Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 7
L’Ariel va ser la gran mosca collonera de l’Ajuntament de Reus i el primer antisistema amb nom de sabó, que va netejar sarcàsticament la caspa de l’avorrit i previsible saló de plens. Malauradament, ja hem tornat a la mediocritat i a l’ensopiment...
Ton Tapias, dinamitzador cultural inclassificable
En començar aquella jornada del dia 16 de juny del 2007 que, en teoria, havia de ser una de les més importants de la meva vida, ma mare em va trucar a les set del matí anunciant-me que el meu pare havia tingut un accident que havia estat a punt de costar-li la vida. El pobre home tenia problemes d’insomni i havia pres un munt de somnífers força potents per conciliar el son. Llavors, de matinada, com que encara no podia dormir, havia sortir a passejar per la platja de Vilafortuny i, de sobte, les pastilles li van fer efecte i va caure a l’arena totalment inconscient. Sort que uns pescadors el van veure i van avisar ràpidament a la Creu Roja de Cambrils, que li van fer un rentat d’estómac i el van traslladar a la secció d’urgències de l’hospital de Reus. Vaig haver d’anar-hi a les vuit del matí. L’home estava conscient i totalment sedat. Recordo que vam parlar sobre la meva propera investidura i em va desitjar molta sort. Com que vaig lamentar molt que els meus pares no poguessin assistir a l’acte, ma mare em va dir que ja ho veurien per la televisió.
Després de tota aquesta moguda familiar, la Katharina i jo ens va adreçar al bar Reus, al carrer de les Carnisseries Velles per trobar-nos amb els camarades del partit i comentar tot el procés de la investidura. Era evident que es congregaria un munt de premsa aquell dia; fins i tot hi havia mitjans de comunicació d’abast nacional que em volien entrevistar i fer-me fotos abans de ser regidor.
Només arribar al bar Reus una hora abans de l’acte, vaig demanar un tallat i vaig ensenyar el discurs que havia de dur a terme durant la investidura. Era un text d’unes dues pàgines, en què parlava de la història de Reus des d’un punt de vista juantxi, descrivint dels principals trets i característiques que tenia una ciutat com la nostra, tan important en temps del Reus, París i Londres, i que tants fills il·lustres havia donat a la ciutat. També em sentia molt orgullós que gràcies a la CORI, i als seus votants, haguéssim tornat a col·locar el nom de Reus al mig del mapa mundial.
Vora les onze del matí, van començar a aparèixer gent i periodistes per la plaça Mercadal com si a Reus passés algun esdeveniment força important. Va ser llavors quan em va entrevistar la revista Pronto, que em va fer unes quantes fotos davant de l’Ajuntament. També em van entrevistar els d’Interviú, i em van filmar les càmeres de TV3, els informatius de Televisió Espanyola, Antena 3, la Sexta i no sé qui més. Després, també vaig parlar amb uns reporters de la ZDF alemanya que volien filmar-me abans, durant i després de la investidura, per dur a terme un reportatge sobre mi i la CORI que s’emetria per satèl·lit. Els reporters estrangers van demanar-me que els expliqués detalladament els punts bàsics del programa electoral i van insistir a conèixer el lloc exacte on s’ubicaria la piscina nudista que també havíem promès durant la campanya electoral. No sé per quin motiu, però aquell era un dels aspectes que més els interessava.
Finalment, vora les dotze del migdia vaig entrar a dins d’un Ajuntament de Reus a vessar de gent, públic i periodistes, que no paraven de fer-me fotos al vestíbul o pujant per les escales. Abans de començar el ple municipal, on s’iniciava el nou mandat, en Francesc Artero (antic company d’estudis de l’institut Gaudí), que llavors feia les funcions d’assessor d’alcaldia, em va guiar fins al despatx l’alcalde Pérez per una porta lateral. Allà dins em vaig reunir amb ell i la resta de portaveus municipals. L’alcalde de Reus, llavors tan nerviós com nosaltres, va donar-nos la seva enhorabona de manera oficial i ens va fer un discurs protocol·lari. També ens va explicar l’ordre de les intervencions i la durada de cada un dels nostres parlaments –aproximadament uns deu minuts per cada formació política, per no allargar massa la cosa. Com que l’ordre aniria de menys a més, jo vaig ser el primer de tots a dur a terme el meu discurs.
Llavors, tots plegats ens vam adreçar cap a dins del saló de plens de l’Ajuntament de Reus. Pel camí vaig saludar uns quants dels meus camarades que van aconseguir entrar a dins d’aquella cambra o es van quedar al llindar de la porta, perquè no hi cabia ningú més. La presentadora dels informatius de Canal Reus, Cori Sebastià, retransmetia el ple en directe. Allà dins hi havia dues grans càmeres de televisions aixecades en uns trípodes immensos i força alts que potser mesuraven fins a dos metres i pico, i gravaven tota la moguda. Allò serviria, també, per captar imatges per a les altres cadenes de televisió que no havien pogut accedir allà dins. La Cori Sebastià va comentar que llavors als plens municipals normals i corrents, només hi anaven entre cinc o sis mitjans de comunicació, però que la meva investidura havia provocat que hi anessin uns quaranta mitjans de tot arreu, integrats per mig centenar de periodistes, que havien aconseguit entrar allà dins. No va dir els noms, però jo calculo que devien ser més o menys els següents: Canal Reus, Ràdio Reus la SER, Punt 6 Ràdio, Diari de Tarragona, El Punt, Més Reus, Aquí, Canal Català, TV3, Televisió Espanyola, Antena 3, la Sexta, El Periódico, El País, La Vanguardia, la revista Pronto, la revista Interviú, la ZDF alemanya, l’agencia EFE i l’europea Reuters. Segur que, fins i tot, devia venir algun altre mitjà que no he esmentat, però, de totes maneres, estic segur que en un ple municipal o en qualsevol altre reunió oficial a dins de l’Ajuntament de Reus (o fora) mai s’havia embolicat una cosa igual a escala política...
Abans d’entrar dins del saló de plens, algú de la CORI em va comunicar que el Pirata el del Gorro havia tocat els pebrots a l’alcalde Pérez, en el bon sentit de la paraula. Es veu que el meu número 2 anava amb unes cerveses de més quan va pujar al primer pis de l’Ajuntament i vet aquí que, quan de sobte es van obrir les portes de l’ascensor que hi havia en aquell racó, va aparèixer el nostre batlle municipal, adreçant-se cap a Alcaldia i el Pirata, de manera instintiva, li va fotre un cop de mà directe al seu entrecuix per a saludar-lo de manera trempada: «¡Què pasa alcalde!», li va dir en el seu estil. L’home es devia quedar de pedra. Rai que no l’hagués fet detenir allà mateix per la Guàrdia Urbana, però es veu que no va ser així. «Què tal, senyor torracollons!», es veu que li va respondre en Lluís Miquel Pérez, fincant-se al mateix nivell que ell. En el fons tenia un sentit de l’humor bastant fi.
En el meu cas, tot just abans d’entrar a dins del saló de plens, recordo que em va aturar el senyor Josep Morató –que era un regidor socialista de Promoció Econòmica, uns dels principals artífexs d’Innova, el Tecnopark i Redessa. L’home em va saludar dient que havia treballat un munt d’anys al Banc de Bilbao de Reus amb el meu tiet, en Joan Maria Matas, i em va deixar anar de manera solemne aquestes frases tan lapidàries:
-Ja he dit al alcalde que tu també ets Matas, no pas un paio qualsevol. O sigui que l’he advertit que, amb tu fent-nos oposició, no ho tindrà massa fàcil. Gens ni mica, eh? Perquè jo ja sé com sou els Matas, eh? Bona gent i molt nobles, però molt tossuts en les vostres intencions.
En entrar al saló de Plens, vaig seure al lloc que em pertocava, al costat dret del cadiram (a la fila inferior), ubicat entre la Pilar Pérez, la número 2 d’Iniciativa Verds, i en Joan Anton Verge, regidor d’Esports dels socialistes. La resta del PSC de Reus, estava asseguda damunt meu. Enfront, al cadiram ubicat a l’esquerra del saló de plens, tenia als del Partit Popular (a la fila de sota) i als de CiU al cadiram del damunt. La veritat és que estar assegut en aquell espai em va començar a fer molt de respecte, molt més del que em pensava. A la taula presidencial, hi havia l’alcalde de Reus: en Lluís Miquel Pérez, franquejat per la Martina Garcia del PSC (la regidora més jove de l’Ajuntament) i en José Magrazó (el membre de més edat del consistori de llavors). Jo, aquell home, al principi, no sabia gairebé ni qui era. Més endavant, em vaig assabentar que era el pare d’un antic company d’escola del Prim, que es deia Manuel Magrazó, que era qui treia millors notes de tot el curs i que era molt bon paio. Allà dalt de la taula presidencial, també hi havia l’Eduard Ortiz, l’Ernest París i l’Empar Pont, com a tinents d’alcalde de tot el tripartit que llavors governava Reus, més el senyor Jaume Renyer, el secretari de l’Ajuntament de Reus en funcions, el màxim funcionari de tota aquella institució.
Abans de prestar els juraments i de constituir el nou consistori per al mandat 2007-2011, el nostre batlle municipal va fer un discurs de benvinguda dels nous membres que ens incorporàvem a la política municipal, explicant, per damunt, les normes del ple i, alhora, fent una anàlisi positiva vers la situació política de la ciutat, que permetia la incorporació de noves formacions a dins del consistori, que durant el 2007 havia passat de tenir 25 regidors a tenir-ne 27 per l’augment de la població que havia tingut Reus durant els darrers anys.
A continuació, el senyor Jaume Renyer, com a secretari general de l’Ajuntament en funcions, va anar cridant els noms dels futurs regidors un per un (de més a menys importància), perquè prestessin jurament abans d’ostentar el seu càrrec polític. Llavors, el senyor Magrazó (oriünd de Calanda i castellanoparlant) anava dient-nos en català el text protocol·lari següent:
Jureu o prometeu pel vostre honor i consciència fer complir fidelment el vostre càrrec de regidor amb lleialtat al rei, guardar i fer guardar la Constitució espanyola com a norma fonamental de l’Estat, així com de l’Estatut de Catalunya?
Davant d’aquesta pregunta havies de respondre: «Sí, ho juro.» O bé: “Per imperatiu legal, ho prometo.» Depèn del grau de conformitat o disconformitat que tinguessis vers la corona i la Constitució espanyola havies de dir la primera o la segona sentència. En el meu cas, com que mai m’havia agradat estar sotmès a cap monarca (tret del rei del rock), ni m’he considerat súbdit de ningú, vaig dir la segona (els regidors d’ERC i ICV també van fer el mateix). Llavors, la Martina Garcia em va lliurar un capçot rectangular folrat de vellut blau marí on hi havia la medalla de regidor i una capseta de pell negra que albergava un diminut pin platejat, també amb la forma de l’escut municipal, que te l’havies de ficar a la solapa de la camisa, jaqueta, americana o el que duguessis damunt teu. Sobretot, en els actes més protocol·laris. Allò em va decebre una mica, perquè em pensava que l’alcalde Lluís Miquel Pérez ens posaria personalment la medalla all coll (tant a mi com a la resta de regidors). Es veu que abans (en temps del meu pare o del meu avi) es feia així, però més endavant es va suprimir.
En recollir aquells presents, em vaig girar al càmera que feia fotos institucionals (també n’hi havia de televisió) i vaig saludar fent el gest de la victòria, amb els dits índex i mitjà, amb forma de V. Llavors la cleca de la CORI va començar a cridar de manera desesperada i a tot pulmó: «SÍ, SÍ, SÍ... LA CORI JA ÉS AQUÍ!»
A continuació, em vaig adreçar al meu lloc amb unes passes nervioses. Per fi ja era regidor. Finalment, després de sis anys exactes d’iniciar tota la moguda ho havia aconseguit contra tot pronòstic. Ara començaria l’espectacle polític de debò: el hardcore, el xungo... digueu-li com vulgueu. Fins i tot, la part fosca i cruel del juantxisme que també la té...
Aquell ple d’investidura s’emetia en directe per Canal Reus i també es podia veure en una pantalla gegant que hi havia al vestíbul de l’Ajuntament de Reus, on hi havia un munt de gent asseguda en cadires per veure-ho in situ (gairebé tots jubilats, periodistes i gent de RTV que no havia pogut accedir allà dins).
A continuació, l’alcalde Lluís Miquel Pérez va dur a terme un altre discurs protocol·lari dels seus i va donar la paraula als grups municipals, perquè diguessin la seva. Tal com he dit abans, la durada dels nostres discursos havia de durar entre deu i dotze minuts com a màxim...
Malgrat que no tinc cap acta d’aquell ple municipal tan solemne, no recordo exactament què va dir l’alcalde i els altres regidors de l’equip de govern quan van prendre possessió del seu nou mandat, però sí, en canvi, que conservo el text íntegre del meu discurs d’investidura:
DISCURS D’INVESTIDURA, 16 DE JUNY DE 2007
Ara fa sis anys, durant una nit d’estiu del 2001, tal com li va succeir a en Martin Luther King, vaig tenir un somni en el qual se m’apareixia l’esperit de l’Elvis Presley, el rei del rock. Aquest senyor em va ordenar que em presentés com a alcaldable per la ciutat de Reus, de manera que uns quants col·legues meus i jo vam muntar un partit polític juantxi, que s’anomenaria CORI: Coordinadora Reusenca Independent.
Durant els comicis del 2003 vam obtenir 1.348 vots. Vam ser el partit independent més votat de la història de Reus. I amb allò ja vam fer història.
Enguany, a principis del 2007, jo mateix encara no tenia clar de tornar-me a presentar com a alcaldable d’aquest partit tan juantxi i tan de Reus com la paraula «juantxi».
Llavors se’m va tornar a aparèixer l’esperit de l’Elvis per segon cop, tal com la verge de Misericòrdia es va aparèixer a la pastoreta Isabel Besora.
Arran que es complien 30 anys de l’aniversari de la mort de l’Elvis i 30 del naixement de la democràcia espanyola, em va dir que tornés a repetir l’experiència anterior. Em va assegurar que aquest any la CORI entraria per fi al nostre Ajuntament i jo com a regidor, regidor juantxi, però regidor de Reus, de la qual cosa em sento molt orgullós. Tal com també ha pronosticat el destí amb un seguit de xifres numèriques que han coincidit: 2007, 27 de maig, 27 regidors.
En primer lloc volia agrair, doncs, a l’esperit del rei del rock per tornar-se’m a presentar en somnis i als 1.831 votants de Reus que han dipositat la seva esperança en naltros i en la revolució juantxi, que tenint Reus com a punt de partida s’està estenent per tot el món.
Ara mateix, queda de sobres demostrat que la CORI ha sigut un fenomen únic en els cinc continents i que el seu juantxisme polític ha sortit de la capital juantxisme, o sigui, de la nostra ciutat de Reus. Una ciutat, un poble característic, de gent emprenedora, plena de grans fills il·lustres durant totes les etapes de la seva història. Una ciutat amb un gran potencial sociocultural i artístic, que avui en dia ens fa la sensació que està frenat o mal gestionat pel nostre consistori.
És evident que si enguany, gràcies a la CORI i als 1.000 euros que ens ha costat la campanya electoral, hem aconseguit que el nom de Reus doni la volta per tot el món. Si jo fos alcalde, la nostra ciutat seria un dels eixos centrals de tot l’univers i la comarca del Baix Camp, un dels territoris més visitats i estimats per turistes de tot el món.
A partir d’ara, jo com a regidor de l’Ajuntament de Reus i com a portaveu d’una formació independent de debò, tindré quatre anys per demostrar a la ciutadania que el moviment juantxi, aplicat a la política, serà la salvació de la humanitat i les arrels de la política mundial del segle xxi. I si la resta de formacions polítiques no ho volen veure així, perdran el seu temps, els seus vots i els calés de tots els ciutadans de Reus.
Naltros lluitarem per un Reus més equilibrat, més igualitari, més ben gestionat i pròsper. Recuperarem el lema «Reus, París i Londres», que de manera tan ben merescuda es van guanyar els nostres avantpassats i lluitarem per les propostes juantxis del nostre programa electoral, en benefici de totes les ciutadanes i ciutadans que viuen a Reus; vull dir:
-Quatre anys sense obres.
-Instal·lar un polígraf al saló de plens.
-Ubicar un follòdrom municipal.
-Fer una macrozona lúdica al Tecnoparc.
-Establir el cost dels aparcaments municipals en 1 euro al dia.
I moltes altres propostes més, que la gent ens ha votat perquè entrin de ple al consistori.
Si jo vull ser alcalde de Reus no és perquè sí; sinó perquè soc la persona més indicada, més intel·ligent, més sensata i, alhora, la més reusenquista de tots plegats. Tant la meva ciutat com els seus habitants, als quals estimo per damunt de totes les coses, només es mereixen un alcalde tan juantxi com jo. En un dia com avui, hem aconseguit canviar la història de Reus, essent la primera força independent que entra a l’Ajuntament. I la cosa acaba de començar.
VISCA LA CIUTAT DE REUS!
VISCA EL SEU JUANTXISME!
I VISCA LA CORI!!!
Després de dur a terme el meu discurs tan sublim i tan juantxi (el vaig fer el millor que vaig poder), van parlar els portaveus de les altres sis formacions polítiques. Recordo que, finalment, quan li va tocar a l’Eduard Ortiz (portaveu del PSC-PSOE) va començar arremetre en contra meva i de la gent que m’havia votat, tot proclamant que no s’havia de confondre la política municipal i la bona feina dels regidors de l’Ajuntament de Reus amb un espectacle mediàtic de circ, o alguna cosa semblant:
No voldria pensar que avui hem vingut per l’espectacle, atès que en aquest cas, la professionalitat fora molt dubtosa i immereixedora de la retribució de final de mes, fins i tot, encoratjadora de l’abstencionisme; identificant la política amb un espectacle esperpèntic, confonent el servei de la ciutadania que ens mou a tots els vint-i-set regidors que estem aquí amb una burla estrafolària.
Malgrat com de malament li semblava caure a aquell tinent alcalde socialista per tot el que havíem fet amb la CORI, a mi, em va passar tot el contrari, em va començar a caure bé. Trobava que era una persona molt intel·ligent i molt carismàtica, es feia estimar o odiar al mateix temps. Però, en el fons, malgrat la mala fama que tenia per tot Reus entre els seus detractors, era un home que et cantava les quaranta de manera directa, sarcàstica i elegant al mateix temps. T’ho deia a la primera, sense fingir cap tipus d’hipocresia. Més endavant, quan vaig trobar-me amb al Risto Mejide, fent de jurat a Got Talent, em va recordar força l’Eduard Ortiz; a més, aquest senyor també era una mena d’alcalde de Reus a l’ombra i portava gairebé més de quinze anys fent-ho; des del 1991, quan governava en Josep Abelló.
L’alcalde Lluís Miquel Pérez va acabar el discurs inaugural del seu tercer (i últim) mandat recitant una poesia de Xavier Amorós (que era a la sala) titulada «Fidelitat» (1959) en què deia:
A cada nou instant,
un horitzó t’espera,
tan pur com els teus ulls el vulguin veure,
sota la viva llum de l’esperança.
Al final de tot, el cor de l’Orfeó Reusenc, dirigit pel mestre Albert Galcerà, va interpretar «Els Segadors» i tots el vam cantar a l’uníson. Després, recordo que tots els membres del nou consistori ens vam col·locar en dues files perquè ens retratessin.
–Posa’t més endavant, Ariel –recordo que em va demanar l’Eduard Ortiz amb un somriure cordial–. Perquè com que ets portaveu municipal, se t’ha de veure millor a la foto.
A continuació, es van col·locar com una dotzena de fotògrafs i càmeres de televisió davant nostre. Mare meva!, mai m’havien retratat tant com aquell matí. Recordo que mentre ens fotografiaven, el Pirata el del Gorro es va enfilar a dalt de la butaca del ple on seia jo i va connectar un dels micròfons que fèiem servir els regidors per parlar i dir la nostra. La veu rasposa i esquerdada (que sempre li ha sonat força desagradable) va ressonar per l’equip de megafonia del saló de plens, dient: «Sí, sí, la CORI ja és aquí» o un reptador «Ei..., què passa alcalde?», la qual cosa va provocar que en Lluís Miquel Pérez en persona li cridés l’atenció adreçant-se directament a ell, mentre tota la cleca del nostre partit es partia el cul de riure. «Va, Pirata, prou!», va renyar-lo, adreçant-se a ell com si fos un mestre d’escola davant d’un nen trapella. Segurament que fins aquell dia mai s’havia trobat amb una formació política com la nostra, provocant aquella mena de petit caos a dins de l’Ajuntament de Reus.
