig intentar ajudar el ciutadà de Reus que tenia greus problemes amb l’Ajuntament (fos en l’àmbit que fos) el millor possible.
Malgrat tot, durant aquella ocasió també vaig aprendre que malgrat que tinguis una bona borsa de vots potencials, en dur a terme una nova campanya electoral s’ha de començar totalment des de zero i organitzar-te per adaptar-te a les circumstàncies del nou any en què tornes a fer acte de presència perquè cada quatre anys les coses poden canviar molt dins del panorama municipal. Si no tens present això, estàs perdut...
Tant de bo en Josep Baiges hagués iniciat el seu blog del Món de Reus durant la campanya i precampanya del 2007 (quan vaig entrar de regidor) i l’hagués prosseguit durant els quatre anys següents, descrivint amb tot detall la cara B del darrer mandat d’en Lluís Miquel Pérez, segurament que les coses haurien anat encara millor per a la ciutat.
De totes maneres, comparat amb altres mitjans de comunicació locals, el blog d’en Josep Baiges va ser el que ens va fer sortir més vegades durant la precampanya i campanya electoral del 2011. La resta de la premsa durant aquella ocasió no ens va treure massa perquè llavors hi havia massa formacions petites com per entrar en detall amb nosaltres, tal com succeïa abans.
Com a conclusió també he de comentar que potser per la manca de nous guionistes, de noves propostes que enganxessin o del que fos, la CORI ja s’havia passat com de moda per la premsa local, que el 2011 no va parlar tant de nosaltres com durant les campanyes municipals anteriors. Fins i tot en aquell mateix any, mentre feia campanya electoral pel barri Juroca o en altres zones perifèriques de la ciutat, hi havia molta gent que em preguntava si ens tornàvem a presentar o no, «perquè darrerament no surts massa pels diaris, Ariel».
Potser també molts mitjans de comunicació que es van enrotllar amb nosaltres el 2007, s’esperaven molt més de mi i del partit en general, fotent canya durant tot el mandat i creant més notícies profitoses tant a dins com a fora de l’Ajuntament, però us juro que, com a regidor en l’oposició vaig fer el que vaig poder, mantenint una guerra sense treva (i molt arrossegada en segons quins casos) contra el govern de la ciutat amb en Lluís Miquel Pérez al capdavant, que a mi aleshores em semblava que estava cometent diversos errors municipals, pels quals se li havia de cridar l’atenció. I no vaig ser l’únic, perquè una colla de valents camarades i amics de la CORI també van donar la cara per mi i pel partit de llavors.
A més, he de reconèixer que durant aquells quatre anys tampoc em vaig prostituir ni vaig parar la mà pel darrere en relació amb els que manaven. Només vaig cobrar el que em pertocava com a regidor i, malgrat tot, en estar fora d’Innova no ho vaig arribar a cobrar tot. Tampoc vaig endollar-me, ni vaig endollar cap dels meus partidaris en qualsevol administració municipal, fet que han dut a terme un munt de partits tant del govern com de l’oposició. Fins i tot, amb el fet de ser la xinxeta del Pérez o l’«ovella negra» del consistori, a vegades crec que m’hi vaig exposar massa; però tot el que vaig dur a terme, ho vaig fer des del cor i amb tota la bona intenció del «Món de Reus», perquè sempre he estimat i estimo a la ciutat i els ciutadans de Reus, absolutament a tots.
I a en Josep Baiges, gairebé de la meva edat, el considero com un dels pioners del nou reusenquisme que es va dur a terme a principis del segle xxi i que es manté encara vigent en l’esperit actual de la ciutat. També gràcies a ell, al seu tarannà reivindicador de la nostra cultura RTV tan estimada, vaig compondre la cançó «Tots som de Reus» el 2001, un tema que havia de ser una mena d’himne de la ciutat i dels reusencs en general amb tots els seus trets característics, de manera que quan la vaig gravar el febrer del 2003, amb la Banda del Doctor Juantxi d’aquells moments, quan hi havia el gran Jordi Martínez, es va acabar convertint en l’himne oficial de la CORI.
Avui en dia, el blog d’en Josep Baiges encara forma part del tarannà latent de la ciutat i el continua llegint molta gent. Fins i tot hi ha col·legues meus que viuen fora de la ciutat i se’l miren cada dia. Jo també me’l llegeixo cada vegada que puc i si estic una mica inspirat porto a terme algun comentari pertinent dels meus. Però, actualment, segons la meva opinió, al Món de Reus digital, hi trobo a faltar una mica més de politiqueig municipal i xafarderia en relació amb els nostres càrrecs mandataris, tal com es va començar a fer el 2011 i va ser finalista del premi El Periodista de l’any 2011.
Volia acabar aquesta mena d’homenatge al Món de Reus d’en Josep Baiges amb la frase de: «Torna-la a tocar, Pep». Tal com diria en Humphrey Bogart a la pel·lícula Casablanca, per recordar vells temps.
Obeint les recomanacions d’en Valentí Parrilla, que llavors exercia les funcions d’una mena de cap de campanya, durant aquell hivern del 2011 la CORI vam començar a muntar parades un cop o dos per setmana per diversos punts de la ciutat per a recollir les propostes dels ciutadans. Ens vam instal·lar tant al barri Gaudí com a l’entrada del nou hospital de Reus. Però la majoria de vegades ho fèiem al centre de Reus, llocs com la plaça del Prim, el carrer de Llovera o la raval de Jesús, sobretot els divendres al vespre, tot just en punts per on passava més gent. Malgrat tot, allò de les parades de precampanya també ho dúiem a terme a l’avinguda la Salle, el Pere Cerimoniós o la zona d’Horts Miró durant els dissabtes al matí, gairebé sempre davant dels Mercadona.
En aquells dies de precampanya em ve present que ja ens trobàvem el Carles Pellicer vestit de manera totalment elegant, repartint propaganda pel centre de Reus, amb el senyor Gregorio Simón –antic militant socialista del PSC de Reus– que el seguia amb un carretó de la compra, totalment ple de fulletons de CiU, explicant el seu programa electoral. Allò sí que eren ganes de ser alcalde de debò. I encara faltava un parell de mesos perquè s’iniciés la campanya electoral de manera oficial.
Durant aquells dies també ens trobàvem amb els membres d’Ara Reus fent el mateix que CiU, amb el Jordi Pouget vestit amb americana (una peça que habitualment mai portava damunt seu), repartint propaganda i parlant amb els transeünts de la plaça del Prim. El paio s’ho prenia tan seriosament com si fos el número 1 de la llista en lloc del Jordi Cervera.
La formació Ara Reus es va crear a principis del 2011 com una evolució natural d’aquell altre partit que s’havia d’anomenar Units per Reus, on també hi havia en Josep Machado, antic candidat de la FIC. Finalment, es veu que al Pouget li va interessar més agafar algú com el Jordi Cervera (un RTV total amb molta experiència política a dins de l’Ajuntament) com a candidat i va crear aquell altre partit que el 2011 entraria de manera triomfal a dins de l’Ajuntament amb dos regidors de cop.
