Índex de capítols del llibre · Web de l'Ariel Santamaria
En primer lloc, volia comentar que finalment m’he animat a dur a terme l’edició digital del meu llibre de memòries polítiques, perquè tingui un abast de difusió molt més ampli i ho pugui consultar o llegir tothom que vulgui des de qualsevol indret de Catalunya o de la resta del planeta, perquè aquest és un dels grans avantatges d’Internet; no té fronteres físiques i és tot gairebé instantani, cosa que no succeeix quan publiques en format físic.
Com que hi ha molta gent de fora de Reus, que volen conèixer en detall les meves aventures polítiques de quan vaig ser regidor juantxi de l’ajuntament de Reus durant el mandat 2007-2011, més diverses anècdotes personals que em van abocar de ple cap a la política, doncs la publicació d’aquest llibre digital us anirà de perles.
També podreu gaudir de tot el procés de la creació de la Coordinadora Reusenca Independent CORI, que malgrat al principi tan sols era una formació de caire local, crec que vam trencar fronteres a escala mundial i vam fer història en la política d’àmbit local, nacional i (fins i tot) internacional, perquè us puc ben jurar que la vam armar ben grossa.
Com que aquesta versió en format digital supera les limitacions que te l’edició física en paper, he volgut ampliar una mica més (sols una mica), el seu contingut, respecte el llibre de memòries polítiques en format físic, que em va publicar La Banya Edicions durant Sant Jordi del 2018 i que encara es ven per les principals llibreries de Reus i voltants.
I ja per acabar us volia comentar que aquesta edició en format de llibre digital es pot descarregar totalment de franc, a través de formats PDF i Epub, alhora que està totalment disponible en forma de llibre web a arielsantamaria.com
També he d’afegir que incorpora un annex en PDF amb tot un seguit de fotos i documentació no inclosos al llibre per raons d’espai físic, el qual es pot descarregar a banda.
Doncs res més, moltes gràcies pel vostre interès i si comenceu a llegir aquestes memòries polítiques meves tan sucoses, espero que les gaudiu de la manera més juantxi possible.
Ariel Santamaria
Setembre del 2020
«Reus s’estima l’Ariel Santamaria.» Amb aquesta frase piratejada d’una de les seves cançons vull posar de manifest com a amic una realitat: quan vas amb ell se li acosta gent per comentar-li alguna cosa de la ciutat, per fer conya o, fins i tot, alguns s’atreveixen a cantar el seu himne. Especialment adient per pujar el seu ego i l’enveja dels lectors, és l’atracció que desperta entre les xiques joves. La gent el coneix i se l’estima.
En contrast amb aquesta realitat, moltes altres persones que han exercit la política a la ciutat són autèntics personatges anònims, no són recordats perquè no van dir ni fer res remarcable. A ningú se li escapa que les campanyes de l’Ariel buscaven cridar l’atenció i que aquesta atenció no es podia aconseguir prometent projectes «seriosos» o fent una campanya de manual, on el líder és un individu preparat i que gairebé reuneix totes les virtuts i se n’amaguen els defectes, tant físics com, sobretot, intel·lectuals.
Així va aparèixer per al gran públic l’Ariel i el partit CORI, amb un programa i una campanya estrambòtica i divertida, tot i que ell també va deixar anar que exigiria transparència al llavors molt opac sistema municipal d’empreses, consorcis i altres martingales.
El candidat juantxi no parla a la gent... hi conversa, s’hi barreja, fa debats al mig del carrer o a la barra d’un bar, riu amb ells i canta, si cal. I resulta que molts ciutadans el perceben com un tio autèntic i proper. Altres el voten per castigar la casta política, però, sigui com sigui, el voten en nombre suficient i surt elegit. Les seves campanyes són obra d’art del màrqueting, amb una escenificació acurada, amb un relat (el juantxisme, el reusenquisme radical), amb públics objectius, etc. Hi col·labora gent preparada i autèntics espontanis potiners en un equilibri perfecte i creïble.
De bon començament obre el despatx de bat a bat i rep a tota classe de gent que li fan arribar els seus problemes, idees i dèries. Així ens trobem l’Ariel treballant pels ciutadans i que va rebent molta informació. Lluny de callar o entrar al sistema, s’hi rebel·la i comença a demanar explicacions sobre temes en què hi havia unanimitat en allò que alguns ja anomenaven el «penta-partit empresarial».
La fama i la seva determinació li van crear enemics i alguns li volien mal. A canvi, també va atreure gent, d’alguns jo no me’n fiava massa, però tot i així ell va continuar sent el de sempre i res no va canviar la nostra relació. No li van pujar els fums al cap ni tampoc es va deixar comprar.
En un acte que organitzava com a professional, en el qual assistien empresaris i polítics, l’Ariel i jo parlàvem i quan vam acabar, se’m va presentar un polític a qui aprecio i em va exhortar com podia ser tan amigable d’un personatge com el Santamaria. Després de dos segons li vaig contestar «perquè som amics i perquè s’estima Reus, exactament les mateixes raons que tinc amb tu».
