Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 6
L’Ariel Santamaria va entrar a l’Ajuntament de Reus com si d’un esperpent es tractés, convertint-se en el centre d’atenció com poques vegades ho havia estat la ciutat els darrers anys. A poc a poc, i acompanyat dels seus estrafolaris seguidors que semblaven apareguts d’una pel·lícula de Sèrie Z, va convertir-se en alguna cosa més que l’enfant terrible de l’anomenat oasi reusenc. Tot i que mai se’l van prendre de manera seriosa, si ara ho pensem bé, algun dia se li haurà de reconèixer tot el que va fer.
L’endemà, 28 de maig, tot just quan vaig reincorporar-me a les tasques laborals fent de carter, els meus caps de Correos es van estranyar molt que no m’hagués demanat vacances després de dur a terme aquella campanya electoral, cosa que no vaig fer perquè jo sempre me les agafava en ple estiu, a partir del juliol o així. També els meus companys de feina, mentre em felicitaven efusivament, es pensaven que com que m’havia fet tan famós ja no tornaria mai més a treballar de carter.
–La fama sola, no paga les factures –els vaig respondre a la meva manera juantxi característica.
De totes maneres llavors vaig demanar dues setmanes de vacances a per a partir del 16 de juny, tot just quan fos investit regidor de l’Ajuntament. Però amb tot el que em va venir al damunt a partir de llavors, les hauria d’haver fet a partir del dia 28 de maig perquè des d’aquell dia em va trucar tota, absolutament tota, la premsa del món que em va poder localitzar per entrevistar-me i prendre declaracions meves sobre tot el tema de la CORI i el meu rol de regidor Elvis. Realment va ser una passada. De debò.
I a partir d’aquest punt, si us haig de ser sincer, jo ja em pensava que tota la meva història tindria un bon impacte mediàtic, però només creia que es produiria a escala local amb alguna espurna cap a l’àmbit nacional i que, a més a més, només duraria un parell de dies com a molt (potser, fins i tot, una setmana sencera a molt estirar). Però va succeir tot el contrari. Perquè el fet que un partit estrambòtic i peculiar com el nostre de sobte tingués representació política per la via legal i democràtica va ser una cosa molt divertida, sorprenent i passada de voltes per als periodistes de llavors. Malgrat que l’entrada de la CORI (amb un regidor vestit d’Elvis Presley) es va produir a l’Ajuntament de Reus, en lloc d’una ciutat més gran i més important (qualsevol capital de província, Madrid o Barcelona), allò va provocar un impacte mediàtic sobredimensionat a escala política, a la mateixa altura que la Cicciolina o el Coluche a França (els meus veritables referents polítics).
Així doncs, aquella primera quinzena de juny del 2007 va ser la més estressant de la meva vida en l’aspecte mediàtic de premsa i altres. No les vaig poder comptar mai detalladament, però des del 28 de maig fins que em van nomenar regidor, el dissabte 16 de juny, crec que vaig dur a terme unes dues-centes entrevistes com a mínim (entre deu i vint per dia), a través del meu telèfon mòbil –per a ràdios de Reus, Catalunya, Espanya, Europa i, fins i tot, de l’Amèrica del Sud (Radio Caracol d’Argentina). També, un dia a les tantes de la matinada, em van trucar d’una emissora de Los Angeles per a hispanoparlants que feien un especial sobre Elvis Presley i, per això, els va fer gràcia entrevistar-me en directe parlant sobre el rei del rock i aclarint la relació de la meva política juantxi amb ell. També em va entrevistar per un munt de premsa escrita, a banda dels mitjans locals de sempre com Diari de Tarragona, El Punt, Aquí i Més Reus. A més a més, també vaig sortir per les pàgines de mitjans nacionals com l’Avui, La Vanguardia, El Periódico, El País, l’ABC, La Razón, l’Heraldo de Aragón, etc. Fins i tot vaig aparèixer en una portada de l’Interviú (hi sortia una foto diminuta meva al costat de la Mari Cielo Pajares) i a les pàgines centrals de la revista Pronto. Alhora, un munt de periodistes de tot arreu van venir a cobrir la meva investidura com a regidor. De manera que hi havia tantes sol·licituds de mitjans de comunicació a escala nacional i internacional que volien estar presents al ple municipal del dia 16 –«uns quaranta mitjans de comunicació de tot arreu», deien les noticies locals de llavors– que, per això, l’Ajuntament va decidir dur a terme un pool informatiu, on només una càmera de televisió gravaria la notícia i la repartiria entre la resta dels assistents. Com es pot suposar, això va provocar un munt de queixes per part del Col·legi de Periodistes de la província de Tarragona. Quant a televisions, vaig sortir per Canal Reus (un munt de vegades), per TV3 (al programa El club de l’Albert Om), pel programa de l’Andreu Buenafuente (quan estava a Antena 3), i pel programa Channel número 4 presentat per en Boris Izaguirre a la Cuatro. També vaig anar a diverses televisions locals de Catalunya com Cornellà Televisió o Sabadell TV. Durant la meva investidura, recordo que també em va entrevistar la Televisió Espanyola, TV3, Antena 3, la Sexta TV i, fins i tot, va venir la ZDF alemanya per dur a terme un reportatge sobre la CORI que es va emetre per satèl·lit. Tota una moguda, vaja.
Durant tot aquell procés tan mediàtic, també em vaig assabentar que la revista Metro de Londres havia parlat del nostre partit i d’un regidor vestit d’Elvis que havia entrat a l’Ajuntament de Reus proposant plantar marihuana pels carrers, pintar l’Ajuntament de color rosa i fer una piscina nudista. Els meus sogres alemanys (els pares de la Katharina) també em van enviar retalls de premsa del Hamburguer Morgenpost i alguna cosa més, que també parlaven de la meva entrada a l’Ajuntament de Reus. D’ençà de la meva fama tan mediàtica, la revista musical de rock català Enderrock també va publicar una plana sencera amb una foto «glamurosa» meva, anunciant que havia entrat com a regidor a dins de l’Ajuntament.
Pel camí, uns dies abans de la investidura com a regidor (quan encara treballava de carter), també vaig rebre una proposta de Canal Plus, que volia dur un reportatge meu des que m’aixecava fins que me n’anava a dormir. Volien filmar-me fent de carter i repartidor al matí, i vestit d’Elvis fent de regidor al meu despatx a la tarda amb algun concert dels meus. Com que allò ho veia molt aparatós de dur a terme, els vaig respondre que no m’interessava perquè jo no volia mesclar la meva vida privada amb la pública.
En aquest punt, he de confessar que no vaig cobrar ni cinc per totes aquestes aparicions televisives, perquè en ser de caire polític no es pagava als càrrecs que apareixien (o això em deien els representants de les productores que contactaven amb mi). De totes maneres, ara mateix me’n penedeixo molt, perquè quan vaig fer les primeres aparicions en l’àmbit nacional, jo encara no havia jurat el càrrec de regidor i, segurament, els podia haver tret alguna cosa de pasta a aquella colla de voltors sense escrúpols que és el que són en el fons. Llavors (ximple de mi), només els vaig demanar que em vinguessin a buscar en un transport de la seva productora per estalviar la meva gasolina i els peatges d’autopista.
La proposició televisiva més forta que em van fer durant aquells dies tan intensos, va ser la de sortir pel programa La noria, del periodista Jordi González. Volien fer un programa especial a la disconformitat política de llavors, relacionant-la amb la CORI i, aleshores, em volien treure de «protagonista» amb un tribunal integrat per coneguts periodistes típics de telebrossa que tenien moltes ganes de fotre’m canya davant de tothom. Malgrat que em van oferir 700 euros per estar assegut una hora en aquell plató (amb les despeses d’avió fins a Madrid i hotel per a dues persones, a banda), els vaig respondre que no; sobretot, perquè aquell programa es volia dur a terme durant la nit de Sant Pere, quan un servidor havia de desfilar al seguici de completes de Reus, vestit totalment d’Elvis Presley. No seria massa ètic absentar-me de la meva primera desfilada de Sant Pere mentre sortia a La noria.
Més endavant, tot just quan vaig començar a ser regidor de debò, gràcies a Déu, la meva fama mediàtica a escala mundial es va anant diluint progressivament. Tot i això, després de l’estiu, va venir alguna productora nacional a fer-me un reportatge, fins i tot hi va haver alguna entrevista televisiva al meu despatx, com seria el cas del Canal Català. Però això ja ho explicaré més endavant.
Tal com he dit anteriorment, des del dilluns 28 de maig fins al dissabte 16 de juny vaig viure un veritable calvari de fama mediàtica relacionada amb la política. Fins i tot repartint cartes per Torreforta els habitants i veïns de Tarragona m’aturaven i m’atabalaven parlant de política o fent-se selfies amb mi.
–¡Que famoso te has hecho, cartero! –em comentaven moltes mestresses de casa totalment fascinades, mentre els portava un certificat d’Hisenda o una multa de trànsit perquè me la signessin. N’hi havia que, fins i tot, em convidaven a dinar o a sopar a casa seva perquè uns parents de no sé on em volien conèixer en persona perquè m’havien vist per la televisió, pels diaris, per Internet i no sé per on més, i els havia molat força la meva història.
També, durant aquells dies, cada vegada que anava caminant pel centre de Reus, m’aturava un munt de gent saludant-me i felicitant-me per tot el que havia aconseguit. Transeünts totalment coneguts o desconeguts per a mi, algunes cares familiars, comerciants, empresaris de Reus de totes les edats volien parlar amb mi i dir-me la seva. Fins i tot algú em comentava de manera confidencial:
–No saps la gent important de Reus que t’ha votat i que cada setmana van a dinar amb l’alcalde, eh?
Tornant a l’endemà mateix de les eleccions del 27 de maig, la premsa local ja es va fer ressò del que havia succeït a Reus. Així doncs, el Diari de Tarragona anunciava que: «Pérez reeditará el tripartito», un magnífic article escrit per en Jaume Garcia, on comentava que: «Lluís Miquel Pérez volverá a ser alcalde y lo hará repitiendo el acuerdo con ERC e ICV, pese a que, en conjunto, el tripartito ha recibido un voto de castigo.» En aquesta publicació d’en Jaume Garcia es comentava l’entrada de la CORI com a quelcom totalment imprevist i fora de plànol:
La irrupción de la Cori, fue tomada con mucha cautela por Pérez: «Pido a todos los ciudadanos un respeto hacia ellos. Han participado en las elecciones y se han ganado el derecho de la representación». Sentado el precedente, agregó: «No podemos compartir su programa ni el modo de presentarlo.»
En aquesta mateixa edició del Diari de Tarragona del 28 de maig del 2007, es mostraven els resultats generals d’aquelles eleccions. Així doncs:
-El PSC tenia 12.091 vots i es quedava amb 10 regidors (malgrat que el 2003, havia tret fins a 15.034 vots).
-CiU treia 9.109 vots i pujava de 6 a 8 regidors (tot i treure menys vots que el 2003, que n’havia tret 9.223).
-El PP, amb 4.703 vots, es quedava en 4 escons (i el 2003 havia arribat a treure 5.739 vots).
-ERC, amb 2.851 vots, es quedava amb 2 regidors (el 2003 havia tret 4.937 vots).
-ICV amb 2.483 vots en tenia també 2 (el 2003 havia tret 3.301 vots) .
-La CORI, amb 1.831 vots, en teníem 1 (vam ser l’única formació que va pujar en vots, perquè el 2003, n’havíem tret 1.348).
-Ciutadans havien tret 1.151 vots.
-La PRIM-FIC 975 (gairebé la meitat que nosaltres)
-Democràcia Nacional (DN), que també s’hi presentaven (malgrat el buit absolut que se’ls va fer des de la premsa) va treure 53 vots.
Total, que llavors el número de regidors va passar de 25 a 27 respecte al 2003, per l’augment de la població de Reus, que pel cens del 2006 ja havia arribat a 101.767 habitants; per tant, s’ampliava el nombre de membres del consistori, tenint el mateix nombre que una ciutat de tres-cents mil habitants o així. També els sous dels polítics s’incrementarien a l’alça respecte als mandats anteriors. Per això, deien les males llengües, l’alcalde havia facilitat l’empadronament d’immigrants nouvinguts per fer augmentar el cens de la ciutat de manera dràstica, perquè durant els darrers anys no havia pogut superar els noranta i pico mil habitants.
A més, com que durant el 2007 teníem el Montilla a Barcelona i en Zapatero a Madrid, hi havia com una mena de via lliure per dur a terme un munt de projectes faraònics per la ciutat i cuinar un pastís tan immens a escala monetària d’inversions que no els cabria damunt de la taula; però, tot plegat, els va acabar sortint malament: en primer lloc, va entrar un servidor com a regidor disposat a tocar-los els pebrots tot el possible i, més endavant, va aparèixer la crisi del 2008, que també va fer un mal terrible al sistema polític tripartit reusenc.
Durant aquelles eleccions municipals del 2007, amb un cens de població apte per votar que ascendia a 72.948 persones, només van votar 36.403 persones, el 49,90%. O sigui que l’abstenció va superar la participació en el 51,10% (es veu que va ser l’abstenció més alta que va haver-hi en tota la història de la democràcia a Reus). I allò va afavorir que un partit com la CORI tinguéssim representació. El més estrany de tot plegat va ser que havíem entrat només per 12 vots, perquè el tall del 5% per obtenir representació municipal estava en 1.819 vots i nosaltres n’havíem tret 1.831.
Com he dit més amunt, també vam ser l’única formació amb representació que va pujar en nombre de vots respecte el 2003; la resta havien baixat de manera considerable. Tot i això, com que s’havien emès 986 vots en blanc i 170 de nuls, va ser estrany que cap altra formació disconforme per la nostra entrada demanés un recompte de vots per aconseguir fer-nos quedar fora per pocs vots, tal com va succeir més endavant, el 2011, però aquesta ja és una altra història...
Durant aquella edició del Diari de Tarragona, també van sortir els noms dels regidors que integrarien el nou cartipàs municipal:
Els del PSC-PSOE serien: Lluís Miquel Pérez, Eduard Ortiz, Josep Morató, Teresa Pallarès, Misericòrdia Dosaiguas, Carles Salas, Rosa Garrido, Joan Anton Verge, José Magrazó i Martina Garcia.
Els vuit regidors de CiU van ser: Carles Pellicer (portaveu del grup municipal), Fèlix Oliva, Hipòlit Montseny, Teresa Gomis, Dolors Sardà, Joaquim Enrech, Jordi Cervera i Àngels Tello.
