Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
CAPÍTOL 9
La CORI va ser una bomba de rellotgeria que, molt ben pensada i orquestrada, va permetre acabar amb l’oasi reusenc. Des de la conya, fent-la servir de cavall de Troia, Ariel Santamaria es va colar en un saló que havia de ser noble i que s’havia omplert de presumptes lladres dels diners de tots. Va ser el cop de peu a la porta que volien tancada i embrió del cas Innova, la vergonya de la ciutat de Reus.
Guillem Ramos-Salvat, periodista
Degut a aquest personatge televisiu, en Rodolfo Chiquiliquatre que es va fer tan popular i mediàtic per participar al festival d’Eurovisió, la gent del carrer també va començar a denominar-me com el Chiqui-chiqui de Reus enlloc de l’Elvis.
Durant la primera setmana de gener del 2008, tenia la sensació com si portés més de deu anys fent de regidor per totes les coses que m’havien succeït l’any anterior. Recordo que vaig començar el primer mes donant suport als veïns del passeig Prim, encapçalats pel senyor Ramon Peña un líder històric del moviment veïnal de Reus en aquesta zona de la ciutat. Des que la CORI havia entrat a l’Ajuntament, l’home havia reviscolat els seus ànims per seguir fotent canya a l’Ajuntament amb les seves reivindicacions urbanístiques. En aquella ocasió em va tocar denunciar un problema d’esquerdes que havien sortit a la part del darrere d’aquells pisos que donaven a la plaça del Velòdrom, concretament eren els blocs 35, 36, 37, 39 i 41 del passeig Prim. La causa (segons Peña) era que s’havien tapat un munt de mines d’aigua en els fonaments dels nous edificis del Velòdrom (que també els tapava la vista) i allò provocava que el corrent podia sortir per qualsevol lloc, tal com era el cas del número 41 del passeig Prim, on es veu que havien aparegut esquerdes de dos centímetres de gruix.
Aquells dies del 2008, la regidora del PP, Alícia Alegret, va ser designada per anar de número 2 a la llista dels diputats de Madrid per part de la província de Tarragona, anant en Francesc Ricomà de número 1.
Recordo que aquell mateix hivern, vaig rebre la visita d’una tal Anna Surribas, presidenta de Pedra d’Ara, una entitat reusenca que volia dificultar el procés de sancions dels vigilants de les zones blaves d’AMERSAM i la Guàrdia Urbana de Reus. Llavors, va venir acompanyada amb el seu soci Gerard Dalmau, un transportista cambrilenc que vivia a la urbanització Jardins de Reus i que també estava molt rebotat amb el sistema de sancions municipals. En Lluís i jo vam tenir diverses reunions amb aquesta parella tan inconformista, fent-los que participessin amb la CORI a través d’escrits al web del partit o assessorant-nos per portar les seves idees al ple municipal. Les seves idees ens anaven de perles per tocar els pebrots a l’equip del govern mitjançant mocions, precs o preguntes.
Recordo que aquests membres fundadors de Pedra d’Ara estaven molt assabentats sobre el funcionament legal de les sancions que et posaven els vigilants de zones blaves quan et passaves de l’horari d’estacionament, o bé quan no hi ficaves tiquet: «Aquestes multes que et posen els vigilants d’AMERSAM són totalment il·legals, perquè no estan ficades per cap agent de la Guàrdia Urbana que ha de donar el seu número d’identificació que surt a la placa. Si això no surt en la multa, no cal pagar-les», ens explicaven de manera entusiasta. La seva finalitat era sols ajudar un munt de ciutadans de Reus que estaven afectats per aquelles sancions. Fins i tot, en Gerard Dalmau recalcava que si es recorrien mitjançant judicis, el jutge sempre donava la raó als particulars. Tant ell, com l’Anna, sempre duien damunt seu unes gruixudes carpetes plenes de retalls de diaris i fotocòpies de documents oficials que tractaven sobre les irregularitats de les zones blaves. En Gerard Dalmau també va col·laborar duent a terme uns escrits en contra de l’Ajuntament a través del nostre web, on tenia una secció fixa anomenada: «El Reus és blau amb Gerard Dalmau».
Durant aquells mesos previs a la crisi declarada del mes de setembre, també hi havia problemes d’empadronament a la ciutat de Reus, perquè llavors la nostra ciutat estava sobresaturada d’immigració i s’havia arribat als 111.000 habitants, i hi havia unes infraestructures insuficients quant a escoles, centres sanitaris i altres espais. Per això, i de cop i volta, l’ajuntament socialista va decidir canviar d’actitud i demanar diversos requisits a la gent de fora vila que es volia empadronar al nostre municipi (un contracte de lloguer, de feina i no sé què més) a partir d’aquell mateix any 2008. Per això, també venien molts ciutadans al nostre despatx a queixar-se d’aquesta nova llei d’empadronament tan carca i retrògrada. Era evident que anar en contra de la immigració es posaria de moda a partir de llavors per obtenir més vots. La cosa petaria del tot a partir del 2011, ja que una part de la societat volia estigmatitzar els immigrants donant-los la culpa d’aquella crisi.
Uns mesos abans, recordo que s’havia creat la Comissió de Polítiques d’Immigració encapçalada per l’Eduard Ortiz, a través de la qual es volia estudiar la manera de pal·liar els pisos pastera o els habitatges sobreocupats que hi havia per la ciutat. Allà tothom duia a terme les seves propostes, i els que es posaven més les botes eren PP i CiU que fins i tot demanaven el control de l’augment de número de de locutoris en segons quines zones la ciutat. També es demanava endurir les polítiques d’empadronament als nouvinguts (i a la gent de casa que no tinguessin els documents en regla) per evitar l’efecte crida de la nostra ciutat.
El dilluns 28 de gener, recordo que vaig participar en la sisena trobada anual dels «Reusencs de fora vila» que se celebrava amb eminències reusenques que llavors vivien ben lluny de Reus (tant a la resta de Catalunya com a l’estranger), la majoria dels quals eren personatges nascuts i criats a Reus, però que de ben joves havien triomfat en les seves carreres professionals en l’àmbit empresarial, polític, econòmic, bancari i, fins i tot, científic. Tots plegats eren reusencs de pro que s’havien hagut de traslladar-se ben lluny de casa seva per dur a terme les seves tasques laborals. Recordo que l’alcalde ens va congregar a tots els portaveus municipals per acompanyar a aquests personatges il·lustres en un periple que va començar al Mas Iglesias on hi havia el museu de la imatge recent finalitzat i va acabar al Gaudí Centre on vam dinar tots plegats al Rincón del Diego. Al Mas Iglesias, la Coia Domingo ens va fer de guia turística; ens va ensenyar detalladament totes les dependències que albergaven aquella gran fototeca i hemeroteca de Reus.
Recordo que els més destacats eren: Josep Maria Bach (president de la BASF d’Espanya), Ignasi Buqueras (president de la Comissió d’Horaris), Gabriel Ferrater (llavors president de Caixa Tarragona), Rafel Foguet (president de la Reial Acadèmia de les Ciències) o el senyor Albert Vilalta (exconseller de Medi Ambient), entre altres.
Durant aquests actes protocol·laris, em ve present com l’alcalde en persona els va exposar el tema del Tecnoparc de Reus amb detall i la ubicació del nou hospital, on uns quants dels assistents es van queixar que no ho trobaven un lloc idoni perquè no es podrien elevar massa plantes ja que els avions passarien pel damunt. També algú va comentar que la nova fira de mostres ubicada al Tecnoparc de Reus seria massa petita i ajustada per una ciutat tan important com Reus.
Recordo que quan vam dinar al restaurant el Rincón del Diego (al Gaudí Centre) vaig seure tot just davant del senyor Josep Morató, tinent d’alcalde de l’Ajuntament i president de REDESSA, que llavors gestionava la fira de mostres, el Tecnoparc i l’aeroport. L’home em va tornar a recriminar la moció que havia presentat mig any abans perquè es fes un aparcament públic de cent mil places als afores de la ciutat.
–No veu senyor Santamaria que això serien tres quartes parts del terme municipal de Reus? –es va queixar amb veu dolguda.
Junt al senyor Morató, hi seia el seu secretari o la seva mà dreta, un tal Xavi Gómez, un noi més o menys de la meva edat, que de jove havia estat actor de teatre, el qual em va dir que estava casat amb la Júlia de Porras, aquella estudiant de disseny gràfic que havia estat amb mi fent programes a la Mare Nostrum Televisió a principis dels anys noranta. Li vaig donar records per a ella. Més endavant el pobre noi va ser imputat pel cas Innova i, de tant en tant, surt per la premsa degut a certes irregularitats que es van cometre en les gestions d’aquest ens municipal.
En acabar aquell dinar del tot, recordo que vam sortir a prendre el cafè a la terrassa d’aquell establiment amb vistes al Mercadal i allà fora vaig parlar una estona amb la Carme Cano, la secretària de l’alcalde, que de sobte es volia fer la simpàtica i enrotllada amb mi. Recordo el seu posat de vampiressa estil Hollywood mentre fumava una cigarreta i em mirava de manera provocadora. He de confessar que allò em va donar un mal rotllo increïble, segurament en devia estar tramant alguna de bona en contra meva.
Durant aquell mes de febrer es va posar de moda la disfressa d’Elvis Presley en moltes localitats veïnes, com Salou i Tarragona, on es veu que fins i tot el rei carnestoltes va sortir disfressat d’Ariel Santamaria, amb vestit del rei. A Reus també va haver-hi molta penya que es va disfressar d’Elvis i recordo que per l’arribada del rei carnestoltes es va fer una perfomance que el tren AVE arribava fins a la plaça Mercadal (mitjançant un vehicle de cartró pedra) i sa majestat de Carnaval baixava d’aquest transport per fer el seu discurs, mentre era rebut per l’alcalde de Reus, l’Empar Pont i el regidor Elvis Santamaria, on sortia un noi interpretant-me a mi mateix. Jo que vaig veure allò anant totalment de paisà, vaig flipar en colors. També la premsa de Carnaval fotia conya sobre mi, el follòdrom i la meva entrada a Innova.
Des de feia molts mesos que els membres de la presidència de la Colla Ballaruca, una de les més nombroses de Reus, volien que anés amb ells a la seva carrossa. Com que tots anaven vestits de calamars liles, jo també vaig adquirir un parell de disfresses per a mi i la Katharina i vaig participar en una rua de Carnaval 100% reusenca per primer cop en ma vida. Vaig flipar amb com de ben avituallada anava aquella carrossa, amb entrepans i beure per fotre’t el que volguessis. A canvi de cent euros, tenies disfressa completa, barra lliure a la carrossa i un sopar de Carnaval. Recordo que vaig cantar la cançó «Tots som de Reus» un munt de vegades enfilat a la part més alta de la carrossa. En arribar al tram de la plaça de la Pastoreta, que era on hi havia més gent, em vaig posar a cantar l’himne de la CORI per enèsima vegada a peu de carrer amb un micròfon sense cable i la vaig armar de debò quan em vaig treure la disfressa de calamar gegant, per aparèixer amb el meu vestit d’Elvis taronja a sota de tot. La gent del públic estava que no s’ho creia i em van ovacionar força. A més, mentre cantava la cançó «Tots som de Reus» els membres de la Colla Ballaruca que llavors trepitjaven el terra, es van posar a fer una mena de coreografia pel meu voltant que els va quedar força bé. Llàstima que allò ningú ho va gravar, perquè hagués quedat com una escena dels musicals que rodava l’Elvis als anys 60... salvant les distàncies, és clar.
Mentre la carrossa de Carnaval enfilava cap a la plaça de les Oques, recordo que va pujar en Gerard Martí de Canal Reus a entrevistar-me, mentre sonava la cançó «Reus» dels Whiskyn’s, que havia esdevingut tan famosa com la meva.
–Vaja, ja t’han copiat la idea, oi Ariel? –em va preguntar l’antic camarada de la CORI, amb tota la mala llet del món.
Després de tota la moguda de Carnaval, recordo que van venir els periodistes del diari digital e-notícies d’àmbit de tot Catalunya a entrevistar-me al meu despatx. A aquella penya de Barna els feia molta gràcia tot allò de la CORI i em van oferir una secció fixa i setmanal al seu web, de manera que cada setmana tindria un espai per penjar-hi un vídeo de fins a set minuts per dir més o menys el que em donés la gana a escala política. Es veu que com més corrosiu fos amb el sistema de llavors, millor.
Evidentment, aquells discursos que jo duia a terme per aquell mitjà de comunicació digital estaven bastant preparats (redactats pel Lluís i jo), i en Jordi Sugranyes s’encarregava de venir cada dimarts al despatx per gravar-los i enviar-los als de l’e-notícies. Es veu que com més queixes rebien per part dels altres sectors polítics, més contents estaven amb nosaltres.
Vaig gravar tants vídeos (potser més d’un centenar) que no recordo del contingut exacte de molts d’ells, però estan penjats a YouTube. Recordo que fotíem canya al Pérez, relacionant errors municipals de Reus amb altres localitats catalanes com Tarragona o Barcelona. I si de sobte havíem de fotre canya al Montilla o al Zapatero, que aquell any es tornava a presentar com a president del govern, tampoc ens reprimíem. Potser el vídeo més escandalós (per a mi) que vam penjar a l’e-notícies va ser la cantada d’«Els Segadors» en àrab, per part d’un amic magrebí nostre, en Mohamed, tot reivindicant que l’himne nacional també havia de ser traduït a l’àrab com a mesura integradora dels nous catalans que vivien a casa nostra.
Aquella secció de l’e-notícies devia tenir força èxit i molta audiència entre el periodisme barceloní, perquè quan vam anunciar (més en broma que no pas de debò) que la CORI també ens presentaríem a les properes eleccions del Parlament català del 2010, diversos mitjans d’àmbit català se’n van fer ressò. Llavors en Clapés de RAC1 també em va demanar dur a terme una secció fixa i gairebé setmanal al seu programa «El Món a RAC1». Aquell periodista radiofònic també em va prometre que duria a terme un seguiment de campanya electoral dia a dia de les eleccions del 2010.
Evidentment en la meva vida de regidor, no tot sols eren flors i violes, anar a festes, dur a terme entrevistes i barallar-me amb els altres polítics. Gairebé a partir del 2008, vaig entrar en una dinàmica de dur a terme el 80% de les meves tasques municipals a ajudar a resoldre els casos de queixes de gent que venia al meu despatx a demanar-me auxili de manera desesperada. La majoria de visites eren persones amb risc d’exclusió social que mai havien trepitjat l’Ajuntament per demanar ajut a cap regidor (ni de l’equip de govern, ni de l’oposició), però sí que venien al de la CORI, potser perquè jo llavors m’havia convertit en un personatge mediàtic i força famós, que ja tenia el clixé de fotre canya al govern i d’ajudar els necessitats i desvalguts de la ciutat, com si fos una mena de Robin Hood reusenc. Per això, durant l’horari de visites, el meu despatx era el qui rebia més gent, a diferència de la resta que estaven gairebé buits.
Vaig haver de resoldre tants casos que molts d’ells se m’han esborrat de la ment. A banda d’aquells senyors de la partida de l’Hospitalera, que els volien expropiar el mas, recordo el cas d’una senyora que tenia obesitat mòrbida i que a banda que li costava molt valdre’s per ella mateixa, residia en un tercer pis sense ascensor del centre de Reus. Ja feia mesos que els de serveis socials li havien ofert un pis de protecció oficial i un altre tipus d’ajut, però allò no arribava mai.
També vaig rebre un munt de matrimonis que, de sobte, havien perdut les seves feines i no podien fer front a les despeses de la llar (lloguer, aigua, llum, etc.) i no sabien què fer ni on adreçar-se. No coneixien el procés d’apuntar-se a serveis socials, Càritas i altres llocs per l’estil per rebre ajuda, menjar, subvencions, etc. Eren ciutadans de Reus que sempre havien pogut tirar endavant amb l’aigua al coll, però havien passat per un mal moment i ho havien perdut tot. Allò provocava situacions conflictives com divorcis o pèrdua de la custòdia dels fills perquè sempre hi havia algun cas que s’havia tirat a l’alcohol, a les drogues, etc. per ofegar les penes. Eren persones que sempre havien tingut una vida més o menys fàcil i, de sobte, quan la cosa els anava molt malament, o bé se’ls girava del tot, no sabien com actuar. Recordo que quan em venien a veure al meu despatx a la tarda, els citava per l’endemà al matí per anar a visitar la seu de serveis socials, per donar-los d’alta a les seves llistes o per barallar-me amb les assistentes que no acabaven d’atendre bé les seves necessitats. Eren ciutadans procedents de totes les zones de Reus: del Mas Pellicer, del barri Fortuny, del barri Gaudí, del barri del Carme, etc. fins i tot del mateix Tomb de Ravals.
També recordo que em venien a visitar magrebins que no tenien gens de menjar per als seus fills petits, romanesos que estaven a punt de ser desnonats de casa seva per no pagar el lloguer, gitanos que buscaven feina i que no percebien cap tipus d’ajut i, fins i tot, famílies catalanes de Reus de tota la vida que passaven per un mal moment i ho havien perdut tot, absolutament tot. A més, els pobres es veu que no tenien ni per menjar i quan passaven per Càritas de Reus no els donaven aliments bàsics perquè no estaven inscrits a serveis socials, o bé deien que no tenien els barems per ser auxiliats pel banc d’aliments i tal. També hi havia certs grups de persones que estaven molt pitjor i que arribaven al cas extrem de perdre la casa, i havien de dormir en cases d’amics, de familiars o al mateix carrer...
Però, tal com he dit en capítols anteriors, també venia un munt de gent que tenia problemes amb l’àrea urbanística de l’Ajuntament, perquè els volien expropiar el mas familiar de tota la vida per quatre rals, ja que per allà hi passava una carretera en vies de construcció o s’havia de dur a terme un nou polígon amb naus industrials (que avui en dia encara no s’ha construït), però els serveis urbanístics de l’Ajuntament ja s’afanyaven a passar la radial per aquelles zones afectades i els desallotjaven del tot.
També hi havia ciutadans que es queixaven de les elevades contribucions especials que havien de pagar perquè s’havien comprat un pis nou o de segona mà als afores de Reus i, de sobte, quan renovaven el seu carrer asfaltant-lo, ampliant-lo o enjardinant-lo del tot, els arribaven unes contribucions especials de milers d’euros. També hi havia veïns de Reus que es queixaven que, a casa seva, hi entraven rates o bé que tenien un forn de pa a sota del pis i que allò provocava una sobreescalfor molt molesta. També rebia les visites d’altres ciutadans que es queixaven que al terrat de casa seva tenien una antena de telefonia mòbil i que, arran d’allò, estaven sortint un munt de casos de càncer entre els veïns d’aquell bloc. També em venien a veure taxistes de Reus que denunciaven que eren víctimes de la pirateria que es produïa a l’aeroport de Reus i que els de seguretat no els deixaven estacionar a l’andana, quan la parada de taxis estava sobresaturada per la gran afluència de turistes recent arribats que sol·licitaven els serveis dels nostres taxis. També venien veïns queixant-se dels actes vandàlics de la zona del Mas Abelló, de l’avinguda de Pere Cerimoniós o del barri Niloga.
I també començaven a venir molts (cada vegada més), habitants de Reus que estaven a l’atur des de feia mesos. La majoria eren treballadors de la construcció i em demanaven de manera desesperada que els cerqués algun tipus de feina a dins de l’Ajuntament de Reus, «si pot ser a Brigades, millor».
Tot això va anar a més, a mesura que va augmentar la crisi d’aquell any 2008 i es van anar tancant comerços del centre de Reus (per dins del tomb de ravals); era com un símbol del que estava succeint.
També em venien a visitar famílies senceres que llavors ja depenien de serveis socials, però no tenien suficient per viure amb la paga de dos-cents o tres-cents euros que els donaven cada mes, en alguns casos per alimentar nuclis familiars de fins quatre o cinc persones. Molta gent a punt de ser desnonats buscaven obtenir un pis de protecció oficial; es veu que n’hi havia un munt de tancats i que encara no s’havien atorgat a ningú per problemes burocràtics. Fins i tot, va haver-hi el cas d’una senyora amb un fill menor que es va encadenar davant del portal d’un d’ells, perquè n’hi donessin un, cosa que finalment va succeir.
Aquell any 2008, també recordo donar suport a un senyor molt gran totalment incapacitat i amb mobilitat molt reduïda, i gairebé sense recursos propis, a qui l’àrea de serveis socials no volia pagar les despeses d’una cadira nova que necessitava. Per aquest cas en concret, fins i tot vaig realitzar una roda de premsa amb ell sortint pels diaris i la televisió de Reus. I arran d’allò, es veu que sí que li van fer cas i li van donar el que li corresponia. Era trist, però davant d’exemples com aquest només podies actuar fotent rodes de premsa perquè et solucionessin aquells problemes.
També hi havia l’afer peculiar d’una família amb exclusió de risc social que malvivia en un pis de protecció oficial d’un barri dels afores de Reus i com que entre els seus membres hi havia un noi homosexual i discapacitat, es veu eren maltractats pels veïns de la zona que els insultaven pel carrer o els amenaçaven de mort. Ells volien marxar d’allà, però no hi havia manera perquè no hi havia cap altre pis de protecció lliure lluny d’aquella zona. Recordo anar amb ells a parlar directament amb les assistentes que portaven el seu cas i moltes vegades m’acompanyava en Lluís Oliach per fotre’ls més canya i que treballessin en aquell cas a fons. Era lamentable, però moltes vegades els de la CORI ens veiem obligats a dur a terme tot allò.
Per això, durant gairebé tot el mandat, recordo que em vaig passar matins sencers peregrinant amb aquests desvalguts de Reus, acompanyant-los a tots els centres cívics on hi havia les dependències de serveis socials, sol·licitant entrevistes oficials amb ells i acompanyant-los en les reunions a veure què els deien davant meu. La majoria de casos eren força desesperats i els treballadors de serveis socials s’afanyaven a complir la llei, però no tenien prou recursos per prestar tants ajuts. Recordo la gentilesa amb què la Laia Besora o l’Eva Martí ens ajudaven en tot el que podien, però hi havia casos molt difícils de resoldre i en Lluís i jo havíem d’insistir perquè els donessin qualsevol tipus d’ajut. Era evident que aquelles persones venien al nostre despatx a cercar auxili com a mesura extrema, ja totalment desesperada. Per això moltes vegades quan arribava al meu despatx per treballar en afers polítics (per fotre canya a l’alcalde i tal) ja em trobava a vegades amb mitja dotzena de persones fent cua a la porta del meu despatx, a vegades fins i tot arribaven a ser una dotzena o més. També hi havia un munt de gent que m’aturava pel carrer demanant-me auxili de qualsevol tipus, fins i tot em demanaven diners, perquè no tenien res per menjar. Jo sempre els entregava una targeta de regidor dient-los que vinguessin a visitar-me al despatx per resoldre el seu cas concret, però a vegades em rascava la butxaca per donar-los vint euros i que poguessin menjar alguna cosa calenta durant aquella jornada. De totes maneres va haver-hi algun cas que em va decebre perquè es gastaven els quartos en beguda, en lloc de menjar. De manera que, fins i tot, es veu que ho deien els seus amics que m’havien pres el pèl de mala manera.