Quan anàvem a l’insti, l’Ariel militava en política i ja llavors era conscient del poder dels aparells i les estructures partidistes per fer d’embut selectiu a les demandes de la gent. Després vam coincidir amb l’Òscar, el Carles, el Jordi, el Xavi, l’Anton i altres del grup El Radical, un espai obert sense filtres ni embuts. Crec que allí va sortir una amistat que mai es trencarà.
Gairebé sempre que parlem fem referència al passat i això és un problema quan t’adones que fa més de 30 anys que el coneixies –igual «ja tenim una edat»– i que la política és una part d’un tot... el tennis al Reus, la música, les històries de la colla, els amors, Salou, la restauració de mobles i façanes, etc.
Capítol a part hi ha la història de Reus, en què l’Ariel és un crack; d’ell, n’he après moltes coses que després he explicat als meus alumnes de cursos de Promoció Turística i Informació al Visitant. Especialment les referents a la Prioral i el paper del Pere de Lluna. No és estrany que el mateix Ariel hagi entrat a la història de Reus i que ho hagi fet d’una manera cismàtica.
Ignasi Basora Gallisà
Ex-mànager d’Ariel i amic
Deu fer més de trenta anys que vaig tenir la primera notícia de l’Ariel Santamaria. La meva germana Montse va començar a sortir de gresca amb una colla de xicots ben plantats que, m’imagino, devien festejar a pubilles de bon veure. Entre ells hi havia l’Ariel a qui més d’una vegada vaig trobar a l’entrada de casa, amb altres companys, esperant-la. Tal com era preceptiu en aquella època, els meus pares van voler saber qui eren aquells eixerits que rondaven la Montse. A l’Ariel, així d’entrada, no l’identificaven. Amb aquest nom semblava un cantant de boleros. Fetes les indagacions corresponents, els pares van quedar tranquils. L’Ariel era de molt bona família, fill del senyor Daniel Santamaria, insigne jefe de Correus i Telègrafus (així, escrit amb u, amb «lo parlar» de Reus) i de l’encantadora senyora Aurora, hereva de la històrica Acadèmia Matas, referent educatiu del Reus de la postguerra, on el meu pare va anar a classe quan venia en bicicleta des de Riudoms a l’institut. Parlem de l’any de la picor.
A l’Ariel, el vaig tornar a veure anys després a les aules de la Universitat a la Imperial Tàrraco, ja que tots dos vam estudiar Geografia i Història. Devíem coincidir en alguna optativa perquè no som pas de la mateixa edat. I després li vaig seguir la pista enfilat al campanar, treballant per Còdol en la històrica restauració de l’emblema per excel·lència de l’skyline del món de Reus. En aquells moments ja compaginava la preservació del patrimoni amb una incipient activitat artística que l’havia convertit en l’enfant terrible de la música local.
Però on realment vaig tenir l’oportunitat de conèixer al mite en persona va ser al voltant dels micròfons de Ràdio Reus i de les càmeres de Canal Reus TV. Va ser en aquests àmbits, al caliu dels mitjans locals, on se’m va descobrir l’artista en plenitud, carregat d’idees i projectes. D’entrada, com és lògic només eren musicals. Però després de l’aparició de l’Elvis, com si fos la Pastoreta amb la rosa a la galta, l’Ariel va començar a pregonar les seves inquietuds polítiques que van provocar un autèntic terrabastall del que la ciutat –crec– encara no s’ha recuperat.
No faré cap spoiler sobre el que descobreix en aquestes memòries saboroses que faran les delícies dels malalts de la política local. Però sí que em permetran una breu anàlisi des de la meva humil visió d’observador. Ell va irrompre a l’oasi polític reusenc el 2003 com una mena de caricatura histriònica, divertida, molt pròpia d’alguns espècimens que configuren la flora i fauna local. És allò que ell mateix va definir encertadament com el juantxisme reusenc. Potser per això cap dels seus rivals es va prendre seriosament aquell bufó, que en un dels debats electorals més encesos que es recorden a l’escenari del Bartrina, es va dedicar a fullejar, per desesperació del respectable i de l’absort presentador –Francesc Domènech–, la revista Playboy. Una curiosa interpretació –potser– del sempre encomanadís concepte de l’eròtica del poder que tan sedueix la classe política.