Els quatre regidors del PP d’aquell 2007, van ser: Miquel Àngel Lopez Mallol (portaveu del grup municipal), Joan Gallardo, Alícia Alegret i Sebastià Domènech.
Els dos regidors d’ERC van ser: Empar Pont i Jordi Bergadà.
Els regidors d’ICV, van ser: Ernest París i Pilar Pérez.
Finalment, sortia un servidor: Ariel Santamaria, com a regidor de la CORI, i també es plasmava un petit currículum meu:
Ariel Santamaria, CORI. Nacido en Reus en 1967. Es licenciado en Historia por la URV. Músico y cantante de rock, en 1994 realizó su primer concierto y ha grabado dos discos. Actualmente trabaja de cartero en Torreforta.
El diari El Punt també descrivia, evidentment, el resultat de les eleccions del 2007: «Es manté l’oasi polític de Reus, amb l’entrada de sorpresa d’Ariel Santamaria. Tot i que CiU guanya dos regidors, el PSC anuncia la reedició del tripartit amb ERC i ICV-EUiA.»
Aquí la Natàlia Borbonès i altres periodistes signaven una magnífica crònica que deia el següent:
L’entrada a l’Ajuntament del candidat de la CORI, Ariel Santamaria, va ser, sens dubte, la sorpresa més destacada de la nit electoral reusenca. Tot i que Santamaria va confessar que estava «força decebut» perquè esperava obtenir quatre o cinc regidors, com a mínim, el cert és que poc es pensaven que el músic reusenc superés els 1.800 vots, cosa que va celebrar amb tots els seus seguidors pels carrers del centre de Reus.
A continuació, en aquell article, també hi havia cites dels sis alcaldables amb representació a dins de l’Ajuntament prou interesants:
LLUÍS MIQUEL PÉREZ (PSC): «Vull fer una crida per posar fi a una etapa de silencis i començar-ne una de col·laboració amb una oposició amb la qual fins ara ha estat impossible de dialogar.»
CARLES PELLICER (CiU): «Les coses estan molt verdes i s’obren un munt d’expectatives a l’Ajuntament. Estem disposats a parlar amb tothom per poder governar.»
MIQUEL ÀNGEL LÓPEZ MALLOL (PP): «Les nostres expectatives eren unes altres, però aquestes eleccions s’han polaritzat i l’únic partit que n’ha resultat afectat ha estat el nostre.»
EMPAR PONT (ERC): «L’electorat no ens ha volgut fer la confiança que fins ara ens tenia dipositada i que ens esperàvem, però no està tot perdut.»
ERNEST PARÍS (ICV-EUiA): «Hem aconseguit consolidar l’espai d’Iniciativa a la ciutat, tot i que el context nacional de la formació ha anat a la baixa, cosa que haurem d’analitzar.»
ARIEL SANTAMARIA (CORI): «Som “impactants” i “impactables”. Hem entrat pels vots d’un grup de gent que fa quatre anys no tenia edat per votar i perquè les nostres propostes són les menys surrealistes.»
A partir d’aquella setmana, que començava el dilluns 28 de maig, recordo que ja vaig rebre un munt de trucades de mitjans de comunicació catalans, així com d’espanyols (ràdios i diaris de no sé on). Tots plegats em feien les mateixes preguntes: per què em vestia d’Elvis, els follòdroms, plantar marihuana per Reus, etc. Al cap d’un parell de minuts de parlar amb ells, els havia de tallar la conversa perquè no em deixaven viure. Fins i tot alguna vegada em van trucar en horari laboral i els feia molta gràcia quan finalment els deia: «Ho sento, no puc conversar més amb vosaltres, perquè avui tinc molta feina fent de carter.» Finalment, apagava el meu mòbil perquè em sonava tota l’estona seguida i hi havia un munt de trucades de números desconeguts.
Malgrat que tot aquell embolic me l’havia buscat jo mateix, mai hauria pensat que hagués esclatat tan fort, fins i tot a escala estatal. Allò que un partit juantxi o friqui com el nostre amb arrels reivindicatives en clau d’humor hagués obtingut representació municipal havia fet esclatar la bomba de debò, sobretot pel nivell de desafecció política que començava a haver-hi llavors. A més, com que teníem uns dels millors webs d’Espanya a escala política i l’havíem difós bé, els periodistes que volien saber coses de nosaltres, tenien bon material per estudiar, però de totes maneres els mancaven les meves declaracions personals, és clar.
En aquest aspecte, em ve present que teníem un mapa de la ciutat de Reus penjat a la seu del partit, tot just començar la campanya electoral i en Gerard Tost ja hi havia dibuixat una explosió atòmica amb un bolígraf de tinta negra damunt mateix de la plaça Mercadal. El col·lega també va ser tot un visionari, com en Lluís.
Durant la jornada posterior del dia de les eleccions, també vaig anar a berenar a casa dels meus pares que estaven totalment sorpresos que al final hagués pogut entrar a dins de l’Ajuntament. I sempre recordaré el calvari que va passar el meu germà Joel per culpa del meu rol de candidat juantxi, mentre ell estava treballant de professor a l’institut Gabriel Ferrater de Reus.
–Ariel, no saps com de malament s’han portat amb mi tots els companys de l’institut. No han parat de criticar-te obertament, com si jo també tingués la culpa de tot el que has fet –recordo que em va comentar totalment dolgut–. No han parat de dir-me bajanades com que estaves sonat i que no hi havia dret que algú com tu es presentés a les eleccions municipals de Reus fent el pallasso d’aquesta manera, afegint que això també era una vergonya per a la ciutat i la democràcia en general...
–Qui t’ho ha dit això? –li vaig preguntar totalment enfadat, amb ganes d’anar al seu institut i armar-la de debò.
–Doncs els que treballen amb mi de professors, que estan tots afiliats a partits polítics d’esquerres i, a més, es veu que hi participen de manera activa. Aquest institut de Reus té l’ambient molt polititzat, i tots dels docents, siguin fixes o laborals, estan afiliats a Esquerra, Iniciativa o al PSC de Reus, molt partidaris d’en Lluís Miquel Pérez... No saps la tabarra que m’han donat per culpa teva durant la campanya electoral, cridant i renegant de tot el que deies quan sorties per les notícies o per la premsa...: «No pot ser això, Joel, no pot ser això que diu ton germà sobre els altres partits polítics!», em renyaven totalment enfadats. Fins i tot m’ensenyaven les pàgines dels diaris on parlaven de tu i de les teves propostes, com si ho hagués fet jo mateix. Gairebé estaven posseïts per una mena d’histèria col·lectiva. Hi havia companys meus que també donaven patacades al terra per com de rabiosos que estaven. Ja l’has armat bona, cabró! – em va explicar mon germà amb una rialla sarcàstica de les seves.
–Que rucs que són tots plegats –recordo que vaig respondre-li en escoltar el seu calvari–. Això m’ho hauries d’haver dit abans, que hauria anat al teu institut a fer campanya i els hagués cantat les quaranta un per un...
–Pensa que fins i tot hi tinc la Teresa Pallarès de cap d’estudis. La que ara mateix és regidora de Turisme del PSC.
–Sí, ja la conec, però aquesta professora sembla ser bona dona –vaig respondre recordant el seu rostre amable i somrient.
–També hi havia alumnes meus d’ESO que no paraven de dir-me: «Ton germà està boig!» o bé «És un pallasso, que plegui, home, que plegui!». Fins i tot n’hi havia més d’un que també em comentava que els hi faria molta vergonya tenir un germà com tu.
–Ostres, xec, doncs ho sento molt, Joel. Si ho arribo a saber abans, hauria anat amb els de la CORI a fer campanya al teu institut. Fins i tot hi hagués dut a terme una roda de premsa perquè sortís pels diaris, au! –vaig insistir sentint certa ràbia cap a cert sector progressista de la població de Reus que, de sobte, s’havia tornat tan antidemocràtic.
–No, que segurament t’haurien estomacat i tot, eh?
–Pobres d’ells...
–Doncs el millor de tot plegat, ha estat quan avui mateix al matí, només arribar al meu institut ha succeït tot el contrari...
–Ah, sí?
–De sobte i de manera inexplicable, tothom ha començat a felicitar-me efusivament perquè sabien que havies entrat de regidor. Llavors, tots els teus detractors m’han donat l’enhorabona posant-se en fila índia davant meu: «Enhorabona, Joel, enhorabona, i felicitats per l’èxit del teu germà, Joel.» De manera que he estat gairebé tres quarts d’hora rebent les felicitacions d’un munt de persones donant-me la mà i tot, com si jo hagués estat el veritable triomfador...
–La gent està molt sonada, nen –li vaig dir, emetent una rialla sarcàstica.
–Doncs ja veus que sí. Sort que has entrat de regidor perquè, si no, encara m’estarien atabalant de mala manera...
–I sort que enguany tu no anaves a les llistes de la CORI com al 2003, si no segurament t’haurien liquidat durant la campanya electoral...
El dimarts 29 de maig, la meva entrada al consistori reusenc ja va començar a traspassar fronteres locals de manera massiva, perquè ja sortia a les pàgines d’El País: «Un freaky en el ayuntamiento: la original formación antisistema CORI consigue un concejal en Reus». La Vanguardia també parlava de nosaltres: «La CORI consigue un concejal en Reus». Al mateix temps, sortia una foto meva en color i immensa a la portada de l’Aquí de Reus i al Diari de Tarragona fent el gest de la victòria.
L’article d’El País, signat per un tal Oriol Aymí, parlava de mi i de la CORI com un veritable esdeveniment polític estrany i gens correcte; fins i tot sortia una fotografia meva totalment en color davant de les escales del Expro-Reus:
Que un partido siga su ideología es lo lógico. Pero si esta ideología la definen como juantxismo y surgen de un tal Juantxi, personaje habitual en las madrugadas etílicas de los bares de Reus, la cosa se aproxima al esperpento. Pues esto es lo que ofrece la Coordinadora Reusenca Independent (CORI). Es una formación antisistema en permanente estado de juerga que, en sus segundos comicios locales, ha obtenido 1.831 sufragios, recogiendo claramente el voto del descontento con el sistema, lo que ha supuesto que su cabeza de cartel, Ariel Santamaria, un cartero licenciado en Historia, logre un acta de concejal. Su programa juantxista es una variante local del freakismo y una parodia de la política seria con propuestas como cambiar el nombre de la plaza del Prim –centro de la vida social y económica de Reus, dedicada al héroe por excel·lència de la Ciudad– por la plaza del Plim –una bebida de frutas original de Reus [...]. La CORI estará en la oposición. «No queremos pactar con nadie. Somos un partido inpactante», dijo ayer Santamaria, que acudirá disfrazado Elvis a los plenos del consistorio. «Queremos ser una especie de tachuela en el Ayuntamiento. Prefiero ir vestido así, que como un empresario o un banquero, tal com van estos políticos tan alejados de la gente», manifestó ayer.
En la revista Aquí del 29 de maig del 2007 també vaig manifestar que: «La CORI volem ser la xinxeta de l’Ajuntament de Reus». A través d’una entrevista que em va fer la Cristina Fornós, vaig acabar de consolidar el meu tarannà polític: «Han estat la gran sorpresa de les eleccions. La CORI ha entrat al consistiri amb un regidor: l’Ariel Santamaria, qui promet: “fotre molta canya”». En aquest article se’m va fer una entrevista amb unes quantes preguntes on vaig parlar de diversos temes relacionats amb la meva entrada al consistori:
CRISTINA FORNÓS:- Ja ha passat un dia des que es van saber els resultats electorals. Després de la campanya i havent tingut temps de pair-ho, com valores l’entrada a l’Ajuntament de la CORI?
ARIEL SANTAMARIA:- Encara és com si estigués en campanya electoral, ja no reparteixo propaganda, però tothom em vol conèixer. En un dia he fet unes trenta entrevistes.
C. F.- Potser ets la persona que ha fet més entrevistes...
A. S.:- És que això de la CORI és molt fort. És un cas únic en tot Europa, molta gent de Barcelona em diu que els sap greu que allà no hi hagi un partit com el nostre per votar-lo.
C. F.:- El dia 27 va ser un dia important per a la ciutat?
A. S.:- Va ser un dia històric, ja ha canviat la història de Reus, som la primera força independent que entra a l’Ajuntament de Reus, i la CORI ha estat la veritable guanyadora. Això només podria funcionar a Reus.
C. F:- Què té Reus, doncs?
A. S.:- Reus té molta tradició juantxista, sempre hi ha hagut molts espectacles i faràndula, a més de premsa satírica carnavalesca. I Reus té alguna cosa especial. Per això és una de les ciutats catalanes que ha donat més fills il·lustres.
C. F.:- Quin és l’inici de la CORI? D’on va sortir la idea?
A. S.:- El 2001, mentre vaig treure un disc i quan em preguntaven pels meus projectes personals, sempre deia en broma que volia ser «alcalde de Reus». Però quan la gent del carrer em deia que em votarien de debò, m’ho vaig plantejar seriosament.
C. F.:- Quan us heu gastat en la campanya electoral?
A. S.:- Jo de la meva butxaca uns 30 euros per a fotocòpies. I, en total, entre 600 i 1.000 euros, encara ho hem de comptar. Nosaltres no teníem diners per a llogar un cotxe amb megàfons i el Rubio del Front Reusenc ens va deixar un megàfon. També molts amics meus han fet aportacions com el web, que la fa un amic, un altre col·lega també ens va portar els mariachis per a la penjada de cartells.
C. F.:- Com et veus en els plens municipals?
A. S.:- Jo no puc anar amb corbata. Jo aniré vestit d’Elvis, i faré els discursos que calguin.
C. F.:- La CORI pactarà amb algú?
A. S.:- La CORI som impactants i impactables. No ens vendrem, som independents, i només votarem el que ens sembli bé. Volíem governar Reus o ser la xinxeta de l’Ajuntament, i això serem.
C. F.:- Quines són les prioritats amb què la CORI entra al consistori?
A. S.:- Primer, posar un polígraf a la sala de plens, perquè estem farts de les mentides i les falses promeses dels polítics i, segon, el que ha estat el nostre lema a la campanya: que Reus estigui 4 anys sense obres potineres, només les indispensables.
