Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 13
L’Ariel representava l’antipolític esperpèntic i vergonyant que va fer trontollar la cimentació de partits i institucions. Com era possible tenir un regidor vestit d’Elvis que afirmava que se li havia aparegut la Mare de Déu de Misericòrdia i que feia debatre als plenaris mocions com la del follòdrom o el trasllat de la Sagrada Família a Reus? Se li ha de reconèixer, però, que va posar a sobre la taula, per primera vegada, el debat d’Innova, les empreses municipals, els sous públics i els càrrecs de confiança. Darrere del juantxisme, la disfressa i la banalitat del personatge, vam trobar la persona: un regidor preocupat per la seva ciutat i amb ganes d’aportar i de millorar aquell sistema que ell ridiculitzava, i un home valent i transgressor que denunciava l’eterna durada dels càrrecs electes i les debilitats del sistema. Estava sobrepassat pels esdeveniments i la pressió mediàtica i no rebia cap mena d’ajuda, de suport ni de col·laboració. Fora del focus mediàtic, dedicava moltes hores a atendre ciutadans, a estudiar-se temes i, en alguna ocasió, a fer propostes constructives. Crec que l’Ariel, el regidor, a la seva manera, va descobrir que la vida municipal era molt seriosa com per prendre-se-la seriosament darrere una disfressa. I aquí va raure la seva principal contradicció.
Alícia Alegret, plant manager i regidora de l’Ajuntament de Reus (2007-14)
El tret de sortida d’aquella nova campanya electoral va produir-se durant les 12 de la nit del dijous 5 de maig al divendres dia 6. I l’ambient era molt més feréstec i dur que durant els comicis anteriors. Ja no hi havia tanta disbauxa i tanta festa, si no que tot plegat era quelcom més sòrdid i amb un esperit més combatiu entre tots plegats.
En primer lloc, en Carles Pellicer volia arribar a ser alcalde fos com fos i posava tota la carn a la graella. Al mateix temps, recordo que la seva imatge de llavors, era més polida que mai, però donant símptomes de saviesa i experiència política, gairebé inexistents en els comicis anteriors. A més, el fet de que CiU governava Catalunya i ell havia format part de l’equip de l’Artur Mas des del principi de tot, li donava força pedigrí i capacitat de lideratge, fins i tot entre els «Pellicer escèptics» que deia en Josep Baiges al seu blog, que era gairebé tan omnipresent entre la ciutadania com si fos una força política més. La seva figura de cronista del Món de Reus s’havia convertit en una mena d’àrbitre o alcalde alternatiu de tot plegat.
L’Alícia Alegret també volia que el PP fos una força més important del que ho havia estat fins aleshores, augmentant el nombre de regidors per poder pactar amb el nou govern municipal que s’havia de formar a partir del dia 22 de maig. Era la sorpresa d’aquelles eleccions i el fet de que fos una dona jove, atractiva i amb carisma RTV la feia guanyar cada vegada més adeptes. A més, la noia, casada i amb fills, era un veritable coco, perquè tenia un currículum universitari impecable: llicenciada en Dret, en Ciències Econòmiques, Periodisme, Màrqueting Empresarial i no sé què més. El fet de que també fos diputada del Parlament des del 2010, encara augmentava més el seu pedigrí polític per totes bandes. I malgrat que el PP a Reus sempre se’l tractava com si fos el dimoni (sobretot durant l’època d’Aznar), amb l’Alícia Alegret mostrava una nova cara més amable, simpàtica i força assequible per a tots plegats. Fins i tot, la seva seu de campanya, ubicada al carrer Metge Fortuny (davant mateix del Cafè de Reus), no va patir cap acte vandàlic per part dels seus detractors, que a Reus sempre n’hi havia hagut molts.
En Lluís Miquel Pérez encara volia ser alcalde de Reus durant quatre anys més, com a mínim, l’home amb 55 anys justos se’l podia considerar relativament jove per aguantar aquells anys de la crisi i molt més. Malgrat tot el que havia succeït amb l’Ortiz uns mesos abans, jo encara el veia amb molta empenta, però al mateix temps em va semblar que s’havia tornat més humil amb tothom; no era tan altiu ni anava de prepotent (o guanyador segur) com durant les campanyes anteriors. Potser és que llavors ja es veia que hauria de pactar amb qualsevol partit polític no convencional per a ell, si volia seguir essent alcalde de la ciutat, perquè ja era evident que el PSC baixava de vots, i el mateix succeiria amb ERC i ICV, els seus socis tripartits eterns des de feia dècades. Ara que dic això, em ve present que durant aquella campanya electoral, tot just quan vaig ser convidat com a regidor a les bodes de plata de l’associació de veïns del barri Gaudí (celebrades el diumenge 15 de maig del 2011), en què es va dur a terme un dinar popular a l’aire lliure dins dels jardins del Mas Carandell, el candidat del PSC de Reus es va adreçar a mi de manera amable i força simpàtica mentre em comentava: «Ostres, Ariel, potser amb tu, m’hauria d’haver comportat d’una altra manera de com ho he fet durant aquest mandat, perquè veig que ets molt bona persona i la gent de Reus t’aprecia molt, malgrat que siguis tan juantxi.» Em va dir tot allò com si fos una declaració d’amor. Recordo que la Cori Alegre, que estava al meu costat, va flipar mandonguilles quan va escoltar les seves paraules. Jo també. «Doncs ara mateix potser és massa tard, saps? No soc rancorós, però si tots dos tornem a coincidir a dins del consistori m’agradaria que em tractis com un regidor més, no pas com un pària o quelcom semblant», li vaig respondre amb la mateixa veu amable que la seva. Recordo que durant aquella jornada portava el meu jumpsuit d’Elvis platejat (recent estrenat) i en José Montoya, membre destacat de l’associació de veïns em va felicitar per anar vestit d’aquella manera, tot just quan se celebraven les bodes de plata d’aquella entitat veïnal creada el 1976.
Durant aquell dinar, en Montoya, d’origen francès i que també havia estat regidor socialista temps enrere, ens va dispensar un bon tracte personal a la Cori Alegre i a mi. Alhora va entendre moltes coses que vaig fer com a regidor quan li ho vaig explicar detalladament.
Tornant a la nit de la primera enganxada de cartells, recordo que tot plegat va ser força caòtic (com sempre). Tothom va anar a la seva, sense cap ordre previ establert. Els de Canal Reus van intentar localitzar tots els candidats un per un, per gravar-los les declaracions pertinents en relació amb aquell acte d’inici de campanya, però a nosaltres no ens van trobar. Com que els del PP anaven bastant forts, recordo com l’Alícia va arribar amb una cleca d’unes cent persones, on hi havia una banda de vint timbalers procedents del barri Sant Josep Obrer, que es van posar a tocar els tambors durant tota l’estona. Tots ells, encara no sé per quin motiu, portaven barrets de palla, fins i tot, en Miquel Àngel López Mallol, que sempre l’acompanyava allà on fos. Recordo que aquell any, el triangle oficial de la primera enganxada es va col·locar a la part de baix de la plaça Mercadal, de manera que es va tornar a ubicar en aquell lloc tan cèntric de Reus, a diferència dels comicis del 2007 que s’havia dut a terme a la plaça Llibertat perquè hi cabés més gent. El que passa és que el 2011 hi va haver formacions que van enganxar el seu primer cartell en altres punts de Reus com la plaça del Prim, i van traslladar la seva cleca directament cap allà, tal com van fer els d’Ara Reus, perquè en Jordi Cervera sempre ha sigut molt fan del general Prim.
Arribat en aquest punt, vull comentar que jo sempre he considerat que en unes eleccions municipals l’enganxada del primer cartell sempre s’ha de dur a terme el més a prop possible de l’Ajuntament, perquè per això són unes eleccions municipals.
Quan l’Alícia va enganxar el seu primer cartell al costat de dalt del plafó de fusta que estava ubicat en plena plaça Mercadal, a l’altra banda, s’hi van congregar els de al CUP, també amb xiulets i fent sorolls diversos, arribant a cridar: «IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!» amb una veu cada vegada més forta. De manera que, en sec, es va produir un xoc de veus reivindicatives independentistes contra timbalers espanyolistes a les dues bandes d’aquell triangle de fusta, que va carregar l’ambient amb certa tensió, però, finalment, no van arribar a un cara a cara definitiu.
Els de la CORI, que ens esperàvem a la terrassa de cal Coder prenent un beure, vam contemplar totalment consternats aquella mena de conflicte sonor entre elfs i orcs, com si fos una pel·lícula del Senyor dels Anells, però sense acabar d’arribar la sang al riu. Llavors nosaltres només érem una dotzena de persones i teníem el pallasso Màgic Pipo (que també anava a les llistes) fent de les seves repartint globus i xiulets entre la canalla. Recordo que durant aquella caòtica primera enganxada de cartells vaig saludar el mateix Lluís Miquel Pérez i el diputat Eduard Vallès que l’acompanyava, més altres candidats com l’Àngel Cortadelles d’ERC i l’Ernest París d’ICV. En Josep Baiges al seu Món de Reus també va descriure eficientment com es vivia l’ambient de la plaça Mercadal amb un article titulat: «Que comenci l’espectacle» en què també hi havia unes quantes reflexions sobre la CORI i la meva persona:
Mentre conversava amb en Francesc Domènech de Canal Reus, que ja em donava alguna travessa interesant que no revelaré, vaig veure que els de la CORI duien un pallasso, i no ho dic pas per l’Ariel, és clar. Em refereixo a un pallasso de veritat que feia diverses creacions jugant amb globus. Diria –si no vaig errat– que era el Pipo, un professional de la matèria, que un dia vaig veure en un recinte infantil. Vaig trobar molt significatiu el fitxatge. Abans, per fer gràcia i connectar amb l’elector, l’Ariel tenia mil recursos. Ahir va recórrer a un professional. Tot un símptoma.
Mentre el seguici de la CORI vam anar enganxant cartells pel centre de Reus, recordo que pel camí vam tornar a saludar diversos candidats, entre ells el mateix Carles Pellicer que anava amb els seus adeptes pel carrer Prat de la Riba. El futur alcalde de la ciutat ens va saludar de manera amable, però en Gerard Dalmau, membre del nostre partit, que li tenia tanta mania com al Pérez o a l’Ortiz, li va preguntar: «Segur que tu mateix encara no has enganxat cap cartell, oi Carles? Ho dic perquè encara vas massa net i no tens les mans gens brutes de cola, a diferència d’altres candidats.» Quan els de CiU es van allunyar de nosaltres, recordo que alguns de la CORI li vam cridar l’atenció, dient-li que no volíem fer campanya electoral d’aquell tipus ni tenir problemes directes amb els altres alcaldables.
Recordo que a continuació ens vam trobar amb els d’Ara Reus per la zona de la plaça Llibertat i em va alegrar força contemplar un Jordi Cervera molt feliç i rejovenit, mostrant un somriure d’orella a orella. Finalment era un alcaldable de debò, cosa que mai havia aconseguit amb el seu anterior partit. Però qui va parlar més amb nosaltres va ser en Jordi Pouget, que era un xerraire per natura. Un bon xerraire i amb el seu gran carisma per captar vots per Ara Reus. L’advocat Josep Maria Pujol Masip també se’l veia força content de poder estar dirigint una nova formació política totalment made in Reus i poder-se presentar altra vegada, tal com ho havia fet amb la FIC (1999-2003) i PRIM (2007).
Als qui no vaig poder veure i semblaven estar desapareguts del mapa, eren els candidats de Solidaritat i els de Plataforma per Catalunya, que em van semblar totalment inexistents. De Plataforma sols em vaig adonar que existien per la propaganda que vaig rebre a la bústia de casa i pels discrets cartells que enganxaven per tot Reus, però els del centre sempre eren arrancats, perquè la gent de Reus no els volia veure ni amb pintura. A més l’Anglada aquell (el regidor de Vic que ho havia iniciat tot), cada vegada s’havia fet més famós per com de malament queia a la penya; s’havia convertit en una mena de dimoni per la gent d’esquerres i progressistes de tot Catalunya.
La campanya d’aquell 2011 va ser prou dura, esquerpa i depriment. Recordo que llavors la crisi era més forta que mai, i em costava bastant demanar el meu vot a la gent del carrer anant vestit d’Elvis Presley. Ja sé que aquella era la meva imatge oficial de candidat juantxi per bé o per mal, però, de sobte, vaig tenir com una sensació de fer el ridícul, duent a terme allò (fins aleshores no m’havia passat mai).
Durant aquells dies, en què vaig preferir caminar pels barris perifèrics de Reus, en lloc d’anar només pel centre, recordo com molta gent pel carrer em demanava bolígrafs, xapes, caramels o globus, que era el que repartien els altres, però com que mai havíem caigut en fer aquell tipus de repartiment, en oferir-los només adhesius o pamflets impresos de la CORI, molts ciutadans que s’havien aturat per parlar amb mi s’emprenyaven i em deien: «Pues si no me das un globo, como hace el alcalde, pues no te voto.»
Tal com succeïa cada vegada que ens presentàvem a les municipals o bé on fos, aquell programa electoral tenia propostes de comicis anteriors que sempre funcionaven amb propostes noves del 2011. Però, vaja, crec que el 2011 no vam fer massa propostes noves, perquè ja en teníem bastantes de vàlides. Així doncs, per aquells darrers comicis municipals en què ens vam presentar per tercera vegada, els nostres punts bàsics del programa eren els següents:
-Fer una auditoria de comptes per clarificar i fer públic l’estat de les arques municipals i la comptabilitat real de les empreses privades de l’Ajuntament.
-Rebaixar el sou de l’alcalde a la meitat del que guanya avui en dia.
-4 anys sense obres ni rotondes milionàries.
-Repartir una polsera amb localitzador GPS a cada regidor per saber on es troben i què fan durant els horaris de treball.
-Que els càrrecs polítics durin dos mandats i prou.
-Canviar el bust del rei d’Espanya del saló de plens, pel bust del rei del rock. Posar cançons de l’Elvis pel fil musical de l’Ajuntament.
-Baixada de totes les taxes i tots els impostos municipals amb reducció de l’IBI i l’eliminació total de les contribucions especials.
-Desmuntar Innova per sanejar l’economia municipal.
-Crear una casa de transeünts i ampliar el ventall de menjadors socials en diversos punts de la ciutat.
-Més pisos de protecció oficial de lloguer que costin entre 50 i 100 euros al mes.
-Reutilitzar les habitacions de l’antic hospital de Reus, per llogar-les i acollir-hi ciutadans amb escassos recursos econòmics.
-Que totes les zones blaves i aparcaments municipals costin un euro al dia. Regalar les tres primeres hores als aparcaments municipals.
-Que tots els autobusos municipals arribin fins a tots els barris i urbanitzacions de la ciutat.
-Que l’Ajuntament senyalitzi millor i amb més temps, els llocs de Reus on la grua hagi de retirar els vehicles per causa d’un esdeveniment que ocupi la via pública.
-Que els gegants originals surtin durant el dia de Sant Pere en lloc del clònics, perquè fotocopiar la cultura és devaluar-la.
-Crear una regidoria del Comerç per tal que Reus continuï essent líder d’aquest sector.
-Fer una fira del teatre amateur de Reus, on participin totes les companyies locals.
-Que l’alcalde de Reus reparteixi 107.000 exemplars de la Història de Reus porta per porta.
-Crear zones verdes amb plantes de marihuana. Habilitar espais públics per poder-ne fumar sense molestar ni ser molestats. Repartiment municipal de llavors als ciutadans.
-Evitar que ens instal·lin la borsa de gas artificial a sota del terme municipal de Reus.
-Crear una piscina coberta pública, amb preus d’abonament populars, gratuïts per als ciutadans i ciutadanes aturats o amb pocs recursos econòmics.
-Ubicar follòdroms municipals a les principals zones lúdiques de Reus, per fer l’amor i no la guerra. Durant la nit, aprofitar «el plaer d’aparcar» als aparcaments municipals de Reus.
-Que en les classes de música de les escoles de Reus, s’escoltin i s’aprenguin cançons de l’Ariel Santamaria, el Pirata el del Gorro, Miquel Vilella, Fito Luri, Joan Masdéu, Band del Palo, etc...
-Repartir subvencions iguals i equitatives en cada barri de Reus, segons el cens de la població. Sense cap favoritisme polític.
-Crear la figura del Robocop de barri, per pal·liar l’absència d’agents de policia.
-Que es faci el menjar blanc més gran del món per a sortir al record guinness.
-Ficar un GPS als cotxes patrulla per saber en quin lloc es troben quan els necessites.
-Forçar les empreses subcontractades per l’Ajuntament a contractar preferentment la gent censada a Reus.
-Aprofitar el solar amb les carpes de la fira de mostres provisional de l’avinguda del Comerç, per tal que les entitats i associacions de Reus hi puguin fer activitats durant tot l’any.
-Que l’Ajuntament de Reus pugui dotar d’un local social a totes les associacions de veïns de Reus que ho necessitin.
Com heu pogut veure, aquestes propostes municipals del 2011, no eren tan juantxis com durant els anys anteriors i tenien un caràcter més social i solidari, a causa dels anys de crisi que hi havia llavors.
Aquests punts que es plasmaven en el nostres programes electorals, anaven acompanyats d’un text en què es deia el següent: «Durant aquests 4 anys el nostre partit ha estat l’únic que ha fet una oposició real i crítica contra la política que predomina de viure d’esquenes al ciutadà i gestionar els diners de la població com si fossin de propietat privada.»
