Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 8
L’Ariel Santamaria va sacsejar l’oasi reusenc. Va liderar el vot de càstig de molts reusencs i va propiciar l’inici del canvi de cicle polític de la ciutat. Més enllà del seu paper de mosca collonera, el vestit d’Elvis i la seva manera de fer juantxi, l’Ariel també serà recordat per donar veu als més desvalguts i per ser el primer regidor a criticar Innova.
Uns dies abans de dur a terme aquell ple municipal, en què la CORI havíem d’emetre un bon do de pit o bé posar tota la carn a la graella (o la que es pogués), vaig rebre la visita del senyor Francesc Romero i la seva parella, que es deia Cristina. El senyor Romero era un prestigiós oftalmòleg de Reus pertanyent a una gran saga de metges locals, que volia que jo el casés pel civil al saló de plens, de cara al mes d’octubre d’aquell mateix any 2007. Va ser la primera parella que va sol·licitar que els casés (després en van venir moltes més, és clar), però ja al principi de tot es va embolicar una troca que no vegis. Això ja ho explicaré amb detall més endavant.
Durant aquells dies també hi havia un munt de ciutadans de Reus que m’aturaven pel carrer i em cridaven: «Fot-los canya, nen! Fotre-los canya, que s’ho mereixen, eh?» o el mític: «No facis tant el pallasso i actua ja d’una vegada, Elvis!». Era un sector de gent que m’havia votat i, llavors, començaven a passar comptes amb mi. Volien veure resultats, ja!
De totes maneres jo estava totalment obsessionat en què aquell proper ple municipal em sortís maquetat i atacar-los a la manera juantxi. Per això, perquè fos força mediàtic i per molestar-los de debò, vaig començar a ficar-hi un munt de mocions que provenien del programa electoral de la CORI, i com que uns dies abans del ple m’havien aconsellat que presentés dues o tres mocions com a molt (que era el que feien les altres formacions polítiques) jo vaig fer tot el contrari. Allò es veu que va molestar molt perquè per tractar cada moció es trigava entre deu i vint minuts: llegir-la o exposar-la, comentar-la entre tots els grups municipals i sotmetre-la a votació.
–No res, Ariel. Presenta el doble com a mínim –em va recomanar en Lluís Oliach que llavors era amb mi a dins del despatx municipal de la CORI mentre les estàvem redactant–. Que treballin més aquesta colla de polítics, que en el fons són una colla de dropos i si un ple municipal ha de durar deu hores per culpa nostra, encara millor, home!
I com que vaig veure que tenia tota la raó del món, li vaig fer cas, fins i tot, en el tema de precs i preguntes, que en vaig presentar també més del triple del que m’havien aconsellat. Les mocions versarien sobre el tema d’ubicar el mític follòdrom en una zona lúdica del Tecnoparc, la meva entrada a Innova i diversos temes relacionats amb casos d’expropiació d’urbanisme.
Recordo que durant la nit anterior a aquesta sessió plenària ordinària, jo estava tan nerviós que gairebé no vaig poder dormir i vaig passar la nit en vetlla. Gràcies a prendre’m una Dormidina a les tantes del matí vaig poder clapar unes tres hores o així. Arribat en aquestes línies, he de confessar que sempre em passava el mateix cada vegada que hi havia un ple municipal l’endemà, em posava força nerviós i tenia insomni durant tota la nit anterior.
En arribar al saló de plens, vaig veure que no hi havia massa públic assistent, més o menys la meitat de la sala, integrada per periodistes i gent RTV, la majoria provenien d’alguna associació de veïns. També hi havia membres i simpatitzants dels partits polítics que els representaven, o bé membres de les associacions de veïns afiliades al tripartit o a l’oposició. Abans de començar, el senyor Alfred Artiga, antic company de l’escola Montsant i llavors militant de CiU, em va passar una ampolla de Plim perquè la posés damunt de la meva taula. Era un detall que em faltava per acabar de polir la meva imatge reusenquista en clau juantxi.
Aquell ple tan important a escala política va començar amb l’alcalde repassant totes les activitats que havia dut a terme com a batlle municipal i els actes que s’havien fet dins de l’Ajuntament. També va anomenar els acords presos per la Junta de Govern local, que tot anava sobre resolucions urbanístiques que s’havien fet per expropiar terrenys i béns immobles al barri del Carme i altres llocs de Reus. També es va parlar de la instal·lació de gespa artificial al camp annex a l’estadi municipal, i va fer referència a l’encàrrec d’Innova per a un nou contracte de neteja dels centres i les dependències municipals i del subministrament i la reposició de material higiènic. A continuació, també va anunciar el famós informe comercial sol·licitat per Metrovacesa per a la implantació d’un centre comercial als terrenys de la Fira de Mostres (allò es veu que anava de debò). Finalment, el senyor Pérez va proposar l’aprovació de la marca de ciutat, un tema que venia par part de REDESSA, que havia sol·licitat els serveis a l’empresa Bassat Ogilvy de comunicacions que rebria el nom de: «Reus vitalitat Antoni Gaudí». Després de fotre un bon rotllo que va durar uns deu minuts o així, la senyora Teresa Pallarès (regidora de Promoció i Turisme) va afegir que «sota els auspicis de la Cambra de Comerç, s’havia constituït un Consell de Comerç en el qual estaven representades totes les associacions de la ciutat, amb representació de l’Ajuntament». I que era una cosa que s’havia de sotmetre a votació al ple.
Abans de votar, vaig demanar la paraula i mentre tothom aguantava la respiració (sobretot l’alcalde), vaig comentar la meva disconformitat del nom d’aquesta marca de ciutat: «Això de “Reus vitalitat Antoni Gaudí”, està força bé com a marca de ciutat, però jo ho hauria fet més juantxi, per exemple: “Gaudim Reus”, “Gaudí amb Reus”, o “Visca Gaudí i el Reus que el va parir”. Crec que això encara seria un reclam més fort.» També vaig assenyalar que hi havia empreses de disseny autòctones que podien haver dissenyat aquest logotip bastant millor de preu i «estalviar els cèntims que ha costat això». Malgrat les cares de pomes agres que va fotre tothom, em vaig abstenir de votar dita marca de ciutat, que trobava tan hortera i tan cursi.
A continuació, el nostre alcalde va proposar la creació d’una comissió municipal sobre polítiques d’habitatge, citant la Constitució i l’Estatut de Catalunya on tothom havia de gaudir d’un habitatge digne i tal. En sentir les seves paraules vaig pensar que allò serviria per manipular els habitatges buits, en procés de venda o lloguer a favor dels seus adeptes i amb dret de pernada municipal. Quan em va tocar intervenir vaig comentar que: «Voldria incidir que això de l’habitatge s’estudiï d’una manera equilibrada per la gent jove, però també per la gent gran que té problemes econòmics per arribar a final de mes.» Finalment, havia de dur a terme a la meva rúbrica esperpèntica o juantxi i vaig afegir que també es podria dur a terme una «rifa de 10 habitatges a l’any durant el dia de Tots Sants».
La primera moció com a proposta de resolució que vam presentar els de la CORI, versava sobre la ubicació d’una macrozona lúdica al Tecnoparc de Reus. Aquí mateix, era on m’havia de lluir de debò davant dels meus partidaris; per tant, vaig dur a terme una intervenció on deia el següent (ho transcriuré de manera literal tal com va sortir reflectit en les actes d’aquell ple municipal que encara conservo avui en dia):
A la ciutat de Reus, amb una quantitat de 107.000 habitants, és necessari que es porti a terme la instal·lació d’una zona lúdica per a la gent jove i no tan jove? També cal pensar, que si hi hagués aquesta macrozona lúdica a la nostra ciutat, els diners que es gasta la gent sortint de festa, es quedarien a casa nostra. I tot això també generaria gran quantitat de feina i inversions en el ram de l’hostatgeria local. Com que la nova zona d’expansió de la ciutat s’ubica actualment al Tecnoparc, des de la CORI proposem que s’instal·li una zona lúdica en aquest lloc de la ciutat, que creiem que té espai i terreny suficient per fer-ho. A més, creiem que el Tecnoparc, presenta una infinitat de condicions favorables per portar a terme aquest projecte.
A continuació, em vaig posar a perfilar millor les excel·lències del Tecnoparc, tot afegint que seria «un reclam propi pels amants de la música tecno de tot el món, que és l’estil musical que impera en tots els pubs, discoteques i sales de festa actuals». Aquí també vaig incidir sobre la seva bona ubicació: «un lloc idoni, obert i lluny del centre urbà, així no es produirien molèsties als veïns, i els locals podrien romandre oberts fins a altes hores de la matinada. D’aquesta manera es podrien promoure els pubs i discoteques afterhours locals.»
Evidentment, perquè aquesta proposta no es quedés sols en la superficialitat juantxi, també vaig entrar en detall vers les seves infraestructures pertinents:
el gran espai que té el Tecnoparc, seria perfecte per ubicar-hi un centenar de locals i edificis (com a mínim), entre pubs, discoteques, sales de festa, de manera planificada i equilibrada. Fins i tot, s’hi podria ubicar un gran espai a l’aire lliure, per instal·lar-hi carpes chill-out i organitzar macro festivals de música tecno, com el Sónar de Barcelona, o el festival Monegros d’Aragó, de cara a l’estiu. Això seria també una gran promoció turística alhora que ludicofestiva de la nostra ciutat. Evidentment també s’hauria de fer un estudi sobre les places d’aparcament de vehicles (turismes, motocicletes i autobusos), que serien necessaris perquè s’hi pogués estacionar de manera ordenada i ràpida, ubicant-hi un gran aparcament gratuït d’unes 2.000 places, per als usuaris. Per evitar actes vandàlics nocturns als vehicles estacionats, la CORI pensem que aquest aparcament del Tecnoparc, anomenat Tecnopàrquing, hauria d’estar vigilat durant tota la nit.
A continuació, en aquesta mateixa moció tan juantxi i tan històrica alhora, hi annexionava els tres complements bàsics amb tot luxe de detalls:
En primer lloc, el circuit de tunnigs, que seria una pista asfaltada imitant un circuit de carrera de cotxes com el de Calafat, però que funcionaria com una pista de karting, on els usuaris pagarien un tiquet d’entrada de 10 euros i tindrien dret de desfogar-se una hora amb el seu propi vehicle. Per evitar risc d’accidents els conductors haurien de donar negatiu en el control d’alcoholèmia i signar una pòlissa d’assegurança, on es pagaria els desperfectes en cas de col·lisió per conducció temerària.
A continuació, en tota aquesta moguda del circuit de tunings, també especificava que «hi hauria un minihospital amb un equip mèdic pertinent expert en sinistres de trànsit més un equip de mecànics d’urgències amb el seu taller pertinent.» Tot plegat, també es complementaria amb «una graderia i una il·luminació espectacular, que vagi d’acord amb l’estètica tunning que es porta avui en dia».
Tant treballada com estava aquesta moció, va ser una llàstima que no es portés a terme a la pràctica. Si durant aquests anys previs a la crisi s’hagués fet allò del circuit de tunings, o una cosa semblant per Reus, Salou o Tarragona, seguint més o menys les nostres directrius de manera legal i correcta, segur que hagués funcionat força bé.
En l’apartat B, d’aquesta primera moció presentada per la CORI, també es descrivia el mític follòdrom amb tot luxe de detalls. Almenys tal com el veia un servidor, arran d’aquella idea tan original d’en Gerard Tost:
El follòdrom municipal consistiria en un edifici públic annex a la zona lúdica del Tecnoparc, que constaria de 300 a 500 habitacions de 10 a 20 metres quadrats cadascuna, on hi hauria llit de matrimoni, televisió i lavabo amb bany i jacuzzi. Ell follòdrom seria emprat per les parelles que surten de festa, pagant un preu simbòlic de 30 euros per tota una nit, o bé cinc euros per hora. I funcionaria en horaris de 10 de la nit a 12 del migdia, on s’obligaria els usuaris a abandonar l’habitació, quan el follòdrom tanqués les seves portes al públic.
A continuació, en aquesta moció, reflectida en les actes municipals de l’Ajuntament de Reus, s’hi afegia el següent:
A dins del follòdrom hi hauria serveis d’habitació (amb comandes per menjar o begudes), màquines de preservatius, sex shops, restaurant, cafeteria, sala de cinema per veure pel·lícules porno, etc. Evidentment hi hauria habitacions de tres tipus; per fer sexe en parella, menaix a trois o sexe d’intercanvi de parelles (fins a tres parelles alhora), perquè la cosa no es desmadrés. Potser més endavant es podria estudiar la possibilitat d’habilitar espais a dintre del follòdrom perquè es poguessin dur a terme veritables orgies col·lectives (de 10 a 100 persones).
Finalment, acabava dient:
En definitiva, el follòdrom municipal és un tipus d’espai ludicosexual, que es veu que s’està portant a terme en diverses zones lúdiques de ciutats japoneses com Tòquio, Kyoto i Yokohama des de fa uns quants anys i s’està estudiant la possibilitat d’introduir-ho en diversos punts d’Europa com Amsterdam, Estocolm, Copenhaguen i Reus.
La veritat és que recitant tot allò en una sessió plenària de l’Ajuntament de Reus, em vaig quedar més ample que un mapa. Els qui ho devien sentir devien flipar mandarines de debò. És evident que les propostes de la CORI havien estat força mediàtiques entre la ciutadania de Reus (i fora de vila), però el fet d’exposar aquella mena de fantasia sexual juantxi tan políticament incorrecta enmig d’un ple municipal, devia ser incomprensible per la gent que llavors es prenia la política municipal tan seriosament com els meus companys de consistori (alcalde, regidors, etc.), a qui tant havia costat arribar fins on estaven a escala política. Ja no dic el que devien pensar d’aquella situació els alts funcionaris municipals (secretaris, assessors col·legiats, etc.) que durant la sessió plenària sempre es ficaven al mig de la sala per rebre alguna consulta o cridar l’atenció si alguna dada tècnica municipal era incorrecta; parlo de treballadors municipals que portaven un munt d’anys (i dècades) duent a terme aquelles tasques, com el senyor Ricard Pintaluba, en Fernando Grugués o el gran Jaume Renyer. I, de sobte, es trobaven amb un regidor vestit d’Elvis Presley a dins d’un ple municipal dient aquelles bestieses per tocar la pera, malgrat que l’havia votat el 5% de la població de Reus.
En l’apartat C d’aquesta moció, tot just després del follòdrom, també es demanava d’albergar:
un gran espai a l’aire lliure on hi càpiguen entre 10.000 i 50.000 persones per dur a terme festivals de música tecno totalment a l’aire lliure, durant les festes majors o durant la plena temporada estival. Habilitant-hi un espai d’acampada amb les seves infraestructures corresponent.
Fins i tot, ens atrevíem a ubicar-hi les noves barraques de Festa Major, que podrien durar 15 dies per Sant Pere i Misericòrdia. I també (de caràcter nostàlgic) reivindicàvem ressuscitar l’antic festival Rock and Reus, que pel parer de la CORI s’hauria de dir «Rock and Reddis», i muntar un macro festival de música rock en català com el Senglar Rock però a la reusenca i en el mateix camp del Reddis.
Finalment, per concloure aquella moció tan atrevida i tan juantxi, presentàvem les xifres de visitants i usuaris que tindria el nostre Tecnoparc, amb circuit de tunings, follòdroms i festivals de música tecno: «Un milió de visites a l’any». Calculant que es donaria feina a 5.000 persones durant tot l’any i es rebria una mitjana de 3.000 visites per dia, des de totes les parts de món.
Evidentment, tot això, en el fons, era com una mena d’utopia festiva, vaja; però jo sempre he pensat que ben planificat i gestionat, en un espai com el Tecnoparc de llavors, de fa deu anys (i abans de la crisi), es podria haver dut a terme; però l’hospital s’hauria d’haver ubicat en un altre lloc, és clar...
En aquesta moció, tots els portaveus van dir-hi la seva, de manera seriosa, institucional, moral i ètica. El senyor París d’Iniciativa Verds (ICV) va ser el primer a prendre la paraula i va anunciar el seu vot en contra: «Per una qüestió de prioritats», afegint que:
preferim dedicar esforços municipals al plantejament de polítiques que reverteixin de forma més significativa en la qualitat de vida de les persones. Pensem que si hem de triar entre un circuit de tunings o polítiques d’habitatge, està clar que nosaltres triem aquesta segona, o dedicar esforços econòmics a polítiques socials que ajudin, en definitiva, la població de risc en matèria sexual, i en això l’Ajuntament també ho fa, per exemple el convido que es miri el «Projecte carretera».
En acabar la seva resposta, on es va esplaiar amb uns quants tecnicismes políticament correctes més, li anava a preguntar el que significava el «Projecte carretera», potser alguna cosa relacionada amb les xarxes de prostitució de l’autovia de Salou, però se’m va anar del cap.
La senyora Empar Pont, també em va manifestar el seu vot en contra d’una manera més precisa i elaborada que el senyor París:
Des d’ERC fugim del model de concentració d’activitats úniques com a forma teòrica d’organitzar una ciutat. Una ciutat accessible per a tothom que fugi de la concentració d’activitats úniques com ja he dit, i especialment de bars, discoteques i sales de festa. Pensem que aquests equipaments han d’estar repartits per tota la ciutat, tal com es va venint fent en el tramat urbà i el nucli antic d’aquesta ciutat en els últims temps.
A continuació la senyora Empar Pont em tirava en cara que la meva proposta tenia «una manca de previsió econòmica i exhibicionisme polític» i que, des del govern municipal, el grup d’Esquerra volia vetllar per la salut pública i la seguretat dels reusencs i les reusenques, relacionant el tema del follòdrom amb la sida, «amb més de quinze mil casos a Catalunya», i que l’Ajuntament de Reus era pioner en polítiques d’informació, en campanyes preventives, en la promoció de sexe segur com a filosofia de convivència. El final de la seva intervenció va ser totalment espectacular, va manifestar que:
en resum, com a grup municipal, valorem l’esforç que vostè està fent per debatre en ple les propostes del seu programa, tot i que no compartim les seves idees. Però li demanem al seu grup que faci un esforç de concreció, de valoració econòmica i tècnica de les seves propostes abans de presentar-les en qualsevol ple.
El senyor Miquel Àngel López Mallol, va ser molt més pinxo que els seus companys de consistori i va aprofitar la meva proposta per ser una arma llançadora contra l’equip del govern:
Nosaltres, evidentment i per raons òbvies, votarem en contra i simplement volem assenyalar que evidentment estem d’acord amb la zona d’oci, estem d’acord possiblement en un circuit de tunings i estem d’acord també a poder fer macroconcerts fora de la ciutat. Sobre la resta de la proposta, nosaltres no volem entrar-hi. El que sí veiem de positiu en aquesta moció és que vostè té una gran preocupació pel Tecnoparc i, en certa manera, evidentment vol dir que amb alguns aspectes possiblement ajudaria a omplir-lo.
A continuació, tal com jo esperava, el senyor Carles Pellicer, va dur a terme una exposició dels motius del seu vot en contra de manera més amplia, tècnica i polida. Tot explicant que els de Convergència estaven a favor que a la ciutat hi hagués espais i llocs d’esbarjo per a la gent jove. Fins i tot, va afegir que van presentar un projecte municipal de zones d’oci, sales de concerts i altres equipaments que es va quedar a dins del calaix. I que estaven totalment d’acord amb mi en aquest aspecte, però el fet d’ubicar-la a dins del Tecnoparc ja no li agradava tant:
Perquè al Tecnoparc hi haurà un hospital, per exemple, l’hospital d’una magnitud àmplia, amb molts llits, que ubicant-hi una zona de tunings, de macroconcerts, de festivals, etc. vegi vostè l’enrenou que es muntaria en l’àmbit de l’hospital.
El líder dels convergents també em va plantejar de dur a terme un nou projecte d’aquest tipus «per tal que el puguem compartir amb vostè», però que votaria en contra de la meva moció. El més estrany és que no va dir res en contra del follòdrom, on segur que un polític conservador com ell es podria esplaiar molt més de cara als seus. Segurament que no ho va fer per no caure en la trampa, és clar.
L’Eduard Ortiz (el més intel·ligent de tots plegats), en canvi, com a bon xouman que era, es va quedar totalment a gust amb el discurs de rèplica que va dur a terme. Per a mi, va ser el millor de tots (amb diferència). Avui en dia, quan encara el llegeixo en les actes municipals que conservo em pixo de riure de mala manera; que bo que era el molt cabró. Quin sentit de l’humor tan fi i delicat (alhora que reusenc) que tenia; tot un do dels déus:
El nostre grup municipal creu que els regidors i les regidores, en definitiva, els que estem a l’Ajuntament, hi estem entre altres coses per donar «satisfacció» a les necessitats dels ciutadans. I, una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Reus, tenen una sèrie de necessitats i és possible que hi hagi una gran minoria o una petita minoria de ciutadans i ciutadanes tinguin altres necessitats, entre elles algunes de les que proposa vostè, és possible
Va començar dient amb un to de veu crític alhora que sarcàstic. De sobte, però, va començar a arremetre de mala manera en contra meva i de la moció:
Quan vostè parla del circuit de tunings o quan vostè parla del follòdrom municipal, no compartim que aquesta sigui una necessitat prioritària de la ciutat de Reus. Que ho és per 2, 3, 10 o 1.900 persones? Potser sí. Però per les altres 90.000 o 100.000 que no ho han reivindicat mai, potser no ho és. Per tant, no ho farem. I a més, en el tema follòdrom, és que ni tan sols vostè aclareix qui posa la parella, ho ha de fer també l’Ajuntament o el partit de la CORI?
Bravo Eduard! Quin crack que eres llavors!
Després que tots els grups municipals em manifestessin el seu vot en contra d’aquesta primera moció que vaig presentar en la història de la CORI, recordo que vaig dur a terme una intervenció força alterada i confusa. Estava més nerviós que mai perquè, tal com he dit més amunt, m’havia passat gran part de la nit en vetlla pensant en aquest ple municipal. Així doncs, els vaig respondre que el Tecnoparc era un lloc perfecte per posar-hi una zona lúdica farcida de locals de música tecno en lloc d’un hospital, perquè tenia «el nom de Tecnoparc». I vaig afegir que el follòdrom serviria per promocionar aquest espai, «i encara que sembli un disbarat, sortiria bastant més a compte que la Capsa Gaudí, on us heu gastat onze milions d’euros». Per més inri, aquest espai tan cèntric era on proposàvem posar el follòdrom en el nostre programa electoral, junt amb una discoteca i adaptar el terrat per a fumadors de marihuana.
També els vaig tirar en cara que de la zona lúdica en qüestió, ja feia temps que havia sentit a parlar que es faria en diversos llocs de Reus (terrenys de la Renfe, pavelló olímpic) i encara no hi havia res clar. Feia la impressió que Reus era una ciutat centre comercial de dia i ciutat dormitori de nit, però que la gent jove necessitava un lloc d’esbarjo, sense haver de marxar de la ciutat per sortir de copes. Vaig acabar la meva intervenció parlant del famós follòdrom:
quan he entrat de regidor, tothom m’ha preguntat sobre el follòdrom. I si se li canviés el nom de follòdrom per un altre nom políticament més correcte, i s’acabés implantant a Reus de manera definitiva, veureu com d’aquí uns quants anys totes les ciutats de l’entorn tindran follòdroms municipals. Moltes gràcies, senyories.
