Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 5
Quan l’Ariel va sortir elegit a les eleccions, jo ja no era regidor, però recordo que va ser com una entrada d’aire fresc i de vivències noves a l’Ajuntament de Reus. Vaig procurar col·laborar en tot moment amb ell i el seu grup. A la meva col·lecció de cartells, hi tinc els seus.
Jordi Escoda Vilà, polític dedicat a Reus i Espanya
Malgrat que ja vam fer pública una primera remesa de pamflets per Sant Jordi, el nostre programa electoral definitiu pels comicis municipals del 2007 va quedar d’aquesta manera:
TRANSPORTS I URBANISME
-4 anys sense obres! Només les vitals per al manteniment dels carrers.
-Creació d’un servei d’assistència psicològica municipal per als ciutadans estressats per les obres.
-Servei de neteja, per part de la brigada municipal, de la pols de dins de les cases.
-Pàrquings municipals a 1 euro durant tot el dia. Gratis 4 anys pels veïns de la plaça llibertat, parc de Sant Jordi i passeig Prim.
-Farem el pàrquing gratuït més gran del món amb 150. 000 places, al Tecnoparc per sortir al Rècord Guinness.
-Ajuntament pintat de color de rosa, com la Rosa de Reus (resultat de la consulta popular).
-Transformar l’actual plaça del Canal en una piscina nudista.
-Servei de burrotaxis, amb el burro català, per a una millor fluïdesa del trànsit viari.
-Recuperació dels antics troleibusos com a transport públic.
-Creació d’un carrilet que vagi directament de Reus a la Secuita, fent escala a Salou i a l’aeroport de Reus.
FESTES MAJORS
-Que les barraques de Reus durin 15 dies com a mínim. Durant 24 hores seguides.
-Rave party a la plaça del Mercadal durant el dia de Sant Pere de 6 del matí a 6 de la tarda. El Robocop de barri ajudarà a mantenir l’ordre.
CAPSA GAUDÍ
-Creació de l’hotel d’entitats «Hotel Capsa Gaudí», on s’ubicarien el Centre d’Amics d’en Gaudí, el Casal Despertaferro, el Centro Extremeño i el Cachirulo en cadascuna de les seves plantes, a més d’un casal d’avis a la planta baixa.
- Aprofitar les plaques solars per al cultiu i assecament de la marihuana.
TECHNOPARK
- Macro zona lúdica amb festivals de música techno durant tot l’any com el Love Parade de Berlín, el Sònar o el festival dels Monegros.
-Circuit d’asfalt per als tunnings de Reus.
-Instal·lació d’un FOLLÒDROM, espai per tal que la gent jove (o no tan jove) pugui cardar. Repartiment gratis de preservatius amb gust de menjar blanc.
POLÍTICA MUNICIPAL
-Instal·lar un polígraf o «detector de mentides» al saló de plens de l’Ajuntament de Reus.
-Creació noves regidories municipals, com la Regidoria d’Anticorrupció Municipal; la Regidoria pels Damnificats de les Expropiacions Injustes; la Regidoria de Tercera Edat; la Regidoria d’Associacions de Veïns; la Regidoria de Bars, Pubs i Tavernes de Reus; la Regidoria de la Marihuana, amb impost local i llei de legalització de plantar-ne al teu domicili particular, sobretot si tens alguna malaltia que necessiti el seu alleugeriment; etc.
-Consell de Savis per governar millor la ciutat.
POLÍTICA SANITÀRIA I DE LA TERCERA EDAT
-Trasllat del nou hospital de Sant Joan a l’entorn de la Boca de la Mina (que és més lluny de les petroquímiques) i ubicar noves residències per a la gent gran.
-Com que durant 4 anys no hi haurà obres a Reus, posarem unes pantalles gegants de TV per tota la ciutat per tal que els jubilats segueixin les obres de la Sagrada Família en directe, i així no s’avorriran.
-Cartilla gratuïta diària per a tots els jubilats recomanada per l’OMS (Organització Mundial de la Salut). La cartilla inclou: 1 xarrup de whisky i conyac diaris, 1 copa de vi negre, mig litre de cervesa i un vermut. La cartilla serà personal i intransferible, i servirà a tots els bars, pubs i tavernes de la ciutat.
PROMOCIÓ DE LA CIUTAT
-Emetre Canal Reus per satèl·lit, amb el nom de CANAL GAUDÍ DE REUS.
-Crear un gran basar com el d’Istanbul a les Peixateries Velles, gestionat per la Unió de Botiguers.
-Fomentar els agermanaments amb altres ciutats similars. Començarem per la vila italiana de Cori.
POLÍTICA I GESTIÓ DE L’AEROPORT
-Vols directes a París, Londres, Amsterdam, Hamburg i Cori, més els vols transoceànics amb destí cap a Colòmbia, Cuba i Jamaica.
ZONES LÚDIQUES
-Celebrar botellón als refugis antiaeris de la plaça Mercadal i del barri del Carme per no molestar els veïns.
-Canviar el nom d’alguns carrers de Reus pels bars hiper-juantxis on es troben ubicats. Per exemple la riera Miró per «riera del Tobogan», el carrer de Sant Llorenç per «carrer del Campus», el passeig Sunyer per «passeig del pub Sunyer»...
-Reobertura del mític bar Sarri al barri del Carme, canviant el nom de camí de Riudoms per «avinguda Josep Machado» (per ser el polític més juantxi que hi ha hagut mai a Reus).
-Creació d’un barri Roig a la carretera de Salou (a l’estil d’Amsterdam) per treure les prostitutes de la carretera, sota el lema: «Reus capital del vici», també s’hi ubicaria un casino a l’estil de Las Vegas (més gran que el de Tarragona, és clar).
CULTURA I ESPECTACLES
-Que l’alcalde reparteixi en mà 107.000 exemplars gratuïts de la història de Reus a tots els habitants, i porta a porta.
-Creació d’un cabaret i cancan municipal darrere del teatre Fortuny.
-Concerts gratuïts de rock al saló de plens de l’Ajuntament.
-Falles populars amb els Gegants Nous.
SEGURETAT CIUTADANA
-Instal·lar un GPS per poder localitzar tots els policies municipals de Reus.
-Crear una flota d’helicòpters per a la policia municipal i els mossos d’esquadra.
-Crear la figura del ROBOCOP de barri, per pal·liar l’absència dels agents municipals.
ÀREA D’ESPORTS
-Repartir 21.000 bicicletes estàtiques per a la gent que no pot fer esport a Reus i que no troben lloc per circular amb bicicleta.
-Fer un carril bici soterrani (perquè no hi ha lloc a la superfície) i que de nit es transformi en carril vici.
IMMIGRACIÓ
-Recuperació dels gegants originals per al seguici de la Festa Major de Reus, segrestats actualment al gueto d’un museu, per tal que el seguici continuï reivindicant que la immigració fa més de 200 anys que forma part del folklore reusenc.
-Creació d’una regidoria municipal d’immigració gestionada per tots els col·lectius immigrants que viuen a Reus.
-Rècord Guinness del cuscús més gran del món.
-Creació d’un museu històric sobre la història de la immigració a Reus: fenicis, cartaginesos, romans, àrabs, cristians de l’edat mitjana, francesos del segle xix, etc.
GASTRONOMIA
-Crear un Imac-Botifarra al costat de Redessa, on també es vengui coca amb cireres, menjar blanc, avellanes, Plim i vermut de Reus.
En aquest punt he de ser sincer i he de manifestar que, malgrat que tornava a fer el juantxi com al 2003, durant aquells nous comicis municipals em vaig capficar de debò a entrar a dins de l’Ajuntament de Reus fos com fos. Era un repte personal que havia sorgit a dins de la meva ment com de manera desesperada. Sols per sortir als annals de la història de Reus ja valia la pena. També havia descobert que allò faria molt de mal a en Lluís Miquel Pérez i al seu sistema polític reusenc. Lluitar des de dins de l’Ajuntament podia ser molt més perillós i esgotador que des de fora. A més, havíem posat al Pirata de número 2 per si jo no aguantava els quatre anys seguits de mandat i m’hagués hagut de substituir. Allò que malauradament no va passar, hauria rematat la nostra obra mestra, hauria estat la juantxinada definitiva. La foto de l’alcalde Pérez posant-me la medalla de regidor anant vestit d’Elvis ja li faria mal, però posar-la al Pirata el del Gorro, hauria ferit de mort el seu orgull polític d’alcalde, és clar...
A més, durant el 2007, aquell trio integrat per en Gerard Tost, en Lluís Oliach i jo mateix fèiem un equip polític imparable. Llavors no hi havia cap problema personal (ni polític) entre naltros, i tots tres ens posàvem d’acord per anar tots a la una i «guanyar les eleccions» que deia en Gerard Tost. Ell s’encarregava de la cosa logística, amb alguna gran aportació al programa electoral com allò del «follòdrom» o recuperar que la URV es digués Universitat de Reus i Voltants. Però la seva aportació que vaig trobar més original i que va fer més mal des del punt de vista polític, van ser les sigles de BPPNIR (Bloc de Partits Polítics No Independents de Reus) per a designar tots els nostres adversaris polítics de llavors, que gairebé tots eren franquícies polítiques procedents de Madrid (PP i PSOE) o Barcelona (CiU, ERC, ICV i, fins i tot, Ciutadans). També la PRIM-FIC, era una altra franquícia de fora vila. A més, gràcies als coneixements informàtics de darrera tecnologia d’en Gerard, ens va fer un web força potent (massa i tot) per a la CORI del 2007. Amb això vam passar la mà per la cara a la resta de formacions que es presentaven a les municipals de Reus.
En Lluís Oliach s’encarregava de dirigir la moguda dels integrants de la CORI de llavors, gràcies als seus dots psicològics i manipuladors (ho dic en el bon sentit de la paraula). A més, era un paio molt astut i com que coneixia molta penya de Reus integrada a dins del «sistema» municipal, sabia de sobres com pensaven els nostres adversaris (per bé, o per mal). Només a ell i a ningú més se li va ocórrer la genial idea de fer la loteria per Nadal agafant les xifres del sou de l’alcalde per al sorteig del 2007 i d’altres càrrecs mandataris més endavant. També he d’afegir que tenia una gran capacitat innata de «ratllar» o treure de polleguera els nostres enemics que no vegis. Mai he vist una persona com en Lluís que, amb una mirada, una frase seva, un comentari o un petit escrit en línia (via Facebook, correu electrònic, etc.) sabés treure totalment de les caselles la persona més freda i amb més flegma que hi hagués al món. I jo (el messies juantxi) era el vèrtex central d’aquell triangle polític, m’encarregava de l’espectacle i de dur a terme el meu carisma polític de rebot perquè la gent votés la CORI, però també vaig tenir algunes idees pròpies en relació amb el programa electoral del 2007. El partit llavors estava segmentat en dos triangles operatius: el triangle logístic amb en Lluís, en Gerard i jo, per una banda, i el triangle faranduler integrat pel Pirata el del Gorro, la Katharina i jo mateix, també, que dúiem a terme la part central de tots els espectacles de carrer perquè la gent ens votés i érem com la cara «visible» i excèntrica de la CORI 2007.
Durant aquells dies, hi havia tan bon rotllo entre en Lluís i en Gerard que, aquest, el va contractar com a assessor informàtic per a la seva empresa Editio. En Lluís també en sabia un munt d’informàtica i acompanyava en Gerard a fer tractes amb clients o duent tasques pròpies. També era com l’home de confiança d’en Gerard. I aquest estava tan content amb ell que, fins i tot, el va alliberar de la seva empresa durant 15 dies perquè pogués fer campanya electoral amb la CORI.
Recordo que a la reunió que vam fer a la seu del partit abans de l’enganxada del primer cartell del 2007, em vaig posar una mica nerviós (la típica por escènica, abans de sortir a l’escenari o alguna cosa semblant). Aquell any, en lloc d’enganxar-me jo mateix, com al 2003, seria el mateix Joan Tomàs Fierro, el «nen Elvis», qui s’encarregaria d’encolar el cartell. Malgrat que jo l’ajudaria a posar-lo. A més, mitja dotzena de mariachis amenitzarien el nostre acte, interpretant temes de la CORI com «Tots som de Reus» o «Jo vull ser alcalde», més cançons tradicionals de Mèxic com «La cucaracha» o «La Bamba», fins i tot farien una adaptació casolana de «Bésame mucho» per «Vótame mucho».
Aquells senyors que actuaven sempre al Port Aventura ens els va portar el meu amic Hèctor Palau, que llavors feia de mànager seu. Aquest noi de Salou era soci de la guingueta que el meu amic Carlos Antolín tenia a la platja Llarga de Salou. L’Hèctor estava interessat amb tot el tema de la CORI i es va oferir a col·laborar amb coses d’aquestes. A més, com que jo durant l’any anterior li havia gravat un espot per promocionar el seu negoci, el paio em tornava el favor. Però, en general, la nostra moguda juantxi li molava bastant.