Tal com he dit anteriorment, durant aquells dies no vaig deixar de fer intervius com aquest que he transcrit. Sempre procurava dur-los a terme fora del meu horari laboral, però els putos periodistes em trucaven a totes hores del dia. Fins i tot hi havia algú que havia contactat directament a Correos de Tarragona demanant per mi. El meu cap de repartiment, el senyor Ángel García Vela, o el seu lloctinent, el senyor José Cuesta, flipaven mandonguilles.
–Escolta Ariel, que acaben de trucar de Televisió Espanyola que vol fer-te un reportatge vestit d’Elvis –m’anunciava l’Ángel, amb una rialla–. M’han donat un número perquè els truquis...
A banda de tot l’estrès periodístic i polític que tenia damunt meu, també havia d’aguantar les visites que em feia en Lluís Oliach, que llavors encara treballava a Editio, l’empresa informàtica d’en Gerard Tost, ubicada a la Rambla de Tarragona. El meu col·lega de sempre, que m’havia esperonat per a tornar-me a presentar al 2007, em venia a visitar cada dia a Correos de Tarragona a l’hora d’esmorzar per no perdre contacte amb mi, que llavors semblava que m’havia perdut enmig de tot aquell maremàgnum mediàtic i no parava de donar-me instruccions sobre com havia d’actuar davant dels periodistes. Es veu que havia sentit alguna entrevista per una ràdio nacional (potser la SER o la COPE) on jo havia manifestat que anys enrere havia format part de les Joventuts Socialistes, i allò no li va agradar gens ni mica. Llavors semblava que encara estiguéssim fent campanya, rebent les seves ordres des de l’ombra. Finalment, li vaig demanar que em deixés de donar la tabarra perquè durant aquells dies tenia molta feina i anava de cul en tots els aspectes. I li vaig recriminar la seva actitud censuradora, tot i dient-li que la CORI érem un partit juantxi i que un regidor com jo, podia dir qualsevol bestiesa política per a cridar l’atenció, perquè crec que ja no venia d’aquí...
De totes maneres, he de reiterar amb la mà al cor que en Lluís Oliach va ser una persona clau en tot l’èxit obtingut en la CORI el 2007 i durant tot el mandat 2007-2011; els números de la loteria amb el sou de l’alcalde va ser idea seva i allò de presentar-nos amb la Mairena al Parlament de Catalunya, també, per exemple. Durant gairebé els tres anys i mig que va fer de secretari meu, ell mateix em polia la majoria dels meus articles d’opinió que es publicaven cada mes al butlletí municipal Plaça del Mercadal (signats només amb el meu nom) i també m’arreglava la majoria de mocions, precs i preguntes que presentàvem cada mes al ple municipal perquè tinguessin un contingut més corrosiu i fessin emprenyar els membres de l’equip de govern, i els de la oposició, quan de tant en tant també s’ho mereixien.
Així doncs, el meu amic i camarada Lluís Oliach a partir d’ara tindrà molta més importància en la meva vida política de regidor, que cap altra persona del partit; tret de la meva dona Katharina, en Gerard Tost o el Pirata el del Gorro. I vull relatar totes les experiències, tan bones com dolentes que vaig viure en el dia a dia com a regidor juantxi, amb un dels millors amics que he tingut mai, malgrat que actualment no mantinguem una relació tan estreta com llavors, perquè la nostra convivència enmig de tot aquell embolic municipal va ser molt dura i tensa, tot i que també va haver-hi moments molt divertits. El fet de conviure amb un paio com jo i en una situació tan perillosa com aquella va ser una cosa insuportable per a una persona noble i lliure d’esperit com en Lluís Oliach. Tot i això, vull matisar que el 80% de l’èxit que la CORI va tenir del 2007 al 2011 va ser mèrit seu. Ho dic amb la mà al cor. Moltes gràcies per tot Lluís...
Després d’aquestes reflexions a títol personal, vull seguir transcrivint altres publicacions de premsa local impresa que es van dur a terme sobre les eleccions del 2007 i l’entrada de la CORI al consistori. Així doncs, el El Punt, en la seva edició del dimarts 29 de maig tornava a parlar dels resultats electorals: «Tots analitzen l’elevada abstenció, que pel PSC ha provocat l’increment del nombre de regidors de CiU i l’entrada de la CORI.» Allà mateix, també hi havia una mena de columna anomenada el contrapunt amb el títol de «L’Elvis a l’Ajuntament», on es deia el següent:
Ariel Santamaria és des de diumenge el regidor més sol·licitat de Catalunya. Ahir ja va començar a concedir entrevistes a mitjans de tot arreu. Mal que els pesi a alguns, aquest carter músic i polític, el juantxisme, si més no, «promocionarà» Reus.
El Diari de Tarragona també va publicar una extensa entrevista que m’havia fet el dia anterior, i en la portada de la seva edició Diari Reus vaig sortir jo mateix assegut davant de la porta de l’Ajuntament prenent-me una bona gerra de cervesa, tot brindant amb el gest de la V de victòria. Aquella foto meva a tot color, tenia el comentari de: «El candidato de la CORI, dice que aprenderá a ser concejal “sobre la marcha”» amb un altre subtítol en què es deia: «Ariel: “es como el milagro de la pastoreta”», on em referia a la llegenda popular que a la pastoreta Isabel Besora se li havia aparegut dues vegades la verge de Misericòrdia; en la primera, la gent de Reus no se la van creure, però a la segona, sí...
Aquesta fotografia tan juantxi i tan històrica me la va fer el gran Pere Toda, que fins i tot em va donar la idea de posar d’aquesta manera, assegut i brindant amb aquella gerra de cervesa tan enorme adquirida al Déu n’hi do, on gairebé hi cabia més de mig litre. Evidentment el gran Marc Prats va ser qui em va fer aquella entrevista, on em presentava com un polític triomfador en l’escena local d’aquell any. L’entrevista que tenia unes vuit preguntes anava així:
MARC PRATS:- Felicidades.
ARIEL SANTAMARIA:- Gracias, pero tal como estan las cosas pensábamos que sacaríamos tres o cuatro concejales al menos. De todas maneras, es una gran victoria y algo histórico.
M. P.:- Hay algunos políticos que comentan que la entrada de la CORI en el ayuntamiento es un peligro para la democràcia.
A. S.:- No. Los que son un peligro para la democrácia, son los políticos que mandan actualmente, que favorecen la abstención y, al final, solo conseguiran que vote un 10% de la población. Estos personajes, que priorizan sus intereses personales sobre los políticos, son el peligro real.
M. P.:- Lluís Miquel Pérez no parecía muy contento con su entrada...
A. S.:- Bueno, no sé qué cara puso. A mí eso ya me da igual.
M. P.: - ¿Y está preparado par los plenos municipales?
A. S.:- Bueno, solo los he visto por la tele. Ir a los plenos será como follar por primera vez. Se aprende sobre la marcha.
M. P.:- ¿Cuáles serán sus prioridades?
A. S.:- Los cuatro años sin obras, el polígrafo en el salón de plenos y una zona lúdica en el Tecnoparc.
M. P.:- Un mensaje para sus votantes...
A. S.:- No les defraudaré, lucharé por los ideales juantxis.
En aquesta mateixa plana del Diari de Tarragona, també hi havia les declaracions testimonials de diverses persones de Reus que havien entrevistat pel carrer, una d’elles era el meu amic Toni Blasco: «Después de que los políticos se hayan reído de nosotros, ahora nos toca a nosotros reirnos de ellos votando a la CORI.»
La nostra irrupció a dins del consistori va caure en aquells temps com una gerra d’aigua freda enmig de l’endormiscat sistema polític reusenc de llavors. Era el principi que alguna cosa ja estava canviant al nostre Ajuntament de llavors, on portàvem un munt d’anys veient les mateixes cares, sense cap tipus d’oposició de debò, produint-se des de feia lustres allò que en deien l’«oasi reusenc». De totes maneres, a mi em ve present que en Josep Machado va ser el primer que va començar a fotre canya amb la FIC el 1999 contra el tripartidisme reusenc i en Carles Pellicer, quan va entrar a dins de l’Ajuntament com a portaveu de CiU i cap de l’oposició el 2003, també va tenir una actitud més bel·ligerant contra l’equip de govern que no pas el seu predecessor, en Tomàs Barberà. Però la gent de Reus el 2007 volia una cosa més radical i passada de voltes, que molestés de debò a la partitocràcia que hi havia allà dins, on pel carrer sempre es deia que tothom «parava la mà» o «feia de gegant indi». Més endavant, quan es van presentar la CUP o Ara Reus, la cosa es va radicalitzar molt més, és clar...
L’Anton Tàpies (un antic conegut de la meva família), en aquella edició del Diari de Tarragona, va publicar un article dels seus titulat: «La xinxeta gegant» en què parlava d’un servidor i de la situació municipal de llavors.
Estic garratibat i esmaperdut. Espero i desitjo que la verge de Misericòrdia ens miri amb ulls d’amor, i que el nostre gran patró sant Pere posi vaselina a les claus per tal d’apaivagar els ensurts que ens esperen en aquests quatre anys de pel·lícula municipal. No voldria estar en la pell del alcalde divergent. Els convergents eufòrics per la poca pèrdua de vots, mossegaran amb un Fèlix Oliva exultant. Alícia Alegret, més brillant que mai, demostrarà el seu bon ofici periodístic. L’Ernest París filarà prim com a bon politòleg, deixant ben palès el seu poder d’iniciativa. Pel que fa a la bona gent d’Esquerra, ja tindran prou feina cicatritzant la seva esquerda interna. L’abstenció ha passat factura als caps de campanya més prepotents, que no han sabut motivar la seva clientela. La poca talla política general ha deixat la gent apoltronada, i la colla de l’Ariel Santamaria ho sabrà aprofitar, tocant les parts nobles dels regidors carrinclons i omplint els seus seients de xinxetes invisibles. S’acosta la Festa Major i el seguici festiu serà flipant. Veure ballar el gegant Pellicer amb la geganta Xinxeta, embolcallats per la nostàlgica música de l’Elvis, pot ser tot un espectacle. Au, anem badant, reusencs i reusenques del meu cor.
Durant aquells dies, també es va comentar que només eren onze el nombre de vots exactes que li va faltar treure al PSC per obtenir el regidor número 11 (que també hauria sigut una efemèride històrica) i que casualment (molt casualment) són els vots que va treure la CORI per passar el tall dels 1.820 (el 5%) i tenir representació amb 1.831 vots i entrar a dins del consistori reusenc...
Jo no soc supersticiós ni crec en tot això de la numerologia, però la xifra 11, té alguna cosa de peculiar i simbòlica. Aquí tenim l’11 de Setembre i, per la cultura àrab, la xifra 11 els dona mal rotllo, com la 13 pel món occidental. A més, l’any 2011 va ser quan en Pérez va deixar de ser alcalde de Reus (i jo de regidor).
Durant aquella setmana posterior a les eleccions del dia 27 de maig, era evident que els mitjans de comunicació havien descobert la pedra filosofal de la política de rebot, que començava a estar de moda entre la ciutadania de llavors.
Per això, dimecres 30 de maig el programa El club de l’Albert Om, que s’emetia cada dia per TV3, va sol·licitar-me per telèfon que em presentés al seu plató televisiu durant aquell dia mateix. Recordo que m’ho van demanar a la una del migdia, quan jo encara estava repartint cartes per Torreforta. Malgrat que els vaig suggerir de canviar la data per més endavant i poder-me demanar un dia de festa a la feina, ells em van recalcar que havia de ser durant aquella mateixa jornada, o mai... Es veu que, en un principi, volien entrevistar l’alcalde de Barcelona, en Jordi Hereu, «com el polític més mediàtic de Catalunya» durant aquelles municipals del 2007, però com que l’home els va fallar, van decidir contactar amb mi. Com que jo mai havia anat a TV3 vaig demanar que em vinguessin a buscar a casa meva amb un taxi i em duguessin directament cap la nostra televisió nacional.
Recordo que allò va ser tota una moguda: plegar abans de la feina, dutxar-me ràpidament, posar-me el vestit d’Elvis sense dinar res de res i esperar-me al Expro-Reus (gairebé davant de casa meva), que em vingués a buscar un taxista de Riudoms, que ja havia treballat per TV3 un munt de vegades duent a terme aquelles escomeses. Recordo que el conductor era molt amable i em va comentar que molts companys de feina i familiars seus de Reus ens havien votat. El més al·lucinant de tot plegat és que va fer el trajecte des de l’Expro-Reus fins als estudis de TV3 de Sant Joan Despí en gairebé una hora i quart, anava totalment follat per l’autopista. Així doncs, gràcies a ell vam arribar una mica abans de dos quarts de quatre de la tarda, hora en què començava el programa. Durant el trajecte, la meva esposa Katharina em va comentar que durant aquell matí havien trucat un munt de mitjans de comunicació d’àmbit estatal preguntant per mi al telèfon fix de casa, que llavors encara sortia a la guia telefònica.
–Amor meu –em va anunciar de manera desesperada quan vaig arribar a casa meva–, te han llamado radios de Madrid, de Galicia, Bilbao, la SER, Punto Radio y no sé de dónde más. Me he apuntado sus teléfonos para que los llames cuando puedas. Si puede ser hoy mismo. Porque te quieren entrevistar de manera urgente.
Només em faltava això.
Malgrat tot, durant gran part del trajecte fins a TV3 vaig dur a terme unes quantes entrevistes més pel meu mòbil: pel diari El País i pel programa del Toni Clapés. També em van entrevistar a Ràdio Sabadell i no sé qui més...
Quan vam arribar al nostre destí, el taxista ens va deixar a la porta mateix de TV3 i, mentre passava el control de seguretat, em va venir a buscar una de les secretaries del programa d’El club; era, justament, la noia que m’havia trucat a la feina perquè hi anés.
–Vinga, Ariel, puja a maquillatge, que només tenim deu minuts –em va anunciar de manera desesperada, estirant-me del braç.
Allà, als camerinos, fins i tot hi va entrar l’Albert Om, perquè em volia saludar en persona abans de començar el programa, i em va sorprendre molt que fos un paio tan alt i corpulent com jo, potser una mica més i tot. Era un noi força simpàtic, però de tu a tu se’l veia una mica tímid.
–Què tal, Ariel? Com va tot?
–Bé, aquí a TV3, a punt que m’entrevistis. Moltes gràcies per haver-me convidat, senyor –li vaig dir donant-li la mà.
–Que tocaràs alguna cançó amb la guitarra? –va preguntar observant la guitarra acústica del Pirata el del Gorro, tota coberta d’adhesius del partit.
