Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 4
Per a mi, l’arribada de l’Ariel Santamaria al consistori de Reus denota el desencís i la manca d’opcions polítiques que té un sector del poble reusenc. L’Ariel va fer riure i va fer pensar als altres, i va demostrar que es pot fer política des de l’humor i l’honradesa.
Cristóbal Luceno, guitarrista de la Banda del Doctor Juantxi
i membre de la CORI
Encara que sembli mentida, durant tot aquell mandat del 2003 al 2007, cap membre de la CORI va fer cap moviment per seguir tirat endavant el partit. Ni tan sols jo. En el meu cas, finalment estava totalment desanimat de no haver entrat de regidor i armar-la a dins del consistori el 2003. Però el pitjor de tot, era que el número d’escons del govern municipal havien quedat iguals, el mateix resultat gairebé des del 1995. A més, i sense voler, havíem dut a terme la tasca involuntària de fer el joc al Pérez, escombrant tant al Machado com a la FIC del panorama municipal de llavors. Arran de tot això, el govern tripartit seguiria duent a terme la seva política d’obres faraòniques i la seva cultureta desenvolupada sols per gent vip de Reus i afiliats als partits que governaven, gairebé amb el carnet de militant a la boca. Almenys aquesta era la meva impressió.
També em sabia greu que, malgrat que molta gent pel carrer em felicitava per tota la moguda de la CORI del 2003, la majoria dels membres de la cúpula fundacional passaven del tema. Tret d’algun cas en concret, la majoria no donaven senyals de vida ni se’ls veia amb massa ganes de continuar fent coses amb el partit. Fins i tot, quan me’ls trobava pel carrer, mantenien un tracte distant i fred amb mi, com si de sobte els molestés que el nostre partit juantxi tornés a ressuscitar. Alguns d’ells, com he dit anteriorment, ja estaven militant en altres formacions polítiques que no eren la CORI. Es veu que s’havien penjat medalles i el fet de «militar», «fundar» o «dirigir» el partit durant el 2003, els donava pedigrí i podien escalar uns quants graons en l’escalafó d’aquells partits d’esquerres que llavors tornaven a governar la ciutat per enèsima vegada. Almenys aquesta era la impressió que em feia i que, més o menys, em comentava tothom. De manera que, segons com, amb el buit que em feien de sobte (tan col·legues que havíem sigut durant la campanya electoral) i tota la resta, em sentia com traït per ells. També trobava que s’havien aprofitat de mi, fent-me quedar com un friqui ximple i manipulable, però útil per al seu currículum polític.
Malgrat tot plegat, llavors, aprofitant la meva fama d’heroi local, vaig seguir tirant endavant el meu projecte musical de cantautor juantxi amb banda de rock, de manera que ens hi vam posar gairebé durant tot el 2004 i part del 2005 duent a terme una mena d’òpera rock conceptual que es titularia Vida i miracles de l’home viciós, un disc força costós que vam aconseguir pagar amb crèdits que vaig demanar al banc i per la gran quantitat de concerts que vam dur durant el 2004 i bona part del 2005. Aquesta magnífica obra d’art musical plena d’esperit juantxi va ser produïda pel Jordi Martínez i vam comptar amb les col·laboracions d’en Joan Masdéu, Joan Reig i Francesc Ribera Titot cantant algunes cançons a mitges amb mi. Aquell segon treball discogràfic publicat per Edicions Singulars, també constava d’un DVD annex on hi havia un meravellós videoclip del disc (dirigit per en Jesús Llungueras) i diversos curtmetratges meus totalment casolans i de caire juantxi. Però tot plegat, i per motius extramusicals, no es va poder publicar fins al 13 de desembre del 2005.
Durant aquells anys també recordo com les relacions personals entre el Jordi i jo s’havien deteriorat molt per qüestions d’ego, fama reusenca i altres coses per l’estil. Ja no era com abans del 2003, quan el Sr. Martínez i jo érem tan col·legues que fins i tot compartíem pis a la plaça de les Basses de Reus i muntàvem les mil i una festes privades. A partir del fenomen de la CORI 2003, en Jordi Martínez era una de les persones més sol·licitades per la cultura i la faràndula reusenca de llavors (fins i tot molt més que jo). Ell s’havia convertit en el juantxi llest de la moguda, i jo seguia essent el juantxi sonat de sempre. En ple 2004, com que era amic personal d’en Joan Masdéu, els Whiskyn’s van sol·licitar els seus serveis de road manager, que va desenvolupar força bé i va guanyar diners de debò gràcies a la gran quantitat de concerts que van dur a terme durant la gira del seu disc Souvenirs. El Diari de Tarragona també va demanar-li que escrivís un article remunerat cada setmana a través d’una secció força exitosa que es deia «La mirada juantxi». Llavors, el meu col·lega també va formar part de la nova discogràfica que es va fundar a Reus anomenada Edicions Singulars, amb el Pitus Borràs, en David Fernàndez i en Pere Paixà del pub Suau. I, durant aquell temps, algú del seu entorn el va convèncer perquè s’afiliés o participés en altres formacions polítiques com Iniciativa (el 2004) i Esquerra Republicana (el 2005), un fet força juantxi, fins i tot per algú com ell –que, a més, havia sigut número 2 i fundador de la CORI des que es va fundar. El pobre es devia pensar que entrant en partits més «seriosos» arribaria a cotes més altes, però la jugada (perquè en el fons és tan juantxi com jo) no li va sortir massa bé. En canvi, altres camarades de la CORI 2003, com el Toni Fullat o en Miquel Masip, van arribar a establir-se ben amunt de la cúpula d’Esquerra, treballant per a l’Empar Pont. Fins i tot es deia que en Toni Fullat tenia un despatx per a ell a dins de l’Ajuntament.
Malgrat tot el que he dit més anteriorment, en l’àmbit popular jo seguia essent el «rei dels juantxis», això no m’ho treia ningú. Però dins del grup, els nostres egos (el del Jordi i el meu) es van anant inflant, de manera que a partir de llavors, va ser força difícil que dues rock stars juantxis poguéssim conviure a dins d’un mateix grup tan peculiar com el nostre. No hi havia espai per a tots dos, o per a tots tres, perquè en Cristo, déu-n’hi-do també si n’és de rock star.
Mentrestant, i amb les nostres activitats culturals totalment separades, jo seguia duent a terme les meves conxorxes totalment a banda del Jordi. Per això, durant la primavera del 2004, amb el meus col·legues Lluís Oliach i David Ferrer Ferreti vam tirar endavant una mena de pamflet satíric mensual que es deia El Ganxet Juantxi, que havia de ser una mena de Jueves a la reusenca (però de caire més polític i centrat només en Reus). El vam dur a terme un parell d’anys fins que al final ens en vam cansar.
També durant aquell temps, més o menys cap a l’abril del 2004, vaig poder realitzar una conferència sobre juantxisme i personatges juantxis en la història de Reus, acompanyat de la presència del gran Antoni Zaragoza Mercader, conegut també com el Duc d’Anzame, un gran expert en reusenquisme i en la matèria d’aquest tipus. Per aquest esdeveniment, presentat per en Toni Veciana, recordo que em vaig fer imprimir una samarreta amb la cara d’en Lluís Miquel Pérez on hi deia: «Don’t worry, be juantxi!»
Durant el 15 de maig del 2004, arran d’haver aprovat unes oposicions per entrar fix a Correos durant l’any anterior, vaig començar a treballar de carter a Camp Clar, un barri pintoresc de Tarragona, i durant l’estiu següent vaig col·laborar en una secció del Magatzem d’estiu de Canal Reus Televisió, anomenada: «Ariel Santamaria i la seva motxilla carregada exploren tota la Costa Daurada» on jo sortia vestit d’Elvis i tocant la guitarra per diversos indrets de Salou, Cambrils, Vilafortuny i la Pineda, cantant cançons friquis força divertides en què adaptada temes clàssics del rei del rock vers els indrets turístics que jo anava visitant. Així, per exemple, feia «La torre vella de Salou» amb la música de «In the Guetto» o «La font lluminosa» amb la música de «Viva las Vegas», etc. Aquella secció la vaig repetir durant els estius següents: 2005 i 2006, amb diferents títols, fins que vaig acabar entrant de regidor el juny del 2007. Llavors ja no era massa ètic que un polític municipal continués fent programes d’aquell tipus per Canal Reus.
Finalment, el dia 11 de febrer del 2006, el meu grup i jo vam presentar el nostre segon disc a la sala polivalent de la Palma, amb força assistència de públic; vam tenir a en Ricard Puigdomènech (el guitarrista de Loquillo y los Trogloditas) de teloner. En aquest concert, en què vaig plantar una creu invertida a l’escenari, també van pujar a cantar en Joan Masdéu dels Whiskyn’s i en Joan Reig d’Els Pets, que havien col·laborat gravant algunes cançons d’aquest segon disc titulat Vida i miracles de l’home viciós, que vam dedicar a la memòria del nostre amic Paco Zafra, un dels grans gurus del moviment juantxi reusenc als anys noranta. Recordo que vaig finalitzar el concert duent a terme un striptease dels meus, quedant-me totalment despullat a excepció de les meves parts íntimes, tapades per una mena de tanga casolà on hi havia la cara de l’alcalde Lluís Miquel Pérez pels dos costats.
L’endemà de la presentació del disc, vaig acudir a un recital d’en Miquel Vilella, que també es va dur a terme al Racó de la Palma, i allà mateix vaig conèixer una noia alemanya que es deia Katharina i em vaig enamorar perdudament d’ella. Aquesta noia i jo, durant aquell mateix hivern, vam iniciar una relació amorosa tan intensa que va culminar en boda el mes de setembre del 2006 i ens va casar el Pare Jony (el mossèn roquer) a la església de Sant Bartomeu del Mas Roig.
De totes maneres durant el principi d’aquell estiu, tot just després de dur a terme un nou concert a Barraques, en Jordi Martínez va plegar del grup perquè llavors estava molt saturat de feina i també estava fart de conviure musicalment amb tots nosaltres: en Cristo, en Celestí i jo. Per això, quan vam tocar al Senglar Rock una setmana més tard, vam agafar al Kanyi (un antic col·lega nostre) com a substitut definitiu. Malgrat que allò em va saber molt de greu, no es va poder arreglar de cap manera. Ni tan sols vam quedar per parlar-ho tots plegats, a veure si es podia solucionar alguna cosa. Llavors tothom es va tancar per banda i vam seguir amb els nostres camins musicals pertinents. Era un fet que podia esdevenir en qualsevol banda de rock com la nostra. No es podia evitar. Quan passa, passa i ja està. Però el pitjor de tot és que el munt d’anys d’amistat i d’experiències musicals de què havíem gaudit tots plegats, se’n van anar en orris. Malgrat que l’amistat que ens unia era molt ferma, la convivència, els nervis i les tensions deguts als assaigs, gravacions, concerts, manera de fer les coses, etc. van acabar passant factura. A més, durant aquell temps en Jordi també havia entrat de ple a dins del cercle del Joan Masdéu i els Whiskyn’s fent-los el servei de road manager i altres funcions. Per això crec que estar a dins de dos «tribus» musicals alhora és molt difícil de sostenir.
Tot i això, en Jordi i jo hem continuat essent col·legues des de llavors i quedem de tant en tant per fer una cervesa i per recordar vells temps i batalletes de dècades enrere.
El febrer del 2006, arran de la nostra publicació del disc Vida i miracles de l’home viciós el locutor de RAC1, Toni Clapés, va descobrir la CORI perquè a dins del nostre CD hi havia un DVD amb diversos videoclips nostres on sortia, també, un petit recull d’imatges de la campanya electoral de la CORI duta a terme el 2003.
Es veu que, de sobte, en Toni Clapés va quedar totalment meravellat que a Catalunya pogués existir un partit com el nostre i des de llavors em va entrevistar diverses vegades ja fos pels seus espais radiofònics de RAC1 o per un programa de televisió que feia a City TV. La periodista reusenca Anna Priscil·la Magriñà, llavors becària de RAC 1, va ser qui li va passar el nostre disc. Gràcies Anna...
Durant la tardor d’aquell any 2006, tan intens en la meva vida personal, vaig mantenir unes quantes reunions amb en Lluís Oliach, llavors estava força desesperat per revifar el partit i tornar-nos a presentar a les properes eleccions del 2007. Gairebé quedava menys d’un any i jo llavors ho veia molt difícil o gairebé impossible, perquè la cúpula i l’equip de treball que s’havia creat el 2003 ja s’havia dispersat totalment; hi havia penya que s’havia afiliat a altres formacions polítiques d’esquerres com Iniciativa i Esquerra Republicana, i altres ja no volien saber res del partit. Fins i tot, hi havia algun antic camarada que m’havia comentat que la CORI sols era cosa del passat i que no «calia» tornar-nos a presentar, perquè les coses s’havien arreglat molt pel jovent de Reus, que fins llavors semblava que no havia tingut veu ni vot en les decisions polítiques de la ciutat.
–Això és una vergonya i no hem de permetre que torni a passar –em comentava en Lluís Oliach de manera totalment emprenyada, cada vegada que ens reuníem–. No hi ha dret que alguns dels nostres antics companys s’hagin integrat al sistema, deixant la resta de membres de la CORI com uns gilipolles, per molt juantxis que siguem tots plegats, saps?
