Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 2
Amb les seves excentricitats, l’Ariel va trencar el gel a l’Ajuntament de Reus. La seva manera d’actuar va fer espavilar els altres regidors o va deixar petjada trencant motlles. Va proposar que l’Ajuntament m’atorgués una distinció honorífica, però el mateix alcalde, en Lluís Miquel Pérez, hi va anar en contra i molts dels seus regidors van fer allò que els va dir ell. En tot cas, l’Ariel va ser la persona que va marcar unes pautes a les quals no estaven acostumats.
Antonio Zaragoza Mercader, cronista de la ciutat de Reus
Recordo que a principis dels anys noranta estava tan amargat de la vida en general, que vaig estar un munt de vegades sense anar a votar a ningú. M’abstenia totalment, perquè llavors jo considerava que en un país com el nostre no servia de res anar a votar. En aquells temps gairebé tots els polítics em semblaven iguals. Fossin del partit que fossin: putos vividors i, alhora, xarlatans de fira per a obtenir vots i poder. I, de pas, guanyar quartos, molts quartos, a costa de l’erari públic, és clar...
Hi ha una dita molt bona del senyor Toni Blasco de cal Gasull: «Els polítics de dretes volen els diners per a tenir poder, i els polítics d’esquerres volen el poder per a guanyar diners», així de senzill.
Total que els anys noranta, van ser anys durs per la crisi i recessió econòmica de llavors, i no hi havia feina per enlloc. Però, això sí, els qui estaven afiliats en partits polítics importants, s’havien col·locat força bé a dins de l’administració espanyola o catalana. En l’administració local, també. És clar... Doncs jo, això, ho trobava injust. Que els partits polítics s’haguessin acabat convertint en una mena d’agències de col·locació per als seus afiliats, simpatitzants i tal, ho trobava pervers i decadent a escala social (i que consti que jo també havia caigut en la temptació temps enrere).
Durant la primera meitat d’aquella dècada vaig fer-me autònom, restaurant façanes dels principals edificis monumentals de Reus i altres. I recordo que si llavors m’hagués posat a llepar culs de càrrecs municipals, les coses m’haurien anat millor. Però no hi havia feina per enlloc i vaig començar a preparar unes oposicions de Correus anant a classes al sindicat UGT de Reus. També vaig començar a treballar, eventualment, de carter, agafant contractes que no volia ningú, anant acumulant punts i anant fent. Al principi sols treballava a Correus per a pagar els meus deutes d’autònom dels anys anteriors...
Cada vegada que veia a polítics parlant per la televisió, els maleïa i canviava de canal. Recordo tenir un munt de discussions amb els meus pares quan encara donaven suport fermament a Felipe González i al seu govern decadent i corrupte dels anys noranta. I em feia molta ràbia que encara el votessin de manera automàtica (malgrat que havia sortit l’afer dels GAL, la corrupció de Luis Roldán, el cas del germà d’Alfonso Guerra, etc.). Hi havia eleccions (municipals, generals, autonòmiques, etc.) en les quals jo em negava a anar a votar rotundament: m’abstenia. I allò disgustava força els meus progenitors, que sempre es queixaven de com de malament ho havien passat durant la dictadura, tants anys sense democràcia i tal. I jo justificava la meva abstenció, dient-los que encara no existia el partit de debò al qual havia de votar. I quan els comentava en broma que a vegades tenia ganes de votar gent antisistema com José María Ruiz-Mateos, o Jesús Gil, per exemple, s’enfadaven molt amb mi...
Durant aquells anys, també es va produir tot el fenomen de la Ilona Staller, la Cicciolina, a Itàlia. La famosa actriu pornogràfica que es va convertir en eurodiputada pel partit ecologista italià. Llavors sempre pensava que a casa nostra hi hauria d’haver una candidatura semblant perquè la pogués votar la gent d’esquerres o els abstencionistes rebotats com jo...
Durant aquells anys, també em va venir present la història de l’humorista i actor de cinema francès que es deia Michel Colucci, Coluche, que ja l’havia armat força l’any 1982, quan es va presentar a les eleccions generals de França, vestit com una vedette del Moulin Rouge i prometent coses totalment impossibles. En Coluche va dur a terme una campanya electoral força mediàtica i escandalosa, que va molestar moltíssim el sistema polític francès de llavors cantant les veritats en clau d’humor i sarcasme, amb lemes com: «Que bonic és ser pobre, mentre vivim en una França tan rica.»
També vaig prendre nota que hauria de sortir un personatge així a casa nostra perquè la gent disconforme amb el sistema polític el pogués votar: un partit amb clau d’humor, satíric, que dugués a terme propostes divertides i molestes alhora, per a captar el vot de rebot. Aquestes idees em van donar tombs pel cap durant un munt de temps, però al principi sols ho pensava com una fantasia personal i res més...
Musicalment, vaig debutar públicament durant el mes de febrer del 1994 com a Ariel Santamaria «cantautor de Reus» al casal de joves d’Òmnium Cultural de Reus, quan jo ja tenia 27 anys. Havia començat a tocar la guitarra i a compondre cançons meves uns anys enrere, mentre estudiava la carrera universitària, però degut a totes les mogudes on m’havia ficat entre els 20 i 25 anys: la carrera d’Història, el Mas Carandell, la Mare Nostrum TV i el meu retorn a la política, no va poder ser fins gairebé a finals de la primera meitat dels anys noranta quan em vaig centrar en la música com a hobby o com a possible modus vivendi. El boom del rock català, més la moguda d’infinitat de grups de rock i derivats que havien aparegut per Reus durant aquells anys: Odisea Musical, Whisky’ns, Criteria, Tradivarius, Cafè París, la Plaga, Oidà, Mai Toquem Junts i altres, em van animar a tocar en públic, malgrat que jo era una persona força tímida per actuar o parlar davant dels altres (i encara ho soc moltes vegades).
Des del 1991 o proper a aquelles dates, havia intentat muntar un grup de rock català amb amics meus que eren músics i ja tocaven en altres formacions locals, però com que no me’n vaig sortir, el meu amic Ignasi Basora, que havia escoltat les meves maquetes casolanes, on cantava només acompanyat d’una guitarra acústica, em va animar que debutés com a cantautor en solitari i prou.
Malgrat que llavors això no es portava i estava com a passat de moda, perquè era quelcom més aviat típic dels anys seixanta i setanta, ho vaig fer igualment amb el nom d’Ariel Santamaria «cantautor reusenc», fent temes propis, amb una guitarra country i una harmònica penjada al coll. Ho vaig dur a terme tres o quatre anys abans que sorgís aquella reviscolada de cantautors joves espanyols com: Javier Álvarez, Pedro Guerra o Ismael Serrano. A casa nostra havien sortit Marc Parrot o Marc Durandó, com a cantants en solitari, però els Gossos, van ser qui es van emportar la palma com a cantautors acústics. I, més endavant, Quimi Portet, quan va començar a iniciar la seva carrera en solitari. Avui en dia n’hi ha un munt, des de Cesk Freixas fins a Fito Luri.
Recordo que els primers músics que em van acompanyar en directe van ser la Coia Larriba, fent cors i tocant la flauta dolça; en Pere Vidal a la guitarra i en Gaspar Corts a la bateria. I després de tocar a La Palma i fer un concert al Piano’s de Riudoms, ho vam deixar estar perquè no ens aclaríem ni des del punt de vista personal ni musical. Per a muntar una formació musical estable hi ha d’haver molt bon feeling entre els integrants. De totes maneres, durant aquells temps, jo encara em veia triomfant més com a cantant de rock excèntric i salvatge, com els meus ídols musicals de joventut (els Rolling Stones, The Doors, Who, Alice Cooper, etc.), que no pas com a cantautor a l’estil de Lluís Llach o Serrat del segle xxi, per exemple. Per això, el 1995 vaig decidir muntar un conjunt de rock català que fos una mica més trencador del que hi havia llavors, aparcant temporalment allò de «cantautor reusenc», i el mes de març d’aquell any vaig fundar la banda de pop-rock Flangers amb Gaspar Corts (bateria) i Isaac Albesa (guitarra) de Riudoms. Recordo que llavors, per a crear una mena d’escàndol publicitari, ja vaig declarar en públic que m’agradaria crear «una coalició psicotròpica reusenca i presentar-nos a les eleccions municipals del 99».
La moguda dels Flangers –on més endavant també van participar en David Gateu, de Castellvell (baix elèctric); l’Albert Mendez, de la Selva (guitarra elèctrica); en Toni Llort, de Reus (guitarra elèctrica), i els germans Emiliu (bateria) i Lluís Crusat (baix), de l’Argentera– va durar uns quatre anys, amb un munt de canvis i problemes musicals a dins de la formació. I encara que pel 1998 vam arribar a publicar una maqueta professional, em vaig plantejar tornar a la meva faceta de cantautor, però donant-li un caire de rock star reusenca, acompanyat d’una banda de músics tal com ho feien Bob Dylan i The Band, Bruce Springsteen i l’Elm Street Band, però en clau més juantxi i destroyer. Una cosa que havia de ser totalment escandalosa i irreverent.
Va ser llavors quan vaig decidir armar-la de veritat a escala musical, duent a terme una mena de personatge escènic força juantxi i esbojarrat, cantant lletres escatològiques sobre personatges drogoaddictes, transvestits, pederastes, puters i altres, ambientades entre Reus i la resta de la comarca. Aquestes cançons sempre anaven acompanyades d’espectacles decadents i no aptes per a totes les edats, per a cridar l’atenció del públic i escandalitzar la gent benpensant de llavors. En aquest aspecte recordo que el Pau Riba dels anys setanta, va ser una molt bona font d’inspiració a escala visual i altres (tot sigui dit). I en relació amb l’actitud, també em van influenciar bastant els escàndols escènics que muntava Juanjo Llaó, cantant i frontman de la banda de heavy metal Viuda Negra, que és de Reus com jo. Opino que ell sempre ha estat la veritable rock star de caire internacional que hem tingut a casa nostra, a un nivell molt més elevat que la resta dels seus coetanis. I els seus escàndols personals i musicals, sempre han sigut dignes de mítiques figures del rock com: Iggy Pop, Ozzy Osbourne, Axel Rose, etc.
Amb Ariel Santamaria i la Banda del Pere Mata com a grup acompanyant, vaig debutar al pub Eliogaval de Barcelona la nit del 30 d’abril del 1998, amb en Jordi Martínez (baix i veus) i l’Agnès Monferrer (veus). El 1999 s’hi va afegir en Cristóbal Luceno (guitarra elèctrica), i l’any 2000, en Jaimetal Skywalker a la bateria. Durant tots aquells anys la meva nova formació també va tenir un munt de col·laboradors musicals de Reus com: la Marta Paüls (violoncel), en Xavier Macaya (violí), l’Isidre Martí (flauta travessera i mandolina), Mariel Vilella (cors), Jordi Mallafrè (teclats) i l’Albert Galcerà (teclats), fins que el 2002 va entrar en Celestí Ferrater a la bateria.
Malgrat que en un principi la Banda del Pere Mata era una mena de versió acústica de Flangers, molt més decadent i escatològica, finalment en ple segle xxi em vaig centrar a això, lluitant per convertir-me en una barreja de Pau Riba, Jaume Sisa o Albert Pla made in Reus (salvant les distàncies, és clar). També volia perfilar el meu personatge escènic agafant el look de l’Elvis Presley decadent de la seva etapa de Las Vegas i cantar cançons que escriuria gent com Lou Reed o Alice Cooper en les etapes més xungues de les seves vides.
El desembre del 1999 ja vaig gravar una maqueta acústica amb en Xavier Macaya, que va portar certa polèmica de caràcter mediàtic (per culpa d’un malentès musical) i mai es va arribar a publicar. L’agost del 2000 vaig enregistrar una segona demo que es titulava Everybody’s juanxi i, per Sant Jordi del 2002, La Padrina Edicions (a través d’en Fito Luri), ens va publicar el nostre primer llarga durada que tenia el mateix títol. El disc va ser produït per en Jordi Martínez i va tenir bastant d’èxit (quan encara es venien compact discs a les botigues). Hi van col·laborar un munt de músics de Reus. Llàstima que aquesta discogràfica tan local va plegar dos anys més tard o així. Llavors jo ja tenia certa fama com a artista polèmic dins del panorama musical i alternatiu de Reus i quan em vaig començar a posar en política juantxi local, la troca encara es va embolicar molt més... i el que vam riure tots plegats.
Durant aquells anys de joventut, també m’agradava observar com actuaven els polítics de casa nostra quant a xou i posada en escena. Sobretot com es comportaven als seus mítings, les seves passejades pel carrer durant les campanyes electorals buscant vots com a desesperats, fent-se els amables i simpàtics, quan, en realitat, tots ells eren una colla d’aprofitats de les bones intencions polítiques de la gent i no els veies el pèl durant la resta del mandat, que es quedaven asseguts i encarcarats a les seves poltrones: tal com sona. I llavors, per a tenir tractes directes amb aquests senyors/es havies de ser de la seva «colla» o de l’elit del seu partit... Parlo a escala municipal.
Total, que arribant a l’any 2001, tot just mentre compartia pis amb en Jordi Martínez a la plaça de les Basses, recordo que estava fullejant un dominical d’El Periódico, on sortien els U2 fent-se fotos amb Bill Clinton (encara president dels Estats Units). Llavors li vaig preguntar, estranyat, per què sortien posant amb ell. Per diners, per fama, per què també es volien dedicar a la política?
I recordo la seva resposta, com si fos ara mateix:
—Ho fan per fer el juantxi i ja està. Tant els fot la resta. Els polítics avui són els personatges més mediàtics que hi ha al món. Molt més que els actors de cinema, cantants o esportistes. Segur que tu faries el mateix que els U2, si estiguessis al seu lloc...
Aquelles paraules em va fer pensar.
Durant aquells primers mesos de l’any 2001, també vaig veure un film de comèdia televisiva on l’Elvis Presley visitava el president Richard Nixon a la Casa Blanca, per a demanar-li una placa per ser marshall de Las Vegas o una cosa semblant; un fet històric que va quedar plasmat en unes fotografies famoses en blanc i negre. Recordo que era una mena de telefilm rodat en clau d’humor i també sortia una escena en què l’Elvis plantejava a Nixon que voldria dedicar-se a la política i ser president dels Estats Units com ell. Però l’altre li ho va treure del cap, dient-li que la política era una cosa molt complicada de manegar i que mai podria tenir a tothom content, i que allò el portaria a perdre molts dels seus fans. Bé, això era el que sortia al film, en realitat ningú sap el que devien parlar de debò tots dos, totalment tancats al despatx oval de la Casa Blanca...
De totes maneres, en contemplar allò mentre estàvem gravant el meu primer disc Everybody’s juanxi se’m va encendre una nova llumeta a dins del cervell. Què hauria passat si l’Elvis, de sobte, s’hagués volgut dedicar a la política, tal com va fer Ronald Reagan, per exemple?
Què hauria succeït des del punt de vista polític? Quanta gent l’hauria votat? Què hauria fet el rei del rock com a president dels EUA? O com a cap de l’oposició? Continuaria fent concerts a Las Vegas o acabaria cantant el «Jailhouse Rock» a la presó de Sing Sing?
Recordo que la primera vegada que vaig anunciar: «Jo, Ariel Santamaria, vull presentar-me per a alcalde de Reus a les properes eleccions municipals a través d’un partit polític propi» va ser durant una entrevista que en Jordi Sugranyes i en David Fernàndez, del programa de Canal Reus A tot watt, em van fer a dins de l’emissora Punt 6 Ràdio, on jo també realitzava un espai radiofònic anomenat La Cara B del Rock. En teoria aquell interviu sols era per parlar del meu primer disc que s’havia de publicar aviat, però ho vaig aprofitar per a deixar anar l’«altre» tema com una sonda, a veure què passava. Recordo que mentre ho vaig anunciar, com si fos una primícia, tots dos van començar a riure de mala manera, però em van seguir igualment el corrent.
–I com es dirà el teu partit, Ariel? –recordo que em va preguntar en David fent d’entrevistador, mentre el Jordi feia anar la seva mítica càmera de vídeo.
–ARIEL, com jo, que voldrà dir: Agrupació Reusenca Independent Electoral.
–I quines propostes teniu, si és que en tens alguna?
Llavors jo vaig dir el primer que em va passar pel cap, però ja ho tenia una mica estudiat.
–Propostes juantxis i reusenques com jo per arreglar la nostra ciutat ja d’una punyetera vegada –vaig respondre amb veu seriosa, com si jo fos un polític de debò–: construir un canal navegable de Reus a Tarragona, un monument al Gaudí fent el gest de la botifarra en direcció a Riudoms i repartir vermut gratis a través d’una font que ragés tot el dia durant les Festes de Sant Pere.
Recordo que els dos periodistes d’A tot watt, van parar la filmació perquè van començar a riure de mala manera. No s’ho acabaven de creure i llavors jo vaig repetir aquelles declaracions tan peculiars. Era el primer cantant de Reus (i potser de tot Catalunya de llavors) que deia que volia ser alcalde del seu propi poble. Al final d’aquella entrevista em vaig posar a cantar un fragment de la cançó «Tots som de Reus» que seria l’himne de campanya electoral.
La cançó l’havia començat a fer a principis de l’any 2001, com a himne per a la ciutat. Llavors sortia molt l’Oriol Grau interpretant la cançó: «Murallas de Tarragona» (una cançó dels anys 60 cantada per un tal Bernardo Ríos) pel programa d’Andreu Buenafuente La Cosa Nostra, i vaig pensar que era totalment injust que la meva ciutat no tingués una cançó d’aquell estil que parlés d’ella: sobre Reus, els seus habitants i les seves coses tan característiques. Tot i que durant aquells anys només componia temes de lletres escatològiques políticament incorrectes per a provocar a la societat reusenca benpensant, vaig decidir que s’havia de fer un himne per a la ciutat, amb una lletra «normal». Però, en un principi, la cançó «Tots som de Reus» no havia de ser cap himne de campanya electoral, ni de cap formació política en qüestió. Sols havia de ser un himne per a la ciutat de Reus i sobretot, de la seva gent tan autèntica i tan emprenedora. La lletra em va costar gairebé dos anys quadrar-la del tot i no la vam gravar amb la Banda del Pere Mata fins un parell d’anys més tard, el 15 de febrer del 2003, ja com a himne de campanya electoral de la CORI pel poble (i produïda pel gran Jordi Martínez). CORI pel poble, així es va acabar dient aquella formació política que al principi de tot s’anomenava ARIEL.