–Sí, és clar. Una de l’Elvis i l’himne del partit... si és possible.
–Ara mateix te la sonoritzarem...
–Tampoc faré gran cosa. Vull dir que la rasco una mica i prou.
–Però ha de sonar igualment, oi?
–Sí, és clar...
Acte seguit em van conduir cap al plató del programa i em vaig esperar uns minuts entre bambolines mentre començava la retransmissió en directe. Allà hi havia una taula rodona amb el presentador i mitja dotzena de tertulians, així com un centenar de persones fent de públic (o potser més). Mai havia vist un plató televisiu tan fastuós com aquell, on operaven unes trenta persones –entre càmeres, focus, sonoritzacions, monitoratge i tot plegat. L’any anterior m’havia entrevistat en Toni Clapés a City TV, però aquell de TV3 era el plató més espatarrant que havia vist mai fins llavors...
Casualment, aquell dia tenia l’adrenalina no em va permetre sentir cap mena de por escènica, però l’ambient impressionava bastant. De sobte, l’Albert Om em va anunciar i vaig entrar al seu plató fent uns quants gests de karateka (tal com feia l’Elvis als seus espectacles de Las Vegas), rebent una bona dosi d’aplaudiments
Em van asseure entre els convidats i tertulians del programa que van realitzar diverses preguntes sobre la CORI i la meva persona, seguint una fórmula que s’aniria repetint en gairebé totes les entrevistes posteriors d’aquell 2007: «Què significa la paraula juantxi?», «Per què vas vestit d’Elvis Presley?», «Què es un follòdrom?», «Per què vols pintar l’Ajuntament de Reus de color rosa?» i «Per què voleu plantar marihuana per tots els jardins i zones verdes de Reus?»
Malgrat que, en un principi, vaig témer que em fotessin força canya i que critiquessin la meva postura política i la meva imatge que era tant de la conya i la burlesca, tots plegats van ser molt amables amb mi i em vaig sentir molt còmode en aquell plató.
–Tu creus el teu partit ha servit per aplegar el vot de càstig? –em va preguntar un dels presentadors del programa El Club.
-Suposo que sí...
De sobte, un altre dels contertulians va trobar la definició exacta del que representava la CORI a nivell polític.
–Diguéssim que és una abstenció activa, en què la gent que normalment es queda a casa sense anar a votar, de sobte, veu la CORI i s’anima a anar a votar en lloc de votar en blanc o d’abstenir-se com sempre, perquè veu que així pot molestar més el sistema polític.
Malgrat que era evident que a l’Albert li hauria agradat tenir-me més estona en aquell plató (potser gairebé tot el programa, encara que al final fos com un element decoratiu), jo li vaig suplicar que havia de marxar ràpidament cap a Reus perquè a les cinc en punt de la tarda havia de dur a terme una roda de premsa oficial. Així doncs, vaig acabar l’entrevista cantant un fragment de «Love me tender» i «Tots som de Reus», aixecant-me de la cadira i fent unes postures típiques del rei del rock que la gent va aplaudir de manera entusiasta. Tot i això, recordo que mentre m’entrevistaven anaven passant uns missatges per la pantalla que els espectadors enviaven a través del seu mòbil. Hi havia molta penya que em felicitava per tot el que havia fet, però també n’hi havia d’altres que em criticaven de manera ferotge: «Per culpa teva em fa vergonya ser de Reus» o bé: «Soc de Reus i em dic Cori, com el nom del partit, i me’l penso canviar a partir d’ara». En fi, no tothom podia estar content amb el que havia fet, ni podia caure bé a tothom, malgrat que ja tingués tants adeptes.
Aquell taxista de Riudoms va aconseguir la proesa de dur-me des dels estudis de TV3 fins a la raval de Santa Anna de Reus en gairebé una hora i quart. Per això no vaig poder arribar fins a tres quarts de sis de la tarda a la roda de premsa que s’havia convocat per mitja hora abans. Malgrat que en Lluís va enviar un darrer comunicat als periodistes dient-los que es retardava la meva compareixença pública, molts d’ells (potser una vintena o més) ja havien acudit abans de les cinc per prendre bona posició, i no es van moure de la seu de la CORI fins que vaig arribar acompanyat de la Katharina.
Pel camí, baixant ràpidament pel carrer d’en Vilar, on hi havia el local del partit, recordo que em va saludar una senyora gran que jo no sabia gairebé ni qui era.
–Que no te’n recordes, de mi, Ariel? –em va preguntar tota emocionada.
–Doncs, no. Em sona la teva cara, però ara mateix no hi caic.
–Soc la Maria dels Àngels Vallverdú de l’escola Montsant. Vaig ser mestra teva quan eres petit –va anunciar-me donant-me dos petons a la galta. Ella era una professora que potser feia més de trenta i pico anys que no veia, ni em trobava pel carrer, però de sobte, apareixia davant meu durant aquelles dates tan intenses.
En arribar a la seu del partit, vaig col·locar-me en aquella taula de càmping que servia per dur a terme rodes de premsa, envoltat per gent de la CORI 2007, com l’Alexis Fernàndez, la Katharina, en Raül Abelló i en Carles Chincolla –àlies Calidá. Allà vaig llegir un comunicat que m’havia passat en Lluís, agraint el vot juantxi de la gent de Reus i explicant els projectes municipals que volia dur a terme a dins de l’Ajuntament quan fos regidor. Sobretot, vaig deixar clar que, a partir de llavors, seriem la «xinxeta» del consistori.
Quan vaig tornar cap a casa, vaig observar el mòbil detingudament i llavors vaig descobrir un munt de trucades i missatges de veu d’un número desconegut. Com que era un número tan llarg com el de TV3, vaig intuir que seria una altra cadena televisiva. Totalment encuriosit vaig sentir també els missatges de veu, tots ells pertanyien a membres de la productora El Terrat que, de sobte, em deien que l’Andreu Buenafuente em volia entrevistar pel seu programa d’Antena 3, que s’emetia cada dijous a partir de les deu de la nit.
–Ostres, el puto Buenafuente! –vaig exclamar amb un bufec. Es veu que com que el paio m’havia vist per TV3 entrevistat per l’Albert Om, de sobte se li havien fet les dents llargues. També l’efecte CORI va ser una veritable explosió atòmica mediàtica dins de la premsa política d’aquells dies i tothom en parlava. Per tant, com que ell era de Reus com jo i la CORI, evidentment, també em volia per al seu programa. Segurament el paio estava sempre al lloro del que passava a Reus perquè durant les eleccions del 2003 va presentar el seu darrer programa de TV3 vestit d’Elvis Presley tot just després del dia de les eleccions municipals d’aquell any.
De totes maneres, el 2007 em feia molta ràbia el fet que li havíem enviat un munt de vídeos (en format DVD) perquè ens tragués al seu nou programa d’Antena 3, on durant la campanya electoral havia fet reportatges i entrevistes a diversos candidats freaks i pintorescos d’altres poblacions catalanes i espanyoles, però el paio llavors havia passat de nosaltres. De manera que, quan al final de tot, em van trucar els d’El Terrat per anar al seu programa em vaig plantejar donar-li plantó o demanar-li un munt de quartos per la seva entrevista, ruc de mi que no ho vaig fer...
El dijous 31 de maig va ser quan vaig assistir al programa del Buenafuente que s’emetia per Antena 3, però era en diferit perquè es gravava tot just una hora abans de sortir per antena. Com que jo llavors encara treballava a Correos i el lloc on havia d’anar m’era totalment desconegut, també vaig demanar als de producció que em vinguessin a buscar amb un vehicle propi a casa meva, tal com havia fet amb els de TV3. Els d’El Terrat van enviar-me una furgoneta on cabien unes vuit persones, per això en Raül Abelló i en Jordi Sugranyes van venir com a acompanyants, els altres no van poder. També m’hauria agradat que hagués vingut el Pirata, però aquella jornada havia estat pare i no podia. Durant el trajecte, vaig dur a terme unes quantes entrevistes més que em van fer pel mòbil. Una d’elles va ser a la periodista Esther Celma, que llavors treballava per El Periódico de Catalunya, que també estava molt fascinada pel cas de la CORI a Reus.
Finalment, el transportista del programa del Buenafuente ens va conduir fins a unes naus que hi havia als afores d’Hospitalet, on s’ubicaven un munt de productores televisives juntes: El Terrat, Gestmusic, Mediapro i no sé qui més. Els camerinos on ens van conduir estaven força bé i hi havia un munt de viandes i beure per a mitja dotzena de persones. Recordo que fins i tot va venir l’Andreu Buenafuente a saludar-me en persona perquè volia parlar amb mi una estona abans de començar el seu programa. L’home va estar força amable, em va felicitar per tot el que havíem aconseguit amb la CORI. Durant la nostra conversa també vam recordar vells temps de periodisme reusenc, perquè quan jo estava a la Mare Nostrum Televisió havia coincidit moltes vegades amb ell, que provenia de Ràdio Reus. Durant aquella conversa amb ell, que va durar uns deu minuts, també em va comentar que durant aquella mateixa jornada havia dinat amb el mateix Ernest Benach, president del Parlament, que era tan de Reus com nosaltres. Llavors, quan el tenia tan a prop meu em vaig fixar que les seves ulleres graduades de pasta negra tenien uns vidres força gruixuts i la seva mirada emetia com una mena de brillantor, o expressió, molt intensa alhora. Semblava gairebé com sobrenatural (ho dic en el bon sentit de la paraula).
–I què faràs quan siguis regidor? –em va preguntar a continuació, amb el seu parlar característic de Reus–. Seguiràs amb la conya o t’ho prendràs seriosament com els altres?
–Seguiré amb la conya, però els fotré tota la canya possible. Nosaltres serem com el Jueves de la política, graciosos però contundents alhora, duent a terme la nostra oposició juantxi i satírica. No els en penso deixar passar ni una...
–Home, Ariel, que no ho fan tan malament –em va comentar amb una rialla sarcàstica.
–Es nota que tu ara mateix no vius a Reus, Andreu –li vaig recalcar una mica emprenyat–. Mira, jo temps enrere havia sigut militant socialista, a casa meva també han sigut socialistes, però el que està passant ara mateix a Reus, amb tota la ciutat potes amunt, amb obres interminables... no hi ha dret. Gairebé no s’hi pot viure. Segur que t’ho ha dit més d’un...
–Però segurament que calia una reforma urbanística en un lloc tan important com Reus, oi? –em va preguntar ja de manera reptadora.
Llavors vaig recordar que el 2003 havia dut a terme el discurs de Festa Major al saló de plens, o sigui, que devia tenir bon tracte amb el nostre alcalde Lluís Miquel Pérez.
–Sí, però aquesta reforma es podria haver dut a terme d’una manera més ordenada i equilibrada. Que avui en dia hi ha vegades que no pots circular amb vehicle ni caminant, perquè tots els carrers estan tallats per obres. I ja fa temps que dura la cosa, saps?
Ell va fer el gest que ja comprenia la meva intenció política.
–Bé, al fi i al cap la gent t’ha votat i et mereixes el càrrec de regidor, facis el que facis...
Abans de marxar d’aquell camerino tan fastuós, l’Andreu em va regalar un voluminós llibre ple de fotografies de Barcelona titulat: La Barcelona mestiza que encara conservo avui en dia amb una dedicatòria seva. Mentre que jo li vaig entregar un exemplar del meu segon disc: Vida i miracles de l’home viciós, produït pel Jordi Martínez.
–Xec, moltes gràcies, Ariel. Ja me l’escoltaré quan arribi a casa –em va dir amb un somriure encomanadís dels seus.
Quan va començar el programa, que es gravava en diferit una hora justa abans d’emetre’s, em van tancar en una habitació tota folrada de verd en companyia del mateix Ferran Adrià, que llavors ja començava a ser mediàtic per tot allò del restaurant El Bulli. Recordo que em va preguntar qui era jo i per què m’havia d’entrevistar el Buenafuente, tot just abans que ell. Quan li vaig explicar tota la meva moguda política em va felicitar, dient-me que ja calien més polítics com jo. Semblava ser molt bon paio. Una persona molt senzilla i humil (com els grans personatges autèntics i guais de la història). També em ve present que hi havia una càmera a dins del quarto d’espera, connectada amb el plató del programa i, de tant en tant, emetien imatges nostres, esperant-nos a punt de ser entrevistats.
Quan vaig sortir, em sembla que ja feia deu minuts que havia començat el programa i l’Andreu em va fer diverses preguntes divertides i compromeses alhora. Al principi semblava que m’havia de fotre canya a escala política, però com que li vaig caure bé es va comportar amb mi de manera força amable. De totes maneres, al final de la seva entrevista va fer el comentari de: «Que miedo me dará a partir de ahora si entro al Ayuntamiento de Reus y le veo a usted por allí dentro.» I jo li vaig respondre amb un: «Tranquilo, Andreu, que si necesitas cualquier cosa, te pasas por mi despacho y me pides lo que quieras», a l’estil polític de comèdia cinematogràfica. La gent del públic va xiular i va aplaudir alhora, mentre en Buenafuente posava cara de circumstàncies en relació amb aquella resposta meva. Acte seguit es va acomiadar de mi. En acabar el programa ens vam esperar al camerino, perquè ens havien de venir a buscar per traslladar-nos a Reus.
Durant aquella jornada tan intensa del 31 de maig, el diari Avui també va publicar un article que parlava sobre mi a càrrec d’un tal Oriol Margalef: «Elvis pren la paraula a Reus». Parlava també del vot friqui i deia que es tractava «d’uns comicis diferents» i que la CORI «ha aconseguit un regidor amb propostes de to irònic i irreverent xou». Aquest periodista de l’Avui també feia un repàs de la meva biografia personal i del que pretenia fer a partir de llavors:
«Volem ser la xinxeta de l’Ajuntament», assegura Ariel, que reconeix que entre el seu electorat hi ha un munt de «vot de rebot, i punyeter». «Les coses han de canviar. Els partits tradicionals ens estan abocant a l’abstenció total. Molta gent està cremada amb els polítics de sempre», assegura el líder de la CORI, que aspira a ser «incòmode» a dins de l’Ajuntament i ja ha avançat que no està disposat a pactar amb ningú. Tampoc la resta de partits no semblen gaire decidits a tenir-lo com a soci.