Però el que havia començat com una conyeta, com un divertiment, es va convertir –per a alguns– en un autèntic malson en veure, l’any 2007, com l’Ariel entrava triomfant a l’Ajuntament de Reus. Tot i que han passat molts anys, encara n’hi ha que no ho han pogut pair. Com podia ser que l’Ariel, acompanyat del Pirata el del Gorro, entrés al consistori? Els recordo a tots dos a la conferència que vam fer a la Cambra en motiu del cicle electoral. L’Ariel vestit d’Elvis, explicant el seu projecte de ciutat. I al mig de la sala, el Pirata, abillat amb una indumentària estrafolària, pedalant dalt d’una bicicleta estàtica fins que el cap de llista no va acabar la seva intervenció. La metàfora era concloent: LA CORI pedala per a la ciutat. Més clar, l’aigua.
Doncs bé, aquell projecte polític va entrar a l’Ajuntament. I el seu segon, l’inclassificable Pirata, es va convertir en representant del partit en alguns organismes municipals. L’oasi reusenc començava a trontollar per la irrupció d’un partit que no sabria si qualificar d’antisistema, entre altres coses perquè això de la CORI i l’Ariel és, encara avui, inclassificable a ulls d’alguns il·lustres politòlegs.
Ara bé, més enllà de l’astracanada i del desmanec formal i volgut del personatge, s’ha de reconèixer que durant els quatre anys d’activitat municipal va fer feina, molta feina, dedicant temps i esforços a conèixer les inquietuds dels ciutadans. I segurament això explica que el 2011 es quedés a les portes d’aconseguir repetir com a regidor. La conyeta de l’Ariel podia seduir el poble emprenyat, amb afany de vot de càstig, una o dues vegades.
Però per aconseguir gairebé dos mil vots en la tercera ocasió que es presentava, hi havia d’haver alguna cosa més convincent. I és evident que el ciutadà va voler reconèixer, fent-li confiança, el fet que s’havia guanyat el sou i que mereixia continuar representant la ciutat encara que fos vestit d’Elvis i amb el Pirata enfilat dalt d’una bicicleta estàtica.
Desitjo i espero que frueixin amb les memòries de l’Ariel. Un personatge que més enllà de l’empremta en l’àmbit polític, ens ha regalat el que considero (amb permís de l’imprescindible «Reus» del Joan Masdéu) un dels himnes ciutadans més inspirats que s’han fet mai, el «Tots som de Reus». Perquè l’Ariel és bon músic. I, posats a dir, també és un tros de pa. I això últim, en el fons, és el més important que es pot dir d’algú com ell.
Josep Baiges Gispert
Periodista
És difícil trobar un reusenc que no sàpiga qui és l’Ariel Santamaria, però segurament pocs recorden com el van conèixer. El meu cas va ser en una trobada a l’escola Puigcerver, de la qual jo era alumne, i a la qual ell va venir a conèixer una noia que podia tenir cert interès en ell. Estic parlant de fa 35 anys, aleshores l’Ariel era un brivall alt i ben plantat que podia despertar l’atenció de moltes pubilles. La jugada va sortir mig bé, la meva companya de curs i l’Ariel van ser parella durant un temps, però com la majoria de casos, la relació es va acabar en pocs mesos. Però l’amistat amb l’Ariel va quedar per sempre.
L’Andreu Antolin, en Josep Maria Castellví (àlies «el Mina»), l’Ariel i jo, vam esdevenir una petita colla d’amics que intentàvem triomfar a les càlides nits de la Costa Daurada, intentant lligar amb totes les guiris anglosaxones, germàniques i gal·les, que venien a passar-s’ho bé a casa nostra. Les paisanes nostres ens les reservàvem pel dur hivern, que molts anys semblava ser el doble de llarg que l’estiu calent i ardent. Durant aquells mítics anys vuitanta on de tant en tant ens queia algun rosco o alguna peladilla dolceta com la mel, he de reconèixer que em sentia petit al costat de la resta de la colla; ells tres, que ja superaven el metre vuitanta d’alçada i jo... no. També em sentia petit perquè sovint l’èxit els acompanyava, a mi... no. Però a vegades no lliga el més guapo, sinó el més llest i més enrotllat, tal com seria el meu cas; que, en el joc de pilotes en dins i pilotes fora, sempre hi he entès bastant. Recordo amb nostàlgia aquells anys d’autobusos, de Reus a Salou o viceversa; d’aquelles primeres sortides amb el Seat Sis-cents de l’avi de l’Andreu, mentre dúiem a terme una tournée per tots els garitos que hi havia llavors pel Salou by night, on the beach o into the car, fent sempre escala al Saylors Arms –on començàvem la primera copa– i acabant trepitjant la Papillon, la Tramps, la Liberty, la Bye Bye, la Pacha Salou, el Pato Loco, Slammers, etc., entrant-hi de franc gràcies als passis del pare de l’Andreu, el senyor Antolin. Durant aquells anys, mentre estudiàvem les nostres carreres universitàries, també van sortir les primeres feines relacionades amb el turisme o el futbol; justament jo vaig començar a fer d’àrbitre de futbol de tercera regional. De principis dels noranta recordo, també, aquell viatge inoblidable que ens va portar a Suïssa amb el meu Renault 18; eren uns anys en què, sense adonar-nos-en, ens vam començar a fer grans, passant la vintena, però des de llavors sempre hem mantingut l’amistat i un cert to juvenil semiadolescent cada vegada que ens tornem a trobar.