Després, em vaig col·locar a la zona on hi havia els meus camarades i vaig començar a fer declaracions a una dotzena de periodistes (o potser més) que es van posar davant meu. Vaig estar més de vint minuts de rellotge responent les preguntes que m’anaven fent. La premsa passava dels altres regidors, que em miraven de manera despectiva, mentre parlaven entre ells. Llavors també va ser quan diversos fotògrafs de la revista Interviú, El Periódico, el Diari de Tarragona, El Punt, La Vanguardia i no sé qui més em van demanar que posés jo sol al mig del saló de plens fent postures d’Elvis; cosa que els devia agradar força perquè tots plegats no paraven de moure’s totalment nerviosos mentre em retrataven des de diversos angles. Al final ho havia aconseguit, fama total. Fama de rock star a escala mundial, però no gràcies a la meva música en si, sinó gràcies a la política juantxi i a l’esperit de l’Elvis Presley...
En acabar tota la moguda, els de la CORI i jo, vam entrar a la sala Evarist Fàbregas, on s’havien preparat un munt de canapès (copes de cava i beguda) per a la concurrència. Fins i tot hi havia cambrers pul·lulant pel vestíbul del primer pis de l’Ajuntament. Així, que mentre n’agafava un, el fotògraf d’El Periódico em va demanar de fer-me una foto agafant un canapè, i hi vaig accedir fent el gest de la victòria amb els dits de la mà esquerra. De sobte se’m va ocórrer fer veure que ensumava els canapès, inclinant el cap cap endavant i tapant-me una fosa nasal, com si estigués aspirant una altra cosa. Al fotògraf li va agradar moltíssim aquesta idea quan la hi vaig comentar al final de tot, i aquesta va ser la fotografia que va sortir publicada a El Periódico de Catalunya, amb el títol de: «Reus París Memfis», il·lustrant un article d’un tal Josep Maria Fonolleres, publicat l’endemà mateix, diumenge 17 de juny, a la pàgina 8, que ocupava gairebé tota una plana sencera (una cosa mai vista en un regidor de l’Ajuntament de Reus): «el tema del dia». «El juantxisme entra a l’Ajuntament de Reus de la mà del fan d’Elvis Ariel Santamaria” on deia el següent (ho transcric sencer perquè em va agradar moltíssim):
Els regidors donen les gràcies a l’electorat que els ha votat, al poble en general i a la seva família en particular. Ariel Abel Santamaria Matas no. Ell dona les gracies a l’Elvis Presley que va tenir l’amabilitat d’aparèixer-li en somnis dues vegades per a indicar-li el recte camí de la projecció mediàtica.
Primer va ser al 2001. L’esperit del Rei del Rock li va ordenar que es presentés a les eleccions de Reus i fundés la CORI (Coordinadora Reusenca Independent). Amb tota la seva mola de metre vuitanta i escaig i més de 120 quilos (és el que calculo), l’Ariel va obeir com un Moisès qualsevol, però va fracassar. El 2007, Elvis va reincidir en la seva crida. Una altra vegada l’esperit va cridar a sometent i li va recordar que es complien 30 anys de la seva mort, i que en honor a aquesta efemèride, aquest cop sí que li prometia que seria elegit. Així va ser, i l’Elvis de Reus, com una bona persona, agraeix al seu déu tanta molèstia.
Aquest personatge grotesc amb deliris de grandesa (així es defineix ell mateix: i també «passat de rosca, ridícul i surrealista») dona les gràcies al suport dels juantxis en general i de la seva dona, la Katharina, en particular (és alemanya com les nòvies d’Elvis quan era soldat a Europa), i proclama als quatre vents (sobretot al mestral) la seva filiació reusenca i tradició que l’enllaça (ostres!) amb el General Prim –que l’observa des del capdamunt d’un retrat amb posat militar–, amb en Gaudí i amb tots els juantxis haguts i per haver. Ells són així: tenen set i et gorregen el tabac, no es dutxen i solen ser els últims en tancar els antres. Perdedors vocacionals creuen que en tot ésser humà hi ha un juantxi a dins seu, encara que jo no sé veure quina mena de juantxi pot ser que s’amagui, per exemple, a l’interior del president José Montilla.
Abans de la cerimònia, la seu central de la CORI, s’ha desplaçat al Bar Reus, a prop de la plaça Mercadal. Són les onze i veig Ariel Santamaria parlant pel mòbil i empolainant-se davant dels vidres del local, a sota d’unes lletres pop, anys setanta, estil programa Valerio Lazarov. Va vestit d’Elvis, és clar, amb les patilles i les enormes ulleres metàl·liques, però és com un Elvis de dol, un Elvis de Setmana Santa. Porta un cinturó amplíssim amb incrustacions de pedreria, camisa negra i pantalons que s’acampanen a partir dels genolls, amb més perletes. El millor: una bossa que no deixarà en tot el dia, i en què es llegeix: «Vacaciones Cóndor». Pot ser que sigui el record d’un viatge de nuvis de l’ancien postier, com diu Libération. Acaba d’arribar al bar el Pirata el del Gorro, un home a qui se li tanca sobtadament l’ull dret, amb enorme barbeta i gorra de bucaner. Avui s’ha mudat: una americana blanca tacada de vi i uns autèntics pantalons de tergal del temps d’Uri Geller. És el segon de la llista de la CORI. Si amb l’Ariel s’ha muntat aquest enrenou de càmeres, si arriba a sortir de regidor el Pirata hauria vingut a Reus fins i tot L’Osservatore Romano.
A continuació l’article del senyor Josep Maria Fonalleres, tenia un altre apartat anomenat: «Espectacle esperpèntic», on seguia descrivint els trets particulars del partit:
És el que passa quan muntes un partit al caliu de l’amor en un bar i vols establir vols directes entre Reus i Amsterdam, Colòmbia i Jamaica. Finalment, un que menja una terrina de gelat de vainilla i continua reclamant canapès i «follòdroms» assenyala: «ell és el secretari del partit, es diu Oliach, em sembla». Coses del juantxisme.
Si algú temia que l’Ariel i la seva banda enfosquissin la brillantor de l’acte democràtic, l’endevinava. El portaveu socialista, una mica crispat, diu alguna cosa referent a «l’espectacle esperpèntic» i ningú es dona per al·ludit i l’alcalde cita el vent del mestral per certificar que a Reus hi ha molta genialitat i una «rauxa poc continguda». Els de la CORI segueixen amb els seus lemes i xopets. La crida del canapè és com la de la selva.
Llavors es produeix el moment emotiu del matí. Un cor popular entona els Segadors. L’enorme Elvis de Reus, investit de fervor patriòtic, s’acosta la mà al pit i balbuceja allò del «bon cop de falç». No sé si per mimesi (encara una altra) amb l’Elvis aparegut que cantava l’himne americà davant de les tropes o perquè la pàtria no distingeix entre juantxis, tecnòcrates i xirucaires. Tots s’ajunten finalment en l’aperitiu. Quan marxo de l’ajuntament veig al Pirata prenent cava i canapès (finalment!) de foie. És la grandesa de la democràcia. O una cosa semblant. A la plaça de Sant Pere, un pallasso anomenat Struc diverteix uns nens que acaben de participar en una gimcana popular.
L’endemà de sortir aquesta notícia publicada recordo que vaig anar a dinar a l’apartament dels meus pares i ho vaig ensenyar a ma mare que se’n va alegrar molt, però en veure aquella foto meva ensumant canapès, com si fos una cocaïnòman xungo, va fer un gest de rebuig.
–Millor que això no ho vegi ton pare –va comentar-me amb veu disgustada.
Encara no entenia que m’havia fet famós gràcies al meu personatge juantxi, que no tenia res a veure amb la realitat. Llavors, com que mon pare estava bastant fotut i era una persona força sensible, que sempre tenia por (o pànic) del que podien pensar els altres del seu fill gran (tal com succeeix amb la majoria dels pares, suposo), vaig decidir ocultar-li aquell Periódico, que havia comprat amb tota la il·lusió del món. Només li vaig ensenyar els altres mitjans de comunicació, que també parlaven de mi i treien fotografies més «normals» meves, fent postures a l’estil Elvis al bell mig del saló de plens municipal.
Quan vam sortir fora de l’Ajuntament, els de la CORI 2007 ens vam asseure a la terrassa del Déu n’hi do, i recordo que en Lluís em va demanar que li deixés mirar la meva medalla de regidor de manera detallada, motiu pel qual me la vaig treure del coll, sentint com una mena d’angoixa totalment irracional, que aquell objecte, de sobte, anés a parar a mans alienes que no eren les meves. Llavors, tenia la sensació com si el meu camarada (i veritable impulsor de tota aquella moguda) es volgués quedar per a ell aquella bagatel·la com a recompensa de tot plegat, era com allò de l’anell d’en Frodo (el protagonista d’El Senyor dels Anells de Tolkien): que quan ja portava molt de temps duent-lo ell mateix, no el volia donar (ni tant sols ensenyar) a ningú més. Si jo era en Frodo, en Lluís devia ser una mena de Gollum (és broma).
Quan estàvem a punt de marxar, com que jo tenia un plec de targetes de regidor, vaig començar a repartir-les entre la concurrència. Recordo que en un dels vetlladors, també hi havia la periodista de Ràdio Reus Gemma Torrents, i li vaig entregar també una targeta meva amb un gest elegant. Ella la va observar i després va aixecar la seva mirada, observant-me de manera despectiva.
–A veure si ara semblaràs el Carles Pellicer, que també va repartint targetes com tu –em va comentar amb veu sarcàstica.
Mentre estàvem fent la segona o tercera ronda de copes al Déu n’hi do (cerveses i vermuts), els de la ZDF van voler filmar-nos passejant per Reus, mentre jo els explicaria les grans propostes de la CORI. Finalment, havien pogut entrar a dins de l’Ajuntament, filmar fragments del ple i, fins i tot, havien entrevistat l’alcalde –Bürgermeister, que en deien ells– fent declaracions sobre la política municipal reusenca d’aquell any tan peculiar. Llavors, acompanyat per uns quants membres del partit (una mitja dotzena de persones), els vaig mostrar la Capsa Gaudí, com el lloc on faríem el follòdrom. També els vam explicar que el refugi antiaeri del Mercadal l’adaptaríem com a espai per a fer raves i botellons. Però ells van insistir que els ensenyés el lloc on duríem a terme la piscina nudista. Llavors se’m va ocórrer guiar-los totalment a peu (des de la plaça Mercadal) fins a la rotonda de la plaça del Canal, on hi havia aquella font plena de tubs gegants que representa també una mena de drac aquàtic. Com que era un gran monument faraònic que s’havia inaugurat no feia massa mesos, doncs vam considerar-lo com a lloc idoni per dur a terme la nostra piscina nudista. Recordo que pel camí també els vam ensenyar els planters de flors del Mas Iglesias, afegint que allà plantaríem també marihuana a dojo i que hi hauria espècies de tot el món.
–Enséñanos la piscina nudista, por favor. Esto es lo que queremos filmar de verdad... –va insistir aquella periodista alemanya amb to de súplica. Encara no sé per què tenien aquella fixació amb la piscina nudista...
Finalment, vam arribar al monument dels tubs de l’avinguda de Salou amb aquella immensa bassa plena d’aigua amb diversos nivells. Com que tenia un disseny modern i la mida reglamentària d’una piscina moderna, o una cosa semblant, va colar, i els paios es van donar per satisfets. Llavors el Pirata es va despullar del tot i es va llençar a aquella aigua bruta i plena de clor, tot i proclamant: «Señoras y señores, ahora mismo queda inaugurada la primera piscina nudista municipal de Reus.» Llavors, veient que el paio em prenia protagonisme, jo vaig fer el mateix. Em vaig treure el veu vestit d’Elvis negre (amb el qual m’havia casat l’any anterior) i també em vaig llençar a l’aigua en pilota picada, totalment nu, però amb la medalla de regidor posada (i les ulleres d’Elvis, també). Fins i tot, ens vam remullar (i nedar) una mica per aquelles aigües brutes i rovellades, acabant de posar els dos nus davant de la càmera, mentre els nostres partidaris no paraven de cridar i d’ovacionar-nos. Els cotxes que transitaven per aquella rotonda, també tocaven el clàxon de mala manera. Els de la televisió alemanya, que eren reporters jovenets de vint-i-pocs anys devien flipar mandonguilles en veure què érem capaços de fer els de la CORI. Jo, per un moment, vaig tenir por que llavors passés un vehicle de la policia municipal i ens enxampés duent a terme tot allò.
«Si m’enganxen fent això, posant nuet per a una televisió alemanya, s’haurà acabat la teva carrera de regidor ara mateix, Ariel», vaig pensar colcant-me ràpidament el meu vestit d’Elvis negre. Però no va passar res per l’estil.
Aquell reportatge es va emetre el dimecres 20 de juny del 2007 per la televisió pública germànica: la ZDF (que era com el canal 2 d’aquí) i per satèl·lit a la resta del món, a través d’un programa matinal de molta audiència anomenat Heute in Europe [Avui a Europa].
Recordo que quan vaig arribar a casa meva em vaig dutxar ràpidament com un parell o tres de vegades seguides, perquè el cos em picava de mala manera pel clor i la porqueria que hi havia acumulada en aquelles aigües estancades de la «piscina nudista» de la CORI i vaig tenir aquella sensació molesta durant unes quantes hores més. I tot just quan vaig voler anar a un dermatòleg perquè em mirés la pell per esbrinar el què em passava (no fos que hagués agafat una al·lèrgia cutània o alguna cosa pitjor), aquelles molèsties van cessar del tot.
Arran del meu nomenament com a regidor de l’Ajuntament de Reus, la premsa local, nacional i internacional va seguir parlant de mi, però ja va ser com la traca final de tot plegat: d’aquelles dues setmanes seguides d’angoixa, saturació i estrès mediàtic, que realment a escala psicològica em va passar factura, tenint clar, claríssim, que la fama desmesurada no era el meu àmbit de debò.
Començant per la premsa local, l’endemà mateix del ple, el diumenge 17 de juny, El Punt ja em treia a la portada amb una fotografia a tot color, duent a terme una postura clàssica del rei del rock al bell mig del saló de plens. Hi havia dues fotos, la del Ballesteros, com a nou alcalde de Tarragona, i la meva, com a regidor de la CORI (no sortia pas en Pérez), i allò li devia saber molt de greu, al pobre home:
El juantxisme entra en escena [s’indicava al peu de la meva fotografia]. Més enllà que Lluís Miquel Pérez fos reelegit alcalde de Reus, el ple d’ahir va ser especialment mediàtic per l’entrada en escena d’un nou regidor: Ariel «Elvis» Santamaria, que promet diversió durant aquest mandat.
El Diari de Tarragona, en l’edició d’aquest mateix dia, a la portada incloïa el següent titular: «Lluís Miquel Pérez es reelegido en un pleno marcado por las excentricidades de Ariel Santamaria». A la primera pàgina, sota un magnífic article d’opinió de l’Anton Tàpias, «Vint-i-sis cireres i un pinyol», hi havia un gran titular que deia: «Pérez pide perdón a los ciudadanos en el pleno de Ariel Santamaria», com si la meva entrada a dins del consistori hagués estat un delicte greu per part seva, però sí que vaig ser el càstig per part d’un sector crític (o molt crític) de l’electorat reusenc del 2007. «Lluís Miquel Pérez fue reelegido ayer por tecera vez alcalde de Reus, en un pleno donde la estrella mediática fue el autodenominado freaky Ariel Santamaria.» (Aquí tampoc entenc per què no hi ficaven la paraula «juantxi», en lloc de «freaky».) Aquest article, signat per Jaume Garcia i Marc Prats, parlava de les lamentacions del nostre alcalde pel resultat electoral que va haver-hi aquell any: «El nuevo alcalde no se cansó de pedir disculpas a los ciudadanos por las obras municipales del anterior mandato.»
Allà hi havia un petit article titulat: «Una cámara de Europa Press hizo de pool», on parlava de debò de les condicions que havia donat l’Ajuntament per entrar a filmar en aquell maleït ple d’investidura.
La presencia de Ariel Santamaria convocó a 36 periodistas, que previamente tuvieron que acreditarse. Sólo las camaras de Canal Reus TV y una cámara autònoma pudieron acceder al salón de plenos, abarrotada de público. Antes de iniciarse el pleno, cámaras de diferentes televisiones acordaron que fuera Europa Press quien accediera. Por cierto, el portavoz del PSC Eduard Ortiz, dió un varapalo en su intervención a los medios que nunca acuden a los plenos, però que por la presencia de Santamaria lo hicieron en masa.
A escala de premsa nacional, diaris com El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El País i, fins i tot, el Heraldo de Aragón, també van plasmar la notícia de la meva investidura, aquella jornada del 17 de juny. Segurament que aquesta notícia, per tota la moguda que s’havia armat durant aquells dies, també devia sortir publicada en altres diaris d’àmbit nacional espanyol com el Ya, la Razón, El Mundo o similars, però ja no em vaig molestar a adquirir-los o no van poder arribar a les meves mans.
Com que el que va reflectir El Periódico ja ho he esmentat, comentaré el que va dir La Vanguardia que, en un suplement anomenat Los nuevos ayuntamientos, plasmava una foto meva fent una postura d’Elvis, i allà hi havia un breu titulat «El “Elvis de Reus” ejerce de concejal». «Elvis de Reus», aquella era la paraula clau amb la que se’m començava a conèixer a escala nacional, fins i tot, mundial.
Al diari El País d’aquell dia, a la pàgina 43, hi havia una plana sencera parlant de la situació política de Catalunya i un article que parlava de mi i de la CORI amb una foto meva a tot color:
Elvis, como la Virgen: Ariel Santamaría tomó ayer posesión como concejal de Reus vestido de Elvis Presley. Explicó que hace seis años se le apareció el espiritu de Elvis y le ordenó que se presentara. No salió en el 2003 y estuvo a punto de dejarlo, pero se le apareció de nuevo Elvis, «como la Virgen de Misericordia (patrona de Reus) lo hizo a la Pastoreta» y le dijo que esta vez sí entraba en el Ayuntamiento. Entró. Atrae a las cámaras: como la mujer barbuda.
L’Heraldo de Aragón, en la seva publicació d’aquest mateix dia, es mostrava més generós amb mi i la CORI, em dedicava gairebé mitja plana de diari, amb la mateixa fotografia que havia sortit a La Vanguardia, que era d’un tal Gustau Nacarino, de l’agència Reuters, on sortia jo fent el gest de take it easy, amb el cos de perfil i observant la càmera amb el cap girat i duent a terme un somriure trapella. L’article de l’Heraldo titulat: «El espíritu de Elvis... en Reus» estava signat per l’agència Europa Press/EFE i explicava les situacions peculiars que havien viscut alguns ajuntaments de l’Estat espanyol: «Una concejala transsexual en Castellón o un edil que afirma que se le apareció el rey del rock y le ordenó meterse en política. La jornada de ayer dejó más de una historia para la distensión». Aquest article de l’Heraldo va explicar el motiu pels quals em vaig tornar a presentar per segona vegada: «Constató que estas elecciones coincidian con el 30 aniversario de la muerte de Elvis y los 30 de democràcia “y Elvis me dijó que me volviera a presentar, asegurándome que esta vez entraríamos en el Ayuntamiento”, como así ha sido.»
La revista Interviú en l’edició del 25 de juny del 2007, també va fer un bon reportatge sobre nosaltres i altres formacions polítiques peculiars a escala estatal: «El show municipal: Frikis i corruptos se emeten a ediles». El títol d’aquest escrit ja sortia a la portada, amb una foto diminuta meva (fent postures d’Elvis amb el meu vestit negre), al costat esquerra de la Mari Cielo Pajares (filla de l’humorista Andrés Pajares) totalment nueta. «Elvis vive en Reus», deia un comentari insert a dins d’una immensa fotografia meva al saló de plens municipal.
Se confiesa friki, però aclara que ni mucho menos es el primero de tal condición en la política local. El nuevo concejal de Reus (Tarragona) dice representar a los que estan hartos de la polítca convencional [...]. La misma mañana del sábado, de negro y bordados plateados, con pantalón de campana y camisa de solapazas, se presentaba vestido de Elvis Presley, el ciudadano de Reus Ariel Santamaria, para recoger su acta de concejal por la Coordinadora Reusenca Independent. Antes del solemne nombramiento, Ariel cantó el «Rock-a-hula-baby» y se hizo fotos emulando al Rey del rock.
Més endavant, descrivia d’on procedia ideològicament el meu friquisme polític:
El Elvis de Reus, se reivindica como friki sin complejos: «Nuestra ideologia es friki. Somos de izquierdas rebotados y aquí nos llaman juantxis por mi grupo de música, Ariel Santamaria i la Banda del Doctor Juantxi –explica–. Reus siempre fue un poco farandulereo, no todo tan pijo como parece, también hay una gran tradición de prensa satírica y el carnaval tiene un peso popular muy fuerte. Además, la ironía des de tiempos de Quevedo, es la crítica social más dura.» Pero Elvis rechaza su papel de portaestandarte. Hay otros frikis en España: «En Euskadi está el Partido del Karma Democrático, muy parecido al nuestro, que lidera Bosco el Tosco, que propone un tren para ir de Bilbao a Andorra sin pasar por la autopista, así los bilbaínos no hace falta que paguen peaje.» Y cita más ejemplos: Cicciolina en Italia, Frank Zappa que fundó un partido friki para competir con Reagan. Además, revela que fue Interviú la que le dio la idea de meterse a política: «De niño leí una entrevista vuestra con el humorista francés Coluche que, harto de que le censurasen todas las emissores de radio y televisión de Francia, se presentó a la presidenciales bajo el lema “Todos con Coluche para darle por el culo”.» Ariel se despide no sin hacer una defensa de su poción: «Nos ha votado también gente formal y seria que estaba muy cabreada con el anterior consistorio y sus constantes obras faraónicas.»