–Allà ells, Lluís. No crec que això sigui motiu per tornar-nos a presentar –li vaig respondre, sentint-me totalment incòmode amb la idea de tornar-la a embolicar per Reus a escala política. Ja n’havia tingut prou el 2003 i els anys previs.
–Sí, però hi ha molts amics meus que ens van votar, i ara em diuen que se senten decebuts perquè alguns membres destacats de la CORI s’han passat a altres formacions polítiques o estan xuclant de la mamella municipal, duent a terme tot allò que nosaltres estàvem criticant. Sobretot, gràcies a penjar-se medalles a costa de la CORI, com si només ells haguessin sigut els artífexs de tot plegats, saps? I això em fa molta ràbia, ho sento...
–De totes maneres, per a què serviria tornar-nos a presentar? –vaig preguntar totalment indecís–. Si els resultats polítics en aquesta ciutat sempre queden iguals. En el fons tenim el que ens mereixem...
–Però segur que el 2007 entrarem. Hi ha molta gent que cada vegada està més cremada per les obres municipals i per l’abús d’autoritat d’en Lluís Miquel Pérez. I aquesta gent descontenta amb el govern municipal encara es recorda de nosaltres per tornar-nos a votar duent a terme un gest de queixa o rebot.
–Amb això ja et dono la raó. Només per això, per tocar la pera a l’alcalde, valdria la pena continuar amb la CORI... Però no ho sé, no ho veig clar.
A dins de casa, la meva esposa Catarina també no parava d’insistir que m’hauria de tornar a presentar «pel bé de Reus». Que tota la ciutadania esperava que «ho tornéssim a fer», almenys el 2007, per demostrar que el sistema polític de la nostra ciutat de llavors no havia acabat amb nosaltres: «els juantxis de Reus».
Llavors, fidels a la causa només quedàvem en Lluís Oliach, en Jordi Sugranyes, en Jordi Garcia, jo i poca cosa més. Hi havia alguns elements bàsics com l’Àlvar Thomàs o en Carles Borja que semblaven haver-se distanciat una mica de tot plegat. Malgrat tot, anys enrere havia mantingut alguna reunió amb l’Àlvar per si es podia tornar a repetir tot el tema de la CORI més endavant. Llavors amb qui ja no podíem comptar definitivament era amb en Jordi Martínez, que havia plegat del meu grup musical no feia massa temps i estava embolicat en les seves pròpies històries, afilant-se a altres formacions d’esquerres que hi havia per Reus. El mateix succeïa amb en Toni Fullat, un dels grans ideòlegs inicials del partit, que durant el 2006 ja formava part de l’equip de treball de l’Empar Pont de ERC i ja tenia el seu propi despatx a dins de l’Ajuntament de Reus.
Malgrat tot, en el meu cas concret, recordo que el detonant de tot plegat va ser quan a mitjan octubre del 2006 vaig rebre la trucada d’un prestigiós periodista de Reus que em va comentar que un membre destacat de la CORI 2003 li havia comentat durant una entrevista que ja no valia la pena de que ens tornéssim a presentar de cara a l’any següent perquè «l’IMAC de Reus havia acabat obrint les portes a la gent jove del carrer que volia fer coses per la cultura de la ciutat», o una cosa versemblant. Aquell periodista em va trucar perquè volia contrastar opinions abans de publicar un article sobre la CORI. Tot i els quatre anys que havien passat, encara fèiem parlar molt i encara despertàvem cert interès públic de cara a les properes municipals. O això semblava...
Aquella trucada del periodista en qüestió (no en vull dir el nom perquè no el vull posar en un compromís), em va fer prendre una decisió dràstica, gairebé històrica, ficant-me ja totalment al costat del que pensava en Lluís Oliach. Que al final tenia raó, tota la raó del món i ens havíem de tornar a presentar el 2007, sí o sí; per damunt dels interessos personals i polítics de cadascun de nosaltres. Gairebé pel bé de la ciutadania en general. També he de matisar que vaig decidir això mateix, perquè llavors tenia l’ego força elevat i em considerava com una mena de salvador de la pàtria...
–Està bé, Lluís, està bé. Ho farem de nou –li vaig anunciar totalment convençut la següent vegada que ens vam reunir–. Ens tornarem a presentar, i jo com a cap de llista. Només amb una condició, que algú o altre em porti els temes logístics i la paperassa del partit. Jo només em vull dedicar a fer campanya, res de perdre el temps a fer tràmits administratius pel mig, tal com em va passar el 2003. Allò em va cremar un munt, saps? –li vaig exigir de mala manera, però ell ja tenia la resposta preparada.
–Tranquil, tinc a una persona capacitada per a dur-ho a terme. Ho farà molt bé. Fins i tot, ens pot donar un cop de mà amb el tema del web del partit, que ens farà molta falta el 2007.
–De qui es tracta? –li vaig preguntar tot estranyat.
–D’en Gerard Tost. És molt col·lega meu. Ens coneixem des de fa més de quinze anys i no fa massa que li vaig comentar tot el tema de la CORI, i sembla estar força interessat a dur-ho a terme.
–En Gerard Tost? –vaig preguntar, recordant aquell antic conegut meu, empresari informàtic amb grans coneixements de periodisme i política en general.
En Gerard Tost era un personatge força popular a la ciutat, que temps enrere també havia treballat a l’Òmnium Cultural de Reus i havia participat en diverses formacions independentistes. A més, havia fundat el Casal Despertaferro l’any 90 i llavors, en ple 2007, era un prestigiós empresari informàtic amb seu a Tarragona –havia sigut el director de l’edició digital del Diari de Tarragona, quan va començar a propagar-se per la xarxa. Malgrat que jo al Gerard el coneixia des de feia temps, considerava que llavors tenia un estatus massa elevat com per a col·laborar en un projecte juantxi com el nostre. Però ell també s’apuntava a un bombardeig per a dur a terme projectes juantxis d’aquest tipus. Sobretot, si era per tocar els pebrots al sistema polític o statu quo reusenc.
–Doncs el paio domina el tema polític que no vegis, saps? –va afegir en Lluís parlant-me d’ell amb entusiasme–. Ens pot portar força bé els tràmits legals del partit, ja ho veuràs...
Encara que en un principi jo havia pensat que allò ens ho havia de tornar a fer l’Àlvar Thomàs com va succeir el 2003, finalment, em va dir que no ho podia fer perquè tenia molta feina amb el Bloc Nacionalista Valencià, l’altra formació en la qual participava de debò de manera activa. I, finalment, em va anunciar que estaria fent campanya electoral per València, participant-hi de manera activa i que hauria de portar-nos els tràmits electorals una altra persona. Per tant, sols en Gerard Tost podia ser un bon recanvi...
–Tu fes-me cas, que ho aconseguirem, segur que el 2007 traurem més vots que el 2003 –em va assegurar en Lluís Oliach amb entusiasme–. Fins i tot, estic segur que entrarem al consistori i tu seràs el primer regidor juantxi de la història de Reus, ja ho veuràs... –va sentenciar de manera ferma. En el fons semblava ser un visionari.
–Molt bé, potser tens raó –vaig respondre mentre notava com m’havia convençut (o manipulat) del tot per tornar-me a presentar–. Però, de moment, no direm res a ningú... fins que arribi el moment de donar-nos a conèixer...
Llavors vam dur diverses reunions secretes, una d’elles al mas que en Lluís tenia a Montbrió, allà vam posar un DVD ple de les imatges que havia gravat en Jordi Sugranyes el 2003. En aquella trobada estàvem reunits mitja dotzena de persones i ens vam petar el cul de mala manera mentre vèiem tot allò.
–Molt bé, molt bé. Ho vau fer molt bé –deia en Gerard Tost observant-ho tot satisfet–. Llàstima que en aquells temps jo vivia fora de Reus, però l’any que ve no m’ho voldria perdre. Ha, ha, ha... L’any que ve guanyarem... Guanyarem! –va proclamar tot convençut–. Ja ho veureu. Jo us puc portar tot el tema de tràmits legals i la comunicació. Us faré un web tan potent que no el tindrà cap altra formació política de Reus, perquè en el fons són tots uns cutres... Ha, ha, ha.
Malgrat que molta gent de Reus, m’aturava pel carrer preguntant-me si ens tornàvem a presentar, jo els responia que no de manera convicent. Fins i tot, n’hi havia més d’un que em suplicava que em tornés a presentar com a alcalde. Recordo el cas d’una noia de vint-i-pocs anys (a la qual jo no coneixia absolutament de res) que em va aturar pel carrer en plena plaça Llibertat.
–Mira, jo no et vaig votar el 2003 ni crec que et votaré mai –em va dir amb veu sonora–, però és que vaig riure tant amb la vostra campanya electoral que penso que valdria la pena que us tornéssiu a presentar.
També durant aquells dies, recordo haver-me trobat pel carrer el senyor Isidre Fonts de la llibreria Gaudí. L’home em va felicitar per tot el que havíem aconseguit el 2003 i m’animava a tornar a dur a terme la CORI, pel «bon reusenquisme que heu dut a terme» o alguna cosa semblant.
Durant aquells dies, també recordo que hi havia un empresari reusenc que ens va buscar per subvencionar el partit perquè poguéssim fer mal de debò al govern d’en Lluís Miquel Pérez, que li havia expropiat uns terrenys que tenia en no sé quin lloc de la ciutat.
–Si voleu, us puc oferir fins a tres mil euros a fons perdut perquè pugueu fer bona campanya, eh? –ens va proposar aquell senyor de Reus a en Lluís i a mi, tot just quan ens vam reunir amb ell en plena plaça del Prim, l’indret de la ciutat on sempre s’han fet conxorxes de debò...
–Ho sento, però no podem acceptar tants diners de vostè –li vam respondre, pensant que potser era massa quantitat per un partit com el nostre. A més, a aquell senyor gairebé no el coneixíem de res, però ell sí que ens coneixia de sobres, sobretot a mi. I es veu que fins i tot, havia sigut votant de la CORI durant els comicis anteriors i havia convençut a tota la seva família, amics, coneguts i companys de feina perquè també ho fessin.
–Va, home, no fotem. Deixeu-me que pugui contribuir en alguna cosa per la causa... Però de manera totalment anònima, eh?
–D’acord. Ja ens ho pensarem –li vaig dir–. Dona’m el telèfon i et trucarem.
Vaig pensar que si algú tan exaltat t’oferia calés a fons perdut, més endavant segur que et demanaria alguna cosa a canvi que no li podries tornar...
Tot i així, finalment li vam deixar que fes una aportació de 600 euros al compte del partit que teníem anunciat per Internet, cosa que es devia fer el febrer del 2007.
Durant aquells dies se’m va ocórrer demanar un local a en Jordi Escoda de l’Òmnium Cultural. En Jordi Sugranyes, que seguia ficat a la junta, em va suggerir la idea perquè a en Jordi Escoda sempre li havia fet bastanta gràcia el tema de la CORI, així que ens va cedir un pis al costat de la seu oficial de l’Òmnium Cultural del Baix Camp de llavors (carrer d’en Vilar núm. 5): un pis que temps enrere havia sigut la seu del Casal de Joves i jo hi havia debutat musicalment com a cantautor reusenc el gener del 1994. L’home ens va demanar un lloguer simbòlic, però li va fer molta gràcia que confiéssim en ell per tornar a dur terme una campanya electoral el 2007, malgrat que ho fèiem amb gent renovada.
En aquelles primeres reunions de la CORI 2007, a banda d’en Lluís Oliach, en Gerard Tost, la Katharina i jo, també s’hi van afegir en Jordi Garcia, en Jordi Sugranyes, la Cori Alegre, en Marc Domènech i un company de feina de Correos que es deia Tomàs Fierro, que tenia molt d’interès per participar en una campanya d’aquest tipus.
Durant aquells dies, a través del Jordi Sugranyes, també va entrar un tal Guillem Ramos Salvat (oriünd de Reus, o Maspujols, mai ho he tingut clar), estudiant de Periodisme a Vic. El noi estava força interessat a col·laborar amb nosaltres i a anar a les nostres llistes. Era un xaval de dinou anys, que semblava tenir una actitud molt positiva de la vida i que estava fart del sistema reusenc que hi havia llavors (com nosaltres), per això va entrar de ple a fer política juantxi a través de la CORI, col·laborant en tot el que fos possible en la campanya electoral.
El veritable cantautor més juantxi i punk de Reus: Marcos Diego Palacios, conegut com Pirata el del Gorro, va ser una peça indispensable per augmentar el juantxisme de la CORI 2007 a la màxima potència. Aquell any volíem anar totalment a fons. El Pirata era un personatge carismàtic (tant o més que jo), que podia donar-nos també un munt de vots de la gent dels barris i castellanoparlants, totalment descontenta com nosaltres del sistema polític tripartit de Reus.
Musicalment, jo havia coincidit alguna vegada amb ell pels escenaris de la Palma. Però en un festa que es va dur a terme al Mas Matilla, organitzada pels membres del programa Pluja Àcida de Punt 6 ràdio, el vaig tractar personalment i vaig veure clar que feia un personatge escènic com jo i que, en el fons, es tractava d’un bon jan que tocava i feia el seu espectacle escatològic i provocador per divertir-se i sentir-se realitzat artísticament. Llavors, el 2005, recordo que és quan li vaig comentar que, si em tornava a presentar amb la CORI, m’agradaria que fos el meu número 2. I parlant només cinc minuts sobre el tema, ja ens vam posar totalment d’acord.