Tornant a tirar un parell d’anys enrere, recordo que durant aquella primavera del 2001, em va entrevistar un altre periodista, l’Eduard Vallès, germà del diputat socialista Francesc Vallès, per al diari El Punt, que volia saber alguna cosa més dels meus projectes polítics de cara al 2003. Malgrat que durant l’entrevista vaig parlar també del meu disc, de música i juantxisme en general, en la publicació només parlava del meu futur vessant de polític i, per tant, com a possible candidat juantxi a l’alcaldia de Reus.
A partir de llavors, cada vegada que sortia actuant per Canal Reus (en diversos espais i magazins de caire musical) jo sempre anunciava que em volia dedicar a la política i «arreglar la ciutat de Reus ja d’una punyetera vegada», arran d’això, que per a mi sols era una conya marinera per a promocionar-me musicalment, la gent m’aturava pel carrer preguntant-me si era cert allò que deia per la tele; aleshores, els responia que sí, totalment convençut de dur-ho a terme. Aquelles persones llavors em miraven als ulls i em deien: «Et votaré, Ariel. Et votaré», totalment satisfetes de poder-ho dur a terme. En un principi van ser amics meus i familiars, però més endavant també van ser fans o seguidors del grup musical (els pocs que hi havia), més un munt de gent desconeguda que ja sabien més o menys qui era jo en l’àmbit musical.
Total, que quan vaig calcular que potser unes cent o dues-centes persones de Reus em votarien en els propers comicis electorals, em vaig plantejar allò de muntar un partit seriosament. Però llavors hi havia un problema greu. No sabia com, ni on adreçar-me...
També durant aquells dies, m’havia trucat un periodista de La Vanguardia, no en recordo el nom, però li vaig deixar anar el mateix. I la meva entrevista sortia sencera per una plana del suplement tarragoní d’aquest diari tan insigne i tan català. Fins i tot recordo la trucada del meu amic periodista Òscar Ramírez, anunciant-m’ho per telèfon un diumenge pel matí.
–Xec, nen, que va de debò que et presentes per ser alcalde de Reus, o què? –em va preguntar tot entusiasmat.
Jo li vaig respondre que sí, jugant-me-la ja del tot.
–Doncs si no t’importa t’agafaré un tall de veu per a l’informatiu d’Ona Rambla, que és on treballo ara –em va anunciar.
–Cap problema –li vaig respondre.
I acte seguit vaig tornar a parlar de política i dels meus projectes de Reus de cara al futur (una mica més perfilats):
1.Construir un canal navegable de Reus a Tarragona, que desemboqui al riu Francolí, perquè els reusencs hi puguin abocar runa durant les hores nocturnes.
2. Un parc temàtic dedicat a la figura d’en Gaudí, anomenat Gaudilàndia, amb una estàtua gegant del nostre arquitecte fent la botifarra cap a Riudoms.
3. Fer el menjar blanc més gran del món per sortir al llibre Guinness dels rècords.
I altres foteses més, que no recordo exactament, però que eren d’aquest estil. Llavors encara no havia sortit el tema del «follòdrom» o de plantar marihuana per totes les zones verdes de Reus. Encara no...
La veritat és que quan va començar a bullir l’olla durant aquella primavera del 2001, hi va haver un sopar amb amics meus al Cafè de Reus que sempre recordaré. Els vaig comentar allò del meu pas cap a la política local encara que fos en clau de conya. Molts d’ells no s’ho podien creure, fins que els vaig ensenyar el parell de retalls de premsa que havien anunciat tot això. Llavors algú em va comentar amb sarcasme: «Mai se sap. Adolf Hitler també devia començar així.»
Durant aquells mesos treballava a la sala de direcció de Correus de Tarragona, en plena plaça Corsini, descarregant camions, classificant saques de cartes, impresos, etc. i recordo que sols entrar al vestíbul per a incorporar-me a la meva jornada laboral de 3 de la tarda a 10 de la nit, sempre hi havia algun company que ja em comentava que havia sentit parlar per la ràdio, o que havien repetit alguna entrevista de les meves per la cadena COPE. Fins i tot, els membres de seguretat d’aquell recinte també em comentaven que m’havien sentit parlar per Tarragona Ràdio, mentre anaven a treballar amb el cotxe. M’ho deien totalment al·lucinats que, de sobte, fos tan famós... gràcies a la política, no pas per la música. I, és clar, després venien les altres coses: parlar de política durant les teves tasques laborals.
Recordo que algun company de feina em va recriminar que fes aquest tipus d’ideologia de burla o mofa al sistema tenint en compte el que ens havia costat aconseguir la democràcia i tal. Jo li replicava que eren els polítics que manaven els que es fotien de nosaltres de debò i de la democràcia. Tant fossin d’esquerres com de dretes. I jo volia fer política per burlar-me d’ells i riure una mica tots plegats.
Llavors recordo que comentava tot allò que m’estava passant amb el Jordi Martínez, el màxim impulsor de la meva faceta juantxi tan reusenca. La primera persona de debò que va descobrir tot el meu potencial: musical i polític, alhora. De totes maneres, ell i jo ja érem col·legues de farres nocturnes d’anys enrere, quan jo era el cantant de Flangers i frontman de Criteria. Ens havíem ajuntat la fam amb les ganes de menjar.
–Estàs segur que vols seguir amb aquesta parida de dir als quatre vents que vols ser alcalde de Reus? –em preguntava amb veu preocupada.
–Sí, és clar. És que ho vull ser. Vull muntar un partit per al 2003 i presentar-me a les eleccions municipals.
–Però, xec, això de la política no és el teu àmbit. Tot al contrari.
–És igual Jordi, s’ha de fer. Crec que la ciutat em necessita. Necessita algú com jo per poder votar. Hi ha molt descontentament general, saps? I em sap molt de greu que aquests vots protesta vagin a parar a l’abstenció i beneficiïn els de sempre. Ja saps el que vull dir.
–Doncs sàpigues que jo et donaré suport en tot el que faci falta, camarada! –va dir després d’emetre una rialla sonora.
I així va ser...
També recordo que a principis de juny del mateix 2001, el mateix Jordi Garcia em va trucar per quedar per fer un beure als bars dels penya-segats de Salou i parlar del tema. De fet, ell va ser la primera persona que ho tenia clar, claríssim, que havia de muntar una formació política independent i presentar-me com a alcaldable de Reus i que la gent em pogués votar de debò. Fora conyes.
La veritat és que el sistema polític a Reus durant l’any 2001, era força encarcarat i decadent. Ens governaven els socialistes des de l’any 1979, transformant-se amb tripartit des de l’any 87 o així. Havíem tingut l’alcalde Abelló durant 14 anys seguits i el següent, en Lluís Miquel Pérez semblava voler prolongar-se tant de temps com el seu antecessor, o més. A més, en la política local de llavors sempre hi havia les mateixes cares. També hi havia un equip de govern (PSOE-ERC-ICV) que sempre pactava amb l’oposició de llavors (PP i CiU) i, per desgràcia de la nostra ciutat, s’havia produït allò tan nefast que els periodistes denominaven com «oasi reusenc» perquè tothom es posava totalment d’acord vers els temes polítics de Reus. Tot eren negociacions, pactes i qüestions similars. Grans projectes urbanístics per a la ciutat, sense tenir en compte els ciutadans, cada vegada més molestos per les obres inacabables com el pàrquing de la Llibertat, el passeig e Prim, la plaça de la Pastoreta i no sé què més. D’altra banda, tots aquells polítics tenien un perfil comú: gent de la mateixa edat (rondaven entre els 40 i 45 anys) que actuaven com a yuppies, nous rics o magnats de la política local. I pel seu aspecte a principis del segle xxi, no es distingia gens ni mica qui era d’esquerres o de dretes.
També hi havia un munt de gent de Reus que volia fer coses pròpies: obrir bars, sales de festa, o diverses activitats ciutadanes de qualsevol tipus, i no podien dur-ho a terme, perquè l’Ajuntament els denegava el permís si no eren de la «colla» o membres del regne de taifes que hi havia llavors.
Durant aquell temps, també s’estava perfilant la formació FIC (Federació Independent de Catalunya) com una bona alternativa per a captar el vot descontent de Reus. La FIC estava encapçalada pel constructor Josep Machado, expresident del barri del Carme i un ciutadà que llavors estava totalment disconforme amb la política urbanística dels darrers anys de l’Abelló i de les coses estranyes que començaven a passar a Reus. Per això va decidir muntar aquesta candidatura independent, agafant les sigles d’una formació de Montblanc, que estava en contra d’un abocador de residus que s’havia de fer a la Conca. De totes maneres el handicap o error que tenia el senyor Machado és que tenia molt mala fama entre la gent jove de Reus, quan anys enrere havia estat president del barri del Carme i havia fet tancar el bar Sarri, una de les millors tavernes de la causa que hi ha hagut mai a Reus. També es deia que havia obligat a pintar la porta del bar Campus (on antigament hi havia la bandera jamaicana) totalment de color vermell, perquè deia que els colors d’aquella bandera podien induir a la drogoaddicció o a la delinqüència. Jo no sé si això era cert del tot o sols un grapat de llegendes urbanes, però aleshores, quan de cara al 2003, el senyor Machado volia ser candidat a l’alcaldia de Reus, un bon grup de gent jove i radical van començar a agafar-li mania de debò.
Durant les festes de Sant Pere del 2001, recordo haver anat moltes vegades a la taverna el Carrasclet, on hi havia molta gent jove, que jo (que ja tenia trenta-quatre anys) coneixia de vista, del Sarri i tal. I recordo que una tarda, tothom va començar a cridar-me: «AL-CALDE, AL-CALDE, AL-CALDE!» donant cops de gots i gerres de cervesa damunt de les taules del recinte. Allò ja em va flipar totalment. Llavors, malgrat el meu bagatge musical i escènic, no era capaç de fer un discurs polític dels meus, però segur que vaig dir alguna proclama com: «AIXECAREM REUS», «PER UN REUS MÉS VERD» o «MÉS BARS I MENYS BANCS», alguna cosa semblant, i la gent no parava de cridar i aplaudir, més en conya que seriosament, però ho feien de debò: «BRAVO, BRAVO... ALCALDE, ALCALDE, ALCALDE».
–Ostres, Jordi, que això va seriosament –comentava al Martínez, totalment acollonit per l’acceptació popular que havia despertat la meva conya marinera de ser candidat a l’alcaldia de Reus.
Llavors tots dos sempre sortíem junts de marxa pels bars de Reus.
–Això és el principi de la fama, camarada! –responia ell amb una rialla, mentre feia el gest de la V de victòria amb els seus dits.
Durant aquell mes de juny del 2001, em va entrevistar en Xavier Graset al seu plató de Catalunya Ràdio, amb públic i tot. Durant l’entrevista, en què el mític locutor de ràdio em va catalogar com la Cicciolina de Reus, vam parlar de coses de la ciutat, del meu primer disc (van punxar algun tema) i, sobretot, de política. Jo vaig deixar anar tot el que trobava malament en l’àmbit municipal i vaig anunciar les meves propostes totalment juantxis per a millorar Reus. Vaig afegir, també, que trauria molt més vots que el Machado i vaig aprofitar l’avinentesa per acusar-lo d’haver-se copiat la meva proposta de «Treure totes les zones blaves de Reus». En aquells moments ja hi havia qui començava a imitar les meves propostes.
Durant aquella jornada tan mediàtica, en David Fernàndez i en Jordi Sugranyes del programa A tot watt, em van acompanyar fins a Catalunya Ràdio, per veure l’entrevista i gravar-ho en vídeo...
Sembla mentida, però per culpa del morbo, l’expectació que havia despertat, digueu-li com vulgueu, tothom ja començava a parlar de mi. I això que encara no havia muntat cap partit polític de manera oficial.
Durant aquell estiu del 2001, la Banda del Pere Mata i jo, també vam ser classificats com a semifinalistes pel concurs musical Sona 9, organitzat per la revista Enderrock i el Canal 33. Allà ens va entrevistar el periodista tarragoní Pep Blay (excantant dels Patètix) al qual va agradar la nostra proposta musical transgressora alhora que política i ens va gravar un bon reportatge amb el Jordi i jo totalment disfressats i fent el juantxi pel mig de Reus. Fins i tot recordo que em vaig enfilar dalt d’una tarima de la plaça del Prim i allà mateix va iniciar el meu primer discurs polític davant de tres o quatre jubilats asseguts a la plaça que aplaudien les meves propostes de manera totalment entusiasmada. Finalment, durant aquella mateixa jornada, la Banda del Pere Mata i jo, vam acabar duent a terme un concert a la Vaqueria de Tarragona on vaig trencar la meva guitarra acústica de llavors (fent-la estavellar contra les parets de l’escenari), on posava «Gaudí és de Reus».
Durant aquell mes de juny del 2001, també recordo que el Jordi i jo vam recórrer pam a pam la Fira del Disc de Reus, dient a tothom que ens volia escoltar que ens volíem dedicar a la política i muntar un partit juantxi a Reus perquè la gent ens pogués votar. Fins i tot recordo que vam saludar l’Ernest Benach i l’alcalde de Reus, en Lluís Miquel Pérez, a qui vam entregar una còpia del màster del nostre primer disc, encara no publicat. En Jordi Sugranyes s’ho va passar pipa filmant-nos per allà dins de l’antic ExproReus.
Durant la resta d’aquell 2001, en què va començar tota la moguda de debò, van ser molt més assídues les meves entrevistes per Canal Reus, no sols a A tot watt, si no també en qualsevol programa de varietats. Allà sortia un servidor parlant de política mentre cantava cançons juantxis de les meves. Ja m’estava convertint en una mena d’icona local grotesca, friqui... de principis del segle xxi. Es veu que temps enrere Reus ja havia tingut personatges d’aquest tipus com: el Ros Panolla, el forçut Xola, el mític Rogelio o, fins i tot, Llera la Castanyera. Tots plegats, eren gent made in Reus que havia estat molt famosa als anys 50 o abans de la guerra per les seves excentricitats típiques dels «bojos del poble». De manera que el meu «personatge juantxi» escènic traslladat a la política municipal, encaixava molt bé en aquesta mena de panteó de fills il·lustres locals, tan peculiars alhora que populars temps enrere; on també hi havia el col·lectiu anomenat els Savis de Reus, un grup de senyors ben posicionats que es dedicaven a fotre conyes marineres per tota la ciutat, com a parlar amb els alienígenes en català o llençar un coet a la lluna que es deia Espeteck. Entre ells, es veu que hi havia el famós Josep Maria Gort Sardà, que tenia l’impremta al carrer de l’Amargura i havia publicat als anys 50 una obra de teatre surrealista reusenca titulada L’Elefant torrat.
En acabar aquell estiu de l’any 2001, em vaig prendre com un repte personal que m’havia de presentar a les properes eleccions municipals de Reus, sí o sí... o bé faria un ridícul espantós. Perquè tothom ja ho donava per fet. Va ser un embolic dels meus que havia de servir per a promocionar la meva faceta musical, però finalment tot plegat s’havia passat de voltes; i tot allò per culpa meva. Jo mateix m’ho havia buscat. Però va ser així.
–Xec, Jordi, que no sé si ens en sortirem. Podria fer una roda de premsa oficial i dir que ha estat tot una broma, una perfomance de les meves –vaig comentar al meu mentor juantxi, totalment espantat.
Recordo que la seva núvia de llavors, la Patricia Fernàndez (que llavors treballava de realitzadora a Canal Reus), també estava amb nosaltres parlant-ho allà al menjador d’aquell pis que teníem llogat a mitges a la plaça de les Basses.
–No res, nen. Vulguis o no vulguis, crec que questa moguda que has muntat, t’ho hauràs de menjar amb patates –va sentenciar en Jordi emetent una rialla sarcàstica de les seves–. Ara has de seguir fins al final... T’has de presentar a les eleccions municipals del 2003, sigui com sigui.
–Però, xec, que no em veig jo fent campanya electoral i debatre amb els altres polítics. No crec que pugui estar mai al seu nivell. Mare meva, quina por!
–Tranquil, tu fes el juantxi com sempre i ja està.
–Però potser es podria portar una mica més seriosament. No ho sé. Jo, Ariel Santamaria, ciutadà i artista indignat de Reus, em presento per ser alcalde. Sense fotre tanta mofa pel mig...
–Res, tu sempre has de fer el juantxi que és tal com la gent t’ha conegut de debò i anar vestit amb la teva imatge escènica. Si no, no et votarà ni déu. I segueix amb la conya de sempre. Les teves propostes estan triomfant com la Coca-Cola.
Jo encara no ho tenia clar del tot. Sempre hi havia aquell dubte que al final no ens poguéssim presentar o que no traguéssim cap vot.
–Doncs jo crec que si mostres el teu personatge polític des d’un punt de vista de faràndula, rotllo d’artista reusenc indignat et quedarà força bé –va comentar la Patrícia Fernàndez, la parella del Jordi, que entenia molt d’imatge i connexió visual televisiva amb el públic espectador–. I quedaràs com un tio guai i revolucionari que intenta canviar les coses de la ciutat. Segur que hi ha molta gent jove descontenta que et votarà. No sols els teus fans musicals...
Total que vam seguir endavant amb la conya.
A més, durant aquella tardor del 2001, també vam guanyar el primer premi del concurs Metamúsiques, que formava part de l’edició dels premis Reus d’aquell any, i et donaven un premi de 1.000 euros (malgrat que llavors encara hi havia pessetes). Allò era una mica estrany, perquè ja m’havia presentat a aquell concurs musical durant un parell d’ocasions anteriors, i no l’havia pogut guanyar mai. Però, vet aquí que, de sobte, el 2001, enmig de tota la moguda política juantxi, vam guanyar. Vam reunir un munt de públic allà dins de La Palma, vam fitxar l’Albert Galcerà de teclista (i per a rebaixar la mitjana d’edat de participació del concurs, que era fins als 30 anys).
Llavors teníem a tot el jurat a favor (l’Isaac Albesa, en Pitus Borràs, en Jordi Sugranyes, i en David Fernàndez, entre d’altres). Realment vam sonar força bé, però crec que en el fons hi havia també l’altre tema: el morbo polític de rebot que havíem despertat de sobte, sobretot per a tocar els pebrots a les autoritats locals de llavors, que es veu que ja començaven a dir pestes de nosaltres.
Es veu que per dins de les formacions tradicionals i d’esquerres tripartides, ja hi havia diversos líders polítics als quals no feia gens de gràcia que un «sonat» com jo, es presentés a les properes eleccions municipals de Reus per al proper 2003, i la cosa va anar a més. Realment m’estaven fent la precampanya de la precampanya dels propers comicis.