De totes maneres i cada vegada que podia, jo denunciava aquells casos de misèria i exclusió social a les comissions informatives de serveis personals, on assistia la regidora de Serveis Socials, Rosa Garrido (del PSC), i exposava aquests temes amb preocupació, però la majoria de vegades em trobava amb una indiferència total o amb una resposta així: «Aquesta gent que l’ha vingut a veure a vostè, senyor Santamaria, ja els coneixem de fa temps i ja els hem dit en diverses ocasions que no compleixen els barems per rebre ajut social» i és que, algunes vegades, es tractava de ciutadans conflictius o que anaven a la seva bola i desobeïen les instruccions que els donaven aquelles treballadores de l’Ajuntament.
Recordo que cada vegada que sortia aquest tema, en Sebastià Domènech, regidor del PP, sempre em comentava amb veu foteta: «Aquesta gent només venen al teu despatx, perquè ets l’únic que els fas cas i així no te’ls trauràs mai del damunt.» I allò em feia molta ràbia, sobretot quan l’Ajuntament de Reus llavors disposava d’un pressupost de 304 milions d’euros i alguna cosa més. Tenia molt clar que la meva acció era com una gota d’aigua lluitant contra un oceà a contracorrent i que sols podria solucionar aquells casos si jo fos alcalde de Reus i tingués majoria absoluta. Però era evident que amb un partit com la CORI no ho aconseguiria mai.
Per a més inri molts d’aquests visitants enfonsats en la misèria o bé no votaven mai a ningú perquè no volien o bé perquè no sabien com fer-ho. També n’hi havia que feia dècades que no havien votat a ningú. Però la majoria tenien el perfil potencial d’haver donat el seu vot als socialistes: «Al alcalde que ahora mismo ya no nos hace ningún caso», comentaven amb veu trista.
En aquest aspecte també recordo com més d’algun cas de gent necessitada em venien a visitar plorant al despatx perquè les secretàries d’alcaldia els havien tractat de males maneres quan s’havien adreçat a demanar cita amb en Lluís Miquel Pérez.
Aquesta va ser la meva veritable tasca de regidor durant els anys que vaig estar a l’Ajuntament, ja sé que el que lluïa més per la premsa era veure com fotia canya a l’alcalde duent a terme una mena de pren i torna o repetint per enèsima vegada les meves juantxinades per no perdre la nostra essència davant de la ciutadania. He de confessar que mai vaig voler mostrar l’altra realitat de manera pública (tret d’algun cop perquè ells mateixos m’ho demanaven) per no semblar que m’aprofitava de les misèries alienes per obtenir més vots de cara a les properes eleccions.
Recordo que en aquells moments davant de cada cas que nou que ens venia a visitar mostrant-nos el problema que fos, en Lluís Oliach i jo ens afanyàvem a arreglar-ho de la millor manera possible. La majoria de vegades no podíem solucionar-los, però almenys ho intentàvem sense donar-los llargues, tal com feien altres polítics de l’Ajuntament, fossin del govern o l’oposició.
Finalment, no vam poder solucionar la majoria d’aquells casos particulars perquè se’ns acumulaven de mala manera, ja en teníem centenars. Al despatx de la CORI no donàvem l’abast. Tot i això, llavors, a principis del 2008, jo ja tenia molt clar, claríssim, que el despatx de la CORI s’havia convertit en la veritable sindicatura de greuges o el defensor del poble alternatiu. O una cosa semblant.
També, en aquells moments, al Lluís i a mi, se’ns va ocórrer cedir totalment a la ciutadania de Reus les mocions, precs i preguntes que havíem de presentar als plens municipals, a través del nostre web o de manera que la gent s’adrecés a nosaltres visitant-nos (o trucant-nos) al nostre despatx del grup municipal.
La periodista Mireia Lacàrcel va transmetre aquesta notícia nostra al diari El Punt en l’edició del diumenge 24 de febrer (pàg. 5): «LA CORI cedeix les seves mocions: acostant la política als ciutadans del carrer. A través de la pàgina web del partit, els reusencs podran presentar totes les mocions i preguntes que vulgui.»
Un dels fets més destacats en l’àmbit polític d’aquell primer trimestre del 2008, va ser el ple municipal que es va dur a terme el 28 de febrer, conegut com el ple de Shirota en què l’Ajuntament de Reus permetia un aval bancari a l’empresa d’un tal Barriach de la Morella Nuts per un valor de tres milions d’euros. Allò va provocar una reacció molt agra i crítica per part de l’oposició, que ho va trobar totalment injust i com una mena d’endoll municipal. Malgrat que no sabia gairebé de què anava tota la moguda de Shirota International Foods, vaig intuir que era injust per a la resta d’empreses del sector alimentari de la ciutat i hi vaig votar en contra.
L’endemà, el Diari de Tarragona reflectia aquesta notícia (dissabte 1 de març, pàg. 17) transcrita per la periodista Edurne Seco, que s’encarregava de fer de corresponsal de tots els temes polítics que es duien a terme a Reus:
La junta general de INNOVA aprobó ayer dar un crédito de tres millones de euros a la empresa I+D+I Shirota que está participada en un 48% por La Morella Nuts y en un 52% de capital público (Innova 40%, Tecnoparc 8%, hospital 2% y la URV 2%). Las condiciones del crédito son ventajosas por cuanto Shirota solo tendrá que devolver este préstamo en caso de que la empresa dé beneficios y su tresorería tenga liquidez.
A continuació d’aquest article titulat «Tres millones para Shirota» la periodista Edurne Seco desglossava eficientment tota al moguda del que després seria l’afer Shirota, acusat pel jutge com un cas de presumpta corrupció municipal el 2012.
La inversión total de la empresa será de 21 millones de euros, de los cuales, la empresa municipal INNOVA aportará tres millones en tres plazos entre marzo de este año y marzo del 2009. «También se barajó la posibilidad de hacerles un aval, pero la creación del laboratorio estaba muy evolucioando y necesitaban dinero», justificaba el alcalde Luis Miquel Pérez, presidente también de INNOVA.
A continuació, l’Edurne Seco duia a terme una descripció més detallada del que era Shirota en qüestió:
Shirota Functional Foods es una empresa de base tecnológica, dedicada al diseño de moléculas a incorporar a los alimentos para que aporten más nutrientes y beneficios para la salud. Con la creación de estos productos y sus patentes, la empresa prevé tener ingresos, según explicaba Pérez. «Según nos han explicado para 2009 y 2010, ya podrán retornar las Inversiones», aseguraba el alcalde.
A partir d’aquí, l’Edurne Seco duia a terme una informació més detallada sobre les característiques d’aquell préstec bancari que a la llarga es veu que van acabar molt malament:
Sin embargo, el préstamo de carácter participativo tiene un vencimiento de tres años y el dinero prestado solo será exigible cuando se cumplan, acumulativamente, dos requisitos: que la cuenta de resultados sea positiva, es decir, que haya beneficios, y que la tresorería tenga liquidez. Sin embargo el alcalde aseguraba que si se daba el caso de que ese dinero no se pudiera recuperar, «se retiraría la maquinaria comprada con esos tres millones y se destinariá al centro de bioempresas».
En aquest article del Diari, on sortia una fotografia meva asseient-me a la meva cadira del ple, mentre saludava a la càmera traient la llengua (obra del gran Pere Toda, és clar), també hi havia un breu titulat «El tirón de orejas a Ariel», en què es feia referència als enfrontaments que havia provocat amb l’Ernest París, l’Empar Pont i en Carles Pellicer per una moció de la CORI que anava totalment en contra del trasllat de Barraques del Mas Iglesias al Parc de la Festa. Recordo que durant aquell ple vaig treure en Carles Pellicer totalment de polleguera per un comentari que vaig fer dient que «Sant Pere se m’ha aparegut en somnis tres vegades abans de cantar el gall i m’ha dit que presentés aquesta moció per salvar les Barraques de Reus avui mateix». L’article de l’Edurne Seco narrava tot això d’aquesta manera tan sublim i encertada:
Fué entonces cuando Carles Pellicer saltó de su asiento asegurando que el pleno no era «un circo, ni Lourdes, ni Reus es una república bananera de Sudamérica, ni nosotros unos plantadores de marihuana». Al alcalde, entonces, los ojillos le brillaron. Por una vez eran otros quienes abrocaban a los de la CORI. Eduard Ortiz pedía valentía a Santamaria, «usted conoce los motivos del traslado de Barraques y tiene que saber que no se puede quedar bien con todos». Pero la reprimenda definitiva llegó de Pérez: «No entiendo que su grupo muestre interés en las Barraques y las plantaciones de marihuana y se haya abstenido en la votación para crear dos superficies de de cien hectáreas de suelo industrial que daran trabajo a tantos jóvenes.
Malgrat que la premsa local ja em percebia, de manera quotidiana, gairebé com un polític més a dins de l’Ajuntament de Reus, a l’escriptor Quim Monzó li passava gairebé com al Toni Clapés o als periodistes de l’e-notícies, que em veien encara com a extraordinari i una mena de fenomen revolucionari a dins de la política local catalana, i el fet que ja havia anunciat que també em volia presentar com a candidat per la Presidència de la Generalitat, encara em donava més pedigrí; per això, el senyor Monzó va publicar un article que parlava de mi a la secció de política a La Vanguardia (6 de març 2008, pàg. 12), amb el títol de: «Hoy Reus, mañana el Parlament», l’autor de La magnitud de la tragèdia, sortia en defensa meva vers els meus detractors polítics, duent a terme una bona descripció de les meves virtuts polítiques:
El partido de Ariel Santamaria –el concejal de Reus que viste com Elvis Presley– se presentará a las pròximes elecciones catalanas [...]. Explica que, como Rivera se desnudará, pero además hará striptease. Los políticos convencionales consideran a Santamaria un payaso indeseable cuya sola presencia en el Consistorio de Reus les ofende. Pero lo cierto es que está. Y está porque le votaron.
Ben dit Quim.
Durant el darrer dia de la campanya electoral de les eleccions generals del 2008, que va tornar a guanyar el Partit Socialista, els productors del programa Catalunya opina, que s’emetia llavors per Canal Català, em van convidar a participar en un d’aquells debats tan friquis dels seus. Malgrat la dubtosa qualitat del programa, hi vaig anar igualment perquè cada vegada tenia més espectadors. Així doncs, la meva participació va ser enmig d’un debat que es va realitzar totalment en directe. No recordo exactament el nom dels meus contertulians, però eren força peculiars, encara molt més juantxis i friquis que jo; gent mentalment tarada, malgrat que representessin formacions polítiques «serioses» com ERC, CiU, Ciutadans, els socialistes o el PP.
L’espai Catalunya opina era un experiment de dur a terme un programa de debat polític en format de teleescrombraries i els anava força bé. Recordo que vam debatre el futur de Catalunya de cara a les noves eleccions generals que s’havien de celebrar demà passat, diumenge 9 de març. Però tot just començar el programa, la redacció va rebre la notícia que ETA havia assassinat un regidor socialista en no sé quin punt d’Euskadi i allò es veu que faria inclinar la balança de vots a favor del partit de Zapatero (llavors molt empatat amb el PP de Rajoy). En començar el programa en rigorós directe, recordo que el presentador, Javier Fuentes, va demanar amb veu histèrica: «Si us plau, no parlin de terrorisme i de l’assassinat que ha fet ETA aquest vespre. Si us plau, per favor, no ho fem per dignitat ètica i política, per no caure en el recurs fàcil durant el curs d’aquest debat.» Malgrat aquest prec i que va llegir un comunicat de la redacció a partir del qual es va dur a terme un minut de silenci només començar el programa, els tertulians ja van a començar a parlar d’ETA i els càrrecs polítics que havien assassinat en tota la democràcia. Aquells tres energúmens que compartien plató amb mi cridaven amb veu histèrica, uns esmentant els morts del PP i els altres els dels socialistes. Fins i tot, es va treure el tema de quan en Carod-Rovira va anar a França a parlar amb ETA perquè no fessin més atemptats a Catalunya.
Aquell espai de debat televisiu, Catalunya opina, va sol·licitar la meva participació una nova ocasió més, el maig del 2009, en què em va tocar debatre sobre economia i política juvenil amb l’exconcursant de Gran Hermano Carlos Navarro (conegut com el Yoyas), el cantant dels Manolos i no sé qui més. Telefriqui, total.
Aquella mateixa primavera del 2008, en Toni Clapés també em va entrevistar en directe al Palau de la Diputació de Tarragona on vaig interpretar «Els Segadors juantxis» totalment a cappella perquè ja es va especular més o menys de debò que finalment em presentaria com a candidat a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions del Parlament Català.
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i juantxi.
Endarrere aquesta gent tan ufana i potinera.
Bon cop de falç, bon cop de falç defensors del juantxisme. Bon cop de falç.
Ara és hora, segadors, de plantar marihuana,
volem follòdroms per cardar, esmolem ben bé les eines. (Mans netes!)
Bon cop de falç, bon cop de falç defensors del juantxisme. Bon cop de falç.
Que tremoli l’enemic, quan ens vegi tan borratxos,
Tots volem un altre bar, que ens serveixin més vinatxo, etc.
Recordo que en acabar el debat, l’Alícia Alegret (regidora del PP de Reus), que es trobava entre el públic del Palau de la Diputació, va cridar l’atenció al Toni Clapés perquè en el programa havia esmentat, en clau de broma, que una tal Alícia Compte, diputada del PP, assessorava d’amagat la CORI, perquè estava emprenyada amb la cúpula del partit o una cosa semblant. La cara d’acollonit que va fotre en Toni Clapés davant de l’arenga de l’Alícia Alegret em va fer por fins i tot a mi mateix. Es veu que havien barrejat per equivocació (o no), els noms de Dolors Compte (antiga diputada i regidora del PP de Reus) amb el de l’Alícia Alegret. Aquell any va ser molt crucial per a ella, perquè va anar a les llistes com a número dos de diputada del PP en l’àmbit de Tarragona, i també la van escollir com a secretària general del PP de Reus, de manera que va prendre el lloc a l’etern Miquel Àngel López Mallol, que mai va veure amb bons ulls que una antiga subordinada seva li tragués el pa del cistell. Però amb l’Alícia el PP de Reus va pujar de vots i d’escalafó, i tant!
Aquella primavera del 2008, com he dit, a causa del fenomen del Rodolfo Chiquiliquatre, que s’havia convertit en molt mediàtic, a mi m’identificaven amb aquell concursant. Dic això perquè fins i tot el popular locutor de ràdio Reus Enric Tricaz (llavors recentment jubilat) va escriure un article a la revista Reus Directe del mes d’abril d’aquell any 2008 (pàg. 19) on parlava d’aquest fenomen i m’hi ficava a mi pel mig. Amb el nom de «Baila el Chiqui Chiqui» el senyor Tricaz rememorava com eren els festivals de la cançó durant la seva joventut, criticant tal com havia degenerat tot plegat:
Molt poca gent és capaç d’aguantar el Festival d’Eurovisió sencer i com que els interessos creats segueixen existint, el Festival va seguint aquí caic i allà m’aixeco [...]. Sincerament, a l’actualitat aquest Festival només te’l pots prendre a broma i és norma que hi vagi el Chiquilicuatre o l’Ariel Santamaria, perquè de la manera que estan les coses igual guanya i tot.
Una bona de declaració de principis per part d’un senyor de Reus de tota la vida.
El divendres 4 d’abril vaig participar en un altre ple municipal ordinari que es podria considerar com a històric, perquè tots els grups municipals alhora van aprovar una moció de la CORI que havia estat totalment idea del Josep Maria Turcó del Front Reusenc. La proposta consistia a crear un espai públic on es pogués practicar en l’àmbit del carrer esport, un aspecte tan emblemàtic per la nostra ciutat, sense haver d’estar apuntat en clubs esportius privats com el Reus Deportiu o el Ploms. Amb un comentari del regidor d’esports, Anton Verge (PSC), que va dir que estudiarien la possibilitat de dur-ho a terme, la moció de la CORI es va aprovar per unanimitat. «És millor això que res», recordo que vaig comentar abans de sotmetre-ho a votació. També en aquest ple municipal, en què la gent semblava estar una mica alterada (per l’arribada de la primavera, dic jo), la CORI vam presentar una segona moció per seguir ajudant els veïns del passeig Prim a fotre guerra contra l’Ajuntament. En aquesta moció, totalment ideada pel Ramon Peña (president de l’associació de veïns), demanàvem la paralització i l’aturada de les obres de la zona del velòdrom a causa de les esquerdes que estaven sortint en alguns edificis de la zona, «que afectaven uns 350 habitatges». El senyor alcalde, per aplacar els ànims dels veïns que hi havia al ple, va anunciar que es faria un supervisió de l’estat i control de l’obra. Recordo que durant el tractament d’aquesta moció tan molesta per l’equip de govern, el senyor Carles Pellicer va presentar una esmena que em descafeïnava la proposta de mala manera. Com que jo la vaig acceptar, donant mostres que ja no em deixava enredar per les seves bones maneres, el paio es va posar com una fera i va anunciar l’abstenció del seu grup municipal en lloc de votar a favor.
A continuació, el seu grup municipal també va presentar una proposta, per la qual en un principi jo també li havia anunciat el meu vot favorable, però a causa de la seva jugada d’abans, també em vaig abstenir. En acabar el ple, me’l vaig trobar pel passadís dels grups municipals i em va renyar dient-me: «Nen, tu jugues brut, eh?». I quan jo li vaig respondre de manera descarada: «Mira qui parla, el polític més honrat de Reus», o una cosa per l’estil, el pobre home em va deixar de parlar durant dues setmanes. Eren coses que passaven en política, fins i tot amb els teus «aliats» de l’oposició. Era evident que en Carles Pellicer se l’estava jugant molt per acabar essent alcalde de Reus el 2011, si no ho aconseguia llavors (el tercer cop que ho intentava) s’hauria acabat la seva carrera política del tot (tant la parlamentària com la municipal) i a mi, personalment, a vegades em sabien greu aquelles pugnes que es produïen entre nosaltres dos, perquè jo, en el fons, també desitjava que fos el substitut d’en Pérez com més aviat millor. El que passava és que jo a vegades veia que actuava de manera superficial fent oposició contra el nostre alcalde, trobant que li faltava molta més contundència. Però el pitjor de tot plegat és que aquells primers mesos del 2008, a causa de la gran popularitat que tenia per tot Reus, on gairebé tothom m’ovacionava quan anava pel carrer, tenia molt clar que el 2011 la CORI (gràcies a mi, és clar), trauríem molts més vots que CiU, amb el Pellicer d’alcaldable. Era la gran visió que tenia en Lluís Oliach que ja me la creia tant com ell. Potser allò hauria estat possible si nosaltres també haguéssim estat més contundents amb el tema d’Innova i haguéssim portat el cas directament a la fiscalia d’anticorrupció i si tampoc hagués aparegut Ara Reus i la CUP de cara a les eleccions del 2011, que ens van prendre molts vots, és clar. Però tot plegat són suposicions, les coses van com van i el destí sempre ho determina tot, facis el que facis.
En aquell ple del mes d’abril del 2008 en què l’equip de govern volia dur a terme un gran transvasament d’aigua potable de l’Ebre cap a Barcelona, a través d’una gran canonada que s’estava construint, la resta de l’oposició i jo vam votar totalment en contra. Perquè, a més, també s’havien tancat un munt de pous i mines d’aigua potable que tenia el terme municipal de Reus, de manera que s’obliga als masovers i grangers a consumir només aigua del pantà de Riudecanyes i a pagar factures municipals quan els podia sortir l’aigua totalment de franc. A més, la vigília d’aquell ple que semblava ser tan important, per quedar bé de cara als polítics de Barcelona havia sortit la notícia de la gran fuita d’aigua potable que s’havia produït en una canonada que alimentava l’artèria principal de la ciutat comtal, un immens raig d’aigua que arribava a un munt de metres d’altura com si fos un sortidor guèiser o una cosa semblant.
El millor de tot plegat en aquest tema, va ser la roda de premsa que va fer Convergència des de la presa del pantà de Riudecanyes, dient que no permetrien de cap manera que l’Ajuntament abastís «aigua dels reusencs cap a Barcelona» per la immensa sequera que hi havia. En aquella ocasió, tot just quan en Carles Pellicer va començar a parlar davant dels periodistes va ploure a bots i barrals. Tot plegat semblava un acudit.
Com que aquell era un nou enfrontament públic que jo havia tingut amb el Pellicer a dins d’un ple municipal, algun mitjà de comunicació se’n va fer ressò, tal com va ser el cas d’El Punt del dissabte 5 d’abril (pàg. 8) on el periodista Romà Rofes, anunciava «CiU i la CORI entren en un bucle» i narrava en clau de conya el pren i torna que havíem dut a terme el polític convergent i un servidor.
Després que el mes passat Santamaria fes aparèixer al patró de Reus per apuntalar la seva proposta sobre Barraques, ahir mateix se’l va requerir per donar una empenta a la lluita contra la sequera. «Desitjant que plogui tan aviat com sigui possible, seria bo que ens encomanéssim a Sant Pere i a la Verge de Misericòrdia; encara que sigui com una mesura estructural, sovint és efectiva», va deixar anar el portaveu de CiU, Carles Pellicer. Llavors, el portaveu de la CORI va voler tornar-li-ho amb un altre furt ideològic. «L’altre dia hi havia una fuita d’aigua a Barcelona que semblava un guèiser de deu metres. Aquesta situació és més pròpia d’una república bananera que d’una democràcia europea.» Precisament, en l’últim ple, el regidor convergent va utilitzar aquesta definició de «república bananera» per dir-li al regidor juantxi que estava convertint els plens amb sortides com la de l’aparició de Sant Pere.
El dimarts 22 d’abril a les set de la tarda es va dur a terme la inauguració del primer diari digital reusenc que va tenir una bona acollida mediàtica i un excel·lent seguiment per part de la ciutadania. Es tractava del Reus Digital, dirigit per en Marià Arbonès, antic director de Punt 6 Ràdio, de la qual havia plegat l’any anterior. Llavors es va ajuntar amb en Jaume Garcia del Diari de Tarragona per tirar endavant aquest nou mitjà de comunicació digital. En Gerard Tost, a través de la seva empresa Editio Software, la mateixa que ens havia fet el web de la CORI l’any anterior, va ser qui es va encarregar de posar en marxa aquell mitjà de comunicació tan revolucionari. Entre els seus fundadors i socis accionistes també hi havia el meu amic Jordi Garcia o l’Enrique Canovaca de Tarragona, que després de passar per un munt de mitjans de comunicació havia acabat establint-se en el Reus Digital.