O sigui, que més o menys a finals de gener d’aquell any 2007, va ser quan el vaig trucar i vam quedar amb ell al Pub Sunyer per parlar amb la cúpula del partit. Allà vam quedar en Gerard Tost, en Lluís Oliach, la Katharina i jo, per tenir un primer intercanvi d’impressions polítiques amb ell. Als altres, els va fer molta gràcia la idea, perquè en Gerard l’havia vist actuar vàries vegades per la televisió i el trobava «molt punki», i en Lluís havia anat al institut amb ell i havien sigut col·legues de ben adolescents. De totes maneres, la Katharina, pel seu compte, també va avisar el Bruno Salter, un altre amic nostre i fan de la CORI, perquè acudís a aquella reunió. Així doncs, tots plegats ens vam trobar al Pub Sunyer i tots dos (en Pirata i el Bruno) es van posar totalment d’acord en formar part de les llistes i tirar endavant amb la nova campanya electoral.
A principis del mes de gener del 2007, un dissabte al vespre que estava deambulant totalment sol pel centre de Reus, em vaig trobar amb un noi força simpàtic i enrotllat que va aturar-me per parlar amb ell de política.
–Hola. Mira, Ariel –em va saludar–, tu potser no em coneixes, però jo sí –aquesta era la frase característica que em deien sempre–. Soc l’Ernest París, actual secretari d’Iniciativa Verds de Reus i enguany seré l’alcaldable per les municipals de Reus, saps?
–Doncs enhorabona –li vaig respondre donant-li la mà–. Encantat de conèixer-te. Que tinguis sort...
Llavors l’Ernest París em va comentar que necessitava gent com jo per muntar una plataforma que li donaria suport durant la campanya electoral. I com que sabia de sobres que jo havia estat a la CORI, i era una persona d’esquerres, doncs per això m’ho va proposar.
–Per què enguany tinc entès que no us tornareu a presentar, oi?
–Doncs encara no ho sé...
–Com què encara no ho saps? –em va preguntar tot sorprès–. Si ja estem a finals de gener i les eleccions són ara al maig.
–Doncs no ho sé. De debò... espera’t un parell de setmanes i ja et diré alguna cosa del teu projecte.
Recordo que vaig quedar amb ell a principis de febrer a la cafeteria de l’Hotel Gaudí de Reus perquè m’acabés d’explicar el seu tema. Allà em va comentar que era fill d’en Xavier París (un excompany meu del Mas Carandell) i de la Rosa Just (regidora i cap del PSUC durant els anys noranta) i que era un mosso d’esquadra amb excedència per dedicar-se plenament a la política municipal. I com que volia debutar amb força durant aquelles municipals del 2007, se li va ocórrer crear una plataforma de gent jove (i no tan jove) de la cultura reusenca per donar-li suport durant la precampanya i la campanya electoral. Em va dir que ja havia fitxat en Fito Luri (aquell any es veu que s’havia passat a Iniciativa) i al Kandi Álvarez com a músics, i que només faltava jo, que també era tan famós com ells. Llavors li vaig respondre que el seu projecte polític i alternatiu de plataforma em semblava força bé, però que em donés un parell de setmanes o així per rumiar-m’ho a fons...
Però tot just quan li havia de donar una resposta definitiva, l’home es va trobar de sobte que jo tornava a ser candidat de la CORI i que aquesta vegada aniria a per totes...
Evidentment ja no em va trucar per quedar amb mi mai més, fins que em vaig convertir en el seu «adversari» polític a dins de l’Ajuntament de Reus. Són coses que passen en aquesta vida, que sempre dona molts tombs.
Durant aquell hivern del 2007, va ser més o menys quan es va produir el canvi d’estatuts a dins del partit. Hi havia antics membres que figuraven a les actes fundacionals i havíem de dur a terme el tràmit legal d’expulsar-los per seguir tirar endavant amb la CORI de llavors. Com he dit anteriorment, fins i tot n’hi havia que ja estaven militant de ple en altres formacions polítiques.
Malgrat que al principi de tot m’havia plantejat de tenir una reunió amb aquestes persones, a veure què en pensaven de tornar a presentar-nos, finalment no ho vaig fer perquè no em vaig atrevir, tement-me que es posarien totalment en contra meva. O potser m’haguessin recomanat dur-ho a terme amb unes noves sigles. Finalment, parlant-ho amb el Lluís i en Gerard, la que seríem la veritable cúpula del 2007, vam decidir que era millor fer-ho una altra vegada amb les sigles de la CORI, perquè ja tenien un bon nom i ja era un partit juantxi prou conegut a escala local per com l’havíem embolicat durant els comicis anteriors.
Per això, jo mateix, seguint les recomanacions d’aquestes noves ments ben pensants del partit, em vaig encarregar d’enviar unes cartes certificades amb acusament de rebut als domicilis particulars de la penya que volíem expulsar, unes adreces que estaven registrades en les actes del partit. Aquestes missives les vaig adreçar personalment per citar-los a una assemblea de la junta directiva de la CORI al bar del Centre de Lectura durant una data determinada. La reunió era per decidir si ens tornàvem a presentar, o no, el 2007. Aquelles cartes estaven signades per en Jordi Garcia, com a secretari en funcions de la CORI, i Ariel Santamaria, com a president. De totes maneres, com que ja sabíem que les seves adreces físiques estaven totalment antiquades (ja que els destinataris havien canviat de domicili particular des del 2003 i no ho havien anunciat «oficialment» a la junta del partit), era evident que cap d’ells rebria aquella citació certificada per dur a terme aquella nova reunió de la CORI. A més, el servei de Correos me les va tornar perquè havien estat durant una setmana justa en dipòsit sense que ningú les anés a recollir. I, evidentment, quan es va dur a terme dita assemblea a principis del 2007, cap d’aquells antics camarades convocats va acudir-hi. La jugada ens va sortir força bé. Era legal, però gens ètic des del punt de vista personal i polític.
Així doncs, el gener del 2007 els nous membres de la CORI vam decidir crear una nova junta, amb canvi de secretariat: jo seguia essent president del partit, en Lluís Oliach es convertia en el secretari general, la Katharina en vicepresidenta, en Jordi Garcia en vocal i en Jordi Sugranyes en tresorer. Aquests vam ser gairebé el tronc fort de la CORI 2007; després s’hi va afegir la resta, és clar. A continuació, la nova junta es va encarregar de redactar l’acta del canvi d’estatuts que també es van dur davant de notari i es van enviar a Madrid perquè ens els acceptessin abans que es convoquessin les properes eleccions.
Arribat en aquest punt, voldria comentar que sempre he considerat que si les persones de l’antiga junta a les quals anaven adreçades aquestes cartes certificades, les haguessin rebut de debò, a principis del 2007, no crec que s’haguessin interessat massa a assistir a la convocatòria. I si ho haguessin fet potser no els hauria importat que la CORI es tornés a presentar amb cares noves, o no. Crec que llavors estaven totalment immersos en altres històries i ressuscitar el partit juantxi que m’havien ajudat a fundar no els devia fer massa il·lusió, sinó segurament ja m’ho haurien proposat descaradament temps enrere, tal com van fer en Lluís Oliach o en Jordi Garcia, que eren els únics de la CORI 2003 que estaven interessats a seguir de debò. A més, he d’afegir de que si haguéssim fet aquella nova assemblea amb els «expulsats», segurament l’endemà ja ho sabria tot Reus (que en el fons és un poble, on tothom s’acaba assabentant de tot) i aquell any volíem donar una veritable sorpresa i agafar-los a tots totalment desprevinguts, «en calces», que es diu vulgarment.
És evident que això que es va fer (i vaig permetre fer) contra els antics camarades i fundadors de la CORI 2003, he de confessar que va ser força arrossegat (dels pitjors actes que he fet en ma vida) i que em va doldre bastant, perquè sempre ho he considerat com una punyalada traïdora que no es mereixien; però, al final, vaig decidir de manera maquiavèl·lica que s’havia de dur a terme pel bé del partit i de la ciutat. S’havia de ressuscitar la CORI el 2007, totalment a gran escala i tornar-la a embolicar de debò per dins (i per fora) del panorama polític de Reus.
Finalment, el fet d’expulsar els antics fundadors i no dir res més a altres persones que ens havien ajudat a dur a terme la campanya, va ser allò que en diuen un dany col·lateral que també succeïa en altres formacions polítiques. Llavors, vaig pensar que s’havia d’anar a per totes. «El fi no justifica els mitjans» que deia en Karl Marx. Allò ho havia après de ben jovenet quan militava a les Joventuts Socialistes de Reus...
El dimecres 14 de febrer del 2007 (Sant Valentí), vam enviar un comunicat a tots els mitjans de comunicació (amb una foto meva de la campanya electoral anterior) per fer saber que la CORI es tornava a presentar a les municipals del 2007 i que jo tornava a anar de número 1 de la candidatura, amb cares noves del món juantxi de Reus, malgrat que repetirien antics membres històrics com en Jordi García i en Jordi Sugranyes. Al principi de tot, vam obviar el nom d’en Lluís Oliach (el veritable culpable de tot aquell nou merder polític), que també s’hi havia involucrat el 2003, però no volíem que encara s’esvalotés més el galliner.
Aquella notícia que em tornava a presentar, al principi de tot només va sortir publicada al diari El Punt el dijous 15 de febrer mitjançant un article signat per un tal Marc Rodríguez: «El music Ariel Santamaria es tornarà a presentar a les municipals de Reus». Aquell article d’El Punt que tornava a parlar de mi, després de gairebé tres anys i escaig sense sortir per les seves pàgines deia:
El cantant reusenc Ariel Santamaria va confirmar ahir que repetirà com a alcaldable en les properes eleccions municipals de maig. Santamaria encara no té clar si serà sota les sigles de la CORI, la Coordinadora Reusenca Independent, o si crearà una nova formació. De moment, Santamaria està confeccionant la llista i acabant de perfilar el seu programa electoral, però ja ha avançat algunes línies que tindrà: un Reus sense obres durant els propers quatre anys, rebaixar els preus dels aparcaments municipals a un euro al dia i aparcament gratuït durant quatre anys per als veïns de la plaça Llibertat per les molèsties ocasionades per les obres.
Aquesta notícia tan sensacional que es va publicar durant un dijous de Carnaval, va semblar com si fos una mena de broma juantxi meva, però, tot i així, va caure com un raig d’aigua freda entre la gent de Reus. Al principi sols va aparèixer a El Punt, però l’endemà, divendres 16 de febrer, ja va sortir publicat en altres mitjans de comunicació. Sempre passava igual, en pic es podia aixecar la primera «llamborda» periodística, les altres ja es podien agafar amb més facilitat que la primera... Fins i tot, moltes vegades es podien treure soles o les recollien altres mans.
Durant l’endemà mateix, com he dit: divendres 16 de febrer, el programa d’en Toni Clapés: Versió RAC1, se’n va fer ressò i va rebre trucades de molta gent de Reus que estaven molt contents (la majoria) que em tornés a presentar i em va fer una entrevista de les que fan història:
TONI CLAPÉS: La CORI, el partit de Reus liderat pel nostre amic i cantant Ariel Santamaria, torna a presentar-se a les eleccions municipals, i és per això que hem volgut parlar amb ell perquè ens expliqui quin és el projecte que vol proposar en aquest cas als ciutadans de Reus, el seu electorat. I a partir d’aquí, ja avanço que seguirem molt de prop i donarem suport total a la candidatura d’Ariel Santamaria. El tenim en comunicació a través del telèfon. Ariel Santamaria, bona tarda.
ARIEL SANTAMARIA:- Hola, bona tarda, què tal? Aquí estic. He vuelto.
TONI CLAPÉS: Has tornat.
ARIEL SANTAMARIA.: Sí, he tornat. He tornat al món de la política. Juantxi, eh?, la política juantxi.
T. C.: La política juantxi… Bueno, a veure, que quedi clar a través de RAC1, primer que des del Versió, des d’aquest programa, et donem tot el suport perquè creiem en la teva candidatura.
A. S.: Moltes gràcies.
T. C.: Si més no, és la més honesta, una de les més honestes, perquè després quan els polítics arriben al poder donde dije, digo manzana, i a banda d’això, pensava que et presentaries a la candidatura com a president de la Generalitat, crec que t’ho vas estar rumiant, però al final…
A. S.: No vaig poder perquè els contactes que tenia llavors eren només de la demarcació de Tarragona. A més, també tenia la boda que ens va casar el pare Jony el mes de setembre.
T. C.: El pare Jony que, per cert, estarà amb nosaltres el dijous a Amposta. Per tant parlarem amb ell d’aquest casament teu, de l’Ariel Santamaria.
A. S.: I per això vaig anar tota la tardor bastant de cul, i vaig tenir problemes amb la sogra…
T. C.: Per què?
A. S.: Perquè és alemanya. He, he, he… I quan vaig tornar de viatge de noces, que vaig anar a Tenerife, doncs vaig voler descansar una mica i preparar-me bé per a les eleccions municipals que tornaran a venir, primer l’u i després el dos… De totes maneres com que això del tripartit penso que no durarà gaire, crec que tornarà a haver-hi eleccions anticipades d’aquí un any, un any i mig, dos anys…
T. C.: Tu, com a analista polític, ho veus així?
A. S.: Sí… home, tant de bo duri els quatre anys, que no tornin a passar aquestes juantxades que han passat aquests últims anys, però… I llavors m’agradaria muntar un partit que es digués, ho dic en exclusiva que ho sàpiga tot Catalunya.