Tal com va succeir l’any anterior, el 2003, l’enganxada del primer cartell va ser una mica caòtica, encara molt més que durant l’ocasió anterior. Com que aquell any es preveia que a l’acte hi assistiria moltíssima gent, es va dur a terme en plena plaça Llibertat. Recordo que pujant pel carrer Llovera vam trobar-nos amb un veritable de viacrucis de persones grans que portaven un munt de senyeres i de banderes de Reus, cantant Els Segadors a tot pulmó. Aquella era la cleca socialista, molt més nombrosa que a l’any anterior. Els convergents també portaven un munt de penya fent gairebé el mateix (portant senyeres i banderes de Reus) i els Ciutadans fins i tot venien uniformats amb les samarretes taronja i gorres amb el logotip del partit, malgrat que la seva cleca d’un centenar de persones era molt més jove que les altres que he esmentat abans. Així doncs, entre pitos i flautes, el 2007 gairebé s’hi va congregar mig miler de persones per dur a terme primera enganxada. No es va seguir cap protocol ni cap ordre establert, com al 2003; recordo que sols tocar les dotze de la nit del dia 15 de maig, tothom es va posar a enganxar cartells com a folls, enmig d’espentes, aplaudiments i altres coses per l’estil. Nosaltres vam enganxar el nostre a l’espai número 7 i els de la Canal Reus ens van entrevistar sobre la marxa. L’ambient estava molt difós i, de sobte, els del PRIM van fer petar coets i focs artificials allà mateix, en plena plaça de la Llibertat, a pocs metres d’on estàvem tots plegats, mentre els seus partidaris aplaudien el seu candidat: en Josep Maria Pujol Masip. Aquell fet que ens va agafar totalment per sorpresa; va crear un veritable tumult, molta gent es va espantar i va tirar enrere. No va passar cap desgràcia de debò perquè Déu no ho va voler.
A continuació, mentre jo estava fent el discurs davant de la cleca de la CORI (unes quinze o vint persones), van arribar els mariachis del Port Aventura i van començar a tocar les cançons indicades anteriorment, de manera que jo em vaig a posar a cantar amb ells, amb el Pirata i la Katharina fent cors i coreografia (ja estava vist, que a banda d’un servidor, ells dos, eren els membres més exhibicionistes del partit).
Al cap d’un parell de minuts, mentre duia a terme aquell espectacle davant del nostre públic, vaig veure de reüll que es produïa una picabaralla verbal entre el candidat i alcaldable del Partit Popular, en Miquel Àngel López Mallol, i l’Alexis Fernàndez (un membre de la CORI), que anava vestit de metge cirurgià amb una bata verda amb capell (perquè era estudiant de medicina de l’Autònoma). El noi que anava de número 12 de les nostres llistes, de sobte, se li va ocórrer treure’s un bisturí de la butxaca i buidar els ulls de l’alcaldable del PP davant dels seus partidaris, tot just quan el cartell encara estava mullat i recent enganxat. Es veu que allò també ho volia fer amb altres candidats que no li queien massa be, però només «des-ullar» la foto gegant del senyor López Mallol ja es va armar la de Sant Quintí que no vegis. Fins i tot, a banda d’esbroncar-lo sonorament semblava que l’anava a estomacar allà mateix pel seu atreviment. Sort que, finalment, es van calmar els ànims gràcies a la intervenció d’en Lluís i l’Hèctor Palau que van acudir a l’auxili de l’Alexis, o possiblement hauria acabat rebent una agressió física per part dels partidaris del PP.
A vegades, s’havien de vigilar aquelles coses, perquè només per una tonteria com aquella et podien impugnar la campanya electoral. Com que aquella nit va ser tan tensa i tan confusa, no me’n recordo de si va succeir alguna cosa més. De totes maneres, l’Edurne Seco del Diari de Tarragona va fer una encertadíssima crònica periodística d’aquella enganxada del primer cartell tan confosa i juantxi: «La pegada de carteles, o la guerra de los gritos», en què en clau d’humor refinat explicava el següent:
En un caos sin parangón, los ocho candidatos de Reus dieron por comenzada la campaña colgando los primeros carteles entre codazos, patadas... y a ritmo de mariachis.
«Estos siempre se llevan el protagonismo», decía la inexperta Pepa Labrador (Ciutadans), al ver llegar disfrazado al grup de la CORI. Era su primera colgada de carteles y, sin duda, ni se imaginaba lo que se avecinaba. Los compañeros de Canal Reus habían situado unas cámaras delante de uno de los plafones de la Plaça Llibertat, así que, ¿dónde situarse mejor que delante de elles? El problema es que eso mismo pensaron los candidatos y toda su prole de histéricos acólitos.
El primero en coger el cepillo fue, cómo no, Carles Pellicer. Daniel Pi había bromeado antes: «Esto irá por orden alfabético: primero París, después Pellicer i a continuación Pérez y Pont». Pero resultó que el orden se había pactado con antelación. Así, Pellicer, ayudado por Félix Oliva, pudo colgar el primer cartel. Y ahí se quedaron. El candidato respondía a los periodistas que a su vez luchaban para que los simpatizantes de unos y de otros, no acabaran con su integridad física. No había acabado de hablar Pellicer, cuando el alcalde Lluís Miquel Pérez ya estaba poniendo su cartel. Los socialistas habían llegado a la Plaça Llibertat en manada, ondeando banderas rojas al grito de «Visca, visca, visca. Alcalde socialista.»
Y, ¡qué bonita es la política!, mientras unos gritaban lo del socialismo y otros aquello de «¡alcalde Pellicer!», el ecosocialista Ernest París se ayudaba de Josep Maria Vázquez para poner su cartel.
Para entonces el barullo era absoluto. Más aún cuando en cada aparición de los candidatos, llamémosles de siempre, eran acompañados por los disfrazados «corianos», al grito de «¡Juantxis, juantxis, juantxis!»
Miquel Àngel López Mallol se acercaba enarbolando una bandera azul hacia el puesto de salida. Le acompañaban, como a todos, los hooligans parroquianos. Aquí el que no grita no sale.
Le tocava el torno a Empar Pont, pero la «alcaldesa, alcaldesa», no podía llegar al espacio que se le había asignado. Un gentío de todos los colores se lo impedía. Pont también se entretuvo en agarrar por el brazo a un fornido hombre. Estaba discutiendo con uno de los jóvenes de Ciutadans, porque alguno le había tocado la barriga. Lo difícil entre toda aquella marabunta humana es que no hubiera un poco de sobeteo.
Agachadita en un rincón estaba, estaba pegando ya su cartel Pepa Labrador. De cuclillas, como quien no quiere la cosa, iba haciendo. Hasta que al final, también sus acólitos se animaron a gritar: «¡Ciutadans, Ciutadans!» Justo en ese momento comenzaba a sonar la música mariachi. Era la banda que acompañaba a Ariel Santamaria quien, en un gesto de prohombre, dejó que un niño de unos doce años vestido como él, pegara el cartel. Era el futuro alcaldable de Tarragona.
Pero todavía faltaban los fuegos artificiales. Eran los de la Prim, que pasando de pegar nada, se trajeron el cartel de casa. Mucho más grande y sobre ruedas. Y es que en esto de la política, ayer se demostró aquello del ¿quién da más?
Casualment, aquest article de l’Edurne Seco ocupava tota la plana 7 de l’edició del Diari publicada el divendres 11 d’abril del 2007. A més hi havia aquelles fotografies tan premonitòries on sortien: en Lluís Miquel Pérez amb l’Eduard Ortiz (quatre anys abans que es barallessin com a guinos); en Carles Pellicer amb la Teresa Gomis i en Jordi Cervera (que llavors eren delfins seus, anys després acabarien barallant-se com a guinos, també, i passaria el que tots sabem); en López Mallol també xuclava càmera amb el Sebastià Domènech i l’Alícia Alegret (que el defenestraria el 2011), i l’Ernest París amb l’Iñaki Vázquez (que plegaria de males maneres d’Iniciativa durant l’estiu del 2010 per discrepàncies amb la Pilar Pérez, la número dos, que no sortia en aquella foto).
Durant aquell any es va estrenar aquella mena de censura de la premsa local pactada amb l’Ajuntament, on sols traurien els retrats dels candidats que tenien representació municipal, no pas tots, tal com havia succeït durant el 2003. Per tant, en aquella edició del Diari de Tarragona no van treure cap foto de la CORI, PRIM o Ciutadans enganxant cartells com els altres. En canvi, a la revista Aquí (dirigida pel Joan Carrión) vam sortir-hi tots. El mateix va succeir amb el debat d’alcaldables que es van dur a terme a Canal Reus, ni tan sols vam ser entrevistats pel programa Tribuna, que sempre ens feien intervius de caràcter individual. Més endavant, tots plegats ens vam assabentar que la Llei electoral permetia que es fessin aquelles coses, perquè durant les anteriors eleccions del Parlament del novembre del 2006, Ciutadans (encara sense representació) havien fotut un munt de merder per xuclar càmera com la resta i ho havien denunciat a les juntes electorals pertinents. Per tant, finalment es veu que s’havia publicat una nova llei electoral que permetia als mitjans de comunicació treure de manera arbitrària alhora tots els candidats que es presentaven o només els que gaudien de representació. I això encara es continua fent avui en dia en les eleccions municipals, del Parlament i les Generals.
Recordo que aquell any també va iniciar-se la campanya en ple festival del circ Trapezi (cada vagada passava el mateix). Així doncs, vaig estar tot el divendres, dissabte i diumenge de sol a sol, passejant-me pel centre de Reus vestit d’Elvis. Recordo que quan ens va veure més gent va ser el dissabte a la tarda, mentre ens passejàvem per la plaça del Mercadal, plena de gom a gom (encara estava més plena que durant la Tronada de Sant Pere). Naltros repartíem propaganda, adhesius i vots a tot déu, mentre el Pirata i jo ens posàvem a cantar amb veu sonora i sense cap tipus de megàfon: «Ai, ai, ai ai... vota a la CORI, porque votando se alegra, cielito lindo, los corazones» . També cantàvem «La cucaracha», «Tots som de Reus» o «Jo vull ser alcalde». Les nostres pintes encara cridaven més l’atenció que les dels artistes del circ Trapezi; fins i tot hi havia moments que els robàvem el focus d’atenció. Durant aquell any, la gent del carrer ja ens coneixia de sobres i molta penya jove (i no tan jove) de Reus, ja ens deien que ens votarien per «donar pel sac al Pérez». Aquest era el veritable leitmotiv de la qüestió.
Durant el diumenge dia 13 de maig, la Katharina, el Pirata i jo vam anar a animar el partit del Reus que es feia d’hoquei sobre patins, arran de la final de la OK lliga, jugant contra el Barça. En Raül Abelló ens va convidar a una paella prèvia que feia el Front Reusenc al bar Valero, en ple barri Niloga. Allà vaig conèixer els seus principals partícips que eren molt partidaris de la CORI i del nostre juantxisme i em va congratular molt, moltíssim, retrobar-me amb un antic company d’escoltes que es deia Josep Maria Turcó, àlies el Rubio, que llavors ja era president del Front Reusenc. Com que els dos érem de la mateixa edat vam connectar ràpidament i, a partir de llavors, malgrat que no anava a les llistes, es va fer membre i seguidor fidel de la CORI. Recordo que durant el dinar vaig interpretar unes quantes cançons juantxis de les meves i que la paella estava boníssima. El que passa és que quan va començar el partit del Reus, ja anàvem tots una mica trompes: sobretot el Pirata i la Katharina, que van començar a passejar-se per les grades plenes de públic amb pancartes de la CORI i cridant als espectadors que ens votessin. Va haver-hi un moment que el Pirata va ensopegar vàries vegades deambulant per les grades per com de borratxo anava i una parella de policies nacionals van anar fins a ell per recollir-lo, mentre tothom xiulava i aplaudia. Fins i tot, recordo la Katharina treure’s la samarreta del Front Reusenc i posar-se en sostenidors davant la tribuna d’honor on hi havia els alcaldables i els peixos grossos del Reus Deportiu, brandant una pancarta a la mà, mentre no parava de cridar totalment excitada: «¡Gente de Reus, votad a la CORI, coño! ¡Os lo dice una puta alemana!»
Durant el partit, crec que molts seguidors van estar més pendents de les juantxinades que feien els de la CORI, que no pas del joc. En sortir del pavelló d’hoquei sobre patins, un munt de gent no parava d’ovacionar-me; de manera que, en ple carrer Gaudí, es va fer una rotllana de vint persones, tot nois i noies joves al meu voltant, cridant-me: «alcalde, alcalde!» a tot pulmó. Però el que em va impressionar més de tot allò, és que per aquell tram de la vorera es va aturar en Carles Pellicer i la cleca de CiU per saludar-me, però la gent no li va fer cap mena de cas. L’estrella política del 2007 tornava a ser jo. Realment en aquella nova campanya estàvem recollint bona part del que havíem sembrat el 2003.
Mentre estàvem al bar Valero acabant de celebrar la victòria del Reus, recordo que l’Empar Pont i els seus partidaris es va passejar per les taules exteriors d’aquell establiment saludant els clients que estaven prenent alguna cosa i la penya que anava amb mi va començar a cridar-la i a insultar-la de males maneres des del llindar de la porta, gairebé dient-li de tot (de «mala puta» en amunt, pobra dona). Fins i tot va haver-hi un moment en què el Pirata i jo ens volíem fer una fotografia amb ella, però la regidora va fugir de nosaltres totalment espantada.
En tornar cap a casa després de la disbauxa del bar Valero, en Josep Maria Turcó em va entregar el seu megàfon del Front Reusenc perquè el féssim servir per fer campanya pel carrer.
–Ja me’l tornaràs quan siguis alcalde! –em va dir amb una rialla. Allò funcionava amb vuit piles ben grosses i fotia un terrabastall increïble.
Pel camí, recordo que vaig arribar al meu pis del carrer de la Muralla totalment emprenyat amb la meva dona perquè estava tan entusiasmada que fins i tot feia servir el megàfon del Front Reusenc per dins del pis i a l’escala de casa, que ressonava com una mala cosa, fent que els veïns sortissin a mirar a veure què passava. A més, com que anava prou beguda, es va atrevir a sortir al balcó de casa nostra, que donava a la riera Miró i cridar a tot pulmó: «¡Ei, gente de Reus, votad a la CORI, votad a mi marido: Ariel Santamaria!» fins que, finalment, li vaig demanar que si us plau ho deixés de fer. Allò va provocar una discussió matrimonial que va durar força estona, però finalment es va calmar. Eren els danys colaterals de fer el juantxi amb la política i tornar-la a embolicar per tot Reus. Però aquesta vegada no era jo sol, estava casat amb una alemanya que encara era molt més juantxi i esbojarrada que un servidor.