Els anys van fer que, de mica en mica, ens separéssim de les platges i els plaers estiuencs de la costa i ens apropéssim de nou cap al nucli de la nostra ciutat. Les nostres inquietuds polítiques, de vegades no coincidents del tot, van fer que en una campanya electoral a la Generalitat, l’Ariel i jo ens trobessin enganxant cartells, però no pel mateix partit. L’Ariel llavors estava a les Joventuts Socialistes de Reus (suposo que per tradició familiar) i jo a les JERC, però això no era cap impediment per la nostra amistat.
Al cap d’uns anys vam veure com aquestes inquietuds es podien materialitzar d’alguna manera. Va ser a partir del moment en què, a l’Ariel, se li va aparèixer l’esperit de l’Elvis Presley i li va demanar que es presentés com alcalde de Reus... La veritat és que jo no em vaig acabar de creure mai això de l’aparició de l’Elvis; en canvi, sí que vaig creure en la possibilitat d’enviar l’Ariel a l’Ajuntament de Reus. En tot cas, no podíem decebre el «rei del rock» i vam posar fil a l’agulla per poder arribar de manera democràtica a obtenir representació municipal.
Després d’escoltar pacientment aquella al·lucinació de l’Ariel, vaig trucar a l’amiga de la qual us parlava al principi d’aquest text i que, amb el temps, va esdevenir advocada, per tal que ens informés de les primeres passes a seguir en la nostra aventura política. Llavors, l’Ariel i jo vam anar a visitar un conegut advocat reusenc que, curiosament, militava a les files d’un altre partit polític, per tal que ens assessorés sobre com crear i legalitzar el nostre partit. Va ser així com la CORI va fer els seus primers passos.
L’Ariel es va saber envoltar de gent jove, sobradament preparada i amb ganes de passar-s’ho bé. Vam fer les primeres reunions a l’antiga seu del Despertaferro de Reus, ubicat llavors al carrer de Sant Elies (damunt del bar Carrasclet), ens trobàvem sempre en una sala sempre plena de fum de tabac i altres herbes que es fumen, la qual cosa facilitava el trànsit d’idees esbojarrades. Tot amb l’objectiu de fer una campanya i un programa electoral que trenqués motlles, no tan sols a Reus, sinó a tot Catalunya.
Les plantacions de marihuana, la recuperació de la samarreta d’Iñaki Urdangarin o el llançament de coets espacials des de l’aeroport de Reus, van ser unes propostes polítiques que van convertir-se en notícies inesperades als mitjans del territori. Una prèvia prou sucosa del que seria la primera campanya electoral de la CORI.
Una de les imatges que tinc més gravades a la memòria de la primera campanya electoral és la de l’Ariel i jo circulant per Reus en un quad de 150cc que m’acabava de comprar. Recordo que, a la graella posterior, hi portàvem un radiocasset a piles on sonava a tota potència l’himne de la CORI, el «Tots som de Reus». Llavors el pes de l’Ariel, que ja començava a ser important, feia que el quad anés inclinat cap enrere i això em feia patir perquè tenia por que se m’aixequés pel davant. També recordo que durant aquell temps no era obligatori portar el casc per anar en aquell vehicle totalment descapotable, però l’Ariel i jo vam decidir posar-nos uns cascs grocs que em van donar quan jo treballava en la construcció dels túnels de l’eix transversal de Vic a Girona. Un casc al qual l’Ariel va agafar molt d’afecte i el va acabar portant gairebé sempre, fins i tot durant els seus shows musicals.
Justament, un dels dies en què l’Ariel i jo anàvem per Reus fent campanya amb el meu quad, ens van aturar dos periodistes de TV3, que feien el concurs «Qui corre vola». El concurs consistia a deixar-ho tot i anar el més ràpid possible a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol sorpresa amb totes les despeses pagades. Suposo que la curiosa indumentària de l’Ariel, disfressat d’Elvis, va facilitar el fet que ens aturessin i ens oferissin la possibilitat de participar en el concurs. L’Ariel va demostrar un clar compromís amb la seva primera campanya electoral i va rebutjar la possibilitat d’endur-se el premi.
Però més enllà dels passejos en quad, també vaig veure un Ariel amb ganes d’apropar-se a la gent, a la gent més desfavorida de la ciutat, la gent que es passa els matins en bars juantxis de la nostra ciutat. Una gent que per a mi va ser tot un descobriment. Persones que a mig matí ja portaven una ingesta d’alcohol important, i amb les quals l’Ariel era capaç de comunicar-s’hi i demanar-los el vot.