Com que tinc la ment molt confusa del que vaig fer durant aquella campanya electoral que per a mi va ser la menys divertida de totes, em cenyiré a rememorar el planning de campanya amb les rutes i els llocs que vaig visitar per la ciutat per demanar que em votessin per ser alcalde de Reus per tercera vegada:
Divendres 6 de maig (primer dia de campanya): Al matí vaig visitar la zona del Greco, el barri on hi ha la part final de l’avinguda Pere el Cerimoniós, que conflueix amb els carrers Peníscola, Miami, Bahia Blanca i molts més. A la tarda vaig visitar el passeig Prim i el carrer Mare Molas. En aquelles passejades, en què la gent m’aturava pel carrer perquè ja em coneixien de sobres, també em van acompanyar la Katharina, la Cori Alegre, en Josep Maria Turcó –àlies el Rubio–, en Jordi Sugranyes i la majoria de vegades l’Antoni Homs, que llavors estava de baixa, però podia caminar amb una crossa.
Recordo que aquella primera jornada de campanya electoral, els socialistes de Reus van ser els més mediàtics per dues bandes. La primera, va ser que l’Ortiz durant el vespre anterior, el 5 de maig, havia dut a terme una fastuosa conferència al Círcol de Reus, on va explicar la seva versió dels fets pel qual havia sigut apartat de les llistes del PSC. Un acte que mesos enrere havia sorprès a tothom: «Ortiz diu que se sent maltractat i que no votarà el PSC», deia El Punt l’endemà, 6 de maig. «El primer tinent d’alcalde revela un pacte amb el PP per assegurar l’aprovació dels pressupostos i lw ordenances», afegia aquell article de la Núria Roca. Realment, era el que jo em suposava durant tots els anys que vaig estar de regidor, on semblava que el Partit Popular fos un altre membre més de l’equip del govern, però totalment d’amagat, és clar.
El Diari de Tarragona, també en l’edició del divendres 6 de maig, va anunciar aquella notícia tan morbosa: «Ortiz se desnuda con clase», un article signat per Joan Morales, en què parlava de diversos trets d’aquella conferència al Círcol, tan plena de gom a gom: «Mi momento más difícil en estos 20 años, fue negociar el último pacto de gobierno con ICV», es veu que va dir l’Eduard Ortiz. Fins i tot, va esmentar que l’Ernest París estava «més preocupat pel seu sou de regidor que per una altra cosa». Tant de bo hagués pogut anar a aquesta conferència de l’Eduard al Círcol per felicitar-lo i fer les paus definitives amb ell. Malgrat els enfrontaments que havíem viscut durant el mandat, on havia de fer de pitbull del Pérez per força, sempre va ser el regidor que personalment em va caure millor. Era qui tenia més carisma, més classe i més intel·ligència de tots plegats. També era el més criticat per la ciutat, perquè li tocava fer les feines brutes que no volia fer ningú, i ja no vull entrar en més detalls.
L’altra banda per la qual el PSC de Reus va ser tan mediàtic aquell dia 6 de maig, fou a causa de l’històric debat d’alcaldables de les dues formacions principals que es produïa a Ràdio Reus la SER, presentat per la Gemma Torrents, un dels programes que tenia més audiència quan hi havia eleccions municipals. Allà es veu que en Lluís Miquel Pérez i en Carles Pellicer van dur a terme un combat a mort digna de les pel·lícules de Bruce Lee, però a escala política. En aquell programa en lloc d’exposar els seus punts electorals i debatre’ls tal com és normal, es van produir tot un seguit de retrets mutus i acusacions personals que va acabar en un enfrontament mortal a causa del debat sobre la immigració de Reus. Allà en Pellicer va acusar en Pérez de fomentar l’efecte crida de musulmans a Reus «vostè, vol posar una mesquita a cada barri de Reus», li va recriminar, mentre que el candidat socialista li va respondre que el seu discurs era el mateix «que Plataforma per Catalunya». La cosa va degenerar quan en Lluís Miquel Pérez va anunciar que en Pellicer havia clicat un «M’agrada» a un comentari de Facebook, on es pregonava que en Pérez s’havia separat de la seva senyora i se n’havia anat a viure amb una musulmana, i que per això hi havia tants moros a Reus. En Pellicer es va excusar eximint-se de qualsevol responsabilitat. Aquest debat tan polèmic, en què la locutora Gemma Torrents els va haver de tallar un parell de vegades posant publicitat pel mig, va ser el que realment va captar l’atenció publica durant el primer dia de campanya electoral, perquè tots els mitjans en van parlar, absolutament tots.
El Diari de Tarragona el dissabte 8 de maig, en un extens article que ocupava tota una plana el titulava «Alta tensión por culpa del Facebook»: «El cara a cara entre Pérez y Pellicer estuvo marcado por un agrio enfrentamiento donde el candidato del PSC recriminó al de CiU que hubiese opinado en esta red social sobre comentarios falsos sobre su familia.» El Punt d’una manera més breu i no tan sensacionalista ho va titular «Tensen la corda»: «Lluís Miquel Pérez i Carles Pellicer mantenen un dur debat en què l’endeutament de les finances locals, la immigració, el desenvolupament econòmic i la capitalitat són la clau.» El Reus Digital, en canvi, ho va titular «Tensió entre Pérez i Pellicer amb retrets personals cara a cara»: «El candidat del PSC, ha acusat al convergent de mentir a la ciutadania.» En Josep Baiges, al seu blog del Món de Reus, també hi va posar cullerada: «El “cara a cara”, de la SER a la ràdio» i va dur un extens article parlant d’aquell mític combat a mort entre els dos candidats: «Se li veu la llauna”, li va dir en Pellicer al Pérez, després de demanar fins a set vegades, que volia parlar d’immigració.»
Dissabte 7 de maig (segon dia de campanya): Durant aquella jornada, al matí vam visitar el Mercat Central, com que era un dia de festa, durant aquella jornada érem molta més gent. En aquell espai tan emblemàtic de la ciutat ens vam trobar amb el mateix Lluís Oliach que des que havia plegat del partit, feia gairebé dos mesos, no em sabíem res. Com a bon pare de família havia anat a comprar llet natural, directe de vaca, sense adulterar, que venien en una parada. Allà hi havia una màquina on tiraves una moneda i t’omplia l’ampolla buida. Recordo que quan el vam saludar, el paio gairebé no es va immutar gens ni mica en veure’ns allà mateix, de manera que va seguir prement la palanqueta per omplir el recipient de lleteta recent espremuda per als seus tres fills. Després d’intercanviar unes paraules amb ell, els de la CORI vam seguir fent campanya entre les paradistes del mercat. Aleshores vaig tenir la mateixa sensació d’amargura que havia sentit durant la campanya del 2007, quan pel carrer ens vam trobar amb un Jordi Martínez totalment emprenyat amb nosaltres (i amb raó, perquè havíem passat d’ell) i ens va assegurar que no ens votaria. De totes maneres el 2011, em sabia molt més greu que en Lluís no estigués amb nosaltres, perquè era molt bo per esperonar-me i donar-me ànims, tal com havia fet durant la campanya del 2007. Però els quatre anys de convivència, colze a colze, a dins del despatx van desfer totalment la nostra amistat. I va ser una llàstima, tant per la CORI com per la ciutat. Ara mateix estic segur que si el meu amic hagués format part d’aquella campanya del 2011, la CORI haguéssim tret dos-cents o tres-cents vots més com a mínim i no ens hauríem quedat fora per pocs vots. Llavors amb el Pellicer segurament que haguessin anat molt millor les coses: haguéssim entrat a Innova del tot, tindríem un assessor municipal cobrant 1.600 euros mensuals, representació en totes les SAM, etc. però potser això hauria sigut el final del nostre mite irreverent, juantxi, transgressor...
A continuació, tots nosaltres vam visitar el mercat de brocanters, on una dona castellanoparlant ens va fotre bronca comentant el fet que la política era una cosa força seriosa, com per anar proposant el follòdrom i plantar marihuana per totes les zones verdes. A més, la noia em va posar a mi ràpidament al sac de la resta de polítics que «robaven a la ciutadania» i que no donaven cap ajut, tal com era el seu cas, que tenia un fill minusvàlid i gairebé no rebia cap ajut de Serveis Socials ni de l’Ajuntament en general.
A la tarda, vam deambular per la plaça de la Sardana, la Pastoreta, Comte de Rius i barri del Carme, repartint propaganda i sense cap altre incident.
Diumenge 8 de maig (tercer dia de campanya): Vam anar a la fira de la moto d’ocasió que es duia a terme a la fira de mostres, pensant que allà hi hauria força gent de Reus i fora vila que ens coneixeria. A la tarda vam donar unes voltes pel tomb de ravals i vam muntar una parada a la plaça del Prim, però la gent, llavors bastant farta de la crisi i que els polítics els demanessin el vot cada quatre anys, també van passar bastant de nosaltres, que tampoc estàvem massa animats. Jo, fins i tot, només tenia ganes que la campanya s’acabés l’endemà mateix.
De totes maneres, a la nit vaig quedar amb en Gerard Tost i l’Àlex Prieto per enganxar cartells per Reus, per tot el centre i pels barris que vam poder. Recordo que quan estàvem a la plaça Mercadal, un paio borratxo, que es veu que era totalment partidari d’Esquerra Republicana, em va començar a escridassar i a insultar-me de lluny, dient-me que jo era un pallasso i que durant els quatre anys del meu mandat, en el fons m’havia rigut de tota la gent de Reus sense que ningú se n’hagués adonat (tret d’ell, és clar) i va afegir: «i enguany et vols tornar a presentar per “apoltronar-te” del tot i guanyar més pasta, perquè el teu amic Pellicer sí que et deixarà mamar d’Innova del tot». Recordo que vaig gosar respondre-li: «és que de regidor es viu molt bé, i per això em vull tornar a presentar, saps?» de manera provocadora, i aquell energumen, que es trobava a uns quinze metres de distància, tot just a punt d’entrar a la plaça del Castell es volia adreçar a mi per estomacar-me, però com que em va veure que anava acompanyat pel Gerard Tost i l’Àlex Prieto (que és tan ganso com jo) s’ho va repensar i va tirar cap avall. «I recorda, xato, vota la CORI, jo almenys no et defraudaré!», li vaig etzibar amb veu sonora, mentre els que anaven amb mi em van fer tirar carrer de Llovera amunt.
Dilluns 9 de maig (quart dia de campanya): Recordo que ens vam adreçar al Mercat Central de nou, muntant una parada davant mateix de l’antic hospital. Abans de començar vaig quedar amb uns quants membres del partit a la cafeteria Àlex del carrer President Companys de Reus i, en sortir, ens vam trobar el Jordi Cervera que estava fent campanya amb els seus per aquella part de la ciutat. El candidat d’Ara Reus em va demanar si us plau que no pengéssim més pel carrer aquells cartells en què hi havia una mena de caricatura seva com si fos un alcalde antic, en què es deia: «Jordi Cervera fill il·lustre de Reus, com l’Ernest Benach». Feina rai em va costar convèncer-lo que no havíem estat nosaltres qui havia fet aquella mena de burla. Li vaig dir que «jo o qualsevol membre de la CORI, donem la cara si hem de fer quelcom semblant». De totes maneres, no s’ho va acabar de creure i va insistir de bones maneres: «Si us plau, Ariel, no ho feu més això, home!»
Després de parlar amb un munt de gent allà al carrer Sant Joan, vaig tenir moral per quedar amb una fotògrafa de l’ABC, que em va realitzar un bon retrat davant mateix de l’Ajuntament de Reus, arran d’una entrevista que m’havien fet abans per telèfon i que es publicaria aviat. És la foto tan mediàtica en què surto jo posant davant de la porta de l’Ajuntament de Reus, amb les cames obertes i aixecant la mà esquerra com si fos un concursant d’Operación Triunfo o alguna cosa semblant, que ha servit d’inspiració per la portada d’aquest llibre de memòries polítiques.
A la tarda vam recórrer la plaça de la Llibertat, carrer Ample i el barri Niloga, entrant fins i tot als comerços i a les botigues repartint propaganda i parlant amb els ciutadans. Més endavant vam recórrer tot el carrer Gaudí i el parc de Sant Jordi, duent a terme el mateix entre els transeünts d’aquella zona de Reus, que tal com he dit més amunt, no estaven per a massa punyetes per culpa de la crisi.
Malgrat tot, en plena campanya electoral, jo havia d’escapar-me cap al meu despatx per atendre a algunes visites, com era el cas d’un altre conductor d’autobusos municipal que l’Ajuntament havia acomiadat i no sabia on adreçar-se per buscar feina. Aquella era la tercera visita que em feia, i com que no li havia pogut solucionar el seu problema, el paio es va ficar bord amb mi, com si jo fos el causant dels seus problemes. «Xec, Cori, que estic casat i tinc tres criatures, i la meva dona no treballa. A més, estic pagant una hipoteca. On haig d’anar ara mateix a buscar feina, si per l’edat que tinc ja no em voldran enlloc?» Jo li vaig recomanar que presentés els seus currículums a totes les empreses d’autobusos que hi havia per la costa, segur que en una o altra l’agafarien, però el paio volia tornar a treballar a dins de l’Ajuntament, no volia desplaçar-se fora vila.
Dimarts 10 de maig, (cinquè dia de campanya): He de confessar que llavors només tenia ganes d’esfumar-me i no anar mai més pels carrers de Reus vestit d’Elvis Presley demanant el meu vot a la gent, perquè de sobte em costava molt i em feia molta mandra psicològica. Malgrat tot, vam recórrer l’avinguda dels Països Catalans de dalt a baix, el carrer Mare Molas i el passeig Prim, on vam interceptar unes quantes persones que ja ens coneixien i sabíem qui érem. De totes maneres, a la cantonada del passeig Prim amb el carrer Riudoms uns operaris que treballaven en un magatzem que hi havia davant nostre ens van renyar perquè enganxàvem massa adhesius de la CORI als fanals i parets abandonades i ens van dir que embrutàvem el paisatge urbà. Potser tenien raó, però quan els vaig assenyalar els altres adhesius que també hi havia enganxats per part d’altres formacions polítiques com la CUP o ICV, van callar. Era evident que aquells currantes no eren massa simpatitzants nostres. De totes maneres recordo que llavors vaig avisar els membres del partit que portaven adhesius que no en posessin tants, perquè es veu que allò de sobte estaria penalitzat per l’Ajuntament i posarien multes de fins a 300 euros.
Durant aquella mateixa jornada, en Frank Serrano va participar en un debat de joventut que es va celebrar a la sala d’actes del Centre de Lectura, moderat per en Josep Cartanyà de Punt 6 Ràdio, que va ser criticat sarcàsticament per en Josep Baiges al seu Món de Reus. Durant aquella mateixa tarda la Katharina també va participar en un altre debat que es va organitzar al Casal de la Dona, sobre polítiques d’igualtat i que va ser moderat pel Carlos Iaquinandi. Llàstima que no el vaig anar a veure, perquè es veu que la meva esposa en va dir unes quantes de les seves que van divertir força (i escandalitzar) bona part de la concurrència. No vaig poder anar a cap dels dos debats perquè havia de seguir fent campanya pels carrers de Reus.
Durant aquella mateixa jornada, la premsa va anunciar que en Joan Herrera, el líder d’Iniciativa, havia assistit al teatre Bràvium a donar suport a l’Ernest París, durant un míting de campanya.
CiU havia dut una roda de premsa on volia rebaixar l’altura de les torres de l’antic hospital, referint-se a aquell nou projecte faraònic que s’havia de dur a terme al centre de Reus i que, avui en dia, afortunadament encara no s’ha fet.
En Lluís Miquel Pérez va afirmar que preferiria tancar Montmeló «abans que quiròfans i residències», mentre es passejava pel CAPI del barri Fortuny.
Mentrestant, el PP proposava mesures per facilitar les coses als empresaris emprenedors i reduir la burocràcia municipal.
El dia 10 de maig el Diari de Tarragona també publicava una plana on diversos personatges destacats de Reus deien les propostes que ells mateixos farien si fossin alcaldes de Reus. Així, gent com en Pere Lluís Huguet (degà del Col·legi d’Advocats de Reus) proposava reduir la despesa pública i crear una finestreta única per als empresaris. L’Isaac Sanromà, president de la Cambra de Comerç, també proposava aquella finestreta única, el Consorci de Reus Vitalitat, com a marca única per a la promoció de la ciutat i va afirmar que apostaria per un mercat de fires i congressos de caire internacional. En Joaquin Jaldo, president del Gremi de la Construcció, proposava potenciar les empreses locals i tractar-les millor perquè no marxessin fora. En Francesc Gras, president del Círcol, proposava subvencionar les entitats i escoltar més els partits de l’oposició. La Leonor Bartolí, presidenta aleshores de la Unió de Botiguers, proposava convertir Reus en la ciutat més bonica de Catalunya, ben neta de pintades i grafits amb una imatge impecable i promocionava un projecte comú de ciutat entre totes les entitats perquè cada vegada hi hagués més actes. Fins i tot, en Jaume Amenós, com a president del teatre Bràvium, en aquesta plana també feia palesos els seus projectes si fos alcalde de Reus, promocionant l’empresa privada i la creació de noves empreses per crear llocs de treball. També proposava dur a terme una programació del teatre estable infantil i dinamitzaria els espais museístics i els refugis de la ciutat.
Dimecres 11 de maig (sisè dia de campanya): Al matí els de la CORI ens vam adreçar a l’avinguda del Carrilet i allà mateix ens vam trobar amb una fastuosa parada d’Ara Reus, amb un immens envelat i tot, en què el Jordi Cervera s’estava convertint en centre d’atenció per part dels transeünts i socis dels Ploms que residien en aquella part de Reus. Recordo que jo el vaig voler saludar i donar-li la mà davant de tothom, però vaig haver de fer una mica de cua, per la gran quantitat de gent que l’envoltava. Pel camí em vaig posar a parlar amb el Jordi Pouget i en Josep Maria Pujol Masip, que estaven preocupats perquè el Pérez tornés a ser alcalde de Reus i tot plegat se n’anés en orris. «Pensa que el Pérez podria pactar amb el Pellicer o amb l’Alegret i tornar a ser alcalde, eh Ariel?» em va comentar en Jordi Pouget mentre preníem un cafè allà mateix al Carrilet. De totes maneres els d’Ara Reus estaven convençuts que ja en ple 2011 serien la tercera força municipal. Almenys ho van intentar.