A continuació, aquesta moció tan històrica, simbòlica i representativa pels annals de l’Ajuntament de Reus, es va sotmetre a votació amb un sol vot a favor i vint-i-quatre en contra, perquè faltaven dos regidors que no havien pogut assistir en aquell ple (en Fèlix Oliva de CiU i en Sebastià Domènech del PP). A l’hora de tractar les meves propostes municipals, sempre seria així a partir de llavors. Tothom o gairebé tothom (govern i oposició) votant en contra, menys jo, és clar.
Després de la primera proposta de la CORI, en vaig presentar una altra més seriosa, a favor dels ciutadans oprimits per les lleis administratives i els projectes faraònics. Així doncs, vaig proposar declarar el Mas Calbó com a zona rústica protegida per ajudar els veïns de la carretera de Salou que tenien els seus masos familiars en vies d’expropiació (total o parcial) arran del traçat del corredor del Mediterrani, però el senyor Bergadà, el regidor d’Urbanisme, em va manifestar que l’Ajuntament de Reus no hi podia fer res ja que les intervencions quant a infraestructures ferroviàries provenien de més a munt.
A continuació va succeir el que havia de succeir: presentar la meva moció per entrar a Innova, sense gens d’èxit; de manera que vaig quedar com un ximplet davant de l’alcalde. Quan vaig exposar que em pertocava entrar-hi per dret democràtic, vaig tenir cura de citar l’article 12 del ROM (el Reglament Orgànic Municipal de l’Ajuntament de Reus):
On tots els grups municipals tenen dret a formar part, mitjançant regidors o altres ciutadans, dels òrgans de govern, els organismes autònoms municipals i de les societats amb capital municipal. I l’equip de govern, gaudirà de la mateixa proporcionalitat en el ple de la corporació.
Finalment, a l’hora de votació, em vaig adonar de la hipocresia dels meus falsos aliats, que eren CiU i PP, que en el fons havien pactat amb en Lluís Miquel Pérez, perquè la CORI no entrés a Innova, degut, sobretot, a voler conservar els seus assessors municipals, que durant aquell nou govern municipal havien de ser contractats per la mateixa Innova SL, en lloc de fer-se a través d’alcaldia, tal com succeïa abans. Segurament, en Lluís Miquel Pérez els devia posar contra les cordes en aquest tema.
Tal com he dit unes línies més amunt, en aquell ple municipal ja vaig notar l’absència del senyor Fèlix Oliva (número 2 de CiU) que havia marxat de viatge per assistir a una boda a Canàries, i tot just abans de començar la sessió també es va produir la sobtada retirada del senyor Sebastià Domènech, perquè no es trobava massa bé degut a una gastroenteritis. Recordo com, fins i tot, va demanar permís a l’alcalde davant de tothom.
Així doncs, a l’hora de votar el tema de la meva entrada a Innova, com que era una cosa que ja començava a cridar l’atenció mediàtica, recordo que el senyor París d’ICV per quedar bé amb els seus votants d’esquerres va argumentar que el seu grup municipal s’abstindria: «Tot atenent als principis de legitimitat vers la representativitat que cal complir i respectar tots plegats», però, malgrat tot, evidentment va guanyar el «no», perquè PSC i ERC en sumaven dotze, enfront dels onze que sumàvem l’oposició (CiU, PP i CORI), a causa de la falta dels dos regidors que he esmentat més amunt. De totes maneres, abans de sotmetre-la a votació, l’alcalde en persona allà mateix presidint el ple, em va demanar si volia «tirar endavant aquesta moció d’entrar a Innova, o deixar-la damunt de la taula per a un proper ple municipal». De manera que després d’intercanviar uns quants raonaments polítics amb ell, vaig demanar que es sotmetés a votació per deixar-los en evidència i vaig acabar perdent, és clar. No hi havia dubte que els altres partits polítics voldrien acabar negociant amb mi pel fet d’entrar a dins de l’ens municipal més endavant. Però el joc brut que m’havien acabat fent els de CiU i el PP, després d’animar-me a presentar la moció (sobretot el PP) em va treure totalment de polleguera. A més, em feia molta ràbia que en Carles Pellicer m’hagués dit un munt de vegades: «Tu has d’entrar a Innova perquè legalment et correspon un lloc vacant», o la repetidíssima promesa de: «Quan jo sigui alcalde, tu entraràs a Innova com la resta de partits». Ja veieu on anava a parar tot plegat...
Més endavant em vaig assabentar que durant aquell estiu, possiblement en Lluís Miquel Pérez havia renegociat amb ells (PP i CiU) els càrrecs d’assessors suprimits recentment per l’alcaldia (des d’on eren contractats i remunerats amb 1.800 euros mensuals) i que llavors mateix haurien de ser contractats (o no) per Innova. Per això possiblement, tant CiU com el PP me la van clavar durant aquell ple municipal, per recuperar-los de nou. I la cosa els va sortir força bé, de manera que l’Eli Gimenez (del PP) i en Jaume Vendrell (de CiU), van seguir treballant als despatxos dels grups municipals duent a terme tasques d’assessorament d’Innova, o de secretaris eficients pels seus regidors i portaveus municipals.
Durant les intervencions d’altres portaveus, com la senyora Empar Pont, o el mateix Eduard Ortiz, ja em van deixar clar que si jo «ja pertanyia a la junta general d’Innova, que era tot el ple municipal, ja m’havia de donar per satisfet». La junta general d’Innova sotmetia a votació definitiva el que havia elaborat el consell d’administració d’Innova (que era on jo volia entrar de debò i no em deixaven). Però la cosa encara era més complexa, perquè també hi havia tot el que es decidia a dins de totes les empreses municipals que llavors gestionava Innova (AMERSAM, REDESSA, Sagessa, Aigües de Reus, etc.). Per tant, la junta general d’Innova, on es ratificava de manera definitiva tot el tema d’Innova, es constituïa a dins mateix del saló de plens municipal. Així, quan estàvem tots asseguts als nostres llocs, l’alcalde deia: «Ara mateix, i en primer lloc, tot el plenari municipal ens constituïm en junta general d’Innova», on només s’anunciaven els titulars d’aquelles propostes tan innovadores i es sotmetien a votació. A continuació, s’iniciava la sessió del ple municipal i la cosa continuava endavant.
En aquest apartat referit a la meva entrada a dins d’aquell ens municipal, recordo que l’alcalde va dur a terme un discurs definint més o menys el que era Innova:
Pels regidors i regidores nous, els informaré dels antecedents d’Innova. Innova és una personificació jurídica creada en aquest Ajuntament per tractar a través d’un règim no administratiu, sinó societari, de diferents aspectes de la gestió municipal.
En el seu discurs ple de solemnitat governamental va afegir que:
la junta general d’Innova és aquest ple de l’Ajuntament. Per tant, qualsevol accionista, qualsevol representant dels accionistes, que són els ciutadans, o sigui, qualsevol regidor, pot aquí fer expressió de qualsevol qüestió relativa, en aquest cas, d’Innova.
El més estrany de tot plegat és que va justificar la meva exclusió afegint:
Per tant, no és cert que s’exclogui a ningú d’Innova, com tampoc no és cert que s’exclogui a ningú de l’Ajuntament pel fet que no està a la Junta de Govern Local [...]. Hi ha grups que pel seu número de regidors no té la proporcionalitat per ser-hi. Això abans el senyor Eduard Ortiz ho ha dit ben clarament, si hi ha algun grup que vol cedir un lloc al Sr. Ariel Santamaria, no hi ha cap problema, vostès mateixos. Llavors no hi hauria res a dir.
L’home va concloure el seu discurs en relació amb la meva entrada a INNOVA, dient que no era «una qüestió de criteri si ens agrada o no ens agrada un grup municipal o no, no és això».
Recordo que per presentar aquella maleïda moció d’entrar a Innova, en Lluís Oliach i jo vam estar un munt de temps per redactar-la, fins i tot recordo que vam anar al despatx del senyor David Peña perquè ens donés un cop de mà. Estàvem tots tres segurs que la guanyaríem, però no va ser així. Recordo que en Lluís Oliach es moria de ganes d’entrar allà dins per dues raons. La primera, per obtenir una nova victòria política enfront de l’autoritat de l’alcalde. I, la segona, per posar-se ell mateix d’assessor del grup municipal de la CORI, cobrant els 1.800 euros que es percebien. Llavors tampoc hi havia algú altre que pogués ocupar aquell lloc, sols ell podia ser la persona indicada. I recalco que si hagués passat tot allò des del principi d’aquell mandat, l’esperit transgressor i revolucionari de la CORI se n’hagués anat totalment en orris a partir de llavors, perquè segurament haguéssim acabat duent a terme una mena de política dependent de les percepcions que cobràvem a dins de l’Ajuntament o una cosa semblant. Llavors em vaig adonar que era molt difícil trobar un equilibri de tot plegat. Per sort, encara estàvem fora d’Innova i allò podia ser la nostra veritable arma política durant aquell mandat.
En aquell ple municipal vaig presentar tres mocions més: una en què demanàvem que les brigades municipals netegessin els domicilis bruts per les obres de rehabilitació dels blocs Bofill; una altra en què sol·licitàvem una línia aèria regular entre Reus i Amsterdam «per tal de revitalitzar la quota de mercat del nostre aeroport» i, finalment, una proposta de resolució, que versava sobre un tema extralocal, demanàvem que l’Ajuntament de Reus es fes ressò del perill del traçat ferroviari de l’AVE que, amb la intenció de connectar l’estació de Sans amb la Sagrera, passava per sota de la Sagrada Família (gairebé a setanta centímetres dels fonaments), una cosa que ens havia demanat la Plataforma de l’AVE pel Litoral (que s’havien posat en contacte amb nosaltres a través del Jordi Sugranyes).
Recordo que per culpa d’aquest tema el senyor alcalde em va trucar al meu despatx de la CORI demanant-me, si us plau, que la tragués de l’ordre del dia per no crear un conflicte institucional amb l’Ajuntament de Barcelona, governat pel alcalde Jordi Hereu, també socialista. Evidentment no li vaig fer cas i la proposta de resolució va tirar endavant per debatre-la al ple municipal. En tractar aquest punt, em ve a la memòria el gran discurs que va fer en Carles Pellicer, votant a favor:
El nostre grup entenem la moció, i encara que la Sagrada Família no es trobi a Reus, hem de ser solidaris amb Gaudí, tot i que no afecta a la nostra ciutat sí que Gaudí és part de la ciutat de Reus amb una marca i evidentment, el nostre principal fill il·lustre.
Per tant, concordant amb la moció que en aquest moment ens presenta el senyor Santamaria i tenint clara aquesta posició, votarem a favor de la proposta de la CORI.
A continuació, també va intervenir el senyor Ortiz i el seu comentari, més la meva resposta ja va iniciar un debat polític, en el qual, fins i tot, va intervenir el mateix alcalde de Reus per posar-hi cullerada:
EDUARD ORTIZ (PSC):- Anunciem el vot en contra del nostre grup municipal, i vull dir que, en tot cas, els ciutadans de Reus ens han votat per solucionar els problemes de Reus i els ciutadans de Barcelona ja tenen el seu Ajuntament per trobar les solucions oportunes.
ARIEL SANTAMARIA (CORI):- Com que Gaudí és de Reus, doncs si s’ensorrés la Sagrada Família, siguem previsors i potser que ara mateix agaféssim un trosset de la Sagrada Família i de la Pedrera i les tinguéssim exposades aquí mateix a la Capsa Gaudí, així augmentaria el nombre de visites.
LLUIS MIQUEL PÉREZ (alcalde):- Vostè ha visitat la Capsa Gaudí, senyor Santamaria? Com que veig que parla amb molta propietat d’ella, potser val la pena que la visiti, oi?
ARIEL SANTAMARIA (CORI):- Doncs encara no l’he visitat senyor alcalde. I sempre he cregut que com que aquesta Capsa Gaudí l’hem pagat els ciutadans de Reus amb els nostres impostos, jo no penso pagar 5 o 6 euros que val per visitar-la. Si se’m convida com a regidor potser hi aniré... Si no, no.
EDUARD ORTIZ (PSC):- Ara mateix manifesto que tinc la necessitat de fer una petita aportació a aquesta proposta. I és que porto tot aquest ple intentant entendre bàsicament tot això del juantxisme; les propostes i les coherències que es produeixen entre elles. Davant de l’enunciat de l’eminent perill de risc, em sembla que seria molt més corrent, senyor Santamaria que des de la Coordinadora ens proposés el trasllat eminent de la Sagrada Família i de la Pedrera a la ciutat de Reus.
LLUIS MIQUEL PÉREZ (alcalde):- Crec que seria un element que es podria considerar, sense dubte...
Aquesta darrera proposta va quedar amb 8 vots a favor (el meu i els 7 de CiU) i 17 en contra.
Recordo que mentre es debatien la resta de mocions, a l’alcalde se li va escapar el comentari del que «no ens hem d’estar massa temps discutint sobre aquestes propostes, perquè el temps és molt valuós per als qui governem la ciutat i que s’han de dur a terme altres coses més importants per Reus». Jo sempre pensava la barra que tenia en dir allò, sobretot quan pel fet d’estar unes quantes hores assegut en un ple municipal, l’Ajuntament de Reus et pagava sis-cents euros per assistir-hi. Que llavors ja era el sou mensual d’un treballador humil.
A continuació, per seguir tocant el voraviu, vaig preguntar vers el malestar que hi havia a dins del col·lectiu de treballadors del servei de neteja municipals pertanyents a la empresa FCC (Fomento de Construcciones y Contratas) perquè veien perillar els seus llocs de treball. Aquest era un altre front greu de llavors, on tant la CORI com els grups de l’oposició entraríem a lluitar perquè l’Ajuntament els renovessin la contracta de cara al 2009, totalment de manera altruista (almenys per part meva). Llavors es deia que ICV controlava l’àrea de Medi Ambient i no volia renovar la contracta a FCC perquè la majoria dels seus treballadors i dirigents eren del sindicat UGT, i volia donar-ho a alguna empresa que fos més dels seus.
A continuació, amb les ganes de seguir molestant l’equip del govern, vaig formular noves preguntes vers el bon (o mal) funcionament del Gaudí Centre, volent saber el número d’entrades que s’arribaven a vendre cada dia per visitar-lo. També vaig qüestionar si hi havia alguna mena de pla alternatiu per si no s’arribava a les 50.000 visites anuals previstes pel Patronat de Turisme. I ja, de retruc, també vaig qüestionar el bon rendiment de les seves plaques solars, criticant el fet que no s’havien ficat les cel·lulars de silici, que produïen el 13% més d’electricitat. I, ja per acabar, per fer emprenyar de debò la senyora Teresa Pallarès, regidora de Turisme del PSC (pobra dona), vaig preguntar-li perquè no «s’emprava la llengua xinesa, japonesa o àrab en les traduccions audiovisuals», a banda de les que es feien servir aleshores: català, castellà, anglès, francès i rus. Recordo que en dur a terme aquesta darrera qüestió, la regidora socialista em va propinar un calbot suau pel darrere (com si fos una mestra d’escola pegant un alumne trapella o desobedient), ja que seia tot just damunt meu. Allò em va fer riure sense voler mentre acabava de llegir el meu text.
Llavors, la senyora Teresa Pallarès va respondre que se sentia ofesa per tota la meva qüestió en concret (pobra dona, tan bona persona com era):
En primer lloc, permeti’m senyor alcalde que em lamenti perquè un regidor d’aquest Ajuntament, en concret el Sr. Ariel Santamaria, faci una valoració del Gaudí Centre del que entenc que té un interès evidentment negatiu perquè n’ha estat parlant molt sovint, i que passi això davant dels 6 euros que val l’entrada i no l’hagi visitat. Perdoneu, però em sento realment ofesa.
A continuació va anunciar que tots els regidors tindríem un passi per entrar a conèixer el Gaudi Centre, tal com s’havia fet amb altres col·lectius de la ciutat «i, per tant» va afegir amb veu enfadada alhora que reptadora «ara no tindrà cap excusa per no anar-hi, si és que realment li ve de gust». I sobre les plaques solars va dir que:
intentaré fer la resposta el més tècnica que la meva capacitat intel·lectual em permeti. En primer lloc, la tecnologia de silici amorf, no dona encara cap garantia en aquests tipus d’instal·ladors. I per utilitzar aquesta nova tecnologia hauríem necessitat el doble de façana que no tenim. Per tant es va descartar tècnicament.
Potser allò era cert o no, però va donar evidències de la seva professionalitat política per tenir a punt respostes per a qualsevol tipus de preguntes feridores de l’oposició, fins i tot de la meva oposició juantxi. Finalment, i a tall de colofó, va esmentar el tema dels idiomes:
No tenim cap caprici pel fet d’escollir el japonès, el xinès o l’àrab, sinó que això està sempre en funció de la demanda del mercat turístic i dels visitants que tenim al Centre. Per això en aquests moments ens estem plantejant el rus i no altres idiomes. I no descartem que en un futur això s’hagi d’estudiar.
A continuació, vaig formular la tercera pregunta del ple municipal, que era la que tenia més molla i la que va despertar totalment les ires del senyor Eduard Ortiz, el regidor de la Guàrdia Urbana, que em va amenaçar d’interposar demandes en contra meva i altres coses més. La pregunta versava sobre aquell accident que va patir una parella de jubilats de Reus quan el vehicle de la grua municipal va xocar amb ells pel darrere i els va provocar danys greus a la rotonda del Santuari de Misericòrdia i que, a més, aquest vehicle no tenia l’assegurança vigent, amb el greuge que els conductors de la grua, que presentaven símptomes d’embriaguesa alcohòlica, havien proporcionat una matricula falsa a l’hora de fer papers. O sigui, el món al revés. Però la història no deixava de ser força juantxi. La cosa es va embolicar força quan, al final de la meva pregunta, vaig qüestionar el següent:
S’hauria de dur a terme un control d’alcoholèmia als conductors de la grua municipal que xoquen contra la part posterior d’un vehicle, en un lloc on la màxima velocitat permesa es de 30 km per hora, i més, si això succeeix després de la hora de dinar?
Recordo que llavors i de manera sobtada, el senyor Eduard Ortiz es va treure la careta de bon rotllo permissiu que havia tingut amb mi fins llavors i es va posar vermell com un tomàquet per l’emprenyada que li va agafar de sobte:
En primer lloc, voldria fer una reflexió sobre el contingut i el redactat d’aquesta pregunta. No sap si en són de conscients del que han posat aquí, i que algunes de les coses que s’han posat aquí poden –dic poden– constituir un delicte, un o més d’un. El redactat de la pregunta l’he passat als serveis jurídics de la Guàrdia Urbana i en tot cas l’analitzaran.
A continuació, com que va veure que jo posava cara d’acollonit amb aquella resposta, el paio va baixar el to amenaçador del seu discurs i va tornar a ser condescendent amb mi com durant la resta del Ple: «Segurament que tot això és fruit que és el primer ple en què la CORI presenta preguntes i que probablement s’ha fet un redactat juantxi i potser no sap ben bé què hi ha de posar. M’agradaria pensar en això, senyor alcalde», va afegir, adreçant-se al Pérez, que m’observava amb la mateixa mirada inquisitiva que ell. Arran de tot allò, jo vaig demanar la paraula, aclarint que allò de la urbana era una pregunta, no pas una afirmació com per emprendre accions legals en contra meva, però l’alcalde em va renyar dient que els regidors no teníem dret d’intervenir durant la resposta d’una de les nostres preguntes.
A continuació, tots els grups municipals de l’oposició ens vam posar d’acord a preguntar tot el tema de les magnòlies que havien aparegut «de sobte» a la plaça Mercadal durant el mes de maig anterior. «En principio diré que a raíz de unos deseos expresados por varios ciudadanos de romper el monocromático color gris del suelo de nuestra plaza más representativa mediante unas notas de color», ens va respondre el senyor Magrazó, regidor de Via Pública, afegint que cada planta i la seva jardinera movible tenia un cost de 1.160 euros i que s’havien retirat de la plaça Mercadal amb motiu de les festes de Sant Joan i Sant Pere. En aquest aspecte, vaig aixecar el braç i vaig preguntar si no haguessin sortit més a compte unes plantes de marihuana, que no pas les maleïdes magnòlies, però l’alcalde no em va permetre l’ús de paraula, tal com estava establert al ROM.
Els següents precs i preguntes que vaig formular van versar sobre les obres del PEMU.6 del velòdrom, que perjudicaven aquells habitatges del passeig Prim, i el senyor Bergadà, el regidor d’Urbanisme, em va dir que tot estava correcte i que havia d’obviar «les queixes del senyor Ramon Peña i companyia».
També vaig fer un prec perquè s’instal·lessin urinaris públics per tots els passeigs i avingudes de Reus, i el senyor Magrazó em va respondre que se n’havien ubicat uns de nous al carrer de Salvador Espriu i van acabar totalment malmesos per culpa dels actes vandàlics.
Finalment, després de presentar un nou prec on demanava la neteja de certs racons del barri Niloga, el grup municipal del PP, per part del mateix Miquel Àngel Mallol, ens la va clavar a tots plegats: tant a CiU i a la CORI. Sobretot al segon, presentant un prec astutament pactat amb l’equip del govern sobre l’ordenació i la regulació del ple municipal perquè la CORI no poguéssim presentar tantes mocions, precs o preguntes, tal com havíem dut a terme durant aquell mateixa sessió ordinària. Jo ja sabia que això acabaria passant, però no tan aviat:
El grup municipal del Partit Popular de Reus, demanem que l’alcalde reguli amb criteris de racionalitat i cercant el consens amb les forces polítiques presents al consistori, el temps dedicat a cada ple a la formulació i contestació de precs, preguntes, propostes de resolució, mocions, interpel·lacions, etc. que conformen la part de control del govern.
Llavors el senyor alcalde li va respondre tot satisfet que coincidia plenament amb aquella petició:
Prenc el compromís de regular-lo, sempre havent escoltat abans la junta de portaveus que té una funció assessora de l’alcalde pel bon govern del ple. I crec que el ple, del dia d’avui, és una bona mostra mostra que la sessió de control s’ha de regular, no vull dir limitar, sinó, regular.
Finalment, ja va deixar anar una petita mostra de com serien els plens municipals a partir de llavors, evidentment més curts, limitant sobretot les meves intervencions plenàries, per apaivagar el meu protagonisme, és clar:
Proposo que la regulació vagi per l’establiment d’un temps, en funció de grups i la seva proporció també en nombre d’iniciatives determinat. Per tant, amb aquests principis i sempre amb l’assessorament de la junta de portaveus es farà aquest prec.
Tot això de regular el nombre d’intervencions dels plens municipals es produiria durant una junta de portaveus del mes d’octubre, on tots plegats es van posar d’acord (tots els partits alhora), menys jo, és clar, perquè els grups de l’oposició presentessin mocions, precs i preguntes en funció del nombre d’escons obtinguts al 2007 (8 CiU, 4 PP i 1 de sol la CORI). Però com que em vaig queixar de mala manera per culpa d’aquella mena de censura municipal, van ser magnànims i em van deixar presentar cada mes fins a un màxim de dues mocions per cada ple que se celebrava. Quant a precs i preguntes, em van deixar presentar una sola pregunta i un prec, o bé dues preguntes o dos precs, tal com ho veiés convenient.
Recordo que durant aquella junta de portaveus en què hi havia la Teresa Gomis, en lloc del Carles Pellicer, em vaig barallar amb ells emprenyant-me de debò, fins i tot em sembla que els vaig acusar de ser antidemocràtics amb les minories com la CORI. Però, al final, vaig decidir que era millor tenir dues mocions al ple que no pas només una.