L’endemà, dilluns –quart dia de campanya electoral, jo tornava a estava alliberat de la feina gràcies a les gestions que havien dut a terme els meus sindicalistes de Comissions Obreres de Correos: els senyors Ramon Romeu i l’Asensio Carricondo (els mateixos que havien fet les gestions del 2003)–, vaig anar amb la Katharina a fer campanya al Mercat Municipal de Reus. Allà vam estar parlant amb parades dels majoristes i una d’elles estava tan exaltada i tan emprenyada amb la política municipal que em va demanar el megàfon per cridar unes quantes consignes: «¡Fuera el alcalde y viva la CORI!» «Votad al Elvis, que plantará marihuana por todas partes y todos fumaremos gratis.»
En aquells moments d’alegria i disbauxa ens vam trobar amb la Mari, una amiga nostra que vivia en un pis llogat al Bruno Salter allà al carrer Concepció i ens va comunicar el que li havia succeït:
–Ahir a la nit, tot just en acabar el Trapezi, la urbana el va detenir i li van fotre un tret a la cama –ens va anunciar feta un mar de llàgrimes.
Aquella notícia ens va deixar totalment xocats. Gairebé sense saber com reaccionar. Per a nosaltres era gairebé com si l’haguessin mort o una cosa pitjor.
Aquell fet tan nefast es veu que es va produir en acabar el festival de circ Trapezi als jardins de la Palma, on molta gent jove va adreçar-se al passeig Mata per seguir amb la festa, però, de sobte, es veu que van aparèixer uns quants participants exaltats (d’origen foraster), que es van enfrontar amb la guàrdia urbana quan van anar per aquella zona de Reus. Segons declaracions dels testimonis presents, es va produir un tumult molt fort, durant el qual es va dur a terme el robatori d’un equip de ràdio de la policia. Més endavant, quan tot es va dispersar, en Bruno Salter, que passava caminant per un control que hi havia a la plaça Pintor Fortuny, va ser detingut per un dels policies que l’havia confós amb un dels provocadors del passeig Mata, i mentre el detenia emmanillant-lo a terra li va caure la pistola a terra i en recollir-la, li va disparar un tret a la cama sense voler.
A partir d’aquell accident tan nefast i tan lamentable, la campanya electoral del 2007 o la majoria dels seus dies, van girar al voltant del tret d’en Bruno i es van preparar unes mogudes molt guapes de protesta contra la repressió policial reusenca. Com que en Bruno havia sigut simpatitzant de la CORI, a banda que era col·lega nostre, el vam voler ajudar en tot el que es va poder. En Lluís i en Gerard es van espavilar en anunciar pel web del partit com: «Un membre de la CORI, havia sigut tirotejat per la policia municipal de Reus.»
Malgrat que en Bruno només havia assistit a dues o tres reunions del partit i, finalment, havia rebutjat anar a la llista per la seva ideologia àcrata, nosaltres el consideràvem igualment com un membre del partit, o bé una mena de simpatitzant per tenir en consideració. I, de sobte, li havia passat allò. Pobre paio! Així doncs, els de la CORI vam voler fer-li un homenatge en aquest article i deixar el nostre local perquè els seus col·legues que havien convocat una manifestació davant de l’Ajuntament poguessin fer cartells de protesta i altres coses per l’estil...
La concentració que es va fer a favor del Bruno i dels detinguts en plena plaça Mercadal el dimecres 16 de maig a les vuit del vespre va ser un èxit rotund, s’hi va congregar gairebé un miler de persones, entre familiars, amics, coneguts, gent del Campus i de la CGT. Mentre durava la protesta anomenada: «Estem en bones mans?» i algú parlava pel megàfon, la Katharina va rebre una trucada particular del mateix Bruno, explicant-li a ella tot el que havia succeït i que ja es trobava la mar de bé, malgrat que encara estava ingressat i convalescent a l’hospital de Sant Joan. La noia va cridar plena d’alegria i es va adreçar al mig de la plaça agafant l’altaveu i cridant a tot pulmó:
-Acabo de hablar con Bruno. Ya se encuentra de puta madre y ¡os da recuerdos y abrazos para todooos! –va anunciar en mig d’un aplaudiment general–. Y me ha dicho que os quiere agradecer todo lo que estamos haciendo por él y por sus amigos que también detuvo la guardia urbana de Reus –va afegir cada vegada més alterada per l’adrenalina.
Aquell va ser el seu moment de glòria de la campanya electoral del 2007; la gent no parava de cridar: «Katharina, Katharina», en lloc de Bruno. De totes maneres el trapella d’en Lluís no parava de cridar-li: «alcaldessa, alcaldessa».
El Diari de Tarragona també va aprofitar aquella jornada del 16 de maig, sisè dia de campanya electoral, per publicar la notícia d’en Bruno totalment en detall: «La Policia busca a tres implicados en la agresión al urbano que disparó a Bruno». En aquell article, signat pel Joan Morales, també hi havia la fotografia d’una arma de foc idèntica a la que havia emprat la urbana quan va disparar «accidentalment» contra el detingut. Afegia que es tractava d’una:
Walther P99. Una pistola que carece de seguro manual. La Policia Nacional busca a tres personas implicadas en la agresión al Agente de la Guardia Urbana que minutos después hirió de un tiro a Bruno Salter. Según ha podido saber el Diari, hay identificados tres hombres que se habrían añadido a la fiesta del Passeig Mata de la madrugada del lunes y que, cuando llegó la patrulla de la Guàrdia Urbana, actuaron de manera especialmente violenta contra los dos agentes. Precisamente uno de estos policias locales es el que poco rato después identificó a un grupo de jóvenes en la Plaza Pintor Fortuny y protagonizó el altercado con Bruno Salter que acabó herido de bala.
La veritat és que del cas del pobre Bruno també se’n podria fer un altre llibre o una novel·la en clau de crònica negra reusenca, perquè a vegades també passen aquestes coses.
Durant la jornada anterior, el dimarts 15 de maig, la revista Aquí, parlava de les versions dels fets que havia donat l’Eduard Ortiz com a regidor de la Guàrdia urbana de Reus:
El regidor adjunt de la Guàrdia Urbana, Eduard Ortiz, va explicar que ahir en el moment de la detenció, «aquesta persona estava ajaguda a terra mentre dos guàrdies l’agafaven», un dels quals havia resultat agredit anteriorment.
Ortiz va afegir que en el moment de la baralla «li havien tret el pestell de la funda on es posa la cartutxera». Segons aquesta versió, «abans que agafés l’arma un dels implicats en els aldarulls, un altre guàrdia li va apropar la pistola amb el peu, llavors l’agent que havia immobilitzat a B.S. s’hauria tornat a posar l’arma a la funda». En el moment que va entrar la pistola a la cartutxera «es va disparar accidentalment un tret». Ortiz va recordar que «quan es dispara un projectil, surt la bala cap a l’altre cantó, i en aquest cas la baina es va quedar enganxada a dins de la cartutxera». Això hauria provocat «que el tret donés a la zona del turmell del detingut».
Arran d’aquesta versió oficial que va dur el senyor Ortiz a la sala de premsa de l’Ajuntament de Reus, en Marc Prats llavors em va proposar dur a terme un article pel Diari de Tarragona fotent canya a l’Ajuntament de Reus, al costat de la notícia del Bruno: «Primer t’expropiem, després et disparem», deia aquell escrit meu que feia referència al fet que durant el mateix mes gener del 2007 l’Ajuntament de Reus havia expropiat la casa d’en Bruno i la seva família, Salter-Mas, ubicada al carrer Concepció, per ampliar més endavant el Centre de Lectura.
Aquest cap de setmana, fent campanya per diversos llocs de Reus, veig coses que fan posar la pell de gallina...
Els veïns del barri Gaudí que viuen als blocs Bofill es troben totalment en alerta, degut que els poden expropiar les cases si no paguen el cost de les rehabilitacions que ha projectat fer-hi el nostre Ajuntament a través de l’empresa RECOP. Segons expliquen els veïns, tot consisteix a fer l’ingrés en un compte corrent de Caixa Tarragona, d’entre 9.000 i 12.000 euros i si demanes el préstec –perquè no pots pagar les obres–, els de la mateixa entitat et claven un 5% d’interessos i tindràs la teva casa hipotecada fins que acabis de pagar-lo. També hi ha l’altra opció de no pagar les obres; llavors, l’Ajuntament farà legalment tot el possible per embargar-te el pis [...].
Per acabar, vull afegir que tinc un amic a qui l’Ajuntament primer li va expropiar la casa i, mesos després, la Guàrdia Urbana l’ha detingut i li ha disparat un tret a la cama. Des d’un punt de vista irònic, això podria ser un bon lema de campanya per a certs partits polítics que es presenten a les municipals d’enguany: «Primer t’expropiem i després et disparem».
L’endemà, el dijous 16, quan vaig quedar amb en Lluís per anar a fer campanya (pel matí només sortíem ell i jo a caminar per tot Reus amb el megàfon en mà) jo portava un emprenyament de mil dimonis per tot plegat. Per això, quan a les dotze del migdia em va entrevistar el presentador dels informatius de Canal Reus, en Joan Pérez, vaig deixar anar tota la merda que tenia acumulada a dins meu, focalitzant-ho contra l’Ajuntament de Reus, l’alcalde Pérez i les seves potineries municipals. Ho vaig fer amb tanta mala bava, que més d’un en veure’m fotre canya contra l’Ajuntament d’aquella manera tan emprenyada potser va decidir votar-me.
Durant els inicis d’aquella campanya electoral tan gloriosa i dramàtica alhora, el locutor de RAC1, que ja m’havia entrevistat un parell de vegades com a mínim, va escriure un molt bon article que va ocupar tota una plana de l’Avui, en la seva edició del dia 14 de maig, donant-nos suport mediàtic en el marc de tot Catalunya. Aquí descrivia tots els trets característics de la CORI (la seva història, propostes i tal) de manera resumida i al mig de l’escrit, hi havia una fotografia immensa meva totalment en color, on sortia tocant la meva guitarra acústica Takemine, a l’estil blues, emprant una rajola d’obra com a slide. L’article d’en Clapés, ubicat en una secció de l’Avui llavors anomenada «Danys col·laterals» tenia aquest ostentós títol: «Ariel, el candidat juantxi». I la seva crònica força encertada i alabant la meva persona, entre altres coses deia el següent:
L’Ariel torna a presentar-se ara igualment vestit d’Elvis Presley en els seus actes i mítings party que fa per tot Reus, i insisteix en el juantxisme (llegiu la jota a la castellana). Ser juantxi és una filosofia que, bàsicament per a entendre-la, s’ha de viure. Es basa en la vida d’un intern de l’institut psiquiàtric Pere Mata que deambulava per Reus, noctàmbul, bevedor irreverent, el sobrenom del qual, Juantxi, va acabar convertint-se en un adjectiu aplicat a aquell que feia o deia alguna cosa grotesca. L’Ariel Santamaria s’ha acabat convertint en el màxim difusor d’aquesta ideologia, que vol exportar a tot el món. Sens dubte aquest és el candidat més extraordinari de Catalunya. Apostem per ell, per molts motius: perquè es pren la política d’una manera divertida, perquè ajuda a pair més bé les eleccions i perquè renova uns esquemes encarcarats incapaços d’anar més enllà del políticament correcte. Tot i que hi ha gent que diu que això és frivolitzar la política, jo crec que més aviat és una manera de satiritzar-la per acabar sent un mirall per als altres polítics, on s’hi poden veure retratats i els pot ajudar a reflexionar, de vegades, de les seves actituds sovint poc donades a servir als ciutadans.
Després de fer tot un repàs del meu programa electoral del 2007, el senyor Toni Clapés finalitzava el seu article tot i dient: «És evident que l’Ariel Santamaria és el candidat que tots esperem. No hi ha punt de comparació amb cap altre. La llàstima és que jo, a Barcelona, no els pugui votar: cal una CORI nacional a tot Catalunya.»
Moltes gràcies, Toni.
Malgrat que aquella segona campanya electoral no va ser tan original i trencadora com el 2003, vam dur a terme uns quants actes que igualment ens van fer destacar davant de la resta de partits polítics. Durant aquesta ocasió ningú em va passejar amb quad o amb un vehicle descapotable, però us puc ben assegurar que mentre en Carles Pellicer feia el porta a porta pel barri Niloga o el barri Fortuny, un servidor va trepitjar, llavors, tots i absolutament tots els bars de Reus (cafeteries, tavernes, tasques, pubs, discoteques, etc.). I ho vaig fer totalment caminant acompanyat, la majoria de vegades, per en Lluís Oliach, que també em va fer anar a repartir propaganda i a demanar el meu vot per restaurants de polígons de Reus. Com que anàvem sempre caminant al costat de la calçada, llavors ens trobàvem un munt de cotxes que ens saludaven a tocs de clàxon o ens demanaven propaganda, totalment convençuts de que volien votar la CORI. També ens vam plantar per dins d’un munt de negocis i botigues a oferir el nostre programa electoral. Fins i tot a les portes dels col·legis quan entraven o sortien els alumnes acompanyats dels seus pares. Recordo que una d’aquestes escoles on vam anar a parar va ser la Montsant, ubicada a la partida de l’Hospitalera, i un munt de nens i nenes sortien per la finestra saludant-me com si fos una celebritat.
–Jo també vaig estudiar en aquesta escola –els vaig dir a través del megàfon del Front Reusenc–. I mireu com he acabat...