Durant aquell mateix dijous, un munt de mitjans de comunicació locals també parlaven de nosaltres, traient la mateixa foto de la roda premsa que havíem dut a terme al local de la CORI. Així, El Punt publicava un article signat per la Maria Rodríguez titulat: «Santamaria: “Som els veritables guanyadors”» on transcrivia la roda de premsa que havíem dut la jornada anterior a la nostra seu:
L’alcaldable de la CORI, Ariel Santamaria, va fer balanç ahir del resultats de diumenge. «Som l’únic partit que, respecte del 2003, ha augmentat de vots; a més, hem fet història. Volem donar les gràcies als 1.831 reusencs que han confiat en nosaltres, no els defraudarem.» Santamaria també va assegurar que en aquests tres últims dies ha concedit més de 40 entrevistes a mitjans d’arreu del país i va confirmar que agrupacions d’altres indrets, com Barcelona o Tarragona, s’han interessat pel funcionament de la CORI i els han demanat assessorament.
La revista Aquí, també feia una crònica d’aquella roda de premsa:
El cap de llista de la CORI va agrair públicament tot el suport de tots els reusencs i reusenques que el van votar diumenge. El de la CORI pensa que entre la gent que li ha donat suport hi ha «des de gent jove a qui només interessa la proposta de plantar marihuana, a gent més gran que pensen que som la veritable alternativa política».
L’endemà del programa del Buenafuente, tots els companys de la feina (i clients a qui jo portava cartes) flipaven encara més per com de famós m’havia fet amb tot allò de la política, i molts d’ells ja començaven a fer-se selfies amb mi o a tractar-me com si fos Nostre Senyor, però la veritat és que no n’hi havia per a tant. Fins i tot, recordo a companys meus que tenien familiars propers fora de Catalunya i estaven totalment sorpresos que jo estigués treballant amb ells, la meva fama mediàtica de llavors va ser increïble. Una cosa gairebé sobrenatural, com el miracle de la verge de Misericòrdia.
Malgrat com d’atabalat començava a estar durant aquells dies de tantes entrevistes, em vaig deixar portar del tot, explorant els meus límits de resistència, o digueu-ho com vulgueu. També podia ser una mena d’esperit masoquista que m’ha caracteritzat durant tota la meva vida. Per tant, l’endemà de l’entrevista del Buenafuente vaig adreçar-me amb el meu propi vehicle fins als estudis de Cornellà Televisió, una tele local de l’àrea metropolitana que llavors tenia força audiència, i em van entrevistar durant un programa de varietats, on em van fer una entrevista amb molta conya marinera, acabant el programa cantant la cançó «Tots som de Reus» fent playback i amb diverses postures a l’estil Elvis en aquell plató televisiu. Recordo que en acabar em van pagar la gasolina i els tiquets d’autopista pel desplaçament.
Quan la Katharina i jo vam tornar cap a Reus, em va trucar una emissora argentina, que era Radio Buenos Aires, preguntant-me un munt de coses sobre la CORI, el meu rol d’Elvis i les astracanades del programa electoral. Com que llavors jo conduïa per l’autopista de Barcelona a Reus, mentre plovia a bots i barrals, la meva dona m’aguantava el mòbil a l’orella dreta i jo anava dialogant amb ells.
La veritat és que, al final, tot plegat semblava un disc ratllat. Els periodistes de llavors sempre em preguntaven el mateix, fossin del país que fossin i parlessin l’idioma que parlessin. Durant aquell vespre, mentre estàvem comprant al Carrefour de Reus quatre coses que mancaven a la casa, també em va trucar una periodista britànica del National Geographic que volia saber coses de mi i del partit. Es veu que la notícia havia sortit pel diari Metro World de Londres i el National Geographic volia saber cosetes sobre aquell altre tipus de política que es duia a terme a Reus.
Durant aquelles jornades, en Lluís Oliach i en Gerard Tost (molt més ficats en la informàtica que jo, és clar) també m’explicaven que la notícia de la CORI havia sortit per un munt de mitjans de comunicació digitals a escala mundial; fins i tot, pels Estats Units, Austràlia i el Canadà. De totes maneres, en Lluís sempre pensava que la meva fama política encara no havia arribat al límit.
–Jo no em donaré totalment per satisfet fins que t’entrevisti la Mònica Terribas de TV3; quan això passi, llavors serà quan plegaré...
Sort que allò no va succeir mai, perquè segurament aquella presentadora de televisió m’ho hauria fet passar força malament.
Qui estava més sorprès de tot plegat, era jo mateix. Fins llavors, mai vaig pensar que la nostra conya marinera reusenca portada a la política municipal institucional tingués tant d’èxit mediàtic. El meu juantxisme polític sempre l’havia vist com un fet normal, mai vaig pensar que n’hi hagués per tant. Potser si haguéssim arribat a guanyar les eleccions de debò i jo hagués acabat essent alcalde de Reus o ens haguéssim presentat al Parlament català o al govern espanyol amb molt bon resultat (o arribant a ser president d’aquelles institucions), potser ho entendria; però en un lloc com Reus, on la CORI «només» havia tret uns mil vuit-cents vots i un sol representant, aquell esclat tan mediàtic a escala mundial em semblava desmesurat i totalment surrealista.
Jo sempre havia intuït que el nostre cas polític era original i passat de voltes, però ho veia com una cosa «normal i corrent», que es podia dur a terme en un lloc com Reus, on tots ens coneixem, o en qualsevol altre indret del món civilitzat i democràtic. A més, el meu rol de juantxi disfressat d’Elvis Presley no el veia tan escandalós, tal com eren els meus referents polítics: la Cicciolina –una actriu pornogràfica de debò (coneguda als seus films per fornicar amb cavalls)– o el Coluche a França –un humorista francès fent propaganda a través de cartells en els quals sortia retratat totalment transvestit i actuant com una vedette del Moulin Rouge tapant-se les vergonyes amb plomes de gall dindi... Allò sí que ho veia fort, provocador, transgressor i políticament incorrecte... Però que a un artista o músic, vestit d’Elvis, amb un esperit faranduler i satíric (tal com és habitual entre molta gent de Reus), de sobte se li hagués ocorregut ser alcaldable i regidor de Reus, sempre he pensat que no n’hi havia per tant.
Però potser el nostre èxit mediàtic fou degut a la barreja que havíem fet del meu look d’Elvis, força conegut a escala mundial, més aquelles propostes tan divertides i passades de voltes. I que, finalment (el més important de tot plegat), haguéssim obtingut el vot de la gent per tenir representació municipal, és clar.
El diumenge 3 de juny, El Periódico de Catalunya va publicar un reportatge que va escriure l’Esther Celma arran d’una entrevista que m’havia fet uns dies abans. Com que els meus pares eren lectors fidels d’aquest diari d’àmbit nacional em van felicitar de debò quan ho van llegir. «La Revolución juantxi: la opción más rompedora», aquest era el títol d’aquell article.
Las elecciones municipales han situado en el Ayuntamiento de Reus a Ariel Santamaría, de 40 años, admirador de Elvis Presley, cantante del conjunto local Ariel i la Banda del Pere Mata, historiador y cartero, alma mater de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent).
Las siglas corresponden también al diminutivo de la Verge de Misericòrdia, patrona de la capital del Baix Camp. «Queremos mucho a Reus», asegura Santamaria. El partido se define como un «movimiento freaky pero a la reusense, una ciudad rebosante de cultura y farándula, pródiga en hijos ilustres, de mentalidad satírica y amante de los espectáculos teatrales». Tan especial que hasta lo freaky tiene denominación propia: «juantxi», en honor a un bohemio vasco interno en el institut psiquiátrico Pere Mata de Reus. «Simboliza nuestro carácter, los “friquis” son introvertidos; los juantxis, extrovertidos». El concejal número 27 de Reus resume: «Representamos el voto puñetero y abstencionista, aportamos buen humor a la campaña y trabajaremos por los intereses de los que nos han apoyado». Entre su electorado, dice, hay: «gente joven a la cual solo le ha interesado la propuesta de la marihuana, pero también adultos que nos ven como la auténtica alternativa». «Fuimos una broma, ahora seremos una pesadilla», advierte Santamaría, que suele lucir una camiseta con la leyenda «Reus is not Tarragona».
Durant aquell mateix diumenge gloriós del 3 de juny, el Diari de Tarragona també se’n feia ressò, del meu fenomen mediàtic, a través d’un escrit d’en Marc Prats: «De juantxi a estrella mediática», en què explicava amb pèls i senyals tot el que havia succeït durant aquella mateixa setmana que s’estava acabant:
Radios, televisiones, páginas web, blogs... inluso medios onternacionales se hacen eco de la llegada de Elvis al consistorio, algo que no está haciendo mucha gracia al resto de políticos municipales. 90 entrevistas ha concedido Ariel Santamaria esta semana, desde Radio Buenos Aires a La Vanguardia digital. 26.000 visitas ha tenido la web de la CORI durante los últimos cinco días, diez veces más que la semana pasada. Ha sido un juantxi vestido de Elvis el que ha logrado situarse en lo alto de la piràmide mediática, hasta el punto de aparecer en la portada de uno de los portales de información en castellano más leídos en todo el mundo: Elpais.com. Y no solo eso, en el programa El club, de TV3, que tiene una audiència superior a las 400.000 personas, el periodista Albert Om le entrevistó en directo. ¿Hasta dónde llegará el terromoto Santamaria?
A continuació, el gran Marc Prats afegia quins eren els nostres mèrits de tot plegat:
Aparecer en los medios no es cuestión de dinero. La campaña de la CORI le ha supuesto a Ariel Santamaria una inversión de 60 euros. Sin carteles publicitarios, sin banderolas, sin propagandas en las farolas, pero con una intensa campaña de marketing a través de Internet. Y es que la CORI cuenta con la mejor página web de todos los partidos que se han presentado a las elecciones municipales. Si bien en internet todavía no se ha explotado del todo la figura de Ariel Santamaria, el portal YouTube sí que se ha convertido en un autentico filón para la CORI, que cuenta con decenas de vídeos (uno de ellos, el de la fiesta de cierre de campaña, con más de 14.000 visitas).
En la tercera part d’aquesta mena de reportatge periodístic titulada: «De Reus a Argentina», en Marc Prats descrivia fermament les projeccions nacionals i internacionals que va tenir el fenomen mediàtic de la CORI:
Obviamente, los medios locales son los que más se han interesado por Ariel Santamaria durante la campaña electoral. Pero que haya sido elegido concejal ha despertado el interés de medios nacionales e internacionales. Dos ejemplos: una entrevista concedida a la emisora Radio Buenos Aires y un articulo sobre Ariel Santamaría en el periódico gratuito líder en Londres, el Metro World.
Aquest magnífic escrit d’en Marc Prats, estava acompanyat d’una foto dels de la CORI celebrant la nostra entrada a l’Ajuntament, més mitja dotzena d’imatges on jo sortia per un munt de llocs web informatius, tal com va succeir a Elpaís.com, el diari ABC, el lloc web d’e-notícies, el portal del diari 20 minutos, l’entrevista de l’Albert Om al seu programa, El club de TV3, i el diari Metro World de Londres, on sortia la notícia que havia entrat a l’Ajuntament anunciant el següent:
SPAIN: A new council member has a town all shook up, after promising to attend meetings dressed as Elvis Presley. Independent counciller Ariel Santamaria’s other plans for the town of Reus near Barcelona, include a nudist pool, planting marihuana in parks and painting the town hall pink.
Aquest article reportatge del Diari de Tarragona, culminava amb dues fotografies diminutes del parell de samarretes que fèiem servir llavors els de la CORI, la clàssica amb al regadora regant la rosa de Reus i la nova on sortia el meu perfil fent el pam i pipa. Aquí mateix, en Marc Prats hi afegia un breu anomenat: «No falta el merchandising», i deia que hi havia molta penya que desitjava les nostres samarretes per lluir-les com si fossin les típiques samarretes estampades amb eslògans o fotos dels seus ídols musicals:
Pegatinas, camistas y demás. La CORI y Ariel Santamaria tambien saben jugar con el merchadasing propagandístico. Incluso al Diari han llegado llamadas preguntando sobre dónde comprar las camisetas y otros objetos del partido más juantxi.
La nostra entrada a dins del consistori, havia estat tan popular i havia tingut tan bona acceptació en general que, fins i tot, a la secció del «Barómetro» del Diari de Tarragona, d’aquella edició del 3 de juny del 2007, també hi havia una foto meva amb una fletxa cap amunt:
ARIEL SANTAMARIA: No hay que negarle que esta semana ha sido la suya. El líder de la CORI y flamante nuevo concejal ha aparecido en numerosos medios de comunicación. A esperar ahora como se comportará con tanta fama.
L’endemà mateix, dilluns 4 de juny, un parell de mitjans de comunicació alemanys anomenats Berliner Zeitung i Hamburger Morgen Post, tots dos de molta tirada, també publicaven uns articles referint-se a la CORI i a mi, que malgrat que estava escrit tot en alemany, tenien un contingut curt i força semblant a la revista Metro World de Londres. Aquests retalls de premsa, que encara conservo, me’ls va enviar per correu el meu sogre de llavors (el pare de la Katharina).
Amb el títol de «Stadtrat des Tages» el Berliner Zeitung deia el següent:
Ein Elvis-Double wurde im spanischen Reus zum Stadtrat gewält. Ariel Santamaria will als erstes das Rathaus rosa streichen, Marihuana in Stadparks anpflazen lassen.
Mentre que el Hamburger MorgenPost, incloïa un article una mica més llarg titulat: «Rathaus bald rosa: Elvis Presley als Stadrat», on amb la llengua d’en Goethe, deia el següent:
Reus. Bei Stadratssitzungen der spanischen Stadt Reus dürfte es in den nächsten Jahren wohl sehr lustig zugehen. Der Grund: Bei den kürzlich abgehaltenen Kommunalwahlen ist “Elvis” zum Stadrat gewählt worden. Der Presley-Imitator Ariel Santamaria sill jetzt das Rathaus rosa anstreichen und i den städtischen Parks auch Marihuana anbauen lassen. Mit diesen Themen holte er jedejfalls 2000 Stimmen in der 100 000-Einwohner-Stadt.
Durant aquelles darreres jornades abans del meu nomenament com a càrrec públic, a Reus i voltants s’havia muntat un veritable enfrontament entre el munt de periodistes que volien assistir al ple d’investidura del proper dissabte 16, i l’Ajuntament no els volia deixar entrar a tots plegats per a evitar que es muntés un veritable circ mediàtic i televisiu per culpa meva. Això m’ho havia comentat en David Fernàndez, que llavors era representant de Punt 6 Ràdio i de l’ACN (Agencia Catalana de Notícies) que cobria el perímetre de Reus i voltants.