En acabar aquell ple municipal, el primer de debò en què vaig participar i debatre amb els altres, recordo que vaig anar a fer un discurs a la festa major alternativa de Constantí al balcó del casal del poble on hi havia el casino. I en acabar vaig estar prenent unes canyes amb en Joan Reig d’Els Pets (que vivia davant mateix), en Titot de Brams i en Carles Belda de Pomada, que estaven assajant a casa del Joan Reig de cara a un proper concert de Mesclat. Recordo que durant aquell dia tots plegats estaven força fascinats amb la meva història de la CORI i no paraven de riure mentre els comentava anècdotes que m’havien passat.
Durant aquell divendres al vespre, també vaig tenir la moral (i l’energia) de traslladar-me amb la Katharina fins a Capçanes, perquè ella i jo havíem de cantar amb La família Arnoldfini, una formació musical de Reus, que abans s’havia dit Frisco i feien versions de rock psicodèlic, perquè la seva cantant (la Merche Broto) estava absent, se n’havia anat de vacances a no sé on.
Com que estava totalment extenuat de tot plegat, vaig demanar al Lluís que em prendria aquells darrers dies de juliol com a vacances municipals (tots els polítics de l’Ajuntament les duien a terme cada mes d’agost i l’Ajuntament es quedava amb serveis mínims). Així doncs, el dimarts 31 de juliol vaig accedir a anar a esmorzar amb el president de la Cambra de Comerç, el senyor Isaac Sanromà, que m’havia convidat a les seves dependències oficials per tractar millor el tema de la marca de ciutat. El mateix Josep Baiges, que encara presentava el mític programa de televisió El Món de Reus va ser qui va contactar amb mi per dur a terme aquella trobada amb el president de la Cambra de Comerç i Navegació de Reus, que em volia conèixer millor en persona. Recordo que per escandalitzar-los una mica, m’hi vaig presentar sense afaitar i vestit de manera totalment informal per un acte d’aquell tipus; anava amb una samarreta de la CORI i uns pantalons curts d’anar a la platja. Fins i tot, portava una gorra blanca i unes sandàlies (comprades a ca l’Iglésies) totalment d’estiu. Allò era com la meva venjança perquè no ens havien convidat al dinar d’alcaldables celebrat durant la passada campanya electoral. Potser hauria estat millor no haver-hi anat i engegar-los a pastar fang, però com que llavors era regidor de l’Ajuntament de Reus i havia de quedar bé amb coses com aquella, hi vaig acudir igualment.
El senyor Sanromà i el senyor Baiges es van alegrar molt al veure’m arribar (malgrat el meu aspecte tan desordenat i diferent al seu) i no van parar de felicitar-me per l’èxit obtingut. Es veu que ningú s’ho esperava que pogués entrar. Hi havia molta gent del món de Reus que semblaven viure dalt d’un núvol i no s’assabentaven del que succeïa o estava a punt de succeir en l’àmbit de carrer. En aquesta trobada, recordo el Josep Baiges prenent fotografies des de tots els angles de la sala de reunions, mentre jo esmorzava amb el senyor Sanromà; allà hi havia una taula plena de viandes delicatessen, un esmorzar digne d’un hotel de cinc estrelles: cafès ben preparats, ous durs, croissants calents i tendres, melmelades de cinc tipus diferents, embotits, formatges, panets de Viena, suquets de taronja natural recent exprimida... Tot molt bo i al seu punt, proporcionat segurament per alguna empresa de càtering reusenca (sospito que cal Giner). No m’imagino que ho hagués cuinat tot en Josep Baiges a casa seva i ho hagués dut directament cap a l’edifici de la Cambra. Recordo que li vaig exposar a l’Isaac Sanromà els motius pels quals m’havia abstingut en la moció de marca de ciutat «Reus vitalitat Antoni Gaudí» i ell em va respondre que era millor «tenir allò per començar a treballar el tema des de zero, que no pas res». Fins i tot, em va demanar si podria dur a terme la composició d’un himne, alguna cançó i gravar-la, però amb una lletra políticament correcta. En Josep Baiges em va donar algunes idees i jo els vaig prometre que durant l’estiu ja m’hi posaria. Imagineu-vos fins a quin punt havia arribat la meva fama mediàtica, els de la Cambra de Comerç proposant-me que els fes un himne per la marca de ciutat. Llàstima que el tema no va acabar de prosperar i tot plegat se’n va anar en orris per desinterès municipal. Durant aquella jornada, els vaig oferir els meus serveis com a regidor i que comptessin amb mi pel que fes falta, per qualsevol tema relacionat amb la Cambra. De sobte, quan encara estava xerrant amb l’Isaac Sanromà, recordo que vaig tenir una incontinència fecal i vaig haver d’anar cuita-corrents al lavabo més proper d’aquell pis a evacuar una cagarada increïble. Em va saber greu, però no em vaig poder aguantar davant seu. «Sort que ja em tenen per juantxi», vaig pensar en estirar la cadena del vàter.
Malgrat el parell de setmanes de vacances que havia fet a Correos durant la segona quinzena de juny, no les vaig aprofitar per res perquè em vaig dedicar a dur a terme les meves primeres tasques de regidor. Així doncs, van ser aquelles vacances de tot el mes d’agost quan vaig desconnectar definitivament de l’Ajuntament i Correos, és clar...
Recordo que com que no tenia massa quartos, vaig anar els primers deu dies a l’apartament que els meus pares tenien a Salou; ells havien marxat de viatge a l’estranger i ens els van deixar a la Katharina i a mi. Malgrat que em pretenia estar tot el dia a la platja, passejant, nadant, llegint, etc.; relaxant-me de debò, va ser tot al contrari. Cada vegada que trepitjava la sorra un munt de gent es congregava al meu costat; tothom em coneixia de la premsa (sobretot, el turisme espanyol i català, és clar). No hi havia jornada que anés a caminar o a banyar-me una estona sense que algú m’aturés: des de gent de Reus que «m’havia votat» i em donava l’enhorabona a gent de fora que em coneixien per haver-me vist per la televisió, els diaris o Internet mateix, que llavors cada vegada hi havia més gent jove (i no tan jove) que es connectava a la xarxa. Era un calvari tot plegat i no em sentia a gust enmig de la multitud que m’observava com si fos un extraterrestre o una cosa semblant.
Durant la segona quinzena d’agost, la meva dona i jo vam pujar uns quants dies al Pirineu d’Osca, que estava totalment saturat de turistes, tots els hotels, apartaments de lloguers, cases de turisme rural, etc. encara estaven més plens que a la costa. I no podies anar enlloc a dur a terme alguna excursió sense trobar-te a una marabunta de penya que pul·lulava per aquí i per allà. Era infernal. Fins i tot recordo que vaig arribar caminant fins a la Cola del caballo, allà al parc natural d’Ordesa, i una família de turistes amb motxilla es van aturar al meu costat totalment cansats de la pujada. De sobte, un d’ells (un noi jove, gairebé adolescent) em va observar amb atenció i es va adreçar als seus pares assenyalant-me de lluny. Llavors, ells em van contemplar atentament i es van adreçar a mi reconeixent-me amb la mirada: «Perdona que et faci una pregunta, tu ets de Reus, oi?», em va preguntar el pare, un senyor que es veu que era de Barcelona. M’havien vist per la televisió diverses vegades i els sonava la meva cara. Llavors vet aquí que em vaig posar a parlar amb ells de política durant mitja hora seguida o més...
Durant aquells dies era tal la meva fama que, a finals d’agost, tot just després que la Katharina i jo haguéssim tornat de passar una jornada a la platja de Vilafortuny (on s’estava més tranquil que no pas a Salou), recordo que vaig sortir a la terrassa del meu pis del carrer de la Muralla a estendre la roba mullada i, de sobte, vaig sentir com una gran cridòria procedent d’un bloc de pisos d’enfront de casa meva (la façana de l’edifici Bell Parc que donava a la riera Miró), allà hi havia un munt de gent jove (adolescents entre dotze i quinze anys) que em cridaven de lluny, a uns trenta metres de distància. Tots ells estaven al balcó d’un cinquè pis celebrant una festa d’aniversari o alguna cosa semblant, i com que m’havien vist estendre la roba des de aquella distància mirant-s’ho amb prismàtics, doncs tots plegats van començar a cridar-me com a desesperats: «Arieeel, juantxiiiii, aquí, aquí, saluda’ns!»
Recordo que no vaig tornar a trepitjar l’Ajuntament de Reus fins el dilluns 3 de setembre i vaig rebre l’agradable notícia que per fi se’ns proporcionava el despatx definitiu que ens pertocava de debò. Era on abans havia estat el grup municipal del PSC de Reus, davant mateix de la porta de l’ascensor de l’entresol, entre Iniciativa Verds i Esquerra Republicana. Era un lloc ampli, confortable, amb parets de fusta i una porta amb pany que tenia la placa del partit. A més, davant mateix hi havia una parcel·la amb una taula envoltada de parets de fusta de mitja altura com si fos una tanca, que podia dur a terme la funció de sala d’espera o sala de reunions del partit.
Durant aquella mateixa jornada vaig tenir una nova reunió amb l’alcalde de Reus, per a tractar el nou curs escolar, o digueu-lo com vulgueu, l’alcalde va permetre que en Lluís Oliach, secretari del partit i assessor polític m’acompanyés a dins d’aquella reunió al seu despatx. En Lluís Miquel Pérez ens va tractar de manera condescendent i va seguir amb la seva quan li vam comentar el tema de la nostra entrada a Innova: «Ja us he dit vàries vegades que m’atinc a la proporcionalitat del ple municipal. Demaneu el vostre escó a algun grup de l’oposició a veure si us el donen». Fins i tot, va atrevir-se a afegir de manera sorneguera: «I tu, Ariel, ves-te’n fiant del teu amic Carles Pellicer, que ja veuràs com també te la clavarà per un costat o altre, perquè aquests de Convergència van amb el punyalet, eh?»
Durant aquell diàleg privat al despatx de l’alcalde (dels pocs que es van produir durant els anys que vaig ser regidor), recordo que li vam comentar que si ens continuava tractant tan malament com estava fent en relació amb Innova, els de la CORI duríem a terme una oposició força corrosiva i més contundent. Però en Lluís Miquel en sentir aquelles paraules gairebé ni es va immutar: «No us penseu que els de la CORI em podreu fer tant de mal a escala política, només em desgastareu una mica, eh?», va dir-nos mentre feia un gest suau com si es tragués la pols de la seva camisa d’estiu. Llavors em vaig en recordar que allò ja m’ho havia dit abans de l’estiu. Tenia aquesta idea de nosaltres, que en el fons érem una coseta inofensiva. Més endavant, el pobre home va admetre que li havíem fotut unes quantes patacades als collons, referint-se a les diverses demandes que havíem presentat contra la seva secretària, la Carme Cano, pel tema de les fotografies del ple, o contra ell mateix, per no deixar-nos entrar a Innova. Fins i tot, recordo que després d’un ple municipal on el vaig fer emprenyar de debò, em va demanar que pactéssim de manera prèvia el que ens havíem de dir a escala política. Es veu que devia fer això amb altres grups de l’oposició, però jo vaig insistir en el fet que no havia entrat a dins de l’Ajuntament per fer-li la pilota i ser amic seu en l’àmbit polític, malgrat que personalment, en Lluís Miquel no em queia gens malament.
Tornant a principis de setembre del 2007, recordo que en Lluís i jo vam sortir totalment desolats d’aquella reunió al despatx d’alcaldia. Era evident que li havíem de fotre més canya. Sobretot quan el meu camarada em va comentar que hi havia molta gent de Reus que volia més acció per part nostra; que, d’entrada, ja els estava bé allò de fer el juantxi vestit d’Elvis, el follòdrom i altres temes així, però a partir d’ara només desitjaven veure com atacàvem de debò l’equip de govern, sobretot en Lluís Miquel Pérez per fer-lo sagnar de debò des del punt de vista polític. De fet, jo, quan anava pel carrer i m’aturava la gent per felicitar-me, també rebia aquella petició: «Fot-los canya nen, fot-los canya. Sobretot a l’alcalde, que per això t’he votat, eh?»
Era un descontent cada vegada més generalitzat entre cert sector de la ciutadania força crític a nivell polític, i al veure’m allà dins de l’ajuntament, vivint del conte com un regidor més, allò encara els alterava més i esperaven que la meva actitud fos més agressiva, una veritable xinxeta a dins del consistori o un clau roent.
Arran d’aquella reunió recent amb l’alcalde, tot veient que no hi hauria perspectiva d’entrar a Innova i gaudir, entre altres coses, d’un assessor municipal, en Lluís i jo vam decidir que el contractaríem a través de la CORI, perquè pogués cobrar un sou fix de mil euros bruts mensuals. Eren els calés que percebia el grup municipal i en lloc de quedar-me’ls jo, perquè en tenir un sol regidor, el grup municipal era jo i prou, els vaig destinar a un compte corrent que tenia el partit i des d’aquí, després de celebrar una assemblea amb els membres del partit, vam contractar el senyor Oliach, que llavors era pare de família, perquè treballés a dins del despatx de la CORI durant set hores del dia. En realitat, era per donar-me ordres i assessorar-me com havia de moure’m a escala política per poder anar pel bon camí. Llavors, em comentava que ens hauríem d’esforçar molt més, moltíssim, per obtenir una gran victòria per a les properes eleccions municipals. Segons el seu parer ho teníem molt fàcil. Fins i tot seguia, reiterant que el 2011, jo podria arribar a ser alcalde de Reus, però li havia de fer cas en tot el que em digués i m’aconsellés. Evidentment li vaig respondre que les seves aportacions serien ben rebudes, però que ja li havia deixat clar, claríssim, que, «en el fons, jo no seria la titella de ningú», malgrat que en moltes ocasions ho vaig ser...
Durant aquella mateixa setmana vaig assistir al meu segon ple ordinari per dir-hi la meva. També aquest ple va seguir la discussió sobre el vet de la meva entrada a Innova. Recordo que l’alcalde en la seva exposició de motius, al principi de tot, va comentar l’avantprojecte del Pla Territorial del Camp de Tarragona, on s’esmentava la definició d’un nou sistema de rodalies:
que suposarà el soterrament de l’actual cinturó ferroviari de Reus i la creació d’una nova estació a Bellissens. Amb un nou intercanviador situat al nord de Vila-seca. Més un nou corredor de transport públic amb una plataforma segregada entre Cambrils i Reus, passant per Salou, el Port Aventura i la futura estació intermodal del Camp i la terminal de l’Aeroport.
Llavors, com que encara no havia començat la crisi del 2008, tot anava a ca l’ample, i es perfilava un conjunt més d’obres faraòniques per Reus i els seus voltants. El més impressionant era el soterrament de la via del tren que passava per Reus des dels Ploms fins al barri Gaudí, allò canviaria totalment la fisonomia de la ciutat i es podria tirar milles amunt, amb la creació de nous carrers, noves urbanitzacions, etc. a costa dels espais verges que encara hi havia pels voltants del centre urbà.
Durant aquell ple, també es va presentar el projecte d’arrendar el terreny d’ADIF, per ubicar-hi la fira provisional de Reus: la Fira de Mostres, que es duria a terme a partir del 2008, arran de l’enderrocament del antic Expro-Reus, un projecte totalment en contra del qual vaig votar.
I, finalment, al cap d’una estona, es va tractar una moció de la CORI, en què vam proposar una sèrie de mesures de protecció i conservació del patrimoni de bars i tavernes emblemàtiques de Reus, amb plaques commemoratives i tot, una moció que no va prosperar gens ni mica, ni va generar cap tipus de debat polític.
A continuació, ja per tocar els pebrots a l’equip de govern, vaig presentar una altra moció per la creació del pàrquing gratuït més gran del món, amb 107.000 places d’aparcament que s’ubicava allà mateix, al Tecnoparc de Reus. Malgrat que allò no va generar cap debat i tothom hi va votar en contra, sempre recordaré que el senyor Josep Morató (PSC) va estar un munt de temps recriminant-me aquella proposta tan juantxi i passada de voltes:
Senyor Santamaria, com se li va ocórrer la barbaritat de proposar un aparcament amb 107.000 places aquí a Reus, si es necessitaria més del triple del terme municipal per poder albergar tota aquesta superfície per a l’ús d’estacionament de vehicles.
Mentre acabàvem de tractar aquella moció de la CORI, recordo que el senyor alcalde va concedir l’ús de la paraula al senyor París, d’Iniciativa Verds, i al «mentor del senyor Santamaria, el senyor Pellicer», que potser volien dir alguna cosa de darrera hora. Recordo que allò va provocar un diàleg obert de retrets entre l’alcalde i el portaveu de Convergència. Era evident que amb aquell fet, volia donar a entendre, de manera oficial, que la CORI només érem, en el fons, una mena de satèl·lit juantxi de Convergència, i aquell truc brut ens podria fer mal a escala política.
–Senyor alcalde, voldria que m’expliqués això de «mentor», què vol dir, vull que digui públicament què ha volgut dir amb això de «mentor» – va preguntar en Carles Pellicer totalment emprenyat, seguint intencionadament aquella mena de joc de la provocació que havia iniciat en Pérez.
–Que fa seves les propostes del senyor Santamaria.
–Perdoni, jo no he fet meva cap proposta del senyor Santamaria. Perdoni senyor alcalde, vostè m’ha dit «mentor», i jo volia saber exactament què vol dir això, perquè jo no he fet en cap moment meves les seves propostes. Per tant, no em digui «mentor» de coses que no són veritat.
En Carles Pellicer es va picar de debò (o ho va fer veure). Era evident que volia provocar una mena de rebombori municipal amb allò que era «mentor» meu i que sortís de dins del ple municipal i es propagués per la resta de la ciutat, a través de la premsa o altres mitjans.
–D’entrada, vull dir-li que discrepo de la seva anterior afirmació –va prosseguir en Carles Pellicer amb veu aïrada–. Sí que dono suport a la CORI com a element democràtic d’aquest consistori, com a formació democràtica com ho són tots. Per tant, per a mi el més important és la democràcia i qualsevol proposta s’ha de respectar, vingui d’on vingui, vingui com vingui, una altra cosa és que en fem cas o no se’n faci cas –va afegir de manera solemne. A continuació es va adreçar directament cap a mi, tot dient–: Dit això, escolti’m senyor Santamaria, vostè fa les propostes que vol, legítimament els seus votants l’han votat per això, nosaltres ho tenim clar.
Llavors va justificar el seu vot en contra malgrat que estava d’acord amb la filosofia de descongestionar el trànsit viari del centre de Reus creant aparcaments dissuasius com el que jo havia proposat.
Com que el Partit Popular de Reus durant aquell ple de setembre del 2007 no va presentar cap moció ni cap proposta, vam entrar directament en l’apartat de precs i preguntes i la CORI vam presentar una pregunta sobre Innova; qüestionàvem que no hi poguéssim entrar. Aquella situació es repetiria en un munt de plens municipals posteriors:
Per a quin motiu el nostre Ajuntament de Reus ha augmentat el nombre de dos regidors degut a l’increment de població a Reus, i en canvi a Innova, malgrat que és una SL que gestiona el 60% del pressupost municipal, ha reduït el nombre de regidors a dins del seu consell d’administració?
També vaig incidir a preguntar per quins motius jurídics o polítics no es permetia la nostra entrada com a grup municipal, havent-hi representants de la resta de formacions polítiques de l’oposició. En aquesta pregunta, per tocar el voraviu al Pérez, el vaig esperonar de debò i li vaig preguntar si considerava que érem un partit antisistema (tal com m’havia comunicat temps enrere), i per quins motius personals i polítics ho considerava així. Allò que sols s’havia dit de paraula i en privat, volia que ho afirmés a escala oficial, davant de tot Reus i que constés en acta. També vaig preguntar pel contracte dels assessors dels grups municipals i pel que cobraven els regidors que formaven part del seu consell d’administració.
La meva pregunta anava acompanyada d’un prec de Convergència, llegit pel mateix Carles Pellicer, en què es demanava la nostra entrada dins de l’ens municipal:
Perquè l’oposició pugui fer la seva feina cal que se li respectin els dret que la llei li atorga, entre els quals el de tenir accés a tota la informació que necessita per desenvolupar la seva tasca i el de poder de seguir de prop l’actuació del govern municipal. Per tant, tots els grups municipals han de disposar de l’accés a tots els òrgans municipals, així com als consells d’administració de les empreses públiques en què l’Ajuntament és el soci majoritari o únic, sobretot si són de la grandària i transcendència d’Innova, que és un autèntic ajuntament paral·lel.
«Ajuntament paral·lel», aquell era el quid de la qüestió. La veritable definició d’Innova, «Ajuntament paral·lel», vaig pensar en escoltar les seves paraules amb atenció. Llavors el portaveu de CiU va prosseguir amb el seu discurs solidari i democràtic cap a nosaltres, tot dient: «que tots els grups municipals, presents al consistori disposin de representació al consell d’administració de la societat Innova, SL».
Davant d’aquella pregunta nostra i del prec d’en Pellicer, el nostre alcalde va respondre a tot plegat duent a terme un discurs el més solemne possible, escombrant sempre cap a casa seva, és clar...
Aquest prec no serà tingut en compte perquè no hi ha cap raó jurídica que digui que tots els grups municipals han d’estar presents als consells d’administració. Vostè ho sap molt bé perquè a l’Ajuntament de Tarragona habitualment [referint-se al govern d’en Joan Miquel Nadal de CiU] l’oposició no estava mai als consells d’administració, i encara que només sigui per comentaris marginals amb els seus correligionaris segurament això vostè ho deu saber.
Després de dir aquestes paraules adreçades a en Carles Pellicer, el senyor Pérez va dirigir-se directament cap a les preguntes de la CORI en relació amb el funcionament d’Innova, amb més mala bava que abans, tot manifestant que s’havia disminuït el número de regidors a dins del consell d’Innova: «per guardar la proporcionalitat. Els òrgans municipals han de tenir una proporcionalitat si estan compostos per diferents grups» i afegia que la CORI no podia ser dins d’Innova per no tenir:
el quòrum suficient per poder entrar en aquest criteri de proporcionalitat. De totes maneres hi ha un mecanisme que pot agrupar la seva proporcionalitat amb un altre grup i si troba a algun altre grup que vol renunciar a algun dels seus membres en favor seu no hi ha res dir. En aquest sentit no hi ha res a dir.
I en relació amb la qüestió de si considerava la nostra formació com un partit antisistema va respondre: «Sí, ja ho crec, li ho vaig dir al meu despatx en converses reservades que no tindrem mai més –perquè si després l’hem de veure aquí, eh, els motius són obvis; jo crec que no mereixen excessiva argumentació.» A continuació, el nostre batlle municipal va respondre a la seva manera solemne i ampul·losa les qüestions dels assessors municipals: «És cert que Innova ha contractat i paga de manera directa nòmines d’assessors polítics de grups municipals? Mai. No ho pot fer, Innova no pot pagar assessors.» Evidentment, l’home deia la veritat, Innova no havia pagat mai els assessors polítics dels grups municipals perquè no existien de debò. Aquesta pregunta estava mal formulada, el nom tècnic i administratiu dels «assessors polítics», devia ser un altre que llavors no coneixíem, no pas aquest. Finalment, es va dignar a respondre el que cobraven els regidors (onze) que formaven part del seu consell d’administració:
Les reunions són aproximadament una cada mes, ara a l’estiu n’hem fet, per exemple. La retribució neta és de dos-cents setanta euros amb quinze cèntims, menys de la meitat de l’assistència a un ple, per exemple, de vostè i menys d’un deu per cent del que vostè cobra cada mes fent de regidor, tant vostè com el seu grup municipal, que és també vostè mateix i ningú més. Ho dic més que res per a efectes comparatius.
