Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 3
«Em presentaré a les pròximes eleccions municipals!», va deixar anar amb el to versemblant d’aquelles perfomances que l’Ariel ens oferia en forma d’entrevista. I tot seguit, a cappela, va cantar per primera vegada en públic una estrofa del «Tots som de Reus», l’himne de la CORI. Havia enllestit el que seria el seu primer disc i amb el Sugranyes li fèiem quatre preguntes per a l’A tot watt. «Sí clar, alcaldable!», devia pensar jo. Poc m’imaginava que, aquell dia, ens estava donant l’exclusiva de l’episodi més delirant i surrealista de la història política de la nostra ciutat. Ja ho diuen els més savis: «Aquestes coses només poden passar a Reus.» Quanta raó...
David Fernàndez Solé, periodista i productor audiovisual
Aquell acte que es va celebrar durant aquell mateix dijous dia vuit de maig a les dotze de la nit, era el tret de sortida de la campanya electoral d’aquelles municipals de l’any 2003. Evidentment, els de la CORI n’havíem de preparar alguna de grossa, que eclipsés la resta de formacions polítiques, burlant-nos d’elles en plena cara...
Després de debatre-ho durant un parell de reunions que vam fer a dins del Despertaferro, recordo que entre tots vam decidir que m’enganxaria jo mateix al plafó de fusta dels cartells que ens correspongués, mitjançant una perfomance juantxi. Crec que aquesta idea tan original va ser pensada entre l’Àlvar Thomàs, en Carles Borja, en Jordi Martínez i en Gerard Martí, que tenia bones nocions d’espectacles teatrals alhora que polítics. Total, que com que jo seria el primer a enganxar el cartell, perquè l’ordre protocol·lari estipulat entre els partits participants aniria de menys a més, em posaria una màscara antigàs de goma verda de l’exèrcit britànic dels temps de la Segona Guerra Mundial; llavors en Gerard Martí i en Jordi Garcia, amb granotes de treball m’empastifarien de «cola» (en realitat aigua de l’aixeta) i m’enganxarien a la parcel·la que em toqués a la paret de fusta, quedant-me totalment quiet i aferrat com si fos un home-cartell, o cartell vivent, mentre els altres candidats anirien ficant els seus de manera progressiva. No sabeu el fart de riure que ens vam fer tots plegats durant aquella reunió mentre ens imaginàvem l’escena en qüestió: jo totalment quiet i enganxat dins del meu espai electoral, davant d’una plaça Mercadal plena de gom a gom amb els seguidors, o la cleca de cada partit polític. A més, es veu que allò es retransmetria totalment en directe per Canal Reus i ho veuria tota la ciutat, és clar...
Quan els membres de la CORI i jo vam arribar en aquell espai de la ciutat, hi havia una gentada que feia por. Tal com havíem imaginat, tots els partits havien portat un munt de simpatitzants que sumaven centenars de persones. Nosaltres sols érem una dotzena com a molt, però faríem tant de rebombori com la resta, o encara més...
Recordo que Canal Reus, va habilitar com una mena de plató davant del triangle de fusta on s’havien d’enganxar els cartells. Com que l’ordre era de menys a més vots, jo vaig ser el primer a ser entrevistat en directe. Recordo que només ficar-me al costat de la presentadora dels informatius que es deia Núria Torres, de sobte, van aparèixer un munt de periodistes fent-me fotos, omplint la foscor de la plaça amb els seus flashos pertinents. Potser n’hi havia quinze o vint. Mai m’havia sentit tan famós en ma vida. Estava a dalt de tot. Glòria total. Recordo, també, que estava tan nerviós que no sabia què dir. Però de sobte, quan anava a respondre la primera pregunta que em va fer la presentadora dels informatius, la cleca socialista que encapçalava en Lluís Miquel Pérez es va saltar de manera arbitrària el protocol i l’ordre d’intervencions polítiques que s’havia estipulat amb Canal Reus i van envair el «plató televisiu», corrent com a bojos i cridant eslògans del partit per davant de les càmeres, mentre enganxaven el seu primer cartell. Era evident que en Lluís Miquel Pérez i els seus havien volgut boicotejar la meva entrevista fent trampa. Aleshores jo m’estava convertint en el veritable protagonista d’aquella nit electoral (per ser la novetat, les meves pintes estrafolàries, etc.) i em va fastiguejar la festa desviant l’atenció dels periodistes cap a ell, que era l’alcalde i el candidat amb més poder. Però de totes maneres, aquella acció tan mesquina no li va sortir gens bé, va ser pitjor el remei que la malaltia...
Com que el candidat socialista va ser el primer a enganxar el seu propi cartell, a partir d’aquell moment, els periodistes van decidir canviar l’ordre de declaracions dels candidats, de més a menys, és clar. Mentre en Lluís Miquel Pérez ficava la cola i el cartell del PSC (amb el seu rostre i l’eslògan: «el millor per Reus»), un munt de gent va començar a aplaudir-lo de manera entusiasta.
Després li va tocar a en Carles Pellicer de CiU, que durant aquell any anava de cap de llista per primera vegada i no parava de repartir bossetes d’avellanes entre els assistents. També va fer el mateix: va enganxar el cartell i va fer unes declaracions per Canal Reus. A continuació, va ser el torn d’en Miquel Àngel López Mallol del Partit Popular: també va enganxar el cartell i va parlar davant de les càmeres. Algú va xiular mentre ho feia, perquè estava amb ell el subdelegat del Govern de Tarragona. A continuació li va tocar a l’Empar Pont d’ERC. A en Daniel Pi, en Josep Machado... i, finalment, jo.
Tot just quan em va tocar el torn, essent el darrer de tots i captant el centre d’atenció de tota la plaça, encara vaig fer més teatre que els altres, quedant-me totalment quiet davant del plafó, mentre la gent observava a veure què feia. De sobte, em vaig posar la careta antigàs i el casc de paleta de color groc estirant els braços del tot, gairebé com si m’haguessin de crucificar. I d’entre el públic, van sortir dos operaris de la CORI vestits amb granotes, amb escombres i una ferrada d’aigua. Em van empastifar de dalt a baix (també pel davant i pel darrere, tal com es fa en un cartell de paper) i em van guiar fins al lloc que em corresponia. Era la casella número set, a sota mateix del cartell d’en Lluís Miquel Pérez. Allò va deixar la gent totalment descol·locada, mentre els meus partidaris començaven a cridar: «Alcalde, alcalde!» amb totes les seves forces. Penseu que allò es va emetre en directe per Canal Reus i tothom va contemplar aquella «enganxada» tan original.
Recordo que em vaig quedar quiet, totalment paralitzat i recolzat a la fusta, fent el gest de la victòria, mentre hi havia membres del Partit Socialista que, totalment plens de ràbia, donaven patacades a les potes metàl·liques de la cartellera a veure si allò em podia fer caure a terra. Però vaig aguantar ferm. Mentre estava col·locat d’aquella manera tan incòmoda, posicionat amb les cames doblegades, recordo el Josep Machado acabant de ficar el seu cartell al meu costat (al quadrat número 6), tot i dient-me:
-Compte, mestre, no et moguis o t’empastifaré de debò.
Estava totalment inclinat al meu costat i encara recordo la mitja rialla que se li va escapar mentre ho deia.
Total que encara que en Lluís Miquel ho volgués impedir de manera tramposa, aquella nit l’«alcaldable juantxi» va ser el veritable protagonista d’aquell acte. Sobretot, perquè al ser el darrer candidat a «enganxar» el cartell, la gent encara s’hi va fixar molt més.
Allò va sortir reflectit a la premsa l’endemà mateix. Fins i tot van circular acudits pels diaris on sortia una caricatura meva enganxada a la paret, amb un cartell que hi posava: «abstenció».
Quan vaig abandonar la meva parcel·la, en Jordi Martínez i en Gerard Martí van acabar de rematar la jugada, ficant-hi uns cartells adhesius grans i vistosos on deia: «es lloga» junt amb adhesius del nostre partit, en lloc de posar un cartell normal i corrent com la resta. La veritat sigui dita, de moment encara no n’havíem fet cap, ni havíem preparat cap disseny o res semblant, perquè volíem seguir duent a terme la nostra crítica al sistema electoral de llavors.
En acabar l’acte, mentre els de la CORI fèiem petar la xerrada davant dels porxos de la plaça Mercadal, en Lluís Miquel Pérez en persona se’ns va apropar per felicitar-nos per la nostra «valentia»; de totes maneres també em va adreçar una pulla en contra:
–Que malament ho tindria jo, si t’hagués de votar, eh? Que malament ho tindria! –em va comentar de manera despectiva davant dels altres per fer-me quedar en evidència.
–No cal que hem votis, home. Que jo no el vull el teu vot –li vaig respondre prou emprenyat per les trampes que havia fet durant aquella nit–. Però no et preocupis que ja ens votarà bastanta gent. Molta més gent de la que et penses... Segur que fins i tot els teus fills votaran la CORI.
–AIXÒ MAI DE LA VIDA! –va cridar allunyant-se de mi com si tingués la pesta.
Recordo que l’endemà durant un dinar familiar vaig explicar a mon pare, el que m’havia dit el seu antic camarada del PSC de Reus.
–Haver-li respost: «A tu qui et votarà amb aquesta cara de porc que tens?» –va dir-me tot emprenyat. Mon pare ja portava uns quants anys bastant desenganyat dels Socialistes de Reus, però en Lluís Miquel Pérez cada vegada li queia pitjor.
Durant les jornades següents a l’enganxada, la premsa impresa només feia que parlar de nosaltres i de la nostra posada en escena tan original. Els havíem tornat a prendre fotografia i titulars. Començant pel Diari de Tarragona en la seva edició del dia 9 de maig, hi havia la fotografia de tots els candidats junts, però en el petit article de sota titulat: «A la caza del voto» hi deia:
En Reus, la pegada de carteles se salió de lo habitual debido a la presencia entre los alcaldables de Ariel Santamaria (CORI), que convirtió en diferente un acto que acostumbra a ser calcado cada cuatro años. Santamaria optó por un sistema de pegada de cartel virtual, en el que él mismo se embadurnó de cola y se enganchó en el tablón.
I dins d’aquella mateixa edició del Diari de Tarragona en l’apartat de eleccions 25-M, hi havia aquella altra secció anomenada la «foto del dia», titulada:
«La nota de color de Ariel Santamaria»: El cantante de rock y candidato de la CORI, a la alcaldia de Reus, Ariel Santamaria, puso ayer noche la nota de color y humor a la pegada de carteles de la plaza Mercadal. Enfundado en su vestimenta habitual, con un casco de obrero de la construcción y una máscara antigás. Santamaria fue embadurnado con cola por sus compañeros de partido y después se enganchó él mismo en el tablón. Sin duda alguna, la campaña electoral reusense promete con el «fichaje» de Ariel.
No hi havia cap dubte de que els periodistes s’ho passaven molt millor que nosaltres, els juantxis de la CORI.
Abans de seguir explicant successos i anècdotes de la campanya del 2003, voldria fer un incís sobre les nostres propostes polítiques que, tant al web com als pamflets que vam repartir, van quedar així:
ÀREA ESPORTS I LLEURE:
-Cursa de Mulasses durant les festes majors. Cada bar portarà una mulassa.
ÀREA PROMOCIÓ LOCAL:
-Canviar el nom de general Prim pel de general Plim per promocionar la beguda local.
-Repartiment de preservatius amb la forma del campanar de Reus amb el lema: «el campanar fa cardar».
-Instal·lació d’una estàtua del Gaudí mirant cap a Riudoms, fent botifarra de pagès.
-Ampliació de l’aeroport de Reus amb la instal·lació d’una llançadora espacial europea.
ÀREA DE MEDI AMBIENT:
Canviar tots els arbres de Reus per plantes de marihuana. Amb els arbres sobrants, creació de diversos pulmons verds situats a tots els polígons dels afores de Reus.
ÀREA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA:
Posar piercings a la llengua de forma gratuïta a tots els CAP de la ciutat.
ÀREA URBANÍSTICA:
-Monument dedicat al Juantxi desconegut amb una font de la qual ragi aiguardent tot el sant dia (i vermut de Reus els dies festius).
-Trasllat de les obres de la Sagrada Família a la plaça de la Llibertat.
-Escales mecàniques per pujar al campanar (com les del Corte Inglés).
-Càmping nudista a la plaça de la Patacada.
-Esculpir les cares dels alcaldes més juantxis de Reus a la pedrera del Coubit.
ÀREA DE CULTURA I ESPECTACLES:
-Ubicació d’una biblioteca pública a l’antiga seu de l’escorxador.
-Festival de circ al·lucinogen Tripezzi.
-Ubicació d’una macrodiscoteca a l’antiga seu del banc de Santander, a la plaça del Mercadal, amb una zona afterhours situada al refugi de la guerra civil (per no molestar les famílies residents a la plaça).
-Concurs d’imitadors d’Elvis Presley, emès per Canal Reus.
-Festival de curtmetratges pornoeròtics a tots els cinemes i teatres de Reus (Reus-Erecte).
Evidentment aquestes propostes tan juantxis i surrealistes van ser fruit d’unes quantes reunions, on tots plegats vam divagar a veure què podia quedar més graciós i esperpèntic en relació amb la resta de les propostes que feien les altres formacions polítiques.
En el pamflet en qüestió també hi havia una introducció que deia això:
Benvolgudes i benvolguts juantxis reusencs. Aquí teniu una part del programa electoral de la CORI per anar fent boca. Evidentment no hi són tots els punts, però què us esperàveu? ...No desvetllarem tots els nostres «secrets» en un dia.
Com que l’inici d’aquella campanya electoral de les municipals del 2003 coincidia amb el punt àlgid del Trapezi (en la seva vuitena edició); des del partit vam decidir que no sortiríem al carrer fins que s’acabessin aquells actes, per a no molestar als artistes que es guanyaven la vida duent a terme aquell festival de circ. Malgrat que allò em semblava lògic, em va saber greu no sortir a fer campanya durant aquell mateix dissabte dia 10 de maig en què Reus estava ple de gom a gom (quan dic ple, és que estava ple, ple a rebentar).
Durant el dilluns dia 12 de maig, vaig quedar amb en Jordi Garcia per donar tombs amb el seu quad per tot el centre de Reus. Fent parades per anar repartint adhesius i pamflets del partit. En Jordi em va venir a recollir amb el seu vehicle al barri Juroca i vam pujar fins al Mercat Central; jo anava assegut darrere seu amb el casc de paleta groc com a màxima protecció. Quan vam arribar al mercat hi havia les parades plenes de gom a gom. Allí ens vam aturar uns vint minuts i tota la propaganda electoral que portàvem a les mans, ens va volar en un tres i no res. La gent ja sabia de què anava la cosa. Recordo que portàvem el meu radiocasset estèreo lligat al portaequipatges del quad amb corretges i sonava la cançó de «Tots som de Reus» durant tota l’estona. De tant en tant se sentia una veu en off que deia: «Vota la Cori, vota Ariel Santamaria, juantxi de nit, alcalde de dia», que ho vaig gravar a l’emissora Punt 6 ràdio.