–Xec, no saps la que s’està embolicant per culpa teva, Ariel –em va comentar durant una tarda que me’l vaig trobar pel centre de Reus–. L’Ajuntament de Reus només deixarà entrar un sol periodista amb càmera de televisió per gravar la notícia per tots plegats. Això ha provocat una queixa oficial del Col·legi de Periodistes de Tarragona contra l’Ajuntament de Reus per no haver-se enrotllat gens ni mica, saps?
Així estaven les coses aquells dies previs a la meva investidura...
La Maria Rodríguez d’El Punt reflectia aquest problema periodístic en un article que va ser publicat el divendres 8 de juny del 2007, tot just una setmana abans de la meva investidura, titulat: «Gran expectació mediàtica pel primer ple amb Ariel Santamaria». En aquest text explicava que l’Ajuntament havia obligat a tots els periodistes a «acreditar-se i servirà un únic senyal televisiu als mitjans». La periodista d’El Punt explicava aquella notícia totalment inèdita per cobrir un ple municipal de manera força detallada:
A partir d’avui, tots els mitjans que vulguin informar sobre els actes que se celebrin a la sala de plens de l’Ajuntament de Reus hauran d’estar acreditats i per als mitjans audiovisuals serà el mateix consistori el que facilitarà les imatges; és a dir, les càmeres no hi podran entrar. Aquestes són algunes de les mesures municipals preses davant de la previsió d’assistència massiva dels mitjans al ple de constitució del nou Ajuntament, el primer amb Ariel Santamaria, l’alcaldable de la CORI, que ja ha concedit més d’un centenar d’entrevistes a mitjans d’arreu del món. Mentrestant, després de rebre diverses queixes, el Col·legi de Periodistes està estudiant el cas.
A continuació, la Maria Rodríguez, continuava el seu article, descrivint el meu vessant mediàtic de manera força encertada:
Ariel Santamaria està vivintaquests dies el que ell anomena «l’inici de la revolució juantxi a escala mundial». En les últimes dues setmanes ha concedit més d’un centenar d’entrevistes a mitjans de tot el món, des de televisions d’àmbit estatal, com Tele 5, Antena 3 o la Sexta, fins a ràdios sud-americanes, com Radio Caracol, passant per diaris de tot Europa. «Estem molt orgullosos de donar a conèixer Reus al món, però també és cert que no hem de deixar que tot plegat es banalitzi i ens prenguin per una caricatura de la democràcia. Som un partit juantxi, però seriós i volem treballar per la ciutat.»
En un apartat final d’aquest article, es descrivien «Les queixes al Col·legi de Periodistes» per part de reporters de televisió vinguts de tot arreu del país i que no podien entrar amb les seves pròpies càmeres al ple municipal de la meva investidura:
La decisió de vetar l’entrada de càmeres a la sala de plens, ja ha provocat que diversos informadors hagin adreçat les seves queixes al Col·legi de Periodistes, que, de moment, està estudiant el cas. Des de TVE, per exemple, la periodista Judit Huerta assegurava que «cada mitjà ha de tenir dret a treure les imatges que cregui convenients per informar els ciutadans, aquesta mesura que s’aplica a institucions que tenen molta més cobertura mediàtica com el Parlament de Catalunya, no està adjudicada a l’Ajuntament de Reus».
La veritat és que en llegir tots aquests articles periodístics, vaig sentir-me totalment orgullós d’haver aconseguit el meu veritable objectiu polític: armar-la de debò a dins de l’Ajuntament de Reus acabant amb el seu oasi polític i molestant aquella mena de regne de taifes que s’havia creat allà dins des de feia tant de temps. Aquell era el primer pas, el primer terratrèmol, el primer tsunami, o digueu-li com vulgueu...
Per a més inri, com que a través de la CORI, jo mateix havia aconseguit «aixecar la primera llamborda», tal com es diu popularment, el mateix divendres 8 de juny també es feia públic que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) acabava de constituir-se com a secció local a Reus amb la intenció de formar una candidatura per a les eleccions del 2011. De totes maneres, es veu que a escala nacional la CUP havia augmentat el nombre de vots pels pobles on s’havia presentat, triplicant la seva representació; doncs allò, més la nostra història de la CORI, va fer que, finalment, els cupaires de casa nostra es decidissin presentar a Reus, tenint el Casal Despertaferro com a seu social. A mi sempre em va estranyar que no ho haguessin fet abans, perquè es veu que ja portaven des del 1999 donant-hi tombs sobre si presentar-se o no a la capital del Baix Camp, cosa que no van fer fins al 2011. A vegades més val tard que mai...
Durant aquell mateix divendres, es va celebrar el darrer ple municipal del mandat anterior (2003-2011) on es va entregar al títol de fill il·lustre de Reus al president del Parlament en funcions de llavors: el Molt Honorable Senyor Ernest Benach Pascual.
Recordo que durant aquella setmana el programa Tribuna del director de Canal Reus, en Francesc Domènech, el va entrevistar repassant la seva trajectòria política i vital. De sobte, quan l’entrevistador li va preguntar a en Benach què en pensava de l’entrada de la CORI a dins de l’Ajuntament de Reus, es va posar com a nerviós i força violent. A banda que havíem pres el tercer regidor d’Esquerra a Reus, li molestava molt la nostra irrupció a dins del panorama polític reusenc. Recordo que vaig veure l’entrevista des de casa meva i em va anomenar «pallasso de la política» i que va afirmar que no sabia què passaria exactament «quan aquesta cosa entri a dins de l’Ajuntament de Reus». I encara va afegir que, per molt emprenyada que estigués la gent de Reus amb l’actual sistema polític, no s’haurien de votar «plataformes democràtiques d’aquest tipus, que perjudiquen tant la democràcia de debò». Si no va dir això, va ser una cosa semblant. Llàstima que no hagués pogut gravar aquell programa en vídeo perquè ho hauria pogut reflectir amb més detall. Era increïble que un dels meus ídols polítics de joventut adrecés aquelles paraules tan desagradables en contra meva. A més, durant dècades enrere, la seva àvia paterna, la senyora Antònia Nolla, havia treballat a l’acadèmia Matas, amb el meu avi Joan.
De totes maneres, malgrat aquell episodi tan desagradable, jo sempre he admirat que l’Ernest Benach, com a persona i polític de Reus, hagi pogut arribar tan amunt. I sempre he pensat que hauria de deixar el món de la restauració a banda i tornar a ser alcaldable d’ERC a Reus, abans de retirar-se del tot, perquè encara és massa jove per fer-ho.
Durant aquell primer cap de setmana en què vaig gaudir d’aquella fama tan mediàtica alhora que desproporcionada, fins i tot vaig participar amb La Troba Kung-Fú, que van tocar en la cloenda de les olimpíades catalanes. Recordo que en Joan Garriga (antic cantant i acordionista de Dusminguet) em va fer pujar a dalt de l’escenari que s’havia bastit a la plaça Anton Borrell del parc de Sant Jordi, totalment plena de gent i allà vaig cantar la cançó «Tots som de Reus», acompanyat per aquella banda musical tan meravellosa. El més increïble és que el paio es va aprendre la cançó amb un parell de minuts i la va ensenyar a la resta de la banda entre bambolines. Allà, als camerinos, també vaig parlar de política amb els membres dels Obrint Pas.
En acabar la cançó, força victorejada pel públic assistent, recordo que vaig saludar en Joan Masdéu, que havia assistit a aquell esdeveniment com a espectador i em va felicitar per l’èxit que havia obtingut com a regidor.
Entrevista al Reus Directe
Aquest mitjà de comunicació tan local i tan made in Reus, també es va fer ressò de la meva proesa política i de la increïble fama mediàtica que estava agafant. Per això, en el seu exemplar mensual número 100, pertanyent al mes de juny del 2007, de cara a la Festa Major de Sant Pere, també publicava una entrevista meva de dues planes senceres il·lustrada per un grapat de fotografies de la campanya electoral del 2003, on apareixia fent postures juantxis per diversos llocs de la ciutat. Aquest reportatge escrit per un tal Jordi Baró, es titulava com «La CORI és un partit seriós, però amb una estratègia juantxi», extret de les meves pròpies paraules.
Amb l’agenda plena d’entrevistes i la pàgina d’Internet que com a mínim ha duplicat els visitants, el cap de llista de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent), Ariel Santamaria ha viscut els dies previs a la investidura com a regidor de l’Ajuntament de Reus. Es presenta com a messies del rock and roll i apòstol del juantxisme, i diu que afronta el repte de treballar al consistori amb seriositat i entre cometes. L’avalen els 1.831 vots que creu són fruit d’una abstenció activa, de rebot amb la manera de fer de la resta de candidats.
A continuació, el senyor Jordi Baró em feia les pertinents preguntes i jo li donava les meves respostes.
El cap de premsa de l’Ajuntament de Reus em va trucar el dimarts al matí, de cara ja al migdia, la segona setmana després de les eleccions. Llavors jo encara estava treballant de carter a la Granja, de Torreforta.
–Hola, Ariel, soc en Claudi Arnavat –em va saludar amb veu amable.
–Què tal, Claudi? –li vaig preguntar amb amabilitat.
–Mira, Ariel –em va anunciar–. T’he trucat, perquè abans de la una hauries de ser a l’Ajuntament, estem fent les fotos de protocol per als futurs regidors que jurareu càrrec durant el proper dissabte. Ho entens?
–I no pot ser més tard, Claudi? –vaig preguntar, veient que ja eren dos quarts d’una i encara em quedaven un munt de cartes i certificats per repartir–. És que no plego de la meva feina fins a les dues... I no arribaré a Reus fins a dos quarts de tres com a mínim...
–Mira de venir abans de la una, home –em va demanar de manera ferma–. És que tenim tot el plató muntat aquí a la sala de premsa, i el nostre fotògraf plega a la una del migdia... No ens facis ara tornar-lo a fer venir i que hagi de muntar tots els seus trastos de nou...
–Bé, però quan arribi em feu les fotos i marxo, eh?
–Vinga, nen. Fins ara...
Llavors vaig haver de trucar al meu cap de Correos pel mòbil i li vaig dir que m’havia d’absentar de la feina gairebé tres quarts d’hora, i vaig agafar el cotxe per adreçar-me corrents fins a Reus. Recordo que llavors vaig estacionar al pàrquing del Baluard i vaig arribar fins el palau municipal amb una alenada. Recordo que pel camí ja vaig començar a viure els efectes recents que produïen la gran fama desmesurada que havia adquirit de sobte; uns efectes que s’anirien propagat durant els mesos posteriors. Llavors em coneixia tot, absolutament tot, Reus. De manera que a partir de llavors vaig començar a topar-me amb transeünts, que jo no sabia ni qui eren (o potser coneixia una mica de vista), que no paraven de felicitar-me i m’aturaven per preguntar-me o comentar-me coses sobre l’Ajuntament. Si primer parlava amb algú plantat en ple carrer Major, per exemple, uns quants segons després ja es formava un cercle de mitja dotzena persones al meu voltant que cada vegada anava augmentant. Primer, et miraven sense dir res i, després, també s’atrevien a adreçar-se a mi com si em coneguessin de tota la vida. A fer-se selfies i a ordenar-me que fotés canya a l’alcalde i companyia: això es el que volien de debò de mi. A vegades procurava agafar carrers que no estiguessin massa transitats, però, de sobte, en qualsevol cantonada, en qualsevol portal, apareixia la persona en qüestió que m’observava directament als ulls, quan em reconeixia, i emetia una mena de bot de sorpresa: «Ostres, Ariel, què fas aquí?», em preguntava totalment incrèdula, com si jo fos una aparició de Déu Nostre Senyor. La veritat és que la sensació al principi em feia com a gràcia, però al final se’m començava a fer pesat i no les tenia totes amb mi. Una sensació que, de sobte, també em feia com a respecte. Així doncs, quan caminava per carrers cèntrics de la ciutat en direcció a la plaça Mercadal, tothom es girava, fins i tot els comerciants de dins de les botigues s’adreçaven a l’aparador per veure’m passar davant seu, com si jo ja formés part d’un element del seguici festiu. Alguns em saludaven amb la mà, altres no. També hi havia grups de persones que es tocaven entre ells i m’assenyalaven de lluny quan em veien passar pel seu costat. Era increïble. Em miraven emetent una rialla de bon rotllo, i quan els tenia d’esquena i a certa distància em cridaven: «Adeu, juantxiiii!» amb veu sonora.
En arribar a dins de l’Ajuntament vaig adreçar-me a la sala de premsa, on hi havia dos o tres regidors més que s’esperaven perquè els fessin fotografies. A dintre hi havia un plató amb una bandera de Reus i el fotògraf (em sembla que era en Carles Fargas), que emprava la càmera de fotos més gran que he vist en ma vida, subjectada dalt d’un bon trípode. Al seu costat hi havia un focus de llum blanca cobert per un paraigües platejat. En Claudi Arnavat em va fer seure en una cadira. Llavors vaig caure que no havia dut damunt meu un vestit d’Elvis ni les meves ulleres de sol característiques, amb les quals havia desenvolupat tota la meva campanya electoral. Aquella era la veritable imatge pública per la qual em coneixia tothom. Però com que en Claudi em va dir que aquelles fotografies serien només per a encapçalar els articles de la revista Plaça Mercadal, vaig decidir mostrar-me tal com era en realitat. Deixant a entendre que allò de l’Elvis era l’attrezzo del meu personatge juantxi.
En sortir de la sala de premsa, em va venir a buscar la mateixa Carme Cano, secretària principal del Lluís Miquel Pérez i cap d’alcaldia.
–Escolta, Ariel –em va dir amb un to de veu cordial–. En Lluís Miquel voldria parlar amb tu una estoneta.
–Què li passa, al nostre alcalde? –vaig preguntar estranyat.
–No res, sols vol tenir una petita reunió amb tu, abans que siguis regidor...
–On he d’anar?
–Al seu despatx, al primer pis –em va indicar fent el gest perquè la seguís.
–També es pot pujar per les escales, oi?
–Vine, que per l’ascensor anirem més de pressa.
Llavors vam agafar aquell elevador que estava ubicat al costat dret del hall municipal, que duia a totes les plantes.