Recordo que la inauguració es va dur a terme a Cal Massó, a bombo i plateret, que es diu, amb un munt d’assistents pertanyents a tots els estrats socials i culturals de la ciutat de Reus. Mentre m’adreçava a aquest indret, em vaig trobar directament amb l’alcalde que baixava del seu vehicle oficial vestit de manera força elegant i polida. Però el paio només veure’m a peu de carrer es va adreçar a mi de males maneres, dient-me que mai més permetria que el meu amic, en Lluís Oliach, tornés a entrar a dins del Departament de Comunicació de l’Ajuntament de Reus, perquè uns dies abans havia fotut crits i bronques als membres del gabinet de premsa a causa del meu darrer article d’El Mercadal que indagava sobre la presumpta corrupció d’un gerent municipal. Es veu que abans de publicar-lo, aquells empleats de premsa ho havien mostrat prèviament a l’alcalde i ell em va trucar per telèfon amenaçant-me que aquest gerent que jo esmentava a l’article em posaria una demanda judicial per aquell text tan polèmic.
–I digues al teu amic, el senyor Oliach, que si torna a renyar i molestar als meus subordinats de la Secció de Premsa, duré a terme un edicte municipal en què se li prohibirà l’entrada al palau municipal, entesos? –em va dir en Lluís Miquel Pérez totalment enfadat, gairebé com si m’hagués de matar allà mateix davant de Cal Massó. Mai l’havia vist tan emprenyat com llavors.
Jo mai havia pensat que es podia embolicar tant la troca, però els ànims entre els dos fronts ja estaven així d’alterats. A més, el meu col·lega estava a punt de ser pare de família per segona vegada i segurament volia percebre un sou més elevat fent d’assessor d’Innova pel grup municipal de la CORI, cosa que l’alcalde ens seguia denegant. No en devia tenir prou amb els 700 euros nets que percebia directament de les remuneracions del grup municipal quan feia de secretari meu i, per això, em burxava perquè fotéssim més canya contra l’alcalde i els seus subordinats (potser al final més de la deguda, és clar), però a escala política això ja ens anava bé; sobretot a mi, que em vaig adonar que el nostre joc polític a dins del consistori ja s’havia tornat bastant pervers.
De totes maneres, al pobre Lluís el veia tan alterat d’estar a dins de l’Ajuntament que a vegades feia coses que no corresponien al seu caràcter habitual, com el fet de treure la llengua de manera lasciva a una senyora que se’l mirava malament quan entrava a dins del hall municipal. Era una dona gran amb pinta de progre i votant d’esquerres que, després, em va agafar totalment per banda per queixar-se del comportament del meu amic. També, i no sé per quin motiu exacte, en Lluís també la va agafar amb l’assessora d’Esquerra Republicana que treballava al despatx del costat del nostre. Era una senyora que també ostentava el càrrec de regidora de l’Ajuntament de Castellvell i era molt amiga de l’Empar Pont, doncs cada vegada que la veia passar pel nostre costat, començava a bordar-la com si fos un gos rabiós. Eren coses del seu comportament radical i juantxi que em molestaven molt perquè les veia força infantils (com de pàrvuls) i jo no volia anar d’aquella manera pel món.
Allà dins de Cal Massó vaig poder saludar i tractar amb els promotors del Reus Digital, en Marià Arbonès i en Jordi Garcia, i fins i tot vaig parlar una bona estona amb en Gerard Tost que els havia muntat tot allò. Aaquells dies també recordo que van contractar el Marià com a assessor de l’Ernest París pel grup municipal d’Iniciativa en substitució de la periodista Isabel Martínez, que estava de baixa per maternitat.
El mes d’abril, tot just un parell de setmanes abans de la celebració de la diada de Sant Jordi, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Reus va tenir la gran idea de dispersar totes les parades del Mercadal (tal com s’havia fet sempre) i les va ubicar a l’entrada del Pallol, en una plaça deserta i amb cases recentment enderrocades que es deia plaça Evarist Fàbregues, just allà on s’havia de construir un hotel de cinc estrelles (que avui en dia encara no s’ha fet). La qüestió era de deixar només les parades de llibres i floristeries que es guanyaven la vida de debò a la plaça Mercadal, i la resta (totes les entitats de Reus que hi participaven, se n’anessin cap a aquell altre espai tan apartat del lloc tradicional. Es veu que com que cada vegada hi havia més entitats que hi participaven venent roses i altres coses, allò provocava problemes de mobilitat per part d’un públic cada any més nombrós, de manera que en cas d’un accident o una evacuació immediata, la cosa no complia amb cap mesura de seguretat. Recordo que vam tenir vàries reunions amb la regidora Empar Pont. Fins i tot, n’hi va haver una al Casal Despertaferro del carrer Sant Elies, on tothom se li va tirar en contra. En Salvador Palomar (president de Carrutxa) la va renyar de mala manera tot i dient-li: «Us esteu equivocant, Empar, amb això, us esteu equivocant», amb veu furiosa. Mai havia vist aquell senyor tan amable i tan seriós emprenyat d’aquella manera. Jo, durant aquells dies, vaig mirar de ficar més llenya al foc, anunciant públicament que al pas que anàvem, al final ens hauríem d’ubicar tots a la plaça Llibertat de Reus on segurament «hi cabríem perfectament».
Com que tot allò es va ordenar de sobte, va haver-hi uns quants col·lectius que es van col·locar igualment als porxos del Mercadal que tocaven a la plaça del Castell: gent del Despertaferro, la CUP, la CGT, potser Carrutxa i no sé qui més. En el meu cas, recordo que em vaig col·locar ben a la punta, tocant gairebé a la plaça del Castell, per on transitava un munt de gent. Arran d’això vaig tenir una forta discussió amb el Lluís Oliach, que tenia por que ens posessin una multa de 3.000 euros per ocupar un espai de la via pública que no ens pertocava. Així doncs, la resta de la CORI es va posar al Pallol, amb les altres entitats «no rebels», on fins i tot, l’Ajuntament ens havia proporcionat unes grans taules de potes plegables.
–Que no em dona la gana de posar-me aquí, Lluís! –li vaig cridar totalment histèric ja de bon matí–. Ho trobo una cacicada per part de l’alcalde –vaig afegir abans d’anar a buscar una taula de càmping que tenia desada a dins del meu cotxe.
De manera que recordo ficar-me totalment sol a la plaça del Mercadal, venent samarretes de la CORI i entregant adhesius i propaganda del partit a la gent que m’ho demanava. Fins i tot vaig penjar un cartell en una columna dels porxos on deia: «Reus is not Tarragona». Malgrat que alguna vegada em va acompanyar la Katharina i el Pirata, gairebé vaig estar totalment sol fent guàrdia en aquella parada, com si fos una mena de baluard del juantxisme. De tant en tant, cada hora exacta les parades de entitats que estaven allà amb mi, feien sonar sirenes i xiulets com a gest de protesta. Recordo que més o menys al migdia l’alcalde va passar per aquell racó saludant-me de males maneres, mentre anava acompanyat de la seva nova cap de premsa, la Núria Pérez, que fins llavors havia treballat per promocionar el Tecnoparc.
–Ja veig que tu mai has de fer cas, del que ordenem des de l’Ajuntament, eh? –em va deixar anar en Lluís Miquel Pérez amb un somriure irònic.
–Quan és una cosa injusta com això d’avui em reboto de debò. Ja ho has de saber –li vaig respondre amb veu burleta.
–Tu segueix així, xato, segueix així que vas molt bé –va afegir observant la resta de parades que hi havia en aquell espai. Però als altres no els va dir res.
–A veure si això ho arreglem de cara a l’any vinent, alcalde –li vaig dir–. No ens podríem instal·lar en aquests altres carrers que hi ha pel voltant del Mercadal, en lloc d’anar-nos-en tan lluny per promocionar el centre comercial del Pallol?
L’home es va quedar totalment pensatiu en escoltar la meva pregunta.
–Ja ho veurem. De moment enguany ho hem hagut de fer així per motius de seguretat. Ja ho saps de sobres...
Llavors es va allunyar, adreçant-se cap al Pallol, mentre els membres de les parades que s’havien rebel·lat com jo amb l’Ajuntament, començaven a xiular i a fer anar botzines d’aire comprimit d’esquenes a ell.
Al vespre vaig quedar amb el Marcos Diego, vestit totalment de Pirata, per donar un tomb per tota la plaça i saludar al màxim de gent possible. Realment anant ell i jo junts creàvem com una mena de magnetisme visual que feia que molta gent ens observés més de cinc segons seguits com a mínim. Fins i tot, se’ns adreçava molta gent jove i estudiants dels instituts a parlar amb nosaltres, prometent-nos que ens votarien quan tinguessin l’edat de fer-ho. En aquest punt, també recordo que mentre anava a buscar un entrapà al Viena del carrer Llovera per dinar (o berenar), em vaig trobar amb l’Eduard Ortiz que em va saludar amb una alegria immensa i em va felicitar que, per fi, em veia vestit d’Elvis pels carrers de la ciutat «tal com quan feies campanya». Em va estranyar trobar-me l’Eduard tan content, potser tenia un bon dia o potser és que estava parlant amb l’Eduard Ortiz persona, no pas el càrrec polític.
Al final, gairebé a les vuit del vespre, totes les entitats rebotades pel dia de Sant Jordi vam dur a terme una manifestació al mig de la plaça Mercadal totalment plena de gom a gom. Fins i tot hi havia gent que tiraven coets i petards per fotre més soroll. Durant el procés d’aquella manifestació tan tumultuosa, recordo que jo anava davant de tot amb en Xavi Milian del Casal i en Joan Rosich de la CGT, i tots plegats (unes cent persones o més) no paraven de cridar: «Empar Pont, dimissió, Empar Pont, dimissió». En acabar de donar el tomb a la plaça recordo que un senyor gran es va adreçar directament a mi totalment emprenyat, ja que la nostra manifestació havia interromput un ball de sardanes que s’estava celebrant aquell mateix moment a la plaça Mercadal. Era evident que no hi cabíem tots plegats.
–Escolti, que a nosaltres ens han donat permís ara a les vuit per fer la manifestació –li va recriminar en Xavi Milian, enfadant-se totalment amb ell. Però l’home va dir que si no paràvem, sortiria la Guàrdia Urbana i ens detindria o una cosa per l’estil.
–Que vinguin si tenen collons, home, que vinguin! –vaig afegir tot emprenyat assenyalant tota la concurrència que hi havia a la plaça tan plena de gom a gom.
Així doncs, els manifestants vam donar un altre tomb i vam acabar plantant-nos davant mateix de la porta de l’Ajuntament dient les nostres reivindicacions, a través d’un manifest que havien redactat totes les entitats rebotades de no poder tenir un estand al Mercadal. Mentre en Xavi Milian llegia el text a través d’un megàfon, recordo que pel meu costat va passar la Carme Cano amb un acompanyant i m’observava totalment espantada. Gairebé no em va ni saludar, com si jo hagués comès un crim o estigués fent una malifeta que la molestés de debò.
Sortosament, al final no va passar res de greu arran d’aquesta manifestació i la ballada de sardanes es va poder dur a terme amb castells inclosos. Però en acabar la diada de Sant Jordi, mentre recollíem les nostres coses al Pallol, recordo en Lluís Oliach totalment nerviós perquè algú li havia dit que ens arribaria una multa de 3.000 euros per haver ocupat un espai de la via pública sense permís. Com que jo durant tot el dia no vaig veure a cap policia municipal posant denuncies, li vaig dir que es tranquil·litzés, malgrat que tampoc jo mateix les tenia totes.
–A més, s’hi han ficat un munt de parades més, com el Despertaferro, la CGT, el Col·lectiu de Barraques, la CUP –li vaig recordar–. No crec que ens multin a tots, o es muntarà un pollastre que no vegis.
–Als altres no els passarà res perquè estan protegits per Esquerra Republicana o Iniciativa –va respondre de manera escèptica–. A nosaltres, els de la CORI, sí que ens faran alguna cosa, perquè no tenim protectors de més amunt, ni som amics de ningú de dins de l’Ajuntament, sinó tot el contrari.
Quanta raó tenia...
En aquell ple celebrat el divendres posterior a Sant Jordi, em va estranyar molt, moltíssim, que apareguessin aquelles dues fotografies meves del Senglar Rock realitzades l’any 2006, durant un concert dels meus on havia acabat totalment despullat. Aquelles imatges impreses a tot color havien estat dipositades curosament damunt del pupitre de cada regidor uns moments abans de celebrar aquella sessió plenària. Així doncs, quan tots els membres del consistori van prendre lloc a les seves taules, es van trobar totalment sorpresos amb allò, amb aquelles imatges meves tan desagradables i que els podien escandalitzar de debò. Fins i tot, algun d’ells, com el senyor José Magrazó (regidor del PSC), només entrar em va fotre bronca pensant que les havia col·locat jo mateix per provocar o molestar a la concurrència: «Pero bueno, Ariel, como te atreves a hacer esto. ¿No te da vergüenza, hombre?» Però res més lluny de la realitat...
Abans d’entrar al ple municipal, havia estat en una junta de portaveus bastant alterada. L’alcalde es va enfadar molt amb mi perquè havia presentat una moció en què demanava que tots els membres de la corporació (alcalde, tinents d’alcalde i regidors) ensenyessin públicament les seves nòmines per saber què cobraven de l’Ajuntament de Reus. Recordo el senyor Pérez dient-me que faria portar un munt de llibres d’ordenances del consistori on es tractava aquell tema de manera àmplia i variada i que me les faria llegir en veu alta des del meu seient. I que si el ple havia d’acabar «a les nou del vespre», que és el temps que trigaria en llegir tot aquell material, doncs hauria de ser així. En dir allò, va fer entrar el senyor Francesc Artero (el seu advocat i assessor de llavors) transportant un carro amb rodetes on hi havia un feix de deu o dotze volums de fulls impresos enquadernats amb espirals de plàstic blanc. Allà hi havia també un munt de balanços d’Innova i les seves societats.
–Veu, senyor Santamaria? –em va dir de manera amenaçant–. Si vostè no retira aquesta moció que ha de tractar de les retribucions de tots els membres del consistori, li faré llegir tots aquests documents en veu alta, on hi ha estipulat el que cobrem cada regidor en l’àmbit municipal. En aquests documents també s’indica el que es percep per assistir al consell d’administració de les societats anònimes de Innova, de la qual vostè, gràcies a Déu, no forma part.
–Doncs ja ho faré amb molt de gust, senyor alcalde –li vaig respondre de manera desafiant–, perquè aquesta moció no la penso retirar...
–Així doncs, donant una ordre meva, tot el ple municipal estarà assegut i relaxat, escoltant el que vostè mateix llegirà amb veu alta i totalment dempeus des del seu seient. A veure fins quan aguanta la seva veu, llegint aquests documents tan avorrits sense parar i fins que jo digui prou... perquè soc l’alcalde.
Aquell tipus d’amenaça sibil·lina em va deixar consternat, sabia que no anava de debò, i que ho deia més aviat en conya que no pas seriosament, perquè ja havia descobert el sentit de l’humor tan especial que tenia el nostre alcalde fent brometes pesades d’aquell tipus. Altres portaveus d’aquella junta em van ordenar que retirés aquella moció, tal com va ser el cas del senyor López Mallol del PP, justificant que no valia la pena tractar en un ple aquelles coses que ja se sabien de per si. Però jo volia que la meva moció prosperés i que es posicionessin votant-hi a favor o en contra, a veure què passava...
Després de celebrar aquella junta de portaveus que sempre es duia a terme a la sala el Tinell, vaig tenir temps d’anar al meu despatx per posar-me el meu vestit d’Elvis i agafar ràpidament la documentació que em mancava per dur a terme el ple municipal d’aquella jornada. I mentre estava allà dins va entrar aquella amiga meva que treballava com a conserge d’alcaldia, que també havia sigut una antiga companya de Correos als anys noranta. La noia estava totalment nerviosa i em va confessar que la Carme Cano (la seva cap d’alcaldia) li havia ordenat repartir unes fotografies meves impreses en diverses fotocopiadores del seu departament, fins i tot del despatx del senyor Artero. »Es veu que les han tret d’alguna revista de l’Interviú o algun lloc semblant», em va comentar amb veu tremolosa. La pobra noia, que estava feta tot un manoll de nervis, em va confessar que en un principi no volia acatar aquella ordre tan inusual de la Cano, però finalment li van posar la por al cos i va dur a terme aquella comanda. Tot just després de col·locar les fotos a dins del saló de plens i a porta tancada, es veu que es va trobar tan malament amb ella mateixa que va decidir acudir al meu despatx per avisar-me del que em trobaria a continuació. Va ser un gest molt noble alhora que temerari per part seva. Sempre recordaré que em va explicar que va demanar permís als seus superiors per anar als lavabos del primer pis, però en lloc d’entrar allà dins, va baixar per unes escales laterals que donaven als despatxos municipals i, comprovant que no la veia ningú, es va adreçar directament cap al de la CORI. Tot plegat semblava l’argument d’una pel·lícula d’espies de sèrie B.
El primer que vaig pensar jo, llavors, és que potser havia sortit a la revista Interviú una altra vegada sense saber-ne res. I que potser s’hi havia publicat algun article parlant de mi, mesclant les fotografies meves d’algun concert on acabava despullat amb les de regidor, potser per mostrar-me com una mena de Cicciolina de Reus. Però no va ser així.
De manera que quan vaig arribar al saló de plens, la sala més noble del palau municipal, em vaig trobar amb aquell problema, tal com m’havia avisat la meva amiga conserge. I, malgrat que ja anava previngut, el fet de veure in situ totes aquelles imatges repartides per les taules del ple (dues per a cada regidor) on jo sortia totalment nuet tant pel davant com pel darrere, impreses d’un lloc web que, en aquells moments, jo no coneixia de res, em va saber molt de greu i gairebé em va agafar un atac d’histèria barrejat d’ansietat. Una cosa era que t’ho expliquessin, una altra trobar-t’ho totalment de cara. El pitjor eren les cares de reprovació o de somriure irònic que emetien els regidors mentre les observaven amb un gest ple de delicadesa. Es va crear com una mena de murmuri força desagradable, donant mostres que allò havia estat culpa meva. Però, tal com he dit més amunt, l’únic que em va renyar em veu alta va ser el senyor Magrazó del PSOE de Reus
L’alcalde, tot just a punt d’iniciar el ple, va comentar pel micròfon que lamentava l’aparició «d’unes fotografies on podem veure el regidor de la CORI totalment despullat damunt de la taula de cada regidor». Llavors, jo vaig encendre el meu micròfon i vaig contestar que em sentia molt molest per aquella broma i que prendria accions judicials contra la persona culpable d’aquell fet. I vaig demanar a l’equip de govern «que investigués els autors de tot allò». Malgrat tot, el senyor alcalde em va renyar dient que no podia fer ús de la paraula sense demanar permís. Després, vaig demanar la paraula i vaig repetir allò, que no va sortir reflectit en cap acta municipal perquè encara no s’havia iniciat formalment la sessió plenària, però si que surt al DVD dels plens municipals que hi ha gravats i que es guarden al Departament de Premsa.
Malgrat el problema de la «misteriosa» aparició de les meves fotografies, el ple es va celebrar igualment, i jo vaig dur a terme les meves intervencions com si no hagués passat res. Però era evident que allò de les fotografies ho pagaria algú, segur. No podia ser que l’alcalde de Reus sempre hagués fet gala de la bona imatge institucional de l’Ajuntament de Reus i no sé què més, (motiu pel qual no em deixava casar vestit totalment d’Elvis Presley) i que, de sobte, a la seva cap d’alcaldia se li ocorregués fer imprimir aquelles fotografies que, al final, procedien d’Internet: del web d’en Xavi Mercadé, el fotògraf oficial del Senglar Rock, i fer-les repartir a un dels seus subordinats. Aquella conserge (n’obviaré el nom, perquè un cas relacionat amb tot això de les fotografies encara es troba als tribunals), a més de ser molt bona noia, era una persona molt sensible i es va sentir pressionada per dur a terme aquell encàrrec, comanda, o el que fos, tan especial. Jo mateix, al seu lloc, hauria demanat a la Carme Cano aquella ordre per escrit, però quan et trobes en una situació com aquella, no tens el cap suficient fred com per pensar en una cosa així...
Tot allò en un principi ho vaig trobar com una barreja entre broma pesada o amenaça encoberta en clau friqui o juantxi, alhora que, de moment, també servia per embrutar força la meva imatge pública de regidor. Encara no sé com a una persona tan ben posicionada a dins del consistori podia tramar un acte com aquell totalment inèdit a dins de l’Ajuntament de Reus, i menys abans de començar un ple municipal, l’organisme més elevat de l’Ajuntament de Reus, on tots els seus membres representaven a escala política tota la ciutadania de Reus. La veritat és que no ho podia entendre. A més, fins aquell dia sempre havia considerat la Carme Cano com una bella persona, força professional i simpàtica, que potser a vegades em tractava de manera una mica condescendent, però també em donava la impressió que les meves propostes polítiques i la posada en escena tan radical i atrevida ho trobava graciós i força original, malgrat que toquéssim la pera al seu alcalde, en Lluís Miquel Pérez, que també era amic personal seu (fins i tot es veu que havien sigut companys d’institut, perquè eren de la mateixa quinta).
Jo sabia que la Carme Cano havia estat un munt d’anys treballant com a secretària de l’Ajuntament, gairebé des de l’època de l’Anton Borrell, passant per l’Abelló, i n’havia vist de tots colors; per tant, m’estranyava molt, moltíssim, que una persona de la seva posició administrativa (funcionària de carrera amb un alt càrrec dins de l’àmbit municipal) acabés cometent aquella estupidesa, bestiesa, o digueu-lo com vulgueu. Si hagués fet penjar aquelles fotografies per tot Reus o per les parets de l’Ajuntament ho hagués entès, però el fet de fer-les dipositar damunt de cada seient de regidor, tirant-se pedres al seu propi terrat de casa, a costa de ferir la meva imatge pública, allò sí que em va molestar de debò. Ho dic, perquè si això (o una cosa similar) ho hagués fet jo mateix, segurament que l’alcalde m’hauria fet detenir per la Guardia Urbana.
Aquell ple municipal va prosseguir tractant el tema d’aquella moció meva força polèmica en què els regidors havien de mostrar les seves nòmines. Llavors em sembla que tothom hi va votar en contra (fins i tot els altres grups de l’oposició), dient que allò ja quedava palès en els butlletins municipals, que ho especificava en clau de categories i nivell, no pas parlant en plata, tal com volia fer jo. De totes maneres, l’alcalde va aprofitar l’avinentesa comentant que la població de Reus havia de saber que jo al final cobrava tres mil i pico euros (entre les dietes personals i la percepció del grup municipal).