Durant aquella primera setmana de campanya vam dur a terme una roda de premsa al Pub Sunyer de Reus (dimarts 15 de maig), el més juantxi de Reus segons el nostre parer, per proposar una zona lúdica al Tecnoparc: «Perquè la gent jove també té dret a emborratxar-se i sortir de farra» i una regidoria per la desenvolupament de bars, pubs i tavernes a la nostra ciutat, «perquè n’hi hagi més que a Tarragona». Recordo que mentre els periodistes xalaven filmant-nos i fent-nos fotos, el Pirata, la Katharina i jo vam fer veure que jugàvem al billar amb ampolles de cervesa buides (després de beure’ns-les nosaltres mateixos). Llavors també vaig cantar una cançó meva (recent composta per a l’ocasió) que es titulava: «Volem pubs i tavernes al Tecnoparc».
Durant el dijous 17 de maig, també vam dur a terme una original roda de premsa des dels balcons d’un pis de la plaça Mercadal, adjacent a Cal Navàs (propietat de la família Packard-Blasco), per promocionar el Gaudí Centre entre els turistes nipons que anaven en massa a visitar la Sagrada Família. Així doncs, vam penjar una pancarta en què es deia: «Gaudí és de Reus» en japonès original (i correctament escrit) amb l’escut pintat de la bandera nipona. Des de dalt d’aquell balcó vaig dur a terme un míting a la concurrència, parlant a través del megàfon del Front Reusenc que es podia escoltar per tota la plaça Mercadal.
Durant una d’aquelles jornades de campanya també vam dur una roda de premsa, amb perfomance inclosa, davant mateix de l’entrada principal de l’Ajuntament per presentar el «polígraf municipal» amb el Pirata fent de presentador i jo sotmetent-me a la màquina de la veritat mentre responia a les seves preguntes sobre diverses coses de Reus, però a la manera juantxi. La gent que ens observava començava a riure de mala manera. El 2007 tothom que ens coneixia ja havia captat el nostre rotllo polític.
D’aquells primers dies de campanya, també em ve present la inauguració del Pallol; hi va assistir el president de la Generalitat, en Josep Montilla, en persona. Allò es va dur a terme el mateix dijous 17 de maig a la tarda i ens va doldre molt que l’Ajuntament de Reus convidés tots els alcaldables del 2007 (inclosos els de Ciutadans i la PRIM), menys a mi, que, a més, era la segona vegada en que participava en uns comicis electorals. Era evident que la censura d’en Lluís Miquel Pérez i el seu equip de treball començava a ser més forta que mai. Segurament que el nostre alcalde no volia que em veiés en Montilla caminant pel mig del seguici «oficial» d’aquella inauguració tan important i que tanta expectació mediàtica havia despertat. Així doncs, mentre tota la comitiva anava desfilant de manera solemne per la plaça Mercadal en direcció al Pallol; nosaltres, els de la CORI, anàvem darrere del tot, fotent xou i cantant «Tot som de Reus» a ple pulmó (el Pirata, la Katharina, en Lluís –amb un barret de copa–, en Raül Abelló, el nen Elvis i algú més). La gent que estava observant-ho es partia el cul quan ens veia desfilant a la part posterior d’aquell seguici polític tan elegant i estirat. Però en arribar a l’entrada del recinte recentment inaugurat, els encarregats de la seguretat no ens van deixar passar per no portar acreditacions.
Durant un d’aquells dies de campanya electoral, recordo haver vist el Bruno Salter fent una roda de premsa assegut a les escales de l’edifici de la Caixa de la plaça Pintor Fortuny, tot just on havia rebut el tret de la urbana. Estava vorejat per una dotzena de periodistes que no paraven de fer-li fotos i filmar-lo amb les seves càmeres mentre li preguntaven sobre quines mesures judicials prendria en contra de la guàrdia urbana. Es veu que quan algun entrevistador li va preguntar si era cert que militava en alguna formació política local de la ciutat com la CORI, ell va respondre que actualment es considerava d’«idees àcrates llibertàries, i que no pertanyia a cap partit polític», però que de jove havia «militat a les Joventuts Socialistes de Reus el 1977» sense anomenar la CORI per res. Cal dir que l’actitud del Bruno, ignorant-nos totalment, no va agradar gens als membres de la cúpula del partit, que li havíem donat tant de suport en tot aquell tema. I també perquè el consideràvem un dels nostres, malgrat que en el fons només fos una mena de satèl·lit nostre. Jo sempre he pensat que en Bruno és així, t’agradi o no t’agradi. El millor de tot plegat és que anys més tard em va demanar si podia assistir de públic durant els seus judicis que es van dur a terme als jutjats de Tarragona.
En plena campanya electoral a uns partidaris i simpatitzants del partit, se’ls va ocórrer dur a terme una sèrie de curtmetratges juantxis adreçats a la canalla (o al jovent amb edat de votar) per consolidar la nostra candidatura per Internet. Allò va ser idea dels principals integrants de la formació musical Els macarrons són bons (els germans Packard Blasco i col·legues seus); se’ls va ocórrer crear els personatges de Super-Reus i Super-Cori: dos superherois locals que es dedicaven a protegir la ciutat i els ciutadans d’injustícies municipals com les zones blaves. Recordo que es van fer uns quatre capítols de cinc minuts de durada i, malgrat que allò era molt casolà, quedava força bé i era molt divertit. L’actor Adrià Díaz feia de Super-Reus i l’actriu Sílvia Casals de Super-Cori, tots dos abillats amb banderes de Reus com a capes, antifaços, malles cenyides de colors roig i negre i, fins i tot, en Super-Reus brandava un pal o un stick d’hoquei sobre patins com a arma. Aquests curtmetratges encara estan penjats a YouTube i quan els observo sempre penso que seria una bona idea per fer una sèrie de televisió o una cosa semblant amb nous capítols i emetre-la per Canal Reus.
Mentre que el 2003 vam ser com una mena de ratolí que se’ls va colar pel celler del seu circ polític (fora de l’Ajuntament, és clar), quatre anys més tard, l’alcalde i el sistema tripartit de Reus van moure fils perquè llavors no xucléssim tanta càmera, ni que estiguéssim presents en actes oficials protocol·laris com la resta de formacions polítiques.
Així doncs, començant per la Cambra de Comerç de Reus, que ens havia convidat a dur a terme aquella conferència de «Fem ciutat», no ens va informar gens ni mica del dinar de cloenda que es va dur a terme a l’edifici de la Llotja en què van assistir tots els alcaldables (fins i tot la PRIM i Ciutadans) amb els seus assessors polítics, partidaris i tal. En aquest punt, vull agrair la trucada prèvia que em va fer en Carles Pellicer, advertint-me que es faria aquell dinar tan solemne amb els candidats del 2007 i preguntant-me si m’hi havien convidat.
–No en sé res. Ningú m’ha convidat a aquest dinar, Carles –vaig respondre totalment estranyat com ell.
–Doncs hauries de venir amb els teus, Ariel.
–És igual. Si els de la Cambra no m’han convidat, no hi penso anar...
Tal com he esmentat més amunt, quan a Canal Reus es va dur a terme un debat d’alcaldables al programa Tribuna d’en Francesc Domènech, només van assistir-hi els alcaldables de formacions polítiques amb representació municipal. Allò també va provocar queixes entre Ciutadans i la FIC. El director de Canal Reus es va justificar públicament que allò era a causa del compliment de la Llei electoral, ja que durant les passades eleccions del Parlament Ciutadans l’havia armat fent queixes i més queixes per no sortir per la premsa tant com les altres formacions amb representació. Així doncs, finalment s’havia establert que els mitjans de comunicació massius (de manera voluntària) només havien d’entrevistar o fer debats als partits que tinguessin representació.
El Diari de Tarragona, en canvi, es va portar molt millor en aquest aspecte, i ens va donar a tots els candidats les mateixes oportunitats per dir la nostra i transmetre el nostre missatge electoral. De totes maneres, vaig trobar una mica estrany que no em convoquessin per dur a terme la foto de tots els alcaldables que es va fer el dissabte de reflexió, on van sortir tots retractats davant de l’Ajuntament i aguantant una papereta a punt de ser posada a dins d’una urna. En Marc Prats es veu que m’havia trucat un munt de vegades (segons paraules seves), però no em va poder localitzar. Com que això es va dur a terme a finals de campanya i tots anàvem força atrafegats, potser va haver-hi un problema de connexió. Allò em va saber greu perquè aquesta vegada sí que hauria sortit vestit totalment d’Elvis Presley, malgrat que en Lluís Miquel Pérez hauria amenaçat de no sortir (tal com va fer el 2003).
També, durant el clímax de la campanya, els de la CORI vam fer un munt de rodes de premsa per presentar tal o qual tema, però, llavors, la majoria de vegades no va venir cap periodista. Cada any passava el mateix. Durant la precampanya i l’inici de campanya ens feien un munt de cobertura, però durant la darrera setmana, sobretot en els últims dies, quan la gent es fixa més amb els candidats que han de votar: rien de rien.
Potser la notícia del míting que vam dur a terme a les Peixateries Velles va ser el darrer de tot el que es va publicar en relació amb la nostra campanya electoral del 2007, però aquesta vegada els sortiria el tret per la culata perquè jo creia fermament que entraríem a dins de l’Ajuntament. Ho podia palpar en l’ambient. Fins i tot, hi havia molta gent que encara estava més emprenyada amb el Pérez per culpa de les obres municipals que nosaltres mateixos i ens volia votar per «tocar-li els pebrots». Així doncs, és evident que estava escrit al cel, o digueu-li com vulgueu, que el 2007 jo hauria de ser el primer regidor juantxi de la història de la ciutat i potser també l’últim.
El 2007 vam intentar dur a terme el míting a les Peixateries Velles el darrer divendres de campanya tal com vam fer el 2003, però aquesta vegada no va poder ser perquè Esquerra Republicana ens va prendre l’espai i la nostra idea. Com que ells tenien més vots que nosaltres, s’havia de mantenir l’ordre de proporció municipal.
De totes maneres, també la vam armar força realitzant un espectacle electoral molt potent i prou original el dissabte 19 de maig que no tenia res a envejar al míting de la CORI del 2003. En aquesta ocasió vam aconseguir muntar una barra de bar amb un parell de tiradors de cervesa que en Lluís Oliach (també molt vinculat al món de l’hostatgeria reusenca) havia aconseguit a través d’un col·lega seu. També vam aconseguir dos bidons sencers de cervesa i un de vermut, més centenars de gots de plàstic per part del Rubio del Front Reusenc, que també treballava de bàrman en un hotel de Salou. Allò de repartir cervesa entre el públic va ser una idea original meva, que faria augmentar el nombre de vots juantxis i d’assistents al nostre míting; tot i això, per cada got que servíem a la barra, es demanava la voluntat als assistents que es ficava en una guardiola de la CORI (però no vam recaptar més de vint o trenta euros per tot plegat).
Al principi, com passa sempre en aquestes mogudes, va haver-hi un munt de problemes logístics, perquè mentre preparàvem la guingueta, va començar a ploure a bots i barrals, i vam plantejar-nos dur a terme el míting concert des de dins dels porxos de les Peixateries Velles, però el punt de llum estava sense corrent i vam haver de fer les mil i una perquè durant el dissabte a la tarda vingués un tècnic municipal a connectar-nos-ho. Finalment, va deixar de ploure del tot i vam muntar l’equip de so a dalt de l’escenari mentre el sol tornava a sortir entre els núvols. Al míting central hi van actuar: No suquem mai, que eren un duet de cantautors que van acabar el seu recital fent-se un petó als llavis. Després, va pujar el Pirata el del Gorro, cantant dalt de la seva bicicleta estàtica, i els actors Adrià Díaz i Sílvia Casals també van fer el seu míting caracteritzats de Super-Reus i Super-Cori. Allò també va ser brutal i força juantxi. I quan la plaça estava totalment plena (unes cinc-centes persones, o més) vam actuar Ariel Santamaria i la Banda del Doctor Juantxi; vaig fer un discurs a «terminis», anant recitant els principals punts del programa electoral entre cançó i cançó del nostre repertori: «Noia de laboratori», «Rock and Roll Vip’s» i vàries més. Finalment, vam tocar «Jo vull ser alcalde» i un munt de gent de la llista van pujar a l’escenari a ballar i a botar amb el grup (el nen Elvis, la Katharina, el Pirata, Super-Reus i Super-Cori), però el pobre Cristo ho va passar malament perquè tenia por que algú li donés un cop a l’ampli o li trepitgés el cable de la guitarra elèctrica i deixar de sonar...
Finalment, va pujar el DJ Mister Guayaba i el meu equip de so es va tornar a esconyar del tot. Va deixar de funcionar perquè es va fondre completament (tal com va passar el 2003). Va quedar totalment cremat i inservible, de manera que els del grup vam haver de comprar-nos-en un de nou, pagant-lo entre tots amb els diners dels concerts que vam dur a terme més endavant.
La premsa del diumenge 20 de maig es va fer ressò del nostre míting. Així, el Diari de Tarragona va publicar un article a mitja pàgina amb una foto meva i del Pirata fent el parlament, alhora que van plasmar els noms i cognoms dels primers vint membres de la llista. L’escrit evidentment estava signat per en Marc Prats: «Ayer en peixateries velles: Ariel Santamaria repartió 250 litros de cerveza y vermut en su míting de campaña» era el títol sensacionalista de la seva crònica tan meravellosa i encertada.
La función está clara: mientras el resto de partidos repartía felices globos y panfletos, la CORI regaló a sus fieles 250 litros de cerveza y vermut. Con tanta bebida es normal que más de uno acabara fino... El partido más juantxi de la historia de Reus y comarca organizó ayer el míting de campaña con la presencia de varios centenares de personas que fueron pasando a lo largo de la tarde-noche por la plaza Peixateries Velles. Con la gente ya bastante «tíbia» de cerveza y vermut, la fiesta se cerró hacia la una de la madrugada, con más música y más juantxismo. La CORI ya está lista.