A escala política, aquella precampanya va començar molt forta i no exempta de polèmiques entre els grans partits (PSC i CiU) que s’ampliarien durant els dies de la campanya electoral en si. En aquells moments en Carles Pellicer s’ho jugava tot a una carta per ser alcalde de Reus, aquella era l’única ocasió per poder-ho ser, o bé s’acomiadaria totalment de la política municipal. A més, els escrutinis de les enquestes pronosticaven que, a causa de la crisi i dels canvis de govern de la Generalitat, el PSC de Reus baixaria molt de vots. Semblava quelcom impossible, però va ser així. En aquest aspecte voldria reflectir que això extrapolat al meu cas, durant els mesos de febrer i març, em trobava a ciutadans de Reus que em manifestaven sincerament que m’havien votat durant el 2003 i el 2007, «fins i tot el 2010, amb la Mairena», i agraïen molt el que havia fet jo a dins de l’Ajuntament fotent-los canya i fent de xinxeta del Pérez: «Però, sentint-ho molt, ara no et tornarem a votar, Ariel, perquè la nostra ciutat necessita un canvi de debò i s’ha de votar el Pellicer perquè sigui el nostre nou alcalde.»
Durant aquella mateixa precampanya vaig mantenir una reunió secreta a dins del mateix despatx del líder de CiU i malgrat que ell em va preguntar si la CORI necessitàvem alguna cosa per part seva (tal com va fer el 2007), llavors vaig rebutjar qualsevol ajuda, responent-li que ja no ens calia perquè ja teníem prou quartos per dur a terme la nostra campanya juantxi. També li vaig comentar que ja no tenia massa ganes de seguir amb la política municipal per gaire temps: «Ho sento molt, Carles, però avui en dia no em veig quatre anys més seguint fent de regidor juantxi i fotent-te canya tal com he fet amb l’actual alcalde fins ara.»
Aleshores ja tenia molt clar que amb el Pellicer no podria fer el mateix. Almenys no em considerava la persona adequada. Amb el Pérez ho havia tingut més fàcil, era un «blanc» més senzill i visible, per dir-ho d’alguna manera. A més tampoc veia ètic atacar el Pellicer, quan portés tan poc temps fent d’alcalde i intentés arreglar l’embolic municipal que havia deixat el seu predecessor. Que Déu n’hi do com s’ho devia trobar tot plegat. Amb tot el que li ha passat des del 2011, encara al·lucino que en Carles Pellicer aguanti fent d’alcalde de Reus avui en dia (en ple 2019) amb la de xàfecs que li han caigut damunt. No hi ha cap dubte que és una persona que s’estima la nostra ciutat de debò, per damunt del seu càrrec de batlle municipal i les seves percepcions econòmiques. Evidentment mai serà el batlle perfecte que tots voldríem, perquè això és impossible, però particularment el considero molt millor alcalde que el seu predecessor i una persona que s’estima molt més la ciutat i tots els ciutadans que l’integren. Fins i tot considero que és l’alcalde més reusenquista que hi ha hagut mai a la ciutat durant els darrers quaranta anys. És només una opinió meva que vull expressar en aquestes memòries.
Tornant a parlar del meu cas de regidor juantxi, el paper polític que jo havia exercit fins llavors també m’havia deixat força baldat i extenuat, gairebé passat de voltes, però com que vaig assegurar a tothom que em tornaria a presentar com a número 1 per darrera vegada, doncs així ho vaig fer el 2011, passés el que passés. Tampoc vaig poder trobar un substitut juantxi, digne meu, malgrat que sempre he pensat que ho podia haver sigut en Pirata el del Gorro, però en aquells moments no es trobava massa bé de salut, i tal com em succeïa a mi (però sense ser regidor) també estava una mica desanimat de la política en general. Sobretot arran dels greus problemes que havia tingut en relació amb la gestió i direcció del club de fumadors de marihuana (FUM de Reus) que havia creat la mateixa CORI anys enrere.
Sobre això del club de fumadors de Reus, el Diari de Tarragona en va publicar un reportatge el 5 de febrer del 2011. Aquell article, signat pel gran Francesc Gras 3r (tal com l’anomena en Josep Baiges al Món de Reus) deia:
Un grupo de personas con inquietudes sobre la legalización de esta planta fundan la primera asociación sin ánimo de lucro oficial de la ciudad. En estos momentos cuenta con 15 socios. No hacen apología de su consumo y están diseñando charlas y talleres sobre sus beneficios terapéuticos.
Quant a la resta del calendari d’esdeveniments polítics més destacats d’aquella precampanya electoral voldria esmentar els següents:
-Dissabte dia 5 de febrer es va inaugurar el nou Casal Despertaferro al carrer Martí Napolità. Recordo que va ser un dels esdeveniments més multitudinaris que mai he vist entre la gent jove de Reus. El mateix Josep Baiges va fer de presentador d’aquell acte. Allà seria on també s’establiria la futura seu de la CUP.
-El dilluns dia 7 de febrer en Carles Pellicer va inaugurar el seu primer acte de precampanya, duent a terme una conferència multitudinària al Palau Bofarull a través de la qual donava a conèixer les seves propostes electorals del 2011, entre les quals demanava el canvi per «prioritzar l’empresa local». En aquesta conferència hi van assistir un total de 400 persones. Jo, en contemplar aquella notícia que fins i tot havia sortit per Canal Reus, vaig veure clar, claríssim, que en Pellicer seria el nou alcalde de la ciutat a partir del 22 de maig del 2011. Però en aquells moments em pensava que hi hauria un pacte sociovergent amb Esquerra pel mig.
-El dimecres 9 de febrer del 2011 molta premsa local publicava la notícia que el senyor Josep Prat gerent d’Innova, també seria el nou president de l’ICS (Institut Català de la Salut). Llavors ningú va aixecar la veu en contra d’aquesta dualitat de càrrecs públics (ni tan sols jo, a causa de la meva ignorància en aquest aspecte). Fins que no ho va fer la CUP el gener del 2012 no va saltar pels aires tot aquell tinglado d’Innova.
Durant aquella mateixa jornada del dia 9 de febrer, la gran notícia d’àmbit polític dins l’ambient de precampanya, va ser que en Jordi Cervera dimitia de CiU per greus discrepàncies amb en Carles Pellicer, passant al grup de no adscrits. De manera que a partir d’aleshores el van canviar del seu ascó de CiU i el van posar al meu costat del cadiram del ple municipal. Fins i tot, l’ex-regidor convergent va dur a terme una roda de premsa per anunciar que plegava amb «orgull i perquè vull manar», afegint que dins de CiU de Reus «hi ha molta gent emprenyada». Arran d’aquest fet polític tan inesperat, vaig veure clar que alguns ciutadans de Reus força importants en l’àmbit polític s’havien posat d’acord per crear una mena de sedàs entre el vot convergent descontent que podia anar directament cap a la CORI (tal com havia succeït amb ERC el 2003, per exemple). Aquell fet va convertir en Jordi Cervera en un dels polítics més mediàtics d’aquella campanya del 2011.
-El dia 23 de febrer es va dur a terme la inauguració de l’aparcament soterrani del Carrilet amb tota l’avinguda remodelada. Tal com havia promès l’alcalde, s’havia construït durant el termini establert de dotze mesos exactes i va quedar molt maco. Malgrat que durant el procés de construcció el vaig criticar força, he de confessar que, finalment, van fer una bona obra i és un dels llocs on procuro estacionar més quan vinc de Salou i he de fer alguna cosa urgent pel centre de Reus, sobretot perquè no hi ha columnes pel mig.
-El dia 25 de febrer tota la ciutat es va concentrar en silenci davant de l’Ajuntament arran de la mort de la Montserrat Martín Perianes, una nova víctima de la violència de gènere d’aquell any. El seu assassinat perpetrat per la seva parella, que tenia problemes d’addicció a les substàncies estupefaents, va consternar molt, moltíssim, la gent de Reus. Sobretot als que la coneixíem, tal com era el meu cas perquè aquella noia havia estudiat amb mi a l’institut Gaudí de Reus. Era molt simpàtica i molt bona paia. Encara no entenc com va acabar en aquella situació tan lamentable. Descansi en pau.