Durant aquella primera parada de la ruta del quad, en Jordi Garcia va aprofitar per a tramitar la venda d’uns terrenys seus que havia heretat del seu avi a una gestoria que hi havia a la plaça de les Oques. Després vam baixar pel carrer de Sant Joan, i en arribar en plena plaça del Prim vam trobar-nos amb un equip de rodatge de TV3 que buscaven un participant «peculiar» per dur a terme un concurs de parelles que havien d’anar directament cap a Canàries, deixant-ho tot de cop. Quan em vam veure abillat d’aquella manera em van demanar si us plau que m’hi presentés perquè havia quedat automàticament seleccionat, però els vaig dir que no, perquè estava fent campanya electoral. Els de TV3 no ho van entendre fins que els vaig ensenyar els pamflets i adhesius del partit.
Durant aquelles jornades tan emocionants, l’Àlvar Thomàs va portar uns cartells del Bloc Nacionalista Valencià on hi havia plantes de marihuana molt evidents, perquè pregonaven legalitzar-ne el consum. Recordo que els vam reciclar tapant el nom de Bloc Nacionalista Valencià amb els adhesius de la CORI. Hi cabien perfectament. Ni fet a propòsit. A continuació, vam enganxar aquells cartells, així com de prova, a veure què passava, i van tenir un èxit rotund.
Recordo que vaig fer una primera sortida nocturna amb l’Abel Guinovart per a encolar aquells cartells pels cilindres (anomenats tècnicament «mupis») de la riera Miró. S’aturaven vehicles amb penya a dins i ens els demanaven de manera desesperada. Eren gent dels barris totalment castellanoparlants. Fins i tot, n’hi havia algun amb aspecte de quinqui vell reciclat.
«Si vas a plantar marihuana por Reus, nosotros te votamos, CORI», em deien sense saber el meu nom exacte. Jo els donava el cartell perquè el pengessin a la seva habitació. I també m’agafaven pamflets i adhesius del partit.
Recordo que amb els quartos que havíem guanyat venent roses el dia de Sant Jordi (potser uns cinc-cents euros o així) vam fer un munt de fotocòpies del programa electoral al Megaron, del carrer de Riudoms. I una impremta de Reus (no en recordo el nom exacte) ens havia fet uns mil adhesius a molt bon preu. En aquesta moguda de marxandatge electoral, també s’hi va afegir en Jordi Escoda de l’Òmnium Cultural, que havia estat regidor i alcaldable de CiU. Aquest gran activista cultural i polític de Reus també ens va imprimir nous cartells amb el meu rostre on deia: «Vota Cori», amb lletres a l’estil Coca-cola, i l’eslògan: «Ariel Santamaria, juantxi de nit, alcalde de dia». Allà sortia el meu rostre amb un adhesiu posat al front. Un cartell força guapo dissenyat per en Jordi Martínez i en Lluís Oliach, conjuntament; crec que és el millor cartell que m’han fet mai per a una campanya electoral. El senyor Escoda també ens va fer les paperetes amb els sobres pertinents per votar perquè les anéssim repartint en plena campanya electoral.
Durant aquella primera setmana, també recordo que un grupet de la CORI vam recórrer a peu tot el barri Niloga, passant pel carrer de Llovera, i vam saludar els treballadors de Cal Jofré que estaven admirats amb nosaltres. Quan vam arribar al barri Niloga vam saludar els de CiU, amb el Carles Pellicer de número 1, que estava fent un porta a porta per tot el barri. Allò sí que era treballar-s’ho de debò. No pas nosaltres, que sols visitàvem els bars que ens trobàvem pel camí, fent cerveses amb els clients. De totes maneres quan xerràvem amb els parroquians que hi havia per aquella zona de Reus, els repartíem propaganda electoral.
–Què conyons que sou, xec! –ens deia un, rient mentre ho llegia.
–Almenys vosaltres feu riure, que la resta fa pena –ens deia un altre. I així anant fent... Recordo una jornada gloriosa d’aquella campanya electoral en què la majoria d’integrants de la CORI 2003, em van acompanyar a fer campanya pel carrer. Eren: en Jordi Martínez, en Jordi García, en Carles Borja, l’Àlvar Thomàs, en Toni Fullat, en Lluís Oliach, en Gerard Martí, en Miquel Masip, en Jordi Sugranyes i en Jordi Cuesta. Una bona cleca totalment RTV que no es va repetir mai més. Quan anàvem caminant junts pel centre de Reus, semblàvem el «messies juantxi i els seus dotze apòstols revolucionaris».
Una altra jornada destacable d’aquella campanya electoral va ser el dimecres dia 14 de maig. Ja de bon matí vaig anar a recollir el nou vestit d’Elvis que m’havien confeccionat les mestresses del Ghermon, regentada per una tal Puri i la Teresa Montañés; una botiga de disfresses que hi havia en ple barri del Carme. Els vaig demanar un vestit de tall clàssic cent per cent Elvis Presley de color blanc, duent-los diverses fotos del concerts del rei del rock a Las Vegas per a mostrar-los el que realment volia, amb unes quantes indicacions per part meva. Estava totalment fet a mida, de color blanc immaculat, amb bijuteria barata enganxada. Recordo com en Jordi Martínez em va felicitar per com de guapo em quedava. Em va costar, al final, 350 euros d’aquell moment. No estava mal, però em va coure una mica a la butxaca. De totes maneres, amb el rendiment que li he tret des de llavors m’ha sortit totalment a compte, i quinze anys més tard, encara el faig servir de tant en tant i el conservo intacte, tret d’alguns retocs i recanvis que hi he dut a terme.
Després de passejar per la zona del barri del Carme repartint propaganda electoral, vaig quedar amb en Carles Borja i l’Àlvar, amb els quals vaig circular amb un cotxe descapotable per tot el centre de la ciutat. Ens vam ficar, fins i tot, pels carrers de l’interior del tomb de ravals. El vehicle causava impressió, perquè es descapotava de manera automàtica i era propietat d’un tal Engelbert Montalà, membre del Casal i molt col·lega d’en Carles Borja. Recordo que em vaig penjar la bandera de Reus, adquirida a cal Barato, a l’esquena, com si fos una capa, i mentre ens desplaçàvem per Reus, la bandera onejava totalment pel vent com si fos la capa del Superman, o d’algun altre superheroi. Realment sí que vaig causar sensació. Mentre ens desplaçàvem amb aquell buga, també fèiem sonar el nostre himne de campanya per l’equip estereofònic del vehicle descapotable, que petava tan fort que semblava que portéssim un equip de megafonia.
Mentre jo em passejava per Reus, la meva mare, que havia sortit de comprar al Mercat Central ens va veure circulant per la plaça de les Oques i una senyora gran que hi havia al seu costat li va comentar totalment escandalitzada: «Això hauria d’estar totalment prohibit», sense saber, és clar, que era la meva mare.
Durant aquella jornada electoral, també vaig passar per l’avinguda del Doctor Vilaseca, i el pare del Jordi Martínez es veu que em va veure des del balcó de casa seva i es va fer un tip de riure. «A mon pare li queien les llàgrimes dels ulls, de debò», em va dir tot entusiasmat, en Jordi Martínez, quan ens vam trobar a la tarda.
El dimecres 14 de maig del 2003, recordo que el cantant Fito Luri (col·lega nostre) ens havia convidat als de la CORI a fer acte de presència en una roda de premsa on anunciava públicament que es retirava de la música perquè que es volia dedicar a la política en cos i ànima; anava de número catorze de les llistes del Partit Socialista de Reus. En Fito havia vingut en persona a una reunió de la CORI que havíem fet uns dies abans per a demanar-nos que anéssim a la roda de premsa de «bon rotllo». Es veu que sobretot volia que hi anés jo en persona, que feia molts anys que ens coneixíem, gairebé des dels nostres inicis musicals a casa del Dani Albero als anys 80. Em va saber greu dir-li que no perquè ja em temia que allò era un acte de campanya electoral cent per cent socialista i que hi hauria l’alcalde Lluís Miquel Pérez avalant-lo. Algú del Casal em va dir que potser s’hi hauria d’anar, perquè en Fito era bon paio i tal. Però des del punt de vista polític m’hi vaig negar totalment. No volia sortir retratat amb ell i l’alcalde Lluís Miquel Pérez, que aprofitaria aquella imatge per intentar «abduir-me» cap al cantó socialista, tal com havia fet amb en Fito. Jo ja sabia com actuaven aquells polítics tan espavilats des de feia anys i no em vaig deixar enredar de nou.
Tot i això, durant aquella mateixa jornada de la roda de premsa del Fito, els de la CORI vam passar amb el cotxe descapotable de l’Engelbert pujant pel carrer de la Mar de Reus. I tot just a la cantonada on hi ha l’Absis de la Prioral, s’estava duent a terme un acte de campanya en tota regla amb l’alcalde Lluís Miquel Pérez i altres regidors socialistes com en Xavier Filella o la Misericòrdia Dosaiguas. També hi havia en Pitus Borràs (amic personal d’en Fito) i un munt de periodistes i tertulians de la cleca socialista. Recordo que quan vam passar davant seu, vam pujar la música de «Tots som de Reus» al màxim volum i vam aturar el nostre vehicle descapotable durant uns quants segons per a cridar l’atenció, els vam saludar de lluny i vam seguir tirant cap amunt, en direcció a la plaça Mercadal.
Més endavant, ens vam adreçar a Canal Reus Televisió, perquè el director, Francesc Domènech, m’havia d’entrevistar per al seu programa Tribuna perquè aquell any ho faria amb tots els candidats començant per a mi, ja que l’ordre anava de menys a més. Recordo que durant l’entrevista ell ho va passar molt malament perquè moltes vegades s’havia d’aguantar el riure mentre escoltava les meves propostes electorals.
En sortir del plató de Canal Reus, el periodista Jaume Fuentes em va fer una entrevista telefònica en directe per un programa de ràdio, que em sembla que era RAC1. Des del plató radiofònic va llegir uns quants punts del programa electoral de la CORI en veu alta i, en acabar, em va preguntar què havia esmorzat durant aquella jornada.
–El de sempre –li vaig respondre–. Un tallat amb un parell de magdalenes...
–És que al teu programa diu que plantaràs marihuana per tot Reus, vols dir que no n’has fumat per esmorzar?
–Això ho faig per sopar, tot just abans de sortir de festa –li vaig respondre, mentre tothom es petava el cul de riure, sobretot els membres de la CORI que estaven amb mi escoltant el programa a través dels altaveus del cotxe descapotable. Em sap greu dir-ho, però no em recordo de quina marca era, sols que era un vehicle molt gran i de color negre llampant. Potser era un Renault d’alta gamma.
De totes maneres, aquella entrevista que em van fer per Canal Reus va ser la primera més important que vaig dur a terme com a candidat de la CORI. Es va emetre per la televisió local mentre jo estava dinant al bar Carrasclet amb camarades del partit. Recordo que mentre la vèiem, tothom es petava el cul de riure. Allò era massa. Mai s’havia emès una cosa com aquella per Canal Reus.
–Xec, que bo. Això supera lo dels Monty Piton! –em deia en Gerard Martí tot entusiasmat. I tenia raó. Allò era una mena de perfomance política molt ben feta. Ben argumentada i que, a més, es podia votar. Me’n vaig sortir força bé. Amb aquell vestit d’Elvis recent estrenat, de color blanc immaculat amb tota la bijuteria, encara tenia més credibilitat política juantxi.
Recordo que quan el director de Canal Reus em va preguntar, tot seriós, quins eren els nostres plans de treball per a crear indústria i llocs de treball a la ciutat, jo li vaig respondre:
–Com que treballar no agrada a ningú, la nostra proposta és crear més regidories a dins de l’Ajuntament, perquè de treballar, sembla ser que no es treballa massa.
Aquesta era una proposta que s’havia inventat en Jordi Martínez, que sempre tenia molt bones idees d’aquest tipus.
Allà al Tribuna també vaig aclarir que els de la CORI ja érem conscients que érem juantxis de debò, mentre que «els altres també ho són, però encara no se n’han adonat».
Malgrat que el programa el va veure molta gent de Reus i voltants, el públic en general no va acabar d’entendre que jo fos un candidat de debò per a les properes municipals; o sigui, que es pogués votar. Ho veien com una mena de broma passada de voltes i potser sense valor legal. A només unes quantes ments privilegiades els va passar pel cap que, de sobte, a Reus aparegués un partit de les nostres característiques a qui realment poder donar el vot.
Durant aquell mateix dimecres, al vespre, vaig anar al debat de tots els candidats que es presentaven a les eleccions del 2003. Aquell acte tan oficial i tan protocol·lari es va celebrar de manera solemne a l’escenari del Teatre Bartrina de Reus organitzat per Ràdio Reus la SER, el Diari de Tarragona i Canal Reus TV.
Recordo que el Joan Carrion un dels periodistes encarregats de l’acte, prèviament havia trucat al Jordi Martínez, que seguia essent el nostre cap de premsa, insistint que en Lluís Miquel Pérez no participaria en aquell debat d’alcaldables tan important, si jo anava vestit d’Elvis Presley, tal com se m’havia vist hores abans pel Tribuna de Canal Reus.
–Xec, si el Pérez no vol anar al debat per culpa de la meva indumentària, no és el meu problema –em vaig queixar mentre estàvem en Jordi i jo reunits al pis de la plaça de les Basses–. No veus que el paio va de farol?
–El que ens interessa és que surtis igualment i diguis la teva al debat. Que enumeris tots els punts del programa electoral...
–És clar, Jordi, però per què m’han d’impedir que vagi vestit com vulgui? Com si vull anar transvestit i vestit de dona, què passa? Això és feixisme pur.
Era evident que tot aquell embolic polític se’ns estava fent molt gros. I tots plegats estàvem força nerviosos. Tant nosaltres com els nostres adversaris...
–El principal és que enumeris totes les juantxinades del programa electoral i que despleguis una revista pornogràfica, mentre parlen els altres –va recalcar en Jordi, ficant-se gairebé histèric per la pressió que sentia. Aleshores també semblava que tothom estava pendent del que faríem a partir de llavors.
–És clar, és clar...
–Pensa que ho veurà tot, absolutament tot, Reus per Canal Reus, eh? –em va recalcar–. La Patrícia m’ha dit que es preveu una audiència de gairebé cent mil persones –va insistir–. Es veu que fins i tot, posaran una pantalla gegant darrere de l’escenari del Teatre Bartrina, que es preveu que estigui absolutament ple, però ple del tot. Gairebé la majoria dels peixos grossos i la màfia de Reus hi seran presents, ho entens?