Casualment, també va ser el mateix Xavier Graset qui va presentar aquell certamen dels premis Reus allà al Teatre Bartrina ple de gom a gom. I em va entregar el premi el mateix regidor d’Urbanisme en funcions, el gran Jordi Bergadà (el geni que havia dissenyat el mític pàrquing de la plaça Llibertat). El periodista vila-secà va anunciar el premi guanyador en l’apartat musical dels premis Reus, a: «l’Ariel Santamaria, la Cicciolina de Reus, i els seus sequaços musicals del Pere Mata».
Durant aquella mateixa nit, també vaig conèixer personalment la regidora de Cultura, l’Empar Pont. Llavors jo no sabia gairebé ni qui era. Imagineu-vos la meva desconnexió política. Sols coneixia l’alcalde Pérez, l’Eduard Ortiz, en Tomàs Barberà i poca cosa més...
Després de fotre’ns un munt de canapès i de beure unes quantes copes de cava, en Jordi i jo vam anar al VIPS a celebrar la nostra victòria dels premis Reus d’aquell any acompanyats d’en Paco Zafra, que era també un dels grans gurus del juantxisme local.
Uns mesos més tard, el dissabte dia 27 d’abril del 2002 vaig presentar el meu primer disc a la sala polivalent La Palma de Reus (llavors plena de gom a gom), publicat per La Padrina Edicions, gràcies a en Fito Luri, que era un dels seus membres i va insistir que el nostre primer disc tan peculiar (com nosaltres) sortís a la llum, barallant-se amb altres membres de la discogràfica que no ho volien publicar de cap manera. El nostre primer disc va tenir força èxit de vendes, quan la gent jove encara comprava compact discs de les formacions musicals de Reus. Recordo que vaig finalitzar el concert de La Palma quedant-me totalment despullat i trencant la meva guitarra elèctrica a dalt de l’escenari, tot prometent que em presentaria a les eleccions de l’any vinent. També vaig aprofitar aquell concert per a repartir pamflets amb el nostre programa electoral. «Voteu-me que no us defraudaré!» vaig cridar totalment ple d’adrenalina mentre tot el públic assistent no parava de cridar: «Alcalde, alcalde!»
Durant aquells dies, a vegades quedava amb amics per anar a fer una copa o per sopar en algun restaurant pel centre de Reus i, de sobte, se’m presentava algú que no coneixia de res, però res de res, i em comentava que em votaria. Fins i tot, una vegada en un fast-food del carrer Jesús, uns nens que havien entrat abans que els seus pares, van començar a saludar-me tot dient-me: «Hola alcalde, el meu pare et votarà.»
La cosa anava de debò.
Durant aquell any 2002 , jo m’havia centrat a promocionar el disc, però seguia amb la conya de ser un candidat juantxi per al 2003. Més que res perquè allò a banda d’una bona eina de promoció musical, també servia molt per a tocar els pebrots al sistema polític reusenc d’aquell moment i perquè es parlés de mi... Llavors no ho podia evitar.
De totes maneres, en Jordi Martínez, que llavors encara compartia pis amb mi, com que treballava totalment en ple centre de Reus i sabia el que s’estava coent en l’àmbit polític, no parava d’enviar fotos meves de caire escatològic a les adreces electròniques dels principals polítics que controlaven la ciutat. Recordo com, durant el Nadal del 2002, el molt trapella va enviar una mena de postal per correu electrònic a la regidora de Cultura Empar Pont desitjant-li bones festes, on hi havia un muntatge fotogràfic meu: en aquest cas concret, un servidor sortia totalment en boles dalt d’un trineu estirat per cérvols i amb un barret de Pare Noel, mentre, de fons, hi havia una estampa del skyline de Reus totalment nevat.
Llavors, al meu company de pis, baixista i productor de la Banda del Pere Mata, també li agradava exhibir-se a la premsa local escrivint algun article dels seus de caire polític. El paio escrivia molt millor que jo i els signava com a «vicepresident» de la nostra futura formació política anomenada ARIEL, el canvi de nom a CORI es produiria un any més tard.
Arribats a aquest altre punt de les meves memòries, sempre recordaré el fart de riure que es va fer tot Reus, quan va respondre a una membre destacada de les Joventuts Socialistes de Reus, que es deia Gemma Rubio i ens acusava de fer «apologia de la ‘cutrada’» i que no entenia per què ens presentàvem a les eleccions municipals de l’any 2003 fent aquell tipus de parides. Total, que ja hi havia algú que ens tirava merda al damunt de bones a primeres a través d’una columna del Diari de Tarragona, titulada: «Poca broma» amb la fotografia del seu rostre somrient a dalt de tot. Allò ja era una mena de sonda del sistema polític reusenc en contra nostra. Senyal que ja molestàvem durant la pre-campanya electoral, un any just abans de les eleccions del 2003. I això que nosaltres llavors encara no havíem legalitzat res de res, però ja fotíem un bon rebombori increïble que posava nerviosos els altres, sobretot els partits d’esquerres, tal com seria el cas del PSC-PSOE de Reus.
L’article de la Gemma Rubio deia el següent:
Fa poc ha transcendit la voluntat d’un grup de joves de Reus de presentar una candidatura independent a les properes eleccions municipals. Els promotors de la idea, que és realment d’esquerres, catalanistes i amb fortes conviccions locals, defensen una exaltació d’una filosofia «cutre» de la vida, plantegen reivindicacions per als joves de la ciutat, i critiquen la presumpta oligarquia dels polítics locals, que en la seva opinió barra el pas als joves amb idees.
Evidentment, res a dir sobre la possible presentació de candidatures independents. Més ben dit, segur que aquestes opcions obliguen els partits convencionals a esforçar-se per a millorar les seves propostes i la seva gestió política. També està bé que es plantegin reivindicacions sectorials, especialment de la gent jove, el sector que més desconeix els sacrificis que va costar portar la democràcia i la llibertat al nostre país.
A partir d’aquí, aquesta senyora Rubio ja remetia fermament contra nosaltres.
El que ja no em sembla bé és la crítica general contra la suposada oligarquia dels partits polítics, encara que es faci des d’una pretesa perspectiva d’esquerres. El discurs sobre que tots els polítics són iguals, així com l’abstenció i dispersió del vot progressista ha permès que el neofeixista Le Pen pugui aspirar a la presidència de França. I la retòrica dels independents contra els partits polítics convencionals també va portar Jesús Gil a l’alcaldia de Marbella, de la qual ha sortit fa uns dies per manament judicial. Això de fer conya està molt bé i és inherent al caràcter reusenc, però no barregem la crítica puntual amb la crítica general al sistema que garanteix la convivència democràtica.
Gemma Rubio, primera Secretària de la JSC-Reus
No recordo exactament la data en què va sortir publicada aquesta columna de la Gemma Rubio, però devia ser pel mes d’abril del 2002. Llavors, tal com he dit més amunt, ni tan sols teníem legalitzada la nostra formació política, però el sistema polític reusenc d’aquell temps ja ens tenia una mica de por o respecte pel que podia passar el 2003.
Aleshores, en Jordi Martínez li va respondre en un encertat article de rèplica, dient el següent:
Benvolguda Sra. Rubio:
Des de la nostra «pretesa perspectiva d’esquerres» ens agradaria fer uns aclariments del seu article. En primer lloc em sembla difícil d’entendre que aquells qui es dediquen a la política no paeixin bé les crítiques a la gestió que defensen. El jovent de la vila (jovent a qui vostè representa, ja que la «J» de JSC-Reus, vol dir això mateix) viu en gran mesura allunyat de la política de la ciutat, entre altres raons perquè no s’hi poden sentir identificats.
Em sembla simplista resoldre que els joves desconeixem els sacrificis que va costar portar la democràcia i llibertat al nostre país. Quins joves? Tots? Alguns? Un vint, un quinze, un setanta per cent dels mateixos? Potser vostè disposa d’alguna estadística concloent al respecte. A més ( i sant tornem-hi): la J, de JSC no volia dir Joventut? O potser hi ha joves i joves.
Finalment, el meu camarada Jordi Martínez, li responia amb valentia i valor polític amb la mateixa moneda que ella. Però superant-la amb escreix:
I potser la seva conclusió més perillosa i gratuïta, posar l’ARIEL al mateix sac que el senyor Le Pen amb el seu Front Nacional o que Jesús Gil, resulta insultant.
Aquells qui recolzem aquesta nova candidatura local no creiem ni en la segregació, ni en les polítiques totalitàries, ni per extensió, en el feixisme. Lamento informar-la que l’abstenció i la dispersió del vot progressista són símptomes del desencís generalitzat que desperta una classe política rovellada, que perd massa el temps analitzant què fan la resta de formacions i massa poc sovint els seus votants. I mostra d’això, el seu article. I malgrat tot, potser al capdavall sí que tenim coses en comú: la «J» de JSC-Reus, és de Joventut o de Juantxis?
Jordi Martínez, membre de l’ARIEL
BRAVO, JORDI! Ni jo mateix ho hauria fet millor!
Era evident que durant aquells dies ja estàvem a la palestra política de llavors. I allò que havia començat com una conya, o una juantxinada de les meves per a promocionar la nostra formació musical d’Ariel Santamaria i la Banda del Pere Mata, anava totalment de debò... Ja l’estàvem embolicant per tot Reus a base de bé...
–Xec, Jordi. Parem ja, que encara no tenim muntat el partit polític, no el tenim ni legalitzat –li vaig comentar arran d’aquells articles que havia llegit un munt de gent de Reus i coneguts nostres. Tots ells m’havien alabat la retòrica d’en Jordi, deixant en evidència la cap de les Joventuts Socialistes de Reus de llavors. A més, ho havia fet fotent-se d’ella en plena cara.
–Tranquil, nen, ens anem reunint amb els altres dos camarades nostres i ho anem parlant...
Els altres dos camarades eren: el meu amic Jordi Garcia (el primer conegut que em va busquinyar per fer el tema del partit seriosament) i l’actor Gerard Martí, que també es volia apuntar a la moguda. Llavors durant aquella primavera del 2002, ens reuníem cada quinze dies al pis de la plaça de les Basses per acabant de perfilar el tema...
Durant les acaballes del Trapezi 2002, el meu amic riudomenc i cofundador de Flangers: Isaac Albesa, em va trucar pel mòbil perquè em volia fer una entrevista política, no pas musical. El noi, havia finalitzat la carrera de periodista cinc anys enrere i s’havia acabat col·locant a dins de la secció local del Diari de Tarragona. Recordo visitar-lo al seu despatx de Reus durant un diumenge a la tarda de mitjan maig, on estàvem ell i jo totalment sols, i vam tenir una llarga conversa sobre el futur polític de la ciutat.
–Al final, és cert que voldràs presentar-te a les eleccions del 2003, o et tiraràs enrere? –va preguntar-me amb un aire reptador.
–Sí, ja hi estem treballant. Estem mirant de crear un partit. I si ho aconseguim, no em penso fer enrere. Per res...
–Doncs al principi em pensava que sols era una performance teva per a promocionar-te com a cantautor juantxi i la Banda del Pere Mata.
–Així és com vaig començar, però ara mateix ja m’he animat del tot i ho vull provar, a veure què passa. Hi ha un munt de gent que m’ho demana pel carrer, saps?
–Doncs si és cert que et presentaràs a les municipals de l’any que ve, et prometo que el Diari de Tarragona et farem un seguiment de campanya del dia a dia... –va respondre amb una rialla sarcàstica.
–Home, Isaac, potser no cal tant...
–Que sí, home. Ja veurem com riurem tots plegats. A més, segur que prendràs un munt de vots al Machado, que cau tan malament entre la gent jove...
Total, que per aquest motiu o per un altre, el meu amic Isaac Albesa em va fer una bona entrevista, sobre el meu futur polític juantxi irreverent, relacionant política i rock and roll, traient una foto meva fent el gest de la victòria sota el monument del Prim. Allò va ocupar tota una plana del Diari de Tarragona, on també es parlava de la FIC, encapçalada per en Josep Machado i es pregonava que: «PSC Y FIC estudian presentar listas conjuntas en las próximas elecciones» (notícia publicada el dia 13 de maig del 2002).
A més, durant aquella mateixa primavera del 2002, en Josep Machado havia pogut mobilitzat unes 3.000 persones, que es van manifestar davant de l’Ajuntament de Reus, en contra de les obres de l’aparcament de la Pastoreta i de la inseguretat ciutadana que hi havia pel centre de la ciutat. Aquell i altres actes populistes de caire semblant, l’havien convertit en una mena d’anatema d’en Lluís Miquel Pérez i podria obtenir un munt de vots si es tornava a presentar el 2003 a través de la FIC. De totes maneres, tal com he dit més amunt, hi havia un cert sector del jovent de Reus que no el podia veure ni en pintura i molts d’ells, els que eren activistes polítics de debò, em van donar suport logístic per a prendre-li vots de cara a les properes eleccions.
Un dia determinat de principis de juny del 2002, no vaig poder més i vaig decidir muntar el partit, sí o sí... Com que no sabia com s’havia de fer, em vaig adreçar directament a la Subdelegació del Govern Civil de Tarragona. Em sembla que això m’ho va aconsellar l’Anton Baiges una vegada que me’l vaig trobar per Reus...
Durant aquells dies, fins i tot es veu que el senyor Jordi Escoda (president d’Òmnium Cultural del Baix Camp i exregidor de CiU de l’Ajuntament de Reus) estava molt animat que a Reus sortís una nova formació política amb gent jove i amb «idees fresques» com la nostra. Segur que allò trencaria amb la monotonia de l’oasi reusenc, que cada vegada tenia menys adeptes i més detractors...
Quan vaig parlar amb un secretari de la Subdelegació del Govern, després d’esperar-me un parell d’hores a l’entrada d’aquell edifici de la Imperial Tàrraco inaugurat en temps de Franco, aquest senyor va examinar un llibre gruixut de lleis, que devia tenir més de cinc-centes pàgines i em va dir que hauria d’anar a l’Ajuntament de Reus, a parlar amb el seu secretari general, el senyor Jaume Renyer, el qual m’informaria millor de tot plegat. Aquell empleat era un home d’uns cinquanta anys força amable i amb pinta de ser funcionari d’altes esferes...
–Crec que necessites recollir signatures –em va comentar, mirant-me millor de dalt a baix–. I quin tipus de partit vols muntar per Reus? –volia saber.
–Un partit perquè pugui votar la gent jove, desencantada amb el que hi ha ara –vaig respondre com si res.
–Pensa que això de la política és molt fotut, eh?
–Sí, però jo m’ho vull passar bé.
–Doncs que tinguis sort...
Total, que l’endemà mateix, com que tenia vacances a la feina, vaig anar a demanar hora a l’Ajuntament de Reus per parlar amb el senyor Jaume Renyer, però com que estava en excedència o alguna cosa semblant, em van adreçar al seu secretari adjunt, el senyor Fernando Grugués.
Així com el paio del Govern Civil era jove i enrotllat, l’altre era una mica més gran i estava totalment acollonit de tractar amb mi. Gairebé es pensava que jo era un terrorista polític o alguna cosa semblant.
–Segons la llei electoral actual, la vostra formació política hauria de recollir unes tres mil signatures compulsades davant de notari. Perquè entraria dins de la categoria de grup veïnal, que munta una plataforma per a les eleccions d’àmbit local –em va explicar aquell empleat municipal després de consultar un voluminós llibre de lleis del seu despatx (tots feien igual).
–Vaja, quin munt de signatures, oi?
–Potser no tindràs prou temps.
–I tant que sí, que tindré temps! –vaig respondre amb veu enèrgica–. I com ho haig de fer?
–Doncs amb plantilles en què surtin les sigles del vostre partit, el nom, el DNI i la signatura de cada signant que estigui a favor de legalitzar la vostra formació política.
–Vaja, que bé –vaig dir prenent nota.
Fins i tot aquell home em va dibuixar un esbós de com havia de ser. I em va apuntar el text que havia de sortir al peu de la pàgina. Era com aquells fulls que empraven la gent per recollir signatures per qualsevol moguda. Jo ho havia viscut molt en temps de mobilitzacions en contra de l’OTAN, quan militava a les Joventuts Socialistes de Reus als anys vuitanta.
Total, que, de sobte, se’m girava un munt de feina.
–Per cert, jo vaig arribar a treballar amb el teu avi, el senyor Joan Matas els darrers anys que va ser regidor –em va anunciar aquell home, que devia entrar a treballar a l’Ajuntament als anys 50, de ben jove.
–Vaja quina casualitat, oi? –vaig comentar tot sorprès.
–El teu avi era molt de dretes, però molt bon home, saps? Era tot un senyor de Reus – va afegir amb un to recriminador. Com tirant-me en cara que jo fos tan diferent a ell, o una cosa així.
–Ah, doncs molt bé. Jo no el vaig arribar a conèixer –vaig respondre, totalment flipat que aquell càrrec tan important de l’Ajuntament, sabés d’on procedia jo i quina era la meva família materna. Reus, com ja he dit, és un poble. Un poble gran, però un poble. I encara no havia legalitzat allò que en el futur seria la CORI.
Total, que vaig començar a mirar de recollir signatures fos com fos. Ara sí que m’havia picat de debò amb el sistema reusenc, o digueu-li com vulgueu...
El primer lloc on vaig provar de legalitzar la meva candidatura, va ser durant un concert que vam fer a la Fira del Disc 2002, on el mateix Jordi Tardà ens va entrevistar pel seu programa de Catalunya Ràdio i ens va permetre actuar a les cinc de la tarda a l’escenari principal del recinte fent de teloners de Los Salvajes, aquella mítica banda de rock barcelonina dels anys 60 que s’havia fet famosa per fer versions en castellà dels Rolling Stones.
En Jordi Tardà es va interessar pel meu projecte musical quan li vaig enviar una còpia del meu primer disc recentment publicat. Li vaig dir que érem una barreja dels New York Dolls i els Rolling Stones de Reus. Al periodista li vam agradar tant que ens va fitxar per tocar a l’escenari principal. Jo, al Jordi Tardà, malgrat que havia escoltat els seus programes de ràdio un munt de vegades, no el coneixia personalment, però el paio va quedar tan encantat amb el que va escoltar del nostre primer disc, que em va trucar gairebé durant el mateix dia que el va rebre. El mític locutor de Catalunya Ràdio fins i tot ens va entrevistar per al seu programa de ràdio Tarda Tardà des del plató que tenia a Tarragona el dia abans del nostre concert.