-El dia 2 de març CiU va mostrar les seves noves cartes electorals, anunciant que l’empresari reusenc Josep (Pepe) Jofré aniria com a setè de la llista com a regidor de Promoció Econòmica (o sigui, el substitut del Morató del PSC).
Durant la mateixa data, el PP va anunciar oficialment que l’Alícia Alegret seria la seva número 1, un canvi de candidat que no succeïa des del 1987, quan hi havia en Miquel Àngel López Mallol. Amb el eslògan d’:«Estrena un nou Reus», el rostre d’una atractiva i carismàtica Alícia Alegret va aparèixer per un munt de tanques publicitàries gegants ubicades per tots els punts d’entrada de la ciutat. Llavors la noia feia més goig que mai: «Seguridad, trabajo e inmigración seran los ejes sobre los que construiremos una alternativa real para poner punto y final a la políticas agotadas que han llevado a Reus a un estado de parálisis y pérdida de oportunidades» va dir l’Alícia Alegret en aquella roda de premsa, segons explicava el Diari de Tarragona en la seva edició del 2 de març.
-El dia 14 de març, els de la CORI 2011 vam dur a terme una roda de premsa en una aula del centre cívic del barri Horts d’en Miró, on presentàvem uns quants membres destacats de la nostra candidatura, com el fet que el Jordi Sugranyes seria el número 7, i en Ramon Sans ocuparia el número 3, de manera que encara deixaven en misteri qui seria el número 2, que finalment seria una dona, per la paritat de la llista. Aquesta notícia va ser publicada a la revista Més Reus del dia següent, 15 de març, amb el titular de: «Jordi Sugranyes serà el numero set de la candidatura de la CORI». També feia referència al fet que el Pirata en aquells moments no podia fer de número dos per motius personals.
Per altra banda, el portaveu de la CORI va afirmar que entre els principals eixos del seu programa electoral hi ha la reducció del cost de les rotondes, la creació d’una casa de transeünts o el fet que es retransmetin en directe els plens municipals, per Internet o Canal Reus.
Com podeu veure, les nostres propostes electorals havien afluixat força des de les campanyes anteriors. Sense adonar-nos ens havíem convertit en una mena d’híbrid d’entre un partit seriós, més o menys com la FIC o Ara Reus, i un partit juantxi.
-El 17 de març en Jordi Cervera va brindar amb Plim per inaugurar la seva nova seu d’Ara Reus en ple carrer de Sant Joan. Semblava mentida que un acte típic que haguéssim dut a terme els de la CORI, el feien els nostres rivals d’aquell 2011, els que de debò ens van escombrar del mapa polític local.
-El dimecres dia 23 de març (sant Toribi), un munt de mitjans de comunicació retransmetien també la nova notícia sensacionalista de la precampanya del 2011, duta a terme per un partit seriós i noble com el PSC de Reus, en què l’Eduard Ortiz se sentia «traït per en Lluís Miquel Pérez» perquè de manera sobtada l’havia ficat fora de les llistes, gairebé sense avisar, o potser li ho va comunicar unes hores abans que es produís aquella assemblea del PSC on ja es dictaminava que no el volien més amb ells. «Eduard Ortiz afirma que el alcalde le ha clavado “una punyalada” por no incluirle en la lista electoral. “El partido no es cortijo del Alcalde. Me siento dolido con las formas”» va declarar l’Eduard Ortiz en relació amb aquella traïció tan inesperada i va afegir que l’alcalde sempre li havia promès que aniria de número 2 i que la Teresa Pallarès s’havia ofert per anar amb els convergents. «Eduard Ortiz destapa que l’actual subdelegada del govern de l’Estat, Teresa Pallarès, hauria festejat amb CiU», anunciava Núria Roca a través d’El Punt (dimecres 23 de març). Tot plegat, allò semblava un serial polític realment increïble i insuperable. Aquell argument tan inesperat era digne de tenir bons guionistes o, potser, en una formació socialista en ple procés de decadència ja no calia que en tinguessin.
Tots aquells fets tan arrossegats, encara van fer que el PSC de llavors fos tan mediàtic com la irrupció d’Ara Reus en el panorama municipal. I cal dir que, sentint-ho molt, la CORI del 2011 no podíem aixecar titulars d’aquell tipus tan trencadors, durant els anys anteriors ja havíem arribat al top ten, i aquell any era força difícil tornar a estar a dalt de tot.
En relació amb l’afer de l’Eduard Ortiz, voldria acabar dient que l’endemà mateix d’aquella jornada en què havia saltat per tots els mitjans de comunicació locals (fins i tot Canal Reus i Cadena SER), me’l vaig trobar en persona mentre jo estava fent un tallat al Cafè de Reus. El paio estava totalment fet pols, amb un aspecte força demacrat (gens habitual en ell), amb diversos dies sense afaitar i amb el rostre desencaixat per com de malament se sentia per dins. Realment aleshores l’Eduard Ortiz persona em va fer molta pena. Recordo que es va asseure al meu costat de la barra del Cafè de Reus i em va explicar les seves penúries de manera sincera. Se sentia totalment traït per en Lluís Miquel Pérez. Jo ja sabia que entre tots dos hi havia les seves desavinences polítiques i personals, perquè sempre n’hi ha d’haver quan treballes amb algú colze a colze durant tants anys, la convivència laboral en el món de la política d’alt nivell també és molt dura, sobretot fent de governant d’un lloc com Reus. Però aquella imatge seva tan demacrada i feta malbé allà a la barra del Cafè de Reus em va doldre de debò. Mai m’hauria imaginat veure l’Eduard Ortiz d’aquella manera tan desfeta
–En Lluís Miquel m’ha fotut una punyalada trapera. De veritat que no me l’esperava. Així no, eh? –em va confessar totalment disgustat quan li vaig demanar la seva versió dels fets.
Aquella persona que havia sigut el seu veritable pit bull i guardià protector, que li havia tret tantes vegades les castanyes del foc, donant sempre la cara per ell, em va fer molta llàstima; malgrat que també havia sigut un gran adversari meu en l’àmbit polític i s’havien produït situacions molt extremes entre ell i jo durant els darrers anys.
–Tranquil Eduard, pren-t’ho amb calma i ves en compte amb els «altres», que ja veus que l’Ajuntament es un niu d’escurçons –li vaig manifestar, disposat a pagar-li el seu tallat–. Ja veus com de desagraïda arriba a ser la política, una pràctica en la qual no et pots fiar de ningú, ni de la teva pròpia ombra.
L’Eduard i jo vam parlar sobre el que li havia succeït i realment no feia comèdia, tal com m’havia pensat al principi. Estava fet pols de debò. Aquella altivesa i aquell carisma que sempre l’havien caracteritzat durant els anys en què havia tractat amb ell, de sobte s’havien esfumat de debò de la seva persona... No sé com explicar-ho millor. Era evident que ell mateix s’havia acabat convertint en una nova víctima del sistema polític reusenc que tant defensava. La política era així d’injusta. Encara no he entès mai per què va passar tot allò, però evidenciava que dins del Partit Socialista de Reus estaven molt nerviosos perquè els números ja feia temps que no els quadraven de cara a les properes municipals i al final s’ho carregava qui menys s’ho mereixia, tal com va passar amb l’Eduard. Més endavant, el dia 29 de març en Lluís Miquel Pérez i ell es van donar la mà davant de tothom en l’acte d’inauguració de les noves dependències del Mercat del Camp.