–Però jo et dic que si de totes maneres finalment hi vaig vestit d’Elvis, l’alcalde hi anirà igualment. Això que diu que «no hi anirà» és mentida.
–Mira, Ariel, posa’t una americana amb corbata tal com diuen –va decidir en Jordi Martínez–. Però fes-ho l’estil roquer macarra. Et poses gomina al cap fent-te un tupè, també et poses una canellera de cuir negre a l’estil Marlon Brando. Un clavell a la butxaca de l’americana i la gent ja ho entendrà. Mira d’entrar a l’escenari amb el casc de paleta groc posat, te’l treus quan seguis i el col·loques damunt de la taula al costat del teu micròfon. Així tot el públic veurà de què va la cosa. Que en el fons seguim amb la nostra conya marinera...
Tal com em va recomanar en Jordi, vaig anar vestit d’aquesta manera al Teatre Bartrina, entrant pel hall del Centre de Lectura. Recordo que pel camí, em va acompanyar un seguici d’uns quinze o vint membres de la CORI, mentre jo anava repartint adhesius i pamflets a la gent que em trobava pel carrer. Durant aquella tarda, no sé per què, també se’m va ocórrer comprar una trentena de piruletes en un comerç de dolços que hi havia al carrer de Jesús i els vaig col·locar adhesius petits del nostre partit damunt de la superfície de cel·lofana arrodonida. Allà quedaven ben enganxats. Vaig repartir tots aquells dolços junt amb la resta de propaganda electoral. A l’entrada del Centre de Lectura em vaig trobar la mateixa Misericòrdia Dosaiguas Pérez, regidora d’Educació, i em va entregar una rosa dels socialistes observant-me com si fos un alien o una cosa per l’estil.
–Moltes gràcies, senyora –li vaig dir agraït, recollint-la amb un gest teatral. A canvi del seu obsequi li vaig entregar la meva darrera piruleta.
En entrar al teatre, en Joan Carrion en persona em va fer pujar a un lateral de l’escenari i em va felicitar pel meu canvi d’imatge:
–Així quedes millor, Ariel, no pas vestit d’Elvis Presley –em va comentar tot satisfet.
–Doncs sàpigues que és la darrera vegada que passo pel tubo, Joan –li vaig recriminar donant-li la mà–. El proper debat conjunt que es faci aniré vestit d’Elvis o de la manera més juantxi possible. I si el Pérez no vol venir, doncs que no vingui i que s’ho faci mirar...
Allà davant dels meus ulls, vaig veure aquella immensa taula per a set tertulians. Set candidats que havíem de rebatre els nostres programes electorals perquè la gent ens votés. Recordo que en Daniel Pi d’Iniciativa Verds i jo vam ser els primers a arribar a l’escenari del Teatre Bartrina i, de sobte, em va agafar com un nou atac de por escènica, sense parar de donar tombs entre bambolines, caminant totalment nerviós per l’embolic on m’havia ficat jo mateix. Observava com la platea del teatre s’anava omplint de gom a gom i allò encara em va espantar molt més. Una cosa era fer un concert de rock i una altra era debatre sobre política local amb gent que semblava ser tan professional i tan ben preparada en la matèria. Però el que em va acollonir de debò, en aquells moments de por escènica, va ser quan vaig veure com tota la resta de candidats s’apropaven cap a l’escenari del Bartrina en fila índia; anaven caminant tots junts amb els seus assessors i saludant el públic assistent: en Lluís Miquel Pérez, en Carles Pellicer, l’Empar Pont, en Miquel Àngel López Mallol i en Josep Machado. I allò, la veritat sigui dita, feia impressió de veure.
–Mare meva, on m’acabo de ficar. No sé si me’n sortiré, d’aquesta! –vaig pensar en veu alta.
En Daniel Pi em va observar sense dir res. Semblava estar tan nerviós com jo. Crec que els gladiadors de l’antiga Roma, devien tenir aquella sensació abans de sortir a lluitar a l’arena del circ...
En Quico Domènech de Canal Reus va ser el primer en arribar a l’escenari junt amb la Gemma Torrents de la SER, que eren els presentadors-moderadors.
–Què tal Ariel? Et veig una mica nerviós –em va comentar amb veu foteta, en Quico.
Després em va saludar la Gemma Torrents, a la qual també coneixia de vista.
–Enhorabona per tot el que heu aconseguit tu i els teus –em va comentar de manera discreta i sincera–. Ja feia falta una cosa com la vostra a Reus...
És evident que aquesta prestigiosa periodista, que era més aviat de la meva edat i anava del nostre pal, comprenia perfectament el que estàvem duent a terme a escala política. Em vaig delectar durant uns quants segons observant-la atentament per com n’era, d’eixerida. Una noia també amb caràcter i empenta que aleshores ja desprenia una mena d’aura carismàtica molt potent.
A continuació, van pujar tota la resta d’alcaldables i vam seure als llocs que ens corresponien. Recordo que d’esquerra a dreta estàvem asseguts: jo mateix, en Daniel Pi, l’Empar Pont, en Lluís Miquel Pérez, en Carles Pellicer, en Miquel Àngel López Mallol i el senyor Josep Machado.
Vaig flipar amb tot el muntatge televisiu i radiofònic que es va instal·lar pel voltant de l’escenari del Bartrina. Almenys hi havia mitja dotzena de càmeres gravant-nos des de tots els angles possibles. També hi havia una pantalla gegant darrere nostre i allò es retransmetia en rigorós directe per Canal Reus Televisió.
Recordo que el debat va començar a dos quarts de nou del vespre en punt, en la convocatòria que vam rebre per part dels organitzadors hi havia una nota de premsa on es pregava que els assistents estiguessin al Teatre Bartrina vint minuts abans per fer una reunió i aclarir qualsevol dubte que es pogués produir.
El debat es va dividir en tres blocs; al primer hi hauria un ordre d’intervencions descendent de PSC a CORI i viceversa.
Bloc 1: Reus avui. La situació econòmica de la ciutat que s’està construint. Els problemes de mobilitat, la indústria i comerç...
Bloc 2: Política social: Ensenyament, escoles bressol, residències d’avis, polítiques d’habitatge.
Bloc reserva: Reus enfora. El paper de la ciutat en el context territorial immediat.
Després de les presentacions oportunes d’en Francesc Domènech i la Gemma Torrents, tots els candidats van començar a esplaiar-se amb les seves propostes municipals que formaven part del primer bloc. Va començar en Pérez, seguit pel Pellicer, etc. sense ser interromputs per ningú de més a menys.
El candidat socialista, entre vàries propostes, va anunciar que era necessari buscar consensos i que Reus era un model de ciutat que s’havia definit entre tots els reusencs. En Carles Pellicer, va dur a terme el seu discurs recriminant que la ciutat estava creixent, però no prou. En López Mallol, va denunciar que calien més solucions per aconseguir més sòl industrial i unes altres mil cinc-centes places d’aparcament. L’Empar Pont va manifestar que Reus ja tenia prou sòl industrial i que calia apostar per les pimes per arrelar gent al territori. En Daniel Pi va dir només que la prioritat de Reus era aconseguir treball estable i qualitat de vida per a tothom. En canvi, en Josep Machado ja va fer un parlament més contundent dient que volia un canvi de rumb en la política municipal, i va afegir que l’equip de govern no permetia que la gent del carrer participés en les seves decisions i que calia més participació efectiva i menys demagògia política.
Grans discursos polítics, tot plegat. Però en el fons era el de sempre, més del mateix...
Mentre els altres parlaven jo vaig observar el guió del text que havia de dir. M’ho havia preparat curosament en Jordi Martínez, de manera que fins i tot estava enquadernat amb una portada de plàstic transparent amb anelles blanques del mateix material perquè no es fes malbé. El meu número dos, m’ho havia redactat correctament agafant els principals punts del programa electoral de la CORI 2003, aplicats al debat, més altres idees de la seva collita pròpia que quedaven força dins d’aquell tarannà polític tan juantxi i surrealista...
Total, que quan em va tocar a mi parlar de projectes de futur de ciutat, vaig començar a dir un munt de bajanades parlant amb veu pausada i clara, com si fos un polític de debò com els altres. Ho vaig fer amb cert encant i només començar a enumerar els principals punts del programa electoral, tot el públic del Teatre Bartrina va començar a riure de mala manera. Mai en sa vida havien vist a un candidat tan peculiar com jo fent el pallasso allà dalt, junt amb la resta de candidats, ni havien escoltat mai aquell tipus de propostes polítiques. Recordo que més o menys vaig dir això:
Hola, bona tarda o bon vespre, ciutadans i ciutadanes de Reus que ens voleu votar durant les properes eleccions municipals. Em dic Ariel Santamaria, soc de Reus, llicenciat en Història, treballo a Correos, soc músic i cantautor juantxi i l’any passat vaig publicar el meu primer disc titulat Everybody’s juanxi. Ja fa molts anys que soc una puta del rock and roll i ara mateix m’acabo de convertir en una puta de la política per a aconseguir el màxim de vots possibles i poder ser alcalde de la ciutat. Durant l’estiu del 2001 vaig tenir un somni en què l’esperit de l’Elvis em demanava deu duros –vaig prosseguir, mentre un munt de gent de platea ja començava a riure de manera sonora– i, com que no els tenia, em va demanar que em presentés a l’alcaldia de Reus i arreglar la nostra ciutat ja d’una punyetera vegada.
Així doncs, volia comentar que cal recuperar el lloc capdavanter que ens correspon i que ja teníem durant l’època del Reus-París-Londres. Hem de potenciar els nostres trets característics com: subvencionar les destil·leries de vermut i aiguardent de Reus, grans indústries locals. Els de la CORI també creiem que cal canviar el nom de general Prim per general Plim per a vendre la nostra beguda entre els japonesos. També volem posar el nom de Gabriel Ferrater a una fonoteca, ja que no es posa a una biblioteca.
Per a potenciar el turisme reusenc, proposem la creació d’un parc temàtic de Gaudí, que es digui Gaudilàndia, a la carretera de Riudoms, amb una estàtua gegant del nostre arquitecte mirant cap a Riudoms i fent el gest de la botifarra, com si fos el Colom de Barcelona assenyalant a Amèrica, però no exactament... sinó cap a Riudoms.
A partir d’aquí, vull exposar que la ciutat té molts problemes de mobilitat a resoldre, per això proposem una flota d’helicòpters com a transport públic, potenciar l’ús del monopatí i contractar a skaters per a aprendre a utilitzar-los, així també es crearien més llocs de treball.
Quant a obres públiques, vull proposar el trasllat de les obres de la Sagrada Família a la plaça de la Llibertat, perquè com que ja hi estem acostumats ja no ve d’aquí.
Quant a zones lúdiques, és evident que no han de molestar als veïns i també que els joves usuaris les han de trobar atractives, per això proposem fer una discoteca al refugi de la plaça Mercadal o per rieres diverses i si el jovent hi fa massa soroll, les podem inundar.
Quant a llocs de treball, tots nosaltres hem de partir de la base que treballar no agrada a ningú i per això podríem crear noves regidories, perquè fent de regidor no es treballa massa.
Vers el tema de política d’habitatges, l’Ajuntament de Reus podria habilitar un refugi lliure a la Capsa Gaudí, així serviria per a alguna cosa útil.
Quant a cultura, el meu partit, la CORI, i jo creiem que la ciutat encara està ancorada en les conviccions tradicionals i estem oblidant la cultura moderna. Per això volem crear i promocionar un certamen de mamporrers del cavall del Prim i l’exposició permanent de graffitis a les parets de la Prioral...
Això és tot per part meva. Moltes gràcies.
Quan vaig acabar vaig rebre un aplaudiment ben fort per part de la majoria del públic del Teatre Bartrina. Els quinze o vint membres de la CORI que m’havien acompanyat fins al Bartrina no van de parar de cridar: «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE!» durant tota l’estona. Els altres candidats s’aguantaven el riure com podien, però en Francesc Domènech de Canal Reus, que ja sabia millor de què anava la història, era qui ho tenia més difícil. Recordo que mentre jo enumerava les meves propostes polítiques, ell havia d’ajupir el seu cap, ficant-se la mà a la boca mentre li tremolava tot el cos assegut a la taula. Potser qui tenia més cara de pomes agres era el mateix Lluís Miquel Pérez que feia veure que no passava res observant-ho tot de reüll. Realment, en aquell moment, els de la CORI 2003 li havíem entaforat un altre gol en tota l’esquadra.
Durant el primer torn de paraules els candidats van començar a barallar-se entre ells com a guinos, i jo no hi vaig participar perquè des del partit s’havia decidit això a causa, principalment, de la meva inexperiència política de llavors.
Recordo que durant aquell primer torn de paraules, els qui van captar més l’atenció van ser el candidat Pérez, en Carles Pellicer i en Josep Machado. Es van començar a dir una sèrie de retrets que feia esgarrifar. Tant el candidat convergent com el de la FIC ja donaven mostres de voler trencar aquell oasi reusenc que s’havia produït a la ciutat durant els darrers vuit o deu anys, on tots els partits es posaven d’acord a tirar endavant amb les propostes del govern municipal.
Pel segon torn de propostes electorals, quan es va parlar de política social, d’ordre ascendent de CORI a PSC, jo vaig dir el següent:
Quant a cultura i ensenyament, la CORI creiem indispensable promocionar la política lingüística local, mitjançant la implantació de piercings a la llengua de manera gratuïta entre tots els centres d’atenció primària de la ciutat de Reus. També volem promocionar l’esperanto a les escoles i crear una regulació municipal nova de 75 hores lectives setmanals en esperanto.
També cal impulsar la història de la nostra ciutat: el coneixement de Reus entre els seus habitants, per això proposem que els recaptadors d’impostos vagin disfressats de bandolers, igual que a l’edat mitjana. I reconstruir la muralla històrica de la ciutat en direcció a la carretera de Tarragona i fer pagar peatge als pelacanyes que vulguin entrar a Reus.
I ara mateix, que fa uns catorze anys exactes que es va restaurar el nostre campanar de Reus, calen unes escales mecàniques per poder pujar a dalt de tot, així es promourien més les visites pel centre.
També des de la CORI, veiem indispensable publicar una història de Reus totalment gratuïta i que l’alcalde la reparteixi personalment porta a porta.
Quant a cultura i promoció de ciutat, també volem proposar que es facin visites guiades per la ruta Gaudí, una ruta visitant tots els espais on el nostre genial arquitecte reusenc podria haver construït diversos edificis a la ciutat i no ho va arribar a fer mai. A Riudoms tampoc, és clar...