Era evident que el senyor alcalde ja considerava que eren prou els quartos que un servidor cobrava per fer el juantxi a dins (i fora de l’Ajuntament) donant una imatge municipal políticament força incorrecta i tocant la pera a l’equip del govern tripartit, on ell, com a alcalde de Reus, ja portava uns vuit anys seguits governant. I no volia de cap manera que, a més, es contractés un assessor municipal que costava mil vuit-cents euros mensuals, perquè la CORI encara tinguéssim més força i més poder per fer de xinxeta municipal. Tampoc, com he dit abans, podia permetre que entréssim al consell d’administració d’Innova per seguir tocant els collons des de més amunt i cobrar les dietes que em correspondrien (a sobre, això). I ja no dic en el cas de les dinou societats municipals que hi havia llavors, en algunes de les quals es veu que també es cobrava quartos per assistir-hi. Però aquest punt tan fosc i ocult, encara no he sabut ben bé si era cert del tot o una llegenda urbana per desprestigiar els regidors de llavors. De totes maneres, ara mateix, després de parlar amb gent de Reus que hi ha estat, es veu que sí que es cobraven dietes per assistència, que variaven dels dos-cents a mil euros.
I sobre el tema de l’assessor municipal que ens pertocava, em vaig assabentar que durant el mandat del 2007-11, n’hi va haver un total de sis. En teoria un per a cada grup municipal, de manera que el nostre se’l va quedar algú altre que en tenia dos. Sospito que va ser el Partit Popular, perquè havien fet una mena de «pacte alternatiu» amb l’equip de govern i en Lluís Oliach, s’havia assabentat que la dona d’un regidor del PP hi anava a treballar al despatx de manera força discreta, ajudant l’Eli, que era l’assessora oficial del PP, tal com en Jaume Vendrell ho era de Convergència, o la Isabel Martínez d’ICV, per exemple.
En aquell segon ple ordinari de setembre, també vaig preguntar si era cert el fet que s’havia instal·lat una borsa de gas a la nostra ciutat i ell va respondre que la cosa encara «estava en l’aire», malgrat que l’Ajuntament havia permès que es fessin introspeccions geològiques més endavant. Va manifestar, també, que temps enrere, en una visita protocol·lària que havia dut a terme fins el palau de la Generalitat, el mateix Oriol Pujol li havia manifestat que Reus seria un «bon lloc per instal·lar-la» de cara a un futur proper, perquè Catalunya tingués bones reserves energètiques.
A continuació, vaig dur a terme una nova pregunta sobre la rehabilitació dels blocs Bofill al barri Gaudí, un tema que també tenia la seva molla de polèmica entre les dues parts. Així doncs, vaig preguntar al regidor d’Urbanisme, el senyor Jordi Bergadà, quan durarien aquestes obres i com es gestionarien les subvencions que atorgava la Generalitat de Catalunya, que pertocaven als veïns del barri Gaudí. També vaig voler saber com actuaria l’Ajuntament amb els propietaris dels pisos que no podien pagar les despeses de rehabilitació. El senyor Bergadà em va respondre que el pressupost d’aquestes obres seria de «quatre milions i mig d’euros i la durada seria d’uns divuit mesos seguits, de manera que la Generalitat havia aportat una subvenció de 1’8 milions d’euros i l’Ajuntament de Reus uns 600.000 euros».
A continuació, el grup municipal de la CORI, o sigui jo, va presentar un prec increïble i totalment extraordinari com mai s’havia tractat en tota la història de l’Ajuntament, demanant que es convoqués un referèndum municipal sobre la independència de Reus respecte de Tarragona i proclamar Reus com a capital de la cinquena província de Tarragona. En aquest prec també vam afegir que s’institucionalitzés a escala municipal el lema popular de: «Reus Capital, Tarragona Sucursal». En aquest punt, el senyor Pérez va respondre que s’hauria de desviar aquesta qüestió a «un altre òrgan municipal més adequat pel debat i, per tant, amb l’assessorament jurídic corresponent». I va afegir de manera sarcàstica: «a mi, la proclamació de Reus com a capital de província, en el meu cas no m’acaba d’agradar, en tot cas seria capital de vegueria». Evidentment el paio en sabia molt. Era un polític força professional, amb molta cintura per saber torejar tot tipus d’embats de l’oposició: la políticament correcta i l’oposició juantxi, tot sigui dit. Era alcalde de cap a peus, el millor que podia haver-hi llavors per Reus; sí, senyor. Llàstima que la crisi en general del 2008 i el vot de càstig per la immigració descontrolada se’l van carregar del tot. Si no, aquest home encara seria alcalde de la nostra ciutat, i segurament hauria arribat fins als vint anys seguits de mandat (1999-2019) superant, fins i tot, el seu predecessor, Josep Abelló Padró, que ho havia estat durant catorze anys.
Recordo que tot just acabar aquell ple municipal ordinari, que no va ser tan llarg i esgotador com el del mes de juliol, el senyor Carles Pellicer va colar-se dins del meu despatx i em va passar una còpia enquadernada dels estatuts d’Innova SL, totalment d’amagat. Allà hi havia l’acta fundacional i tot el text jurídic pel qual s’havia fundat aquell ens municipal durant el mes de març del 2002.
-Té, juantxi, així veuràs millor com és Innova per dins –em va comentar donant-me allò amb un gest solemne, alhora que ple de complicitat–. Però jo no he sigut, eh?
Quan va marxar em vaig quedar fullejant allò totalment consternat. Vaig tancar la tapa del document deduint que el paio em feia aquell regal de manera hipòcrita, perquè potser me l’havia clavat per un altre lloc sense adonar-me’n. I, evidentment, durant aquella jornada després d’aquell ple de setembre, devia ser quan l’oposició (CiU i PP) va rematar les negociacions perquè l’alcalde renovés la contractació dels seus assessors (secretaris o digueu-li com vulgueu) a través d’Innova, en lloc de fer-ho per l’àrea d’alcaldia que era tal com s’havia fet fins llavors.
Durant la setmana següent del ple, un dimarts a la tarda, tot just quan estava rebent visites al meu despatx, vaig tenir l’agradable visita de la candidata de Ciutadans, la senyora Pepa Labrador, que es veu que era professora de Llengua i Literatura Espanyoles a l’institut Gaudí de Reus. La dona s’havia sentit animada a visitar-me a causa de les meves hazañas a dins de l’Ajuntament. Es veu que el fet que treia totalment de polleguera l’alcalde i membres destacats de l’equip de govern havia tingut transcendència més enllà del ple municipal i de la premsa local. Llavors, aquesta senyora, que era l’alcaldable de Ciutadans, que havia tret molt menys vots que jo mateix, va estar parlant de política una bona estona amb mi, felicitant-me per tot el que havia aconseguit (i de la manera en què ho havia dut a terme), animant-me que seguís tocant el voraviu a l’actual equip de govern. Finalment, es va acomiadar de mi donant-me la mà tot i proclamant amb orgull: «Es que, en el fondo, tu también eres un ciudadano, eh? Eres un ciudadano como nosotros», i allò no era un insult, era un afalagament.
Recordo que just aquella mateixa tarda també va venir a veure’m en Juanjo Llaó, cantant dels Viuda Negra i artífex del mític local Samantha Princess Museum. El noi portava una guitarra acústica i em va tocar la melodia del Padrino, recordant-me que jo era l’alcalde de Reus, però ell seguiria essent «el capo de la ciutat» i «el rei dels baixos fondos».
Durant els primers mesos d’aquell nou mandat municipal, la senyora Alegret se sentia tan malament a dins del PP que de tant en tant ens venia a visitar al nou despatx de la CORI a explicar-nos les seves penes amb veu molt trista i dolguda. Es veu que abans de ser regidora, havia estat assessora del grup municipal del Partit Popular de Reus i aleshores guanyava molt més que fent de regidora, que només li quedaven mil euros pelats. Es veu que les bones comissions de portaveus, reunions d’Innova, etc., se les emportaven els altres tres regidors que anaven per davant seu. Se sentia totalment frustrada i enganyada de ser la regidora número quatre del PP a l’oposició: «es que em tenen molt apartada, sabeu? I no sé què fer, si plegar, si tirar endavant o fer un canvi de pensament», ens comentava totalment desesperada al Lluís i a mi. A mi em feia pena aquella noia tan desvalguda; malgrat que fos del Partit Popular, de dretes espanyolistes, semblava ser una persona noble i amb molt bon cor. Ella volia estar en política per canviar les coses cap a millor, no pas per xuclar del pot com feien els altres. A més, malgrat els seus recursos mínims, es passava un munt d’hores treballant al despatx del grup municipal, ordenant documentació i atenent visites. I he de confessar que, durant aquell mes de setembre, cada vegada que plegava del seu despatx i havia d’agafar l’ascensor, passava pel despatx de la CORI a fer-nos una visita a porta tancada. «Ai, que malament estic a dins del PP, m’estic plantejant fer-me de la CORI, eh?», ens va arribar a comentar una vegada de manera foteta, però en el seu to de veu hi havia certa amargura, perquè semblava sentir-se menyspreada pels seus companys de partit. En Lluís i jo no sabíem exactament què li feien els altres, però ja ens ho imaginàvem. Finalment, ens va confessar que en Miquel Àngel López Mallol, en Juan Gallardo i en Sebastià Domènech acaparaven totes les reunions de les societats anònimes on es cobraven dietes. Per tant, ella es veia arraconada a cobrar només els 600 euros d’assistència dels plens i els quatre-cents i pico de les comissions de serveis personals i territorials, que li sumaven un sou de mil i pocs euros mensuals. «On he d’anar jo amb aquesta paga tan miserable; jo que soc advocada, periodista i, a més, tinc un màster de Comunicació i Empresa.» A mi em va estranyar que amb un currículum tan bo, aquella noia estigués tan marginada a dins del Partit del Popular de Reus. De totes maneres, com que era advocada, li vam sol·licitar si ens podia donar un cop de mà per assessorar-nos a fer instàncies a l’alcalde o polir algunes mocions, precs i preguntes dels plens, de manera que, fins i tot, li vam oferir diners per dur-ho a terme, però ella ens va respondre que no calia: «Perquè sou molt bona gent, i us penso ajudar igualment. Però que sigui d’amagat, eh? Que sols quedi entre nosaltres.»
En una d’aquelles reunions que vaig tenir amb ella, fins i tot em va donar el seu telèfon perquè la truqués si calia alguna cosa i recordo que també em va comentar que li sorprenia bastant el tracte tan despectiu que tenia l’alcalde de Reus amb mi, afegint que no ho entenia. «I amb això d’entrar a Innova, foteu-li canya perquè tu tens tota la raó del món, i hi has d’entrar sigui com sigui, eh? Nosaltres, els del Partit Popular, t’ajudarem.» En aquest punt, recordo que la senyora Alegret em va ajudar a preparar una instància adreçada al senyor Prat, gerent d’Innova, per sol·licitar-li una nova reunió o demanar-li qualsevol tipus d’informació. Ella mateixa la va escriure al meu ordinador i la vaig guardar com a plantilla fixa, perquè estava redactada amb un llenguatge jurídic molt elevat i força elegant. Semblava ser molt enrotllada amb nosaltres, però, al cap de poc temps, la situació de l’Alícia va canviar dràsticament en tot. En primer lloc, va aconseguir pujar escalafons a dins del Partit Popular tant a escala local com nacional, perquè la van escollir com a substituta d’en López Mallol que potser ja portava massa anys fent de regidor. Recordo que el procés va començar la primavera del 2008, quan ella va anar a les llistes del PP com a diputada a les eleccions generals, en lloc del seu superior. Més endavant durant una junta celebrada a Reus pel juny del mateix anys, també la van escollir com a secretària del Partit Popular reusenc. El novembre 2010 va entrar de diputada del Parlament català (amb l’altra Alícia, la Sánchez Camacho) i el maig del 2011 ja era candidata del PP de Reus, que va arribar a treure un molt bon resultat: sis regidors –tota una gesta per aquell partit a Reus. A més, va governar gairebé tres anys i mig pactant amb en Carles Pellicer. I allò va ser un esdeveniment irrepetible. O sigui, que de tots nosaltres, l’Alícia Alegret, a causa de la seva gran vàlua personal, va ser la regidora del 2007 que va triomfar més des del punt de vista polític durant aquell mandat. Fins i tot crec que, si en lloc d’encapçalar les llistes del PP de Reus, hagués encapçalat les del PSC o de CiU, segurament ara mateix la tindríem d’alcaldessa. De totes maneres, la seva carrera fulgurant, que la va portar el 2011 a ser la primera tinent d’alcalde (pactant amb el Pellicer) i alcaldessa en funcions quan el seu soci estava de vacances, finalment va estar plena d’alts i baixos i li va passar allò que diuen: com més amunt arribes a pujar, més alta serà la caiguda. Recordo com, durant aquell mandat del 2007, vaig ser testimoni de la seva ascensió ascendent. I al cap d’uns anys, la noia s’havia tornat una mica més estirada de caràcter, i la simpatia que em processava al principi de tot, es va convertir en ironia i sarcasme cap a la meva persona, i allò em va saber molt de greu perquè era una noia que em queia força bé, malgrat que fos del PP, i finalment hagués decidit ser una trepa al si de la política municipal i nacional, és clar.
Però tal com he dit més amunt, al principi li passaven aquelles coses de sentir-se marginada pels seus companys de partit i venia al nostre despatx a explicar-nos les seves penes.
Malgrat que allò era una història que en un principi no m’anava ni em venia i que, a més a més, s’estava coent des de feia temps, durant la segona quinzena de setembre d’aquell any vaig decidir implicar-me per tocar els pebrots a l’alcalde i companyia. Així doncs, vaig ser jo mateix qui va trucar al sindicalista de la UGT, el senyor Ángel Martín de Sande, amb el qual vaig quedar per parlar en un bar de Tarragona perquè m’expliqués de primera mà tot el que estava succeint amb el conflicte entre els treballadors de la brossa subcontractats per l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) i l’Ajuntament de Reus (un conflicte que més o menys encara perdura avui en dia). Llavors em va explicar la seva versió de manera tan convicent que li vaig prometre que, des de la CORI, li donaria un cop de mà.
Així doncs, la cosa va començar presentant-me el dilluns 10 de setembre a les sis del matí a la nau que tenia aquesta empresa ubicada al polígon Agro-Reus, on hi havia tota la plantilla disposada a fer vaga i jo els havia de donar suport de manera institucional. De totes maneres, s’havia filtrat la notícia que el mateix alcalde, Lluís Miquel Pérez, i el regidor de Medi Ambient, el senyor Ernest París, havien d’anar a parlar personalment amb els treballadors per prometre’ls que conservarien el seu lloc de treball i que no calia que fessin vaga aquella jornada (i les posteriors). Llavors, tot just quan els treballadors estaven vestits i preparats per fer l’esmentada vaga a les seves pròpies dependències, efectivament va arribar el vehicle oficial de l’alcalde. En va baixar l’alcalde, el seu guardaespatlles i el regidor de Medi Ambient. Aquest fet va provocar l’aparició sobtada d’un grup de piquets (altres treballadors i membres del sindicat UGT, d’aquella empresa) que estaven amagats a la nau per impedir-los el pas, tot cridant: «No pasaran, no pasaran» o «Esquiroles, esquiroles» a tot pulmó. Encara recordo la cara que se li va ficar a l’alcalde quan em va veure a mi cridant enmig de tots ells; a més, anava vestit d’Elvis Presley, totalment de blanc, com als plens municipals. Recordo que també duia una pancarta i els cridava «Esquirols, esquirols» com la resta de manifestants. Total, que el senyor Pérez no va poder parlar directament amb els treballadors de la neteja per dissuadir-los de fer aquella vaga, perquè els sindicalistes li van exigir que ho havia de fer només amb ells, sense saltar-se les normatives de sindicat. Arran de tot això, l’alcalde i el regidor d’Iniciativa van marxar amb la cua entre les cames, custodiats, a més, per la Guàrdia Urbana que hi havia al voltant. Aquest fet em va convertir gairebé amb l’ídol polític per a aquest col·lectiu de la neteja, perquè havia estat l’únic regidor de l’Ajuntament que havia anat allà a donar-los suport. «Piensa que a partir de ahora toda esta gente y sus familias te votaran para las pròximas elecciones», em va prometre aquell sindicalista de la UGT totalment orgullós de mi.
La cosa finalment es va animar tant que fins i tot vaig dur a terme una roda de premsa, amb el mateix Mario Rigau (llavors el màxim càrrec del sindicat UGT a Tarragona) i en Martín de Sande al meu despatx de la CORI. Vam explicar als periodistes tot el que havia succeït durant aquella atinada. Recordo que al final de les declaracions em vaig posar a cantar «La bèstia ferotge» de l’Ovidi Montllor, però amb la lletra adaptada al conflicte aquell dels treballadors de la neteja. Durant aquesta roda de premsa recordo que se’m van escapar el comentari que l’Ernest París (el regidor de Medi Ambient) era un Mosso d’Esquadra en excedència i que allò el va molestar bastant. En la junta de portaveus següent em va recriminar aquell acte, i tota la resta d’actuacions. En el fons, em sabia greu que, feia menys d’un any, aquell noi m’havia demanat donar-li suport musical per la seva candidatura del 2007, en què havien participat en Fito Luri i el Kandi Álvarez.
La nit del 10 setembre vaig ser convidat a un sopar de gala pel mateix Club de Natació Reus Ploms, amb en Pitus Casanovas de president. Llavors el vaig tractar en persona, veient que era totalment de Reus i amb molta empenta per fomentar l’esport local; en aquest cas, els Ploms. Allà també hi havia en Jordi Cervera, en Pellicer, el Pérez i altres polítics de l’Ajuntament de Reus. Recordo que durant aquella vetllada portava el vestit negre d’Elvis (el que tenia més elegant) i vaig compartir taula amb el senyor Josep Maldonado (antic president de la Diputació de Tarragona, la senyora del qual era del Vendrell i coneixia personalment els Lax’n’Busto; recordo que em va explicar el motiu exacte pel qual havia plegat el cantant inicial, el mític Pemi Fortuny).
Durant la jornada de l’Onze de Setembre, recordo que vaig anar a passar la vetllada a Miami Platja amb la meva dona la Katharina, en un racó on no hi hauria gairebé ningú per donar-me la tabarra tal com em succeïa llavors anés on anés. Al vespre vam tornar cap a Reus i després de dutxar-me a casa per treure’m la sorra, em vaig adreçar al saló de plens de l’Ajuntament de Reus, on el polític Carod-Rovira havia sigut convidat per dur a terme un discurs institucional. Recordo que, en entrar, em vaig posar una petita senyera lligada a un costat del cinturó del meu vestit d’Elvis; la portava com un penjoll a l’estil rock star dels anys setanta. I només entrar, l’alcalde es va adreçar a mi amb cara de males puces ordenant-me que en treies allò «per la bona imatge de la corporació», va dir. «Però si és una senyera, una bandera catalana», li vaig respondre, mentre la resta de regidors m’observaven a distància. “Però no és correcte que la portis arrugada i rebregada com un drap brut», va afegir totalment empipat. Llavors, en arribar al meu seient, me la vaig treure (la bandera) i doblegant-la delicadament me la vaig ficar a la butxaca com si fos un mocador. Ja no sé què hagués passat si llavors m’hagués abaixat els pantalons per eixugar-me el cul amb ella enmig del ple, per exemple; cosa que no faria mai és clar...
En acabar el discurs d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, que versava sobre la història de Reus vinculada a l’independentisme català, va entrar el cor Mestral al saló de plens totalment ple de gom a gom i tots plegats ens vam posar a cantar «Els Segadors», tal com s’havia fet durant el ple d’investidura. En acabar aquell acte tan solemne ens vam adreçar a la sala Evarist Fàbregas a menjar els canapès que l’empresa de càtering del senyor Manel Oliva, el marit de la Misericòrdia Dosaiguas, que sempre ens obsequiava en esdeveniments com aquell, sempre pagant l’Ajuntament, és clar. Allà vaig conversar un parell de minuts amb l’exlíder d’Esquerra Republicana. El paio ja sabia qui era jo i el que pretenia en el món de la política. Quan li vaig comentar que era nebot d’en Francesc Llobet i de la Coia Matas, el paio se’n va alegrar moltíssim, va afegir que sentia la mort «d’una persona tan culte i tan intel·ligent». El meu tiet Francesc, de Cambrils, mort el 1998, havia sigut molt amic d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, i havien estudiat al seminari junts. Tots dos també van ser els primers professors de català que va haver-hi per les nostre conrades a principis dels anys 70.
Durant aquells dies de setembre, tot just després de dur a terme una reunió de la CORI a la cafeteria de l’hotel Gaudí de Reus, en Gerard Tost va plegar del partit. M’ho va manifestar a través d’una carta oficial que va redactar i me la va entregar signada a mi mateix. Llavors ell no es veia capaç de continuar amb el partit per la gran quantitat de feina que tenia a dins de la seva empresa i perquè no podia aguantar més l’actitud despòtica d’en Lluís, que llavors semblava haver-se apoderat del funcionament intern de la CORI. Malgrat que jo vaig lamentar molt la seva decisió li vaig comentar que llavors em trobava enmig de l’huracà i necessitava tenir al Lluís al meu costat perquè em seguís fent d’assessor i secretari. No podia trobar cap altre recanvi.
–Ho entenc perfectament, Ariel –em va manifestar en Gerard donant-me la mà.
Malgrat tot, vaig continuar quedant amb ell i xerrant de política quan ens trobàvem al Campus de Reus (el bar on anava gairebé cada dia al vespre). Més endavant, de cara a les eleccions del Parlament del 2010, en Gerard va decidir reincorporar-se a la CORI de bon rotllo, però ja parlaré d’aquest tema més endavant.
Durant la nit del 24 de setembre, la revetlla de Misericòrdia, la patrona de Reus, alhora que també del partit la CORI, vam celebrar un sopar en un restaurant petit i discret que hi havia llavors a la carretera de Riudoms que es deia: Reus París Londres. Allà vam reservar taula per a quinze persones, i ens ho vam passar la mar de bé, jalant i bevent tota la nit, pagant-ho tot dels calés de l’Ajuntament, és clar (els que s’havien rebut del grup municipal). També ens vam adreçar a fer un tomb pels bars que hi havia pel centre de Reus i recordo que quan vam anar al Xarrup, el Pirata, totalment borratxo, es va llençar literalment damunt d’una taula buida que hi havia al pis de dalt, però tota plena d’ampolles de cervesa buides que van caure rodolant pel terra.
L’endemà, el dia 25 de setembre, hi havia aquella missa que es duia a terme als jardins del santuari i com que jo em trobava llavors amb una ressaca del quinze no hi vaig anar. Aquella cerimònia religiosa que se celebrava a l’exterior a les deu del matí, per part del prior de Reus, era gairebé tan important com anar a Completes per Sant Pere, perquè també hi assistia tot el seguici festiu.