T. C.: Això és una exclusiva per al programa, oi?
A. S.: Un partit que es dirà JFK, que volia dir Juantxis i Frikis per Katalunya. La CORI torna a presentar-se.
T. C.: I aquest partit serà el que es presentarà a la candidatura, en aquest cas, amb la teva candidatura a Reus?
A. S.: No, a Reus mantenim el nom de CORI (Coordinadora Reusenca Independent). I de cara a les eleccions del Parlament doncs ja farem aquest altre partit, però volem arribar amb acords amb altres juantxis i friquis que hi hagi arreu dels Països Catalans. A veure si tot va bé, però és molta feina, eh? Vull dir, Reus és un poble de… una ciutat de cent mil habitants; bueno, ara diuen que cent set mil, però, és clar, tot Catalunya és més complicat.
T. C.: Jo només et diré una cosa. La Montse Llussà comença a rebre correus electrònics a través de l’adreça versio@rac1.net de suport a Ariel Santamaria. Ha arribat el primer: «Soc de Reus i estic eufòric. Visca la CORI. Al despatx estem eufòrics. M’heu alegrat el dia amb aquesta notícia.» Bueno, et tornes a presentar amb la CORI, com dèiem, a les eleccions del Parlament anireu amb les sigles JFK (Juantxis i Frikis per Katalunya), amb k de kilo. I ara, si et sembla anem, perquè com que vosaltres treballeu seriosament, anem ja per a alguns dels punts de la teva candidatura: el programa electoral. Bé, per començar: «Quatre anys sense obres». Segons sembla, segons dieu vosaltres a la CORI, la gent està fins al capdamunt d’obres a Reus.
A. S.: Sí, sí, a veure, vull dir n’estem farts… Home, obres s’han de fer sempre, però no d’aquesta manera que en comencen deu i no les acaben mai. I diuen que aquest any n’hi haurà el doble que l’any passat. Doncs, no senyor, home... sacabó! Una mica de relaxament, home. Quatre anys tampoc és tant. L’única obra que faríem naltros seria pintar l’Ajuntament de color rosa, que ara han restaurat la façana i no ens ha agradat gaire com ha quedat. L’únic que faríem seria pintar el color de l’Ajuntament, la façana municipal, de color rosa fosforito; la rosa de Reus... He, he, he…
T. C.: L’única obra durant quatre anys.
A. S.: Sí, pintar l’Ajuntament de color rosa.
T. C.: També oferiu ajuda psicològica per tota la gent afectada per les obres.
A. S.: Sí, sí, sí, perquè hi ha gent que està molt estressada. Hi ha gent que ha d’anar a treballar… Jo m’he d’aixecar un quart d’hora abans perquè…, jo treballo a Tarragona ara, i, és clar, has de fer cinquanta mil tombs per les rotondes, pel transversal… Al final sembla que hagis de tenir un plànol, l’Ajuntament crec que hauria d’haver repartit un plànol de les obres que hi ha a tots els ciutadans, amb els carrers que hi ha: per aquí no tiris, per aquí no tiris,…. I, és clar, realment és que és una molèstia. A veure, les obres s’han de fer, és necessari, però primer fer fes-ne una, acaba-la bé i després comença’n una altra. Comencen deu o quinze alhora, no acaben mai… Ja està bé home, ja està bé!
T. C.: La propera proposta del CORI és una proposta que agradarà segur: «Pàrquings públics per un euro al dia.»
A. S.: I tant, sí, sí, un euro al dia. Però els de la plaça Llibertat quatre anys gratuïts pels veïns. De la plaça Llibertat i del parc Sant Jordi, per les molèsties que els han causat. Ja està bé, home, tanta prepotència.
T. C.: Bueno és que el que està dient l’Ariel Santamaria, això és traslladable a tots els municipis de Catalunya…
A. S.: És clar… Jo com que soc de Reus ho faig a Reus. Quan em presenti a Catalunya….
T. C.: Per això ho dic, perquè, escolta, a quanta gent a Catalunya els fan un pàrquing i s’estan tres o quatre anys fent el pàrquing i el que tu dius. Haurien de ser pàrquings gratis per a la gent a qui les obres els han estat afectant directament, quatre anys de franc, gratis, per compensar les molèsties. I els pàrquings municipals un euro al dia. Bé, més coses. Vols substituir el parc Tecnoparc, un viver d’empreses, per una mena de zona Reus que serviria per fer promoció turística.
A. S.: Sí, seria com un… Fa temps que ens prometen la maleïda zona lúdica, ja fa quinze anys que sento dir això, i no es fa mai. Doncs fem-ho al Tecnoparc, i a part aprofitar, com que és tan gran, aprofitar gran part del seu terreny per fer un Sónar, com el de Barcelona però a Reus (ja que és Tecnoparc, aprofitem el nom de Tecnoparc). De pas traslladaríem l’antiga fira de Salou, que va desaparèixeri a la gent de Reus ens agradava molt, doncs la tornaríem a posar allí. Hi ficaríem, doncs, una zona lúdica de discoteques i... i el que convingui. I llavors l’hospital de Reus que el volien posar al Tecnoparc, naltros pensem traslladar-ho al costat del Pere Mata, com que hi ha el manicomi i hi ha més terreny i és més barato, doncs, aprofitem-ho i l’hospital de Sant Joan fiquem-lo al costat del Pere Mata, i així estarien tots els hospitals junts. Tinc bones idees.
T. C.: Hi ha algun aspecte de la teva candidatura que pot portar una mica de polèmica; per exemple, tu dius que vols fer de Reus «el puticlub més gran d’Europa». Jo no sé això fins a quin punt pot encaixar amb la ciutadania…
A. S.: He, he, he… Home això és per captar el vot juantxi del típic borratxo i putero de Reus, que n’hi ha molts, i això ho faig perquè Reus sempre ha sigut un dels bordells més importants de la història de Catalunya, ja en temps de Jaume I. Es diu que Jaume I abans de sortir de les costes de Salou per anar a Mallorca se’n va anar a xixar a la ciutat de Reus, que llavors potser tres quartes parts del terme municipal ja eren bordells medievals, i sempre ha sigut una tradició, tot i que darrerament s’ha perdut. Però s’ha d’estudiar bé això, no?…
T. C.: Del programa electoral de l’Ariel Santamaria també destaquem: «que els urbans portin instal·lat un GPS per saber en tot moment on es troben, ja que ara és impossible saber on para cada un».
A. S.: Ara sí, ara venen eleccions, i sí que més o menys veus la urbana, els mossos d’esquadra… Sobretot la urbana. Però durant la resta dels tres anys no els localitzes. Bueno, només te’ls trobes quan et foten la multa. I no sé si en tenim tres-cents… no estic massa informat. Tenim urbans que van dalt de cavalls, que jo no els he vist mai encara, i visc a Reus tot l’any jo, eh? En tenim no sé si tres-cents o quatre-cents, però quasi mai es veuen. Llavors, jo proposo un sistema localitzador de GPS per poder localitzar i saber on estan. Així et pots escaquejar si has aparcat malament el cotxe, o si t’estan robant a la botiga, també els pots localitzar més ràpidament. És un sistema que s’està fent, eh…
T. C.: Escolta, una última qüestió, i continuarem parlant perquè des d’aquí donem suport a l’Ariel Santamaria amb la tornada de la CORI a les municipals a Reus. Vols emetre Canal Reus per satèl·lit i rebatejar el canal com a Canal Gaudí.
A. S.: Sí, sí, per donar a conèixer que Reus és la ciutat bressol d’en Gaudí. És tan juantxi el tema Gaudí que no va fer res a Reus. Només hi havia un pont que havia fet de maons quan era estudiant, darrera el Mas Carandell, que l’Ajuntament el va tirar a terra, no sé per què… L’únic que hi havia de Gaudí! Un pont de maons de quan tenia disset o divuit anys.
T. C.: I el van tirar a terra?
A.S.: Sí, es va tirar a terra, va desaparèixer. L’únic que hi havia de Gaudí! Au, fora. I ara volen fer la capsa de Gaudí, no sé què… No, senyor, un canal per satèl·lit, Canal Gaudí. I així tothom sabrà que Gaudí és de Reus, i tindrem més turistes.
T. C.: Doncs, Ariel, seguirem molt de prop la teva candidatura. Avui tenim ja aquest avanç del programa electoral que anirem desenvolupant. I des d’aquí et donem tot el suport. Teniu una adreça electrònica, no?
A. S.: Sí, lacori.cat .
T. C.: Aquest any hem d’aconseguir que tu entris a l’Ajuntament com a regidor.
A. S.: Mira, jo aquest any calculo com a mínim entre cinc mil i deu mil vots; si tot va bé uns trenta mil i seré alcalde de Reus!
T. C.: Vols dir, Ariel, que no t’acontentes a entrar com a regidor, sinó que…
A. S.: No, jo vull ser alcalde, alcalde de Reus. Deixeu-me governar Reus quatre anys, que deixaré un Reus que no el coneixereu. Flipareu, els de Reus i els de fora.
T. C.: Per tant, tenim lacori.cat. Des d’aquí, la teva candidatura i des d’aquí com sempre una abraçada, Ariel.
A. S.: D’acord. Gràcies.
Durant aquell mateix divendres, aquella notícia tan extraordinària que ens tornàvem a presentar es va propagar per la revista Aquí, dirigida llavors pel periodista Joan Carrion (que ja feia temps que havia plegat del Diari de Tarragona), on hi havia gairebé tota una plana sencera parlant de mi, amb una foto meva en color treta de la campanya del 2003: «Toca-la una altra vegada, Ariel». En aquest text ja s’especificava que el cantautor Pirata el del Gorro podria formar part de la llista:
El cantant Ariel Santamaria va anunciar ahir que es tornarà a presentar com alcaldable a les eleccions municipals de Reus. Santamaria podria incorporar en un lloc destacat de la llista el cantautor punk Pirata el del Gorro [...]. El partit que capitanejarà Ariel Santamaria es dirà CORI com la darrera vegada. Tal com va comentar ahir, «considerem que les coses a Reus estan molt pitjors que l’altra vegada que ens vam presentar a les eleccions municipals». A més, va afegir que «nosaltres no volem prendre vots a cap altre partit polític. Ens presentarem i la gent que vulgui votar-nos, que ho faci». Santamaria també ha explicat que el seu partit encara serà més freaky que l’altra vegada, que estava integrat per borratxos, àrbitres, porreros, vividors, majorettes i okupes entre altres.
El Diari de Tarragona també publicava aquesta notícia amb un dia de retard respecte a El Punt, i el periodista Jaume Garcia va redactar un article anunciant-ho amb entusiasme periodístic:
Se despejó la incògnita. Ariel Santamaria, el cantante juantxi y doble de Elvis Presley, volverá a encabezar la lista de la elecciones municipales con la Coordinadora Reusenca Independent (CORI). La lista que presentará y de la que se conocen los primeros cuatro nombres «serà más friki que la anterior». Ariel Santamaria no quería presentarse a la reelección porque quedó saturado de la anterior campaña, «pero todo el mundo me lo pedía, y me han llevado en volandas a hacerlo».
El periodista Carles Herrera també va publicar un article per Internet que es deia «La CORI», a través del seu web anomenat Responsabilitat compartida. Un molt bon article que parlava de mi, del partit i de la història mundial de l’esperpent aplicat a la política:
Crec que el fenomen dels (amb tot els respectes) pallassos de la política, és bo i és fruit de la maduresa democràtica. He d’aclarir que no els considero pallassos, sinó delinqüents, els casos de Jesús Gil o Ruiz Mateos. Els bons pallassos de la política com l’Ariel Santamaria donen un toc de rebuig al sistema barrejat amb un suport real de certs sectors, bàsicament juvenils.
El fenomen no és nou. El primer antecedent el trobem a l’Alemanya del 1921 quan el dadaista alemany Johannes Baader va presentar-se com a candidat al Reichstag.
Més endavant, als anys seixanta a Holanda, els moviments Provo i els Kabouters, dotats de certs components d’ideologia llibertària, van acabar entrar al Parlament holandès, on després d’una legislatura provocadora però tanmateix avorrida, van auto-dissoldre’s per dedicar-se a la tasca molt més atractiva d’ocupar edificis.
A França als anys vuitanta, el genial humorista Coluche va presentar-se a la presidència de la República Francesa amb eslògans tan sensacionalistes com aquell que deia: «Quina sort que tenen els pobres de viure en un país tan ric com França». A Itàlia l’actriu porno Chichiolina (a les llistes del Partit Radical) va ser present al Parlament durant tota una legislatura.
El nostre clown particular, l’Ariel Santamaria, es considera el màxim exponent de l’anomenat juantxisme. El nom, segons la nostra peculiar llegenda urbana, es deu a un tal Juantxi, noctàmbul habitual, alcohòlic crònic i tertulià irreverent a qualsevol conversa on se’l deixava participar.
Ariel, siguis ben vingut a la cursa electoral i tant de bo, retornin a la CORI els teus estimats freaks que van ajudar-te a la campanya del 2003. Serà millor per tots.