-El dia 31 de març del 2011, el president de la Generalitat, Artur Mas, aprofitant que havia dur a terme un fastuós míting al Bartrina, presentant el Pellicer com a nou candidat, també va visitar l’Ajuntament de Reus de manera oficial. Era la tercera vegada que un president de la Generalitat en funcions visitava la nostra ciutat de manera protocol·lària. Recordo que llavors tots els regidors en funcions el vam esperar en fila índia al hall municipal de la planta baixa i en arribar, ens va saludar donant-nos la mà un per un. Acte seguit, vam pujar a la sala Evarist Fàbregues on ens va fer un discurs de rigor sobre els nous reptes que volia desenvolupar com a president de Catalunya. Malgrat tot, el nostre alcalde li va demanar la cocapitalitat de Reus a dins del Camp de Tarragona: «Reus ha demostrat que serveix al territori, per això reclamem un tracte igualitari», li va dir tot just quan el nou president signava al llibre d’honor de la ciutat. Però, malgrat tot, Artur Mas li va respondre el següent: «La cocapitalitat és un debat present, però més enllà de les etiquetes tothom pot exercir capitalitat amb les seves fortaleses i Reus les té» i va afegir, totalment orgullós, que la seva mare també havia nascut a la nostra ciutat. Jo que hi vaig ser present en tot plegat, vaig trobar fascinant que un president de la Generalitat en funcions es passegés per dins de l’Ajuntament enmig de tots nosaltres.
En finalitzar la seva visita protocol·lària, va dur el míting amb en Carles Pellicer, a dins d’un teatre Bartrina ple de gom a gom. La Núria Roca del diari El Punt va realitzar-ne una crònica titulada «A la tercera va la vençuda», donant a entendre que en Carles Pellicer guanyaria les eleccions per tercera vegada i seria alcalde de Reus, però aquell títol venia d’una arenga cèlebre que l’Artur Mas va dir durant la seva intervenció: «Hem de guanyar i governar aquesta ciutat sigui com sigui. A la tercera va a la vençuda. Sé del que parlo.»
-El dia 6 d’abril, l’Alícia Alegret va dur a terme una fastuosa conferència al Círcol de Reus (era la tercera regidora de l’ajuntament, després meu i d’en Fèlix Oliva, que ho feia durant aquell mandat), en què, segons El Punt, va exposar que «volem un control valent pel tema de la immigració». I també va afegir que «Reus es mereix un canvi després de 30 anys de govern socialista i d’una alternativa, CiU, més preocupada a repartir càrrecs que a explicar les seves prioritats en matèria de ciutat». Aquella antiga número 4 del PP reusenc que, de sobte, s’havia convertit en diputada del Parlament i nova alcaldable, començava a molar de debò, posant-se de moda entre un gran sector de la ciutadania de Reus que fins llavors mai havia votat el PP, ni els tenia cap mena de simpatia, és clar.
-El divendres 8 d’abril, la notícia que Ara Reus presentava la seva candidatura al complet dins d’una sala de Santa Llúcia plena de gom a gom pels seus partidaris em va treure totalment de polleguera. Era evident que allò ja no era pas la FIC ni la PRIM, que sempre havien tret menys vots que la CORI, malgrat que jo al principi de tot també vaig pensar que la formació d’en Cervera trauria la meitat de que nosaltres. Però aquella organització tan fastuosa i eficient que tenia darrere seu, ja em va començar a provocar certs dubtes, sobretot en veure al mític Jordi Pouget manegant el cotarro entre bambolines, l’advocat Josep Maria Pujol que li portava els tràmits burocràtics i un tal Dani Rubio que duia la seva campanya de premsa de manera força eficient i professional. Tant de bo jo hagués convençut en Jordi Pouget per formar part de la CORI aquell 2011, segur que haguéssim tret 3.000 o 4.000 vots, perquè el paio era un venedor increïble.
Durant aquella mateixa jornada, en Carles Pellicer va fer públiques les seves polítiques d’immigració que van sortir publicades al Diari de Tarragona:
En materia de inmigración debe existir una materia de «corresponsabilización». Así la intención de Convergència i Unió consiste en pedir contraprestaciones a las personas que reciban ayudas, que no toleraran conductas xenófobas y que favorecerán el retorno de los inmigrantes a sus países de origen.
Tal com he comentat més amunt, durant aquells dies de precampanya, jo era conscient que la CORI havíem sortit molt menys pels mitjans de comunicació que durant les anteriors municipals del 2003 i 2007. Allò era perquè patíem de cansament psicològic i perquè estàvem molt desgastats pel fet d’haver-nos presentat a les anteriors del Parlament català (almenys aquest era el meu cas concret). També ens mancaven noves idees per cridar l’atenció dels periodistes locals, que semblaven estar una mica farts de nosaltres i de les meves extravagàncies tan repetides durant aquells darrers anys de mandat, en què les meves baralles contra en Lluís Miquel Pérez semblaven els dibuixos animats d’en Tom i Jerry, però a escala municipal.
-El divendres 8 d’abril, l’emissora Punt 6 Ràdio em va cridar per fer-me una entrevista tertúlia en directe al programa De bon matí, dirigit per en Jordi Escoda, de ca la Perla de Riudoms. Recordo que entre els periodistes que m’havien d’entrevistar i que havien de debatre amb mi, a banda del mateix Jordi Escoda, hi havia en Joan Carrión, en Francesc Gras i en Guillem Ramos Salvat. A tots tres els coneixia de sobres i des de feia temps, sobretot a en Joan Carrión, que el coneixia des que havia sigut cap de premsa de l’Ajuntament de Reus, el 1991, i jo ja tenia tractes amb ell quan estava a la Mare Nostrum televisió.
Malgrat tot, durant aquell matí en què jo anava a passar-m’ho bé i a delectar-me amb la meva primera entrevista radiofònica important d’aquell 2011, em vaig trobar amb una actitud hostil per part d’aquells periodistes als quals jo tenia tanta simpatia personalment. En un principi, tant en Guillem Ramos com el Francesc Gras van fer un repàs de les meves heroïcitats com a regidor, però anomenant-les des d’un punt de vista una mica crític i sarcàstic. Era la filosofia del programa. Però quan en Jordi Escoda des dels controls del programa va fer un comentari en relació amb la meva entrada a Innova durant l’any anterior, en Joan Carrión se’m va posar totalment en contra, d’una manera ferotge i crítica al mateix temps que corrosiva, que jo mai em podia esperar per part d’un periodista com ell, a qui de sobte veia força enfadat amb mi, perquè li semblava que la CORI i jo de regidor, no havíem aconseguit treure gairebé res de profit per la ciutat. I no entenia com encara jo em trobava en la situació d’estar ja totalment a dins d’Innova i permetés que l’alcalde em seguis torejant en relació amb el tema de no deixar-me formar part de les societats municipals que la integraven. Malgrat que no conservo cap gravació d’aquell espai radiofònic, crec que en Joan Carrión em va dir més o menys les següents paraules:
A banda de suportar les teves pallassades, els ciutadans de Reus alguns dels quals t’han votat i que paguem el teu sou a través dels impostos, volem saber què passa exactament a dins d’Innova, i tu això no t’has preocupat d’esbrinar-ho gens ni mica, malgrat que ja portes gairebé un any allà dins del seu consell d’administració. A banda de dedicar-te a cobrar les seves dietes per assistència tal com fan els altres, crec que hauries d’haver convocat un munt de rodes de premsa davant mateix de llocs com: AMERSAM, Aigües de Reus, REDESSA, etc. on l’alcalde no et deixa accedir i difondre-ho per tot Catalunya denunciant el que et succeeix de debò, en lloc de fer tanta campanya amb la Mairena. Això ho considero un greu descuit per part teva, Ariel.