Tot i no sortir escollit, els 1.348 vots aconseguits als comicis del 2003 van ser tota una injecció de moral per continuar insistint. La celebració per haver estat el partit independent més votat de la història de les municipals reusenques va ser d’allò més explosiva. Mai, poc més de 300 euros d’inversió en una campanya electoral havien donat uns fruits polítics tan positius.
Jordi Garcia Arnau
Periodista
Vaig conèixer el polifacètic Ariel Santamaria a finals dels anys vuitanta. Tant me’l trobava fent de càmera i periodista de TV Reus, com restaurant façanes enfilat dalt d’una escala. Però va ser el 1994, en què va iniciar la seva faceta de cantautor, quan vaig decidir interessar-me pels seus projectes: Flangers, la Banda del Pere Mata, o en solitari; van ser els primers grups musicals que va impulsar.
El 3 de juny del 2001 l’Ariel i el baixista de la seva banda, el Jordi Martínez, àlies «Sr. Martínez», van visitar la IV Fira del Disc del Col·leccionista de Reus. Pel programa «A tot watt» de Canal Reus els vam voler entrevistar. Però aquell dia, en lloc de parlar-nos de qüestions musicals, l’Ariel i el Jordi van voler explicar públicament el nou projecte polític que s’estava gestant a la ciutat.
En aquells anys i gràcies a la projecció pública que li generaven els concerts, l’Ariel es va anar envoltant de diverses persones que formaven part de la faràndula local. Hi havia inquietud, i un cert descontentament sobre com anava la política a la ciutat. Aquells joves van organitzar-se en una agrupació d’electors per mirar d’incidir-hi.
«Estem fent campanya electoral!», deia l’Ariel. Havien recollit cinc-centes signatures i en volien aconseguir dues mil més per poder presentar-se a les eleccions municipals del maig del 2003. El nom provisional de la candidatura era «Associació Reusenca Independent Electoral» (ARIEL) i asseguraven que tenien la seu social a la plaça de les Basses, en un pis que compartien.
També va ser el dia en què vaig sentir per primera vegada el «Tots som de Reus» cantat per l’Ariel, un himne de la ciutat que aniria escrivint per fragments al llarg dels anys, paral·lelament al desenvolupament a l’activitat política. Aquell estiu del 2001, l’Ariel va participar amb el seu grup musical a la primera edició del concurs de maquetes Sona 9, i va arribar a actuar en un dels concerts preliminars. Pocs mesos després també presentaven en directe el seu primer disc Everybody’s Juanxi. D’aquell àlbum, editat pel segell reusenc La Padrina Edicions, en destacarien cançons com «Elfo sodomita», «Avinguda de la Metadona» o «No li cabia». Als concerts cada vegada més nombrosos, l’Ariel es va començar a disfressar d’Elvis. A peu de carrer era una persona tímida i responsable, però adoptant el seu personatge escènic de «cantautor juantxi» o de «nou messies del rock» s’hi sentia còmode i perdia la vergonya, tot incorporant noves i descarades perfomances.
Amb les sigles de Coordinadora Reusenca Independent (CORI), i el nom de la formació musical canviat a Ariel Santamaria i la Banda del Dr. Juantxi (en lloc de Banda del Pere Mata), el maig del 2003 va tenir lloc a la plaça de les Peixateries Velles de Reus el primer míting concert. Aquest va ser un destacat acte de campanya electoral, on la música en directe es va combinar amb els discursos polítics. Cal destacar, també, d’aquella campanya, l’acte d’enganxada del primer cartell. L’Ariel es va encolar i enganxar a si mateix en un dels espais de propaganda habilitats a la plaça del Mercadal.
Després d’aquella primera experiència política, l’Ariel va continuar tirant endavant el projecte musical de la Banda del Dr. Juantxi, presentant l’any 2006 el disc Vida i miracles de l’home viciós, editat pel segell Edicions Singulars, i va arribar a tocar, entre molts altres indrets, al festival del Senglar Rock de Lleida. Allí va ser on un fotògraf de la revista Enderrock, en un dels seus atreviments el va captar completament nu.
El 2006 també va ser l’any en què va contraure matrimoni amb la Katharina Stojanov, una noia alemanya d’arrels búlgares i poloneses, que el va acompanyar en l’activitat politicomusical. La Katharina afegia una mica més de rauxa en les diferents posades en escena. El gener del 2007 –en una marató radiofònica de Punt 6 Ràdio, mitjà on també passaria a col·laborar–, l’Ariel va anunciar mig en broma mig seriosament que es tornaria a presentar a les eleccions. Aprofitava aquell altaveu per a interpretar la cançó «Jo vull ser alcalde». Al cap de poques setmanes confirmava la candidatura.
La plaça de les Peixateries Velles va acollir un altre concert míting en aquella segona campanya electoral de la CORI, del maig del 2007. En aquesta ocasió, la formació de la Banda del Dr. Juantxi va compartir escenari amb el duet No suquem mai, i amb el cantautor Pirata el del Gorro. El Pirata també va participar activament en altres actes de campanya. A més, en l’acte de l’enganxada del primer cartell dut a terme a la plaça Llibertat, hi van participar uns mariachis mexicans.