Així doncs, malgrat que el meu retorn a la política municipal podia semblar una brometa de Carnaval per part meva, molta gent va començar a reaccionar sobre si «m’havia tornat boig» o que se «me n’havia anat l’olla» per promocionar-me musicalment. Fins i tot, antics membres del partit o simpatitzants descontents amb la notícia, van començar a envair les xarxes fent comentaris despectius alhora que amistosos, sobre aquest fet.
Aquesta vegada els havíem agafat en calces, sobretot quan la majoria de partits ja havien tancats files a finals d’any 2006 i ara no podien moure l’ordre dels membres per captar el vot jove, tal com havien fet el 2003.
En Jordi Martínez en assabentar-se del meu retorn polític sense comptar amb ell, perquè des de el 2003 havia estat militant en altres formacions polítiques que no eren la CORI, es va queixar de nosaltres (sobretot de mi) plasmant-ho així al seu blog per Internet de manera força eficient i verídica:
Després de molts mesos sense ordinador, per fi puc actualitzar el meu blog i tornar a abocar les meves juantxades a la xarxa. L’única cosa que em sap greu és haver de començar de nou amb un tema que, francament, em toca força el voraviu (no, què carai, el que em toca són els collons i no el voraviu).
Fa un parell de dies que vaig rebre un mail informant-me que a les properes eleccions municipals a la capital del Baix Camp concorrerà de nou la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). La formació tornarà a estar encapçalada per l’Ariel Santamaria, avui més que mai, «el Messies del juantxisme».
Aquest fet per ell mateix no tindria massa transcendència per a mi, si no fos perquè aquest cop no només no s’ha comptat amb la majoria de gent que la vam tirar endavant en el seu moment, sinó que ni tan sols se’ns ha consultat què en pensem al respecte. I això no només és lleig, sinó que fa vergonya i tot.
Monopolitzar d’aquesta manera unipersonal una història en la qual vam posar el coll molts pobres juantxis és un joc brut. L’Ariel i companyia haurien de recordar que el projecte va ser el que va ser perquè malgrat les pallassades amb les quals adornàvem la nostra campanya electoral hi havia un rerefons. Es va redactar un manifest que es va llegir el dia de la presentació del partit, per deixar clar quina era la nostra posició: es buscava fer palesos el malestar i la impotència que sentia un sector important de la ciutadania (1.348 vots, un 3,3% de l’electorat) i no només muntar un xou pel simple fet de muntar-lo o per donar-nos copets a l’esquena l’un a l’altre tot dient «collons, som els més juantxis del món» (que ho érem).
No sé la repercussió que ara tindrà ni tan sols sé si legalment es poden tornar a presentar amb les mateixes sigles, donat que no s’ha redactat cap acta de reunions que donin fe de la vida real del partit i que potser els caldrà que els que constem als papers com a vocals, tresorers, etc. signem cosetes (i jo l’única cosa que he signat darrerament han estat els rebuts de la VISA). El que sí que sé és que el meu vot no el tindran perquè la manera d’actuar no ha estat la correcta. I abans que algú s’ho pregunti, no, ja no milito en cap partit polític i ningú m’ha promès cap càrrec si feia públic el meu malestar.
PD: En el supòsit que hi hagi càrrecs a repartir el meu mail és juantxisdereus@hotmail.com. No se sap mai.
BSO: «Himne de Reus» (Ariel Santamaria)
«No deseo ser miembro de ningún club que me acepte a mi como socio» (Grouxo Marx)
Realment el pobre Jordi tenia raó en moltes coses que expressava al seu article del blog; els de la CORI 2007 havíem donat per la pala a uns quants membres destacats de la CORI 2003; però penso que ells també s’ho tenien buscat. Això d’actuar com d’esquenes, esborrant el web del partit sense donar explicacions a ningú i que alguns membres del 2003 de sobte s’afiliessin o fossin seguidors de les altres formacions polítiques que havien estat «adversàries» nostres durant el 2003, no hi havia ningú que ho entengués (o sí, segons el juantxisme de cadascú) i aquelles havien estat les conseqüències: era el maleït joc de la política. El joc més arrossegat del món de Reus i de la resta de la humanitat... si no, pregunteu-ho a en Trotsky.
Durant aquells dies en què s’havia muntat tot aquell rebombori del meu retorn, també m’havia trobat el senyor Francesc Domènech, director de Canal Reus. L’home es va emprenyar una mica amb mi quan es va assabentar que la CORI tornava a presentar-se el 2007 i jo d’alcaldable i cap de llista. Ho va considerar que no calia repetir-se i que amb el que s’havia fet el 2003 ja n’hi havia prou. Jo li vaig respondre que aquesta vegada ho fèiem per queixar-nos de debò i per damnificar de veritat el sistema polític reusenc, perquè les coses a la ciutat cada vegada anaven de mal en pitjor.
Potser arran d’aquella conversa, ell va mostrar el que pensava de les formacions polítiques com la CORI en una crònica d’El Punt durant el dissabte 17 de febrer del 2007 que es titulava «Independents i altres rareses», i el periodista vallenc em fotia canya per un tub:
La proximitat de les eleccions municipals fa que comencin a sorgir notícies de col·lectius diversos que anuncien la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. A Reus, per exemple, l’histriònic Ariel Santamaria, que deu pensar allò de que les segones parts que mai no són bones, ja ha començat a cridar l’atenció pels mitjans de comunicació (de moment, més mitjans no locals que no pas els de casa, que ja el coneixem) dient rucades (en el bon sentit de la paraula) i intentant captar l’atenció, tant a la recerca d’una major glòria personal, com també a la recerca d’un vot en versió local d’antisistema arrauxat que té com a alternativa més probable quedar-se a casa i engreixar els percentatges d’abstenció, que no pas votar alguna de les formacions que reclamen per a elles l’alcaldia de la ciutat. El panorama polític reusenc és tan avorrit, que aquesta vegada fins i tot repeteix l’Ariel Santamaria. S’ha esgotat la imaginació? Per la salut del mateix Ariel Santamaria, cal esperar que el que fa quatre anys era un sa i divertit exercici ciutadà, no es converteixi en una broma pesada en el cas que es confirmi que es torna a presentar.
Vers el meu retorn sobtat a la política, fins i tot un activista cultural reusenc, que semblava ser tan juantxi com jo va publicar un article criticant que em tornés a presentar; es tractava d’en Toni Veciana (que havia presentat la conferència que jo havia dut a terme amb l’Antoni Zaragoza al Centre de Lectura, tres anys enrere, vers «El juatxisme dins de la història reusenca»). Ho va fer en la secció «Tomb de ravals» d’El Punt el dimarts 20 de febrer del 2007: «L’Ariel es repeteix» i deia el següent:
És molt legítim presentar-se a alcalde de la població, encara que només sigui per fer-se notar. Fa quatre anys, quan la CORI i l’Ariel al capdavant es van presentar no va ser gratuïtament. Un cert sector de la població volia mostrar el seu malestar per una determinada manera de fer política municipal i van fer-se sentir fort: la CORI va arribar a quedar-se a les portes d’aconseguir representació. Allò es va acabar.
Ara, no sé ben bé per què, volen ressuscitar el mort. Precisament fa quatre anys molts ens vam inclinar per la CORI perquè crèiem que el poble ha de parlar i decidir cada dia no només cada quatre anys. I contràriament, l’Ariel ha fet tot el contrari: des de l’endemà de les eleccions municipals del 2003, la CORI ha estat inexistent, per no fer, ni han mantingut el lloc a la web. Tornant-se a presentar s’ha posat a l’alçada d’aquells qui diu criticar: només s’interessa per la ciutadania quan arriben eleccions.
Fa quatre anys, aquesta candidatura era un toc d’alerta a la classe política, ara només és un distorsionador del joc polític, un candidat colorista per focalitzar el vot de càstig.
L’Ariel és un personatge únic, ha tret dos discos molt divertits, quan toca en directe és capaç de tot i fa un programa de ràdio molt interessant. Però aquesta vegada s’ha equivocat confonent política municipal i carnaval. Espero que tingui sort, però aquesta vegada no el votaré.
En aquest darrer article, el senyor Veciana, tenia raó en moltes coses, sobretot, que jo confonia política municipal i carnaval alhora (encara ho faig avui en dia) i que la CORI havia estat inexistent des del 2003 i sense web (per causes alienes a un servidor, és clar).
De totes maneres, jo vaig decidir respondre a la missiva del Toni Veciana amb un article que jo mateix havia d’enviar a El Punt perquè es publiqués com a rèplica al seu, malgrat que finalment no ho vaig fer. Com que encara conservo el text original redactat el 23 de febrer del 2007, aquí us el deixo:
«La CORI es repeteix (i per molts anys)»
Bones, volia escriure aquest article propi, per explicar al senyor Toni Veciana els motius pels quals la CORI (Coordinadora Reusenca Independent) es torna a presentar a les eleccions municipals de Reus del 2007 i jo com a cap de llista i alcaldable.
En primer lloc, volia manifestar que la CORI, com a partit polític mai ha estat dissolt de manera oficial, i que la formació continua endavant, malgrat que alguns trànsfugues (exmembres del partit) estiguin militant actualment en altres formacions polítiques (uns fan el juantxi caminant recte i altres fent ziga-zagues... les dues opcions són molt respectables).
Potser arran de tot això, i d’altres coses que no vull explicar (però que es comenten en diversos fòrums d’Internet), considero que el mite de la CORI 2003 s’estava devaluant de cara a l’opinió pública i dels 1.348 ciutadans juantxis que ens havien votat creient en nosaltres com a veritable alternativa de participar en els comicis municipals a través del vot de rebot, el vot de protesta, de càstig o bé com una mena de substitut actiu a l’abstencionisme polític, canalitzat a través del vot juantxi.
A més, el número de vots trets per la CORI el 2003, l’ha convertida en fins ara la formació política independent local (independent de debò, sense rebre ordres de Madrid o Barcelona), més votada en la història democràtica de Reus, malgrat que ens van faltar uns 600 vots per a obtenir un regidor i no ser els últims.
A més, s’ha de tenir en compte que la CORI, ha sigut un cas únic en l’àmbit polític de tota l’Europa actual (per no dir del món), sorgit a Reus, on s’ha experimentat un tipus de friquisme o juantxisme adaptat a un partit polític de rebot o protesta irònica. Per tant, és evident que per no defraudar a tots els nostres seguidors de debò, la CORI «ens hem hagut de repetir», sobretot amb la intenció de ser vigent per molts anys.
Signat: Ariel Abel Santamaria Matas
Cantautor juantxi i president en funcions de la Coordinadora Reusenca Independent
Arribat en aquest punt, vull confessar que, durant aquells dies tan intensos de mitjan febrer del 2007, de sobte em sentia tan desesperat a tornar-me a presentar i que les coses em sortissin bé del tot per entrar a dins del consistori reusenc, que en un rampell juantxi dels meus se’m va ocórrer dur a terme un acte temerari i totalment en contra de la meva natura...
Durant aquell hivern anterior de finals del 2006, recordo que una vegada em vaig trobar en Carles Pellicer pels carrers de Reus i em va preguntar si em volia tornar a presentar. Jo li vaig respondre que encara no ho tenia clar (tal com ho havia manifestat a l’Ernest París, per exemple). I el candidat de CiU em va dir que si al final em decidia fer-ho i necessitava alguna cosa d’ell que el truqués...
–Si vols tornar presentar-te tal com vas fer el 2003, truca’m, home. I en parlarem... sense cap compromís –va dir passant-me una targeta seva amb el seu telèfon mòbil apuntat a mà.
Així doncs, un trimestre més endavant, després de comentar-ho amb en Lluís Oliach (només a ell i a ningú més), aquest em va dir que el truqués i tingués una reunió secreta amb ell, a veure si ens podia oferir alguna mena d’ajut per a la campanya electoral del 2007.
D’aquesta manera, ras i curt, durant aquell mític divendres del 16 de febrer del 2007, mentre feia un tallat en un bar de Torreforta (lloc on jo treballava fent de carter), el vaig trucar directament amb el meu mòbil.
–Hola, Carles. soc l’Ariel Santamaria. Mira, és que el final amb la CORI ens tornarem a presentar, saps?
–Ja ho vist pels diaris. Enhorabona –em va respondre tot content.
–És que en Pérez cada vegada em cau més malament com a alcalde i me’l vull carregar. Vull que deixi de ser alcalde de Reus com abans millor. A veure si ho podem aconseguir aquest 2007...
-A mi també m’agradaria que deixés de ser alcalde. Per ser-ho jo. Estic segur que ho faré molt millor que ell, saps?
–És que més malament no ho pot fer. No sé com pot tenir la ciutat tan feta pols i plena d’obres, com si Reus hagués sofert un altre bombardeig, com el 37...
–És clar, és clar. Si jo soc alcalde, això no passarà. Reus millorarà molt. Ja ho veuràs. Almenys, procurarem no fer aquestes obres urbanes tan massives i inacabables sense consens de la ciutadania.
–Mira, t’he trucat perquè voldria tenir una reunió amb tu el més aviat possible, a veure si els de Convergència ens podeu ajudar...
–Sí, home, i tant! Quan vols quedar? –va preguntar-me amb cert anhel.
–Podria ser avui mateix? –vaig proposar–. Però millor que ho fem en un lloc discret i que ningú ens vegi junts, oi?
–És clar, és clar. És millor així. Perquè si algú de Reus ens veu a tu i a mi parlant junts, encara que sigui per fer un cafè, es farà un embolic polític que no vegis. I crec que no convé.