A la tarda d’aquella jornada vam visitar el barri Juroca, el barri Montserrat i el Mas Iglesias. Allà no vam trobar tanta gent com esperàvem, però vam entrar per dins de diversos bars i cafeteries per passar-los propaganda electoral i parlar amb ells. Recordo que en un establiment del barri Fortuny, els propietaris del bar van fer comentaris bromistes per la immensa panxa que jo tenia llavors: «Això és per la bona vida que t’has fotut com a regidor de l’Ajuntament, cabró!»
Quan vam arribar al barri Juroca, més avall del Fortuny, vaig patir com una mena d’atac de vergonya perquè jo havia viscut els meus darrers sis anys de solter allà baix i els meus progenitors encara hi residien. A ells no els acabava de fer massa gràcia tot allò de la CORI i la política juantxi. Però quan ens vam trobar amb el Manolo Villalba, president del barri, la cosa es va animar perquè a aquell home semblava que li quèiem força bé. Durant aquell any, en Villalba va estar ajudant totalment a Convergència, passant totalment dels socialistes. Pel vespre vam veure la Cori Alegre en un debat sobre crisi que es va fer a Canal Reus.
Durant aquella jornada del dia 11 de maig, El Punt va publicar una entrevista meva duta a terme per la Núria Roca, amb un titular on jo deia: «Aquests anys m’he dedicat a fer de xinxeta» i explicava una mica el meu currículum de caràcter general i jo especificava que durant aquells comicis municipals: «No hem tirat per l’estil juantxi com altres vegades i proposem mesures socials» i també em proclamava com una mena de «defensor del poble, però de caràcter alternatiu». En aquest article, on jo sortia al meu despatx vestit d’Elvis i amb la cara desfeta per la pressió i l’estrès que portava al damunt, encara vaig tenir la moral d’afirmar que «Innova no existeix en cap altra ciutat, i treballa com una banca. Es queda el 70% del pressupost de l’Ajuntament. S’està descontrolant i no hi ha transparència. S’hauria de desmantellar.»
Dijous 12 de maig (setè dia de campanya): Tot i que em sentia totalment exhaust, encara vaig tenir moral per passejar pel passeig Prim, el carrer Mare Molas, la Pastoreta i el barri del Carme. I, a mig matí, vam haver de dur a terme una roda de premsa per Canal Reus, davant de l’antic hospital de Sant Joan, queixant-nos del seu tancament i proposant que s’aprofités l’antiga estructura per fer un nou CAP pel centre de Reus i una residència d’avis municipal. També vaig explicar com l’Ajuntament havia aprovat un projecte de tirar-lo a terra (en gran part) i construir blocs d’habitatges de fins a 15 pisos. Durant la resta d’aquell matí, recordo que mentre ens dirigíem cap al barri del Carme, ens vam aturar a fer un cafè en un establiment del carrer de Misericòrdia. Allà dins, recordo que vaig tenir una picabaralla verbal bastant forta amb un comerciant de mitjana edat que regentava una joieria en aquella zona. L’home que era socialista acèrrim ens va criticar per com de malament ho havíem fet, defensant totalment la figura d’en Lluís Miquel Pérez com el millor alcalde que havia tingut mai la ciutat a causa de les millores urbanístiques que havia dut a terme. Malgrat que aquella disputa política típica de cafè finalment s’estava aixecant bastant de to, l’Antoni Homs, amb la seva gran capacitat de conversa, el va aconseguir calmar i va aconseguir que aquell comerciant ens donés la raó, en alguns aspectes, a la CORI. Finalment, el vam convidar al seu cafè, però aquell senyor no va voler i només vam pagar els nostres.
En sortir al carrer, recordo que vaig preguntar a l’Antoni Homs si voldria ser el meu substitut per més endavant, però el noi em va respondre que no, que de moment no es veia capacitat «A més, com que m’has ficat l’últim de la llista, mai et podré substituir durant un munt de temps», va afegir amb sarcasme. Li vaig confessar l’havíem posat en darrera posició, perquè jo em pensava que era una mena de talp de Convergència que ens volia desestabilitzar el partit des de dins. «Jo, i ara? No soc tan juantxi com vosaltres, però m’agrada molt la vostra filosofia de partit, per això m’hi he involucrat.» Em va manifestar amb sinceritat, malgrat que temps enrere en les assemblees que havíem fet, havia dut a terme comentaris com que jo no havia d’anar vestit d’Elvis i que havíem de fer propostes més «serioses».
L’Antoni Homs és un bon home i cada vegada que me’l trobo venent números de l’ONCE a la plaça Mercadal sempre faig petar una petita xerrada amb ell.
A la tarda d’aquell dijous dia 12 de maig, diversos membres de la CORI es van passejar per l’avinguda de Roger de Belfort, muntant una parada a la biblioteca Xavier Amorós fins a altes hores del vespre, però jo em vaig haver d’adreçar cap al centre de Reus a dur a terme un debat d’alcaldables que es va realitzar a la Cambra de Comerç de Reus i que estava organitzat pel Diari de Tarragona. Recordo que va ser un dels moments més intensos que vaig patir durant aquella campanya del 2011. Llavors, duia damunt el meu vestit d’Elvis platejat, que m’havien fet al Barato, però no podia dissimular el meu nerviosisme i la tensió que patia per dins. Crec que allò es respirava en l’ambient i em contaminava la ment totalment. Per a mi, aquell any va ser una veritable paranoia. El pitjor de tot és que encara veia els meus rivals totalment relaxats i plens d’energia, gairebé com si haguessin estat un any de vacances. Malgrat que en Josep Ramon Correal va fer de moderador del debat, va ser en Francesc Gras qui va plasmar la seva crònica al Diari de Tarragona que va sortir publicada dos dies més tard, en ple dissabte 14 de maig. «INNOVA enfrenta a los candidatos» era el títol del seu article, que ocupava dues planes plenes de fotografies nostres en color que adornaven les principals propostes electorals. Recordo que les meves ja no eren tan juantxis com durant els comicis anteriors. Aleshores vaig proposar que el Tecnoparc fos una gran zona lúdica, afegint que tot plegat havia estat un fracàs. També vaig demanar que l’alcalde s’hauria de rebaixar el sou. Quant el tema de la immigració, tan latent durant aquella campanya, vaig donar suport plenament a fer noves mesquites a Reus, si calien, però amb un control en relació amb les normatives legals de seguretat, aforament i altres aspectes, com a qualsevol temple religiós normal i corrent. Fins i tot vaig afegir que «Reus siempre ha tenido inmigración, pero ahora con la crisis ha aumentado. No podemos estigmatitzar la inmigración como el causante de todos los males.» En la crònica d’en Francesc Gras, destacaven les frases següents que mostraven realment com estava aquella situació: «Des de el inicio, el encuentro estuvo marcado por una calma tensa, normal a una semana de los comicios más abiertos de los últimos años. Y más teniendo en cuenta la que ha caído esta semana.»
Aquella mateixa jornada, la premsa local també havia anunciat que CiU demanaria una «doble auditoria per conèixer els comptes del consistori» ja que no feia massa dies que l’Ajuntament de Reus havia rebut una denúncia per part del Tribunal de Cuentas de Madrid perquè no havia presentat els seus comptes municipals del 2006 al 2008.
Aquell mateix dia 12 de maig, el diari El Punt publicava una interesant entrevista al candidat d’Iniciativa, Ernest París, en què afirmava que a Innova «li cal més control polític i reestructurar-se» i afirmava que l’Ajuntament de Reus estava força endeutat pels projectes urbanístics que s’havien executat, com el nou hospital.
Divendres dia 13 de maig (vuitè dia de campanya): Els de la CORI 2011 ens vam adreçar cap l’antic barri Sant Josep Obrer, que llavors estava integrat pel Mas Abelló i el Mas Pellicer. Recordo que en aquest darrer lloc vam prendre unes cerveses i vam estar parlant amb un nois joves que em coneixien de sobres dient que ens votarien per donar pel sac al Pérez i companyia. Fins i tot algun d’ells se’ns va adreçar gairebé cridant mostrant el seu descontent general, tot i dient:
A ver CORI, tu crees que hay derecho de que yo, que soy español, toda la vida he pagado mis impuestos trabajando de paleta y encofrador y ahora mismo que estoy en el paro, voy a pedir trabajo al nuevo hospital y me dicen que no hay nada para mi, y eso que cada día veo a un montón de portugueses y rumanos trabajando en sus obras. ¿Tú crees que a eso hay derecho? ¿Eh? Dime, ¿hay derecho? ¿Tú qué harías si fueras alcalde?
Evidentment els havia de respondre el que volien escoltar, dient-los que jo faria una llei municipal que marqués que en casos com aquests primer s’havia de contractar gent censada a Reus, tal com feien en altres municipis veïns, com era el cas de Riudecanyes per dur a terme les reformes del seu pantà. «¡Pues claro, coño, como tiene que ser! Y encima a los moros esos les dan ayudas para las escuelas y vales de comida, y a mi família, que yo tengo dos hijos pequeños, no nos han dao nunca una mierda.»
Evidentment al paio aquell se’l veia tan enfadat amb tot plegat que li havia de dir unes frases similars per calmar-lo afegint que la immigració no tenia gens la culpa de tot allò. Que la crisi l’havien provocat els mateixos bancs i els governants reusencs que havien malbaratat tants calés amb transvasaments d’edificis públics. He de reconèixer que em vaig passar dues hores seguides escoltant i conversant sobre aquests temes tan delicats. Però alguna solució se’ls havia de donar perquè et votessin i per calmar els ànims.
A les dotze i quart vaig haver d’anar volant fins al centre de Reus perquè en Jordi Cartañá m’havia d’entrevistar pel seu programa de Ràdio Reus la SER i al vespre, després d’anar per la zona dels Ploms i Horts d’en Simó, vaig desplaçar-me altra vegada cap als estudis de Canal Reus on havia de dur a terme un debat profund i definitiu amb els altres alcaldables de les formacions polítiques que teníem representació al consistori. Allò, que formava part del programa Tribuna, presentat per en Francesc Domènech, es va gravar en diferit a tres quarts de cinc de la tarda i es va emetre una hora més tard.
Recordo que no vaig estar gens inspirat i no vaig destacar gens ni mica fotent-los canya, que era el que molts espectadors s’esperaven de part meva. Em sentia totalment esgotat i no podia estar a l’altura de la dialèctica verbal i enèrgica que feien els principals candidats, que llavors va ser una tríada formada per Pellicer, Pérez i Alegret. «El nou tripartit reusenc» vaig pensar de cara als resultats finals, malgrat que no va ser així. Per cridar igualment l’atenció, vaig pensar a engegar-los a tots a la merda i marxar del plató totalment emprenyat, amb la possibilitat de baixar-me els pantalons i ensenyar el cul davant de les càmeres. Cosa que probablement hauria fet si aquell programa s’hagués retransmès en directe, però com que va ser en diferit, vaig passar de fer-ho, perquè segurament els realitzadors de Canal Reus ho haguessin censurat (o potser no). Bé, tot això que dic ara són especulacions meves, però la realitat és que aleshores vaig pensar: «Ariel, ja has fet prou el juantxi, en aquesta vida. Porta’t bé, encara que només sigui per avui.» I, finalment, en aquell debat final d’alcaldables vaig actuar d’una manera massa correcta i calmada, dient els meus punts bàsics del programa electoral, tot evitant entrar en confrontacions directes tal com duien a terme tota l’estona en Pérez i el seu antagonista per excel·lència: en Carles Pellicer.
Malgrat que la premsa local va publicar diversos articles anunciant aquell debat de manera superficial, va ser en Josep Baiges del Món de Reus, qui en va tornar a dur a terme una descripció realista, alhora que exhaustiva, titulant el seu article «L’anàlisi televisiu de Canal Reus», on més o menys va criticar a tothom, tret de l’Alícia Alegret, que va ser força elogiada de manera metafòrica per com de professional se la veia:
Hi va haver-hi un moment contemplant l’Alícia, que em va semblar veure l’Anne Igartiburu al Mira quien baila. Es movia amb aquella gràcia i els feia ballar al ritme que volia. A més, va tenir la sort de situar-se just al mig del plató. Com resa el seu eslògan electoral, estava «centrada» i amb tots els balladors a banda i banda que l’envoltaven. Més que mai es va veure que era l’autèntica vedette d’aquestes municipals.
Realment, llavors l’Alícia lluïa de debò i tots estàvem enamorats d’ella (fins i tot, jo mateix), però amb aquests comentaris tan afavoridors del Josep Baiges, semblava que fins i tot l’hagués de votar el diumenge 22 de maig.
En canvi, a mi, que durant aquells dies de campanya (i precampanya) m’havia agafat com a mania política, arran del tema del debat d’alcaldables, en Josep Baiges va seguir enderrocant el meu mite de polític juantxi i revolucionari de manera descarada:
El cas de l’Ariel és paradigmàtic. La candidata socialista Sandra Guaita, enviava una piulada a la segona part del debat preguntant si «l’Ariel s’havia adormit». Jo donava per fet que havia marxat a La Ventana de Asturias, al costat de Canal Reus, a fer una canya i a menjar-se unes braves. Estava aclofat a la cadira, amb aquella panxa de dimensió desconeguda, amb un cabell tan embullat com les seves idees. L’Ariel sembla que ja està de tornada de tot. És evident que deu tenir a la tauleta de nit la carpeteta amb els papers de l’excedència de Correos per presentar-los el mateix 23. Té ganes –i es nota– de començar una nova vida allunyada d’aquest món que ell es devia imaginar diferent. M’ho deia l’altre dia un dels antics companys de viatge del líder de la CORI: «L’Ajuntament és un monstre que t’acaba devorant.» I em sembla que l’Ariel ja no vol ser víctima, ni un dia més, d’aquest canibalisme municipal.
Finalment, he de donar la raó a en Josep Baiges, per molt revolucionari que entressis allà dins, al final, l’Ajuntament i la seva maquinària, t’acabava fagocitant i absorbent del tot, convertint-te en una peça més del seu engranatge. Era quelcom subjectiu que no senties massa de manera conscient, però quan te n’adonaves ja era massa tard. Però la gent de fora, qui s’ho mirava totalment pel damunt, tal com seria el cas d’en Josep Baiges, ho veien massa clar i t’emprenyaves amb ells quan t’ho mostraven de manera sincera.
Durant aquella mateixa jornada del divendres 13 de maig, el diari Més Reus, havia publicat una entrevista meva on sortia al meu despatx amb el vestit d’Elvis de color platejat nou de trinca subjectant dos robots de joguina, que m’estava col·leccionant (una altra de les meves passions juantxis). Aquella entrevista me la va fer un tal Antoni Ramos i tenia el titular de: «Necessitem algú del carrer que s’estimi Reus per deixar de gestionar l’Ajuntament com si fos una entitat bancària. L’alcaldable de la CORI creu que repetirà l’èxit del 2007 perquè “hem fet una bona feina des de l’oposició”». Evidentment, en aquelles eleccions anava bastant sobrat i tenia clar, claríssim, que tornaria a entrar de regidor per molt malament que ens hagués sortit aquella campanya electoral. «Enguany vull que els ciutadans de Reus em votin per ser alcalde i no sols per fer de xinxeta» vaig arribar a proclamar en aquella entrevista del Més Reus.
Dissabte dia 14 de maig (novè dia de campanya): Malgrat que estava previst fer una bona passejada pel Mercat Central, el passeig Prim, i el carrer de Mare Molas, al final tot se’n va anar en orris, perquè va ser un dia de pluja molt intensa que va durar vàries hores. Finalment, els de la CORI vam quedar en plena plaça Mercadal per observar les acaballes del Trapezzi, tot i que s’havien mullat totes les atraccions. I encara va ploure unes quantes vegades més i ens vam aixoplugar als porxos de sota de Cal Navàs, on hi havia els convergents amb el seu local social de campanya i una parada ubicada entre la plaça i el carrer de la Galera. Recordo que allà vaig saludar el Carles Pellicer i la Teresa Gomis. Tot plegat era una paranoia.
Recordo que com que havia estacionat el meu cotxe a l’avinguda del Carrilet, només sortir em vaig trobar amb un noi jove que anava amb la seva parella i em va interceptar pel carrer tot preguntant-me: «Oye, CORI [sempre em deien així, perquè mai es recordaven del meu nom de debò], ¿tú qué propones para dar trabajo a la gente joven como yo que estamos en el paro des de hace tiempo?» Al paio, se’l veia força emprenyat pel que li estava passant i jo li vaig tenir que dir que miraríem de fer més obra a Reus, perquè poguessin treballar els paletes com ell. «Pero primero vais a contratar a los catalanes y españoles que vivimos aquí toda la vida, ¿no?» El tema sempre era el mateix, i segurament els partits de dretes devien treure molts adeptes proclamant segons quines consignes en contra de la immigració i altres per l’estil.
Diumenge dia 15 de maig (desè dia de campanya): Recordo que, amb el Josep Maria Turcó, Rubio, i la Cori Alegre, vaig anar a veure un partit de futbol del Reus Deportiu i a saludar a tota la penya del Front Reusenc, molts dels quals ens volien votar. Però llavors vaig sentir que el Pellicer trauria bastants vots durant aquell any. Al Pérez evidentment no el votaria ningú, fins i tot recordo que quan va arribar a tribuna, més d’un membre del públic del partit va començar a cantar: «Señor alcaldee, señor alcaldeee, lo va votar su puta madree!» No hi havia remei, la societat funcionava així, i quan hi havia un descontent general, encara més...