Aquí, voldria entrar de ple en la formació acadèmica del jovent, donant classes sobre com muntar un partit polític, és feina assegurada i si no t’agrada el teu partit sempre pots canviar. Això inclouria lliçons de kungfu i aikido, molt útil per fer-se un lloc a les llistes quan es convoquen eleccions.
Quant a política d’habitatge (i sant tornem-hi), proposem la creació d’un refugi lliure a la Capsa Gaudí. El pis de baix seria una discoteca i el pis superior estaria ple de màrfegues i sacs de dormir. Els regidors que no ho fessin bé estarien obligats a viure-hi.
També per festa major i a causa de la confluència de forasters joves que venen a Reus, s’hauria d’habilitar una zona d’acampades lliures per la ciutat com: al camp de futbol del Reus Deportiu, o a la plaça de la Patacada, que, fins i tot, es podria convertir en un càmping nudista incloent-hi, també, una platja artificial.
Senyores i senyors, moltes gràcies.
En escoltar les meves propostes, la gent del públic va tornar a riure i a partir-se la caixa com abans i també a aplaudir (però una mica menys que al principi).
A continuació va haver-hi un segon torn de debat directe entre alcaldables en què en Lluís Miquel Pérez, fent gala del seu victimisme característic, acusava el candidat de la FIC, en Josep Machado, d’enviar-li anònims amb amenaces de mort cap a ell i altres membres de la seva família.
Aleshores el senyor Machado li va respondre sonorament:
–No m’acusi d’enviar-li anònims ni de comportar-me de manera covarda, senyor alcalde. Perquè jo les coses que pugui tenir en contra seva, sempre les hi penso dir a la cara, tal com faig ara...
Aquella intervenció tan sincera va provocar un gran aplaudiment per part del públic i allò va animar el candidat de la FIC a agafar més protagonisme durant el debat d’alcaldables. Va haver-hi un moment que fins i tot semblava eclipsar el mateix Carles Pellicer com a cap de l’oposició.
A continuació, va haver-hi un munt de discussions entre el candidat de Convergència, en Carles Pellicer (que ja anava molt fort), i en Lluís Miquel Pérez, que s’apoderaven del protagonisme del debat. Sempre seria així a partir d’aquell moment. Fins que el Pellicer seria alcalde de Reus el 2011. Era evident que a partir d’aquell debat que va veure tothom, es proclamaria com a cap oficial de l’oposició de l’Ajuntament de Reus.
Durant aquells moments tan intensos de parlaments polítics, jo romania al meu racó, observant totalment admirat el gran do de paraula que tenien aquell parell de candidats tan professionals, entrant en tecnicismes municipals i temes polítics de Reus força elevats per a un servidor. I, justament, mentre estaven discutint durant més de deu minuts seguits i el senyor Francesc Domènech no parava de cridar-los l’atenció que havien d’acabar, vaig decidir desplegar la meva revista pornogràfica: era un Penthouse amb dues senyoretes nues retractades d’esquena i tocant-se el culet mútuament. Allò ho vaig aixecar de la meva taula amb un gest teatral i la vaig començar a fullejar fent ganyotes perverses. Tal com els de la CORI havíem previst, un dels càmeres em va enfocar fent aquell gest i ho van mostrar per la pantalla gegant de televisió, despertant una nova rialla general entre tot el públic del Bartrina, perquè, fins i tot, van deixar la imatge congelada. Durant aquell moment, vaig pensar que algú del debat em cridaria l’atenció pel meu comportament tan irreverent, però no va ser així. El candidat d’Iniciativa Verds, en Daniel Pi, que seia al meu costat esquerre, estava totalment petrificat observant el que feia de reüll. I recordo que en acabar el debat d’alcaldables em va demanar si podia fullejar aquella revista.
Malgrat que des de la CORI s’havia decidit que jo no intervingués a discutir en aquells temes de ciutat perquè tindria les de perdre, vaig comentar igualment un parell de coses en contra de les obres municipals, ja que cada vegada hi havia més accidentats que havien caigut per culpa seva. Com que tractaven el tema de la tercera edat de Reus, vaig dir que: «El millor per a la tercera edat de Reus és que no es facin tantes obres municipals, perquè els jubilats no paren d’ensopegar amb les tanques o les passarel·les mal ficades que hi ha damunt dels forats.»
Al final d’aquell debat d’alcaldables es va parlar sobre seguretat ciutadana i jo vaig afegir que la guàrdia urbana de Reus «s’havia de dedicar a empaitar més als lladres i delinqüents i no posar tantes multes de trànsit al jovent de de Reus quan surten de festa». I que estiguessin vigilant de veritat i no sols «trucar a la grua municipal quan el teu vehicle està mal estacionat». Aquestes intervencions meves no van ser respostes per cap dels altres candidats que semblaven que m’ignoraven totalment. Però la gent del públic va aplaudir igualment quan vaig parlar.
«Sembla fàcil això de fer de polític», vaig pensar en aquell moment tot convençut. Deduint que amb una mica de pràctica podria arribar ben lluny...
En acabar el debat del Teatre Bartrina, tots els membres de la CORI, em van felicitar efusivament dient que havia triomfat, i que ara tot Reus ja sabia de què anàvem.
De totes maneres, tal com passa en aquesta vida, no hi ha mal que per bé no vingui, o al revés. Total, que quan ens vam adreçar cap a la taverna Despertaferro per a celebrar aquell esdeveniment, vam veure que la part de dalt del carrer de Sant Elies de Reus, estava plena de vehicles dels bombers, ambulàncies i cotxes patrulla de la guàrdia urbana. Era el pis del Paco Zafra (membre de la CORI i guru de la cultura juantxi) que s’havia calat foc i cremat del tot. Es veu que durant aquells dies tenia allotjats una parella de germans magrebins a casa seva, que li pagaven una part del lloguer. Doncs mentre ell estava amb nosaltres al Bartrina veient el debat d’alcaldables i passant-s’ho pipa sense deixar de cridar: «Bravo Ariel, bravo!», aquells dos allotjats que tenia dins del seu pis es van barallar entre ells per una qüestió de calés i el germà gran va tancar el menor a dins d’un armari rober, d’aquells que, encastats a les parets, tenen les cases antigues, i va calar foc a l’habitació. L’altre, al final es va poder escapar, però va fugir de la casa sense apagar l’incendi, llançant-se per la finestra del primer pis. El sinistre va acabar cremant tot aquell immoble del centre de Reus. Almenys tot aquell pis on residia en Paco Zafra.
Quan vam arribar al bar Carrasclet, en Carles Borja, que s’havia quedat treballant fent de cambrer i mirant el debat des de la televisió, ens va explicar tot espantat que una patrulla de la Guàrdia Urbana de Reus també havia entrat a dins del bar, encapçalada per en Claudi Arnavat, llavors cap de premsa de l’Ajuntament de Reus. Es veu que ho van fer de manera intimidadora per a comprovar que a dins del bar no passava res d’estrany. És evident que ja sabien de sobres que aquell establiment era el cau de reunions de la CORI i la seva actitud amenaçant era com una mena d’avís per tot el que estava succeint durant aquelles eleccions municipals del 2003.
-Ostres, semblava que m’anaven a tancar el bar, tu –es va lamentar en Carles, parlant d’ells totalment espantat.
L’endemà d’aquell esdeveniment polític tan important els mitjans de comunicació locals es van fer ressò de tot allò. El diari El Punt, en la seva edició del dijous 15 de maig del 2003, va publicar una plana sencera on sortíem tots els candidats retratats en línia amb les principals cites del debat d’alcaldables, amb un article signat per Eduard Vallés titulat: «La enumeració de projectes substitueix el debat d’alcaldables: El candidat socialista intenta establir lligams amb ERC i ICV-EUiA, i el convergent fa d’oposició». I deia: «El tercer eix el va protagonitzar tot sol Ariel Santamaria (CORI) que, sense entrar en el debat i només explicant les seves estrambòtiques propostes, va aconseguir fer riure al públic.»
En aquesta plana d’El Punt també hi havia una crònica de la directora, Natàlia Borbonès, titulada: «El to, rictus, l’actitud i les sortides» en què esmentava que «en López Mallol va dir que no estava en el debat per a criticar i en Santamaria llegia una revista de senyores despullades». Ben enmig d’aquell fastuós article d’El Punt citava les nostres frases més interessants, des del seu punt de vista.
Lluís Miquel Pérez (alcaldable PSC): «La majoria de la gent de Reus està satisfeta. Està orgullosa de la seva ciutat i no vol que en maldiguin.»
Carles Pellicer (alcaldable CiU): «Senyor candidat Pérez, li recomano que es passegi pels barris com jo, que fa anys que ho faig.»
Miquel Àngel López Mallol (alcaldable PP): «Tots proposem fer places d’aparcament, però hi ha partits que han governat i no les han fet.»
Empar Pont (alcaldable ERC): «Tenim un concepte de ciutat en què estan barrejats els carrers, les places i les persones.»
Daniel Pi (alcaldable ICV-EUiA): «El que em preocupa de l’estació de l’aeroport és si s’hi podrà arribar amb transport públic.»
Josep Machado (alcaldable FIC): «Volem que es doti el pressupost municipal amb una partida pressupostària més gran.»
Ariel Santamaria (alcaldable CORI): «Treballar no agrada a ningú; per això, demanem més regidors, perquè de regidor no es treballa gaire.»
El mateix 15 de maig del 2003, amb un article titulat: «Tormenta en el oasis», el Diari de Tarragona també va fer una crònica força encertada signada per l’Isaac Albesa i en Rafael Villa, en què sortia una foto en color de tots els candidats alhora debatent el programa electoral:
El debate entre los alcaldables de Reus vive momentos de crispación en los ataques de candidatos de PSC y CiU, mientras los otros se ven relegados a espectadores [...]. El debate comenzó con suma puntualidad y con una mesa inusualmente cargada de alcaldables –siete son este año– en la que destacaba la presencia de Ariel Santamaria, el inclasificable candidato de la CORI, que para la ocasión optó por vestirse dignamente, con americana y corbata incluida, aunque sin olvidar colocar delante suyo el casco de la construcción que utiliza para esta campaña. Suyos fueron los momentos de hilaridad entre el público, tanto por la «originalidad» de las propuestas de la CORI, como porque aprovechó el primer turno de réplicas para sacar un Playboy y hojearlo mientras hacía cara de incredulidad preguntándose «¿son de verdad estas tías?».
Durant la resta d’aquelles eleccions del 2003, tinc com una mena de records confusos. Però sé que em vaig passejar per un munt de barris de Reus més. Malgrat que hi havia membres de la CORI que no podien venir amb mi, perquè tenien les seves feines pertinents i no es podien alliberar del tot, tal com havíem pogut fer en Jordi Garcia i jo mateix, que treballàvem per l’administració. De totes maneres aleshores ja recordo que en Lluís Oliach (abans, Lluís Ortiz) em va acompanyar fidelment durant un munt de jornades. També s’hi va afegir la meva companya de feina la Mari Ángeles Córdoba, vestida de majorette amb aquell uniforme que conservava de quan era jove. Allò quedava força bé i augmentava la nostra credibilitat juantxi alhora que reusenquista, a més també comptàvem amb l’ajut inestimable del gran Jordi Sugranyes que, com a reporter oficial de la CORI, venia a gravar amb vídeo tot el que podia i ho penjava directament al web del partit o ho enllaçava al YouTube, que em sembla que en aquells moments ja existia, gairebé unes hores després d’haver-ho gravat.
En general, rebíem molt bona reacció entre la gent que aturàvem pel carrer entregant-los fulletons i adhesius del partit. De totes maneres, una tarda que vam estar passejant per l’avinguda del Carrilet de Reus, allà l’ambient era com a més hostil. No sé per què, però els jubilats que hi havia asseguts per allà, gairebé no reaccionaven quan parlàvem amb ells o ens miraven amb cara de pomes agres. També recordo quan em vaig adreçar a un grup de paletes que sortien del bar a fer unes canyes i un d’ells, amb aspecte de quinqui força xungo, em va preguntar de manera desagradable.
–Perdona Elvis, però ¿puedo tocarte los huevos?
El paio anava de males i semblava que m’anava a estomacar allà mateix. Tant ell com els seus col·legues.
–Déjame que te toque los huevos, Elvis –va insistir. Era evident que esperava que jo reaccionés al seu nivell, però vaig anar per la tangent:
–Primero me votas y luego, cuando sea alcalde de Reus, te recibiré en mi despacho y me pides lo que quieras –li vaig proposar donant-li un fulletó. El paio s’ho va quedar mirant en silenci.
–Oye, ¿es verdad que si eres alcalde, vas a plantar marihuana en Reus, en lugar de estos cactus de mierda que tenemos por todas las rotondas? –em va preguntar aixecant la vista del pamflet. De sobte, havia vist alguna cosa que li havia fet gràcia.
–Sí claro...
–¿Lo vas hacer de verdad? ¿Aunque esté prohibido?
–Sí, claro. Plantar no es delito. El delito es traficar...
I el paio em va donar la mà.
–Pues te voto, macho. Te voto... todos mis colegas del barrio y yo te votaremos.
Al final me n’havia sortit. La veritat és que, llavors, anar vestit d’Elvis Presley mentre demanaves el vot a la penya era inusual a escala política a Reus (i potser a la resta del món). El millor de tot, eren aquelles propostes tan surrealistes i tan juantxis. Les gestes de la CORI podrien ser molt bon material per a un sociòleg que dugués a terme un treball d’investigació de política municipal.
Durant una d’aquelles jornades de la primera setmana de campanya electoral, devia ser dijous al vespre, recordo que en Lluís Oliach, en Jordi Garcia, en Jordi Sugranyes i la nostra majorette, vam entrar al cafè del Centre de Lectura per fer un beure, una cervesa i tal. I mentre estàvem a la barra, parlant amb els cambrers i alguns dels clients de l’establiment, el mític historiador Pere Anguera ens va veure des del hall (em sembla que aleshores era el president de l’entitat) i es va adreçar cap a nosaltres caminant de manera ràpida i amb un gest nerviós.
–Xec, d’on l’heu tret, el Jordi Manent? –ens va preguntar totalment admirat, mentre ens ensenyava una papereta de la CORI que duia damunt seu. Segur que algú de naltros ja la hi havia passat uns dies abans.
–És amic nostre –li vaig respondre de manera senzilla–. I molt partidari del que fem.
Tal com he comentat en el capítol anterior, en Jordi Manent, nét del mític Marià Manent, uns dels principals literats i poetes de la literatura catalana del segle XX, havia accedit a formar part de les llistes de la CORI gràcies a ser molt col·lega de l’Àlvar Thomàs. Ell ho va trobar molt adient per donar una mena de pedigrí cultural (força elevat) a la nostra llista i en Pere Anguera (com molta gent de la cultureta de llavors) estava totalment sorprès que el tinguéssim a dins de la CORI.