El 30 de juny del 2007, la revista Pronto anunciava la mort del Fary, a la pàgina 30, i també incloïa tota una plana parlant de mi i de la CORI, amb el títol: «Un imitador de Elvis se convierte en concejal de un ayuntamiento de Tarragona». Era tota una monografia escrita per un tal Luis Fernando Romo, que també era autor de les dues fotos que sortien il·lustrant el seu article: la primera, davant mateix de l’Ajuntament amb el Pirata aguantant la bandera de Reus darrere meu, i en la segona foto, hi sortia jo jurant el càrrec de regidor, amb el José Magrazó fent-me les preguntes protocol·làries en qüestió, al costat mateix d’en Jaume Renyer, el secretari general de l’Ajuntament de Reus.
Aquest article del Pronto que ja tenia tirada totalment nacional i internacional, començava dient de mi lo següent: «Ariel Santamaría es cartero y tomó posesión del cargo con la indumentària del “Rey del Rock”».
Després de rememorar les nostres grans propostes electorals, aquest periodista del Pronto, afegia que l’Andreu Buenafuente, «uno de los hijos ilustres de esta ciudad, está encantado con todas estas propuestas». I afegia el meu currículum musical ( i laboral) alhora que friqui:
A sus 40 años, este cartero de Reus, que va de pueblo en pueblo con su grupo, La banda del doctor Juantxi, ha revolucionado la ciudad y se ha erigido en líder del freakismo, una nueva corriente social como los yuppies en los 80, los punks en los 70 o los hippies en los 60. Pero con la particularidad de ser un juantxi: «Se trata de un freak pasado de vueltas, esperpéntico, exhibicionista, fiestero, sin ningún sentido del ridiculo y con ciertas influencias artísticas.»
A continuació, aquell periodista del Pronto, va finalitzar el seu reportatge a través d’una minientrevista, fent-me preguntes per entrar en la seva ona estilística, cosa que vaig intentar evitar amb les meves respostes, però va ser força difícil:
PRONTO: Siendo freaky, quizá le convendría tener a Yurena (Tamara), Yola Berrocal o Paco Porras como imagen del partido.
ARIEL SANTAMARIA: (Sonrie) No todos los freakys son juantxis. Yurena no serviria porque no es fiel a nuestra filosofía. Yola sí reuniría las dos condiciones.
PRONTO: ¿Escribirás a Priscilia Presley para comentarle tu hazaña?
ARIEL SANTAMARIA: En cuanto sepa su dirección, lo haré y le explicaré todo nuestro proceso. Nos encantaría que ella o su hija, Lisa Marie, vinieran por Reus a visitarme. Las recibiría en mi despacho, hablaríamos de nuestras metas o, si lo prefieren, iríamos a Las Vegas y apoyaríamos a cualquier otro imitador de Elvis que quisiera meterse en política.
PRONTO: ¿Crees que Elvis está vivo?
ARIEL SANTAMARIA: Físicamente está muerto, pero su espíritu sigue con nosotros, con todos sus fans. Es increíble que, 30 años después de su muerte, todavía sea un cantante de referencia con millones de imitadores en todo el mundo. Ni Frank Sinatra ni Jim Morrison han conseguido tal honor. Y yo fui el elegido entre todos sus imitadores para hacer política. Gracias Elvis...
PRONTO: ¿Eres feliz por ello?
ARIEL SANTAMARIA: Sí. A nuestra manera queremos a nuestra ciudad, pero somos diferentes al resto de los políticos. Estamos muy orgullosos y estoy deseando entrar ya en mi despacho.
Després de tot el tema de la revista Pronto, ja tenia por que també s’adrecessin a mi la revista Hola o el Lecturas, sort que no va passar, perquè tampoc volia convertir la meva imatge «revolucionària» en una mena de titella o de ninot de fira de la política local, amb tots els respectes pels titellaires o els firaires. A partir de la meva investidura, malgrat la gran profusió de mitjans que van venir a cobrir-la, la cosa ja es va calmar bastant, tornant ja a l’àmbit local completament. Malgrat tot, a partir de llavors i de tant en tant, encara va venir algun periodista d’àmbit nacional a fer-me noves entrevistes.
Durant el mes de juliol del 2007, em va congratular força que la revista Enderrock, la revista musical de rock català per excel·lència, publiqués la notícia que jo havia entrat a l’Ajuntament amb el títol d’«Ariel Santamaria, regidor erecte» amb un text d’en Joaquim Vilarnau i una immensa i glamurosa foto d’en Juan Miguel Morales que ocupava tota una doble plana, gairebé de mida pòster: «Les eleccions municipals del 27 de maig van confirmar el que tothom intuïa des de feia quatre anys...», deia el magnífic text d’en Joaquim Vilarnau:
Que la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), liderada pel cantant Ariel Santamaria, entraria a l’Ajuntament de Reus. Amb un programa farcit de propostes «innovadores» (com crear un servei d’intel·ligència per a espiar l’Ajuntament de Tarragona, o instal·lar un follòdrom), aquest grup autodenominat juantxi ha estat l’única força política de la ciutat que ha pujat en vots respecte a ara fa quatre anys. Segons Santamaria, la clau són les dues grans propostes electorals que han estat la bandera de la campanya: No fer obres durant quatre anys i instal·lar un polígraf (màquina de la veritat) al saló de Plens. «Amb la CORI, teníem clar que només manaríem si guanyàvem les eleccions. Com que no les hem guanyades, serem una xinxeta al cul de l’Ajuntament», diu el cantant polític que afirma que anirà a les processons vestit d’Elvis Presley. Amb l’arribada de la CORI a la Casa Gran, Ariel Santamaria ha descobert «la bomba atòmica de la política municipal».
El dilluns dia 18 de juny, tot just quan havia iniciat unes merescudes vacances, la premsa local encara es feia ressò de la meva entrada al consistori reusenc; així doncs, la revista Aquí, també em treia a la seva portada amb una foto (de l’Alba Mariné) on sortien tots els regidors que havíem jurat càrrec, i amb un títol ple de conya marinera: «La política com espectacle: Reus no s’escapa de l’efecte mediàtic juantxi», explicava que: «La presència del líder de la CORI, Ariel Santamaria, va provocar una constitució “peculiar” del nou consistori reusenc on el socialista Lluís Miquel Pérez ocuparà de nou l’alcaldia»; i també s’indicava que uns «quaranta mitjans de comunicació van aparèixer per cobrir la investidura de l’Elvis de Reus».
El diari Més Reus, també va propagar el ple de la investidura el dilluns dia 18 de juny. Es parlava de l’esdeveniment de manera protocol·lària, obviant gairebé tot l’impacte mediàtic de la CORI; potser va ser l’únic mitjà que ho va fer:
Si alguns dels mots de l’Ariel Santamaria es poden considerar anecdòtics o no, això no ho jutjarem nosaltres, però el regidor de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), va dir, entre altres coses, que s’havia presentat a les eleccions perquè «Elvis se’m va aparèixer en somnis i em va dir que aquesta vegada entraria a l’Ajuntament», tot fent un paral·lelisme apòcrif amb la Verge de Misericòrdia, patrona de la ciutat, i la Pastoreta.
El dilluns 18 de juny a les 10 del matí, tot just havent començat les vacances del 2007 que em pertanyien de Correos, em vaig adreçar directament cap a l’Ajuntament de Reus per prendre possessió del meu despatx de regidor. Com que fins llavors el nombre de grups municipals presents a dins del consistori sempre havia estat cinc, me’n van haver de donar un de provisional. Primer vaig quedar amb la Carme Cano, que era la cap d’alcaldia, que em va acabar de fer de Cicerone, ja que em va acabar d’ensenyar tot l’Ajuntament per dins. Durant el periple també s’hi va afegir en Lluís Oliach (que ja estava considerat com un veritable compinche meu a l’ombra, en lloc del Pirata). Malgrat que llavors encara treballava a Editio, s’havia absentat de la feina per estar amb mi. La cap d’alcaldia ens va mostrar, primer, el que hi havia a planta baixa, l’oficina de l’OAC i la impremta per anar a buscar els estris d’oficina que calguessin, i tot l’entresol, on hi havia els diferents despatxos dels grups municipals: PSC, CiU, PP, ICV i ERC, més o menys per ordre correlatiu. Allà hi havia les oficines de la secció de Participació Ciutadana, la seva sala de juntes i una altra sala que servia per fer reunions generals, fins i tot els regidors hi duien a terme les rodes de premsa. Finalment, adreçant-nos cap a les escales principals de l’edifici, hi havia un parell de compartiments, i el darrer de tots, just on hi havia el racó de les begudes (la màquina de cafès i aigua) era l’espai que ens reservava a nosaltres, el despatx «provisional» de la CORI. Allà mateix ens vam trobar en Claudi Arnavat, cap de premsa de l’Ajuntament, cargolant la placa metàl·lica, on posava: Grup Municipal de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), amb l’escut del partit i tot (la regadora regant la rosa de Reus marcida). L’home ens va ensenyar el nostre despatx de manera amable i correcta, malgrat que per dins li devia saber molt greu que haguéssim entrat a dins de l’Ajuntament, perquè l’home era molt socialista, dels bons...
–Mira, de moment, aquí tens una taula de despatx, un ordinador amb Internet i amb la intranet municipal, una impressora, una línia de telèfon fix, més el llistat dels telèfons interns dels diferents departaments municipals –va anunciar-me, fent-me passar cap allà dins. També hi havia una confortable butaca digna d’un regidor com jo i dues cadires idèntiques, que eren força còmodes, per rebre a les vistes–. Ara mateix t’hem posat un altre armari d’oficina que es pot tancar amb clau, perquè amb un no en tindràs prou –va afegir, movent-ne la persiana metàl·lica.
Llavors, també em vaig fixar que hi havia un panell de suro per penjar-hi fotos amb xinxetes.
–Doncs, moltes gràcies, és un honor estrenar aquest despatx municipal –vaig dir amb un gest d’agraïment–. Aquesta tarda vindrem els de la CORI a inaugurar-lo, potser també vindrà algun periodista, perquè la premsa ho ha de saber...
–Xec, no foteu massa merder tan aviat, eh? –em va advertir, prement-se el pont de les ulleres–. Si necessites qualsevol cosa més o vols fer qualsevol consulta sobre com funciona aquest despatx, t’adreces al Departament de Premsa i Comunicació, que està al fons del primer pis...
–Tranquil, Claudi, que ja els ensenyaré jo mateixa on es troba exactament –va dir la Carme Cano.
A continuació, la cap d’alcaldia ens va mostrar l’Àrea de Serveis Informàtics o de la Informació (una immensa habitació on treballaven mig centenar d’operaris amb ordinadors i telèfons), també ens va mostrar les dependències d’Innova, unes altres oficines on també hi havia una trentena de persones, plenes de despatxos individuals i amb una gran sala de direcció que donava directament a la plaça del Mercadal, encara amb més bones vistes que el despatx de l’alcalde. I, finalment, les dependències de la Secretaria Municipal, on es tramitava tota la documentació oficial que havia de passar pel ple; un lloc en què també treballaven uns quants administratius amb diversos despatxos interns. Jo allà ja hi havia estat diverses vegades per tramitar documents burocràtics, sobretot tractant amb el senyor Fernando Grugués, el secretari adjunt, que era el qui s’encarregava de rebre’m. L’home encara es recordava de mi, quan li havia preguntat com s’havia de muntar un partit polític i les fulles de signatures gairebé cinc anys enrere. Finalment, tots els camins duen a Roma, que diuen.
Durant el periple, en Lluís Oliach va marxar perquè havia de tornar a la feina i jo em vaig quedar totalment sol amb la Carme Cano, baixant amb l’ascensor des de la sala de Secretaria (ubicada al tercer pis municipal), fins al primer pis (on hi havia l’àrea d’Alcaldia).
–No marxis encara, que en Lluís Miquel volia parlar amb tu una estona –em va demanar mentre em mirava millor de dalt a baix. Segur que ella tampoc entenia com un paio com jo havia muntat tot aquell sidral per entrar de regidor de l’Ajuntament de Reus.
Llavors, el mateix alcalde de Reus em va rebre al seu despatx de manera amable. En un primer moment vaig pensar que potser al final volia pactar amb mi. Però en Lluís Miquel Pérez tornava a insistir a conèixer quines eren les meves intencions polítiques cap a ell, és clar...
–En primer lloc, et volia donar, altra vegada, la meva enhorabona per haver entrat de regidor, eh? –em va comentar, mentre tots dos estàvem asseguts en uns còmodes sofàs (amb una tauleta de vidre fosc pel mig) ubicats en un lateral d’aquell immens despatx, que devia mesurar uns 80 m2, totalment polit i cobert de marbre brillant de to ocre, que demostraven una sumptuositat moderna, alhora que funcional i senzilla.
–Doncs moltes gràcies. I sàpigues que gràcies a tu, fent d’alcalde de Reus durant aquests darrers 8 anys he pogut entrar a l’Ajuntament –el vaig atacar ja directament a la jugular. Volia treure-li la seva falsa careta d’hipocresia.
–De tu, que ets historiador com jo, què en pensarà la gent de Reus en un futur, d’aquí cent anys o així, quan llegeixin les actes municipals i vegin que ha entrat un personatge com tu a dins d’un Ajuntament tan important com el nostre? –em va preguntar, intentant tornar-me-la.
–Doncs, que vaig ser un polític de puta mare...
–Ja t’han proporcionat el despatx, eh?
–Sí, molt maco. Però m’agradaria tenir vistes a la plaça Mercadal com el teu –vaig dir observant com aquell despatx d’Alcaldia devia tenir unes quatre finestres amb balcons orientades cap allà i cap al carrer Metge Fortuny, on hi havia el Cafè de Reus.
–Mira, només volia comunicar-te això, que ara se te n’ha donat un de provisional, perquè a causa d’haver entrat la teva formació política, s’haurà d’ampliar el nombre de despatxos, remodelant l’entresol, que és on hi ha tots els grups municipals i, per tant, hem de buscar-te un espai perquè el facis servir tu mateix, al costat dels altres, és clar.
–Doncs moltes gràcies, senyor alcalde –vaig respondre de manera respectuosa.
Tot just quan anava a marxar, la Carme Cano em va entregar un llibre a tall d’obsequi. Era una història gràfica del PSC de Reus, ben documentada amb fotos en color modernes i antigues del moviment socialista de la ciutat, que arribava fins al mandat del 2003. En l’apartat de «Primers mandats democràtics» del 1979, sortia mon pare fotografiat amb la resta de membres d’aquell consistori, amb l’alcalde Carles Martí, en Joaquim Besora, etc. Aquella imatge em va emocionar bastant.
–Doncs moltes gràcies, Carme –li vaig dir amb un gest d’agraïment per aquell detall–. Et dec alguna cosa pel llibre?
–I ara, per a tu és gratis. Estava segura que, com que ets historiador, t’agradaria... Però porta’t bé amb tots nosaltres, eh? –em va demanar de manera simpàtica.
–Jo sempre em porto bé amb tothom que s’ho mereix –vaig respondre-li amb el millor dels meus somriures seductors–. Per cert, moltes gràcies pel llibre –vaig dir donant-li la mà–. Avui mateix l’ensenyaré al meu pare, que li farà molta il·lusió...
–Per cert, com es troba en Daniel? –em va preguntar l’alcalde. Sempre anomenava així a mon pare: «en Daniel».
–Està una mica fotut per l’edat, però en general està força bé...
En sortir al vestíbul del primer pis, em vaig tornar a trobar amb la Sílvia Rodríguez, aquella antiga companya de Correos. La noia em va saludar de manera amable i em va comentar que si tenia qualsevol dubte sobre els departaments municipals, que li podia fer qualsevol pregunta sense cap compromís.
Durant aquella mateixa tarda del 18 de juny del 2007, recordo clarament la primera persona que em va visitar com si fos ara mateix. Era un senyor gran, gairebé de 80 anys, vestit amb una granota al damunt i calçant espardenyes. Es deia Ramon Sans Hortoneda, era un lampista jubilat i un RTV total, que em va preguntar la diferència que hi havia entre ser juantxi o friqui, perquè a casa seva els seus nets li deien que era un friqui.
A continuació, aquell bon home em va explicar que ell estava malalt de càncer i que només prenia bledes per menjar i res més. Que les bledes era el millor menjar que hi havia al món, i que se n’havia de fomentar el consum entre tota la població en general. També va afegir que tenia un hort als afores de Reus on podia plantar bledes i repartir-les gratis a qui les necessités. També es va queixar que hi entraven moltes vegades a robar i que quan trucava a la urbana mai venia. Li vaig dir que miraria de solucionar el seu problema, sobretot el tema de robatoris i que quedaria amb ell per més endavant.
Després d’aquesta primera visita, vaig rebre a una mena de pinxo força juantxi i totalment made in Reus que em va felicitar per tot el tema de la CORI i, a continuació, em va dir que estava a l’atur i que tenia greus problemes per arribar a finals de mes i a veure si li podia obtenir una feina «endollant-lo» a brigades, per exemple. Li vaig respondre que jo no estava a dins de l’Ajuntament per col·locar a ningú, però que, de totes maneres, miraria de solucionar el seu problema (alguna cosa li havia de dir, oi?). A continuació, abans de marxar, em va demanar si li podria deixar vint euros. El paio es va posar tan pesat i tan farruco que, finalment, li vaig donar 5 euros que portava al damunt.
–Gràcies, Elvis, ja te’ls tornaré –em va dir amb un gest agraït, cosa que no va fer mai, és clar. El molt espavilat ja me l’havia clavat.
Quan va marxar els membres del partit, que s’esperaven en un lateral, van entrar per celebrar que la CORI ja tenia el seu despatx oficial. Recordo que van venir com mitja dotzena de persones de les llistes i en Raül Abelló va portar una ampolla de cava per celebrar-ho. El Pirata el del Gorro es va fer diverses fotografies assegut a la meva cadira, simulant com si ell també fos regidor. Segur que més endavant també ho seria (o això pensàvem tots).
Els dies següents, vaig acabar de condicionar el meu despatx, ficant un quadre gran amb la foto de l’Elvis, que vaig adquirir en un basar del centre de Tarragona, un pòster gegant del Gaudí, anunciant la inauguració del Gaudí Centre, un cartell de les eleccions clavat amb xinxetes en aquell panell de suro i una bandera de Reus, també penjada a la paret.
Les següents visites que van venir al meu despatx durant aquella primera setmana, van ser els meus pares, el meu germà amb la seva família, en Jordi Martínez i en Joan Masdéu, l’Antoni Zaragoza, que va fer unes quantes fotografies, l’articulista Antoni Tapias i l’Alfred Artiga, que malgrat que era de CiU, era molt fan de la CORI per la seva conya marinera i reusenquista.
Per molt grandiloqüent que pugui sonar això, em refereixo a la reunió que duien a terme els caps de llista de tots els grups municipals, amb l’alcalde de Reus i el secretari de l’Ajuntament (que prenia acta) per tractar el tema dels plens municipals.
En aquella reunió, duta a terme durant la tarda del dijous 22 de juny, es van decidir les percepcions que cobrarien els regidors de l’equip de govern i de l’oposició durant aquell nou mandat del 2007-2011, que acabava de començar. Aleshores, quan es va anunciar el nou organigrama d’Innova, on havia d’haver-hi regidors destacats de totes les formacions polítiques, tant del govern com de l’oposició, jo em vaig quedar fora.
Anem a pams. Allà reunits a la Sala del Tinell, vam asseure’ns en una gran taula rectangular (per aquest ordre d’esquerra a dreta): Eduard Ortiz, Empar Pont, Ernest París, Carles Pellicer, Miquel Àngel López Mallol i un servidor. Com a cap de taula, hi havia el mateix Lluís Miquel Pérez i el secretari adjunt de l’Ajuntament, el senyor Fernando Grugués.
Segons el Reglament Orgànic Municipal (ROM), com que la població havia augmentat durant els darrers anys, i Reus passava a ser un terme de més de 107.000 habitants amb 27 regidors, també augmentaven les percepcions i cobraments dels regidors que formaven part del consistori. En primer lloc es va decidir que els grups municipals, tinguessin un component fix de 10.500 euros anuals, dividits en dotze mesos. O sigui que cada partit que tingués representació a dins del consistori, ja cobraria allò per la jeta. La CORI també, és clar, o sigui que fessis el que fessis es cobrava allò de manera fixa, més un component variable de 4.800 euros anuals (gairebé la meitat més) per regidor obtingut. O sigui que en el cas de la CORI, per tenir-ne un, seria el total d’uns 15.300 euros anuals, que dividits en 12 pagues mensuals, quedaria en 1.275 euros al mes. Allò era per retribuir les despeses d’un grup municipal, integrat per un sol regidor (tal com era el meu cas) o de diversos regidors (com els altres). Però, malgrat tot, per exemple, en el cas del grup municipal del PSC, si als 10.500 euros anuals que cobrava aquella formació per tenir representació a dins de l’Ajuntament, li sumaves els 4.800 euros multiplicats per 10 escons que tenien, allò sumava un muntant de 48.000 euros anuals, el resultat de tot plegat eren 58.500 euros a l’any dividits en dotze pagues. O sigui que en el cas dels socialistes, per exemple, els quedaven uns 4.875 euros mensuals per a les despeses del seu grup municipal, o sigui només pels regidors que formaven part del consistori reusenc. El mateix barem es podia aplicar llavors amb CiU, amb 8 regidors, el PP, amb 4, i ERC o ICV, amb 2 regidors cadascun.