Tal com jo m’esperava, el tema de les fotos havia eclipsat totalment la moció en què demanava que tothom fes públiques les seves nòmines, però a l’Edurne Seco, tan llesta com era, no se li va escapar cap detall: «No ofende quien quiere, sino quien puede» es titulava aquell article del Diari de Tarragona publicat a l’endemà mateix:
Alguna mano invisible volvió a convertir en protagonista del pleno municipal de ayer al concejal de la CORI, que apareció desnudo en unas fotografías entre los pupitres. La persona que antes del pleno colocó en las mesas de todos los concejales fotografías de Ariel Santamaria en «pelota picada» debería haber caído en la cuenta de que para alguien que está acostumbrado a desnudar-se cada vez que tiene oportunidad la cuestión no le provocaría ninguna vergüenza. A no ser la ajena que pueda generar el hecho de saber que sus compañeros de pupitre malgastan tiempo y maquinaria municipal en repartir imágenes que fácilmente podríamos haber encontrado todos en el buscador de Google.
A partir d’aquí, aquest article ja feia referència directa al tema dels sous de tots plegats:
Igual de fàcil es para los ciudadanos de Reus encontrar el sueldo de Ariel Santamaria en Internet. El 3 de setembre del 2007, el concejal de la CORI publicó su primera nómina municipal en la página web del partido: 1.880 euros brutos. Una cantidad que no coincide con la que hizo pública el alcalde en el pleno municipal: 3.150 euros. Seguro que por un despiste, Lluís Miquel Pérez, debió juntar, sin querer, el sueldo de Santamaria con los 1.170 euros que el grupo municipal de la CORI percibe por obtener un representante en las últimas elecciones muncipales.
De los 1.170 euros que percibe grupo municipal de la CORI, 700 asegura que los invierte en pagar a su administrativo y 300 en su Seguridad Social. Cosa diferente son el resto de los grupos municipales, que al tener representación en la empresa municipal Innova, cuentan con la figura de este administrativo subvencionado por la SAM. En cualquier caso, el alcalde reconocía tras el pleno que «por la productividad que obtiene la ciudadania de la persona de Santamaria, los 3.150 euros están muy mal invertidos».
Com podeu veure, així anaven les coses en aquells temps. Aquells polítics que ens governaven des de feia tants anys es pensaven que podien fer el que els rotés i rivals com jo pensaven que no teníem dret d’existir, malgrat que hi havíem arribat per representació democràtica, igual que ells.
Malgrat que aquella notícia tan sorprenent alhora que escandalosa va aparèixer primer de tot per Canal Reus, però els dies posteriors ho va fer per un munt de mitjans de comunicació tant en format físic com digital, que llavors ja tenien força audiència i seguiment per part dels lectors.
De totes maneres, l’endemà mateix d’aquell ple municipal tan nefast, recordo que vaig trobar-me en Carles Pellicer i en Joaquim Enrech en un esmorzar popular organitzat per l’associació de veïns Mare Molas, on em van donar tot el seu suport moral. Jo anava acompanyat d’en Lluís Oliach, en Josep Maria Turcó i el Miguelón del Front Reusenc, que em deien que havia de demandar als autors de tot allò. Malauradament, el pobre Miguelón, que tocava el bombo al Front Reusenc, es va morir en sec el diumenge següent a la nit i allò em va saber molt més greu que el tema de les fotos.
Més endavant, altres mitjans de comunicació locals se’n feien ressò, com la revista Aquí (dimarts 29 d’abril, pàg. 8), on apareixia en Carles Pellicer acusant directament l’alcalde de «difondre les fotos de Santamaria desputllat», tot afegint «que aquesta desacreditació es podria repetir». L’article de l’Aquí, escrit per la redacció d’aquesta revista gratuïta, també explicava el següent:
El portaveu de CiU, Carles Pellicer, ha responsabilitzat l’alcalde de la ciutat de l’aparició d’unes fotografies abans del ple municipal de divendres passat, on es podia veure Ariel Santamaria despullat durant el transcurs d’una actuació del seu conjunt musical. Pellicer va demanar ahir la creació d’una comissió d’investigació i que l’alcalde com a responsable polític dels fets «depuri responsabilitats i actuï en conseqüència».
El dimecres 30 d’abril, al diari Més Reus (pàg. 8), arran de la roda de premsa que vaig dur a terme el dimarts anterior a dins del despatx municipal, va aparèixer aquella notícia, mostrant la fotografia on duia a terme la roda de premsa, juntament amb la imatge frontal actuant al Senglar Rock del 2006, amb les meves parts íntimes pixelades de manera eficient. «Santamaria es pregunta quina és la intenció de col·locar les fotos en què surt despullat» era el títol d’aquella notícia redactada per un tal A. R.:
Ariel Santamaria va demanar a l’alcalde que faci les investigacions oportunes per aclarir qui va col·locar les fotografies en què apareixia despullat al ple. El regidor independent pensa que aquest fet és «una falta de respecte» i un «insult a tots els ciutadans». Santamaria va explicar «estic indignat pel que va passar. No tant pel contingut de les fotografies, sinó perquè es faci servir el ple per denigrar un regidor». El regidor reusenc va declarar que «divendres va ser això,, però què pot ser la propera vegada i contra qui?»
El tema de les fotografies aparegudes de manera «misteriosa» en aquell ple del 25 d’abril, no deixava ser una mena de notícia política peculiar que cada vegada s’havia escampat entre la gent de Reus com si fos un reguer de pólvora. Molts detractors de l’alcalde (malgrat que no fossin votants nostres) clamaven venjança per aquest fet i m’exigien que jo contraataqués tal com era degut. Així doncs, diversos ciutadans i simpatitzants de la CORI que em saludaven pel carrer o en diversos espais públics sempre em deien la mateixa frase de manera repetida, gairebé com si fos un lema popular: «Això que t’han fet amb les fotos al ple és una vergonya, fot-los canya, nen!» Fins i tot recordo que, una vegada, en una calçotada al mas que en Lluís Oliach tenia a Montbrió, son pare, que també hi era, em va dir una frase que se’m va quedar gravada: «Pot ser que a tu, en el fons, no t’importi massa l’escàndol de les teves fotos al ple, però a mi i a molta gent de Reus sí que ens molesta, eh?»
La cirereta de tot plegat, va ser quan algú va publicar un comentari a l’e-notícies fent-se passar per l’Eduard Ortiz, on em posava a parir totalment per culpa del tema de les fotografies, pregonant fins i tot que algú m’havia de posar una bomba sota la meva cadira de regidor. Es veu que només aparèixer allò per Internet, vaig rebre la trucada desesperada del regidor de la Guàrdia Urbana dient-me, tot espantat, que ell no havia sigut l’autor d’aquell comentari.
–Ei, Ariel, sàpigues que malgrat la nostra rivalitat política, jo mai faria una cosa així, ja ho saps de sobres, oi? –em va preguntar de manera desesperada.
–És clar, Eduard, ja m’ho imagino –li vaig dir aguantant el riure.
Llavors ja feia gairebé una setmana de l’aparició de les fotos i s’havia embolicat la troca de debò, fins i tot fora de Reus. Encara s’embolicaria molt més...
Els de la CORI (sobretot jo) que ja sabíem com havia anat tot plegat des de principi del tot, ens fèiem el despistats, fèiem veure que encara desconeixíem totalment l’autoria d’aquella mena d’atemptat juantxi, amb la intenció de preparar una bona demanda contra la cap d’alcaldia: la senyora Carme Cano Navarrete. En Lluís i jo vam decidir que volíem veure com procedia l’equip de govern municipal en relació amb el tema de la investigació sobre el presumpte autor de la col·locació de les fotos.
En aquella sessió que es va celebrar el 9 de maig del 2008, vaig demanar que es creés una comissió informativa especial per investigar aquell acte en contra de la meva persona pública, «i aclarir els fets en la mesura possible per poder donar una explicació digna i institucional als ciutadans». Encara conservo una instància amb aquell text que vaig adreçar a l’alcalde de Reus en persona, tot just tramitar-ho pel registre general de l’Ajuntament de Reus, on també vaig citar els articles 133 i 134 del capítol 6 del Reglament Orgànic Municipal (ROM) que tractava temes d’aquest tipus. De totes maneres, el senyor alcalde, Lluís Miquel Pérez, em va respondre que no calia crear aquesta comissió d’investigació, «ja que serà la mateixa junta de portaveus la que tractarà aquestes qüestions». Ho va dir d’una manera tan grollera que em va treure totalment de polleguera. És per això que li vaig preguntar què passaria si en lloc de ser fotografies meves les que havien aparegut al ple, haguessin estat les del senyor Miquel Àngel López Mallol del PP, per exemple. L’interpel·lat es va girar en contra meva, encara més enfadat que jo i va comentar-me: «a mi mai em faran unes fotos com les teves, Ariel!»
El senyor alcalde va posar ordre, tot i dient-me de manera foteta: «No n’hi ha per tant, home. Fins i tot, ens hauries de convidar a un cubata per celebrar tot això de les teves fotografies que t’ha fet tanta propaganda.» Aquelles paraules que va dir eren per provocar-me de debò. Potser si ell no hagués estat l’alcalde de Reus, jo m’hauria llençat damunt seu per aplaudir-li la cara davant de tothom; però no ho vaig fer. No hi havia dubte que aquesta vegada era ell mateix qui em llençava directament el seu guant contra el meu rostre, com reptant-me a un duel. Evidentment volia saber fins on podia arribar a partir d’aquí.
Davant d’aquesta situació tan desagradable vaig exigir al secretari de l’Ajuntament (que també era present en aquelles juntes de portaveus) que fes constar en acta aquelles paraules del nostre batlle municipal, però el senyor Jaume Renyer va replicar tot nerviós que no podia posar en acta aquell «comentari personal de l’alcalde». Era evident que el senyor Renyer havia de complir eficientment la seva tasca de secretari municipal i no caure en aquella mena de situacions tan vulgars.
Finalment, vaig comentar a l’alcalde que acabaria trobant el veritable culpable en qüestió, que allò que l’havia de convidar a un cubata s’ho menjaria amb patates, i vaig afegir que:
El culpable del tema de les fotos segurament és una persona d’aquí dins de la casa i la portaré als tribunals per injúries i difamacions en contra de la meva persona, l’Ajuntament de Reus, els votants de la CORI i la ciutadania reusenca. I si no ho fa vostè senyor alcalde, ho faré jo.
L’home es va quedar parat en veure que jo parlava seriosament malgrat que intentava mantenir la seva actitud burleta i condescendent amb mi.
Recordo que en aquells moments la resta de portaveus es van quedar sorpresos per com d’enfadat estava i cap d’ells no va dir ni piu sobre aquest tema. Els meus companys d’aquella sessió van ser l’Empar Pont d’ERC, el senyor París d’ICV, el senyor López Mallol del PP i la Teresa Gomis, en lloc d’en Carles Pellicer, que prèviament m’havia promès donar-me tot el seu suport per esbrinar el tema de les fotografies (fins i tot ho havia dit per la premsa), però tot just en aquella reunió, quan el necessitava de debò, no va poder venir perquè tenia altres afers polítics més elevats al Parlament català.
L’Eduard Ortiz, responsable de la seguretat del palau municipal va puntualitzar que no hi havia filmacions internes de la sala de plens «ja que en aquest sentit es compleix l’establert a l’autorització feta pel director general de Policia, segons resolució amb data 16 de maig del 2007». A continuació, segons les actes que encara conservo d’aquesta reunió, va afegir que les gravacions al saló de plens, quan hi hagués sessió plenària, s’iniciarien quinze minuts abans de la sessió «i serà un efecte dissuasiu per a possibles actuacions com les que han donat peu a la reclamació del senyor Santamaria». I, en tercer lloc, va promulgar que «s’estudiarà una proposta del control d’accés al palau consistorial més estricte que el que actualment s’adopta».«Que estranya es la gent de Reus –vaig pensar totalment consternat–, sobretot quan es posa en política.»
Durant aquells dies tan intensos, fins i tot, recordo que em vaig trobar en Carles Pellicer mentre m’entrevistaven per Canal Reus sobre aquell fet, i em va portar cap al centre de la ciutat amb el seu flamant BMW color marró clar. Llavors vam mantenir un diàleg esquerp i tens en relació amb el tema de les maleïdes fotografies.
–Carles, tu saps de sobres qui ha estat l’autor exacte de la col·locació de les fotos. Digues alguna cosa als mitjans, home –li vaig demanar amb veu suplicant.
–Ja he anunciat públicament que l’alcalde està darrere de tot el tema de l’aparició de les teves fotos del ple.
–Necessitem alguna cosa més... nom i cognoms.
L’home em va mirar fit a fit. De sobte es trobava en una situació força molesta.
–Et donarem suport perquè es facin les investigacions oportunes de qui hagi sigut –em va replicar observant-me de manera freda. No feia massa dies que ens havien barallat en el ple municipal anterior a les fotografies i potser estava una mica ressentit amb mi–. De totes maneres –va afegir amb el seu estil característic–, unes hores abans de l’últim ple, vam tenir una reunió amb l’alcalde a dins d’Innova i ens va manifestar a tots els presents que al «ple d’avui hi haurà una bomba», referint-se segurament a això de les teves fotografies...
Els dies següents a l’aparició de les meves fotografies, es va fer córrer el rumor entre bambolines municipals que el tema havia estat ideat pel Víctor de la Guardia (cap de Recursos Humans), en Joan Costa Domènech (un dels principals gerents d’Innova) i l’Eduard Ortiz. Es veu que ho havien parlat sortint de festa i van encomanar a la Carme Cano que ho portés a terme. Però, vaja, eren històries paral·leles que corrien per dins de l’Ajuntament a través de ràdio macuto, a les quals no s’havia de fer massa cas, o potser sí.
De totes maneres, en Lluís i jo seguíem actuant des de l’ombra per tornar-los la pilota a tots plegats. Per això vam tenir diverses reunions amb la conserge, totalment recuperada de l’ensurt d’aquella «comanda», volia col·laborar amb nosaltres de manera totalment desinteressada perquè estava molt enfadada amb el que m’havien fet, creia que s’havia comès una injustícia molt greu. Per tant, ens va ensenyar les proves que havia aconseguit durant el procés d’impressió d’aquelles fotografies al despatx d’Alcaldia: ens va aportar la numeració de les impressores, els cartutxos de tinta, etc. També ens va acompanyar a signar una declaració jurada davant de notari, explicant tot tal com havia anat. Allò es veu que eren proves suficients com per presentar una demanada contra la Carme Cano, però s’havia de fer bé i sense pressa...
El dia 30 de maig del 2008 a les 12.30, seguint amb el meu rol d’afectat i fingint que encara no havia descobert cap culpable del tema de les fotografies, vaig assistir a una nova junta de portaveus ordinària. Llavors vaig demanar al regidor Eduard Ortiz una còpia de l’informe d’investigació de la Guàrdia Urbana. També vaig demanar per escrit l’explicació que el senyor alcalde va donar al ple sobre l’aparició d’aquelles fotos meves, que no constava en cap acta de la sessió ordinària del mes anterior. El senyor Pérez, que en aquella ocasió estava una mica més sensible pel tema que durant les anteriors setmanes, va dir que les manifestacions que «planteja el senyor Santamaria, no es recullen en acta perquè es van pronunciar abans de l’inici del ple».
En aquella nova junta de portaveus, on hi havia en Carles Pellicer i la resta de portaveus municipals (París, Pont i López Mallol), el senyor Eduard Ortiz va passar un altre informe de la Guàrdia Urbana del que va succeir aquell dia, manifestant que la porta d’accés del ple municipal quedava fora del camp de gravació directa del sistema de videovigilància interna instal·lada al palau municipal de Reus. Aquí va afegir una explicació tècnica de la Urbana en què deia que «la finalitat de la instal·lació de videocàmeres al palau municipal és, exclusivament, la vigilància perimetral i zones de mobilitat restringida de l’edifici, per la qual cosa es grava en qualitat reduïda, amb fotogrames seqüencials d’un segon» i afegia que «el període d’enregistrament de les imatges en el vídeo gravador és de 15 dies a partir dels quals es regraven les noves imatges damunt de les anteriors».
Llavors em va semblar que el paio també es feia una mica el despistat en relació amb aquest tema... El més graciós de tot plegat és que la majoria absoluta dels que estàvem reunits allà dins, ja sabíem qui era el veritable artífex de la col·locació d’aquelles fotografies en el darrer ple municipal, però tots plegats anàvem duent a terme aquella falsa comèdia, on cadascú de nosaltres dúiem a terme el nostre rol: el meu era el de ser una persona molt afectada i traumatitzada pel que m’havia succeït. Però jo crec que, tal com succeeix en les partides de pòquer, els vaig aconseguir enganyar, fent-me el desvalgut i fingint que desconeixia l’autor de tot allò. No sabien que jo ja tenia un as a la màniga, perquè aquella amiga nostra que treballava com a conserge ja havia reunit la majoria de proves de tot plegat.
Però el més dur era que, mentrestant, jo també havia de fingir el desconeixement de l’autor en qüestió. Duent a terme el paper de víctima desvalguda durant diferents mesos, fins i tot davant de la mateixa Carme Cano, que cada vegada que me la trobava per dins de l’Ajuntament em preguntava: «Com et trobes, Ariel? Què, sabeu alguna cosa de l’autor de les fotos?» I jo havia de seguir amb el fil argumental que encara ho estàvem investigant. Que entortolligada es va tornar la meva carrera política a partir d’aquells moments, gairebé semblava una pel·lícula d’espies en clau de comèdia juantxi, o una cosa per l’estil.
Aquells dies, en una ocasió en què vaig visitar el despatx d’Iniciativa on hi havia treballant el periodista Marià Arbonès (cobrint la baixa de la Isabel Martínez), aquest em va comentar de manera sorprenent que amb el tema de les fotos, en el fons m’havien fet un favor cap a la meva imatge juantxi. Era com si estigués parlant amb l’alcalde en persona. Fins i tot, en Josep Baiges es va estranyar que el tema de les fotos em molestés tant, «sobretot, a un regidor tan juantxi com tu». Com podeu veure, en relació amb el tema de les fotos del ple, no hi havia una opinió unànime. Hi havia gent de Reus que s’havien sentit molt molestos i a altres tant els fotia.
Tot just quan vam acabar de redactar la demanda al despatx de l’advocat del senyor David Peña i Nofuentes, vam decidir dur a terme una roda de premsa el dia mateix en què posés la querella davant dels jutjats de Reus, però en Lluís Oliach va ser prou astut per parlar amb el periodista del Diari de Tarragona Francesc Gras i «vendre-li» l’exclusiva del tema de la demanda perquè sortís molt ben publicada pel mitjà imprès que tenia més lectors i més categoria de llavors. Fruit d’aquesta operació tan maquiavèl·lica, es va crear un rebombori mediàtic increïble, que gairebé va superar la meva investidura, el tema era tan juantxi i morbós, alhora, que fins i tot vaig sortir per mitjans de difusió nacional com El Periódico de Catalunya i en una secció del programa de Hoy por mañana, un programa d’Antena 3 presentat per la Susana Griso. De manera que, fins i tot, van venir els càmeres d’aquesta cadena a fer-me una entrevista a dins del despatx de la CORI. Realment, al final de tot, els havia sortit el tret per la culata, i recordo que amb la meva compareixença dels jutjats pel tema de les fotos, vaig iniciar un rodatge d’anar i venir pels tribunals de Reus per aquest tema i altres de similars. Per tant, he de reconèixer que jo vaig ser el primer regidor d’aquesta època, en iniciar la moda de passejar-me pels jutjats denunciant membres de l’Ajuntament, més endavant ho van fer els altres: CUP, Ara Reus, etc. denunciant els casos de corrupció d’Innova i altres gestions per l’estil.
De totes maneres, el cas de les fotos del ple ja era força peculiar, i també vaig iniciar un tipus de moda mediàtica on es barrejava política municipal amb teleescombraries, perquè uns anys més tard es va produir un cas semblant amb una regidora de Toledo que havia estat gravada mentre es masturbava pel mòbil d’un nuvi seu que era futbolista i que després de fer-li xantatge, va penjar aquell vídeo per les xarxes.
Amb el tema de la Carme Cano, podríem haver provocat un estira-i-arronsa pels jutjats, i sortir cada dia per les notícies, a l’estil Belén Esteban, però tampoc era aquesta la nostra intenció. Finalment, només vam voler que algú es fes responsable de manera oficial de la col·locació de les fotografies del ple, demanant excuses a la meva persona i a la ciutadania de Reus que s’havia sentit ofesa per aquest tema. «No podeu demanar danys i perjudicis per aquest cas, senyor Santamaria», em va recomanar en David Peña, mentre preparàvem la demanda, «perquè aquestes fotografies ja estaven penjades a la xarxa des de feia temps i s’havien dut a terme amb el vostre consentiment, o sigui que es van fer mentre vostè estava actuant en un lloc públic com el Senglar Rock del 2006.» De totes maneres, per aquest cas concret el nostre advocat va explicar-nos que es tractava d’una cosa «molt ben pensada per danyar la seva imatge pública i institucional de cara a la galeria». I tenia molta raó, perquè molta gent de Reus que només coneixia la meva faceta de regidor Elvis estrafolari i torracollons de l’alcalde, es devien escandalitzar força en contemplar aquelles fotografies que sortien publicades per un munt de llocs, fins i tot per la revista Més Reus, que les publicava totes dues en color, mostrant el meu cos nu pel davant i pel darrere. I aquells exemplars que es repartien de manera gratuïta els veia tothom. Em sembla que el diari El Punt també les va treure, però d’una manera més discreta. En canvi el Diari de Tarragona van ser més nobles i no les van treure enlloc. Malgrat tot, aquelles fotos meves del Senglar Rock s’havien difós prou per les xarxes socials, que llavors començaven a anar a tota pastilla, i les començava a veure tothom.
Però a banda de tot això, a mi el que m’emprenyava és que algú hagués fet servir la meva imatge, fent una mofa o una burla, en un lloc tan important i elevat des del punt de vista polític com era el ple municipal i jo només buscava l’autor dels fets i que tot Reus sabés qui havia estat el veritable culpable, i si fos possible, que se’l sancionés o castigués amb una falta greu, una actitud indecorosa o el que fos. També ho vaig fer per demostrar a l’alcalde i companyia que anessin en compte amb mi i amb els que m’envoltaven, que malgrat que semblàvem juantxis i bona gent, no ens deixàvem trepitjar així com així. Si no els haguéssim parat els peus, estic segur que després del tema de les fotografies m’haguessin fet «brometes» semblants, però cada vegada més greus, i allò no podia ser. Almenys, si ho volien dur a terme, que donessin la cara...
Tal com he dit més amunt, com que havíem «venut» l’exclusiva al Diari de Tarragona, aquest va ser el primer a propagar la notícia el dijous 17 d’abril del 2008 (pàg. 17), amb una foto en tot color meva tapant-me el nas treta d’un ple anterior: «Polémica por las fotos del Pleno: Ariel Santamaria se querella contra la secretaria del alcalde», anunciava aquell fastuós article de mitja plana sencera redactat per en Francesc Gras III (que diria en Josep Baiges).
Ariel Santamaria presentó hace 15 días en el Jutjat d’Instrucció de Reus una querella criminal por injurias contra la secretaria del acalde, Carme Cano, a quien acusa de ser la responsable de que se colocaran las fotos suyas desnudo en los escaños de los concejales durante el pleno del pasado 25 de abril. Mañana viernes se celebra en los juzgados el acto de conciliación.