Com que llavors em va costar trobar arguments per a respondre-li, el paio va seguir clavant-me estaques per diverses parts del cos, fins a deixar-me totalment paralitzat i ferit de mort per aquella entrevista, que potser va ser la més amarga de la meva carrera política, en la qual gairebé ja em vaig veure com a un «gran» perdedor o «màrtir» de cara a les municipals del 2011.
En Josep Baiges al seu Món de Reus feia una crònica d’aquell espai radiofònic, que titulava «La revàlida de l’Ariel», publicada al seu blog l’11 d’abril del 2011:
En Carrión va anar des de el primer moment , de cara a barraca. De fet, Ariel va patir un autèntic «taquigol» del periodista amb arrels riudomenques. El va assetjar de manera ostensible, sovint sense deixar-lo ni respirar. El candidat de la CORI no estava còmode. Havia vingut a dir la seva, a passar l’estona, però es va trobar amb algú disposat com a mínim a qüestionar els seus arguments, que, d’altra banda, no eren gaire seductors. L’Ariel s’està repetint molt, massa. I això cansa. Tot plegat em va semblar un símptoma del que pot acabar passant amb la CORI.
Uns dies després d’aquella entrevista de Punt 6 Ràdio, em vaig trobar el mateix Joan Carrión pel carrer Llovera i em va preguntar si realment m’havia fotut massa canya. «És que en Josep Baiges diu al seu blog que et vaig atacar i criticar molt, però en el fons no em vaig passar tant, oi Ariel?» L’home semblava demanar-me com disculpes per tot plegat, sobretot perquè més o menys sempre havíem tingut una bona relació durant la pila d’anys que feia que ens coneixíem. «Tranquil, Joan, he aguantat coses pitjors a dins de l’Ajuntament. Les pulles que he rebut per part de l’alcalde o de l’Eduard Ortiz sempre han sigut molt més esfereïdores que les teves» li vaig respondre perquè es quedés millor amb ell mateix. I vaig aprofitar per agrair-li la bona cobertura que em va fer pel 2003 i el 2007 a través dels mitjans de comunicació on treballava. Era evident que alguna cosa no acabava de rutllar massa bé per la CORI del 2011.
-El dimecres 13 d’abril del 2011, el partit i jo vam dur a terme una roda de premsa per presentar la nostra llista oficial, anunciant la Cori Alegre de número 2, de manera que, finalment, s’aclaria la incògnita de qui havia de ser el següent membre de la llista després meu. Aquella roda de premsa en què vam presentar tots els membres de la llista del 2011, la vam dur a terme davant mateix de l’Ajuntament de Reus, i tots ens vam ficar una samarreta vermella amb el logotip del partit. El diari Més Reus el 14 d’abril va destacar que la nostra llista del 2011, incloïa més dones que homes:
un fet que Santamaria va justificar dient «que estem pel damunt de la paritat». El líder del partit va definir la llista com a «diversa, integrada per gent corrent, crítica i amb sentit de l’humor». Ariel Santamaria també va assegurar que confia en la victòria pel proper 22 de maig que el converteixi en alcalde de Reus, perquè «sinó, no em presentaria».
Finalment la llista del 2011, va quedar confeccionada de la següent manera:
1-Ariel Abel Santamaria Matas
13-Francisco Jesús Corona Fernández
18-Miriam Baqué Alegre (filla de la Cori Alegre)
26-Maria Cinta Alegre Llaberia (germana bessona de la Cori Alegre)
27-Antoni Homs Gomis (el nostre darrer fitxatge estrella)
Quant a suplents, el 2011 la CORI va tenir els següents:
1-Marc Martín Jiménez
3-Maria Montserrat Puig Freixa
4-Ramón Anacleto Peña Bertolín
6-Jorge Mariano Caballero Gentil
-El dilluns dia 18 d’abril vaig participar en el primer debat d’alcaldables del 2011 organitzat per la Unió de Botiguers de Reus. Era la segona vegada que participava en un debat d’aquest tipus (la primera vegada va ser el 2003, al teatre Bartrina, cèlebre perquè havia mostrat una revista pornogràfica davant de tothom). L’acte es va dur a terme a la sala d’actes d’aquesta entitat ubicada en aquells moments en ple Raval de Sant Pere. Aleshores la presidenta, la Leonor Bartolí, volia saber totes les nostres propostes en relació amb el futur comercial de la ciutat i el seu petit comerç que tant l’havia caracteritzat, de manera que aquell debat es va centrar molt en el que s’hauria de fer en la desapareguda fira de mostres, si allò de Metrovacesa no tirava endavant; a més, llavors aquell nou centre comercial ja portava les obres aturades des de feia uns quants mesos i en Josep Morató havia anunciat, a finals del 2009, que el nou espai comercial ja començaria a funcionar el mes d’abril o maig del 2011. Em fa la impressió que els socialistes volien repetir la jugada del Pallol del 2007, però per culpa de la crisi els va sortir malament el tret i els va fer perdre un munt de vots, a favor de CiU.
A continuació, recordo que tots els candidats van dir la seva en relació amb el que s’hauria de fer allà, al solar de Metrovacesa. En Miquel Pérez va comentar que allò es faria igualment, malgrat que ho acabés duent a terme una altra marca. A en Carles Pellicer se li va ocórrer ubicar-hi un centre cultural i l’Ernest París va proposar centralitzar allà tot l’Ajuntament de Reus (les oficines del palau municipal, l’edifici d’Hisenda, l’IMAC, etc.), una barbaritat com una altra.
Per part meva, amb la intenció de donar la nota, vaig proposar que en aquell solar (o zona zero de Reus) s’hi havia d’ubicar un gran mercat, perquè hi hauria espai per descarregar els camions i transports dels majoristes, i vaig afegir que haurien de ser tot paradistes de Reus. Com que l’espai era força gran, també vaig afegir que s’hi podien ficar comerços d’altres tipus i, fins i tot: «Un casino i diverses sales d’espectacles, per competir amb el que hi ha a Tarragona, que fins i tot ens passen la mà per la cara en aquest tema tan ludicofestiu.» Aquesta proposta va fer riure alguns membres del públic assistent que estaven presents en aquell acte tan seriós organitzat per la Unió de Botiguers, fins i tot, en Josep Baiges al seu Món de Reus publicat el mateix dimarts 19 d’abril, va afegir el comentari irònic següent:
Suposo que l’Ariel es deu imaginar un casino com el de Las Vegas, amb actuacions en directe de l’altre gran Elvis, el del Món de Reus. Cada cop queda més clar que el Santamaria s’està buscant una sortida davant del seu previsible adéu de la política local. Un món on ningú, absolutament ningú, li ha dit mai que l’estima, encara que sigui mentida.