–Si vas al entresol, aniràs als despatxos dels grups municipals. El primer pis és on hi ha Alcaldia i el saló de plens. El segon pis és on hi ha les oficines d’Innova i els serveis informàtics de l’Ajuntament, i el tercer pis és on hi ha la Secretaria Municipal... Però, tranquil, que ja ho aniràs aprenent –va afegir de manera amable.
A la Carme Cano, ja la coneixia de vista, perquè quan estava a la Mare Nostrum Televisió i havia d’entrevistar l’Ernest Benach, llavors regidor de Cultura i president de l’IMAC, sempre havia de parlar amb ella per demanar-li hora.
Llavors, en arribar al primer pis, vaig saludar els conserges que em van donar l’enhorabona per haver entrat de regidor. Un d’ells era una tal Sílvia Rodríguez, amb la qual jo havia coincidit treballant a Correos uns quinze anys enrere i havíem tingut molt bona relació laboral. La noia feia temps que s’havia presentat a unes oposicions de l’Ajuntament i les havia aprovades; havia entrat de ple al Departament d’Alcaldia i tenia la Carme Cano com a càrrec superior. La Sílvia es va emocionar quan em va veure després de tants anys i em va felicitar per la meva proesa política.
Acte seguit, vaig entrar al despatx d’en Lluís Miquel Pérez, l’Excel·lentíssim Alcalde de Reus, de llavors. Anava vestit només amb la seva camisa blanca de màniga curta, gairebé com si estigués per casa seva, estava de peu, observant totalment pensatiu la plaça Mercadal des de la finestra principal del despatx d’Alcaldia.
–Hola, Ariel, en primer lloc, volia tenir una petita reunió amb tu i felicitar-te millor pel teu èxit obtingut, eh? –em va dir donant-me la mà–. Ara mateix, gràcies a la política, t’has fet molt famós, oi? –em va preguntar amb veu seriosa.
–No he muntat tot aquest sidral només per fer-me famós, alcalde...
–És que això d’ara, ho hauries d’aprofitar amb el grup en què toques, eh? Segur que aquest estiu et sortiran més actuacions i guanyaràs un munt de quartos, bandido! –va afegir amb un somriure trapella dels seus.
–Crec que a partir d’ara no podré fer tants concerts com abans. Perquè ja veig que això de ser polític comporta molta feina...
–Mira, he volgut parlar amb tu, tot just una setmana abans que se’t nomeni regidor de l’Ajuntament de Reus, perquè vull saber quines són les teves veritables intencions quan entris a formar part del consistori...
–Doncs faré l’oposició que pertoqui. Per ser la xinxeta, perquè la gent m’ha votat per dur a terme això, senyor alcalde, no pas una altra cosa –li vaig anunciar de manera respectuosa.
–Home, Ariel, una cosa és el catxondeiu, la conya marinera que has muntat durant la campanya electoral, i una altra la política en si. Que és una cosa molt seriosa i respectuosa, i no trobo adient que ningú faci cap mena de circ amb tot això, saps?
–És clar. Sempre he pensat comportar-me de manera respectuosa a dins de l’Ajuntament, que és tal com he actuat fins ara... duent a terme el meu espectacle, tal com tu has dut a terme el teu...
–Home, sí. Però no és el mateix. I què voleu criticar quan la CORI estigueu a dins del consistori? –va preguntar-me mentre m’observava de manera perspicaç.
–Doncs per començar –vaig dir-li–, l’execució d’obres indiscriminades i desordenades, alhora que molt molestes per a la ciutadania, que s’han dut a terme durant aquests darrers anys. També pensem criticar la manca de transparència municipal que hi ha en aquest Ajuntament. I un munt de coses més de les quals ja t’aniràs assabentant...
–Home, és que no tothom pot estar content amb tot el que s’ha dut a terme, saps? Facis el que facis sempre tindràs els teus detractors...
–Però no pot ser que a dins de l’Ajuntament hi hagi càrrecs que guanyen més de tres cents mil euros i pel carrer hi hagi gent morint-se de gana, demanant almoina, gent que no troba casa, no poden pagar lloguer, hipoteca, etc. Se’m queixen que s’han adreçat a l’Ajuntament i se’ls ha donat per la pala...
–Home, és que un ajuntament tampoc es cap institució benefica, saps? –va respondre l’alcalde de Reus amb veu molesta–. Ja tenim altres recursos per ajudar la gent amb vies d’exclusió social com l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Reus, o els de Càritas... No hi podem fer més...
–Els hauries d’atendre al seu despatx i escoltar els seus problemes de debò... No pas delegant-los als teus subordinats –em vaig atrevir a ordenar-li. Allò era quelcom impossible de dur a terme en una ciutat com Reus, de més de cent mil habitants, però li ho vaig dir igualment.
–Escolta, has de comprendre que un alcalde com jo no té temps per atendre totes les queixes que puguin tenir els ciutadans, una per una –em va manifestar amb veu disgustada–. Si ho pots fer tu, et cedeixo el meu càrrec... Ja veuràs que fer de regidor en aquest Ajuntament no és tan senzill com et sembla, i ja et trobaràs amb alguna sorpresa per part dels teus amics i partidaris...
Quanta raó tenia en dir aquelles paraules tan sàvies i expertes.
–Ja ho veurem, alcalde.
Llavors era evident que en aquell mateix moment, en Lluís Miquel Pérez m’havia de formular la pregunta del milió...
–I com penses anar vestit quan siguis regidor?
–Doncs, com em doni la gana. Això és cosa meva...
–No fotis que també et posaràs aquelles disfresses d’Elvis tan extravagants que t’he vist dur durant la campanya i per les televisions, eh?
–Tu mateix ho has dit, alcalde.
–Home, pensa que a partir d’ara hauràs de donar una imatge més institucional i més d’acord com a representant de la ciutadania i autoritat que seràs...
–És clar, duré a terme una imatge totalment institucional i juantxi...
–Bé, fes el que vulguis... però pensa que de tot el que et proposes a dur a terme com a regidor, no n’aconseguiràs res, eh?
–Ja ho veurem, senyor alcalde, ja ho veurem...
Llavors ens vam acomiadar donant-nos les mans com a cavallers que érem. Peons a punt de participar en una mena de partida de rol força intensa, o una cosa semblant, anomenada: «el joc de la política», amb totes les seves conseqüències i danys col·laterals.
–Per què has fet això, Ariel? –em va preguntar, finalment, amb un sospir–. Tu que ets en fill del Santamaria i de jove havies estat a les Joventuts Socialistes de Reus, no podries haver tornat al partit i fer política des d’un altre punt de vista més correcte?
–Mira, m’he deixat emportar per les circumstàncies. Això no és res personal en contra teva, simplement no m’agrada el que està passant a Reus ara mateix i ho vull arreglar sigui com sigui... Per això he triat aquesta altra via política: la juantxi...I recorda que m’ha votat gairebé el 5% de la població... Tingues-ho en compte.
–I tant que ho tinc en compte, i tant! –va dir, de sobte, perdent els estreps–. És que encara no sé qui caram t’ha votat i per què ho ha fet? No ho entenc, no ho entenc...
–Ja ho aniràs entenent, home –vaig dir acomiadant-me d’ell–. Per cert –vaig afegir sortint del seu despatx, mentre la Carme Cano i l’Elena Durà (les seves secretàries) em miraven de manera foteta–, aquestes magnòlies que has posat a la plaça Mercadal, queden molt horribles. No sé de qui deu haver estat idea...
–Vaig ser meva! –va respondre totalment enfadat–. Que en un viatge a Siena, vaig veure que feien una cosa semblant a la plaça Major i quedava molt maco...
En sortir al carrer vaig rebre una nova trucada d’en Lluís Oliach. Em trucava cada dia un munt de vegades perquè jo li comuniqués tot el que succeïa...
–Escolta, Lluís –li vaig dir només despenjar el meu mòbil–, he hagut d’anar a l’Ajuntament de manera urgent perquè em fessin unes fotos oficials i he parlat amb en Lluís Miquel Pérez en persona... al seu propi despatx d’alcalde...
–Ah sí? –va preguntar totalment sorprès–. I què t’ha dit?, que vol pactar amb nosaltres? –va preguntar amb una rialla de les seves.
–No, només volia saber què farem quan entrem a dins de l’Ajuntament.
–I, tu, què li has dit?
–Doncs que farem de xinxeta i qui li donarem canya per un tub, però ho he dit amb bones paraules, eh?
–Ostres, potser encara no ho hauries d’haver fet això... Ara blindarà el perímetre totalment i ens tindrà totalment apartats –va respondre amb veu esquerpa–. Recorda que a l’enemic sempre se l’ha d’enganyar... Tingues-ho en compte... A l’enemic se l’ha d’enganyar, si no mai guanyarem la guerra...
–Mira, Lluís, jo no puc evitar ser com sóc. A mi això de regatejar i fer la puta i la Ramoneta no em va gens ni mica. A mi m’agrada ser sincer i no enganyar a ningú... Així el paio ja es farà una idea del pal que vaig abans de començar la partida...
–Doncs, t’equivoques, Ariel, t’equivoques. Fes-me cas... L’hem d’enganyar. Això és com una partida de pòquer, mai s’han d’ensenyar totes les cartes de cop, entens?
–Vist així, tens raó... A partir d’ara aniré amb més precaució...
–Si et tornes a reunir amb ell, fes-te el simpàtic. Digues que, en el fons, només volies fer una brometa i que creus que la ciutat necessita més festa i més coses per la gent jove... No entris en detall... De moment, no.
–D’acord, ja ho acabarem de parlar –vaig dir, totalment cansat de mantenir aquella conversa de maquiavel·lisme polític.
A continuació vaig arribar a l’aparcament de la plaça Baluard i, mentre treia el cotxe al carrer, va tornar a sonar el meu mòbil. Era algú que em volia entrevistar, segur...
–Digui? –vaig respondre estacionant a la plaça Sant Francesc.
–¿El señor Ariel Santamaria? –em va preguntar una veu amb accent sud-americà.
–Sí. Soy yo...
–Mire, somos de Radio Libre de Caracas, una emissora de Colombia que se emite para todos los hispanohablantes de Argentina, Chile, México y muchos países más. Y queríamos entrevistarlo en directo.
Ja hi tornàvem a ser. Aquesta era l’enèsima entrevista que em feien per ràdio aquells dies. I sempre em preguntaven el mateix: per què ens dèiem CORI, per què jo anava disfressat d’Elvis, què era exactament el follòdrom i com tenia el projecte de plantar marihuana pel centre de Reus, etc.
Durant aquells dies, em trucaven entre deu i quinze emissores de ràdio per jornada, paraula de juantxi. És igual que fos el matí, la tarda o la nit. Com que la meva jornada laboral era de set a dues, procurava apagar el mòbil perquè no em molestessin. De totes maneres, a l’hora de prendre un cafè o fer una pausa, encenia el telèfon per qüestions de morbo o curiositat, i veia que ja tenia deu o vint trucades perdudes de números totalment desconeguts. Era una bogeria, de debò. El tornava a apagar i, quan el tornava a encendre després de la feina o en arribar a casa, hi havia un munt de trucades més... Algunes, com que ja les tenia registrades, eren d’emissores nacionals com: Catalunya Ràdio, RAC1, Flaix FM, i moltes més. A escala estatal, hi havia Punto Radio, la COPE i la SER. Recordo que l’emissora que em va entrevistar més vegades aquells dies va ser Ràdio Sabadell (quinze o vint vegades com a mínim), que també es la pàtria d’en Jimmy Jump i del col·lectiu la Sèpia Verda (força juantxi en si). En aquella emissora es veu que hi havia un grup de joves periodistes que duien a terme un programa de conya marinera i la meva història els feia molta gràcia.
Allò de les entrevistes per telèfon era tan malaltís i em tenia tan enganxat que, fins i tot, recordo que una tarda que havia començat a cardar amb la meva senyora durant la migdiada, va sonar el mòbil a la meva tauleta de nit i ella el va agafar:
–Mira, amor meu. Son los de RAC1 –em va dir, mentre gemegava de plaer.
–Tira el móvil por ahí, ¡coño! –vaig exclamar a punt de corre’m a dins seu.
–Contesta, hombre, contesta! –em va ordenar la Katharina, mentre me’l passava.
I us he de confessar que li vaig fer cas, apartant-me del seu cos tan meravellós per respondre al puto mòbil... Evidentment, era el programa d’en Toni Clapés que aquella tarda volien fer-me una nova entrevista «sorpresa» per telèfon perquè digués algunes de les meves parides juantxis pel seu programa tan prestigiós i tan mediàtic.
–Ara mateix acabem de connectar amb Reus, i tenim en línia al senyor Ariel Santamaria, candidat de la CORI, a punt de ser nomenat regidor en funcions de l’Ajuntament de Reus. Bona tarda, Ariel –em saludava el Toni Clapés en persona amb la seva veu cordial, mentre que de fons sonava l’himne del partit, la cançó «Tots som de Reus».
Aquesta va ser veritablement la meva darrera aparició televisiva important de caràcter polític abans de la meva investidura. Aquell programa era un espai presentat pel Boris Izaguirre i l’Ana García-Siñeriz que es va emetre en directe per la Cuatro i que estava produït per Gestmusic Endemol, o sigui, els membres de La Trinca, que eren totalment socialistes. Era evident que aquí em fotrien canya per un tub, però vaig acceptar el repte i hi vaig anar igualment. Jo, aquests programes, gairebé ni me’ls mirava quan estava a casa, perquè no m’han agradat mai, però com que tenien molta audiència i una mica de qualitat (dintre de la merda encara pots trobar alguna perla, que diuen); vaig acceptar que m’entrevistessin. Quan vaig demanar als de la productora que em vinguessin a buscar amb vehicle fins a Reus, no s’ho van prendre massa bé.
–No pots venir amb el teu cotxe, Ariel? –em va preguntar la veu enfadada d’un senyor encarregat de la producció, mentre jo estava fent un cafè en un bar de Torreforta, perquè encara repartia cartes al matí–. Et pagarem el quilometratge i els tiquets d’autopista.
–Ho sento. És que el tinc al taller i no el tindré reparat fins la setmana que ve –vaig mentir.
–Doncs ja et vindrem a buscar –va dir aquell membre de producció de mala gana.
–I no em pagareu res perquè jo vingui al vostre programa? –vaig qüestionar-li de manera desafiant.