Aquesta notícia començava parlant de mi i dels motius de l’acusació:
«Al final dispongo de las pruebas suficientes sobre los responsables de las fotos que aparecieron en el pleno donde se me veía desnudo durante una de mis actuaciones», explicaba Santamaria, portavoz del grupo municipal de la CORI, que no quiso desvelar todavía cuales son estas pruebas. Santamaria presentó en el Jutjat d’Instrucció de Reus hará unos 15 días una querella criminal por injurias a su persona contra la secretaria del alcalde, Carme Cano. Y es que Santamaria asegura que Cano fue la encargada de ordenar que se colocaran las fotografías encima de los escaños antes de iniciarse el pleno del pasado 25 de abril. En total, se repartieron 56 imágenes, dos en cada escaño, del concejal de la CORI durante una de sus actuaciones donde salía desnudo. «En su momento me lo tomé como una maniobra de juego sucio y descrédito a mi persona. Por eso ya anuncié que buscaría a los responsables», declara Santamaria, quien además añade que no entiende como se malgastan recursos y esfuerzos públicos para llevar a cabo actuaciones de este calado.
A continuació, aprofitava el contingut d’aquest article per atacar el govern municipal, és clar:
Santamaria también se siente engañado por el hecho que durante todo este tiempo ha estado reclamando en las pertinentes juntas de gobierno que se investigaran lo hechos. Una solicitud, asegura, que siempre era respondida con las mismas palabras. Según su versión, el alcalde de la ciudad, Lluís Miquel Pérez, siempre respondía declarando que era imposible conocer a los responsables y que olvidara de lo sucedido. Al parecer, el mismo Pérez le comunicó que las cámaras que grababan los plenos no funcionaban antes de su inicio, por lo que no se pudo registrar a la persona que colocó las fotografías antes de iniciar-se el pleno.
Finalment, en Francesc Gras explicava com acabaria tota aquella moguda judicial:
El caso continuará mañana con el acto de conciliación que se realizará en los juzgados de Reus donde están llamados a comparecer él y la secretaria del alcalde Pérez o uno de sus apoderados. Está previsto que el mismo día se desvelen las pruebas de que dispone Santamaria.
El 18 de juliol el Diari de Tarragona (pàg. 14), va publicar una altra notícia en relació amb el cas de les fotografies del ple municipal: «Hoy es el acto de conciliación. Pérez defiende a su secretaria en el caso Ariel.» Era un text curt i senzill signat també per en Francesc Gras on explicava tot el tema del procés judicial i afegia que el nostre alcalde havia sortit en defensa de la seva cap d’alcaldia:
El alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, defendió ayer a su secretaria Carme Cano de la denuncia presentada por el concejal de la CORI, Ariel Santamaria, quien la señala como la responsable de ordenar que se colocaran fotografías suyas desnudo durante un pleno del pasado mes de abril. Pérez definió a su secretaria como «ejemplar» e indicó que «nos hemos puesto a disposición de la funcionaria afectada» y subrayó que Cano quiere llevar el caso «desde el punto de vista privado».
Finalment, en aquesta publicació es tornava a afegir de que jo tenia totes les proves i que les presentaria en el decurs d’aquell acte judicial conegut com a acte de conciliació.
El Reus Digital del 18 de juliol, de la mà de l’Enric Canovaca, també va retransmetre la notícia de la demanda que vaig posar contra la Carme Cano als jutjats de Reus:
El regidor de la CORI diu que al despatx de la Carme Cano es van imprimir les imatges d’ell despullat. La secretària de l’alcalde no s’ha presentat en persona, sinó que ho han fet els seus advocats, que en nom seu no han acceptat els fets que el regidor de la CORI li imputa. David Peña, advocat de Santamaria, presentarà la querella per via penal la setmana que ve i llavors serà el jutge qui decidirà si l’arxiva o tira endavant.
A continuació, l’article del Reus Digital entrava en detall vers la descripció de les proves que jo tenia:
Santamaria ha indicat que té «proves visuals i testimonis que demostren que Carme Cano és la responsable», tot i que no n’ha volgut concretar cap, a l’espera de fer-ho durant el judici. El que sí ha afirmat el regidor de la CORI és que «sabem que la impressora HP Deskjet 720 que hi ha al despatx de la secretària va imprimir les fotos pel tipus de paper». Santamaria ha explicat que després d’imprimir les fotografies en DIN-A4, Carme Cano va ordenar a una auxiliar que les distribuís al saló de plens.
Finalment, es parlava de les decisions del nostre advocat, David Peña, en relació amb aquest assumpte tan escabrós alhora que tan peculiar:
Peña ha indicat que encara no s’ha estudiat si es demandarà per la via penal, una indemnització econòmica, ja que «estem a l’espera d’un informe mèdic que ha de valorar fins quin grau van afectar els fets a l’Ariel». L’advocat ha valorat els fets com a «molt greus», perquè van succeir en un lloc públic com es l’Ajuntament.
El dissabte 19 de juliol, se seguia parlant de la meva querella contra la Carme Cano gairebé com si fos una telenovel·la digna de Tele 5, o com si la Pantoja demandés a no sé qui. Per això, el diari El Punt (pàg. 5) també donava la seva versió dels fets: «Santamaria es querella contra la cap d’alcaldia de Reus per l’aparició de fotos seves despullat en el ple d’abril. Carme Cano, absent en l’acte de conciliació, no admet l’autoria dels fets», era el títol d’un magnífic article detallat escrit per Romà Rofes, on també hi havia una fotografia meva davant dels jutjats de Reus amb el Pirata de fons. Aquí es veia amb més detall la meva cara d’angoixat, perquè fins llavors, a la meva edat de 41 anys, jo mai havia demandat ningú, i mai havia anat als jutjats de Reus a fer actes d’aquest tipus.
Santamaria assegura que té «testimonis i proves». Una de les proves és que, segons asseguren els querellants, «les imatges van sortir de la impressora que està situada al despatx de la querellada». Afirmen que aquest fet ha causat «un greu dolor i lesió a la dignitat de Santamaria», i que l’única intenció de l’autor era «l’ànim d’ofendre, perjudicar i lesionar la imatge pública com a regidor». L’advocat de Santamaria, David Peña, concreta que presentarà una querella criminal per denunciar la lesió al dret de l’honor arran d’un delicte d’injúries amb publicitat i en un acte públic. També es valorarà si hi ha indicis per jutjar Cano «o qui hi hagi al darrere de tot això».
L’article d’en Romà Rofes, seguia parlant de les declaracions que havia dut a terme el meu advocat:
Peña no aclareix de moment quin tipus de compensacions demandarà, però explica que el regidor està pendent d’unes proves mèdiques que «valorin l’angoixa i els trastorns que ha tingut, si és que es poden quantificar». L’advocat hi afegeix que «el que importa és aclarir el que va passar», i que «és un fet molt greu i diu molt poc d’un ajuntament que hi succeeixin aquests fets». D’altra banda, Peña considera un signe important que hagi assumit la defensa de la senyora Cano «un dels despatxos criminalistes més especialitzat de la ciutat de Reus».
El Diari de Tarragona del 19 de juliol (pàg. 15) també feia la seva crònica de la meva primera estada pels jutjats de Reus pel cas de les fotografies. «Fracasa el acto de conciliación del “caso Ariel” y la querella sigue su curso. Carme Cano niega que ordenara colocar las fotos.» Aquí, en Francesc Gras publicava per tercer dia consecutiu una nova notícia sobre tot aquell merder municipal entre la secretària de l’alcalde i jo mateix:
Cano no compareció en los juzgados de Reus y, en su lugar, se presentaron sus representantes legales y abogados. Estos, según el abogado de Santamaria, David Peña, mostraron un documento firmado por la secretaria donde negaba haber sido la responsable de ordenar que se colocaran las fotografías antes del inicio del pleno del día 25 de abril. Santamaría volvió a acusar ayer a Cano de ser la responsable de ordenar «a un auxiliar con rango inferior al suyo» que se colocaran dos fotografías donde salía desnudo encima de los 27 escaños de los concejales antes de iniciarse el pleno del pasado 25 de abril. En la documentación presentada por el concejal refleja que es «improcedente que se distribuyeran las imágenes antes de un acto serio como es el pleno» y que el objetivo de la secretaria fue «dañar y perjudicar mi imagen pública». En el acto de conciliación, un proceso inicial en todas las querellas por injurias y calumnias entre particulares, la secrataria del alcalde no comparació en los juzgados.
El dissabte 19 de juliol, la notícia de la querella contra la Carme Cano va transcendir també cap a la premsa nacional, com seria cas del article d’El Periódico de Catalunya (pàg. 33), on la periodista Esther Celma, que ja ens havia cobert la campanya electoral del 2007, també parlava de tot plegat: «Un edil de Reus anuncia una querella contra la secretaria del alcalde». En l’article ho resumia tot:
Santamaria assegura tenir proves i testimonis que fonamentaven els seus arguments, tot i que va declinar proporcionar detalls «fins que se celebri el judici». Un representant del despatx de Javier Prieto, assessor legal de Carme Cano, va mostrar un text en què aquesta nega la seva relació amb els fets. A més de regidor Santamaria és el cantant del grup Ariel Santamaria i el Doctor Juantxi. Les fotos distribuïdes al saló de plens es van fer en un concert abans de les darreres eleccions municipals, que el van convertir en regidor. David Peña, el seu advocat, va valorar ahir que es van repartir «per ofendre, perjudicar i lesionar» la imatge del regidor, i que «es va vulnerar el seu dret a l’honor». El regidor exigeix que s’investigui el que ha passat i censura «que es pugui accedir a una sala de plens amb total impunitat tot i la videovigilància». El grup municipal de CiU, a l’oposició, recolza la petició d’investigació.
La revista Aquí del 21 de juliol (pàg. 10) també va publicar la notícia de la querella, redactada per l’ACN de Reus (en David Fernàndez, suposo) on també hi havia una foto meva ensenyant el dit polze cap amunt, davant dels jutjats de Reus, acompanyat pel Pirata el del Gorro (és clar). «La secretària nega que distribuís les fotos de Santamaria despullat», en què feia una crònica exacta de tot el que s’havia dit en aquella roda de premsa allà als jutjats de Reus, fent incís en les declaracions del gran David Peña. A més, en aquella plana, també hi havia un apartat amb les opinions de la resta de portaveus dels partits de l’oposició, així sortia en Miquel Angel López Mallol (Partit Popular), declarant a peu de foto: «Jo hauria deixat passar el tema, però ara que s’ha arribat als tribunals s’ha de saber qui ho va fer i demanar responsabilitats.» En Carles Pellicer (CiU), fotografiat al des despatx municipal, també declarava: «Aquests fets van ser lamentables i molt greus. Des de CiU sempre hem demanat una investigació del cas per descobrir el culpable.» Moltes gràcies a tots dos per mullar-vos a favor meu, molt de parlar, però en realitat no vau moure ni un dit.
La gran difusió que va tenir aquella notícia en la qual finalment presentava la demanda en contra de la secretària de l’alcalde va arribar fins a escala nacional i això, finalment, li va afectar més a ella (on el seu nom, Carme Cano, sortia plasmat en tots els mitjans de comunicació) que no pas a mi. Era com aquella mena de refrany castellà que diu: «Fuiste a por lana y saliste trasquilado.» Si aquella gent que governava Reus i els seus subordinats es pensaven que em quedaria de braços creuats per un tema com aquell de les fotos, esperant que me’n tornessin a fer un altra, estaven totalment equivocats...
Després de gairebé una setmana intensa d’estira-i-arronsa entre el meu advocat i el de la Carme Cano, vam decidir arribar a un acord legal. Es tractava que jo retirés la demanda a canvi que l’alcalde de Reus es fes públicament responsable dels fets. A mi allò no em va agradar gens ni mica, però en David Peña em va convèncer que era la millor opció, perquè aquelles fotografies estaven publicades i difoses per Internet des de feia un parell d’anys i que, malgrat que es repartissin impreses en un ple municipal, no hi havia raó per demanar danys i perjudicis, afegint que «la veritable finalitat de la querella era saber què havia passat i qui era el màxim responsable dels fets per sancionar-lo».
Però el resultat de tot plegat va ser bastant confós i descafeïnat per una cosa tan greu com aquella. L’alcalde va demanar disculpes públiques en el ple municipal del dijous 24 de juliol, jo les vaig acceptar i no va passar res més. Segurament que tothom esperava un final més contundent d’aquella història (fins i tot jo). No sé per quin motiu exacte finalment es va anar per aquesta via, però era una manera d’acabar el tema de les fotografies de manera elegant i noble, sense que cap de les dues parts prengués mal del tot, sense que arribés la sang al riu, que es diu. També era com un avís que si es tornaven a cometre actes d’aquell tipus contra la meva persona, arribaria fins al final de tot.
–Ostres, jo pensava allargar el tema de la querella fins després de l’estiu, per fer-los patir una mica més –li vaig comentar a en David Peña, en una reunió al seu despatx.
–No cal arribar a aquest extrem, senyor Santamaria –em va recomanar–. Si no, semblarà això els judicis de la Belén Esteban contra la Pantoja. I no cal cansar la gent de Reus amb aquesta història tan rocambolesca, perquè vostè no és cap Belén Esteban i això de les fotografies és un tema que ja s’havia fet públic abans que les repartissin pel ple municipal. Una disculpa institucional de l’alcalde de Reus cap a la seva persona i la ciutadania de Reus afectada per aquesta qüestió, ja està be en l’àmbit legal.
–Però no és suficient. Crec que la secretària de l’alcalde es mereix que la penalitzin d’alguna manera –li vaig dir totalment enfadat. Allò de les fotografies al final m’havia afectat bastant. Sobretot quan cada vegada hi havia més gent de Reus (partidaris i votant nostres) que em demanaven que jo i la CORI havíem de ser molt més contundents en aquest tema.
–Això ja ho decidirà el secretari municipal, que ho deu tenir estipulat per a aquest tipus de faltes entre funcionaris a dins de l’administració local –va dir-me el meu advocat.
Justament llavors, el gran David Peña estava parlant directament per telèfon amb l’advocat Prieto de Reus, que representava la querellada.
–Què li dic, senyor Santamaria? –em va preguntar tapant el seu auricular amb la mà–. Que accepta aquestes condicions?
Finalment, a aquelles alçades, jo ja estava tan sobrecarregat per tot allò que vaig dir que sí. Que ho acceptés. Que ja n’hi havia prou amb les disculpes de l’alcalde. Em vaig adonar que els ho havíem deixat ben fàcil i barato. També podríem haver demanat danys i perjudicis per les molèsties psicològiques que em va ocasionar la col·locació d’aquelles fotos per fer una mena de mofa pública cap al meu càrrec de regidor.
El pitjor de tot era que en Lluís Oliach tenia moltes més ganes de fer-los sagnar que jo mateix i havia insistit molt a fer-los patir de debò pel tema de les fotografies, però en aquella darrera reunió tan transcendental amb l’advocat Peña negociant amb l’altre advocat, no hi va poder acudir perquè justament perquè va ser pare d’una altra criatura, la Ivette. La seva segona filla va néixer aquells dies de juliol, tot just un any després de tenir el Llibert. Recordo haver anat a visitar la Rosa a la clínica Fàbregues perquè ens ensenyés a la Katharina i a mi la recent nascuda.
Així, en el ple posterior, celebrat el 24 de juliol, en què vaig preguntar sobre la sobtada aparició de les meves fotografies, l’alcalde em va respondre el següent:
Com que la pregunta està adreçada a mi mateix la contestaré. Sí, evidentment tenim coneixement de l’acte de conciliació que es va celebrar al Jutjat de Reus durant el passat dia divuit de juliol. I no només això, sinó que tenim coneixement de l’acord extrajudicial que ha atorgat el senyor i també, per l’altra banda, la cap del servei d’Alcaldia que estava implicada en aquest acte de conciliació. Per la qual cosa, em congratulo que per aquest acte de conciliació, vostè mateix renuncia a exercir accions legals i també li comunico que la senyora afectada, també davant meu i davant del senyor secretari, s’ha compromès a no exercir accions legals contra ningú amb motiu d’aquell acte de conciliació. Penso que aquest és el camí d’arreglar les coses, i jo em congratulo tant per vostè com per la persona afectada.
Li he de dir que també fa pocs dies, vostè va presentar aquesta demanda de conciliació prèvia a una querella contra una treballadora de l’Ajuntament a la qual aprecio d’una manera especial, atribuint-li la relació amb els fets de la distribució al saló de plens d’unes fotografies en les quals vostè surt despullat, en un concert que va oferir, imatges publicades a un mitjà electrònic d’abast nacional, en què s’esmentava la seva condició de regidor.
El que em va sorprendre de tot plegat, és que llavors l’alcalde parlava amb veu solemne alhora que neutre, sense haver-hi cap tipus de to maliciós o d’emprenyament vers la meva persona, tal com era habitual en altres sessions plenàries anteriors.
Miri, senyor Santamaria –va afegir amb veu engolida–. Jo no m’amagaré mai darrere dels meus subordinats, ja sigui la cap de serveis o qualsevol altra persona auxiliar, sota la meva direcció, per això assumeixo, per a mi, tota la responsabilitat, perquè com a alcalde de la nostra ciutat, soc el màxim responsable de tot el que passa en aquest Ajuntament i de preservar la bona imatge de la corporació, en particular de qualsevol dels seus membres, fins i tot de vostè... Com tots vostès saben –va prosseguir després de dur a terme una pausa honorífica de les seves– el dia que es van produir els fets, divendres 25 d’abril a l’inici de la sessió, vaig condemnar-los amb les paraules següents: «En primer lloc, he de demanar excuses per els imatges que degraden persones, que degraden també aquesta institució.» Per tant, havent expressat aquestes excuses, seria improcedent anar més enllà, en la via judicial contra una funcionària d’aquest Ajuntament o qualsevol altra persona. En aquest sentit, com a alcalde i responsable últim de caràcter polític de tot allò que afecta l’activitat municipal vull, expressament, reiterar el següent: [Va ser quan va dir el seu discurs oficial i protocol·lari, demanant-me les disculpes oficials que havien pactat els dos advocats.] Ratificar les disculpes al senyor Santamaria, als components del seu entorn polític i de qualsevol altre ciutadà que s’hagi pogut sentir ofès. I manifestar que mai va haver-hi intenció ni d’injuriar ni menysprear la imatge i l’honor del senyor Santamaria, per tot això assumeixo el compromís de ficar els mitjans perquè no es tornin a repetir fets similars i preservar el correcte decòrum de tots els regidors, la missió i l’honor de trobar la col·laboració de tots els membres de la corporació. Espero que aquestes disculpes l’hagin donat per satisfet i tanquem aquest desafortunat malentès. D’acord?
Malgrat que arran del seu discurs demanant-me disculpes, li’n podia haver deixat anar unes quantes de bones per com de malament s’havia portat al principi amb mi en relació amb el tema de les fotos, només li vaig manifestar que acceptava les seves disculpes amb veu suau i força conformista:
Senyor alcalde, li accepto les disculpes. Jo tinc l’obligació ètica i moral de comunicar-li que semblava ser molt difícil que es trobés un culpable com vaig comentar, i vaig demanar que es fes una comissió investigadora. Senyor alcalde, jo mai hagués fet una cosa com aquesta. Com vostè sap, i de sobres, jo sempre he donat la cara. S’ha de respectar un grup polític, et pot caure bé o malament com a persona o per la ideologia que representa, Sr. alcalde vostè és l’alcalde de Reus i jo el respecto com a alcalde perquè la gent l’ha votat, també respecti’m a mi, al nostre grup municipal, com a regidor que soc de l’Ajuntament de Reus, perquè els ciutadans de Reus també ens han votat per tenir representació al consistori.
Llavors el senyor Pérez, emetent un somriure d’alleugeriment va dir: «No dubti Sr. Santamaria que en la seva condició de regidor té tot el meu respecte. Li agraeixo la seva acceptació d’aquestes excuses. Moltes gràcies.»
Recordo que en acabar el ple municipal em vaig adreçar directament a en Jaume Renyer a veure si es podia fer-li alguna mena de càstig a la Carme Cano pel seu comportament inoportú, però ell em va respondre que al acceptar les disculpes de l’alcalde sense més, l’ofensa havia acabat perdonada i ja no se la podia sancionar amb cap tipus de càstig disciplinari.
Arribat en aquest punt de les meves memòries polítiques, gairebé deu anys després, sempre he pensat que vaig ser massa tou. Hauria d’haver acceptat les disculpes de l’alcalde a canvi que la sancionessin, i durant el meu discurs de rèplica hauria d’haver-li fotut més canya i dir-li això altre:
Vostè va passar de mi quan li vaig demanar que s’investigués l’autor de la col·locació de les fotografies, fins i tot es va mofar de mi dient que «l’havia de convidar a un cubata per celebrar-lo», i no em va deixar més remei que anar per les males, demandant la presumpta culpable que va imprimir les 54 fotografies des de les impressores d’alcaldia, malbaratant diners públics i ordenant una subordinada seva que les repartís al ple, de manera coaccionadora. Ara que li he picat la cresta tant a vostè per burlar-se de mi com a l’autora dels fets per actuar de manera traïdorenca, vostè es rebaixa a demanar-me disculpes. Si, les accepto, és clar, però vull que la senyora Carme Cano Navarrete rebi un càstig o una sanció administrativa per cometre una falta d’aquest tipus. Si no, prosseguiré amb la querella fins que això es dugui a terme. I la propera vegada que vulgui imprimir i repartir les fotografies d’algú nuet per cada pupitre del ple municipal, si us plau, no tingui tant mal gust de tornar a posar el meu cos despullat, esculli una persona de fisonomia més bella que la meva, tal com podria ser la Cicciolina, per exemple.
Aquest crec que era el veritable discurs que jo hauria d’haver pronunciat de debò acceptant les disculpes de l’alcalde, en lloc del que vaig fer.
El pitjor de tot plegat és que amb el tema de les fotos, vam defraudar molta gent de Reus, sobretot els nostres votants, que confiaven amb la duresa de la CORI contra l’status quo d’en Lluís Miquel Pérez i companyia. Llavors molta gent que em van votar per donar-lo pel sac, devien notar que jo era massa bona persona per ostentar aquella mena de càrrec polític fent de xinxeta municipal. Segurament consideraven que encara no era prou molest i l’equip del govern es fotien de mi de mala manera i em feien quedar com un ninot davant de tothom. Segurament, allò de la Carme Cano em va fer perdre força vots per les dues bandes: per mostrar el meu cos nu en públic i per reaccionar de manera massa tova.
Era evident que més d’un pensava que si judicialment haguéssim arribat fins al final en relació amb la funcionària de l’Ajuntament, potser li haurien hagut d’obrir un expedient disciplinari i l’alcalde hauria hagut de dimitir per encobrir aquella mena de falta de respecte, atemptat contra la dignitat pública d’un regidor o una cosa similar. Però jo, particularment, ja estava fart del tema de les fotografies, que tenien tanta difusió per les xarxes virtuals i eren les més vistes del moment, en relació amb mi mateix.