En aquest mateix exemplar del Diari de Tarragona, en Jaume Garcia duia a terme una fastuosa entrevista amb l’alcalde de Reus, en Lluís Miquel Pérez, com a candidat del PSC-PSOE per tercera vegada. Allà deixava clar que seguiria amb una política continuista dels mandats anteriors: «Soy una persona de convicciones: la primera opción es reeditar el pacto de progreso» declarava de manera oficial.
El diari El Punt, en la seva edició del 20 de maig, publicava un breu article en relació amb el nostre míting amb una foto diminuta, gairebé de mida carnet, reflectint aquell acte polític tan juantxi:
De ben segur que cap dels mítings centrals dels partits de Reus, tindrà tants joves per metre quadrat com el que va celebrar ahir Ariel Santamaria a les Peixateries Velles. Entre cançó i cançó va tenir temps de desgranar tot el seu programa. Vibrant.
Durant la segona setmana de la campanya electoral, va sortir la revista local Espais 7 amb entrevistes directes a tots els alcaldables. Tal com havia succeït a finals d’abril, a la portada sols van sortir els rostres dels cinc candidats que tenien representació municipal, obviant la resta, però en les pàgines interiors hi havia les declaracions de tots els candidats que responíem a les seves preguntes. Aquella va ser la darrera entrevista important que em van fer abans de ser regidor i recordo que em vaig quedar bastant a gust fotent canya a l’alcalde i al sistema polític reusenc en general:
ESPAIS 7:- Com valora l’actuació del govern municipal durant els darrers quatre anys.
ARIEL SANTAMARIA:- La valoro de manera totalment nefasta. Reus mai havia estat tan malament com ara des que tinc us de raó. Sobretot per culpa de les obres municipals tan desordenades, molestes i potineres. I, a més, les paguen amb els nostres impostos.
E. 7:- Quins han de ser els projectes prioritaris a partir del 27 de maig?
A. S.:- Quatre anys sense obres inútils i cobrar els aparcaments municipals a un euro al dia. Gratis per als veïns de la plaça Llibertat, del parc Sant Jordi i del passeig Prim. És una mesura totalment urgent pel bé de la nostra ciutat.
E.7:- Quina transcendència atorga al projecte del Tecnoparc de Reus?
A.S.:- Doncs que per fi tenim un bon espai per a dur a terme una macro zona lúdica com Déu mana i crear un follòdrom municipal. Millor això, que no pas la futura instal·lació de les petroquímiques, que no hi caben entre la Canonja i Tarragona; aquesta és la veritable intenció que té l’actual consistori municipal, segons diuen les males llegües.
E.7:- Un altre punt important és el Pallol. Què en pensa?
A.S.:- Ha estat un fracàs total, com una mena de plaça de la Llibertat segona part. D’aquelles obres faraòniques que no s’acaben mai. Hauria sigut millor deixar-ho tal com estava abans, simplement com a aparcament «àrea de la Presó», però una mica més arreglat i enjardinat. Aquell era un punt molt bo per estacionar ràpid i bé pel centre de Reus, però s’ha perdut per sempre. És una llàstima...
E.7:- Què ha de fer l’Ajuntament respecte a l’aeroport i en relació amb les infraestructures ferroviàries?
A.S.:- En primer lloc, conservar per sempre el nom d’aeroport de Reus i res més. En segon lloc, fomentar els vols transoceànics (que han perdut els de Barcelona) directes cap a Jamaica, Colòmbia i Cuba, afegint-hi, evidentment, els vols directes cap a París i Londres. I, en tercer lloc, crear una companyia reusenca d’avions que s’anomeni AIR REDESSA (amb Boeings fabricats a Reus, tal com es feia abans de la guerra). Quant a estructures ferroviàries, crec que s’ha de soterrar la via que passa per Reus (així tindrem més places per a aparcaments) i lluitar contra el cabilde Tarragoní perquè l’AVE vingui fins a Reus en lloc d’anar només a la Secuita-Perafort.
E.7:- El fet migratori ha generat força polèmica darrerament. Com es planteja aquesta qüestió?
A.S.:- No vull caure en la demagògia barata i hipòcrita d’altres polítics que critiquen ferotgement la immigració il·legal, els guetos, els pisos pastera, etc. però que després són els primers a contractar mà d’obra immigrant pels seus negocis fraudulents. Ni als candidats que es troben súper a favor de la immigració per guanyar el vot solidari de les esquerres, però després els molesta tenir veïns immigrants al pis del costat i ho critiquen en secret per no perdre punts davant de la galeria. Crec que Reus sempre ha sigut i serà una ciutat rica, on veritablement es fan negocis i sempre ha tingut i tindrà molta immigració. Només cal assimilar-ho tot i actuar de la manera més correcta possible. Sense cap interès partidista i especulador.
E.7:- Quina ha de ser la política municipal d’habitatge de Reus?
A.S.:- Evidentment abaratir el cost de venda i lloguer dels pisos a estudiants, parelles, famílies que no arriben a finals de mes, gent de la tercera edat, etc. La venda d’un habitatge municipal a Reus hauria d’estar entre els 30.000 i 50.000 euros (segons el pis) i el lloguer sobre uns 100 euros al mes. També s’ha de comprovar que tots els habitatges tenen les condicions suficients com a residència digna. I des de la CORI també proposem una rifa anual de 30 pisos subvencionats durant el dia de Tots Sants.
E.7.:- Com tractaria des de l’Ajuntament la problemàtica de la seguretat ciutadana?
A.S.:- Col·locant un GPS a tots els cotxes patrulla de la Guàrdia Urbana per poder localitzar-los millor. Després, com que sempre manquen efectius policials per cobrir totes les zones de la ciutat, proposem crear la figura del Robocop de barri i que els japonesos s’encarreguin de dissenyar-ho, que amb tot això de la robòtica van molt avançats.
E.7.:- Té alguna proposta de cara a millorar el trànsit viari de la ciutat? Com es poden comptabilitzar la mobilitat i les obres de millora?
A.S.:- Una solució definitiva i de llarg termini seria crear una xarxa de carrils i túnels per al trànsit viari. Després, una línia de metro interurbà per al trànsit vianant. Però, així a la curta, s’haurien de crear 107.000 places d’aparcament gratuït repartides per tota la ciutat, així la gent no donaria tants tombs buscant plaça per intentar estacionar el seu vehicle i milloraria la fluïdesa del trànsit viari.
E.7:- Quin ha de ser el paper de l’Ajuntament en l’àmbit cultural? Ens pot valorar aspectes concrets com el Centre de la Imatge, el CAER o el Gaudí Centre, per exemple?
A.S.:- L’Ajuntament ha de donar facilitats per propagar la nostra cultura tan dins com fora de Reus, no pas dificultats. La nostra cultura local no s’ha de manipular ni «entortolligar» sota cap interès partidista, elitista ni oligàrquic. El Centre de la Imatge encara no l’he visitat, però m’han dit que no val res. En relació amb el CAER és una vergonya que s’hagin gastat tants milions d’euros per promocionar el teatre de Barcelona a Reus i no pas al revés. A la nostra ciutat hi ha un bon grapat de companyies de teatre que se senten abandonades i desemparades per culpa de la nefasta política teatral del nostre consistori. Quant al Gaudí Centre, més valia que no s’hagués enderrocat aquell pont de maons que hi havia davant de l’institut Gaudí, que era l’única obra que feu el nostre arquitecte a Reus mateix; hauria estat millor conservar allò, en lloc de fer la Capsa Gaudí.
E.7.:- Algun d’aquests elements, com el Gaudí Centre, estan directament vinculats amb la promoció turística de la ciutat. Com plantejaria aquesta política?
A.S.:- Els de la CORI ja vam proposar fa quatre anys la construcció d’un parc temàtic d’en Gaudí, anomenat Gaudilàndia amb una estàtua gegant de l’arquitecte, com el Colom de Barcelona. Si amb això de la Capsa Gaudí es pretén que els japonesos que visiten la Sagrada Família també vinguin cap a Reus, ho tenim clar... A més, en aquest indret de la plaça Mercadal on hi ha la Capsa Gaudí (que anteriorment albergava l’edifici de l’acadèmia Matas), va néixer en Prim, no pas en Gaudí... O sigui que de promoció turística de la ciutat, l’actual consistori no se n’assabenta gens. ZERO ZAPATERO; perdó, vull dir, PATATERO.
E.7:- Com valora a la resta dels candidats?
A.S.:- Molt malament, no hi ha cap d’ells que superi el meu juantxisme ni el de cap membre de la CORI. Només en Josep Machado de l’antiga FIC era un veritable alcalde juantxi com Déu mana. Malgrat que jo no estava d’acord amb la seva ideologia política, aquell senyor posseïa un carisma juantxi increïble. Per a mi és una llàstima que ara només vagi de número 10 a la llista d’un altre partit polític.
E.7:- On situaria el seu sostre electoral la nit del 27 de maig? Què destacaria de la llista que encapçala?
A.S.:- És evident que el 2007 la CORI traurà majoria absoluta. Les nostres estadístiques ens donen 20 regidors com a mínim i jo seré alcalde de Reus. De la llista que encapçalo enguany, en destaco el juantxisme autèntic, amb el qual se senten identificats tots els ciutadans de Reus. Per això aquest any s’ha renovat la llista del partit amb personatges tan pintorescs i autèntics com el cantautor punk Pirata el del Gorro, l’actriu Cori Alegre i la cabaretera alemanya Katarina Stojanova, entre d’altres.
E.7 :- En quina mesura pot influir la situació política general en el resultat final dels comicis?
A.S.:- No m’interessa la situació política general. Jo només vull ser alcalde de Reus. Seré el millor batlle de tota la història de la ciutat. Perquè jo m’estimo Reus encara molt més que a la meva pròpia vida: juantxisme o mort!
E.7:- Per què els reusencs han d’elegir la seva proposta i no una altra?
A.S.:- Perquè la nostra proposta és la que vetlla de debò pels interessos de la nostra ciutat de Reus. La CORI és un partit independent, autèntic i genuí de Reus. Mai rebrem ordres de fora de Reus. «Naltros» només volem millorar la ciutat de dalt a baix, no pas empitjorar-la com fan els partits que manen actualment i amb polítics que només volen omplir-se les butxaques vilment amb els impostos dels ciutadans i enganyen la gent dels barris col·locant-los el seu equip municipal de manera efímera i miserable a canvi d’obtenir els seus vots, que els mantenen en l’apoltronament del seus megasous, mentre que a Reus encara hi ha gent pel carrer que passa gana.
Malgrat que per la campanya del 2003 recordo un munt de anècdotes per explicar, de la del 2007 no tinc massa records per narrar, o bé els tinc bastant difosos. Només em ve a la memòria que vaig recórrer gairebé tots, absolutament tots, els barris de Reus (des de el barri Gaudí fins al Sant Josep Obrer) caminant amb el megàfon penjat i dient les nostres propostes electorals juantxis. També he d’afegir que aquesta vegada vaig parlar directament i a fons amb un munt de persones que ja s’adreçaven a mi per a queixar-se de com estava tot a Reus i prometent-me que em votarien per donar pel sac al tripartit. Això em va passar sovint entre els veïns de la plaça Llibertat, del parc de Sant Jordi i de l’avinguda Marià Fortuny que, durant aquells mesos, van patir moltíssim les obres municipals de remodelació d’aquelles avingudes, amb els seus aparcaments soterranis pertinents. En el cas de l’avinguda Marià Fortuny, on l’Ajuntament va treure un munt de llocs d’aparcament lliure (o zona blanca), una senyora que regentava un comerç, ens va manifestar de manera desesperada que volia votar-nos perquè estava molt enfadada amb l’Ajuntament, ja que li havien fet pagar un munt de quartos per aquella potineria urbanística.
–Dame veinte o treinta papeletas de las tuyas, CORI –em va demanar aquella senyora amb veu enfadada. Em va dir «CORI» perquè no coneixia el meu veritable nom de pila–. Que voy a hacer que te vote toda mi família y toda la escalera donde vivo, que estamos hartos. Hartos de las obras del alcalde. Que encima luego nos las hace pagar a precio de oro... ¡Que les den!
Llavors més o menys tot Reus ja sabia qui érem i què ens proposàvem dur a terme políticament.
Fins i tot, durant un vespre que vam fer campanya pel Pallol, recentment inaugurat, una senyora gran de Reus (una veritable àvia de casa nostra), d’uns setanta molts anys, que anava acompanyada dels seus nets, em va declarar de manera sincera que em votaria sense pensar-s’ho dues vegades.
–Fins i tot, li diré a la meva filla i al meu gendre que us votin, eh? –va recalcar tota contenta de poder-me saludar personalment–. És que vosaltres sou la veritable alternativa de tot el que hi ha. Enteneu? Sou la veritable alternativa, i per això us donaré el meu vot, perquè ja n’estic farta d’aquesta colla de personatges que tenim a dins de l’Ajuntament...
Malgrat que no vam sortir tant a la premsa com els altres partits polítics, aquell 2007 molta gent que em volia votar de debò. Em van poder conèixer a peu de carrer i els vaig acabar de convèncer. Era evident que era millor allò que no pas sortir tant pels diaris i la premsa en general, com els altres (que fins i tot pagaven els seus espais de propaganda electoral).