I a la Fira del Disc de Reus, malgrat que només vam tocar uns trenta minuts i prou, la vam armar força. Sobretot amb una versió de «Gloria» dels Them on vaig oferir un solo de guitarra, que va durar més de deu minuts i una despullada parcial, on em vaig quedar amb un tanga casolà que mostrava la llengua dels Rolling Stones tapant-me les vergonyes pel davant i la rosa de Reus, pel darrere. Recordo que, en finalitzar el concert, vaig fer una mena de discurs polític sobre el que faria si fos alcalde de Reus i la gent va aplaudir força, alhora que flipaven mandonguilles. També vaig acabar el meu espectacle llançant octavetes amb el programa electoral.
L’endemà en un reportatge del Diari de Tarragona sobre la Fira del Disc de Reus, amb entrevistes al Jordi Tardà i tal, es va afegir un article parlant de mi titulat «El “estriptis” del candidato». On s’explicava tot el que havia fet durant la jornada anterior. Els meus pares es van escandalitzar bastant quan ho van llegir l’endemà mateix. Sobretot ma mare, que era una reputada mestra d’escola acabada de jubilar.
–Què vas fer ahir, fill meu? –em va preguntar de manera incisiva–. No em diguis que et vas tornar a despullar davant de tothom?
–No, què va, aquesta vegada em vaig quedar amb tanga.
–Mira, que si segueixes fent aquestes coses, t’acabaran tancant a la presó. Ja t’ho faràs...
–És només espectacle, mare. Mira –li vaig dir ensenyant-li una foto d’una revista de rock on sortia l’Iggy Pop als anys setanta–. Aquest paio ja fa trenta anys que ensenya el seu cul en públic i no li passa res. És només actitud, rock and roll..., m’entens?
–Doncs tu ves fent el mateix, xato, i ja veuràs quin èxit que tindràs...
–I tant que el tindré...
Després d’aquell concert als jardins de l’ExproReus, vaig poder saludar personalment en Gerard Quintana, que estava en un estand de discs i s’ho va passar pipa amb nosaltres comentant-nos: «Aneu forts a Reus, eh?». També vaig saludar el regidor de Cultura de llavors, en Xavier Filella Fargas, que no parava de riure durant tota l’estona mentre m’observava.
En acabar aquest esdeveniment, vaig començar a treure les fulles perquè la gent signés per la legalització del nostre partit polític: ARIEL (Agrupació Reusenca Independent Electoral), i recordo amb tendresa les primeres quinze persones que em van signar fins a omplir la primera fulla, la qual encara conservo:
1- Conchi Pinel Romero (la primera de tots plegats, una coneguda del Campus, amant de la música rock i que llavors festejava amb el baixista reusenc Ramon Teixidor).
2- Joan Masdéu Pallerols (el cantant de Whisky’ns, col·lega d’en Jordi Martínez, que també havia tocat a la Fira del Disc durant aquella jornada).
3- José Luis Sanchez (el baixista dels Whisky’ns, que havia anat a l’escola General Prim amb mi).
4- Josep Cartanyà Escoda (periodista amic meu, locutor i realitzador de Punt 6 Ràdio).
5- David Fernàndez Solé (periodista de Canal Reus, que m’havia entrevistat infinitat de vegades).
6- Marià Arbonès Arbonès (periodista i director de Punt 6 Ràdio i futur director del Reus Digital).
7- Ariel Abel Santamaria Matas (encara que sembli mentida, jo vaig ser el setè a signar la primera fulla que vaig estrenar en aquella Fira del Disc).
8- Aurora Matas Ventura (la meva mare).
9- Enric Granollers Juncosa (tècnic de so de Reus, amb el qual vam gravar els nostres primers dos discs i la cançó «Tots som de Reus»).
10- Albert Moragas Pagès (el fotògraf i col·lega nostre del Campus, que ens venia a retratar als concerts de llavors).
11- Rosario Fernàndez Blázquez (la seva parella i mare del regidor de la CUP Edgar Fernàndez).
12- Angel Díaz Martínez (el cambrer del bar Campus, que sempre ens servia cerveses de manera amistosa i cordial).
13- Jordi Mallafrè Trullenque (anterior teclista del grup Critèria, que de tant en tant tocava amb nosaltres).
14- Gerard Tost Sancho (un antic col·lega meu i prestigiós informàtic reusenc, que llavors era fan de la nostra música juantxi).
15- Xavier Macaya (violinista i mític músic de Reus, que llavors també havia fet coses amb mi i que sempre ens hem caigut bé mútuament, malgrat que me la va fer grossa a principis de l’any 2000 per culpa d’aquella maleïda maqueta polèmica que mai va sortir a la llum).
Recordo que, mentre estava recollint signatures en un lateral de l’escenari de la Fira del Disc, de sobte va aparèixer en Carles Pellicer saludant la gent com a proper alcaldable de CiU per al 2003. Malgrat que llavors em sembla que no tenia cap càrrec municipal, ja era diputat del Parlament de Catalunya des del novembre del 1999. Encara em ve a la memòria com llavors em va saludar efusivament perquè ell i jo ja ens coneixíem de vista des de temps enrere: de la meva etapa de restaurador de façanes, quan jo anava a comprar pigments a la seva botiga: la Barnicícola reusense, per a tenyir pasta de pedra sintètica. Recordo que als anys noranta també l’havia entrevistat diverses vegades per a la Mare Nostrum Televisió Reus com a president de la Unió de Botiguers de Reus. La primera vegada va ser tot just quan es va inaugurar la seva nova seu ubicada al raval de Santa Anna (on ara hi ha la seu de l’Òmnium Cultural), més o menys cap al novembre del 1990. O sigui que al Carles ja el conec des de fa unes quantes dècades.
Durant aquell estiu del 2002 com a Ariel Santamaria i la Banda del Pere Mata vam fer uns quants concerts per diversos llocs de Catalunya per a promocionar el disc, i jo sempre ho aprofitava per a recollir signatures entre el públic assistent. També en vaig repartir pels principals bars de Reus de llavors: el Sarri, el Campus, el Xarrup i el Refugi. I, de tant en tant, em presentava als concerts de La Palma per dur a terme la meva escomesa.
Finalment, durant la Festa de Misericòrdia del 2001, em vaig atrevir a vestir-me totalment d’Elvis juantxi o el que fos que portava llavors, i passejar-me per tota la plaça Mercadal per a recollir signatures, enmig de la gentada (unes cinc mil persones, calculo) que hi havia entre el públic de l’Estrip-Padrina. Tothom s’apropava a mi per a signar. Ja sabien de què anava el tema perquè portava més d’un any anunciant-ho pels mitjans de comunicació. Recordo que durant el clímax del concert de la Padrina, en Fito Luri (que llavors n’era el cantant principal) va fer-me pujar a dalt de l’escenari perquè dugués a terme un míting polític totalment multitudinari. Llavors vaig proclamar unes quantes consignes de les meves enmig d’una gran ovació general, on tothom no parava de cridar: «ALCALDE, ALCALDE!» Va ser un dels moments més apoteòsics de la meva vida pública i farandulera. Durant la resta d’aquella nit tan emblemàtica, recordo que vaig repartir centenars de pamflets de la formació ARIEL i vaig acabar d’omplir les vint fulles de signatures que portava al damunt meu amb les seves caselles pertinents. També em vaig quedar donant tombs per la plaça Mercadal fins que es va fer de dia. I vaig acabar la meva promoció política fent-me fotos ensenyant el cul davant de la porta de l’Ajuntament junt amb altres joves desencantats amb la política de llavors. Sort que llavors l’edifici del Palau Municipal estava tancat i no hi havia cap policia urbana vigilant la porta; si no, segur que ens haguessin detingut; almenys a mi, per exhibicionista i instigador al desordre públic...
L’endemà mateix d’aquest esdeveniment, de l’Estrip-Padrina, vaig actuar a La Palma juntament amb la Banda del Pere Mata davant d’un munt de públic assistent que portava banderes de Reus i pancartes on posava: «Juantxis pel canvi», rient-se de l’eslògan del PSC de llavors: «Ciutadans pel canvi». Durant la nostra actuació, on jo vaig fer de tot, hi havia un munt de públic que no parava de cridar: «alcalde, alcalde», fins i tot es va produir una baralla física entre seguidors del Nàstic i del Front Reusenc, tot just quan jo vaig pregonar alguna cosa contra Tarragona. En fi, políticament tot molt juantxi. Crec que la meva llegenda, mite de messies juantxi, o digueu-li com vulgueu, va néixer tot just llavors.
En acabar aquell gran concert en el qual també van participar les formacions Band del Palo i Actor Secundario Bob, vaig poder recollir bastants signatures més de tota la penya que hi havia congregada aquella nit. Potser unes cinc-centes més, com a mínim... Ja quedava menys.
–Aquesta no val, aquesta tampoc, aquesta tampoc... tampoc, ho sento –em va dir el senyor Grugués, secretari adjunt de l’Ajuntament de Reus, anant-les ratllant de manera elegant, quan li vaig portar les signatures l’endemà mateix.
–Xec, què passa? –li vaig preguntar totalment sorprès que fes allò davant meu–. Què vol dir què no valen?
–Doncs que quan ho portis a un notari no t’ho acceptarà, perquè el DNI no s’entén i el nom de la persona que ho signa tampoc –em va respondre aquell bon home amb el seu somriure típic de conill–. Creu-me que jo hi entenc molt d’això, eh?
–D’acord, vostè mana...
Total que després de repassar les vint-i-pico fulles plenes de signatures, n’hi havia més de la meitat que no valien. Potser no arribaven a les mil i escaig i en feien falta tres mil, segons deia la llei. Per això aquella tardor vaig seguir amb la meva odissea de seguir recollint signatures fos com fos. Fins i tot vaig anar al pub Suau de Reus, durant la presentació del primer disc d’en Fito Luri totalment en solitari que es deia Aromes (també s’havia publicat a través de La Padrina Edicions). I entre el públic vaig recollir un centenar de signatures més. Recordo que durant aquella nit també vaig parlar amb el propietari de l’establiment, en Pere Paixà, i em va demanar que li passés unes quantes fulles, que ell també recolliria signatures, perquè llavors estava molt rebotat amb l’Ajuntament de Reus i volia que es legalitzés una formació política com la nostra per a les properes municipals.
–Fins i tot, podríem organitzar un concert per a recaptar fons o signatures –em va afegir amb tota l’amabilitat del món.
Mentre m’estava traginant el meu tercer cubata a la barra del Suau, recordo que se’m va apropar un noi que jo coneixia de vista del Casal Despertaferro i que es deia Toni Fullat Baldrich. Es va adreçar a mi, per fer-me una proposta política prou interessant.
–Escolta, Ariel, la gent del Casal t’hem estat seguint durant aquests mesos i ens agradaria molt donar suport a la teva candidatura. Si és cert que et vols presentar de debò a les municipals de l’any que ve –em va anunciar de manera ferma.
–Ah, sí? Vaja, que bé –vaig respondre totalment sorprès d’escoltar una proposta com aquella–. Jo vull fer un rotllo de conya marinera, com una mena de charlotada perquè la gent descontenta pugui votar, una perfomance o anomena-ho com vulguis...
–Sí, és clar. Tu has de seguir amb això, però ho has de mostrar com si fos una cosa seriosa del tot. Mira –em va dir–, si, per exemple, els de l’Ajuntament proposen ampliar l’aeroport amb no sé quantes terminals i alguna bajanada més, tu has de dir que ho faràs encara millor; que fins i tot hi instal·laràs una plataforma de coets per anar a la lluna. Ho entens?
–És clar, és clar. És un bon punt de vista...
–Doncs això, els del Casal Despertaferro et volem donar suport perquè ens interessaria muntar una candidatura pròpia per més endavant, però abans volem saber com funciona el tema de Reus amb un partit independent com el teu, que el considero tan vàlid i legítim com qualsevol altre, saps?
–Doncs, moltes gràcies. Ja ho parlaré amb la gent del partit i us diré alguna cosa.
–El Casal Despertaferro de Reus et donarem tot el suport possible...
–I quina candidatura voldríeu muntar vosaltres, a Reus, més endavant? –li vaig preguntar totalment encuriosit.
–Doncs voldríem instal·lar la CUP a Reus mateix, una franquícia de la Coordinadora d’Unitat Popular, però encara no ens veiem capaços de presentar-nos, saps? Ho vam mirar de fer a l’any 1999, però al final no ens vam posar d’acord per tirar-ho endavant. A més, vam veure el fracàs estrepitós del partit de la Pilar Rahola, el PI. Que només va treure 199 vots...
–Tan pocs?
–Sí. Molt pocs, per la canya que li van fotre i els quartos que es van gastar...
–Doncs a mi tant em fot el número de vots. A mi el que m’agrada és presentar-me, fer una campanya electoral juantxi i cabaretera. Com un mena d’astracanada política que serveixi de protesta i que la gent pugui votar i ja està –li vaig comentar–. I ara mateix estic recollint signatures a veure si ho puc legalitzar.
–Doncs des del Casal de Reus, t’ajudarem –em va dir donant-me la mà–. Sempre hem vist que ets una bona persona, honrada i que vols el bé per la ciutat. Com tots nosaltres...
Així doncs, durant aquella mateixa nit vaig tornar a percebre que allò anava totalment de debò...
Malgrat que aquella conversa amb en Toni Fullat es va produir a finals de setembre, la reunió amb els membres del Casal Despertaferro que ens volien ajudar, no es va dur a terme fins a principis de desembre d’aquell mateix 2002.
Durant la trobada, presa de contacte, o digueu-li com vulgueu, recordo que també va venir el meu amic i membre d’«El Radical» de Reus Ignasi Basora a donar-me ànims i assessorament polític. Al principi quan vaig plantejar el tema de ser alcaldable per al 2003, recordo que es va posar nerviós, gairebé furiós, intentant treure-m’ho del cap.
–Però pensa-t’ho bé, Ariel. No saps on t’estàs ficant...
–No passa res, Ignasi, que em presento per fer la conya i ja està...
–Xec, tu ets massa bona persona per a dedicar-te a la política, encara que sigui en clau de broma. Tothom t’insultarà, de fill de puta en amunt. Ja ho veuràs...
–Home, tothom no crec. Hi ha molta gent que em pensa votar. Per això ho vull fer.
–Sí, perquè volen que hi hagi catxondeo polític a Reus, però els altres ja ho veuràs. Són tots una colla de capullos i malparits. Jo conec molta gent d’Esquerra que et votarà, perquè n’estan farts de l’Empar Pont, que porta tants anys a dalt de tot. Però conec uns quants socialistes, que no els agrada gens ni mica què fas i sempre que parlo amb ells et posen a parir, i això que no et coneixen de res. Jo sempre et defenso, dient que ets amic meu i molt bona persona, eh?
–Moltes gràcies, Ignasi...
Total, que al final vam dur a terme la primera reunió amb gent del Casal Despertaferro de llavors al bar Carrasclet, ubicat en uns baixos del carrer de Sant Elies (on també hi havia el Casal Despertaferro en un pis superior). Seien unes vuit o deu persones en una mateixa taula, i es va establir com una mena de pacte polític... juantxi, però totalment made in Reus. Recordo que per part de l’ARIEL (Agrupació Reusenca Independent Electoral) hi havia en Jordi Martínez, en Jordi Garcia, en Gerard Martí, l’Ignasi Basora i un servidor. Mentre que, per part del Casal, hi havia en Toni Fullat, en Roger Vinaixa (antic col·lega del Sarri), en Carles Borja (que llavors portava el bar Carrasclet), en Miquel Masip també del Sarri, que llavors era fan i seguidor nostre, i potser també hi havia en Xavi Milian, i algú més que no recordo.
–Tu sempre hauràs de fer el pallasso, el bufó, fotent-te dels que manen, Ariel –em deia un.
–Com més personatge siguis, millor –afegia l’altre.
–Acabarem de perfilar el programa electoral, que sigui tan juantxi com sigui possible. Però que quedi clar que és una astracanada feta a propòsit per queixar-nos dels polítics de Reus –vaig recalcar de manera ferma.
Però en sec un dels assistents va deixar anar la bomba, un petit explosiu de la discòrdia entre nosaltres...
–Crec que quan ens presentem a les eleccions, també hauríem de fer un escrit que renunciem a l’acta de regidor en un cas suposat que entréssim a l’Ajuntament –va comentar en Toni Fullat tot convençut–. Així quedarà palès que sols s’ha volgut fer un toc d’atenció a la classe política en clau d’humor...
En dir aquelles darreres paraules, tothom va emmudir, i els membres originals del partit ARIEL ens vam mirar entre nosaltres totalment sorpresos. Allò ens va agafar de manera totalment imprevista.
–Doncs jo no hi estic conforme –es va queixar en Jordi Garcia, tot enfadat–. Si la gent ens vota, haurem d’entrar a l’Ajuntament tal com fan els altres, oi?
–No crec que entrem, Jordi, si arribem als tres-cents vots ja serà molt –li vaig comentar amb por que els del Casal de sobte es tiressin enrere–. La intenció és el que val. Ens presentem, ens fotem d’ells a la cara i ja està –vaig afegir amb una rialla.
De totes maneres aquell tema es va debatre en bastants reunions, perquè no tothom ho veia clar. Els fundadors originals volíem anar a per totes, malgrat que a vegades en Jordi Martínez pensava que el millor era fer cas al que ens havien recomanat els membres del Casal Despertaferro.
–Finalment és millor que no hi entrem, a l’Ajuntament, Ariel! –em deia en aquells moments–. Imagina’t que surts escollit i et poses a debatre sobre temes de seguretat ciutadana, què diries, eh? Jo no sé què cony hauria de dir...
–Ja sortiria amb alguna juantxinada de les meves...
–No crec que ho fessis bé. Cap de nosaltres ho faríem bé si entréssim a dins del consistori.
–Doncs no creguis que els altres en saben tant, Jordi! –li va replicar en Jordi Garcia, que havia estat estudiant Periodisme i col·laborava en diversos mitjans de comunicació local. També havia pogut observar de molt a prop els nostres polítics en rodes de premsa, parlant per la ràdio o per la televisió local–. Tu imagina’t un debat de l’Ariel enfrontant-se amb el Mallol, del PP, o amb en Daniel Pi, d’Iniciativa-Verds. Si aquests paios no saben ni parlar gaire bé quan surten per la tele. Segur que l’Ariel ben assessorat ho pot fer millor que ells...