A casa meva, els meus pares, sobretot, ho van passar molt malament quan tothom els preguntava si havien vist aquelles imatges meves totalment nuet dalt d’un escenari. També hi havia molta gent que els comentava que era una vergonya per la ciutat que tinguessin un fill regidor que anés vestit d’Elvis i es despullés del tot mentre actuava en els seus concerts de rock. N’hi havia de tots colors, per donar i vendre. Allò de les fotografies al ple municipal em va fer mal de debò i va perjudicar la meva imatge pública. De sobte, s’havia destapat totalment la meva cara B, o la meva part juantxi i molesta de debò, fins llavors, per la majoria de la ciutadania reusenca, jo només era una mena d’artista transgressor que s’havia dedicat a la política «vestit d’Elvis Presley» per tocar els pebrots al Pérez i al sistema polític reusenc d’aquells moments. Mai s’havien pogut imaginar el que jo havia dut a terme en el meu passat musical abans de ser regidor de la CORI, només ho sabien els meus veritables fans musicals i seguidors de llavors (que ja en tenia uns quants) i m’havien vist actuar durant els anys anteriors amb la Banda del Pere Mata o del Dr. Juantxi.
De totes maneres, aquella heroïcitat comesa per aquella conserge d’Alcaldia que es va jugar la pell donant la seva cara per nosaltres, sobretot per mi, va ser una cosa totalment impagable i sempre li estaré agraït de la manera que ho va fer. Més endavant, arran de tot el tema de les fotografies, la pobra noia va patir les conseqüències a través de presumptes casos d’assetjament laboral per part de les seves superiores (la Carme Cano i l’Elena Durà), que la van traslladar a un altre departament municipal, fora d’Alcaldia, i la van degradar en la seva condició laboral. I allò va donar a peu a una nova tanda de demandes i judicis entre ella i les seves companyes d’alcaldia, actuant el gran David Peña com a advocat; unes demandes que segueixen vigents avui en dia, però això ja és una altra història que continua en mans dels tribunals.
En aquest aspecte recordo com en Lluís Miquel Pérez em va demanar vàries vegades que digués a la meva amiga que retirés les demandes contra les seves subordinades i jo li vaig respondre que ho demanés directament a ella, cosa que segurament no va fer mai.
–Amb això de les demandes, els de la CORI m’heu donat un parell de patacades als collons –va dir-me amb veu sarcàstica, fent-se el dolgut. Ho va fer diverses vegades fins que el molt llord va deixar de ser alcalde. Potser tenia raó.
Recordo com el divendres 9 de maig del 2008 a dos quarts de vuit de la tarda vaig celebrar la boda del nostre advocat, David Peña, tot just quan em va començar a portar el tema de la demanda contra la Carme Cano. Tinc present que els vaig «colar» un vestit meu d’Elvis Presley i no va passar res. Em vaig posar el de color negre, el que era més elegant, que tapava amb una camisa rosa clar amb un corbatí negre. La Rosa Garrido va ser qui ens va obrir la porta del saló de plens mentre vigilava que tot anés bé, sense cap entrebanc pel mig. El senyor David Peña es va fer un munt de fotografies ell sol agafant el bàcul d’alcalde que sempre estava dipositat damunt d’un coixí de tela verda. Quan va acabar la cerimònia de casament al saló de plens, li vaig cantar el «Love me tender», mentre l’advocat tarragoní Joan Carles Cobo (amic personal d’en David) m’acompanyava tocant la seva guitarra de manera magistral. Més endavant, tots plegats ens en vam anar a fer el banquet al Mas d’en Ros.
La setmana següent del casament del David Peña, vaig assistir per primera vegada en ma vida a la Festa de la Tercera Edat que se celebrava al Pavelló Olímpic de Reus, on l’Ajuntament de Reus duia a terme un gran homenatge vers aquest col·lectiu força nombrós de la nostra ciutat. Després de dur a terme unes quantes actuacions musicals es feia un dinar de germanor entre tots els assistents; hi havia més d’un miler de persones. Em va sobtar poder saludar un senyor de Reus que llavors tenia 107 anys (o sigui nascut el 1900) i que havia estat alumne de l’acadèmia Matas, quan encara la portava el meu besavi Joan Matas Jaumà al carrer de Vallroquetes número 6, uns anys abans de que es traslladés a la plaça Mercadal després de la Guerra.
El dijous 8 de maig, també vaig assistir a una reunió de veïns dels Xalets Quintana que celebraven al seu local social. Em van exposar els seus problemes urbanístics, però també volien saber com estaven les coses dins de l’Ajuntament des de el meu punt de vista crític.
El dimarts següent, 13 de maig, el Pirata i jo vam dur a terme una actuació a l’escola bressol l’Olivera, on el Diego, el fill del pirata anava a pàrvuls. Recordo tocar amb la guitarra «El Joan Petit com balla», «El gegant del pi», «Sol solet», etc. mentre el Pirata vestit de pallasso feia d’animador de la canalla. Mai m’havia vist en aquella situació de cantar aquelles cançons de la meva infantesa davant d’un públic tan menut que potser no devia tenir més de dos anys. Però com que a aquella escola bressol els havien fallat els animadors habituals, en Pirata i jo vam fer de substituts.
El dijous 22 de maig, la CORI (el Pirata, la Cori Alegre i jo) va dur a terme una roda de premsa on anunciàvem que el senyor Rafael Ribó, el síndic de greuges de Catalunya ens donava la raó per formar part del Consell d’Administració d’Innova. El síndic veia totalment anticonstitucional «deixar la CORI fora d’Innova». El diari El Punt (23 de maig, pàg. 1) transmetia aquesta notícia a la portada:
Deixar el grup municipal de la CORI fora del Consell d’Administració d’Innova vulnera l’article 23.1 de la Constitució. Així ho explicita el síndic de greuges de Catalunya, Rafel Ribó. L’equip de govern a l’Ajuntament de Reus, però, no comparteix la tesi i diu que mantindrà la seva posició al·legant que ha de «prevaler el respecte a l’autonomia local».
Finalment, el dimecres 4 de juny, el senyor Rafel Ribó, acompanyat pel seu seguici, va fer acte de presència dins de la nostra ciutat, duent a terme una conferència en la sala d’actes del Centre de Lectura, on va atendre les consultes i queixes dels ciutadans del municipi en relació amb les administracions públiques. Va atendre 38 casos, tal com va manifestar la premsa l’endemà mateix de la seva visita. En aquella ocasió, quan se li va preguntar sobre el cas que la CORI estiguéssim fora d’Innova, va manifestar que «no voldria entrar en polèmiques amb l’administració» i va explicar que estava esperant que el consistori respongués a la seva resolució de manera oficial.
Durant aquest acte va ser quan vaig poder parlar personalment amb ell, saludar-lo i felicitar-lo per les seves tasques, mentre li explicava la història i la veritable finalitat del nostre partit. Recordo que ell va insistir de manera clara i concisa: «vosaltres heu d’estar a dins d’Innova, sigui com sigui, tal com succeeix amb la resta de grups de l’oposició, si no, aquí està passant alguna cosa estranya» i va afegir que l’excusa de la proporcionalitat i altres que li oferia oficialment l’alcalde, «no em val per a res».
Aquells dies de la primavera del 2008, el nucli central de la CORI de llavors (en Lluís, en Pirata, el Rubio i jo) estàvem veient que perdíem pistonada. Tant els nostres simpatitzants com molta gent del carrer, ens exigia que fotéssim més canya contra l’alcalde i l’equip de govern en general. I quan va aparèixer el tema de les meves fotografies al ple municipal, la cosa encara es va agreujar més. Jo estava molt saturat de tot plegat, fins i tot tenia problemes d’insomni per l’estrès que patia. Em sentia totalment observat i en el punt de mira de tota la ciutat de Reus. Recordo que em quedava moltes nits en vetlla i m’havia de prendre pastilles per dormir. Malgrat tot, en els meus somnis, tenia la mala experiència que se m’apareixia l’alcalde Lluís Miquel Pérez i la Carme Cano perseguint-me per les dependències municipals com si fossin vampirs o uns éssers per l’estil. Sempre recordaré que, de sobte, em trobava de nit i tancat dins d’un Ajuntament totalment buit, i quan arribava al primer pis, després de pujar aquelles escales de marbre, s’obrien les portes metàl·liques de l’ascensor que hi havia al fons i apareixien tots dos amb ganes de posseir-me de manera infernal i fer-me mal. Llavors jo fugia pels passadissos laberíntics del palau municipal i, finalment, trobava una sortida en ple carrer Sant Joan, a l’alçada de la botiga de llums Vergés, on hi ha la casa March. Quin seria el significat d’aquest malson? Digueu-m’ho vosaltres mateixos.
Tot i això, malgrat el pànic ancestral que ja sentia vers la situació política en què em trobava, en Lluís Oliach ens va convocar, al Pirata i a mi, al bar Tobogan de Reus per dur a terme una roda de premsa. Preteníem acusar de corrupció urbanística pel tema de l’Hospitalera l’Empar Pont (regidora de Cultura d’ERC) i al senyor Jordi Bergadà (regidor d’Urbanisme d’ERC), entre els quals semblava ser que s’havia produït una situació de favoritisme polític. Era el cas d’aquella urbanització propera a l’escola Montsant de Reus, que es veia afectada per les expropiacions que preveia l’ordenació urbanística d’aquest indret, on hi havia veïns que en sortien beneficiats, de tot plegat, com era el cas de l’Empar Pont; aquella normativa passava al voltant del seu xalet, que no es veia afectat per cap tipus d’expropiació ni pel pagament de contribucions per les obres de millora d’aquell indret. En canvi, es veu que a les altres cases veïnes els prenien totalment el terreny (i, fins i tot, la casa sencera) per quatre rals. Malgrat que no teníem proves exactes de tot plegat, vaig cometre la temeritat de declarar als periodistes que aquell afer urbanístic d’aquella zona de Reus era un cas de favoritisme polític entre el regidor d’Urbanisme i la regidora de Cultura, tots dos militants del mateix partit polític, que presumptament ho havien arreglat per sortir-ne afavorits. Allò va donar peu que l’Empar Pont em truqués al meu mòbil totalment emprenyada amb mi, però com que no li vaig respondre em va deixar un missatge de veu dient-me: «Escolta, Ariel, aquesta vegada us heu passat dos pobles, eh?» I l’alcalde de Reus en saber la notícia de la nostra roda de premsa, va manifestar que l’Ajuntament estava valorant si les meves declaracions «vulneren la imatge de la institució» i si és així, «s’emprendran accions legals».
Fins i tot es va parlar que els dos regidors implicats s’estaven plantejant demandar-me, cosa que no van fer mai, perquè potser s’havien adonat del meu «error» polític, i en el fons eren bona gent.
Recordo que tot plegat em va acollonir de debò i vaig demanar una reunió urgent amb l’advocat David Peña, per tal que m’assessorés en termes legals sobre què havia de fer i em va recomanar que demanés disculpes mostrant que no pretenia voler acusar el regidor d’urbanisme de prevaricació «sinó reflectir que els veïns pensen que com que Pont es també regidora del seu partit, s’ha vist afavorida pel desenvolupament del pla». Per això vaig dur a terme una nova roda de premsa on vaig deixar clar que:
[...] en cap moment vam dir que Bergadà fos l’autor d’un delicte de prevaricació. La nostra intenció era informar que la regidora de Cultura, Empar Pont, tot i residir a la zona afectada pel pla d’urbanisme, no se’n veu afectada, un fet que preocupa als veïns que creuen «que com que és regidora, se n’ha vist afavorida».
En aquella roda de premsa, celebrada el 9 de juny, també vaig dir que mai havia parlat amb ànims de voler d’ofendre a ningú o menysprear a ningú, ja que «no vam acusar directament, només eren sospites».
Enmig de tota aquella moguda de la partida de l’Hospitalera, es veu que els veïns fins i tot havien tingut una reunió prèvia amb en Jordi Bergadà, preguntant-li per què hi havia aquests desequilibris de reparcel·lació i expropiació en la seva urbanització de tota la vida, i ell els va respondre que havia estat «un nyap» urbanístic fruit d’una antiga normativa municipal que era incompetent amb la nova que s’estava aplicant o una cosa semblant.
La revista Aquí, en l’edició del 10 de juny (pàg. 9) també reflectia aquella notícia i anunciava que «Alguns veïns duran a judici la urbanització de l’Hospitalera», il·lustrada amb una foto on sortíem el Pirata, aguantant un cartell amb la inscripció: «Davant la regidoria d’Urbanisme... Tots som iguals?», i jo, que estava al seu costat, intentant dur a terme unes patades de karate.
Els veïns afectats també van lamentar que l’illa de parcel·les on viu Empar Pont no es vegi afectada pel pla urbanístic, ja que a ells se’ls expropien part dels seus terrenys. Al respecte pensen «o hi entrem tots o no hi entra ningú», tal com van assegurar.
Deu anys després de tota aquesta moguda de presumpta corrupció urbanística, encara em ve present que allò també va donar molt per parlar entre tot Reus, sobretot pel sector RTV. Llavors el senyor Bergadà també estava al punt de mira per part dels veïns del passeig Misericòrdia i voltants, que no volien que es dugués a terme tot allò del projecte de la Sedera. I també va sortir el tema de l’ARE del passeig del Nord, però tot això ja són altres històries municipals també força polèmiques.
Tornant a aquest cas de la partida de l’Hospitalera i altres de semblants, penso que el Pirata i jo ens la vam jugar bastant donant la cara als mitjans de comunicació, sense tenir res segur. En Lluís ens havia empès a fer-ho per seguir molestant l’alcalde i el seu equip de govern, però el molt espavilat mai sortia en cap fotografia. Sempre tirava la pedra i amagava la mà. En sabia molt de manipular al pròxim, moltes vegades per al seu usdefruit i divertiment personal.
En aquesta època a banda de fer i desfer com volia a dins del partit, també em molestaven les seves trobades paral·leles amb l’Eduard Ortiz (amb el Pérez no es podien ni veure), fent-li entendre que era ell mateix qui portava les regnes de tot plegat i que jo només era un titella a les seves mans. Segurament ho feia per mostrar la cara amable de la CORI, sabent que l’Ortiz era qui manava de debò a dins de l’Ajuntament i potser ens havíem d’adreçar a ell perquè poguéssim entrar a Innova i tenir el maleït assessor municipal.
A mitjan juny d’aquell any 2008, es va fer públic que l’Ajuntament de Reus rebria la quantitat de 600 milions d’euros d’inversió (una quantitat totalment històrica i desorbitada per llavors). Es veu que 400 d’aquests milions eren d’altres administracions, però l’alcalde els feia servir com «a bandera de la seva lluita contra la crisi econòmica en general i la immobiliària en particular» segons manifestava el diari El Punt en l’edició del dimarts 17 de juny. Malgrat que la crisi econòmica no es va declarar oficialment fins al setembre següent, aquell estiu ja hi havia aires d’inquietud en relació amb aquell tema. Aquella notícia d’El Punt titulada «Clapes i pluja milionària a l’oasi: Reus comença a rebre 600 milions d’inversió i veu una crisi de govern i una oposició més sorollosa», redactada per en Romà Rofes, mostrava tots els projectes municipals d’aquells moments: la construcció del nou hospital, Metrovacesa, la remodelació del barri del Carme, el futur trasllat de la fira de mostres i l’ampliació de sòl industrial reusenc a través del Tecnoparc. En aquest escrit també hi havia una petita secció que parlava de mi, titulada: «La CORI, corcó de Pérez»:
La relació entre el govern –sobretot l’alcalde– ha empitjorat amb el pas del temps. El creuament de sarcasmes i retrets ha deixat pas a les amenaces judicials en els dos sentits –per l’exclusió de la CORI del consell d’administració d’Innova i per les acusacions de prevaricació als regidors d’ERC. A banda de les propostes juantxis, ha aconseguit un espai públic per a l’hoquei i ha burxat a la llaga dels sous dels regidors.
En el ple celebrat el 24 de juliol del 2008, quan l’alcalde em va demanar disculpes públiques per l’aparició de les fotografies, la CORI vam presentar una moció totalment juantxi, en què demanàvem que la fira de mostres es convertís en un follòdrom municipal abans de tirar-la a terra, tal com es pretenia fer per dur a terme el nou centre comercial de Metrovacesa. Recordo que aquell fet va tenir també força transcendència com a notícia, fins i tot van venir els de la Sexta a fer-nos un reportatge sobre tot plegat. Ens van filmar al Pirata, a la Cori Alegre i a mi, fent el juantxi per tots els angles de la façana de l’Expro-Reus. Finalment, vam conduir l’equip de filmació de la Sexta fins a un descampat proper, i van gravar la Cori i el Pirata fingint cardar a dins del cotxe del segon, el qual no parava de moure’s i vibrar per les espentes mútues. No sé si allò va acabar apareixent per la televisió, però durant la filmació vam riure un munt tots plegats (tant els reporters dels informatius de la Sexta, com nosaltres).
Una part del text de la moció que vaig llegir en veu alta al ple municipal, deia això:
Arran que el trasllat de la fira de mostres cap a l’avinguda del Comerç o cap al nou palau firal que es projecta construir al Tecnoparc ja és un fet consumat, el nostre grup municipal planteja aprofitar l’antic edifici de la fira de mostres de Reus i convertir-lo en un follòdrom municipal, altrament anomenat de forma políticament correcta, com a «espai de relació», segons ens va comunicar no fa gaire temps el portaveu i regidor d’ICV-EUiA, el senyor Ernest París Just, prèvia consulta del nostre grup municipal.
Durant aquest ple, com que encara estava tan emprenyat pel tema de les fotografies, també vaig afegir una altra moció políticament juantxi i escandalosa. Proposàvem convertir la font monumental de la plaça del Canal de Reus, coneguda com a font dels tubs, en «una piscina nudista i naturista».
Va ser aquella setmana del ple municipal del dia 24 de juliol, quan vaig rebre la visita d’uns veïns del passeig Misericòrdia que estaven totalment en contra del futur projecte urbanístic, força polèmic, conegut com la Sedera. Recordo que tot just després de fer unes declaracions pels informatius d’Antena 3 en relació amb el tema de la querella contra la Carme Cano, a dins del meu despatx, hi van entrar l’Alfredo Artiga i senyora, acompanyat per un tal Jordi Pouget, aquest darrer era una persona intrigant, força magnètica amb molt de carisma i una simpatia força exultant, totalment made in Reus.
Aquells senyors em van manifestar que representaven un grup de veïns que estaven disconformes que s’enderroqués l’edifici de la desapareguda sedera que hi havia al passeig Misericòrdia per construir-hi habitatges de fins a set plantes d’alçària, amb pisos de protecció oficial i un munt de coses més, de manera que s’hi crearia un veritable rusc humà, trencant amb el tarannà idíl·lic i tranquil d’aquell passeig tan històric i tan emblemàtic per a la ciutat.
Aquells senyors em van manifestar que volien moure cel i terra perquè es pogués evitar aquella mena de desastre urbanístic que s’havia aprovat de manera inicial (per a un futur procés de desenvolupament) al ple dia 30 de maig del 2008. Jo els vaig manifestar que fins llavors desconeixia el tema, però el senyor Pouget em va mostrar les actes d’aquella sessió plenària, tot dient que era una vergonya «que tots els grups municipals, ho hàgiu aprovat» sense informar la resta de la ciutadania. A més, es veu que s’havia acordat per assentiment, o sigui, gairebé sense sotmetre-ho a votació. Aprovar una cosa per «assentiment» s’esdevenia quan es tractaven algunes mocions d’interès de ciutat que gairebé no generaven debat polític i l’alcalde només preguntava: «Es pot aprovar per assentiment?», observant-nos a tots els regidors, de manera que si ningú deia res en contra, ni es demanava que se sotmetés a votació, ja quedava aprovat de bones a primeres.
En observar aquelles actes, vaig haver de demanar disculpes a aquells veïns afectats pel projecte de la Sedera, afegint que en aquell ple del 30 de maig encara estava afectat pel tema de les fotografies de la Carme Cano i tenia la ment una mica fora de lloc i aquell punt de l’ordre del dia on es va tractar el tema de la Sedera em va passar per alt. Però, de sobte, vaig recordar que en una comissió d’urbanisme celebrada unes setmanes abans, on també s’havia tractat aquest tema per portar-lo al ple, m’havia abstingut perquè ho veia com una mena de projecte faraònic totalment innecessari per la nostra ciutat. Llavors els vaig ensenyar l’acta perquè no malpensessin de mi i veiessin clar que no m’havia venut a l’equip del govern o alguna cosa semblant.
En aquell moment vaig intuir que tot allò de la Sedera seria un nou front de la CORI i altres partits de l’oposició. Fins i tot s’hi afegirien un munt d’entitats de Reus. Sempre recordaré aquella frase tan cèlebre que en Jordi Pouget (vestit sempre amb el seu típic anorac vermell) em va dir: «Escolta, Ariel, no t’equivoquis. Que jo no soc el Ramon Peña del passeig Prim, eh? Nosaltres arribarem fins al final de tot. I creu-me que tot plegat portarà molta cua, ja ho veuràs.»
Malgrat la seva actitud esquerpa, vaig intuir que aquell senyor comerciant d’alt nivell i recent jubilat, l’embolicaria bastant per aquest afer de la Sedera i altres temes polítics de Reus que determinarien molt el futur de la ciutat.
Més endavant, aquells veïns del passeig Misericòrdia van anar a cercar el suport d’altres grups municipals de l’oposició com CiU i PP, fins i tot s’hi van afegir els d’ICV. Les seves queixes es van traslladar per tota la ciutadania fins a crear una plataforma per donar pel sac de debò al projecte d’en Jordi Bergadà, al qual es va afegir el Josep Maria Pujol Masip per oferir-los els seus serveis d’advocat de manera desinteressada. Més endavant aquella plataforma veïnal es va transformar en una nova formació política, amb el Josep Machado pel mig (és clar), anomenada, al principi, «Units per Reus», fins que, finalment, en ple 2011, es va transformar en «Ara Reus», amb en Jordi Cervera (recent dimitit de CiU), com a alcaldable. Recordo que durant tot el procés reivindicatiu contra el projecte de la Sedera també s’hi van afegir el grup de Maulets de Reus, on hi havia un munt de militants de la recent creada CUP. Com que gràcies a en Jordi Pouget, allò de la Sedera s’havia convertit en un aspecte molt mediàtic en l’àmbit polític, tothom hi volia sucar pa, com qui diu. Però va estar bé que, finalment, no és dugués a terme aquest nou projecte urbanístic, gràcies al gran moviment veïnal que es va generar i que va ser l’inici de la decadència del govern d’en Lluís Miquel Pérez fins que va deixar de ser alcalde el 2011.