–Quedem a l’apartament que els meus pares tenen a Salou –vaig proposar, recordant que llavors havien marxat de creuer a Malta i el pis estava totalment buit.
–On el teniu el vostre apartament? –va preguntar el candidat convergent, tot estranyat per la proposta.
–Al passeig Miramar. Ara mateix no hi ha ningú, i tots els establiments estan tancats. Podràs aparcar fàcilment sota mateix de casa meva, que ara a l’hivern hi ha un munt de llocs buits –a continuació li vaig dir aquella adreça exacta.
–Ah, és clar. Ja sé on és...
–Et va bé quedar avui mateix a les cinc de la tarda?
–Perfecte. Ja faré cap –va dir amb veu amable–. Però no ho diguis a ningú, eh?
–És clar que no diré a ningú. Tu tampoc ho comentis... si no, ningú ens votarà a nosaltres, pensant-se que som un grupuscle de Convergència o alguna cosa semblant.
–Valtros, el que heu de fer, és prendre vots a les esquerres de Reus. Això és el que m’interessa de debò. Heu de fotre vots a les esquerres! –va proclamar amb veu fanàtica.
–Jo el que de debò vull és que en Pérez deixi de ser alcalde i que desaparegui el tripartit que governa Reus des de fa tants anys, que sembla que estiguem en una dictadura del proletariat, o una cosa pitjor.
–Bé, Ariel, això ja ho parlarem millor quan ens veiem aquesta mateixa tarda –va comentar en Carles amb una rialla–. M’alegro molt de tot el que esteu fent. Enhorabona i ànim –va dir abans de penjar.
Quan vaig plegar del treball, vaig trucar a la meva esposa dient-li havia de fer hores extres a la feina i que arribaria a casa més tard. Gairebé al vespre.
Recordo que estava tan nerviós de tenir aquella reunió amb l’alcaldable convergent, que gairebé no tenia gana per dinar. Tot i això, vaig menjar una lasanya congelada que vaig escalfar al microones Balay que hi havia a la cuina de l’apartament.
Tal com havíem quedat, en Carles Pellicer va estacionar el seu flamant BMW color cafè a la zona blava deserta que hi havia enfront de l’entrada del bloc d’apartaments dels meus pares. I com que jo ja havia sortit a esperar-lo observant pel balcó, el vaig cridar perquè es dirigís vers on estava jo.
L’home va pujar per les escales i va entrar a dins del menjador de l’apartament que vaig procurar que estigués el més net i pulcre possible. Recordo que jo vaig seure al sofà i ell ho va fer en una gandula encoixinada que hi havia al costat de la televisió apagada.
–Em sembla que no m’ha vist ningú venint cap aquí –em va comentar tot satisfet.
–Molt bé, Carles...
–Així doncs, què voleu fer exactament els de la CORI per enguany?
–El mateix que fa quatre anys. Fer una perfomance juantxi, perquè la gent pugui votar-nos. Però aquesta vegada anirem amb més mala llet, fotent canya de debò al Pérez i companyia per captar el vot de rebot i el de l’abstenció...
–Segur que en tindreu més que la darrera vegada. Però ho vau fer molt bé, eh?
–Mira, en aquesta ocasió m’he picat de debò i vull entrar a l’Ajuntament per fer de xinxeta i fotre canya al Pérez per un tub. Perquè considero que està fent malbé la ciutat i no ha de tornar a manar mai més. Vosaltres feu la vostra oposició correcta i deixeu-me espai a mi per dur a terme la feina bruta i fer-li mal a escala política...
En Carles Pellicer em va mirar de manera fixa, mentre li brillaven els ulls blaus d’herència germànica de manera pensativa. També tenia les mans juntes i planes, amb una actitud reflexiva.
–Molt bé, Ariel. Si vols fer això, endavant. Però ves en compte, perquè en Pérez també pot ser per a tu un adversari prou difícil, eh? No és presa gens fàcil com qui diu...
–Ja m’ho imagino. Ja el conec de fa temps. Perquè jo als anys vuitanta havia militat a les Joventuts Socialistes de Reus i ja el conec des de llavors. Imagina’t.
Allò encara el va deixar més consternat que abans.
–No em diguis...
–Els meus pares també han sigut sempre molt socialistes, i mon pare Daniel Santamaria va ser regidor del PSC el 1979, però va plegar al cap de pocs mesos perquè no li agradava el pla que portaven els seus camarades.
–Em sembla que algú ja m’havia comentat això del teu pare...
–Mira, Carles, t’he de ser sincer. Aquesta vegada els de la CORI 2007, necessitem l’ajuda d’algun peix gros com vosaltres. Ajuda econòmica per a imprimir cartells i adhesius. Fins i tot, pamflets de programes electorals. Però tampoc necessitem massa cosa, saps?
–Quan necessitaríeu?
–Uns mil euros, potser menys...
–Molt bé. Parla-ho amb en Jordi Escoda que té una impremta i us farà la feina pertinent totalment de franc.
–Ja ho havia pensat. Ell ens va premsar uns quants cartells el 2003. Enguany li hem llogat un pis com a seu del partit.
–Doncs ben fet. Parla-ho amb ell sense cap problema, i si necessites alguna cosa més, m’ho fas saber –em va recalcar disposant-se a aixecar de la gandula de l’apartament dels meus pares.
–Moltes gràcies, Carles –li vaig dir donant-li la mà.
–Qui sereu enguany els de la CORI? –volia saber.
–Hi ha en Jordi Sugranyes i en Jordi Garcia i unes quantes persones més que s’han afegit enguany com en Guillem Ramos, un periodista de Vic, i el Pirata el del Gorro, un altre artista juantxi com jo mateix...
–Doncs molt bé –va dir observant-me millor de dalt a baix.
Llavors em va donar la mà de manera amistosa i va sortir de l’apartament dels meus pares, adreçant-se cap al seu BMW i va tornar cap a Reus a dur a terme les seves funcions de polític.
Tot just finalitzar aquella entrevista amb en Carles Pellicer, vaig romandre una estona a dins de l’apartament sense moure’m perquè va ser quan en Toni Clapés em va trucar per dur a terme aquella mítica entrevista a RAC1 que he transcrit anteriorment. Finalment, també vaig enfilar cap a Reus i vaig anar ràpidament al Carrefour, per a comprar-me una disfressa del Zorro (que em devia costar uns sis euros) i vaig anar als estudis de Canal Reus, on també m’havien de prendre declaracions sobre el fet que em tornava a presentar a les municipals. Com que era un cap de setmana de Carnaval, vaig aparèixer disfressat de Zorro (en lloc d’Elvis) i vaig declarar que em tornava a presentar perquè: «L’esperit del rei del rock se m’ha tornat a aparèixer en somnis i m’ha dit que havia d’arreglar la ciutat d’una punyetera vegada». També vaig afegir que aquest any, amb la CORI: «No volem prendre vots a ningú, només a l’abstenció».
Em sembla que durant aquella mateixa setmana, el periodista Jordi Cartanyà també em va entrevistar a Radio Reus la SER, mitjançant una entrevista que va ser molt divertida on va començar la meva presentació dient:
L’any 2003, havia començat la guerra d’Iraq, estava tot Reus ple d’obres i ens governava el tripartit amb en Lluís Miquel Pérez d’alcalde. Ara quatre anys després, en ple 2007, segueix en peu la guerra d’Iraq, Reus encara està ple d’obres inacabables, ens governa l’alcalde Pérez i torna a presentar-se l’Ariel Santamaria a través de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI) a aquestes eleccions municipals. Enhorabona i benvingut al programa, Ariel.
El locutor em va saludar per així, mentre ficava la cançó «Tots som de Reus».
En acabar l’entrevista vaig saludar la Gemma Torrents, que em va felicitar alegrement que ens tornéssim a presentar.
–Has fet molt bé de ressuscitar la CORI, Ariel. Avui en dia fa molta falta en aquesta ciutat.
Durant el primer cap de setmana del mes de març es va enregistrar un nou himne de campanya electoral per al 2007, evidentment era una nova cançó meva titulada: «Jo vull ser alcalde» als estudis Melanfonia de Reus, amb la Banda del Doctor Juantxi, recordo que la vaig compondre el 2003, després d’aquelles primeres eleccions municipals, tot i obeint a un consell del periodista David Fernàndez que em va proposar:
–Hauries de fer un tema dient que vols ser alcalde, a l’estil de «Jo vull ser rei» d’Els Pets, o «Papa jo vull ser torero» de l’Albert Pla.
Vaig agafar aquella idea al moment. Gràcies, David.
En la gravació de «Jo vull ser alcalde» hi vam participar en Cristóbal Luceno (a les guitarres elèctriques i l’slide), en Celestí Ferrater a la bateria i fent un munt de percussions, en Xavi Cañisà (Kanyi) al baix i la serra musical, i jo mateix, fent la veu principal, els cors i tocant la guitarra rítmica. En Robert Martínez va fer de tècnic de so.
La seva lletra força irònica i crítica deia el següent:
Jo vull ser alcalde, seré escollit és lo més probable
presentant-me a les votacions i guanyant les votacions.
Tindré un despatx amb secretària i una pinta estrafolària.
Signaré unes quantes transaccions i em quedaré amb les comissions.
Tinc terrenys per especular, i uns quants carrers per remodelar,
amics meus que són arquitectes em faran la feina perfecta.
Militaré en un partit polític, faré travetes a tot quisqui,
amb la màfia pactaré amb empresaris i botiguers.
Sempre tindré el vot dels barris, els seus veïns enganyaré;
fent-me passant per un dels seus, el meu equip col·locaré.
L’oposició sempre em té enveja, del meu govern fa molta queixa,
tots critiquen el meu projecte urbà, però darrere tots paren la mà.
Els ciutadans m’odien a mort, perquè se senten estafats,
els hi faig pagar les obres, que mai els he consultat.
Faig pàrquings per tot arreu, els seus tiquets augmenten de preu,
les zones blaves creixeran, si no pagueu uns la fotaran.
Jo vull ser...ah, ah, ah, ah... jo vull ser alcalde.
Jo vull ser...ah, ah, ah, ah... jo vull ser alcalde.
Aquesta cançó que encara es pot escoltar pel YouTube, també va comptar amb les col·laboracions de la Rut Enguita, la Katharina i el Pirata el del Gorro fent cors, més la Montse Blai (llavors novia del Celestí) tocant el piano.
Una mica més endavant, el dia 20 de març, els de la CORI vam preparar la presentació oficial de la candidatura (i del nou web del partit) a la seu recent, que estava ubicada al menjador d’aquell pis que ens havia llogat en Jordi Escoda, al costat mateix de l’Òmnium Cultural de Reus, que llavors estava al carrer d’en Vilar. L’acte es va dur a terme a les cinc de la tarda i trenta set minuts, i vam citar a tots els periodistes amb un missatge redactat per en Gerard Tost que deia el següent:
Presentació de la seu electoral de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Benvolgudes i benvolguts,
La Coordinadora Reusenca Independent, única formació independent que concorrerà a les properes eleccions municipals de Reus, presentarà oficialment als mitjans la seva nova seu electoral.
El local està situat en ple barri antic, al carrer d’en Vilar núm. 5 *, al mateix edifici on hi ha la seu de l’Òmnium Cultural i el GEPEC, malgrat que la CORI no té res a veure amb aquestes dues entitats. La seu electoral de la CORI és al primer replà, a la porta de la dreta.
En l’acte de presentació del local per als mitjans informatius també aprofitarem per presentar-vos el nou web: www.cori.cat, una eina important de la nostra estratègia de comunicació per a la campanya del 2007.
Agraïrem la vostra presència. La CORI pel poble!
Rebeu una salutació ben cordial,
Oficina de comunicació de la CORI
(Coordinadora Reusenca independent)
(*) El carrer està en obres. Heu d’anar en compte de no fer-vos mal perquè el ferm del carrer és ple de ferrots, pedrots, ciment, brossa domèstica i paranys varis que us poden esquinçar els turmells. Això no és cap broma, ja hi ha gent que s’ha fet mal.
Durant la presentació oficial del nou web del partit, relacionat amb el nostre retorn cap a la política activa, vam dur a terme una perfomance teatral, on sortia en Jordi Garcia llegint els motius pels quals ens tornàvem a presentar, en Pirata el del Gorro, explicant per què havia entrat a formar part de la CORI mentre tocava alguna de les seves cançons irreverents i la Katharina sortia explicant les seves idees de polítiques d’igualtat i de la dona treballadora. De sobte, va sonar l’himne del partit i vaig aparèixer jo vestit totalment de mòmia (amb el cos cobert de tires de paper de vàter) explicant que havia caigut pel forat d’una de les obres municipals del centre de Reus. Llavors, davant de tothom em desprenia de tot allò, em vestia d’Elvis Presley (amb l’uniforme d’alcaldable del 2003) i tots plegats ens posàvem a cantar «Tots som de Reus». A continuació, vam explicar els principals punts del nostre programa electoral actualitzat per al 2007: quatre anys sense obres, el polígraf al saló de plens i allò del follòdrom –la nostra proposta estrella ideada per en Gerard Tost, arran d’una idea per a un espai de relació sexual ubicat dins d’una zona lúdica que havia sorgit entre les joventuts socialistes de Gijón anys enrere, però que evidentment no l’anomenaven de la mateixa manera que nosaltres.