–Però tot això són cabòries –vaig recalcar tot cansat de debatre aquell tema que llavors per a mi no tenia gens d’importància. Jo sols volia aconseguir la fita de presentar-me com a alcaldable juantxi i prou. Més endavant ja em vaig tornar més ambiciós–. No crec que ens voti massa gent ni que arribéssim a entrar a dins de l’Ajuntament. Però si ho fem, si ho aconseguim de debò, no m’agradaria plegar de bones a primeres. I crec que si decidim això de renunciar a l’escó abans d’iniciar la campanya electoral, se sabrà de sobres perquè Reus és un poble i al final segur que no ens votarà ni Déu...
–Amb això tens raó, camarada! –va manifestar en Jordi Martínez tot pensatiu–. Però no crec que sigui recomanable entrar a dins de l’Ajuntament junt amb els altres perquè sí.
–El que és primordial és centrar-nos a legalitzar el partit sigui com sigui –vaig acabant decidint de manera imperiosa–, fer una campanya electoral divertida, enganxar cartells, fer mítings i ja està. I, de pas, ens farem un fart de riure, fotent-nos dels nostres rivals, que llavors estaran molt nerviosos...
–La podries armar de debò al debat d’alcaldables, traient una revista pornogràfica, camarada! –va dir en Jordi Martínez una mica més animat.
–Sí, però ara haurem d’anar treballant i acabar de recollir signatures per a legalitzar el partit, que en el fons encara no tenim res de res a les nostres mans...
Mentre començava l’any 2003, el procés de recollida de signatures cada vegada es feia més lent i pesat. Jo potser n’havia portat unes tres-centes més, però n’hi havia cinquanta com a mínim que tampoc valien. Finalment em vaig començar a cansar...
De totes maneres, tots plegats, els membres d’ARIEL i els del Despertaferro ens reuníem cada dimarts a les vuit del vespre en una sala de juntes del Casal que donava al carrer de Sant Elies. Es duien a terme cada setmana, sense saltar-nos-en cap. Allà decidíem el que havíem de fer i no fer durant la campanya i legalitzar el partit. Llavors, ningú veia clar el tema de recollir signatures per a legalitzar la candidatura, perquè semblava ser un procés molt lent i ple d’obstacles.
–Potser hauríem de parlar amb els de la CUP de Valls –ens recomanava en Toni Fullat tot preocupat–. Són bona gent i segur que ens donarien un cop de mà. Podríem mirar que ens deixessin les seves sigles i afegir-hi les nostres, com una mena de coalició...
Però allò també semblava ser una mica complicat. Nosaltres volíem crear un partit totalment oriünd de Reus, sense demanar ajut a cap franquícia de fora vila.
Aquelles reunions que fèiem al Casal Despertaferro eren molt divertides, però no acabàvem de treure res en clar. Gairebé en cada reunió que dúiem a terme, es desmuntava tot el que havíem quedat durant la sessió anterior. Molt juantxi i divertit tot plegat, però aleshores semblava que s’estava alentint encara més el procés de legalització del partit ARIEL. Llavors ja m’estava plantejant que hauria de fer públic que es tractava d’una broma política meva o una cosa semblant. Però estàvem en boca de molta gent de Reus, que tenien ganes de votar una formació com la nostra... i durant els darrers mesos els mitjans de comunicació locals no paraven d’anomenar-nos o de publicar alguna fotografia meva fent el juantxi, anunciant que em presentaria per al 2003.
Finalment, vaig rebre una trucada oportuna d’en Jordi Garcia i les coses van canviar favorablement des de llavors. Una amiga nostra de Reus, que es deia Mercè i que era advocada, ens va comentar que anéssim a parlar amb l’advocat Josep Maria Pujol Masip, un senyor que tenia un despatx al carrer de Sant Joan i que era expert a muntar plataformes polítiques independents en diversos pobles del Delta de l’Ebre que estaven rebotats contra el Pla Hidrològic del PP.
Recordo que quan vam anar a visitar aquell advocat oriünd de Vilanova i la Geltrú (el qual jo llavors no coneixia de res) ens va dispensar un tracte força amable i acollidor.
–O sigui que vosaltres voleu muntar un partit polític per a presentar-vos a les eleccions municipals de Reus? –ens va preguntar observant-nos millor, al Jordi Garcia i a mi.
–Sí, ens faria certa gràcia –va respondre el meu col·lega amb una rialla de les seves.
–Volem crear un partit perquè ens pugui votar la gent jove i no tan jove, emprenyada amb l’Ajuntament de Reus –vaig explicar–. I no sabem exactament com fer-ho.
–Muntar un partit polític és ben fàcil, sols cal cinc persones –ens va explicar aquell advocat aixecant la palma de la mà dreta i obrint-la del tot davant nostre.
–Doncs durant aquest estiu ens hem dedicat a recollir signatures. Ja en tenim gairebé 2.000, però ens en calen un total de 3.000 per poder legalitzar la nostra candidatura.
–Qui us ho ha dit que ho havíeu de fer, això? –ens va preguntar, observant els fulls signats de manera crítica.
–El secretari de l’Ajuntament en funcions, el senyor Fernando Grugués –vaig respondre jo, recordant com aquell bon home ja me n’havia inutilitzat un munt perquè moltes d’elles eren totalment il·legibles.
–No res, això no és veritat –va respondre l’advocat Pujol Masip amb un somriure irònic–. Us ha enredat prou bé.
–I què s’ha de fer, doncs? –li va preguntar en Jordi Garcia amb veu nerviosa.
–Mireu, muntar un partit polític avui en dia és ben fàcil –va proclamar de manera ferma–. Avui en dia sols cal omplir uns estatuts del registre de partits polítics d’Espanya, que es troben a dins del web del Ministeri de l’Interior. Us ajunteu cinc persones. Hi ha d’haver un president, un vicepresident, un secretari, un tresorer i un vocal... Així de senzill.
–Ah, sí, així tan fàcil? –vaig preguntar-li sense poder-m’ho creure. Gairebé era com registrar una associació de veïns o alguna cosa similar.
–S’ha de mirar que cap de vosaltres no tingueu antecedents penals i, si en teniu, almenys que ja hagin prescrit. Si no el registre de partits polítics no us ho acceptarà...
–Home, els que som fins ara, no crec que en tinguem d’antecedents penals, oi, Ariel? –va comentar en Jordi amb un somriure foteta.
–S’ha d’enviar això a Madrid i ja està? –li vaig preguntar, prenent nota en una agenda que portava damunt meu.
–No, primer heu d’anar a un notari que us compulsi oficialment les actes del partit. Aquí al costat mateix, a la notaria Rius, del carrer de Sant, Joan ho podreu fer. Ja veureu que heu d’explicar la finalitat del vostre partit, el que voleu fer, que els vostres documents d’identitats siguin correctes i vigents, etc. I quan ho tingueu tot, ho envieu al Ministeri de l’Interior que us ho legalitzi. I tot just quan us ho accepti, us espereu que la Junta Electoral convoqui eleccions a escala local, llavors vosaltres us doneu d’alta amb els estatuts legalitzats i aneu fent el que us vagin dient...
–Doncs sembla molt fàcil –vaig dir jo, observant els papers plens de signatures.
Aquell paio de l’Ajuntament me l’havia jugat. O potser era ignorància administrativa... però ja li valia.
–No creguis que és tan fàcil, Ariel –em va advertir aquell senyor advocat–. Mentre dugueu a terme la vostra campanya electoral, haureu de designar tres delegats per a les juntes electorals que hi haurà: la local, que es trobarà als jutjats de Reus; la de zona, que es trobarà al Govern Civil, i la Junta Electoral central, que es trobarà a Madrid. Però no cal que hi aneu fins allà, amb contactes per telèfon o per Internet ja n’hi haurà prou. Però haureu d’habilitar tres persones diferents del vostre partit que s’encarreguin de tot això...
–Vaja. Doncs moltes gràcies –li vaig dir, donant-li la mà amb un gest de satisfacció–. I tu, no ens podries ajudar una mica en tot això? Ja et pagaríem el que fos perquè ens assessoressis durant la campanya...
–Ho sento, però no puc –va respondre amb un somriure trapella.
–És clar, vostè deu tenir molta feina fent d’advocat...
–No saps qui sóc, jo? –em va preguntar de sobte de manera seriosa, gairebé reptadora.
–No. El tinc vist d’alguna cosa, però ara mateix no hi caic.
–En Josep Maria Pujol Masip, un gran advocat de Reus –va respondre en Jordi Garcia amb una rialla nerviosa.
–Actualment soc el número dos de la FIC, la candidatura d’en Josep Machado. I aquest any ens tornarem a presentar a les municipals de Reus i anirem a per totes...
Aquelles declaracions em van deixar totalment destarotat. Era un advocat que també es dedicava a la política local de Reus i dins d’un altre un partit que també volia ser la xinxeta d’en Lluís Miquel Pérez.
–Doncs moltes gràcies –vaig respondre amb el millor dels meus somriures–. Nosaltres en el fons sols volem fer una mica de catxondeo electoral. No pretenem fer un partit en seriós com els altres...
–Doncs que tingueu sort –ens va dir de manera amable, mentre ens acomiadava del seu despatx–. Però recorda això, Ariel: qualsevol formació política legalitzada que es vulgui presentar en qualsevol tipus d’eleccions perquè la gent pugui votar, sempre serà un partit seriós que dius tu. Proposis el que proposis...
–Li devem alguna cosa, per la seva atenció? –li vaig preguntar com el més natural del món.
–No cal que em doneu res. És gratis. Cortesia de la casa...
Recordo que en sortir al carrer, en Jordi Garcia i jo vam fer un munt de bots plens d’alegria. Finalment, ho estàvem a punt d’aconseguir, però a partir de llavors seria convenient posar una mica d’ordre en aquelles reunions que fèiem a dins del Casal Despertaferro, que cada vegada eren més insípides des del punt de vista pràctic, malgrat que servien bé com a presa de contacte i per poder conèixer-nos millor entre tots nosaltres. Tot i això, aquelles reunions de la futura CORI eren força divertides i es duien a terme enmig d’un munt de consumicions d’alcohol i de bones fumades de l’herba que es fuma. Moltes vegades acabàvem petant-nos el cul per qualsevol comentari o idea que ens passava pel cap. Sobretot quan ens referíem a altres polítics «famosos» que llavors governaven la ciutat.
Recordo també que devia ser a principis de febrer d’aquell any 2003, quan es va fer el disseny definitiu del logotip del partit ARIEL, una idea juantxi meva que consistia en una rosa de Reus marcida i inclinada cap a l’esquerra i una regadora que l’estava regant perquè s’aixequés del tot. La rosa, era la rosa institucional de la ciutat, plasmada de manera frontal. I un dia vaig rebre una gran sorpresa quan em van ensenyar el logotip de l’escut del partit, amb la paraula ARIEL a sota. Es veu que ho va dissenyar en Miquel Saperas de l’Avellana Digital (que antigament també havia estat un dels fundadors del bar Sarri de Reus).
Amb tot, internament, la cosa no va canviar definitivament fins que va irrompre un empresari de Reus que també havia estat activista polític i entenia molt de lleis electorals. El seu nom: Àlvar Thomàs Pellicer, cosí germà del Carles Borja, el noi que llavors portava el bar Carrasclet. L’Àlvar va ser qui de debò ens va posar les piles a tots plegats quan justament es va interessar a col·laborar amb nosaltres durant aquell mateix mes de febrer del 2003. Llavors ens va fer anar de manera totalment recta i precisa, salvant qualsevol tipus d’obstacle. Aquell noi era un militant rebotat d’Esquerra i aleshores formava part del Bloc Nacionalista Valencià i tenia molta experiència a organitzar saraus polítics. Per això, va ser la persona escollida de portar-nos tota la paperassa legal del 2003 i legalitzar el partit del tot. També va ser qui va redactar els estatuts originals de la de la CORI dins d’una una reunió que també serviria per a designar els membres fundadors. A més, he d’afegir que va ser durant aquella reunió tan important quan vaig rebre una agradable sorpresa.
–Mira, Ariel, al final he pogut redactar els estatuts del partit i tot queda correcte –em va manifestar l’Àlvar Thomàs, en aquella nova trobada que llavors estava totalment concorreguda, integrada potser per unes deu persones–. Però hi ha una cosa que s’hauria de canviar –va afegir, observant a la resta de membres de la formació.
–De què es tracta?
–Mira, doncs he pensat que el nom d’ARIEL, no queda bé en una candidatura d’aquest tipus que ha de ser tan de Reus. Queda massa friqui, saps?
–D’això es tracta –vaig respondre posant-me en guàrdia.
–No, però aquest partit ha de ser més juantxi i casolà. Totalment de Reus, o la gent no ens votarà, saps? Per això, volia proposar en aquesta reunió d’avui que ens diguéssim CORI... CORI com la Verge de Misericòrdia, que això es molt de Reus. Hi ha moltes noies que es diuen Cori, i a l’hora de votar-nos, el nom serà molt més fàcil de recordar...
–Ostres, doncs està molt bé –vaig manifestar, malgrat que em sabia greu que no féssim servir la nomenclatura d’ARIEL, que era el meu nom propi. Però tampoc calia ser tan egòlatra. A vegades s’havia de saber cedir pel bé comú...
–És que si fem servir el teu d’ARIEL, quedaria una mica rotllo GiL i GiL... i potser no cal. CORI quedarà molt millor per votar. Ja ho veuràs –va afegir l’Àlvar Thomàs tot convençut.
–I què significaran aquestes inicials de la CORI? –vaig preguntar observant els altres, que estaven totalment d’acord amb aquella proposta tan sobtada del canvi de nom.
–Doncs no ho sé... pensem-ho. Coordinadora Independent. Pot quedar bé...
–Coordinadora Reusenca Independent –vaig afegir, agafant la idea al vol.
–Sí, sí... Bravo. Queda bé. CORI (Coordinadora Reusenca Independent).
–També podria ser Coordinadora Radical Independent de Reus –vaig tornar a proposar per a polir el tema.
–No cal posar «radical» pel mig. La gent ja ho entendrà igualment que som radicals... radicals i juantxis de Reus, oi? –va afegir l’Àlvar amb una rialla trapella de les seves.
Durant aquelles setmanes prèvies, a banda del nom ARIEL també s’havia pensat emprar les sigles de PRIM, però ja existia un partit a Madrid que es deia així (Partido Municipal Independiente de Madrid). A més, el nom de PRIM quedava massa militarista. El nom de CORI estava bé, força bé i molt ben escollit. Tal com deia l’Àlvar Thomàs era molt fàcil de recordar i quedava més casolà, un partit totalment de casa nostra per votar: RTV total... millor no podia ser.
Així doncs, quan vam designar per assemblea la gent que hauria de formar part dels estatuts fundacionals de la CORI i, l’endemà mateix del canvi de nom, ens vam adreçar cap a la notaria Rius, ubicada en ple carrer de Sant Joan, per a legalitzar el partit. Ens ho va realitzar el prestigiós notari Juan Carlos Huidobro Arreba i es va legalitzar totalment amb data de 13 de març del 2003. Recordo que als estatuts fundacionals també hi posava la nostra finalitat política oficial:
ARTÍCULO 2: Ámbito y fines.
Coordinadora Reusenca Independent es un partido político de ámbito de actuación en el ámbito local de Reus, constituido para contribuir democráticamente a la determinación de la política local y a la formación de la voluntad política de los ciudadanos, así como promover su participación en las instituciones de carácter político mediante la presentación y el apoyo de candidatos en las correspondientes elecciones, con arreglo a los siguientes fines específicos: promover la convivencia entre todos los ciudadanos, el aumento de las zonas verdes, la protección de la cultura reusense y su especificidad.
I els càrrecs fundacionals van quedar així:
Ariel Abel Santamaria Matas (president).
Jordi Martínez Ferré (vicepresident)
Jordi Garcia Arnau (secretari).
Toni Fullat Baldrich (tresorer).
Carles Borja Pellicer (vocal).
De totes maneres, va haver-hi una mica de problema perquè el carnet d’en Jordi Garcia estava caducat des de feia quinze o vint dies. Coses que passen.
–Ostres, Jordi, no ho podies haver arreglat això? –li vaig preguntar tot enfadat allà a la notaria, tot just quan el lletrat ens va demanar els nostres DNI.
–Ho sento, és que no he tingut temps –va respondre amb una rialla burleta–. Però tinc aquest resguard de la policia nacional, conforme tinc hora d’aquí una setmana...
El més curiós de tot plegat és que quan vam anar a pagar els nostres honoraris a les secretàries que hi havia a recepció, unes noies de Reus de tota la vida, aquestes no van parar de preguntar-nos totalment excitades què volíem fer a escala política. Fins i tot n’hi havia alguna que no entenia el fet de que a Reus haguessin estat governant els socialistes durant tants anys seguits i deia que ja era hora de que hi hagués un canvi. De manera que, en acomiadar-nos, ens van donar l’enhorabona pel nostre futur projecte polític municipal, gairebé com si fóssim salvadors de la pàtria o una cosa semblant. Llavors havíem creat tal expectació per Reus que era totalment impossible tirar-nos enrere. Cosa que no vam fer, és clar.
Arribat a aquesta part de les meves memòries, també he d’afegir que al final havíem aconseguit crear el primer partit polític nascut a Reus. Totalment de Reus, sense ser cap franquícia política, perquè la FIC també ho era. I allò em congratulava molt. A partir de llavors sols calia conservar el meu lloc de líder i número u, i armar-la de debò durant les properes municipals.
Recordo que tot just sortir de la notaria i acomiadar-me dels meus camarades, vaig tirar pel carrer de Sant Joan avall i, de sobte, casualitats de la vida, em vaig trobar totalment de cara amb l’advocat Pujol Masip, l’advocat que dies abans ens havia indicat com es muntava un partit polític.
–Hola, Ariel –em va saludar amb veu sonora–. Has de saber que en Josep Machado voldria que estiguessis a les nostres llistes.
–Ho sento, Josep Maria, no m’interessa. És que sempre m’he plantejat fer un altre tipus de política molt diferent a la vostra –li vaig respondre totalment sorprès per aquella proposta tan inesperada.
–Si vols anar de número 7, t’oferim aquest lloc. Pensa-t’ho i truca’m! –va afegir totalment entusiasmat.
–D’acord, ja ho tindré en compte. Però vull crear el meu propi partit... Ho sento.
–Rumia-t’ho i ja em diràs alguna cosa. Si no pots amb el teu propi projecte, seràs benvingut a la FIC.