Per un escàs marge de vots, l’Ariel va aconseguir entrar a l’Ajuntament de Reus i ser-ne regidor electe. Aquest fet va provocar-li una allau de peticions d’entrevistes i reportatges en mitjans de comunicació, i la participació en actes de diverses institucions.
Durant aquella legislatura, la capacitat de crear cançons de l’Ariel va minvar força, lògicament. El perfil de persones que donaven suport a la Coordinadora Reusenca Independent va anar canviant, també. Músics, actors i periodistes van anar marxant; i s’hi van anar afegint persones crítiques o enfadades amb altres partits polítics. A més, la CORI va decidir concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor del 2010, fitxant a l’artista transsexual Carmen de Mairena com a número 2 per Barcelona.
L’Ariel va finalitzar l’etapa de regidor el maig del 2011. Tot i comptar amb diversos suports imaginatius com la col·laboració del Gitano de Balaguer en la campanya electoral o desenvolupar un streaming de directe de Tele CORI en diversos actes, l’augment de la participació en aquells comicis el va deixar fora del consistori.
Aleshores va ser el moment en què l’Ariel va tornar a recuperar l’activitat musical. Va gravar el CD autoeditat Políticament Juantxi, que presentaria a finals de l’any 2013. En aquest CD –que conté cançons com «La balada del socialista borratxo», «El blues del Benach» o «La cançó del Pepero putero»– va anar deixant una mica de banda l’actualitat en les seves lletres.
Sense dubte, l’Ariel Santamaria va deixar petjada en la història de la política municipal. Per a mi va esdevenir un personatge únic que no va deixar indiferent a ningú. Poc seriós i d’idees esbojarrades per a alguns, connectava perfectament amb els qui admetien la conya marinera i l’espectacle com a vehicle de denúncia i crítica.
Jordi Sugranyes
Videoperiodista musical i número 7 de la CORI
Quan Jung va elaborar la seva teoria de la psicoanàlisi va establir quatre fases fonamentals en la formació del progrés de l’individu. La primera era la de les màscares, una etapa en la qual emprem una disfressa amb la qual ens identifiquem i mitjançant la qual ens relacionem amb el món. Aquell pobre suís s’hauria tallat les venes si hagués coincidit amb l’Ariel Santamaria...
L’Ariel no s’enfronta al món amb una màscara, esbotza la realitat i la doblega fins que s’ajusta a la seva visió particular de l’univers. La dicotomia entre la persona i el personatge no existeix en el seu cas, és una força de la natura i actua com a tal, sense valorar els seus actes i sense maldat intrínseca. De vegades demostra una estranya erudició sobre els temes més intranscendents del món i altres cops és només un llicenciat en història que fa de carter perquè és la seva vocació. Es capaç de recordar i analitzar mil i un singles de la discografia dels Rolling Stones de manera cronològica o pot posar-se a parlar de la revolució bolxevic amb una profusió de detalls aclaparadora. Resulta, com a mínim, interessant i tots hauríem de posar un Ariel a la nostra vida. No us avorriríeu ni un moment, us ho asseguro!
Jo el vaig conèixer una tarda de diumenge de fa més de vint anys en un bar del centre de Reus recitant poesies seves i fent versions de la Velvet Underground amb una guitarra desafinada, massa cerveses a sobre i una caixa de cartró plena de plats que anava trencant al terra a mesura que avançava l’actuació. Des d’aquell dia soc fan seu.
Per alguna estranya raó, ens vam avenir i això em va permetre ser testimoni de primera fila de les seves dèries i participar amb ell en algunes de les aventures més sonades de la meva vida, entre elles, l’edició de dos treballs discogràfics i la fundació de la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), que és el que ens ocupa aquest llibre que teniu a les mans.
En aquell 2003 avui llunyà, l’Ariel ja començava a ser conegut a la ciutat. Potser per això, quan es va decidir a entrar al món de la política, la majoria de reusencs no se’l van prendre seriosament. Molts dels que sabien qui era van decidir que es tractava d’una broma de mal gust. Deixar-lo entrar a la Casa de la Vila amb el seu uniforme de lluentons i les seves propostes surrealistes era admetre que el món se n’anava a la merda, que hi havia una part de la ciutadania que preferia parlar de follòdroms en comptes de debatre sobre el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal i que alguns individus amb dret a vot optaven per cremar l’oasi reusenc abans que mantenir-lo en el seu inamovible ensopiment. I així va ser.