Al mig dia, la Cori Alegre i jo, vam anar a dinar al barri Gaudí, on vam saludar els membres d’aquella associació de veïns que complia vint-i-cinc anys. A la tarda vam tornar al centre de Reus, per acomiadar el Trapezzi d’aquell any tan estrany.
Aquell diumenge, el Diari de Tarragona reflectia el fastuós míting que havia dut a terme CiU a Reus, amb la presència del president de la Generalitat, Artur Mas, avalant la seva candidatura a l’alcaldia per tercera vegada: «Pellicer promete terminar con el paro de la ciudad» era el títol d’aquell article signat per Maria Pedrerol. Allà es reflectien les paraules del senyor Mas cap al nostre futur alcalde: «Carles Pellicer es como yo, y si es como yo, significa que a la tercera va la vencida. Ganaremos el esprint final.»
En aquell mateix exemplar del Diari, el periodista Francesc Gras analitzava el millor i el pitjor d’aquell mandat que s’estava acabant. El millor, segons el seu parer, era: el nou hospital, els aparcaments públics –que eren els més econòmics del territori– i el Tecnoparc. Mentre que el pitjor era: el conflicte que va comportar el contracte de la brossa, les picabaralles que havia provocat l’entrada de la CORI a Innova i Metrovacesa, on les obres seguien estant totalment paralitzades per culpa de la crisi.
Dilluns 16 de maig (onzè dia de campanya): Els de la CORI 2011 vam adreçar-nos de nou al Mercat Central i vam dur una roda de premsa en la seva entrada principal sobre diverses qüestions de paradistes, que ara mateix no recordo ben bé de què anaven, però eren temes seriosos , res de juantxis. Allò ja s’havia acabat malgrat que jo anava encara vestit d’Elvis Presley. Després de tornar a passejar per la zona del carrer Roger Belfort, vam muntar una parada davant mateix del bar Iris, allà al carrer del Vent, cantonada amb el carrer del Carme.
En Carles Pellicer a través d’unes declaracions d’El Punt, afirmava que s’havia fet una inversió municipal «amb diners que no es tenien» defensant un Ajuntament més auster davant de la crisi. En aquella entrevista, que ocupava tota una plana sencera, també va dir que hi havia hagut «un efecte crida en la immigració i que ara és difícil controlar a la població nouvinguda».
Dimarts dia 17 de maig (dotzè dia de campanya): Recordo que vam estar tot el matí passejant-nos per la zona del Greco. Allí, en Josep Maria Turcó hi coneixia molta penya del Reus i em va guiar per un munt de bars a fer campanya. A la tarda vam estar durant una estona per la plaça Llibertat, duent una roda de premsa per Canal Reus, en què vaig fer la meva proposta que els aparcaments municipals regalessin tres hores al dia als seus clients. Més tard, vam tornar a aquella zona del sud de Reus amb el president del Front Reusenc, fins i tot vaig portar la meva guitarra per cantar unes quantes de les meves cançonetes. Recordo que en un d’aquells bars plens de seguidors del Reus, es va muntar una festa que no vegis, sobretot a partir de les tantes del vespre, on ja ens havíem ventilat unes quantes cerveses.
Durant aquella jornada, el diari ABC va a publicar una entrevista telefònica que m’havia fet l’Alex Gubern que va sortir amb una foto meva força espectacular davant mateix de la porta del Ajuntament de Reus: «Si me limitase a hacer un guiñol no molestaría a nadie» era el títol d’aquell article. «Ariel Santamaria, candidato de la CORI en Reus, siempre disfrazado de Elvis Presley, se ha convertido en un incordio para el gobierno municipal.» Aquell article força interesant des del punt de vista sociològic deia també el següent:
Lo habitual, cuando irrumpe un personaje estrafalario en política –«freaki» es una definición que Ariel Santamaria, el Elvis de Reus (Tarragona), dice no compartir– es que la cosa se queda en la efervescencia de la campaña, unos cuantos titulares y un par de fotos haciendo el ganso. Es lo que creían en Reus cuando este cartero en excedencia y músico aficionado se presentó a las municipales del 2007: logró hacerse con una butaca en el pleno, convirtiéndose desde entonces en un verdadero incordio para el tripartito del gobierno. «Hemos sido una chincheta, no somos anti-sistema, sino una voz que denuncia que las cosas no se están haciendo bien», explica Santamaria a este diario [...]. «Asumo que soy un personaje incómodo, porque trabajo y les doy problemas. Si me limitase a hacer un guiñol, no habría conflicto, pero como hago propuestas molestas, fiscalizo lo que hacen, en definitiva cumplo con el trabajo de concejal y eso les molesta.»
Al seu torn, el Diari de Tarragona havia fet una crònica del Pérez fent el míting de campanya al teatre Bartrina, afirmant que «mucha gente no puede ni ver a Pellicer», en lloc d’anar en contra meva. Quina llàstima, allò m’hauria donat molts més vots.
La periodista d’El Punt Núria Roca, també duia a terme una crònica del míting socialista anunciant que en Pérez estava «Obsessionat amb Pellicer».
Dimecres dia 18 de maig (tretzè dia de campanya): Els de la CORI vam dur a terme una bona passejada per la riera Miró i el carrer del Roser i a la tarda vam anar a la zona del carrer Muralla, i l’avinguda Marià Fortuny.
De totes maneres, el debat d’alcaldables que el Sindicat de Periodistes de Tarragona va organitzar a la sala Santa Llúcia, em va obligar dur a terme una pausa de recórrer els carrers. El periodista, alhora que president d’aquest sindicat, en Ricard Checa, va dur a terme un exercici de democràcia autèntica, quan se li va ocórrer convocar a tots els onze alcaldables que ens presentàvem a les eleccions d’aquell any, tant els que teníem representació com els qui no. Aquell debat polític digne d’un programa de teleescombraria, va ser també el més divertit i veritablement juantxi que vaig participar en tota ma vida de candidat, i també l’últim. Recordo que pel camí, vestit amb el meu jumpsuit color de plata brillant, duia damunt meu una torreta de debò amb una planta de marihuana de plàstic que m’havia regalat el Pirata perquè fes campanya pels carrers de la ciutat. Realment aquella planta de plàstic (de tres pams d’alçària) feia goig perquè semblava totalment de debò. Per aquest motiu quan em vaig trobar amb la regidora Dolors Sardà (CiU) davant de l’hotel Gaudí em va fotre una bronca que no vegis perquè va considerar de molt mal gust que un regidor de l’Ajuntament de Reus es passegés pel carrer amb una planta de marihuana als braços: «Que no t’adones que això també ho pot veure la canalla? Home!», recordo que llavors la Dolors anava acompanyada per la Montserrat Vilella, que seria la propera regidora de Benestar i Família per part de CiU, la qual també m’observava de manera crítica. Malgrat que li vaig mostrar millor aquella planta falsa perquè la veiés de més a prop i comprovés que era totalment de plàstic, la regidora convergent va seguir emprenyada amb mi, insistint que tenia por que allò ho veiessin alumnes seus que estaven a punt de sortir del col·legi.
Tornant al del debat d’en Richard Checa, dins d’una Sala de Santa Llúcia plena de gom a gom per un públic entusiasmat que eren les cleques de seguidors de les diverses formacions polítiques que hi participàvem, només començar ja es van produir unes quantes situacions surrealistes. Recordo que abans de començar ens va fer entrar a tots els candidats, anomenant-nos un per un cap a la taula presidencial (de major a menor ordre), com si fóssim uns concursants d’un programa televisiu o alguna cosa semblant. Recordo que entre bambolines vaig veure com a la candidata de Solidaritat Catalana per la Independència: la senyora Dolors Solé, sofria una mena d’atac de por escènica quan havia de pujar allà dalt amb la resta de candidats. La pobra dona estava totalment petrificada observant la sala plena de gom a gom i allò li devia causar tal impressió, que la va atemorir de debò. A mi també em va passar en el debat d’alcaldables del 2003 allà al teatre Bartrina, però ho vaig poder superar. Malgrat tot, aquella pobra dona em sembla que no es va veure amb valor i forces per debatre amb tots nosaltres i, finalment, es va tirar enrere. Jo, a la Dolors, la coneixia des de feia diversos anys, una bona dona que cada any s’ocupava de presidir les colles de carnaval i que gestionava el bar Nacional davant del Mercat i, de sobte, es trobava enmig d’aquella situació. Recordo que quan li va tocar el torn de pujar, la candidata de SI i els seus seguidors, havien desaparegut del mapa, però van adreçar una nota a en Ricard Checa, que va ser llegida en veu alta abans de començar aquell debat d’alcaldables tan peculiar. L’escrit justificant més o menys deia: «La candidata de Solidaritat Catalana per Independència a l’alcaldia de Reus, la senyor Dolors Solé, no es vol dignar a participar en un debat de caire feixista i espanyolista en què participen polítics corruptes i candidats d’extrema dreta» o alguna cosa per l’estil. Recordo que quan el moderador ho va llegir en veu alta es va emprenyar tant que, a continuació, va començar a llençar tot un seguit d’insults i improperis contra la candidata absent, de manera que la majoria del públic de la sala va començar a xiular i a cridar de manera desfavorable, com si estiguessin veient una competició esportiva i perdent els del seu equip.
A continuació, en Ricard Checa, que des del començament ja actuava com un veritable divo del periodisme local, va començar a anunciar que els regidors amb representació municipal, gaudiríem del doble del temps en relació amb els qui no en tenien, respecte a les nostres intervencions. «A veure què us sembla, set minuts pels candidats que ja tenen representació i tres minuts i mig pels que no» va començar a regatejar amb la seva veu nasal, que tenia un accent balear força marcat, perquè em sembla que aquest noi era d’Eivissa. Però, malgrat tot, en la seva manera de parlar també es notava que tenia un problema de fonètica i no podia pronunciar bé les paraules que volia retransmetre pel micròfon. Allò va donar pas que l’alcalde Lluís Miquel Pérez es queixés del tema, dient que tots els onze candidats tinguessin el mateix temps d’intervenció. Malgrat que allò ja ho havíem demanat altres participants, tal com era el meu cas, recordo com el periodista Ricard Checa només va escoltar la veu d’en Lluís Miquel Pérez, donant-li la opció a dir-ho clarament per la sala, on tot el públic assistent va començar a aplaudir de manera sonora. Allò ja van ser deu punts de cop pel nostre alcalde, només començar la partida. Com que aquell debat va ser tan caòtic i confós com una gàbia de grills, on tothom es va saltar el torn d’intervenció i el temps establert, només recordo exactament que en David Vidal de la CUP que seia al meu costat esquerra. El candidat cupaire va fer unes quantes arengues contra l’equip del govern criticant les mancances de sanitat que tenia aleshores la ciutat de Reus: «És que vosaltres, els polítics que maneu no teniu cap problema amb aquest tema, perquè sempre esteu pagant les mútues privades, gràcies als elevats sous que guanyeu, oi?» Realment, la intervenció del senyor Vidal em va sobtar de debò i ja em va caure bé des d’aquell moment i durant el debat vam congeniar bastant bé, procurant no trepitjar-nos entre nosaltres mentre fotíem canya a la resta. Fins llavors, al David Vidal no l’havia vist mai en la vida, i just en aquell moment vaig descobrir que el paio triomfaria durant aquelles eleccions i que seria un bon polític fent oposició. Llàstima que la CORI no haguéssim fet coalició amb la CUP. A més, tenia aquella trempera de rebel·lió i disconformitat que havia tingut jo vuit anys enrere quan em vaig presentar el 2003, el que passa és que la política t’envelleix molt i el 2011, encara que no era conscient que el meu esperit revolucionari se m’havia esvaït, donant la impressió de ser un regidor juantxi que volia viure de la política quatre anys més de la seva vida mentre s’escapolia de la seva feina de carter. Però, arribat en aquest punt, torno a confessar que no hauria arribat pas a estar quatre anys més a dins de l’Ajuntament fent de regidor juantxi. Em veia atrapat pel personatge i no sabia com abandonar-ho.
Enmig d’aquell debat d’alcaldables tan friqui, que tal com he dit abans semblava un reality show, en Jordi Cervera em va dir que «tingués respecte pel cos de la Guàrdia Urbana» quan jo vaig treure el tema del Robocop de barri un altre cop en parlar de seguretat ciutadana. Fins i tot recordo que vaig dir que el nou hospital, que havia quedat massa gran i aparatós per a la gent de Reus, «es podria tancar i fer una discoteca al Tecnoparc» i allò va fer molta gràcia a aquell públic tan entregat que va aplaudir amb força la meva intervenció... Tret d’això no recordo res més. I com que la notícia d’aquell debat no va sortir palesa en cap mitjà de comunicació, transcriuré el que en Josep Baiges (en aquells moments tan omnipresent com Nostre Senyor) va comentar al Món de Reus: «El pitjor, però, és que el debat no va existir perquè senzillament era un debat impossible. I els qui hi van sortir perdent van ser tots, polítics, públic i molt especialment periodistes. Tan de bo no es torni a repetir mai més una cosa semblant al Món de Reus. No ens ho mereixem.» O sí... perquè tal com anava tot plegat en l’àmbit polític, allò del debat de la República Checa era un afegit més.
Dijous dia 19 de maig (catorzè dia de campanya): Els de la CORI vam passejar pel centre de Reus, vam passar pels carrers del tomb de ravals i la plaça Llibertat. Allà en plena plaça Mercadal vam començar a veure les primeres concentracions d’indignats de la ciutat, tot seguint les premisses d’aquell moviment de gent rebotada amb el sistema, anomenat 15-M, que s’havia iniciat a Madrid quatre dies abans, tot just abans que es propagués per un munt de localitats catalanes. Aquell moviment estava encapçalat per grups d’extrema esquerra i antisistema que ja no creien en la democràcia corrupta controlada per bancs i multinacionals, emprant els polítics com a simples titelles.
A la tarda vam dur a terme el míting central de campanya, a les Peixateries Velles de Reus, tal com dúiem a terme sempre. Allà, la Banda del Doctor Juantxi i jo vam tocar per tercera vegada. Malgrat que en un principi havíem demanat l’espai de les Peixateries Velles per l’endemà, divendres, el dia de final de campanya, els d’Esquerra ens el van prendre perquè tenien més vots que nosaltres. Però nosaltres, en canvi, el vam prendre a la CUP de Reus, que també volia dur a terme el seu míting central el dijous al vespre i, finalment, ho van haver de fer al teatre Bravium, però els va sortir força bé.
Recordo que finalment no vam poder adquirir un punt d’electricitat a l’escenari que hi havia disposat en aquell espai de Reus tan emblemàtic, per la qual cosa vaig haver de llogar de pressa i corrents un generador elèctric a un conegut i simpatitzant de la CORI que es deia Jordi Cogollor i vivia al barri Montserrat. Aquell alternador que va funcionar perfectament durant les proves de so, de sobte es va quedar sense gasolina i es va espatllar del tot. Sort que en un bar que hi havia al costat ens van deixar endollar l’electricitat que feia falta.
A continuació, en aquell míting vam dur a terme un veritable espectacles de varietés juantxis, en què va participar la meva dona, duent un espectacle que es deia La Zorra de la Nación, en què llegia en veu alta poemes i escrits seus de caire feminista i a favor de la igualtat, acompanyat d’en Carles Barriach (una antiga parella seva) que tocava la guitarra i feia servir samplers rítmics. A continuació, el Pirata el del Gorro va fer un míting a favor de la marihuana i també va pujar en màgic Pipo fent els seus jocs de mans. En Gitano de Balaguer va fer una actuació memorable que va ser la que va tenir més èxit de tots plegats. El noi va venir des de Balaguer en agraïment a haver-lo ajudat a crear la seva candidatura. Més endavant, també va participar L’Espurna Diabòlica, una colla de Diables de Reus en què estava ficada la Cori Alegre, i a continuació també va pujar en Toni Llort (antic guitarrista de Flangers i Frisco) que havia muntat una nova banda que es deia Marc e Mito, que feien música variada i força instrumental. Al final, com que entre el públic assistent hi havia en David Sánchez, el Toru, i en David Sales (que havien estat el bateria i cantant de Frisco), els vaig fer pujar a dalt de l’escenari perquè s’afegissin a la banda del Toni Llort, on també hi havia el seu germà, en Jaume, tocant els teclats. Llavors es va produir una mena de resurrecció de Frisco, una mítica banda de rock psicodèlic totalment de Reus, on temps enrere també hi havia participat en Jordi Martínez i la Mariel Vilella com a cantants, fins i tot un servidor fent de substitut provisional. Recordo que la Banda del Doctor Juantxi i jo vam ser els últims en tocar, davant de mig centenar de persones (era la vegada que havia anat menys públic a un míting nostre), i vaig intercalar un munt de punts del programa electoral enmig del repertori de les meves cançons juantxis. Allò que ja havia dut a terme el 2007, el 2011 no em va quedar tan bé i recordo que vaig acabar el concert fent dues cançons de l’Elvis «Mistery train» i «Hound dog» amb bastanta marxa. Al final de tot, hi va participar un membre de la CORI que es deia Dj Rayo i en Sugranyes va estar enfilat a dalt del balcó d’un edifici de les Peixatereis Velles, gravant-ho tot plegat i retransmetent-ho per Cori TV...
Recordo que en acabar el míting, vaig parlar amb un conegut meu que es diu Alfonso Martínez que venia de passar uns quants dies a Madrid i em va comentar: «Als col·legues meus que tinc a Madrid, ja els he dit que el primer moviment d’indignats de debò ja va sortir aquí Reus el 2003 amb la CORI i l’Ariel Santamaria.»
La premsa local l’endemà mateix ja va reflectir el tarannà del nostre míting, així doncs el diari El Punt va publicar un article de la Núria Roca, titulat «Crida a la revolució juantxi» en què, entre vàries frases, va explicar:
L’alcaldable de la CORI va reclamar un follòdrom per a la ciutat i canviar el bust del rei que hi ha a l’Ajuntament, per un bust d’Elvis. I sense perdre la seva essència també va etzibar algunes propostes més serioses i semblants a la política, diguem-ne, tradicional. La crisi ha fet que la CORI toqui més de peus a terra.