Fins i tot, crec que l’enfortiment de la CUP de cara a les eleccions municipals del 2011, també va ser gràcies a tota aquesta moguda de la Sedera. Perquè en el ple del 30 de juliol de l’any 2009, en què s’havia d’aprovar definitivament dit projecte, va ser quan uns quants membres joves del públic van desplegar una pancarta i van ser desallotjats per la Guàrdia Urbana de manera violenta i tumultuosa, en què es va produir el fenomen dels «Vuit de Reus», uns nois militants de la CUP de Reus que estaven acusats d’oposar resistència a la policia municipal, agredint a algun dels agents, que va rebre ferides lleus. El judici va durar uns quants anys (gairebé fins a finals del 2014) on jo, fins i tot, vaig anar a declarar de testimoni, juntament amb un munt de públic que hi havia en aquell ple municipal tan polèmic.
Unes setmanes abans, potser cap al 25 de juny del 2009, recordo que s’havia produït una nova assemblea entre els veïns de la zona del passeig Misericòrdia. Hi va anar el mateix alcalde, acompanyat del regidor d’Urbanisme, per vendre’ls la moto que s’havia de dur a terme aquell projecte de la Sedera. Recordo que aquesta vegada la sala d’actes del col·legi Teresa Miquel (també ubicat al passeig Misericòrdia) es va omplir de gom a gom per un munt de penya jove que es van ficar darrere de tot de la sala, sense parar de xiular i insultant a la cara d’en Lluís Miquel Pérez o del Jordi Bergadà mentre passaven diapositives d’aquell nou edifici amb tres-cents habitatges que havia d’ocupar tot el solar de l’antiga sedera. Fins i tot, va pujar algun representant de la plataforma recent muntada a dir la seva a dalt de l’escenari on hi havia el faristol. Recordo que allà dalt, per fer mèrits polítics, també van pujar-hi a dir-hi la seva en Josep Maria Pujol, en Josep Machado i, em sembla que fins i tot, en Josep Berbel de l’associació de veïns Monestirs.
De sobte, l’alcalde que em va veure assegut a primera fila, gaudint d’aquell espectacle tan divertit on la gent no parava d’escridassar-lo, també va fotre una arenga en contra meva davant de tothom, que em va fer aixecar de la cadira per replicar-li el que m’havia dit, pujant a l’escenari a agafar el micròfon amb un gest emprenyat mentre em tremolaven les cames. No recordo exactament el que em va dir, ni el que li vaig respondre jo, però era alguna cosa relacionada amb l’Ajuntament, Innova i el que cobrava un regidor... i, evidentment, també sobre aquell projecte de la Sedera...
Durant al resta d’aquell mandat del 2007-2011, vaig tenir unes quantes trobades més amb en Jordi Pouget, pel qual sentia certa admiració. El veia com un paio rebotat o indignat com jo, que només amb el do de la seva paraula havia aconseguit moure muntanyes, com qui diu, i provocar, també, una mena de terratrèmol a dins de la darrera fase de l’oasi reusenc, bastant malmès ja per culpa de la CORI. Llàstima que, més endavant, en l’àmbit polític el senyor Pouget no se’n va sortir, perquè primer va ser un dels artífexs d’Ara Reus i més endavant va barallar-se amb la cúpula d’aquesta formació política municipal que, per a més inri, era una cosa que havia muntat ell mateix arran de tot això del projecte de la Sedera.
El mes de juliol d’aquell 2008, en Jordi Sugranyes em va anunciar que m’obriria un compte de Facebook per tenir un contacte més proper i interactiu amb els meus seguidors. Llavors no sabia gairebé què era allò del Facebook i ho vaig anar coneixent sobre la marxa perquè no tenia Internet a casa meva. En aquells temps, només entrava a les xarxes digitals des del despatx de la CORI. De totes maneres, aquell estiu, de sobte em saludava un munt de gent pel carrer (coneguda i no coneguda) cridant amb alegria: «Ei, Ariel, tu i jo som amics del Facebook, que guai!» Fins i tot recordo com en Jordi Salvadó m’ho va dir des del seu cotxe mentre circulava per l’avinguda de Sant Jordi. En Sugranyes em va explicar que havia creat tres o quatre perfils alhora i que tenia un munt d’amistats (n’arribava a tenir ja cinc mil en un sol trimestre), perquè ell sempre clicava que sí a totes les sol·licituds. Com que jo no tenia ni fava de com anava allò, m’ho manegava ell mateix i em filtrava els missatges de la gent que s’adreçava a mi, a través del meu correu electrònic municipal. Allò del Facebook va anar molt a més, de manera que cap al 2010 o així, quan em vaig presentar a les eleccions del Parlament vaig arribar a tenir uns 19.000 amics, perquè llavors encara es podien tenir quatre perfils alhora. Això del meu Facebook de tant en tant sortia per la premsa i recordo llegir per la revista Enderrock que, en l’àmbit del rock català, només era superat per en Gerard Quintana, cantant dels Sopa de Cabra.
De totes maneres tot allò del Facebook em va portar alguns problemes i algunes bronques amb polítics del consistori. En primer lloc, l’alcalde de Reus em va cridar l’atenció durant més d’una ocasió pels comentaris despectius (a escala política) que havia posat al meu perfil o pels «M’agrada» que hi havia cap a certes crítiques que havia formulat la ciutadania contra l’equip de govern d’aquells moments.
Malgrat tot, el pitjor va ser quan en una ocasió la senyora Alícia Alegret (regidora del PP) va amenaçar de demandar-me perquè jo havia posat un «M’agrada» en un anunciat del senyor Gerard Dalmau en què manifestava (en castellà): «Que todos los regidores del ayuntamiento de Reus son unos ladrones y unos chorizos, todos menos Ariel Santamaria, el concejal de la CORI» o una cosa semblant. Recordo que allò es va produir després d’una comissió de serveis personals, a l’entresol del palau municipal.
–Escolta, Ariel. Tu creus que algú dels que estem aquí reunits som lladres o hem robat mai? –em va preguntar amb veu desagradable.
–No, és clar –vaig respondre-li totalment espantat per la ira que mostrava.
–Tens alguna prova que jo o algú dels regidors que estem aquí hem robat mai alguna cosa? –va insistir.
–No en tinc cap prova.
–Doncs, perquè has clicat «M’agrada» a l’anunciat del Gerard Dalmau, que diu que tots els regidors de l’Ajuntament som uns lladres i uns xoriços? –em va preguntar cada vegada més enfadada–. Pensa que si no treus això, prendrem mesures judicials en contra teva i d’aquest senyor que em consta que és de la CORI.
–Perdona, però jo personalment no ho he clicat –vaig respondre totalment consternat per aquella amenaça–. És que hi ha gent del partit que em porta el tema del Facebook perquè jo no tinc temps, saps? Ja diré que ho esborri –vaig afegir disposat a trucar al Jordi Sugranyes en aquell mateix moment, que era el qui em portava aquell tema.
–Més et val, Ariel –va dir l’Alícia, una mica més calmada–. Pensa que si tornes a fer això, potser algú et pot demandar directament sense avisar-te, eh?
L’Eduard Ortiz també va tenir una reacció versemblant a la de l’Alícia Alegret (fins i tot encara més violenta) per culpa del meu Facebook, on algú també havia donat un «M’agrada» a un manifest en què es demanava: «Volem que l’Ortiz desaparegui de Reus i ens deixi a tots en pau» i se l’insultava i vilipendiava de manera sarcàstica. Fins i tot, hi havia comentaris despectius molt roents com: «Tant de bo el dia de la Tronada es desllomi quan agafi el gegant i es rebenti la ronyonada davant de tota la ciutat.»
En aquest cas sí que hi vaig participar de manera activa, perquè de sobte em volia sentir com a líder d’aquestes crítiques tan corrosives; per tant, em vaig atrevir a afegir que l’Eduard Ortiz patia la síndrome de l’actor de cinema mut Eric Von Stroheim, conegut llavors com «l’home a qui vostè li agrada odiar». Allò va provocar que el nostre tinent d’alcalde s’adrecés al despatx de la CORI, picant la porta com si l’hagués d’ensorrar, queixant-se del meu comentari i altres coses relacionades amb la nostra política juantxi, com el fet que aquell mateix matí, en Lluís havia enviat el Ramon Sans a queixar-se dels seus problemes hospitalaris al despatx de l’Eduard Ortiz, fotent-li broca a la seva secretària. Recordo que quan van picar la porta del nostre despatx tan fort, em pensava que era una broma d’algú dels nostres, però en obrir vam descobrir un Eduard Ortiz vermell com un tomàquet i amb el rostre totalment desencaixat. Per a més inri, estàvem reunits amb l’Anna Surribas, que acabava de tramitar una instància denunciant un cas de zona blava, i l’Eduard ja la coneixia de sobres perquè sabia qui era i el que feia en contra de l’Amersam de Reus. El nostre primer tinent d’alcalde, parlant amb veu enfurismada, em va amenaçar de demandar-me per incitar l’odi contra un càrrec polític o una cosa per l’estil. Després de demanar-li disculpes, també vaig ordenar al Jordi Sugranyes que m’esborrés allò del Facebook.
Un altre cas semblant als anteriors, es va produir quan en Carles Pellicer havia anunciat pel seu Facebook que durant un matí havia anat a veure els jugadors del Barça entrenant al camp del Reus i a un dinar popular celebrat a les Borges del Camp, convidat com a diputat del Parlament. En Ramon Sans, que era amic seu al Facebook, li va posar el comentari de «i quan treballarà vostè pel nostre Ajuntament de Reus» o una cosa semblant. Allò es veu que el va fer emprenyar força i es va adreçar directament a mi, demanant-me que controlés el «senyor gran que teniu al vostre partit, o l’esborraré del meu Facebook». El pitjor de tot és que més endavant em vaig assabentar que havia estat en Lluís Oliach qui havia escrit aquell comentari, fent-se passar pel Ramon Sans.
Tal com m’havia succeït moltes vegades en aquestes coses d’Internet, hi havia temes que se m’escapaven de les mans. Era difícil controlar-ho tot plegat. Però també ja els valia, sempre tirant la pedra i amagant la mà i carregant-se-les sempre un servidor. Potser per això era el messies juantxi i tothom volia sentir-se realitzat a través meu.
El mateix dia 11 de setembre d’aquell 2008 al matí uns quants membres de la CORI (en Lluís, el Sugranyes, la Katharina, el Pirata, la Cori Alegre i jo) vam anar a fer el juantxi per Barcelona, perquè els del diari digital e-notícies ens volien filmar mentre ens passejàvem pel Parlament català, tot anunciant mig en seriosament mig en broma, que ens presentaríem a les properes eleccions de la Generalitat.
Allà dins em van fer una entrevista a sota de la taula presidencial de la cambra, i quan jo vaig voler pujar a dalt per dur a terme una mena de conferència o parlament davant de les càmeres, els de seguretat no em van deixar. Recordo que a continuació vam descendir les escales del Parlament cantant «Els Segadors» i pel camí ens vam trobar amb en Miquel Iceta (PSC) i em va saludar de manera simpàtica, dient-me: «Bon dia, senyor regidor».
A continuació, els de la CORI també vam anar a l’ofrena de la tomba d’en Rafael Casanovas, i allà ens vam trobar amb tot un seguici on hi havia el president Montilla, l’Ernest Benach i no sé qui mes. Recordo que, com que érem tan trempats, vam intentar adreçar-nos directament fins al president de la Generalitat per donar-li la mà i saludar-lo, però la seva escorta ens ho va impedir, malgrat que el Pirata sí que va aconseguir «tocar-lo» amb un gest àgil. Finalment, ens vam adreçar al lloc on es feia l’acte institucional i ens vam posar a cantar «Els Segadors» amb els centenars de persones que hi havia de públic en aquells jardins propers al Parlament català. Allò també ho va gravar en Jordi Sugranyes tot sencer.
A la tarda, agafant un tren des de l’estació de França em vaig adreçar fins a l’Ajuntament de Reus, on aquell any 2008, es va convidar l’expresident de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol Soley, perquè dugués a terme el discurs de la Diada al saló de plens. L’home va venir acompanyat de la seva senyora, la Marta Ferrusola, i el vaig poder conèixer en persona xerrant una estona amb ell i posant per fer-me una selfie a través del meu mòbil, que és la foto on també surt en Josep Maldonado (qui fou president de la Diputació als anys vuitanta).
Recordo que quan en Jordi Pujol va acabar el seu discurs es va adreçar amb la seva escorta cap a la sala Tinell on hi havia els canapès, llavors va veure de lluny el senyor Oliva (pare del regidor Fèlix Oliva), un senyor de més de vuitanta anys, amb aspecte patriarcal, que havia estat un dels principals empresaris de Reus durant la postguerra. També devia ser un membre destacat de Convergència, perquè recordo com l’expresident de la Generalitat el va saludar adreçant-se corrents cap a ell: «Senyor Oliva, com es troba?», li va dir donant-li la mà de manera entusiasta, gairebé postrant-se als seus peus.
També he de dir que quan vaig parlar amb en Jordi Pujol, l’home ja em coneixia de sobres i sabia més o menys qui era. «Ja veig que t’agrada molt l’Elvis, eh?», em va preguntar observant-me de dalt a baix. «Aquestes coses en la política només es poden fer quan ets jove i hi ha democràcia de debò», va afegir ofegant una rialla.
A continuació, també vaig saludar a la seva senyora, la Marta Ferrusola, a la qual vaig caure en gràcia i no parava d’observar-me totalment admirada: «Ai xiquet, però quin goig que fas. Quin vestit més maco que portes.»
Quan jo li vaig explicar qui era exactament i quina era la finalitat del nostre partit, recordo com l’Eduard Ortiz va passar pel nostre costat i em va dir davant seu: «Però si el teu partit sou una colla d’arreplegats» amb un to sarcàstic no exempt de mala llet. «Mira qui parla, el xèrif de Reus», li vaig respondre, amb el mateix to que el seu. Mentre l’Eduard Ortiz s’allunyava de nosaltres, la Marta Ferrusola em va preguntar totalment estranyada que qui era «aquell senyor tan mal educat?». I li vaig explicar que era el primer alcalde de l’Ajuntament de Reus i que em tenia molta enveja perquè «m’he fet molt més famós i popular que ell».
Uns dies després de l’11 de setembre, vaig rebre una trucada de l’equip de producció de RAC1, en Toni Clapés volia parlar amb mi per fer-me una proposta força interessant. Vaig parlar amb ell uns deu minuts seguits a través del mòbil, l’home volia que dugués a terme una secció setmanal de política juantxi al seu programa que llavors es deia Versió RAC1.
–És veritat, doncs, que us voleu presentar a la Generalitat per les properes eleccions del Parlament? –em va preguntar de manera entusiasmada.
–I tant, Toni. Volem propagar el nostre juantxisme polític per tot Catalunya. Ja ho saps...
–Doncs, tal com et vaig prometre el 2006, vull promocionar-te a través del meu programa. M’agradaria trucar-te cada setmana perquè em facis propostes de les teves i ho puguin escoltar els nostres oients.
–Doncs moltes gràcies, Toni.
De totes maneres allò de fer aquella secció per al Clapés, encara que fos un sol cop per setmana, va ser bastant dur. En primer lloc, sempre m’havien de trucar a un telèfon fix i m’havia d’esperar uns minuts (a vegades fins a mitja hora) amb el telèfon a la mà per sortir en directe en antena, depèn com anés el transcurs del programa. Recordo que la secció començava amb un fragment de l’himne del partit, la cançó «Tots som de Reus», mentre una veu en off anunciava que seria el proper president de la Generalitat de Catalunya. Mentre em feien l’entrevista, allà al seu plató sempre hi havia en Toni Clapés, la Montse Llussà, en Pere Spin i algú més. Com que el programa s’emetia en horari protegit, per si de cas deia alguna bestiesa no permesa, els de producció em van demanar més endavant si podia passar-los per escrit el que més o menys diria al programa de ràdio, duent a terme com una mena de guió perquè la cosa quedés millor.
Així doncs, recordo que a partir de la segona o tercera setmana tractava amb una tal Àfrica o amb la Xènia, que m’enviaven per correu electrònic el tema que volia tractar en Clapés uns dies abans de dur a terme la meva secció. Jo redactava les meves respostes, que havien de ser força enginyoses i juantxis per agradar a l’audiència. Sort que per aquest tema sempre vaig comptar amb l’ajut d’en Lluís Oliach, que moltes vegades era un veritable coneixedor en temes de conya marinera relacionats amb la política catalana. Així doncs, vaig sortir pel programa del Toni Clapés durant més d’un any i mig seguit cada dimarts a les cinc de la tarda.
Finalment, com que la cosa se’m va fer pesada, li vaig demanar si es podien reduir les meves aparicions setmanals i que fossin quinzenals o mensuals. Perquè fes el que fes, estigués on estigués, sempre cada dimarts a la mateixa hora, havia d’estar una mitja hora fixa pendent del telèfon perquè em truquessin els de RAC1. Malgrat que la cosa semblava molt divertida al principi de tot, i molts polítics catalans fins i tot haguessin pagat diners per tenir una secció al programa del Clapés, finalment em vaig cansar. Al final tot em semblava repetitiu. Potser hauria sigut molt millor que la meva secció s’hagués dut a terme l’any 2010 i prou, tot just quan em vaig presentar al Parlament de Catalunya amb la Carme de Mairena de número 2, però llavors la meva història potser ja no feia tanta gràcia o ja estàvem passats de moda.
De totes maneres, gràcies al programa del Toni Clapés vaig ser conegut per tot Catalunya i em va fer una promoció que m’hauria costat un munt de quartos si l’hagués hagut de pagar. A més, en Toni sempre m’ha caigut molt bé i l’he considerat un paio de puta mare i amb unes idees polítiques semblants a les nostres. Moltes vegades ens va manifestar que li hagués agradat molt poder votar un partit com la CORI a Barcelona. Per a més inri, és nascut al 1967, com jo. I això potser ja et determina veure les coses de manera molt semblant.
Contra tot pronòstic, es va poder inaugurar una nova fira de mostres aquell 2008 a l’avinguda del Comerç, en aquell terrenys de la Renfe on l’Ajuntament va posar unes carpes gegants amb instal·lacions interiors que van costar més de dos milions d’euros. Tot plegat era per dur a terme una fira provisional fins que s’inaugurés la del Tecnoparc el 2011. Recordo que l’acte inaugural es va produir a les sis de la tarda i amb el meu vestit de color vermell d’Elvis Presley em vaig posar davant de tot del seguici de les autoritats que anaven visitant els estands, gairebé al costat de l’alcalde de Reus i de l’Ernest Benach, que com a president del Parlament català havia sigut convidat de manera protocol·lària. Recordo que durant el trajecte vaig saludar en Xavier Bas, que havia sigut director del desaparegut Nou Diari i corresponsal de TV3 el 1989 quan va tenir una sucursal a Tarragona. A més, també he de dir que la seva esposa, Anna Canyes, era una mestra d’escola que havia treballat molts anys amb ma mare al col·legi Enric de Querol, ubicat al barri Sant Josep Obrer.
En aquella inauguració també vaig saludar en Vicenç Villena, que era delegat d’Educació del govern de la Generalitat. Aquell senyor, 25 anys enrere havia estat professor particular meu de Física i Química, i m’havia fet classes de repàs a casa seva quan jo estudiava BUP al Gaudí.
En acabar el periple per totes les dependències firals, hi havia un estand amb una minipista de bàsquet plegable o desmuntable. Recordo que em vaig ficar a tirar pilotes a la cistella i vaig encertar les sis tirades, mentre que en Miquel Àngel López Mallol o en Carles Pellicer, que estaven al meu costat, no en van encertar ni la meitat.
Aquell ple en relació amb la pujada (o baixada) del preu de les taxes municipals va ser gairebé idèntic al de l’any anterior, però, com que ja estàvem en crisi, no va haver-hi cap dinar previ al restaurant Florida (pagant Alcaldia). Malgrat que en el contingut de les ordenances per aquell proper 2009, es congelaven molts impostos, en canvi sí que es produïa un petit augment de les contribucions especials, o sigui que els veïns de Reus havien de pagar, des d’un 30% com a mínim, totes les obres urbanístiques que es duien als seus carrers pertinents (sense haver estat consultats prèviament, és clar). Se’ls clavaven unes derrames que anaven dels 3.000 als 30.000 euros, depenent de les obres que es fessin sota casa teva i dels metres que tinguessin de façana. Durant la meva intervenció, aquesta vegada em vaig posar seriós i vaig dir:
Nosaltres, enguany, degut a la forta crisi mundial que estem patint, esperàvem que encara baixessin més els impostos i les taxes municipals de cara al 2009. I no vull ser alarmista, ni catastrofista, però tot vaticina que el proper 2009 serà un any bastant nefast i caòtic, equiparable al de la crisi del 1929.
En aquest ple d’ordenances, com que els partits podíem seguir presentant les nostres mocions i propostes, va ser quan vaig aprofitar l’avinentesa per demanar que l’aeroport es digués «Aeroport Antoni Gaudí de Reus», perquè es veu que l’Ajuntament de Tarragona li volia canviar el nom de Reus pel del «Camp de Tarragona» o una barbaritat semblant. Recordo que, en aquest apartat, el senyor López Mallol del PP em va demanar que deixés aquella proposta damunt de la taula per no crear més conflicte institucional: «Jo li diria que aquesta moció és d’aquelles coses que si s’aprova, donarà lloc que la ciutat veïna, que ja fa temps que està buscant canviar el nom de l’aeroport, es mourà encara més.»
En canvi, en Carles Pellicer es va mostrar totalment favorable a aquesta moció: «Nosaltres votarem a favor sense alternativa a canviar el nom “Antoni Gaudí de Reus”. Per què no? Cadascú ha de lluitar pel que creu, pel que sent.»
De totes maneres, en Lluís Miquel Pérez va voler amargar-nos la festa tot comentant de manera despectiva: «El tema és, sens dubte, interessant. Però si algú ens veiés fora d’aquí, segurament quan sortim de l’Ajuntament ens ompliria de calbots.»
Quan en Carles Pellicer li va demanar explicacions sobre aquest comentari, el batlle municipal va respondre que en temps de crisi s’havien de tractar temes més seriosos i que ens deixéssim estar de «tantes floritures».
Per seguir tocant els pebrots a l’equip de govern (i a la nostra oposició rival, si era possible), la CORI va presentar una altra moció en què demanàvem que els beneficis d’Innova es «reparteissin directament amb el ciutadà i els ajudessin a alleugerir les despeses que tenen amb l’Ajuntament». I vam afegir que si el senyor Zapatero (llavors president del govern espanyol) havia retornat 400 euros a tots als ciutadans espanyols, Innova podria fer una cosa semblant en temps de crisi.
Recordo que vaig acabar aquell ple preguntant si l’Ajuntament de Reus havia dut a terme algun tipus de decret institucional per declarar oficialment que Gaudí era nascut a la nostra ciutat, en lloc de Riudoms. Allà hi havia una frase força molesta adreçada a la nostra màxima autoritat municipal: «Senyor alcalde, vostè on pensa que va néixer en Gaudí? A Reus, Riudoms o al Port Aventura?» L’home em va respondre que «per preservar la dignitat institucional d’aquesta Corporació li respondré a través d’altres mecanisme que el ROM te habilitats». Després de donar-me aquella resposta, recordo que va acabar la sessió plenària tancant la seva carpeta amb un gest enèrgic i ple de ràbia, mirant-me de manera fixa. Segur que llavors m’odiava tant en l’àmbit polític tal com jo l’odiava a ell.