Recordo que al vespre, en l’acte que es va dur a terme a dins de l’Ajuntament, en què l’alcalde feia una rebuda a totes les Misericòrdies de Reus, n’hi va haver alguna que em va recriminar que no hagués anat a la missa del matí. Recordo que una d’elles va ser la meva tieta Misericòrdia, la Coia Matas, molt de Reus i molt devota.
Allà a la sala Evarist Fàbregas, on es duien a terme tots aquells canapès, recordo que mentre estava parlant amb l’Anton Baiges, que hi era amb un amic seu, se’m va adreçar en Carles Pellicer totalment mudat per l’ocasió i amb cara de pomes agres. Em va recriminar que en una roda de premsa recent els de la CORI havíem dit que CiU havia pactat en secret amb el tripartit i que ell, en el fons, era molt amic d’en Lluís Miquel Pérez. Era un comentari personal que se li havia escapat a en Lluís Oliach parlant amb els periodistes, però es va anunciar com si ho hagués dit jo mateix: «Estic molt enfadat amb tu, per aquest tema, eh?», em va renyar amb veu sonora, mentre se m’estava ennuegant un canapè de salmó fumat amb caviar que m’havia empassat uns segons abans.
–Xec, que jo et vaig ajudar molt durant la campanya, eh? –va afegir totalment emprenyat, mentre tenia el Fèlix Oliva al seu costat, observant-me de manera burleta.
–Sí, ja ho sé –vaig assentir totalment avergonyit de mi mateix, per com d’arrossegada era la política en aquest aspecte–. Però m’haig de diferenciar de vosaltres perquè no vegin que la CORI no som una mena de satèl·lit convergent.
–Però a l’hora de fer oposició contra el Pérez, tots plegats hem d’anar a una, home...
–Però l’alcalde va dir al passat ple municipal que eres el meu mentor, i això ara mateix ho comenta molta gent de Reus.
–Ho va dir perquè ens baralléssim entre nosaltres, home...
Llavors es va acomiadar de mi donant-me la mà i mostrant el més lluent del seu repertori de somriures:
–Quedem com a amics, eh?
–Sí, home, i tant –vaig respondre, sentint-me millor.
–Vinga juantxi, que ets un juantxi...
L’endemà de Misericòrdia, el 26 de setembre, vaig assistir a la inauguració oficial i totalment municipal del Gaudí Centre amb el Pirata el del Gorro, que era el representant de la CORI a dins del Patronat de Turisme. Recordo que abans de començar l’acte inaugural, en Miquel Àngel López Mallol es va adreçar a nosaltres amb un somriure trapella i ens va presentar personalment el comissari de la Policia Nacional i el comandant de la Guàrdia Civil de Reus, tot dient-nos que eren col·legues seus i que els avisaria si no ens portàvem bé, mentre ens observava de manera foteta.
L’endemà, el dia 29 de setembre, la festivitat de Sant Miquel, es va dur a terme l’acte protocol·lari amb la Guàrdia Urbana de Reus. Hi havíem de fer acte de presència tots els portaveus dels grups municipals mentre l’alcalde entregava medalles meritòries i diplomes als urbans de Reus. Recordo que al meu costat es va posar el regidor de la Guàrdia Urbana de Tarragona, que es deia Castillo, i vam estar xerrant una mica de política abans que es desenvolupés l’acte en qüestió. Després, tots plegats vam pujar al saló de plens, on van dur a terme els discursos pertinents: el senyor alcalde, l’Eduard Ortiz i el tinent Durà, que era el màxim càrrec de la Policia Municipal de Reus.
Durant la primera setmana d’octubre també vaig assistir a l’acte inaugural de la Fira de Mostres del 2007, sense imaginar-me que aquell seria el darrer any que podríem gaudir de la nostra fira a l’edifici històric de l’Expro-Reus. Recordo que quan vam fer el recorregut per totes les instal·lacions no em vaig separar gens ni mica d’en Lluís Miquel Pérez, volia que tothom em veiés al seu costat i pretenia xuclar tanta càmera com ell.
Al final del trajecte recordo que totes les autoritats ens vam adreçar a un reservat on hi havia uns canapès només per a nosaltres i encara em ve present la qualitat i el luxe que tenien aquelles viandes, les més elevades i més elaborades que havia tastat en ma vida. Fins i tot, hi havia una petita font d’on rajava xocolata líquida, recent fosa. Allà hi podies ficar unes brotxetes plenes de trossos de fruita, banyar-les amb aquella xocolata líquida tan bona i quan es refredava, quedava com una mena de postres exquisides. Mai havia vist una cosa així. Allò semblava el refrigeri d’una boda d’alt nivell, on també et servien fideuà calentó o arròs negre cuinat allà mateix. Era increïble la de quartos que s’havien gastat amb allò, pagant l’Ajuntament, el Patronat de la Fira de Mostres o qui fos. Era evident que allò era abans de la crisi del 2008, quan tot anava a ca l’ample, molt a ca l’ample. A partir de llavors, els canapès d’aquells actes inaugurals ja van ser més frugals i discrets. Recordo que menjant, em vaig tacar una màniga del vestit d’Elvis i la Katharina, que estava al meu costat, em va fotre bronca amb veu alta dient que allò després ho hauria de rentar ella. L’alcalde, que estava a prop meu, va somriure i es va adreçar comentant-me: «Collons quina dona amb tant caràcter que tens, Ariel», amb veu preocupada.
En sortir de la fira recordo que mentre parlava amb un venedor de cotxes que m’havia votat i, per tant, a qui la CORI li queia força bé, em va comentar que jo era «el millor polític que hi havia hagut mai a Reus». «Sí, un polític juantxi», vaig afegir jo amb orgull. Però, de sobte, en Fèlix Oliva, que estava deambulant pel meu costat, va acabar d’arrodonir la meva definició com a polític de l’Ajuntament de Reus: «Perdona, Ariel, però tu no ets un polític juantxi, o un polític no sé què. Tu, en el fons, ets un juantxi que es dedica a la política.»
Aquell ple, que s’havia de celebrar el dimecres 10 d’octubre, semblava ser el més important de l’any, al costat del de pressupostos municipals, que se celebrava tot just abans de Nadal.
Malgrat que actualment em negaria a acceptar una proposta d’aquest tipus, llavors vaig anar a dinar a cal Florida amb l’alcalde i la resta de portaveus municipals per negociar en privat i de bon rotllo les votacions de les ordenances municipals; o sigui, el preu de les taxes, impostos i altres tarifes que hauria d’aplicar l’Ajuntament de Reus de cara a l’any vinent. Com que jo tenia clar que votaria en contra de tot el que presentessin, fins i tot de les modificacions plantejades per CiU o el PP, al principi em vaig negar a anar aquell dinar que organitzava el departament d’Alcaldia de Reus, al qual la Carme Cano en persona em va convidar a anar.
–No hi penso anar, Carme, perquè no penso negociar res amb ningú –li vaig comentar per telèfon.
–Va, home, hi has d’anar, que això ho fem cada any perquè hi hagi una entesa entre el govern i l’oposició.
Així doncs, a les dues en punt em vaig presentar a cal Florida (totalment disfressat d’Elvis) juntament amb la resta de portaveus municipals i l’alcalde de Reus. Llavors el que vaig trobar estrany va ser que, en relació amb el grup d’ERC, l’alcalde havia convidat tant a l’Empar Pont com al senyor Bergadà, o sigui que estava representat per partida doble, en lloc de comptar amb un sol regidor, tal com succeïa amb la resta de formacions polítiques presents en aquell àpat.
Recordo que pel segon plat del menú vaig demanar un entrecot a la planxa amb salsa de roquefort, que era el plat més car que hi havia –fins i tot s’havia de pagar un suplement de cinc euros.
–Ostres, paio, potser has estirat més el braç que la màniga, oi? –em va renyar l’alcalde, que s’havia demanat un plat més econòmic que el meu (com la resta de comensals).
–No podia demanar el que volia? –vaig preguntar de manera insolent–. Doncs he demanat això mateix, què carai!
–Xec, que a les arques municipals no hi ha suficients calés per pagar àpats com el teu, eh? –va afegir aixecant-se del seu seient, disposat a agafar-me un tros de tall del meu plat–. Ja em deixaràs tastar un bocí del teu entrecot, oi? –va preguntar-me mentre se’n tallava un trosset (gairebé una cinquena part) d’aquell filet tan gruixut i ben cuinat davant dels altres, que contemplaven aquella escena tan entranyable entre ell i jo sense dir res.
–Vinga, alcalde, pren el que vulguis i calla d’una vegada! –li vaig dir, totalment fart que el paio em seguís vacil·lant d’aquella manera tan vulgar.
–Almenys votaràs a favor d’algunes ordenances, oi? –em va preguntar empassant-se allò amb delectació.
Aquell ple municipal semblava estar ple de polèmica i donava força morbo, perquè el portaveu d’Iniciativa, el senyor Ernest París, alhora que tinent d’alcalde i membre de l’equip de govern, el regidor que portava Medi Ambient i s’encarregava de la neteja de la ciutat, havia amenaçat públicament que votaria en contra de les ordenances municipals; fins i tot havia dit que abandonaria l’equip de govern pel tema de les escombraries, que l’estava molestant de debò. Després, hi havia el sector de l’Eduard Ortiz i de la UGT, que volien que la regidoria de Medi Ambient la portés el PSC, en lloc d’Iniciativa; i aquests, pels motius que fossin, no volien cedir. Llavors els sindicalistes de la UGT i els treballadors de l’empresa FCC no paraven de dur a terme campanyes contra aquell regidor ecosocialista (i Mosso d’Esquadra en excedència), titllant-lo de lladre, estafador, que volia canviar de contracta a favor d’alguna empresa que fos dels seus i acomiadar tots els treballadors de la neteja viària per contractar-ne de nous. «Amigos y enchudados del París», anaven dient els sindicalistes quan parlaven amb regidors de l’oposició tal com era el meu cas. Per a més inri, durant una roda de premsa de la jornada anterior, el senyor París va arribar a declarar públicament: «que preferiria plegar de l’equip del govern de manera definitiva». Però, després, no va passar res de tot allò, va ser una mena de farol que es va muntar per acollonir els socialistes, que finalment devien pactar amb ell de manera definitiva i li devien donar alguna cosa que demanava perquè votés a favor de les ordenances municipals.
Recordo que abans de començar aquell ple, l’alcalde en persona em va fer treure una corona de rei, totalment de disfressa, que m’havia posat mentre seia al meu escó, tot preguntant-me si jo era partidari de la monarquia espanyola: «Què va, és que soc el rei dels juantxis», li vaig respondre pel micròfon mentre a algun company de consistori se li escapava el riure.
Evidentment, durant aquells dies de la tardor del 2007 em vaig adonar que estava perdent pistonada i ja no era una veritable amenaça política tal com ho havia sigut al principi de la investidura. La veritat és que ja no sabia cap a on tirar, si plegar (cosa que desitjaven els meus adversaris polítics) o continuar aguantant fent de xinxeta, però cada vegada més light. Molta gent de Reus ja parlava que els de la CORI ens estàvem desinflant i que no calia cobrar les percepcions de regidor per fer només el pallasso allà dins, almenys això era el que em deia en Lluís Oliach després de parlar amb els seus col·legues totalment RTV. Els meus no em deien res, al contrari, em seguien fent la pilota de mala manera...
Durant aquell ple d’ordenances municipals del 2008, cada portaveu municipal podia dur a terme un discurs d’un quart d’hora de durada i jo vaig dir la meva anunciant el meu vot totalment en contra: «Agraeixo al senyor Salas que ens hagi aportat tota la documentació necessària. Hem fet una gran feina estudiant totes les taxes i impostos que hem de pagar i sempre anem a l’alça», vaig començar dient a tall de rèplica municipal. Llavors vaig assenyalar que el nivell de vida pujava tant com les taxes municipals i que encara hi havia molta gent de Reus el sou base de la qual es trobava per sota dels mil euros, els «submileuristes». També vaig explicar que hi havia molts ciutadans que vivien en carrers de zones blaves i havien d’anar «quatre o cinc vegades al dia a posar el tiquet d’estacionament, i ara ens apugeu els impostos encara més».
L’apartat de les mocions d’aquell ple d’ordenances va concloure amb les dues propostes de la CORI. En la primera, demanàvem la creació de ninots indicadors en forma d’arquitecte Gaudí per promocionar el Gaudí Centre, tal com llavors es feia per promocionar el Port Aventura amb figures del Pájaro Loco, que t’assenyalaven cap on s’havia d’anar per trobar l’entrada. Però aquella moció no va prosperar perquè a la moció s’havia emprat la paraula «ninot». La segona estava ideada i redactada per en Lluís Oliach (tret d’alguns retocs meus); demanàvem el reconeixement de la ciutat a totes les persones que portaven més de 50 anys empadronades al nostre municipi. Demanant «una mena de bodes d’or simbòliques entre el consistori i els empadronats, de manera que aquests deixessin de pagar impostos directes a la nostra ciutat». Evidentment aquesta moció que era força juantxi i surrealista, i va provocar la rialla de la resta dels meus companys de consistori; per això, el nostre alcalde va comentar de manera sarcàstica: «Senyor Santamaria, de quina partida pressupostaria ho pagarem tot això? Si a partir dels 50 anys, ningú d’aquesta ciutat no paga cap impost, gairebé no pagarà ningú?»
Quant a l’apartat de precs i preguntes, vaig incidir sobre el futur i el cost de la nova fira de mostres de Reus i sobre el seu trasllat provisional a l’avinguda del Comerç. Aquí el senyor Morató em va especificar que el trasllat costaria uns 220.000 euros i la compra de cada carpa uns 120.000 euros (em sembla que n’hi havia tres), doncs tot plegat més de mig milió de euros per tenir la fira de mostres de Reus ubicada en aquell espai de manera provisional durant tres anys (i segur que devia costar molt més). Quant al nou palau firal al Tecnoparc, em va respondre «que costaria 52 milions d’euros (cinc vegades més que el Gaudí Centre) i que començaria a funcionar pel segon semestre del 2010», cosa que es va retardar uns quants mesos més. En aquesta pregunta de la CORI, el senyor Morató també em va respondre que Metrovacesa «pagaria cinc milions de euros pel lloguer del primer any, més un milió al formalitzar el contracte de lloguer del seu solar».
Per no perdre pistonada, la següent intervenció meva va ser sobre un prec per accedir a les actes del consell d’administració d’Innova i rebre tota la informació del que es tractava allà dins. Aquí l’alcalde em va respondre astutament que la demanéssim per escrit: «Llavors es valorarà si és una documentació que tècnicament es pot distribuir o no fora del Consell, i en el cas que la Llei de societats mercantils ens ho aconselli, se li lliurarà.» La veritat és que respostes com aquestes que sortien en acta eren suficients com per denunciar Innova (i a ell com a president ) a la fiscalia anticorrupció. Cosa que mai vam fer, perquè tal com he dit més amunt, no ens vam assabentar que existia aquest organisme fins uns anys més tard. De totes maneres, presentar una denúncia d’aquest tipus es veu que era quelcom molt arriscat, perquè si no et sortia bé, l’Ajuntament et podia demandar per difamació pública, danys i perjudicis. Per això quan el 2012 ho va fer la CUP i Ara Reus, van ser prou valents en dur-ho a terme.
Durant aquells dies, va sortir per la premsa que jo oficiaria la meva primera boda civil com a regidor de la CORI vestit d’Elvis Presley el proper dia 20 d’octubre a uns ciutadans de Reus que ja ho havien demanat abans de l’estiu. Encara no sé per quin motiu, l’alcalde em va dir que no em deixaria oficiar bodes vestit d’Elvis «per la bona imatge de la corporació municipal». Allò va crear un petit escàndol entre la ciutadania reusenca, que el va titllar de «feixista, censurador, dèspota, cacic, etc.» Jo tampoc entenia aquella actitud sobtada del nostre batlle municipal i quan li vaig demanar explicacions, ell només em deia que no volia que es tornés a «muntar un altre circ municipal per culpa meva». I sense voler (o no) aquesta vegada era ell qui l’estava muntant altra vegada, perquè tothom en parlava i es ficava totalment a favor meu.
De totes maneres, finalment vaig oficiar la boda vestit de manera elegant amb un vestit que constava d’una camisa rosa de màniga curta, uns pantalons de vellut i una americana elegant d’estil mariner (que me la va prestar el meu pare Daniel). En aquest nou look, no van faltar les meves ulleres d’Elvis graduades, que això sí que no m’ho podia prohibir. Quan la premsa em preguntava si l’alcalde m’havia doblegat o quelcom semblant per no anar vestit d’Elvis amb els meus jumpsuits característics. Vaig respondre que l’Elvis també anava vestit de carrer amb americana i roba normal, recalcant que només es posava aquelles disfresses extravagants quan estava a dalt de l’escenari.
De totes maneres, tot just després d’oficiar la cerimònia al saló de plens per delegació de l’alcalde, on vaig llegir un text protocol·lari que em va passar la mateixa Carme Cano, en finalitzar la cerimònia, mentre els nuvis es feien fotos amb els familiars per dins de l’Ajuntament, jo vaig anar a cuitacorrents a canviar-me de roba al meu despatx i els vaig esperar a la porta de l’Ajuntament vestit totalment d’Elvis i cantant-los el «Love Tender», guitarra en mà i davant de tothom. Els nuvis, que es deien Cristina Manzano i Francesc Romero, van quedar molt contents d’aquella boda original i polèmica i van tenir els seus moments de fama en sortir retractats per un munt de mitjans de comunicació local.
Durant el divendres abans de la meva primera boda civil, recordo que també vaig anar a La Fàbrica on s’inaugurava el nou local remodelat a l’estil colonial anglès i va arribar en Toni Albà caracteritzat de «rei Juan Carlos I» per a fotre show entre els assistents. En entrar en aquell espai d’oci nocturn el vaig rebre vestit d’Elvis Presley per fer-me una foto amb ell (el rei del rock i el rei d’Espanya) i només entrar em va saludar dient-me: «Hola, Ariel, ¡cuánto tiempo sin verte! Ya veo que has venido vestido de rey para recibir al otro rey. Ha ha ha.» El paio era un màquina (encara ho és, és clar).
El dimecres 23 d’octubre els de la CORI (el Pirata, la Cori Alegre i jo) vam dur a terme una roda de premsa al bar Chana, «uno de los locales más juantxis de Reus», segons deia la premsa, per presentar el número de loteria de Nadal del nostre partit. Es tractava ni més ni menys que el sou anual brut i íntegre del nostre alcalde de Reus. Com que llavors no parava de fer-nos la punyeta, al Lluís Oliach se li va ocórrer (només a ell i a ningú més) dur a terme aquesta broma pesada, alhora que lucrativa per a tots nosaltres, mirant una plana del Diari de Tarragona on s’havien publicat els sous dels principals alcaldes de la nostra demarcació. Llàstima que el número no el vam poder agafar sencer perquè el feien servir cada any el gremi de pastissers de Barcelona i el vam haver d’anar a buscar a una administració de l’Hospitalet de Llobregat on vam adquirir el que quedava, que eren uns mil euros justos i poca cosa més. Recordo que vam fer participacions de 5 euros cadascuna, 1 euro pel número i 4 de donatiu pel partit, i vam vendre gairebé tots els mil números en una sola jornada. Va ser un triomf apoteòsic. Quan la notícia va sortir publicada al Diari de Tarragona, ja teníem el nostre despatx envaït de treballadors municipals i un munt de ciutadans de Reus que volien aquell número de manera desesperada. En el meu cas, fins i tot m’aturaven moltes persones pel carrer que també el volien i quan jo els deia que ja no en quedaven, s’emprenyaven amb mi com una mala cosa. Fins i tot va haver-hi algú que em va amenaçar a no votar-me mai més, si no li venia aquella maleïda loteria amb el sou de l’alcalde. Allò que va durar durant totes aquelles setmanes abans del sorteig semblava diabòlic. També ens trucava gent de fora de Reus perquè els guardéssim un número o els l’enviéssim per Correos. Fins i tot recordo com l’Anton Tàpies, prestigiós articulista del Diari de Tarragona, em va demanar per telèfon que li guardés «trenta números, xiquet, vull trenta números per a mi». També l’Isaac Sanromà de la Cambra de Comerç, o en Pere Margalef de la Unió de Botiguers me’n van comprar uns quants de cop.
Malgrat que vam recaptar gairebé uns quatre mil euros pel partit, si aquell número del sou de l’alcalde hagués estat lliure del tot, potser haguéssim recaptat fins a deu mil euros o més. Ja no penso el que podria haver passat si ens hagués tocat algun premi... Evidentment tot allò que vam recaptar va anar anar al compte corrent del partit per a pagar despeses d’advocats, per què en Lluís i jo ja veiem de sobres que hauríem de litigar contra l’alcalde pel tema d’Innova i altres danys col·laterals que també esmentaré més endavant.
Del número amb el «sou de l’alcalde» se’n va parlant tant, que fins i tot va venir un reporter de Telecinco, que duia a terme una secció per al programa de l’Ana Rosa Quintana que es deia «A saco Paco»; va venir fins a Reus amb un càmera professional, per fer-nos un minireportatge el dia de Tots Sants del 2007. Evidentment vam quedar amb ell davant mateix de la porta de l’Ajuntament de Reus i aquell senyor, que es deia Paco de debò, no va parar de fer-nos preguntes sobre el partit, les nostres propostes i el motiu del número de loteria amb el sou de l’alcalde. Allò sortiria per tot Espanya i ho veurien milions de persones. Era un bona clatellada contra l’alcalde de Reus gràcies a la nostra estratègia juantxi. En Lluís tenia aquelles idees tan bones i innovadores per tocar el voraviu a la casta de llavors.
Tot just mentre Telecinco ens filmava fent el juantxi per la plaça Mercadal (sobretot a la Katharina, al Pirata i a mi) de sobte vam veure l’alcalde en persona comprant patates fregides al Laurie, als porxos de la part de baix del Mercadal. Anava acompanyat d’una senyora gran de Reus que devia ser familiar seva de molt a prop. En veure’l allà mateix, li vaig indicar al reporter si li volia anar a fer una entrevista. Recordo que aquell periodista es va alegrar tant de la idea que es va adreçar cap a ell corrents amb el micròfon en mà, mentre el càmera l’estava gravant sense parar i en Lluís Miquel Pérez, totalment emprenyat amb mi, em va crivellar amb retrets seus: «Este señor no es de verdad así como lo veis, porque solo se viste de Elvis cuando hay periodistas y ha montado todo este show político para promocionarse como cantante, dando una imagen muy negativa de la ciudad.» El pobre home, a més d’aguantar-me a dins de l’Ajuntament de Reus, també ho havia de fer fora, en plena plaça Mercadal i durant una jornada festiva com Tots Sants. A continuació, quan aquell reporter andalús li estava fent una nova pregunta, la senyora gran que acompanyava l’alcalde va saltar de sobte totalment emprenyada, tot dient: «¡Ya está bien que solo habláis en castellano, hombre! A ver si en las televisiones de España también hablais en catalán, que los catalanes tambien tenemos derecho.» Mentre el reporter es quedava totalment a quadres per aquella arenga duta a terme per una senyora gran, el càmera de Telecinco, que era català de Barcelona, va tallar la filmació i es va encarar amb aquella dona que era RTV total, dient-li que ell era català com ella, però que ja n’estava fart dels comentaris d’aquell tipus, que els trobava feixistes i molt dolents per la convivència a dins de Catalunya. Però la dona va insistir: «Sigue filmando y que salga por la tele, que aquí en Reus, los catalanes hablamos en catalán y no solo castellano, ¿entendido?», malgrat que l’entrevistador li va indicar que continués filmant aquelles declaracions de la sogra de l’alcalde, el càmera es va rebotar dient la cèlebre frase de: «¡Esto mismo lo corto yo, y punto!» De totes maneres, allà als porxos del Mercadal, aquell periodista de Telecinco, que havia vist molt de món, va flipar amb el poder d’oratòria i com de bé sabia parlar en públic el nostre alcalde. «Este hombre tiene mucha más cintura que el alcalde Gallardón de Madrid, ya te lo digo yo», em va comentar totalment consternat per aquella entrevista que se li havia fet prou difícil. S’havien adreçat cap a ell en pla de conyeta, però l’alcalde els va plantar cara i els ho va posar difícil, que se’n fotessin d’ell per culpa meva.