El nostre retorn oficial a la política municipal va sortir plasmat en plena portada del Diari de Tarragona l’endemà, 21 de març. el títol apareixia en la portada i deia: «El segundo intento de la CORI» i al peu de foto hi constava: «La candidatura de Ariel: el popular showman reusense presentó ayer una lista inclasificable con la que pretende llegar al Ayuntamiento de Reus. En el 2003 se quedó en las puertas.»
A l’interior del Diari de Tarragona hi havia un article escrit per la periodista Edurne Seco que explicava que l’ordre de la llista de la candidatura es votaria per Internet, a més dels nostres trets característics:
La CORI, el partido de Ariel Santamaria, hizo ayer el acto de presentación ante la prensa y lo celebró presentando el museo de los horrores que será parte de su lista. El Pirata, que acudió en tanga a la cita, el propio Ariel, entre momia y fantasma, y la esposa de éste, se presentan como la alternativa de Reus.
La revista Aquí, en la seva edició d’aquest mateix dia, també parlava de nosaltres. «El partit la Cori entra “teatralment” a la precampanya electoral» era el títol de l’article signat per la Cristina Fornós:
La Coordinadora reusenca independent va presentar ahir a la tarda algunes de les propostes que seran l’eix de la seva campanya electoral. El líder de la CORI va dir que «enguany també esperem aconseguir molts bons resultats, perquè fem política de bon rotllo i sense criticar a ningú».
El Punt també es va fer ressò de la nostra reaparició: «Els de la CORI també volen crear una gran zona lúdica amb un “follòdrom” on es reparteixin preservatius amb la forma del campanar de la prioral».
La revista Més Reus també va reflectir la nostra roda de premsa tan mediàtica com temps enrere: «La CORI vol un polígraf al saló de plens que detecti si els polítics diuen la veritat».
Durant la precampanya d’aquell any 2007 la Cambra de Comerç de Reus va decidir organitzar un seguit de conferències anomenades «Fent Ciutat», que hauríem de dur a terme tots els caps de llista de les diverses formacions polítiques que concorríem a les eleccions municipals. L’ordre de participació va ser de menys a més (començant per Ciutadans, PRIM, CORI, ICV-EUiA, ERC, PP, CiU i PSC).
A mi em va tocar dur a terme aquesta conferència el dijous 29 de març a la sala d’actes de la Cambra de Comerç i recordo que aquell esdeveniment tan sublim per a un servidor va començar a les set de la tarda i hi van assistir només una dotzena de persones (la majoria membres del partit que van seure davant de tot, i uns quants curiosos que seien darrere). Llavors se’m va ocórrer que el Pirata estigués a l’entrada de la sala de conferències ficat a dalt d’una bicicleta estàtica pedalejant sense parar i que la Katharina estigués repartint propaganda del partit amb un barret rus posat al cap. Evidentment, me’n fotia del carril bici que volien dur a terme els d’Iniciativa i de la promoció del turisme rus que s’estava duent a terme a dins de Reus per salvar el comerç local.
Uns dies abans, jo havia rebut els temes a tractar en aquesta conferència tan solemne, però, com sempre, ho vaig derivar cap a la tangent juantxi i crec que em va quedar força bé. Perquè el comunicador Josep Baiges, que seia al meu costat fent de presentador, feia tot el possible per aguantar-se el riure (tal com succeïa amb altres periodistes locals), però va mantenir el seu capteniment tan distant alhora que elegant.
En aquesta conferència, entre altres coses, vaig proposar la creació del pàrquing més gran del món, que tindria deu plantes i 150.000 places d’aparcament, per a tots els reusencs i forasters que vinguessin, així es faria el rècord Guinness en tenir el pàrquing amb més places d’estacionament de tot el planeta. També vaig proposar dur a terme un «Barri Roig» a la carretera de Salou a l’estil de ciutats com Amsterdam, fins i tot, vaig afegir que: «Això s’ha de fer perquè no es pot erradicar la prostitució a Reus, va contra natura, ja que a l’edat mitjana tres quartes parts de la ciutat eren prostíbuls.» D’altra banda, vaig proposar un servei de «burrotaxis», emprant els burros catalans com a transport públic (una altra gran idea d’en Gerard Tost), per agilitzar el trànsit a la ciutat i, alhora, defensar el ruc català.
En aquesta conferència tan important per al futur de Reus, encara vaig proposar crear una línia de metro a Reus, enllaçant tots els aparcaments soterranis, i com que estaríem quatre anys sense obres, es posaria una pantalla gegant per als jubilats on es poguessin retransmetre les obres de la Sagrada Família. A continuació, també vaig anunciar la creació d’un Mac Botifarra a Redessa per promocionar els productes de la terra i una telebotiga dels comerços de Reus, també per satèl·lit i en línia.
La revista Aquí, també treia la notícia de la meva conferència a la Cambra de Comerç, titulant-la: «La CORI proposa crear a Reus el pàrquing més gran del món», amb una foto meva duent a terme la conferència amb el rostre suat i assegut al costat d’en Josep Baiges que feia cara de circumstàncies. Realment, la Cambra se la va jugar molt convidant-nos a participar, però al final tot va quedar força bé, tothom va riure molt i els va agradar força.
En acabar la meva conferència, en Josep Baiges em va comentar que estava totalment sorprès que el Pirata el del Gorro hagués estat pedalejant la seva bicicleta estàtica durant tota la conferència. Es veu que allò va ser el que més li va sorprendre de tot plegat. Encara m’ho comenta avui en dia quan parlem del tema.
Recordo que en finalitzar, va haver-hi un torn de preguntes, i el senyor Gregorio Simón volia saber amb qui pactaríem si la CORI entrés al consistori de Reus. Jo li vaig respondre que «no pactaríem amb ningú». Que la CORI érem un «partit impactant i impactable», que governaríem sols amb majoria absoluta i que fent oposició, faríem la nostra oposició juantxi particular, sense fer cap mena d’oposició en bloc junt amb altres partits polítics.
En acabar vam dur a terme un refrigeri a l’entrada de la Cambra de Comerç, on hi havia uns quants canapès i unes quantes copes de cava. Recordo que llavors vaig parlar amb en Miquel Salvadó, el pare del músic i bateria de rock Jordi Salvadó, que em va manifestar que era molt amic del meu tiet Joan Maria Matas i que temps enrere havia dirigit 25 campanyes electorals de Convergència a Reus.
Aquest era el títol de l’article que vaig publicar al Diari de Tarragona el dimecres 4 d’abril en una columna que ens cedia a les formacions que ens presentàvem a les municipals del 2007 perquè poguéssim dir la nostra. En aquest article (que em sembla que va llegir molta gent) vaig explicar la disconformitat que sentia vers la política local tan carrinclona des d’un punt de vista juantxi amb aquest text.
Com molts de vosaltres sabeu, el mot «juantxi», sorgit a Reus a finals dels noranta, era un adjectiu per designar quelcom esperpèntic, passat de voltes, grotesc, ridícul i alhora surrealista. Des de llavors ha plogut molt, però podem aplicar aquesta definició tan reusenca al que passa a la política municipal d’avui en dia.
Recordem alguns temes de discussió entre partits polítics locals per aconseguir major nombre de vots: immigració, seguretat ciutadana, places de pàrquing, trànsit viari, obres urbanes, projectes faraònics de cara al futur...
A vegades tinc la impressió que després de quatre anys d’immobilisme entre els uns i els altres, de sobte sembla que tothom surti del cau amb la solució definitiva per arreglar la ciutat; tot i emprar un seguit d’estratègies demagògiques que fan pensar que els que manen volen conservar la seva poltrona municipal pel damunt de tot i els altres, que no ho fan, també volen accedir a l’equip de govern per recollir la seva part del pastís.
Arran de tot això es crea com una mena de desencant amb el ciutadà comú que no es vol prendre la molèstia d’anar a votar quan s’adona que els nostres governants ens enganyen i s’enriqueixen vilment a costa nostra.
Així doncs, l’abstenció a llocs com Reus supera el 50%, de manera que es crea un vot estratificat i estàtic, on gairebé cap partit no guanya ni perd res (tal com va succeir entre el 1995 i el 2003) i això afavoreix la consolidació d’un tipus d’oligarquia inamovible i que ens molesta a tots plegats amb les seves potineries municipals.
A conseqüència de tot això, de sobte poden sortir altres formacions polítiques juantxis de debò, que captin el vot de rebot, el vot crític i de «fer la punyeta als altres» i que de la nit al dia es converteixin en un malson per a tot aquest statu quo local. En les darreres eleccions municipals 1.348 vots van avalar la CORI. Ara, n’estem segurs, en seran molts més.
Everybody’s juantxi. Visca la CORI!
Farts que els d’Iniciativa estiguessin tot el temps pregonant que farien carrils bici per Reus i que ficarien en lloguer una xarxa de només vint-i-cinc bicicletes per tota una ciutat de cent mil habitants, als de la CORI se’ns va ocórrer dur a terme una roda de premsa mofant-nos d’això: per ecologistes, naltros.
Per això, durant un dimecres 4 d’abril, en plena plaça Mercadal vam prometre la xifra de 21.000 bicicletes gratuïtes adreçades als habitants de Reus que no podien fer esport (que estadísticament també eren 21.000). Llavors vam afegir que les bicicletes serien estàtiques perquè a Reus no hi havia gairebé cap carril bici i també perquè la infinitat d’obres que hi havia per la ciutat no permetien gaudir d’aquest mitjà de transport. La roda de premsa la vam dur a terme amb el Pirata el del Gorro pedalejant la seva bicicleta estàtica que feia servir als seus concerts i vam afegir que, més endavant, faríem un carril bici soterrani, ajuntant tots els refugis antiaeris que hi havia per la ciutat i que de nit seria carril vici amb ve baixa, on es podrien dur a terme botellons festes rave i altres coses per l’estil, sense molestar els veïns.
Aquesta notícia va sortir publicada a El Punt el dijous 5 d’abril i també s’informava que s’havia creat la Plataforma Ciutadana Altres Veus per donar suport al candidat d’Iniciativa Verds, el senyor Ernest París. Aquella plataforma es veu que llavors estava integrada per una trentena de persones; hi havia: la Charo Romano (antiga directora del Mas Carandell quan jo n’era alumne) i el cantant Fito Luri (que s’havia canviat de camisa, respecte a les anteriors municipals). En aquest article d’El Punt el mateix Fito Luri declarava que aquesta plataforma en suport a la candidatura de l’Ernest París, era: «Una eina per a la gent que no es dedica a la política i pretén incentivar la gent perquè mostri tot allò amb què no està d’acord.» Aquesta plataforma també tenia 93 punts redactats i criticava obertament els projectes «fararònics» i, a més, també qüestionava la Capsa Gaudí. Malgrat aquest pensament crític de precampanya electoral, quan Iniciativa va tornar a entrar al consistori amb dos escons (l’Ernest París i la Pilar Pérez), va estar formant part de l’equip de govern tripartit durant els següents quatre anys de mandat i, evidentment, va donar suport a tots els projectes faraònics que va dur a terme en Lluís Miquel Pérez durant aquells anys: el trasllat de la Fira de Mostres, la rehabilitació dels blocs Bofill, el nou hospital, l’aparcament del Carrilet, la infinitat de rotondes milionàries per tot Reus i moltes altres coses més.
Durant el 2007 a la CORI també se’ns va ocórrer anar a Tarragona capital per dur a terme la nostra precampanya juantxi (i bé que ho era). Per això vam proposar la creació d’un nou partit de les nostres característiques de cara al 2011, que es diria la TECLA (Tarragonins Emprenyats Contra l’Avorriment). Recordo que la roda de premsa la vam dur a terme el dimarts 17 d’abril, amb el Pirata i jo lligant-nos a uns fanals de la font dels Despullats, tot reivindicant que aquell enllumenat públic duia la Rosa de Reus a la seva part central i havia de tornar a la nostra ciutat «perquè, aquells fanals, havien estat espoliats anys enrere».
En aquesta roda de premsa tan friqui (més que juantxi) vam aprofitar l’avinentesa per presentar el nen Elvis, un vailet de deu anys que anava vestit com Elvis Presley i que més endavant seria el candidat de la Tecla. Aquest menut, era el fill del meu company de Correos Tomàs Fierro Vidal, que l’havia convençut perquè ens acompanyés en actes determinats d’aquella campanya electoral. Es veu que el nen Elvis era un crack ballant i fent teatre a l’escola i allò li serviria com a experiència per al seu currículum personal. Malgrat que al principi ho trobava una mica estrany, en veure que en Joan Tomàs (que era així com es deia aquell mini-Elvis) s’ho passava pipa fent la seva amb nosaltres, i vam permetre que vingués a fer campanya electoral, sempre acompanyat del seu pare.
En aquesta roda de premsa amb show teatral inclòs, vaig presentar la candidatura de la TECLA a Tarragona amb el següent text oficial:
La CORI es presentarà a Tarragona a les eleccions municipals del 2011 perquè enguany no hi som a temps. Així, doncs com que la CORI és tan de Reus com en Gaudí, crearem un nou partit polític juantxi apadrinat per nosaltres, que es dirà TECLA, amb denominació d’origen tarragonina i amb autonomia pròpia. La TECLA serien les sigles de: Tarragonins Emprenyats Contra l’Avorriment.
Els diversos punts més destacables que tindrà el seu programa seran, entre d’altres:
-4 anys sense obres per no molestar als veïns.
-Aparcaments municipals a 1 euro al dia.