–És que no ho entenc, què fa en Jordi Manent amb vosaltres, que sempre aneu pixant pel carrer?! –va exclamar totalment consternat. Aquella era la seva manera de definir la nostra política juantxi.
Durant aquell segon dissabte de la campanya electoral (dia 17 de maig), els de Canal Reus volien treure tots els candidats passejant fent campanya pel Mercat Central. Ens filmarien per separat, però volien imatges meves repartint propaganda electoral entre els paradistes del mercat exterior. I així va ser. De manera que van gravar un munt d’imatges meves vestit d’Elvis Presley, saludant la gent i fent declaracions sobre el programa electoral de la CORI. A vegades, hi havia una petita cleca de gent del partit que cridava: «Alcalde, alcalde».
Quan els de la tele de Reus em van preguntar quants vots podríem treure durant el proper diumenge, 25 de maig, vaig respondre que no ho sabia exactament. Però fossin quins fossin el nombre de vots obtinguts: «Servirien per a saber el número de juantxis que hi havia per Reus.»
A dins del mercat vaig saludar també un munt de paradistes i vaig convidar a cervesa a tots els comensals que hi havia en un bar d’allà dins que tenia forma de parada de mercat. Alguns d’ells eren nois joves de vint-i-pocs anys i en explicar-los el perquè del nostre partit, ens van assegurar que ens votarien.
–Jo no volia votar a ningú, però a tu et votaré. I ho direm a tots els nostres amics –em va manifestar una noia de dinou anys que hi havia en aquell lloc. Es veu que era la primera vegada que li tocava votar.
Durant la setmana següent vam fer campanya pel passeig Prim, pel carrer Mare Molas, per l’avinguda de la Salle i per la zona del Greco, ubicada al Pere Cerimoniós. Durant una d’aquelles jornades recordo que vam visitar el taller de pintura que tenia l’artista Agustina Sobrino i, allà mateix, vaig dur a terme un míting dels meus parlant per a un grup de mestresses de casa que estudiaven belles arts.
Un altre dia d’aquells, en plena plaça de la Pastoreta, xamfrà amb la Salle, em vaig trobar amb el mateix Lluís Miquel Pérez fent campanya electoral amb els seus. Anava acompanyat d’en Fito Luri i el senyor Juncosa, que treballava a l’Ajuntament de Reus. A petició meva, l’alcalde em va signar un pamflet dels seus i me’l va entregar amb una dedicatòria que hi deia: «Per a l’alcaldable més juantxi de tots». Llavors vaig descobrir la seva veritable faceta humana, de persona en carn i os, bastant cansada i feta pols de fer tanta campanya electoral pels carrers de Reus. Era un ésser humà totalment vulnerable com la resta. Em va estranyar que no portés més escorta que dos o tres membres del PSC i prou. Durant aquell encontre entre alcaldables, en Fito Luri i jo, que ja ens coneixíem des de feia molt de temps, ens vam observar de manera irònica. Recordo l’expressió del seu rostre com dient: «Quins tombs que dona la vida, Ariel.»
Durant el dimarts dia 20 de maig del 2003, en Carles Borja, l’Àlvar Thomàs i jo vam anar a parar a l’edifici dels jutjats perquè havíem de fer alguna mena d’instància per a la Junta Electoral de Reus. Pel camí ens vam trobar amb una manifestació de pagesos, aleshores transitaven per l’avinguda de Marià Fortuny i topant-me amb ells, vaig aprofitar l’ocasió per a repartir propaganda electoral de la CORI. També hi va haver algú que em va demanar paperetes per a votar-nos. Es veu que en el ministre Josep Piqué del PP estava allotjat a l’hotel NH de Reus (on hi ha també el Carrefour) i estava negociant el preu de l’avellana amb els principals representants del sindicat Unió de Pagesos del Baix Camp.
El Diari de Tarragona va treure aquella notícia amb una foto meva repartint propaganda entre els manifestants, dient: «La CORI no pierde el tiempo.»
L’endemà, dimecres 21 de maig, vam anar al pis d’un membre de la CORI, que tenia unes trenta plantes de marihuana al terrat de casa seva i em vaig fer unes fotos agenollat al mig de les torretes, per a la premsa local. En teoria era per a reivindicar que si jo sortia com a alcalde de Reus, plantaríem marihuana per tots els terrats i zones verdes de Reus. Malgrat que jo mai n’he estat un consumidor massa habitual, allò ens podria donar molts vots. Era la proposta que més interessava a la gent que ens volia votar i que no pertanyia al nostre entorn. Enmig de les torretes amb marihuana (potser n’hi havia mig centenar), també vaig presentar l’edició en CD de la cançó «Tots som de Reus» que era l’himne oficial de la CORI. Aquell disc havia d’arribar al principi de la campanya electoral, però en Lluís Oliach, encarregat del disseny original, no se’n’ va sortir i, finalment, el vam encarregar al mateix Pitus Borràs que tenia els collons pelats de preparar cobertes per a discs, cartells i altres qüestions similars i la veritat és que ho va fer força bé. Finalment, van arribar les 500 còpies que havíem encarregat per a repartir o vendre, que vam pagar a mitges en Jordi Garcia i jo mateix.
Durant una d’aquelles nits de final de campanya electoral, no sé encara per quin motiu exacte, vaig anar a parar a dins d’un immens Land Rover conduït per una coneguda nostra que es deia Maria de la Cabeza. Ens transportava a un parell de membres de la CORI i a mi, cap al centre de Reus. No sé si tots plegats veníem d’un barri perifèric o d’un lloc força llunyà del centre, però era molt tard i durant aquell vespre havíem quedat per fer una birra al Campus. Durant el trajecte vaig compartir seient posterior amb un actor reusenc força conegut que anava totalment borratxo i que era simpatitzant de la CORI, alhora que col·lega nostre. De sobte, el noi, que mai s’havia amagat que era gai, va insistir a fer-me una fellatio allà dins mateix. I malgrat que jo no era el seu tipus, el paio va insistir dient-me tot excitat:
–Deixa’m fer-te una mamada, Ariel, que encara mai l’he xupat a un polític, a un alcaldable com tu. Oh, quin morbo que em dona això! –va manifestar mentre em fotia mà per tot el cos, intentant palpar també el meu entrecuix.
Entre tots el vam calmar, però el paio va insistir dient-me que no em votaria si no me la deixava mamar. Jo li vaig respondre que comprenia els seus desitjos sexuals, però que sempre havia sigut una persona heterosexual.
Arran d’aquesta experiència tan íntima, vaig començar a comprendre el fenomen de l’eròtica del poder, o com diguin a aquest fenomen sexual relacionat amb el món de la política, encara que fos en clau juantxi. De totes maneres, sempre he pensat que als altres candidats rivals, com en Lluís Miquel Pérez o al Carles Pellicer, no els devien succeir aquestes coses que em passaven a mi. Segur que no...
El fet de ser un candidat juantxi, amb les meves circumstàncies particulars, m’ho havia buscat jo mateix; un exemple d’això va ser quan en un qüestionari d’El Punt que preguntava als candidats què era el primer que fèiem quan ens despertàvem, jo responia simplement: «Em faig una palla», mentre els altres deien: «dutxar-se, rentar-se la cara, fer-se un cafè amb llet, etc.»
Finalment, vam poder dur a terme el míting central a les Peixateries de Reus durant la tarda-vespre del dia 23 de maig. En teoria aquell acte va ser magnífic i al·lucinant. Però ens va costar molt organitzar-lo. Fins i tot, recordo haver perdut dos o tres matins sencers, passejant-me per les oficines municipals del Mercat Central per demanar els permisos pertinents per poder-lo dur a terme. Com que llavors estava en ple procés de campanya, recordo que sempre anava vestit d’Elvis i havia de parlar de política amb els empleats de l’Ajuntament, totalment sorpresos de veure’m vestit d’aquella manera. Fins i tot va haver-hi més d’un que es va fer una selfie amb mi.
Durant el frenesí dels darrers dies de campanya encara ens seguíem reunint la majoria de membres de la CORI al Casal Despertaferro de Reus. Fins i tot, recordo un parell de desplegaments que van dur a terme unes vint persones del Casal per anar a enganxar cartells de la CORI per tots els barris perifèrics de Reus. Tant els reciclats del Bloc Nacionalista Valencià on sortia la planta de marihuana o els que tenien el meu rostre dient: «Vota CORI: Ariel Santamaria juantxi de nit, alcalde de dia». Finalment, tothom s’estava engrescant de debò. Durant les campanyes electorals es produeix com una mena de fenomen de masses força contagiós i que et fa participar vulguis o no vulguis si t’agrada la política, encara que només sigui una mica.
Durant aquestes darreres reunions prèvies a l’acte central, vam decidir el que faríem i diríem durant el míting de les Peixateries Velles, que estaria ple de diverses perfomances i actuacions musicals. Al final, havíem de fer un concert de rock, a càrrec nostre. Però en Jordi Martínez no volia barrejar la política juantxi i la nostra banda de música, malgrat que tot plegat provenia del mateix tronc.
–Que l’Ariel toqui un parell de cançons amb la seva guitarra després del míting i prou! –va ordenar de manera imperativa.
Però la gent del Casal que tenien més experiència a organitzar actes polítics, van decidir que devia haver-hi una actuació musical i com que en aquells moments no hi havia calés per pagar a ningú més perquè hi actués, doncs vam tocar nosaltres mateixos, duent a terme un concert «normal i corrent» dels nostres. Però aquesta vegada hauríem de ser una mica més light i no tan escabrosos, per a no espantar els nostres votants amb el contingut de les nostres cançons (quasi totes compostes per mi, és clar). També perquè era evident que hi hauria un munt d’assistents menors d’edat al nostre míting.
Tot allò que estàvem fent els de la CORI també podia passar factura a algú que ens havia ajudat molt a donar-nos a conèixer des del punt de vista mediàtic. Recordo que durant la tarda, mentre estàvem preparant les coses del míting central, em va trucar en Joan Carrion del Diari de Tarragona. Aquell prestigiós periodista local estava molt espantat per tot l’embolic que s’havia creat per culpa nostra i em va començar a explicar la seva vida, els problemes que havia tingut a dins del Diari perquè l’alcalde de Reus en persona s’havia queixat al director general d’aquest mitjà diverses vegades perquè ens havia tret molt més del compte. En Joan em va dir, amb paraules textuals, que en passar les eleccions: «començaran a rodar caps» i que ell podria ser un dels primers a ser acomiadat. Recordo que va estar parlant amb mi, més de vint minuts de rellotge. Jo havia estacionat el cotxe en la zona blava de l’avinguda del President Companys per anar al Megaron a fer més fotocòpies, i encara tenia la clau ficada al pany del meu vehicle i sense tancar-lo del tot, mentre parlava amb ell pel mòbil totalment sobtat pel que m’estava explicant.
–Ostres Joan, doncs ho sento. Potser no calia que us haguéssiu esforçat tant a treure’ns pel Diari de Tarragona, fins i tot jo mateix he flipat amb la de vegades que hem sortit –li vaig dir tot consternat–. Us estic molt agraït, però també em sap greu, saps?
–Deixa-ho estar, nen. Tot plegat ha sigut molt divertit i nosaltres, els periodistes de Reus, hem rigut molt. Només et volia demanar una cosa...
–Digues...
–Doncs que si surts escollit i entres a dins de l’Ajuntament de Reus com a regidor, et recordis de mi –va afegir amb una rialla–. I si surts escollit com a nou alcalde, voldria ser el teu cap de premsa, o alguna cosa semblant, eh? Jo també em puc adaptar al vostre juantxisme, saps?
–Tranquil, Joan. Sempre em recordaré de tu. I gràcies per tot plegat...
Durant aquella jornada del míting, també em ve present que el comunicador Josep Baiges em va trucar des de Ràdio Reus per a fer-me una entrevista telefònica i em va demanar quina cançó volia que posés com a sintonia en acabar l’entrevista. I jo li vaig respondre simplement: «Me lo dijo Pérez» de Los tres sudamericanos.
Finalment i amb prou feines, vam poder dur a terme un míting polític rodó, molt maco i espectacular, per quatre rals. El guió va consistir que l’acte començava amb una batucada que es passejaria pel mig del públic i, en finalitzar, l’actor Gerard Martí, número quatre de la llista, pujaria a dalt de l’escenari totalment disfressat de general Prim (de dalt a baix, amb unes botes proporcionades pel mateix Jordi Martínez) i entregaria el seu sabre a l’alcalde del Carnaval de Reus, que era el senyor Antoni Zaragoza, un reusenquista de pro que també s’havia afegit a la moguda; a més, també era el tiet patern del Joan Zaragoza, llavors president del Casal Despertaferro.
El general Prim va fer un discurs donant permís a la ciutat per canviar el seu nom de general Prim a general Plim, per a vendre millor la nostra beguda entre els japonesos; un dels punts del nostre programa electoral. El senyor Antoni Zaragoza amb el seu rol d’alcalde del Carnaval caracteritzat amb un bigoti postís, a l’estil Lluís Miquel Pérez, i un barret de copa, i també duia una faixa amb els colors de la bandera republicana espanyola, acceptava el sabre del general Prim agraint-ho de debò amb diverses inclinacions protocol·làries.
A continuació, enmig de tot aquell xivarri, es va produir la meva entrada triomfal al míting. Vaig arribar amb el quad del Jordi Garcia pel darrere de l’escenari de les Peixateries Velles per dur a terme el meu concert abans de fer el discurs polític. En Jordi Garcia em va venir a recollir al pis de la plaça de les Basses i vam baixar ràpidament pel raval, pujant pel carrer del Fossar Vell, fins a col·locar-nos en plena plaça de Sant Pere, a la part de dalt de les Peixateries, tot just darrere de l’escenari. Durant el trajecte, recordo que hi havia un munt de gent pul·lulant pel tomb de ravals i tothom començava a cridar: «Alcalde, alcalde!» en veure’m passar; fins i tot algun jovent em va perseguir corrent com si fos algú molt famós. Quan vaig pujar a l’escenari, vaig flipar amb la gentada que hi havia a les Peixateries Velles. No ho podria dir ben bé, però calculo que devien ser entre cinc-centes i mil persones. Totalment a tope. Semblava un acte de festa major.
A continuació, el grup i jo vam dur a terme un concert d’una hora de durada. Vam començar amb l’«Elfo sodomita», que el públic de les primeres files cantava totalment a cappella, com si fos una balada de l’Alejandro Sanz o una cosa per l’estil. Després vam tocar temes del nostre repertori d’aquells moments com: «Flower power in Wonderland», «Noia de laboratori», «Glòria» i «Jumping Jack Flash» dels Stones. Durant l’espectacle se’m van trencar un parell de cordes de la guitarra i vaig acabar cantant «Tots som de Reus», l’himne de campanya, amb la guitarra del Cristo, mentre la gent del públic no parava de corejar-la. Va ser també un moment apoteòsic del míting-concert. Durant l’actuació, recordo que en Cesc Invernon, antic activista del Casal, va sortir al balcó del seu pis ubicat al lateral dret de l’escenari de les Peixateries i va començar a llançar confeti amb les mans, agafant-lo d’una palangana de plàstic.