–Gràcies, m’ho pensaré i ja et diré alguna cosa –vaig respondre per quedar bé.
No volia anunciar-li encara que acabava de legalitzar el meu propi partit juantxi, que faríem molt la punyeta al tripartit reusenc, però segur que, sense voler (o no), també prendríem vots a la FIC.
Els dies que van venir a continuació van ser força intensos i memorables. Gairebé històrics. El diumenge dia 15 de febrer d’aquell any 2003, la Banda del Pere Mata i jo vam enregistrar la cançó «Tots som de Reus» que seria l’himne de la CORI. Així doncs, ens vam tancar a l’estudi que l’Enric Granollers tenia a Cambrils i que es deia el Corral. Era on també havíem gravat la maqueta i el primer disc d’Ariel Santamaria i la Banda del Pere Mata, Everybody’s juanxi, un parell d’anys abans. I l’Enric ja sabia com treballàvem. La cançó «Tots som de Reus» la va produir en Jordi Martínez, assajant-la al xalet d’en Cristo (el guitarra del grup) un munt de vegades. Durant el procés de gravació jo sols vaig cantar la veu principal i vaig fer cors de fons. En Jordi Martínez va tocar el baix i també va fer un munt de cors amb veus de falset. En Cristobal Luceno va tocar la guitarra rítmica (elèctrica) i va fer cors. En Celestí Ferrater (el nou bateria de la Selva del Camp, que teníem des de l’any anterior) va gravar la bateria i unes caixes xineses, a més de fer cors. En Jordi Mallafrè (antic teclista de Sklat i Critèria) hi va ficar el seu teclat amb infinitat de sons de cobla. Els vents que hi van participar van ser uns col·legues del Celestí: en Joel Cristià (conegut com a Jow Baccardi) a la trompeta i en Pep Boada al trombó de vares. Recordo que vaig anar a doblar veus un parell de dies més i vaig pagar la gravació sencera de la meva butxaca que va costar uns 350 euros, però va quedar força bé. Un himne de campanya collonut. Recordo que li vam passar una còpia en CD al Carles Borja, i cada vegada que un servidor entrava al Carrasclet per fer un beure, ficava la cançó a tota pastilla a dins de l’equip de so del bar perquè ho sentís tothom. Llavors començava aquell fenomen on tothom començava a cridar-me allò d’«ALCALDE, ALCALDE» per enèsima vegada. Finalment, ho estava aconseguint, portar el juantxisme musical i faranduler a escala institucional.
En una reunió de partit que vam fer a finals de febrer, gairebé durant la setmana de carnaval d’aquell any, l’Àlvar Thomàs, que llavors ens feia de guia polític perquè la cosa anés a bon port, ens va proposar de muntar una parada «clandestina» al carrer de Sant Joan, anunciant al públic que s’havia creat un partit nou a la ciutat. Així doncs, en Jordi Garcia i jo, que érem els qui llavors teníem la tarda lliure, vam muntar una paradeta que consistia en una taula de càmping plegable guarnida amb banderes de Reus i adhesius de la CORI, al carrer de Sant Joan davant mateix de l’IMAC. En Jordi i jo vam estar uns deu minuts repartint propaganda als transeünts que passaven i flipaven totalment amb nosaltres (jo vestit d’Elvis i ell d’àrbitre de futbol, em sembla). Però al cap de deu minuts van arribar dos motoristes de la urbana i ens van desallotjar de males maneres, tot just en el mateix moment en què caminava en Lluís Miquel Pérez per la vorera del davant mentre s’adreçava a l’IMAC, potser per tractar alguns temes amb el regidor de Cultura de llavors, en Xavier Filella Fargas. Recordo el gest de rebuig que va fer mentre un dels urbans parlava amb ell i ens assenyalava des de l’altra banda del carrer. L’alcalde va moure el cap donant mostres que sentia vergonya aliena o una cosa similar. Llavors encara no sabia el que li esperava de debò. Mentre intervenien els urbans, hi havia un noi simpatitzant de la CORI (i membre del Casal, que em sembla que es deia Roger) que ens va fer un munt de fotos per a penjar-ho al web del partit. Durant el desallotjament recordo que hi havia uns quants treballadors de l’IMAC observant-nos des dels balcons totalment encuriosits a veure què passava amb nosaltres. Després en Jordi Garcia i jo vam anar a celebrar la nostra victòria al bar Carrasclet, junt amb la resta de membres del partit, que ens felicitaven per la nostra heroïcitat política.
Durant aquell mes de febrer del 2003, també recordo que es va produir una manifestació multitudinària en contra de la guerra de l’Iraq pel centre de Reus, i uns quants de la CORI que hi vam participar ho vam aprofitar per a repartir adhesius del partit als transeünts que ens observaven i enganxar-los pels fanals i diversos espais públics del centre de la ciutat perquè la gent s’anés familiaritzant amb el nom del partit i el nostre escut de la rosa marcida regada per una regadora.
Com que durant aquells anys treballava de tarda a les oficines de Correus de Tarragona (de 3 a 10 de la nit), vaig haver de fer les mil i una per a obtenir un canvi de torn amb els treballadors del matí, però, al final, sols vaig poder aconseguir entrar a treballar a la feina gairebé tres hores més tard. Totes aquestes conxorxes de canvi d’horari meu van ser degudes a la presentació oficial que havíem de fer al bar Art de Reus, que llavors el portava un noi bosnià que es deia Almir Hujic, que era un gran fan nostre i estava casat amb la periodista Anna Mor, que era una altra amiga i simpatitzant de la CORI, que temps enrere havia treballat al diari El Punt. Aquella parella es veu que llavors estava totalment disconforme amb el sistema polític que hi havia a Reus i confiaven plenament amb nosaltres per fer-ne una de ben grossa. Per tant, ens van deixar el seu bar, ubicat al carrer de Riudoms, per a dur a terme una roda de premsa i presentar la candidatura oficial de la CORI, i cal dir que vam muntar un bon teatre en aquell establiment, en ple barri del Carme.
Recordo que el bar Art es va omplir de de gom a gom amb periodistes locals i gent del partit, esperant la presentació d’aquella nova candidatura tan reusenca i tan juantxi. Llavors potser ja portàvem una cleca d’unes quinze o vint persones. Entre ells, hi havia un amic meu informàtic i empresari freelance que es deia Lluís Oliach, que jo mateix havia captat durant el mes de febrer anterior i que ja venia a les reunions a opinar i dir la seva, però des d’un segon plànol. A en Lluís Oliach, jo el coneixia des de gairebé l’època del Xarrup, a mitjan anys noranta, quan jo hi anava sovint de festa o per actuar com a músic. A més, també vaig convèncer el reporter musical Jordi Sugranyes, recentment expulsat del seu programa A tot watt de Canal Reus, perquè també formés part de la causa i vingués a les nostres reunions a passar-s’ho pipa. Aquest periodista era conegut meu des del temps de la Mare Nostrum Televisió, i des que vaig debutar com a cantautor el 1994, sempre em va donar suport audiovisual.
Durant aquells dies tan intensos, també vaig intentar convèncer el meu amic Gerard Tost, també informàtic i activista polític, perquè formés part de la CORI, però llavors no va voler perquè tenia molta feina com a empresari i s’havia establert a Vic feia uns quants anys.
Dins de l’acte de presentació de la candidatura de la CORI, l’actor reusenc Gerard Martí, que anava entre els cinc primers de la llista, va dur a terme una excel·lent perfomance en què interpretava un professor arqueòleg que, enmig de les obres urbanístiques que es produïen a la ciutat, descobria una gravació antiga d’un himne de la ciutat, motiu pel qual es creava un partit juantxi totalment made in Reus, anomenat CORI. I tot just quan ficava la cançó en el disc d’una vella gramola, que en realitat sonava per l’equip de música del bar, apareixia jo totalment disfressat, sortint del quarto de les begudes, amb una escombra a la mà com si fos el meu ceptre, tot cridant: «Voteu-me, un altre Reus és possible. soc el candidat de la CORI, el proper alcalde de Reus, que arreglarà la ciutat d’una punyetera vegada.»
L’acte de presentació com a alcaldable va sortir força bé i els periodistes van flipar totalment amb el que van veure i sentir. És evident que allò era l’eclosió definitiva de tot el rebombori polític que un servidor ja portava armant des de dos anys enrere, tot just quan vaig començar amb la conya que volia ser alcalde de Reus.
Durant l’acte de presentació oficial del partit, malgrat que encara no el teníem legalitzat del tot, els periodistes assistents van fer-me un munt de fotos i filmar-me de mala manera com si ja fos una veritable celebritat reusenca. Després d’uns quants posats i sense dir res més, vaig sortir directament al carrer dirigint-me cap al meu vehicle «oficial» que era un Marbella de color blanc, conegut també com a juantximobil, mentre en Jordi Garcia, disfressat de xofer reglamentari (amb guardapols gris i una gorra amb visera) m’obria la porta lateral perquè hi entrés. Llavors, jo baixava la finestra i anunciava: «Me’n vaig a fer campanya electoral pels barris de Reus», i els periodistes seguien retratant-me mentre el vehicle es posava en marxa. Fins i tot, va haver-hi algun càmera que va empaitar una mica el meu cotxe, per seguir fent fotos o filmant. Allò semblava la típica escena d’un famós perseguit pels paparazzis que sempre es veia per la televisió... Quin fart de riure ens vam fer tots plegats. Sobretot en Jordi Garcia i jo, que estàvem totalment al·lucinats per l’expectació que havia despertat la nostra candidatura juantxi entre els mitjans de comunicació locals d’aquell moment. Realment semblava que a la nostra ciutat hi feia falta un partit de les nostres característiques.
Amb tot, com que els periodistes esperaven algun tipus de declaracions, perquè allò era una roda de premsa d’una candidatura oficial, no sols una perfomance, en Jordi Martínez, vicepresident de la CORI, va llegir una declaració institucional de les finalitats del partit. Era gairebé el mateix text que havíem enviat als mitjans de comunicació per dur a terme la nostra roda de premsa i que més o menys deia així:
La CORI (Coordinadora Reusenca Independent) és una agrupació de persones amb inquietuds decidida a contribuir de manera activa i diferent a la determinació de la política local, participant en la formació de la voluntat social dels nostres conciutadans i conciutadanes des de la independència ideològica.
Aquí també denunciàvem que la política local finalment s’havia convertit en una mena de circ o vodevil, que sols entrava en funcionament quan hi havia eleccions municipals:
Així doncs, la CORI farà el mateix a nivell polític: serem la caricatura de l’esperpent en què es mouen la resta de formacions. Si a la política de Reus hi ha espectacle, nosaltres també estarem en escena. Aquest cop ens neguem a passar per la taquilla perquè també en serem partícips. La nostra posició serà crítica amb aquestes actituds que hem vist desenvolupar a la política local. Però la nostra intenció és la de ser respectuosos amb totes aquelles persones que des de dins o des de fora d’alguna de les formacions polítiques locals treballen dia a dia per fer que Reus i aquesta societat avanci de ple. La nostra campanya electoral funcionarà de manera paral·lela a la resta de formacions per no distorsionar el que de positiu proposin la resta de candidatures i per no dificultar que els ciutadans i les ciutadanes de Reus puguin valorar allò que se’ls proposi.
Recordo que aquest redactat el vam treure del web d’un partit àcrata i lliberal que hi havia per no sé on i el vam adaptar una mica al nostre tarannà polític. Llavors ja era el mateix Jordi Martínez qui s’encarregava de l’afer de comunicació del partit, en Carles Borja va crear i dissenyar el primer web de la CORI, omplint-lo de juantxinades i en Jordi Sugranyes enregistrava tots els actes amb la seva inefable càmera de vídeo i ho penjava directament a la xarxa ja gairebé durant el mateix dia en què ho gravava.
Malgrat que tots plegats érem una colla de juantxis i outsiders relacionats amb la faràndula reusenca, estàvem ben organitzats.
L’endemà de l’acte de presentació, el prestigiós i veterà periodista local, en Joan Carrión, publicava un article al Diari de Tarragona, on deia:
En la ciudad de Reus, se utiliza habitualmente el nombre de Cori como un diminutivo cariñoso de Misericòrdia. A partir de hoy, la palabra tiene otro significado ciertamente llamativo: son las siglas de la Coordinadora Reusense Independiente, que liderada por el cantante, compositor i líder de la Banda del Pere Mata, Ariel Santamaria, ha decidido constituirse como partido político y disputar las próximas elecciones municipales en la capital del Baix Camp.
Aquest escrit anava acompanyat d’una foto meva al peu del monument del Prim i el logotip del partit: «Una rosa de Reus que necesita nuevos aires», segons Joan Carrión.
Quan va arribar el mes d’abril del 2003, va haver-hi també uns quants dies de tensió i nervis, perquè, tal com he dit més amunt, encara no havíem pogut legalitzar la nostra formació política. Se’ns havia tornat via postal el document de la instància que havíem dut a terme per legalitzar el partit, on havíem d’arreglar algun detall tècnic, però ho havíem rebut un dia abans que s’acabés el termini de presentació. Malgrat que semblava que el món s’acabaria per culpa d’allò, recordo que el mateix Àlvar Thomàs ho va arreglar fent unes quantes trucades a Madrid des del telèfon fix de la seva bugaderia, parlant amb un càrrec administratiu del registre de partits polítics d’Espanya. Vaig flipar molt com va redactar un escrit amb bolígraf de tinta negra amb un parell de minuts i me’l va entregar perquè el tornés a remetre a Madrid junt amb la resta de la documentació tornada per correu.
–Envia-ho el més urgent possible que amb això ja ens ho acceptaran –em va dir amb un somriure trapella dels seus.
Durant aquella tarda em vaig presentar una hora abans a la meva feina de Correus de Tarragona i vaig entregar l’enviament a l’encarregat de despatxos urgents: «Postal Express». I, efectivament, malgrat que aquell enviament va sortir durant aquella mateixa tarda, va arribar a Madrid (via aèria) durant les deu del matí de l’endemà i el va rebre en mà la mateixa secretaria del registre de partits polítics.
Aquella comanda oficial tan urgent que em va costar uns vint-i-cinc euros de llavors, va valdre la pena perquè al cap d’un parell de dies vaig rebre a casa meva una notificació on se’ns informava que la Coordinadora Reusenca Independent (CORI) ja estava legalitzada com a partit polític d’àmbit local i podíem donar-nos d’alta a les juntes electorals quan es convoquessin les eleccions municipals del 2003.
Així doncs, en aquella carta que vaig rebre procedent del Ministeri de l’Interior i que encara conservo a les meves mans, hi deia:
Con fecha 3 de abril de 2003, ha sido dictada la Resolución de Inscripción por el Director General de Política Interior, del partido político denominado COORDINADORA REUSENCA INDEPENDENT (CORI). Resultando que su ámbito de actuación se circunscribe al municipio de Reus.
I després d’unes quantes consideracions jurídiques tècniques hi afegia:
Lo que se comunica a los efectos oportunos, indicando que el partido COORDINADORA REUSENCA INDEPENDENT (CORI), ha quedado formalmente inscrito con fecha de 3 de abril de 2003, en el Tomo V, folio 257 del Libro de Inscripciones.
Madrid 7 de abril de 2003. EL SUBDIRECTOR GENERAL: Félix Martín Leiva
Quan vaig llegir aquella missiva tan important, on ja feia palès de manera oficial que la CORI ja estava legalitzada del tot, em vaig agenollar sota les bústies de casa meva, donant gràcies a Déu o a qui fos per aconseguir-ho. Gairebé ho vaig fer plorant d’alegria.
A continuació s’havia de dur a terme una nova passa. Havíem de reunir 25 persones per formar la llista de la candidatura i presentar-ho a la junta electoral un mes just abans de les eleccions.
També ho vam aconseguir, reunint un munt d’amics, coneguts i familiars nostres de llavors a qui molava bastant la nostra candidatura, així que, finalment, vam dur a terme una llista electoral amb les següents persones, on hi vam afegir l’ofici o l’ocupació de cadascú, tal com ens demanava la junta electoral. Però nosaltres ho vam fer a la manera juantxi, és clar:
1- ARIEL ABEL SANTAMARIA MATAS: Rocker superstar.
2- JORDI MARTINEZ FERRE: Borratxo aficionat.
3- JORDI GARCIA ARNAU: Àrbitre.
4- GERARD MARTI MARTI: Boy.
5- MONTSANT CIURANA ANGLES: 1a dama.
6- CARLES BORJA PELLICER: Porrero.
7- JORDI SUGRANYES AGRAS: Videoperiodista.
8- LLUIS OLIACH ORTIZ: Vividor.
9- ALVAR THOMAS PELLICER (independent): Pastillero.
10- FRANCISCO ZAFRA CASTILLA: Filòsof lisèrgic.
11- CARLOS CHINCOLLA GAVILAN: Calidá.
12- CRISTOBAL LUCENO RODRIGUEZ: Camionero.
13- MARIA DE LOS ANGELES CORDOBA FUENTES: Majorette.
14- SABRINA RETAMERO MUÑOZ (independent): Artista vital.
15- MARC DOMENECH PAMIES: Linier.
16- ABEL GUINOVART FORCADELL (independent): Comercial de calculadores d’euro.
17- JOSEP MARIA RADUA DOMENECH (independent): Exvocal d’Òmnium Cultural.
18- ELVIRA VILA GARCIA (independent): Cheerleader.
19- JORDI MANENT TOMAS (independent): Vocal d’Òmnium Cultural.
20- MONTSERRAT FERRE ROFES: Tècnica en brodat de punt i creu.
21- PERE MARTINEZ INTILLAQUE: Okupa.
22- IVAN MIRALLES GARCIA: Recaptador de tragaperres.
23- JOEL SANTAMARIA MATAS (independent): Hermanísimo.
25- JOSEP MARIA BORRAS SALVADO: Sus labores.
SUPLENTS
JORDI CUESTA VICENS (independent): Relleno.
MIQUEL MASIP SANCHO (independent): Relleno.
XAVIER MILIAN NEBOT (independent): Relleno.
Com heu pogut veure, hi havia gent força destacable en la cultura i faràndula reusenca com en Pitus Borràs, en Paco Zafra, en Gerard Martí, la Montsant Ciurana, etc. Fins i tot vaig aconseguir la fita que el meu germà Joel en formés part: l’«hermanísimo», el van anomenar. En Jordi Martínez hi va posar la seva mare i la seva àvia materna. L’Àlvar Thomàs va reunir una empleada seva que treballava a la bugaderia: la Sabrina Retamero i un tal Jordi Manent col·lega seu que es veu que era net del gran Marià Manent. En el meu cas, vaig captar una companya de feina de Correus de Tarragona que es deia Ángeles Córdoba a qui també feia gràcia la idea. Em va prometre que durant la campanya electoral sortiria desfilant de majorette al meu costat. Tenia un vestit de quan era adolescent que encara li anava força bé.