-Creació d’un aeri que vagi del port de Tarragona a l’estació de l¡AVE, reciclant els antics aeris de Montjuïc.
-Creació d’un canal navegable entre Reus i Tarragona que vagi a parar al Delta del Francolí.
-Fer l’ascensor més gran del món per sortir al llibre Guinness al balcó del Mediterrani, sota el lema «De Tarragona al cel».
-Tornar a Reus els actuals fanals de la Rambla tarragonina (que tenen les roses de Reus) i ficar-ne de noves amb la TAU de Tarragona.
-Fer el nou camp del Nàstic amb cabuda per a més de 50.000 espectadors.
-Canviar el nom de Universitat Rovira i Virgili (URV) per Universitat de Reus i Voltants.
I, finalment: declarar el port de Tarragona com a barri marítim de Reus.
La periodista Ivet Batet es feia ressò de tota aquesta moguda tarragonina en una crònica publicada al Diari de Tarragona l’endemà, dimecres 18 d’abril:
El líder de la CORI presentó ayer en la Rambla Nova a su pequeño discípulo. Es un niño tarraconense que este estrafalario partido asegura que se convertirá en el alcaldable de Tarragonins Emprenedors Contra l’Avorriment (TECLA), la candidatura con la que se pretende concurrir a los comicios del 2011. «¡Queremos que las farolas con la rosa vuelvan a Reus! ¡Las de Tarragona tienen que llevar el escudo de la ciudad!». Lo gritaba ayer Ariel Santamaria, el líder de la CORI, atado a una farola en plena Rambla Nova de Tarragona y demostrando una vez más que en eso que él mismo llama juantxisme no le gana nadie. No se puede decir que con el número de ayer el candidato a la alcaldía se superara porque ha protagonizado espectáculos peores y hasta con desnudo integral, pero sin duda logró llamar la atención de un público que aún no conoce a este hombre que se viste de Elvis ni a su compañero de viaje, el Pirata el del Gorro.
Durant aquells dies de precampanya recordo com de tant en tant en Carles Pellicer em trucava pel mòbil de manera desesperada i m’aconsellava: «Feu propostes, no pareu de fer propostes als periodistes; això és el que vol la gent que vota, que es facin propostes noves per la ciutat.»
Durant aquelles jornades prèvies a la diada de Sant Jordi, el Diari de Tarragona en la seva edició del 19 d’abril va publicar una entrevista meva força extensa: «En el 2003 fuimos una broma pesada. Hoy somos una pesadilla». El text estava signat pel periodista Marc Prats, que va ser designat per seguir tota la nostra campanya electoral de manera eficient.
El candidato más singular de las elecciones es el de la CORI. En las últimas fueron la gran sorpresa y consiguieron más de 1.340 votos. Este año, Santamaria lo tiene claro: va a por la mayoría absoluta. ¿Lo conseguirá con su promesa de pintar el Ayuntamiento de color rosa?
Per als periodistes que cobrien la nostra campanya del 2007, aquell era el quid de la qüestió: si els de la CORI superaríem el número de vots del 2003. Allò era el que els donava morbo de debò: «Obviamente tenemos esperanzas de representación. La gente está muy quemada con las obras y por cómo se ha trabajado desde el Ayuntamiento.»
Recordo que durant aquell any la nostra parada va ser encara molt més concorreguda que durant l’ocasió anterior. Crec que el 2003 la majoria de la gent encara no havia entès de què anàvem exactament, però el 2007 ja ho tenia claríssim. Per això ens van volar els mil i pico pamflets i adhesius que ens havia imprès en Jordi Escoda. Durant aquella jornada també vaig vendre (i regalar) a un preu simbòlic els darrers CD de la cançó «Tots som de Reus», que era l’himne històric de la CORI.
Durant aquella jornada, en Raül Abelló i en Guillem Ramos (els nous fitxatges del 2007) van estar molta estona a la parada que, igual que en l’ocasió anterior, teníem ubicada sota els porxos de la Casa Navàs.
Com a curiositat també he d’explicar que un noi que estudiava disseny gràfic i que es deia Aitor Zuñiga, havia entrat com a col·laborador del partit feia molt poc, i el dia de Sant Jordi, ens va demanar permís per vendre unes samarretes on deia: «Reus is not Tarragona» a la part frontal i «Plataforma del barri marítim de Reus» a la part posterior. Com que no li vam demanar cap tipus de comissió en ventes, ell mateix ens en va regalar unes quantes a tots els membres de la CORI que estàvem a la parada, però he de confessar que durant tota aquella jornada de deu del matí a nou del vespre, devia vendre gairebé les cinc-centes samarretes que s’havia fet imprimir al Signo o en algun lloc semblant. Venent-les a deu euros cadascuna, vosaltres mateixos; va fer una bona tupinada pel dia de Sant Jordi.
Tal com havia fet durant la darrera precampanya, el 2007 em vaig posar a cantar «Tots som de Reus» cada hora que passava i el nou tema roquer «Jo vull ser alcalde» als quarts.
Sobre les sis de la tarda d’aquella jornada de Sant Jordi força calorosa i plena de gent, tots els alcaldables de llavors vam anar a fer-nos una foto conjunta a la plaça del Teatre, davant mateix de la nova entrada del Bartrina. És evident que els periodistes es mofaven de nosaltres a la cara (pel tema del teatre) i ningú se n’adonava (jo llavors tampoc, és clar). Recordo que vaig saludar en Lluís Miquel Pérez, però que gairebé no em va dirigir la paraula i em va fer morros durant tota l’estona. Potser ja s’esperava el que faríem els de la CORI si entràvem a dins de l’Ajuntament, tal com va succeir durant aquell any. Però aquella vegada jo el veia força disgustat amb mi. Segur que hi havia algú que li havia promès que el 2007 no ens presentaríem mai de la vida, però finalment no va ser així...
El moment del clímax de la parada de Sant Jordi va ser quan els de Canal Reus ens venir a gravar a la nostra parada sota els porxos de Cal Navàs i jo em vaig posar a cantar la cançó «Jo vull ser alcalde» davant d’un munt de públic que s’havia congregat en aquell racó de la plaça. Recordo que la Katharina, la Cori Alegre (disfressada de pubilla catalana) i el Pirata van fer una coreografia juantxi, i el nen Elvis també es va posar a ballar davant de tothom damunt mateix de la nostra parada. En acabar, unes dones velles ens van renyar i tirar en cara que aquell marrec era massa petit per fer aquelles coses; ens acusaven «d’explotació infantil» i ens ho van dir de manera tan desagradable que alguns membres de la CORI les van engegar a pastar fang. Era evident que no eren dels nostres, sinó tot el contrari.
El dia 25 d’abril el Diari de Tarragona em va publicar una columna meva titulada: «Opus Reddis», en què criticava sarcàsticament les obres que havia dut a terme l’Ajuntament durant els darrers tres o quatre anys:
Tots sabem que Reus creix vertiginosament (107.000 habitants actualment) i s’han de fer noves infraestructures, però això no justifica que la ciutat estigui tant de temps potes amunt com si haguéssim tornat a patir un bombardeig del 36, per culpa de les obres descoordinades, inacabables i repetides de l’actual consistori. Vaja, que sembla que ara estigui de moda tapar malament un forat i obrir-ne deu de nous, ocasionant una infinitat de molèsties als vianants i als veïns afectats per culpa d’aquestes obres.
Es curiós que quan el meu article anterior va sortir publicat, tot just dos dies després en Carles Pellicer en va fer un altre de molt semblant, però al seu estil políticament més correcte: «La ciutat que pateix per les obres» que també es va publicar al Diari de Tarragona, i deia així:
En aquest mandat, els ciutadans de Reus hem patit especialment el tema de les obres. El greu és que les presses, sobretot del darrer any de mandat, i la ineficàcia tradicional de l’equip de govern han convertit la ciutat en un patiment per a tots els que hi vivim.
Durant els temps de precampanya, l’eslògan de CiU era: «28 anys de socialisme, provoquen sordesa» o una cosa semblant. Potser allò ho volien relacionar amb el soroll de les obres, o només era casualitat. De totes maneres, recordo que quan en Pellicer m’ho va comentar, jo li vaig aconsellar que ho canviessin dient «28 anys de socialisme, provoquen molèsties», però no em va fer cas.
El Diari de Tarragona el dia 27 d’abril també publicava un article sobre la campanya de Ciutadans; la seva candidata, Pepa Labrador, anunciava que el Centre de Lectura els havia denegat la seva sala d’actes per dur-hi a terme un acte de precampanya:
El Centro de Lectura no solo es patrimonio del nacionalismo. La alcaldable de Ciutadans per Catalunya, Pepa Labrador, denunció ayer públicamente que el Centro de Lectura les ha denegado poder utilitzar la sala de actos para realizar las conferencias aduciendo que «el ideario del Centro dice que es para promocionar la lengua catalana».
No es podia ser més juantxi, de debò.
En aquell mateix exemplar del Diari de Tarragona, a la pàgina 7, sortia un article breu (signat per l’editorial), titulat: «El candidato juantxi», amb una fotografia meva (d’en Txema Morera), duent a terme la meva conferència a la Cambra de Comerç de Reus:
Nadie puede poner en duda que el candidato más extravagante es Ariel Santamaria. Su formación política, la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), se presenta de nuevo en Reus. En las elecciones de 2003 consiguieron más de 1.300 votos y confían en dar la campanada en estas elecciones.
Així, com per al 2003, vam intentar seguir un ordre de més a menys antiguitat a dins del partit, aquí, tret de l’alcaldable (que era jo, sí o sí) i el número 7, que era en Jordi Sugranyes (per sempre), vam decidir que la gent es votaria per Internet a través del web del partit. Així doncs, la penya va demanar els vots dels seus col·legues per anar més amunt o més avall. Però, finalment, la cosa no va sortir bé perquè l’ordre que sortia per Internet no ens acabava de molar i, malgrat que allò de votar-nos per Internet quedava força bé i molt autèntic de cara a la galeria, al final, els de la CORI ho vam acabar manipulant perquè quedés tal com ens agradava a tots plegats. A més, durant aquell any s’havia de tenir en compte la paritat de gènere.
Així doncs, la llista definitiva per al 2007 va quedar així:
1. Ariel Santamaria Matas - Cantautor juantxi
2. Marcos Diego Palacios - Pirata el del Gorro
3. Cori Alegre Llaberia - Actriu
4. Raül Abelló Blázquez - Jugador de rol
5. Katharina Stojanov - Cabaretista
6. Guillem Ramos Salvat - L’activista
7. Jordi Sugranyes Agràs - Videoperiodista
8. Marisa Fargas Garcia - Una de molt juantxi
9. Lluís Oliach Ortiz - Mestrès de casa
10. Jordina Casanovas Solà - Matasans
11. Jordi Garcia Arnau - Àrbitre de futbol
12. Alexis Fernández Rubio - Matasans
13. Adrià Díaz Bonet - Actor
14. Marta Clos Molas - Titellaire
15. Ángeles Córdoba Fuentes (Campanilla) - Majorette
16. Ramón Torrijos Vandellòs - Pata Negra
17. David Ferré Casas - Ferreti
18. Marc Domènech Pàmies - Dimoniet
19. Adela Martí Gebellí - Deli
20. Raquel Òdena Hernández - Ballarina
21. Jordi Mercadé Carranza - Coralista
22. Rosa Lluís Cervelló - Estudiant
23. Laia Vinaixa Siuró - Juantxi de Reus
24. Cristóbal Luceno Rodríguez - Hendrix de Cornellà
25. Roger Vinaixa i Siuró - Muntalocutoris
26. Pili Soria Abad - Corsària
27. Aida Moragues Plana - Juantxi de Reus
Persones de reserva:
R-1. Montserrat Zaragoza Pàmies - Juantxi de Reus
R-2. Xavier Cañisá Manchó - Kanyi
R-3. Tomás Fierro Vidal - Carter juantxi
R-4. Carlos Chincolla Gavilán - Calidá
R-5. Natàlia Motos Vallverdú - Artista
R-6. Miquel Echevarria March - Botiguer
R-7. Rut Enguita Márquez - Juantxi de Reus
R-8. Ester Bargalló Martínez - Juantxi de Reus
R-9. Isabel Anglès Sabaté - Juantxi de Reus
R-10. Àlvar Thomàs i Pellicer - La rereguarda
Com a anècdota d’això, recordo que, finalment, l’Àlvar Thomàs també va voler afegir-se a les llistes de la CORI, participant en aquesta votació per Internet i va dir a tots els seus amics del Bloc Nacionalista que el votessin, allò el va fer pujar molt amunt, ficant-lo en primera posició de les llistes (fins i tot per davant meu). Però com que també estava afiliat i era militant del Bloc de València, no el vam poder posar de número u o dos perquè podia fer trontollar tota la nostra moguda; per això, el vam decidir col·locar l’últim de tots com a suplent. Tot i això, vam tenir una reunió amb ell perquè ens acabés d’assessorar sobre un tema legal del partit que ens faltava tramitar. Recordo que era un document que havíem d’enviar a Madrid i el seu termini acabava l’endemà mateix d’aquella reunió. Sort que ens ho va advertir, perquè si no, al final de tot, no ens podríem haver presentat el 2007 i hauríem fet un ridícul espantós per molt juantxis que fóssim. Moltes gràcies per tornar-nos a salvar el cul durant aquella altra vegada, Àlvar.