En finalitzar l’actuació musical, vaig dur a terme un míting dient els punts bàsics del programa electoral de la CORI. Es veu que ho havia de fer conjuntament amb en Gerard Martí i en Jordi Martínez que s’esperaven als laterals de l’escenari per a intervenir. Però no va poder ser. Amb l’emoció em vaig saltar el guió per l’adrenalina que sentia en tenir a tant de públic davant meu que no parava de cridar: «Alcalde, alcalde!» sense parar cada vegada que jo deia algun punt del nostre programa electoral. Quan em vaig adonar del meu oblit i em vaig girar perquè també parlessin els altres, en Jordi Martínez es va apropar (sense la màscara ficada) i em va dir a cau d’orella que seguís parlant, que no hi havia temps perquè intervingués ningú més del partit. S’apropaven les dotze de la nit i s’havia d’acabar amb el míting de campanya de manera totalment puntual, perquè si no, segons la llei electoral, ens anul·larien la candidatura. A més, es veu que a la part de baix de les Pescateries Velles, hi havia en Claudi Arnavat filmant-nos atentament amb una càmera de vídeo. Estava damunt d’un banc per veure-ho millor. No hi havia dubte que allò era per controlar que no ens passéssim de temps, o potser ho va fer per a interès particular. Al final, recordo que tot va anar bé i vam acabar amb el compte enrere en el moment just del final de campanya.
–10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0. S’ha acabat la campanya ara mateix. VOTEU A LA CORI! –vaig proclamar amb totes les meves forces tot just quan al campanar de Reus tocaven les dotze de la nit i vaig baixar de l’escenari a saludar el públic assistent en persona.
–Enhorabona camarada –em va felicitar en Jordi Martínez totalment entusiasmat–. Aquesta nit has triomfat com la Coca-Cola...
Malgrat que a partir de les dotze no es podia fer cap més acte polític perquè ja s’havia acabat la campanya electoral, sí que va haver-hi noves actuacions musicals. Primer va pujar un DJ, a l’escenari. Era en David Sánchez («Toru» pels amics), un antic conegut nostre perquè havia estat molts anys bateria de Frisco. A continuació, va aparèixer una mena de big band que feia cercavila, contractada per l’Ajuntament de Reus perquè ambientés aquell divendres de cap de setmana, que semblava ser gairebé de festa major. I es van ficar a tocar entre la gent del públic animant les acaballes d’aquell míting de la CORI. Mentre aquella orquestrina actuava al mig de les Peixateries i tothom se la mirava per com de bé sonava (no en va hi havia el saxofonista Gerard Marsal i el bateria Montxo Grau entre els integrants), en Jordi em va indicar que em fiqués a ballar davant seu amb gestos exagerats, com si anés fumat o borratxo; o sigui, fent el pallasso davant de tothom, allò es veu que podia donar més credibilitat al meu personatge juantxi. Recordo que en finalitzar un ball força estrany i esperpèntic, vaig acabar besant davant de tothom una llosa del terra on hi havia la Rosa de Reus.
Llavors eren altres temps i la zona de les Peixateries estava totalment deserta de bars i tavernes; a diferència del que passa ara, el 2003 tenia tots els locals buits. Aleshores només hi havia el bar La Cabaña, el propietari estava contentíssim amb nosaltres perquè li havíem omplert el bar de sobres i havia acabat amb totes les seves existències durant aquell vespre. Com que aquell míting s’havia muntat totalment sota mínims, a ningú de la CORI se li va ocórrer de repartir cervesa, refrescs o el que fos entre el públic assistent. De totes maneres, es veu que algú del Casal havia portat unes quantes ampolles i gots de Vermut per a repartir entre els assistents del míting, però allò va volar ràpidament en un tres i no res. Em sembla que fins i tot també hi havia uns quants canapès d’algú que tenia un forn pel centre de Reus, que també van desaparèixer a primera hora de la tarda. En observar tot allò, també vaig prendre nota d’aquell detall: en un míting s’havia de distribuir menjar i beure entre els assistents grosso modo, tal com feien els socialistes de Reus el 1984.
De totes maneres, sempre agrairé el gran detall que van tenir els membres del Casal Despertaferro que formaven part de la CORI, quan al final de tot l’acte van portar un pastís gegant, fet al forn d’un col·lega del Toni Fullat que era pastisser, en què hi posava «Everybody’s juantxi» (el títol del meu primer disc) amb lletres de xocolata damunt de la superfície. El vam tallar i distribuir damunt de la taula de càmping meva que s’havia fet servir com a parada per a repartir propaganda, adhesius i altres productes. També s’havien distribuït un munt de discs de l’himne de la CORI, demanant la voluntat. Però, al final, es van regalar entre tots els assistents d’aquell míting tan emblemàtic. De totes maneres, en acabar les eleccions encara en van quedar unes quantes còpies a dins d’un magatzem del Casal i em va costar una mica recuperar-les perquè en aquells moments ningú sabia exactament on estaven.
En acabar el míting del tot, els del grup i jo vam recollir l’equip de so, els amplificadors de guitarra, els instruments de música i tal, i vam sortir de festa pels bars de Reus. Gairebé on hi havia més gent, que era la zona del passeig Mata: llavors hi havia el Suau, la Fàbrica, els Escacs, el Titots i no sé quin altre local més. Evidentment, també vam anar al Carrasclet acabant-lo de tancar gairebé quan sortia la llum del dia.
Aquell dissabte, jornada de reflexió, vaig anar a dinar amb els meus pares a l’apartament de Salou, on estaven totalment meravellats de com de famós m’havia fet de sobte. Ma mare no parava d’ensenyar-me retalls de diari que havia anat compilant. Al vespre, els camarades de la CORI 2003 vam fer una reunió al Casal per a repartir els apoderats del partit perquè vigilessin les paperetes en cada col·legi electoral on s’anava a votar. Es veu que ningú de nosaltres teníem cap etiqueta avalada per la Junta Electoral, i vam improvisar uns penjolls casolans amb adhesius petits de la Cori i un full en blanc on deia «apoderat» escrit amb retolador negre. L’endemà, dia de les eleccions hi hauria més acció.
Recordo que de bon matí vaig quedar amb en Cristo i en Jordi (músics del grup), per anar al pavelló Olímpic de Reus, que era on em pertocava votar. Es veu que Canal Reus em volia fer una petita entrevista i filmar-me com votava. I així ho vaig fer. Potser feia més de deu anys que no votava a ningú (tret d’en Lluís Miquel Pérez el 1999) i aquell any 2003 va ser un dia històric perquè em vaig votar a mi mateix com a alcaldable de Reus, encapçalant una formació que ideològicament m’omplia del tot. Recordo que durant l’acte de ficar la papereta a dins de l’urna, em tremolava lleument el pols per l’emoció que sentia; tot i això, em vaig posar a cantar a pèl i amb veu sonora la cançó «Love me tender» de l’Elvis Presley als sorpresos apoderats de taula que tenia davant meu. Quan els de Canal Reus em van localitzar, vaig fer unes declaracions afirmant que: «Si la CORI trèiem entre dos-cents i cinc-cents vots, seria un triomf rotund. I si passem dels mil, ja entrarem directament cap a la dimensió desconeguda.» Llavors mai se’m va passar pel cap que pogués entrar a dins del consistori com a regidor, tal com va succeir més endavant, el 2007. Durant aquell temps ho veia molt impossible, una fita gairebé inabastable a les municipals de Reus on, a escala política, estava tot força estratificat.
Amb la furgoneta del Cristo, vam recórrer tots els col·legis electorals de la ciutat, saludant a gent del partit que feien d’apoderats. Recordo que vam fer una aturada a l’institut Vilaseca, on hi havia en Miquel Masip del Sarri. El paio estava flipat perquè havia vist a més de cinquanta persones agafant paperetes de la CORI en gairebé mitja hora.
També vam recórrer el col·legi Prat de la Riba diverses vegades, on hi havia altres membres del partit com en Carles Borja o l’Àlvar Thomàs, que també havien quedat força sorpresos perquè havien vist un munt de gent agafant paperetes de la CORI de manera descarada, fins i tot, amb un gest d’emprenyament.
Durant aquella jornada, en Jordi, en Cristo i jo també vam visitar el Joan Rebull, l’institut politènic Baix Camp, l’institut Gaudí, el col·legi General Prim, el Pompeu Fabra, etc. Em sembla recordar que al Joan Rebull va haver-hi algun membre d’una mesa electoral que es va aixecar per fer-se fotos amb mi, amb el seu mòbil. Durant aquella jornada de votació, no recordo haver-nos trobat a cap altre candidat polític pul·lulant per les taules electorals. Era estrany, però va ser així.
En acabar l’horari de votació, ens vam aplegar a la taverna Carrasclet per seguir en directe la retransmissió dels resultats electorals per Canal Reus i TV3. Recordo que, com més avançava la nit, cada vegada hi arribava més gent que ens donava l’enhorabona per la campanya. Finalment, es va omplir el bar de gom a gom, s’hi devien congregar gairebé un centenar de persones. De sobte, quan sols faltava una hora o menys per acabar el recompte de vots, Canal Reus ens donava la possibilitat de treure un regidor, perquè es veu que ja havíem passat els mil vots. Però, en canvi, a TV3 ja ens donaven un escó segur, ficant l’escut de la CORI al costat de la resta de partits amb representació segura com PSC, CiU, ERC; aleshores el presentador, Carles Francino, no parava d’especular amb la nostra entrada a dins del consistori reusenc. Aquells moments d’excitació i emoció que van durar un parell de minuts, va provocar que tots els parroquians del bar el Carrasclet comencessin a felicitar-me i a cridar: «Alcalde, alcalde!» com a desesperats.
Per sort va ser una falsa alarma que va durar uns deu minuts. Jo ja m’havia posat nerviós mossegant-me les ungles i tot. «Déu meu!, què carai faré ara si de sobte entro a dins de l’Ajuntament, sense tenir ni punyetera idea de fer de regidor?», vaig pensar totalment desesperat. Evidentment de tot s’aprèn en aquesta vida. Però realment m’estava ficant en un marrón del quinze. Una cosa era dur a terme una campanya electoral fent el friqui, el juantxi, el que fos, per a riure una estona amb els teus col·legues. Però una altra cosa, era entrar a dins del consistori i convertir-te en un càrrec polític de debò, encara que em quedés dins de l’oposició. A més, ja feia setmanes que ningú havia dit res més en relació amb la carta de renúncia de l’escó davant de notari que s’havia comentat abans de legalitzar el partit. Finalment, tots els de la CORI havíem decidit anar a per totes, petés el que petés i això es notava. Tindríem els mateixos drets i deures que qualsevol altra formació política, però fent el juantxi, com durant la campanya. El que passa és que traslladar aquella ideologia de burla i escarni polític a dins d’un mandat que duraria quatre anys, seria molt difícil de dur a terme durant el dia a dia. Gairebé impossible, tal com vaig comprovar uns anys més tard...
Així doncs, quan els escrutinis finals van sentenciar que la CORI ens quedàvem fora per quatre-cents vots i escaig, vaig sospirar alleugerit, però al mateix temps em vaig sentir també com a trist i defraudat. Aleshores i de manera contradictòria, em vaig adonar que en el fons desitjava que em votés molta més gent. Dues o tres mil persones com a mínim, per tot el que havíem embolicat durant la campanya electoral. I sobretot amb la fama i simpatia que havíem agafat per tota la ciutat... malgrat tot, no vam ser els últims.
En acabar el recompte televisiu i deixant totalment clar que la CORI havíem tret 1.348 vots, el 3,09 % del resultat electoral, tots els membres del partit, gairebé tota la llista i els simpatitzants del Casal, vam sortir en seguici del bar Carrasclet per anar-ho a celebrar a la plaça Mercadal. Potser devíem ser mig centenar de persones o més, jo anava davant de tots amb la guitarra a la mà i cantant l’himne del partit («Tots som de Reus»), que ressonava pels carrers del centre.
Recordo que vam baixar pel carrer de Sant Joan, la plaça del Prim i el carrer de Monterols gairebé com si fóssim una horda de bàrbars invasors del centre de Reus tan polit i senyorial. I en arribar a la plaça Mercadal, vam començar a cridar a tot pulmó: «No som els últims, no som els últims!» de manera reivindicativa davant de l’Ajuntament. Però de sobte, l’Osso, un simpatitzant del partit i antic propietari del bar Sarri, va assenyalar cap a la seu de la FIC, que també donava a la zona sud de la plaça del Mercadal, i va començar a cridar a tot pulmó: «Úuultims, úuultims!», mentre tots nosaltres ens vam afegir a assenyalar-los com ell: «ÚLTIMS, ÚLTIMS». Realment va ser apoteòsic. Em va saber greu pel senyor Josep Machado i els seus seguidors, que durant aquesta campanya havien posat tota la carn a la graella. Però ells van ser els veritables perdedors d’aquelles eleccions, en què, tot i això, van arribar a treure 1.286 vots. Havien pujat una mica des del 1999, en què havien tret 1.050 vots o una cosa així. Evidentment aquell resultat tampoc era el que s’esperaven. I recalco que això em va saber molt de greu, sobretot per l’advocat Josep Maria Pujol Masip, que mesos enrere m’havia explicat adequadament el procés de constitució d’un partit polític de manera totalment desinteressada.
A continuació uns quants membres destacats del partit vam decidir entrar a dins del hall de l’Ajuntament de Reus on hi havia una pantalla gegant connectada a Canal Reus que seguia retransmetent els resultats electorals totalment en directe. Recordo que en Toni Blasco, en Jordi Martínez, en Lluís Oliach i jo vam anar a una sala de l’OAC on els mateixos treballadors municipals havien preparat uns canapès per als polítics (candidats, membres de la llista i simpatitzants que hi havia llavors a dins de l’Ajuntament) i nosaltres també ens vam afegir a la festa. Vaig cantar: «Tots som de Reus» davant de tothom per enèsima vegada, mentre en Lluís Oliach i en Jordi Martínez feien cors al meu costat (un a l’esquerra i l’altre a la dreta).
A continuació aquests dos personatges tan juantxis i jo ens vam adreçar als lavabos de la planta baixa de l’Ajuntament a celebrar-lo a través de les fosses nasals. Ja sabeu el que vull dir. Va ser el nostre homenatge cap als Beatles quan van rebre la medalla de l’imperi Britànic, però a la reusenca.