En aquella reunió també es va establir fixar les dietes per assistència que cobrarien a banda cada regidor i membre del consistori:
-205 euros mensuals per presidir el ple (l’alcalde de Reus en funcions).
-Entre 205 i 410 euros mensuals per la presidència de la junta de govern local (també l’alcalde de Reus).
-600 euros mensuals per assistència al ple (tant l’alcalde com tots els regidors, tant del govern com de l’oposició; jo també, és clar).
-340 euros mensuals per assistència a la junta de portaveus (això només ho cobràvem l’alcalde en funcions i els portaveus de cada partit polític: l’Eduard Ortiz, del PSC; el Carles Pellicer, de CiU; el López Mallol, del PP, el París, d’ICV; la Pont, d’ERC, i jo mateix, Ariel Santamaria, de la CORI.
-340 euros mensuals pels membres de la junta de govern local (o sigui, sols els regidors de l’equip de govern tripartit de llavors).
-150 euros per assistir a cada comissió informativa, consell sectorial o reunió de grup, amb un màxim de 600 euros al mes. Com que més o menys jo havia d’anar a les quatre comissions informatives que es duien a terme cada mes, doncs percebia tota aquesta pasta de 600 euros fixos en concepte de dietes al mes. Els altres no cobraven tant, perquè s’havien de repartir entre les tres comissions informatives de llavors, que eren: recursos generals d’hisenda (presidida per en Carles Salas), serveis territorials i urbanisme (presidida per en Jordi Bergadà) i serveis personals (presidida per la Pilar Pérez).
Finalment, com que jo era un sol regidor per part de la CORI, i l’únic representant del meu grup municipal, cobraria un total de 1.985 euros bruts en dietes (600 per assistir als plens, 340 per assistir a les juntes de portaveus, 600 per les comissions informatives i 445 per assistir a les comissions de delegats). Als 1.985 euros de dietes, s’hi havien de sumar els 1.275 euros mensuals per ser grup municipal amb un sol escó. O sigui que entre pitos i flautes, jo, Ariel Santamaria, com a regidor de la CORI a dins de l’Ajuntament de Reus, percebria un total de 3.260 euros bruts al mes, pagant la ciutadania durant els quatre anys en què fos regidor de l’Ajuntament de Reus. Era molta pasta. Segur que no hi havia ningú més a l’oposició municipal que cobrés tants diners com jo: ni tan sols en Carles Pellicer o en Miquel Àngel López Mallol.
Llavors, com que ja m’estava plantejant demanar una excedència laboral a Correos per càrrec polític, vaig decidir quedar-me per a mi, els 1.985 euros per dietes d’assistència com si fos una mena de sou personal de regidor; aquí s’hauria de restar l’11% d’IRPF. O sigui que, finalment, jo cobrava uns mil sis-cents i pico euros, sense pagues dobles, és clar (el meu sou de Correos també era més o menys d’aquesta quantitat, entre mil dos-cents euros mensuals, més les pagues dobles, aquí sí).
La resta de la remuneració de l’Ajuntament: els 1.275 euros que rebia mensualment del grup municipal de la CORI per estar a dins del consistori el vaig donar totalment al partit. El vaig ingressar en un compte corrent de la Caixa de Pensions. Allò serviria per a despeses relacionades amb la nostra política juantxi: despeses d’advocat o, fins i tot, contractar alguna persona perquè m’ajudés a portar el despatx municipal i que m’assessorés enmig de tot l’enrenou polític en què m’havia ficat.
A continuació, l’alcalde va parlar dels membres que integrarien el Consell d’Administració d’Innova SL Empreses Municipals de Reus, establint una data per a una nova constitució definitiva. Aquest ens municipal que llavors ja manipulava el 70% del pressupost municipal, es veu que era un organisme privat que funcionava amb capital públic per controlar les 19 SAM i SA que hi havia llavors a l’Ajuntament de Reus, empreses municipals com: Aigües de Reus, REDESSA, AMERSAM, GUPSA, RELLSA, GAIASA, SAGESSA, Hospital de Reus SA, etc. Dins d’aquelles empreses municipals, cada formació política també tindria el seu (o seus) representant(s) en els seus consells d’administració pertinents, on molta gent de Reus deia que també cobraven dietes d’assistència. Fins i tot, dins de la societat anònima d’Hospital de Reus, es deia que es percebia fins a uns 1.000 euros de dietes per assistir a les reunions que només es feien un o dos cops a l’any. Encara avui en dia dubto si això era cert o no, perquè mai vaig poder obtenir cap prova fidedigna de tota aquesta moguda i els regidors de l’equip de govern i de l’oposició de llavors mai van deixar anar cap informació, tret d’algun cas concret que ja explicaré més endavant. El que sí que és cert és que per assistir als consells d’administració d’Innova, que eren trimestrals o semianuals, els regidors que en formaven part percebien uns 350 euros en dietes d’assistència que s’ingressaven en un compte corrent, tal com va ser el meu cas a partir del mes de maig del 2010, en què, finalment, vaig poder entrar a Innova, però amb certes limitacions molt greus. Això també ho acabaré de detallar quan pertoqui...
Durant aquella reunió del dia 22 de juny, l’alcalde va demanar els noms dels membres que havien de formar el nou consell administració d’Innova, llavors en Pellicer va nomenar en Fèlix Oliva (el seu número 2) i la Teresa Gomis, a banda d’ell mateix. En Miquel Àngel López Mallol del PP, va dir el nom de Juan Gallardo i el seu. Llavors en Pérez va dir el nom dels seus: l’Eduard Ortíz i en Josep Morató (per part del PSC), l’Empar Pont i en Jordi Bergadà (per part de ERC) i va afegir que en Daniel Pi d’Iniciativa, seguiria com a membre del consell d’administració d’Innova fins al proper trimestre del 2008 quan seria substituït per l’Ernest París (encara desconec el motiu exacte d’això últim, però va passar). De moment el senyor París i la Pilar Pérez, es quedaven fora del consell d’administració d’Innova. Tot just quan anava a donar per finalitzada la reunió, jo vaig aixecar el braç, el molt espavilat me l’estava jugant una altra vegada.
–Perdoni, senyor alcalde. Què passa amb la CORI? –li vaig preguntar de manera descarada–. En tenir representació municipal també hem d’estar a Innova, oi?
–Sí, és cert. Però com que sou un partit antisistema, de moment he decidit que us quedareu fora...
–Xec, no fotis home! –vaig exclamar tot emprenyat.
–Mira, el que passa és que enguany hi ha gairebé un empat de regidors, i com que el consell d’administració d’INNOVA està integrat per dotze membres, no poden haver-hi sis membres de l’oposició i sis del govern, hi ha d’haver el marge d’un regidor, un vot de diferència a favor de l’equip de govern municipal perquè sigui proporcional als vots del ple, saps?
Llavors gairebé no vaig entendre el que m’explicava, però en Carles Pellicer va sortir a ajudar-me.
–Perdoni, senyor alcalde, hi ha un escó buit a dins del consell d’administració d’Innova, i l’ha d’ocupar la CORI per dret democràtic.
–Ho sento molt, senyor Pellicer, són les regles del joc. Si no estan d’acord que la CORI es quedi fora d’Innova, doneu-li un dels vostres escons que pertanyen a Convergència...
–Hi ha una plaça buida dels dotze que som i ha de ser per a la CORI, home, i tant! –es va queixar, també, en Miquel Àngel López Mallol, totalment escandalitzat per aquella mena de «cacicada» municipal.
–Però el quòrum ha de ser sempre un escó a favor de l’equip de govern, i si entra la CORI, estaríem sempre empatats a dins d’Innova... Ho sento molt, però els estatuts estan redactats així.
Tot allò em va deixar totalment consternat, sabia que al final me la clavarien per un lloc o altre. A més, en estar fora d’Innova, els de la CORI tampoc podríem formar part de les 19 societats anònimes municipals, i el més greu de tot plegat: tampoc podria gaudir de la figura d’un assessor municipal pel nostre despatx. Aquests assessors, secretaris, o digueu-li com vulgueu, que treballaven en cada grup municipal de l’ajuntament, tant de l’equip de govern com de l’oposició, sempre havien estat contractats per Alcaldia i, de sobte, a partir d’aquell nou mandant municipal en què havíem entrat nosaltres, només serien contractats per Innova SL: evidentment, de manera exclusiva al servei de les formacions polítiques que formaven part del seu consell d’administració (totes les que hi havia a dins de l’Ajuntament, menys nosaltres, és clar).
La jugada estava ben feta, ens deixaven formar part del consistori per dret democràtic, atorgant-nos tot el que ens pertocava a escala polític, però sota mínims que es diu. A més, a banda que s’estalviaven les despeses d’un assessor municipal per a nosaltres (que cobraria mil vuit-cents euros bruts al mes), també evitaven que un grup «revolucionari» i «antisistema» com el nostre, fiqués el nas en coses que no calia, en les xifres que es manejaven a dins d’aquest negoci tan lucratiu d’Innova, que havien creat al 2002, per tenir una mena de banca alternativa a dins de l’Ajuntament. Així doncs, si la llei municipal de llavors deia que un ajuntament es podia endeutar fins al 121 % del seu pressupost municipal, amb tot el muntatge d’Innova l’Ajuntament de Reus es podia endeutar, demanar préstecs i fer tot tipus de conxorxes, fins al 1.000%, per dir un exemple. Jo ja m’imaginava llavors que el tema d’Innova acabaria malament, molt malament, perquè era una cosa que només s’havia creat a Reus, i no existia en cap altre municipi de Catalunya (ni en tot l’Estat espanyol). Així doncs, llavors ja vaig intuir que l’alcalde em feia com una mena de favor no deixant-me entrar allà dins; per tant, no em quedaria més remei que emprar aquella merda d’Innova com a veritable arma política.
–Miri, senyor alcalde –vaig dir demanant la paraula en aquella primera junta de portaveus–, penso que per dret democràtic a la CORI ens pertoca entrar a dins d’Innova, i si no ho considera oportú perquè no li dona la gana, el meu partit i jo mourem cel i terra perquè se’ns doni el que ens correspon com a dret democràtic i legítim...
–Escolta, Ariel, si jo no tinc cap problema perquè entris a Innova –em va replicar de manera nerviosa–. Demana als altres grups de l’oposició que et donin un dels seus escons. Ja veuràs com no ho faran, eh?
–Però si diuen que queda una plaça lliure...
–Sí, però llavors seríem sis i sis, i a dins del consell d’administració sempre hi ha d’haver un vot de diferència... A veure si ho enteneu d’una vegada, home! –va dir adreçant-se també al Carles Pellicer i a en Miquel Àngel López Mallol, totalment enfadat.
Era evident que per culpa d’aquella decisió arbitrària s’embolicaria la troca molt més. Aquella mena de gest despòtic, m’obligava a anar totalment a per ell de cara a la ciutadania, sense donar-li cap mena de marge... Malgrat tot, més endavant hi hauria moments de negociació per entrar a dins d’Innova, però mai ens vam aclarir del tot. Finalment, tot plegat va ser per la força i de males maneres...
En acabar aquella reunió amb els altres portaveus municipals, vaig agafar el Pérez per banda i li vaig comentar que, a la llarga, necessitaria tenir una persona alliberada com a secretari del partit i que, per això, necessitava tenir un assessor municipal contractat per Innova, per Alcaldia o per qui fos.
–Si tanta presa tens, contracta-la amb els diners que rebràs del teu grup municipal –em va aconsellar de manera taxativa–. Total, per l’oposició que fareu...
–I tant que farem oposició, molt bona oposició –li vaig replicar totalment enfadat.
–Doncs jo crec que només em desgastareu una mica, no pas tant com us penseu –em va respondre amb actitud reptadora, fent el gest simbòlic d’espolsar-se les mànigues de la seva camisa de màniga curta.
–Ja veurem com acabarà tot plegat d’aquí a quatre anys –li vaig dir amb veu educada–. I, si us plau, no em tornis a dir que la CORI som un grup polític antisistema, perquè no ho som, eh?
–Doncs per a mi, sempre heu sigut i sereu antisistema. I no t’ho prenguis com un insult, eh? En el cas vostre us n’hauríeu de sentir orgullosos. Que per això la gent us ha votat... perquè sou un partit antisistema –va reafirmar amb dos collons.
–Això que som antisistema t’ho menjaràs amb patates, alcalde! –li vaig dir amb la boca torta.
Llavors vaig veure com el paio s’allunyava cap al seu despatx d’Alcaldia, custodiat per la Carme Cano i en Francesc Artero que actuaven com a criats o escuders seus.
Durant aquell vespre, vaig tenir una reunió amb el Gerard Tost i en Lluís Oliach directament a casa meva. El paio ens l’havia jugat de debò, i no podríem contractar el David Ferrer, Ferreti, com a assessor municipal.
–De moment t’ho hauràs de fer tot tu sol, Ariel –em va dir en Gerard Tost–. Però tranquil que en Lluís i jo, t’ajudarem igualment.
Abans d’aquella sessió plenària, es va dur una nova junta de portaveus, que va durar poc més de cinc minuts, per acabar de tractar uns quants temes del ple. En aquell moment, l’alcalde em va adreçar un missatge electrònic imprès que havia rebut la Carme Cano. Es tractava d’una missiva ofensiva d’en Lluís, enviada des de l’adreça del grup municipal de la CORI, on es qüestionava l’esperit democràtic de l’alcalde per no haver-nos deixat entrar a dins d’Innova i altres coses així...
–Té, Ariel –em va dir passant-me la fulla de paper amb un gest molest–. Això prové de casa teva.
–És del secretari del partit, que es queixa formalment la censura política que esteu duent a terme amb la CORI –vaig anunciar després de llegir-ho atentament.
En Lluís no m’havia dit res d’aquest missatge, segurament ho havia fet sentint una mena de rampell de ràbia instintiva. Moltes vegades no es podia controlar i actuava de manera instintiva. Allò era molt perjudicial si et volies dedicar a la política, encara que fos en clau juantxi.
–Si us plau, no entrem de nou en aquest debat d’Innova, que ja mirarem d’arreglar-ho més endavant i entrem directament al contingut del ple d’avui –va ordenar de manera solemne.
Llavors tots els portaveus (menys jo) es van posar acabar de debatre i a fer preguntes sobre el contingut d’aquell proper ple municipal, que era el segon d’aquella legislatura, però no seria de caràcter ordinari (on tothom presentaria mocions i propostes per a votar i debatre), sino més aviat institucional.
A continuació, vaig entrar a dins d’aquella sala municipal (ja no tan atestada de gent com la setmana anterior quan es va produir la investidura), i es va dur a terme aquella segona sessió plenària d’aquell mandat. Era el divendres 23 de juny, la vigília de Sant Joan, del 2007. Com que s’havia embolicat tant durant la meva entrada a dins del consistori, molta gent de Reus es pensava que jo era com una mena de superheroi de la política o una cosa semblant, per això, vaig notar que tothom estava pendent de mi (sobretot els periodistes i el públic assistent), del que diria i del que faria. I molts d’ells, fins i tot pensaven que em carregaria el mateix alcalde amb només una intervenció meva, deixant-lo totalment KO al primer assalt, com en un combat de boxa... Malauradament, però, no va ser així, sinó al contrari, perquè un servidor no tenia cap mena d’experiència municipal i no sabia com funcionava una sessió plenària (només n’havia vist fragments pels informatius de Canal Reus). Una cosa era fer campanya perquè la gent et votés pel carrer i una altra, enfrontar-te a ells cara a cara. Sobretot, quan hi havia un personal que portava tants anys d’experiència i tenien una capacitat d’oratòria molt bona i força professional. En aquest aspecte, recordo que els millors de tots eren l’alcalde Pérez, és clar, en Carles Pellicer, l’Eduard Ortiz i el mític Miquel Àngel López Mallol, que ja portava vint anys exactes fent de regidor i portaveu del Partit Popular de Reus. En Jordi Bergadà també en sabia molt, sobretot a escala urbanística, però a vegades quan parlava es posava una mica nerviós perquè era bastant tímid. La resta de regidors, podien ser bons polítics, però no tenien la capacitat dialogant o discursiva dels seus companys; en molts casos no els arribaven ni a la sola de la sabata. Molts d’ells llegien el que tenien preparat i ja està. En canvi, els primers de tot, eren uns veritables showmans, amb moltes taules a l’hora de parlar i debatre en públic. Amb molt bona «cintura», seria la paraula exacta.
L’ordre del dia d’aquell ple, tenia diversos punts destacats, com la moció d’alcaldia on es tornaven a nomenar càrrecs administratius, com el senyor Josep Prat Domènech com a director general de serveis (què era el nom tècnic del director d’Innova) o el senyor Francesc Artero Juan, com a cap del gabinet d’Alcaldia. El senyor Prat tindria unes retribucions de nivell 30 (càrrecs de secretari general) i el senyor Artero de nivell 28. Mai deien de quants diners es tractava en metàl·lic, però segur que eren unes bones percepcions.
A l’hora de votar aquest i altres punts de l’ordre del dia, recordo que vaig anunciar el meu vot en contra dient que: «Sempre he estat a favor que es rebaixin els sous dels polítics que manen, sobretot, els de l’equip del govern.» Malgrat que ho vaig fer de manera inexperta i maldestra, ja vaig deixar anar una mena de bomba atòmica en aquella primera sessió plenària, perquè va ser una aportació inesperada per a tots (govern i oposició) i allò va molestar força l’alcalde, ja que el va treure bastant de polleguera. Per això, i de manera raonable, en Lluís Miquel Pérez va comentar davant de tothom que: «Si amb la seva intervenció, senyor Santamaria, vol renunciar als 2.475 euros que cobrarà vostè mensualment, faci-ho per donar exemple», va comentar per deixar-me en evidència.
Evidentment, m’estava sortint el tret per la culata, però em vaig apressar a replicar que: «Jo no penso renunciar a res, abans he dit que s’han de rebaixar el sou dels polítics que manen, i que cobren massa». Llavors vaig aprofitar per afegir que: «La CORI ens hem sentit marginats perquè ens han suprimit el nostre assessor polític i tampoc formem part del Consell d’administració d’Innova. És molt estrany que aquestes coincidències es produeixin enguany. Per això he votat en contra d’aquesta moció.» Llavors, el nostre alcalde va contrareplicar, dient que: «Amb aquests diners que cobrarà vostè i el seu grup municipal, que també és vostè, podrà contractar un assessor polític. No hi ha cap problema.»
A continuació, en Carles Pellicer va felicitar el nou equip de govern i va fotre un bon rotllo sobre les característiques d’aquest nou Ajuntament, on s’havia canviat el cartipàs municipal i que oferiria la mà estesa en diferents temes de futur de la ciutat. També va lamentar que s’havia presentat «el nou organigrama municipal una mica tard, gairebé en la junta de portaveus, una mitja hora abans».
Tot seguit, el nostre il·lustríssim batlle socialista va passar compte de les resolucions d’alcaldia en matèria d’organització municipal, va nomenar els membres de la junta de Govern, els tinents alcaldes de llavors i els altres membres de la resta de regidories municipals.
En acabar aquella primera sessió plenària, també vaig donar l’enhorabona al nou equip de govern, i vaig dir que des de la CORI, faríem la nostra oposició juantxi i que treballaríem pel bé de la ciutat, votant a favor de «les propostes que ens interessin i les que no, en contra». Vaig acabar aquesta nova intervenció acomiadant-me amb veu irònica: «Moltes gràcies i perdoneu que sigui tan novato i tan juantxi.»
En acabar aquell primer ple, del que vaig sortir totalment insatisfet i consternat pel tema d’Innova, en Lluís Oliach, que també hi era, em va recriminar que ho podria haver fet molt millor: «Mira el Pellicer com de bé parla i quina soltesa que té.» Jo li vaig replicar que el líder convergent ja era un polític professional i que tot era qüestió de pràctica.
Mentre en Lluís i jo caminàvem pels porxos de cal Navàs, en direcció cap a casa nostra, pel camí ens vam trobar justament amb el mateix Carles Pellicer en persona acompanyat per la seva esposa, la Cori Vidal, i la Teresa Gomis.
–Ho has fet molt be, Ariel –em va felicitar, amb veu alegre.
–Ho podria haver fet molt millor...
–Tranquil, ja n’aniràs aprenent. I que consti, que tu has d’estar a Innova, eh?