Quanta raó tenia la periodista d’El Punt. Però, en canvi, i per enèsima vegada, en Josep Baiges va ser cada vegada més implacable amb nosaltres, sobretot amb mi, duent un article d’humor satíric ja totalment corrosiu pel seu blog del Món de Reus, que cada vegada tenia molts més seguidors i adeptes: «S’acaba la gira municipal de l’Ariel» va ser el títol premonitori d’aquell escrit seu publicat el divendres 20 de maig, l’endemà mateix del míting.
En Josep Maria Casas del Barato, de davant de la Prioral, és l’encarregat de vestir els gegants de la ciutat. Potser per això aquests dies s’ha encarregat de vestir a l’altre gegant, el de l’Ajuntament. Em refereixo a l’Ariel Santamaria, que després de comprovar com el diàmetre de la seva panxa s’ha desenvolupat de manera considerable, especialment d’ençà que ha deixat de fumar, va decidir entrar en dit establiment de la plaça de Sant Pere per fer-se un vestit nou d’Elvis per afrontar aquesta nova contesa electoral.
A continuació, en el seu magnífic article, en Josep Baiges va seguir descrivint com havia anat tot el míting de la CORI 2011, afegint al final de tot que em faltava un guionista:
Fa setmanes ja vaig apuntar la necessitat o, més ben dit, la urgència que tenia l’Ariel de contractar aquest guionista, que aportés idees genials per reforçar la imatge del candidat. L’Ariel no hauria existit sense les complicitats del magnífic Jordi Martínez, o del genial Gerard Martí la primera vegada que va concórrer a les eleccions, ara fa vuit anys. L’any 2007 va ser el Lluís Oliach l’encarregat de relligar tota aquesta escudella de la CORI. Però enguany, sembla que l’Ariel estigui sol, perdut. No sembla ell. Potser és que el rei del rock ja no en vol saber res de l’espectacle consistorial, i que per això es prepara per retirar-se dels escenaris de la vida política. En tot cas, passi el que passi diumenge, sempre ens quedarà l’Himne a Reus. El millor que ha fet l’Ariel per aquesta ciutat. «Oh yeah!»
Divendres dia 20 de maig (quinzè i últim dia de campanya): Els de la CORI 2011, «sense guionista», vam gaudir dels serveis d’un Ford Cougart de color marró clar, que era un immens vehicle dels anys setanta, tan característic de les pel·lícules americanes. El cotxe era propietat d’en Sergi Serra de Badalona, que havia estat membre de les llistes al Parlament, i ens va cobrar cent euros per fer de xofer i donar tombs per Reus, mentre enllestíem aquell darrer dia de campanya electoral. Com que vam tunejar el vehicle amb distintius del partit, recordo que vam estar des de les deu del matí fins a les deu del vespre donant tombs pel tomb de ravals i per qualsevol carrer de Reus on es pogués circular, sense parar de cridar l’atenció a tota la penya que ens veia desplaçant-nos d’aquella manera. Jo, que anava assegut al seient de copilot, amb un vestit d’Elvis de color butà, anava repartint propaganda a la gent que s’apropava a nosaltres. Recordo que darrere seien la Cori Alegre, la Katharina i el Jordi Sugranyes, fins i tot alguna vegada s’hi va colar en Frank Serrano i algun altre membre més. Mentre s’apropava el vespre i circulàvem pel tomb de ravals, recordo haver vist a un munt de noies vestides amb plomes i de manera lleugera que s’apropaven cap a la plaça del Prim des de la raval Martí Folguera. Es veu que eren cariocas brasileres, animadores de carnaval que treballaven al Port Aventura, i que havien sigut contractades per animar també el darrer acte que Ara Reus va fer en plena plaça del Prim davant de tothom. Fins i tot es veu que en Jordi Cervera es va posar a ballar amb elles de manera animada. Malgrat que no em podia creure que l’antic militant de CiU hagués pogut protagonitzar una cosa així, es veu que ho va fer igualment. I tot plegat, semblava que va ser idea de l’advocat Pujol Masip, que era expert a preparar espectacles d’aquest tipus durant les campanyes electorals. Sempre he pensat que tant en aquest com altres aspectes, l’hauríem d’haver fitxat també per la CORI anys enrere.
En acabar la campanya electoral, gairebé tots els membres de la llista vam anar a sopar al Cafè de Reus, pagant-ho tot amb els diners que havien sobrat del pressupost de campanya, que durant aquell any va ser d’uns mil dos-cents euros, potser una mica més, però no gaire.
En canvi, sembla ser que els altres partits es van gastar molt més que nosaltres, sempre recordaré que quan en Ricard Checa ens va preguntar, durant aquell debat d’alcaldables, quan ens havíem gastat cada formació política, en Carles Pellicer va dir que no ho sabia, però que devia ser vora el mig milió d’euros, que era el que deien que s’havien gastat els socialistes durant el 2007. Ara Reus es veu que hi va invertir vora els cent mil euros i la mateixa CUP de Reus tenia un comptador al seu web, on anava marcant els euros que s’estaven gastant durant la campanya electoral, però aquest comptador es va aturar del tot als 27.000 euros, quan encara faltaven uns dies per les votacions. Malgrat que la CORI no ho vam anunciar massa, perquè no vam tenir ni temps ni infraestructura, ens vam gastar un total de 1.200 euros. Els cartells de campanya dissenyats per l’Albert Puigpinós van ser impresos per Artyplan, allà a l’avinguda de Sant Jordi, i ens van costar uns quatre-cents euros. L’equip de so i el generador, uns altres tres-cents euros més. També vam fer imprimir els nous programes electorals i adhesius del partit (cinc-cens euros més) i la resta es va invertir per imprimir mig centenar de samarretes vermelles amb el logotip del partit que vam repartir durant la campanya. Llavors, tampoc vam fer servir la propaganda electoral enviada per Correos (cosa que mai havíem dut a terme), malgrat que jo he treballat de carter tota la vida. Com que es veu que hi havia un munt de formacions polítiques que ho van enviar de manera repetida, hi havia molta gent de Reus que es pensava que no ens presentàvem perquè no havien rebut a la bústia «la nostra» propaganda electoral.
En aquest aspecte, vull aclarir que quan m’havia trobat amb en Carles Pellicer repartint propaganda pel Mercat del Carrilet, ell entregava unes bossetes amb un paquet interior en què hi havia la papereta, el programa electoral amb la seva foto, una xapa, un bolígraf de CiU i un parell de caramels embolicats. Allò sí que era trepitjar fort. Evidentment tenia un parell de persones que arrossegaven el carro ple de propaganda darrere seu mateix.
De totes maneres, vull comentar que la CORI podria haver aconseguit bastants més quartos de cara a la darrera campanya electoral, potser fins a vint mil euros, si me l’hagués jugat demanant un crèdit bancari com si m’hagués de comprar un cotxe de bona marca o per donar una entrada d’hipoteca. Però no ho vaig fer mai, perquè allò sí que ens acabaria convertint en un partit convencional de debò, i la CORI, malgrat la meva decadència personal i política, acompanyada d’una manca de nous guionistes, sempre havia de ser un partit juantxi totalment diferent a la resta. Potser també es podria haver dut a terme una mena de crowdfunding, però en aquells moments, set anys enrere, aquest tema tan de moda per finançar discs, novel·les, etc. no es portava massa. I menys, per finançar una campanya electoral.
De totes maneres, aquí volia fer la següent reflexió econòmica: si durant els quatre anys en què vaig ser regidor, l’alcalde hagués contractat el Lluís Oliach com a assessor de la CORI a través d’Innova, segur que el 2011, podríem haver gaudit d’uns seixanta mil euros i pico (deu milions de les antigues pessetes) per fer una molt bona campanya. Dic això, si haguéssim pogut estalviar els 1.275 euros mensuals que percebíem pel grup municipal, 1.000 dels quals servien per pagar el sou del Lluís (i la seva quitança). Imagineu-vos: 1.275 euros multiplicats per quatre anys que vam estar a dins de l’Ajuntament, o sigui 48 mesos, vosaltres mateixos. Però la CORI mai vam funcionar d’aquesta manera, i si els haguéssim tingut, serien emprats per ajudar a la gent del carrer que durant aquella crisi fins i tot passava gana.
El divendres dia 20 de maig, el diari Més Reus, publicava una entrevista a en Lluís Miquel Pérez, en què afirmava que: «Sempre que hi ha eleccions es pot produir un canvi, i no podem negar que les coses estan molt ajustades. Tot i això, confio que els ciutadans ens votaran àmpliament perquè hem fet una bona feina.» Al mateix temps, també s’anunciava que el Partit Popular volia que «es prohibeixi el burca i el nicab també a la via pública».
Dissabte 21 de maig (dia de reflexió): Aquell dissabte, 21 de maig, dia de reflexió electoral, sí que recordo ben bé com pel matí vaig anar a fer-me una fotografia amb la resta d’alcaldables amb representació, a l’hangar de l’aeroclub de Reus. Aquella foto que sempre es realitzava per a la portada del Diari de Tarragona en l’edició del diumenge electoral, sempre es duia a terme uns dies abans, però aquell any es va fer el mateix dissabte, 24 hores abans de les eleccions. Aquella magnífica foto de portada, feta per l’Alba Mariné, ens vam distribuir els sis candidats amb representació, al voltant d’una avioneta blanca marca Diamond, que tenia unes petites franges blaves, que recordava la bandera del PP. A més, la mateixa Alícia Alegret, es va ficar a dins com si l’estigués pilotant. Allò era com una mena d’homenatge dedicat a la seva mare, que havia estat la primera dona pilot i aviadora de Reus. I com que la senyora Martí, havia mort no feia massa mesos, doncs els del Diari van tenir aquest detall. Casualment, entre els qui l’envoltàvem, hi havia en Carles Pellicer assegut al seu costat damunt de l’ala esquerra. Jo em trobava darrere del motor, darrere mateix de l’alcalde que es recolzava a l’extrem dret ficant el colze gairebé damunt del morro de l’hèlix. En canvi, l’Àngel Cortadelles i l’Ernest París estaven, tots dos, a l’altra banda, l’esquerra, totalment allunyats de la cabina.
Recordo que els del Diari ens van fotografiar movent entre tots la nau cap endavant i cap enrere, amb l’Alícia asseguda ja a dins. Allò donava mostres que s’havia convertit en la protagonista absoluta, la vedette d’aquella campanya, tal com la designava en Josep Baiges del Món de Reus, que també s’havia convertit en un dels altres protagonistes actius.
Quan en Francesc Gras, que dirigia aquella sessió de fotos, va decidir que jo em col·loqués darrere del Pérez, ell va protestar de manera sarcàstica, tot i dient: «Si us plau, Francesc, no em fiquis aquesta ombra sinistra darrere meu.»
En acabar la sessió de fotos, recordo que em vaig quedar totalment sol amb en Carles Pellicer i l’Alícia Alegret, que tenien els seus vehicles estacionats propers al meu. Mentre ens desitjàvem sort mútuament, la candidata del PP em va fotre una bona arenga que encara recordo avui en dia: «Ostres, Ariel, què us ha passat aquest any a la CORI, que heu estat totalment desapareguts?», em va preguntar totalment sorpresa. «Com pot ser que en la campanya d’enguany no hàgiu fet gairebé res?. Hi ha molta gent que no us ha vist per enlloc i no us pensa votar.» Realment, en segons quins aspectes li havia de donar la raó, en altres no. De totes maneres li vaig dir un simple: «Mira, Alícia, tots plegats hem fet el que hem pogut. Ara que la gent esculli. Si tornem a entrar a l’Ajuntament, bé. I si no, també. Som així de juantxis, saps?» En Carles Pellicer, com que ja sabia de què anava la història per dins, va sortir en defensa meva:
Entreu o no a dins de l’Ajuntament, els de la CORI heu fet molt bona feina per la ciutat. I l’Ariel s’ho ha treballat de debò com sempre, el que passa és que enguany hi ha un munt de partits que us poden prendre vots com la CUP i Ara Reus. Però si tornes a entrar com a regidor, seràs benvingut de nou a dins de l’Ajuntament.
Ho va dir amb un somriure cordial, sincer i ample, com el d’en Charlton Heston en les seves pel·lícules de Hollywood. Recordo que em vaig acomiadar d’ells amb un «Que guanyi el millor» i no els vaig tornar a veure fins l’endemà al vespre, durant el recompte de vots, quan la CORI, en un principi, havíem tornat a tenir representació només per tres vots....
Com que no recordo exactament què vaig dur a terme durant la resta de la jornada de reflexió, sí que em ve present que durant el diumenge 22 de maig uns quants membres destacats de la CORI i jo, vam estar donant tombs per diversos col·legis electorals, revisant paperetes i vigilant que tot estigués bé. Però, tal com havíem fet sempre, érem tan juantxis i tan figaflors, que mai se’ns va passar pel cap establir un equip fix d’apoderats que estiguessin tot el dia vigilant els 14 centres escolars on es votava i, sobretot, que estiguessin presents en el recompte final de vots, perquè tot anés de manera correcta. Dic això, perquè qualsevol formació política amb cara i ulls que es presentava a les eleccions municipals sempre gaudia d’unes cinquanta o cent persones disposades per tots els col·legis electorals controlant el cotarro. No sé si per fer això s’havia de pagar algun tipus de remuneració o simplement podies comptar amb els membres de la llista que estiguessin disposats a fer-ho. Això ho vam fer una mica el 2003, deixant uns quants apoderats pels col·legis del centre de Reus que van estar un munt d’hores controlant el tema per curiositat morbosa, a veure què passava, però els anys següents gairebé no es va fer. I tampoc el 2011, en què portàvem una bona cleca d’entre quinze i vint persones per fer campanya al meu costat, i se les podia haver aprofitat per fer això altre...
Malgrat tot, jo, aleshores, totalment vestit d’Elvis em vaig desplaçar pels diversos col·legis electorals, amb la Katharina, la Cori Alegre, l’Àlex Prieto, en Gerard Tost i el Josep Maria Turcó, el Rubio. A vegades, fins i tot se’ns hi afegia l’Antoni Homs i en Jordi Sugranyes. De totes maneres, encara recordo que finalment potser sí que vam dur a terme documents per tenir deu o quinze apoderats. Però en calien molts més... durant aquells anys podríem haver mobilitzat unes cinquanta persones fixes dividides per tots els col·legis, però al final no ho vam fer. Recordo que quan vaig anar a visitar el col·legi Ciutat de Reus del barri Gaudí em vaig trobar amb en Jordi Martínez, antic número 2 de la CORI 2003, que anava a votar. L’encontre va ser entranyable perquè feia molt de temps que no ens vèiem.
Recordo que de cara al migdia, els de Canal Reus em van filmar votant al Pavelló Olímpic, ja que estava censat de nou a casa de mons pares, perquè la Katharina i jo havíem anat a viure allà mateix de manera provisional. A continuació, ella i jo vam anar al Santuari de Misericòrdia, la patrona del partit a posar una espelma a veure si ens donava sort. Recordo que just arribar, ens vam trobar amb la Teresa Gomis (número 2 de CiU) que també venia de fer la seva ofrena. Imagineu-vos com de malament ens vèiem tots plegats.
Finalment, tots els membres de la CORI 2011 vam anar a celebrar el recompte final i a veure la retransmissió en directe per televisió, al Cafè de Reus. Recordo que durant aquell vespre la plaça Mercadal estava totalment plena d’indignats que portaven diversos dies acampats allà mateix. I durant cada quart d’hora que passava feien sonar els seus xiulets, sirenes, olles i altres utensilis en senyal de protesta indignada per tot plegat.
Aquell recompte de vots del 2011 va ser més llarg que no s’esperava i força emocionant, perquè hi havia participat més gent que no pas altres anys. Malgrat tot, l’escó de la CORI que va trigar a sortir durant el procés, va anar apareixent i desapareixent de manera intermitent com si fos el riu Guadiana. Durant aquell vespre hi havia una vintena de persones agrupades al Cafè de Reus, seguint els resultats per una televisió que hi havia en una sala del pis de dalt, i també a través d’un ordinador connectat a Internet que va portar en Valentí Parrilla, un veritable expert en aquells temes de comunicació digital.
Recordo que fins i tot Canal Reus va enviar una unitat mòbil per entrevistar-nos a dins d’aquell menjador del Cafè de Reus que tenia uns balcons que donaven al carrer. Des d’allà es podia sentir el xivarri que hi havia muntat a la plaça Mercadal per culpa dels indignats de Reus, a uns quants dels quals ja coneixíem. Fins i tot havien muntat com una mena de parc temàtic amb chill-outs, tendes de campanya immenses i, fins i tot, hi havia petites atraccions i tallers per a la canalla. Tot allò era com una mena de ciutadella alternativa damunt mateix del parterre del Mercadal on cada any es fa petar la tronada de Sant Pere i malgrat com d’utòpic i ferm semblava, a mi em donava la impressió que aquell muntatge no duraria massa dies més després de les eleccions municipals. La gent d’Esquerres havien volgut donar el do de pit aprofitant aquella crisi tan forta i agrupar un munt de sectors rebotats amb el sistema corrupte de llavors (i ara) a dins del seu ramat. Finalment, tot aquell moviment del 15-M es va convertir en la crisàlide de Podemos o d’En Comú Podem, amb membres de l’Ateneu, Maulets, cupaires, etc. Més endavant quan s’han fet més eleccions municipals, generals, etc. aquest fenomen del 15-M ja no s’ha tornat a repetir mai més, i crec que hi ha motius de sobres per tornar-lo a dur a terme.