Durant aquella campanya, els membres de la CORI només ens vam gastar diners de la nostra butxaca per imprimir programes electorals i poca cosa més, que tot plegat devia pujar uns sis-cents euros com a molt. La remesa de cartells i adhesius ens els va pagar Convergència a través de la impremta d’en Jordi Escoda. Recordo que només vam imprimir uns cinc-cents cartells on jo sortia fent el pam i pipa (dels quals en van sobrar un munt) i uns dos mil adhesius del partit. No crec que això pugés més de mil euros si ho haguéssim hagut de pagar nosaltres mateixos. De tots els grans regals que vam tenir llavors, els millors van ser el pis que ens va deixar en Jordi Escoda per fer-lo servir com a seu de campanya i el magnífic web que ens va dissenyar en Gerard Tost a través de la seva empresa Editio Software. Era el millor web polític que hi havia llavors per Reus i voltants. A escala informàtica, teníem a les nostres mans un avió supersònic competint contra avionetes turístiques. Segurament que si haguéssim hagut d’abonar-la, ens hauria costat sis mil euros com a mínim. En Gerard ens la va regalar de manera totalment desinteressada perquè li agradava moltíssim el nostre rotllo polític i també ens va dur a terme els tràmits burocràtics de la campanya electoral de llavors.
De totes maneres, durant la campanya pel carrer, també necessitava el suport psicològic d’en Lluís Oliach, que m’esperonava contínuament com si fos el meu entrenador particular d’un combat de boxa o d’una competició olímpica: «Va, Ariel, vinga, fot-li. Endavant. Aquest any ho aconseguirem, ja ho veuràs! Vinga, collons!» Fins i tot recordo que em fotia bronca quan afluixava la meva verborrea política de cara als veïns. Aquest va ser el cas de la campanya que vam anar a fer campanya pel barri Gaudí; la gent passava totalment de nosaltres i allò ens va desanimar. En acabar recordo que em va recriminar (davant dels altres membres del partit) que m’estava apalancant i que havia d’emprar més energia en demanar a la gent que votés la CORI. Llavors, en lloc d’engegar-lo a merda, vaig acotar el cap i li vaig donar la raó. Però em va saber molt greu la manera com m’ho va dir. Sobretot perquè ja feia molts anys que ell i jo érem col·legues i sempre ens havíem tingut respecte mutu. Però a vegades en aquesta vida, segons com van les coses, la gent, de sobte, es treu la careta i t’ensenyen el seu costat més desagradable i tu t’has aguantar fins que, al final, te n’acabes cansant, explotes i ho engegues tot a pastar fang.
El penúltim dia que vam fer campanya electoral caminant pels principals bars del centre de Reus vam acabar entrant a dins del Pallol i mentre baixàvem per les escales mecàniques, els membres de seguretat ens ho van voler impedir i allò va provocar una forta picabaralla. El Pirata quasi arriba a les mans amb un d’ells. Com que llavors ja anàvem bastant passats de voltes, amb el megàfon a tota pastilla (o a tota pila), més les nostres pintes estrafolàries, els membres de seguretat es devien pensar que érem una colla escapada del Pere Mata o fins i tot pitjor...
Durant el dijous 24 de maig, recordo que els de la CORI, després de dur a terme un intens recorregut pel centre de Reus, vam acabar al bar Campus que ens havien convidat a dur a terme un míting juantxi entre els assistents. Com que tots plegats érem clients habituals d’aquell establiment, va ser un plaer dur a terme aquell acte de campanya electoral, fent diversos parlaments amb el nostre megàfon durant aquell dijous al vespre que estava tan ple de gent. Finalment, el Pirata i jo ens vam posar a cantar cançons de les nostres molt a prop de la barra, tenint al Joan Masdéu i al Jordi Martínez com a públic. Recordo que el meu col·lega (i anterior número dos de la CORI) em va felicitar personalment per haver escollit el Pirata com a successor seu.
–Quin fitxatge més bo i més juantxi que heu fet enguany, enhorabona camarada –em va comentar tot somrient. Va ser un gest molt noble per part seva, malgrat com de malament els de la CORI 2007 ens havíem portat amb ell, sobretot jo.
Durant la darrera jornada d’aquella campanya electoral, va haver-hi un moment a la tarda que la Katharina, el Pirata i jo ens vam quedar totalment sols i vam baixar per l’avinguda del Carrilet de Reus; allà uns jubilats que estaven asseguts als bancs van començar a insultar-nos de mala manera tal com va succeir el 2003:
–¡Macho, però que no os da verguenza ir con esas pintas, hombre! –ens va recriminar, un senyor amb pinta de paleta o camioner jubilat, seguint-nos per tota l’avinguda gesticulant totalment emprenyat–. ¡Os tendría que detener la policía o la Guardia Civil!
–¡A ti sí que te tendrían que detener, por fascista e intolerante! –li va respondre el Pirata.
–Si no te gusta lo que hacemos, no nos votes. ¡Y vete a tomar por culo! –vaig afegir jo totalment enfadat enmig de l’avinguda del Carrilet. Sempre era aquell espai de Reus on teníem problemes per fer campanya, malgrat que més endavant la cosa va canviar a favor nostre.
–¡Toma CORI! –em va cridar de sobte aquell home, movent la seva pelvis de manera obscena–. ¡Que te den por culo!
–¡Y a ti que te folle un pez, mamón! –li vaig respondre baixant-me els meus pantalons i ensenyant-li el meu cul pelut allà mateix. Sort que no ens va veure cap policia, sinó la campanya s’hauria acabat en aquell mateix moment.
De totes maneres aquell gest meu va augmentar l’emprenyament d’aquell senyor gran que devia anar begut i es va adreçar cap a nosaltres totalment disposat a estomacar-nos, però el Pirata i jo ens vam plantar al bell mig del passeig amb actitud amenaçant, fent-li gestos perquè vingués i movent les mans (i la guitarra) amb un gest reptador. Estàvem tan cremats de la campanya que érem capaços de fotre-li una allisada allà mateix per imbècil, però l’home en veure’s que estava sol i tothom passava d’ell, de sobte es va girar i va marxar Carrilet amunt, movent el cap i exclamant: ¡Que vergüenza, que vergüenza, Dios mío!»
Finalment, el darrer acte de campanya el vam dur a terme gairebé sense moure’ns del centre de Reus i vam fer una batussa per tota la plaça Mercadal, que llavors estava plena de gom a gom. El punt àlgid d’aquell vespre es va produir quan de sobte van tornar a aparèixer aquells mexicans del Port Aventura, «els mariachis juantxis» que ens va tornar a dur l’Hèctor Palau de manera totalment desinteressada, i la vam armar força per aquell punt de Reus tan cèntric. Potser vam estar un parell d’hores cantant i ballant amb aquells músics: sobretot el Pirata i jo, mentre no paràvem de donar tombs per la plaça com si fóssim una mena de seguici festiu interminable. Llavors se’ns va ajuntar una cleca de quinze o vint membres de la CORI que no paraven de cridar: «AL-CAL-DE, AL-CAL-DE!» a tot pulmó, o bé: «Pirata regidor». De tant en tant ens trobàvem amb altres comparses polítiques com Ciutadans o els de la PRIM que passaven de llarg per no trobar-se amb nosaltres.
També recordo que quan un servidor havia donat uns quatre o cinc tombs sencers per la plaça Mercadal, cantant, ballant i saludant a tothom que em veia (potser unes mil persones, i em quedo curt), en Lluís Oliach que anava al meu costat portant una pancarta de la CORI i amb un barret de copa posat, em va tornar a recriminar de manera impertinent que havia de fotre més canya i ser més contundent a la hora de demanar el vot a la gent.
-Xec, Ariel, no sé què et passa avui! Et veig com a cansat, no actues de manera tan intensa com altres vegades. Si continues així no crec que aconseguim entrar mai a l’Ajuntament.
Aquelles paraules dites pel meu amic de l’ànima i veritable impulsor de la CORI 2007, em van fer treure totalment de polleguera i no vaig poder aguantar més. Ni a mon pare li hauria permès que em renyés d’aquella manera tan impertinent i molesta.
–Cagun Déu, nen, ves a prendre pel cul, home! –li vaig cridar totalment enfadat, a punt de fotre-li un mastegot allà mateix–. Que és l’últim dia de campanya i n’estic ja fins als collons de tot! Si no, haver-te posat tu mateix de número u, home!
Sort que aquells improperis meus només els van poder escoltar en Lluís i el Pirata, que estava al meu costat, perquè tota la plaça Mercadal s’havia animat a cridar-me a tot pulmó: «ALCALDE, ALCALDE!» o «mariachis juantxis, mariachis juantxis!» sense parar. Llavors, els músics mexicans tocaven i cantaven darrera nostre a tot drap temes com «La cucaracha», «Vota la CORI» (amb la música de «Canta y no llores») i altres cançons típiques del seu repertori. Recordo que ho feien totalment animats per aquella gran cleca que havíem creat llavors. Allò realment semblava un camp de batalla polític de caràcter faranduler, sobretot quan ens trobàvem davant del palau municipal (la fortalesa que havíem d’assaltar durant aquelles eleccions municipals).
En Lluís era (i és molt bon paio), però a vegades tenia la gran qualitat de posar el dit a la llaga, moltes vegades sense adonar-se’n. I tots estàvem molt estressats i molt nerviosos, perquè aquella campanya del 2007 ens ho vam treballar de debò, hi vam deixar la pell com qui diu. Per això vam aconseguir entrar a dins de l’Ajuntament (amb 1.831 vots), essent gairebé la primera força independent de la història democràtica de Reus que dúiem a terme aquesta gran fita; a més, fent el friqui o el juantxi, i amb molt pocs recursos econòmics, comparats amb altres formacions que llavors s’arribaven a gastar desenes o centenars de milers d’euros (fins i tot es deia que el Pérez s’havia gastat un milió d’euros en aquella campanya).
Crec que un esdeveniment polític com aquell va ser quelcom insuperable. Però, és clar, aquestes coses tan noves i tan arriscades de caire polític a vegades també et passen factura des del punt de vista personal i tenen els seus danys col·laterals pertinents. En Lluís, sobretot, sempre s’havia mogut pel centre de Reus, i tota la seva colla de col·legues i coneguts eren gent «made in Reus» total, de manera que durant aquells dies tan intensos es devia sentir totalment al punt de mira de tothom, a veure què passava amb la nova CORI del 2007, que havia revifat ell mateix. Llavors el meu col·lega, casualitats de la vida, també estava a punt de ser pare (com el Pirata) i li devia suposar una càrrega psicològica prou considerable. De totes maneres, sort que en Gerard Tost l’havia alliberat de la seva empresa durant els dies de campanya electoral. I això que l’havia contractat a principis d’abril o així...
En acabar la festa de la plaça Mercadal, els de la CORI 2007 vam fer un darrer tomb de Ravals, vam baixar per la riera Miró (pel Pallol, una altra vegada per tocar els collons) i vam anar a acabar la campanya al bar Chana de Reus. Recordo que fins i tot, el Pirata i jo, vam dur a terme un mini concert acústic en aquell bar tan juantxi (el més juantxi de tot el món conegut). Finalment, li vam passar un megàfon al Paco del bar Chana i, sense pensar-s’ho dues vegades, va començar a cridar a tots els clients que votessin la CORI, exposant els seus motius. Fins i tot, va sortir al carrer Constantí, demanant el nostre vot totalment desesperat. El paio anava ja bastant mamat i era un espectacle molt divertit; sobretot pels monòlegs que duia a terme en contra de la Guàrdia Urbana, en contra de l’aparcament de la Llibertat i en contra d’en Lluís Miquel Pérez, afirmant que era: «El peor alcalde que hemos tenido en Reus, con diferencia.»
El dia abans de les eleccions, els de la CORI 2007, vam fer una reunió a les set de la tarda per distribuir els apoderats de les meses electorals i distribuir-los pels col·legis l’endemà mateix, el dia de les eleccions. La idea inicial era que una cleca del partit integrada per mitja dotzena de persones m’acompanyés per anar a votar i, després, donaríem tombs per tots els col·legis electorals de Reus, que n’hi havia gairebé una dotzena.
Allà a la reunió del partit ens vam congregar gairebé una vintena de persones (entre membres de la llista, col·laboradors i simpatitzants) i recordo que, en un moment d’eufòria, el mateix Lluís Oliach va declarar de manera oficial i protocol·lària que s’expulsaria a qualsevol membre de la CORI si duia a terme algun acte que anés en contra de la ideologia del partit.
–Fins i tot, t’expulsarem a tu, Ariel! –em va amenaçar de sobte, assenyalant-me davant de tothom.
El paio potser estava emprenyat amb mi pel moc que li havia fotut el vespre anterior a la plaça Mercadal. Durant aquells dies de campanya se li havien escapat diversos comentaris on designava la gent del partit com a «arielistes» (totalment partícips meus) o «corians» (totalment del partit, per damunt meu). Tot i això, la majoria dels assistents en aquella reunió li van respondre mig seriosament mig em broma que a mi «no se’m podia fer fora» perquè era el fundador i el veritable ideòleg del partit.
–En Lluís té raó –vaig afegir, seguint-li el corrent amb tota la flegma reusenca que vaig poder aconseguir. És el que s’ha de fer en casos semblants, si et dediques a la política–. En aquest partit, cap de nosaltres hem de tenir cap privilegi de res, per molt importants que siguem a dins de la CORI.
Malgrat que em sabia greu el comentari del Lluís, li vaig haver de donar la raó de manera hipòcrita, duent a terme un nou exercici de juantxisme maquiavèl·lic. A més, llavors, el meu col·lega i camarada Lluís Oliach també ostentava el càrrec de secretari general del partit i aquest càrrec li donava la capacitat legal per a dissoldre’l, si li donava la gana, cosa que afortunadament no va fer mai, perquè, en el fons, en Lluís era molt bon paio. Potser massa i tot per dedicar-se a la política.