En tornar cap al hall, els de Canal Reus volien fer-me una entrevista i declaracions meves en relació amb el resultat electoral. I la presentadora dels informatius, la periodista Núria Torres (sempre li tocava a ella, pobreta), em va entrevistar en rigorós directe sobre tot allò...
–Ha sigut acollonant –vaig proclamar totalment entusiasmat, mentre en Jordi em feia d’apuntador davant meu, fent-me gestos i ganyotes perquè tothom veiés clarament que ell era el veritable cervell de la moguda–. Ha sigut totalment everybody’s juantxi. Ens han votat 1.348 persones, que són els juantxis de Reus que pensen com nosaltres. Moltes gràcies a tots plegats.
–Molt bé, camarada, has estat esplèndid –em va dir en Jordi felicitant-me davant de tothom.
–D’acord, però no cal exagerar amb fer-me d’apuntador, oi? –em vaig queixar. Aquell gest que havia fet diverses ocasions davant dels altres, malgrat que al principi ho trobava graciós i esperpèntic, al final ja em començava a molestar de debò.
–No em facis cas, que vaig una mica cego –em va dir amb una rialla burleta de les seves–. No ho puc evitar...
Mentre estàvem a punt de sortir al carrer, l’alcalde Lluís Miquel Pérez va baixar les escales del primer pis del palau municipal amb un gest d’alegria. El resultat de 10 regidors dels socialistes, tres d’Esquerra i dos d’Iniciativa els tornava a donar majoria tripartida, enfront dels set regidors de CiU i tres del PP, gairebé com els darrers comicis. Jo em vaig adreçar a ell per a donar-li la meva enhorabona i l’home em va respondre donant-me la mà efusivament.
–Moltes gràcies per tot, Ariel. M’heu escombrat la FIC, eh? –em va comentar tot content, propinant-me un copet a la galta.
–Sí, és cert –li vaig respondre tot consternat–. Però suposo que has captat el nostre vot de queixa, oi?
–I tant, que l’he captat, i et prometo que a partir d’ara les coses canviaran molt, eh? Sobretot gràcies al fet que la gent de la FIC ja no es presentaran mai més i el Machado ja no em tocarà mai més els pebrots; ves si canviarà tot plegat! –va afegir amb altivesa mentre acabava de descendir les escales amb un somriure d’orella a orella. El paio anava tan ample que no cabia a dins de la roba que portava.
Vist en perspectiva, jo era tan incaut que just aleshores em vaig adonar que amb tota la moguda juantxi havíem fet sense voler (o no), el joc a favor del Partit Socialista i els seus aliats de govern. Perquè potser era evident que si no ens haguéssim presentat, dos-cents o tres-cents dels nostres vots de rebot (o potser més) haguessin anat a la FIC i en Machado hauria pogut entrar de regidor i podria haver fet la seva, malgrat que la frontera per a obtenir un primer escó durant aquelles eleccions del 2003, em sembla que estava sobre dels 1.970 vots o així.
A continuació, els de la CORI i jo vam decidir visitar les seus de les altres formacions polítiques per saludar-los i gorrejar-los els canapès (més el beure) que hi havia per sopar durant la seva celebració. Recordo que primer vam anar al local de Convergència i Unió, que estava al costat mateix de l’Ajuntament i, només arribar a dalt, els convergents de Reus ens van rebre com si fóssim a casa seva. En Carles Pellicer em va saludar efusivament donant-me l’enhorabona:
–Xec, ho heu fet molt bé, nois –va dir prement-nos les mans a tots plegats–. Us felicito.
–Ha estat tot gràcies a ell, a en Jordi Martínez, el veritable cervell del partit i de tota aquesta moguda –vaig anunciar amb veu sonora, assenyalant-lo davant de tothom. Tot i que allò el va incomodar una mica, en Pellicer el va saludar amb atenció.
–Molt bé, noi. Molt bé. Hem de quedar per parlar més endavant, eh? –va dir-li, mentre jo, per dins, em petava el cul de mala manera. Aquesta vegada em tocava a mi enfotre-me’n d’ell. Érem així de juantxis.
Després de picar alguns canapès i beure uns quants gots de cava de la seu de Convergència, vam decidir anar a la plaça del Castell on hi havia el cau dels socialistes, a fer el mateix. Recordo que vam pujar les escales cantant el «Tots som de Reus» i que en entrar a dins del local socialista ens vam trobar amb l’Empar Pont brindant amb el Pérez (en lloc d’estar amb els d’ERC), celebrant la seva enèsima victòria electoral. I vaig començar a cantar: «Valencia, es la tierra de los frutos, de la paz y del amor» a tot pulmó, i ella es va afegir fent cors amb «Valencia», mentre m’abraçava efusivament i em donava dos petons de com n’estava, de contenta.
–Molt bé, alcalde, enhorabona –vaig dir a en Lluís Miquel Pérez tornant-lo a felicitar.
En aquells moments uns quants de la CORI ens vam posar al cap de la taula, plena de canapès i begudes, i vam fer un brindis per la victòria electoral.
–Per la nova victòria del tripartit de Reus! –vaig proclamar aixecant la meva copa de cava, mentre en Lluís Miquel Pérez estava al meu costat–. I per l’alcalde més juantxi que hem tingut mai a Reus! –vaig afegir, però en escoltar això, es va apartar de mi com si jo tingués la pesta. Pobre home, quines coses havia d’aguantar fent d’alcalde i candidat socialista alhora, per segona vegada.
A continuació, volíem anar a la seu d’Esquerra, però com que ja havíem saludat l’Empar Pont a dins del local dels socialistes, doncs vam decidir visitar altres seus polítiques per seguir gorrejant menjar i beure. Durant aquella nit, vam decidir passar de visitar la seu de la FIC perquè aleshores potser hi hagués hagut mastegots entre alguns membres de la CORI i els militants de la FIC, que es veu que cada vegada els sabia més greu que ens haguéssim presentat. Però molts camarades de la CORI, alhora que membres del Casal i clients acèrrims del desaparegut bar Sarri, també odiaven el Josep Machado per haver-lo fet tancar mig any enrere.
Com que llavors el PP a Reus era l’anti-Crist (per culpa de la recent iniciada guerra de l’Iraq), vam passar d’ells i vam anar directament cap a la seu d’ICV. Allà hi havia l’alcaldable Daniel Pi i la Maria Teresa Vallverdú, la seva número dos. Després de saludar la resta de gent, que ens van felicitar pels resultats obtinguts, vaig cantar «Tots som de Reus» per última vegada durant aquella maleïda campanya electoral. Recordo que en acabar la cançó vaig caure a terra, de com de cansat em sentia. Va ser com una mena de perfomance juantxi de les meves, però la gent va aplaudir igualment. Allà dins de la seu d’Iniciativa Verds de Reus, ubicada al carrer de Sant Vicenç, vam acabar amb la ronda de gorrejar canapès i beure de les altres seus polítiques, i vam tornar cap al Despertaferro per acabar la festa a les tantes de la matinada. Realment tothom estava força content del que havíem aconseguit per la ciutat. Sobretot jo, però ja m’havia quedat totalment fart de polítics, simpatitzants i votants seus...
Conseqüències de tot plegat
La veritat és que gràcies a la moguda de la CORI, vam col·locar la ciutat de Reus a dins del mapa polític i de les notícies estranyes. Mai havia passat una cosa similar a cent (o mil) quilòmetres a la rodona. En aquells moments, jo també m’havia fet més famós que la monyos, i tothom que em trobava pel carrer i em reconeixia, em felicitava efusivament. De totes maneres, a casa meva sempre em tiraven en cara que, si m’hagués esforçat una mica més i hagués estat una mica més seriós, en lloc de fer tant el pallasso, podríem haver obtingut un regidor.
–Els darrers dies també se us veia molt cansats, Ariel! –em va comentar ma mare de manera crítica–. Si ho haguéssiu planificat millor, segurament hauríeu entrat. Us hauríeu d’haver esforçat més al final que és quan la gent es decideix a qui votar, i no tant al principi...
–És la primera vegada que em presento a unes eleccions municipals com a cap de llista –li responia jo, totalment satisfet d’haver aconseguit aquell somni que m’havia rondat pel cap durant els darrers tres anys de la meva vida.
–Doncs jo penso que us ha votat menys gent de la que us esperàveu, perquè aquesta vegada els votants d’esquerres han fet el vot de càstig contra el PP, en lloc de votar-vos a vosaltres –afegia el meu pare, totalment expert de la matèria.
–Però que no veieu que la proposta de la CORI era molt radical i passada de voltes com per treure massa vots? –els increpava jo, fart que no entenguessin la nostra moguda de debò–. Era per a burlar-nos dels polítics de sempre, siguin de dretes o d’esquerres. Més aviat d’esquerres en el cas de Reus...
–Però amb això que heu fet, segur que heu pres molts vots als pobres socialistes –m’increpava ma mare, amb actitud disgustada.
No els vaig preguntar a qui havien votat. Tenia la certesa que havien donat el vot al seu fill juantxi, malgrat que encara avui en dia en tinc els meus dubtes...
L’endemà de les eleccions municipals del 2003, la premsa parlava i feia veredictes de tot el que havia passat, El Punt anunciava que l’Ajuntament de Reus: «Tornaria a viure els quatre anys d’oasi polític que li és propi», i que els partits polítics obtenien els mateixos regidors de sempre, respecte als comicis del 1999. Així doncs els resultats finals del 2003 van ser:
PSC-PSOE: 15.034 vots (36,15%) i 10 regidors.
CIU: 9.221 vots (22,17%) i 6 regidors.
PP: 5.743 vots (13,80%) i 4 regidors.
ERC: 4.937 vots (11,87%) i 3 regidors.
ICV: 3.303 vots (7,94%) i 2 regidors.
La CORI va quedar en sisena posició, però fora del consistori, amb 1.348 vots (3,24%). Llavors deien que havies de treure el 5% dels vots per entrar com a regidor, o sigui que el tall devia ser entre els 1.890 i els 1.900; tot i això, va ser un molt bon resultat.
La FIC va treure 1.286 vots (3,09%) i es va quedar totalment a la cua.
Durant aquells comicis del 2003, també es van treure 715 vots en blanc i 174 vots considerats com a nuls. També va haver-hi el 42,99% d’abstenció. El cens de la ciutadania que podien votar era de 73.258 persones.
Els alcaldables que van entrar a dins de l’Ajuntament van fer declaracions diverses per a El Punt, com:
«Som els guanyadors amb rotunditat de les eleccions. I ofereixo a ERC i ICV que conformin amb nosaltres un altre cop un govern d’esquerres.» (Lluís Miquel Pérez)
«Hi ha una part de decepció pels resultats, però seguirem lluitant. Farem una oposició amb tot el rigor.» (Carles Pellicer)
«Els ciutadans han valorat que en la campanya només els hem parlat de ciutat, ciutat i ciutat. I qui més content ha d’estar pels resultats som nosaltres.» (Miquel Àngel López Mallol)
«El nostre electorat costa de créixer. Per això estem contents i feliços pels resultats que acabem de treure.» (Empar Pont)
«Ara no només està a les nostres mans qui serà el nostre paper en el nou govern» (Daniel Pi)
El Diari de Tarragona publicava un article titulat així: «Reus repitió los mismos resultados electorales que hace cuatro años». Aquest escrit anava signat per en Joan Morales, l’Isaac Albesa i en Francesc Gras. I aquí es parlava de la CORI amb més detall:
Una de las grandes sorpresas de estas selecciones fueron los 1.348 votos conseguidos por la CORI que estuvieron a punto de darle un concejal. El candidato Ariel Santamaría junto a un nutrido grupo de jóvenes celebró los resultados delante del ayuntamiento a grito de «no somos los últimos». Santamaria valoró los resultados como un «éxito apoteósico que ha superado todas nuestras expectativas. En resumen. Ha sido un resultado acojonante». Para finalitzar, Ariel Santamaria, vestido con su ya clásico vestido de Elvis y con una cerveza en la mano, subrayó que «con un presupuesto de 600 euros, hemos demostrado que no hace falta tanto dinero para llegar a la gente. Gracias a todos los juantxis de la ciudad per habernos votado».
Por contra, la sede de la FIC el ambiente que se vivió después de conocer los resultados era de gran decepción. El candidato Josep Machado declaró: «no podemos hacer una valoración positiva porque a pesar de haber aumentado el número de votos, esperábamos tener representación en el Ayuntamiento de Reus».
L’endemà del dia de les eleccions, la CORI va enviar un comunicat de premsa per fer saber que tornàvem a les cloaques de la política municipal que també va sortir publicat en la premsa local. Així doncs el Diari de Tarragona, en la seva edició del dia 27 de maig, va publicar la notícia amb aquest text:
La CORI vuelve a las cloacas de la democracia: En su escrito, la CORI asegura que «la gente que nos ha confiado su voto en las urnas ha hecho un llamamiento al consistorio que hace falta tener en cuenta, un llamamiento por un Reus más participativo y abierto». En su escrito, la CORI también afirmó que «regresamos a la cladestinidad de las cloacas de la democracia, agradeciendo a todos aquellos que nos han apoyado y también al resto de formaciones su fair-play hacia nosotros durante las últimas semanas».
Durant el dimarts 27 de maig del 2003, El Punt també va publicar un breu en què deia:
La CORI agraeix el bon joc de la resta de les candidatures de Reus. En el to que li és propi, la CORI afegeix que els 1.348 vots obtinguts, no són només d’amics i familiars, perquè no en tenen tants.
Arran d’aquells comicis municipals que havien començat a pertorbar l’oasi reusenc, el Diari de Tarragona va fer una entrevista a en Lluís Miquel Pérez; el titular eren declaracions seves: «Lo peor de la campaña han sido los anónimos; parece que estamos en la época de todo vale», referint-se als anònims que presumptament li havia enviat la gent de la FIC per a molestar-lo durant la campanya electoral. També durant aquells dies, en Lluís Miquel Pérez havia manifestat públicament que el seu fill gran l’havia votat a ell, en lloc de fer-ho a la CORI.
Malgrat que durant aquell estiu vaig acabar bastant atabalat de tot plegat, vaig agafar tanta fama a escala de ciutat (i voltants) que quan vam tocar a l’edició de Barraques 2003, fent de teloners de la Fundación Toni Manero, va haver-hi una gran assistència de públic (gairebé tres mil persones). Recordo que entre els espectadors hi havia en Joan Reig, a qui va agradar molt el nostre xou, però no entenia perquè el bateria del grup feia servir una bateria electrònica per a un concert tan multitudinari com aquell.