–Home, és que Channel número 4 és un espai televisiu molt important, té gairebé mig milió de telespectadors d’audiència, saps?
–Però és que a mi em fareu perdre gairebé tota la tarda d’un divendres per venir al vostre programa... I crec que això se m’hauria de remunerar...
–És que nosaltres no paguem mai als convidats. Ni tan sols als càrrecs polítics com tu. Si no vols venir, no vinguis –em va escopir aquell senyor de la productora amb veu desagradable. No en recordo el nom, però sí la seva veu greu i fosca, com la d’un mafiós de pel·lícules del Coppola.
-Doncs, i si no vinc, què passa? –vaig atrevir-me a preguntar-li.
-Home, Ariel, més val que vinguis. A en Boris Izaguirre li fa molta il·lusió entrevistar-te. Ja fa dies que t’anomena, saps? I si creus que se t’ha de pagar alguna cosa, ja ho parlaré amb ell, però, vaja, els nostres convidats del programa sempre venen de franc i ben contents...
–Tranquil, nen, era una broma –vaig dir en un bufec de resignació.
–Molt bé, Ariel. Moltes gràcies. Estigues disponible per més tard, perquè un càmera et trucarà per filmar-te pels carrers de Reus la setmana que ve. Fins i tot vindrà una noia que realitza els reportatges dels convidats il·lustres com tu, perquè t’entrevisti...
Tal com em van prometre els de producció, el dilluns següent a la tarda va venir un equip de reportatge d’aquest programa, amb un càmera que se’l veia força professional i una entrevistadora molt simpàtica. Aquella noia força atractiva també tenia molt de ganxo fent-me les preguntes sobre el programa electoral de la CORI. L’entrevista es va dur a terme en plena plaça Mercadal i vaig explicar tot el referent al follòdrom, allò de plantar marihuana, el polígraf al saló de plens i altres punts del programa electoral. Aquesta noia també va entrevistar diversos transeünts pel carrer, preguntant-los què pensaven de mi. Tal com passa sempre, a uns els queia força bé i a altres no tant, com per no dir gens ni mica. El programa es va dur en rigorós directe el dijous dia 14 de juny.
Quan vaig arribar als estudis de Gestmusic Endemol , vaig veure que també estaven en una immensa nau, al costat mateix d’El Terrat Produccions, on m’havia entrevistat en Buenafuente la setmana anterior. Després de passar el control de seguretat, em van adreçar a una habitació decorada de manera luxosa i ultramoderna, sense cap mena de finestra. Semblava que estigués a dins d’un búnquer o una cosa semblant. Cada vegada que miro en DVD la primera pel·lícula d’en James Bond: Doctor No (Terence Young, 1962) on surten en Sean Connery i l’Ursula Andress, atrapats i tancats en una habitació del cau del dolent, que sembla una gàbia d’or; recordo que aquella era la sensació que em donaven aquells camerinos de les grans productores televisives...
Mentre m’esperava que em maquillessin, vaig preguntar per una tal Clara Vivó, que era la filla d’uns amics de ma mare i treballava de tècnica de so per a Gestmusic des de feia uns quants anys. I, al cap de cinc minuts, va venir la noia a saludar-me i a donar-me records per la meva família.
Finalment, em van fer passar a la sala de maquillatge i allí vaig saludar personalment en Boris Izaguirre, i vaig comprovar que era un paio altíssim i corpulent, gairebé un gegant. Un paio molt simpàtic i molt amable, que li feia molta gràcia tota la meva història de la CORI. A dins de la sala de maquillatge, també hi havia l’actriu Bibi Andersen (o Bibiana Fernández), asseguda en una cadira, acabant-se de maquillar per un altre espai d’aquesta productora (no recordo quin). Quan es va aixecar també em va saludar de manera amable i senzilla.
–Enhorabuena por todo lo que has conseguido, Elvis –em va felicitar amb un somriure lluent.
La veritat es que l’actriu transvestida encara impressionava molt més al natural que per la televisió. Era un veritable tros de «dona», que feia el seu metre noranta i pico, però amb aquells talons en punxa que portava, encara la feien ser quinze o vint centímetres més alta.
Després que em maquilléssim pel seu programa, en Boris Izaguirre en persona em va conduir directament cap al plató, i a mig camí em vaig trobar la Pilar Rahola, que estava fumant una cigarreta en un espai per a fumadors.
–Hola, Ariel, saps que estic convidada al mateix programa que tu, oi? –em va saludar de manera esquerpa.
–Alguna cosa m’havien dit...
–Doncs sàpigues que et cantaré les quaranta i et fotré un munt canya, eh? –em va anunciar com la cosa més normal del món.
–Ja no em ve d’aquí –vaig respondre-li sentint un nus a la gola. Aquella paia sí que era perillosa de debò i, a més, tenia moltes taules televisives. I molta més experiència política que jo, és clar...
–Mira, et seré sincera –va afegir amb veu seriosa–. M’agrada molt el que has fet i, personalment, ho trobo molt divertit, però avui em tocarà a mi intentar trencar amb la teva imatge pública tan guai i tan enrotllada... I he volgut avisar-te perquè et veus bona persona i, a més, el programa el veurà tot Espanya, que està anunciat per tot arreu...
–Doncs, moltes gràcies, Pilar...
Llavors em vaig adonar d’on m’havia ficat de debò. El meu pelegrinatge per televisions d’àmbit nacional havia de tenir aquell darrer capítol funest. Llavors mateix vaig aprendre la lliçó, res d’anar a grans televisions com aquella. Perquè aquell espai, en el fons, no deixava de ser un programa de telebrossa, telebasura, que ja es deia llavors.
En entrar en aquell plató, vaig quedar totalment impressionat per com d’immens i sofisticat era. Semblava l’interior d’una nau espacial gegant, a l’estil Enterprise, amb un munt de càmeres robotitzades. No havia vist mai en ma vida una cosa així; fins i tot, semblaven les màquines destructores que sortien a les pel·lícules de Terminator. També hi havia molta penya com a públic. Llavors vaig calcular que potser tanta gent, o més, com al plató del Buenafuente; o sigui, potser unes dues-centes persones en total. En aquell espai tan ultramodern i sofisticat, també hi treballaven gairebé unes cinquanta persones més (entre il·luminadors, guionistes, tècnics de so i càmeres). Abans de començar em van sonoritzar la meva guitarra acústica (aquesta vegada havia portat la meva Takemine) a la qual només calia connectar un jack perquè sonés per un equip de so qualsevol.
El programa Channel número 4 devia durar una hora o així i la meva secció (la segona part) va durar una mitja hora. Allà es va parlar de política friqui i em van col·locar al costat d’un transsexual anomenat Manuela Trasovares, que també havia sortit escollida com a regidora de la població Castelló de Geldo, per part d’un partit independent com la CORI, anomenat ARDE (Acción Republicana Democrática Española), que havia tret un escó i l’alcaldia depenia del seu vot, perquè el Partit Popular i el Partit Socialista havien quedat empatats. Abans de començar les entrevistes, van passar uns reportatges dels dos candidats. La Pilar Rahola va fer uns comentaris juntament amb Boris Izaguirre i l’altra presentadora del programa: Ana García-Siñeriz, en relació amb l’evolució política que havia tingut la societat espanyola durant els darrers trenta anys, permetent que es poguessin presentar i sortir escollits personatges com la regidora de Geldo i el meu cas, i es va referir a mi com la Cicciolina de Reus, de manera despectiva.
Quan vaig entrar al plató, vaig saludar el públic duent a terme unes postures de karate, tal com feia l’Elvis a Las Vegas. I quan va començar el debat entrevista, la senyora Rahola va començar a arremetre en contra meva dient que jo en el fons era «un pallasso de la política local», que havia muntat tot aquell espectacle de la CORI per promocionar-me com a músic i tal, i que propostes com el follòdrom o plantar marihuana pels jardins de Reus eren unes tonteries que no es podien dur a terme, i que no entenia com m’havien votat gairebé dues mil persones. Jo li vaig respondre que estava duent a terme la política del segle xxi i vaig dir-li els motius pels quals s’havia de dur a terme un follòdrom a Reus (per promocionar una zona lúdica, llavors inexistent) i que la marihuana per a molta gent era com una mena de cultura pròpia i que se n’havia de respectar els consumidors i plantadors.
No vull entrar en detalls sobre aquesta merda de debat que vaig dur a terme amb la senyora Rahola, però no em va agradar gens l’actitud crítica que va tenir amb mi. I també em feia molta ràbia el fet que, quan ella m’atacava i jo li hauria de respondre de manera enèrgica, en Boris Izaguirre em tallava la intervenció, posant-se a favor d’ella. Una màfia televisiva tot plegat.
El que em va saber més greu d’aquell puto debat va ser que no vaig poder recordar-li que la seva formació política dels noranta: PI (Partit Independent) només havia tret dos-cents vots durant les municipals del 1999 a Reus. I que la CORI, «una parida de partido político», segons ella, havia aconseguit treure un resultat deu vegades més que el seu. Li volia tirar això a la cara al final d’aquell debat, però no vaig tenir temps de fer-ho, perquè el programa el van acabar en aquell mateix moment, tallant la nostra baralla política quan s’estava posant interessant. Així que, finalment, em van fer pujar a cantar una cançó de l’Elvis damunt d’aquella immensa taula pista de ball que hi havia en aquell fastuós plató. Si teniu curiositat i voleu veure aquest programa pel YouTube, on està penjat per parts, adreceu-vos a aquesta adreça: https://www.youtube.com/watch?v=wkcvLXrfhD8
En acabar l’entrevista, que es va emetre per rigorós directe, vaig sortir tan emprenyat que gairebé no em vaig acomiadar dels presentadors ni de la Pilar Rahola, però la meva dona, la Katharina, la va agafar per banda entre bambolines i li va fotre una bronca ben merescuda...
–Hola, Pilar, me llamo Katharina –recordo que li va anunciar amb un to amenaçant–. Soy la esposa de Ariel Santamaria y vicepresidenta de la CORI, y te he de decir que te has pasado mucho con mi marido. Si vuelves a meterle caña de ahora en adelante tendrás notícias mías, ¿eh? –va afegir, mostrant-li el puny tancat de la mà dreta, davant del seu rostre. La Pilar es devia espantar de debò amb aquella situació...
–Encantada de conocerte, Katerina –va dir donant-li la mà amb un somriure radiant, com si no hagués sentit allò–. Me alegro que estés casada con un político tan original, ¿eh? Que tengáis mucha suerte los dos... –va afegir abans de desaparèixer amb altres membres del programa.
Era evident que una cosa era la «Pilar Rahola» personatge televisiu, i una altra, la «Pilar Rahola» persona. Jo sempre l’he considerat com una dona guai i força autèntica, malgrat que en aquella ocasió em va tractar tan malament...
Quan vaig abandonar aquells maleïts estudis de Gestmusic Endemol, força famosos per dur a terme Operación Triunfo i Crónicas marcianas, recordo que vaig jurar i perjurar que mai més aniria a parar a un programa televisiu d’aquell tipus, ni per tot l’or del món. Però la vida dona molts tombs i, fent encara de regidor, vaig tornar a caure en aquelles trampes televisives uns anys més tard. Fins i tot hi vaig caure de nou no fa massa temps, només per qüestions musicals, no pas per política. Però això ja forma part d’una altra història...
Repassant la premsa que va publicar coses sobre mi i de la CORI durant aquells dies abans de la meva investidura com a regidor, veig que llavors es va produir una simpàtica moguda promocional per a un comerç de Reus que se li va ocórrer al senyor Francesc Queralt (propietari de la mítica sastreria de cal Queralt) quan va obrir una franquícia de Jack and Jones al centre comercial del Pallol. Doncs, al senyor Queralt, se li va ocórrer regalar roba, gairebé de cap a peus, a les deu primeres persones que anessin disfressades d’Elvis Presley com jo. Així doncs, sense pensar-m’ho dues vegades vaig acudir a la cita, just a l’hora en què s’inaugurava aquell establiment. Recordo que allà hi van acudir dos nois més que es van vestir també d’aquella manera, a banda de la meva esposa i jo.
La premsa local de llavors es va fer ressò d’aquesta inauguració d’aquella nova botiga del Pallol. El Punt reflectia aquell esdeveniment amb un article signat per un tal Rafael Rofes: «Millor un juantxi, que mil anuncis», en què explicava tot el procés de la moguda en si, durant el mateix dissabte 16 de juny:
Les meves felicitacions per l’ideòleg de la inauguració del Jack & Jones del Centre del Pallol de Reus, que va aconseguir ressò als principals mitjans de la ciutat i de la demarcació, a canvi del que val vestir quatre persones. «Qualsevol ocasió és bona per disfressar-se d’Elvis, i si et regalen roba, doncs encara més», va manifestar Ariel Santamaria.
Sobre tot allò del Pallol, com que l’endemà mateix era la meva investidura, la revista Aquí va aprofitar l’avinentesa per comentar que jo aniria vestit d’aquella manera mentre jo jurava el meu càrrec de regidor. Es veu que llavors era un dels temes que donava més morbo entre la ciutadania de Reus: «Aniré vestit d’Elvis, com el dia del meu casament.»
Durant aquells dies tan intensos i tan mediàtics anteriors a la meva investidura, també em vaig trobar amb l’agradable sorpresa que els propietaris d’un comerç de llums conegut popularment com a «Lámparas Domingo» s’havien fet tan fans meus que van demanar que un il·lustrador posés una mena d’esgrafiat gegant al vidre principal del seu comerç, que donava al carrer Jurats, on sortia un dibuix caricaturesc i simpàtic d’un servidor amb actitud alegre i festiva, aguantant una ampolla gegant de cava (de la Unió de Botiguers) sota l’aixella esquerra i pentinant-me el tupè amb la dreta. Allà duia el meu vestit blanc i una samarreta groga en què es llegia «Sant Pere 2007». Allò em va fer tan feliç que vaig anar en persona a saludar-los i a fer-me una fotografia amb ells davant d’aquell aparador tan Elvis. Evidentment, els vaig regalar un disc de la CORI amb l’himne de Reus, perquè encara me’n quedaven uns quants per entregar en ocasions especials com aquella. Els nois van mantenir aquell dibuix unes quantes setmanes fins que van decidir treure’l perquè hi havia a algú de «més amunt» a qui molestava.
A partir de llavors i fins que aquell negoci va tancar, sempre vaig anar allí a comprar-me els llums i les bombetes.