Uns dies abans, també havia tingut una reunió amb la cúpula-cúpula mandatària del partit, o sigui, només amb en Gerard Tost (que no volia ostentar cap càrrec a dins de la CORI) i en Lluís Oliach. Aquella reunió era tan secreta que recordo que fins i tot la vam dur a terme a les oficines d’Editio Software (l’empresa informàtica d’en Gerard), en plena Rambla tarragonina. Estàvem tots tres força nerviosos i ansiosos davant l’evidència que havíem de entrar a l’ajuntament.
Durant aquella reunió vam tractar el tema d’expulsar la meva esposa Katharina de la direcció del partit perquè llavors ostentava el càrrec de vicepresidenta i li havia pujat bastant l’èxit al cap, però allò era un tema que s’havia de dur a terme amb més delicadesa, sobretot perquè cada nit ella i jo dormíem al mateix llit. De totes maneres la preocupació d’en Gerard va ser una altra.
–Ei, paios, que no se’ns en vagi l’olla quan estem a dins de l’Ajuntament, eh? –ens va advertir a en Lluís i a mi–. Quan s’és regidor tens molta autoritat a dins d’un lloc com l’Ajuntament de Reus, fins i tot tens penya que et porta el cafè de la màquina cap al despatx amb pastetes...
–Tranquil, Gerard, que jo el cafè el prendré al bar sempre que pugui –li vaig respondre de manera riallera.
–De totes maneres, passi el que passi, diumenge guanyarem i entrarem a dins de l’Ajuntament de Reus contra tot pronòstic! –va acabar comentant en Gerard totalment entusiasmat–. Guanyarem!
Després d’aquella reunió del partit durant el dissabte de reflexió, uns quants membres de la CORI i jo vam decidir anar a fer un beure en plena plaça del Castell, a la terrassa del Greendog. Ja era bastant tard i els que estàvem asseguts prenent la fresca i fent una cervesa érem: el Pirata, la Katharina, en Gerard i jo.
De sobte, mentre anàvem per la tercera cervesa i la plaça estava plena de gom a gom, se’ns va adreçar un senyor de mitjana edat (d’entre cinquanta i seixanta anys), gras, calb, sense afaitar, que anava vestit totalment de manera estrafolària, fent veure que era un turista de baix nivell; amb pantalons curts, una camisa florejada i una gorra blanca. El paio fins i tot duia una màquina de fotos bastant bona penjada al coll. També cal dir que anava totalment tort i borratxo de cubates i gintònics.
L’home gairebé va fotre un bot quan ens va veure asseguts en aquella taula. Jo encara anava vestit d’Elvis i el Pirata, també de Pirata, és clar.
–Ostres, vosaltres sou els de al CORI, oi? –ens va preguntar, com si fos un personatge d’un film de Torrente.
–Sí. Ho som, estem fent un beure –vaig respondre de manera amable.
–No m’ho puc creure. Puc seure amb vosaltres una estona? –ens va preguntar volent-nos conèixer més a fons.
–Cap problema, seu home –li vam dir seguint-li el corrent.
Llavors, l’home que anava totalment pet (o feia veure que anava ebri) va asseure’s amb nosaltres i ens va explicar que era un fotògraf de la revista National Geographic i que estava duent a terme un reportatge fotogràfic pels monuments de Reus, com el campanar, la Casa Navàs i tal. I després de preguntar-nos un munt de coses sobre el partit i qui érem exactament nosaltres, ens va proposar que volia col·laborar a la nostra causa política afiliant-se a la CORI. Com que aquell paio no ens feia massa el pes, en Gerard i jo li vam començar a donar llargues, dient-li que ja l’avisaríem quan duguéssim a terme una nova reunió.
–Però què fareu, què fareu quan entreu a dins de l’Ajuntament, eh? –ens va preguntar de sobte manera ansiosa.
Nosaltres li vam explicar pel damunt el que duríem a terme a dins de l’Ajuntament. Després ens va proposar si fer-nos una foto a tots junts. I nosaltres li vam respondre que sí, a canvi de fer-li una foto a ell amb el nostre mòbil. El paio, llavors, es va posar nerviós. Estava totalment borratxo i l’intent de voler-se filtrar a dins nostre no li sortia gens bé. Segur que ja portava temps espiant-nos de lluny i, just aleshores, ens trobava de ple, sortint de marxa.
–Xec, que jo soc dels vostres... eh? Que jo soc dels vostres i vull ajudar-vos a fotre canya contra l’Ajuntament de Reus...
Li vam seguir donant marge i quan, de sobte, jo li vaig proposar que ens deixés en pau, el paio es va posar histèric i ens va demanar els nostres documents d’identitat.
–Per què te’ls hem d’ensenyar? –li vaig preguntar amb una rialla desafiant–. Que ets un policia?
L’home va moure el cap tot confós. Era evident que s’havia deixat enxampar de la manera més estúpida possible. Realment era com el policia ximple de la típica comèdia espanyola.
–Això no t’ho puc dir... però m’agradaria veure el teu DNI, si us plau –em va demanar.
–Toma pesao, y lárgate ya hombre. ¡Que ya te hemos pillao! –li va dir el Pirata traient el seu i llençant-lo damunt de la taula amb un gest desafiador.
Jo vaig fer el mateix. Ell els va observar totalment confós i va aixecar-se de la cadira amb un gest maldestre.
–Perdoneu, si us he molestat, eh? –va dir allunyant-se de nosaltres amb la cara totalment vermella.
Havia fet un ridícul increïble. Recordo que llavors algun de nosaltres ens vam posar a cantussejar el tema de «Mucha policía» d’en Joaquín Sabina.
Aleshores, vam deduir que realment estàvem fent mal al sistema polític de Reus i ens enviaven policies arrossegats i borratxos per observar-nos... Segur que devien pensar que allò podia colar. I tot això del secreta borratxo va succeir durant la jornada de reflexió, quan encara no havíem obtingut cap ascó.
Evidentment el dia 27 de maig del 2007 va ser la següent jornada històrica en què els ciutadans de Reus em podrien votar per ser el seu batlle municipal.
Més o menys a les deu del matí, una vintena de membres de la CORI ens vam citar a les escales de la desapareguda Expro-Reus. Havíem quedat allà mateix amb la Sexta, que ens havia de fer una entrevista política de caire humorístic.
A continuació, ens vam adreçar al col·legi Pompeu Fabra perquè era on em tocava votar i, mentre ho feia, molts partidaris meus van començar a cridar «alcalde, alcalde» a tot pulmó.
A continuació, vaig recórrer un munt de col·legis, en els quals fins i tot els membres de les meses electorals es feien selfies amb mi. Aquell costum ja s’havia iniciat el 2003, però el 2007 va ser molt més freqüent (com deu vegades més).
No recordo haver-me trobat a cap altre candidat durant la visita per les escoles, excepte quan vaig saludar la socialista Misericòrdia Dosaiguas al col·legi Joan Rebull. Ella sempre que em veia no parava de preguntar-me tota intrigada:
–Què fareu quan entreu a l’Ajuntament? Que pactareu amb el Pellicer?
Jo li responia que faríem la nostra oposició juantxi i ja està. Que no volíem pactar amb ningú, i només governar si trèiem majoria absoluta. Aquell va ser un dels pilars bàsics de la nostra filosofia política totalment outsider.
De totes maneres, en Gerard, en Lluís i jo vam estar especulant que si tant l’equip de govern i l’oposició quedaven empatats de regidors, tretze a tretze (cosa que podia passar), i els calia un sol vot definitiu per governar (el nostre), ho faríem totalment a cara i creu, en una roda de premsa multitudinària a l’hotel Gaudí de Reus.
–Podríem agafar la suite principal i reunir-nos amb els candidats –va proposar en Gerard Tost de manera trapella–. I després els proposarem el follòdrom, el polígraf i quatre anys sense obres. I com que tant en Pérez com en Pellicer acceptaran les nostres condicions perquè es moriran de ganes de ser alcaldes, al final ho fem igualment a cara i creu davant de tots els periodistes. No vegis quin fart de riure, Ariel...
–Abans de fer això, ja pactaran entre ells. Tal com han fet sempre –sentenciava en Lluís de manera més realista. Sempre tocava de peus a terra quan comentàvem aquell tema... Però imaginar-se aquella escena política, tan decisòria, era quelcom molt divertit.
Recordo que els deu o dotze apoderats de la CORI que anàvem tombant pels col·legis vam anar a dinar al bufet lliure d’en Guissona que hi havia als baixos de l’Expro-Reus. S’hi podia menjar i atipar-se per quatre euros. La nostra formació també era l’única que no tenia ningú (o gairebé ningú) plantat tot el dia vigilant en un col·legi electoral, per comprovar que estiguessin bé les paperetes i tal... Ni tan sols, mai vam tenir a ningú durant el procés de recompte dels vots. Qualsevol partit que es presentava a Reus, mobilitzava un mínim de cinquanta o cent persones per aquests afers durant la jornada de les eleccions (fins i tot, pagant diners o a canvi de favors polítics). Nosaltres, en canvi, mai ho vam fer això. Ni tan sols vam enviar cap mena de propaganda per Correos, ni vam penjar cap cartell als fanals de la ciutat. Només els enganxàvem als triangles de fusta que hi havia en cada barri de Reus.
En tornar a la seu de campanya, on algú havia dut una televisió de casa seva, vam poder seguir l’escrutini final. Llavors, recordo que hi havia gairebé tots els membres de la llista del 2007 (amb els suplents); per tant, potser hi havia una trentena de persones en aquell menjador, que servia també com a sala de premsa o sala de reunions.
La millor part de tot, és que amb el 25% dels escrutinis la CORI ja entrava a dins de l’Ajuntament. Però els presentadors de Canal Reus: Francesc Domènech i Josep Baiges sempre ho donaven com a poc probable, que allò acabés passant. En Domènech fins gairebé el 90% del recompte oficial de vots no ho va acabar d’acceptar; aquell any anava totalment en contra nostra. A ell, que era partidari acèrrim d’Esquerra Republicana, li feia molta ràbia que el seu partit favorit perdés el seu tercer escó a favor de la CORI. No s’ho podia creure, no ho podia acceptar de manera racional. Estava totalment rabiós i emprenyat, malgrat que ho intentava dissimular.
Durant la retransmissió de Canal Reus (una de les més emocionants que recordo) s’anava entrevistant a gent important del la ciutat perquè donessin la seva opinió; tal com va succeir amb en Jordi Escoda de l’Òmnium Cultural (i el nostre benefactor de llavors), que va manifestar que era evident que un partit com la CORI acabaria entrant a dins de l’Ajuntament de Reus perquè la gent ja estava farta dels partits tradicionals, i «tal com triomfa un espai televisiu com Polònia a TV3, pot entrar un partit com la CORI a dins del consistori». Les seves van ser les paraules més encertades de tots els que havien participat i els de la CORI vam començar a aplaudir al nostre «llogater» del local i van començar a cridar-me: «alcalde, alcalde» de manera escandalosa. Durant aquella retransmissió vaig haver d’aixecar-me durant unes quantes ocasions per dur a terme un discurs juantxi dels meus o per tocar l’himne del partit.
De tant en tant, connectàvem també amb TV3, i en Carles Francino, amb les enquestes del 50% va arribar a pronosticar un parell de regidors per a la CORI (sortia l’escut petit del partit, amb el número 2 a sota), era increïble! Èxtasi juantxi total...
De sobte ja es va arribar al 95% dels escrutinis i aquells resultats que trèiem un regidor com a mínim anaven a missa.
–Ja som dins, Ariel, ja som dins! –va exclamar en Jordi Garcia totalment entusiasmat, en veure que l’escut de la CORI continuava mantenint el seu número 1 amb gairebé uns mil vuit-cents i pico vots–. Ja ets regidor, ja ets regidor... Que es fotin els altres! –va afegir amb una rialla de les seves.
De totes maneres jo encara no ho tenia molt clar. Segur que a última hora ens podien fer una jugada bruta, un truc informàtic, un pucherazo, que es deia antigament, de treure’ns vots i donar-los als altres. I quedar-nos al carrer per molt pocs vots, fent un ridícul espantós; fent-nos claudicar ja per sempre. No crec que llavors això passés de debò, però sempre hi havia aquella mena de dubte, desconfiant dels integrants del sistema polític reusenc... que se les sabien totes.
Finalment, a les onze i escaig de la nit, ja va quedar clar i confirmat, que amb el 99,9% dels vots de l’escrutini general, la CORI entràvem a dins de l’Ajuntament de Reus amb 1.831 vots, perquè havíem superat per molt poc, el 5% dels escrutinis per tal d’obtenir representació. El tall estava en 1.819. Amb menys vots obtinguts et quedaves al carrer. Però la CORI hi vam entrar. I tant! Semblava mentida, però al final jo seria regidor, regidor del puto Ajuntament de Reus com el meu pare Daniel Santamaria Sarasa (durant el primer període democràtic) o el meu avi matern Joan Matas Güell (durant l’època franquista). La saga continuava... Sembla mentida, però sempre s’ha de creure en el destí. Llavors em vaig adonar que en aquesta vida tots tenim ja el nostre camí marcat, traçat pels astres, pels Déus o per qui sigui...
Arran de tot això, els meus partidaris es van tornar totalment bojos. Van començar a cridar: «alcalde, alcalde» a tot pulmó. Acte seguit vam sortir al carrer per anar directament cap a l’Ajuntament de Reus (per assaltar-lo, mai més ben dit), cridant com a desesperats: «Sí Sí Sí, LA CORI JA ÉS AQUÍ!» a plena veu. Abans de sortir del local, ja havia arribat un equip de TV3 que ens van filmar en directe i va prendre unes declaracions meves.
En arribar a la porta de l’Ajuntament em van passar el megàfon i quan em disposava a fer un discurs polític de victòria, algun camarada meu em va anunciar tot entusiasmant que el Nàstic havia perdut amb no sé quin equip i havia tornat a baixar a segona. Llavors, mentre l’entrevistadora de Canal Reus em feia una pregunta sobre no sé quins dels resultats electorals jo vaig començar a cridar:
–Nàstic a segona, Nàstic a segona! –amb totes les forces. Llavors, tota la plaça (els de la CORI i d’altres partits, també), es van afegir a la proclama: «NÀSTIC A SEGONA, NÀSTIC A SEGONA!»