Quanta raó tenies Josep. A més, durant aquell esdeveniment en què vaig debatre amb la resta d’alcaldables amb representació al consistori, em vaig fixar que tots els candidats tenien un aspecte força més saludable i relaxat que el meu, ja que no van parar de somriure durant tota l’estona, mentre que a mi se’m veia totalment cansat, esgotat i extenuat. Llavors em vaig adonar que complir un mandat i tornar-te a presentar per al següent, realment era una carrera de fons i no havies de gastar totes les bales en un sol tret o dos, que es diu. A més, la meva serietat política que transmetia de cara al públic, ja no agradava tant als meus «fans», que el 2011 trobaven a faltar els meus aspectes humorístics i trencadors de les campanyes anteriors... Però és que la crisi que hi havia aleshores em va determinar a actuar així, malgrat que encara tingués el meu «uniforme» d’Elvis Presley.
Sobre aquest aspecte voldria recordar una conversa que vaig tenir amb en Josep Maria Pujol Masip, més o menys farà un any i escaig quan me’l vaig trobar fent unes tapes per dins del Lizarran de Reus:
Hauries d’haver seguit actuant en clau d’humor i seguir amb l’esperit de conya marinera que sempre t’havia caracteritzat en les campanyes electorals anteriors, on hi havia propostes molt divertides i et foties de tot. Quan et vas posar en pla seriós com els altres, et vas equivocar totalment. Hauries d’haver seguit sempre fent burla i sàtira que és el que se’t donava millor, home!
De totes maneres li vaig respondre que quan jo era regidor havia d’atendre un munt de ciutadans que se sentien desemparats per l’Ajuntament i que patien una situació econòmica molt desfavorable per culpa de la crisi. Llavors, no podia anar fent el juantxi davant seu i m’havia de posar una mica més seriós en tots els aspectes.
-El dimecres dia 20 d’abril, el diari El Punt, després de fer-nos una fotografia a tot color a tots els candidats amb representació els rentadors del Casal de la Dona ubicats al barri del Carme, va publicar una notícia redactada per la Natàlia Borbonès, on analitzava la situació política d’aquell 2011: «Tot és possible en uns comicis molt oberts». Afegia que un total d’onze candidatures competien en la cursa per l’alcaldia (onze candidatures el 2011, una altra casualitat numèrica). «En les que seran les eleccions més obertes des del 1979. Les forces que ara són a l’Ajuntament han passat per fortes tensions internes per renovar, en part, les seves llistes.» I quanta raó tenia. Fins i tot la CORI havíem passat per aquest procés que semblava ser la maledicció d’aquell 2011. Un número maleït que pel món musulmà es veu que representa el nostre 13. «Però és que hi ha hagut malestar fins i tot a la CORI, on en Ramon Sans, especialista en jubilats i pensionistes del partit juantxi, ha parit peres amb Ariel Santmaria perquè no l’ha col·locat de número 2.»
A més, pels comicis municipals del 2011 també hi havia 11 candidatures que eren les següents, i amb els seus candidats pertinents segons anunciava El Punt:
1-Lluís Miquel Pérez (PSC): 55 anys. Alcalde des del 1999, es presenta per quarta vegada com a cap de llista.
2-Carles Pellicer (CiU): 52 anys. Aquest serà el tercer cop que intenta l’assalt a l’alcaldia. Diputat al Parlament des del 1999.
3-Alícia Alegret (PP): 33 anys. Regidora des del 2007, ara encapçala la llista. Diputada al Parlament des del 2010.
4-Àngel Cortadelles (ERC): 50 anys. Regidor entre el 2004 i 2007. Substitueix l’Empar Pont de número 1.
5-Ernest París (ICV-EUiA): 39 anys. És la segona vegada que encapçala la llista socialista.
6-Ariel Santamaria (CORI): 44 anys. Regidor juantxi des de fa quatre anys. Torna a liderar la CORI.
7-Jordi Cervera (Ara Reus): 50 anys. Ha estat regidor de CiU fins ara, en què ha creat el seu partit.
8-David Vidal (CUP): 30 anys. Jardiner. Encapçala la llista de la CUP, organització política assembleària, independentista, socialista.
9-Pepa Labrador (Ciutadans): 57 anys. Professora d’institut. Serà el seu segon intent d’entrar a l’Ajuntament al capdavant de Ciutadans.
10-Dolors Solé (SI): 53 anys. Ha estat la presidenta de les colles de carnaval de la ciutat. El seu fitxatge polític ha estat una sorpresa.
11-Albert Tafalla (PxC): Auxiliar de clínica. Encapçala la llista del partit xenòfob per Reus.
Dins d’aquest magnífic article d’El Punt que ocupava gairebé una plana sencera, també hi havia un breu escrit en negreta en què es deia: «Emular a la CORI. Cinc partits volen emular la gesta que va aconseguir la CORI fa quatre anys: entrar a l’Ajuntament. Són Ara Reus, la CUP, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Plataforma per Catalunya (PxC).»
Evidentment, amb la CORI vam ser els primers a destapar la capsa dels trons a escala municipal i em sento molt orgullós d’haver-ho aconseguit, malgrat que no vaig tornar a entrar de regidor el 2011. Era quelcom que calia per sanejar la política municipal reusenca, que fins el 2007 havia estat tan estancada i apoltronada.
El dimecres dia 20 d’abril recordo que també vaig anar a visitar el doctor Vidal, un metge tarragoní, especialista en temes rectals. Llavors a causa dels nervis, l’estrès o el que fos feia un parell d’anys que tenia hemorràgies anals força constants per primavera i moltes vegades m’havia de posar compreses perquè la sang no em transpirés pels teixits dels vestits d’Elvis. Aquell home em va diagnosticar que no estava massa bé de salut i que havia de dur a terme una colonoscòpia el més aviat possible, perquè potser allò podia ser símptoma de patir un càncer de colon o alguna cosa semblant.
Finalment, a principis de juny quan ja no era regidor, em vaig fer una colonoscòpia a la clínica Fàbregas i em van anunciar que no era res greu, només una fístula anal que no em feia drenar massa bé i que més endavant me l’hauria d’operar igualment. Però, al final, quan m’havien d’intervenir el 2015, no va fer falta perquè es va curar ella sola. Segur que el fet d’haver plegat de la política va ajudar-hi bastant... o no.
Arran de l’aparició de Plataforma per Catalunya, que semblava ser molt probable que tragués representació a Reus (un o dos regidors com a mínim), un sector solidari de la ciutadania es va mobilitzar a través de diverses entitats, demanant que la immigració no fos «una arma política», tal com s’estava perfilant en aquelles municipals, sobretot per part de formacions com CiU i PP, que no volien perdre vots a costa d’aquell partit xenòfob. Per això, durant aquella segona quinzena d’abril va sortir un col·lectiu anomenat «A Reus primer les persones» integrat per gent de l’Ateneu Llibertari, el sindicat CGT i altres entitats solidàries reusenques que van enviar unes cartes a tots els grups polítics fent-los signar un document on es comprometien davant de la ciutadania de no culpabilitzar la immigració de tots els mals que aleshores patia la societat, ja que en realitat era per culpa de la crisi. Quan jo em vaig reunir amb els de la CORI vam decidir no signar aquest document perquè no calia demostrar públicament que nosaltres mai faríem política xenòfoba, perquè senzillament no ho érem. I si havia algú que, temps enrere, s’havia atrevit a proposar alguna mesura en contra de la immigració de Reus per obtenir més vots, ja l’havíem fet fora del partit.