Durant aquell vespre de les eleccions, allà, al Café de Reus, en Jordi Martínez va aparèixer a la part final del recompte de vots a donar-me ànims. Recordo aquell instant que vam quedar-nos parlant sols al balcó del Cafè de Reus, em va preguntar: «Xec, com et trobes, camarada?», mentre encenia un Lucky Strike dels seus. «Ara mateix, fins als collons», li vaig respondre amb la veu cansada. «És com si hagués fet un viatge a Las Vegas i m’hagués quedat allà quatre anys sense poder sortir i tornar cap a casa», li vaig explicar de manera resumida en relació amb la sensació que tenia d’haver estat quatre anys seguits de regidor de la CORI.
Finalment, quan en Josep Baiges i en Francesc Domènech van anunciar per Canal Reus que la CORI tornàvem a sortir escollits només per tres vots, traient-ne un total de 1.880, l’alegria es va apoderar dels nostres cors i tots vam donar salts d’alegria per dins del local, sobretot la meva dona, la Katharina, que va començar a cridar com una boja i a donar patacades al terra mentre es posava a plorar d’alegria: «¡Gracias, gente de Reus, gracias!»
En acabar el recompte definitiu dels vots, la CORI vam entrar a dins de l’Ajuntament només per tres vots, perquè el tall del 5% estava en 1.877 vots. I vam entrar pels pèls traient-ne 1.880 justos, uns quants més que el 2007, però allò evidentment no era suficient. Aquell resultat tan escàs (jo esperava uns 3.000 vots, com a mínim) em va causar certa alarma perquè era un marge ben escàs. El més estrany és que el 2007, havíem entrat només per 11 vots (el tall era 1.820 i en vam treure 1831). Aleshores, quan tots els mitjans de comunicació van considerar que jo havia tornat a entrar per ser regidor quatre anys més, vaig fer unes darreres declaracions per Canal Reus, fotent-me que Iniciativa i Esquerra haguessin quedat per darrere nostre: «Traient menys vots que la CORI, que no us fa vergonya? Imagineu-vos si ho heu fet malament durant els darrers anys?», vaig proclamar amb tota la mala llet del món, mentre començava a riure de manera sarcàstica. Allò va ser massa cruel i molt lleig per part meva, però era el meu crit de venjança contra el tripartit inamovible, una mena de petita tirania que havia governat tants anys seguits la ciutat de Reus. Fins i tot, davant de les càmeres de Canal Reus, vaig realitzar una bona arenga contra l’alcalde Lluís Miquel Pérez que havia perdut les darreres eleccions municipals: «Això passa per ser tan mal alcalde i no haver-me deixat entrar a Innova, finalment el poble t’ha castigat, ho veus?» Recordo que mentre deia tot allò de manera teatral i exagerada davant de les càmeres; en Jordi Martínez, tal com succeïa als vells temps es va ficar darrere de la càmera fent-me gestos d’assentiment, indicant que la meva darrera intervenció havia quedat força bé.
A continuació, tots els de la CORI 2011 i simpatitzants vam sortir del Cafè de Reus per anar-ho a celebrar a la plaça Mercadal, on llavors, tots els indignats de Reus concentrats en aquell espai no van parar de fer soroll cada vegada de manera més forta. Malgrat que aquella penya sempre m’havia caigut bé, el gran escàndol que van produir durant aquells instants tan emocionants em va tocar els pebrots de debò. Pel camí, recordo que em va trucar en Lluís Oliach, felicitant-me de manera sincera: «Ostres, Ariel, enhorabona, ho has aconseguit», em va dir amb entusiasme. «Perdona, però es que enguany et veia tan decaigut que semblava molt difícil que ho aconseguissis. Enhorabona de debò.» A en Lluís, tret del dia que ens el vam trobar al Mercat Central, no l’havia mai vist mai més durant tota la campanya, malgrat que finalment havíem fet les paus de debò. De totes maneres, entenc perfectament per què va plegar del partit quan ens l’havíem de jugar de debò el 2011, però encara no l’he perdonat que m’hagués estat menjant el coco i manipulant-me a escala política (i personal) durant quatre anys de la meva vida perquè jo fos el proper alcalde de Reus (gairebé des de febrer del 2007 fins al 2011) i, de sobte, en plena precampanya d’aquell maleït 2011, va i em deixa penjat com un pernil. Són coses que passen en la vida, i en la política sempre s’ha de tenir molta paciència i mà esquerra, sobretot amb els teus, o estàs perdut.
Tot just penjar, en concloure aquella cordial conversa amb en Lluís Oliach, els de la CORI ens vam trobar amb la gent de la CUP que anaven passejant amb el seu candidat pel centre de Reus i ens vam donar l’enhorabona mútuament. Ningú sabia d’on havíem tret tants vots els de CORI, perquè tothom es pensava que la majoria dels nostres vots havien anat a parar a la CUP. A continuació, em va interceptar l’Iñaki Vázquez d’Iniciativa Verds, essent la primera persona de Reus que em va comunicar la notícia funesta:
En compte que només heu entrat per tres vots i els de Plataforma per Catalunya volen impugnar els resultats i dur a terme un recompte de vots, perquè hi ha més de cent paperetes seves que les han donat com a nul·les... I si surten bones, els de la CORI, us quedareu a fora, perquè només heu entrat per tres vots, és clar!
En sentir aquelles paraules de l’antic número 3 de l’Ernest París vaig sentir el cor a la boca. Era evident que ja em quedava totalment fora de l’Ajuntament. Però encara em vaig pensar que allò no passaria i que tornaria a ser regidor durant quatre anys més, tocant els pebrots al Carles Pellicer que aquell any havia guanyat les eleccions de debò:
«Xec, Carles, ja parlarem del tema del follòdrom eh?», li vaig comentar en trobar-me’l en plena plaça Mercadal celebrant aquella victòria amb els seus... «Aquesta vegada demanaré que es faci en plena Capsa Gaudí.» L’home malgrat que estava content d’alegria em va mostrar un gest de rebuig tot dient: «Xec, Ariel, no em toquis els collons, eh?!»
A continuació, en Carles Pellicer i jo ens vam felicitar mútuament i vaig saludar el Josep Baiges del Món de Reus que durant tota la campanya havia pronosticat que no sortiríem: «Enhorabona pel teu blog, Josep, ja veig que enguany has tingut molt d’èxit amb els teus escrits i les teves xafarderies municipals», li vaig dir donant-li la mà. «Doncs de veritat que em pensava que, enguany, els de la CORI no sortiríeu escollits... Us veia com a molt fluixos i desinflats», em va comentar amb la seva veu greu característica, mentre també em donava la seva enhorabona. El paio no acabava de pair que durant el 2011 encara haguéssim tret tants vots, superant fins i tot a Esquerra i a Iniciativa. Tal com he dit vàries vegades, segurament amb el Lluís Oliach portant la campanya n’haguéssim tret molts més. En Josep Baiges es pensava que un partit com el nostre només podia obtenir un bon resultat durant una sola ocasió o dues com a molt a causa de l’efecte sorpresa que podia causar, força apte per obtenir el vot descontent. Però tres vegades seguides potser ja eren massa. I recalco que si el panorama del 2011 hagués sigut com el del 2007, sense CUP i Ara Reus, per exemple, potser la CORI haguéssim obtingut 2 o 3 regidors com mínim, perquè crec que tot i essent una trepa de juantxis reusencs, tots plegats vam fer molt bona feina.
En aquells moments a la plaça Mercadal, davant dels indignats, que seguien fotent xivarri des dels seus parapets, recordo que la meva esposa Katharina va començar a córrer de manera frenètica per la calçada d’aquell costat on hi ha la seu de Convergència, tot i cridant com una boja: «PELLICER ALCALDE, ALCALDE... POR FIIIIIN!» Recordo que la seva veu era tan forta i tan potent que va sonar pel damunt del sorollam que provocaven dels indignats. Allò que ho va veure algú de la CORI no els va semblar gens bé i m’ho van comentar d’amagat.
A continuació, uns quants membres del partit i jo vam anar a celebrar la meva segona entrada com a regidor per diversos bars de Reus, començant per l’Absenta. Allà al davant hi havia la seu del PP amb l’Alícia Alegret a dins. Recordo que em vaig apropar a ella guitarra en mà, cantant-li la tornada del «Jo vull ser alcalde», una cançó meva que en la tornada fa: «Ah, ah, ah, ah... aaah... Jo vull ser alcalde», movent el meu pubis de manera descarada davant seu, fins que la meva dona em va cridar l’atenció que no em passés tant amb ella. La noia també flipava bastant que la CORI haguéssim tornat a entrar a dins de l’Ajuntament i em va felicitar pel resultat.
Més endavant, vam anar al Sol de Nit per seguir celebrant-ho, malgrat que ja quedaven menys camarades del meu partit. Recordo que només entrar a dins, em vaig trobar amb els senyors d’Ara Reus que estaven de festa boja per haver aconseguit entrar, encara que només fos per un escó. Vaig saludar el Jordi Pouget, l’advocat Masip i el Jordi Cervera. I, finalment, un paio molt més jove que ells se’m va presentar de manera descarada:
Hola, juantxi, soc en Dani Rubio cap de campanya d’Ara Reus. Només et volia demanar que vull que el teu escó sigui per a nosaltres, de manera que la meva amiga, la Cori Fargas, la Cori que tenim nosaltres a Ara Reus pugui entrar a dins de l’Ajuntament de Reus, en lloc teu.
M’ho va dir amb una rialla trapella, mentre jo l’observava totalment sorprès. De sobte em vaig trobar en la situació que no sabia si fotre-li una hòstia o engegar-lo a la merda allà mateix. Però com que el paio em va caure simpàtic de bones a primeres pel seu morro i desimboltura, el vaig felicitar per la bona feina que havia fet amb Ara Reus, dels quals jo em pensava que no traurien ni la meitat que nosaltres. De totes maneres, les seves paraules van ser totalment premonitòries pel que havia de succeir uns dies més endavant
Finalment, quant la Katharina i jo ens en vam anar a dormir a les tantes, recordo que mentre ens adreçàvem a casa nostra, li vaig demanar que truqués al Lluís Miquel Pérez a través del meu mòbil, per «felicitar-lo». «Hola, alcalde, ¿qué tal te sientes con tu derrota de hoy, eh?», li va preguntar de manera descarada, quan el nostre batlle li va agafar el telèfon. Era una trucada totalment fora d’hores i totalment inoportuna, però la va respondre: «Mal, mal, Katharina, me siento muy mal, ¿sabes? Ya se lo puedes decir a tu marido», va anunciar-li en Lluís Miquel Pérez amb veu plorosa. La meva dona havia polsat el botó de l’altaveu del meu mòbil i aquella conversa es podia sentir perfectament. De sobte, mentre prosseguia la conversa entre ells dos, em vaig posar a cridar: «Al-cal-de, al-cal-de», de manera burleta. Com que anava bastant begut per la nit de festa que m’havia fotut, fins i tot vaig cridar: «Lluís Miquel, que et donin, home. Ja t’està bé!» Allò últim ja no sé si ho va sentir, però va ser un gest molt lleig per part meva. Ja sé que ell com a alcalde no s’havia portat massa bé amb mi, però jo havia entrat a dins de l’Ajuntament fotent merder en contra seva i dels seus, de manera que va reaccionar com va poder exercint de màxima autoritat municipal. Però allò de trucar-lo vora a les tres de la matinada per a burlar-me’n i humiliar-lo quan estava tan fet pols, no era gens digne de mi. Però dos dies després Déu Nostre Senyor segur que em va castigar per aquella malifeta meva, sobretot quan es va produir aquell maleït recompte de vots en què la CORI, de sobte, ens vam quedar fora... Vist així, m’ho tenia ben merescut.
Aleshores, el resultat electoral d’aquella nit del 22 de maig del 2011 va quedar de la següent manera:
CiU va treure 10 regidors, amb 10.469 vots.
El PSC va treure 8 regidors amb 8.056 vots.
El PP va treure 6 regidors amb 6.173 vots.
Ara Reus, 1 regidor amb 1.979 vots.
La CUP, 1 regidor amb 1.918 vots.
La CORI, 1 regidor amb 1.880 vots.
La PxC, 0 regidors amb 1.740 vots.
ERC, 0 regidors amb 1.565 vots.
ICV, 0 regidors amb 1.531 vots.
Ciutadans, 0 regidors amb 578 vots.
Solidaritat Catalana per la Independència, 0 regidors amb 542 vots.
Finalment, va haver-hi el 53% de participació i el 46% d’abstenció (una xifra encara bastant alta).
Malgrat que llavors molta gent ja donava per segur que jo tornaria a ser regidor de l’Ajuntament quatre anys més, a dins meu encara sentia una petita ombra d’inquietud en relació amb el recompte de vots que s’havia de dur a terme durant el proper dimecres 25 de maig.
Malgrat tot, els meus pares em van convidar a dinar al restaurant Delfin de Salou per celebrar-lo, on fins i tots els propietaris d’aquest local tan entranyable em van felicitar per la meva nova victòria electoral.
Així doncs, aquell dilluns 23 de maig tota la premsa local donava per fet que en Pellicer per fi seria alcalde de Reus: «A la tercera va la vencida» era el títol de la portada del Diari de Tarragona en l’edició de Reus. «El partido del futuro alcalde de Reus, consiguió un triunfo histórico.» A l’interior hi havia diversos articles que feien referència al futur gir polític que s’havia de produir a l’Ajuntament de Reus: «Acaba la era socialista» o un emocionant: «Lluís Miquel Pérez se despide entre lágrimas tras 12 años de alcalde.»
També hi havia un breu que parlava de la CORI: «La CORI mantiene su concejal del 2007, contra todo pronóstico. El éxito de Santamaria y la CUP fueron dos de los motivos que explican el desastre de ERC y de ICV EUiA.» Fins i tot en les planes de tots els diaris, també van treure una foto meva com a regidor de cara al nou mandat 2011-15, tot just darrere mateix d’en Jordi Cervera d’Ara Reus i en David Vidal de la CUP.
El Punt en l’edició del dilluns 23 de maig també em treia a la foto com a regidor d’aquell nou mandat que estava a punt de començar i la Natàlia Borbonès feia una extensa crònica d’aquells resultats: «Derrota històrica del PSC, que dona l’alcaldia a CiU.» Allà també hi havia diverses cites dels alcaldables que havíem participat en aquells darrers comicis municipals: «Hem estat derrotats i encara no sé per qui, si pels nostres oponents o per la dispersió de vots», es lamentava en Lluís Miquel Pérez. Malgrat la canya que li havia fotut fent oposició, la seva situació en sec em feia com a llàstima.
De cara a nosaltres, el diari El Punt va citar una frase meva: «La gent també valora que darrere el juantxisme hem fet una oposició correcta.» Però malauradament la campanya d’aquell 2011 va ser bastant fluixa, per problemes interns del partit i perquè en el meu cas jo encara em trobava esgotat psicològicament de la campanya del Parlament català; però, malgrat tot, la CORI 2011 vam formar un molt bon equip, vam anar tots a una i vam pujar de vots respecte el 2007. A més, havíem tret més que Esquerra i Iniciativa, de manera que no ens podíem queixar; sobretot quan havíem invertit poc més de mil euros. Això ja ho diu tot!
De totes maneres, finalment havíem entrat a dins d’una nova dècada i en l’àmbit municipal era necessari que es produïssin canvis polítics força dràstics, canvis que també ens van afectar a nosaltres, és clar.
L’article d’El Punt també va especificar que s’havien donat un total de 570 vots nuls, dels quals n’hi havia un munt que serien per Plataforma per Catalunya, però van ser molt menys del que es pensaven.
Finalment, vaig mirar de gaudir com vaig poder d’aquelles darreres dues jornades de després de les eleccions del 22 de maig, on encara estava establert oficialment que jo seguiria essent regidor de la CORI per quatre anys més, malgrat els núvols foscos que hi havia al fons...
Arribat en aquest punt, voldria reflexionar que a escala política, aquell 2011 va ser un any recargolat, i tot plegat, gairebé des que el Pérez va expulsar l’Ortiz de número 2, es va crear com una mena de telenovel·la plena de capítols i girs argumentals molt ben treballats pels «guionistes» del Món de Reus, que diria en Josep Baiges. De manera que el capítol final, ja era la cirereta amb el desenllaç definitiu per part meva, on em vaig quedar fora de l’Ajuntament. Sobretot, quan es va produir el recompte final de vots durant aquell fatídic dimecres 25 de maig.
La moguda havia començat perquè en unes quantes meses electorals de diversos col·legis havien donat com a nul·les unes cent i pico paperetes (o potser més) de Plataforma per Catalunya; unes paperetes que aquesta formació havia enviat per correu, però es veu que el model en què estava imprès era més petit o amb lletra més petita que les oficials d’aquell any. Malgrat tot, abans d’enviar-les per correu, la junta electoral les havia donades per bones. De totes maneres, com que durant aquell any Plataforma era la veritable ovella negra de les eleccions municipals i era un partit que no tenia massa amics per part de les altres formacions polítiques, allò va donar lloc que els caps de taula que les van anul·lar, les van justificar com a no vàlides i nul·les perquè tenien un altre format a les de la resta.
Malgrat aquest inconvenient tan greu, els membres de Plataforma van impugnar aquell resultat del diumenge davant de la junta electoral, demanant que es dugués un recompte final de les 570 paperetes nul·les que encara es conservaven per tots el col·legis electorals davant dels magistrats pertinents.
Així doncs, finalment van venir tres jutges de Madrid (representant les tres juntes: la general, la de zona i la local) per comptabilitzar-les una per una. Dictaminaven entre ells les que quedaven com a nul·les o no, de manera definitiva, i duien a terme, doncs, un repàs totalment oficial. Allò es va dur a terme als Jutjats de Reus en una sala que estava sota terra i per on s’accedia a través d’unes escales laterals ubicades davant de l’entrada dreta del Carrefour. Era una sala on se celebraven els matrimonis civils pel jutjat, i allà mateix només hi podíem ser un parell de representants de cada partit, el president (que era jo) o el secretari del partit (que era la Cori Alegre), de manera que quan en Jordi Sugranyes va intentar entrar allà amb nosaltres, no el van deixar passar perquè no tenia l’acreditació pertinent.