–Sí, però l’alcalde no ho vol.
–Que digui missa, a Innova actualment hi ha una plaça buida que ha de ser per a tu i te l’ha de donar sigui com sigui, eh?
Llavors recordo que en Lluís li va emetre un somriure trapella i li va preguntar amb veu empipada:
–I, de moment, per què no ens doneu un escó dels vostres, Carles?
Recordo que el líder convergent va fer un gest de contrarietat abans de parlar.
–De cap manera us l’hem de donar nosaltres, home. Hi ha una plaça buida a dins d’Innova que l’alcalde no us la vol donar. I ja està. Que digui missa, però allò us pertany a vosaltres, al grup municipal de la CORI.
Era evident que la nostra entrada a dins del holding d’empreses municipals acabaria produint-se, però tres anys més tard i amb unes altres circumstàncies.
Com que encara em quedaven uns quants dies de vacances de la feina de Correos, vaig gaudir d’aquella festa major tant com vaig poder. Recordo que els del col·lectiu la Mulassa em van demanar si podia dur a terme una actuació al seu estand de Barraques al Mas Iglesias, on havien muntat un petit escenari amb equip de so. De sobte, m’havia fet molt famós; aquell espai es va omplir de gom a gom de canalla i gent jove, que em volien veure actuar tot cantant les meves juantxinades. Recordo que acompanyat només de la guitarra vaig interpretar cançons del meu repertori com: «L’elfo sodomita», «La reina del Llevant», «No li cabia» i la mítica «Avinguda de la Metadona» amb el Pirata duent a terme una perfomance de les seves simulant que era un ionqui i es xutava heroïna a dalt de l’escenari. Ja veieu quin mal exemple donàvem a la joventut de llavors, però no ho podíem evitar. Érem així de juantxis.
Recordo que em vaig passar la resta de la nit parlant amb un muuuunt de gent, que em felicitaven pel meu èxit polític i no cessaven de preguntar-me quan faria un follòdrom i altres coses per l’estil... Realment si durant aquella nit no vaig parlar amb tres-centes persones, ho vaig fer amb cinc-centes. A les tantes de la matinada vaig acabar tant atabalat que vaig tornar a casa caminant i deixant el Pirata a les Barraques seguint de festa. El paio semblava haver paït la seva fama mediàtica millor que jo...
La vigília de Sant Pere, quan es fa la tronada principal, es va dur a terme el seguici de Completes, en què desfilaven per la plaça Mercadal fins a la Prioral de Sant Pere (baixant pel carrer Major) tots els grups festius i les autoritats al final de tot. Allà el prior de Reus duia una missa per a tots plegats, amb el cor de l’Orfeó Reusenc (dirigit per l’Albert Galcerà) interpretant cançons de gòspel de manera magistral. A continuació, tot el seguici va tornar cap a la plaça Mercadal i l’alcalde va moure el seu mocador des del balcó per encendre la tronada de Sant Pere.
Recordo que per desfilar a Complertes em van col·locar (seguint un ordre protocol·lari), davant de tot del seguici polític, gairebé darrere mateix dels urbans que portaven les masses vestits totalment de gala. Al meu costat, desfilant en paral·lel, tenia l’Alícia Alegret, la quarta regidora del PP.
–Que bé que m’hagi tocat anar al teu mateix costat, Ariel –va comentar-me de manera irònica–. Així també sortiré en totes les fotografies que et facin a tu...
Jo a aquella noia, no la coneixia gairebé de res. Em sonava el nom d’Alícia Alegret, de més enrere, però no sabia ni qui era ni d’on havia sortit exactament. Més endavant em vaig assabentar que havia estat periodista de la COPE i que en Miquel Àngel López Mallol l’havia fitxat perquè fos assessora del seu grup municipal, del PP, a l’Ajuntament de Reus durant el mandat anterior. El 2007 ja l’havien ubicat de número quatre de la llista i havia entrat com a regidora. També durant aquells dies em vaig informar que la seva mare havia estat una de les primeres dones pilot de l’Aeroclub de Reus i que tenia un comerç de fruites i verdures a prop de la raval.
Després que l’Àliga de Reus dugués a terme el seu ball solemne, tots els regidors amb medalla penjada i pin ficat a la solapa, vam sortir a caminar darrere del seguici festiu. Jo duia el meu vestit d’Elvis negre, que era el més elegant que vaig trobar per a l’ocasió. No em podia posar el blanc o el blau cel plens de bijuteria barata i massa cridaners per un acte com aquell. Durant la desfilada, em vaig assabentar que els regidors d’Iniciativa Verds, s’havien negat a participar-hi per les seves idees tan d’esquerres i laiques. Allò va provocar la queixa d’altres regidors de CiU i el PP. Llavors vaig recordar que en temps del meu pare, durant el primer Ajuntament democràtic del 1979, els membres del consistori tampoc anaven Completes, però la cosa va canviar més endavant. Amb l’Església sempre s’hi ha de quedar bé, per si de cas...
En començar a caminar amb passes rítmiques i fermes, vaig al·lucinar per la quantitat de gent que hi havia llavors a la plaça Mercadal. Veure-ho des del mig de la calçada era extraordinari. Et converties en el centre d’atenció de milers de persones que no van parar de saludar-me donant-me la mà o fer-me fotografies amb els mòbils o les càmeres digitals. El tema que un regidor de l’Ajuntament de Reus anés vestit d’Elvis Presley durant l’anada a Completes era un fet que també havia despertat força expectació durant aquell Sant Pere del 2007. N’hi havia que es pensaven que al final no seria capaç de fer-ho, per això van anar a veure el que passava finalment. I van comprovar que sempre duia a terme el que havia promès...
La missa oficiada pel prior de Reus, mossèn Creu (molt amic de la meva família) va durar una mica més de tres quarts d’hora, i vam seure a l’església en el mateix ordre en què havíem desfilat. Les secretaries d’alcaldia, la Carme Cano i l’Elena Durà (amb l’ajut d’en Valentín Rodríguez), havien treballat força per dur l’ordre estipulat de manera protocol·lària, que mai he sabut quin tipus de barem seguien, perquè a mi sempre em tocava anar davant de tot a la fila esquerra, però al meu costat cada any tenia un regidor diferent.
En acabar la missa de Sant Pere, quan ja es ponia el sol, tots els membres del consistori reusenc, més alguns alcaldes de pobles del Baix Camp, vam pujar carrer major amunt i, en arribar a la plaça Mercadal, on tothom s’esperava per a encendre’s la tronada, vaig flipar amb la gentada que hi havia llavors, el doble que durant l’anada. Però el que més em va impressionar de tot plegat, va ser la gran cridòria esbojarrada que es va dur a terme en honor meu; sobretot, quan em vaig desplaçar pel tram de la farmàcia Piqué Monteverde fins a Casa Coder. La gent del carrer, en veure’m desfilar vestit d’Elvis (sobretot els membres dels grups festius, com castellers, geganters i altres) van començar a ovacionar-me de manera desesperada, gairebé com si fos un emperador romà tornant victoriós de la guerra, com si fos un veritable messies o salvador de la pàtria: «OOOEEEEEEEHHHH... ARIEEEEEEL» cridaven les veus de centenars de persones alhora, aplaudint també de manera desesperada. Fins i tot, més d’un va sortir en plena calçada per donar-me la mà, o abraçar-me: «Mot bé Ariel, continua així»... Finalment, m’havia acabat convertint en el nou messies de la política local. Ja ho havia vaticinat en Jordi Martínez uns quants anys enrere, catalogant-me d’aquesta manera. També va ser un gran visionari en aquest aspecte (i altres).
Arribat en aquest punt, no sé com es devien sentir els meus altres companys de consistori amb tot allò, però segur que no els devia agradar massa. Llavors em vaig adonar que durant aquells moments vaig arribar a gaudir del màxim èxit públic que he tingut en ma vida. Mai més he tornat a sentir una sensació com aquella de triomf total. Els anys següents el tema va anar descendent una mica, malgrat que molta gent continuava ovacionant-me quan em veien passar per Completes al tram final de tots.
Finalment, es va fer petar la traca de Sant Pere i la Katharina i jo la vam veure des dels balcons de l’Ajuntament de Reus. Realment va ser impressionant. Increïble!
L’endemà, Sant Pere, al vespre, vaig participar en una altra anada a Completes. Aquesta vegada es treia el bust de Sant Pere de l’interior de la Prioral i el feien deambular per tot el centre de Reus històric (baixant pel carrer del Fossar Vell, pujant pel carrer la Mar, la plaça de la Farinera, el raval de Santa Anna, el carrer de Monterols i una altra vegada a la plaça Mercadal, on es feia petar la segona tronada de Sant Pere). Recordo que aquell periple va durar molta més estona que durant la nit anterior i era més esgotador per la calor que fotia. En aturar-nos en ple carrer de Monterols, un admirador meu que es deia Víctor em va donar uns quants glops de la seva llauna de cervesa força fresqueta, mentre la resta de regidors em miraven amb certa enveja. Fins i tot, va haver-hi algú (em sembla que va ser en Félix Oliva de CiU), que em va comentar: «Collons juantxi, quina sort que tens. Els teus votants sí que et cuiden de debò.» Pel camí, arribant a la plaça també vaig saludar un antic company de Correos, el senyor José Garcia Santaella, que havia treballat un munt d’anys amb mi a la Sala de Direcció de Tarragona. Llavors, l’home que ja estava jubilat i mentre em veia en aquella situació: desfilant de regidor i totalment vestit d’Elvis, devia flipar mandarines.
Durant aquells dies de festa major, vaig decidir demanar la meva excedència a Correos, per això vaig anar al meu sindicat de CCOO que durant les eleccions sindicals d’aquell any m’havien posat de sisè a la llista. Llavors, el senyor Asensio Carricondo em va informar que se’m guardaria la plaça fins que plegués de regidor (o del que arribés a ser més endavant); al mateix temps, em va dir que els meu temps d’excedència política s’aniria sumant a la meva antiguitat a Correos. De totes maneres, em va comentar, que si volia, podria seguir treballant a Correos i demanar permís a la feina per anar als meus actes polítics, tal com si fos una mena d’alliberat sindical; el temps absent me’l descomptaria l’empresa de la meva nòmina, és clar. Però la meva situació política de llavors, tan mediàtica i tan inexperta alhora, em feia pensar que aniria de cul per seguir fent de carter i regidor al mateix temps. «No faré bé ni una cosa ni l’altra.» Per això, vaig acabar demanant l’excedència política que me la van concedir a partir del 15 de juliol del 2007. A partir de llavors em vaig dedicar a ser regidor de l’oposició en cos i ànima.
Recordo que quan va acabar Sant Pere, en Lluís Oliach em va adreçar directament cap a un col·lega seu, que era un advocat de prestigi de Reus i que el volia fitxar perquè ens solucionés els problemes que tinguéssim amb l’Ajuntament de caràcter penal. Es tractava del mític i gran David Peña y Nofuentes, antic company del Gaudí del Lluís Oliach, que casualment també havia sigut molt col·lega d’en Jordi Martínez durant els seus anys de joventut. Com que allò d’Innova era un cas molt fort, ja vam tenir una reunió amb ell, una primera presa de contacte. I, realment, vaig flipar amb el pedigrí juantxi que tenia aquell home, malgrat que fos una gran (i jove) eminència, alhora que una mena d’enfant terrible dins del món de l’advocacia reusenca. Com que tenia una manera d’actuar força histriònica i havia guanyat tots els casos que havia dut a terme contra l’Ajuntament de Reus, vaig veure que aquell era el «nostre home».
A en David Peña, gran advocat penalista, se’l recordava en aquell temps per haver guanyat aquell judici tan complicat i mediàtic, en què un guàrdia urbà de l’Ajuntament de Reus s’havia barallat a trets amb un vigilant del dipòsit de vehicles, mentre estaven jugant a la ruleta russa uns anys enrere. Va ser un cas força juantxi i xungo al mateix temps i la gent encara en parlava uns quants anys més tard.
Llavors, en Lluís i jo li vam explicar el meu cas d’Innova, que l’alcalde havia decidit excloure la CORI com a partit polític.
–Això es tracta d’un cas d’assetjament polític alhora que administratiu, senyor Santamaria. No n’hi ha cap dubte, amic meu –va afirmar el senyor Peña amb la seva veu sonora característica–. Podríem estar en un cas de presumpció de corrupció per part d’un ens municipal que obstaculitza les funcions administratives i municipals d’un altre regidor escollit democràticament pel poble de Reus. Això s’haurà de denunciar fins i tot a la fiscalia anticorrupció, eh? –va afegir amb un gest pensatiu i solemne–. Però vagi investigant i obtenint tota la documentació que pugui d’Innova, per anar recollint proves del tema, senyor Santamaria...
Arran de tot això, quan em vaig posar a mirar tot el que podia haver-hi d’Innova a la intranet municipal del meu ordinador, vaig descobrir, totalment sorprès, que només sortia l’encapçalament amb un organigrama general de les 19 societats municipals que l’integraven de manera esquemàtica i res més. Com que se suposava que allò no era públic, sinó de règim privat, i només accessible pels socis i membres que en formaven part (que no era el meu cas, és clar), doncs ja no sortia res més. Aleshores vaig flipar que d’un ens municipal tan important, que gestionava llavors el 70% del pressupost municipal (diner públic), no es reflectís res més a dins del web de l’Ajuntament; era molt molt estrany. Tampoc se’n deia res pels butlletins municipals, Places Mercadals o premsa en general. I si se’n deia alguna cosa, ningú se n’havia assabentat.
El juny del 2007 es parlava només d’Innova pel carrer de manera elitista, entre gent que feia un seguiment crític del que succeïa a dins de l’Ajuntament, però això només es produïa entre el boca a boca (o ràdio macuto). Crec que hi havia com una llei del silenci no oficial que no permetia parlar d’aquest ens municipal ni dir-ne el nom massa fort.
En aquells temps només recordo haver sentit parlar d’Innova arran del litigi que va posar el Pujol Masip (llavors alcaldable del PRIM), contra l’Ajuntament de Reus, acusant-los de dur a terme una il·legalitat. Potser en la seva propaganda electoral també es parlava d’Innova de manera força crítica, i res més.
Per això, a causa de la jugada bruta que ens va fer en Pérez de no deixar-nos entrar allà dins, la CORI vam ser els primers a criticar-la en veu alta i a qüestionar-ne el funcionament tan opac. Crec que arran de la nostra insistència, la ciutadania va començar a prendre consciència del que succeïa a dins de l’Ajuntament amb el tema d’Innova, alguna cosa que no semblava rutllar massa bé i que començava a fer pudor de socarrim. En David Vidal, va rematar la jugada més endavant.
Possiblement si l’alcalde ens hagués deixat entrar a dins del tot (al consell d’administració i a les 19 SAM) i posar-nos l’assessor que tenien els altres grups municipals (que cobrava uns 1.800 euros mensuals), segurament no hauríem fet tant de soroll i, potser, fins i tot, hauríem caigut en la trampa d’apoltronar-nos com els altres i acabant-nos convertint en el que criticàvem durant la campanya electoral (són coses que passen en la dialèctica de la política). Vull dir que possiblement s’hauria carregat la CORI i l’esperit transgressor polític que representava de cara a la ciutadania. Perquè la gent del carrer ja s’hauria assabentat del que cobraria jo com a dietes extres per estar en les principals SAM, o la resta de membres del partit que també formessin part de les 19 societats, perquè, fins i tot, en algunes, hi podies col·locar a dos o tres representants teus; doncs, vosaltres mateixos.
De totes maneres, des del punt de vista personal, com que tenia molt clar que em volia carregar el govern tripartit de llavors i que en Pérez ja no tornés a ser alcalde de Reus el 2011, segurament estant a dins d’Innova hauria tocat la pera igualment, criticant-la al meu estil juantxi; però, llavors, per ser coherent amb el que es predica, els de la CORI hauríem d’haver sortit o dimitit d’allà dins engegant-ho tot a pastar fang, i això, tal com sol passar en casos semblants, potser m’hagués portat problemes amb algú en concret del partit (no vull dir noms), que, de sobte, voldria seguir xuclant de la mamella municipal a base de bé. Em refereixo, sobretot, a qui li hagués tocat ser assessor del nostre grup municipal i cobrar tanta pasta al mes.
Tot plegat, això que dic, són reflexions del que podria haver succeït si l’alcalde ens hagués deixat entrar dins del holding municipal des d’un bon principi. És el millor que hauria d’haver fet per carregar-se a la CORI de manera maquiavèl·lica, però en lloc de fer aquest gest, es va tancar totalment en banda, per com d’enfadat estava amb nosaltres i la gent que ens havia votat. I allò, crec, va ser la seva perdició política.
Durant la meva investigació municipal d’aquells primers dies, no vaig trobar cap document important d’Innova per començar a atacar-la des de fora, però en David Peña, em va suggerir que tramités un document al director general d’Innova, el senyor Josep Prat, perquè em passés tota la documentació pertinent d’aquest ens: estatuts, comptes, despeses i tal... Cosa que vaig fer, tant per correu físic, com per correu electrònic. Però la resposta que em va donar va ser que necessitava l’ordre explícita del president d’Innova per dur-ho a terme.
–I qui és el president d’Innova? –li vaig preguntar per la intranet municipal.
–L’alcalde en funcions, en Lluís Miquel Pérez –em va respondre el senyor Prat, de manera amable.
Llavors vaig aprofitar l’avinentesa per sol·licitar una reunió personal amb ell tan aviat com fos possible. Però no em va donar hora fins al 17 de juliol a la tarda perquè marxava un parell de setmanes de vacances.
Quan li vaig comentar tot allò al meu advocat, em va dir que m’adrecés al registre mercantil de Tarragona, on segurament hi hauria paleses les activitats dutes a terme per Innova com a empresa municipal durant els darrers anys.
Així doncs, durant el darrer dia de vacances de Correos vaig adreçar-me allí, i pagant uns cent i pico euros (de la meva butxaca) en fotocòpies, em van passar les auditories de l’empresa Faura Casas dutes a terme durant l’any anterior, tant d’Innova com de les seves societats anònimes municipals. De sobte, vaig tenir tots aquells plecs de centenars de folis (gairebé un miler) i vaig decidir transportar-los cap a casa amb bosses del Mercadona.
El fet que l’alcalde Lluís Miquel Pérez no em deixés entrar a dins del holding d’empreses, dient que era per allò de l’empat de vot i tal, no m’ho acabava de creure i vaig pensar que hi havia alguna cosa que m’amagava. Malgrat que m’ho vaig prendre com un cas personal, llavors començava a estar convençut, convençudíssim, que Innova podia ser una gestió corrupta a escala política –com un cas Malaya a Reus, si em permeteu l’expressió– i havia de ficar-me mans a l’obra per demostrar-ho i denunciar-ho públicament durant aquell mandat. Però, finalment, no va ser així... Era tot molt més complicat i rocambolesc del que semblava. De totes maneres, si ara mateix pogués tirar enrere, hagués portat el cas d’Innova directament a la fiscalia d’anticorrupció, de caràcter estatal, i així hauria sortit per tots els mitjans de comunicació un altre cop, denunciant que l’alcalde no ens deixava entrar a dins de l’ens municipal; sobretot, durant aquell any que el partit i jo havíem sigut tan mediàtics. Segurament que molta gent s’esperava que actuéssim d’aquesta manera tan contundent, però malauradament no ho vam fer, ni se’ns va passar pel cap perquè desconeixíem aquest procés de denúncia tan elevat. Llavors tot el partit (sobretot jo), encara estàvem enlluernats per l’immens èxit polític que havíem tingut durant aquell any i per l’explosió mediàtica que havia arribat fins tan lluny. Diguéssim que llavors ens vam adormir al llorer, però tampoc sabíem com les havíem de gastar de debò pel fet que l’alcalde no ens deixés entrar a Innova, tot sigui dit. Abans d’entrar a l’Ajuntament ningú pensava que l’alcalde ens faria aquesta mala jugada.
Durant aquells primers dies de regidor recordo que em van aturar un munt de gent del carrer dient-me la seva, felicitant-me pel meu èxit polític o bé queixant-se de l’Ajuntament per tal o qual cosa. Fins i tot, quan transitava pels carrers cèntrics adjacents de la plaça Mercadal, sortia algun comerciant queixant-se que les lloses del carrer estaven mal ficades, que estava tot ple de brutícia, que havien pujat les taxes d’escombraries, etc.
–A veure si ara tu que estàs a dins de l’Ajuntament pots fer alguna cosa per arreglar-ho, home –em demanaven amb tota la confiança del món.
En arribar al meu despatx «provisional» vaig trobar-me amb el senyor Claudi Arnavat que m’estava posant una mena de mampara plegable al marc de l’entrada, per tenir més intimitat en aquell racó annex al quarto de les begudes. Allà ja hi tenia mitja dotzena de persones esperant-se per parlar amb mi...
–Com que veig que comences a tenir visites, he decidit col·locar-te això perquè puguis gaudir de més privacitat –em va comentar amb tota l’amabilitat del món, malgrat que jo mai havia sigut sant de la seva devoció, però en ser un càrrec municipal em començava a tractar de manera respectuosa.