A continuació, els de Telecinco ens van demanar que els portéssim a filmar un bar juantxi típic de Reus, i els vam dur directament al bar Chana, on van flipar mandonguilles amb el que van veure en aquell local. Recordo com aquell reporter sevillà em va confessar que havia estat en molts països del mon (d’Europa, Amèrica del Sud, Àsia, l’Índia...) i que mai havia vist un bar tan atrotinat i cutre com aquell, malgrat que tingués el seu encant d’autenticitat juantxi o friqui. «Digno para salir en una película de Mortadelo o de Torrente», em va confessar totalment xocat, gairebé sense poder-s’ho creure. Actualment, el bar Chana ja no existeix perquè el seu propietari, que també es deia Paco, va morir farà cosa de sis o set anys i l’establiment el va tancar un temps abans perquè tenia greus problemes amb la Guàrdia Urbana de Reus, que li precintaven el recinte cada dos per tres per sorolls i saraus de tot tipus. Però era un bar autèntic de debò i al YouTube encara hi ha vídeos on els de la CORI anem a fer el juantxi en aquell lloc tan increïble i totalment irrepetible.
Durant aquells dies de principis de novembre del 2007, també vaig assistir a l’entrega de premis dels Special Olympics que es duien a terme als Ploms i vaig visitar el Mas Pellicer amb en Lluís Oliach, parlant amb el senyor Gavarri, membre de la junta de l’associació de veïns Primer de Maig, que es queixava de la deixadesa i la brutícia que hi havia als blocs i que també es produïen un munt d’actes vandàlics al vespre. Avui en dia es veu que la cosa està molt pitjor.
En Lluís i jo també vam adreçar-nos el barri Juroca de Reus, on havia viscut jo els darrers anys de solter. Vam parlar amb el senyor Manolo Villalba, que no parava de queixar-se de l’Ajuntament i de l’alcalde de Reus, dient que en les darreres eleccions municipals els havia aconseguit cinc mil vots, però que ja no ho volia fer mai més, perquè estava totalment desenganyat amb els socialistes de Reus. Recordo que en aquesta trobada el senyor Villalba va estar tota l’estona criticant l’Eduard Ortiz; ens va dir que era molt mala persona, molt pitjor que en Lluís Miquel Pérez i ens va explicar uns quants conflictes força greus que havia tingut amb diversos veïns del barri.
Aquella sessió ordinària es va dur a terme a les 13.15 hores i va ser quan l’Alcaldia va presentar una moció que demanava elaborar una memòria justificativa per constituir una entitat pública empresarial (EPEL), com una mena d’annex d’Innova, que serviria per agrupar i coordinar aquelles entitats de caràcter local «els ingressos de les quals siguin de no mercat». Això volia dir que aquell ens municipal creat el 2002, es dividia en dues parts segons les empreses que tinguessin. Les que donaven beneficis de tipus capitalista, que fins i tot tenien accions en venda (a 10.000 euros cadascuna), continuaven pertanyent a Innova, com AMERSAM o REDESSA, per exemple, mentre que les que aportaven beneficis per reinvertir en la mateixa empresa municipal, com Reus Esport i Lleure, o Reus Transport Públic, a partir de llavors haurien de pertànyer a aquesta EPEL. Això ho aplicaven segons l’article 86 de la Llei de bases de règim local i aquesta llei em permetia entrar a dins d’aquella mena de satèl·lit d’Innova. Recordo com durant l’hora de la votació el senyor Fèlix Oliva de CiU va ser crític amb aquesta proposta de l’equip de govern, dient que no estava gens d’acord amb moltes coses que s’estaven fent a dins d’aquell ens municipal que llavors ja estava portant bastanta polèmica. «Per tots és sabut que la posició del meu grup és contrària a la creació i el funcionament d’Innova per la desinformació que això representa pels ciutadans, pensem que és un instrument de poder i un frau de llei.»
Aquelles paraules dites amb solemnitat i pedigrí reusenc per part d’un personatge tan RTV com el senyor Fèlix Oliva, van enutjar totalment el nostre alcalde, que es va començar a posar vermell com un tomàquet i va decidir arremetre directament contra el número dos de Convergència, tot dient-li: «Això de l’EPEL, a part d’afavorir els interessos de l’Ajuntament, és el compliment de la llei; pot agradar o no, però s’ha de fer» i va manifestar a continuació que CiU va ser un dels creadors d’Innova «que llavors es trobaven dins del grup de govern municipal, entusiastament en aquell moment fins i tot». Llavors, el senyor Oliva, descendent d’aquella gran saga d’empresaris reusencs, va respondre l’arenga de l’alcalde amb tota solemnitat, aclarint-li: «Ja estic acostumat que em diguin el que va passar abans que jo arribés a l’Ajuntament, senyor alcalde. L’Innova que es va crear llavors no és l’Innova que tenim avui, i nosaltres estem en contra d’aquesta Innova, sap, vostè?»
Llavors vaig apreciar que l’actual Innova, ja començava a ser obertament criticada per altres grups de l’oposició, que en formaven part, a banda que els seus antecessors l’havien ajudat a crear cinc anys enrere. La cosa era curiosa; fins i tot, la revista Aquí (dirigida per en Joan Carrión), havia dut a terme una enquesta preguntant a la ciutadania si sabien què era Innova i ho publicaven a primera plana. Llàstima que no guardo aquest retall de premsa de llavors, però recordo que hi havia comentaris de la gent del carrer que es pensaven que Innova era una marca de rentadores, o «el sitio del Ayuntamiento donde el alcalde no deja entrar al Elvis». No en recordo les dades exactes, però em sembla que de dues-centes persones entrevistades per telèfon, només una o dues sabien més o menys el que era Innova: un holding d’empreses municipals que gestionava entre el 60 i el 70% dels pressupostos municipals, diners públics, però manegats de manera privada. Com he dit en capítols anteriors, a principis del 2007 ni jo mateix sabia què era Innova, fins que l’advocat Pujol Masip la va denunciar durant l’inici de la campanya electoral a través de la seva plataforma PRIM.
Durant aquells dies tan intensos, ens els quals encara esperàvem entrar a Innova més o menys per les bones, en Lluís i jo, vam dur a terme una reunió privada al despatx del mateix Eduard Ortiz en relació amb aquest tema. L’home ens va comentar que no entenia per què l’alcalde no ens deixava formar part del consell d’administració d’INNOVA i va afegir que «vosaltres sou diferents a la resta de formacions polítiques, però també us interesseu pel bon funcionament de la ciutat i també teniu les vostres propostes, encara que a vegades us passeu una mica». Parlar, llavors, amb l’Ortiz era com parlar amb el «policia bo» i en Pérez era «el dolent». De totes maneres, jo ja començava a observar que entre tots dos hi havia una mena de distància política i personal. En Pérez volia ser com més de la ceba reusenca, integrant-se a dins dels cercles elevats i culturals del Centre de Lectura, flirtejant amb l’elit d’Esquerra Republicana del sector Benach i tal; mentre que l’Eduard Ortiz –tret que formava part de la colla gegantera per Festa Major– passava totalment d’aquest ambientillo de culturetes i anava a la seva, es preocupava del bon funcionament de l’Ajuntament com a organisme municipal i tal. De totes maneres, llavors ja trobava estrany que el primer tinent d’alcalde municipal, gairebé mai vingués als actes públics com inauguracions, festes de barri... A mi, personalment, aquell home em queia força bé, malgrat que fos l’ovella negra de l’equip de govern de llavors i una de les persones més criticades de l’Ajuntament de Reus. Llavors el veia com el polític més intel·ligent i més autèntic que hi havia a dins del consistori, malgrat que el tinguéssim al front contrari.
Tornant al ple de la creació de l’EPEL d’Innova, encara no recordo per quin motiu exacte només vaig presentar una moció i res més. Aquella proposta va consistir en la creació d’un monument commemoratiu a l’avellana de Reus, que s’havia d’ubicar en un lloc estratègic de la ciutat o en qualsevol de les rotondes que s’havien projectat per Reus. Recordo que només va ser el senyor Hipòlit Montseny de CiU qui va justificar el seu vot en contra, la resta de formacions no van dir ni ase ni bèstia:
Nosaltres considerem que seria més apropiat, si s’escau, un monument dedicat a la pagesia en el seu conjunt, els pagesos i les pageses que durant tants anys i amb tant d’esforç han contribuït de manera decisiva a fer gran la ciutat, portant-la arreu del món amb el nom d’avellana de Reus.
Segons tinc apuntat a l’agenda que encara conservo des de llavors, el dilluns 29 d’octubre, després d’atendre ens quants afers al meu despatx, en Lluís i jo ens vam adreçar caminant fins a la Facultat d’Econòmiques i Empresarials ubicada al Tecnoparc de Reus. Allà mateix, a la sala d’actes, el periodista Jaume Fuentes duia a terme el seu programa de ràdio per a RAC1. Recordo que em va fer pujar a dalt de l’escenari per fer-me una petita entrevista en directe i jo em vaig queixar de l’alcalde, dient que: «ha de dimitir perquè no em deixa fer un follòdrom a Reus», fins i tot em vaig posar a fer unes patacades de karateka (a l’estil de l’Elvis quan actuava a Las Vegas), que van fer riure i aplaudir el públic assistent, gairebé tots estudiants d’aquella Facultat, mentre el periodista em mirava totalment sorprès (i garratibat) per allò.
El dissabte 3 de novembre, després d’anar a visitar el senyor Ramon Sambró, president del barri Immaculada, vaig assistir al dinar que van organitzar els treballadors de la neteja de Reus al restaurant El Álamo d’Alcover, al qual van convidar els principals portaveus de l’oposició i el senyor Eduard Ortiz, que llavors els feia totalment costat i anava en contra de l’Ernest París i la seva regidoria de Medi Ambient. Com que també hi vaig anar vestit d’Elvis, els comensals em van aplaudir força només veure’m arribar; fins i tot vaig fer els típics gestos de karateka davant de tothom. Allò va picar el Carles Pellicer, que es va aixecar de la seva taula i es va posar al mig de la sala perquè també l’aplaudissin, el mateix van fer, llavors, en Miquel Àngel López Mallol i en Jordi Cervera, que també hi eren.
El dilluns 5 de novembre vaig assistir al funeral d’en Claudi Arnavat, havia mort durant el cap de setmana anterior i se’n va dur a terme un funeral civil al cementiri de Reus, en Francesc Artero em va donar personalment les gràcies en nom d’Alcaldia i de la família del difunt.
L’endemà d’aquell funeral, vaig tenir una reunió intensa amb en Jaume Renyer, el secretari municipal, que havia tornat d’una excedència d’uns quants mesos. Va ser un plaer tractar-lo en persona i debatre algunes qüestions polítiques que afectaven la CORI, ell mai va entendre per què l’alcalde es comportava amb nosaltres amb aquella actitud tan despòtica i afegia que teníem tant dret a estar a dins d’Innova com la resta de formacions polítiques.
–Segur que si això us ho parléssiu bé entre vosaltres, entre en Lluís Miquel Pérez i tu, segurament arribaríeu a una entesa, prova-ho home, prova-ho. Jo també parlaré amb l’alcalde –recordo que em va dir amb una actitud pacificadora.
Allò em va fer dur a terme una nova reunió totalment privada amb l’alcalde de Reus. Li vaig preguntar què havia de fer perquè finalment entréssim a dins d’Innova i tinguéssim el nostre assessor que ens corresponia, llavors en Pérez que estava de bon humor em va comentar que si «els de la CORI afluixeu, entrareu a dins d’Innova i tindreu el que us correspon de debò», afegint que veia complicat que en aquelles alçades es pogués fer alguna cosa de debò, però que ho intentaria d’una manera o altra. «Però abans vull veure com vosaltres feu el gest primer que tot», va afegir. Aquest tipus de prepotència característic en ell, em va fer respondre-li que el «gest» primer l’havia de fer ell en lloc de nosaltres, de manera que finalment no vam arribar a cap entesa definitiva i el tema d’Innova seguiria igual durant anys i panys...
Arran de tot això, en Lluís i jo ens vam adreçar al despatx d’en David Peña per acabar-ho de parlar i ell ens va indicar que ho denunciéssim directament al Síndic de Greuges de Catalunya a través d’una videoconferència que es va dur a terme a la seu del Col·legi d’Advocats de Reus, instal·lada al mateix edifici del Carrefour. Un secretari del senyor Ribó, del qual no recordo el nom, em va rebre per vídeo i va prendre nota de tot el que li vaig exposar, tot dient que aviat rebria la resposta del Síndic, però em va demanar que li presentés un dossier més detallat de tot el que m’estava passant amb el vet a Innova.
El divendres 16 de novembre em ve present que vaig assistir a la inauguració de la Fira de l’Oli a Reus que es va celebrar a la plaça de la Llibertat amb un munt d’estands. Allà mateix la Katharina i jo ens vam trobar el Pirata el del Gorro totalment borratxo duent un carret de la compra mentre anava adquirint productes de la terra. En aquest punt també em ve present el record desagradable de trobar-me amb el Kandi Álvarez, antic professor meu del Mas Carandell, que també era músic (Piskerra, Kandi y los que son, Medusa, etc.) i llavors treballava en una àrea de medi ambient de l’Ajuntament. El paio es va adreçar tot emprenyat cap a mi, preguntant-me què feia jo donant suport als mafiosos de Fomento de Construcciones y Contratas, en contra de l’Ernest París. A més, em va tirar en cara que jo l’havia criticat obertament per dins de l’Ajuntament. Al primer punt, li vaig respondre que ho feia per tocar els pebrots al Pérez perquè no em deixava entrar a Innova i, al segon, li vaig aclarir que era totalment mentida i que era un rumor que li havia fet arribar algú d’Iniciativa Verds per posar-lo en contra meva. Fins llavors sempre havia tingut certa admiració cap a aquest senyor que era una mena de rock star navarresa instal·lada a Reus des de vint anys enrere. A ell també li agradaven els xous musicals que duia a terme amb la Banda del Pere Mata durant la dècada anterior. Però per culpa de la política, moltes vegades et pots acabar barallant amb gent que aprecies de debò. Al meu pare li va passar també un munt de vegades.
Després de la Fira de l’Oli, la meva esposa (que m’acompanyava en tots els actes en els quals era convidat com a regidor) i jo ens vam adreçar a l’hotel NH Ciutat de Reus, on es produïa el sopar solidari organitzat per la Lliga contra el Càncer. Recordo que durant les postres ho vaig passar molt malament perquè em va agafar un atac de riure mentre l’alcalde duia a terme el seu discurs protocol·lari amb solemnitat. El pitjor de tot és que estava assegut a la seva mateixa taula (junt amb altres regidors de l’Ajuntament) i la Katharina no parava de renyar-me amb veu alta, de manera que enmig del públic silenciós i atent al parlament de l’alcalde, se sentia més forta la seva veu cridanera que no pas el meu riure involuntari. Fins i tot, recordo com la senyora Dolors Sardà (regidora de CiU) va cridar l’atenció a la meva esposa: «Oye, Katharina, se oyen más tus broncas que la risa de tu marido.» Recordo que aquell atac de riure involuntari em va durar gairebé com un quart d’hora, i com més em renyava la meva esposa davant de tothom que ens mirava de mala manera, més augmentava el meu riure, tot plegat fruit dels nervis. És una cosa que em passa sovint, en moments de tensió o moments de dol, com en un funeral, per exemple, a vegades em passa això. No ho puc evitar. No sé si és per una patologia psicològica o pel meu caràcter juantxi, però de totes maneres amb això del discurs de l’alcalde ho vaig passar malament, de veritat.
El dilluns 19 de novembre vaig ser convocat pel col·lectiu de la tercera edat de Reus en una reunió que es va dur a terme al Centre Cívic Ponent, a l’avinguda dels Països Catalans de Reus. Aquella trobada personal la vaig tenir amb dos membres de la directiva: el senyor Joaquim Manrubia i el senyor Ramon Sánchez, volien saber quines eren les propostes del nostre partit en relació amb el col·lectiu de la gent gran de Reus. Em va saber greu respondre’ls que la CORI només érem un partit per a la gent jove, però que ja miraríem d’intercalar un jubilat com ells per pal·liar aquell desequilibri generacional polític. Aleshores en Lluís i jo teníem en ment incorporar el Ramon Sans (que ens venia a visitar gairebé cada dia al despatx) i activar-lo per aquestes qüestions, cosa que es va fer amb força èxit, perquè el vam nomenar com a representant de la CORI en el Consell de la Tercera Edat i allà, al principi de tot, ja la va armar ben bona. Va dir, públicament, que aquell col·lectiu no servia per a res: «Semblen com ovelletes davant de la regidora, diuen que sí a tot, i això no pot ser, home!», ens comentava a mi i a en Lluís totalment enfadat quan havia anat a alguna reunió com a públic o ciutadà de Reus normal i corrents.
Així doncs, el dijous 22 de novembre la CORI ja li vam organitzar una roda de premsa perquè fos el protagonista absolut davant dels mitjans de comunicació. Allò va servir perquè l’home es queixés públicament de la primera reunió del Consell de la Gent Gran a la qual havia assistit, que titllava de poc seriosa i acusava la regidora Rosa Garrido (del PSC) d’abandonar la reunió perquè tenia pressa quan van arribar els precs i preguntes. El Diari de Tarragona es feia ressò d’aquest fet en un breu que va publicar en l’edició del 23 de novembre (pàg. 17):
La CORI acusa de «poco serio» al Consell de la Gent Gran. Dice que está hecho «para quedar bien». El anciano de 79 años acusó de «poco seria» la reunión. «Yo hice algunas propuestas y no me hicieron caso», concluía Ramón Sans.
Durant aquells dies, gairebé a finals de novembre del 2007, a en Lluís i a mi se’ns va ocórrer muntar una plataforma de veïns expropiats de Reus per anar en contra de l’Ajuntament, a la qual vam anomenar PEREZ (Propietaris Expropiats de Reus i Zona), integrada per la majoria de veïns de la Partida de la Hospitalera (un lloc proper a l’escola Montsant) que es veien afectats per un pla de remodelació urbana perquè es volia crear una gran zona de jardins en aquell punt de la ciutat. Allà es produirien expropiacions de terrenys a dojo que afectarien a gran part dels veïns menys a la regidora Empar Pont que casualment tenia el seu xalet allà mateix. Recordo que vam dur a terme aquella primera reunió al cafè de Reus i va venir la mare d’un prestigiós polític reusenc que també tenia el seu mas en aquella zona i a diferència de la resta de veïns, ella estava totalment a favor que li expropiessin bona part del seu jardí, perquè entrava a dins d’una clau especial que feia que se li remunerés en gairebé tres-cents mil euros, cosa que es veu que no succeïa amb la resta de veïns afectats. Com que la filosofia d’aquella plataforma era anar en contra del Pla Parcial de la Partida de la Hospitalera, en lloc d’anar-hi a favor, vaig demanar de bones maneres a aquella senyora que abandonés la reunió. Ella ho va fer, però de males maneres i posant el crit al cel. Allò es veu que va espantar la resta de veïns que hi havia perquè era la mare d’un diputat amb molta influència, i també van abandonar la reunió. Allà només hi vam quedar en Lluís i jo amb un matrimoni jove que estaven a punt de perdre la casa i tot, a banda del jardí.
Pel mes de novembre també vaig ser convocat a la 24a entrega de premis de Catalunya en una gala celebrada al Teatre Fortuny on va assistir el director de cinema Bigas Luna al qual vaig tenir el plaer de conèixer en persona i hi vaig parlar una estona sobre cinema i política en general. «Ja veig esteu fent com la Cicciolina a Itàlia, però en l’àmbit de Reus, la qual cosa és força interesant», recordo que em va comentar quan jo li vaig explicar el que estàvem fent amb la CORI. En aquest mateix acte em vaig trobar la pallassa vallenca Pepa Plana, que em va dir que «Ets un pallasso polític de debò. Almenys tu fas riure molt, no com els altres.» Que m’ho digués algú com ella mateixa va ser tot un honor per a mi.
Uns dies després, vaig participar en una reunió per fomentar el turisme reusenc a través d’una taula rodona formada per membres de la Unió de Botiguers, el Tomb de Reus, el Patronat de Turisme i la Cambra de Comerç, més els portaveus dels grups municipals de llavors. Recordo que aquella reunió es va dur a terme en un despatx de la Cambra de Comerç on hi havia la taula més gran que he vist en ma vida per realitzar aquell tipus de reunions. Durant la sessió, presidida per l’Isaac Sanromà, com si fos un alcalde alternatiu, es va produir un enfrontament obert entre la Unió de Botiguers i el Tomb de Reus, en contra de les polítiques municipals que duia a terme l’equip de govern. Hi havia gran preocupació vers la instal·lació que es volia fer d’un gran centre comercial a la fira de mostres. Es va afegir que el Pallol ja estava fent molt de mal al comerç tradicional. I tenien tota la raó del món. El senyor alcalde els va respondre que Reus sempre havia sigut una gran ciutat comercial i tenia cabuda per a tots els tipus de comerços, «a banda dels tradicionals de tota la vida».
Em ve present que vaig intervenir proposant que s’havien de baixar les tarifes dels aparcaments municipals, sobretot els de la plaça de la Llibertat, «perquè això frena la visita de forasters de fora vila, o de la gent que viu lluny del centre de Reus». En Fèlix Oliva em va recordar que la gent ja podia obtenir vals de descompte si anaven a comprar pels comerços de la nostra ciutat.
A continuació, el senyor Sanromà es va queixar a l’alcalde que l’Ajuntament encara no havia treballat gens ni mica per promocionar la nova marca de ciutat: «Reus vitalitat Antoni Gaudí», i en Lluís Miquel Pérez es va acabar enfadant amb tots plegats dient: «feu propostes, però encara no n’he rebut cap, carai. Sou vosaltres els comerciants, no pas jo».
Recordo que en aquella reunió tan important per al futur del comerç local, també hi havia en Josep Baiges assegut en un racó d’aquella taula tan immensa i fastuosa, prenent nota de tot el que s’estava tractant, potser per aixecar una acta de tot plegat. El veia tan atrafegat manegant un miniordinador i un aparell de gravació digital, que em va semblar com si fos un espia, un detectiu professional o una cosa semblant. «És l’Almogàver, és ell, sense dubte. En Jofre Vinaixa en persona», vaig pensar observant-lo totalment meravellat. Era una veritable reencarnació física (sols física, que no hi hagi mals entesos, eh?) del nou personatge literari que jo estava creant durant aquells anys, protagonista absolut de la meva primera novel·la titulada El darrer almogàver, que vaig publicar per Internet el 2011, uns quants anys més tard d’aquella reunió tan fastuosa.