Durant el procés de selecció de la llista electoral, vam fer una nova perfomance per a rifar qui aniria en setena posició, un lloc privilegiat a dins de qualsevol llista electoral. Vam escollir el número set perquè durant aquells comicis es presentaven set candidatures i sobretot, perquè a la FIC del Machado m’havien ofert anar de número 7 a les seves llistes un mes enrere.
Aquella rifa força mediàtica la vam dur a terme davant mateix de la Facultat de Medicina de Reus i va sortir escollit el Jordi Sugranyes, i l’endemà mateix el diari El Punt reflectia aquella notícia de manera eficient:
La Coordinadora Reusenca Independent (CORI) de Reus, va celebrar ahir en un acte a la plaça de la Patacada un sorteig per a adjudicar el número set de la candidatura que encapçala el cantant Ariel Santamaria. La mà innocent d’un periodista convidat a l’acte va extreure d’una regadora –emblema de la candidatura– el número 19, que donava a Jordi Sugranyes el setè lloc de la llista. Una seixantena de persones van adquirir al preu de vint cèntims, un número que donava dret a participar en aquesta rifa.
Malgrat la nostra diversió i conya marinera d’aquells dies, ens vam assabentar que el Partit Socialista de Reus havia fitxat al cantant de la Padrina, en Fito Luri, perquè anés a les seves llistes. Era per a captar un bon sector del vot jove descontent amb el tripartit de llavors, perquè no ho acaparéssim tot nosaltres, almenys aquella era la versió que corria entre bambolines. També els d’Esquerra Republicana van col·locar un tal Benji, que anava de número 23, i van ascendir al número 7 de les seves llistes. Es veu que era un casteller i membre organitzador del seguici festiu que també tenia molts adeptes. Evidentment també ho havien dut a terme per a captar el vot jove. Llavors ja era evident que la CORI representàvem una amenaça de vot de càstig pel tripartit de llavors, sobretot per Esquerra i el PSC de Reus. Es veu que aquell podia ser el perfil del nostre futur votant.
Fins i tot durant aquells dies tan intensos de precampanya electoral, el senyor Anton Baiges, un bon amic nostre (i militant històric d’ERC des de feia dècades), també va assistir a una reunió de la CORI i va dur a terme un donatiu en metàl·lic ficat dins d’un sobre de correus tancat. Allò ens va estranyar molt a tots plegats perquè ell sempre havia estat un militant acèrrim d’Esquerra, però darrerament s’havia convertit en part del seu sector crític. Recordo que quan va marxar deixant-nos totalment sols, jo vaig obrir aquell sobre davant de tots els presents de manera molt curosa, a veure què hi havia allà dins exactament: eren uns vint euros de la seva butxaca. Un bitllet de vint. Allò va servir per a demanar unes quantes cerveses més a en Carles Borja que les va pujar directament del bar. Per fi el partit podia subvencionar la nostra festa...
Gràcies per a confiar en nosaltres, Anton. Crec que des de llavors no et vam defraudar.
Recordo que durant el dissabte de Setmana Santa, el dia 19 d’abril del 2003, uns quants membres de la CORI vam dur a terme un acte oficial de precampanya a l’aeroport de Reus per repartir propaganda nostra als turistes que arribaven cap a la Costa Daurada. També els vam donar taronges amb l’adhesiu del nostre partit enganxat. Érem en Gerard Martí, la Montsant Ciurana, en Jordi Martínez i jo; a més, portàvem uns cartells on posava «Gaudí was born in Reus» i allà mateix, a l’entrada de la terminal, vam fer una roda de premsa reivindicant que el nostre aeroport es digués «Aeroport Antoni Gaudí de Reus» i que hi hagués un monument commemoratiu del nostre arquitecte a l’entrada principal, perquè els turistes que vinguessin a casa nostra sabessin de sobres que «Gaudí era de Reus i no pas de Barcelona». Recordo que els de la CORI també vam intentar entrar a dins de l’entrada de la terminal a embolicar encara més la troca, però els membres de seguretat no ens ho van permetre.
En tornar de l’aeroport, vam dur a terme una altra roda de premsa als porxos de la plaça del Prim perquè Canal Reus ens pogués filmar, ja que no havien pogut venir a l’aeroport. Llavors els quatre juantxis que havíem anat a l’aeroport, ens vam posar a cantar i a ballar la cançó «Tots som de Reus» davant dels transeünts que hi havia allà dins, mentre estava plovent a vots i barrals. La majoria eren jubilats que xalaven amb nosaltres i picaven de mans amb el nostre xou. Recordo que durant tota l’estona l’Alvar Thomàs m’ordenava que parlés amb la gent, mentre els donava propaganda de la CORI. «Parla amb ells, Ariel. Parla amb ells, que es vegi que ja estàs fent campanya de debò», em cridava de manera desesperada mentre m’estaven filmant els de Canal Reus. Malgrat que llavors em vaig sentir com una mena de titella, li vaig fer cas i allò va quedar força bé com a notícia televisiva. Llavors vaig comprendre que allò era el que s’havia de fer durant les campanyes electorals properes: parlar amb la gent, dialogar amb ells i vendre’ls la moto perquè em votessin. No n’hi havia prou de fer perfomances juantxis i cantar cançonetes com si fossis un artista de carrer. També hi havia d’haver això altre, sobretot, de cara a la galeria.
Després de l’acte dels porxos de la plaça del Prim, els de Canal Reus també em van filmar cantant l’himne del partit sencer pel carrer de Monterols, ple de gom a gom perquè era un dissabte a la tarda. Recordo que la gent m’observava fascinada pel meu aspecte (vestit de lluentons, amb ulleres d’Elvis, boà de plomes roges i negres i barret mexicà), però ja entenien de què anava la cosa. A més, recollien i es llegien la propaganda que altres membres de la CORI els repartien mentre caminaven al meu costat fent de comparsa.
El dia 23 d’abril vam obtenir el permís municipal per a instal·lar una parada en plena plaça Mercadal, quan llavors tothom es podia col·locar allà. Ho vam fer a les columnes de més amunt de la casa Navàs, junt amb altres entitats reusenques.
Durant aquell dia recordo que vaig estar de nou del matí a nou del vespre sense moure’m del nostre estand. I cada hora exacta, tocava la cançó «Tots som de Reus» totalment a pèl i acompanyat de la guitarra. O sigui, que la vaig cantar unes onze o dotze vegades. Els paradistes que tenia al costat devien acabar farts de mi, però van ser molt educats i no van queixar-se gens ni mica. En la nostra parada també vam vendre roses per a recaptar fons per la campanya electoral, cada rosa tenia un adhesiu del partit enganxat al plàstic. També vam repartir tota una ferrada de llimones, amb més adhesius de la CORI. Ho fèiem perquè llavors hi havia una fotografia gegant d’una taronja a la façana del Banc de Santander, amb algun eslògan típic de l’època que deia: «Reus amb sabor de taronja» o una cosa semblant. Aquell edifici recentment adquirit per l’Ajuntament s’havia de remodelar i convertir en el futur Gaudí Centre o Capsa Gaudí (en una inversió d’onze milions d’euros de llavors) i, mentrestant, l’Ajuntament duia a terme una promoció moderna i artística on plasmaven una taronja gegant que tenia relació amb tot el projecte cultural. També hi havia un munt de cartells municipals amb l’esmentada fruita. Doncs arran de tot això; nosaltres, els de la CORI, repartíem llimones amb adhesius del partit, per fer mofa d’aquella moguda municipal de llavors. No sé si molta gent va captar la broma, però nosaltres ens partíem el cul cada vegada que entregàvem una llimona a qualsevol persona que venia a la nostra parada i observava el cítric amb curiositat.
–Tingui senyor, o senyora –deia jo amb veu sonora–: Reus amb gust de llimona. Gust amarg i àcid de llimona.
També teníem guardioles on la gent tirava la voluntat i unes regadores gegants en venda, també amb adhesius del partit.
–I per què veneu també les regadores? –ens preguntava més d’un ciutadà que observava la nostra parada totalment encuriosit.
–Per a regar la rosa de Reus, que està molt marcida –els responíem, entregant-los un adhesiu de la CORI.
Crec que vam vendre mitja dotzena de regadores a deu euros cadascuna. Jo les havia comprat durant la tarda anterior en un basar xinès del barri del Carme a cinc euros.
Recordo que durant aquella jornada, El Punt havia publicat una entrevista meva, que ocupava gairebé tota una plana sencera, duta a terme pel prestigiós periodista local: Gerard Gort. En aquesta publicació també hi havia una fotografia meva davant les Peixateries Velles, duent el meu aspecte peculiar de candidat juantxi, amb el típic casc de paleta de color groc amb l’adhesiu de la CORI enganxat al mig:
Volem donar un toc d’alerta a la classe política de Reus: la candidatura de la CORI pretén fer una caricatura de les maneres de fer dels partits convencionals, per alertar la classe política del creixent descrèdit del sistema.
Durant aquella entrevista d’en Gerard Gort, també vaig fer altres declaracions polítiques com: «Feia anys que no votava i pensava que si un dia tornava a votar ho faria per un partit com la CORI», o bé:
[...] com que, arran de la música he aconseguit certa fama com a personatge artístic i polèmic, vaig pensar a muntar jo mateix un partit. Ens hem ajuntat persones a qui no agrada el que fa l’Ajuntament i la situació de la ciutat en general. Nosaltres el que fem és un vodevil del que fan els altres partits. I aquests també fan moltes promeses i propostes esperpèntiques.
Quan en Gerard Gort em va preguntar sobre el nostre lema de «Posa un altre juantxi a dins de l’Ajuntament», jo li vaig respondre:
Nosaltres som conscients que som juantxis, i els altres també ho són, però en són menys conscients. Amb la CORI, sobretot volem fer un toc d’atenció que hi ha altres maneres de fer política a Reus.
I quan al final em va preguntar si confiàvem en el vot de les Coris de Reus, també vaig tenir una resposta eficient: «Crec que a moltes els pot agradar votar un partit que du el seu nom.»
A mig matí d’aquella jornada de Sant Jordi, van venir uns quants membres del Casal i van penjar un cartell gegant del Gran Hermano edició 2003, que havien tret de no sé on. Però de manera casolana, sota el lema de: «¿Quién abandonará la casa esta semana?», s’havien enganxat les cares dels polítics i candidats damunt dels rostres dels concursants televisius. Aquell cartell va ser admirat i comentat per un munt de transeünts de la plaça Mercadal, que començaven a riure de manera sonora quan el contemplaven, però quan més endavant van aparèixer l’alcalde de Reus, acompanyat per l’Empar Pont i en Daniel Pi, ja no els va fer tanta gràcia. Sobretot a l’Empar Pont, que es veia perdent vots de cara a les properes municipals, no li va agradar gens.
–De qui ha sigut la idea d’aquesta aberració política? –recordo que em va preguntar cridant totalment enfadada en contemplar aquella mena de collage.
–De l’esperit de l’Elvis –li vaig respondre de manera foteta. Llavors em vaig posar a cantar la cançó «Tots som de Reus» i allò encara li va agradar menys.
–I la gent que no som de Reus què hem de fer, segons vosaltres? Marxar de la ciutat?
–Queda’t a Reus i vota a la CORI –li vaig respondre donant-li la mà, però allò de demanar el vot encara no es podia fer fins que comencés la campanya electoral durant el proper mes de maig.
Aquesta roda de premsa que vam dur a terme a peu de carrer durant el dimecres 30 d’abril, la vam fer ocupant una plaça d’estacionament de zona blava, pagant el tiquet corresponent i posant-me’l al front perquè els vigilats d’AMERSAM no ens posessin cap multa. O aquesta va ser l’excusa per dur a terme una nova juantxinada política.
La notícia relacionada amb nosaltres, va sortir per Canal Reus i pel Diari de Tarragona de la mà de l’Isaac Albesa, que tal com m’havia promès durant l’any anterior, llavors ens estava fent un seguiment que no vegis:
La CORI de Ariel Santamaria presenta a su nueva banda: Ariel Santamaria, «frontman» de la Banda del Pere Mata y líder de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) presentó oficialmente su candidatura a la alcaldía de Reus y los nombres de las 24 personas que lo acompañarán en este intento. Para ello, Ariel Santamaria utilizó una plaza de estacionamiento de zona azul de la plaza Mercadal, para evitar las protestas de los vigilantes de los parquímetros, el líder de la CORI adquirió un tique de zona azul, y mientras duró el acto de presentación, se lo colocó en la frente para demostrar que había pagado. La lista de la CORI, según el cantante, es «representativa de los jóvenes de la ciudad» y aprovechó la ocasión para hacer un llamamiento al voto de los abstencionistas.
Con el eslógan «El 25 de maig, revota’t... posa un altre juantxi a l’Ajuntament», la CORI presenta un programa con una serie de propuestas sorprendentes: cambiar el nombre del general Prim por general Plim, para promocionar la bebida local. Ampliación del Aeroport de Reus con la instalación de una lanzadora espacial europea. Cambio de todos los árboles de Reus por plantas de marihuana, piercings gratuitos en la lengua. Traslado de las obras de la Sagrada Familia a la plaza de la Llibertat o poner escaleras mecánicas en el campanario de la Prioral.
Recordo que en acabar la roda de premsa, se’ns va aparèixer el mateix alcalde de Reus caminant pel parterre de la plaça Mercadal. L’home em va saludar amb un gest crític, gairebé contingut. Allò li feia com a gràcia, però no les tenia totes amb mi i amb els que m’acompanyaven.
–Com ho teniu això, nen? –em va preguntar directament, observant-me de manera obliqua. Era aquella mirada penetrant i intimidant que sempre l’ha caracteritzat fent de batlle municipal.
–Bé, anem fent. Avui hem presentat la llista a la premsa.
–Ja ho tens clar això que vols fer de dedicar-te a la política, eh? –em va preguntar amb un somriure foteta.
–És clar que sí. Tal com fas tu...
–Ai, que n’has de veure de coses, encara... –va dir allunyant-se del parterre de la plaça Mercadal en direcció a l’Ajuntament, mentre s’acomiadava dels meus camarades amb la mirada.
En aquella presentació de llista de la CORI, mentre els periodistes estaven filmant-nos i fent-nos fotos, des del balcó de la seu de Convergència també va sortir en Carles Pellicer en persona per a saludar-nos tant a nosaltres com a les càmeres. Tot allò, ja començava a semblar l’argument d’una comèdia totalment made in Spain digna del Berlanga o alguna cosa similar.
En aquells moments de la precampanya del 2003, tothom ja semblava estar força nerviós. Sobretot, quan en Gerard Martí i jo vam assistir a una reunió a la sala Tinell de l’Ajuntament de Reus per a negociar els espais que ens pertocaven vers la col·locació de cartells i espais de fanals per penjar-hi banderoles, cosa que no volíem fer, però tampoc volíem cedir els fanals que ens pertocaven. Com que érem delegats de junta electoral per part de la CORI, ens van sorprendre les picabaralles verbals que es van produir entre representants d’altres formacions polítiques, barallant-se com a guinos pels seus espais corresponents. A vegades també semblava com si volguessin anar a per nosaltres, aprofitant-se que érem novells per prendre’ns alguns espais que ens pertocaven. Però vam aconseguir conservar el que ens corresponia.
Arribat en aquest punt, volia indicar també que en Gerard Martí, fill d’en Salvador «Sama» Martí Güell, era parent llunyà meu, cosí tercer per part de mare. El seu avi havia estat el mític Celestí Martí, polític socialista ja en temps de la república, que estava casat amb la cosina germana del meu avi Joan Matas Güell, la Rosita Güell.
Durant el dia 30 d’abril el senyor Josep Machado, de la FIC, també s’havia presentat als jutjats de Reus per a denunciar la retirada d’un dels seus cartells gegants que tenia penjat dalt d’un andami del portal de Jesús, en una casa que s’estava rehabilitant. Aquest cartell es veu que havia sigut despenjat durant el cap de setmana anterior, i va aparèixer totalment mutilat al carrer de Bisbe Grau, on tenia el seu despatx professional. El més impressionant era que li havien tallat al cap sencer (amb un cúter, o alguna cosa similar) i li havien posat una inscripció on deia: «Machado, Forrest Gump».
Després de tot allò de la presentació de la llista oficial a la manera juantxi, la següent fita era fer-me veure al partit del Reus Deportiu que jugava la copa de la CERS contra el Lleida durant el divendres dia 2 de maig i cridar l’atenció molt més que qualsevol altre candidat polític. I realment també ho vam aconseguir...
A algú se li va ocórrer contactar amb el KAGANT (Komando Avellana Grup d’Alliberament Nacional i Terrorista), que havia pispat la famosa samarreta de l’Iñaki Urdangarin al Palau d’Esports durant l’any anterior o així. Allò va causar una gran revolta mediàtica i van sortir per les notícies de tot Espanya fent-se fotos en un camp d’avellaners mostrant la samarreta robada. Hi havia gent del Casal Despertaferro que els coneixia i hi van parlar directament amb ells per dur a terme la perfomance on se m’entregaria a mi mateix la samarreta de l’Urdangarin per a donar-la a l’afició del Reus, si el nostre equip guanyava el campionat.
Recordo que vam dur a terme la representació en què dos membres del Komando Avellana m’entregaven la samarreta (llavors en busca i captura per la casa reial), duta a terme en un «pis franc», al qual era conduït amb els ulls embenats per la bandera de Reus recargolada. De sobte, me la treien (la bandera de Reus) dels ulls i me la mostraven, era de la mida d’un llençol gegant, penjada en una paret i jo feia un gest de sorpresa i la començava a acaronar amb delectació mentre donava la mà als dos membres del KAGANT, que m’havien dut fins a aquella mena de zulo. Allò que es va gravar en vídeo amb fotos pel mig, unes imatges per a la posteritat que van sortir per televisió i per la premsa de l’endemà, tot just el dia en què se celebrava el partit d’hoquei sobre patins al mateix pavelló roig i negre. Evidentment allò va crear una expectació mediàtica increïble i tot Reus en parlava. Fins tot, els meus companys de feina de Tarragona, aficionats a l’esport, no paraven de felicitar-me per la conya que havíem dut a terme els de la CORI. Però, això sí, també em preguntaven qui eren aquells dos individus tapats amb passamuntanyes que m’havien entregat la bandera de l’Urdangarin. «Són membres del KAGANT», els responia jo amb sinceritat, sense revelar mai les seves veritables identitats, malgrat que eren gent de dins de la CORI.