El pobre home s’ho currava de debò, era tot un prodigi duent a terme les seves tasques de cap de premsa i avituallament pels grups municipals. No sé si això últim li tocava pel seu càrrec, o bé ho feia perquè li agradava personalment i per mantenir una bona imatge institucional de l’Ajuntament de Reus. A més, per més inri, durant aquells dies també em vaig assabentar que el pobre Claudi patia un càncer terminal i s’havia fet diverses quimioteràpies, però el paio seguia al peu del canó, com si no li passés res...
Llavors vaig començar a atendre els meus visitants que ja s’esperaven impacients pels voltants del meu despatx: un d’ells era el senyor Ramón Peña del passeig Prim, una vella glòria local coneguda per fotre canya a l’Ajuntament des dels anys 90, per culpa de les remodelacions que es van dur a terme al passeig Prim. Ara el tema anava sobre el Velòdrom; s’havia tapat el barranc o la riera de l’Escorial amb fons europeus (FEDER) i, de sobte, s’havia decidit construir-hi blocs de pisos (entre set i deu plantes) que tapaven la vista als veïns del passeig Prim (números 35, 37 i 39) orientades cap a aquell indret de Reus.
La següent visita, va ser la d’un matrimoni del barri Fortuny, gent de tercera edat molt gran, que es queixaven que un vehicle de la grua municipal els havia xocat pel darrere, mentre ells s’havien aturat en un cediu el pas de la carretera de Cambrils que donava a la rotonda de la plaça del Santuari de Misericòrdia; afegien, a més, que els dos agents que conduïen la grua, anaven «borratxos com a cubes» i que el conductor que portava la grua no tenia el seu vehicle assegurat. Durant l’intercanvi de papers, els agents de la grua municipal els van donar unes dades falses per treure-se’ls del damunt. Aquell matrimoni jubilat que tenia setanta i molts anys, fins i tot va estar ingressat a l’hospital Sant Joan durant unes quantes hores per traumes encefàlics. Es veu que quan va aturar el seu vehicle, la grua municipal els va impactar pel darrere anant a una velocitat de 80 km/h, en un lloc on s’indicava 20 km/h. Tota una moguda, vaja, i força juantxi, per cert. Per això estàvem...
Una altra visita de la qual vaig gaudir aquell dilluns dia 2 de juliol, va ser la d’un senyor que estava a punt de patir unes expropiacions del seu mas, que tenia a la carretera de Montblanc, a la zona propera del cementiri, perquè volien fer-hi un carrer llarg fins a Castellvell i una rotonda que ocuparia tots els seus terrenys expropiats. Allò també era una altra bona moguda urbanística. Ell em portava dades intentant demostrar que l’Ajuntament actuava de manera il·legal i corrupta.
A tots ells, els vaig donar hora per més endavant, prometent-los que estudiaria el seu cas i miraria d’ajudar-los tant com fos possible.
–No em fallis, Ariel, que jo t’he votat, eh? –em va dir aquell masover de la carretera de Montblanc.
Tot just quan em vaig quedar sol, vaig començar a observar part de la documentació de Faura-Casas que finalment m’havia dut fins al despatx municipal perquè a casa meva no tenia temps ni espai per examinar-la. Eren auditories superficials d’Innova i les seves societats municipals durant el 2005 o així. Em vaig passar un munt d’estona observant les xifres i dades atentament, i no tenia ni idea del que significaven. Eren coses molt complicades, d’un nivell tècnic d’economia molt elevat com per descobrir alguna cosa estranya i denunciar a Innova de corrupta, que era l’objectiu que teníem llavors per venjar-nos del nostre alcalde Lluís Miquel Pérez.
De sobte, algú em va trucar pel fix del despatx. Era un tal David Sibianes de Sevilla. Era una veu jove, d’un noi de vint-i-pocs anys, que em va comunicar que volia muntar un partit polític juantxi com la CORI allà a l’antiga Hispalis. Però aquella formació tindria la peculiaritat que tots anirien vestits de bandolers, com a element folklòric i d’imatge transgressora. Jo li vaig dir més o menys el que havia de fer i que m’anés informant.
Un ple ordinari que es va celebrar el 6 de juliol va servir per nomenar els representants de la CORI als òrgans de govern municipal. Així doncs, entre altres, vaig proposar el Pirata el del Gorro com a delegat al Patronat de Turisme, en Lluís Oliach com a delegat de l’IMFE Mas Carandell, en Jesús Loren (cantant de Torazinas) a l’IMAC, a la Marta Clos a dins del Consell de Serveis Socials, en Jordi Sugranyes al Consell Municipal de Medi Ambient, la Rosa Lluís al Consell de Discapacitats, en Jordi Garcia al Consell Municipal d’Esports, la Cori Alegre al Consell Municipal de les Dones, la meva esposa al Consell de Polítiques d’Igualtat i jo mateix em vaig posar al Consorci de Normalització Lingüística, a la Comissió de Museus Municipals i a la Comissió de Seguiment de la tele local.
Després de culminar aquell segon ple municipal, vaig agafar el Pellicer entre bambolines i li vaig demanar si em podia explicar de manera personal, com funcionaven exactament els plens municipals, i també la resta de l’Ajuntament per dins administrativament parlant. També volia saber tot el que hem corresponia exactament com a regidor, perquè ningú m’ho havia explicat. Tampoc existia un manual de regidor, que et poguessis comprar en una llibreria qualsevol. Sobre tot aquest afer, llavors hi havia molt d’hermetisme. Més endavant, el senyor Fernando Grugués, secretari de l’Ajuntament, em va passar una mena de llibre d’instruccions de com ser regidor a nivell oficial titulat: Soc regidor, i ara què?, que era un llibre editat per la Federació de Municipis de Catalunya, sols per a usdefruit per a càrrecs electes. Però durant aquell dia de principis de juliol, jo anava totalment peix en aquest aspecte...
–Passa’t aquesta tarda pel despatx del nostre grup municipal de Convergència –em va respondre el seu líder de manera amable–, que la Teresa Gomis hi serà i t’ho explicarà millor que jo, que ara mateix estic molt embolicat i amb molts compromisos.
Durant aquella tarda, tot just després del ple municipal, gairebé sense haver dinat, vaig acudir a la cita amb la regidora Teresa Gomis, professora de Matemàtiques del Gaudí (de la qual jo no vaig tenir mai el plaer de gaudir com a docent), que ja havia estat regidora durant el mandat anterior. Aquella senyora tan seriosa i elegant (que jo no sabia si estava casada o soltera), em va atendre a dins del despatx de CiU de manera íntima i cordial durant més d’una hora seguida. Llavors em va aclarir tots els dubtes que tenia en relació amb el funcionament exacte dels plens municipals, de l’assistència i del vot a dins de les comissions informatives i altres detalls de l’organigrama municipal. Jo, amb una llibreta a la mà, anava apuntant el que m’anava explicant. Que als plens només havies de parlar quan et pertocava, i quan l’alcalde et demanava la paraula. Primer havies d’exposar les teves mocions o propostes, llavors cada partit polític replicava (per bé o per mal) el que proposaves i tu podies contrareplicar a la rèplica anterior si l’alcalde et donava permís o la paraula.
Al plens municipals, també hi havia la secció de precs i preguntes que es podien llegir en veu alta. Llavors el regidor en qüestió (o el mateix alcalde) et podia donar explicacions del tema, però tu no podies dir res més. A vegades tampoc es veien obligats a respondre’t la pregunta durant la sessió plenària, de manera que t’ho podien respondre per escrit per més endavant.
–Fins i tot –em va advertir la Teresa Gomis–, pot haver-hi algun cas especial que l’alcalde tregui de l’ordre del dia una moció, un prec o una pregunta; si, de sobte, es toqués un tema que durant aquell dia no pertoqui debatre-ho pel motiu que sigui...
–Vaja, això sona com a censura, oi? –li vaig preguntar sorprès.
–Sí, però, vaja, en Pérez això no ho acostuma a fer mai. A vegades es debat a la junta de portaveus que es fa abans del ple i es pot deixar el tema per a més endavant... Ho diu al ROM, eh?
–El ROM?
–És el Reglament Orgànic Municipal, que explica com funciona l’Ajuntament de Reus a escala política. Són les instruccions que s’han de seguir al peu de lletra, eh? –em va comentar passant-me aquell llibret marró amb l’escut municipal a la portada–. Ja te’l pots quedar, que en tinc més.
–Com es què no m’ho han donat això, abans? –vaig preguntar fullejant-lo totalment encuriosit.
–És que no ho deus haver demanat.
–No sabia ni que existia...
–Aquestes coses de manuals de regidors i semblants, ho has de demanar a Secretaria.
Tota la informació que necessitis abans d’un ple municipal, te l’ha de proporcionar l’àrea de Secretaria...
En aquells moments, observant aquell ROM redactat l’any 1995, li vaig fer la pregunta del milió...
–I quantes mocions, precs i preguntes es poden formular durant un ple municipal ordinari...
–Home, les que vulguis... però no massa. Unes tres o quatre de cada ple, sense exagerar, perquè es puguin debatre entre tots i com cal, a dins de la cambra.
A continuació, la senyora Gomis em va explicar que s’havien de presentar les mocions pròpies el dimarts abans de la setmana del ple (que sempre queien durant el primer divendres de cada mes). També em va informar que les mocions d’alcaldia per debatre temes de ciutat, obres municipals proposades per part del govern, es presentaven tot just 48 hores abans d’un ple, i al departament de Secretaria et proporcionaven tota la informació legal que necessitessis per assessorar-te millor. Però només hi podia anar un regidor a estudiar-ho, sense poder delegar-ho en ningú més. Ni secretaris ni assessors ni res, afegint que allò tampoc podia sortir d’allà dins. Et deixaven fer les fotocòpies que volguessis en una fotocopiadora que hi havia allà dalt, i prendre-les cap al teu despatx; però la documentació original, no. Per exemple, tot el projecte d’enderrocament de la Fira de Mostres o de la construcció de l’aparcament del Carrilet estava allà dalt, amb centenars de folis amb plànols, projectes, el que costava dur-ho a terme, etc. Però llavors, en teoria (i en la pràctica), mai podia sortir d’aquelles oficines...
La senyora Gomis, també em va informar que les juntes de portaveus es duien a terme cada mes abans del ple o, a vegades, es feien de manera extraordinària per tractar un tema en concret. I les comissions informatives es convocaven els divendres quan no hi havia ple municipal. I si coincidien amb una sessió plenària es duien a terme molt abans o es deixaven per a un altre divendres en què no hi hagués cap convocatòria.
Finalment, vaig entrar directament en el tema d’Innova i la meva exclusió.
–Home, això ho has de parlar millor amb l’alcalde –em va respondre amb una estranya brillantor als ulls, darrere de les seves lents gruixudes.
–Si ell mateix ja m’ha dit que no vol que hi entri, perquè opina que soc antisistema, què carai hi he de parlar ara amb ell? –li vaig comentar tot enfadat.
–Home, potser és que encara no les té totes amb tu. Segur que primer vol observar com actues de regidor, i després potser t’oferirà alguna mena de tracte...
–Jo no penso negociar mai amb ell, Teresa –li vaig dir de manera ferma.
–No vull dir que pactis amb ell, eh? –em va aclarir–. Però, a vegades, si pogués necessitar un vot favorable teu, per guanyar alguna proposta seva, llavors tu li hauries de recordar el tema d’Innova... És un exemple.
–En Carles diu que hi ha una vacant lliure i que em pertocaria a mi, el seient número 12, que està totalment buit... Però l’alcalde no me’l vol donar, és clar –li vaig recordar.
–És que ara ha canviat la proporcionalitat a dins d’Innova, sempre hi havia 7 regidors a l’equip del govern i 5 a l’oposició. Perquè quan es va crear el 2002 com a SL, es va estipular que hi haguessin 12 membres a dins del consell d’administració, que és on tu vols entrar... Però com que l’alcalde és també el president d’Innova i fa i desfà el que vol, doncs ara mateix, durant aquest nou mandat, com que el tripartit ha baixat de vots perd el setè regidor i es queda només en 6 i nosaltres, l’oposició de PP i CiU que més o menys estem igual, ens quedem amb el 5 membres de sempre. Però sí, en Carles té raó, l’escó dotzè seria per a la CORI, o sigui per a tu. Legalment és així...
–Però el Pérez no em deixa... No sé què fer.
–Parla-ho amb en Josep Prat, el director General d’Innova, a veure què et diu.
–Ja veig que ho hauré de denunciar, o bé obligar que canviïn els estatuts d’Innova.
–L’alcalde no voldrà pas fer això perquè entris, Ariel.
–Doncs l’acabaré denunciant per corrupte i per fer-me assetjament polític –li vaig dir tot decidit.
–Home, espera’t, encara no ho facis això. Ves-ho tractant amb ell, no ve d’un mes o dos...
–O ara o mai, Teresa –li vaig dir, volent-me acomiadar d’ella, perquè llavors l’estaven trucant pel mòbil–. No vull que aquest personatge prepotent que tenim d’alcalde em prengui el pèl d’aquesta manera i em prohibeixi accedir a un espai que em pertoca per dret democràtic...
Després d’agrair-li la seva atenció, vaig sortir del despatx de Convergència per adreçar-me al meu, al de la CORI. Pel camí em vaig trobar amb en Miquel Àngel López Mallol, que sortia del seu (del despatx del PP).
–Hola, juantxi, què tal? –em va saludar tot trempat.
El paio era el que fotia més conya amb la meva entrada a dins del consistori.
–Vinc de parlar amb la Teresa Gomis, que m’ha explicat com funciona tot això de l’Ajuntament per dins.
–I què t’ha dit? –em va preguntar aixecant la cella dreta.
–Tot el tema del ple, comissions i altres coses per l’esil... Sembla tot força més complicat, molt més, del que em pensava...
–Mira, Ariel –em va dir amb un gest altiu i amable alhora–. Jo ja porto aquí dins des de l’any 1987, i encara hi ha coses que se m’escapen sobre com funciona un ajuntament com el de Reus per dins. I això que jo domino un munt, eh?
–És clar, tens raó...
–Has de ser jurista, expert en dret municipal i portar uns quants anys (deu o dotze com a mínim) per controlar tot el que es cuina i com es cuina...
–També he parlat amb ella d’Innova...
–Vaja, això és injust, que el Pérez no et deixi entrar perquè no li caus bé, és injust –va comentar canviant llavors el seu to de veu–. És totalment antidemocràtic.
–Sí, és clar. Però al final ho aconseguiré, ja ho veuràs.
–T’ha dit la Gomis, que presentis una moció per entrar a Innova, durant el proper ple ordinari, que se celebrarà el dia 27 de juny?
–Doncs, no. No m’ho ha dit exactament.
–Mira, és un regal que et faig. Tu presenta una moció, una proposta ben redactada dient que vols formar part d’Innova, i nosaltres, des del grup municipal del Partit Popular de Reus, hi votarem a favor, eh?
–Doncs, gràcies.
–Segur que els de CiU també. I, si a més aconsegueixes que Iniciativa també hi voti a favor o s’abstingui, guanyaràs la moció i l’alcalde haurà de complir-la deixant que entris a Innova per decret municipal –va afegir amb veu triomfal, com si allò fos tan fàcil.
–Però els regidors d’Iniciativa Verds no votaran a favor meu perquè formen part del govern tripartit –li vaig senyalar amb veu crítica.
–Mira, els d’Iniciativa actualment tenen molt mal rotllo amb l’Eduard Ortiz, que ja fa temps que els fa la vida impossible i els vol prendre l’àrea de Medi Ambient pel tema del contracte de la brossa i tota la pesca... Per tant, segur que l’Ernest París voldrà lluir-se davant de tothom fent la punyeta al PSC i duent a terme un exercici de dret democràtic perquè entris a Innova. I ja et puc assegurar, perquè els conec de sobres, que si no voten a favor, almenys s’abstindran. Llavors, serem tretze vots a favor: 4 del PP, 8 de CiU i 1 de la CORI; contra 12 vots de l’equip de govern, perquè entris a Innova...
Aquella explicació que em va donar en Miquel Àngel López Mallol, em va deixar totalment xocat i em va fer veure la llum al final del túnel en relació amb l’afer d’Innova.
De totes maneres, llavors ja vaig pensar que el fet d’emprar Innova com a arma política en contra del Pérez, s’acabaria allà mateix. Perquè si entràvem a dins d’aquell ens municipal, no era per viure del xollo i xuclar de la mamella com les altres formacions que en formaven part: la meva intenció d’entrar a dins d’Innova per armar-la de debò i denunciar l’Ajuntament de Reus per un possible cas de corrupció municipal, ja que, segurament, a dins d’aquell ens municipal hi havia moltes irregularitats; però jo no em veia capaç de detectar-ho (ni jo, ni cap altre membre de la CORI de llavors). Ens calia un expert en economia i dret mercantil que fos molt bo i sapigués buscar tres peus al gat, com qui diu. I llavors, la CORI no ho teníem allò. A més, també m’havien comentat entre bambolines que quan entraves a Innova, signaves un contracte de confidencialitat per tal d’evitar que retransmetessis dades públiques del que veiessis o sentissis.
En acabar aquella reunió amb la Teresa Gomis i mentre sentia com al exterior plovia a bots i barrals, em van trucar els de Catalunya Ràdio perquè em volien fer una entrevista pel programa Tot Gira, seguint amb la conya marinera de follòdroms i altres propostes similars. Els putos periodistes de fora vila només veien això en la CORI, res més. Potser havíem d’haver seguit per aquest camí, en lloc de posar-nos més seriosos. M’ho ha dit més d’un...
Durant aquelles setmanes ja havien començat les festes de barri a Reus; des de finals de juny fins a principis d’octubre, se’n desenvolupaven unes trenta i pico (tirant a quaranta). Recordo que el primer lloc on em vaig adreçar (caminant i vestit d’Elvis Presley perquè la gent em reconegués millor), va ser a l’associació de veïns del barri Monestirs, ubicada al carrer Benidorm números 3-5, baixos. Aquella entitat estava presidida pel senyor Antoni Bardají, que temps abans havia sigut socialista (potser fins i tot regidor) i que més tard s’havia passat a la FIC del Josep Machado. Aquell local estava ple de jubilats i gent del barri que em van tractar de manera més aviat freda, perquè vestit d’aquella manera em veien com un marciano o un paio sonat del tot, malgrat que hagués entrat de regidor a dins del consistori reusenc. De totes maneres, el senyor Bardají va ser molt amable amb mi i tot dos vam estar xerrant de política i altres temes, mentre m’oferia canapès i cava. Com que jo havia tractat amb ell de manera formal durant la meva època de les Joventuts Socialistes, ens quèiem força bé mútuament, amb l’agreujant que des dels anys 90, tots dos, ens havíem convertit en socialistes rebotats... Mai més ben dit.
Durant l’acte inaugural, també vaig saludar personalment a en Lluís Miquel Pérez, que es comportava amb mi de manera natural i amable. Llavors vaig observar que anava vestit com de casa, amb una camisa blanca de màniga curta i uns pantalons normals i corrents. Segur que amb els seus no volia aparentar la imatge burgesa d’americana i corbata, que era tal com anava vestit de manera oficial.
Entre els assistents, també van aparèixer la gent de CiU: en Carles Pellicer, la Teresa Gomis i l’Hipòlit Montseny. Sempre anaven tots tres junts en aquests actes de ciutat. A vegades també s’hi afegia la Dolors Sardà o l’Àngela Tello.
Un parell d’hores després, vaig desplaçar-me cap al barri Gaudí, i en arribar s’estava duent a terme l’acte inaugural, en Lluís Miquel Pérez llegia el pregó oficial a la plaça de l’Univers, on hi havia un munt d’atraccions de fira i taules de fusta, rotllo festa major de poble. Allà em va rebre la Pilar Osete, que era la presidenta d’aquell temps i que treballava a l’hospital de Reus. La noia es va comportar de manera correcta, asseient-me a la Katharina i a mi en plena taula de regidors. Allà ja hi havia en Lluís Miquel Pérez i uns quants dels seus gaudint de les viandes que ens anaven servint: fideuà, llonganissa o costelles de xai amb seques o patates fregides. A les taules també hi havia vinet del bo i aigua totalment gratis per als regidors de l’Ajuntament. Recordo que per obtenir els refrescs t’havies d’aixecar i demanar-los en una mena de guingueta que hi havia al fons. En demanar una Fanta de llimona per a mi i una llauna de cervesa per a la Katharina, li vaig preguntar al senyor que me les va servir: «Quant et dec?», i el paio va flipar mandonguilles.
–Res, per als polítics és gratis –em va respondre, observant també el meu vestit d’Elvis.
–Segur? –vaig preguntar fent el gest de treure la cartera.
–Que no, que no. Convida l’associació de veïns...
–Doncs moltes gràcies.
Llavors quan anava a marxar el paio em va cridar amb veu sonora.
–Escolta Elvis –em va dir.
–Em dic Ariel...
–Escolta Ariel, sàpigues que ets el primer polític que em demana un beure i m’ha volgut pagar...