Dins, hi havia gairebé mig centenar de persones (o més): representants de cada formació política, advocats i notaris diversos, més tota una dotzena de periodistes que seguien aquella mena de repàs de paperetes que efectuaven els tres jutges davant seu. En aquells moments tots plegats estàvem ben estrets allà dins, però amb un silenci sepulcral i aguantant les respiracions mentre els jutges de les zones electorals anaven dient: «Esta papereta la damos como buena, esta otra como nul·la, esta tambien. Esta sí, esta no...» Ho deien de manera automàtica mentre les observaven una per una de manera detallada. De tant en tant, afegien alguna excusa legal per fer-ho, i continuaven endavant...
Recordo que aquell recompte va començar a les vuit del matí i va acabar a les vuit del vespre del dimecres 25 de maig, amb un parell d’hores per dinar (de dues a quatre). Com que estàvem a finals de maig, la calor a dins d’aquell espai va ser totalment sufocant i insuportable d’aguantar, perquè gairebé no hi havia aire condicionat ni finestres o obertures per ventilar-lo, tret de la porta d’accés.
També em ve present com als jutges els anaven passant un munt de bosses precintades amb sobres oberts amb paperetes a dins que procedien dels catorze col·legis electorals de Reus. Les havien posat allà dins per si s’havien de revisar, tal com va succeir aquella vegada. Recordo que aquella mena de tribunal, se les anaven passant una per una entre ells, obrint-les del tot i traient-ne el contingut interior. Si hi havia dibuixos o insults contra els polítics plasmats allà dins quedaven donades com a nul·les, però si estaven en bon estat les donaven com a bones, encara que anessin acompanyades de la foto del candidat al qual havien votat, que en molts casos també s’havien ficat a dins del sobre. Les paperetes estripades o en molt mal estat les donaven com a dolentes. Finalment, quan van aparèixer un munt de paperetes de Plataforma que havien estat donades com a no vàlides perquè no tenien el format establert per la junta electoral, aquells tres jutges les van observar millor una per una i, citant no sé quina llei en què imperava la intenció del vot pel damunt del format establert per la junta, es van donar com a bones. Sobretot perquè aquelles paperetes havien estat impreses amb un format que havia estat legal i vàlid en eleccions anteriors. Així doncs, pensant al principi que tot allò del recompte al final no m’afectaria de debò, de sobte amb gairebé una hora i escaig, vaig calcular que començaven a donar per bones unes quaranta paperetes de Plataforma i la seva distància en relació amb nosaltres encara s’estava retallant més. No en va, en Francesc Gras del Diari de Tarragona havia citat el següent text, dins del seu article publicat la jornada anterior, dimarts 24 de maig, amb un text que va ser gairebé premonitori del tot:
Plataforma per Catalunya asegura que se dieron por nulos varios votos porque las papeletas enviadas por correo y las que estaban en los colegios eran distintas. Estas diferencias se centraban en el tamaño y el recuadro del logo del partido y en la numeración de los candidatos. Unas diferencias que Tafalla no entiende al estar validadas por la Junta Elctoral Local y que, además, tachó de «insignificantes» y que se produjeron por las presiones de los interventores del resto de los partidos. ¿Y qué supone esto? En primer lugar que la composición del Ayuntamiento no esté cerrada del todo por la posibilidad de su entrada, teniendo en cuenta el gran número de votos nulos que este año han sido de 565 contra los 140 de hace cuatro años.
Finalment, en Francesc Gras afegia que si la junta local de Reus no els donava com a bons, els de Plataforma se n’anirien a la junta central de Madrid per impugnar-los, però no va ser així perquè els van donar gairebé tots com a bons. En Francesc Gras, en aquell article tan memorable, afegia:
Las posibilidades de que Plataforma pueda entrar al consistorio pasarían por distintas fases. Si de los 546 votos nulos tuviesen entre 45 i 145 como buenos, incrementarían el corte del 5 por ciento para entrar. Pero ellos no entrarían y darían un concejal de la CORI a Ara Reus. A partir de 146 votos dados como buenos, serían los de Plataforma quienes entrarían dentro del Ayuntamiento quitando el concejal de la CORI. Pero además, si lograsen más de 274 votos lograrían dos concejales, a costa de la CORI y del PSC de Reus.
Dins d’aquella mateixa pàgina, hi havia una entrevista d’en Joan Morales al Carles Pellicer, on entre diverses qüestions se li preguntava com encaixarien els tres partits d’un sol regidor (Ara Reus, CUP i CORI) dins del futur Ajuntament.
Pues como ellos quieran. Nosotros extenderemos la mano a todo el mundo. Tenemos una ciudad para tirar adelante y hasta donde podamos sumar todos intentaremos hacerlo por el bien de Reus. Hay muchas cosas por solucionar en nuestra ciudad y para ello hay que contar con todos los partidos, incluidos los más pequeños.
Això, ho afirmava Carles Pellicer, sota mateix d’una foto seva celebrant la victòria a Reus, a la seu de CiU i abraçat a la seva senyora, Cori Vidal. En aquesta mateixa edició del Diari de Tarragona hi havia unes altres declaracions d’en Lluís Miquel Pérez, amb la mirada baixa i trista, manifestant que ja ho havia donat tot per la nostra ciutat. I tant.
De totes maneres la notícia més dramàtica va ser, segons el meu parer, la caiguda de dos partits tan històrics, com ERC i ICV que portaven des de el 1987 fent «tripartit» i equip de govern amb el PSC de Reus, o sigui, 24 anys, i de sobte es quedaven totalment al carrer, pel darrere de la CORI, i de les noves formacions que també els havien pres tants vots: Ara Reus i CUP, sobretot la CUP, que el 2011 estava integrada per un munt d’exmembres de la formació de l’Ernest París barrejats amb penya rebotada d’ERC, Maulets i membres del Casal Despertaferro. Evidentment la CUP, també va captar diversos vots de simpatitzants de la CORI, que en el fons anhelaven a Reus una formació independentista i d’esquerres de debò. Molts d’ells, gairebé des dels anys noranta.
El mateix Joan Ballester Grau, en les seves memòries personals titulades A contracorrent (Pagès edicions, 2015), també fa una anàlisi personal i política d’aquells resultats finals del 2011, políticament tan històrics. Aquell prestigiós empresari reusenc, amic personal d’en Lluís Miquel Pérez, també havia presidit el moviment de Reus Decideix i sempre havia estat un activista social de la nostra ciutat, molt apreciat per la gent RTV:
Diumenge passat va haver-hi eleccions municipals. Es pot entendre que tot i la feina feta per l’alcalde Pérez, els molts anys de govern socialista i la delicada situació econòmica que viu el país passessin factura. Era previsible el canvi d’un color polític. El que costa d’entendre és com una força com Plataforma per Catalunya, sense cap cara visible, tingui a Reus més vots que partits amb una llarga tradició de govern a casa nostra [...]. I no cal dir que la CORI no ha sortit per ben poc i ha tingut més vots que Esquerra, Iniciativa i Solidaritat. Tot plegat em deixa perplex. Segur que hi ha coses que no s’han fet prou bé, segur que moltes no s’han sabut explicar.
Enmig d’aquell recompte tan polèmic del dimecres 25 de maig, sortosament encara van aparèixer tres o quatre paperetes de la CORI amb adhesius ficats a dins del sobre, que finalment també van ser donades per bones. Recordo que quan vaig sortir un moment a fora dels jutjats a prendre l’aire i a fer unes trucades per telèfon, em vaig trobar l’Anton Baiges que llavors havia anat de número 17 a les llistes de CiU (passant de militar més amb ERC, el seu partit de tota la vida). En veure’m allà baix a dins d’aquella mena de profunditat buida, em va cridar tot nerviós: «Ei, Ariel, s’ha d’impedir sigui com sigui que Convergència acabi pactant amb el Partit Popular per governar Reus, eh? S’ha d’impedir com sigui.» Al paio se’l veia molt alterat per aquella notícia que transmetia la premsa del dia, en què ja donava totalment per assentat que en Pellicer segurament pactaria amb el Partit Popular per governar.
Finalment, després de dinar vam tornar als jutjats de Reus per seguir aquell recompte tan nefast, on Plataforma pujava més d’un centenar vots, però no acabava superant la CORI, tal com s’esperaven. Fins i tot el líder d’aquest partit a escala nacional, Josep Anglada, en aquella mateixa jornada del recompte de vots, havia sortit per TV3 anunciant tot convençut que la seva formació entraria segur a dins de l’Ajuntament de Reus i que prendria l’escó a la CORI. Sortosament, això no va ser així, perquè si hagués entrat Plataforma per Catalunya, governant CiU i PP alhora, i amb els de la CUP recent estrenats, s’hauria muntat un pollastre que no vegis. Fins i tot, crec que hauria estellat una mena de guerra civil municipal amb tot el tema d’Innova pel mig quan es va destapar totalment a partir del gener del 2012...
Finalment, a les vuit del vespre, va culminar el darrer recompte de vots augmentant els escrutinis generals de manera que el tall de vots per entrar al consistori quedés molt més amunt.
Finalment, la junta electoral va donar com a bons només 88 vots de Plataforma (i uns quants més de solts per a altres formacions); els de Plataforma es pensaven que en serien molts més. Per aquest motiu, finalment la CORI, aplicant la Llei d’Hondt, ens vam quedar fora d’adquirir un regidor per un total de 83 vots, ja que vam descendir cap al 4,99% dels escrutinis generals per obtenir representació, o sigui que per molt pocs vots. Aquell va ser un final totalment èpic per la CORI i per la meva carrera política de regidor, digne d’una gran saga reusenca escrita i explicada en clau juantxi, és clar.
Plataforma va quedar igualment darrere nostre encara per diferència de setanta-i-pico vots o així. Pitjor ho va tenir Esquerra Republicana o Iniciativa que per culpa d’això van quedar totalment fora del mapa, aquelles dues formacions històriques dins de l’Ajuntament de Reus, que ja portaven tant anys governant amb el tripartit (gairebé vint-i-cinc), es devien quedar més fetes pols que nosaltres, els de la CORI.
Mentre s’estava duent el recompte de vots final, recordo com en Josep Baiges es va a apropar cap on jo estava assegut i totalment desfet per aquella derrota inesperada (o esperada) i es va disculpar per tot el que havia dit de mi al Món de Reus, recalcant que darrere de la meva pallassada juantxi, com a regidor, jo havia ajudat a molta gent de la ciutat.
Hi ha alguns llocs on al líder de la CORI se’l considera l’únic polític de debò, l’únic que els ha escoltat, que els ha anat a veure, que els ha ajudat. És important aquest matís, els ha anat a veure i els ha ajudat. N’hi ha que fan el primer, però no el segon. Hi ha molta d’aquesta gent de Reus que l’Ariel és l’únic regidor que coneixen. L’únic.
Això ho va comentar en un article del Món de Reus, titulat «L’escrutini més llarg del món i el cas Santamaria», publicat el dimecres 25 de maig.
Finalment, doncs, aplicant aquella llei d’Hondt (que s’aplica en molts països del món), el recompte final va quedar que Ara Reus augmentava fins a dos el seu nombre de regidors, fent que la Cori Fargas entrés a l’Ajuntament com a segona regidora. Allò mai ho vaig entendre, però va ser així. Recordo que els d’Ara Reus ho van celebrar de manera triomfal pels passadissos dels jutjats, on en Pujol Masip va saltar damunt del Jordi Pouget i el Jordi Cervera emetent un clamorós «Síííí!» com si hagués marcat un gol o alguna cosa semblant. El paio estava contentíssim, per fi s’havia pres la revenja que la CORI haguéssim tret més vots que les seves formacions anteriors: la FIC i PRIM, quan ens vam presentar en les eleccions del 2003 i 2007, respectivament. Ho dic de bon rotllo, perquè gràcies a les seves indicacions, també es va poder fundar la primera CORI. Finalment, gràcies a Ara Reus en Josep Maria Pujol ho havia aconseguit... i per molts anys.
Recordo que en sortir de la darrera sala dels Jutjats on s’havia realitzat el següent recompte, hi havia uns quants periodistes esperant-nos a la CORI i a mi, per fer declaracions, perquè finalment havíem estat els grans perdedors d’aquella jornada, fent-nos passant pel calvari de tenir l’escó i de sobte no tenir-lo. Recordo que vaig passar de llarg davant seu, dient-los: «Ho sento, però ara mateix no vull fer declaracions, ja farem una roda de premsa més endavant», vaig comunicar-los amb un gest totalment abatut. Recordo que els periodistes van quedar sorpresos de la meva actitud tan esquerpa, fins aleshores mai m’havia comportat així davant seu i menys a escala política, però a vegades s’ha de tenir una mica de dignitat i no deixar-te emportar tant per la premsa i les telenovel·les que elsagrada organitzar per tenir més audiència, sobretot en política.
Malgrat tot, en sortir dels Jutjats, en Jordi Sugranyes em va gravar unes declaracions pel mitjà digital e-notícies dient que aquella havia estat: «la jornada més negra per a la història de la CORI i de la filosofia juantxi».
Més endavant, uns quants membres del partit vam quedar per fer uns beures en una terrassa que hi havia a la zona del carrer Aiguanova. Allà recordo que em vaig trobar amb el Xavier Amorós que estava passejant amb un bastó a la mà. El pobre home, gran conegut de la família (fins i tot, havia sigut amic personal del meu avi, Joan Matas Güell, regidor en temps de Franco, i de mon pare Daniel) em va donar la seva enhorabona per haver tornat a entrar de regidor, però llavors li vaig haver d’aclarir que, finalment, a causa d’un recompte de vots que s’havia dut a terme aquella mateixa jornada, m’havia quedat totalment fora pels pèls. L’home es va sorprendre molt, i quan em va veure que tenia els ulls humits i estava a punt de plorar davant seu, s’ho va creure de debò...
Recordo que quan més tard vaig arribar a casa, em vaig trobar la Katharina feta tot un mar de llàgrimes pel que havia succeït amb la CORI. Fins i tot, més endavant, li va agafar com una mena de depressió que li va durar uns quants mesos, la política era així d’ingrata. Recordo que llavors, també tenia gairebé un centenar de trucades perdudes al mòbil: eren periodistes de tot arreu, més un munt d’amics i familiars que volien saber què havia passat en realitat amb tot allò del recompte de vots.
«A la merda» vaig pensar, disposat a apagar el mòbil, però de sobte vaig rebre una trucada del Carles Pellicer, que encara conservava el meu número.
–Escolta, Ariel, això que us han fet és injust, heu d’impugnar, eh? Mireu d’impugnar-ho a la junta central de Madrid perquè aquest recompte segurament no és vàlid. Aquelles paperetes de Plataforma no eren legals del tot...
–No val la pena, Carles –li vaig dir pel mòbil–. Allà als jutjats hi havia tres magistrats, tres jutges de debò que les han examinat una per una davant de tothom... No res. Ja està, em quedo fora i ja està...
–Impugneu, home, heu d’impugnar a la junta central –va insistir amb veu nerviosa. Segurament a ell també li feia ràbia que Ara Reus hagués tret dos escons en lloc d’un de sol per culpa d’aquell recompte de vots.
–No sé com es fa Carles...
–Si vols ja t’ajudarem. Parla-ho amb el Jaume Vendrell...
–Espera que primer ho consultaré amb el partit, perquè no vull tornar a fer el ridícul.
Finalment, en una reunió que vam tornar a dur a terme al Cafè de Reus, el secretariat de la CORI 2011 va decidir no impugnar-ho a la junta electoral central (la de Madrid), perquè evidentment faríem el ridícul per enèsima vegada i més valia morir noblement que no pas suplicant clemència o alguna cosa semblant. A més, aquells tres jutges havien recomptat aquelles tres-centes i pico paperetes nul·les una per una davant nostre. Examinant-les detalladament, movent-les endavant i enrere infinitat de vegades abans de fer el veredicte final de donar-les per vàlides o no. De manera que allò d’impugnar no serviria per a res, potser es podria anul·lar aquell recompte de vots donant-lo com a no vàlid, o potser serviria per tornar-ho a fer davant de tothom. Però els de la CORI ja no estàvem per punyetes. Recordo dur a terme una roda de premsa davant del palau municipal (enmig del soroll dels indignats, que seguien fotent la tabarra) on la Cori Alegre i jo ho vam explicar detalladament als periodistes assistents que estaven força sorpresos que no haguéssim dut a terme el gest d’impugnar. Molta gent volia que ho féssim, però els de la CORI ho vèiem com una causa perduda i no volíem perdre més temps fent el paperina davant de la premsa. La gent de Reus no ens havia votat de manera suficient i ja està. No calia prolongar l’agonia que sentíem. A uns anys vista, penso que si ho haguéssim impugnat potser hauria servit per tocar els pebrots al sistema polític reusenc i que s’hauria retardat la investidura del Pellicer uns quants dies, o alguna cosa semblant. Però la CORI ens haguéssim quedat fora igualment. No havíem tret suficients vots per arribar al 5% i ja està. Fora hòsties, que es diu...
Malgrat tot, al final d’aquella roda de premsa, per seguir tocant el voraviu, vaig afegir que malgrat el que havia succeït el 2011, la CORI ens presentaríem igualment el 2015 i jo com a cap de llista, per a recuperar el lloc que ens corresponia a dins del consistori. «La CUP o Ara Reus ens tornaran els regidors que ens han pres enguany» vaig afegir amb mala folla, però allò tampoc va succeir.