El dijous 29, recordo que vaig participar a la primera comissió de la Guàrdia Urbana que es va dur a terme durant aquell mandat; es va crear un grup de treball de seguretat que estava integrat per la majoria de portaveus municipals, tret de CiU, que ho va delegar en la Teresa Gomis, i del PP, en l’Alícia Alegret. El senyor Ernest París representava Iniciativa Verds; la senyora Pont, Esquerra, i el senyor Ortiz, regidor també de la Guàrdia Urbana, va crear aquesta comissió perquè entre tots poguéssim millorar la seguretat ciutadana i les millores en les actuacions policials. Durant aquella trobada, l’Eduard ens va ensenyar detalladament totes les dependències de la Guàrdia Urbana, fins i tot els garatges on estaven estacionades les motocicletes i els cotxes patrulla. També ens va presentar el tinent Durà, comandant de tota la policia urbana de Reus, que ens va explicar pel damunt com funcionava la Guàrdia Urbana de Reus, dient que malgrat que mancaven efectius policials, preferien «ser pocs i estar bé entre nosaltres, que no pas ser massa i acabar essent ineficients». En aquella trobada també ens va comentar que per a cada agent que sortia a patrullar pel carrer, logísticament calien tres persones més cobrint-lo: una telefonista pendent de la ràdio per avisar els reforços, Creu Roja i altres serveis per l’estil; un administratiu per classificar els comunicats i les incidències; i un mecànic de manteniment de vehicles per si havia una averia durant una persecució.
No recordo si algun dels polítics assistents a la reunió vam fer alguna aportació o pregunta en concret, però sí que em ve present que quan sortíem cap al carrer, va passar un grup de vint urbans, corrent davant nostre; eren nous cadets que realitzaven pràctiques d’evacuació. La veritat és que va ser un espectacle fascinant, veure’ls en acció des de tan a prop.
He comentat això de la visita a la caserna de la Guàrdia Urbana perquè l’endemà mateix, al següent ple municipal ordinari, vaig retre una mena d’homenatge juantxi a la nostra policia municipal, tot demanant que s’ubiqués un barri Roig com el d’Amsterdam al voltant de l’autovia de Reus a Salou, per «canalitzar de manera positiva el fenomen de la prostitució ambulant en aquest punt de la ciutat», on casualment la policia urbana de Reus tenia més feina detenint prostitutes i sancionant els seus clients.
Aquesta moció que vaig exposar de manera seriosa i amb tot luxe de detalls, va despertar veus i gestos de desaprovació entre els polítics assistents al ple perquè no veien adient que es plantegés aquell tema tan tabú i vulgar segons el seu parer, en una sessió tan solemne com aquella, en què hi havia temes més importants a tractar pel futur de la ciutat. Aquests van ser els principals trets de la meva exposició de motius perquè la resta del consistori hi votés a favor o en contra:
Avui en dia ens trobem que el fenomen de la prostitució reusenca obeeix a un fet d’expansió al voltant de l’autovia de Reus a Salou i provoca tot tipus de problemes. En primer lloc, es produeix un factor d’alteració de trànsit viari provocat pels conductors que requereixen dels serveis de les prostitutes que fan dit per l’autovia de Reus a Salou, de manera que en estacionar els seus vehicles enmig de la carretera o en qualsevol voral per negociar els preus amb aquestes dames de la nit, això pot provocar un seguit d’accidents de trànsit, ja que aquests tractes es produeixen gairebé tots en hores nocturnes en què la visibilitat és més minsa que de dia. D’altra banda, les noies que es veuen obligades a exercir la prostitució com a modus vivendi, també han de patir les conseqüències nefastes de treballar a la intempèrie tant a l’estiu com a l’hivern i patir les conseqüències climatològiques i el problema de fer dit o autoestop en aquest tram de l’autovia, amb el perill de ser atropellades per turismes que circulen a grans velocitats, perquè no parlem d’un carrer, ni d’una carretera comarcal, sinó d’una autovia.
Llavors vaig proposar que, en lloc de perseguir les prostitutes i sancionar els usuaris de les prostitutes:
En primer lloc, s’ha d’establir una infraestructura de solars i terrenys al voltant de l’autovia de Reus a Salou, per a la creació d’un barri Roig com el d’Amsterdam, ubicant-hi tot un seguit de cases del plaer i prostíbuls, perquè les prostitutes ambulants d’aquesta zona de Reus puguin exercir el seu ofici dignament.
En segon lloc, la ubicació d’aquest barri Roig s’hauria de dur a terme en un espai de la ciutat que fos prou apartat de qualsevol zona residencial o veïnal, però que estigui dins del radi d’actuació d’aquestes xarxes de prostitució, tal com succeeix amb la famosa i mítica sala d’espectacles anomenada Privée, altrament coneguda com el VIP’S.
En tercer lloc, els locals o prostíbuls en qüestió haurien de mantenir unes quotes de sanitat establertes per la Unió Europea i, al mateix temps, donar la possibilitat de reinserció social a les noies que exerceixen la prostitució, més ajut psicològic. De moment hi ha països a Europa on les prostitutes cotitzen a la seguretat social i realitzen la seva feina com una tasca més del sector dels serveis, a l’estil de massatgistes o perruqueres, però sense caure en cap tracte denigrant ni discriminatori per part de la resta de la societat.
Finalment, vaig concloure aquella proposta tan polèmica i juantxi alhora, tot aclarint que:
Esbrinant el possible doble joc de paraules que pot implicar l’expressió de barri Roig, s’hauria d’estudiar la creació de carrers, places i avingudes que tinguessin els noms en homenatge a famosos polítics i ideòlegs revolucionaris d’esquerra amb tot el glamur que els pertoqui, com podria ser «l’avinguda Kar Marx», «la plaça Roja», «l’avinguda de Lenin», «el bulevard Josef Stalin», etc., tot englobat a dins d’aquest barri Roig de Reus.
En acabar aquella exposició de motiu vaig notar com tot el ple municipal se sentia indignat amb mi. Aquesta vegada estaven enfadats de debò i allò crec que em va consolidar com a enfant terrible de la política local.
Recordo com en Miquel Àngel López Mallol es va dignar a respondre la meva proposta de manera sarcàstica, però amb certa gràcia:
El nostre grup municipal del Partit Popular de Reus enten que si això és un fenomen de prostitució ambulant, el que podríem fer és associar-nos amb els col·lectius de marxants i així cada dia es podria estar en un indret diferent. En el cas de Reus, com que no hi cabria a la plaça del Mercat, es podria instal·lar on van estar ubicats els marxants quan estaven en obres; el passeig Prim i el passeig Sunyer complirien aquesta funció i, al mateix temps, serviria per omplir el pàrquing de la Pastoreta, on podríem fer que les mateixes places tinguessin uns separadors i es pogués fer allí la feina que s’hagués de fer.
Malgrat que el seu discurs feia riure de debò, la cara d’emprenyat que fotia el líder del PP de Reus, mentre parlava, feia por de debò; fins i tot, recordo que l’Alícia Alegret l’observava totalment fascinada amb la boca oberta, no es podia creure que el seu número 1 fes un discurs d’aquell tipus per respondre a la meva immoralitat política. Semblava una esmena o un complement a la moció de la CORI.
A continuació, en Carles Pellicer, amb l’afany de liderar i posar ordre a aquell sector de l’oposició que se li estava desviant massa, va fer un discurs cantant-me les quaranta (a la seva manera elegant i polida) per la immoralitat de la meva moció:
Nosaltres sempre hem estat molt curosos amb la seva proposta i espero continuar-ho sent, però en aquest àmbit de la prostitució no podem frivolitzar. Hi ha gent que pateix molt i hi ha gent que està molt explotada. Li diré que jo fa pocs dies venint de Barcelona, eren les 10 de la nit, a la rotonda de l’aeroport vaig veure que hi havia dues noies fent dit i em feien pena. Feia fred i ja es pot imaginar com anaven vestides. Lamento que es frivolitzi en aquest tema, perquè no crec que els veïns i veïnes del barri Montserrat, Bellisens, Fortuny i Mas Iglésies opinin com vostè.
A continuació, el futur alcalde de Reus va seguir amb la seva arenga política, afegint que trobava de molt mal gust el fet de que jo com a regidor en funcions de l’Ajuntament de Reus, presentés aquella moció, perquè l’endemà mateix, 1 de desembre, era el dia mundial de la sida i moltes prostitutes: «Havien mort per culpa d’aquesta malaltia.»
Recordo com tot plegat ho va manifestar amb una energia i una mala llet esfereïdora, com si fos un policia posant una multa i renyant el conductor. Em mostrava una cara fosca i desagradable que jo encara no havia vist mai en ell, i això que ja feia molts anys que el coneixia. Aleshores va seguir responent a la meva moció amb una cara més amable, afegint que:
CiU està d’acord amb la promoció de ciutat, la promoció del sol industrial, i amb això ens trobarà sempre al seu costat, però sempre que sigui coherent, perquè en la seva moció s’estan tocant temes humans importants i voldria recordar-li que acabem d’aprovar un tema de la sida, que vostè porta un llaç i que aquestes persones són les que formen part de l’últim graó de la cadena amb possibilitat d’afecció de la malaltia. Voldria dir-li sentidament perquè és així.
Finalment, en Carles Pellicer va concloure anunciant el seu vot en contra de la meva proposta perquè la trobava «poc edificant» i amb aires de superioritat va indicar que havia presentat un prec «que després es veurà, en la línia de dir: fem més prevenció en l’àmbit de la Guàrdia Urbana, més control i també fem més prevenció social». Finalment, va escombrar cap a casa fotent canya als socialistes:
Cada dia hi ha manifestacions d’aquesta prostitució viària, ja ho sé, i alguna vegada he observat la situació. Fa molt de temps que va això de la prostitució i al darrere hi ha un negoci, com diu vostè, Sr. Santamaria; per tant, hem d’acabar amb això. Però no només amb el tema del negoci, és per les persones que hi ha darrere, que pateixen molt.
Ja per acabar la seva intervenció, donant a entendre que, en el fons, no volia perdre la seva amistat amb mi, va manifestar:
Es tracta d’un tema personal i lamentablement el nostre grup, i li dic sentidament, Sr. Santamaria, perquè sap que l’aprecio i tinc molt bona relació amb vostès, però hi ha coses amb les quals ens agradaria que no es frivolitzés.
Aquell discurs convergent tan correcte a escala moral i ètica, on també hi havia una part de cantar-me las quaranta, tractant-me com un imbècil davant de tot Reus, me’l vaig prendre molt malament, sobretot pel to reprimidor i l’energia negativa amb què m’ho va dir. Aquell to de veu i aquell llenguatge gestual prepotent típic dels pijos de Reus, que sempre m’havien caigut tan malament, em va treure totalment de polleguera. Era molt pitjor que si m’hagués fotut canya el mateix alcalde o l’Eduard Ortiz. Per tant, recordo que li vaig respondre de males maneres el primer que em va passar ple cap:
Miri, senyor Pellicer, es tracta de no escombrar sota la catifa que es diu. Segons el seu parer, traiem les prostitutes d’aquí i que vagin cap allà, perquè així els posarem més multes. Les traiem del barri Montserrat i que vagin cap al barri Gaudí. A Reus hi ha un flux d’aquest fenomen des de fa molt de temps i segurament hi ha molts empresaris de Reus, no sé si algú forma part del seu partit, que compleixen amb aquesta doble moral i són socis d’aquests locals.
En dir aquelles darreres paraules, vaig sentir un rumor sonor de protesta entre tot el cadiram del ple municipal: «Oooohh!» Tots els regidors donaven mostres de sentir-se escandalitzats pel que estava dient al líder convergent. Llavors vaig fer una pausa observant a tothom i vaig prosseguir de manera insegura, perquè llavors vaig deduir que potser havia tocat alguna tecla equivocada, és clar: «També ho poden ser els votants del nostre partit, la CORI, que compleixin amb aquesta doble moral i són també socis i clients d’aquests locals», vaig afegir intentant rectificar la cosa, però encara em va sortir pitjor: «També poden ser votants de CiU, tal com he dit abans, PSC o del mateix PPC...» En dir aquelles darreres paraules el rumor d’espant barrejat amb protesta encara es va sentir més fort que mai: «Oooooohhh!»
De totes maneres, adonant-me que l’havia cagat de debò, encara vaig prosseguir amb el meu discurs amb veu enfadada:
Hi ha molta gent que ha votat aquest partit, que són clients de bordells o de les putes ambulants de la carretera de Salou, i després foten escàndol que no n’hi ha d’haver. Això existeix, és una economia submergida amb molt de pes a la indústria de la nostra ciutat, en aquest aspecte.
Mentre deia aquestes paraules els meus companys de consistori continuaven murmurant entre ells i observant-me com si fos un boig escapat del Pere Mata, tal com feia la gent del públic assistent, que flipaven mandonguilles amb el que sentien debatre en un ple municipal com aquell. Llavors vaig fer una pausa i em vaig adreçar a l’alcalde amb una mirada interrogativa, ell va abaixar el cap fent-me el gest d’assentiment perquè prosseguís amb el meu discurs de rèplica contra el Miquel Àngel López Mallol i en Carles Pellicer, sobretot contra aquest últim, que llavors ja m’havia fet enrabiar de debò. Ho havia aconseguit...
Què millor que fer fluctuar aquest fenomen de la prostitució reusenca i canalitzar-lo de manera positiva, creant aquests locals públics que he anomenat en la moció. He dit la carretera de Salou, però pot ser en un altre punt apartat. Et trobes que a la Canonja hi ha el Sant Vicenç i no trobes a tantes prostitutes fent dit al carrer, ja que estan totes a dins del local. A Miami Platja també hi ha un munt de prostíbuls legalitzats i elles estan a dintre. És una manera d’albergar aquest fenomen i conduir-lo ràpidament cap a una inserció i per a una reinserció i habilitació social, tal com es du a terme en molts països d’Europa on ja fa molts anys que tenen aquest problema, com a Alemanya, on s’ha aconseguit el gran pas. Com que la prostitució és igual que les guerres no s’eliminarà mai de la humanitat; per això, des de la CORI volem que es canalitzi com un ofici digne, acabant amb les màfies i que les pobres noies puguin cotitzar a la seguretat social i que tinguin facilitats per usar aquests locals.
Finalment, com que tenia a la resta de regidors del consistori fent-me morros durant tota l’estona vaig concloure dient: «No sé si m’enteneu, però aquesta és la nostra intenció, amb perdó del que he dit abans pels votants d’aquests partits. No volem frivolitzar el problema de la prostitució.»
A continuació, en Lluis Miquel Pérez, sense immutar-se gens ni mica, em va fer un gest preguntant-me si havia acabat, i quan vaig afirmar amb el cap, l’home va empassar-se la saliva i va dir-me de manera força tranquil·la com si no hagués passat res: «A partir d’aquest parlament del senyor Santamaria, volia manifestar que m’havia fet la promesa a mi mateix de passar absolutament d’intervenir en determinades propostes presentades.» A continuació, el nostre alcalde ja va emprar un to de veu una mica més corrosiu:
Avui el senyor Pellicer ha rebut una invocació en relació amb el fet que determinats empresaris que formen part del seu partit poden tenir interessos. I ara, he de dir amb certa solemnitat [va anunciar amb veu ampul·losa, sense amagar la seva ira]: Sr. Santamaria, pel bon ordre i pel respecte que tenim, el proper ple tindrà lloc el 21 de desembre, llavors o vostè porta proves que empresaris vinculats amb aquestes formacions polítiques estan involucrats amb negocis il·legals com són establiments de prostitució o solemnement aquí haurà de demanar disculpes als representants que vostè ha invocat abans que emprenguin accions judicials contra vostè. Quedem així.
La manera com m’ho va dir, em va afectar tant que li vaig respondre que les voldria demanar en aquell mateix moment; que m’havia adonat que havia pixat totalment fora de test. Malgrat tot vaig pensar que «les veritats ofenen», però això altre no ho vaig dir, és clar. Quan es va produir la votació de la meva moció tan polèmica, recordo que tothom va votar en contra i jo mateix em vaig abstenir. No es podia ser més juantxi en aquesta vida...
Recordo que en acabar el ple, com que havia estrenat el meu vestit d’Elvis color taronja brillant, em vaig trobar l’Alícia Alegret per les escales que conduïen als despatxos dels grups municipals.
–Ostres, Ariel, avui al Ple m’has deixat totalment enlluernada, deu ser aquest vestit nou color taronja tan brillant que portes. Però avui sí que he flipat molt amb tu, moltíssim... Amb tu i el teu juantxisme, eh? –em va comentar, mentre m’observava millor de dalt a baix.
–Mira, Alícia, soc així. Sento molt el que he dit, però el Pellicer amb el seu discurs tan moralista, m’ha tret totalment de polleguera, m’ha ratllat de debò, per això he dit el que he dit, saps? –li vaig respondre, mentre la regidora del PP em seguia observant totalment fascinada, com si jo fos un alienígena o una cosa per l’estil.
–Doncs sàpigues que ho he trobat extraordinari, acabo de veure que ets un juantxi de debò, eh? No fas només un personatge de comèdia, tal com em pensava al principi.
Després al despatx em vaig trobar amb en Lluís Oliach, que havia vist tot el Ple, i em va felicitar per tot plegat dient-me:
–Ets el meu ídol, Ariel, ara ho he descobert de debò, ets el meu ídol. Això de dir-los que són uns puteros enmig d’un ple municipal ha estat genial. Genial! –va proclamar tot content mentre m’observava com si llavors hagués vist una cosa en mi que encara no havia percebut mai.
–Xec, que no n’hi ha per tant, Lluís. M’he passat una mica i ja està –vaig respondre cada vegada més angoixat, adonant-me llavors fins on podia arribar el meu frenesí polític descontrolat, i allò em va començar a fer bastanta por. A més, per més inri els meus pares (i bona part de la família) veurien tot allò per Canal Reus i patirien de debò per la meva persona.
Durant aquell ple municipal del 30 de novembre del 2007, la CORI també va presentar una moció (redactada exclusivament per mi), on demanàvem el trasllat de la Sagrada Família (pedra per pedra) fins als terrenys del Tecnoparc de Reus per evitar-ne el possible enderrocament per culpa del traçat de l’AVE pel centre de Barcelona. Vaig afegir que aquella proposta era beneficiosa per Reus perquè «finalment, albergarà un monument de l’arquitecte Antoni Gaudí, i això incrementarà la quantitat de visites turístiques a la nostra ciutat». Per tant, també «augmentarà el nombre de visites de la Capsa Gaudí, arribant, de sobres, a les seixanta mil anuals que té previstes el Patronat de Turisme perquè el seu projecte surti rendible.»
Com és evident, aquesta moció només va rebre un vot a favor per part de la CORI i la resta en contra. De totes maneres, al cap d’una setmana de presentar-la al ple municipal de Reus, el periodista Josep Maria Espinàs, va publicar una columna a El Periódico de Catalunya (divendres 7 de desembre, pàg. 9) que parlava de la nostra moció, amb el títol d’«Alejemos la Sagrada Família», l’home explicava el següent:
Hay gente que tiene imaginación. ¿Cómo no se nos había ocurrido? En lugar de cambiar de lugar el túnel del AVE, ¿por qué no podria cambiarse de lugar la Sagrada Família? La idea es de Ariel Santamaria, concejal del Ayuntamiento de Reus y portavoz de la Coordinadora Reusenca Independent [...]. El concejal, que es amigo del rock, propone desmontar la Sagrada Família y llevarla, piedra a piedra, a la ciudad de Reus, que precisamente es la capital del territorio donde nació Gaudí.
Ja per acabar, volia comentar que em va sobtar que durant l’inici d’aquell ple municipal del 30 de novembre del 2007, mentre es votaven les primeres mocions de l’equip de govern, em vaig trobar amb la sorprenent situació que en Carles Pellicer m’observava atentament des de l’altra banda del cadiram i em feia gestos amb les mans i la cara, com si m’estigués donant instruccions, o bé unes indicacions secretes que jo desconeixia totalment. Semblava que volia donar mostres que ell i jo estiguéssim totalment compenetrats i fóssim gairebé camarades del mateix partit polític, o una cosa semblant. El paio s’esforçava a fer-me aquells gestos perquè ho veiés tothom, com si fos el meu instructor, o «el mentor del senyor Santamaria», que havia dit l’alcalde en un ple anterior.
Arran de tot això, algú de dins del PSC es va afanyar a publicar un article per la revista Més Reus (dimecres 5 de desembre, pàg. 6), signat com a «Grup Municipal PSC», en què criticava que en Pellicer i jo anéssim tant a l’uníson, donant mostres que jo simplement era un titella del Pellicer: «Els gestos de Pellicer a Santamaria» es titulava aquell escrit, redactat amb tota la mala bava del món:
El passat 30 de novembre hi va haver un ple municipal. Qualsevol dels assistents al saló de plens, o qualsevol ciutadà que mirés per televisió el ple, va poder observar com el Sr. Pellicer de CiU, feia gestos al Sr. Santamaria de la CORI, per indicar-li quan votar a favor o en contra en diverses ocasions.
A continuació, aquest article m’acusava de ser insolidari de les bones causes de la ciutat per culpa de la influència convergent:
El resultat ha estat que han votat en contra del finançament amb entitats de crèdit, per finalitzar el nou hospital, la construcció de les noves escoles públiques i la rehabilitació de les existents o, també, la creació de nous habitatges de protecció oficial per a joves i persones amb rendes baixes.
Aquell redactat culminava amb una sentència esfereïdora per la nostra formació política: «CiU i CORI han votat en contra d’aquestes mesures. Per tant, la dreta de Pellicer i els juantxis de la CORI, estan cada dia més a prop.»
En llegir allò, no vaig tenir cap dubte de que el Pellicer i l’equip de govern s’havien posat d’acord a donar-me pel sac en aquest aspecte. Allò dels gestos del Pellicer ho vaig trobar totalment forçat i amb la finalitat perquè més endavant es comentés a escala pública, tal com estava succeint en l’àmbit de la premsa escrita. Al cap de dos dies, a la revista Més Reus (7 de desembre de 2007, pàg. 6), hi havia noves cartes dels lectors que tractaven aquell tema. Aquí mateix vull plasmar l’article d’un tal Ramon Puig González de Reus, que amb el títol de «CiU i CORI, barri del Carme, escoles i nou hospital», també em fotia canya per un tub tot resseguint l’esquema argumental de la carta socialista:
En l’últim ple, CiU i CORI van votar en contra de demanar un crèdit per fer noves escoles, rehabilitar el barri del Carme i el nou hospital. La resta de partits polítics, fins i tot el PP, van fer-ho a favor. Segons sembla és més important votar a favor de propostes estrambòtiques o que el Sr. Juantxi entri a Innova que no pas fer escoles, arranjar les existents o tirar endavant l’hospital. Quina llàstima! Fins a quin punt es pot fer de la política un circ, i més encara quan es tracten qüestions tan importants? En què pensen CiU i CORI quan voten a favor d’esperpèntiques qüestions i en contra de dignificar les escoles? És més important que el juantxi entri a Innova que acabar l’hospital? Per què ha votat la CORI a favor de propostes per les quals CiU també vota afirmativament al ple?
L’article d’en Ramon Puig acabava amb una frase lapidària referint-se a la meva persona: «El regidor de la CORI no té personalitat o tan sols es conforma a ser el pallasso de la dreta local?»