–Doncs, vaja... Ho he fet de manera lògica.
–Dels molt cabrons que seuen amb tu no paga ni Deu, ni donen les gràcies...
–Bé, jo no soc com ells. Almenys procuro no ser-ho.
–Ja ho sé... Mira –em va dir amb cert to de fanatisme–, jo no t’he votat mai, però a partir d’ara et votaré...
Durant el sopar, coses de la vida, em va tocar seure davant mateix d’en Lluís Miquel Pérez, i a l’hora de les postres, quan tots dos havíem ingerit força vinet i unes quantes begudes més, el paio em va preguntar sobre els detalls de la nostra proposta juantxi del barri Roig de Reus que esmentàvem al programa electoral del 2007. De sobte, actuava com a Lluís Miquel Pérez persona, no pas com a alcalde de Reus... Era una cosa que s’havia de diferenciar, quan estàs ficat en el món de la política. Malgrat que costi molt des del punt de vista psicològic diferenciar els dos vessants (a mi em va costar força), s’havia de dur a terme per poder resistir i conviure amb els altres personatges polítics a dins de tota aquella moguda municipal. Era evident que durant els quatre anys en que havia de ser regidor, em veuria obligat a coincidir amb ells en un munt d’actes públics, perquè a mi també se’m convidava com a regidor de la CORI a tots els saraus municipals. Llavors em veia obligat a anar-hi perquè moltes entitats de veïns de Reus, membres de les associacions i tal, volien conèixer-me en persona i els feia il·lusió que fes acte de presència en totes les seves mogudes festives, culturals, etc. Però allò tenia un preu, és clar: aguantar la resta de regidors que també hi assistien per saludar la seva gent, ja fossin de l’equip de govern o de l’oposició...
–Escolta, juantxi –va preguntar-me en Lluís Miquel Pérez una mica entonat–, on ho ficaries això del barri Roig de Reus si fossis alcalde?
–Per què ho vols saber? –vaig preguntar totalment estranyat.
–Mira, simple curiositat. Com que ja sé que si fossis alcalde ficaries el follòdrom al terrat de la Capsa Gaudí, doncs vull saber això altre.
El paio de sobte semblava com si també fos de la CORI, coneixia tan bé les nostres propostes electorals com jo mateix...
–Doncs, ben fàcil, alcalde –li vaig respondre de manera seriosa–. Sempre he pensat que la carretera de Salou i voltants, amb la seva zona de baix, plena de descampats i terrenys per invertir-hi, s’hi podrien instal·lar uns quants casinos, sales de festa i uns prostíbuls legals com a Amsterdam i Hamburg... I com que parlem d’un barri Roig, els carrers haurien de tenir el nom de polítics revolucionaris rojos: avinguda Stalin, bulevard Lenin, plaça Trotski, avinguda Karl Marx...
Llavors el paio va començar a riure de manera sobtada, mentre em donava la mà.
–Ostres, de veritat que ets juantxi, eh? Mai ho havia pensat d’aquesta manera. El barri Roig de Reus –va afegir continuant rient de mala manera, mentre es treia les ulleres, per eixugar-se les llàgrimes dels ulls. Alguns dels veïns del barri Gaudí que ens veien d’aquella manera divertida no van entendre el que succeïa entre nosaltres, perquè a escala política ja ens havíem convertit en rivals aferrissats. Però com en qualsevol conflicte, també hi havia moments de pausa amb l’enemic...
Més endavant, quan va arribar en Carles Pellicer i els seus, em vaig separar d’en Pérez i el vaig anar a saludar a ell, com si fos el veritable alcalde de Reus.
A continuació, vaig adreçar-me a un petit bar que hi havia als baixos de l’edifici Cobalt, perquè havia quedat amb una senyora gran que no volia pagar les obres de rehabilitació dels blocs Bofill que estaven a punt de dur-se a terme. La dona estava asseguda amb la seva família i flipaven de veure’m en carn i ossos. Allò d’acudir en persona amb la roba d’Elvis els devia xocar bastant, sobretot per com de famós i mediàtic m’havia convertit durant aquelles darreres setmanes. Vaig apuntar tot el que la senyora (no en recordo el nom) em va dir i la vaig citar al meu despatx donant-li una targeta de regidor, on hi havia el meu mòbil apuntat a la part del darrere.
Tot just quan anava a marxar, un munt de gent del barri es va congregar al meu voltant i van començar a fer-me selfies, rient i divertint-se de mala manera. Era penya que anava al seu rotllo, passant totalment de l’associació de veïns i els seus tinglados. «A ver si plantas marihuana en el barrio, Elvis, eso si que seria bueno, y no la mierda de ferias que nos pone el alcalde cada año», em deia un. «El follódromo, ¿dónde está el follódromo, CORI?», em deia un altre; afegint, a més, que m’havien votat. Eren els juantxis del barri Gaudí, és clar...
Durant aquell dissabte, 8 de juliol, també em va entrevistar el periodista Marc Càmara de Punt 6 ràdio. Em va preguntar si jo em considerava com «un pallasso de la política municipal» o anava realment «de debò». Em sembla que li vaig respondre que les dues coses alhora. I pel vespre vaig actuar en la cantata a favor del Bruno Salter que es va dur a terme en la Palma de Reus, enmig del festival Reggus i davant d’un públic nombrós. El tema havia estat compost per en Gessamí Sardà, i versava sobre aquella nit fatídica final del Trapezi 2007, on el nostre col·lega havia rebut un tret a la cama. La cançó: «Què volen aquesta gent?», era una versió de la mítica composició de la Maria del Mar Bonet, però amb la lletra adaptada al que va succeir. Recordo que a dalt de l’escenari exterior de la Palma vam pujar una dotzena de persones amb el Bruno i tot. De totes maneres, durant els assaigs de la cançó que vam dur a terme a dins de la sala polivalent, recordo que va venir la Charo Romano (antiga directora del Mas Carandell, llavors estava posada en diverses mogudes activistes i llibertàries), afegint-se a cantar amb la colla que érem, però durant el dia de l’actuació no va aparèixer per enlloc. Si m’ho permeteu, us transcric una part de la lletra de la cançó que vaig cantar amb els altres:
De matinada van disparar, a la plaça del Condesito,
què li heu fet al meu company, que jeu en doll de sang?
Què volen aquesta gent, dels trets de matinada?
L’endemà de tota la moguda de les primeres festes de barri a les quals vaig assistir com a regidor, la Katharina i jo ens vam adreçar a la piscina dels Ploms perquè la majoria de polítics de l’Ajuntament hi estàvem citats per iniciar l’acte de «Mulla’t per a l’esclerosi múltiple», una entitat de Reus que cada any organitzava actes d’aquest tipus per recaptar fons per tractar aquesta malaltia. Així doncs, l’alcalde i tots els regidors que hi vam assistir ens vam llençar a l’aigua a la piscina coberta del Ploms, mentre els periodistes ens feien fotografies. Llavors, la Katharina i jo ens vam quedar al dinar a què ens van convidar i, més endavant, en Jordi Cervera també em va convidar a entregar medalles per als campionats de natació femení de Catalunya, que durant aquella jornada també se celebraven als Ploms. Com que allò es duia a terme a la tarda, la meva esposa i jo ens vam quedar unes hores deambulant pel club de natació. Després de dinar, la Katharina i jo vam passar la tarda amb el matrimoni Cervera i el seu fill gran, banyant-nos a la piscina coberta exterior i prenent el sol en un camp de gespa que hi havia en aquell racó. Llavors vaig assabentar-me de qui era exactament el senyor Jordi Cervera i d’on havia sortit. El seu nom ja em sonava de feia temps, gairebé des d’inicis dels anys 90, quan era nadador Olímpic i li deien el Tragamillas sideral o una cosa semblant, fins i tot l’havíem entrevistat a la Mare Nostrum Televisió. Recordo que quan en Cervera i jo estàvem en aquella piscina dels Ploms, se’ns va ocórrer fer una cursa de natació i ell va llençar-se de cap a l’aigua cridant: «Sang del Prim!» amb veu sonora. Evidentment la va guanyar ell, deixant-me totalment enrere en un tres i no res. Sense adonar-me allò va ser com un avís del meu destí polític, una mena de premonició esportiva del que succeiria durant les properes eleccions del 2011, quan Ara Reus va treure dos regidors i la CORI ens vam quedar totalment fora de l’Ajuntament per culpa seva.
A continuació, amb el meu vestit d’Elvis de color negre, que llavors era el més elegant que tenia, vaig començar a entregar medalles a les nadadores que anaven quedant campiones, subcampiones o finalistes de natació. Una de les organitzadores va agrair la meva presència, alabant que jo era l’únic polític de l’Ajuntament (tret d’en Jordi Cervera) que s’havia quedat durant tota l’estona d’aquell acte. A partir d’aquell dia, vaig tenir una mena de tracte especial amb en Cervera, parlant sempre entre bambolines i dient-nos entre nosaltres el que pensàvem un de l’altre amb tota la sinceritat del món (per bé o per mal). A mi, en Jordi Cervera sempre m’ha caigut bastant bé com a polític i persona, i llavors vaig començar a assabentar-me del tracte injust que havia rebut per part de CiU, que sempre l’havien arraconat, malgrat les grans tasques que havia dut sempre a dins del seu partit de manera altruista i pel bé de la ciutat. No tinc cap dubte que per mèrits polítics, li hauria d’haver tocar a ell ser alcaldable i número 1 de CiU abans que el mateix Carles Pellicer.
A vegades la vida està plena de girs i casualitats inesperades, com allò que diu el refrany: «No hi ha mal que per bé no vingui», però en el meu cas va ser tot just al revés. Perquè durant la mateixa jornada en què el meu cap de Correos em va anunciar que la meva excedència política començaria el dilluns següent, el dia 16 de juliol, de sobte em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que en Lluís i en Gerard s’havien barallat per motius laborals. En Gerard, que havia contractat el Lluís perquè treballés a la seva empresa d’informàtica durant el mes de març anterior, de sobte el va acomiadar totalment per sorpresa, tot just quan al Lluís li faltaven un parell de jornades per a ser pare. Així doncs, aquella mena de súper bon rotllo que hi havia entre ells dos durant la campanya electoral es va trencar totalment a partir de llavors. La seva convivència laboral finalment no va ser compatible amb la política i en Gerard va decidir apartar-se de la cúpula del partit i quedar en segon pla, perquè tenia molta feina gestionant la seva empresa i veia claríssim que en Lluís s’havia de quedar amb mi a dins de l’Ajuntament. He de confessar que allò em va saber molt de greu, perquè si aquella mena de triumvirat políticament tan juantxi haguéssim pogut estar junts durant tot el mandat, segurament que les coses ens haguessin pogut anar molt millor.
Llavors també notava com molta gent que havien format part de la campanya electoral del 2007 s’allunyaven de nosaltres en pic havíem entrat a dins de l’Ajuntament. A alguns gairebé no els vaig veure mai més, tret de quan me’ls trobava pel carrer i ens saludàvem. El 2003 també havia passat quelcom semblant. Cal dir que durant aquell estiu en què vaig començar a fer de regidor, va començar a gestar-se el grup dur de la CORI, el que aguantaria amb mi els quatre anys de mandat: en Lluís Oliach, la Cori Alegre, la Katharina, en Jordi Sugranyes, el Pirata el del Gorro, en Raül Abelló i jo mateix. A mesura que anessin passant els mesos, se’ns afegirien en Josep Maria Turcó del Front Reusenc i en Ramon Sans de manera ferma. Però llavors també gaudiríem de satèl·lits col·laboradors com en Gerard Dalmau i l’Anna Surribas que havien muntat una plataforma anomenada Pedra d’Ara per ajudar els ciutadans afectats per les multes de la Guàrdia Urbana i les zones blaves d’AMERSAM.
Durant aquella primera quinzena de juliol, concretament el dia 12, vaig dur a terme un recital a la sala Vaqueria de Tarragona per la presentació del curtmetratge titulat Tres acordes, en què havia participat durant l’any anterior. Ho vaig fer actuant totalment sol i acompanyat de la meva guitarra acústica davant d’un públic força entregat on hi havia uns quants companys de feina que, de sobte, flipaven que m’hagués fet tan famós.
El dia 16 de juliol va ser quan vaig començar a gaudir de la meva excedència postal a temps complet per dur a terme les meves funcions de regidor juantxi. Fins aquella data cada vegada que anava a un ple municipal o unes comissions informatives, que generalment es produïen els divendres al matí a partir de les nou, tant l’alcalde com els regidors que les presidien m’havien de signar el justificant d’alliberament de la meva feina per tasques polítiques municipals. Sempre recordaré que, a vegades, en Jordi Bergadà de la Comissió de Serveis Territorials i Urbanisme posava una cara estranya quan m’havia de signar el document per presentar-lo als meus superiors de Correos. Al principi, fins i tot em presentava en aquelles reunions que se celebraven en un despatx de l’edifici del Mercat Central totalment vestit d’Elvis Presley. Allà, a porta tancada, es debatien temes d’urbanisme, obres públiques que volia dur a terme l’Ajuntament de Reus i jo gairebé sempre votava en contra de totes les propostes que hi havia damunt de la taula (o m’abstenia). «Senyor Santamaria, voti alguna cosa a favor, si us plau!», m’esperonava en Jordi Bergadà de manera desesperada. Però jo llavors sempre em negava que es duguessin a terme les expropiacions del barri del Carme, les obres de remodelació de l’entorn del carrer Ample per treure places d’aparcament, etc.
Total, que a partir de llavors, també començaria la meva travessia pel desert a temps complet i alhora havia de seguir duent a terme el paper de xinxeta política a dins del consistori reusenc que tanta expectació havia aixecat durant la campanya electoral. Hi va haver vegades que me’n vaig sortir força bé i d’altres no tant, o gens. Tot plegat era com jugar una llarga partida de pòquer, un joc d’escacs interminable o bé una mena de joc de rol, a l’estil de Juego de Tronos, però a escala municipal, on viuria en primera persona l’època daurada del govern tripartit d’en Lluís Miquel abans d’iniciar-se el seu procés de decadència per culpa de la crisi del 2008 i els seus danys col·laterals. Allò va ser el que realment es va carregar el tripartit reusenc de llavors... I jo pel mig esvalotant el galliner, és clar...
Durant aquella jornada també havia nascut el fill d’en Lluís i la Rosa, en Llibert; per tant, la Katharina i jo els vam anar a visitar a l’habitació 322 de l’hospital Sant Joan de Reus. L’artífex de la CORI 2007 estava força esgotat pel cansament d’haver sigut pare i pel problema de la seva expulsió d’Editio, l’empresa d’en Gerard. La Rosa, en canvi, estava la mar de bé i contenta d’haver sigut mare d’un nen tan maco.
Durant el cap de setmana anterior, com a regidor de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Reus, també vaig assistir a la inauguració de les festes del barri del Carme, on l’actor Gerard Martí va dur a terme un pregó força bo. També vaig assistir a les festes de la Pastoreta i a un sopar al barri Oda dels Poetes, on vaig conèixer en persona l’Alfred Pitarch, que llavors formava part de l’equip de l’Empar Pont. Em va causar molt bona impressió. Més endavant va passar el que va passar, defenestrant-lo de la cúpula del partit quan havia d’anar de número 1 d’Esquerra per a les municipals del 2015. Pobre paio.
Durant aquell dies al meu despatx, vaig tornar a rebre la visita del senyor Ramón Peña, president de l’associació del passeig Prim, perquè seguien amb el seu problema del Velòdrom: «Hay que meter caña a este ayuntamiento, hay que meterles caña de verdad para que el alcalde Pérez y el Jordi Bergadá dimitan», em deia sense parar com si fos una mena de mantra rítmic. Durant aquella setmana en Lluís i jo vam anar al passeig Prim perquè ens mostrés el seu problema in situ. La cosa era molt greu. A més l’home tenia un munt de documentació oficial, on deia que les cases que havien de dur a terme en aquella plaça recent inaugurada, havien de ser de planta baixa i un sol pis en lloc de blocs de set plantes que els tapava tota la vista posterior als antics edificis del passeig Prim –com he dit abans, dels números 35-37-39.
Durant aquells dies de juliol, l’alcalde Lluís Miquel Pérez va declarar públicament que li molestava l’entrada de la CORI en una entrevista que li van fer al Diari de Tarragona i va afegir que el Pirata el del Gorro no li inspirava «gens de confiança». El paio ens estava fent el joc que no vegis. No guardo aquest retall de premsa; per tant, em sap greu no poder transcriure’l. A vegades un no pot arribar fins a tots els llocs.
Arran de la reunió de portaveus anteriors, en què l’alcalde Pérez havia decidit deixar-me fora d’Innova, vaig cursar una instància oficial per tenir una reunió privada i personal amb el senyor Josep Prat Domènech, que llavors era gerent i director general d’aquest ens municipal que tenia tant de poder econòmic a dins de l’Ajuntament. Malgrat que prèviament ja vaig pensar que no serviria de res conversar amb ell per entrar allà dins, vaig sol·licitar la reunió per una instància via Internet aquell mateix divendres després del ple. L’home em va donar hora pel dimarts 17 de juliol a les set de la tarda, al seu mateix despatx, que estava al primer pis del palau municipal.
Abans, però, vaig tenir una reunió amb en Lluís Oliach, que em va assessorar sobre com regatejar amb aquell senyor, a veure si podia treure-li alguna cosa de més i aconseguir que la CORI entrés a Innova com la resta de partits polítics que llavors tenien representació. Llavors ens interessava que l’Ajuntament, a través d’Innova, ens contractés un assessor que treballés com a secretari pel despatx del nostre grup municipal (que evidentment havia de ser el mateix Lluís, és clar). Jo ja li vaig comentar que seria una cosa molt dificil d’aconseguir perquè, en primer lloc, jo era molt mal negociant i, en segon lloc, l’alcalde preferiria abans la mort que no pas deixar-nos entrar allà dins a ficar-hi el nas. Per mi el tema d’Innova ja feia pudor a cent quilòmetres de distància, i des de la meva entrada a dins mateix de l’Ajuntament, ja els veia molt nerviosos quan tractava aquest tema. De totes maneres, vaig anar a parlar amb el senyor Prat.
En arribar a les dependències del holding d’empreses municipals, una de les seves secretàries em va conduir directament cap al seu despatx personal. Durant el camí, vaig recórrer una sala gran i lluminosa pintada de blau cel com el mantell de la Verge, que donava directament cap a la plaça del Mercadal. Allò era com un quarto d’espera moblat amb tot luxe de detalls. Ni el despatx de l’alcalde era tan ostentós ni tenia aquells mobles (sofàs, tauletes, quadres, llums, etc.) tan cars com aquell racó de l’Ajuntament.
A continuació, vaig entrar a dins d’una habitació, que era també un dels despatxos més luxosos que he vist en ma vida. Ambientat tot en un estil modern i funcional, però els mobles que hi havia allà dins eren com els d’un magnat de les altes finances. El senyor Prat estava assegut en la seva taula immensa, de disseny ultramodern i em vaig fixar que a la paret del seu darrere hi havia encastada una caixa forta rodona i lluent com a les pel·lícules de gàngsters o de l’oest. Fins i tot, al bell mig de la seva superfície tenia una maneta arrodonida amb forma de petit timó.
–Hola, què tal, senyor Santamaria? –em va saludar de manera amable i cordial donant-me la mà.
–Bona tarda, senyor Prat –li vaig respondre seient davant seu.
L’home anava vestit amb una senzilla camisa blanca de màniga curta i una corbata negra a l’estil Blues Brothers. Recordo que també mostrava un rostre bonàs, de ser un bon jan, però un paio amb molt de pes a dins de l’Ajuntament de Reus.
–Tenia ganes de conèixer-te en persona. Fins ara només t’havia vist a les televisions i per les notícies, eh... Enhorabona per tot plegat –em va felicitar–. A què es deu el motiu de la teva visita?
–Moltes gràcies, senyor Prat. Miri, jo només he vingut a parlar amb vostè –vaig dir-li adreçant-me d’aquella manera respectuosa, tal com ell feia amb mi– perquè, com vostè sabrà, l’alcalde de Reus no m’ha deixat entrar a dins d’Innova i jo volia saber si podria rebre alguna ajuda per part vostra.
El senyor Prat d’Innova va somriure de manera trapella, ja s’esperava que li demanaria una cosa semblant.
–Home, ha de saber que per mi no hi ha cap problema que el seu grup municipal, o sigui, vostè mateix, entri a dins del consell d’administració d’Innova. Jo no hi tinc cap problema polític amb la vostra formació, eh?
–És clar...
–Però el que passa és que jo rebo ordres concretes d’una persona que tinc damunt meu, que és el president d’Innova, un càrrec que actualment està ostentat per l’actual alcalde de Reus en funcions: el mateix Lluís Miquel Pérez... O sigui que jo en aquest tema només soc un mandao.
–Ja m’ho imagino –li vaig replicar amb tranquil·litat–. Però arribats en aquest punt, voldria saber què s’hauria de fer perquè malgrat la negativa de l’alcalde, la CORI pogués entrar a dins d’Innova.