La primera campanya electoral es va resoldre amb moltes males cares per part de polítics professionals de la ciutat. Es negaven a acceptar que 1.248 reusencs haguessin optat per l’opció del juantxisme de l’Ariel, en comptes de tornar-se a empassar les seves promeses buides de contingut i credibilitat. La CORI es va quedar a molt pocs vots d’aconseguir representació i ho vam celebrar passant per les seus de tots i cada un dels partits (tret de la FIC) i gorrejant-los tota la beguda que vam poder.
La segona temptativa electoral de l’Ariel i la seva CORI va deixar bocabadat a tothom. Els defensors del juantxisme van fer història obtenint 1.831 vots i aconseguint representació municipal. Després d’això, l’apocalipsi de l’oasi: quatre anys de ser un gra al cul dels partits tradicionals, una campanya al Parlament amb la Carmen de Mairena i 6.982 votants arreu de Catalunya o la primera denúncia pública del que acabaria coneixent-se com el cas Innova, han fet que no es pugui parlar de la història de la política de la capital del Baix Camp sense parlar de l’Ariel Santamaria i la seva CORI.
Si sou reusencs, aquestes memòries que teniu a les mans us resultaran indispensables. Si no sou reusencs, però us interessa conèixer una de les figures més extremes que ha donat la política catalana, també el sabreu gaudir. En qualsevol cas, l’Ariel Santamaria ja forma part dels llibres d’història us agradi o no. El juantxisme va entrar a les nostres vides d’una manera o altra i ho va fer per quedar-s’hi.
I és que, com diu el decàleg del seu ideari: «everybody’s juantxi». Tingueu-ho present.
Senyor Martínez
Apòstol del juantxisme
Vaig néixer a la clínica Savé de Reus durant el 10 de gener del 1967, fill d’en Daniel (funcionari de Correus) i Aurora (mestra d’escola). I no soc fill únic, tinc un germà que es diu Joel Santamaria (nascut a Reus el 27 de novembre del 1970), que és professor d’institut i va publicar la novel·la històrica Dies Irae a través de l’editorial Planeta durant l’abril del 2013.
Vaig cursar pàrvuls i fins a tercer de primària a l’Escola Montsant de Reus (curs 1968-76) i al Col·legi Nacional Prim, des de quart a vuitè de bàsica (1976-1981). Vaig estudiar secundària a l’Institut Gaudí de Reus, (1981-1985) des de BUP fins a COU.
Del 1985 al 1990 vaig cursar tota la carrera d’Història a la URV de Tarragona i a cinquè de carrera. Amb la meva professora Anna Avila, vaig publicar un treball d’investigació històrica sobre la pintura del retaule de la prioral de Sant Pere de Reus, a través del butlletí de museus de tot Espanya, el de l’Institut Camón Aznar.
També he sigut membre i soci del Centre d’Excursionistes de Catalunya Mare de Déu del Montsant Verge del Cim, de l’Òmnium Cultural Baix Camp, del Club Natació Reus Ploms, del Reus Deportiu, del Centre de Lectura, del GEPEC, de l’AMCA, del Despertaferro i d’altres entitats locals més de caire polític com el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de Reus (entre el 1984 i 1985 i uns quants mesos del 1991) i de la formació la Coordinadora Reusenca Independent, que vaig fundar al 2003 amb uns amics meus.
També vaig participar en la fundació i divulgació de l’emissora local Marenostrum Televisió de Reus, durant els seus primers anys de vida (1988-1991), quan encara estava ubicada a la plaça del General Prim. Allà vaig fer de càmera, realitzador de programes, presentador i redactor d’informatius, director d’espots televisius i uns quants curtmetratges casolans: La pell d’Uldrà (1989), Senders perduts (1989) i Triumvirat (1990). Recordo que, fins i tot, vaig participar en la realització de l’espai «Plaça Mercadal» (el butlletí de l’Ajuntament en format televisiu), en reportatges sobre els nostres monuments de Reus i en la filmació de diversos espots de la campanya electoral per les municipals de Reus del 1991. Llavors hi havia el meu amic Xavier Pastor com a director d’aquesta televisió, que era una associació local sense ànim de lucre.
Més endavant també he col·laborat en l’actual Canal Reus TV de manera esporàdica, participant-hi com a músic o com a col·laborador als seus magazins d’estiu amb una secció anomenada: «L’Ariel i la seva motxilla carregada exploren la Costa Daurada» (del 2004 al 2006).
Des del 1995 he estat soci de Punt 6 ràdio (posteriorment Punt 6 Camp), duent a terme un programa anomenat «La Cara B del Rock» de manera intermitent durant el 1995 i de manera seguida des del 1999 fins a l’any 2007. Actualment continuo fent el programa a LANOVA Ràdio. I, si el voleu escoltar, s’emet cada divendres de 9 a 10 de la nit, si no hi ha retransmissió esportiva.
Entre l’any 1989-91, vaig ser alumne del primer cicle de l’Escola Taller Mas Carandell de Reus, convertint-me en restaurador de talla de pedra.