Amb la derrota definitiva del Pérez i la desaparició del tripartit ja em vaig donar totalment per satisfet. El 2007 m’havia tornat a presentar només amb la intenció d’acabar amb l’oasi reusenc i per canviar d’alcalde d’una punyetera vegada, encara que hagués de ser en Carles Pellicer. Llavors estava totalment convençut que l’Ajuntament i la meva estimada ciutat de Reus només podria millorar d’aquella manera...
«Missió complerta» vaig pensar observant-me al mirall que tenia davant de la barra del Cafè de Reus, mentre ho celebrava totalment en solitari, bevent un got de bourbon.
La premsa local del dijous 26 de maig va anunciar com a gran notícia la meva sortida del consistori: «La CORi queda fora de l’Ajuntament de Reus i Ara Reus suma un regidor», titulava la portada del diari Més Reus: «La reclamació de PxC fa perdre l’escó de la CORI i beneficia Ara Reus: El partit ultradretà obté 88 vots més, però no són suficients per entrar a l’Ajuntament.» En aquest article, signat per Mònica Just, s’afegien les declaracions sinceres d’en Jordi Cervera (el veritable guanyador d’aquella jornada) en relació amb la CORI: «La CORI ha canviat la manera de fer política i ens ha obligat a ser més transparents», apuntava Cervera content que «tot ha acabat democràticament».
El Diari de Tarragona, també feia una crònica d’aquella «maratoniana e histórica sesión de recuento de votos», publicada per en Francesc Gras: «La CORI se queda sin silla».
El diari El Punt també retransmetia aquella gran notícia política: «Ara Reus guanya el regidor que perd Ariel Santamaria» afegia un comentari personal meu totalment emmarcat: «No buscarem cap excusa. Cal admetre que la gent no ens ha votat. Què hi farem, ells s’ho perden»; per xulo, jo.
En data de 26 de maig, també va sortir una carta del senyor Joaquim Manrubia (membre del Consell de la Tercera Edat de Reus), en què criticava obertament el fet que durant la nit electoral del diumenge 22 de maig jo m’hagués burlat públicament (per Canal Reus TV) que Esquerra i Iniciativa haguessin tret menys vots que nosaltres i s’haguessin quedat fora del consistori. Aquesta carta titulada simplement com a «Carta oberta al senyor Santamaria», tenia un nota prèvia del Diari on deia que s’havia rebut «abans de saber-se ahir, que la CORI quedava fora del consistori de Reus». I la volia plasmar sencera, fent homenatge a un bon home, un socialista de soca-rel que deia el que pensava:
Senyor Ariel Santamaria,
Quan va sortir a la TV de Reus després d’haver conservat el seu escó a l’Ajuntament de Reus, per la qual cosa el felicito, no em pensava que sortís de nou.
La seva sortida de to i de molt mal gust, l’entenc per ser qui és i com es comporta. Però, sobre això de riure’s de la davallada del tripartit, hi hauria d’haver algú del seu partit que li fes veure que la cavallerositat no està de més en assumptes que parlen de guanyadors i perdedors.
Si algú té la culpa que durant la passada legislatura ningú no fes cas de les seves propostes, és vostè mateix. S’ha preocupat alguna vegada sobre el que més ens interessa, però de veritat, als ciutadans de Reus? No vull dir pintar la façana de l’Ajuntament de rosa, ni fer el puticlub més gran d’Europa a la carretera de Salou. Ni farcir de plantes de marihuana els jardins de Reus, sinó de coses reals que ens interessen, com ara els serveis socials, potenciar les empreses municipals perquè no siguin privatitzades per CiU, etc.
Ah, li recordo que si no arriba a ser pel tripartit amb ICV-EUiA, el seu partit no hauria entrat mai a Innova, potser ara sí amb el Sr. Pellicer com a batlle. Sigui una mica més seriós, però, és clar, potser els descontents i juantxis no tindrien a qui votar si vostès no hi fossin.
En data de 27 de maig (tot just quatre anys més tard de quan vaig entrar de regidor) va haver-hi un periodista de Diari de Tarragona que es va acomiadar correctament de la meva presència al consistori reusenc, motiu pel qual havien tret tantes notícies sucoses durant els darrers quatre anys: «Adiós a “Elvis” Santamaria» deia en Lluís González des de la seva taula de redacció. «Su irrupción en la política fue como una bofetada en toda regla a la cara de los políticos reusences» mai més ben dit. Però jo també en vaig rebre unes quantes de bufetades; potser unes quantes més de les que vaig donar.
Lo que le ha sucedido al pobre de Ariel Santamaria es una putada. Le habían puesto la miel en la boca y se la han arrebatado en el último instante por culpa de una reclamación de PxC, el partido de carácter xenófobo que al final tampoco entra en el consistorio reusense, afortunadamente, dicho sea de paso. Claro que el líder de la CORI no esperaba ocupar esta vez un sillón en el plenario. Así lo había comentado él mismo en más de una ocasión semanas antes de estas elecciones.
Su irrupción en la municipalidad reusense llegó en un momento de decepción colectiva de la ciudadanía con la política local. Su discurso no tenía desperdicio. Habló de plantar marihuana en los parques públicos y de otras lindezas que no merece la pena destacar aquí. El resultado obtenido por la CORI cogió por sorpresa a todo el mundo. Fue como una bofetada en toda regla a la cara de los políticos.
Bien es cierto que la presencia de Ariel en el Ayuntamiento de Reus, resultaba, como mínimo, grotesca. Siempre se le recordará por su exclusiva vestimenta que ha lucido durante sus cuatro años de edil. Fan del mítico Elvis Presley vestía como él. Era un buen cliente de la tienda El Barato que le confeccionó varios trajes a medida. Los tenía de todos los colores y para cada ocasión.
A partir de ahora, el plenario reusense no será lo mismo sin Ariel «Elvis» Santamaria.
Un article molt semblant va ser el que va publicar en Antoni Coll i Gilabert a la secció «La plumilla» del Diari de Tarragona el dimecres 8 de juny. «El regreso del cartero» en què feia referència a les meves virtuts i excel·lències com a regidor de l’Ajuntament de Reus:
Ariel Santamaria ha perdido su concejalía en Reus y volverá a su actividad anterior: empleado de Correos. La combinará con la de escritor. Ya tiene a punto una novela: Un juantxi en la cort reusenca del faraó Lluís Miquel Pérez. Ahora podría recuperar esta función enlazando Tarragona con Barcelona. Estos días podría estar prestando sus servicios a CiU trasladando correspondencia entre Victoria Forns y Artur Mas. Siendo Aregio el responsable de Tráfico, le facilitaria las idas y venidas.
Finalment, en Carles Pellicer va ser nomenat alcalde i batlle de la ciutat de Reus durant un ple celebrat el dissabte 11 de juny (un altre 11) a les 12 del migdia, amb el suport del PP i d’Ara Reus, mentre una multitud d’indignats protestaven a la plaça Mercadal. Un acte d’investidura que jo vaig veure des de casa meva a través de la televisió, sense trepitjar mai més aquella maleïda sala municipal on tants conflictes havia creat duent a terme la meva oposició juantxi.
Realment, en aquelles eleccions del 2011 va canviar dràsticament el mapa polític reusenc, que es va girar totalment de dalt a baix, i es va iniciar una nova era a dins de l’Ajuntament de Reus, governat per CiU en coalició amb el PP, amb PSC, Ara Reus i la CUP a l’oposició. ERC, ICV i la CORI es van quedar totalment fora del mapa polític. A partir d’aquí es van iniciar una sèrie de conflictes i fets municipals totalment dràstics, van succeir tot un seguit d’esdeveniments que fins llavors no havien passat a dins del consistori reusenc, i és que, finalment, es va destapar tot el tema d’Innova. Va aparèixer un jutge que va començar a imputar a anteriors mandataris i a fer-los desfilar pels jutjats junt amb alts càrrecs administratius. Però això ja és una altra història...
Per acabar les meves memòries polítiques, volia reiterar que sempre m’he sentit molt orgullós del que la CORI vam aconseguir per a la ciutat, cadascú de nosaltres a dins del seu rol: canviar la fisonomia política de l’Ajuntament de Reus després de tants anys d’immobilisme polític i oasi reusenc alhora, on tothom feia i desfeia el que volia, on els governants actuaven com una mena de petits tirans, sense tenir en compte la resta de ciutadans que no opinaven com ells i que estaven totalment disconformes amb els seus projectes faraònics. També crec que la CORI va acabar amb aquella mena de vot automàtic on la gent votava confiadament (i cegament) sols a les sigles del partit, sense acabar d’analitzar el que proposaven i com ho feien tot plegat. Per això, amb la CORI vam despertar la creació d’un vot crític en l’àmbit de la ciutat, on s’exigia alguna cosa més al candidat que no simplement aparèixer pel carrer durant la campanya electoral i prou. Al mateix temps, dins de l’Ajuntament vam demostrar que una minoria absoluta com nosaltres (en Gerard Tost, en Lluís Oliach, en Ramon Sans, el Pirata el del Gorro, la Cori Alegre, etc.) podíem fer front a un gran exèrcit polític municipal amb molts anys d’experiència i amb regidors força professionals que, de tant en tant, es deixaven picar la cresta o vacil·lar per nosaltres, per «quatre arreplegats», que era tal com ens va anomenar l’Eduard Ortiz davant de la Marta Ferrusola el dia 11 de setembre del 2008.
Malgrat que nosaltres no vam acabar definitivament amb el monstre d’Innova, tal com van fer la CUP i Ara Reus a partir del 2012, sí que vam embrutar força la seva imatge, donant-ho a conèixer a tota la ciutadania, que el 2007, ningú sabia el que era exactament (només els que estaven posats en política municipal): Innova era un ens municipal que gestionava de manera privada el 70% del nostre pressupost municipal i que, més endavant, ha estat acusat de dotze causes de presumpta corrupció i moltes coses més... Bé, la resta ja la sabeu, no cal que us ho expliqui detalladament: detencions de regidors/es i d’alts gerents municipals, judicis a alcaldes, tinents d’alcaldes, etc. En fi, tal com deia el títol del meu primer disc: Everybody’s juanxi.
Els mesos i anys que van seguir després de la meva desaparició del panorama municipal van ser força dramàtics, malgrat que encara van tenir algunes coses bones. El 16 de juny del 2011 vaig finalitzar la meva excedència com a regidor i vaig reincorporar-me al cos de Correos com a laboral fix indefinit, treballant de carter a Salou. Jo ja havia demanat aquella plaça durant el 2008, mentre encara feia de regidor, perquè aleshores encara estava de titular a Tarragona i me la van concedir. En aquell concurs de trasllats del 2008, també vaig demanar plaça a la capital de la Costa Daurada i no pas a Reus, per desconnectar una mica del «Món de Reus» que aleshores em tenia força atabalat i tothom m’aturava pel carrer preguntant-me perquè havia plegat de regidor. A la que en fa cinquanta, ja te’n canses de donar sempre explicacions de manera repetida com si fossis un disc ratllat. Al mateix temps, després d’estar allà dins de l’Ajuntament durant els darrers quatre anys de la meva vida, sentia com una mena de crisi psicològica, com si hagués tornat d’una guerra, d’un camp de concentració o alguna cosa semblant i necessitava canviar totalment d’aires; sobretot pel paper de «xinxeta» o «ovella negra» que m’havia tocat desenvolupar. Ningú m’hi va obligar, és clar. Ho vaig fer per dues raons: per intentar arreglar la ciutat en general (a la meva manera) i també per ampliar el meu juantxisme a escala institucional i mediàtica. No en tenia prou amb el musical o el literari, em faltava alguna cosa més, per dir-ho d’alguna manera. Però us haig de confessar que en general vaig acabar força escaldat i amb ganes de no tornar-me a ficar en tants embolics com aquells. No és recomanable llençar-se a la piscina sense comprovar abans com està l’aigua de freda o calenta, i jo ho vaig fer... Sobretot, per millorar la meva ciutat de Reus, però ho vaig fer...
Aquell estiu del 2011, duent a terme una mena de teràpia psicològica a escala literària vaig acabar i publicar per Internet la meva primera novel·la negra juantxi titulada: El Darrer Almogàver, que havia començat a escriure durant l’estiu del 2003. Com que els fets que narrava estaven ambientats en els atemptats de les Torres Bessones de Nova York, vaig publicar aquella novel·la per Internet la mateixa jornada de l’11-S, però deu anys més tard.
Més endavant, el novembre del 2012, la meva família i jo vam patir la mort traumàtica del meu pare Daniel, que va ser atropellat per un tren Alvia a Salou, mentre anava a comprar els diaris i va creuar la via del tren sense mirar el pas a nivell, perquè l’home amb 77 anys i una mica d’Alzheimer, es va cansar d’esperar amb la barrera abaixada. Pobre pare, allò va ser molt dolorós per a mi i em va deixar totalment traumatitzat. Almenys no devia patir dolor... Descansa en pau, pare meu.
El gener del 2013, vaig abandonar el meu domicili conjugal i més endavant em vaig divorciar de la meva esposa Katharina. La nostra coexistència matrimonial, vida de parella o digueu-li com vulgueu, era totalment insuportable per les dues bandes. Malgrat que em vaig casar amb ella el 2006, el que vam passar mentre jo era regidor va ser molt dur de pair i d’aguantar. Parlo en general. Finalment el 2013 els nostres problemes de convivència van acabar d’explotar i jo vaig marxar de casa, tenint clar que a partir de llavors cadascú havia de tirar pel seu camí. I com que ma mare estava molt desfeta per la mort del meu pare, me’n vaig anar a viure amb ella, que em necessitava de debò. Però, tot i això, Déu n’hi do el que vam passar junts per tot plegat.
El dia 5 de desembre del 2013, vaig aconseguir publicar el meu tercer disc Políticament juantxi totalment autoproduït, farcit de temes sarcàstics i irònics sobre aspectes juantxis de la política tant a escala local, nacional o internacional. De tant en tant, vaig fent encara algun concert amb la Banda del Doctor Juantxi o un recital com a cantautor en solitari. Qui em vulgui contractar, ja sabeu on localitzar-me.
El dia 6 de desembre de l’any següent 2014, vaig publicar per Internet la segona part d’El Darrer Almogàver, titulada Sang del Prim, perquè la volia fer coincidir amb el centenari de la data de naixement del general Prim. Malauradament, va ser també la data en què va morir el gran Jaume Amenós, actor i gran activista cultural i social de Reus.
De cara a les eleccions del 2015, vaig compondre un himne per a la formació Ara Reus, que volien que formés part de les seves llistes o col·laborés amb ells. Com que jo sempre m’he degut a la CORI, els vaig proposar de fer-los un himne de campanya que vam gravar als bucs d’assaig de la Palma i va quedar força bé.
En l’àmbit polític, la CORI hem fet alguna trobada anual i jo segueixo tenint relacions amistoses amb la majoria dels seus integrants, de manera que fins i tot ens vam plantejar tornar-nos a presentar a les municipals del 2015, amb un altre candidat número 1, que seria una drag queen anomenada Kandida Tavalida, però malauradament no va poder ser per problemes laborals, de coordinació logística i perquè se’ns va tirar el temps damunt. També ens fem grans, però no descarto que la CORI, com a formació política totalment made in Reus, amb mi o sense mi al capdavant, ens tornem a presentar en unes municipals properes: 2019, 2023... Encara queden anys i panys per dur-ho a terme, però ja veurem.
Arribat en aquest punt final de les meves memòries polítiques, només volia manifestar que ficar-se en política és més dur del que sembla. I que cada època de la vida, de la història o del que sigui, té les seves pròpies circumstàncies, totalment irrepetibles. I que depèn del que sentis a escala política en aquell moment precís, has d’actuar com t’ho digui el cor, no pas la butxaca o altres tipus d’interessos personals.
De totes maneres, durant la meva vida de regidor em vaig trobar que les lleis electorals habilitades per a càrrecs polítics han de canviar dràsticament, de manera que tots els polítics siguin més transparents i que obliguin a estar un parell de mandats com a molt i prou. I també calen figures fiscalitzadores, o el que sigui, per controlar els pressupostos i els comptes de cada administració perquè no es desmarxi i s’estiri més el braç que la màniga, tal com ha succeït a Reus amb tantes obres faraòniques i amb tantes despeses malbaratades per culpa dels transvasaments d’edificis públics.
En Pérez no hauria sigut tan mal alcalde si ho hagués fet tot consensuant-ho amb els ciutadans en general i no se li hagués descontrolat tot el tema d’Innova –una mena de «monstre» municipal que es va crear el 2002 amb tota la bona intenció del món per gestionar els cabals públics amb més eficàcia i més amplitud, però no va poder ser.
Finalment, una cosa que vaig treure en clar fent de regidor és que t’has d’escoltar més la gent de la ciutat, sigui del tipus que sigui. Perquè tothom necessita ser atès de debò i quan venen al teu despatx és perquè tenen una motivació personal que els afecta molt. Sobretot perquè tenen algun tipus de problema i venen a tu com a darrera solució, ja gairebé de manera desesperada perquè els ajudis. D’això es tracta quan fas de polític de debò: siguis alcalde, regidor del govern o de l’oposició. Has d’estar les 24 hores al dia a disposició del ciutadà i desviure’t per ell, si cal, per damunt fins i tot dels teus interessos partidistes, siguin quins siguin. I tenir paciència, molta paciència, perquè la gent acut a tu per sentir-se millor, no pas pitjor, en fi... és el meu punt de vista. N’hi ha que valem més per fer això i n’hi ha que no tant... Però mai has de governar ni fer la teva donant l’esquena als habitants del teu municipi.
En fi, no sé què més dir. Només recomanar-vos que cada vegada que hi hagi eleccions sortiu de casa i aneu a votar a la formació que més us agradi; però, compte, llegiu-vos abans el seu programa electoral amb atenció, no sigui que algú proposi algun follòdrom o plantar marihuana per totes les zones verdes de Reus, com nosaltres...