-El dimarts 26 d’abril vaig tornar a dur a terme una conferència a la Cambra de Comerç de Reus, que era per on havíem de passar tots els candidats de les formacions polítiques que ens presentàvem a les eleccions. Amb el nom de «Reus futur 2015» que era com s’anomenava aquell cicle de xerrades, vaig tornar a gaudir de la presència d’en Josep Baiges, assegut al meu costat i fent de presentador. He de dir que, a diferència del 2007, aquella conferència no va ser tan notable ni inspirada. Vaig proposar temes més normals i no es va dur a terme cap perfomance, com es va fer el 2007 amb el Pirata pedalejant la bicicleta estàtica i la Katharina vestida de russa donant pamflets de la CORI a l’entrada de la sala d’actes. El Diari de Tarragona va reflectir aquella notícia l’endemà mateix, amb el títol de «Santamaria pide más ayudas para las entidades», afegint que jo opinava que moltes d’elles estaven molt polititzades.
En Josep Baiges, al seu Món de Reus, que durant la precampanya ja estava a dins mateix del rovell de l’ou, va dur a terme una crònica més extensa en relació amb la conferència a la Cambra de Comerç. Amb el títol de «A la CORI ja no pedala ningú», publicat el dimecres 27 d’abril, va explicar de manera crítica el procés de decadència política que estava vivint el partit, enyorant les antigues campanyes en clau d’humor que havíem dut a terme durant les eleccions anteriors, tant del 2003 com el 2007:
La CORI viu precisament d’això, de l’astracanada, de la bestiesa, de la provocació. O, millor dit vivia d’això perquè ahir a la Cambra, dins del cicle »Reus futur 2015», vam tenir una versió més convencional de l’Ariel Santamaria, amb més quilos i menys cabells que fa quatre anys.
Durant aquella conferència a la Cambra recordo que vaig ser molt crític amb el govern d’en Lluís Miquel Pérez considerant que per culpa de les seves obres faraòniques havia fet malbé Reus per tots els costats. Recordo que quan al final algú em va preguntar si aniria a sopar amb ell, vaig respondre que de cap manera: «Mai, ni a prendre tapes al Bon Mar. I si m’hi obliguessin exigiria que algú les tastés abans que jo. Perquè no me’n fio gens ni mica d’ell. Mireu el que li ha passat recentment al pobre Eduard Ortiz, per exemple.» En aquesta conferència (que la vaig preparar força ràpid i a última hora), vaig esmentar altres ciutadans i polítics reusencs, com en Fèlix Oliva, el qual m’hagués agradat que formés part de la CORI el 2011, perquè havia estat un dels primers polítics de Reus a fotre canya contra Innova. També vaig definir el Ramón Peña del passeig Prim com a exemple de líder veïnal. Finalment, vaig esmentar l’Anton Baiges com a ciutadà compromès, el qual m’havia fet una petita aportació per la campanya del 2003 i també vaig alabar la figura de la Carme de Mairena, dient allà a la Cambra que «era com una mena de Mara Teresa de Calcuta en l’àmbit de Catalunya, amb un cor més gran que el Tecnoparc». A continuació, em sembla que vaig dur la resta de la conferència exposant els principals aspectes del nostre programa electoral aplicats a la política de futur reusenca com:
Fer una auditoria de comptes per clarificar l’estat de les arques municipals. Desmantellar Innova totalment per sanejar l’economia municipal. Crear noves zones verdes amb plantes de marihuana i espais públics per poder-ne fumar. Que les empreses subcontractades per l’Ajuntament, obliguin a donar feina principalment a gent censada a Reus, etc.
De totes maneres en Josep Baiges va acabar de definir el meu discurs juantxi de llavors com a:
atropellat, disbauxat, sovint sense cap ni peus. Però hi ha un aspecte que em va cridar l’atenció. Quan vol, l’Ariel fa de polític, parla com un polític. Passa, però, que les seves disquisicions són tan recargolades que gairebé és impossible separar el gra de la palla i sovint t’acabes perdent quan et poses a dins de jardins indesxifrables dels quals ben bé no saps com se’n surt.
Finalment, l’artífex del Món de Reus va fer una reflexió profunda en relació amb la meva persona, en què va pontificar unes frases selectes que transcric a continuació:
L’Ariel és un personatge culturalment cultivat, amb carrera universitària, amb un bon nivell intel·lectual. Amb un assessor de cara i ulls al darrere encara podria construir un discurs convincent dins del seu àmbit. Ahir em va quedar clar que l’Ariel es presenta a la selectivitat del dia 22 de maig, fent com aquells estudiants que no han repassat la lliçó però que decideixen provar sort per veure si la flauta acaba sonant, encara que sigui per casualitat. Ho veig complicat, i més després de la seva confessió d’ahir: passi el que passi aquesta és l’última vegada que es presenta com a cap de llista de la CORI, atenent que la seva autèntica vocació és fer de carter, on es viu més tranquil i se sent més realitzat.
Quanta raó tenies, Josep, tot i que de polític et passaven coses molt més divertides que fent de carter, en general s’hi viu millor: no t’has de llevar tan d’hora ni has de fer cap esforç físic, tret de parlar amb els altres companys de consistori. És més aviat una feina mental que no pas física, on s’ha de fer servir l’astúcia i tota la mala llet del món, com si haguessis de participar en un joc de rol o alguna cosa semblant amb molt de maquiavel·lisme pel mig. I hi ha un tipus de persones que no acabem de servir per exercir una vocació com aquesta. A més, si t’ho muntes una mica bé i no tens escrúpols ni remordiments de cap tipus, pots arribar a treure’t un bon sou i a viure del cuento durant molts anys, fins i tot, dècades...
Finalment, si vols ser polític i triomfar de debò, t’ha d’agradar molt el contacte físic amb la gent. Gairebé a totes hores del dia. Tant durant la jornada laboral com quan vas de festa. No val allò «d’avui tinc un mal dia i no vull parlar amb ningú», que tots podem patir alguna vegada a l’any. Sempre has d’estar dialogant i a disposició total del pròxim, sobretot disposat que t’atabali amb les seves queixes i els seus comentaris personals. Llavors has de mirar de dir-li el que li agrada escoltar, de convèncer-lo que estigui tranquil que tu ho arreglaràs tot sigui com sigui, emprant la millor labia possible del Món de Reus o altres planetes. I, en el meu cas, això ho podia aguantar fins a cert punt, però, al final, me’n vaig cansar. Aleshores sols volia tornar a tocar de peus a terra, deixant de flotar en aquella mena de núvol que s’havia convertit el meu càrrec polític i ser un ciutadà civil normal i corrent, fent de carter, de músic o del que fos, no pas de polític...
-El dimecres 27 d’abril, l’endemà de la meva conferència a la Cambra de Comerç, uns quants membres de la CORI: en Sugranyes, la Cori Alegre, l’Àlex Prieto i jo, vam anar fins a Lleida capital amb el meu juantximòbil per avalar la candidatura del Gitano de Balaguer, que es presentava com a candidat a l’alcaldia del seu poble, amb el nom de Partit del Gitano de Balaguer, sense cap subtilesa pel mig. En Joan Porta, el nom autèntic del Gitano, era una mena de cantautor juantxi força irreverent, com el Pirata o jo, que s’havia fet força famós per terres lleidatanes i la resta de Catalunya durant la dècada anterior i havia publicat un parell de discs com jo. Com que el seu mànager, Toni Trash, mantenia contactes amb nosaltres, en Gerard Tost li va explicar eficientment com s’havia de muntar una candidatura política independent del nostre estil. I llavors els de Balaguer em van convidar perquè acompanyés el Gitano per dur a terme la seva primera roda de premsa oficial com a candidat a l’alcaldia del seu poble, que es va realitzar al Cafè Teatre de Lleida, que era (i és) una sala de concerts força coneguda.