Realment aquella jornada del 27 de maig del 2007 va ser realment històrica per a la nostra ciutat. La CORI havia entrat a dins de l’Ajuntament i el Nàstic havia baixat a segona divisió de futbol durant aquell mateix vespre. Més rodó i juantxi, impossible.
Després del meu parlament, la resta de camarades del partit van dur a terme els seus monòlegs pertinents. El meu número dos: el Pirata el del Gorro, mentre tothom no parava de cridar: «Pirata regidor, Pirata Regidor!», i a continuació, també va parlar la meva esposa la Katharina i va acabar el seu discurs besant-me frenèticament a la boca, mentre tothom cridava: «alcaldessa, alcaldessa»... Allò era glòria total. El súmmum per a qualsevol partit que comença totalment en broma dins del món de la política institucional tan seriosa i acaba tenint representació en una ciutat de cent mil habitants com Reus.
Durant aquella nit també recordo com en Roger Vinaixa, que llavors anava amb nosaltres, cantava: «Donde está Machado, matarile rile rile», referint-se al número 9 de Convergència i exalcaldable de la FIC, que aquell any tampoc havia pogut entrar de regidor. Just llavors, els de la CORI vam entrar a dins del hall de l’Ajuntament de manera triomfal i jo mateix vaig saludar en persona un somrient, alhora que consternat, Lluís Miquel Pérez, que em va felicitar donant-me un catxet suau a la meva galta dreta.
Després del candidat socialista, va aparèixer en Carles Pellicer i ens vam abraçar efusivament com si fóssim cul i merda. Ens vam donar la mà davant de tothom. Allò semblava aquella foto de l’Elvis saludant el Nixon al despatx oval de la Casa Blanca el 1970. L’alcaldable convergent no parava de felicitar-me amb els ulls humits per l’emoció que sentia. Realment semblava que encara li feia més gràcia que a mi, el fet que la CORI hagués entrat a dins de l’Ajuntament. Segons com, crec que llavors també se sentia com a pare de la criatura...
Aleshores, gairebé mig centenar de persones (s’hi havien afegit uns quants partidaris més del carrer) no paraven de cridar: «SÍ, SÍ, SÍ... LA CORI JA ÉS AQUÍ... SÍ, SÍ, SÍ... LA CORI JA ÉS AQUÍ!» a tot pulmó. Aquell crit ressonava de manera imperiosa per dins de les parets de marbre noble de l’Ajuntament de Reus. Crec que mai la ciutat havia viscut una circumstància política com aquella.
Com que hi havia un munt de merder al hall principal del Ajuntament, els de Canal Reus van voler entrevistar-me a dins de la sala de premsa que ubicada a la planta baixa on hi havia el periodista Francesc Gras (llavors treballava a Canal Reus) amb el micròfon preparat. Recordo que quan em vaig veure jo mateix pel monitor, que retransmetia en directe per tot Reus, vaig fer el pam i pipa davant de la càmera, adreçant-me al Francesc Domènech (director de Canal Reus), per l’article que havia escrit el mes de febrer en contra dels «independents i altres rareses» com jo. Però l’home va saber dissimular bé, tot dient: «Aquí tenim unes primeres imatges del futur regidor Ariel Santamaria, saludant els televidents.»
Recordo que vaig declarar que estava molt enfadat amb la gent de Reus perquè sols havia tret un regidor, malgrat que n’esperava tres o quatre. I que aquella era la darrera oportunitat que tenien els ciutadans per arreglar la ciutat, que la CORI hauríem d’haver tret majoria absoluta.
–Però què feu, home! Què feu els ciutadans de Reus votant els partits de sempre! –vaig renyar-los adreçant-me a la càmera totalment emprenyat–. No veieu que malament està ara la ciutat? Això encara anirà de mal en pitjor, sobretot si ens torna a governar el tripartit...
Era evident que estava fent comèdia, duent a terme el meu personatge juantxi davant dels televidents reusencs. Però malgrat tot, crec que havia de donar un toc d’atenció de debò per les càmeres, perquè jo ja m’imaginava com de malament acabaria Reus si l’alcalde Lluís Miquel Pérez continuava governant durant quatre anys més; amb els transvasaments d’hospitals i fires de mostres que havia anunciat durant la seva campanya electoral, mostrant una carpa al Pallol plena de maquetes i miniatures de les noves obres faraòniques que volia dur a terme a dins de la nostra ciutat (encara més!).
Llavors també vaig començar a sospitar del gran deute municipal que s’aniria acumulant pels trasbalsos hospitalaris o de palaus firals totalment innecessaris i que tanta vida estaven donant per dins de l’eix principal de la ciutat. També intuïa que allò d’INNOVA acabaria força malament per les seves peculiaritats tan extraordinàries, així com les xifres tan desorbitades que manegava a dins del nostre pressupost municipal.
A continuació, en Lluís Oliach i en Gerard Tost em van traslladar amb cotxe fins als estudis de Canal Reus, on s’havia de dur a terme un debat entre diversos representants polítics sobre tal com havia anat aquella jornada electoral, tan intensa i tan peculiar, on havia aconseguit entrar un partit com la CORI, captant el vot protesta del ciutadà de Reus. Perquè era evident que no ens havien votat només per les nostres propostes electorals.
En sortir del palau municipal, em vaig trobar de cara amb en Joan Masdéu (que aquell any havia compost un himne musical per a Esquerra Republicana) i en Jordi Martínez, que m’observaven totalment al·lucinats. Realment ningú s’esperava que un partit com la CORI el 2007 acabés obtenint representació, encara que només fos un regidor.
–Ostres, enhorabona, Ariel –em va felicitar en Joan Masdéu, observant-me com si de sobte m’hagués convertit en Déu Nostre Senyor.
–Al final, ho has aconseguit, camarada! –va dir-me en Jordi Martínez amb un gest d’alegria, malgrat que al principi no li havia molat gens ni mica que ens tornéssim a presentar.
En arribar a Canal Reus, vaig participar en un mini debat moderat pel Francesc Domènech, on participava la Teresa Vallverdú d’Iniciativa, en Jordi Bergadà d’ERC i gent de la llista dels altres partits que ara mateix no recordo qui eren. Es veu que el director de Canal Reus en un principi havia volgut convidar els alcaldables de debò (amb representació a dins de l’Ajuntament), però tots es van negar a anar-hi, potser perquè estaven cansats o els feia vergonya compartir càmera amb mi. O també, la veritat sigui dita, perquè estaven celebrant els resultats de les eleccions, sopant canapès i bevent cava a les seves seus electorals.
En entrar als estudis de Canal Reus, recordo que em vaig trobar l’Eduard Ortiz de cara, que anava amb el senyor Claudi Arnavat (cap de premsa de l’Ajuntament) i li vaig recriminar allò del policia secreta que se’ns havia enganxat durant la nit anterior a la plaça del Castell. Tot dient-li:
–Si voleu ficar un talp a dins de la CORI, agafeu a algú més competent, home... I si pot ser que no sigui cap bòfia o cap detectiu...
–No sé de què em parles, Ariel –em va respondre tot consternat.
Durant aquell debat postelectoral, vaig dir tot el que em va passar pel cap, per la immensa adrenalina que em corria pel cos.
–Això de les eleccions d’avui ha estat com una mena d’examen final per a les formacions polítiques que s’han presentat –vaig comentar de manera sarcàstica–. Els qui han fet els deures només durant la campanya electoral han suspès l’examen, no pas com la CORI, que porto ja quatre anys treballant sobre aquesta nova candidatura i he fet els deures com cal.
En sortir del plató, una desesperada Teresa Vallverdú em va comentar que encara no entenia com la gent ens havia pogut votar.
–No saps com de malament ho van passar els nostres pares i avis durant la Guerra Civil, van morir per la República i lluitant contra la dictadura d’en Franco –va dir-me de manera totalment disgustada. Com si hagués de començar a plorar en aquell mateix moment.
–És que no hem de mirar sempre enrere a escala política, Teresa –li vaig respondre de manera pietosa–. I que consti que jo sempre he sigut d’esquerres, però això no vol dir que estigui totalment d’acord amb la política municipal que heu fet durant aquests darrers anys... I molta gent pensa com jo. Per això, he creat un partit propi totalment de Reus i, per això, també m’han votat molts ciutadans malgrat que als qui porteu tant de temps manant no us acabi d’agradar. No cal donar-hi més tombs... ni guerres civils, ni Francos, ni punyetes.
En tornar cap a Reus, vam anar a celebrar la nostra victòria per diversos bars del centre. Entre ells el Flap’s i algun altre més que llavors encara estava obert.
Recordo que mentre m’adreçava cap al Flap’s, en David Ferrer, Ferreti (col·lega meu i d’en Lluís), que també anava a les llistes de la CORI, es va quedar uns moments sol amb mi i em va comentar:
–Ara quan siguis regidor entraràs a INNOVA com tots els altres i començaràs a xuclar de la mamella que no vegis.
–Vols dir, nen? –vaig preguntar totalment estranyat–. Si em penso quedar a l’oposició...
–És igual, Ariel –va recalcar amb un somriure trapella–. Es veu que tots els partits de l’Ajuntament estan a dins d’això d’INNOVA i les seves empreses municipals com Amersam, Aigües de Reus, Redessa, etc. i quan entres de regidor et fiquen un munt de tubs directes a la boca perquè vagis xuclant i xuclant... I vinga un munt de calés que guanyaràs, cabró!
El paio ho deia seriosament. Llavors, jo desconeixia totalment com funcionava el sistema d’INNOVA per dins, però es veu que devia ser així. Tampoc sabia que hi estaven tots ficats, em pensava que només hi havia els membres de l’equip de govern i prou, deixant l’oposició totalment a fora. Però a causa de l’oasi reusenc que hi havia hagut fins llavors, succeïa tot el contrari.
–Doncs, tranquil, que el que guanyi a l’Ajuntament, no m’ho quedaré pas tot jo sol, també ho donaré al partit –li vaig respondre totalment confós.
De sobte em veia guanyant més de tres mil euros al mes, com a mínim, i allò era totalment contradictori amb el que havia predicat en l’àmbit polític.
–Home, alguna cosa t’hauràs de quedar per tu... Almenys un sou decent, oi?
–Sí, és clar. Si m’hi dedico totalment i em donen excedència a la feina, hauré de cobrar alguna cosa per seguir pagant el lloguer del pis i altres factures...
Durant aquells darrers dies, en Lluís i en Gerard, m’havien comunicat que el meu assessor municipal, seria el mateix David Ferrer, Ferreti, que era qui podia entendre més de números i de qüestions burocràtiques a dins de la CORI. Els altres dos continuarien treballant a fons amb l’empresa informàtica Editio, que gràcies al web del partit també havíem triomfat com la Coca-Cola i de segur que els sortiria molta més feina, sobretot durant aquells anys en què s’havia creat com una mena de bombolla en el món de la informàtica. Llavors, totes les empreses del mercat volien tenir llocs web força potents com el nostre o bé necessitaven les tasques de diversos informàtics per tirar endavant des del punt de vista empresarial.
Quan els de la CORI vam tornar a la plaça Mercadal, gairebé de matinada, també vam aprofitar l’avinentesa per entrar a saludar els del Partit Popular, que tenien la seva seu de campanya als baixos del mateix edifici de Convergència i Unió, on llavors hi havia una Caixa Agrària que feia cantonada amb el carrer de les Galanes. Allà vaig parlar durant una estona amb en Miquel Àngel López Mallol, que em va felicitar per l’èxit obtingut i, de pas, tal com era tradicional els de la CORI li vam gorrejar uns quants canapès.
A continuació, vam pujar directament a la seu de CiU on encara hi havia en Carles Pellicer amb el seus, i assenyalant en Lluís Oliach li vaig comentar:
–Aquest noi ha estat el meu cap de campanya d’enguany. Hem tret tants vots gràcies a ell. Ha sigut el veritable cervell de tot plegat, i la persona que em va convèncer de debò perquè em tornés a presentar el 2007. Val el seu pes en or –vaig afegir.
En Pellicer el va saludar encantat, mentre en Lluís flipava mandonguilles i m’observava com si m’hagués tornat boig (vaig repetir la mateixa jugada que ja havia dut a terme amb en Jordi Martínez, el 2003, a veure què passava). Era com una mena de broma juantxi que gastava als meus lloctinents.
Però qui es va emportar tots els honors de la nostra visita a dins de la seu de Convergència va ser el Pirata el del Gorro, que es va atrevir a sortir al balcó del local per saludar el públic de la plaça Mercadal i dur a terme una despullada integral, mentre aixecava els braços duent a terme el senyal de victòria. Mentrestant, des del carrer tothom cridava: «Pirata regidor, Pirata regidor». Sort que el rètol que hi havia a la barana on hi posava «Convergència Reus» amb la cara del Pellicer, li va tapar les seves parts íntimes...
Realment, durant aquella mateixa nit la nostra entrada a dins de l’Ajuntament va crear tal rebombori a Reus que, acte seguit, es va propagar gairebé a escala nacional i també mundial... en el bon sentit de la paraula.
En acabar la gresca recordo que la Katharina i jo ens en vam anar a dormir bastant tard, malgrat que l’endemà m’havia de reincorporar a la meva feina de carter de Torreforta, perquè era tan incaut que no m’havia demanat dies d’afers propis o vacances avançades, que segurament me les haurien donat després d’aquella campanya electoral tan intensa. Però a partir de llavors, encara havia d’arribar la «millor» part de tot plegat...