Durant el mateix vespre d’aquella jornada del 30 de novembre, un destacat grup de la CORI vam traslladar-nos fins al casal de Montbrió del Camp per dur-hi a terme una conferència sobre política juantxi, que va organitzar el col·lectiu El Lluert, que estava integrat per joves del poble amb tendències radicals i mig àcrates. Recordo que vam dur a terme la conferència al casal davant d’una trentena de persones de diferents edats. Fins i tot hi havia algun avi del poble, interessat per la nostra proposta política, però que va fotre el camp abans que acabéssim. Durant la conferència, que servia per assessorar-los sobre com muntar una formació com la nostra allà a Montbrió, el Pirata i jo ens vam posar a cantar cançons irreverents de les nostres.
L’endemà, 1 de desembre, em vaig adreçar al sopar que es duia a la fira de mostres dedicat a la Nit del Comerç i Turisme de Reus, en què en Josep Baiges feia de presentador i les autoritats locals ens dedicàvem a entregar els premis entre les botigues, empreses i comerços de Reus que els havien guanyat. Recordo que durant l’acte en Josep Baiges va esmentar en públic que el senyor Domènech Soler, empleat de la Creu Blanca, era qui m’havia fet les meves ulleres d’Elvis amb lents graduades, mentre jo mateix m’encarregava de donar-li un guardó, perquè es jubilava tot just llavors.
El diumenge 2 de desembre també vaig ser un dels pocs regidors que va participar en l’entrega de premis del certamen Custom Sunday en companyia de l’Ernest París i en Carles Pellicer, tots ells moteros de pro.
Durant la setmana següent, també vaig ser convidat al sopar de Santa Llúcia que es va dur a terme a la fira de mostres, on també va assistir en Joan Laporta, llavors president del Barça. Recordo que a l’entrada em vaig trobar també amb en Lluís Gavaldà d’Els Pets parlant amb un col·lega seu, i quan li vaig dir que des que jo era tan famós per dedicar-me a la política, ja no em sortien tants concerts com abans, el paio em va mirar de dalt a baix amb un somriure trapella, i com que llavors jo portava el vestit d’Elvis color taronja em va dir: «amb les pintes que portes, no m’estranya gens ni mica». A diferència d’en Joan Reig, el vaig trobar un paio antipàtic i força desagradable.
En aquest acte també es van donar diversos guardons de la ciutat i recordo que quan en Lluís Miquel Pérez (ubicat a prop meu) va acabar el seu discurs, jo em vaig aixecar a aplaudir-lo de manera entusiasta, convertint-me en el centre d’atenció de tota la sala plena de comensals, mentre la Carme Cano m’estirava pel darrere dient: «Prou, Ariel!»
El primer dissabte de desembre d’aquell 2007, recordo que fins i tot vaig participar en una manifestació organitzada pel col·lectiu Gent i Gossos que feia mesos que reivindicaven més espais lliures per a gossos, ja que encara no s’havien fet els pipicans que els havia promès l’Ajuntament. Recordo com més d’un centenar de persones amb les seves mascotes pertinents van fer el trajecte des del velòdrom fins la plaça Mercadal plena de parades.
En mig de la meva fama política tan mediàtica entre la ciutadania, el diari Més Reus va publicar durant el dijous dia 13 de desembre (pàg. 6) una carta d’una tal Vanesa Gil, que em fotia a parir de dalt a baix, qüestionant la meva política juantxi a dins de l’oposició i deixant anar que jo, en el fons, no era tan diferent a la resta de partits, als quals estava criticant. Amb el títol «Els números de la CORI», en referència a la nostra loteria de Nadal, aquesta carta de la senyora Gil em pentinava ben bé de dalt a baix i em catalogava com una mena de frau polític:
Des de fa uns mesos, la CORI, des de l’Ajuntament de Reus, ha iniciat una campanya de números: Quant cobra l’alcalde? Quin és el pressupost d’Innova? Quin ha estat el nombre de visitants del Gaudi Centre? Quant costa el cotxe oficial de l’Ajuntament? Vaja, que han tret el sou de la calculadora i ens han il·lustrat a tota la ciutadania explicant-nos un ball de números i de zeros més que considerable.
Però, tot i això, s’estan deixant uns quants números, al meu parer. Abans de la constitució de l’Ajuntament, l’Ariel Santamaria va afirmar que faria públic el seu sou. De tot això només surt a la pàgina web que va cobrar la seva primera nòmina de 1.842,40 euros. Sincerament, no m’ho crec. No m’ho crec perquè entre assistències als plens, comissions i d’altres, els regidors cobren més, i sobretot si són portaveus, com l’únic regidor de la CORI.
A més, parlant de números, m’agradaria que el senyor Santamaria ens expliqués: primer, quant cobra de debò a l’any; segon, quant li ha costat el vestit taronja amb pedreria amb el qual ens va delectar el darrer ple municipal, que suposo que s’ho haurà pagat amb el que cobra del grup municipal o de regidor; quant ha guanyat amb la venda de la loteria amb el número del suposat sou de l’alcalde i, també, si té pensat comptabilitzar algun tipus d’estudi sobre quan s’estalviarà de màrqueting per fer els seus bolos musicals, ja que no cal gastar-se un duro a donar-se a conèixer com a músic per si sol, en fer-ho a través dels mitjans institucionals. Em sembla perfecte que per voluntat popular sigui regidor, però s’hauria de fer seu aquell dit que diu «abans de parlar de ningú, mira’t bé com ets tu», i donar a conèixer també els seus números. Així, tot Reus veurà quan ens costa la seva figura a l’Ajuntament i podrem valorar si està suficientment ben pagada.
«Touché», vaig pensar en llegir aquella carta de la Vanesa Gil, una senyora a la qual no coneixia de res (ni encara sé qui és avui en dia), però que tenia alguns errors puntuals. De totes maneres jo llavors començava a rebre la meva pròpia medicina.
El meu amic Toni Llort, alhora que guitarra de Flangers (la banda de rock que vaig muntar als anys noranta), llavors treballava d’auxiliar d’assistent social a dins de l’Ajuntament de Reus a la secció de rehabilitació de drogues i substàncies estupefaents que depenia de l’hospital de Reus. En Toni Llort, juntament amb la Tre Borràs, participaven en diversos projectes de rehabilitació de drogodependents, alcohòlics i prostitutes de Reus i voltants. Per això disposaven d’un pis molt vell al carrer Vallroquetes on els donaven menjar, xeringues noves i els permetien dutxar-se un cop al dia. La qüestió, doncs, és que em vaig adreçar allí per fer un recital de Nadal a tots els usuaris d’aquell centre que tenien problemes amb la droga, per això vaig tirar del meu repertori més contundent que parlava sobre els estupefaents: «Johnny Farlopa», «Avinguda de la Metadona» o «No trepitgeu l’herba verda».
Durant aquell ple de pressupostos anuals per al 2008, en Lluís Oliach ,que ja em feia totalment d’assessor i més o menys em feia anar per on volia, va decidir, de sobte (i de manera inesperada), que ens havíem de portar «bé» amb l’alcalde i l’equip de govern en general, a veure si finalment els podíem convèncer de bones maneres per entrar a Innova i que ens tinguessin en millor consideració a dins de l’Ajuntament. Malgrat que allò anava en contra de la filosofia de la CORI, era com una mena de treva que havíem decidit dur a terme durant les festes de Nadal. De totes maneres, més endavant, a causa de la pressió de les injustícies que vam seguir patint per culpa del nostre alcalde, vam seguir tirant la nostra bel·ligerància política ja gairebé a mort fins al final del mandat, sense deixar-li’n passar ni una, tal com es diu. De totes maneres, llavors també vam veure clar que en Carles Pellicer tampoc era sant de la nostra devoció i també aniríem a per ell si se’ns ficava pel mig. En Lluís llavors estava totalment convençut que si fèiem les coses mínimament bé, el nostre partit, encapçalat de nou per mi, podria treure molt més vots que ell en les properes eleccions. Malgrat que la CUP ja començava a ser una possible amenaça de cara al 2011, encara no s’havia creat Ara Reus, que ens va donar l’estocada definitiva. Però d’això ja en parlaré en detall més endavant.
Com que durant aquell ple de desembre del 2007 no podíem votar totalment a favor dels pressupostos, vaig comunicar a l’alcalde (i de manera amable) que m’abstindria i que a partir de llavors, la CORI portaríem un altre tipus d’actitud amb ell, duent a terme una oposició «més constructiva» i no tan «molesta i corrosiva» com la que havíem dut fins llavors. Era aquella mena de treva que se li havia ocorregut al meu assessor, a veure què passava si de sobte anàvem per les bones.
Recordo com en Lluís Miquel Pérez es va posar com a content i tot, i m’ho va mostrar obertament abans de començar aquell ple, tot just quan pujàvem junts per l’ascensor. Fins i tot em ve present haver intercanviat uns riures amb ell per alguna tonteria. Arran de tot això, recordo que en Pellicer va veure la meva actitud amistosa amb el nostre «enemic» comú, i no li va fer gens de gràcia. Sobretot per la manera amb què ens acomiadaven abans de separar-nos i prendre les nostres posicions al saló de plens. Llavors va entrar en còlera amb mi.
–Xec, Ariel, què està passant? –em va preguntar amb cara de pomes agres, tot just abans de començar la sessió d’aquell dia.
–No res, que he felicitat el Nadal al nostre alcalde. S’ho mereix, oi? –li vaig respondre amb un somriure irònic.
–Mira a veure si et poses un altre traje d’Elvis, que aquest que portes ara mateix és molt cutre –em va dir, referint-se al meu jumpsuit de color blau cel.
–Escolta, que jo mai m’he ficat amb la teva manera de vestir, eh? Amb les teves camises que portes, que semblen totes tan idèntiques que sembla que portis sempre la mateixa –vaig dir-li posant-me al seu nivell, malgrat que em va saber greu, perquè en Pellicer com a persona llavors (i sempre) m’ha caigut força bé. Però a vegades passen aquestes coses.
Aquell ple municipal va començar a les 11.15 del divendres 21 de desembre del 2007. Recordo que estava ple d’alumnes que estudiaven a la Facultat d’Econòmiques i Ciències Empresarials que volien observar com funcionava una sessió municipal d’aquell tipus on es determinava l’exercici del pressupost del 2008, que pujava a uns 304 milions d’euros, segons ens va comunicar el senyor Carles Salas, regidor d’Hisenda Municipal. L’home va afegir que: «Amb aquests pressupostos, la realitat serà que l’any vinent l’Ajuntament ingressarà vuit tributs directes, 357 euros per habitant, o dit d’una altra manera, 27 euros menys que fa cinc anys.» Va afegir que «dels 304,044 milions d’euros del pressupost, el 61,4% correspon a les societats municipals, el 35,85% a l’Ajuntament i el 2,74% als organismes autònoms de Reus». Durant el desglossament de les partides destinades a Innova i les societats municipals, recordo que el senyor Salas va esmentar que el «Consolidat Innova, tenia 157 milions d’euros d’ingressos i 155 de despeses, amb un benefici d’1 milió tres-cents seixanta mil euros. I que el total d’inversions pujava a setze milions tres cents cinquanta mil euros.» Eren xifres fascinants i desorbitades per un ajuntament com el de Reus; el seu hospital, a través de la societat anònima municipal: Hospital Sant Joan SAM, tenia un pressupost de «80 milions d’euros» (parlo de l’antic hospital de l’avinguda President Companys), i Aigües de Reus, empresa municipal societat anònima, tenia un pressupost de «10 milions d’euros», i anant fent...
Recordo que després de la seva intervenció, que va durar uns vint minuts i pico, l’alcalde ens va deixar quinze minuts de rellotge a cada portaveu per exposar el nostre vot a favor, en contra o l’abstenció. Jo havia decidit lluir-me durant aquella ocasió i recordo que vaig estar preparant aquell discurs amb en Lluís un munt d’hores al despatx de la CORI. Llavors, ja em començava a adonar que el sistema polític reusenc tradicional i la maquinària municipal que l’envoltava (fins i tot el mateix Lluís fent-me d’assessor), m’estaven absorbint com una mala cosa, fent-me perdre una bona part del tarannà del meu juantxisme inicial des que havia pres possessió mig any enrere. Sort que, a diferència dels meus companys de consistori, jo encara conservava un llenguatge vulgar i gens tècnic, a més dels meus vestits d’Elvis, que continuaven essent un element visual diferenciador molt fort respecte a la resta de regidors. Amb allò, quedava palès que mai seria igual que els altres (almenys ho intentaria durant tot el mandat, és clar), però la força centrífuga que sentia de tenir un càrrec polític era molt intensa i m’arrastrava cap al mateix corrent que la resta de formacions municipals.
En aquest ple extraordinari s’ha aprovat un pressupost extraordinari, valgui la redundància, amb una xifra rècord que ronda els tres-cents quatre milions d’euros i escaig. Aquesta vegada sí que la nostra ciutat podrà passar al llibre Guinness de rècords locals, com els pressupostos més elevats de tota la història del nostre terme municipal.
Ho vaig manifestar de manera teatral, pujant a dalt del faristol de fusta que hi havia al costat dret de la taula que presidia el ple, sota mateix d’on hi havia les banderes protocol·làries de Reus, Catalunya, Espanya i la Unió Europea. A continuació, vaig afegir que no estava d’acord amb les partides que es destinaven a l’ampliació del Tecnoparc, les obres urbanístiques, els nous aparcaments municipals i coses per l’estil. Tampoc que la Guàrdia Urbana tingués l’ordre de recaptar sí o sí, un milió d’euros en multes de trànsit. Però com que vaig veure que hi havia partides pressupostàries destinades a pal·liar les desigualtats socials i a famílies d’exclusió social que hi havia per tot Reus, vaig anunciar el meu vot d’abstenció.
Així doncs, al final els pressupostos municipals d’aquell proper 2008, es van aprovar amb catorze vots a favor (el tripartit), vuit vots en contra (CiU) i cinc abstencions (PP i CORI). He de confessar que aquesta va ser l’única ocasió que ens vam abstenir durant la votació d’uns pressupostos municipals, perquè a partir de llavors sempre hi votaria en contra.
En acabar la sessió plenària, recordo que tots els regidors (amb les seves parelles) ens vam adreçar a dinar al restaurant Rincón del Diego, ubicat en la Capsa Gaudí. Era un dinar de Nadal que organitzava l’àrea d’Alcaldia. Pel camí, en plena plaça Mercadal, recordo com el mateix Carles Pellicer em va agafar per banda i em va recriminar que m’hagués abstingut en lloc de votar en contra dels pressupostos, tal com havien fet els de CiU.
–Xec, Ariel, què t’ha passat, home? –em va preguntar totalment enfadat mentre tots els regidors i els seus acompanyants entraven a dins del Gaudí Centre.
–Mira, Carles, hem decidit abstenir-nos perquè ja estem farts d’estar sempre enfrontats amb el Pérez, mentre la resta de l’oposició li feu el doble joc –li vaig respondre tan enfadat com ell. Llavors em feia molta ràbia que em tractés com una mena de subordinat seu, malgrat que ens havia ajudat durant la campanya electoral.
–No fotem, home, no fotem! Crec que tu estàs aquí per fotre canya al Pérez juntament amb nosaltres, oi? –em va preguntar totalment fora de si–. A més, què has aconseguit afluixant la guàrdia?... T’han deixat entrar a Innova?... No! T’han proporcionat l’assessor?... Tampoc! T’han deixat formar part de les societats anònimes municipals com AMERSAM o REDESSA?... Tampoc!. No fotem, home, que els estàs sortint molt barato...
A aquella conversa, davant mateix de la façana del Tomàs Barberà, també s’hi havia afegit en Jordi Cervera.
–Crec que avui has fallat totalment als teus votants –em va comentar de manera força encertada, mostrant-se tan disgustat amb mi com en Carles Pellicer–. Jo, si fos votant teu, estaria totalment enfadat amb tu perquè t’has abstingut als pressupostos, tal com ha fet el Partit Popular. No els ho hauries d’haver posat tan fàcil a canvi de res...
–Forma part de la nostra estratègia juantxi –li vaig respondre amb un somriure forçat–. Volem fer com una mena de cavall de Troia a dins de l’equip de govern –vaig afegir mostrant-los els meus plans, cosa que no hauria d’haver fet. Però aquella excusa tenia molt poc pes. A aquelles altures, com podia fer-me amic del Pérez d’aquella manera tan descarada i escandalosa?
–Va home, va! –va afegir en Carles Pellicer emetent una veu desagradable–. Que des que esteu a dins de l’Ajuntament els de la CORI, esteu perdent pistonada, sou com un globus que va desinflant-se, perdent aire a poc a poc, i, al final, us quedareu sense res a dins...
Llavors va aparèixer la Katharina al meu costat, fins llavors havia estat parlant amb uns coneguts seus a la plaça Mercadal.
–Ei, que pasa con vosotros, eh? –va preguntar al duet convergent, en veure que m’estaven maltractant psicològicament. En aquells moments em sentia totalment desvalgut per allò i per l’estrès que jo portava damunt meu. Em sentia estirat per molts cantons i sense massa energia. Aquell 2007 havia sigut molt intens, massa i tot, fins i tot per a un juantxi com jo que durant els darrers anys s’havia embolicat en un munt de mogudes d’aquell tipus.
–¿Te lo ha dicho alguna vez, tu marido, que tuvo una reunión secreta conmigo en el apartamento de Salou? –li va preguntar en Carles Pellicer amb malícia. Llavors jo el vaig fulminar amb la mirada i vaig estar a punt d’engegar-lo a pastar fang.
–Xec, no fotis Carles, que això no ho he explicat a ningú encara –li vaig dir amb un veu enfadada.
–¿Que hacíais allí los dos juntos y solos, eh? –va preguntar l’alemanya posant-se a riure. Aquell tema, en el fons, li patinava bastant.
Finalment, l’home es va calmar una mica i es va separar de mi en arribar al menjador del Rincón del Diego; aquella franquícia que havia adquirit l’àtic del Gaudí Centre.
–Vinga, nen, bon Nadal. I recorda que hem de seguir treballant junts fent oposició, eh? –em va demanar mentre m’estrenyia la mà davant de tothom–. Recorda que el passat mes de febrer d’enguany em vas trucar perquè n’estaves fart del Pérez...
–I encara ho estic. No vull que torni a ser alcalde de Reus a partir del 2011.
–Junts ho aconseguirem, amic meu. Però no facis bestieses com això del ple d’avui...
Llavors, la Carme Cano ens va distribuir als llocs que ens pertocaven. Recordo que em va tocar al costat de la Misericòrdia Dosaiguas i el seu marit, el Manel Oliva.
–Sí que sou amics el Carles Pellicer i tu? –em va preguntar la regidora d’Educació amb un somriure trapella. Sempre feia el mateix quan em veia congeniar amb el líder convergent.
A l’hora de les postres, vaig treure la meva guitarra acústica plena d’adhesius de la CORI, amb la qual havia fet la campanya electoral, i em vaig posar a cantar un parell de temes als assistents. Recordo que vaig intentar fer un medley amb unes quantes cançons de l’Elvis i vaig estrenar un tema titulat: «Reus vitalitat Antoni Gaudí», però a causa de la impressió que em feia tocar davant de tot el consistori reusenc dinant junts, mentre m’observaven amb cara de pomes agres, i sentint vergonya aliena cap a la meva persona, em vaig desanimar tant, que em va faltar l’espurna característica de les meves actuacions musicals. Així que, sentint-me totalment incòmode per aquella situació, vaig plegar la guitarra i vaig fotre el camp d’aquell menjador, mentre l’alcalde m’observava de manera despectiva.
–Caram, quina poca marxa que portes amb la música, no m’estranya que et dediquis a la política –va proclamar amb veu burleta davant de tothom.
Llavors vaig aprendre be la lliçó. A més que m’havia abaixat els pantalons per intentar arribar a una entesa amb ell en aquells moments, el paio encara em vacil·lava. Però a partir de l’any següent, tornaria a batallar de debò contra ell i el seu govern municipal, aquesta vegada sense pietat; rebatent i votant gairebé en contra de tot el que ens presentessin, i denunciant tot el que s’hagués de denunciar als quatre vents. Res de fer el pallasso pels polítics del consistori, aquesta vegada la CORI i jo passaríem de ser una xinxeta a un clau roent, fins i tot, per a certs sectors de l’oposició...
En acabar l’àpat al restaurant del Gaudí Centre, em vaig adreçar a la fira de mostres, on s’entregaven uns guardons a uns treballadors municipals que es jubilaven tot just llavors. Recordo que, en acabar aquella cerimònia, on jo també vaig entregar uns quants diplomes, un senyor de seixanta-cinc anys passats, em va confessar que havia començat a treballar amb el meu avi, «el senyor Matas», com a ordenança seu quan tenia setze anys recent fets, devia ser pel 1957 o així, quan el meu avi encara era viu.
–Recordo que el primer dia que vaig treballar a l’Ajuntament vaig anar a parar directament cap al seu despatx. Era molt bona persona el teu avi, eh? Tot un senyor de Reus! –em va explicar aquell recent jubilat amb veu nostàlgica i totalment emocionat que jo, essent net seu, seguís les seves passes com a regidor de l’Ajuntament de Reus, encara que fos de manera diametralment oposada a la seva, és clar...
Durant aquella mateixa jornada tan intensa, els de la CORI vam fer un àpat al despatx municipal, fotent-nos el lot de Nadal amb el qual m’havia obsequiat l’Ajuntament de Reus a través d’Innova. Hi havia cava, whisky del bo, torrons i polvorons variats, i algun embotit que ens vam cruspir tots plegats allà al despatx. De totes maneres també va venir algun simpatitzant nostre, perquè a través de Internet havíem convidat la ciutadania de Reus a venir a tastar el nostre lot de Nadal, cosa que «els altres partits municipals no feien», perquè tothom s’ho emportava cap a casa seva.
Recordo que durant aquell vespre la Katharina es va emprenyar força amb mi perquè va haver-hi membres del partit que es burlaven d’ella i em va recriminar que jo era molt mal marit perquè no la defensava. Al mateix temps li feia molta ràbia que fos encara la vicepresidenta del partit i ningú la tingués per a res. Almenys això era el que pensava ella. Però sí que tenia raó quan em dia que en Lluís la tenia apartada del funcionament del partit, perquè es queien molt malament, de manera mútua. Recordo que quan vaig intentar calmar-la, li vaig portar la contrària en alguns aspectes i allò encara la va fer emprenyar molt més, perquè anava prou beguda. L’enrabiada li va durar fins a altes hores de la matinada i recordo que vaig maleir tot aquell dia de desembre del 2007, als del la CORI i als nostres adversaris polítics. També vaig maleir el dia en que se’m va ocórrer posar-me en política.
L’endemà en Lluís volia quedar amb mi per seguir el sorteig de la loteria de Nadal al bar Iris amb uns quants militants de la CORI, a veure si tocava el sou de l’alcalde, però llavors estava tan estressat psicològicament que no hi vaig anar. També recordo com durant aquell Nadal em vaig quedar gairebé totalment tancat a casa, fent vida familiar amb la meva esposa, perquè des que jo havia entrat a l’Ajuntament, tot plegat havia sigut com un cicló dels bons.
Aquell famós número de loteria amb el sou de l’alcalde no va tocar, malgrat que uns dies abans, la Cori Alegre, la Katharina i jo havíem anat a beneir-lo fins al santuari de la Verge de Misericòrdia, a veure si teníem sort, però res de res. Recordo que en Jordi Sugranyes també va filmar aquella acció nostra, posant un ciri a la Verge i ho va penjar al web del partit.