Més endavant, ens vam traslladar fins a Balaguer i vam dur a terme una nova roda de premsa davant mateix de l’Ajuntament, que també la va gravar en Jordi Sugranyes de manera eficient i la va penjar al web de la CORI, el YouTube i la va emetre per la nostra televisió digital: Cori TV. En acabar tot allò, el Gitano i el seu mànager ens van convidar a dinar en un hostal balaguerí on es dinava força bé a base de plats sòlits i costellades diverses.
-El dia 28 d’abril del 2011, els recent estrenats cupaires de Reus (entre ells hi havia membres de la CORI 2003, com en
o en David Rullo) van presentar el seu lema de campanya anomenat: «Refresquem la política» que es va sotmetre a votació per Internet. Els de la CUP semblaven ésser poca gent, però estaven molt ben organitzats; a més, encara despertaven certa morbositat entre la ciutadania perquè no havien anunciat qui seria el seu candidat, el seu número 1: en David Vidal, que jo no vaig conèixer en persona fins que estàvem en plena campanya electoral.
-El Diari de Tarragona el dijous 28 d’abril va recollir la notícia que en Lluís Miquel Pérez duia a terme un sopar amb un grup d’empresaris de Reus per recollir les seves propostes. «El PSC también coincide con los empresarios de Reus que es necesario facilitar y flexibilizar los trámites de apertura de un negocio. El programa socialista contempla la creación de una ventanilla única.» Aleshores jo no veia que en Lluís Miquel Pérez anés tan sobrat com en les darreres campanyes electorals. Estava seguríssim que ja no tornaria a ser alcalde, malgrat que hagués que pactar una mena de sociovergència amb Esquerra pel mig, però hauria de treure molt més vots que el Pellicer, és clar. Aquell era el panorama municipal que m’esperava a partir del 22 de maig. De totes maneres, a partir del nou mandat tampoc me’l podia imaginar a ell dins de l’Ajuntament de Reus fent d’alcalde o de tinent d’alcalde del Pellicer, i menys sense l’Eduard Ortiz al seu costat.
-El dia 29 d’abril, la premsa reusenca va mostrar com en Joan Herrera, número 1 d’Iniciativa a escala de tot Catalunya, venia fins a Reus per donar suport a la presentació de la candidatura de Reus encapçalada per l’Ernest París. Durant aquella mateixa Jornada, el senyor París va dur a terme la seva conferència a la Cambra de Comerç, dins del cicle de «Reus futur 2015» desitjant que volia un «Reus libre, ecológico y para las personas», segons va anunciar el Diari de Tarragona.
Durant aquell mateix dia, en Carles Pellicer va proposar fer un hotel d’entitats a l’edifici del museu Salvador Vilaseca (a veure qui la deia més grossa, tal com succeïa sempre).
-El dia 1 de maig, els de la CORI vam organitzar una caminada popular per anar de cal Navàs al Pere Mata, aturant-nos per diversos punts de Reus per cantar cançons i fer discursos davant de la càmera d’en Jordi Sugranyes, que ho estava enregistrant tot per la Cori TV. Finalment, vam arribar fins a la font de la Boca de la Mina, on ens vam muntar un pícnic campestre per part d’una dotzena de membres de la llista. En acabar els vaig deixar el meu vestit d’Elvis i la meva guitarra perquè s’hi fessin fotos.
Recordo que caminant tots plegats per l’avinguda del Comerç ens vam posar a cantar l’himne del partit, la cançó de «Tots som de Reus», imitant el videoclip dels Whiskyn’s que havia aparegut uns tres anys enrere amb la cançó «Reus». Recordo que aquell va ser un dels moments més emocionants de la precampanya, un una mena de germanor ens unia entre els que integràvem la CORI del 2011. Parlo de la Cori Alegre, en Franc Serrano, en Jordi Rius, en Gaspar Sànchez, l’Àlex Prieto i, fins i tot, la meva esposa, la Katharina, que estava convençudíssima que tornaríem a entrar a dins de l’Ajuntament.
Durant la mateixa jornada del diumenge 1 de maig, el Diari de Tarragona va anunciar les principals propostes dels partits polítics que ens presentàvem a les eleccions. Tal com va passar el 2007, només van sortir els que tenien representació.
«Nuestra prioridad económica es que no se inviertan tantos millones en obras faraónicas como el Tecnoparc, que no serviran para nada y que absorven más del 90 por cien del nuestro presupuesto municipal», vaig dir en l’apartat de matèria econòmica. Quant a reduir l’atur i generar llocs de treball vaig proposar «obligar a todas las empresas subcontratadas por el Ayuntamento a que contraten mano de obra local». Quan em van preguntar sobre el futur de les societats anònimes municipals, vaig demanar d’eliminar-les del tot «porque en el fondo actuan como máquinas tragaperras del ciudadano, porque solo tenemos un Ayuntameinto que solo se mueve con un afán recaudatorio en lugar de ayudar al pueblo».
En aquell seguit de propostes electorals també vaig estar a favor del creixement d’efectius de la Guàrdia Urbana fins a 300 agents (mare meva!) i que estiguessin operatius les 24 hores del dia. Ja no vaig dir res de robocop de barri o quelcom semblant. Quant a la mobilitat, vaig proposar fer que molts carrers de les entrades i sortides de Reus circulessin en sentit únic i dur-hi a terme uns quants aparcaments municipals per aconseguir eliminar la gran concurrència de cotxes al centre de la ciutat.
-El mateix Carles Pellicer va fer la seva intervenció a la Cambra de Comerç durant el dia 3 de maig, on va manifestar que si ell fos alcalde, no tancaria Innova, però agruparien algunes SAM. «El candidato nacionalista apuesta por administrar la ciudad desde la autoridad con un ayuntamiento más simple y más ágil», anunciava també el Diari de Tarragona l’endemà mateix.
-Finalment, el dia 4 de maig, dues jornades abans de començar la campanya electoral, el mateix Lluís Miquel Pérez va dur a terme la seva conferència a la Cambra de Comerç. Va anunciar que rebaixarien l’IBI als aturats i pensionistes en el 50%. «El candidato socialista prometió ayer “suavizar la presión fiscal sobre aquellos que menos la tienen”», va explicar el Diari de Tarragona en l’edició de l’endemà. «El estado del benestar será uno de nuestros pilares básicos.»
Com que no recordo massa cosa més de la precampanya d’aquell 2011 on jo anava tan atabalat, passarem directament a la campanya electoral en si en el proper capítol, però, abans, volia afegir que a finals d’abril, o així, en Jordi Sugranyes i jo vam estar un matí sencer gravant en vídeo totes les rotondes de Reus per on vam circular amb el meu vehicle. Recordo el Jordi fent de copilot enregistrant-les una per una, mentre jo anava conduint al volant i fent comentaris despectius en relació amb el disseny d’aquelles places monumentals tan costoses i tan molestes a l’hora de circular per les vies reusenques. «Benvinguts a la nostra ciutat de Reus i el seu art de circular orbitant», recordo que vaig dir en un dels meus comentaris. Crec que, finalment, vam comptar un total de 70 rotondes monumentals per tot el terme municipal, des de la de Misericòrdia, fins a la del Tecnoparc, passant per la carretera d’Alcolea i altres. Tot allò ho vam penjar pel Youtube, TeleCori i el web del partit. Una mena de reportatge casolà, encara molt divertit de veure avui en dia.