El 2003, feia temps que no havia anat a veure un partit d’hoquei sobre patins in situ, perquè la veritat sigui dita, no he sigut mai massa aficionat als esports. Però l’ambient d’aquell dia va ser una passada. A més, com que el retransmetien per TV3 i Canal Reus alhora, en Jordi Martínez, en Gerard Martí i jo, vam col·locar-nos totalment drets a sota mateix del marcador. I cada vegada que el Reus marcava un gol, sortíem nosaltres (sobretot jo), caracteritzat d’Elvis juantxi fotent bots i ganyotes a les càmeres de televisió que enfocaven el marcador. Això sí que era fer populisme polític. Fins i tot, recordo que abans de la celebració del partit d’hoquei, els de la CORI havíem demanat que jo pogués seure a tribuna junt amb la resta de candidats d’aquelles eleccions que també havien anat a mirar el partit, però no ens van fer ni puto cas. I tal com succeeix en aquestes coses, de sobte, enmig de la retransmissió, tot just quan el Reus Deportiu portava dos o tres gols d’avantatge vers l’equip rival, algú de la junta del Reus va trucar al mòbil del Jordi, dient-li que finalment m’oferien un lloc per seure a la tribuna perquè sembla que havia de marxar no sé qui i llavors hi havia un espai lliure «per a mi». El que volien, en el fons, era que marxés d’allà sota del marcador, perquè els de la tele no paraven d’enfocar-nos, als meus camarades i a mi, durant els moments més àlgids de la retransmissió. Tots plegats anàvem ben farcits d’adhesius del partit que es veien perfectament a través de la televisió, és clar.
–I una merda! –vaig respondre totalment enfadat al Jordi–. Això ho fan per treure’m d’aquí sota del marcador i no xuclar tanta càmera. Que segur que estan més pendents de mi que de la resta d’alcaldables que seuen allà baix.
Total, que finalment el Reus Deportiu va guanyar el partit i els de la CORI ens vam adreçar ràpidament cap a la plaça del Prim, junt amb l’afició roja i negra que durant el camí no paraven de cridar-me: «Alcalde, alcalde».
Durant el trajecte cap al centre de Reus ens vam desviar una mica cap al carrer de Sant Joan. Allà ja hi havia uns quants membres del Casal Despertaferro i partidaris de la CORI esperant-nos amb la samarreta de l’Urdangarin plegada. Recordo que va ser el mateix Jordi Cuesta qui ens la va entregar en mà, perquè la portava totalment doblegada a dins de la seva caçadora. Llavors tots plegats la vam estendre enmig d’un aplaudiment general i me la vaig posar de capa, aguantada pel darrere pels membres del partit més destacats com en Jordi Martínez i en Gerard Martí. Així doncs, creant un seguici d’unes vint persones vam descendir cap a la plaça del Prim que ja estava plena de gom a gom, s’havien congregat gairebé unes mil persones al voltant del monument. En arribar al mig del parterre gairebé es va crear un veritable tumult; tothom em cridava: «Alcalde, alcalde» i m’aplaudien com a desesperats. Era principis de maig i quedava una setmana exacta perquè comencés la campanya electoral del 2003. Total, que allà també hi havia un munt de periodistes fent-me fotos o filmant-me amb càmeres de televisió: Canal Reus, TV3 i em sembla que, fins i tot, TVE. En Joan Ramon Mestre de Ràdio Reus la SER, retransmetia en directe el que estava succeint a la plaça del Prim des d’una unitat mòbil. Es veu que feia gairebé 29 anys que el Reus Deportiu no guanyava un trofeu tan important com la copa de la CERS.
–Vinga, puja cap amunt alcalde –em va indicar en Jordi Martínez assenyalant-me l’escala que hi havia per enfilar-se a dalt del monument, en aquell pedestal on hi havia l’estàtua de bronze del nostre general Prim. Mai havia fet una cosa així en ma vida, tret que temps enrere jo ja havia pujat a dalt de diversos monuments de Reus (la creu de la Sang, el bust del Bartrina, la font del Víctor, o l’estàtua d’Hèrcules) durant els meus anys de restauració, només em faltava el cavall del Prim; però aquestes coses sempre les havia fetes amb bastides, arnesos, i altres complements de seguretat, no pas vestit d’Elvis i amb unes ulleres de sol (sense graduar) on de nit no hi veia tres dalt d’un burro. Però ho vaig fer, sacrificant-me per la causa.
Així doncs, impulsat per la immensa adrenalina que sentia a dins meu, em vaig enfilar ràpidament dalt d’aquell podi, tot just als peus del cavall del Prim. Allà mateix vaig entregar aquella samarreta de l’Urdangarin tan immensa com un llençol de llit, a uns nois que estaven allà dalt col·locant diverses banderes del Reus lligades a la cua del cavall. El públic de la plaça va aplaudir de manera entusiasta mentre jo ho duia a terme, fins i tot recordo que vaig saludar fent el gest de la victòria amb les dues mans mentre la gent no parava de cridar-me: «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE!» amb veu cada vegada més entusiasta, però el problema que vaig tenir a continuació, va ser molt greu: de sobte em vaig adonar que no sabia com baixar aquella escala, perquè les barres de dalt, estaven recolzades sota una cornisa del podi de pedra i jo no podia veure on carai havia de posar els peus per anar baixant aquella escala. Tampoc tenia un punt ferm on subjectar les mans. De manera que de sobte em veia penjat allà dalt sense poder descendir i fent un ridícul espantós. Malgrat tot, les més de mil persones que hi havia en aquella plaça tan concorreguda seguien cridant «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE!» Però, de sobte, algú del meu partit va començar a cridar també: «Que l’Ariel faci un calvo» i llavors un munt de seguidors del Reus també es van afegir a la proposta: «Que faci un calvo, que faci un calvo». Aquella petició volia significar que ensenyés el meu cul a dalt del monument, cosa que finalment vaig fer, perquè estava tan nerviós i espantat que ho havia de dissimular d’alguna manera. La gent llavors va aplaudir força i va seguir cridant-me: «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE» amb més força que mai, mentre en Jordi Martínez no parava de córrer pel voltant del monument del Prim cridant-me «Ves en compte que no caiguis, Ariel. Ves en compte!» Finalment vaig demanar a un dels nois que estaven allà dalt del cavall del Prim que m’ajudessin a baixar per aquella escala metàl·lica. Sort que era gent que practicava escalada i sabien actuar bé.
–Jo baixo primer i t’aniré ficant els peus a les travesses de l’escala –em va dir, mentre jo em desfeia el cinturó de cuir i el lligava a una de les potes del cavall del Prim per fer-lo servir com a punt de subjecció de les meves mans. Llavors ja em veia a urgències, totalment invàlid i amb l’esquena trencada per la caiguda, però per sort no va ser així...
En arribar a terra ferm, recordo que vaig donar un petó a les lloses de marbre del parterre del monument i vaig saludar a tota l’afició reusenca aixecant els braços amb el gest de victòria. Davant meu tenia les càmeres de TV3 i Canal Reus il·luminant-me amb els seus focus, més els flaixos d’un munt de fotògrafs i llavors l’ovació final per part del públic va ser més forta que mai: «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE!».
En sortir del perímetre del cavall, recordo que em va agafar en Joan Ramon Mestre de Ràdio Reus la SER que seguia retransmetent a través de la seva unitat mòbil dins d’un vehicle oficial de la ràdio i em va fer una petita entrevista que vaig acabar amb les següents declaracions:
I volia afegir que durant aquesta nit tan històrica i tan histèrica, jo, Ariel Santamaria, candidat de la CORI, he sigut l’únic candidat a l’alcaldia de Reus que s’ha atrevit a enfilar-se fins dalt de tot del cavall del Prim, a entregar la samarreta de l’Urdangarin i a saludar a tota l’afició reusenca. Cosa que haurien de fer la resta dels alcaldables, que són uns covards.
En dir aquestes paraules, recordo que una nena de deu o onze anys que anava al costat de sa mare em va dir tota enfadada:
–Això que has dit no és veritat, Ariel. No és veritat. Perquè el meu pare no és cap covard –em va declarar totalment disgustada.
–I qui és ton pare, nena? –vaig preguntar-li amb actitud consoladora.
–És en Daniel Pi, el d’Iniciativa-Verds...
També he de dir que mentre jo era l’únic candidat que hi havia allà a la plaça Mercadal, els altres encara estaven als vestuaris saludant i felicitant els jugadors del Reus. I, de sobte, quan devien sentir la retransmissió de Ràdio Reus o de TV3, que seguien donant en directe la celebració de la plaça del Prim, van baixar corrents com a coets cap al centre de Reus, perquè es veu que un juantxi estrafolari com jo, els estava prenent tot el protagonisme durant aquella nit tan històrica per a la nostra ciutat.
Perdoneu que a vegades sigui tan sincer, però les coses anaven així durant aquells temps. El polític que més sortia per televisió semblava ser també el qui podia tenir més vots, més importància, més carisma, etc. I jo pel mig, els estava girant la truita totalment.
Recordo que cap dels alcaldables del 2003,es va enfilar fins a dalt del cavall tal com havia fet jo moments abans; només pujaven un parell de graons per a donar la mà als jugadors que estaven ensenyant la copa des del monument del Prim i poca cosa més.
L’endemà el Diari de Tarragona parlava d’aquell esdeveniment i em citava a mi com a coprotagonista de la moguda:
Sonoros petardos, cánticos desenfrenados y un ambiente de eufòria general. En ese escenario la estàtua del general Prim fue testigo de una de las noches más eufóricas que recuerda la capital del Baix Camp. Comenzando sin duda por las muestras de exhibicionismo del alcaldable Ariel Santamaria. Sin olvidar, eso sí, a la buscadísima camiseta de Iñaki Urdangarin, que ayer presidió la noche rojinegra colgada, junto a una bandera rojinegra y una estelada, de la estatua del General.
Durant aquells dies previs a la campanya electoral del 2003, també recordo haver anat al Barato a comprar una bandera de Reus o algun complement per la meva disfressa d’Elvis-juantxi, quan, de sobte, la mestressa de l’establiment, la Misericòrdia Rué Iglesias em va recriminar que els meus amics «polítics» i jo fóssim tan poc respectuosos amb la Verge de Misericòrdia. Jo, al principi, no entenia a què s’estava referint.
–Home, el nom de CORI, és un homenatge a la nostra patrona de Reus –li vaig respondre intentant calmar-la.
–És que he vist unes coses que heu penjat per Internet i no m’han agradat gens. Jo soc cambrera major de la Verge i m’he sentit molt ofesa. Ho dic seriosament, eh? –em va recriminar la mestressa del Barato, mentre el seu fill Josep Maria Casas no parava de riure de manera sonora.
Llavors com que jo no tenia Internet a casa meva, no sabia ben bé de què es tractava. Però en Josep Maria, em va aclarir que la seva mare havia vist unes fotografies del web del partit on sortia un servidor fent el gest de la botifarra en direcció a la Mare de Déu de Misericòrdia, amb la cara de l’Elvis en lloc de la Verge. Es veu que era un muntatge juantxi i irreverent que havia dut a terme en Carles Borja, l’encarregat del web del partit, sense haver-me comentat res de tot allò. Eren coses que passaven. Per culpa de la conya electoral, recordo que vaig demanar disculpes a aquella senyora que sempre m’havia dispensat un tracte molt amable i força excel·lent, dient-li que, a vegades, jo no ho podia controlar tot i que ho miraria d’arreglar.
–Si no canvieu això, totes les Misericòrdies de Reus us vindrem a llençar tomàquets quan hagueu de fer un míting –em va amenaçar mentre se li escapava una rialla foteta. Era evident que al final ja comprenia el tarannà sarcàstic que dúiem a terme els de la CORI, on ens hem fotíem de tot Reus per a cridar l’atenció.
Sort que al final no va haver-hi cap altre escàndol d’aquest tipus relacionat amb la Verge de Misericòrdia i la propaganda del partit, perquè ja es veia que tot plegat era una gracieta molt made in Reus, tal com era la nostra formació política. Per més inri, durant la campanya, en Carles Borja també hi va afegir a la web de la CORI un muntatge audiovisual bastant maco, on sortia una perspectiva de la plaça de la Pastoreta, amb un moviment de càmera que s’anava apropant cap a l’estàtua de la Isabel Besora i, de sobte, aquell zoom s’aturava al seu rostre i li enfocant la galta esquerra de manera detallada, on hi havia un adhesiu del nostre partit: la CORI, fent un homenatge a la nostra llegenda local, en què s’explicava que la Verge havia fet un bes a la pastoreta i li havia sortit marcada la rosa de la nostra ciutat a la galta dreta. Per juantxis no ens guanyava ningú...
Durant aquells dies de precampanya electoral, recordo que també em van entrevistar al plató de la Ràdio Reus, era el programa del migdia que duien a terme en Josep Baiges i l’Enric Tricaz des de feia temps. Els vam passar una còpia en CD amb la cançó «Tots som de Reus» que ja era l’himne oficial del partit i recordo que els va agradar molt. Més endavant, de fet, la van posar com a sintonia de tots els seus programes, malgrat que ja no m’entrevistessin a mi.
Durant aquell interviu en rigorós directe, en Josep Baiges em va preguntar:
–Quin d’aquests candidats et cau millor i hi aniries a sopar? En Lluís Miquel Pérez, en Carles Pellicer, en Miquel Àngel López Mallol, l’Empar Pont, en Daniel Pi o en Josep Machado?
–L’Empar Pont –li vaig respondre totalment convençut–. Perquè es l’única dona que es presenta com a alcaldable, encara que sigui d’Esquerra Republicana.
Evidentment era una pregunta amb trampa i jo li havia d’haver respost que no m’agradava ningú de tota aquella gent, però no ho vaig fer.
–Coi, Ariel, l’has cagat de debò! –em va recriminar en Jordi Martínez en sortir de la ràdio–. Has ficat el peu de ple a la galleda...
–Vols dir que n’hi ha per tant, Jordi?
–Ara els nostres possibles votants es pensaran que pactarem amb Esquerra, ja l’hem cagat de ple...
–Va home, Jordi. A qui se li pot ocórrer que pactarem amb Esquerra?
Es veu que aquell any, el Diari de Tarragona volia publicar una fotografia de tots els candidats junts, amb representació o sense, davant de la porta de l’Ajuntament de Reus. La foto hauria d’aparèixer totalment en color i en plena portada de l’edició de Reus, per a l’endemà divendres 9 de maig: primer dia de campanya electoral. I s’havia de dur a terme durant la una del migdia. Per aquest afer ens havia trucat en Joan Carrión en persona i havia parlat amb el Jordi Martínez, que ja s’havia convertit en el nostre cap de premsa. Total, que jo vaig arribar a la plaça Mercadal amb la meva indumentària característica (pantalons de lluentons amb pota d’elefant, camisa blanca amb brodat de lluentons, un boà de plomes roig i negre, les ulleres d’Elvis i el casc groc de paleta per a fotre’m de les obres municipals de llavors). I allò va treure totalment de polleguera el periodista riudomenc.
–Xec, no, Ariel, així no pots sortir vestit a la foto –em va advertir, de sobte.
–Per què no? És el meu look.
–Doncs has de saber que l’alcalde en persona m’ha dit que si no vas vestit més normal, no voldrà sortir a la foto amb tu.
El molt llord ja me la volia clavar de bon principi.
–Doncs que no surti! Que ens facin la foto a la resta de candidats i ja està... –vaig respondre tot convençut.
–Ostres, Ariel, no em facis aquesta putada home. A la foto heu de sortir tots plegats, ho entens? –em va demanar aquell periodista, que temps enrere havia estat cap de premsa de l’Ajuntament de Reus.
–Doncs si jo no surto vestit així, tal com vaig sempre, doncs no surto...
–T’hi has de posar igualment, Ariel. Fes-ho per la ciutat, home...
Llavors vaig observar el Jordi Martínez que estava al meu costat, junt amb en Lluís Oliach:
–Què faig nens? Surto o no surto?
–Hauries de sortir, junt amb els altres, camarada –em va respondre en Jordi tot nerviós. Cap de nosaltres havíem estat mai davant de tants polítics junts, que s’estaven congregant davant nostre per fer-se aquella maleïda foto. I allò feia impressió de debò.
-–Doncs jo vull anar vestit com sempre. Si no la gent no em reconeixerà...
–Els teus votants et coneixeran igualment, Ariel –em va dir en Joan Carrión de manera nerviosa.
–Va, Ariel, treu-te la camisa, i posa’t aquesta samarreta de la CORI –em va proposar en Jordi, traient-se la seva. Era una samarreta blanca amb l’escut estampat en color roig i negre, que ens havíem fet imprimir al Megaron (una copisteria del barri del Carme).
Aquí reconec que va ser la primera vegada que em vaig baixar el pantalons en l’àmbit polític, però vaig acceptar-ho per sortir a la fotografia junt amb els altres candidats. Malgrat tot, a sota portava els meus pantalons de lluentons.
–Posa’t una mica més damunt, home –em va indicar en Joan Carrión cada vegada més nerviós–. No vagis sols amb la samarreta...
El paio semblava que fos el meu assessor d’imatge i tot. Llavors, en Lluís Oliach em va donar la seva caçadora texana (que m’anava una mica petita) i me la vaig posar amb un gest enfadat davant de tothom...
Així, vaig sortir a la foto junt amb la resta dels alcaldables de les municipals del 2003. Jo estava a l’extrem esquerre i, al meu costat, hi tenia en Josep Machado, en Daniel Pi, l’Empar Pont, en Lluís Miquel Pérez, en Miquel Àngel López Mallol, i en Carles Pellicer. Tots ells anaven molt ben maquetats, vestits amb americana i corbata, com si fossin homes de negoci, en lloc de polítics (tant els de dretes com els d’esquerres). L’Empar era l’única candidata que anava amb un abric de cuir ocre vermellós, i uns pantalons bombatxos. Recordo que en acabar la sessió fotogràfica em va comentar tota entusiasmada:
–Un noi tan maco i tan eixerit com tu, amb la teva alçada i les teves espatlles tan amples, hauries d’anar vestit amb una bona americana com la resta. No saps com de bé quedaries endreçat d’aquesta manera.
En el fons semblava ser bona dona...