Vaig ser autònom entre el 1992 i el 1996, participant en la rehabilitació de diversos edificis històrics del patrimoni reusenc com: la Casa Navàs, la capella del Santíssim de la prioral de Sant Pere, la font de Neptú de la plaça del Víctor, la font de la Sang i la façana principal de l’IMAC... entre d’altres, a part de tot un seguit de comerços privats del centre de Reus que tenien façanes mínimament monumentals i artístiques. A vegades, si no trobava res més adient per a restaurar, em dedicava a netejar i rehabilitar làpides de cementiri.
Durant la meva etapa d’autònom vaig col·laborar en el butlletí del Gremi de la Construcció del Baix Camp, duent a terme articles sobre edificis històrics, titulats: «Els nostres monuments», on descrivia els edificis reusencs que tenien cert interès històric i monumental, acompanyats de fotografies meves.
A la segona meitat dels anys noranta em vaig guanyar la vida de debò, treballant com a carter eventual fins a aprovar unes oposicions a Correus com a laboral fix indefinit, l’any 2003, i des de llavors he treballat de carter repartidor de cartes i paquets entre Reus, Tarragona i Salou.
També, pel mateix 2003, uns amics meus i jo vam decidir muntar una nova formació política reusenca, anomenada Coordinadora Reusenca Independent (CORI) i ens vam presentar a les eleccions municipals d’aquell any amb més de mil quatre-cents vots.
Cap al 2007, em vaig tornar a presentar i aquí si que vaig poder entrar com a regidor de l’excel·lentíssim Ajuntament de Reus i es va armar un jaleo que no vegis, tant a dins de la meva ciutat, com a escala nacional i internacional. Després d’estar quatre anys fent la meva veritable oposició juantxi, cap al 2011 vaig plegar perquè la CORI no va treure suficients vots per a renovar el meu càrrec, malgrat que vam augmentar respecte dels comicis anteriors, tot sigui dit.
Durant les eleccions del Parlament de Catalunya del 2010, també em vaig presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat a través de la CORI, amb l’artista Carmen de Mairena com a número 2 i el Pirata el del Gorro com a número 3.
En la meva faceta musical, vaig debutar el febrer del 1994 com a «Ariel Santamaria cantautor reusenc» al casal de joves de l’Òmnium Cultural Baix Camp. Cap al 1995 també vaig fundar la banda de rock Flangers (1995-99) i vaig col·laborar en altres formacions musicals de Reus com: Soterrani, Smoke Rings, Frisco o Familia Arnoldfini.
Cap al 1999 vaig muntar la formació musical Ariel Santamaria i la Banda del Pere Mata, amb el meu amic Jordi Martínez (excantant de Critèria) i el guitarrista Cristòbal Luceno (també exmembre de Critèria). Després de gravar diverses maquetes i de dur a terme una mena de teatre rock farcit d’espectacles decadents i escatològics, per Sant Jordi del 2002 vaig publicar el meu primer disc: Everybody’s Juanxi (La Padrina Edicions). Més endavant, com que el Pere Mata de debò no ens deixava fer servir el nom, vam canviar a Banda del Doctor Juantxi i hem publicat dos discs més: Vida i miracles de l’home viciós (Edicions Singulars, 2005) i Políticament juantxi (autoeditat, 2013).
Vaig estar casat amb la Katharina Stojanov, una noia alemanya que vaig conèixer cap al febrer del 2006 després d’un concert meu i vam contraure matrimoni pel ritual catòlic a l’església Sant Bertomeu del Masroig, una boda oficiada pel mossèn roquer, el pare Joni, el 2 de setembre del 2006. El matrimoni Santamaria-Stojanov va durar fins al maig del 2013, data en què ens vam divorciar.
Actualment visc amb ma mare, vídua, treballo de carter a Salou i gaudeixo de la vida típica d’un senyor de 51 anys.
Des del punt de vista literari també he publicat per Internet un recull de relats undergrounds força juantxis titulat: Mogudes i remogudes bucòlico-satíriques transcrites per un juantxi irreverent (juny del 2007) a través del meu web arielsantamaria.com.
L’11 de setembre del 2011 vaig publicar el meu primer relat llarg en prosa titulat: El darrer almogàver (una novel·la negra de fantasia reusenca), també autopublicada i per a usdefruit dels meus fans i seguidors, que es pot descarregar en PDF i Epub per Internet. El 6 de desembre del 2014 vaig publicar: Sang del Prim, el retorn de l’almogàver, que n’era la continuació.
Actualment estic redactant les meves memòries polítiques, on crec que tinc moltes coses per explicar –sobretot vist ara mateix, des de la perspectiva actual– al voltant d’uns esdeveniments força històrics i molt peculiars que van canviar la història política de la nostra ciutat de Reus. Si esteu llegint aquest llibre, vol dir que ja les he acabat d’escriure.
Ariel Santamaria
Gener del 2018