El divendres 17 d’octubre, per seguir una nova normativa europea, que demanava distingir les empreses municipals de mercat i les de no mercat, o sigui les que donaven guanys econòmics de les que no, es va crear una nova entitat a dins d’Innova, anomenada EPEL, i se’m permetia l’entrada a dins del seu consell d’administració perquè en la seva constitució ja es van establir uns estatus perquè hi estiguéssim tots els grups municipals de manera proporcional, a diferència del que havia succeït amb el consell de l’antiga Innova SL. Aquest ens municipal es dividia entre Innova SL (l’antiga Innova que seguia gestionant les empreses de mercat) i EPEL Innova (que gestionaria les empreses de no mercat), però es veu que, malgrat tot, el consell d’administració d’Innova SL estaria pel damunt de l’EPEL Innova. En fi, uns embolics municipals que encara no sé ni com s’aclarien. Després va passar el que va passar...
En la reunió de portaveus on es va acabar de decidir el tema de l’EPEL, vaig manifestar el meu vot en contra i allò els va posar molt nerviosos perquè es veu que s’havia d’arribar a un consens entre tots els grups municipals. Fins i tot, recordo que el Carles Pellicer es va enfadar amb l’alcalde perquè la proporció no era la representativa a la d’escons obtinguts, de manera que el PP de Reus amb quatre regidors, tenia el mateix nombre de representants que CiU que en tenia 8. Així ho van plasmar els convergents en una roda de premsa que van dur a terme l’endemà, 17 d’octubre, per queixar-se de tot allò.
Com que jo vaig anunciar que, finalment, votaria en contra de la constitució de l’EPEL en el proper ple municipal en què s’havia d’aprovar definitivament, recordo que després de la reunió a la junta de portaveus, l’alcalde i l’Eduard Ortiz em van portar (segrestar, seria la paraula adequada) fins al despatx d’Alcaldia. Em vaig reunir amb ells dos sols i em van tot demanar, si us plau, que entrés en aquella EPEL pel bon funcionament de la corporació. Malgrat que aquella situació semblava ser tan surrealista, vaig aprofitar per dir-los que volia estar totalment a Innova (dins del consell d’administració de la SL i totes les seves societats municipals) o res de res. Llavors va ser quan en Lluís Miquel Pérez em va repetir dir aquella cèlebre frase que: «Si els de la CORI, afluixeu, anireu progressivament a dins d’Innova, però vull que feu primer el gest valtros, eh?» I jo li vaig respondre que no havia de pactar coses que em pertocaven per dret democràtic i que la gent del carrer no m’havia votat per fer-me, de sobte, amic o col·lega seu. Aleshores l’alcalde em va llençar un nou repte dient-me una altra frase mítica de les seves que va sonar com una mena de sentència premonitòria:
Doncs si no estàs d’acord amb tot això, porta’m als tribunals, si vols. Fes-me un contenciós administratiu i t’asseguro que tu i jo estarem més de deu anys litigant, de manera que jo, sense ser alcalde de Reus i tu sense ser regidor del teu partit, ens seguirem veient pels jutjats... Ja veus quina gràcia!
Finalment, vaig acceptar entrar a l’EPEL, però vaig assegurar que no baixaria la guàrdia i seguiria atacant l’equip de govern com sempre. El tema ja l’havia debatut prèviament amb gent del partit. Malgrat que jo sempre era partidari d’entrar a dins d’Innova del tot o res, el criteri final va ser entrar a dins de l’EPEL, a veure què passava.
El diari El Punt en l’edició del dijous 16 d’octubre, en un article escrit per l’Esther Valcárcel, anunciava aquesta notícia:
Reus fundarà demà l’EPEL INNOVA, per reunir les empreses finançades majoritàriament amb diner públic. L’Ajuntament reusenc ha creat la societat EPEL INNOVA per avançar-se als preceptes de la nova normativa europea sobre societats hòlding, que demana que se separin les societats de mercat (aquelles en què menys del 50% dels ingressos provenen del sector públic) i les entitats de no mercat (aquelles en què més del 50% dels ingressos provenen dels recursos públics). Aquesta diferenciació comporta que l’actual INNOVA quedi com l’estructura hòlding de totes les empreses municipals de mercat, mentre que la nova EPEL, gaudirà dels avantatges fiscals i econòmics previstos per les entitats de no mercat.
A continuació, en aquest article de l’Esther Valcárcel, hi havia unes declaracions meves i sortides de to com sempre: «Agraïm formar part del nou consell d’administració de l’EPEL INNOVA, però això no ens farà callar, i seguirem lluitant per tenir representació en el consell d’INNOVA SL.»
Cada any, més o menys a finals d’octubre o principis de novembre, la Guàrdia Urbana de Reus organitzava un sopar de germanor on sempre convidaven l’alcalde i els representants dels grups municipals. Recordo que el sopar al qual em van convidar (a mi i a la meva esposa) es va celebrar en un restaurant que hi havia a la carretera de Constantí, no recordo com es diu. Es va dur a terme a dins d’un envelat amb tot luxe de detalls, gairebé com si fos un casament.
Hi vaig assistir vestit amb americana blau fosca i una camisa blau cel, per respecte al cos de la Guàrdia Urbana, però amb unes ulleres d’Elvis ficades. Recordo que vaig ser el primer a arribar i el recinte estava ple de policies municipals que anaven de paisà. El següent en arribar va ser l’Eduard Ortiz que es va quedar meravellat en veure’m vestit d’aquella manera.
–De tant en tant podries anar als plens vestit d’aquesta manera, home –recordo que em va dir emetent un somriure esquerp dels seus.
Però jo vaig tenir la gosadia de respondre-li, que portava aquella americana perquè en una butxaca de dins hi guardava la meva pistola. Llavors el paio va ser el gest de registrar-me allà mateix dient-me «porta la teva pistola, home». Avui en dia, encara no sé si era més juantxi ell o jo. Però el que vaig tenir clar és que el paio, en el fons, era un catxondo força simpàtic, llàstima que tots dos estàvem en dos fronts polítics molt oposats, dins d’una situació municipal que cada vegada s’estava agreujant més. Per a més inri a l’hora del sopar, els organitzadors del sopar ens van col·locar a mi i a la Katharina davant de l’alcalde de Reus i l’Eduard Ortiz, asseguts a la mateixa taula rectangular, és clar. La persona (o persones) que havien organitzat aquell esdeveniment ho devien haver fet amb tota la mala llet del món.
Recordo que l’Hipòlit Montseny (regidor de CiU) estava a l’altre costat de la Katharina i tots dos no paraven de fotre conya a expenses del Pérez. Jo sentia vergonya aliena i, a més, estava totalment acollonit, perquè la meva senyora havia començat a beure una mica més del compte i en pla de conya no parava de preguntar-li amb veu sonora al nostre batlle municipal: «Oye, alcalde, ¿por qué no organizas una calçotada delante mismo del ayuntamiento? Esto estaría muy bien, ¿no? Porqué a mi me gustan mucho los calçots.»
Llavors l’Hipòlit Montseny li preguntava de manera trapella: «¿Y como te gustan a ti los calçots, Katharina? ¿Grandes? ¿Estrechos? ¿Cortos o largos?», i la meva dona no parava de riure a l’estil alemany, amb aquella veu sonora que tenia, tot i dient-li: «A mi me gustan los calçots largos y anchos como los que tiene mi marido.» Aquella conversa que anava pujant de to, es realitzava davant mateix del lloc de l’alcalde. Malgrat tot, la meva senyora, que encara li tenia menys respecte polític que jo, es va atrevir a preguntar-li: «Oye, alcalde; ¿alguna vez ayudas a tu mujer a hacer las faenas de casa, o las hace todas ella sola, tal como me pasa a mi?»
Al cap de vint minuts de conversa de sobretaula, en Lluís Miquel Pérez estava totalment negre i no parava de cridar l’atenció a l’Hipòlit Montseny, que es veu que fins i tot havien estudiat junts a l’institut perquè eren de la mateixa edat. «Prou, Hipòlit, no me l’esbravis més, a la noia. Prou, Hipòlit, que te la fotaré...», l’amenaçava parlant entre dents, mentre la Katharina seguia fotent-se d’ell en plena cara. Jo estava totalment acollonit, mai he passat tanta por. El fet d’estar tancat a dins d’un recinte amb un centenar de policies municipals, tot just asseguts davant de l’alcalde, on la meva senyora no parava de tocar-li la pera, era una situació que em feia molt de respecte.
Durant aquell Nadal, els de la CORI se’ns va ocórrer fer servir el sou de la Carme Cano, la secretària de l’alcalde, com a número de loteria. Amb la xifra de 28.385, vam dur a terme aquelles noves participacions, que malgrat que va ser una cosa mediàtica, no va tenir tant d’èxit com el sou de l’alcalde de l’any anterior.
«El partido juantxi ya ha puesto a la venta el numero 28.385 que, según Santamaria, refleja lo que gana anualmente la secretaria de Lluís Miquel Pérez. La CORI ha editado 2.000 participaciones, de las que ya ha vendido 600», anunciava el Diari de Tarragona en l’edició del 17 d’octubre.
Malgrat tot, allò del nostre nou número de loteria de Nadal va provocar que tots els partits de l’Ajuntament ho rebutgessin públicament. La revista Aquí, en l’edició del 20 d’octubre del 2008 (pàg. 7), anunciava:
Tots els grups municipals de l’Ajuntament de Reus, tret de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), van voler manifestar el seu rebuig al fet que el grup de la CORI hagi fet coincidir el seu número de la rifa de Nadal «amb la retribució d’una funcionària municipal, amb el que això comporta d’intromissió i falta de respecte a la intimitat i a la imatge d’aquesta persona».
En tota aquesta moguda també s’hi van afegir un munt de treballadors de l’Ajuntament i companys de la Carme Cano, que veien injust que la tractéssim així, després de tot el que havia succeït durant l’estiu anterior. Casualment, però, aquestes mateixes persones que ens criticaven també venien a comprar-nos el número de loteria totalment d’amagat i començaven a riure quan l’observaven detingudament. Per aquest motiu, els de la CORI vam fer una rèplica d’aquelles crítiques dient que si el personal que ens criticava no estava d’acord amb el que havíem fet, que ens tornessin els números que havien comprat al nostre despatx. «La CORI pide a los políticos y funcionarios que renuncien a las participaciones de la lotería que han comprado», anunciava un article del Diari de Tarragona en l’edició del 23 d’octubre.
La CORI asegura que «no entendemos que por un lado se nos critique y por otra nos compren participaciones» y pide a los políticos y trabajadores municipales que lo deseen «que renuncien a las participaciones adquiridas, que las depositen delante de notario, y que en caso de salir premiadas repartan el premio entre la gente más necessitada de Reus». La CORI lamentó también que los grupos municipales critiquen «esta acción de transparencia municipal» y, en cambio, «nadie critique el reparto de fotos de nuestro concejal en el salón de plenos a pesar de ser mucho más ofensivo».
I coses de la vida, aquell any sí que va tocar una part d’aquell número, i ens van tornar dos euros per cada participació. Finalment, algú de dalt havia escoltat les nostres pregàries.
Malgrat no vendre tant com l’any anterior, el tema del número de la loteria amb el sou de la secretària de l’alcalde, va tenir suficient transcendència nacional perquè els de TV3 em convidessin a actuar en un magazín titulat L’hora punta, on vaig cantar «No tinc un duro», una divertida cançó d’en Quim Vila amb música de la cançó «Return to sender» de l’Elvis Presley. Per aquesta ocasió duia el vestit de color vermell i un barret de Pare Noel, i recordo que abans de començar la cançó, la presentadora, l’Helena Garcia Melero, i en Quim Vila em van preguntar el perquè del número de la loteria i en acabar les meves declaracions vaig dedicar la cançó als veïns del passeig Misericòrdia de Reus i a l’alcalde de Reus «perquè dimiteixi ja d’una punyetera vegada». La cançó cantada a mitges amb en Quim Vila va sortir força bé, però en finalitzar-la, mentre duia a terme unes postures a l’estil Elvis, vaig relliscar i vaig caure cap enrere, fotent un ridícul espantós, però com que allò quedava prou juantxi, doncs en el fons va quedar força bé.
Abans de començar el programa vaig saludar en Santi Suàrez (antic realitzador de Canal Reus) i la periodista Gemma Torrents, que quan em va veure deambulant pels passadissos de TV3 em va preguntar un «Què fas tu aquí?», totalment sorpresa.
Malgrat que abans de l’estiu ja l’havíem armat bastant amb el tema de la partida de l’Hospitalera i el mas de l’Empar Pont, vaig seguir posant-me al costat d’altres veïns de Reus que tenien problemes amb l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Reus, llavors dirigida pel senyor Jordi Bergadà Masquef. Evidentment, en primer lloc vaig tornar a fer d’altaveu de l’associació de veïns del passeig Prim, presidida per en Ramon Peña. Vam planificar una denúncia davant de la Unió Europea perquè consideràvem que aquelles obres d’edificació del Velòdrom eren totalment il·legals, sobretot a causa del tapament del barranc que havia estat finançat per fons FEDER i no permetia l’especulació urbanística, però com que allò s’havia produït més de cinc anys enrere, el delicte finalment havia prescrit.
A banda del tema del passeig Prim, aquella tardor també vaig fer d’altaveu dels veïns del barri Gaudí que tenien problemes amb la rehabilitació dels blocs Bofill, que estava duent l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Reus. Els veïns del barri Gaudí, sobretot dels blocs groc, vermell i cobalt, se’m queixaven que les obres estaven molt mal fetes i que s’havien donat oficialment per acabades quan realment no ho estaven del tot.
Aquella tardor del 2008, l’Ajuntament de Reus va presentar un altre projecte urbanístic no exempt de polèmica: l’ARE (àrea residencial estratègica) que es projectava al passeig Nord de Reus. Allò consistia a construir un vial de 50 metres d’amplada que enllacés la carretera de Montblanc (la que passa pel cementiri) amb la carretera d’Alcolea (tot just on hi ha el Pere Mata), passant la radial per tota aquella zona de Reus i expropiant a tot déu. Sobretot a molts veïns que hi tenien els seus masos o xalets pertinents. Allò, que era una veritable barbaritat urbanística i un projecte faraònic de categoria, era per construir habitatges de fins a quinze pisos d’alçària i ampliar la ciutat fins a 21.000 habitants més, que era la dèria que tenia el senyor Bergadà, que estava segur que cap al 2015 o així, Reus arribaria a tenir més de 150. 000 habitants, «molt més que Tarragona, senyor Santamaria», i s’havia de dur a terme habitatges per allotjar-los.
Recordo que allò de l’ARE es va exposar en diversos plens municipals del 2008 i del 2009, i el nostre regidor d’Urbanisme va dir que aquells blocs de fins a 15 pisos, «serien com una mena de fita del nostre terme municipal en relació amb el veí de Castellvell». Això sí, aquell passeig de l’ARE tindria dos carrils circulatoris per banda i un munt d’espais enjardinats.
Recordo que en un ple municipal vaig manifestar que la primera vegada que havia sentit aquella paraula: «ARE», em pensava que significava «Àrea Reusenca Especulativa» i llavors l’alcalde es va tornar a enfadar amb mi (per enèsima vegada), preguntant-me si volia acusar el regidor d’Urbanisme, en Jordi Bergadà, i el seu departament «d’especuladors urbanístics». Vaig respondre que no, que només era el que havia pensat, al principi, que significaven les sigles de l’àrea residencial estratègica. I l’alcalde em va comentar: «Doncs s’ha lliurat per poc, que el senyor Jordi Bergadà i el seu Departament d’Urbanisme emprenguin accions legals en contra seva.»
Fins i tot recordo que amb tot això de l’ARE em vaig traslladar a peu fins al xalet del senyor Jordi Nogués, antic director de l’institut Gaudí, que estava afectat per aquell projecte, i també vaig participar en una assemblea que es va dur al centre cívic del barri Gaudí amb els veïns afectats, advertint-los de com actuava l’Ajuntament de Reus de debò en casos com aquell: «Sense pietat i passant de tot el que opinin els veïns disconformes amb aquest projecte, que jo mateix, tant a nivell polític com personal, ho considero com a una monstruositat urbanística.»
Finalment, la Generalitat o no sé qui va tirar allò de l’ARE totalment enrere per a gran disgust del senyor Bergadà.
Un parell de setmanes abans de debatre els pressupostos municipals, el divendres 5 de desembre (pàg. 9), La Vanguardia va treure un article parlant de mi. Hi havia una foto meva de l’any anterior fent el gest de la victòria i el títol «El juantxi, un cas apart». Aquell article parlava de les meves excel·lències com a regidor de la CORI:
Tot i que no té Internet a casa seva, l’Ariel Santamaria, el regidor de la CORI de Reus té més de 2.500 amics al seu Facebook i la xifra augmenta per moments... Només l’última setmana ha fet 300 amics virtuals nous. Des d’aquesta xarxa, el juantxi per excel·lència promociona el número de loteria de Nadal que ven la CORI. Explica als seus simpatitzants que el nou cotxe de l’alcalde Lluís Miquel Pérez costa 61.000 euros o demana al president Ernest Benach que es faci amic seu pel Facebook perquè «vol anar a Barcelona a comprar vestit d’Elvis en el cotxe oficial de l’Ernest». Entre denúncia i sornegueria ha penjat més d’una trentena de vídeos en què explica les seves accions. Gairebé tots comencen amb la mateixa salutació, tan solemne com irònica: «Ciutadans de Catalunya ja torno a ser aquí!»
Aquest article de La Vanguardia que mamava molt dels vídeos meus que sortien per l’e-notícies, finalitzava amb un comentari que deia «Ariel Santamaria viu de manera estreta amb el personatge que s’ha creat», mai res més lluny de la realitat.
Llavors, com que també hi havia molt mala relació entre la CORI (sobretot en Lluís i jo) i l’alcalde de Reus, que ens seguia vetant a Innova i no ens proporcionava cap assessor polític (a diferència de les altres formacions polítiques que en tenien des de l’inici del mandat), al meu secretari, en Lluís Oliach, se li va ocórrer que jo havia de manifestar públicament que: «ja estava cansat de tot plegat i que volia plegar de regidor el més aviat possible, tornant a la meva feina de carter on es vivia molt més tranquil i sense tants marrons que no pas fent de regidor». Allò ho vaig manifestar en diverses juntes de portaveus prèvies a aquell Nadal i els regidors dels altres partits que ja sabien que el Pirata havia de ser el meu successor, de sobte em demanaven, si us plau, que no plegués. En aquest punt, em ve a la memòria a la senyora Empar Pont (ERC) posant-se les mans el cap i cridant de manera desesperada: «si us plau, Ariel, no ens posis el Pirata aquí dins, no dimiteixis, per l’amor de Déu!»
Fins i tot, recordo quan ho vaig plantejar directament al secretari de l’Ajuntament, en Jaume Renyer, reunit a dins del seu despatx, es va posar tot seriós i em va dir: «Home, Ariel, pensa-t’ho bé això que vols plegar. Sobretot amb la gran feina que has fet fins ara.»
Era evident que si jo els queia malament a escala política, el Pirata ja gairebé els feia angúnia. Però la foto de l’alcalde posant la medalla al Pirata perquè fos regidor de la CORI en lloc meu, hauria estat molt bé. Força bé. Llàstima que no ho vam arribar a fer de debò.
Aquell ple de pressupostos, molt semblant al de l’any anterior, va començar amb una intervenció del senyor Josep Machado (l’exalcaldable de la FIC) en representació dels veïns del barri Monestirs que van dur a terme una pregunta al ple sobre el projecte de la Sedera del passeig Misericòrdia que també els afectava a ells. L’alcalde va manifestar que tot es duria a terme de manera consensuada entre l’administració local i els veïns de la zona, i que es conservaria íntegrament l’estructura del passeig Misericòrdia sense asfaltar-lo ni obrir el tram de zona verda del final perquè hi passés la carretera que començava a la rotonda del santuari.
A continuació, va començar aquella sessió plenària en què s’havia d’aprovar un pressupost municipal d’un total de 343,5 milions de euros. «Que descomptats els ajustos de consolidació es queden en 299,006 milions d’euros», ens va explicar el senyor Carles Salas, regidor d’Hisenda, i va afegir que: «Les societats municipals gestionaran el 64,53 % dels recursos totals, 221,6 milions d’euros i els organismes autònoms, 8,9 milions d’euros.»
Recordo que quan vaig entrar al ple municipal, portava el vestit d’Elvis de color vermell lluent (el que m’agradava més de tots plegats) i em vaig posar un barret de Pare Noel per donar cert ambient nadalenc al ple municipal de llavors. Tot just quan me l’anava a treure perquè l’alcalde no em crides l’atenció, l’Eduard Ortiz em va dir que me’l podia deixar posat, que no passaria res... D’aquesta manera, vaig dur a terme un discurs anunciant el meu vot en contra: «La primera impressió que tinc d’aquest pressupost d’enguany és semblant a la que vaig tenir l’any passat, sembla ser que ens hagi tocat la grossa de la loteria de Nadal amb aquests pressupostos tan magnànims de cara al 2009.» Durant aquell discurs juantxi típic dels meus també vaig afegir que aquell any, l’Ajuntament sortiria al llibre dels rècords Guinness per tenir el pressupost més elevat de la història i, també, que havia traspassat la quantitat de 345 milions d’euros a les antigues pessetes «i no em cabien els números a la calculadora, increïble!»
En acabar el meu discurs força juantxi, en què també citava el títol de Reus com a «ciutat esforçada», vaig concloure el discurs llegint un article del difunt Claudi Arnavat titulat «Xampany i galetes», que sortia en un llibre recentment publicat per l’editorial Pragma:
El temps cura tots els mals, excepte un: la mala memòria. En contra del que diu certa propaganda, és fals que s’hagi d’oblidar. No és cert que s’hagi de perdonar. És mentida que s’hagi d’oferir l’altra galta. Els refranys diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i, si això és cert, per culpa que l’home és, també, l’animal amb menys memòria. Personal i col·lectiva.
Encara no sé per quin motiu exacte, en dir aquelles paraules d’en Claudi Arnavat, que ens havia deixat un any enrere, em vaig emocionar tant que vaig acabar plorant com una magdalena, mentre tot el públic assistent al ple (gairebé totalment integrat per veïns del passeig Misericòrdia que no volien el projecte de la Sedera) es van posar a aplaudir de manera enèrgica. Finalment, CiU i CORI vam ser els únics que vam votar en contra dels pressupostos, mentre que el PP es va abstenir.
Per concloure, volia comentar que aquell 2008, va ser un bon any, ple d’esdeveniments municipals i polítics força juantxis. Però també molt dur de viure...
Recordo que l’endemà mateix d’aquell ple, la Katharina i jo vam anar a passar les vacances de Nadal a Munich, a casa dels sogres.