Els meus pares, el Daniel i l’Aurora, també van venir a veure’m actuar a Barraques i ma mare es va barallar amb els tècnics de so perquè, segons ella, ens feien sonar molt malament. I recordo que quan els Toni Manero van actuar després de nosaltres, el seu cantant en el moment àlgid del concert va proclamar: «Si jo fos de Reus, hauria votat l’Ariel Santamaria, quin polític més collonut que teniu aquí, casundena. Ja m’agradaria que a Barcelona també hi hagués algú com ell per poder votar-lo.»
Durant aquells dies de festa major, quan anava pel centre de la ciutat, encara que fos a dins del meu cotxe (així com d’incògnit), tothom que em veia i em coneixia (sobretot la gent jove) no parava de saludar-me cridant a tot pulmó: «Arieeel, alcaldeee!».
A vegades quan en Jordi anava amb mi no parava de comentar:
–Ostres, paio, t’has convertit en la persona més guai de la ciutat. La persona que tothom vol saludar i de qui tothom vol ser col·lega –afegia amb un to sarcàstic, sabent que jo gairebé sempre havia estat un paio solitari i que, en el fons, no m’agradava massa la fama tan descontrolada ni l’olor de multituds. Malgrat que sembli tot el contrari... Fins i tot, crec que a vegades pateixo d’agorafòbia.
Una de les altres coses agradables que recordo d’aquell estiu del 2003 és que a Reus es va celebrar la darrera edició del Disc del Col·leccionista a l’Expro-Reus, i que en Jordi Tardà em va presentar personalment al baixista original dels Sex Pistols: en Glen Matlock, que havia actuat a La Palma durant la nit anterior, i va parlar-li de mi tot dient-li que jo era: «The best artist from Europe». L’home que estava totalment sol al seu stand, em va saludar amb un somriure: «Nice to see you, Ariel», mentre jo li passava una còpia de la cançó «Tots som de Reus». Llàstima que no hagués tingut a mà el meu primer CD Everybody’s juanxi per donar-li, però era l’únic disc que portava damunt meu. Era increïble que un dels compositors de God Save the Queen als anys 70, tingués un record personal meu.
Quan vaig fer vacances durant el mes de juliol, recordo que anava tan estressat que, de sobte, per desconnectar de l’estrès que havia viscut per culpa dels meus inicis polítics, vaig passar un munt de dies estiuejant a l’apartament de Salou dels meus pares, sense pujar a Reus per a res.
En aquest punt em ve present com, una vegada que jo anava passejant per la platja del Ponent, en direcció al port, vaig trobar-me a en Carles Pellicer i la Cori Vidal prenent el sol. Llavors jo el vaig saludar amb la mà de lluny, però vaig seguir caminant per la platja, perquè no tenia ganes de tractar amb cap polític. Malgrat tot, recordo que el futur alcalde de Reus, tot just quan va veure que m’allunyava d’ell, es va aixecar de la seva gandula amb un bot àgil, i em va seguir per la platja, cridant-me de manera desesperada.
–Espera, Ariel, no marxis, home, que vull parlar amb tu.
Només desitjava felicitar-me personalment per com de bé ho havíem fet i va començar a dir-me que ens hauríem de tornar a presentar el 2007, perquè trauríem el doble de vots. I que ens hauríem de posar a treballar seriosament tan aviat com fos possible...
–Que no, Carles, ho sento. Per a mi això de la política ja s’ha acabat. Era una experiència que volíem viure uns quants juantxis de Reus i ja està... No li veig futur, a la CORI. Només ha estat una perfomance política, o digues-li com vulguis.
–Doncs us ha sortit prou bé, eh? No et desanimis i foteu-li canya per a la propera vegada, veureu com triomfareu...
–Bé, ja ens ho pensarem –vaig afegir acomiadant-me d’ell de manera educada.
–Si necessites qualsevol cosa, truca’m o posa’t en contacte amb mi, eh?
El paio estava molt més entusiasmat que jo, per la que havíem armat el 2003. Realment va ser increïble. I ell que estava dins del rovell de l’ou municipal, encara ho devia valorar molt més que jo o qualsevol dels meus camarades, és clar.
Recordo que durant aquell estiu em van tornar a entrevistar al Diari de Tarragona, amb un article titulat: «El verano serrano de Ariel Santamaria» que es fotia una mica de la gran fama mediàtica que havia adquirit com a polític, però que allò no es reflectia amb el nombre d’actuacions i concerts d’aquell estiu. Donava a entendre que m’havia dedicat a la política sols per fer-me famós i tenir èxit rotund com a músic per Reus i tot Catalunya (que equivocats estaven). És evident que la idea inicial era crear un partit juantxi encapçalat per una rock star passada de voltes, o sigui el meu àlter ego escènic. I aquí va sorgir la seva originalitat. Si jo hagués sigut actor pornogràfic, pallasso de circ, o una cosa per l’estil, també hauria fet el mateix. Per a mi, en el fons, la creació de la CORI no deixava de ser una mena d’experiment sociològic que aprofitava per fotre canya al sistema d’aquell moment, encara que fos de manera burleta i sarcàstica.
Em sembla que va ser durant la primera setmana de setembre del 2003 que els principals artífexs de la CORI 2003 vam dur a terme una darrera reunió al Casal Despertaferro per a decidir la continuïtat del partit. Recordo que entre els assistents hi havia unes vuit o deu persones, que havíem estat els principals artífexs del partit i la seva fundació del 2003.
La reunió en teoria havia de ser per tractar el futur de la nostra formació amb calma, però, de sobte, van sortir veus per convertir la CORI amb una CUP per Reus, o una cosa semblant i uns quants de nosaltres (sobretot en Jordi Martínez, en Lluís Oliach i jo) vam decidir que la CORI havia de seguir essent un partit juantxi, i que si algú no hi estava d’acord que plegués i se n’anés a militar en altres formacions polítiques més serioses, si els feien més el pes. Per això, de sobte (i de manera sorprenent per a mi), el mateix Toni Fullat va ser el primer a aixecar-se i a declarar oficialment:
–Doncs, sabeu què?, jo penso tornar a afiliar-me a Esquerra, perquè veig que em necessiten de debò –va declarar amb sinceritat i noblesa, amb el cor a la mà–. Això de la CORI ha sigut una grata experiència, però ara mateix penso que políticament a la ciutat ja s’ha d’anar seriosament i he pres aquesta decisió. Si la resta de la CORI voleu seguir fent el juantxi, cap problema; però crec que la nostra finalitat de donar un toc d’atenció a la classe política reusenca ja l’hem aconseguit de sobres i potser no cal repetir-se per a més endavant... Però qui vulgui seguir amb el partit tal com és, que segueixi, eh? Cap problema.
Després de dir aquestes paraules, algú més va dir una cosa semblant, i que també es plantejaria anar a altres formacions polítiques que li fessin més el pes...
Tots plegats ho vam trobar molt bé. Tothom podia fer el que volgués en la seva vida. Jo llavors veia la CORI com un fenomen totalment irrepetible que s’havia produït en ple 2003 arran d’una juantxinada meva, i veia molt difícil que poguéssim tornar a dur aquella proesa municipal més endavant. Gairebé impossible, perquè tal com diuen: segones parts mai són bones...
Tot i això, també vaig trobar una mica estrany que durant aquell estiu es desactivés el web del partit: lacoripelpoble.com per part dels mateixos que la van muntar, que la van treure del mapa informàtic sense demanar l’opinió a la resta del partit (ni tan sols a mi), donant la impressió que la CORI era només una mena de broma política creada per al 2003 i ja està. I a mi, personalment em va saber força greu, perquè hauria estat bé deixar-la a la xarxa i que la gent se l’hagués mirat com una mena de testimoni de la proesa política que havíem dut a terme tots plegats. És evident que en la darrera reunió del partit més o menys tothom s’havia tret la careta i s’havien deixat les coses clares. I que consti que mai ningú va plantejar desmuntar o acabar amb el partit del tot; de moment, tot quedava en stand by de cara a les properes municipals.
Aquí, volia incidir que, més endavant, a principi de l’any 2004 o així, el mateix Toni Fullat em va plantejar en persona afiliar-me a Esquerra Republicana:
–Pensa que seria un bon cop d’efecte... Fins i tot es podria dur a terme una roda de premsa. I tu podries sortir vestit d’Elvis, dient: «el juantxisme finalment ha entrat a Esquerra», o alguna cosa així...
–Ostres, pot ser sí! –vaig respondre-li tot il·lusionat per aquella idea–. A mi sempre m’han caigut bé els d’Esquerra –vaig afegir sense pensar-m’ho dues vegades.
Estàvem tots dos comentant-ho al bar Carrasclet, on seguíem quedant per fer un beure i parlar de política municipal. Des que havien tancat el Sarri l’any anterior, el Carrasclet, el Campus i el mític Xarrup, eren els únics bars d’aleshores que arreplegaven gent jove amb inquietuds polítiques d’esquerres i derivats...
–Doncs jo no ho faria, Ariel –em va increpar en Carles Borja des de darrere de la barra. Estava eixugant la vaixella com a bon bàrman professional que era–. Trencaries amb el mite de la CORI. Un altre ho pot fer, però crec que tu, en concret, no... Però fes el que vulguis, eh?
–Tens raó, Carles –vaig respondre tot confós. Tenia tota la raó del món. Un és humà, i a vegades et poden temptar com volen.
Mentre l’estiu agonitzava, recordo que vaig participar en la manifestació multitudinària que es va fer per l’Onze de Setembre per tot el centre de Reus i vaig deixar el meu equip de so perquè uns DJ del Casal poguessin punxar a dalt del remolc d’un tractor. Jo desfilava davant de tots portant la pancarta principal. Recordo que l’acte va culminar a les Peixateries Velles al mateix escenari on havíem fet el míting de la CORI, i va pujar l’Isaac Albesa a fer un discurs independentista contra un polígon industrial que es volia fer a Riudoms. Allà també va parlar en Lluís Sunyer, aleshores membre de l’Alternativa Baix Gaià. Entre els manifestants va haver-hi algú que també em va proposar pujar a dir la meva, però alguns membres de la CORI, també presents en l’acte, sobretot en Carles Borja, em van recomanar que no «calia polititzar la diada de l’Onze de Setembre des del punt de vista juantxi» i els vaig fer cas.
Durant el dia 19 de setembre recordo que la Banda del Doctor Juantxi i jo vam tocar al festival AniverSarri en homenatge al desaparegut bar reusenc del carrer de Riudoms, des de feia un any just. Al concert, que era a les piscines de Riudoms, també hi tocaven Betagarri i Tercer Grau, però, malgrat el bon rotllo amb què s’havia organitzat, va acabar amb un tumult bastant xungo per culpa d’uns red skins procedents de Barcelona que volien entrar sense pagar. L’alcalde de Riudoms es va espantar tant, que va trucar a la Guàrdia Civil de Falset i aquests van interrompre el concert i van encerclar tot el terreny, sense que passés res més. En sortir de les piscines de Riudoms, allà al parc de Sant Antoni, jo mai havia vist tants Land Rovers i furgonetes de la benemèrita juntes.
El dissabte 18 d’octubre, tot just la nit abans d’opositar a Correos per a obtenir una plaça fixe com a laboral indefinit, la Banda del Doctor Juantxi i jo vam actuar com a teloners de Seguridad Social a la festa majors d’Alcover, i me’n vaig anar a dormir a les tantes de la matinada; malgrat tot, l’endemà vaig anar a Barcelona per dur a terme el meu examen, que vaig fer en una de les aules d’Història de la facultat de Barcelona, allà a la Diagonal. En acabar, pels passadissos vaig trobar-me amb l’actor Benito Pocino, que feia de Mortadelo en carn i os (treballava en una oficina de Correus de Barcelona), i li vaig demanar que em signés el meu qüestionari de preguntes. Allò em devia portar bona sort, perquè vaig aprovar.
Dues setmanes més endavant, per Tots Sants del 2003, els del Casal volien allargar l’amistat i el bon rotllo que hi havia hagut entre ells i els membres de la CORI, i van dur a terme una rifa de panellets tradicional; però aquells panellets no eren uns de normal i corrents com els que es rifaven a l’Orfeó Reusenc, als Ploms o a l’esbart de Sant Isidre i Santa Llúcia... els panellets del Casal en qüestió eren de marihuana i, és clar, un servidor (que en aquells moments sempre s’apuntava a un bombardeig) es va encarregar de fer moure el bombo i de dir els números de les combinacions guanyadores. Aquest esdeveniment, que es va dur al Carrasclet, va tenir tanta transcendència ciutadana que va sortir al Diari de Tarragona, de la mà del periodista Francesc Gras, l’endemà, 2 de novembre: «Puede que haya gente que salga volando del local», deia el títol de la notícia escrita amb certa gràcia i humor reusenc.
La rifa de panellets de marihuana congrega a un gran número de jovenes. El Casal Despertaferro de Reus formado por 130 socios, la mayoría jóvenes, celebró en el bar El Carrasclet uno de los actos más originales de la jornada de ayer. El evento consistia en una «rifa» de panellets de marihuana. La iniciativa despertó un gran interés entre los jóvenes que participaron muy activamente, y que además estaba dirigida por el cantante de rock Ariel Santamaría [...]. El encargado de realizar la función de «mano inocente» de la «rifa» fue Ariel Santamaria, y que a parte de cantar los números ganadores, improvisaba consignas para la jornada de ayer como: «a qui li toqui la bola se li anirà la bola» o « si ja has anat al cementiri, vine aquí a encendre el ciri». Una vez finalizado el acto se repartieron unos 50 panellets elaborados con marihuana entre los asistentes, que desaparecieron en un abrir y cerrar de ojos.
Quan va començar la campanya electoral de les eleccions del Parlament Català del 2003, que es van produir durant el 16 de novembre, on va guanyar en Pasqual Maragall (PSC-PSC) en lloc d’Artur Mas (CiU), la gent tornava a parlar de política recordant les meves aventures municipals anteriors (cosa que de tant en tant encara succeeix avui en dia). Per això el senyor Lluís González del Diari de Tarragona va fer una columna que criticava el sistema polític electoralista de llavors titulada: «El cotarro de Ariel»; volia fer-me com una mena d’homenatge, a mi i a la meva política de rebot, al seu estil crític:
A las pocas horas de iniciada la campaña electoral, ya se puede comprobar que los discursos poco se diferencian de las elecciones de hace cuatro años. Lo demás son los tópicos de siempre que aburren al ciudadano, es decir, nada que ver con las municipales que tuvo un protagonista de excepción y una rara avis, que puso la dosis de humor justa y necesaria para desmadratizar la pelea electoral: Ariel Santamaría. Viendo como se presenta el panorama en estas elecciones seguro que le vamos a echar de menos.
Com que aleshores també vaig veure que era necessari que la CORI es presentés a escala catalana, m’ho vaig començar a plantejar per a més endavant. Però, en primer lloc, havíem de conquerir l’Ajuntament de Reus, fet que no va succeir fins quatre anys més tard.