El senyor Prat llavors es va quedar uns moments pensatiu. De sobte, semblava que la meva situació li donava com a llàstima.
–Miri, jo no soc polític com vostè, eh? –em va comentar amb veu càlida–. Però proveu de demanar-ho al ple i que s’aprovi per majoria; llavors, malgrat que l’alcalde no hi estigui d’acord, vostè tindrà tot el dret del món a formar part del holding d’empreses municipals. Que ja de per si, li hauria de correspondre igualment de bones a primeres...
–Sí, més o menys això era el que pensava fer –li vaig respondre–. I si el tema no surt bé? Llavors, què hauré de fer? Anar als tribunals i ficar una demanda en contra d’en Lluís Miquel Pérez, com a president d’Innova i els seus subordinats que no em volen deixar entrar? –li vaig preguntar adoptant ja una posició més amenaçant.
El paio em va observar millor de dalt a baix, veia que anava de debò...
–Home, primer miri de negociar-ho amb altres formacions polítiques que li donin suport per entrar. Segur que hi haurà alguna formació del mateix equip del govern que li votarà a favor perquè entri... Provi-ho per aquí, senyor Santamaria... No vagi encara a la brava...
–Miri, senyor Prat, la CORI i jo acabarem entrant a Innova, no sé com ho farem, però ho aconseguirem –li vaig recalcar–. I si veig alguna cosa que no ens agrada, ho denunciarem públicament –em vaig atrevir a dir-li amb tota la valentia del món–. I no s’ho prengui malament, eh? És que no pot ser que hi hagi treballadors d’aquesta casa que cobrin sous tan elevats com 300.000 euros a l’any –vaig afegir.
L’home es va quedar quiet com una estàtua i em va somriure de manera cordial.
–Ja sap vostè que la gent diu moltes coses pel carrer...
–Quan cobra vostè, senyor Prat? –li vaig preguntar de sobte, per a posar-lo incòmode.
–Això no li ho puc dir, si no és per ordre de l’alcalde, senyor Santamaria. Forma part de la meva privadesa professional...
Llavors, pensant que potser m’estava passant una mica, vaig ficar el fre de mà. A aquell senyor més valia tenir-lo de part meva i caure-li en gràcia, que no pas que se’m tanqués per banda.
–Miri, en el fons jo no tinc cap problema amb vostè –li vaig recalcar–. És que em rebenta molt l’actitud discriminatòria que ha tingut l’alcalde per vetar-me l’entrada a Innova...
–Doncs miri que ho sento. Tant de bo, el senyor Pérez i vostè arribin a una bona entesa pel bé de tots...
–I em rebenta molt no poder entrar a Innova perquè, per culpa d’això, no tindrem mai un assessor municipal ni podrem accedir als documents del que s’està realitzant en l’àmbit de les societats municipals i tal...
–Si necessita alguna cosa d’aquest tipus, jo li ho proporcionaré sense cap problema. Però primer necessitaré el vistiplau del senyor president d’Innova...
–L’alcalde de Reus, en Lluís Miquel Pérez –vaig afegir amb sarcasme.
–Vostè ho ha dit senyor Santamaria...
–Doncs, molt bé, ja seguirem veient-nos les cares –li vaig dir disposant-me a abandonar aquella reunió.
De sobte vaig observar millor la caixa forta tan fastuosa i niquelada que tenia darrere seu.
–Aquí és on guardeu tot el caleram d’Innova, oi, senyor Prat? –li vaig preguntar en clau de broma–. La de milions d’euros que tens desats aquí dins, pillo, que ets un pillo –li vaig comentar donant-li la mà a tall d’acomiadament.
L’home en escoltar aquella qüestió tan atrevida va somriure igualment movent el cap.
–No cregui, no cregui. Aquí sols es guarden documents municipals, que els he de tenir sota mà, per ser el gerent d’Innova –em va dir aixecant-se de la seva butaca de cuir negre tan confortable.
Més endavant, durant la resta del mandat, vaig tenir unes quantes reunions més amb el senyor Josep Prat Domènech i, més o menys, totes van ser d’aquest estil que he narrat, però mai més en ma vida de regidor vaig tornar a trepitjar aquell despatx en qüestió, segurament a causa de la meva observació impertinent. A partir de llavors, el senyor gerent em va rebre en altres apartats d’Innova (i n’hi havia uns quants).
Durant aquells dies, els de la CORI també havíem investigat els orígens del senyor Prat, ràdio macuto a dins de l’Ajuntament anava que t’hi cagues per obtenir informacions de primera mà, malgrat que moltes vegades s’havien de filtrar les notícies, separant el gra de la palla. Així doncs, el senyor Prat era un enginyer naval procedent de l’Ajuntament de Sabadell, que als anys 80 ja havia creat algunes empreses municipals en aquell terme del Vallès Occidental. Més endavant, l’any 1988, es veu que el mateix Jordi Pujol el va agafar amb pinces i el va portar cap a Reus perquè gestionés l’hospital de Sant Joan com una societat anònima i fes guanyar diners a l’Ajuntament de Reus, parlo de quan l’hospital tenia a l’Ernest Benach com un dels seus gerents principals. Aleshores el senyor Prat va crear SAGESSA (la primera empresa municipal de Reus), més endavant van veure la llum AMERSAM, Aigües de Reus, etc. I durant l’any 2002, l’Ajuntament de Reus, tots a la una, van decidir crear un holding municipal de règim privat, però amb capital públic perquè gestionés les 8 o 9 empreses municipals que hi havia als inicis d’Innova. Es veu que es van posar d’acord tothom alhora; vull dir, absolutament totes les formacions que estaven a dins de l’Ajuntament de Reus, tant de l’equip de govern (PSC-ERC-ICV) com de l’oposició (CiU i PP). I el mes de març del 2002, es va crear el holding d’empreses municipals anomenat Innova SL, de la mà del senyor Josep Prat i amb l’alcalde de Reus en funcions, en Lluís Miquel Pérez.
El més curiós de tot plegat és que si el 2002 Innova constava d’unes 8 o 9 empreses municipals; el 2007, només cinc anys després, ja n’hi havia 19 (més del doble). Ara no les puc enumerar exactament perquè no les recordo totes, però les vaig comptar de manera detallada i recordo que n’hi havia 19.
Ara mateix, encara no sé ben bé com definir Innova amb quatre línies, però la podria designar com una mena de banca alternativa de l’Ajuntament, on tots els diners que es recaptaven a través d’aquestes empreses municipals anaven directament a la caixa forta d’Innova, en lloc d’anar directament a les arques municipals. I llavors, Innova decidia on invertir aquests diners. Si aquí o allà... Fins i tot, creant-se societats transversals que afectaven diversos municipis, els quals adquirien accions d’Innova, valorades en 10.000 euros cadascuna (o més). També tinc entès, que si la llei municipal «només» permet que un ajuntament com el de Reus s’endeuti fins al 120% del seu pressupost (o una cosa per l’estil), gràcies al tarannà d’Innova i les seves conxorxes, es podia endeutar fins al 500 o 1.000%. La cosa tenia tela...
Però durant el 2007, gairebé ningú sabia massa coses d’Innova, només que era un espai important al qual l’alcalde no em deixava entrar perquè no li donava la gana. I era evident que era perquè hi havia alguna cosa a amagar (o no), o bé només per fer-me la punyeta. Com que el funcionament de l’Ajuntament era estricte, seguint les lleis municipals i democràtiques estipulades a escala nacional, amb Innova, que era una entitat de règim privat, el nostre alcalde podia fer i desfer com volgués. Però més endavant, amb tot el que ha sortit del cas Innova, es veu que legalment no era compatible gestionar diners públics de caire municipal a través d’un règim privat.
Durant aquella setmana tan intensa i alliberada com a regidor, recordo que també vaig dur a terme una reunió privada al despatx d’en Carles Pellicer el divendres 20 de juliol a dos quarts d’onze del matí per dur a terme un canvi d’impressions. L’home em va felicitar dient-me que ho feia força bé i que al Pérez no se n’hi podia deixar passar ni una. Llavors en Carles ja veia claríssim que ell mateix seria l’alcalde de Reus el proper mandat.
–A la tercera va a la vençuda –em va comentar tot–. I tingues segur que quan jo sigui alcalde de Reus, la CORI entrareu directament a Innova, eh?
–No podria ser abans, Carles? –li vaig preguntar amb un posat crític.
Llavors em preocupava la situació d’en Lluís perquè pogués estar a dins del despatx municipal de la CORI a temps complet, cobrant una remuneració bastant semblant a la meva.
–El nostre grup municipal de CiU farem tot el possible per ajudar-te –va prometre–. Ara mateix convé que tots els grups de l’oposició anem tots a una en contra el tripartit, eh? Com que actualment només hi ha un escó de diferència, potser els podrem fotre uns quants gols.
–I no es podria dur a terme una moció de censura en contra del Pérez a mig mandat, i ser tu llavors alcalde de Reus? –em vaig atrevir a preguntar-li de sobte.
Allò el va deixar com a clavat a la cadira i va trigar uns segons a respondre’m.
–Ho veig difícil, perquè ara, de moment, veig el tripartit força unit. Molt dèbil, però força unit encara –va dir-me amb un posat preocupat.
–Tu deixa’m fer la feina bruta en contra del Pérez i la seva camarilla, que ja no tornaran a governar a Reus mai més –li vaig dir de sobte, tenint un rampell d’adrenalina juantxi.
–Què vols dir? –em va preguntar amb la veu un xic espantada.
–Doncs que em deixis via lliure perquè me’ls carregui, embrutant força la seva imatge d’esquerres tan guai i tan solidària. I quan ho faci –vaig afegir–, millor que vosaltres, els de Convergència, no us hi poseu pel mig, o també us tacareu.
–Molt bé, Ariel. Però ves en compte, eh? Que aquests paios en saben molt. Però recorda que entre la CORI, el PP i CiU hem de fer pinya durant quatre anys seguits...
–És clar, però tampoc vull que la gent de Reus es pensi que la CORI som les joventuts juantxis de Convergència ni que som tan «amics» del Partit Popular, saps? Perquè nosaltres mai hem sigut de dretes. Per tant, haurem de mantenir una petita distància en aquest aspecte, ja saps el que vull dir –li vaig anunciar de sobte.
–Doncs jo em pensava que tu i jo aniríem sempre units –em va anunciar donant a entendre que allò últim no li havia semblat massa bé.
–Millor que no, Carles –li vaig respondre amb sinceritat–, perquè la gent no malpensi, a partir d’ara cadascú haurà d’anar a la seva. Que no es vegi massa que tu i jo anem agafats de la maneta, malgrat que moltes vegades hauré de mostrar públicament que tu em caus millor que el mateix Pérez, és clar...
–Però recorda que nosaltres, els de CiU, t’hem ajudat bastant, eh?
–Sí, és clar... però tranquil que el 2011 hi haurà un canvi de govern a Reus i tu mateix seràs alcalde. T’ho prometo –li vaig comentar a tall de sentència. Allò el va tranquil·litzar bastant.
–Vinga juantxi, seguim en contacte –em va dir a tall d’acomiadament quan vaig sortir del seu despatx...
«Mare meva, en quines mogudes t’estàs posant, Ariel!», vaig pensar llavors sentint com una mena de vertigen polític.
El pitjor de tot plegat és que durant aquell temps la meva fama mediàtica era tal que fins i tot em vaig plantejar que el 2011 podria treure encara molt més vots que el Pellicer, perquè es veu que no queia massa bé entre alguns dels seus partidaris, que votarien la CORI en lloc de CiU per rebotar-se (o això deien les males llengües). En Lluís Oliach estava totalment convençut que, fins i tot, jo podria arribar a ser alcalde de Reus el 2011; però, això sí, havia d’obeir totes les seves ordres com qui diu. I he de confessar que, al principi, fins i tot m’ho vaig creure i vaig dur a terme tot el que em deia, deixant-me manipular totalment per ell com si fos el seu titella, però de sobte me’n vaig cansar. Finalment, el meu orgull propi em va fer tocar de peus a terra i tenir la meva pròpia personalitat, malgrat que llavors en Lluís s’havia apoderat del partit i era qui manava totalment des de l’ombra. Crec que això acostuma a passar en casos molt semblants. Llavors jo em sentia una mena d’huracà de fama descontrolada i com que m’estiraven per tots costats, no podia estar massa centrat. Només veia que m’havia de subjectar en un punt fix per no perdre el control del tot, malgrat que a vegades fos un clau roent com el meu col·lega. Per això, vaig deixar-me controlar totalment per ell, que era qui tenia la ment més centrada per seguir endavant amb la nostra revolució juantxi a dins de l’Ajuntament. De totes maneres ell també cometia bastants errors i s’equivocava bastant a escala política. Tal com diu el refrany, ningú és perfecte.
Evidentment, podria escriure centenars o milers de pàgines explicant totes les anècdotes que vaig viure ja amb el meu càrrec de regidor a temps complet. La meva jornada laboral consistia a anar al despatx des de les 9 del matí a les 3 de la tarda (a vegades m’hi quedava molta més estona) i la meva senyora em renyava perquè sempre arribava tard a casa. A més, dimarts i dijous, de 6 a 8 de la tarda, procurava atendre les visites de la ciutadania que rebia al meu grup municipal. Però també podia quedar amb les meves visites en qualsevol altre lloc i hora del dia si no podien acudir al meu despatx. De manera que, tal com ja he dit, em vaig començar a desplaçar per diversos llocs de Reus per atendre directament la persona en qüestió i conèixer el problema in situ. Allò que vaig començar a dur a terme durant els primers dies de regidor va sorprendre a molta gent pel fet que un polític de l’Ajuntament anés en persona a visitar al ciutadà que l’havia trucat informant-lo del que li passava. A mi també em va sobtar que els polítics de llavors no fessin allò, si no era un cas molt greu, important o mediàtic. Crec que en aquest aspecte vaig crear escola, perquè ara més o menys ho fa tot Déu, siguin del govern o de l’oposició. Sobretot, quan venen eleccions municipals.
Moltes vegades també em dedicava a donar tombs caminant per tot Reus amb en Lluís Oliach, saludant i tractant amb la gent que em coneixia de sobres. Eren tasques de relacions públiques perquè els ciutadans de Reus em coneguessin en persona i poguessin parlar amb mi directament. Era com si fos una nova campanya electoral, o bé una llarga precampanya de cara al 2011.
En aquest aspecte, recordo que al principi de ser regidor el constructor Miquel Vilella Suazo (pare del cantautor Miquel Vilella), pel qual jo havia treballat als anys 90, em va aturar en plena plaça Mercadal felicitant-me i dient-me: «ara el que has de fer és sortir pel carrer a parlar amb la gent i solucionar els problemes que té la ciutat, i no fer com els altres, que es queden sempre tancats a dins de l’Ajuntament i no fan res pel poble».
Recordo que durant el dimecres 18 de juliol vaig prendre un tallat al Cafè de Reus amb el periodista i comunicador Josep Baiges, que encara duia a terme el seu famós programa El Món de Reus per la nostra televisió local i, al mateix temps, encara conservava el seu càrrec de cap de comunicació a la Cambra de Comerç de Reus. Llavors em va anunciar que el senyor Isaac Sanromà volia dur a terme una marca de ciutat o una cosa semblant i volia convidar-me a esmorzar a la mateixa Cambra per intercanviar impressions. Evidentment la Cambra s’adreçava a mi com a càrrec electe, com a un regidor més de l’Ajuntament de Reus, malgrat que fos d’una formació tan irreverent com la CORI...
Aquestes coses, vulguis o no vulguis se’t comencen a pujar al cap i vas pensant que ets una persona important de debò i que estàs pel damunt dels altres. De totes maneres, jo sempre procurava tocar de peus a terra perquè llavors, amb 40 anys que tenia, la meva vida ja havia tingut molts alts i baixos. I, segurament, això es tornaria a repetir perquè, valgui la redundància, és llei de vida.
Durant aquells dies de juliol també vaig tornar a visitar els veïns del barri Gaudí, que també estaven a punt de patir les obres de remodelació que s’havien de dur a terme als blocs Bofill per part de l’Ajuntament, a través de la empresa Rècop, que havia creat la Roser Galcerà, antiga companya meva del Mas Carandell 20 anys enrere. En aquest tema dels blocs Bofill hi havia molt de suc polític per tocar els pebrots a l’equip de govern municipal, sobretot al seu regidor d’urbanisme: el senyor Jordi Bergadà. També s’havia convertit en un altre gran front obert, pel qual la CORI hauríem de lluitar a favor dels veïns amb ungles i dents. Malgrat que aquella zona de Reus, aparentment semblava un feu totalment socialista, els veïns estaven disconformes amb els preus desorbitats de les obres de reparació i es veu que si no pagaves les taxes que pujaven a vint mil i pico euros per pis (segons els metres quadrats que tenien), l’Ajuntament et podia embargar el pis a través del banc i quedar-se’l per ell mateix. Hi havia gent humil o moltes persones grans que gairebé no arribaven a finals de mes i no es veien capaços de pagar aquelles derrames, demanant crèdits al banc que s’havien de tornar amb interessos. Llavors, l’Ajuntament, a través de la Caixa de Tarragona, et concedia préstecs amb facilitats de pagament (cent o dos-cents euros cada mes), però els veïns deien que si no pagaves això, o t’encantaves unes quantes quotes, l’Ajuntament es quedava amb el pis.
També es veu que hi havia força casos de jubilats o de gent molt gran que no podien pagar aquestes derrames i llavors el seu pis passava a ser de titularitat municipal, prenent-lo als hereus en qüestió (en el cas que n’hi hagués). Tot plegat també era un nou projecte faraònic (avalat per en Lluís Miquel Pérez) del senyor Jordi Bergadà, el regidor d’Urbanisme, que després de remodelar la plaça de la Llibertat d’aquella manera tan maldestra, convertint-la en la coberta plana i cimentada d’un aparcament soterrani, en ple 2007, volia passar als annals de la història de Reus per haver dut a terme la remodelació dels blocs Bofill.
Per a mi, tot allò em semblava una mena de «rentat de cara» del barri Gaudí, i així, acabar de vendre aquells terrenys verges que hi havia més amunt, pel voltant de la Boca de la Mina amb la finalitat de «construir uns 47.000 habitatges més per vendre», segons em va comentar el mateix regidor d’Urbanisme durant una comissió informativa de Serveis Territorials. Fins i tot, llavors es pretenia treure el traçat de la via del tren que passava per aquella zona del nord de Reus, perquè «frenava l’expansió urbanística de la ciutat» i el senyor Bergadà amb tota la seva bona fe del món, calculava que pel 2015 o així, el nostre terme municipal tindria: «Entre 120.000 i 140.000 habitants i l’Ajuntament de Reus ha de proporcionar habitatges a tots aquests veïns, senyor Santamaria», em comentava amb veu imperiosa. Sort que la crisi del 2008 va frenar tot això...
Durant aquelles jornades de regidor a temps complet recordo que em va entrevistar Ràdio Sabadell (per enèsima vegada) i van venir uns reporters televisius a fer-me un reportatge per a la xarxa de televisions locals, recordo que vaig contactar amb una tal Ivet Castaño i tota l’entrevista es va dur a terme a dins del despatx, filmant-me entrant i sortint de l’Ajuntament vestit d’Elvis Presley (vaig haver de fer aquesta acció un munt de vegades més).
Durant el divendres 20 de juliol vaig assistir a la inauguració de les Festes de Sant Jaume que es van realitzar per darrer cop als jardins del parc de Sant Jordi i els seus organitzadors em van fer seure en una taula plena de regidors socialistes i del tripartit. Recordo que la Teresa Pallarès va ser l’única que es va aixecar per saludar-me. També recordo que l’alcalde em va cridar l’atenció dient-me que jo no era tan juantxi com ell; que bevia llimonada en lloc de vi, tal com feia ell: «Nen, jo si que soc juantxi, de debò. No pas tu, que vas bevent aquestes mariconades», em va anunciar amb el seu humor característic.
L’endemà, dissabte, l’associació de veïns Pau Casals, ubicada al mateix carrer de la Muralla on jo residia aquells anys, també em va convidar al sopar popular que es duia a terme a l’aire lliure totalment a peu de carrer. Recordo que els pares d’en Fito Luri eren els presidents i els qui ho manegaven tot. Se’ls veia molt bona gent, molt senzills i amables, en total harmonia amb la resta de la gent del barri de tota la vida, que realment creaven com una mena d’ambient de poble, a banda de Reus. Recordo que al nostre costat, va seure l’Alícia Alegret, regidora del PP, i el seu marit, el Jonathan, que era un noi molt callat i discret. La regidora del PP va haver de presentar-se ella mateixa a l’associació de veïns perquè llavors no la coneixia ningú. Durant el sopar, el senyor Pep Bové –músic històric de Reus alhora que funcionari de la hisenda municipal– va amenitzar tota la vetllada nocturna tocant el seu teclat i cantant cançons típiques de ballaruca per festa major. Finalment em va convidar a cantar amb ell «Tots som de Reus», en tenia la música guardada al seu ordinador per dur a terme un bon playback.
Allò es va repetir cada any que l’associació de veïns Pau Casals em convidava a les seves festes.